El Xalet de Safont (“Villa Dolores”), ajuntament de les Alqueries

Hem estat treballant amb la interessant documentació de l’Arxiu municipal sobre l’adquisició, rehabilitació i conversió en ajuntament del Xalet de Safont, conegut com “Villa Dolores” per la inscripció que coronava l’ampit de la teulada. Esta publicació inclou els documents de l’expedient sobre l’adquisició i la rehabilitació de l’edifici que es va lliurar a la Conselleria de Cultura per sol·licitar ajuda econòmica; a més a més una col·lecció de 38 fotografies d’abans de la reforma, i plànols de com era i com és en l’actualitat, elaborats pels arquitectes que van fer el projecte de rehabilitació i ampliació: Carlos Escura i Carlos Martín.

En el seu llibre Racons i records del meu poble, Mn. Salvador Huguet (pp. 28-29) conta nombrosos detalls de la història de Villa Dolores; ací només direm que va ser obra del comerciant de taronja Pascual Safont, que li va posar el nom de la seua dona, Dolores Capella “la Topa”. A la Guerra Civil va ser caserna dels militars rebels. A més a més sabem que després de la guerra va passar a mans de la seua filla Carmen Safont Capella, que en 1974 va fer donació a la seua filla major, Carmen Ros Safont, que la vendria a l’ajuntament de les Alqueries en gener de 1987.

El Xalet de Safont ja estava en el punt de mira de la Coordinadora de Segregació per a una futura casa consistorial, més encara quan en 1980 s’assabentaren que la propietària volia vendre l’edifici. Hem sabut pel testimoni de Batiste Balaguer que després d’aconseguir la segregació en 1985, ell personalment, José Bodí (pel PSOE) i José Vicente Safont (per AP) —que eren part de la Comissió Gestora encarregada del govern municipal fins a les següents eleccions locals (en 1987)— van anar a la Vall d’Uixó a parlar amb Carmen Ros Safont, propietària de l’edifici, per acordar la compra. Segons el relat de Batiste Balaguer, Carmen es va mostrar entusiasmada amb el fet que Villa Dolores poguera ser ajuntament per a les Alqueries, i va donar totes les facilitats.

En setembre de 1986 l’arquitecte municipal ja signa un informe (Document 1) en què fa la descripció, valoració i estimació del cost de l’adquisició i la rehabilitació. En novembre d’eixe any, el president de la Comissió Gestora, José Bodí Pèrez, pel PSOE, presenta al plenari la memòria justificativa per a l’adquisió de “Villa Dolores” (Document 2), que es ratifica en plenari immediatament (Document 3). El cost és de 33 milions a pagar en tres anualitats.

Menys de dos mesos després, en gener de 1987, es formalitza la compra (Document 4), i en febrer de 1988 l’arquitecte municipal lliura l’informe per a la rehabilitació i urbanització de l’edifici i el seu entorn (Document 5). Al mateix temps conservem la petició raonada de l’alcalde, Miguel Montes (Document 6), demanant finançament al Conseller de Cultura per a l’adquisició (33 milions de pessetes) i rehabilitació (34 milions de pessetes).

Com és sabut, el projecte dels arquitectes conservava l’edifici original, de 1927, eliminava l’agregat posterior i afegia l’ampliació a on es va situar el saló de plens i l’espai d’oficines municipals, dissenyat amb estil sobri per donar visibilitat a la part modernista.

A banda d’estos documents, es reproduïa de forma parcial la fitxa de l’edifici en el catàleg de patrimoni arquitectònic (Document 7), cinc plànols de situació i de l’estat original de les distintes plantes (Document 8), sis fotografies fotocopiades en color i quatre en blanc i negre (totes elles es poden veure en més qualitat més avall).

Tots estos documents es troben en l’expedient de forma desordenada; es pot llegir complet i en format PDF clicant sobre el següent botó:

A continuació es pot veure l’índex organitzat de forma cronològica, i llegir individualitzadament cada document:

Document Contingut Pàgines en l’expedient
Doc. 1 Informe de l’edifici signat per l’arquitecte municipal, Ramon Miravet Aymerich. Dilluns 22 de setembre de 1986

Edificio “Villa Dolores”. Ayuntamiento de Alquerías del Niño Perdido. Informe del edificio.

·         [Descripció]

·         Cuadro resumen de superficies

·         Sobre las normas urbanísticas

·         Valoración de los terrenos

·         Valoración de la edificación

·         Conclusión de las valoraciones anteriores

·         Estimación del coste de las obras de acondicionamiento

·         Estimacion del coste global de adquisicion y obras de habilitación del edificio

7-12
Doc. 2 Memòria justificativa signada per D. José Bodí Pérez, President de la Comissió Gestora de l’Ajuntament de les Alqueries, per a l’adquisició de l’edifici denominat “Villa Dolores” (Xalet de Safont). Elevada al plenari municipal del divendres 21 de novembre de 1986.

 

23-24
Doc. 3 Certificat de l’adopció en plenari de l’acord per a l’Adquisició de l’edifici Villa Dolores per a seu consistorial, elaborat pel secretari-interventor de l’Ajuntament de les Alqueries, Carlos García García, dilluns 24 de novembre de 1986.

 

25-26
Doc. 4 Escriptura de compra-venda atorgada per Doña Carmen Ros Safont a favor de l’Ajuntament de les Alqueries. Dijous 15 de gener de 1987.

 

27-33
Doc. 5 Informe per a la rehabilitació i urbanització de l’edifici, signat per l’arquitecte municipal, Ramon Miravet Aymerich. Dimarts 23 de febrer de 1988

Rehabilitación edificio casa ayuntamiento. Informe técnico

·         1.0.0. Descripción de la edificación actual

·         2.0.0. Cuadro resumen de superficies

·         3.0.0. Sobre las normas urbanísticas

·         4.0.0. Descripción de las obras de rehabilitación

·         5.0.0. Estimación del coste económico

o   5.0.1. Edificicación

o   5.0.2. Urbanización

13-16
Doc. 6 Petició raonada de l’alcalde Miguel Montes al Conseller de Cultura demanant-li finançament per a l’adquisició i restauració del Xalet de Safont, valorats respectivament en 33 i 34 milions de pessetes. Dijous 25 de febrer de 1988. 3-4
Doc. 7 Ficha individual [incompleta] inclosa al catàleg d’elements d’interés arquitectònic i local, en què es descriuen les seues característiques pròpies, els elements singulars, la utilització i estat de conservació, així com la protecció existent i proposada. Dimecres 26 d’octubre de 1983.

 

17
Doc. 8 Plànols

·         Plano de situación.

·         Emplazamiento

·         Estado actual planta baja

·         Estado actual primera planta

·         [Coberta]

18-22

Plànols

Incloem set plànols de l’edifici, cinc d’ells tal com se’l van trobar en 1986 i dos del projecte de reforma. Hem obviat els plànols de sanejament, il·luminació, etc.

Un fabulós dibuix de la façana principal abans de la reforma.

***

Alçat de la façana nord, encara amb l’edificació adossada a la dreta.

***

Façana sud en els anys 80 del segle passat.

***

Secció de l’edifici des del nord.

***

Distribució de la planta baixa abans de la reforma. A l’esquerra està l’edifici original, de planta quadrada, i a la dreta el tram afegit possiblement en els anys 50, que es va eliminar per a fer la part nova de l’ajuntament.

***

Projecció de la façana nord tal com està en l’actualitat.

***

Secció de l’edifici des de la façana nord, tal com es troba en l’actualitat.

*

Fotografies de l’edifici (1986-1989)

Villa Dolores abans de les reformes del jardí; la sèquia Gran, la tanca, façana, estructura i interior. L’edifici principal, de base quadrada es va construir en 1927, és d’estil eclèctic, part neoclàssica però amb moltes influències modernistes que estaven de moda en aquell moment. La part posterior, que ja no existeix, és de postguerra. El característic color blau de les motllures i els detalls de les flors els va pintar Batiste Balaguer per voluntat de les propietàries de Villa Dolores.

***

Villa Dolores, vista exterior del jardí. S’aprecien els xops desfullats d’hivern i els tarongers a la banda de migdia de la casa.

***

Vista lateral amb la sèquia Gran descoberta.

***

Villa Dolores, porta d’entrada al jardí sobre la sèquia.

***

Villa Dolores, ja amb les banderes oficials però amb la major part de l’arbrat de davant de la casa. Sobre les finestres de la planta baixa de la façana principal hi ha persianes que s’eliminarien en la versió definitiva, ja restaurada.

***

Part superior de l’edifici amb vista de la torreta i la teulada.

***

Detalls de les llindes ornamentals de les finestres, del ràfec de la teulada i de l’ampit superior.

***

Balconades amb balustres i decoració amb mènsules, llindes ornamentals i ràfec de la teulada.

***

L’edifici abans de la reforma però ja convertit en ajuntament (amb les corresponents banderes oficials).

***

En esta imatge ja s’havia esborrat el rètol “Villa Dolores” però encara no s’havia posat el de l’ajuntament. Ací veiem el jardinet tal com el volia Miguel Montes, amb gespa i part de l’arbrat, que es canviaria poc després. La tanca encara sobrevivia a banda i banda —ara només queda un trocet com a record—. A la façana nord es veu una bastida. Les llumeneres verdes i les persianes de la planta superior també s’eliminarien.

***

La façana nord amb la bastida que es veia en la imatge anterior.

***

Façana sud.

***

Terrassa a la façana nord; este tram es va eliminar per construir l’ajuntament nou, amb sala de plens i despatxos.

***

Tram de la façana que donava a la terrassa de la façana nord.

***

Detall de la llinda ornamentada, mènsules i decoració floral baix del ràfec de la teulada. Recordem que tant el blau característic de la façana com els detallets florals els va pintar Batiste Balaguer segons les indicacions de les propietàries i la pròpia creativitat del pintor.

***

Vista de la part eliminada de la façana nord.

***

Vista de la part de la façana sud eliminada per fer el nou ajuntament.

***

Interior amb l’elegant portalada modernista amb llinda sostinguda per mènsules, i sòcol ceràmic, lamentablement desapareguda.

***

La portalada modernista des de l’interior, amb mobiliari original de la casa.

***

Un altra vista des de l’interior en què s’aprecia la portalada modernista i al fondo la tanca exterior.

***

Sòcol ceràmic i una preciosa porta treballada amb molt de gust en estil modernista.

***

Vista de sòcol i finestral.

***

Dos detalls de finestres de fusta. Les portes i finestres que estaven en millor estat es van restaurar, la resta es va fer de nou.

***

Un altra porta modernista, el sol original de mosaic hidràulic i sanefa floral als angles del sostre. Estes sanefes es feien amb trepes que anaven recorrent-se. Se n’utilitzava una per a cada color, era un treball delicat i lent que es feia entre dos persones i costava diners. Com més benestant era la família més detalls i colors es posaven. Va ser una moda que va dur el modernisme, amb el seu excés ornamental.

***

Detall de la sanefa del sostre.

***

Imatges d’un model distint de sanefa en el sostre, possiblement original del moment de construcció de l’edifici, en 1927.

***

Despatx amb mobles i paviment de mosaic hidràulic originals. De nou és molt interessant la sanefa del sostre, un model distint als anteriors, i el paviment de mosaic hidràulic amb moltíssim detall.

***

Més detalls de sostre i paviment de mosaic hidràulic de gran bellesa.

***

Planta superior, amb el preciós paviment original i les portes de fusta altes.

***

Porta de balconada, paviment hidràulic original, sostre amb talla i paper pintat dels anys 70-80.

***

Finestral en sala de reunions.

***

Recepció.

***

Interior d’oficina. Veiem un calendari de l’assessoria CENTECO pel qual sabem que les fotos es van fer en gener de 1989. El paviment ací també és l’original.

***

Despatxos amb sol hidràulic.

***

Despatxos en què pareixen barrejar-se paviment original amb altre modern.

*

Títol El Xalet de Safont (“Villa Dolores”), ajuntament de les Alqueries
Font Arxiu municipal
Data d’entrada Divendres 7 de maig de 2021


‘El tresor d’Antoniniani a les Alqueries’, de Pere Pau Ripollès i Manuel Gozalbes

Part del tresor de Les Alqueries. Font: ‘Monedes d’ahir tresors de hui‘, p. 27.

Gràcies a la generositat dels autors podem compartir este article dedicat a l’anàlisi del tresor romà que es va trobar al nostre poble en desembre de 1947. El tresor d’Antoniniani a Les Alqueries de Pere Pau Ripollés i Manuel Gozalbes, explica amb detall la troballa -a la vora del riu Anna (Sec)- d’un tresor format per 144 monedes de diferents períodes de l’Imperi Romà. El text es va publicar en anglès en la revista Numismatic Chronicle nº 158, 1998, pp. 63-77; amb permís dels autors l’hem traduït al valencià. A partir d’ara es pot consultar i descarregar en PDF.

La investigació de Ripollès i Gozalbes és especialment interessant per al nostre poble perquè analitza la procedència de les monedes i posa en context el territori de Les Alqueries durant un moment històric tant llunyà com l’Imperi romà. Inclou a més comparacions amb altres tresors com el d’Almenara. Les descripcions i diferents teories al voltant de l’origen de les monedes i a propòsit de la composició concreta del tresor (època de cada moneda, quantitat de monedes de cada tipus, lloc d’encuny…) ens apropen a una època llunyana, però fonamental des del punt de vista històric. En este cas el text està dedicat exclusivament al tresor de Les Alqueries, però també es pot consultar el llibre Monedes d’ahir tresors de hui (1997), del que Ripollès és coautor junt a Maria del Mar Llorens Forcada i Carolina Domenech Belda, i en el que també col·labora Gozalbes. En ell podeu trobar una versió llarga de la part comparativa, ja que parlen de diferents tresors trobats en el territori valencià. Incloem també enllaços a este llibre, editat per la Diputació de València i disponible en versió digital. Actualment les monedes es conserven al Museu de la Diputación de Castelló.

Actualització: També per cortesia dels autors, incloem una versió més extensa de l’article que havíem publicat. En este cas és una versió en castellà en què s’explica amb més detall la troballa i el context social en què es va amagar el tresor. Inclou les mateixes imatges i graelles que la versió en valencià i anglès, però és més llarga i està dividida en apartats concrets. Per tant no és una traducció al castellà del text publicat anteriorment, sinó un altre text de la mateixa temàtica recuperat recentment pels autors.



Monedes

A continuació podeu vore les làmines corresponents a les monedes que composen el tresor. Recomanem moltíssim la lectura del text. Tot i ser un article especialitzat és breu i agradable de llegir. A més a més, la informació específica sobre l’Imperi Romà al nostre terme fa que siga un material valuós per conèixer un poquet més el nostre passat pretèrit. Des d’ací agraïm als autors la seua contribució a Les Alqueries Pèdia.

Títol ‘El tresor d’Antoniniani a Les Alqueries’, de Pere Pau Ripollès i Manuel Gozalbes
Autors Pere Pau Ripollès i Manuel Gozalbes
Altres enllaços – Article més general: Monedes d’ahir tresors de hui, Mª del Mar Llorens Forcada, Pere Pau Ripollés Alegre i Carolina Domenech Belda (1997).

– Versió del text sobre Les Alqueries en anglès: The Les Alqueries Hoard of Antoninianide Pere Pau Ripollès i Manuel Gozalbes. Publicat en la revista Numismatic Chronicle nº 158, 1998, pp. 63-77.

El tresor d’Antoniniani a Les Alqueries (versió breu en valencià traduïda de l’anglés)
El tesoro de Les Alqueries (versió més extensa en castellà)
Data d’entrada Divendres 5 de març de 2021


“La festa de sant Antoni” —i alguns textos de Vt. Ramon ‘de la Creueta’

Des de fa uns mesos, la crisi sanitària oberta pel COVID-19 ens ha fet reduir l’activitat presencial de lesAlqueriespèdia en l’àmbit de la memòria oral. Tot i que estem extremant les mesures per evitar contagis, pràcticament hem deixat de fer entrevistes i de quedar amb gent. Tot i això, hi ha material valuós i singular que ens permet continuar publicant a lesAlqueriespèdia recuperant materials inèdits. Este és el cas del treball que ens ha lliurat la professora Victoria Ibáñez sobre la festa de Sant Antoni, realitzat per alumnes de l’assignatura d’Estudi Alternatiu a la Religió del cicle d’E.S.O. del CEIP Pintor Sorolla (en aquell moment encara s’hi impartia la ESO a les Alqueries) durant el curs 1998-99, i presentat per a la festa d’eixe any (està datat el 16 de gener de 1999).

Sant Antoni Abat, conegut popularment com “Sant Antoni del porquet”, patró dels animals, és un sant molt popular a les nostres terres, i la seua festa era una de les més esperades tot l’any. La seua imatge es trobava a l’església vella del Replà, però en el disseny de l’església nova es va prescindir d’ella i de la de Sant Pelegrí (que es van substituir per les de la Immaculada Concepció i pel Crist en la Creu).

Per a fer este treball l’alumnat va consultar a diferents persones que s’anomenen més avall, entre elles el tio Vicent Ramon Molés Ros, “Ramon de la Creueta” (1922-2016), que pertanyia a una de les famílies que van iniciar la festa. Com es veu pel seu malnom, la seua família estava associada a la taverna de la Creueta (els seus sogres, en realitat), que durant molts anys va ser també la tenda d’ultramarins del barri del Pi. Vicent Ramon tenia molta afició a l’escriptura i va aportar molts més materials de gran interés, i a més en una forma que no havíem tocat fins ara: memòries escrites en vers amb estructura de romanç, és a dir, amb versos (aproximadament) heptasíl·labs amb rima assonant en els versos parells, una estrofa molt popular des de l’època medieval. Esta és l’estrofa més habitual entre els nostres aficionats a l’escriptura, i —amb més o menys precisió mètrica— és la que practiquen, per exemple, Vicentica Bodí Capella (“Vicentica la Crescéncia”) o Blai López Ventura (“Blai de Perico”), grans i populars versadors de les Alqueries a qui vam gaudir entrevistant i de qui hem reproduït textos.

De manera que esta publicació inclou dos parts: d’una banda el treball sobre la festa de Sant Antoni que d’una forma modèlica va realitzar l’alumnat de l’ESO amb la direcció del seu professorat; en esta part incloem els textos i els poemes de Vicent Ramon Molés Ros sobre l’origen de la festa.

I en la segona part reproduïm altres poemes del mateix autor, en què recull la memòria de la Guerra Civil, del segle XX, del Pi que donava nom al seu barri, i altres textos més generals: un poema sobre el calendari editat per la Caixa de les Alqueries per a l’any 2000 i un altre sobre el fet d’esperar, que és una acció que ens acompanya durant tota la vida. Hem prioritzat les temàtiques sobre la datació.

Més enllà de la forma poètica, el contingut relata fets històrics i biogràfics, expressant la memòria col·lectiva del poble. En el cas del poema al Pi, es fa un recorregut geogràfic pel seu barri, descrivint panys, edificis o camins, i és exemplar per la seua singularitat.

Hem afegit també tres fotografies de la col·lecció de Pilar Molés Ros, germana de Vicent Ramon (i de qui es pot veure l’entrevista Pilar Molés Ros, memòries de guerra i postguerra), en què es veuen grups de joves el dia de Sant Antoni, anant a la Muntanyeta o en un secà als peus de l’ermita.

L’índex de materials queda així:

Sobre Sant Antoni:

Memòries i altres poemes


LA FESTA DE SANT ANTONI (treball d’alumnes de la ESO), Curs 1998-99

La festa de Sant Antoni és una de les més populars i arrelades en el nostre poble i per això durant el mes de gener hem investigat entre els majors fent-los preguntes de com es celebrava aquesta festa quan ells eren xicotets. Després hem treballat en la classe d’Estudi Alternatiu a la Religió per ajuntar tota la informació recollida pels alumnes d’ESO i exposar-la en un mural en el Col·legi.

Localització d’ermites, confraries i hospitals de Sant Antoni extreta del llibre d’Àlvar Monferrer: “Sant Antoni un Sant valencià”.

Hem partit del llibre “Sant Antoni un sant valencià” escrit per Àlvar Monferrer que parla de les tradicions dels pobles al voltant de la festa del sant i hem trobat que, referent al nostre, diu el següent: «També a les Alqueries des del segle passat existia la Confraria de Sant Antoni, formada sobre tot per les famílies dels Paus, els Poeros i els Pelegrins. Ells s’encarregaven de guardar la imatge i fer la festa» [Àlvar Monferrer (1993), Sant Antoni, sant valencià. València: Consell Valencià de Cultura, p. 38].

El primer que ens va sorprendre és que, com sol ocórrer en els pobles menuts, en classe hi havia xiquets i xiquetes descendents d’aquestes famílies o que coneixien algú d’ells, la qual cosa ens feia més fàcil buscar informació sobre la festa.

Així, una xiqueta de la família dels Paus va parlar amb sa mare perquè li explicara com es celebrava Sant Antoni. Sa mare, pensant que algú més major de la família podria donar més detalls, li va preguntar a la tia Vicenteta la Paua i al tio Ramon el de la Creueta. Tots dos es van alegrar molt de saber que en un llibre s’anomenava el seu protagonisme en la festa del Sant.

Després de tota aquesta feina, hem recollit sense esperar-ho una informació molt important sobre la tradició del Sant Antoni en Les Alqueries que no coneixíem i que us la volem contar tal com a nosaltres ens l’han contada.

Conten el més majors que fa un munt d’anys, hi havia a Les Alqueries tres famílies unides per un hortet que algun avantpassat els havia deixat en herència per a que d’ell tragueren el que fera falta per a la festa de Sant Antoni.

Aquest hortet que ells anomenaven “el Tros Llarg”, era on es recollia el millor blat de tota la contornada i aquest blat era per a fer els rotllos de Sant Antoni que tenien la fama de ser els millors que per aquí es feien.

Aquestes tres famílies eren les Pelegrines, els Paus i els Poueros. Els avis Pelegrí i Pau eren germans i l’avi Pouero era veí de l’hortet. Aquestes famílies tots els anys es juntaven i cadascú duia el que tenia: sucre, ous… tot el que feia falta per a pastar els rotllos en el forn de Llop.

Un representant de cada família s’encarregava de repartir els rotllos davant de l’Església Vella, entre els participants del passacarrer que es celebrava la vespra del Sant.

Participava molta gent a cavall de les haques, a peu amb els animalets de la mà i també en els carros enramats amb les palmes i les cavalleries adornades amb albardes brodades i cascavells. El tio Poll, sogre del Sucrenyo, també solia traure les vaques que durant tot l’any, cada matí i vesprada, repartien la llet pel poble.

El passacarrer començava amb el crit de “Visca el Pare Sant Antoni!” davant de casa de les Pelegrines d’on eixia el Guió del Sant que encara és guardat per aquesta família. D’allí s’anava a l’Església Vella del Replà on esperava tota la gent i els animalets per començar el passacarrer. Donaven la volta al poble passant per la Creueta on s’oferien tramussos i mistela, seguia fins el bar de Cantó i acabava al Replà on havia començat.

Els rotllos eren beneïts en l’Església Vella i es repartien entre els participants. Si en sobraven, es feien tres muntonets i les tres famílies s’emportaven la seua part en proporció al que havia aportat cadascuna.

El diumenge tot el món pujava a la Muntanyeta a dinar, ben abrigats, amb la bota de vi i el saquet amb el menjar baix del braç. Encenien una foguera i allí torraven la carn. De postres es menjaven figues paleres collides allí mateix. També era típic beure de l’aigua del pouet i tocar la campaneta de l’ermita. Després de dinar jugaven els xics i les xiques entre les garroferes.

La devoció al Sant era molta i es feien promeses que consistien en deixar en l’ermita algun testimoni fet amb cera o d’altres materials d’allò que gràcies al Sant s’havia obtingut. Com és el cas que ara contarem:

El tio Pasqual Molés, de la família dels Rullos, sogre de la tia Vicenteta la Paua, va anar un dia a llaurar al seu hort. Però el cavall enganxat al carro se li va escapar, amb tanta mala sort que el va arrossegar el tren darrere de casa els Bordets i el carro va quedar totalment desfet.

El tio Pasqual va tardar bastant en adonar-se’n de que l’animal i el carro no estaven i se’n va anar buscant-los pels horts. Mentrestant, els veïns el buscaven a ell entre els trossos del carro, a vora via, tots espantats. Tothom el donava per mort.

Ell no va trobar ni cavall ni carro i va decidir anar-se’n a sa casa i quan el van vore arribar tots van donar gràcies a Sant Antoni i van pujar a l’ermita un carro xicotet i una fotografia del tio Pasqual en senyal d’agraïment.

El autors del relat que us hem contat són la tia Vicenteta la Paua i el tio Ramon de la Creueta a qui els agraïm la seua aportació al nostre treball i també a Margarita Mingarro, la mare d’una companya de classe, que l’haja escrit per a que nosaltres el conegam.

Les Alqueries, 16 de gener de 1999

Alumnes d’ESO

Hi havia un clavari que portava el guió de Sant Antoni muntat en la seua cavalleria que obria la marxa del pasacalle o passacarrer portant un atxa encesa.

Els carros els enramaven cada grup com volia i hi havia persones que s’encarregaven de l’ordre del passacarrer. Davant i darrere del guió del Sant, anaven els genets muntats en les seues cavalleries, després els carros plens de gent amb ciris encesos, després els que anaven a peu portant animalets de tota classe amb el seu ciri cada u.

No era una confraria, era més bé una agrupació familiar molt unida.

Vestits cada u anava com volia, no hi havia vestit unificat.

Hi havia una vaqueria del tio Vicent el Poll i la tia Elvira la Borrassa, que tenien tres xics i una xica i els dos majors (el Vicent que encara viu) i el Pasqual que ja mos dixà, agarraven una vaca i una mesureta i pegaven la volta al poble i la dona que volia llet paraven la vaca, la munyien i li venien la llet acabada de munyir.

Se feien porrats pels barris:

  • De la Rosa
  • Sant Ramon
  • Verge de Gràcia
  • Sant Roc
  • El Quadró és el més jove.

En els barris hi havia panys de cases i tenien pous per a traure el aigua amb corda i poal.

Cada pany tenia un nom a l’igual que el pou:

Pous:

  • De la Torre
  • La Eusebia
  • Els Poeros
  • Les Pelegrines
  • El Ventero
  • La Silveria
  • Pa de Blat
  • De les Morenes
  • La Regenta

Les famílies s’anomenaven pels apodos.

Els Paus eren dos germans, a u li deien Pau i es va casar amb Vicenteta de la família dels Pixorros. Del matrimoni huit fills (que crearen set famílies).

A l’altre li dien Batiste “Pau”, es va casar en Artana amb una xica que li deien “Pelegrina” i d’ahí naix l’apodo de “les Pelegrines”. Eren quatre germanes que en la Cucaratxa en morgueren tres. La Josefina era casada amb “Perigallo”, la segon amb Batiste Mingarro i la tercera que li deien Rosa es casà amb Josepet de Borillo. La que es va salvar, Doloretes, es casà amb Jaume el carnisser.

Els “Poeros” que havien treballat en els pous.

El poble (que no era poble) se componia de quatre barris.

El més gran Bellaguarda del riu al barranc de Nules, de la sèquia de baix fins la sèquia de dalt o Roja.

El barri Lloreta de la sèquia al terme de Borriana i del riu Sec al camí Artana, hui Jaime Chicharro.

El barri del Forn de la sèquia al terme Borriana i del camí Artana al camí del Niño, hui Regenta.

El barri del Pi de la sèquia al terme de Borriana i del camí del Niño o el Replà fins a la ratlla de Nules.

Van haver èpoques que cada barri tenia el seu alcalde de barri.

Les despenses o gastos de les festes se pagaven a prorrateig entre els components de les respectives famílies.


A SANT ANTONI (poema de Vicent Ramon Molés Ros), 17-I-2000

Manuscrit original de Vt. Ramon Molés. Dels manuscrits hem fet una xicoteta correcció ortogràfica -però no lèxica- que en tot cas mantinguera el ritme.

Passat Nadal i Capdany
i també han passat els Reixos
hem alplegat a Sant Antoni
pa fer-li festa els mateixos.

Abans feien passacalle davant
o més bé la nit anterior,
ara se fa el diumenge després
fent-li la festa millor.

La comissió de les penyes
que organitza l’ajuntament
passà la festa al diumenge
per a que vaja més gent.

En dissabte al passacalle
a on s’exhibixen tots els animalets
quan s’alplega a l’església
a tots repartiran “els rotllets”.

Els rotllets ben beneïts
pel capellà parroquial
per què mos protegisca Sant Antoni
de les penes i tot “mal”.

Diumenge a la muntanyeta
una gran festa es farà
a mitat matí missa solemne
i després tots a menjar carn torrà.

Pues les penyes acudeixen
amb gran humor i alegria
omplint la muntanyeta d’alcrieros
pa celebrar el “Sant Antoni” este dia.

En el diumenge següent a Sant Antoni
amb gran devoció i alegria
se pujarà a la muntanyeta santuari
amb germanor i armonia.

Per als majors hi hauran torrons
en les parades de fira
les parades de joguets
ompliran als xiquets d’alegria.

Els amics i amiguetes
al Sant li demanaran
per ser casamentero
matrimoni més avant.

Mentre la xulla se torra
rodant a les foguerades
antes se ballava molt
uns sols i altres agarrades.

Molt se divertia la gent
en disfrutar de la natura
al respirar l’aire pur
amb alegria i frescura.

Que la natura acompanye
dia tranquil solejat
per què el patró Sant Antoni
estiga molt ben acompanyat.

Vos desitge disfruteu
que sigueu al menos mil
els que acompanyeu al Sant
en el primer del dos mil.

Alqueries 17-1-2000
Vicente R. Molés Ros

FIESTAS, EL PASACALLE Y LA MONTAÑETA (poema), 1-II-1999

Un grupet de festa a la Muntanyeta de Sant Antoni. Huit xiques, una xiqueta i quatre xics. Els fotògrafs professionals anaven a les zones de festa per fer la seua faena.

Me han pedido por favor
que refresque la memoria
recordando cosas del pasecalle
de mi pueblo y su historia.

Pasecalle a San Antonio
patrón de los animales,
los labradores le pedían
protección y les sanara sus males.

Nuestros antepasados pensaron
la forma de agradecerle
se juntaron tres familiares
y el pasacalle ofrecerle.

La primera caballería
siempre llevaba el Santo en guión,
carros siempre engalanados
más jinetes, perros gatos y capón.

La vieja iglesia del Replá
siempre fue punto de partida,
después de dar la vuelta al pueblo
la comitiva allí era recibida.

Las tres familias mentadas
con los gastos del pasacalle corrían,
al llegar la machada al final
obsequiaba con un rollo a cada uno
que ellos mismos repartían.

Se salía del Replá
abajo por la Creueta,
se giraba hacia el horno de Llop
i de allí a la carretera.

Pues la plaza no existía,
el camino Artana se llamaba,
pasada la curva del molino
a la General se llegaba.

Los caminos, igual que la General,
no estaban como ahora asfaltados,
si hacía sol los pillabas polvorientos,
pues si era llovedor, estaban siempre encharcados.

Y siguiendo el recorrido
hacia Valencia giramos,
al llegar al camino del Niño
hacia la iglesia enfilamos.

Llegaremos a la iglesia del Replá
al final del recorrido
la ofrenda a San Antonio
el pasecalle ha cumplido.

A la mañana siguiente
a las ocho santa misa,
unos en carros y otros a pie
salíamos hacia la Montañeta a prisa.

Los chavales en grupitos
a la montañeta subían,
tocaban la campanita de la ermita,
comían carne torrada y agua bendita bebían.

A San Antonio bendito,
por ser santo casamentero,
las jóvenes le pedían
novio con labia y salero.

Este somero relato
es de antes de la guerra,
o del año mil novecientos treinta y seis,
la vida era de otra manera.

Y siendo yo descendiente
de una de las tres familias,
agradezco a mis pasados
el promover estas bonitas fiestas.

1-2-99
Vte. R. Molés

NOTAS DE SAN ANTONIO (notes de Vicent R. Molés Ros), sense data

Una colla d’amigues van per camins cap a la Muntanyeta de Sant Antoni.

Según la leyenda la comisión de las fiestas de San Antonio Abad patrón de los animales dicen había marcado un campo para la siembra del trigo con la que se confeccionaban los “Rollos” que después de bendecidos se repartían entre los componentes de la “MACHÁ” o “PASECALLE”, operación que hacían los miembros de las familias que se hacían cargo de todos los gastos de la fiesta tanto Eclesiásticos como los profanos;

La Comitiva salía y terminaba siempre en la Iglesia “del REPLÁ”, se daba la vuelta a todo lo que tenía por previsto o sea, se salía del “Replá” al llegar a la Creueta se giraba hacia el Horno de “Llop”, después camino Artana arriba hasta la carretera general que era de tierra con dos “hileras” de cipreses en las orillas, llegando al camino del Niño se bajaba hasta la Iglesia del Replá, en cuyo final se repartían entre todos los que participaban tanto en animales de trabajo como “CABALLO”, “MULOS”, “BURROS” y hasta BUEYES como toda clase de animalitos de compañía desde el PERRO hasta un canario pasando por CONEJOS, GALLINAS o CAPONES.

Al otro día que era la fiesta de San Antonio del Porquet se acudía a la Santa Misa en honor al Santo, para después de la Misa salir en grupos hacia la MONTAÑETA DE SANT ANTONI; se salía por el camino del Niño, después camino de Artana, unos por el camino Forners que pasaba por la finca de MUSOLES, u otros que subían por el PALMERAL que al llegar al OLIVAR de PLA, se juntaban los dos caminos para llegar al BARRANCO DE SANT ANTONI, y cruzado e BARRANCO se empezaba la subida a la MONTAÑETA hasta llegar a la ERMITA, pues los que subían en carro tenían que pasar por el corral de SEGLAR para seguir el camino que también subía a la misma ERMITA.

Una vez en la ERMITA a mitad de la mañana se oficiaba la misa en honor al santo y después el “jolgorio” de la fiesta entre todos los asistentes en corros con hogueras para asar las carnes para comer en armonía. Pasada la comida se empezaba el regreso a casa.

Pascual Molés (se le fugó el caballo): Josefina, Rosa, Pura.
Pelegrina Sales
POEROS
PAUS HERMANOS
PELEGRINES


FESTES DE GENER (poema), 3-I-1999

Una altra imatge a la Muntanyeta, entre olivars plens de gent. Un xic darrere pareix estar menjant, un altre bevent d’una ampolla de vi. Sis xics i tres xiques; les festes eren ocasió per xerrar i conèixer-se xiques i xics, i també per a ballar, que en la postguerra estava prohibit.

Al començar el any nou
primer diumenge del mes,
el dimecres seran els reixos
perquè hui estem a tres.

Què mos portaran els reixos:
il·lusió a la joventut
regalets pa tots els gusts
que els disfruteu amb salut.

Pues per ser el primer mes
resulta ser molt festiu,
primer tinguérem cap d’any
después els reis “emotius”.

Passecalle i Sant Antoni
van agarrats de la mà,
a les tres dies següents
mos vindrà Sant Sebastià.

Sant Antoni és molt festiu,
en la seua Montanyeta
a la dreta la pedrera
i cara al sol “la Coveta”.

Pues rodant l’ermitori
estan les punxoses figueres
que tots ací els diem
el nom de figues paleres.

Pues baix del grup de punxos
trobarem a la “Coveta”
en el balcó de la Plana
que és la nostra muntanyeta.

Quan jo era jovenet
anàvem tots a peuet
mos posàvem la bufanda
i baix del braç el saquet.

La costum o tradició
era fer la foguerà,
portàvem el vi en bota
i dinàvem carn torrà.

Voltes pegaven per la fira
rodant a la Montanyeta,
mirant i comprant torrons
i tocaven la “campaneta”.

En este temps actual
les penyes en comissió
organitzen la romeria
en germanor i il·lusió.

La gent seguix disfrutant
per ancestral tradició,
antes anàvem a peu,
ara es va en locomoció.

Que Sant “Antoni del porquet”
mos faça passar bon dia,
que els alcrieros disfrutem
en amistat, l’alegria,

pues al diumenge que ve
una altra festa vindrà,
el patró de la Vilavella,
o siga Sant Sebastià.

Bones festes.
3-1-99
Vte. R. Molés Ros

LA CENTÚRIA (poema), 1-I-2000

La centúria mos s’acaba
mil nou-cents noranta-nou
pues les dotze campanades
donaran pas a l’any nou.

En el sigle que s’acaba
que mosatros hem viscut
catàstrofes i moltes guerres
i bones coses ha dut.

Si repassem la memòria
quantes coses recordarem
de la forma que vivíem
i en este moment com estem.

En les cases no teníem
ni estufes ni neveres
ni cuines de gas o llum
uns foguers baix les figueres.

De fang els perols i cassoletes
que teníem pa guisar
a la flama de la llenya
tot solia mascarar.

Si no corria per la sèquia
el aigua per a escurar
s’havia de traure del pou
pa poder-ho netejar.

Les dones fregaven i fregaven
per la màscara llevar
i les cassoles de fang i perols
lluents els havien de dixar.

En el llibrell o la tina
se’n portaven la bugà
a buscar aigua a la sèquia
pa dur la roba llavà.

Les dutxes no es coneixien,
ens llavàvem en llibrell,
amb aigua del pou o cisterna
tant el jove com el vell.

Antes de tindre cisternes
la gent es valia de jarres,
que quan venia l’aigua
omplíem a poalades.

I s’havia de guardar
per a poder subsistir
si no en venia en la sèquia
als pous de barri acudir.

Els recorridos a peu
si no tenies cavalleria,
després vingueren les bicicletes
omplint el món d’alegria.

Una cruel guerra vingué
que a tots mos destroçà,
i después la dictadura
que coranta anys durà.

I la juventut dirà:
“Este carrossa què diu?”,
pues només diu la veritat
de lo que mos tocà sufrir.

Sense un xavo en el bolsillo
anàvem a passejar,
si organitzàrem un ball
mos volien denunciar.

Pues allò va passar
del cinquanta per avant,
la situació millorava
i s’anava progressant.

A primers dels anys cinquanta
la Creueta nova férem,
a l’igual que la nova església
els mateixos obrers eren.

Primer vinguerens els amotos,
després vingueren els sis-cents,
les maquinetes cavadores
pa treballar els tarongers.

Amb uns lligons en puntes
se solia fer la primera treballà,
i després el lligó romo
se treballava més pla.

Per aquells temps que recorde
va sortir la televisió,
la primera en la Creueta
va causar gran sensació.

La segon en el bar Campos,
eren les dos que hi havien,
els hòmens pues a llogar-se
als dos puestos acudien.

I des d’entonces per avant
tot el món ha canviat,
ara tots vivim molt bé,
viva la prosperitat.

De posar-se a viure a on es podia
quan venia el casament,
hem aplegat al fi del sigle
al xalet o apartament.

I què bonic és açò!
Que visca la prosperitat,
que la humanitat visca bé
i hi haja respecte i felicitat.

A les dotze campanades
que passarem al dos mil,
brindarem amb un bon cava
i dotze grans de raïm.

I benvingut el any siga
amb respecte familiar
respectant les amistats
per a poder disfrutar.

També tindrem que acudir
el mes de març a votar,
cada u vote a qui vullga
i el millor puga guanyar.

Mos vindrà la primavera
d’ixe enyorat dos mil,
l’últim any del mil·leni
mos siga més bo que roïn.

Bon benestar vos desitge
a l’escriure estos versets,
que vos brinde amb il·lusió
a familiars i amiguets.

Que sigueu tots molts feliços,
que regne la pau i germanor,
respectant-nos mútuament
mantenint el bon humor.

Bon any nou.
1-1-2000, Alquerías N.P.
Vicente R. Molés Ros

1939 -SIXANTA ANIVERSARI- 1999 (poema), 1-IV-1999

El primer dia d’abril
s’ha complit el sixanta aniversari,
pues se va acabar la guerra
que va ser un llarg calvari.

Els que tingueren la sort
d’aplegar vius al final
tinguérem que apetxugar
traballant molt, i quasi sense menjar.

Sense diners ni aliments,
les cases moltes desfetes,
els hortets abandonats
i les famílies desfetes.

Tinguérem que abandonar
i fugir sense destí,
les coses s’agravaren
quan el front aplegà ací.

Jo recordava “plenament” horroritzat
l’estampa diària en televisió
dels kosovars que fugint
de la guerra de la seua nació.

Pues jo i els meus familiars
en la guerra vam fugir
sense rumbo i baix les bombes
a les Valls vam acudir.

En el poble de Quartell
algo de sort vàem tindre,
mos acolliren un matrimoni major,
ella Asunción i ell Pepe Vidre.

Els meus pares pelearen
buscant algo pa menjar,
pues la cosa no era fàcil
encontrar per a comprar.

Tot per allí era tropa,
les collites arrasaven,
pues per falta de menjar
molta fam tots ne passàvem.

Les campanes alarma tocaven
quan venien els avions,
mo n’entràvem al refugio
baix terra com si fórem talpons.

Entre avions i soldats
de juny a març estiguérem
hasta que acabà la guerra
i a nostra casa vinguérem.

Mos tinguérem que apanyar
pues tot estava destroçat,
encara podíem donar gràcies
que la vida havíem salvat.

Quantes coses jo diria
de la meua joventut:
primer la guerra, después la fam
i viure en esclavitud.

Entre primer i después
se feren barbaritats
que al passar molt de temps
tot quedarà oblidat.

Passaran uns quants anys més
i no quedarem ningú,
la terra tot ho podrix,
mos oblidaran a mi i a tu.

Tots els que naixeren después,
que allò no van conèixer,
no recondaran mai res
i s’oblidaran per a sempre.

Ojalà no ne vinguera mai
ninguna guerra maldita,
lo millor és viure en pau
que la vida és molt bonica.

1-4-99
Vte. R. Molés

EL PI (poema), desembre de 1997

Primera semana de diciembre
del año noventa y siete,
se nos fue nuestro querido Pi
desapareciendo para siempre.

Empezaremos por el camino del Niño,
por nuestro querido Replà,
recordando muchas veces lo que tu barrio
tenia y no tiene ya.

Fila del Niño y camino
para comenzar a recordar
lo que fue el Barrio del Pi
y al molino Rates llegar.

El huerto las 4 palmeras
y la fila Reverter,
abajo el almacén del Bort
hoy refugio del pintor Balaguer.

La “Anoer de la Colorà”,
la barbería de Pepe el Torner,
hoy se encuentra en abandono
y en su calle el Ñisprer.

Seguiremos hacia abajo
siguiendo nuestro destino,
encontrando la Creueta
al otro lado del camino.

Seguiremos hacia el Sur
y en la Fila Reverter
encontraremos seis casas
de Tumbet y Pedrapiquer.

La Noguera del Tio Clec,
la Era de Perigalla,
a donde acudían los niños
a jugar al Tres en Raya.

El Pany de les Pelegrines,
el dels Paus a continuación,
sede de alcaldes de Barrio
en más de una ocasión.

Más adelante Les Aurores,
arriba el Pany dels Bernardos,
más adentro los Julians,
la casa de l’escolà y varios.

Las palmeras y chalet
de la familia Boix Monraval,
continuación Capote,
de la familia Igual.

Frente, la finca de Mora
con sus tiras de palmeras,
y delante el almacén
una monumental americana noguera.

La finca de Font de Mora
con su jardín y capilla,
y a continuación vendrá
la célebre finca de Lila.

Pues por la parte de arriba
estaba la casa del Olier,
que hace muy pocos años
la hicieron desaparecer.

I después el Molí de Font,
que la autopista destruyó,
hoy la ocupa el vertedero
en el hoyo que dejó.

Llegamos al palmeral,
la casa la Valenciana,
que unas cuadras importantes
en sus bajos alojaba.

Llegamos a las casas Santa Cruz,
frente la finca Corral Nou,
finca donde vivió el Pi
hasta que de viejo o enfermo cayó.

Eras en vida muy grande,
de tronco fenomenal,
tu gran copa sobresalía
sobre el verde naranjal.

De las aves voladoras
eras refugio diario,
pues en ti se protegían
de los que van con mal fario.

Tu copa verde y esvelta
de lejos se divisaba,
orgullo de todas eras
de Alquería y la Plana.

Tu nombre el barrio llevaba,
precioso y enorme Pi,
pues yo guardo buen recuerdo
pues en tu barrio nací.

Bajo tu copa pasaba
nuestra acequia mayor,
que tus raíces regaba
con eficacia y amor.

Voy a seguir narrando
lo que en tu barrio había
pues seguiremos abajo
para pasar camino abajo la vía.

Pronto podremos llegar
apartándonos del camino
al Pany de les Morenes
como todo buen vecino.

Un poquito más abajo
el Pañet de Clèc y casa Adela,
que después sería vaquería
que por abandono da pena.

Llegaremos a la Raya
a la izquierda la Regenta
y en el ángulo del camino
la casa de Arámbul se encuentra.

Seguiremos hacia Nules
paralelos al canal,
llegaremos al Pany de la Silveria,
la cosa va muy normal.

Allí en tiempos pasados
una taberna había
del Blanco de la Silveria
que bien a los clientes servía.

La casa de Rochera
con higuera colosal,
hasta que la destruyeron
y plantaron naranjal.

Más arriba las casas de Chupió
y también a vora Villalba
y un poco más adelante
la Samantina se alcanza.

La Salmantina señorial
de Lamamic de Clariac,
mansión de la familia Chicharro
con toda solemnidad.

Más adelante el Maset,
otro grupo muy antiguo
que quedan muy pocos restos
que fue ya derruido.

Llegaremos a la fila Carabona,
al ventorrillo de Fonfría,
que la gente de aquel tiempo
allí a comer acudía.

Seguiremos por la raya,
llegaremos a la garrofera de Pau,
un árbol muy conocido
que en la actualidad ya no hay.

Subiremos por el palmeral
y pasaremos la vía,
antes dejaremos al Regall
con su preciosa Alquería.

Pasaremos las casas de Santa Cruz
y la finca que tenía el Pi,
llegaremos a las Hayas,
encontraremos un gran eucaliptus.

Más adelante estaba el torero
junto a la finca els Platers,
unos señores madrileños
que dicen eran joyeros.

Llegaremos al camino Corrent,
la alquería de Aín,
de allí a las casas de Puça
y el Molí de Rates al fin.

Pino, pino piñonero
que te fuiste para siempre,
dejaste de ser el símbolo
del pueblo y de Cap de Terme.

Fuiste pino centenario
que por enfermo o por viejo
te caíste para siempre
sin quejarte ni proferir un bostezo.

Volveremos al Replà,
a la Fileta del Niño,
y después la de Reverter
para regar nuestros huertos con mimo.

Las filas mayores son
Molifont y Carabona,
también la fila del Pi,
que tu nombre enarbola.

Después vendrá la Varella
y luego el Portell de Ros,
después el Portell de Puça
que dicen vale por dos.

De allí al derramador,
anteriormente al Molí,
allí se termina la zona
nombrada Barrio del Pi.

Yo te dedico estos versos
a ti, Pino Piñonero,
pues yo nací en tu barrio
y me siento Alqueriero.

Y al pueblo de Alquerías
yo dedico este relato,
escrito con cabeza y corazón
yo disfruté un buen rato.

En el pueblo y su historia
siempre presente estarás,
fuiste símbolo centenario
que no se olvidará jamás.

Yo pediría perdón a Bellaguarda,
Lloreta y Barrio del Horno,
pues por el día de hoy
con el Pino me conformo.

Vte. Ramón Molés


EL CALANDARI 2000 (poema), 18-XII-1999

Quin calandari més majo
la Caixa Rural mos regala
al aplegar al dos mil
als socis de bona gana.

Que si l’analitzes bé
als quatre barris menciona,
amb colossal fotografia
que mirar-lo t’entusiasma.

Pa alcomençar està el Pi,
que al seu barri dóna el nom,
que va caures fa dos anys
abandonant este món.

Después mos ve Bellaguarda,
que monuments ne té tres:
el Replà, l’Ajuntament
i per dalt el Molí-Inglés.

Per baix o barri del Forn
tenim la iglésia major
i el círcul recreatiu
de la Caixa, lo millor.

Ja he comentat la bona cara
que presenta el calendari,
té un bon santoral
i un refranyer a diari.

El dos mil té un dia més
perquè l’any és bissiest,
el 29 del mes de febrer
de cap o de cua ha de fer.

Si el mes té trenta dies
trenta sants té anomenats,
i un refrany de cada dia
pa en la memòria guardar.

Preciós és l’almanàc,
el refranyer molt variat,
pues ha cobert tot l’any
i encara els ha sobrat.

Per a mi és molt important
i al mateix temps molt instructiu,
hi ha refranys pa tots els temps,
igual pa l’hivern com pa l’estiu.

I totes les professions
en el estan mencionades,
amb molta gràcia i salero
en la memòria guardades.

I què direm de les frutes
i les collites del blat,
quan se “batia” en l’era
per arreplegar bé el gra.

De les plutges i tormentes
també està ple el refranyer,
en les èpoques que venen
cauen mal o cauen bé.

Per a ser final de segle
me pareix molt encertat,
jo des d’ací felicite
al que bé l’ha programat.

A la Caixa felicite
per tan encertat calendari,
la gent està satisfeta
al final del milinari.

Alqueries N.P.
18-12-99
Vicent R. Molés Ros

L’ESPERA (poema), 1-VII-1996

Espera la mare al fill
quan el porta en les entranyes,
espera que vinga bé
no es presenten coses rares.

Espera amb gran il·lusió
tant si és xiquet o xiqueta,
lo que li interessa molt
que vinga prompte i saneta.

Espera ja en el món
posar-li els primers panyals,
prodigar-li els primers besos
dels efectes maternals.

Espera que cresca bé,
se desarrolle normal
per a portar-lo al jardilín
i retornar a la vida laboral.

Espera que passe el temps
i se faja majoret
per a posar-lo a l’escola
com deu fer tot bon xiquet.

Espera una vegà més
em moltíssima il·lusió
que al transcurrir uns anys
faça la primera Comunió.

Espera, espera que cada dia
aplegue a casa el seu fill,
i a lo llarg de les dies
no tinga ningun perill.

Espera la mare atempta
que el xiquet siga estudiant,
i totes les assignatures
les puga portar avant.

I l’espera continua
entre penes i alegries,
continuarem esperant
a lo llarg dels nostres dies.

Espera la nóvia al nóvio
amb il·lusió i esperança,
pues amb carinyo i amor
tot en este món s’alcança.

Espera la parelleta
la fecha que han de posar
per a unir-se en matrimoni
i als amics que convidar.

Esperen que el constructor
els entregue la vivienda
pa poder-la moblar bé
amb molt de gust, a consciència.

Esperen que el convit
puguera ser en Brisamar,
i dels seus bon servicis
se puguera disfrutar.

Esperen que el seu viatge
de nóvios fóra llarg i esplendorós,
disfrutar-lo lo més bé
pa sentir-se molt ditxós.

Si no parem d’esperar,
esperant passa la vida,
i si vius amb il·lusió
l’espera serà complida.

Espera el viatge mundano
al tren que ve per la vida,
pa que el traslade al destino,
a la festa o al treball de cada dia.

Espera al cotxe la família
que se’n va de vacacions
a passar molt bé l’estiu
i complir les il·lusions.

Espera el malalt al metge
com si fóra el Nostre Senyor,
pues quan li fa la visita
li s’amortígua el dolor.

Espera a l’enfermera
a que li cure la ferida,
i si la sap tractar bé
serà la seu preferida.

Espera la dona a l’home
quan ell ve de treballar,
li prepara la tauleta
pa que se pose a sopar.

Si és la dona qui treballa
el marido esperarà
preparant-li totes les coses
per si ella ve cansà.

Esperen per a juar al tenis,
també espera el futboliste,
espera que acabe el golf
i que aparega el cicliste.

Espera el torero al bou
per a poder torejar,
igual que el banderillero
pa les banderilles clavar.

Esperar s’espera sempre
quan se tracta d’afició,
tant si jues a la loteria
com si ho fas al dominó.

Quan vages a alguna boda
també tindràs que esperar
hasta que vinguen els novios
per alcomençar a menjar.

Espera pa lo que vulgues
i si no vols esperar
te quedes tranquil en casa
pa ningú tu molestar.

Espera el auelo mústio
que li se arrugue “el canari”,
mentres la seua companyera
sempre té obert “el armari”.

Espere que açò s’acabe,
pues fart estic d’esperar.
Espere que me comprengues
i mo n’anem a sopar.

I si t’has cansat de mi
per la forma d’expressar-me,
jo te demane perdó
per la forma d’esperar-me.

1 de juliol 1996
Vicente R. Molés
Alquerías Niño Perdido

Títol “La festa de sant Antoni” —i alguns textos de Vt. Ramon ‘de la Creueta’
Autors Alumnes d’Estudi Alternatiu a la Religió d’ESO a les Alqueries, curs 1998-99

Vicent Ramon Molés Ros

Informant Ma. Victoria Ibáñez
Data d’entrada Dimarts 2 de febrer de 2021

Els enterraments tradicionals a les Alqueries

SE CONSTRUYÓ EN EL AÑO 1864 A ESPÉNSAS Đ LOS HIJOS DE ESTA FELIGRESIA, SIENDO REGENTE DE ELLA EL PRESBITERO DON TOMAS SIMÓ NATURAL DE LA VILLA DE SAN MATEO.

EL CEMENTERI

Segur que totes les persones que han passat pel cementeri de les Alqueries s’han adonat del retaule que hi ha a l’entrada. Fins a 1864, els veïns de les Alqueries havien d’anar a enterrar-se a Vila-real, una destinació massa allunyada i que provocava situacions tan lamentables com no poder dur al difunt perquè havia eixit el riu Sec.

Sobre els enterraments tradicionals a les Alqueries ja vam llegir el capítol anomenat “Funebria” en el bonic treball de Rosa Ros Pons Introducción a la etnología. Alquerías del Niño Perdido, que es pot llegir ací a lesAlqueriespèdia. A ell remetem per a més informació etnològica; ací farem un repàs per diferents aspectes i aportarem alguna novetat.

Entrada al cementeri amb el brancalet central ornamentat que pertany a la porta original.

El recinte original del cementeri de les Alqueries era aproximadament una quarta part de l’actual, tenia una porta estreta amb un brancal treballat que es conserva i que veiem en la fotografia. Suposem que l’ample de la porta seria el mateix que la pedra central.

El cementeri és de titularitat parroquial, la qual cosa ha generat en diferents moments la demanda de crear-ne un municipal. Així ho podem llegir a l’Heraldo de Castellón del 9 d’abril de 1936, tres mesos abans que començara la Guerra Civil —i que recollíem a la publicació sobre la Premsa històrica de les Alqueries (1898-1969):

Heraldo de Castellón: Año XLVII Número 14235 – 09 Abril 1936

SESIÓN DEL AYUNTAMIENTO// (…) Solicitar asimismo la creación de una escuela de párvulos para instalarla en local de propiedad del Municipio en las Alquerías del Niño Perdido.// Aprobar una moción de don José María Juan sobre encintado del Sedeny de Abajo en las Alquerías del Niño Perdido.// (…) Aprobar una propuesta de la Presidencia para encargar a la Sección de Obras la redacción de un proyecto para construir un Matadero en las Alquerías del Niño Perdido y un Cementerio municipal en las mismas. (…)

Molt recentment, en 2008, s’aprovà en plenari l’expropiació del cementeri per reduir despeses al veïnat, una mesura que no es va desenvolupar però que va generar una negociació amb el bisbat.

La necessitat del cementeri no és nova: Joaquín Aparici Martí explica que este tema ja era una reivindicació en el Bonretorn de finals del segle XIV (en “El territorio de Alqueries entre los siglos XIII y XVI”, pàgines 90 i 91), i conta el conflicte que hi hagué amb Vila-real.

Vista aèria del cementeri de les Alqueries proporcionada per Google Maps. Requadrat en blau el recinte original de 1864.

A propòsit del cementeri actual, el recinte que coneixem és el resultat de diferents ampliacions del primitiu de 1864. Les ampliacions les va fer mossén Juan Miralles en 1950, 1964 i 1969, i una última en 1990, tal com relata José Ventura Nebot en Alquerías del Niño Perdido (pàgines 108 i 109). En la imatge aèria es pot veure quin era el recinte original; en les successives ampliacions es van desplaçar el nínxols situats més al sud a un nou emplaçament, i es va eliminar l’espai per a soterrar en terra.

A lesAlqueriespèdia hem iniciat l’Arxiu Històric del nostre municipi (en format digital, ja que els originals es troben a l’Arxiu de Vilareal), on trobem la Instancia del Vicario de Alquerías del Niño Perdido Juan Miralles Vilarroig sobre ampliación del cementerio parroquial de las Alquerías en 1950. D’aquella primera reforma es conserva una fotografia realitzada per Batiste Soriano que es troba a la seua col·lecció d’imatges i que reproduïm ací novament amb el seu comentari.

“…esta imatge es va fer el dia en què van acabar la reforma del cementeri. En la primera fila Mossén Juan amb l’avi de Vicenta a la dreta. El segon per la dreta és el germà del seu avi; a la punta dreta està Arrufat, pare de Carmen Arrufat; i entre Mn. Juan i l’avi, en segona fila, el seu germà Juan, que tenia la tendeta de Ramoneta, que deien.”

ELS ENTERRAMENTS

“Pedra dels morts” dipositada al magatzem municipal.

La pedra dels morts, aleshores ja en desús, cap a 1970, en el seu emplaçament, a l’altura del camp de futbol de les Alqueries. En este punt es despedia part de la comitiva que acompanyava el difunt. A l’altre costat de camí veiem el tancat de Torre la Mina i al fons l’edifici del Replà amb la torreta intacta. Fotografia de Rosa Ros Pons.

El particular urbanisme de les Alqueries suposava també singularitats en els enterraments. La població estava dispersa i allunyada, no existia el camí del Caixer —aleshores només hi havia una senda vora la sèquia— i en bona part de la població calia carregar-se els taüts al llom, tirar pel carrer Jaime Chicharro avall, trencar pel carrer Verge de la Rosa, arribar fins a la Creueta i pujar pel carrer de la Regenta fins a l’església del Replà; d’ahí arribaven a la Tartana i per la carretera eixien al cementeri. Es tracta d’un trajecte de més de tres quilòmetres per a fer-lo carregat, d’ahí que hi haguera diferents punts de descans, dos d’ells sobre les “pedres dels morts”, superfícies planes sobre les que es descansava el fèretre mentre es feia un respons. Una d’estes “pedres” està dipositada al magatzem municipal, és un gran bloc de pedra calcària acuradament tallada, i estava a l’altura del camp de futbol, enfront de la Torre la Mina. L’altra és a penes una llosa que trobem aproximadament al seu emplaçament original al camí de la Regenta, cantonera a l’entrada a una finca sobre un muret de blocs de formigó, i conserva una inscripció amb bona lletra que diu “AÑO 1892”, que és potser l’any em què es van instal·lar les pedres.

La llosa que corona el ribasset és una de les “pedres dels morts”, que va ser moguda però respectant aproximadament la seua ubicació original

La inscripció diu: “AÑO 1892”.

Hem traçat en roig un itinerari possible del desplaçament dels difunts al cementeri; són tres quilòmetres aproximadament. Òbviament des dels panys més propers es faria el trajecte pel Camí Ral.

No sabem si per raó d’esta llunyania, però se’ns diu que les dones no acompanyaven als seus difunts al cementeri; primitivament era un desplaçament només per a homes.

Quant a l’avís a morts, a diferència d’altres pobles veïns, la campaneta de l’església del Replà —després de guerra situada a l’almacén de Márquez— no aconseguia fer-se sentir per tota la població, la qual cosa no impedia que la notícia arribara a tot el veïnat. Potser per això no es van generar els nombrosos tocs que trobem en pobles veïns: al document Els tocs de les campanes d’Artana, per exemple, es registren tocs a morts de primera, de segon, de xiquets (que a diferència dels altres era un toc d’alegria) i de capellans, més llarg i solemne. Francesc Llop, president de l’Associació de Campaners de la Seu de València i fundador del Gremi de Campaners del País Valencià, conta que antigament hi havia fins a dotze categories de toc a morts. En l’actualitat el toc de difunts a les Alqueries distingeix si el finat és home o dona (tres colps per a homes, dos per a dones), i hi ha un toc d’acompanyament dels difunts. Es pot saber més sobre el tema a la nostra publicació Campanes de les Alqueries.

Del dol cal recordar el costum ja en decadència de vestir-se de negre, dels mocadors al cap, dels espills tapats, de no participar de la vida social durant setmanes o mesos, tindre la televisió apagada, no escoltar música… Els dols eren de dos anys o més, i hi havia dones majors que ja no se’l llevaven. Entre el dol i la seua superació completa hi havia el “mig dol”, en què el negre passava a ser gris o s’empraven colors discrets.

Potser el cas més cridaner dels enterraments era el de xiquetes i xiquets. Estes eren les morts més nombroses en un temps en què la mortalitat infantil era molt alta. Els taüts infantils eren blancs, sovint anaven folrats de tela, i era tradició que els transportaren altres xiquets. Rafa Marco sap per tradició familiar que als xiquets els amortallaven d’angelet o del Niño Jesús de la bola, que durant la vetlla a casa hi havia convit amb menjar, beguda i música, i que les mares havien d’obrir el ball perquè era motiu d’alegria tindre un angelet que pujava al cel… Conta que en algun moment l’Església va prohibir este tipus de celebració i que encara que als albats (les xiquetes i xiquets difunts) els vestien d’angelets, es va suspendre el costum de fer ball i porrat. La família, veïnat i amics quan anaven a donar-los el condol deien als pares : “ja teniu un escaló per a pujar al cel”. A les Alqueries, com en altres llocs, també hi havia qui manava fotografiar al xiquet difunt per a posar el retratet en el cementeri.

Als nostres pobles i fins a la generalització dels tanatoris (fa molt poquet) hi havia costum de donar el “pésame” massivament; el veïnat prestava cadires i la casa del difunt estava plena durant bona part del dia. Els més propers al finat el vetlaven durant tota la nit.

Claueta de les portetes de vidre que protegeixen les làpides, datada en 1902. Pertany a una d’eixes portetes de llautó que tant costen de netejar.

Tornant al cementeri, també hi havia unes regles subtils, com el fet de posar làpides blanques als difunts fadrins i negres als casats. Fent una volta pel cementeri de les Alqueries veiem ben representada esta tradició. També trobem encara les làpides més antigues, de finals del segle XIX, i les diferències d’estil amb les de principis del XX, que, amb la influència del modernisme dit “Secessionista”, van augmentar la seua decoració i van generalitzar els treballs escultòrics i els relleus d’altíssim valor estètic. Amb Rafa Marco vam tindre oportunitat de passejar pel cementeri un diumenge de matí, de conèixer a moltes persones de què havíem sentit parlar (les quatre germanes “Peregrines”, mortes per la grip “espanyola” de 1918, per exemple), de comprovar en directe tradicions com la dels retratets als xiquets ja difunts… Antigament un vidre tancava la làpida per protegir-la dels elements. Eixos vidres encara són nombrosos als nínxols més antics, i també hem vist una de les clauetes originals, potser de finals del segle XIX.

Va ser un passeig agradable, emotiu, que posava nom i cognom a les persones, les honrava i per mig del record els retornava un poquet de vida. Per respecte a les famílies no publiquem imatges de les làpides. Així i tot, pensem que és un patrimoni que parla de l’estima i l’esforç per honrar els nostres familiars i amics, i convidem a mirar amb atenció esta part de la nostra història quan es visite el cementeri.

Títol Els enterraments tradicionals a les Alqueries
Informants Rafa Marco
Batiste Balaguer
Data d’entrada Dimecres 20 de gener de 2021.

Campanes de les Alqueries

Un patrimoni important en tots els pobles són les seues campanes. A les Alqueries, tot i que l’església és “recent”, inclouen sorpreses i anècdotes simpàtiques, i mereixen que en sapiam més. De les quatre campanes de la torre, tres d’elles estan foses expressament i instal·lades l’1 d’octubre de 1967, deu anys després d’acabada l’església (oficialment el diumenge 17 de març de 1957).

La quarta campana vindria segurament de la capella del Replà, i és provable que estiguera també a l’espadanya de l’església que es va instal·lar després de la Guerra al Cine Requena, que posteriorment seria el “Almacén de Márquez”. Esta campaneta, la més menuda de totes, pareix datada en 1814.

En una foto de la Col·lecció de l’Oficina del Croniste (Fig. 1) es pot veure la seua situació en l’espadanya de l’antic Cine Requena. En una segona imatge d’esta col·lecció també es pot apreciar que hi havia una altra campaneta en una finestreta de la façana principal (Fig. 2).

Fig. 1. Foto d’una festa del Domund de la primera meitat dels anys 50. En segon plànol es pot apreciar la façana de l’església i l’espadanya on es troba la campana.

Fig. 2. Darrere de la peanya del Cor de Jesús es pot veure la finestra de l’església amb una campaneta o cimbalet.

Les torres dels campanars han sigut sempre les principals fites urbanístiques dels pobles i ciutats, i des dels seus cims es gaudeix d’una vista privilegiada sobre l’entorn urbà, agrícola i en general paisatgístic. Ací hem volgut compartir amb totes les alcrieres i alcriers la vista des del campanar de la nostra església en un senzill vídeo gravat per a l’ocasió. Començant per la finestra de llevant, es pot apreciar el paisatge en els quatre punts cardinals, senyalats per una rosa dels temps.

Tot fa pensar que, des de la instal·lació de l’oratori dels frares de Caudiel al Replà, les Alqueries va ser pobre en campanes, segurament el seu so no arribaria bé a tots els dispersos i distants panys del terme, i el nombre de tocs, que en pobles veïns pot superar la vintena[1], es reduiria, com en l’actualitat, a uns poquets.

El repic, volteig i el toc de les hores és automàtic. Mn. Eduardo ens va mostrar la consola i el full amb les indicacions dels tocs (Fig 3 i 4): hi ha els tocs de difunts, dos tocs distints per a festes, i a missa de diari i de diumenge.

Fitxa

Títol Campanes de les Alqueries
Informant Mn. Eduardo García
Fotografies Col·lecció Batista Soriano, Col·lecció Oficina del Cronista, producción propia.
Data d’entrada Dissabte 29 de setembre de 2018.

Fig. 3. Consola de control dels tocs del campanar.

Fig. 4. Programa dels tocs de campanes de la parròquia.

Durant els 10 anys d’església sense campanes i sense lluir, suposem que s’utilitzaria exclusivament la campaneta vella. Mentrestant, la façana es mantenia amb els típics forats que es feien per ancorar les embastides, com es pot veure en algunes fotos de la Col·lecció de Batiste Soriano (Fig. 3 i 4.). Al lluir i pintar l’església es van tapar eixos forats, que, com a curiositat, encara es poden veure des de dins de la torre del campanar (Fig. 5).

Fig. 5. Una imatge del campanar acabat, no veiem si amb totes les campanes. Col·lecció Batiste Soriano.

Fig. 6. En esta panoràmica inèdita del poble amb l’església al fons, pareix que ja estaven instal·lades les campanes. Hem compost la imatge a partir de dos fotografies parcials de Batiste Soriano.

Fig. 7. Forat de l’embastida, visible des de dins de la torre del campanar.

Fig. 8. De nou de la Col·lecció de Batiste Soriano: Assistim a la presentació pública de les tres campanes noves, foses eixe mateix any de 1967 a Industrias Manclús, de València. Les truges de ferro es canviarien després per altres de fusta.

Les campanes es van fondre l’any 1967 als tallers del campaner Salvador Manclús, del Grau de València, qui a més a més fins al dia de hui s’ha fet càrrec dels accessoris, la instal·lació en la torre de l’església i la mecanització. Pareix que la data que apareix en les pròpies campanes és la de la seua presentació pública i de la festa de la seua benedicció l’1 d’octubre de 1967. L’acte va ser molt solemne, i confiem trobar més imatges en el futur. En la fotografia podem veure-les exposades. Cada una de les tres campanes noves estava sufragada per una persona, persones o institucions, i apadrinada per a l’ocasió. Les mateixes campanes ens informen que estava de pàrroc Mn. Juan Miralles, el promotor de l’obra de l’església, i que van ser beneïdes pel bisbe de Sogorb-Castelló, En Josep Pont i Gol, un molt destacat membre del clergat espanyol i català, profundament renovador.

En 2010 va caure al carrer el batall d’una de les campanes. Mn. Eduardo ens conta que les campanes que estan prop de la mar necessiten una cura especial perquè la humitat afecta més els materials, i es va decidir restaurar-les. Van ser els seus autors, Industrias Manclús, els que se’n van fer càrrec: es van baixar les campanes, es van netejar i es canviaren les truges de ferro per altres de fusta de perfil tradicional valencià, que millora la seua sonoritat. Finalment es van mecanitzar amb motor d’impuls i electromall monofàsic.

Les campanes de les Alqueries estan registrades en l’arxiu del Gremi de Campaners, en fitxes disponibles digitalment. Anem a donar alguna informació detallada de cada campana: imatges, alguns comentaris i els enllaços a les fitxes del Gremi de Campaners, a què remetem a qui vulga saber-ne més.

Figs. 9, 10 i 11. La campana del Replà, “F.P. María del Niño Perdido”, i dos detalls del text.

Figs. 9, 10 i 11.- La campana més menuda mira a migdia (cap a l’ajuntament, per a entendre’ns), té un diàmetre de 40 centímetres, una altura de 34 i 5 de vora, i un pes aproximat de 37 quilos. Es diu que és l’antiga campana de l’església del Replà. Com totes les campanes, té el seu nom: F.P. MARIA DEL NIÑO PERDIDO. AÑO MDCCC_IXV. Veureu que la xifra en números romans no té sentit, potser respon a una errada dels mestres campaners originals o alguna refosa poc hàbil, de fet té un acabat molt bast i tant la inscripció com la decoració indica certa malaptesa. A la fitxa del Gremi de Campaners s’opina que potser indique 1814 (i que no siga original, és a dir, que estiga copiada d’una campana més antiga), però també podria ser 1865, per exemple. Té una decoració de floretes que per la banda de fora formen una creu. http://campaners.com/php/campanes1.php?numer=4530


Fig. 12. “Vicente”.

Fig. 12.- La segona en mida mira a ponent, fa 64 cm de diàmetre, 54 d’altura i 6 de vora. El tècnics del Gremi van calcular el seu pes sobre el 152 quilos. Porta el seu nom i la següent inscripció:

VICENTE
SUFRAGADA POR D. VICENTE ROS VICENT
Y DÑA CARMEN SAFONT CAPELLA
SIENDO PARROCO D. JUAN MIRALLES
VILARROIG 1 DE OCTUBRE 1967
BENDECIDA POR EL EXMO Y RVDMO D. JOSE PONT Y GOL

http://campaners.com/php/campana1.php?numer=10182


Fig. 13. “Ntra. Sra. del Niño Perdido”.

Fig. 13.- Seguint la volta, la tercera en mida es troba sobre la finestra nord, té un diàmetre de 81 cm, una altura de 63 i 7 de vora; pesarà aproximadament uns 308 quilos. La campana la van pagar els comerciants de taronja del poble, tots ells inscrits en la seua superfície.

NTRA SRA DEL NIÑO PERDIDO
SUFRAGADA POR EL COMERCIO DE AGRIOS
DE ALQUERIAS,
SIENDO CURA PARROCO
D. JUAN MIRALLES PBRO,
BENDECIDA POR EL EXMO Y RDMO SR. D. JOSE PONT Y GOL.
ALQUERIAS DEL NIÑO PERDIDO 1 OCTUBRE 1967.
GARCÍA BALLESTER SL. VICTORIANO USO Y HNOS. JOSE IZQUIERDO
JUAN PITARCH – ROQUE USO – BTA. USO – VILODI – TARFI EXPORT – COOP COSECHEROS
SEC. EXPORT S. JAIME Nº 1 – SEC. EXPORT S. JAIME Nº 2 -USO PRADES – LUIS SANMIGUEL
PEDRO BALLESTER – PASCUAL NEBOT – CUVEMPO – BORRAS HNOS. – HNOS. MOLES BORT – VICENTE ARNAL.

http://campaners.com/php/campana1.php?numer=10183


Fig. 14. “Manuel”.

Fig. 14.- La més grossa mira a llevant. Té 102 cm de diàmetre, 80 d’altura, 9 de vora, i pesa al voltant de 614 quilos.

MANUEL
SUFRAGADA POR D. MANUEL USO CAPELLA
Y SU ESPOSA Dª PILAR FERRERA VILALTA
EN MEMORIA DE SUS PADRES
D. MANUEL USO MOLES Y Dª TERESA ANTONIA CAPELLA NEBOT
SIENDO PARROCO DE LA MISMA
D. JUAN MIRALLES VILARROIG.
BENDECIDA POR EL EXMO Y RVDMO D. JOSE PONT Y GOL
ALQUERIAS DEL NIÑO PERDIDO 1 DE OCTUBRE DE 1967

http://campaners.com/php/campana1.php?numer=10184

[1] Veure, per exemple, la replega i gravació de 22 tocs de campanes tradicionals en Artana que fa Josep Herrero, historiador i veterà campaner del poble, en el text: “Els tocs de les campanes d’Artana”, accessible en https://artanapedia.com/patrimoni/tocs-de-campanes/.

Carlitos Font de Mora, practicant de les Alqueries

La intensitat de les històries de Carlos Font de Mora és tan gran que oferim hora i mitja d’entrevista, dividida en dos parts per a facilitar la seua visió. Hem intentat posar epígrafs que organitzen el discurs, però la vivesa de la conversa és difícil de tallar i sovint inclou comentaris i ocurrències que excedeixen la nostra voluntat de ordre. Al nostre parer, la seua posició privilegiada sobre la vida a les Alqueries durant dècades mereix ser tinguda en compte (tret d’alguns comentaris privats) en la seua integritat.

Hem estat un parell d’hores parlant amb ell i no se li acabaven les anècdotes i les històries, algunes gracioses i altres tràgiques, totes elles tan vives i interessants que, com s’ha dit, no hem volgut tallar pràcticament res. La seua habilitat per a lligar les seues reflexions a la gestió de la sanitat a les Alqueries el fa un testimoni extraordinari. Don Carlos Font de Mora és una home parlador, molt graciós, molt amable, que ha viscut molt i amb una intensitat poc habitual, en una època tan dura com bonica, en una comunitat cohesionada. Per açò alterna queixes amb mencions a la felicitat en què ha viscut i a l’amor a les Alqueries, a les alcrieres i alcriers.

Sinopsi:

Carlos Font de Mora (1941), practicant del poble amb moltíssima formació des dels temps de la precarietat fins a l’actualitat, i tinent d’alcalde en les primeres legislatures de la democràcia, conta les seues experiències amb passió, precisió i bona memòria.



1a part




  • Política
  • “Practicant”
  • Biografia
  • Fent de comadró
Política

Comença l’entrevista explicant-nos una anècdota important. Explica com davant de l’església de les Alqueries hi havia una casa, propietat dels seus sogres i, per tant, a heretar per la seua dona; la primera ratlla que va col·locar va ser precisament en eixa casa, que s’havia de tombar perquè isquera el carrer Colon directament a l’església. Així ens explica que les decisions que va prendre van ser sempre pensant en el poble i no en el seu interès personal.

Ens conta també que es va dir que ell no volia la Segregació, però que evidentment sí que la volia.

Les escoles

Va fundar l’APA de les Alqueries, i li va ajudar el secretari general de l’Ordre d’operaris diocesans: Don Carlos Calaf; les votacions es van fer a la Caixa Rural, encara en temps “del Caudillo”. Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco, era parent seu. Va anar a Madrid i li va portar una fotografia perquè veiera les condicions en què tenien les xiquetes i els xiquets. En eixe moment no tenien escola: uns anaven a un local darrere de la carretera, altres a l’edifici de la plaça, on hui és el Centre de la tercera edat; altres al Caixer, en una casa cap al Replà; alguns a l’escola de la Palmera, i inclús a un magatzem xicotet que van habilitar al carrer José Izquierdo, perquè al Caixer el sostre del vàter va solsir. En veure les condicions en què estaven els xiquets li van aprovar el Grup escolar.



2a part




  • Precarietat dels ATS
  • Tinent d’alcalde
  • Canvis en l’ofici
  • La vellesa
  • Més sobre les Alqueries en els anys 50
Precarietat dels ATS

Conta Carlos que també controlava la salut dental dels xiquets, i això li val per introduir un tema important: diu que el pitjor que li ha passat en esta vida és que no els duien a reciclatge: ell estava assoles a les Alqueries, anaven eixint les tècniques modernes i s’havien d’adaptar sense ajuda. Per exemple, ens conta que en una ocasió li havia de llevar una sonda a un veí, i no coneixia el model [l’actual sonda de baló], que pareixia solt, sense esparadraps. Mentre s’enterava de com funcionava, el metge li la traure estirant i li va esgarrar la uretra. Eixe és el nivell de desinformació que hi havia. Els representants el visitaven a ell també i li passaven totes les literatures que eixien. Havia de fer extraccions de sang, saber quin tub era per a cada cosa; s’havia de fer els electrocardiogrames; havia de calcular la glucèmia i va fer un important treball de recerca… A les Alqueries, tanmateix, només era “Carlitos el practicant”. Entrava a l’ambulatori a les set del matí per a que els treballadors no pergueren una hora de treball, sense cap pagament especial. Hui fan un glucométer cada tres mesos i ell el feia totes les setmanes.

Primer la clínica de la Seguretat Social era la seua casa, [5 min.] els donaven 125 pessetes al mes per a la neteja. I per no anar a Vila-real a per instrumental de poca qualitat, se’l comprava ell. L’instrumental d’un sol ús va ser un descans per a ells. Llevaven els tapons de les orelles; l’otoscopi era seu, l’aparell de tensió era seu, l’osciloscopi era seu… I damunt, la dona feia d’infermera i de tot: havia de replegar els avisos… Tot i això, diu que encara li ha paregut la vida curta.


Nom/Cognom Carlos Font de Mora Salmerón
Data de naixement Divendres 17 de gener de 1941
Títol Carlitos Font de Mora, practicant de les Alqueries
Categories Etnologia, salut, segregació, treball, home
Data i lloc de l’entrevista Divendres 13 de juliol de 2018, casa de l’entrevistat
Equip entrevistador Nelo Vilar, Laura Yustas
Enllaços 1a part: https://youtu.be/sOygOpAhQS0

2a part: https://youtu.be/JBSrQNS2vyk

Extracte https://youtu.be/ieCMdT4-WzY
PDF