Col·lecció de documents de Batiste Balaguer

Títol Col·lecció de documents de Batiste Balaguer
Informant i donant Batiste Balaguer
Data de publicació Dijous 19 de maig de 2022

Batiste Balaguer ens ha facilitat la versió digital de més de 20 documents que il·lustren diversos moments de la nostra història: el primer escut proposat a l’expedient de Segregació de 1929, una cartilla de racionament de 1952, fotografies i un escapulari de la festa del Niño Jesús de Praga, el recordatori de la benedicció de les campanes i diversos documents en relació a l’himne del poble, a les festes de la Segregació, als 25 anys com a poble o a la conservació del Replà.

Compartim els documents per ordre cronològic, excepte en algun cas en què hem prioritzat l’organització per temàtiques. Col·leccions com esta ens permeten situar la història col·lectiva, com a poble, en les cases particulars, a través d’eixos xicotets documents que es queden al fons dels caixons i que són testimoni d’esdeveniments i trobades. Documentar les peticions, les celebracions i les transformacions del poble, del seu veïnat i del seu territori mitjançant estos “paperots” que roden per les cases ajuda a visibilitzar que la nostra història com a poble està feta de xicotets moments i fites de les que totes i tots som protagonistes.

Abans de donar pas a la col·lecció, agraïm una vegada més la seua col·laboració incansable a Batiste Balaguer, que continua aportant tot tipus de documentació que després podem compartir ací i posar a disposició de tot el poble. Ara sí, vos deixem amb esta interessant col·lecció.

Índex

Sense data. Fragment d’un manuscrit d’història del Replà
1929. L’escut del primer expedient de Segregació
1952. Cartilla de Racionament
1954 i 1959. Festa del Niño Jesús de Praga

Maig de 1954
Maig de 1959

1965. Abril. Parroquia Alquerías del Niño Perdido
1967. Inauguració de les campanes
1978. Fotografia de les convocatòries per la Segregació
Finals dels anys 70. Por un cine culturalmente productivo
1983. Himne

Así nació: Himne a Alqueries del Niño Perdido (1983)
Text complet: Himne a Alqueries del Niño Perdido (1983)

1988. Exposició de fotografia Castellón, sus comarcas y sus pueblos
Documentació relacionada amb la Segregació (1985-2010)

Notícia ca. 1985 “El consejo de Estado a favor de la Segregació de Alquerías”
1985. Sopar Constitució com a municipi
2004. Festes de la Segregació
2010. 25 anys de la Segregació

Entorn del Replà

El caixer, poema sobre el carrer Caixer i el Replà
Postaleta del Replà i rodes de molí
2009. Document protesta camions Replà. 25 juny 2009
2009. Rehabilitació del Replà. 25 de novembre de 2009
ca. 2010. Text sobre el Replà

Altres documents

2009. Himne equip de futbol
Fotografies del molí

Sense data. Fragment d’un manuscrit d’història del Replà

Compartim este manuscrit que sobre la història del Replà que pensem que podria ser de Benito Traver García, cronista oficial de Vila-real a principis del segle XX. Podria correspondre a un fragment de la Historia de Villareal, de 1909; o a un altre text que esmenta Mn. Albert Ventura en el text recollit en «Investigación histórica» (1987), Albert Ventura Rius:

El mismo autor y en un trabajo manuscrito inédito[1], premiado con diploma de honor en los Juegos Florales celebrados en Castellón el día 10 de Julio de 1920, sobre el tema: “Monografía histórica de un lugar de la provincia de Castellón” y bajo el lema: “Los hechos históricos de lo pasado deben servir de espejo para el porvenir”, que titula “El Niño Perdido” – (Alquerías de Villarreal)”.

En qualsevol cas no podem confirmar la seua procedència perquè tot i que es troba a l’Arxiu Municipal de Vila-real/Alqueries del que vam publicar una gran quantitat de documentació (Arxiu històric), eixe document concret no està entre els que hem pogut consultar i posar en obert.

Transcripció completa del manuscrit:

Iglesia de Nuestra Señora del Niño Perdido

Dentro de la jurisdiccion de esta Villa entre el Rio seco por Levante, termino de Nules por Poniente, termino de Burriana por Sur, y el secano de Villa-real por Norte, existe una vsta partida denominada del Rio seco: como en el centro de esta partida poseian una gran extension de tierra los frailes de Caudiel, y existia en ella una alqueria con su oratorio en donde se veneraba la virgen del Niño Perdido, provista de los ornatos necesarios en donde todos los domingos y fiestas de guardar se celebraba alli el sacrificio de la misa pagada por los habitantes de la partida.


1929. L’escut del primer expedient de Segregació

Un dels documents més singulars d’esta col·lecció és esta proposta d’escut municipal, que acompanyava al primer expedient de Segregació (1929). Havíem sentit parlar d’ella, però mai havíem tingut ocasió de vore-la.

1952. Cartilla de Racionament

Entre els documents que conserva Batiste està esta cartilla de racionament del primer semestre de 1952. Tot i que no és un document específic del poble, sí que és important a l’hora d’escriure una història del territori espanyol i de la seua història comuna que, per suposat, inclou la guerra i la duríssima postguerra durant el règim franquista. Esta cartilla està a nom de la mare de Batiste, Dolores Ruiz Ramos, i conserva moltes pàgines de cupons: d’oli, d’arròs, de productes diversos…; inclou també la pàgina corresponent a la normativa d’ús dels cupons.


1954 i 1959. Festa del Niño Jesús de Praga

Maig de 1954

Recordatori de la festa del Niño Jesús de Praga celebrada el dimecres 9 de maig de 1954. Més endavant vorem un parell de fotos de la mateixa festa, però corresponent a l’any 1959, en què Batiste Balaguer va ser clavari amb 19 anys. En 1954 els clavaris foren Pascual López, Vicente Molés, Vicente Vilar i Joaquín Vicent.

Maig de 1959

Escapulari de la festa del Niño Jesús de Praga de 1959, fet i pintat a mà a la botiga d’articles religiosos Roses (1940-2017), que estava situada al carrer Colom de Castelló. Com que este escapulari pertany a Batiste Balaguer estan brodades les seues inicials “B.B.”, encara que com bé diu ell també podrien ser de Brigitte Bardot.

***

Maig de 1959. Veiem a Antonio Brun Zamel i a Batiste Balaguer en la processó, amb els seus escapularis i ciris ornamentats, com correspon a la seua condició de clavaris. Darrere de la imatge llegim: Reportajes J. Roda. Bodas, bautizos y comuniones. Encargos a domicilio. San Vicente, 3. Teléf. 3566. Castellón.

***

Durant la mateixa festa, davant de l’església, que s’havia beneït dos anys abans. D’esquerra a dreta: José Gil Abella, Antonio Brun Zamel, Pilar Carreguí, José Pere Molés, Andrea (cosina de l’àvia de l’alcaldessa), Teresa Carreguí, Batiste Balaguer i Rosa Balaguer. Tristament els únics que no han desaparegut en esta foto són José Gil Abella i Batiste Balaguer. Les dos xiques que estan als costats de Batiste eren cosines germanes seues. Ens explica que, en realitat, tot i que pareix que portaren acompanyants, no era així, elles simplement van voler aparèixer a la foto. Darrere de la foto trobem la mateixa informació que en la imatge anterior. Quant al carrer, a més de ser de terra estava ple de brossa.

*

1965. Abril. Parroquia Alquerías del Niño Perdido

Comunicat del senyor retor sobre les modificacions imposades pel Concili Vaticà II, especialment en relació a la imposició de la gratuïtat dels sagraments. En la carta, firmada pel mateix retor, s’expliquen les noves mesures, s’anuncia que el finançament de la parròquia passarà a dependre d’una contribució anual i s’insisteix en la necessitat de les donacions voluntàries, so pena de convertir-se en un catòlic egoista i aprofitat. Per últim, s’anuncia la composició de la Junta d’Administració dels béns de l’Església.

Entre altres moltes coses, el Concili Vaticà II també va suposar la fi de les sotanes, així que els retors van començar a fer totes les seues tasques amb pantalons. Batiste ens explica que li va causar un gran impacte vore a Mn. Juan Miralles per primera vegada sense sotana.


1967. Inauguració de les campanes

Recordatori de la benedicció de les campanes. Manuel Usó Capella era ‘el Bassero’, José Izquierdo Huerta era José Izquierdo i Vicente Ros Vicent era ‘el Cagó’. A la publicació Campanes de les Alqueries es pot veure molta més informació sobre esta inauguració, feta el diumenge 1 d’octubre de 1967.

1978. Fotografia de les convocatòries per la Segregació

Datem la foto en 1978 basant-nos en les dades que apareixen als cartells. És una imatge interessant perquè inclou les convocatòries d’assemblea i de recollida de firmes a favor de la Segregació. Un moment històric i ple de moviment associatiu. Com es pot apreciar, els cartells estan situats sobre l’edifici cantoner que hui en dia acull l’Associació de Jubilats i Pensionistes i la Biblioteca municipal. Fixeu-vos que els finestrals de l’edifici estaven canviats respecte als que tenim actualment: en la imatge està tapat almenys un d’ells (els finestrals estan agrupats de dos en dos). Darrere es veu el xalet de Safont, hui ca la vila

Finals dels anys 70. Diversos textos sobre cine

Document de tres fulles que inclou textos de diversos autores compilats pel grup Bonastre. Este text defensa la necessitat d’un cinema que ens faça pensar i que no genere una posició de passivitat en el públic (proposta que trobem en vàries ocasions en l’apartat de cinema de la Revista Bonastre). L’incloem perquè és una posició que serveix de testimoni d’un moment històric -el de la Transició, i també els últims anys de la dictadura- en què es va treballar molt des de diversos àmbits associatius per aconseguir una democràcia més forta i una major implicació política de la ciutadania.


1983. Himne

Así nació: Himne a Alqueries del Niño Perdido (1983)

Document d’una pàgina que explica el procés de creació del nostre himne municipal: convocatòria, resolució del jurat a favor de dos propostes, fusió de les dos propostes guanyadores, encàrrec de la música original a Trabuccheli i interpretació per part de la banda de música. Un procés que podeu seguir amb més detall en la publicació específica que vam dedicar a l’himne fa algun temps: Documents sobre l’Himne a les Alqueries.

Text complet: Himne a Alqueries del Niño Perdido (1983)

Document d’una pàgina amb la lletra definitiva de l’Himne.

1988. Exposició de fotografia Castellón, sus comarcas y sus pueblos

Fullet de l’exposició de fotografia Castellón, sus comarcas y sus pueblos, organitzada per la Comissió de Cultura de l’Associació de Veïns d’Alqueries. Durant molts caps de setmana els components d’esta comissió es dedicaren a recórrer les comarques de Castelló i a fer fotos del que consideraven les característiques més interessants de cada poble. La col·lecció es va mostrar per primera vegada en 1978. Fer estes fotos els va servir per apropar-se al territori que ens envolta i també per compartir eixa experiència amb els alcrieros i alcrieres a través d’esta exposició. Les imatges que composen l’exposició encara es conserven, i es publicaran a lesAlqueriespèdia quan siga possible.


Documentació relacionada amb la Segregació (1985-2010)

Notícia ca. 1985 “El consejo de Estado a favor de la Segregació de Alquerías”

Fragment d’una notícia en què s’anuncia el suport del Consell d’Estat a la Segregació.

1985. Sopar Constitució com a municipi

Invitació a la celebració de la nostra constitució com a municipi. El “gran sopar” es va celebrar en el restaurant Vives el dissabte 6 de juliol de 1985 a les 22.30, onze dies després de l’aprovació de la segregació per part de les Corts Valencianes.

Ací tenim també el menú del gran sopar que acabem d’anunciar. En l’interior del document es pot llegir “Entre todos lo hemos conseguido, unos aportando voluntad, otros sacrificio, pero por fin… SOM POBLE”. Tot i que no deixa de ser anecdòtic, és bonic vore els menú d’estes celebracions perquè els menjars festius també van per modes i podem vore el que s’estilava en l’època.

2004. Festes de la Segregació

Invitació als actes de les Festes de la Segregació (2004): Presentació, proclamació de la regina i dames, missa major i ofrena al monòlit.

2010. 25 anys de la Segregació

Document de dos pàgines. Es tracta d’un discurs inèdit i anònim preparat amb motiu dels 25 anys de la Segregació i pensat per a ser llegit durant l’estrena-projecció del documental Volem ser poble, el dimecres 23 de juny de 2010. Finalment no va haver temps de llegir el text, així que va quedar inèdit. El document parla dels sentiments compartits després de 25 anys com a poble i de l’origen de la idea del documental, i fa un homenatge a totes aquelles persones que ja no han arribat a vore esta celebració.


Invitació a Batiste Balaguer a l’estrena-projecció del documental i a la taula redona posterior, en la que participen Rafa Molés (guió i edició) i els membres de l’Associació de Veïns i de la Coordinadora de la Segregació. Es va celebrar el dimecres 23 de juny de 2010 a les 19.30h.

Entorn del Replà

El caixer, poema sobre el carrer Caixer i el Replà

Com bé sabeu, El Replà ha sigut un punt especialment important a l’hora d’identificar-nos com a municipi independent. Este poema inèdit dóna veu al carrer del Caixer i explica alguns dels costums lligats a esta fita territorial i a la nostra identitat alqueriera.

EL CAIXER

Segons conten nostres pares
auelos i familiars
tots els anys al mes d’octubre
acudien generosos/juvilosos
a l’església de El Replà
per la festa celebrar.

Tarongers i mandarins
com a setos d’un jardí
guarden records amorosos
de tots aquells peregrins
que al despertar en eixe dia
alegres i juvilosos
mamprenien el camí.

Sóc el caixer, sóc la senda
que els portava al Replà
unes voltes molt alegres
altres plens de pesar.

Quantes coses vos diria
si vos puguera parlar
eixe caixer que hui en dia
quasi mig mort heu deixat.

¿Què serà que ja no passen?
¿Per què no els senc ja parlat
els diumenges i les festes
als alcrieros anar
al santuari que un dia
era honrat i venerat?

Ja sé que és molt xicotet
el temple que allí hi ha
per a poder acullir
al poble que ha creixcut tant.

Veig el món que en molt d’honor
la patrona va donar.

Què pena senc, alquerieros,

vull plorar però no puc
de vore que heu oblidat
les alegries i penes
dels que ja vos han deixat,
que dins d’un cofret de plata
allí van depositar
tots els sentiments que un poble
podia manifestar.

Eren els seus sants patrons
els que el tresor custodiaven:
Sant Antoni a un costat
al altre Sant Peregrí,
la Mare de Déu del Carme,
la del Roser, Sant Josep
i el Jesuset de la Bola,
que és el vostre germà
pues sa mare és vostra mare
des de fa ja 300 anys,

baix l’advocació hermosa
dels xiquets desamparats.

I en mig la llum del sol,
l’esperança del demà,
la reina de tots vosaltres
que com un destell de llum
va emmarcant-vos el camí
pel que sempre heu caminat.

Jo sé que el vostre cor saeta
d’alegria i emoció
i les llàgrimes vos broten
per la vostra devoció.

Fomenta pues el seu lloc
escolteu-me, per favor,
tots els anys al mes d’octubre
en solemne provessó.

Al caixer li agradaria
poder tornar a sentir
els vostres cants juvilosos…

Postaleta del Replà i rodes de molí

Una postal que mostra el Replà i les pedres d’origen romà aparegudes al nostre terme. No tenim la data exacta d’esta postal, però per l’estat del Replà, amb la torreta miramar completa, la datem abans de l’any 2000.

2009. Document protesta camions Replà. 25 juny 2009

Document de dos pàgines firmat per membres de la Comissió de Cultura. Este document tenia com a finalitat evitar que els terrenys del Replà s’utilitzaren com a pàrquing de camions. Per a justificar eixa oposició s’argumenta a favor del valor testimonial de l’edifici dins de la història del poble, sobre el risc de destrucció d’eixe valor patrimonial a causa de les vibracions, etc.; sobre l’ofensa a la dignitat de l’edifici que implica la seua utilització com a pàrquing i sobre la no correspondència entre la finalitat amb la que els terrenys es van adquirir i esta nova activitat. Se sol·licita que es desautoritze l’activitat i que s’agilitzen els tràmits per a la rehabilitació i recuperació de l’edifici. El document està firmat i datat el dijous 25 de juny de 2009, aniversari de la Segregació.


2009. Rehabilitació del Replà. 25 de novembre de 2009

Document de tres pàgines. Continuem amb la qüestió de la rehabilitació del Replà. En este cas es fa referència a un document anterior (del 8 de juliol de 2009) en què ja s’exposava la problemàtica que tracta este document. També se cita la reunió celebrada a l’Ajuntament el 13 de juliol del mateix any. Com que no s’havia rebut resposta, es tornava a posar per escrit la reivindicació:

Atès que en el plenari municipal del 18 de novembre de 1999 es va adoptar per unanimitat l’acord pel que es va firmar el CONVENI DE COL·LABORACIÓ AMB LA CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I CIÈNCIA DE LA GENERALITAT I L’AJUNTAMENT D’ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO PER A L’ADQUISICIÓ I REHABILITACIÓ DEL REPLÀ COM A CENTRE CULTURAL, i complida la primera part, es demana el compliment de la segona, és a dir, de la rehabilitació de l’edifici i de la finca.

Es sol·licita, a més, que es respecte l’ús cultural que va justificar l’adquisició i rehabilitació i que no s’utilitze per a altres finalitats.


ca. 2010. Text sobre el Replà

Document de tres pàgines (un dibuix de Batiste Balaguer de 1999 que mostra El Replà i dos pàgines de text). El datem aproximadament a l’any 2010 per la data del dibuix i també perquè fa referència als 25 primers anys com a municipi. Este text és paregut als anteriors perquè continua amb la mateixa temàtica, reivindicant la importància de l’església del Replà en la història i la identitat de les Alqueries, però al mateix temps és molt diferent. És un text emotiu i poètic que explica la relació del veïnat amb l’edifici a través dels oficis religiosos que marcaven la les grans fites vitals: el bateig, la primera comunió, la boda i l’enterrament. Es parla del passat i també de canvis socials, i es reivindica la conservació i valoració del Replà com un testimoni viu de la nostra història compartida.


Altres documents

2009. Himne equip de futbol

Lletra per a l’himne del Club de Futbol Juventud Deportiva “Niño Perdido” de les Alqueries. Document d’una pàgina firmat per Batiste Balaguer a finals de 2009. És interessant vore les anotacions de l’autor, que indica quina és la temàtica/funció de cada paràgraf.

Fotografies del molí

Dos fotos del Molí de l’anglés, exempt encara d’edificis a dreta i esquerra.

——-

[1] EXÁGONO (Revista). Diciembre 1966. Vila-real nº 258 pág. 10: “Cronista Traver, Mosen Benito (Calle del) … Aparte de numerosos artículos publicados en periódicos y revistas, dio a la imprenta las siguientes obras: “Historia de Villarreal”… y al morir tenía preparadas para su publicación las siguientes obras, todas ellas premiadas en unos juegos florales celebrados en Castellón en 1920: “Efemerides de Villarreal”, “Catálogo razonado del archivo municipal de Villarreal”, y “Las Alquerías del Niño Perdido…”.



Silvia Giménez i el Club de Gimnàsia Rítmica ‘Pintor Sorolla’

Nom/Cognom Silvia Giménez Usó
Títol  Silvia Giménez i el Club de Gimnàsia Rítmica ‘Pintor Sorolla’
Temàtiques Associacionisme, cultura, dona, esport
Data i lloc de l’entrevista  Dijous 28 d’abril de 2022, poliesportiu municipal de les Alqueries
Informació  https://www.facebook.com/gimnasiaritmica.pintorsorolla
http://apgrpintorsorolla.blogspot.com/
Equip entrevistador  Etnopèdia (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/_SW_lxHytlE
Extracte  https://youtu.be/W9f6rbzr8EE
PDF

Silvia Giménez és una de les entrenadores del Club de Gimnàsia Rítmica ‘Pintor Sorolla’ de les Alqueries, una de les iniciatives col·lectives que singularitzen el nostre poble. Perquè el fet que les Alqueries tinga un Club de gimnàsia rítmica amb campiones d’Espanya en diferents categories, desenes de xiquetes entrenant i una antiguitat de més de vint-i-cinc anys (es va fundar en 1996), no pot deixar de sorprendre’ns.

Silvia és una veterana en la competició i l’ensenyament, que a més es fa càrrec de les vessants més creatives de la disciplina: les coreografies, la selecció musical, els maillots o el maquillatge. Amb ella intentem entendre tots els detalls d’este esport artístic tan exigent: també aquells més quotidians, i el seu sentit en el marc local de les Alqueries. Haguérem seguit parlant molt més, en tot cas no descartem alguna altra publicació sobre este tema.

Com sol passar, entendre el treball de Sílvia ens fa apreciar-lo més. Volem agrair-li que ens haja dedicat el seu temps, i la felicitem a ella, a les seues companyes en la formació i a totes les valentes que mantenen el nivell per damunt de la mitja. Gràcies i enhorabona.

https://www.facebook.com/gimnasiaritmica.pintorsorolla

Sinopsi

Silvia Giménez ens explica el procés formatiu de les xiquetes del Club de Gimnàsia rítmica ‘Pintor Sorolla’, que compta amb un nivell altíssim, reconegut en l’àmbit de l’Estat espanyol

Transcripció

Sílvia, moltes gràcies per rebre’ns, molt amable…

A vosatros per interessar-vos per la rítmica.

Bueno, tu eres l’entrenadora del Club.

Sí, sóc una de les entrenadores, en som moltes. Lo que passa és que jo sí que porte a les de nivell federat. Jo tinc més xiquetes perquè tinc més grups, entonces tinc… som… uno, dos… a vore, uno, dos, tres, quatre i jo cinc entrenadores. Sí, perquè està el grup de les “bebites”, el grup de xiquetes de cinc-sis anys, de sis o set pac a dalt i después les de competició no federats, que tamé hi ha un nivell de competició però que no és per la Federació, és per la Generalitat. Entonces n’hi ha que… totes no poden entrenar juntes.

No, no, per supost, ni hi ha prou dies tampoc pa que tu te fages càrrec.

Ni dies ni nivell de… jo no puc pedre temps en una xiqueta que no sap fer res quan tinc xiquetes… Entonces hi ha que separar-les a muntó.

Encara no teniu xics.

Jo he tingut xics. Sí, lo que passa que pues… tinc temporades que tinc xics, ara ja fa temps que no en tinc però he tingut xics de competició. Sí, lo que passa que ara mateixa no. Està com un poquet… “xics gimnàsia no”, que és una tonteria però… però sí que… I hi han competicions de xics, molt bons de fet. Espanya és pionero en gimnàsia. Sí, sí.

Jo pensava que això passava en Japó i tal…

No, és que és una gimnàsia diferent, diuen que és gimnàsia rítmica però no té res que vore amb la rítmica-rítmica-rítmica. És com que han volgut acoplar la artística i la rítmica i li han dit rítmica, però no és la rítmica. El únic país que fan campeonat d’Espanya… campeonat nacional, és en Espanya. De fet ve gent de fora, xics de fora pa poder competir en els nacionals pa poder competir.

Això no ho havíem trobat per ahí, no ho sabíem…

És que ixes coses només les sabem els que estem dins de…[risses] els que estem dins del món este, i és molt interessant vore els xics, perquè… perquè tenen una força que les dones no tenen.

Clar, és un atre cos…

Clar, i n’hi ha de tot: n’hi ha gimnastes que són més finets, més bailarins, i n’hi ha atres que tiren de potència i són molt espectaculars la veritat.

I com vas arribar tu a la gimnàsia rítmica?

Pues jo vaig escomençar en Burriana… A vore, és que això fa molt de temps ja. Sí…

Te podem preguntar l’edat?

Jo tinc 37 anys.

Tu tens 37 anys?!

És que pareixc més joveneta, però tinc 37… [risses].

Pareixes molt més joveneta!

Sí, sí. I vaig escomençar en Burriana en un gimnàs. Jo i la meua germana mos vam apuntar… jo crec que era perquè una amiga nostra feia, i “mone a Burriana”, a un gimnàs. Vam escomençar a competir de fet en el Gimnasio Gesa de Burriana. Eixíem a competir i después la que era la meua entrenaora se’n va vindre ací i va muntar ella el club. “Independiente de Alquerías” se dia en ixe moment. I después pues ja s’ho va anar dixant i mos vam quedar jo i la meua germana, que és una de les entrenadores tamé. Lo que passa que ella per faena ja va dixant-s’ho. I me quede jo. O siga, estic més jo que ella.

I com va ser la cosa?, o siga, els teus pares diuen “anem a apuntar-les a gimnàsia rítmica”…

Pues és que no me’n recorde, m’imagine que li deguérem de dir: “jo vull anar a rítmica, jo vull fer gimnàsia, vull fer gimnàsia” i mos van portar allí. De fet és que érem… al temps mos van agarrar pa competir i érem crec que quatre xiquetes les que eixíem ahí només. I aixina aixina aixina se va fent… Fa molt de temps, eh?, uf!, tenia… farà casi trenta anys, imagina’t.

Supose que per a les més xicotetes serà com una gimnàsia… de fer algo d’esport, no?

No, estan les “pequeñites” que són bebés: les més xicotetes són les de tres anys, i fan molta psicomotricitat. Però és que quan no tens a una en una punta la tens en un atra i les tens que… [risses], és que són bebés, són bebés. La meua neboda ve, tamé venen les filles de la meua germana, i acaba de cumplir tres anys, que fan… no poden fer… Salten, ballen, coordinen… perquè és molt difícil la coordinació tan xicoteta. Simplement saltar ja els costa, adependre a saltar, fer una voltereta. Bueno, i fan un poquet de flex tamé. I juar. Juen tamé, que se cansen. Elles venen només dos hores a la setmana, un dia… una hora el dilluns i una hora el dimecres, i después ja van passant de grup depén de l’edat.

I com feu…? Totes les xiquetes no estaran per a competir.

[5 min.] No, no. Elles segun, a vore: per exemple si tu tens set anys pues jo les passe amb Lledó per exemple. I si ja porten uns anyets i ja han crescut pues les passen amb Clara. Jo amb Clara, que són les més majoretes, inclús amb les més xicotetes, depén, jo… mosatros anem pegant una miraeta, i elles diuen… de fet les noves de Clara que són les de competició no federaes són noves-noves que acaben de competir ara. Entonces fas: “ostres, pues esta xiqueta pot anar millorant, li veus flex o que s’estira molt, perquè no tot és flexibilitat. Perquè si después no saps fer res tampoc… no t’estires… La rítmica és molt complicà, no és només flexibilitat: tens que tindre força, tens que tindre ganes, tens que tindre… Entonces mosatros les anem veient, les anem passant amb Clara; si jo veig que les de Clara van treballant ja que estan fent-lo bé jo faig… i me les agarre jo pa mi, entonces me les vaig… Perquè jo aprete una miqueta més. Jo sóc la més dura de tots [risses], i en ixe procés anem poquet a poquet hasta que s’acostumbren. Perquè no és fàcil passar d’ací a allà. Però a totes els passa el mateix, tenen una època que diuen “no vullc anar, no vullc anar, no vullc anar”, quan passen de no competició a competició, entonces els passa a totes. I dius, te tens que acostumbrar i después seguixen. Perquè és dur, és dur: la canya que li fiques a una xiqueta de… a passar-lo bé a una xiqueta que dius: tens que exigir-li perquè tens que competir. Però bé.

I quan competixen no sé el ritme que porteu: diari…

El què, l’entrenament? Elles entrenen dilluns… les meues per exemple entrenen dilluns, dimecres i divendres de cinc a huit, i els dissabtes de… no, de deu i mitja a una i mitja.

Quatre dies.

Quan són festes intentem entrenar de matí, esta setmana de pasqua… és que ara estem en plenes competicions, entonces a mi que no vinguen dijous sant, divendres sant, pues dius: no, no pot ser. Pues hem vingut, la setmana passà hem vingut pels matins a aprofitar entrenaments. Quan són vacances pals demés mosatros entrenem més, perquè si no…

I no teniu vacances de dir: este mes tots llibertat, o sí?

No, en agost només. Agost i depén, perquè n’hi ha vegaes perquè mosatros ara en juny és la temporada de individual, i en octubre escomença la temporà de conjunts. Entonces com n’hi ha molt poquet de temps perquè en juliol entrenes els conjunts, después tot el mes d’agost dius, ostras, vacances tot un mes sense treballant quan a finals de setembre ja tens competicions, pues a lo millor la última semana d’agost agarrem alguna i diem: a entrenar, ací i mos dixen el pavelló i entrenem, perquè tenen molt poquet de temps. Però bueno, vacacions poquetes. Però bueno, tampoc pots dixar-les molt perquè si no la forma física la perden enseguida. La flexibilitat se perd enseguida. Entonces no, moltes vacacions no.

I els controleu l’alimentació i tot això?

A vore, no les controlem, jo sempre els dic: teniu que cuidar-vos. A part de que és un deport estètic… perquè la jutge quan tu veus una xiqueta que està… és que açò és molt polèmic, lo de l’alimentació en la gimnàsia: tu no pots ser anorèxica com se diu i fer rítmica, perquè tu no aguantes un entrenament. No pots aguantar un entrenament perquè la gent se pensa: “és ballar”. No, no és ballar. Jo tinc gimnastes que fan dos deports i a mi m’han dit: jo me canse més en la teua preparació física que en la preparació física de… de balonmano per exemple. O siga, estan fortes. Estan fortes. I claro, jo les dic: no és lo mateix tindre dos quilos més que dos quilos menos perquè els teus genolls, els teus… quan tu saltes ho noten dos quilos més o dos quilos menos, teniu que cuidar-vos. Que les meues [risses] no me fan cas.

No hem vist a ninguna gimnasta amb ulleres.

Uah, n’hi ha alguna que… poquetes, però ixen. Van amb les gometes estes que se fiquen per ací o van amb lentilles o els costa un poquet a vegaes: “és que no veig molt bé l’aparato”, però és que claro, tu fas una voltereta, les ulleres se’n van a l’aire. Entonces… Les meues se les dixen ahí. Amb ulleres ne hi han, però se les dixen a un costaet o no estan molt… o no estan molt cegates o…

És un poc anecdòtic, eh?, però la veritat és que mos va parèixer curiós preguntar-te…

Sí que n’hi ha, sí que n’hi han, eh?, de fet jo n’he vist competicions que la xiqueta en mig de la moqueta se’ls ha caigut les ulleres [risses], però bueno, però poquetes. Se fiquen lentilles.

Teniu una edat límit?

De què, de xiquetes?

Sí, si diuen: “me’n vaig a casa perquè ja… me jubile”.

[10 min.] Normalment quan van a la universitat casi tot el món s’ho dixa. Perquè diuen “no, el ritme que tinc…”. Però vamos, jo he estat competint amb vint-i-set anys, perquè jo… a mi m’agradava molt però jo… me vaig retirar i vaig dir “vull entrenar un atra vegà”. Tinc una xiqueta de… va a fer vint anys que ara m’ha dit: “jo vull eixir a competir”. I estava retirà de fa dos anys. Pues… I tinc d’estes xicotetes hasta… pues la més major… esta que té vint anys. I hi ha gimnastes per ahí que tenen… de fet està Almudena Cid que ella competia i tindria… o Carolina [Rodríguez Ballesteros] que han competit amb trenta anys. És que si tu el ritme… i t’acoples tot lo que tens, és lo que cada una vullga. Si tu t’organitzes bé pots.

Mos dies que hi ha gent de les Alqueries però hi ha gent de fora tamé.

Sí, tinc moltes xiquetes de Vila-real… La sort que tenim és que tenim clubs molt propets. Ací a Castelló n’hi ha molt poquets clubs a comparació a València i Alacant, que n’hi han a muntó, a muntó, a muntó. Entonces… pero a lo millor n’hi ha xiquetes que venen directament ací i n’hi han xiquetes que diuen “no estic a gust en el club en el que estic i me’n vinc, i vull provar ací”. Igual que d’ací s’han pogut anar a uns atres clubs. Perquè o volen canviar de aires o… o lo que siga.

Bona senyal, si tamé ve gent de fora bona senyal.

Sí, sí, sí, sí. Jo estic contenta perquè venen xiquetes de fora perquè els agradarà la faena que faig [risses].

Supose que vos toca fer coreografies, no sé si ho fas tu això…

Sí, això ho faig jo, tot és del meu cabet.

Té una part artística important.

Home, açò és deport més estètica i part artística, està clar. És que molta gent que diu “açò no és un deport, açò és ballar”. No, açò és deport però lo que no tenen els atres deports és que mescles la part estètica i artística que molts deports no tenen, claro. Des del maquillatge, el maillot a la coreografia… tot. Tot, tot, tot, és una suma.

La música tamé la triaràs tu, m’imagine.

Sí. Mosatros som DJs, som de tot, som coreógrafes… Som de tot, som de tot. La música, sí, jo intente triar, i jo sóc una persona que per exemple no m’agrà que vagen igual que tot el món, entonces… L’atre dia vam anar al campeonat d’Espanya i n’hi haven músiques que dic: l’he escoltat molt… que m’agrà, dic però l’he escoltat mil vegaes. I a vegaes les xiquetes m’envien música i els dic: no. No, m’agrà la cançó però sé que la va a portar tot el món i jo no te la vaig a ficar. Entonces, o intente agarrar músiques… des de bandes sonores hasta… jo què sé ara, o agarre i les talle —perquè duren un minut i mig, per exemple—. Ara se pot amb lletra, però antes no se podia portar una cançó amb lletra: busca-les en instrumental, no sé… Ara amb lletra. Però claro, talla-les de tal manera que te quede bé, perquè tu no pots tallar com a tu te done la gana. Entonces el atre dia portàvem des de un tango de Il Divo hasta una cançó cantant d’Extremoduro, és que te pot passar de tot. Sí, sí, n’hi ha… I depén de la gimnasta tu li fiques una música o li’n fiques un atra. Jo a una xiqueta que… molt lenta no li’n puc ficar una molt canyera, o a una que és canyera no li’n fique una lenta, és que això tens que conèixer molt a la gimnasta tu tamé.

Ah, és interessant, eh?

Sí, claro. I depén de l’aparato tu fiques una música o fiques un atra. Perquè cada aparato… una corda que és molt de saltar no se sol ficar una música lenta. Se sol ficar una música rapideta o forta. Això és estudio de la entrenadora [risses].

Què bonic!

Sí.

Bueno, mos dies que maillots i tot això…

Els faig jo.

Supose que compreu una base o algo…

No, no, no… No, ma mare és la modista base, ma mare que ha deprés… ma mare ha deprés a cosir, perquè jo ho portava a una modista, li feia la base… Quan jo era xicoteta ho portàvem a una modista, no els feia jo. Però jo sóc prou… no ho sé, sóc creativa, me considere creativa i quan anàvem a la modista… li dic “mamà, no adependràs tu a tallar-lo?”, que a ma mare se li dóna molt bé cosir, ha cosit tota la vida i va dependre a cosir la base, entonces jo li dic “fes-me açò, açò i açò” i después jo comence a pintar, a retallar, a… i les faig jo. I de gent de fora tamé els faig maillots, els faig… sí, sí, perquè els agrà. Molta faena, moltes hores. Moltes hores perquè ara… això s’apega… són cristalets, ara mateixa són cristalets d’Swarovski, s’apeguen uno a uno i poden portar mils de cristals. Me tire moltes hores pegant… fent… Per això te dic jo que no és només vindre a entrenar, són moltes hores fora de casa, [15 min.] buscant músiques, organitzant competicions, fent maillots… Són moltíssimes hores les que fora fem… faena que fem fora.

Has dit que organitzeu competicions?

És que el dia vint-i-huit organitzem una competició, de maig, ací. Entonces són moltes coses tamé que n’hi ha que organitzar.

És cosa vostra tamé, clar: no pots anar a que l’ajuntament t’ho organitze.

No, no, no, clar, l’ajuntament no té ni idea de com se té que organitzar una competició d’estes [risses]. Mosatros demanem a l’ajuntament: “me pots dixar açò i açò? Podem el dia este el pavelló?”, i ells m’ho dixen sempre, no hem tingut mai cap problema.

Maquillatge, mera meua.

Maquillatge tamé ho fem mosatros. N’hi ha alguna majoreta que se maquilla ja assoles, però quan anem a les competicions els dic: “ja podeu adependre algunes, que és molta faena el tindre que…”. Quan tens moltes xiquetes en una competició dius: “maquilleu-vos vosatros”, però… Tamé les maquillem mosatros.

Perquè el meu nivell d’açò és vore-ho en la tele, clar, i veus maquillatges molt ben fets, molt elaborats ademés, que no és que se fagen aixina…

Pues depén, hi ha gimnastes que no se fan molt de maquillatge però hi han xiquetes que sí. I el que es veu per la tele és més discretet, a lo millor vas a… a les xiquetes xicotetes pues els pintes amb més colorets i estes coses, depén del maillot tamé i de… Normalment les maquillem depenent el maillot que porten: si porten fosforito pues les pintem de colorins. Les majors són més discretetes ja perquè són… i intentem que se maquillen elles ja. Perquè si se saben maquillar pa eixir de festa que se maquillen [risses]… que se maquillen elles. I en la pandèmia pues sí que les vaig obligar a que se maquillaren elles, perquè era una faena.

Un altre tema és els pentinats; hi ha molta faena darrere.

Sí, sí, sí, sí…

S’han d’arreglar el monyo, arreplegar…

…ben engominat perquè de fer volteretes hi ha moltes vegades que dic “Mare de Déu, quin monyo me portes”, perquè si està fent una voltereta… Inclús eixir a competició i que el topo se’ls menege, és dir… En la última competició els vaig fer jo el topo a totes. A casi totes.

Els haureu d’ensenyar… hi hauran unes pautes.

Són les mares, això ho porten les mares, alguna se pentina ella però… les mares. Lo que passa és que hi han unes mares que me fan unes coses que dic… no, no, no, tinc que fer-vos una masterclass de pelos i de maquillaje, perquè… tela marinera. Però bueno, amb el temps se van agarrant. Però n’hi ha alguna que dius… amb el temps que portes ja deuries de fer-ho un poquet millor. “És que té molt de monyo”, és que n’hi han xiquetes que tenen molt de monyo, i és complicat.

Hi ha modalitats individuals i de conjunt, que ja mos has contat un poc…

N’hi han duos tamé, i trios, que això és nou de fa poquet. Pa xiquetes a lo millor que no tenen el nivell pa fer individual o en la temporà de conjunts no tenen… n’hi han clubs que no tenen tantes xiquetes. És que pa fer conjunts tens que tindre unes edats que te… tu no pots ficar a cinc xiquetes que te donen la gana, tens que tindre unes xiquetes per exemple que siguen del 2005 i 2006 només. Entonces tot el món no té cinc xiquetes, pues dius “pues les fique en duos o trios”, i poden eixir a competir. Això farà ja uns anys però fan poquets, i entonces sí que està la temporà de individual que és la de ara i la temporà de conjunts, que és la de més hivern. I és totalment diferent, no té res que vore una cosa amb l’atra.

Per a mosatros que estem molt verds en el tema… que ens pareix molt bonic, i ho veig en la tele i tal, però me costa d’entendre. O siga, lliges o sents que hi ha modalitats absoluta o base… això què vol dir?

Això és el nivell, és com dir Primera división, Segunda división, Tercera división. Saps? El Absolut és la primera divisió. I el Base és com la segona divisió. Después ahí està la comunitat autonòmica que te fiquen els nivells de vullguen: Federación, Federación Básico, Medio, Avanzado, Base i Absoluto. És que això sí que va per cada comunitat. El Base normalment después les que són campeones d’Espanya pues passen a l’Absolut, o sense ser campeones d’Espanya, dius “pues jo vaig a ficar a la xiqueta al…”, que cada vegà en el base n’hi ha més nivell. Són xiquetes de Absolut realment les que pugen al pòdium.

I quan diuen “copa”? “Base“ i “copa“ he llegit jo en algun lloc.

Copa base, és que… és difícil perquè està la temporà de base… en la temporà de individual del Base per exemple, està el Base i el Copa base que és de conjunts, vale? Perquè les xiquetes que no vols ficar a l’individual els fiques en els conjunts. Vale?, per exemple en el Campeonat d’Espanya en el Base se classificaven quinze xiquetes per comunitat, però en el Copa base de conjunts, que el fan en el mateix dia de competicions que el de conjunts, se’n classifiquen cinc només. Cinc conjunts. [20 min.] Cinc conjunts, i és com pa que estes xiquetes no estiguen paraes. I en la temporà de conjunts és al revés: en conjunts se’n classifiquen quinze i fan els individuals pa la gent que no tinga conjunt i se’n classifiquen cinc. És lo mateix però en diferent orden. Pa que puga competir… pues que no vaja tot el món a competir individual perquè ací és una barbaritat les xiquetes que hi han en la Comunitat valenciana. És molt difícil, la Comunitat valenciana és la millor, de fet és la millor. En el últim Campeonat d’Espanya la mitat de medalles, de pòdiums, són de la Comunitat valenciana. La mitat. I dius, puf, què vols? Classificar-se pa’l nacional és ja una barbaritat sent d’ací. Hi ha moltes xiquetes… més de la mitat se queden fora de l’Autonòmic. Entonces jo sempre els dic: el important sempre és més el Autonòmic més que el Campeonat d’Espanya. Perquè el Campeonat d’Espanya és més una loteria, que hi ha gent cent-noranta xiquetes en una categoria. En una categoria! Cent-noranta! I dius, buf, és una loteria. Perquè la jutge hui este ratet te puntua millor i en el… dins de dos hores o dins de huit hores està cansà i ja no te puntua igual. Al millor no guanya la millor de tots. I jo els dic: més nervioses en el Autonòmic que en el d’Espanya; en el d’Espanya és eixir a disfrutar i a fer lo que se puga, i el Autonòmic és el important, que és el que te classifica i és superdifícil. N’hi han moltes xiquetes que porten molts anys sense poder classificar-se, per fallos o per lo que siga. I té molt de nivell. De fet ja te dic, és que quan eres pòdium en un campeonat autonòmic segurament sigues pòdium en un nacional. Entonces ixa pressió tamé és difícil. Perquè a una meua li ha passat en este últim campeonat, que era campeona autonòmica ixa pressió de “eres campeona autonòmica, tens que fer-lo bé”, pobreta meua, l’atre dia en el nacional va tindre un mal dia… És que la rítmica és molt bonica i molt injusta, perquè no tens noranta minuts pa arreglar… com en atres deports: tens… en un moviment de mà l’has liat, tot el minut i mig ja, no fa falta que fages perfecte lo demés. Has fet aixina, te s’ha anat el aparato a l’atre puesto i ja tota la faena de tot el any se’n va a terra. És cruel, però bueno. Sí, sí, és molt injust. I més quan eres una persona que treballes, perquè quan són xiquetes que són un poquet… que no treballen molt, pues dius… te sap mal però no te sap mal com quan treballen… són molt treballadores i fan el esforç de fer una carrera o estar en batxillerat, i estàs encara… Pues te sap mal. Però bueno, no pots fer res ahí.

Perquè professionals ahí no en hi han.

És que professionals en la rítmica només estan les de la selecció espanyola, i les de la selecció espanyola no per ser campeona d’Espanya estàs en la selecció espanyola, te tenen que agarrar i te tenen que col·locar. La campeona d’Espanya no està en la selecció, per exemple. És a dit: conjunt i individuals que tu vols que estiguen entrenant en la selecció.

O siga, és gent que estudia o que treballa i en el seu temps lliure…

Sí, claro. Sí, sí, estudien i después van a entrenar. És organització, molta organització [risses]. I més si són majors. Perquè si estan en la universitat, que tinc… la del campeonat d’Espanya està estudiant en Burjassot, ve només a entrenar ací els divendres i els dissabtes enguany, però s’ha buscat un club en València pa poder entrenar un dia més allí. És tot organització i ganes.

Quantes xiquetes teniu ara? Ho saps, més o menys?

Pues jo al meu grup són vint-i-una o vint-i-dos.

El teu grup són les més majors.

No, no és que siguen més majors, perquè jo tinc des de nou anys hasta vint. El meu grup és el de competició federat. Después pues les atres ara mateixa no me’n recorde exactament quantes tenen, però… pues eren… les “pequeñites” seran més de deu de tres anys, i les atres seran tamé… pues ne hi hauran cinquanta… cinquanta en hi hauran, o més, no ho sé. És que depén molt de temporaes, n’hi han que s’apunten més, n’hi han que s’aborren, quan comença a fer caloreta ja diuen “vullc anar al carrer” [risses].

Però pareix molt, moltes persones: cinquanta persones és com la banda de música!

Sí.

És molta gent, vull dir. És algo en lo que invertir, inclús.

Invertir ací no invertix ningú. [Risses] Invertir no invertix ningú. No, però sí, bé. Se va mantenint en els anys: temporades de més, temporades de menos, però bueno…

Sí, perquè el Club porta des de l’any 96.

95 ó 96, jo crec. [25 min.] És que com jo era gimnasta pues no sé molt bé, però crec que sí, 95 ó 96, per ahí tira. Sí, són molts anys, són molts anys. I aguanta, perquè n’hi han esports que n’hi haven i que no han aguantat. Mosatros per lo menos mira, poquet a poquet fem faena.

Bueno, però el nivell flipes, eh? Hem estat, a partir del Municipi -perquè no sabíem a on adreçar-mos-, hem estat fent el currículum un poc, de tots els campeonats, els que organitzeu, participeu… i n’hi ha una barbaritat.

Sí, pues no se fiquen tots, perquè jo no vaig a ficar… no, home, no fique… a nivell autonòmic, provincial no ho fiquem tot, perquè si no no tindríem Municipi, saps?, perquè són moltes xiquetes i totes fan algo, o en amistosos o en autonòmics o… Este dissabte [30 d’abril de 2022] anem a competir a Alcora, és un amistós però bueno. El pròxim me’n vaig jo a Mallorca perquè tinc una xiqueta de absolut, que és la que va fer pòdium que fa equip amb una de Mallorca. Que me van cridar, me la van fitxar: “jo necessite una xiqueta, podries fer equip?”. I jo “bueno, pues vale” [risses]. I mos n’anem a Mallorca a competir. Sí, sí, molt bé.

I la Federació es fa càrrec de portar-vos, allotjar-vos…?

La Federació només fa que demanar dinés. Demanar dinés i ja està. D’això s’encarrega cada club i cada família. La Federació no; al revés, s’aprofita: ara anem a organitzar una competició i mos fan pagar per poder organitzar-la. Ja paguem prou per…

Molt mal, Federació!!

Sí, molt mal la Federació! [risses]. Molt mal, molt mal. Només fan que demanar-mos dinés. Però bueno… Per llicència, per competició, per… L’atre dia vam fer el càlcul dels dinés que se trauen només en inscripcions al campeonat d’Espanya, i dius, mare, què barbaritat de dinés. Només de inscripció, pa que después se queixen de que no hi han dinés [risses].

Mos pots contar un poquet les fites… campeonats…

Lo que hem guanyat? A vore, pues en l’últim campeonat autonòmic base vam tindre a Bàrbara que va ser campeona autonòmica, i se mos van classificar… pues portàvem cinc gimnastes i se’n van classificar quatre i la quinta se va quedar a una dècima, o siga, la setze. Se va quedar a una dècima, que és la tercera vegà que li passa. Va fallar, no li va… no se pot fallar, apart. Encara sense fallar no sempre te classifiques, perquè és que és… ja te dic, el nivell és brutal, el de la Comunitat valenciana. I això, se van classificar… és que només classificar-se ja és… supercontents, hi han anys que només se mos han classificat una, i enguany se mos han classificat de cinc quatre i a una dècima, que de fet era la suplent del campeonat d’Espanya. Después que enguany no hem competit encara… escomencem ara a competir, però l’any passat sí que Eva va ser bronze en el campeonat d’Espanya del copa-base i va ser campeona d’Espanya per autonomies, que és la suma de totes les que han pujat dalt en cada categoria, i vam ser campeones autonòmiques, la Comunitat valenciana, amb les companyeres, i ella bronze. Después, a nivell autonòmic de Federació sempre pugem… tenim a Irene que va ser campeona provincial i subcampeona autonòmica; Raquel que va ser campeona en el seu… en la seua categoria va ser campeona provincial i autonòmica… És que aixina en hi han… Tamé un atre equip o equipet que va ser campeó provincial i subcampeó autonòmic… D’ixos tots els anys tenim… En conjuntets tamé les peques van ser campeones provincials i subcampeones autonòmiques; unes xiquetes molt novates molt novates que els vaig agarrar pa pegar-les un poquet de canyeta i al final me van traure… Mos costa molt perquè són menudetes i hi ha que tindre molta paciència [risses], però molt contentes amb elles. Van ser subcampeones autonòmiques. I aixina molts anys: hem tingut… en el 2014 van ser campeona d’Espanya Clàudia en individual i en el de conjunts va ser… el infantil va ser bronze i el benjamín va se campeó d’Espanya el conjunt. En el 2018 vam tindre a Nieves que va ser subcampeona d’Espanya tamé… Molt bé. Pa ser un club xicotet molt bé, no me puc queixar.

És un poble de quatre mil i pico habitants.

Sí, sí, sí, sí. No me puc queixar, no.

És impressionant, sí, no sé si és normal per ahí, si tots els clubs per ahí tenen…

A vore, en la Comunitat valenciana és normal que tinguen pòdium les d’això. Lo que passa que mosatros som molt xicotets. [30 min.] Perquè està… per ací només està Borriana i Vila-real que n’hi han dos clubs, Castelló que n’hi ha dos clubs, i Benicarló que ja està molt… Que ixe club sí que és molt bo, que és uno dels millors d’Espanya. Que té moltes xiquetes en la selecció espanyola. Ja te dic jo, és que la Comunitat valenciana dóna molta gent a la selecció espanyola.

Volíem preguntar-te tamé tots estos aparells que utilitzeu, això d’a on ho traeu?

Pues jo, gastant i comprant [risses].

Clar, clar, però d’a on se compra, per exemple?

Hi han tendes especialitzades en material de rítmica. I no és barato. Depenent lo que…

I les puntes…

Les punteres. Se diuen punteres. Les puntes són les de ballet, que són totalment diferent, i mosatros lo que gastem és com mitja sabatilla només, que va agarrà per darrere. És pa que elles puguen girar, perquè descalça en la moqueta no se pot girar. O siga, se pot girar però no gires tant i te cremes. Els peus els tenim mosatros molt cremats de la moqueta. Però molt bé.

Normalment els ajuntaments se gasten tota la pasta en el fútbol…

Mosatros tots els anys tenim subvenció. Mos ajuden. Ja està, això [risses]. Tenim subvenció, sí, la veritat. Mosatros portem tants anys que hem coincidit amb molts concejals, algunos t’han ajudat sempre més, algunos s’han interessat menos, però sí. Per exemple Ramon ara jo l’atre dia li vaig demanar “Ramon, me dixes l’equip de música?”, i ell el contrata i mo’l dixa. Li vaig demanar tamé coses per a poder organitzar i m’ho té que mirar, però en principi mos… Li dic: “dixa-mos el pavelló pa l’escola d’estiu”, i mos dixa el pavelló. Entonces no me puc queixar, la veritat.

Mos podries explicar la pancarta que tens darrere, de fondo?

Pues la pancarta com l’atre dia -vam vindre en dumenge del nacional, i anava Lucia, Aitana, Laia i Balma i elles van dir… van vindre un mini club de fans [risses] perquè claro, són moltes dies i no totes les xiquetes venen. Pues aquelles van agarrar la pancarta, se van fer camisetes, se van agarrar el bombo i les trompetes i la van liar en el pavelló. Vamos, van animar a tot el món i s’ho van passar pipa. I com ahir van vindre a entrenar la van portar i la van penjar elles. S’ho passen molt bé, és molt xulo l’ambient de la rítmica, dóna igual que siguen… Elles van a animar. I tenien una gent davant i els van preguntar de quin club sou, de qui: “pues cuando salga la niña yo la animo”, i l’animaven, dóna igual. Se van fer amics de tot el pavelló. Sí, sí, molt divertit, molt divertit, s’ho van passar molt bé. Sense veu, van acabar sense veu. Però molt bé, sí.

Volíem preguntar-te tamé pel coronavirus: què vau fer? Vau poder entrenar…?

Pues quan estàvem tots tancats no. Jo els vaig enviar faena i els vaig dir “treballeu en casa” i feu açò, açò i açò. Alguna va treballar, unes atres no. I quan mos van obrir ja el això pues lo típic: gel i temperatura, al vestuari no podíem entrar, entonces per això ho tenen tot per ahí en caixes, entrenen en toalla en vegà de… estan damunt de la moqueta però quan calenten els fiquem una toalla. Elles, les meues per exemple, a l’estar en… hem tingut que separar grups i canviar de dia perquè no podien estar totes juntes… Coses que no tenen molt de sentit quan fora estaven entrenant… entrenant no, juant per juar fora, en les pistes de fora, i mosatros ací dins. Les meues, per llei, a l’estar federaes podien entrenar sense mascareta: jo no les he dixat. Perquè açò és un empastre, si escomença una, l’atra i se fastídien les competicions. I de fet se les van llevar l’atre dia. Ara. I les he tingut tot este temps entrenant amb mascarilla. Que fer deport aixina… mentres que uns atres deports… ací venia fútbol sala i han entrat des del principi sense mascarilla, però jo dic “no, no, no”. I açò és un… era un deport que no estaven juntes, estaven separades. I en les competicions sense públic. I molt trist. Molt trist i entrar a competició i acabar i eixir-te’n; no poder donar un bes a la xiqueta quan acabava… Han canviat moltes fetxes perquè no… per, segun la situació, pues el campeonat d’Espanya era en abril i el van tindre que fer en novembre. Claro, i les xiquetes estaven ahí dient: “què?, anem a eixir a competir?, no anem a eixir a competir…?”. Un poquet de folló. [35 min.] Però ara ja estem tornant més a la normalitat. Bueno, encara l’atre dia, que ja se podia estar sense mascarilla, mosatros teníem que estar amb mascarilla, mos obligaven a estar amb mascarilla, a les gimnastes i a les entrenadores. Al públic no però a mosatros sí.

L’escola d’estiu la fem al mes de juliol i tenim vàrios grups tamé. Jo les meues pues a part d’entrenar fem activitats: fem piscina, fem preparació física, fem… amb les “pequeñites”… les que no són de competició fan manualitats, fan dibuixos, fan maquillaje… I les meues, jo per exemple com van a competir, les que van a competir les tinc treballant perquè tenen només el mes de juliol. Però les que no són -que són moltes xiquetes les que no són de competició- pues de nou i mitja a una i mitja, tot el matí. Dos dies a la setmana anem a la piscina, uns atres dies fan el maquillatge, fan massatges, fan de tot. Un poquet de tot, diferent a només rítmica, tamé venen a passar-s’ho bé. Una escola d’estiu com de tota la vida però encarà a la rítmica, a fer deport.

Què bé!

Sí.

Pues si no t’importa mos agradaria que mos ensenyares les coses… mos agradaria que mos les explicares.

Sí, claro. A vore… Que m’ho han dixat tot escampat per ahí. Lo de… açò és la moqueta. Tenim tres moquetes perquè és que si no, no tenim…

Són molts metros quadrats els que necessiteu, no?

Dotze per dotze és la medida de moqueta oficial.

Bueno, este és l’espai, no? Sobre moqueta, treballeu.

Este és el material que treballen elles. És una moqueta, un tapís, mosatros li diem tapís. Són moquetes. Són de dotze metros per dotze metros, o sea… Però ací tenim tres perquè tenim molts grupos. Uno… bueno, tenim uno que és molt molt molt vellet, que és de quan vam escomençar, imagina’t els anys que té. Este i l’oficial que és un atre que tenim ahí, que mo’l va subvencionar l’ajuntament de les Alqueries, entonces està escrit ahí: “Ajuntament de les Alqueries”. I este és el material que gastem… el material no: són els aparatos de competició. Depén de la edat o la categoria gasten unos o uns atres.

Clar, més grans o més menuts, supose…

Claro, depén de la edat. Quan arribes a certa edat ja són tots… Però si són una xiqueta… són xicotetes, este aro és massa gran, per exemple, tenim uns ahí més xicotets, depenent del diàmetro. Açò és el aro…

No és el hula-hoop que coneixem…

No, hula-hoop no, no, no. És un tubo… en veritat és com si fóra un tubo de fontaneria, i después mosatros depenent el maillot que porten pues… els forrem conforme el maillot. Este per exemple està pintat.

I después estan les masses, que esto és lo que més por tenen les xiquetes, perquè fan mal quan… Entoces esto el problema que tenen és que són… tens que estar perdent de dos… de dos mans. Però tamé… estes és que són velletes ja, pobretes meues, però…

Después està la pilota, que tamé depenent de la edad: una que és més xicoteta o la més gran; són pilotes especials de rítmica. Les pilotes solen ser cares.

I pesa un poquet?

Pesa? Prova-ho…

Bueno, no pesa moltíssim…

No pesa però tu pensa que tens que llançar… tens que llançar alt, claro. Les majors llancen alt, a les xicotetes els costa, més que res perquè la mà… els costa.

Después està la corda, que és una corda que es llança, com una la corda d’escalar, pareguda a la corda d’escalar. Que este internacionalment volen llevar-lo, però en Espanya no la lleven [risses], no sé perquè; pues ací seguim amb la corda. És el menos vistós, al millor, de tots.

I después està el més complicat pràcticament pa tot el món, que és la cinta. La cinta amb un moviment de mà que faces te se fa un nuc. Se fan nucs enseguida. Entonces, cada vegà que fas un nuc, açò ja no dibuixes bé. Que mosatros a açò li diem dibuixar. És superimportant, dibuixar, entonces cada vegà que fas això t’estan penalitzant. És molt difícil, te s’enrosca, te se… llançar-la és molt difícil… El més difícil és este: és molt vistós… Tots els aparatos, a vore, ben fets són vistosos, però què passa?, que la cinta és molt vistosa, [40 min.] però és el més difícil de tots. I tamé depenent del maillot la gent se les pinta… Lo veus?, mira: és de no res. Fas aixina, ja se dibuixa mal i pam, estires i, mira, se mos ha enganxat… i regalito, que li diem mosatros. Li diem que “has fet un regal”. Sí, sí, molt complicat. I sempre gastem, pues… n’hi han materials que pa calfar gastem, tables d’equilibri, rotllos, peses pa agarrar força, els equips de música, cadires pa fer flexibilitat en altura… Una vegà tu fas un “spagat” que és obrir-se de cames, les xiquetes això no els fa res; pues entonces… pues pugen la cama alçant i pugen la cama dalt, o inclús en la taula que tenim, perquè esto se queda curtet. Entonces pugem, anem pujant en altura pa que vagen conseguint més flexibilitat.

I ixe és el material, i els equips de música, que és molt important: ací sense equip de música no podem fer res.

Me pareix interessant ixa part artística que té tamé, no?

Sí. Mosatros pa fer rítmica sempre hem fet ballet, o sea, la base és el ballet, o sea, ballet, clàssica. Después el treball de cada entrenadora, de la part artística que tinga cada una, de la creativitat que tinga cada una, de saber acoplar els moviments en la música… Perquè n’hi han xiquetes boníssimes, que dius: “Mare de Déu”, però no va amb la música, ixe muntatge no… I això t’ho conta. Home, jo tinc la sort… a mi sempre m’han dit: “què bonico, què… què llàstima que han fallat però què bonico és el exercici”. Pues entonces dius, “bueno, pues, artísticament estan bé.

És molt complet, molt complet: físicament però creativament…

Sí, sí, sí, és una part molt… És física perquè tu tens que saltar i no saltes, saltes i tens que elevar les cames hasta ací dalt. Tens que… és un minut i mig, és un minut i mig molt intens, tens que tindre condició física de càrdio; coordinativament és molt difícil, tu tens que coordinar el teu cos, tens que saber que tens que estirar la punta del peu però tens que estar… a la vegà que estires la punta del peu i la punta de la mà tens que estar coordinant dos moviments; tens que llançar-lo i tens que saber que si dobles la mà una miqueta el aparato te se’n va darrere. Tens que saber que tens que bloquejar sempre la mà ací. Són moltes coses les que tens que… Estar sempre en tensió des de la punta del peu a la punta de la mà, hasta el cap, més tot lo que tens que fer amb el aparato. I corporalment, i escoltar la música. Que hi han… a les menudes els costa molt, que dius: “tu estàs escoltant la música?”. Claro, això s’agarra amb el temps, inclús hi ha alguna que li costa, però… sent major, però això s’agarra poquet a poquet. Hi ha xiquetes molt xicotetes que són portentos, que això ho tenen i dius: mare, com pot ser, tan xicoteta i ser tan bona!

Sí, el sentit del ritme, que no tot el món…

No, no, no, no, n’hi ha gent que no té oït i n’hi ha gent que sí. Però en tot en general, hi han xiquetes molt menudes que dius: què barbaritat de criatura! Però bueno, no sé d’a on ha eixit això.

Sílvia, pues moltes gràcies i enhorabona per tot el treball que esteu fent.

A vosatros, moltes gràcies per interessar-vos, com vos he dit antes.

Mos pareix preciós el que mos contes.

És un deport molt bonico, molt dur, sacrificat i molt injust, com hem dit antes, perquè en un minut i mig t’ho jues, tota la faena. I la xiqueta… después veus a la xiqueta plorar i te se… Què fas? No pots fer res. Però disfrutem de lo que mos agrà.

Nom/Cognom Silvia Giménez Usó
Títol  Silvia Giménez i el Club de Gimnàsia Rítmica ‘Pintor Sorolla’
Temàtiques Associacionisme, cultura, dona, esport
Data i lloc de l’entrevista  Dijous 28 d’abril de 2022, poliesportiu municipal de les Alqueries
Informació  Fb: @gimnasiaritmica.pintorsorolla
http://apgrpintorsorolla.blogspot.com/
Equip entrevistador  Etnopèdia (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/_SW_lxHytlE
Extracte  https://youtu.be/W9f6rbzr8EE
PDF

Sobre l’hospital militar de Torre la Mina (1937-1938)

Títol Sobre l’hospital militar de Torre la Mina (1937-1938)
Informants Anna Almela Sirvent, Raül Ibáñez, Carlos Mallench
Bibliografia Anna Almela Sirvent (2021), “Jo vinc d’un silenci”, revista Buris-ana núm. 234, , pp. 8 a 13, accessible a http://www.borriana.org/index.php/buris-ana

José A. Aparici Gallart i Pablo Aparici Llorens, “Sanidad civil y militar en Castellón 1936-1939”, pp. 30-31, publicat a la pàgina web de l’Aula Militar “Bermúdez de Castro”, accessible a https://www.aulamilitar.com/…

José Luis Cebrián y Arturo Bilbao (coords.) (2014), La otra cara de la Guerra Civil. Madrid: Lunwerg i Sociedad Española de Cirugía Oral y Maxilofacial -SECOM.

Testimonis a lesAlqueriespèdia i webs esmentades.

Data de publicació Dijous 21 d’abril de 2022

Foto antiga de Torre la Mina treta de l’article d’Anna Almela Sirvent, “Jo vinc d’un silenci”.

Sabem que en l’actualitat (escrivim en abril de 2022) s’estan preparant algunes publicacions que aportaran molta informació sobre la sanitat militar a la província de Castelló durant la Guerra Civil, i més en concret a la Batalla de Llevant. Mentre arriben i mentre accedim a alguns arxius específics, pensem que podem fer una primera aproximació a què va passar a Torre la Mina durant aquells anys tan terribles.

Que a Torre la Mina es va instal·lar un hospital o un “hospital de sang” és una notícia que hem sentit des de sempre, però ens quedaven moltes preguntes per respondre. Un “hospital de sang” només és un hospital militar provisional, establert en temps de guerra en un lloc convenient a on es desenvolupa una acció bèl·lica, per atendre als ferits dels diferents bàndols. Així que sí que podem dir que ho fóra.

Fins ara tampoc no havíem trobat informació historiogràfica precisa sobre el tema. A lesAlqueriespèdia hi ha algunes mencions poc clares: Juan Salvador Vicent, “Juanito de la Resaora”, ens contava que Torre la Mina era hospital i que en certa ocasió va acompanyar a sa mare a vore un soldat, a qui van ajudar i que va tornar a visitar-los molt agraït després de guerra. També ens va dir que pensava que els cirurgians operaven al Xalet Roig. Ramón López també tenia dubtes sobre si l’hospital estava a la Torre o al Xalet Roig. Pura Molés contava que Torre la Mina va ser hospital, i que moltes xiques de les alqueries hi treballaven d’infermeres; parlava d’alguna en concret que ja havia faltat.

Raül Ibáñez ens va posar sobre la pista d’un text recent de la historiadora borrianenca Anna Almela Sirvent sobre «un metge molt conegut a Borriana que hi fou assassinat l’estiu del 1938. Era Emilio Almela Rochera», germà de l’avi de l’autora. Es tracta del preciós text “Jo vinc d’un silenci”, publicat al número 234 de la revista Buris-ana (novembre de 2021, pp. 8 a 13), que edita l’Agrupació Borrianenca de cultura i que animem a llegir.

Aleshores ens vam posar en contacte amb Anna Almela, i amablement ens va contar algunes coses que havia trobat investigant sobre l’hospital de Torre la Mina. Ens digué que la seua font principal era el sumaríssim d’Emilio Almela Rochera, i que allò que més la va sorprendre era la qualitat dels metges que treballaven allí -com ara vorem-. Va anar a preguntar al Xalet Roig i li van dir que a les parets hi havia escrites les guàrdies dels metges, però que van pintar i ja no quedava res. També va saber de dones que treballaven netejant la roba dels treballadors de l’hospital.

Ara tornarem al text de l’Anna Almela. Mentrestant vam trobar un altre text interessant que ens donava informació concreta del nostre hospital, i que a més reproduïa un document: José A. Aparici Gallart i Pablo Aparici Llorens, “Sanidad civil y militar en Castellón 1936-1939”, pp. 30-31, publicat a la pàgina web de l’Aula Militar “Bermúdez de Castro”.

-HOSPITAL ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO, CLINICA ANEXA nº11, ubicado en una finca llamada “La Mina” con una preciosa construcción en forma de castillo (hoy un hotel). Su misión era la Cirugía Máxilo-Facial, con una plantilla de 5 médicos extraordinarios, algunos de ellos eran Catedráticos de Medicina, realizando una gran labor asistencial, pues esta especialidad médica aún no existía. Gozaron de gran prestigio profesional, convirtiendo este centro en un referente nacional. Tenía capacidad para 87 camas y dos quirófanos. Ante el avance del Ejército Nacional se evacuaron sus pacientes e instalaciones a Valencia a mediados de Mayo de 1938.

Este és el document que reproduixen:

Es tracta d’un part de baixa per trasllat a Benicàssim al brigadista Pierre Henri Prieur, que diu “haber curado el goma de velo de paladar”, i està signat per l’odontòleg A. Sánchez el dijous 25 de març de 1937; el suposem eixit de cirurgia i traslladat a Benicàssim, on s’havia incautat l’Hotel Voramar i anaven incautant-se villes pròximes per a cures i convalescència dels brigadistes ferits o malalts. El segell diu: «Hospital militar odontológico – Alquerías del Niño Perdido (Villarreal). Central de evacuación».

Este treball dóna molta informació sobre la sanitat militar que paga la pena de conèixer, de manera que no ens estendrem més per ahí.

Bernardino Landete Aragó.

Així que Torre La Mina feia les funcions d’hospital maxil·lofacial. Tal com conta Anna Almela Sirvent al seu text, els oficials metges feien vida al Xalet Roig, que està a uns cent metres de la Mina. Sorprenentment, els metges, especialistes d’alt nivell, treballaven a les ordres del doctor Bernardino Landete, considerat el pare de la cirurgia maxil·lofacial a l’estat espanyol. El doctor Bernardino Landete Aragó (València, 1879 – Madrid, 1968) fou un metge i científic valencià considerat el pioner de l’estomatologia espanyola i creador de la cirurgia oral o maxil·lofacial a Espanya. Sobre el doctor Landete, a la pàgina de Facebook Castellón durante la guerra civil 1936-39, en una entrada de 7 d’abril de 2020, trobem el text següent, que reproduïm íntegrament pel seu interés:

Al principio de la guerra ejerce la medicina en retaguardia en Colmenarejo pero debido al avance del ejercito franquista sobre la capital es evacuado a Valencia en Noviembre de 1936. Destinado a Alquerías instala allí el mayor centro de cirugía maxilofacial de la zona republicana y dirige con el grado de teniente coronel de la armada el centro hospitalario ubicado en Torre la Mina (…).
Aunque su vocación es la medicina y manifiesta poco interés en política, al finalizar la guerra es sometido a un expediente disciplinario cuya sentencia del 16 de Enero de 1940 dice:
«Todos los cargos han quedado probados.
Don Bernardino Landete Aragó ha sido y es persona de ideas izquierdistas, de mentalidad liberal e inadaptado al Glorioso Movimiento Nacional.
Perteneció al Frente Popular hasta el 18 de julio y mantuvo amistad con Azaña (aunque haya firmado bajo juramento su apoliticismo).
Se movió libremente en el ambiente rojo y no colaboró con el Movimiento.
Deforma la verdad exigida bajo juramento.
Persona de tales antecedentes, de tal actuación durante la Guerra y en tal actitud hacia la nueva España no está capacitada para la delicada función de educar a la juventud española.»
Esta sentencia le lleva a perder sus cargos universitarios que no le serían restituidos hasta 1949 apenas unos meses antes de su jubilación, irónicamente la ceremonia en la cual se le restituye su cátedra estuvo presidida por el decano de la facultad de medicina Fernando Enríquez de Salamanca quien diez años antes había sido instructor del expediente disciplinario que se la había retirado.
Natural de Valencia actualmente tiene una plaza con una placa en su memoria en el barrio de Ruzafa.
Información y foto cortesía de Juan García Martínez.

Anna Almela cita altres metges odontòlegs presents en Torre la Mina: als també catedràtics Pedro Mayoral Carpintero i Pedro Trobo Hermosa, als odontòlegs Juan Ángel Rubio Ballesteros, Alberto Ruiz Varadé (gendre d’Amós Salvador, ministre de governació d’Azaña), a Dámaso Durán, que després treballaria de pediatra a València i mantindria contacte amb molta gent de les Alqueries; a Emilio Almela i altres (com el desconegut A. Sánchez, que signa la baixa del brigadista).

A banda dels metges, Anna Almela ha tingut notícia de practicants com Gustavo Traver Boix, de qui diu que havia cursat un any de la carrera de medicina i que adquirí experiència treballant a Torre la Mina; o de netejadores com Vicenta María Vilar Marco i la seua companya Ramoneta, que passaren els anys de guerra llavant la roba dels pacients de l’hospital en un safareig situat al Replà, molt prop de Torre La Mina.

Alguns dels metges reuniren a les seues famílies a Borriana, i conta Anna Almela la relació que s’establí entre ells.

El que no hem aconseguit trobar són fotografies de Torre la Mina durant el seu ús com a hospital militar; si sabeu d’alguna imatge vos agrairem molt qualsevol pista.

Per als interessats, un llibre recull material de primera mà d’aquells pioners de la cirurgia maxil·lofacial [José Luis Cebrián y Arturo Bilbao (coords.), La otra cara de la Guerra Civil (editorial Lunwerg i Sociedad Española de Cirugía Oral y Maxilofacial -Secom-, Madrid 2014)], en concret documents, dibuixos i fotografies del treball del doctor Jesús Martín Sánchez, col·laborador també de Bernardino Landete. El llibre mostra les innovadores i creatives tècniques reconstructives de les cares dels soldats, que patien ferides en la cara fins a en un 20%.

També existeixen alguns hospitals musealitzats per a mostrar las condicions de la sanitat militar durant la Guerra Civil, per exemple l’antic hospital republicà de la batalla de l’Ebre del Molar (el Priorat), o, al municipi de Batea (Terra Alta), el Centre d’interpretació ‘Hospitals de Sang’, dedicat a l’atenció mèdica i hospitalària als combatents.

Què va passar amb els habitants de Torre la Mina? En passar les Alqueries al control franquista, el propietaris van recuperar el seu ús: la senyora Concha, la seua germana fadrina i Isabel, la criada, que després es quedaria a viure al poble. Així ho contava Mossén Salvador Ballester Huguet a l’entrevista que li férem:

Mn. Salvador-. Recorde una anècdota molt bonica, va ser que durant la guerra els soldats que hi havien ací feien molta amistat amb la gent, vull dir jo que participaven molt. I el capellà que anava en un dels tércios va fer de capellà de les Alqueries hasta que es va acabar la guerra. I ell va ser el que va donar la idea de muntar la Iglesia a lo que era el cine Requena i vam fer tot el procés este. Ho dic jo perquè en ixe temps, en plena guerra, vam pendre la comunió. El dia de la Puríssima, 8 de desembre. Claro, ahí hi havien uns que feia dos anys que no havien… el temps que durava la guerra. I mosatros que ja teníem 8 anys, perquè això era l’any 38. La guerra es va acabar el 39, pues encara en plena guerra. I el dia de la Puríssima recorde jo que hi havia una… I m’ha vingut al pensament per això, perquè en hi havia de Nules, de Vilavella… Érem tots com un… Que per cert, no n’hi havia catecismes, perquè entonces no n’hi havia res, de llibres ni res. I el depreníem de viva veu. I anàvem a aprendre el catecisme, tota la rècua —perquè el capellà, pues com era capellà tamé militar, a vegaes se’n tenia que anar— a la Mina! A la Mina estaven, encara vivien allí, la senyoreta Concha, la seua germana i la crià que tenien, Isabel. Que tu l’has coneguda a Isabel? No.

Rafa Marco-. No però m’han parlat d’ella.

Mn. Salvador-. Sí, se va quedar ací, i va viure ahí al costat de la iglésia.

Rafa Marco-. És la que después donava el catecisme, la senyora Isabel.

Mn. Salvador-. Molt bé. Pues elles eren les que feien el catecisme a tota esta pandilla que anàem per les vespraes, per el Caixer ahí en avant, mos recorríem una… pareixia una provessó. I quan acabàvem tornàvem un atra vegà. Pues mira, pa mosatros era una divertició. Ho dic jo perquè… tot de viva veu, eh?

Rafa Marco-. En transmissió oral.

Mn. Salvador-. Elles tres, estes tres senyores: la Concha, que era la senyora, la germana que era soltera i Isabel, que era molt bona xica ella, però que era la crià d’elles. (…) Algunes de les coses que hi ha en la iglésia que encara s’usen, com per exemple l’atril que és a on descansa el missal, això recorde jo que ho van dur de la Mina, perquè a la Mina, baix de la torre, tenien un oratori, i claro, ahí ho van salvar lo que tenien. I quan se va acabar la guerra, com no tenien res, entonces la senyoreta Concha va regalar el joc de casulles, l’armariet que encara està per la iglésia, un càliz, un copó i no sé què més. I ho van dur d’allà. Això ho recorde jo que era escolanet entonces. I ho van dur de la Mina.

De manera que l’oratori de Torre la Mina no havia sigut vandalitzat, i que les propietàries vivien a l’edifici mentre estava el front estabilitzat a Nules; potser també mentre feia d’hospital? De qualsevol manera, no estarien molt lluny.

BIBLIOGRAFIA

Anna Almela Sirvent (2021), “Jo vinc d’un silenci”, revista Buris-ana núm. 234, , pp. 8 a 13, accessible a http://www.borriana.org/index.php/buris-ana

José A. Aparici Gallart i Pablo Aparici Llorens, “Sanidad civil y militar en Castellón 1936-1939”, pp. 30-31, publicat a la pàgina web de l’Aula Militar “Bermúdez de Castro”, accessible a https://www.aulamilitar.com/SANIDAD_CIVIL_Y_MILITAR_EN_CASTELLON_1936_1939.pdf?ID_SESION=ZVYEMMFKQDTKFRNWNVGY

José Luis Cebrián y Arturo Bilbao (coords.) (2014), La otra cara de la Guerra Civil. Madrid: Lunwerg i Sociedad Española de Cirugía Oral y Maxilofacial -SECOM.

Testimonis a lesAlqueriespèdia i webs esmentades.

INFORMANTS

Anna Almela Sirvent, Raül Ibáñez, Carlos Mallench.



Títol Sobre l’hospital militar de Torre la Mina (1937-1938)
Informants Anna Almela Sirvent, Raül Ibáñez, Carlos Mallench
Bibliografia Anna Almela Sirvent (2021), “Jo vinc d’un silenci”, revista Buris-ana núm. 234, , pp. 8 a 13, accessible a http://www.borriana.org/index.php/buris-ana

José A. Aparici Gallart i Pablo Aparici Llorens, “Sanidad civil y militar en Castellón 1936-1939”, pp. 30-31, publicat a la pàgina web de l’Aula Militar “Bermúdez de Castro”, accessible a https://www.aulamilitar.com/…

José Luis Cebrián y Arturo Bilbao (coords.) (2014), La otra cara de la Guerra Civil. Madrid: Lunwerg i Sociedad Española de Cirugía Oral y Maxilofacial -SECOM.

Testimonis a lesAlqueriespèdia i webs esmentades.

Data de publicació Dijous 21 d’abril de 2022


Lola Meneu, “Lola la Tomaca”

Nom Lola Meneu, “Lola la Tomaca”
Videografia Ferran Cano entrevista a Lola Meneu, “Lola la Tomaca”, en el programa À Punt Directe del dimarts 12 de febrer de 2019. Enllaç caigut: https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/vist-en-tv/a-punt-directe/12-02-2019-a-punt-directe, a partir del minut 27.
Temàtiques Gastronomia, dona
Data de publicació en lesAlqueriespèdia  Dimarts 12 d’abril de 2022
Enllaç  https://youtu.be/uEIExt5ZY6k

El dimarts 12 de febrer de 2019, el programa À Punt Directe va emetre un xicotet reportatge de Ferran Cano amb Lola Meneu, “Lola la Tomaca”, de la família dels Tomacos de les Alqueries, que aleshores tenia 91 anys. Amb el pretext d’elaborar una coca amb tomata, durant els quatre minuts que dura el fragment dedicat a la nostra veïna, el programa ens fa una semblança sentimental d’una persona entranyable. Lola estava en la nostra mira per a demanar-li una entrevista a la nostra manera, és a dir, una “història de vida”, però lamentablement va desaparèixer abans de poder-la contactar. La pausa forçosa del ditxós coronavirus va trastocar molts plans.

Ara el document pareix haver desaparegut de l’arxiu “a la carta” de la Televisió Valenciana, però nosaltres, previsors, l’havíem descarregat i l’oferim des de lesAlqueriespèdia. A banda de la recepta per a la coca amb tomata, en el clip de vídeo Lola ens deixà entrar a sa casa, al bellíssim jardí i a una forma de ser: dolça, elegant, humil i bona persona. Qui no l’haja vista que es prepare per a uns minuts emocionants i divertits que a més a més estimulen la curiositat gastronòmica i la gana de menjar.

Com és marca de la casa, nosaltres l’hem transcrit i subtitulat, de manera que tant es pot vore com llegir.

Sinopsi

Ferran Cano visita a Lola Meneu, “Lola la Tomaca”, en sa casa de les Alqueries per fer una coca amb tomata clàssica.

Transcripció

Lola Meneu.- Benvinguts siguen si han vingut a ma casa. Sóc Lola.

M’agrà el arròs al forn, m’agrà guisar el conill amb tomata, fer llomello amb llonganissetes…

Vaig nàixer ací en les Alqueries i continue ací en les Alqueries tenint ja 91 anys.

Ferran Cano.- Lola, però vosté sap quina il·lusió tinc jo de vindre a cuinar amb vosté?

Lola.- Pues no. Pareix que moltíssima quan has vingut.

Ferran.- No te la imagines. I ademés perquè vas a fer-me una cosa boníssima. Què ens cuines hui, Lola?

Lola.- Hui vaig a fer una coca amb tomata.

Ferran.- Boníssima.

Lola.-. Boníssima perquè ho faig tot de casa. Tot és de casa, no hi ha res de res… I amb tot el cor.

Ferran.- I amb cor. I 91 anys. I bons ingredients que tenim, eh? Anem a conéixer-los? Vinga, ahí els tenim!

Per a cuinar la coca de Lola necessitarem: tomaca natural, pimentó, abadejo, ou, oli, sal, farina, rent i aigua.

Perquè tot comença per la tomaca.

Lola.- Claro.

Ferran.- I ademés a mi m’han dit…

Lola.- I ademés a mi me diuen Lola la Tomaca [risses].

Ferran.- Ahí està! I per què li diuen de malnom Lola la Tomaca?

Lola.- Pues jo li ho diré: perquè mon pare era “Tomaco”.

Ferran.- Quantes tomaques anem a pelar hui?

Lola.- Ai, pues lo menos quatre quilos.

Ferran.- Anem a fer el sofregit.

Lola.- Primer que res la ceba, i después de la ceba la pebrera. I a continuació, quan ja veig jo que ja està prou bé, tire la tomata.

Ferran.- I ara em contes, Lola, com hem fet esta pasta.

Lola.- Rent, una de oli, una de aigua, un grapaet de sal -perquè no m’agrà fer-ho molt salat-… A la farina li he ficat dos ous ben batuts.

Ferran.- Açò sí que és massa mare que es diu, eh?

Els teus pares eren forners.

Lola.- Sí.

Ferran.- O siga que tu d’açò saps…

Lola.- La meua família són tots panaders. Tota la família de mon pare tots.

Ferran.- Quina casa més bonica que tens!

Lola.- I ací fem la vida mosatros.

Ferran.- Sí, fa un oratge estupendo ací en les Alqueries.

Lola.- I pa que ixca més bona pues… anem al forn.

Ferran.- Com es feia antigament, no?

Lola.- Sí, com antigament.

Ferran.- Vinga, anem a passejar la llanda, va.

Està molt lluny el forn?

Lola.- No, ahí baix.

Ferran.- Jo la veig genial.

Lola.- No, si desde luego estic bé.

Ferran.- A vore quantes dones de 91 anys tenen esta activitat.

Lola.- Però jo, mira, jo me cuide molt.

Ferran.- I la gent te vol.

Lola.- I la gent me vol.

Ferran.- I això és perquè has fet coses bones en la vida, no només coques.

Lola.- Claro.

Ferran.- Hola, què tal?

Fornera.- Hola! Lola, com estem?

Lola.- Ací te porte unes persones molt agradables.

Ferran.- I una coca meravellosa.

Fornera.- Maravillosa de tomata.

Ferran.- Quants anys porta…

Fornera.- Lola fent coques? Tota la vida.

Ferran.- Tota la vida.

Fornera.- Tota la vida, des de que tindria tretze anys.

Ferran.- I com és Lola?

Fornera.- Lola fenomenal. Forta com un roble.

Ferran.- I un amor.

Lola.- No me faces plorar.

Fornera.- No, però és que és aixina. Hi ha que saber el dia a dia de Lola com és.

Ferran.- Lola, tot el món te vol molt, eh?

Lola.- Sí, ja t’ho he dit jo.

Ferran.- Vinga, anem a posar esta coca al forn?

Lola.- Hala, sí.

Ferran.- Vinga, va!

Lola, però quina meravella de coca que ens has fet, eh? Encantat!

Lola.- Aixina que quan vullgau tornar a ma casa la porta la teniu oberta sempre que vullgau.

Ferran.- Gràcies, mira a on te duc ara: en el cor.

Lola.- Ja ho sé, ja ho sé.

Nom Lola Meneu, “Lola la Tomaca”
Videografia Ferran Cano entrevista a Lola Meneu, “Lola la Tomaca”, en el programa À Punt Directe del dimarts 12 de febrer de 2019. Enllaç caigut: https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/vist-en-tv/a-punt-directe/12-02-2019-a-punt-directe, a partir del minut 27.
Temàtiques Gastronomia, dona
Data de publicació en lesAlqueriespèdia  Dimarts 12 d’abril de 2022
Enllaç  https://youtu.be/uEIExt5ZY6k

Lidón Valer, directora de la UMA

Nom/Cognom Lidón Valer Cabaleiro
https://www.lidonvaler.com/
https://www.umalqueriense.es/
Títol  Lidón Valer, directora de la UMA
Temàtiques Música, associacionisme, cultura, dona
Data i lloc de l’entrevista  Divendres 4 de març de 2022, Casa MiD de les Alqueries
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/h7t55uWmy_g
Extracte  https://youtu.be/F78_e71XH5c
PDF

Feia molt que volíem conèixer i entrevistar a Lidón Valer, la directora de la banda de les Alqueries; com en altres casos, la COVID ens ha dissuadit en successives onades de fer entrevistes, però per fi s’ha complert. Lidón és una músic inquieta, competent i creativa amb un dels perfils artístics més competents que coneixem, i a més una persona i professional molt estimada a l’Agrupació Musical —però tamé en altres àmbits del proposar sonor més experimental—. L’entrevista no ens ha decebut, ans al contrari: amb ella i gent com ella, les bandes i la música de banda han entrat en el segle XXI, recuperant la iniciativa en la creació musical i, a més a més, de la manera que més ens agrada: des del context real d’un poble i d’una agrupació musical que carrega de sentit tot el seu treball.

Sinopsi

Entrevistem a Lidón Valer, directora de la Banda de Música i de la Banda Jove de Les Alqueries, qui ens parla del seu treball al front de l’Agrupació Musical. Lidón parla sobre la base d’uns grans coneixements musicals que li permeten innovar dins de la Banda i introduint repertoris nous, sempre des del respecte a la tradició. Al llarg de la conversa ens parla de la Comissió Artística, de diferents projectes passats i futurs de la Banda, de la relació amb la Coral o de com van passar el temps de confinament, entre altres temes.

Transcripció

Lidón, gràcies per atendre-mos…

A vosaltres.

…tan bé, ademés, que has tingut tota la paciència ahí aguantant.

No, no, què va.

Vinga creuar correus i demés. De tu mos ha parlat molt bé tot el món. En l’entrevista que vam fer als dos Vicents Molés van dir «Lidón buah… va pegar una espenta…!». Estan molt contents en el poble, això és lo que mos ha dixat clar tot el món. Tamé sabem que els fas currar a muntó.

Tamé, tamé [risses]. Alguna persona a lo millor se queixarà un poc de que treballa massa, però bueno.

Bueno, el teu treball és la direcció de la banda i de la banda juvenil.

La direcció artística, com si diguérem. Saber com encaminar-los, o saber cap a on, o tamé els objectius que volem aconseguir. És un poc ixe treball programar-lo jo. És la direcció de la banda, però, vull dir, que hi ha un trasfondo que a lo millor la gent no coneix. Que és l’objectiu que volem conseguir, cap on volem anar i amb quines ferramentes ho podem fer, que això és molt difícil. Que vindre ací i menejar el palito i «tu has fallat un fa sostingut i tu has fet no sé quantos», entre cometes, no és tan difícil. Però lo altre tamé comporta un treball en casa molt important i que a lo millor no sempre som conscients. Que no vull en este sentit vanagloriar-me ni res, però que és un treball molt bonic, un treball de casa molt bonic, però que després, si se fa bé i te recolzen molt en l’Agrupació -que és lo que a mi me passa, me sent superrecolzada ací-, pues s’aconseguixen els objectius.

Què bé. Ací teniu unes activitats que són municipals, diguem, no? Que són festes, provessons…

Sí. No tenim moltes, eh? És una banda que, la veritat, és que ix a pocs actes, ja siga municipals… estan les festes, les festes d’octubre que tenen els seus actes i les seues processons i després en juny tamé fem… Però sempre, la veritat, és que ens encanta col·laborar en el moment en què hi ha alguna activitat més municipal. Ja siga alguna setmana dedicada a algo. Ens encanta col·laborar i ens encanta involucrar-mos perquè és una manera tamé de poder arribar al públic més fàcilment. Entonces sempre de qualsevol manera intentem tindre tamé una programació molt estable, a banda dels actes, una programació estable en el tema de concerts. I aixina crees un públic tamé més fidel a la Banda.

Però a banda d’estos actes, li poseu una creativitat… i suposem que això és cosa teua, no? O siga, la que decidix que se va a un viatge a un lloc, o que se presente a un concurs…

Bueno, no és qüestió meua assoles. Jo n’hi ha vegades que propose algo i després això se passa a una Junta. Però tenim la sort en la Banda de tindre una Comissió Artística tamé. Sí, tenim una Comissió Artística. Entonces, ixa Comissió Artística la vam crear fa uns anys, i ixa Comissió Artística hi ha gent de totes les edats: hi ha gent pues de les més majors de la Banda, que quan poden venen a les Comissions, hi ha gent de les més jóvens. Hi ha gent de tots els instruments. Entonces, en ixes Comissions valorem un poc els programes dels concerts, valorem si ens agradaria més anar a un lloc o anar a un altre. És, com si diguérem, un primer filtro en què s’escolten totes les veus. I a partir d’ahí, és una manera tamé… a partir, a lo millor, de què moltes vegaes la idea la propose jo i ells la encaminen, o hi ha vegaes que ells me donen idees a mi per a poder per a un altre concert, per a un altre projecte, per a… o inclús per a ixe projecte me canvien la idea i dic «ostras és de veres! Esto és lo guai». Entonces, és una manera de tindre moltes veus, que són veus molt importants dins de la Banda. I són veus molt respetades tamé dins de la Banda. Entonces, en el moment en què presentes la temporada, sempre a principi de any fem una presentació de la temporada davant dels músics, ja siga abans d’un assaig o al finalitzar un assaig, i expliquem tot el que la Comissió Artística ha pensat per a que ho tinguen clar, per a que tamé no siga vindre a l’assaig «per a què? Pa què vaig?». Entonces, tu vens per a fer este concert, o per a este projecte que tenim dins de cinc mesos, o per a este concert superespectacular que anem a fer, o lo que siga. És una manera d’involucrar tamé totes les cordes, totes les veus. Entonces, jo crec que funciona molt bé. Mos solem reunir pues a lo millor una vegà al trimestre i tal. Inclús tenim grup de whatsapp, lo típic, grup de whatsapp que diu «pues mira, esta obra l’he escoltat i m’ha agradat, escolteu esta a vore si a lo millor la podem ficar en algún lloc». I la veritat és que és una maravilla perquè jo podria intentar pensar-ho tot, però després que la gent te diga «pues jo veig esto millor» pues la veritat és que és una maravilla. A mi m’ajuda i jo crec que ells tamé és una manera de sentir-se superimportants i que formen part real, no només com a músics, sinó com a més.

Totalment, sí, sí. Hem vist, que és una banda moderna, no? Diguem.

Sí.

El model de banda del que venim és huitcentista…

Una miqueta més arcaic.

Entonces hem vist el teu repertori: músics valencians, músics actuals joves [només uns poquets de memòria: Juan D. Jover, Andrés Valero Castells, Carles Romero Meliá, Saül Gómez Soler, la pròpia Lidón Valer Cabaleiro…]… Bueno, mos ha paregut fabulós.

Sí. És una Banda que només la primera vegà que vaig tindre contacte ja me va paréixer una Banda oberta. Perquè jo estava dirigint una altra Banda, estava dirigint la Banda de Catí, i en ixe moment estava estudiant en Barcelona tamé, i jo només tenia lliures en Castelló dilluns i dissabte. I entonces me van dir «vols dirigir la Banda d’Alqueries?», i els vaig dir «m’encantaria, però només tinc lliures dilluns i dissabtes». I tot el món sap en el mon de les bandes que els assajos son dimarts i divendres, això és en el món huitcentista que acabes de dir, és dimarts i divendres, de ahí no te pots eixir. Entonces jo els vaig dir «m’encantaria, però dilluns i dissabte». I me van dir «bueno, ho consultarem a vore què els pareix a la gent». I no res, me van cridar al cap d’uns dies: «que sí, que els pareix bé». I me vaig quedar realment al·lucinada [risses]. Perquè vaig dir «bueno, quins dies més estranys dilluns i dissabte de vesprada, que a lo millor la gent diu…». Pues bueno, a partir d’ahí és un poc ixa mentalitat, no? De dir «voleu que canviem esto i que fem…? Vale, pues ho anem a provar», funciona? Perfecte, no funciona? Pues tornem. O siga, que és una Banda que sempre ja siga en el repertori, ja siga en els projectes, ja siga en això… en dir «anem a intentar arribar hasta ací», sempre, sempre, sempre m’han dit «ho intentem». I a mi això, claro, m’encanta. M’encanta perquè qualsevol projecte que tu llances te diuen «ho anem a intentar». Después si podem ho fem, si no podem pues hem tingut projectes que no els hem pogut fer. Però sempre la predisposició de dir «ho intentem», sempre la he tingut. Entonces això és meravellós.

Fabulós. Absolutament. Sí, sí, sí. Bueno, vos veiu tamé molt aptes en noves tecnologies, no?

Sí.

Ho dic perquè la pàgina web va rebre un premi…

Sí, sí, sí. Bueno, això no és qüestió meua. Això sí que podries parlar…

La teua pàgina web està molt bé tamé. No és tan habitual…

Ixa és personal, ixa me la faig jo [risses]. Però la d’ací la veritat és que tenim la sort, en totes les bandes tenim ixa sort de tindre persones de moltes edats, persones que… en la Banda tenim metges, tenim enfermers, tenim informàtics, tenim estudiants, tenim repartidors de correus de cartes, tenim de tot. I lo bo d’una banda és que intentem, que és una cosa que jo sempre intente inculcar des de que entre el primer dia, és que som una família i en una família hi ha que ajudar-se i ja està. Tu necessites que t’ajude en una cosa d’informàtica que tenim un problema, pues escolta te tenim ací. I la pàgina web la vam començar a menejar ja fa molts anys en l’ajuda de músics que eren informàtics i en la Junta. La Junta la veritat és que hi han vàries persones que fan un treball fantàstic i meravellós, i un d’ixos treballs és ixe manteniment. Manteniment i sobretot una actualització. Una web necessita estar actualitzada, perquè si no no servix de res. Igual que les xarxes socials. Les xarxes socials és un pilar per a nosaltres de contacte entre el públic, contacte en la gent, contacte en gent de fora que coneix de nosaltres per moltes coses, però una és per les xarxes socials i pel canal de YouTube i tot. I la veritat és que jo estic supercontenta perquè ixe treball, vamos, a mi me dona una tranquil·litat brutal perquè el fet de… jo no mai he tingut que dir «per favor, este concert el podem gravar?». No, no, sempre me diuen «este concert l’anem a gravar. Tu necessites algo?» i jo «no». Sempre és, sempre és… O siga, el treball de la Junta en ixe sentit és brutal, és brutal, ho tenen claríssim que això és necessari. I això, en la època en la que estem, ho sabem tots que és necessari, però no a lo millor totes les agrupacions, a lo millor no poden o no li donen la importància que té.

Estos vídeos… bueno, a més teniu un premi: el premi Beethoven en casa. Ixe muntatge és teu, tu edites…

Sí. Bueno, jo faig lo que puc. Jo sóc molt manegueta [risses]. Entonces el problema és que m’agraen moltes coses i m’emocione molt en moltes coses. I lo del vídeo sí que és una cosa que veig que és una ferramenta educativa molt important. Igual utilitze molt en el meu cole, on treballe jo com a mestra de música, que igual ací. I durant el confinament pues moltes Agrupacions ho han utilitzat com ha mitjà de comunicació o de contacte entre els músics. I mosatros hem fet multitud de vídeos, de muntatges, de tot. Que això ho sabeu vosaltres millor que ningú, que té un treball darrere molt important. Però que després dóna un poquetet ixos fruits i ixe reconeixement. Que tampoc t’ho esperaves, però veus… per exemple lo del Beethoven en casa, això no estava pensat en cap manera. Mosatros vam fer el vídeo. El vídeo era un projecte que teníem ací. I després, mitjançant la Junta, pues van dir «està este premi, voleu que ho intentem?». I va eixir. Perfecte. Ahí vam tindre la sort de que alguns alumnes van poder, com a premi, van poder anar a vore un concert a Barcelona. I claro, això és una maravilla, que coneguen el Palau de la Música Catalana. Una maravilla va ser.

Mosatros, bueno, no hem de parlar de mosatros, però per la nostra formació ens pareixia fabulós que tu fores una percussionista en realitat, no? I les coses que estàs fent ací mos agraden moltíssim. El tema de la mascletà, per exemple, això és molt bonic.

Bueno, sí, el tema és que, bueno, jo sóc mestra, mestra de música. Entonces, en el cole totes ixes coses estem superhabituats a fer-les. Moltes d’ixes coses després les trasllade a la Banda, no per res, sinó perquè veig que en la Banda, la Banda Jove i tot això, pot funcionar. I és una manera d’aprendre música, d’estar content, de disfrutar. I sobretot de passar-s’ho bé fent música. I entonces pues són coses que a lo millor, habitualment, en un centre en el que intentes ensenyar la música d’una altra manera pues t’ho tens que inventar i ho tens que fer. I després traslladar-lo ací pues a mi me pareix lo més natural del món. I és això, sempre el meu objectiu dins de la Banda i en el cole i tot això, és que la persona que estiga baix les meues mans que disfrute de lo que fa. I que siga feliç fent-lo. Quan no eres feliç és perquè o jo t’ho estic transmetent malament -que pot ser moltes vegaes, que jo a lo millor no t’ho estiga dient bé perquè a lo millor no tinc el dia, perquè no t’ho sé dir, per moltes coses- o perquè definitivament -que en poques ocasions passa- la música no t’agrada gens, zero, que a poquetes persones li passa, però algú li passarà en este món, no? Entonces el meu objectiu és, de la manera que siga, que t’ho passes bé. I si per a això tenim que fer una mascletà amb botelles, utilitzant poals de lo que siga, pues se fa i ja està. I tots contents.

La impressió que mos ha donat, tamé, és que heu recuperat algo que tamé pareixia que en la banda tradicional s’havia perdut un poc, que és la creativitat, no? Que esteu sent supercreatius i esteu ficant coses de la tradició, però esteu fent coses inventant o ajuntant, no?

I ja se m’acaben les idees [risses]. Moltes vegades ho parlem en les Comissions. Ho parlem de dir «jo, per favor, ja no se m’ocurrix res més». Perquè hem fet locures tamé, eh?, tamé hi ha que dir-ho, que tamé moltes vegaes hem fet locures de dir se’ns ocurrix esto i això que comences a crear, comences «esto serà lo més divertit del món». Claro, com ho fas tu, t’ho fas tu, t’ho montes. I a lo millor después al públic hi ha moltes coses que a lo millor no entenen. I dius «mare, esto ha sigut una locura!». Però tu saps què bé mos ho hem passat? Un mes i mig assajant esto i tenim ixe record ahí de fa… no sé, huit anys que vam fer lo de l’Escola de Rock. Que va ser un musical que mos vam inventar mosatros, reciclant cançons d’ací i d’allà. Va participar el Cor, vam participar mosatros, van participar actors… I mos ho vam inventar dos persones en tres nits ahí, s’ho vam inventar i a partir d’ahí. Però això, ixe record el tindrem tota la vida. De lo bé que mos ho vam passar. Entonces locures d’ixes hem fet i continuarem fent, espere. Espere que continuem fent-les. Però és un poc això, donar-li voltes al fet de fer un concert tradicional. Que tamé s’ha de fer, tamé s’ha de fer. Perquè hem d’arribar a tots els públics. A banda d’això dir «vale, pues ara ens anem a eixir del camí i anem a fer moltes voltes i després ja tornarem, no passa res, sempre pa tornar tenim temps». I pa això pues, bueno, hi ha que intentar pensar coses diferents i ja està.

Amb els cors, la Coral Polifònica, no sé si tens relació tu o depén de Sílvia [Queralt Gómez]?

Depén de Sílvia, però sí que he treballat amb ells en algunes ocasions. Perquè per exemple per al musical, per a El Fantasma de la Opera, els vaig dirigir jo. Vaig estar dos o tres mesos dirigint-los. Perquè ixe treball era un treball molt dur i tamé li vaig dir a Sílvia «Sílvia, no té tens tu que carregar de tot, això m’encarregaré jo, no te preocupes. Tu ixos mesos tranquil·la, fas la teua faena o lo que siga, però això m’encarregue jo». I en algunes ocasions, a lo millor, alguna missa que hem tingut, això tamé els he dirigit, sí. Tinc relació, els conec a tots i són encantadors.

Sí, vam entrevistar a Delfineta, la tia Delfina [Llorens Martí], i vam entrevistar tamé a Paqui [Martínez Martínez]. I van estar contant-mos de tu.

Elles són fans [risses].

Totalment. En l’Escola de Música, s’apanyen en l’Escola? O fas tu, d’alguna manera…

L’Escola de Música, a vore, la Banda Jove… nosaltres tenim la Banda Jove com si fore una assignatura de l’Escola de Música. Entonces jo sí que tinc contacte en l’Escola de Música. Ademés, pues ara estic vivint ací al costat, m’he vingut a viure ací, i entonces moltes vespraes pues vinc i els xiquets me coneixen. I és una forma tamé de la transició cap amunt, cap a la Banda Gran, que siga més normal. Ells me veuen ahí, jo passe pels passadís, els faig un ball pel cristal i ells me veuen i no sé què. I entonces hi ha una relació molt jovial, no? I molt natural. Entonces la Banda Jove forma part de l’Escola de Música. No porte jo l’Escola de Música, això ho porta Vicent Molés. I ho fa super bé, se fa un treball brutal, brutal lo que fa. Però sí que estem en contacte. Jo conec a tots els mestres, ells me coneixen tots a mi. Parlem habitualment. En el moment que hi ha algun problemeta en algun alumne o algo que necessitem per a millorar tenim comunicació. I la veritat és que és una escola molt familiar, però a la vegada molt professional tamé. O siga, que és una maravilla, sí.

Què bonic. Bueno, tu eres compositora tamé.

Bueno… això… se pot dir compositora. Però realment no me dedique a això. M’agrada molt, eh? Però això necessites tamé molt de temps i necessites tamé molta tècnica. I jo he estudiat poquet de composició. No he estudiat molt de composició. No me he dedicat. Perquè això tamé necessites focalitzar. Però m’ha agradat sempre escriure. Si tenia alguna idea pues, això, la intentava traslladar. Però no sóc compositora, eh? No me diria mai en la vida «sóc compositora». Mai, mai.

Mosatros, realment, només coneixem teu el Alqueries poble somiat, que és un pasdoble molt bonic.

Sí, tinc alguna coseta més. Ací en Alqueries, mira, antes de ser jo directora, en els anteriors directors els vaig portar dos pasodobles i me’ls van tocar ací. Un que vaig dedicar… ma mare, la família de ma mare són de Fuentes de Ayódar, en el interior de Castelló, i n’hi ha una espècie de pou, està el Pozo Azul, que a lo millor és molt conegut en Castelló, que és un paratge molt bonic, i hi ha altre que és Cantarera, el Pozo Cantarera, entonces vaig fer un pasodoble, el meu primer pasodoble va ser Cantarera. Se deia aixina. A més té un títol molt cantarín, no? Cantarera. I entonces quedave molt de copla, no? [risses]. Después li vaig fer un a la meua neboda, que va nàixer, quan era xicoteta, Sara Carrasco. Que ixe tamé l’han tocat ací en Alqueries. I després ja me’n vaig anar un poc més a coses que me demanaven. En el món de l’educació pues moltes vegaes intentes montar un cor i entonces te dien «pots fer-me una peça per a que després m’acompanyen tres instruments i…?», pues bueno, puc intentar-ho [risses]. I anaves fent. Vaig fer una cantata per al cole Carles Sarthou de Vila Real, que van gravar un CD i tot això. Després un per a l’aniversari d’un sexenni de Morella, vam fer tota una cantata per a banda, per a cor i tot això. I varies cosetes aixina he fet. Però tamé perquè m’ho han demanat amics, amigues i per ajudar una miqueta. Però, torne a dir, que no sóc compositora, eh? No sóc. No sóc pa res. És molt difícil, molt difícil.

Sí, sí. Li vam preguntar a Miquel Rodrigo, el pare. Una entrevista meravellosa, mos va ajudar molt. Tinc molt bona relació. I deia que era molt difícil, que no tenia prou estudis…

Sí. Pues jo tamé te diria lo mateix, que no tinc prou estudis per a dir «sóc compositora». Mai en la vida ho diria. Sempre dic que sóc estudiant de direcció. O siga que tampoc te puc dir «jo sóc directora de banda, directora d’orquesta». No, això tampoc t’ho puc dir. Sóc una estudiant i sóc una persona que intenta fer-ho lo millor possible. I ja està.

Tenim molta curiositat per el repertori. Com prepareu això? Antigament, se tocava un poc sempre lo mateix. Antigament, parle de quan jo era xicotet, que la meua família tocaven en banda. Però ara no, ara és…

Antigament, se tocava lo que podien.

Exactament.

Se tocava lo que podien. I se tocava els papers que podien rebre i que podien comprar. Ara tenim sort de tindre a l’abast tot. Tu necessites una obra d’una compositora que viu en Massachusetts i li escrius un email, li dius «te la compre». Ale! Te la envia i als tres dies està ací la peça. Entonces ara és molt diferent. Encara aixina, en el repertori sempre aboguem un poc perquè n’hi hasgue de tot un poc. Ara per exemple, el proper concert que estem muntant, que és un concert que ens fa especial il·lusió, en este concert tot el repertori, o casi tot el repertori, és un repertori molt clàssic. Que qualsevol banda, ademés en la Banda ho comenten els músics més majors «esto ho vaig tocar jo fa quaranta anys en la Banda de Vila Real i allí no mos eixia», t’ho comenten els músics aixina de manera molt carinyosa, no? I és un concert molt clàssic, és un concert que anem a dedicar d’aniversaris, d’aniversaris dels compositors de les obres i tal. És un concert prou clàssic. Però a mi m’agrada que fem de tot. Que fem música contemporània, que fem música -com has dit abans- de músics valencians que estan currant a tope i que necessiten un poquetet el recolzament nostre tamé. Però fem de tot un poc, fem de tot un poc. Crec que és molt important per a ser bon músic conèixer tots els llenguatges. I no centrar-mos en una cosa només. I han de saber lo que és un pasodoble tamé, per supost, han de saber lo que és una marxa de processó, perquè és una cosa nostra habitual i que coneixes. Però han de saber un llenguatge contemporani com se pot interpretar i com s’ha de tocar i que tinguen el gust per fer-lo. Això tamé crec que és molt important.

Hem tingut la sort d’entrevistar a altres bandes i veiem molta frescor, no? Algo ha passat en les bandes, jo crec. Sóc de família de músics de banda. De sobte és tot molt fresc, és tot molt més divertit. Més divers, més plural, cap tot. Caben des de les dolçaines a qualsevol cosa.

Clar, clar. De tot. El tema és que la banda és un reflexe de la societat. I si no vas en la societat no tens clientela [risses]. Si jo vull que els músics vinguen he de fer algo pa que vinguen. Perquè si no, quedar-se ahí en el sofà mirant Netflix, mira això… fiquem una balança, vale? Què vols un divendres a la nit, com avui, que ja estem que no podem, que anem a arrastrant-mos? «Jo me quede en casa, que total lo que anem a fer ja ho he fet moltes vegaes» Entonces, o canviem això o si no no hi ha músics i no hi ha banda i se desfà. És aixina de senzill, eh? Entonces hem d’anar a lo que el músic te demana tamé. I si el músic te demana un repertori nou i te demana divertir-se i te demana fer algo… pues hi ha que fer-lo. Sempre en un criteri, això tamé t’ho dic. Que no és qüestió de «¿qué queréis que hagamos, niños?». No és això, no és això. Però sempre en un criteri, però n’hi ha que recolzar lo que te demanen. Perquè si no no te vindran el divendres que ve.

Sí, sí, sí, sí. Totalment.

I ja està. Entonces n’hi ha que anar en la societat. Igual lo que parlàvem abans de les webs i xarxes socials i tot. Te pot agradar més o menys, però és lo que hay, no? Com se sol dir.

Fa quaranta i pico anys no hi havia ni una dona en les bandes…

Molt poquetes, molt poquetes, molt poquetes.

Alguna però…

Alguna n’hi hauria.

En Artana en el 76 o 77 va arribar la primera.

És una data molt representativa. Jo estic en algun grup de whatsapp i tal de dones i música que hi han moltes músics de bandes de la Comunitat Valenciana i tal, i els anys 70 van ser uns anys d’explosió d’això. Fins a ixa dècada pareixia que no existíem [risses].

Però ja te veus, que maravilla.

Sí, sí. Pareixia que no existíem. Vam començar ahí i la veritat és que, bueno, poc a poc. Sempre té que haver una primera persona en tot. Sempre.

Volíem preguntar-te tamé per el tema del COVID, que els músics, en tots els llocs, heu estat molt, molt actius. No només els de la banda. En fin, tot el món. Què heu fet ací?

Ací hem fet de tot. Hem fet de tot. Hasta classe de zumba online. Què té que vore la zumba amb la banda? Pues res. Però… «hui què fem, esta setmana en la Banda? Mos juntem? Voleu que cride a tal persona i fem una classe de zumba i mos juntem?», pues perfecte, saps? Cride jo a una amiga meua, tal, tal, tal, pues tal dia. Ale! Per zoom fem una classe de zumba. Hem fet de tot. Hem fet de tot. Principalment fèiem… hi havien bandes inclús que feien assajos d’agafar la partitura i jo ho veia això una palissa. Pensant-ho no com a directora, que inclús m’haguera anat bé, pensant-ho com a músic. De dir «estem en una situació molt complicada, estem en una situació que la gent està tancada en casa i, damunt, jo ara te vaig a ficar ixa faena d’agafa la partitura i anem a repassar-la aixina». Jo ho veia un poc una locura. Però hi havien bandes que ho feien. Mosatros mos hem dedicat més a dir «vale, teníem este projecte, no el podem fer. Anem a fer-lo d’una altra manera». Lo típic que tot el món hem descobert és que podem fer muntatges i podem fer concerts cada u des de sa casa. I entonces ho hem fet, hem fet això. Amb molta predisposició de tindre molt clar com fer-ho, de si hi havien que fer àudios per a que la gent des de casa ho poguere escoltar i poguere… Entonces s’han fet moltes coses totes des de casa. I després, en el tema de Covid pues les bandes ho estan passat malament encara ara. Encara ara, eh? Perquè la gent mos hem acostumat a quedar-mos en casa i això és un perill. I mosatros encara ací estem prou bé. S’hauran despenjat dos o tres persones o quatre. Que dius «pues bueno, no estan venint lo que venien abans». Però n’hi han moltes bandes que ho han passat i ho estan passant molt malament. Bandes, a lo millor, de huitanta o noranta persones i que van als assajos quinze.

Què barbaritat!

Perquè el resto te diuen que tenen por o que lo que siga i tal. Que tot és lícit, per supost, i respectable. Però ho estan passant molt malament. Però bueno. Mosatros, jo crec que ixe fet de no perdre el contacte en cap moment, de totes les setmanes fer algo, encara que fore lo mínim, la veritat és que jo crec que mos ha anat bé. Mos ha anat bé per a mantindre ixe vincle, ixe vincle que s’anava desfent. I, com vos he dit abans, jo el tema de que som una família i som un grup i mos hem de recolzar per a mi és molt important. I en el moment que tu no veus a una persona dos mesos se t’oblida. És aixina. És aixina de cruel l’esser humà. Som aixina de cruels. I un superamigo que no lo veus en dos mesos ni parles amb ell en dos mesos… «pues ja me cridarà» i l’altre «pues ja me cridarà». I ja està. Entonces, el fet de mantindre sempre un xicotet, xicotet vincle i que no se separara jo crec que mos ha ajudat, mos ha ajudat molt. Hem currat molt, eh? Molt, molt, molt. [risses].

Ja ho sabem, ja ho sabem. Ja mos ha arribat [risses].

Però, bueno, ha sigut un plaer. I la veritat és que, bueno, estem vius, que és molt important.

Què teniu per davant? Perquè segur que si estàs ací és perquè teniu jaleos preparats, no?

Bueno, idees hi han moltes. Lo que passa és que estem en una època, lo que acabem de dir, que estem amb molta cautela. Tot lo que estem muntant és molt poc a poc. Ara, per exemple, lo que vos deia, tenim el 9 d’abril un concert que per a nosaltres és especialment important perquè és un concert que teníem plantejat abans de la pandèmia. El teníem per a, no sé si recorde, un 6 d’abril del 2020. I estàvem muntant-lo, portàvem dos mesos a saco. Muntant-lo. Però en molta… i mos van tancar. Ixe concert, que teníem tanta il·lusió pues se va quedar ahí. Entonces, crec que este concert és un concert especialment important psicològicament. Perquè, pense jo que, mos donarà un poc la sensació de dir «vale, ho hem pogut fer, hem arribat a ell i esto esta pasando ja». Estem passant una miqueta pàgina. I crec que serà molt important. Després tenim un concert en Onda, que ens han convidat a fer un concert. Hi ha una penya taurina que fa cada any un concert de pasodobles taurins i conviden cada any a una banda. I este any mos han convidat per a anar a fer-lo, el farem en maig. I després en juny, la idea tamé que tenim, però claro, ja te dic que anem molt pausadament, és un concert tamé que teníem programat per a juny del 2020. Un concert molt xulo, amb una rondalla tamé, amb un repertori tamé molt bonic i crec que un concert aixina per a les festes de juny molt apropiat i molt adient i que crec que pot quedar molt bé. Entonces, tenim plantejat això. I hasta ahí teníem plantejat. Però principalment perquè portem un any i mig que qualsevol cosa que plantejàvem, a lo millor al mes s’havia truncat, i tornaves a plantejar una altra cosa i a lo millor si que la podies fer, però la següent ja no la podies fer. Entonces, estem anant… a mi m’agrada tindre tot un any planificat a vista sempre, però este any és un poc complicat encara. O siga que anem un poc pasito a pasito, no?

Pues jo crec que no te maregem més, que vens a treballar ací. Però això, teníem ganes de conèixer-te i és un plaer.

Igualment, igualment, de veres. Les personetes que esteu darrere de la web, una maravilla. Ahí currant.

Hi ha qui diu: «ixos qui són?» [risses].

Clar, jo quan vos he vist dic «sou vosatros, no?» [risses]. Fiqueu-se una foto o algo, xicoteta.

Sí que mos la demana alguna gent. Mos ho han dit. Però bueno, mantindre un poquet el morbo tamé té…

Tamé, tamé. Pues me pareix molt bé. [risses].

I tu no tindràs temps pa res, a vegaes ho pense.

Poquet de temps, poquet de temps.

Clar, els horaris que aneu per ahí. Mare meua.

Poquet, però bueno.

Però és un treball molt bonic, i el teu especialment.

Sí. Sí, sí, és un treball molt bonic. I és un treball que en casa tamé pots fer moltes coses i el fet només de sentar-te i dir «vale, anem a crear algo, anem a pensar algo». Això és un lienzo en blanco, això és una maravilla. «Anem a tirar per ací o per allà», diferents opcions. Això és casi lo que més m’agrada. M’agrada molt el fet del concert, del final, del resultat, de la meta, tal. Però el fet de anem a crear algo, a mi m’encanta, m’encanta.

És molt bonic. Mosatros som doctors en Belles Arts els dos.

Pues entoces ja sabeu.

Propers a l’art sonor, que se diu. Bueno, ara més allunyats, però ho hem estat. I amb gent com Carles Santos, que ha tocat molt en bandes.

Sí.

O Llorenç Barber. Tota esta penya, que són amics. Bueno, Carles ja no…

Sí. Carles ja no. Però Llorenç jo tamé he col·laborat amb ell en algunes cosetes. Sí. Vam fer una locura quan van inaugurar el Palau de les Arts Reina Sofia i tot això, vam fer una xicoteta locura de huitanta bandes allí tocant una mateixa obra, composició. Entonces, jo m’encarregava de la partitura en Llorenç en tota la província. Jo vaig anar en totes les bandes a treballar una partitura. Que era, tamé, una partitura que era una locura. Entonces intentaves vendre el producte, de dir «esto és una maravilla, esto és no sé què…», perquè ademés és aixina, és una maravilla. A vore qui pot pensar estes coses? Només ho pot pensar ell! Igual que Carles pensà en lo seu i era una maravilla. Entonces, después anaves, te trobaves… per exemple, anaves a algun poblet xicotet i te trobaves «esto no servix pa res, esto no sonarà!», «xa! Tingueu paciència, tingueu fe, tingueu tal, anem a provar-ho, intenteu fer esto». I, la veritat, és que va ser un treball d’uns mesos de cotxe por la província…

Home! Huitanta bandes!

Però després va ser això, va ser una bogeria, una locura allí. Però va ser un resultat d’estos que dius «només ho pot crear este home».

Sí, sí. Impressionant. Clar. Estes coses, a vore, teniu que ser percussionistes, no? Per a… No ho sé…

Bueno, saps què passa? Que en la percussió treballes molt la música actual, perquè realment és lo que hi ha. La percussió va entrar en l’orquestra -al principi només eren timbals, bombo, plats- fa 400 anys. I tot això ha anat augmentant-se poc a poc. I el tema, tamé, de músiques tradicionals que s’han anat descobrint, que s’han anat adaptant. Entonces, la percussió és una cosa contemporània. És actual. Entonces, al treballar un repertori tan actual normalment, pues claro, mosatros alguna vegà hem treballat Bach inclús amb la marimba i tal, se treballa tamé. Però no és l’instrument. L’instrument no està pa això. Entonces, claro, si tu estàs acostumat a treballar música contemporània pues després traslladar-la a la banda és una gozada. Però hi ha que fer-ho bé, perquè si no…

Sí. Vicent Molés mos deia això, que ací havíeu invertit molt en la percussió, no?

Sí, sí.

Mos parlava de la compra dels timbals estos que són una bogeria. I això és cosa teua?

A vore, un poc. Però ja te dic que sempre tinc el recolzament darrere. Perquè jo puc demanar: compreu-me unes campanes, com aquelles d’allí, unes campanes tubulars, i costen 6.000 euros. I entonces, jo a lo millor puc anar a la banda X i que me diguen «Lidón, es que tenim que fer un sopar de Santa Cecília que mos costa 3.000, i tenim que fer no se quantos que mos costa… i no podem». Pues ací jo no sé com ho fan, jo no ho sé, perquè jo ixe tema, per supost, ni entre ni vaig a entrar mai. Però és una maravilla, és una maravilla. Necessitem esto, ale! Anem a provar a vore com ho podem fer. Demanem subvenció aquí i allà, a vore qui mos pot ajudar, a vore de quina manera. I ja està. La veritat és que no mos falta res de la percussió, poquetes cosetes.

Ja, a simple vista dius «és complet, és complet».

Poquetes cosetes. Qualsevol obra de banda normal, entre cometes, ho podem tocar. Perquè ho tenim tot. Entonces és una maravilla.

Que bé!

I lo important después és cuidar-ho sempre estes coses, és cuidar-ho. I la veritat és que els músics són prou cuidadosos en ixe sentit. Sempre està, veus?, les fundetes, tot tapat. I això és molt important perquè aixina duraran els instruments. Perquè si no… I valen un dineral [risses].

Nom/Cognom Lidón Valer Cabaleiro
https://www.lidonvaler.com/
https://www.umalqueriense.es/
Títol  Lidón Valer, directora de la UMA
Temàtiques Música, associacionisme, cultura, dona
Data i lloc de l’entrevista  Divendres 4 de març de 2022, Casa MiD de les Alqueries
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/h7t55uWmy_g
Extracte  https://youtu.be/F78_e71XH5c
PDF

«Alqueries y su territorio en época romana» -Ferran Arasa Gil

Títol “Alqueries y su territorio en época romana”
Autor Ferran Arasa Gil
Bibliografia completa  Arasa i Gil, F. (2004): “Alqueries y su territorio en época romana”, Alqueries. El temps d’un poble, A. Ventura Rius coord., Castelló, 2004, pp. 75-146. https://roderic.uv.es/handle/10550/33546
Data de publicació Dilluns 21 de febrer de 2022
Descàrrega

«Lucernas encontradas en la Regenta, según Roca (1932)». (Pàg. 135).

El dimenge 20 de febrer de 2022, els editors de lesAlqueriespèdia vam tindre el privilegi d’explicar breument el jaciment romà del Benicató, al terme de Nules, a una nombrosa excursió de les Alqueries, dins del cicle de passejos que programa Encarna Gimeno a iniciativa de l’Ajuntament. L’interés en la temàtica ens ha animat a reeditar en format digital el treball de Ferran Arasa Gil «Alqueries y su territorio en época romana», publicat en 2004 al llibre coordinat per Albert Ventura Rius Alqueries. El temps d’un poble (Ajuntament de les Alqueries). D’este llibre ja vam publicar la part de Joaquín Aparici Martí i Vicent García Edo «El territorio de Alqueries entre los siglos XIII y XVI». Agraïm a l’autor i al coordinador la seua autorització generosa per a la publicació digital del text. A banda de la recerca, el capítol de Ferran Arasa inclou un apèndix gràfic amb 47 il·lustracions: fotos d’objectes trobats, mapes i gràfics.

La presència de la civilització romana a la Plana és molt important, generalment al voltant de la Via Augusta que recorria de nord a sud tot el nostre territori. Al jaciment del Benicató es troba la primera vil·la romana excavada a la província de Castelló. Sobre este tema es pot trobar alguna bibliografia bàsica en Internet; per posar un parell d’exemples bàsics, es pot consultar el llibret de Vicent Felip Sempere i Joan A Vicent Cavaller (1991), Íbers i romans al camp de Nules (Ajuntament de Nules), o, més actual i divulgatiu, l’excel·lent web de Castellón Arqueológico https://www.castellonarqueologico.es/va/va/yacimientos/la-plana-ii/benicato/.

Felip Sempere i Vicent Caballer parlen de 13 jaciments al “camp de Nules” (Mascarell, Moncofa, Nules i la Vilavella), però a més al terme de les Alqueries se’n coneixen altres set: Vora Riu Sec, La Creueta, Bonretorn, El Camí del Regall, El Sedeny del Pi, La Regenta i La Torrassa (que no està dins del terme però sí vinculada a les Alqueries històricament).

La importància econòmica (també via impostos) de la nostra zona queda palesa en alguns textos conservats que parlen per exemple del gust dels romans per les figues cultivades ací; de la poca qualitat del vi que s’exportava, o de la presència, ja en aquell temps, d’una indústria ceràmica. Com explica Ferran Arasa i Gil en el text que compartim, les vil·les romanes més riques estaven molt decorades, i s’hi han trobat molins per a l’oli i el vi, forns d’àmfores, de ceràmica de cuina o per a la construcció, entre molts altres detalls.

«Contrapesos de prensa encontrados en La Torrassa localizados actualmente en la plaza de este mismo nombre de Alqueries. Foto F. Arasa». Pàg. 137.


«Contrapesos de La Torrassa en el lugar de su hallazgo. Foto N. Mesado». Pàg. 137.


A nosaltres ens pareix curiosa la descripció d’una població dispersa que s’establiria de nou en l’edat mitja i que ha definit el nostre territori fins a la segona meitat del segle XX.

Sobre el període romà es pot llegir a lesAlqueriespèdia la preciosa investigació «El tresor d’Antoniniani a Les Alqueries», de Pere Pau Ripollès i Manuel Gozalbes, on parlen de la troballa de 144 monedes romanes al jaciment de Vora Riu Sec i expliquen el seu possible origen. També es pot llegir, entre altres, el text d’Albert Ventura Rius (1999): «Làpida romana», en El Municipi. BIM, núm. 39, desembre 1999, pp. 22-23.

«Objetos metálicos de La Torrassa. Fotos F. Arasa». Pàg. 140.


Este és l’índex de «Alqueries y su territorio en época romana»:

ÍNDICE

INTRODUCCIÓN 79
I. EL PERIODO IBERORROMANO: SIGLOS II-I A.C. 81
II. EL ALTO IMPERIO: SIGLOS I-II D.C. 83
1.- Las comunicaciones: la vía Augusta 85
1.1.- Los itinerarios 86
1.2.- Los miliarios 87
1.3.- La vía Augusta 88
1.4.- El trazado de la vía Augusta por la Plana 88
2.- El poblamiento 91
2.1.- Vora Riu Sec 94
2.2.- Bonretorn 96
2.3.- La Creueta 96
2.4.- El Camí del Regall 98
2.5.- El Sedeny del Pi 98
2.6.- La Regenta 99
2.7.- La Torrassa 100
2.7.1.- El relieve de Amaltea 109
3.- La cuestión del regadío 110
4.- El mundo funerario 113
5.- Religión y culto 114
III. EL BAJO IMPERIO Y EL PERIODO VISIGODO 115
BIBLIOGRAFÍA 117
APÉNDICE GRÁFICO 121

*



Títol “Alqueries y su territorio en época romana”
Autor Ferran Arasa Gil
Bibliografia completa  Arasa i Gil, F. (2004): “Alqueries y su territorio en época romana”, Alqueries. El temps d’un poble, A. Ventura Rius coord., Castelló, 2004, pp. 75-146. https://roderic.uv.es/handle/10550/33546
Data de publicació Dilluns 21 de febrer de 2022
Descàrrega


Llibre de la Falla «Alqueries – Estació» (1960)

Títol Llibre de la Falla «Alqueries – Estació» (1960)
Informant Éder Bello Aparicio
Data de publicació Dimarts 8 de febrer de 2022

Estem recopilant els programes de les diferents festes de les Alqueries, que en són més de les que pensàvem i que tenen informació preciosa sobre el poble i sobre l’època en què es van celebrar. De moment volem mostrar una singularitat: el programa de festes de la Falla Alqueries-Estació de 1960, tret de la gran col·lecció de documents d’Éder Bello, de qui ja hem vist dos col·leccions de fotos (Col·lecció de fotos d’Éder Bello i L’estació de Borriana/ les Alqueries i el comerç de la taronja) i una entrevista. Singularitat per molts motius, com ara voreu.

Per a començar, la Falla de l’Estació se celebrava en terme Borriana, perquè tota la façana de llevant del carrer Sant Roc pertany a Borriana. Pareix que no es volia que hi haguera dos estacions de tren en terme Vila-real (i les Alqueries pertanyia a Vila-real, com bé sabeu), així que es va fer una filigrana geogràfica i se la va incloure al poble veí. Per suposat, la festa la feia gent del veïnat i hi contribuïen les tendetes del barri de Lloreta/ Sant Roc, però tot i això podem llegir en un poema del llibret:

Representes la hidalguía
de la regió valenciana
li dones llum i alegría
a les falles de Burriana.

O bé, en l’«Esplicació de la Falla»:

La Falla de l’Estasió
es nostra Falla senyera
que pregona al viatjer
que asó es Burriana fallera.

El contingut del llibret de Falla és el següent:

Membres de la falla: President d’honor (José Devís Gil), Fallers d’honor (7 persones, entre les quals 3 dones), Comissió (10 homes), Vocals (18 homes).

Fallerita Mayor (Elvirín Ballester Sanz), Damitas (2) i Falleritos (3).

Fotografia de la Fallera Major (Pilar Carreguí Martínez) i poemetes dedicats. Fotografies de les dos dames d’honor i versos dedicats. Sonet dedicat a les tres.

«Esplicació de la Falla». És el document principal, tres pàgines i mitja de versos molt enginyosos, amb molt d’humor, l’expressió d’amor al barri i a la festa i també un poquet de picardia. En l’exemplar que ens va facilitar Éder Bello es veuen algunes acotacions de les parts principals; en un moment en què el paper imprés era molt escàs, estos poemes populars es rebien amb molt de gust, de vegades s’aprenien o, si més no, es coneixien i es buscaven les parts més gracioses. Segurament estos textos es compartirien i es viurien en comunitat, la qual cosa contribuiria a destacar la seua gràcia.

Finalment, el llibret té molta publicitat: 13 negocis s’anuncien en ell; exceptuant una tenda d’electrodomèstics (Radio Safer), tots són de les Alqueries o del voltant de l’estació (el restaurant Las Delicias del Norte). Sorprén la quantitat de comerços que hi havia en les proximitats, la majoria dels quals han desaparegut arrasats per supermercats i grans superfícies.

En concret s’anuncia un magatzem de materials de construcció; una tenda d’electrodomèstics (a Borriana); un taller de bicicletes i motos; un polvoritzador; una drogueria-perfumeria i servei de taxi; cinc tendes d’ultramarins/ comestibles/ carnisseria; dos de pinsos i cereals; el bar Cantó; el restaurant, hotel i estanc Las Delicias; i una perruqueria.

  • Víctor Soriano Sánchez, “materiales de construcción, fábrica de baldosas”.
  • Radio SAFER. Exposición de Aparatos de Radio-Televisión Electro-Domésticos, Lavadoras y Neveras. Receptores de Batería y Transistores. Reparación en general.
  • Amador Sanchis. Reparación de bicicletas. Representante Exclusivo de la Moto Guzzi y Mosquito.
  • Pascual Bodí. Agente local insecticida AFIDON naranjos. Pulverizaciones a máquina motor y palanca. Expolvoreo contra arañuela, trips y hormigas.
  • Juan Escobedo. Comestibles. Droguería, Perfumería y Servicio de Taxi.
  • Pascual Meneu (La Creueta). Ultramarinos Selectos y vinos.
  • Mariano Villanueva. Comestibles, Embutidos Finos. Piensos y cereales.
  • Manuel Molés Grifo. Carnicería y tocinería. Especialidad en Embutidos y Comestibles en General.
  • Casa Cantó. Gran Surtido en licores y vinos de todas clases. Bocadillos variados especialidad de la Casa.
  • Restaurante Las Delicias del Norte. Habitaciones. Expendeduría de Tabacos Francisco Tarrazón Gimeno. Junto Estación RENFE.
  • Lave su cabello Con Brumera de Relumbrón, basta lavar y secar. Indispensable en el corte de pelo navaja. Representante oficial: Diego Sánchez. Peluquería frente Estación RENFE.
  • Manuel Chamorro Ruiz. Ultramarinos de Calidad. Vinos Selectos.
  • Piensos y Cereales Felipe Ibáñez Murciano.

Març de 1959. És la comissió de la falla de l’estació: d’esquerra a dreta: Antonio Palomares; un desconegut; Juan Serrano; els tios de Éder, Graciliano i Aurelio Aparicio; un altre desconegut; i Vicente d’Embilio, el Llumero. En 1960, al llibret de falla es veu que Graci i Aurelio no van participar.

No hem trobat més fotos d’aquelles falles tan celebrades, ni tampoc la resta de llibrets de falla. Una vegada més fem una crida a alcrieres i alcriers per recopilar tot el patrimoni gràfic d’aquelles festes.


A continuació, i per als que no tinguen ganes d’obrir més enllaços, reproduïm l’«Esplicació de la Falla».

Esplicació de la Falla

Vallgam Déu, i quina pena
m’ha creat la situasió:
fer la explicasió fallera
de una forma molt somera,
dins de una pobra il·lusió
de afisionat sense trasa.
Que per amic dels falleros,
ni en el carrer ni la plassa
no diré ni póc ni masa
de la falla en estos versos.

BOLETONS

La Falla de l’Estasió
es nostra Falla senyera
que pregona al viatjer
que asó es Burriana fallera.

¿Qué s’ha fet d’aquell recato
que en les platjes se veía
entro el lujo i el boato,
i que era el millor “ornato”
que a la vista s’ofería?

El “progrés”, en forma crúa
l’ha camviat per complet,
i huí ninguna s’arruga
de exhibir la sena hechura
i vestinla al… descubert.

BOLETONS

El Primer Campeonat
de
truc, en el Llar Fallero,
esta Comisió ha guanyat
en brillant rivalitat,
posantli garbo i salero.

El pentagrama, que un día
fon motiu de reverensies,
ha perdut la melodía,
tornantse en algarabía
de modernes estridensies.

I pena dona el pensar
que tot lo fí s’ha perdut.
¿Aón anirem a parar
en este despotricar
de la música d’ambut?

BOLETONS

La Falla de l’Estasió
i Alqueries, es tan bona,
que no té comparasió
ni en la seua Comisió
ni en el barrio que I’abona.

Per culpa del modemisme
la chent ha perdut el cap,
i caminant al abisme
exhibintse en desnudisme,
hiá més d’un espavilat
que aprofitant el motiu
de cuantsevol circunstansia,
se dedica a fer el “víu”
i va de la “mar al riu”
sense donarli importansia.

A les Falles de Burriana
els ha eixit un rebrotí,
un refillol qu’any per any
va fentse guapo i fadrí.
Pues senyor, es parla así
d’una falla original
qu’es plantá casi de broma
i resultá colosal.
El viatjer que per tren
prosedent de Barselona
enmarcá entre taronchers
la ven, ¡cuant fort s’emosiona!
¡Ya estem en terra de falles!,
li crida el cor de goig plé;
térra d’artistes, de llum,
aon l’humor el seu niu té.
Ser lluit pórtic fallero
per a el sorprés viatjer
de la falla qu’ens ocupa,
es el aspecte senyer.
Pero si, qui raudo pasa
sabera tot lo demés…,
els mils esforsos que costa…,
s’apearía del tren
per pegarli una volteta
i coneixer a la gent
que partinse el pit tot l’any
la disfruta uns pocs moments.
Son Ies Alqueries del Niño
poble ric, poble excelent,
i aunque un poc desperdigat
dels millors castellonencs,
perque es un poble de terme
i capital tot a un temps,
cuna del millor ciclisme:
Capella, Miró… ¡No res!
Un poble en que cada chica
es la ideal valensiana:
de capital, lo presís;
el demés temps, flor huertana.
No se extrañe, pues, ningú
si al vore a la Soberana
de la falla l’Estasió
i al dúo que l’acompaña,
descubrix tot d’un repent
que ni en Valensia ni aon fora
ha vist tant lluir a una jove
el trache de llauradora.
Treball, humor, dónes guapes,
horts i poble, tot a reu;
benestar, ganes de viure
es lo que un foraster veu
si visita les Alcries
que del Fill perdut de Déu
honroses porten el nom
en terra de taronchers.
¿I qué faltaba, pregunte,
per a que fora complet
el encant d’un poblé aixina?
Una falla. Ya la té.

R. Roselló Gasch
Mars, 1960.

*



Rafael Capella, 43 anys en la gerència de cooperatives

Nom/Cognom Rafael Capella Vilanova
Títol  Rafael Capella, 43 anys en la gerència de cooperatives
Temàtiques home, taronja, treball, comerç, història, taronja, agricultura, cooperativisme, festes, treball
Data i lloc de l’entrevista  Divendres 21 de gener de 2022, ca l’entrevistat
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/VxcsKUWe_Xg
Extracte  https://youtu.be/raFNvhrA0lA
PDF

Hem tingut el luxe d’entrevistar a Rafael Capella Vilanova, de qui ja teníem publicat el text ‘El ayer y hoy de nuestras fiestas (1900-1988)’, publicat en el programa de les Festes Patronals de 1988. Al final de l’entrevista parlem del text i de la participació de Rafael en les festes, però abans ens parla de les cooperatives del poble, de la citricultura i del seus 43 anys com a gerent d’AGROAL -en eixe moment COSANJA. El seu és un testimoni fonamental per a conservar la història de la citricultura al poble i conèixer com ha evolucionat al llarg de les dècades. A més a més, ho explica amb una claritat i una senzillesa que fan que la complexitat de tots estos canvis estiguen a l’abast de tots. Moltes gràcies, Rafael!

Sinopsi

Rafael Capella ens parla de la seua experiència amb el cooperativisme citrícola, de la seua experiència professional en AGROAL, de l’evolució de la citricultura, dels problemes que ha patit i que pareix ara mateix l’agricultura… un relat fascinant que transmet amb passió i molt de coneixement. D’altra banda, ens parla de la seua implicació en les festes del poble.

Transcripció

Tu eres Rafa, Rafael Capella… Vilanova?

Vilanova, Rafael Capella Vilanova.

Els teus pares eren d’ací del terreno?

Bueno, mon pare sí. Però ma mare era de Vila-real. Vilanova és un apellido molt corrent o molt autóctono de Vila-real. Mon pare i ma mare, els dos, per circumstàncies de la vida, se van quedar els dos viudos i se van casar. I mon pare era Capella, dels Capella d’ací d’Alqueries i, per circumstàncies, ma mare de Vila-real se’n va vindre a viure ací amb mon pare. I jo sí que sóc alcriero de soca, tota la vida.

Ton pare seria llauraor, m’imagine.

Sí, sí, mon pare era llauraor, naturalment. Hi ha que dir que mon pare va nàixer en l’any 1900.

1900?

1900. Jo sóc fill de, entre cometes, de lo que sol dir «pare vell». Jo vaig nàixer quan ma mare tenia els quaranta i pico i mon pare ja tenia cinquanta-u. Perquè mon pare va faltar quan tenia jo, anava a fer quinze anys, i va faltar als sixanta-sis. Vull dir-te jo que mon pare ha estat tota la vida relacionat amb la terra. I damunt era regaor del Motor del Niño, ací en la zona d’Alqueries hi ha, o hi havien, encara existixen vàrios motors de reg, no se utilitzen, però este precisament, el Motor del Niño, és el que està enfront d’on està el Replà, és una zona molt propeta d’ací del centre, i mon pare era el regaor. Entonces què ocurria? Que mon pare tenia moltíssima relació amb tota la gent del camp, perquè entonces en els anys… recorde jo que passaven per casa, allà cap als anys sixanta i sixanta-cinc que anava tot això en marxa, la gent, o sea, els propietaris de la terra, anaven a demanar aigua a casa del regaor i al mateix moment pagaven el reg anterior o lo que fora. Entonces què passava? Que per casa de mon pare passaven tots ixos propietaris d’una zona molt gran que regava ací l’horta d’ací d’Alqueries. I después va faltar i, bueno, jo vaig continuar un poquet, bueno, vaig continuar en la terra però ja era un atra vida. Però mon pare sí que ha sigut tota la vida llauraor i regaor d’ací.

El Motor del Niño és un d’estos que diuen “motor de sequera”?

No, motor de sequera no, és un poc d’estos que se trau l’aigua de baix, de subterráneo. És un pou, per cert, que tirava molt, regava molt, moltes fanecaes. I en fin… lo que passa és que ara tots ixos motors, pel sistema de goteo que ha canviat tamé a tots els nivells, a través del sindicat de reg i pel sistema de goteo d’ací del Pla Redó, pues bueno això ja està en desús.

Clar, clar. On anaves tu a escola?

Jo vaig escomençar, quan era xicotet, anava a l’escola La Palmera. Ara és el Casal Jove, d’ací d’Alqueries. En aquella època, jo tindria set o huit anys, o siga, molt jovenet, i va ser arribar a ixa edat i els meus pares van considerar que devia d’anar als Salesians de Burriana. I vaig anar als Salesians a Burriana i vaig fer el Batxillerat Elemental, perquè dóna la casualitat que en ixa època, quan vaig acabar el Batxillerat Elemental, mon pare es quan va faltar i per circumstàncies de família i demès vaig dixar els Salesians i vaig passar después a la que se dia l’Acadèmia Almi, un tipo d’acadèmies d’este tipo, per a estudiar secretariat i comptabilitat. I a partir d’ahí, después és quan ja vaig entrar en un atra vida professional. Però els estudis, bàsicament, són eixos: batxillerat i después el tema de secretariat i comptabilitat.

Entonces, tu t’has dedicat a la terra tamé?

Bueno, m’he dedicat a la terra en la terra que tenien els meus pares, naturalment. Lo que passa és que verdaderament va ser ixir de fer el secretariat i vaig tindre treball en una empresa d’exportació de cítrics. Estava en la oficina com a secretari o com a oficiniste per a un comerç particular de Burriana. Vaig estar allí del orden de quatre o cinc anys, hasta els vint-i-dos anys. I después ja vaig passar ací a les Alqueries [5 min.].

I ací vas passar a la Cooperativa?

Sí. Bueno, ací vaig passar a la Cooperativa perquè mon pare era sòcio d’una de les cooperatives. En aquell entonces era la San Jaime número 1, la COSANJA, i el gerent que n’hi hava en aquell entonces pues se’n va anar o lo que fora, i els homes aquells eren majors, perquè jo era un xiquet, jo tenia vint-i-dos anys, pues com sabien que treballava en un comerç pues van vindre a buscar-me pa que jo me fera càrrec de la gerència, i jo tenia vint-i-dos anys.

Mare meua! Ostras!

Vint-i-dos anys. I aquells homes van ser molt atrevits, molt valents. Ara me’n recorde jo d’ells: el tio Cubedo, el tio Miró, el tio Pasqual Arrufat, tot persones que jo les veia molt majors. I bueno, mon pare ja feia vàrios anys, ai, pues sis anys, que havia faltat. I van vindre a buscar-me pa que jo me fera càrrec de la gerència. L’empresa no era conforme después era, però ojo!, jo vaig ser un poquet atrevit i, gràcies tamé a les persones de la junta que me van apoyar molt, pues vaig entrar allí de gerent.

Ostras! Tota la vida de gerent entonces? Una experiència impressionant.

Bueno, pues he estat en la mateixa empresa quaranta-tres anys.

Quaranta-tres anys! Ostras!

Quaranta-tres. Vaig iniciar allí i, naturalment, jo sóc sòcio i continue sent sòcio tamé de la mateixa cooperativa… bueno, la mateixa cooperativa han hagut canvis. Han hagut canvis perquè han hagut fusions durant tot este periodo de temps, però continue sent sòcio de la cooperativa, naturalment. Tant jo com la meua família. I bé, molt bé.

Bueno, has viscut anys fabulosos, anys en què és guanyava dinés amb la taronja, que pareixia que anava tot rodat.

Bueno, no sé si lo que t’interessa verdaderament és parlar de la Cooperativa o parlar de la citricultura que m’havies comentat antes.

Bueno, un poc… tinc curiositat tamé per les cooperatives.

Les cooperatives, sí… per això t’ho dic jo, perquè claro, el tema de les cooperatives, en general, sempre naixen per necessitat. Ningú, a ningú li agrà estar, com aquell que diu, lligat sense poder dispondre ell dels seus béns, no dispondre de dir… «no puc fer lo que vull», si no que al reves: «jo tinc taronges les venc si m’interessa o no m’interessa». Què ocurrix? Que les cooperatives se monten quan hi ha necessitat per les circumstàncies del sector. Ací en les Alqueries se van montar en l’any 1963, se va montar una, la COCALNI, i l’any siguient, l’any 1964, se van montar dos: la COSANJA -que és on estava mon pare- i la COEXPORT. O siga, lo que vol dir que en dos anys se van fer tres cooperatives. Però per què se van montar? Se van montar perquè en aquella època, en ixos anys, el comerç estava sufrint molt i entonces el que sufria era el llauraor perquè no els compraven la taronja a uns preus correctes, o no els pagaven, o tenien molts problemes. I entonces és quan els agricultors, segun les zones on estaven, pues se van ajuntar. Van haver uns que eren d’ací baix del poble, uns atres de la carretera, en fin, més o menos en grupos d’amics se van ajuntar i van crear les cooperatives ja d’un tamany relativament bonico, o sea ja se feien almacens de 2.000 metros o 2.500 metros quadrats, ja estava molt bé. I a partir d’ahí és quan el cooperativisme va escomençar a créixer, de l’any 1963-1964, tant a nivell d’Alqueries com provincialment. Perquè te puc dir que ací en l’any… a vore… Sobre 1980-1985 n’hi haven, en la província de Castelló cinquanta-dos cooperatives. Cinquanta-dos! Hui n’he queden deu.

Mare meua!

Hui, hui n’he queden deu. Què ha ocurrit? Pues fent una miqueta més d’història cap arrere, lo que és el cooperativisme a nivell provincial, perquè ha segut aixina, se monta en ixos anys moltes cooperatives en la majoria dels pobles i en l’any 1989 torna a haver un atra crisis agrícola de poc de preu o que no els ho compraven als llauraors i se torna a fer més cooperatives [10 min.]. I ací se torna a montar… bueno, dos més en l’any 89: la NIÑO-EXPORT i después un atra que era un comerç i se va fer un atra cooperativa. Lo qual vol dir que ací en les Alqueries, com aquell que diu, n’hi haven cinc cooperatives. Cinc!

Mare meua!

Cinc cooperatives en un poble de 4.000 habitants, com aquell que diu, eh?

És molta cooperativa.

Molta cooperativa. Però bueno, vull referir-me jo perquè Alqueries -al no ser poble- sempre ha segut un poble molt cooperativiste en quant a que ací, a través del capellà que hi havia, Don Juan, se va crear la cooperativa de viviendes, la cooperativa tamé d’aigües potables… O siga, que n’hi ha un sistema cooperatiu ací que la gent per necessitat ho ha creat. Tot s’ha creat per necessitat. Què ocurrix en el tema dels cítrics. Pues el tema dels cítrics te una evolució ixos anys i torna a anar, allà cap als anys 90, l’any 90 poc més o menos… bueno l’any 85 -precisament l’any de la Segregació d’ací del poble- va haver una gelà enorme, va haver una gelà enorme que va secar casi els arbres i van passar ahí vàrios anys difícils. I después, en l’any 95, o siga del 93, 94, 95, bueno, ixos anys, va escomençar la famosa Tristesa, que va fer una atra vegà una malesa en els arbres. I això què va fer? Que les cooperatives, en general, van vore disminuir el volumen de tonellatge que tenien cada u. Entonces què va ocurrir ací en Alqueries? Pues que ací en Alqueries vam vore que conforme anava el negoci exterior en quant a concentració de l’oferta, pues que anàvem a quedar-mos cada empresa en un volumen massa curtet pa ser competitius cara les demandes de supermercats i demés. Entonces se va crear ací un estudi de, primer quatre cooperatives i en después se van quedar tres, fer una fusió, unir-se les tres cooperatives per a crear una gran empresa, i aixina va ocurrir. L’any 96 la COEXPORT, la NIÑO-EXPORT i la COSANJA s’unixen i van crear AGROAL, que bueno, que d’una manera o atra continua anant. I ara està ací en les Alqueries està l’AGROAL i la COCALNI. L’altra que hi hava va desaparèixer, era mig cooperativa de gent més de Burriana i ixa va desaparèixer. Lo qual vol dir que ací en Alqueries n’hi ha un cooperativisme molt fort de tota la vida, des de que s’ha creat, i sempre per circumstàncies de necessitat: primer perquè valien pocs dinés, después una atra vegà perquè valien pocs dinés en l’any 89 i después quan el tema de la Tristesa que van morir molt arbres, molts horts, se va fer la fusió per a tindre una miqueta més de oferta, tindre més potencia cara a l’exterior. I ixe és el sistema de la cooperativa, a mi me va pillar que jo estava en AGROAL…

Has passat per tot, no?

He passat per tot. Sempre hi ha que tindre en cómpter que jo he passat per tot, però perquè darrere hi hava una gran gent, molta gent, moltíssima gent involucrà, escomençant des del que va a collir, hasta el últim xófer que va en el camió o les dones d’almacén, jo sempre he tingut la gran sort de que el personal d’una manera o d’un atra, sempre n’hi han problemetes, però és molt bonico, i te dones cómpter quan te jubiles de lo que fa la gent i lo bonico que és tindre gent de confiança que apoyen… O sea, si no foren per ells és impossible, una persona no pot dur una empresa assoles. Penseu que els últims anys que jo vaig estar n’hi haven 850 persones diàries treballant: 550 en el camp i 300 en almacén en dos turnos. Això una persona és impossible controlar-ho si no tens els equipos. Entonces és d’agrair tant a tots els equipos que hem tingut com a tots els consells rectors, perquè ojo!, que és molt bo. La gent se pensa que només és el gerent, però es un cúmulo de circumstàncies de tot. És un cúmulo de circumstàncies de que, d’una manera o una atra, cada u aporta el seu granet o aporta el seu treball que en el conjunt de tot és lo que fa que les coses funcionen. Per això, ací a Alqueries, d’una manera o un altra, és un poble cooperatiu però perquè ho hem nascut o ho hem sentit des de sempre. El tema de la incidència dels valors de la fruta serà el que serà, perquè això és molt… [15 min.] bueno, n’hi ha tantíssimes circumstàncies que se veuen que és com tot, en tots els negocis en tots els sistemes, que pareix que siga una serra: deu anys amunt i deu anys avall, deu anys amunt i deu anys avall. Ho analitzes un poquet i veus que qualsevol cosa va deu anys bé i después això… va passar en la construcció: va haver temps arrere que se van arruinar, después se van fer dels rics, ara después esta última s’han arruinat una barbaritat. És una serra. Pues en l’agricultura, d’una manera o un atra, hasta ara tamé, a partir de ara sí que és un altre mon, perquè està canviant, està canviant el sistema productiu, està canviant el sistema de venta, o el sistema de compra, millor dit, per part de les grans cadenes, i això fa que n’hi ha que ser molt, molt, molt agressiu per a poder ser, primer llauraor, i después ser lo suficientment comercial o això per a poder estar en cada moment en cada puesto. I ara n’hi ha un atre xicotet problema, bueno xicotet no, hasta cert punt, si s’analitza a fondo pues per un costat mal i per atre costat bé. Tu estaves comentant que tamé eres un poquet llauraor, i jo tamé ho continue sent i m’agrà molt la terra, però resulta que el porcentatge mig de la propietat, dels propietaris es de sixanta-tres anys. No ací en Alqueries, sinó en general. Això què ocurrix? Això dóna a entendre que la gent jove pot viure treballant en atres sectors. Ací en Alqueries per exemple, que jo ho conec més, pues bueno, el porcentatge de gent jove que treballa en agricultura és mínim, és mínim, mínim, mínim. Què vol dir? Pues bueno, que estan en la ceràmica o estaran en atres tallers o en atres puestos i poden viure. Què ocurrix? Que pa ser hui agricultor és molt difícil, és molt difícil, perquè al menos si treballes en una fàbrica o demés tens un sueldo fijo, una seguritat social correcta i el dia de demà pues tindràs una jubilació correcta. El tema de l’agricultura, lo que tu has dit, de que antes valien molt diners, sí, antes valien molts diners en èpoques sí i en èpoques no, en varietats. En varietats com la Clemenueles que hasta fa uns anys, bueno, la reina. Pues hui la Clemenules ha mort d’èxit. La Clemenules hui ha mort d’èxit perquè n’hi han atres varietats que se l’han menjà. O, millor dit, la Clemenules per atre tema -que después si voleu vos conte- té els problemes que té. Però me referia jo al tema de les persones, de la gent jove. La gent jove no té necessitat de l’agricultura, no té necessitat i damunt no li agrà, perquè com no ho han viscut des de xicotets ací, per exemple, i en la majoria no va. Per això l’agricultura és molt professional, hui està molt professionalitzà. Hi ha que tindre unes varietats que són, com aquell que diu, que costen dinés, pel tema dels royalties i demés ixes sí que és rentable, però les atres varietats o tenen unes produccions molt fortes per fanecà o no. I en después està el problema dels costos lo elevats que estan, els costos de producció estan molt elevats i enguany pues bueno, ja podeu vore per ahí els pobles valencians i els d’allà d’Andalusia, el tema de la Navelina i tot això és que no trauen ni pa pipes, com aquell que diu, lo que vulgarment se diu, no trauen ni pa gastos. Què passa? Que hi ha tantíssimes coses que afecten a tot açò, com poden ser totes les importacions d’atres països, els costos d’atres països que, claro, volen… ací el problema sempre és el mateix: que els grans, els nortes, el països del norte lo que volen és consumir, que tu subministres barato per a ells poder comprar més barato. Entonces què ocurrix? Que ells no miren, perquè hui està el problema en la Comunitat Europea de dir «bueno, però què passa ací? Què som mosatros, mosatros som europeus, som de la Comunitat i a mosatros no mos respeteu, no som productes sensibles?» i en cànvit ve de Sud-àfrica, allà entra i mos han ofegat la primera temporà, perquè el problema de les Navelines i tot això ve donat per la gran quantitat, perquè jo he estat en tots ixos països i veus que tenen unes càmares impressionants i uns almacens impressionants, ho omplin [20 min.], ho omplin en setembre o octubre i enguany s’ha donat el cas que tot el mes de novembre taronges d’allà. Entonces què passa? Que les d’ací d’Espanya o la d’Europa, com aquell que diu, no té valor. Per això la gent jove, tornant a la gent jove, és que és molt difícil, no tenen una garantia. I anar a varietats de pago, de royalties, no està en la mà de tots. Entonces pues bueno, anem a campejar, anem a torejar este temps conforme pugam, este período tan difícil i a vore què passa en els pròxims anys, però és dur, és dur.

És molt complicat, sí, sí. Alguns estem perdent dinés tots els anys.

El tema de la Clemenules, pel que estaves comentant antes, pues claro… Jo recorde des de que jo vaig escomençar, jo vaig escomençar de gerent l’any 1973, en aquella època n’hi haven Rogetes, que dien, o siga Sanguines, Salustianes… o Sansotianes, n’hi haven Satsumes… N’hi hava propietari que amb deu fanecaes de Satsumes, n’hi hava propietari que en deu fanecaes de Satsumes ací en les Alqueries era el més ric de les Alqueries, no anaven a treballar al camp, si no que duia gent llogà i podien viure perfectament amb deu fanecaes. Después les Satsumes va haver una evolució de molta demanda i ara no hi ha ni un quilo de Satsuma, ara no, ja fa un rastre d’anys. O siga… después les Nàvels, les Navelates, tot això ha desaparegut d’ací. La Clemenules és la que va tindre una època, sobretot ací en la província de Castelló, molt elevà, que no sé si no va arribar a les 700.000 tonellaes, que és una barbaritat. 700.000 tonellaes. Però claro, entonces escomençàvem a finals d’octubre, jo recorde que a finals d’octubre quan anàvem a la revisió, que era sobre el 20 d’octubre, ja estàvem exportant Clemenules en aquella època. Però arribàvem hasta inclús febrer. Què ocurrix? Que en aquella època les temperatures estaven, per exemple, només un grau de mitja més baixes que ara. Què ocurrix? En el tema dels cítrics, i sobretot en el tema de la Clemenules, un dels grans problemes que té és la temperatura. Si vos doneu conte, tots estos anys de desastres, bueno algun any que ha plogut o ha fet calor conforme ara, pues què ocurrix? Quan la temperatura és més alta no té tant d’aguante la fruta. I, de fet, hi ha altre tema: els peus. Antes eren peu bort, que aguantaven molt més. Ara cada any se nota, que quan antes acabaven en febrer, enguany, per exemple, la Clemenules s’ha acabat en desembre. Entonces què ocurrix? Que n’hi ha un periodo tan curtet per a poder treure ixes tonellaes… ara no hi ha 700.000 mil, però encara en queden per les 500.000 -que encara és una barbaritat pa dos mesos-. Entonces què ocurrix? Que els importaors, les gran cadenes, les huit o deu cadenes de supermercats, saben cada any el volum de tonellaes que hi ha ací i en base a això actuen. Però és que damunt, com cada vegà, vos donareu conte en els supermercats: «dos per uno, tres per no-sé-què». Quan saben que només n’hi han dos mesos per a ixa varietat els preus són de rissa. Enguany que n’hi hava relativament poca fruta, pues no han segut uns preus per a la Clemenules, no seran uns preus… no excessius sinó correctes. Vull dir jo que per exemple el tema de la Clemenules, pa que vos doneu cómpter com varien, com va l’evolució de les produccions des de fa quaranta anys arrere a ara. La Clemenules ha tingut uns anys de maravilla, i ara dius «però com és possible? Si és la millor pa menjar!». Vale, però només té dos mesos i en quan perd una miqueta de calitat els supermercats posen en el estant una caixa i si se fan molles o se podrix una canvien de varietat. I tu, encara que ne tingues, a d’ells els importa un bledo, tu ja t’apanyaràs. Entonces canvien i passen a un atra varietat. La varietat siguient que els aguanta en el estant, tindrà el sabor que tindrà o tindrà el preu que tindrà, però els interessa. Però si en vez de vendre deu caixes de Clemenules només ne venen una de la siguient varietat, que els ha tocat posar preu més alt, els dóna igual. Perquè si aneu a qualsevol supermercat, Carrefour o on siga, en el estant de frutes veus cinquanta tipos de frutes [25 min.]. Antes, en aquella època que tu dies, aquella època era el plátano, la poma, la pera i la taronja. I entonces què sí que passava? Que sí que valien dinés. Jo recorde, recorde jo a principi, els primers anys quan vaig estar de gerent, que tenia uns clients de Dinamarca que venien en estiu i mos compraven ja tants camions i donaven ja dinés a cómpter. Ojo, eh? En aquell entonces. Ojo! I damunt se’n duien les boletes, perquè en Dinamarca, estos països nòrdics, sobretot ixa zona d’ahí, el nivell de vida és molt alt, però els impostos de l’Estat són enormes, entonces allí sempre volen calibre menudet, calibre pa repartir més, saps? [risses]. Però t’ho dic jo perquè en aquell entonces ja venien. Ara les menudetes se queden totes dalt de l’arbre, ara se queden totes dalt de l’arbre. Mira si ha canviat l’evolució, mira si ha canviat. I a nivell provincial, pues bueno ací en les Alqueries encara tenim la gran sort de que en les cooperatives, d’una manera o altra, tota la producció mosatros, com aquell que diu, la tenim venuda, entre cometes, però està colocà. Però què ocurrix? Que el comerç particular ha canviat moltíssim tamé, perquè antes sí ixien al camp i compraven, dien «a tant el quilo», però ara en les Clementines i en algunes varietats és que no és aixina, el porcentatge majoritari és a comercialitzar. Qualsevol comerç diuen «és que jo te les colliré, però ja te les pagaré al preu que m’ixquen», hi ha molt de SAT (“Societat Agràcia de Transformació”), lo que se solen dir SATs i demés i… bueno, és el sistema, ha canviat. Ha canviat. I aixina està l’agricultura hui en dia. És dura, és dura perquè, per un costat, el pequeño i mediano agricultor, com aquell que diu, no disfruta d’estes varietats tipo la Nadorcott, o la Afourer -que és la mateixa-, o la Orri, bueno… la Leanri l’han treta ara. I n’hi han algunes varietats… Tango, que si vols adquirir algo d’estes, en alguna ja no hi han llicències, ja no hi han patents; en algunes sí que en queda però tens que pagar molts diners. Entonces, el home de sixanta-tres o setanta anys com jo, pues a lo millor diuen «jo me tinc que embarcar en això?». Entonces, això ho han controlat la majoria dels comerciants, este tipo de varietats. És lògic, ells estan ahí dins del negoci i han invertit, han invertit en estes varietats i ho han encertat. El xicotet llauraor diu «jo no me gaste 200.000 pessetes per fanecà per comprar els drets d’una varietat». I aixina està l’agricultura, està difícil, està difícil però no n’hi ha que tirar mai la toalla. Però té una transformació, té la transformació de que s’està veent que hui en dia s’està venent moltes finques, malvenudes, i n’hi ha una sèrie d’empreses que van comprant i se fan grans. És lo mateix que els exportaors tamé, per lo que antes me comentaves. Jo recorde que quan jo vaig escomençar…

Clar, jo això volia preguntar-te tamé: tema exportaors.

Pues el tema dels exportaors te diré que ací en l’estació de Burriana-Alqueries, que està ací al costat, ací arribàvem a carregar 120 vagons.

Mare meua!

O siga, no jo, sinó entre tots els exportaors.

Hem publicat una col·lecció de fotos d’això mateix.

En un dia! En un dia se carregaven 120 vagons ahí. Això era una locura…

Sí, tenim fotos i era una locura.

Vore tot el moviment de camions i camionets i d’un costat a l’atre i demés. Els vagons no eren de vint-i-quatre o vint-i-cinc tonellaes conforme són els últims que hem carregat -perquè ara pràcticament no se fa res en vagó, sinó són frigos-. Però allò era una locura. Claro el transport era majoritàriament per ferrocarril i, damunt, pues bueno, normalment sempre s’ha carregat hasta migdia. Això era una locura. Ha ocurrit lo mateix que… en ixa època en Burriana, per eixemple, per dir un cas, en Burriana en ixa època n’hi haven de l’ordre de 100 o 120 exportaors.

Eu!

Sí, sí, sí. Tu saps quants ne queden hui? Tu saps quants ne queden hui? Pues jo t’ho diré: Bagú, García Ballester -que és mig d’ací-, Sanahuja i… a vore… [30 min.] Vilodi està dins de Burriana, però Vilodi es d’ací… tres. Quatre com a màxim. Quatre com a màxim. Sí, sí. En Burriana n’hi haven dos o tres cooperatives i han desaparegut. O sea, quatre. Lo únic què ocurrix és, per eixemple, un exportaor d’estos cubrix el volumen de trenta o quaranta dels de antes. És lo mateix, per exemple, que en les empreses estes que hi ha, que totes han crescut molt i, de fet, s’està fent més volumen d’exportació ara que en aquell entonces. Ara, si per eixemple comptes que hi ha una producció de vora set millons de tonellaes en tot el sector, pues bueno, no n’hi han tantíssimes empreses i, en canvi, s’està traient sobradament. Vull dir jo que la capacitat de les empreses, de les naves, de les zones de producció és bàrbar, és una barbaritat.

Antes era més artesà tot.

Era tot més artesà i tot més manual.

La relació amb el llaurador tamé.

Sí, sí. Antes era… que de fet molts… o sea, se van fer les cooperatives perquè en aquella època, i después tamé, molts exportaors s’arruinaren i no pagaven. O si pagaven se quedaven límpios. Cosa que después va vindre el tema de la comercialització. O sea, que la comercialització ve a raïz de que els comerciants veuen que ho tenen difícil i diuen «pues bueno, jo antes de quebrar o quedar-me sense res, si voleu jo a comercialitzar». I ahí alguns comerços han pogut aguantar, però moltíssims van desaparèixer. Perquè en aquella època encara estava que pagaven o si no pagaven se quedaven arruïnats. Entonces va ser ixe canvi. I per això ara, lamentablement, en varietats com la Clemenules dius «bueno, però és que no compra ningú, és que no compren!». Però no compren perquè la majoria dels comerciants tenen la seua part en les varietats tardies, l’Afourer, la Tango i demés, i ahí és on ells particularment tamé se defenen. Però a nivell d’exportació, lo atre n’hi ha que tindre sempre en cómpter -jo sempre dic lo mateix- que quan el valor d’un producte, el valor añadit, es superior al valor mateix del producte, és un riesgo. I hui en dia, hui en dia és molt lamentable de que una Clementina, que te paguen 0,20 cèntims per quilo -que són 32 o 33 pessetes de les de antes- i que tingues 0,40, el doble, de costos. El doble de costos! Si te paguen 0,20 a tu del producte tens 0,40 ademés añadit de costos. Entonces és un perill molt gran perquè en el moment en que tu produïxes i manipules un quilo tens que fer-ho perfecte i que t’arribe perfecte, perquè en el moment en que tens un problema el importaor te diu «eh!, açò ha arribat malament». Entonces, què passa? Que tu de lo que te lleven estàs exportant molt de gasto, no estàs exportant valor de producte. És un perill. És un perill en quant a que, per això, ha canviat tot tant. Lamentablement. I dius «bueno, ací ja no queda valor pa la fruta, no queda valor pa la fruta», moltes vegaes, sempre no, però ocurrix moltes vegaes. O siga, quan el valor añadit és tan elevat sobre el producte. En canvi en les atres varietats tardies com la Tango, la Afourer i totes estes parlar de 0,60 cèntims és barato pa la fruta, i en canvi té els mateixos gastos que la Clementina: 0,40. Per això és un tema que pa dir «vaig a ser llaurador», ara no dius això, ara és molt difícil, ara és molt difícil. I de fet la prova està en la barbaritat de finques que… ací, fa anys arrere, i no fa tants anys, 10 o 12, 15 anys, ací s’han pagat fanecaes a milió. A 6.000 euros la fanecà, pareixia que açò era casi, casi que normal. Ara, a 2.000 euros. I quan compren a 2.000 euros és perquè està mig perdut ja, que no val res, perquè els de 3.000 o 4.000 no n’hi han, o sea no hi ha ningú que compre. Que no estan tampoc a la venta [35 min.]. A vore, la situació de l’agricultura és difícil, té que ser u… es dir «jo sóc llauraor, vale, vaig a procurar tindre els horts bons i produir a tope i bona fruta dins del que se pot». Tindre’ls a mitja tinta, que se sol dir, a mig capte, és una ruina. És una ruina perquè l’aigua costa lo mateix, amb el sistema que hi ha, que cullgues 2.000 quilos per fanecà que cullgues 4.000. Entonces… Perquè ara en l’aigua va l’abono, va no sé què i no sé quantos, i después si tens que polvoritzar o lo que siga i tallar te gastes molts dinés. Entonces té que ser u llauraor llauraor, eh?, pa poder sobreviure hui en dia. I aixina està l’assunt.

El tema de l’exportació, o siga, relació en els exportaors, les empreses, distribuidors, supose que haurà canviat tamé moltíssim…

Sí. Bueno, lo que ha canviat és el sistema de distribució a nivell d’ells, a nivell de cada país. La prova està, per exemple, no cal anar a Europa o Espanya, és que son idèntics, és lo mateix parlar d’Espanya que parlar d’Alemanya que Noruega que Dinamarca, és lo mateixet. Té una evolució de que, anteriorment, pues fa molts anys, ací en les Alqueries hi haurien, jo què sé, vint tendes o deu tendes o quinze, no sé, i no n’hi hava cap supermercat. Entonces, mosatros enviàvem la fruta a Europa i l’enviàvem al mercat de Perpinyà, de Frankfurt, d’Hamburgo, de Rotterdam o al país que fora. Entonces ahí anava la tendera de turno i comprava les seues quatre caixes, cinc caixes, i demés. I tots els dies te passaven els preus de les ventes que feien en cada mercat. Ixe era el sistema millor que n’hi hava, perquè d’una manera o una atra tamé anava relacionat amb la producció: si no s’enviava molt, els mercats, de hui pa demà, els veies pujar. Cosa que ara no ocurrix. Per lo que vos contaré después. Antes els mercats eren més fluctuants, anaven en funció de lo que s’enviava. Si no hi havia molta fruta un any pues anava millor. Però tamé anava de dir «pues ara esta setmana ha plogut -per eixemple- i no van tants camions», enseguida els mercats els veies que pujaven. Perquè el mateix que estava allí en el mercat pues demanava més dinés. Cosa que ara, ara açò, ara res! Ara res per lo que vos contaré. Ixa evolució de mercats, o sea, de mercats tradicionals -conforme està en Castelló el Mercat d’Abastos ixe que se sol dir- açò és un cementeri hui. Pues en Europa igual. Jo recorde fa, pues no sé… farà vint-i-cinc o trenta anys, vaig estar en Hamburgo, i en el mercat d’Hamburgo pues ahí n’hi haven una muntona de paraes tancaes ja, jo dic «mare meua, açò com està!». Ja venia el tema del cànvit, que anaven les cadenes mitjanetes anaven fent-se grans, les cadenes mitjanes anaven incrementant. Què ha ocurrit en Espanya? Mercadona com va començar? Amb un supermercat ahí en el Puig o per ahí per la zona ixa, no? Escomença amb u i ara ne té mils o no sé quants ne té. Pues açò traslladeu-ho a Europa, és idèntic. Perquè és que, damunt, els d’Europa estan ací. Ací teniu Lidl, teniu Aldi, està Carrefour -Carrefour és francesa-, està Alcampo… bueno, n’hi han la tira! Què ocurrix, que açò s’ha globalitzat, el tema és que ixes cadenes s’han fet tan grans que estan globalitzaes. Jo he treballat en la majoria d’elles i igual li venia a la cadena, o sea, un senyor… O sea, después dels mercats, lo que ha canviat és que les mateixes cadenes tenen les seues centrals de compra, se compren ells. Encà que n’hi ha cadena que, a lo millor, per no crear una gran estructura, lo que fa és dir «dos persones i estos que controlen el volumen que fa falta i li ho passen al de la logística» i li diuen «tu encarrega’t de la logística de subministrar-me quaranta camions», i tu cobres un porcentatge, però tu eres tu assoles el que fa la logística, i ixe distribuix i te diuen «pues cinc pa Alemanya, cinc pa Àustria, cinc pa Txèquia o cinc pa Polònia». Això les mateixes cadenes, ací, la mateixa cadena [40 min.]. Ací per exemple està Lidl, que és la que ací té… bueno, una barbaritat de països, una barbaritat! Què ocurrix?, que hui ja no està el tema del preu del mercat aquell que jo vos contava que dia «ara falten caixes perquè no d’això…» i anava el de la tendeta «pues hui val un euro més que ahir». Això s’ha acabat. Les cadenes agarren i diuen «preu a la setmana», el dimarts ixen i diuen «el preu que vos paguem és este». Però igual dóna que ploga o que no ploga, o que… a vegaes quan diuen «és que puja el preu en el camp», o lo que siga, diuen «pues mira, si no me lo sirves tú me lo sirve aquél». Entonces estàs en el perill de quedar-te fora. Perquè en el moment en que te quedes fora és, com aquell que diu, un castig. Entonces, ells mateixa són els que estan pressionant. Ahir eixia en la tele, crec que era propaganda de Dia, en la televisió, que havien baixat el preu un 33% i dos quilos de Clementina 1,99 -bueno, ells posen mandarina perquè el consumidor no distinguix una Clementina o una Navel de lo que siga-, 1,99! Quan, en teoria, un any com enguany, que no n’hi ha tanta i tanta Clementina, pues un euro venta, li tens que llevar el 33% de costos de distribució, de beneficis, i en después pèrdua de fruta que no venen, el 33%. Lo qual vol dir que d’un euro se queda en 0,66 el preu de compra. 66 cèntims son 110 pessetes. Escomences a llevar-li gastos i después d’un quilo confeccionat, què queda? Vos doneu cómpter? Açò és un riesgo. Però no passa només amb les Clementines o amb els cítrics, passa en la llet, quan veus tot això que donen lo que [inintel·ligible] això ho paga el productor. Totes ixes promocions les paga el productor o el llauraor, el que produix. Però com li fas front a això? Com li fas front? Perquè en Europa només n’hi han deu, i ixos deu compren el 70% de tot lo que se produix. És molt dur. Per això tens que ser… a lo de antes, tens que ser llauraor molt professional, produir, produir calitat pa que te siga rentable i después tindre algunes varietats. O sea, encà que no siguen totes de pago. Jo sempre, quan estava en la cooperativa, als meus sòcios els deia lo mateix: «no poseu tots els ous en la mateixa cistella, n’hi ha que diversificar, diversifiqueu, teniu vàries varietats perquè totes no van mal», sempre n’hi han algunes que d’una manera o atra van prou bé, Valencia Late o alguna varietat primerenca hasta ara ha anat bé. Però si només tens una varietat i damunt ixa se produeix en excés, és un gran problema. Ixa és la realitat. I ara està ocurrint un atra coseta en quant al tema dels exportaors. Bueno, les cooperatives ja vos he dit antes de que, lamentablement, han pegat un gran baixó. Però han pegat un gran baixó per la producció i tamé perquè possiblement, com tot, totes les empreses, els fa falta personal qualificat o personal que estiga capacitat pa dur tot, les empreses, que no és tan fàcil. Ho podeu vore en qualsevol empresa, que dius «això qui es el cap, el jefe de la empresa?», cànvia als fills o cànvia lo que siga i a lo millor ja no és lo mateix. O siga, és molt important la persona. I hui dia està canviant tamé el tema dels exportaors privats, sobretot els més grans estan… les grans empreses de capital-riesgo estan apostant per elles. Ixe és un gran problema, perquè ixos només miren el benefici. Vos dic tres noms fonamentals: Martinavarro -Martinavarro ja fa lo menos dos o tres anys que una empresa de capital-riesgo se la va quedar. La gent encara se pensa que Martinavarro és Martinavarro. Ells estan ahí al front, però capital-riesgo. Bollo -Melones Bollo, que es veu totes les dies per ahí-, Bollo, capital-riesgo i ací al costat ne tenim una que és íntim amic meu, Jorge Llusar, que entre cometes sé que hi ha algo de capital-riesgo tamé, ha eixit en la premsa [45 min.]. I aixina n’hi ha algún atre més encara. Però me referisc jo que els gran marquistes o els grans exportaors d’ací de més nivell, de més cantitat o calitat, estan tirant-los d’ells, estan invertint estes empreses de capital-riesgo, que ixos només busquen el benefici. Entonces això és més perillós encara, perquè este tipo de gent lo únic que busquen és volumen, volumen, volumen i dinés. I entonces dius «no, no, anem a comprar… però el preu mínim és este, ja t’apanyaràs». És un riesgo. I tornem a lo que, lamentablement, las macrogranjas que díem al principi, la globalització. La globalització hasta cert punt pot ser bona pa unes coses però és roín pal productor. Pals productors en general és massa roín, perquè se defèn lo que volen, se defèn els països… i ara ho veus, ara per eixemple ací Espanya està reclamant, junt amb Itàlia i Portugal, estan reclamant que Sud-àfrica que posen el tractament del fred, Alemània i Holanda han dit que nanai de la Xina. Per què? Perquè ells lo que volen és tindre producte, producte, producte. O sea, que açò és una pelea continua, si els governs que tenim ací no se trenquen els cuernos per apoyar-mos és difícil. És molt difícil.

Som Pebrereta, ací mosatros…

Ixe és el tema. No sé si voleu saber més cosetes.

Bueno, interessantíssim i apassionant, ademés, escoltar-te perquè ho expliques molt bé.

No, lo que passa és que és lo que he viscut el dia a dia.

Clar, clar. Però buah, què interessant, mare meua. Gràcies. Bueno, en fin, tornant un poquet a les Alqueries, quan vas començar tu, tots aquells exportaors rics de les Alqueries no sé si estaven ja caducant un poc.

No.

Aquells noms: El Bassero…

Sí, sí. Manuel Usó Capella, crec que era Capella tamé.

Filets, tota esta gent.

Tarfi, Filets era Tarfi. N’hi haven varios. Después en Burriana estava Ríos Ochenda, estava Pedro Monsonís, que eren tots comerciants de molt de nivell. Tots estos comerciants són els que, en aquella època, la majoria tenien almacén ací, en Sagunto, en Carcaixent, en Sueca… O sea, dominaven tota l’àrea. Però poquet a poquet… jo recorde… jo no vaig arribar a conèixer a tots, perquè El Bassero que digueu, el Manuel Usó, ixe ja estava en València i mos se n’ha passat. Jo sí que vea l’almacén treballant i en marxa, però a d’ell com a tal no li he tingut massa referència. Als que he tingut referència ha segut Vicente Ríos, de Burriana, però molt poc, els que més Pedro Monsonís, que era tamé un gran exportaor. Pedro Monsonís passa i ho passa als fills, i els fills sí que més o menos eren majors que jo, però ja vaig coincidir amb ells en algunes reunions i en coses i ja vea que no era lo mateix que antes, havien canviat. I, de fet, el vees que dies «ui! Açò no està clar» i efectivament. Lo que van fer els pares -Ríos, Capella, Usó, Pedro Monsonís- tot això se n’ha anat tot a terra. Se n’ha anat. De fet no queda ningú. Ningú d’ixos queda. No és perquè econòmicament no pogueren, perquè si ho analitzes a fondo tant Manuel Usó com els demés tots tenen grans propietats, lo que passa és que la segon generació no va saber seguir lo que van fer els pares. I este és un dels temes en el qual en Burriana precisament -ací en les Alqueries no, perquè ací hem sigut més llauraors, els nostres pares s’ho han tingut que currar perquè açò no era poble, ací n’hi haven deu finques i ells anaven al camp-, però en Burriana estava de que la majoria d’ixos cent o cent-vint comerciants tenien fills «no, tu tens que estudiar abogat, l’atre metge, l’atre dentista», entonces què passa, que ixa siguient generació el 90% s’ha perdut. I ara no és que siga el 90%. Te puc dir noms. Llevat de Bagú, que és Juan Gual, que té darrere a Marcos i a la filla i después està García Ballester, que més o menos són mig d’ací de les Alqueries, que estàn en el Jorge i ixos, o sea, els fills. Llevat d’ixos dos, no n’hi ha ningun altre exportaor [50 min.]. I mira si n’hi haven en Burriana. Ací en les Alqueries el que n’hi hava era Usó, però Usó ja no era com estos, perquè el Usó vivia en València. I el Tarfi com a tal tamé no era una empresa d’ací, tenia l’almacén ací però eren de per allà, Pitarch i tots estos. I el Safont, el que continua el Safont, però bueno el V. Ros, però el V. Ros està ací en Alqueries. Esta és una empresa privà que estava en Vila-real i se’n ha vingut ací. Però estes segons generacions és molt difícil. No, difícil no, que s’ha quedat casi a zero.

Bueno, tu has viscut tamé els cànvits laborals, per eixemple, aquella cosa de treballar, jo recorde anar a collir i apuntar a vint-i-cinc o trenta persones perquè anàvem a cupo, entonces cobraves lo de tots i cobraves un dineral.

Sí, efectivament, els cànvits laborals han canviat i no han canviat prou pa la gent que va al camp. Pa l’almacén sí que estan ben canviats. I m’explique, m’explique. Això ho he viscut jo perquè he estat en taules negociaores de convenis, que jo estava representant a les cooperatives. I, lamentablement, i no me sap mal dir-ho perquè això els ho he dit jo a més d’un amic meu que és, com aquell que diu, secretari general d’un sindicat d’ací -bueno, sindicat nacional, però que està ací en la província- que als treballadors de la terra els sindicats no els han defès mai prou. I explicaré perquè. No n’hi ha dret de que una persona que vaja tota la vida a treballar a la terra, que li cotitzen lo que determina el govern o l’Estat de turno o la Seguretat Social a lo que siga, i que en después quan se jubilen -tota la vida treballant- que els paguen 600 o 700 euros, i tres i no res, tres i no res. El almacén, el sistema de cotitzacions de les dones era diferent, era més elevat i estaven considerades com a fijes discontinues, i com a tal ahí no ha evolucionat tant. Ahí no ha evolucionat sinó que s’ha mantés ixe nivell. Però el nivell de cotització del camp és un desastre. Continua sent un desastre. Pal llauraor, pal treballaor, pal que va a treballar a la terra. Cada vegà ne queden menos perquè este tamé és un tema de que conforme t’he dit jo antes que l’empresa que jo estava ha arribat a dur 550 collidors, pues en este moment si no fora per els immigrants les taronges no se podrien collir, perquè treballaors de camp de la zona en cada poble ne queden menos. Però no és que ne queden menos, és que ne queden tan poquets que jo per exemple, que vaig quan me cullen els horts i veig, pues si la empresa té, no sé, equis quadrilles, deu quadrilles, pues a lo millor ne té dos o tres d’autóctonos, els resto són immigrants.

ETTs.

ETTs, bueno perquè el sistema que hi ha o per el sistema de contractació. El sistema de contractació és un tema punto i aparte. Això és el govern el que ho regula. El govern de turno. No éste, si no el que siga. És el sistema. Perquè claro, quan no se fan les coses bé, no se fan bé. Però és que no s’han fet mai bé des del principi i hasta ara. Però lo que és el treballaor de la terra és això. Claro, tot va lligat en quant a que dius «bueno, però si he estat treballant ahí huit o deu hores…». I al final sí, tenen un sueldo. Vale, jo no dic que el sueldo estiga relativament bé, perquè han hagut èpoques que han anat a estall i s’han guanyat molts dinés. Però el sistema de cotització igual dóna que guanyaren 20.000 pessetes de les d’antes que 60 euros d’ara -que son 10.000-, el sistema de cotització pràcticament és el mateix a efectes de quan se tenen que jubilar. Quan se tenen que jubilar, no res. Sistema Agrario tal i qual… 600 o 700 euros i no… Això esta molt mal fet [55 min.]. Pal llauraor, pal treballaor de la terra… això està molt mal fet. Però no de ara, ja fa moltíssims anys, i no n’hi ha hagut govern que ho haja arreglat això. I continua. És de rissa. I dius, bueno però… Ara per eixemple, un matrimoni -conforme està tot el nivell de vida, de gastos, de gastos! de gastos fijos de qualsevol casa- dius «com és possible?», quan se jubilen què cobren?, veus que van justets. No n’hi ha dret, això no n’hi ha dret. Però tamé te tinc que dir que els sindicats lo que t’he dit antes, no ho trauen mai ixe tema. Jo els ho he tirat en cara més de deu vegaes. Darrere, en la negociació no, perquè en la negociació això igual dóna que ho digues que no perquè si la Seguretat Social o el govern que mana no vol arreglar-ho no té res que vore. Jo li dia «és que no peleeu, no peleeu pel treballaor en el tema de les cotitzacions, home per l’amor de déu!». Que pugen un euro més o un euro menos no té res que vore. És millor tindre pal dia de demà algo. I ara, per això n’hi ha tant de immigrant tamé, no volen anar a la terra. Jo he vist persones, he vist algun inspector de treball quan a mi me visitaven que me dia que tenia «amigos que estaban en el paro pero que no querían ir a trabajar…». El mateix inspector li dia «venid a recolectar» i aquell, el seu amic, li dia que no perquè si no «pasaba al sistema de cotización agrario y no le interesaba, preferían cobrar 400 o 500 euros en el paro con el sistema que tenía de la industria del azulejo o lo que sea, así no perdía el sistema de cotización». Això que t’ho diga un inspector de treball! Bueno, ell ho deia, però perquè veia que no n’hi hava dret a lo que estava passant. Per això els treballs ací, te tinc que dir ací, però és que en Europa jo lo que te dia, jo ja fa anys arrere jo ho he vist, que un president de una cooperativa d’allà de Dinamarca que ells feien exportació i importació, el mateix president que tenia no se quantes hectàrees de lo que cultivava, ell anava en el tractor i quan venia l’hora de la collita deu persones de Polònia o quinze d’on fora en aquella època, tenia que importar persones per a fer les faenes, que és lo que està ocurrint ara ací en Espanya i cada vegà passarà més. Ací cada vegà passarà més.

Clar, quan se jubile tot el Baby Boom.

No, no, però pa fer les faenes del camp. Pa fer les faenes del camp cada vegà més, fa falta més gent. I aixina està. Ara ja fa falta. És lo que n’hi ha. Açò tamé no és que siga mal, mal del tot, perquè tamé te dóna a entendre que, lo que estàvem comentant antes, que la joventut se’n ha anat a atres sectors i viu i no té ninguna necessitat de tornar a l’agricultura. L’agricultura n’hi ha que reconèixer que a nivell europeu, a nivell de la Comunitat, representa un 4%. I el 4% els polítics se riuen d’això, per això no mos fan cas. El volumen que representa és molt poquet.

Bueno, fabulós, mare meua! No sé el temps que portem. Jo crec que està molt bé. Me pareix súper interessant.

No, lo que passa és que en esta vida he viscut tantes coses.

Te preguntaria molt més, però crec que anem a dixar-ho. Volia preguntar-te, a lo millor no sé si per a ficar-ho o què, com va ser allò de l’article aquell, aquella investigació súper bonica que vas fer.

De les festes?

De les festes.

Pues allò va ser molt fàcil per a mi. Resulta que jo sempre he estat involucrat en les festes. Per circumstàncies de lo que d’això, sempre hem estat en grups d’amics i demés, i des d’anys arrere inclús algun grup d’amics anaven i compraven el bou, l’any 70 i inclús antes. I a partir d’ahí, d’una manera o un atra, açò tamé va en períodos de deu anys en deu anys. Si ho heu llegit, l’any ideal, quan van rebentar les festes, no rebentar, però l’època bonica, va ser els anys 50. Passes als 60 i va haver una atra època. I passes als 70 i és quan escomença la evolució de les festes a nivell de penyes i demés. A partir dels anys 70 [60 min.]. I l’any 71 o 72 i 73 ja fèiem les festes el Quintos. Antes ho feien unes comissions i en l’any 72 entren uns Quintos i l’any 73 entra la meua Quinta. I és a partir d’ahí, de l’any 73, 74, 75 i arriba al 78, quan escomencen la evolució de les penyes. A partir d’ahí les penyes. I l’any 81 se crea l’Associació de Penyes. Me’n recorde perquè és que va de deu en deu anys. I n’hi haven trenta-dos penyes.

Ostras! Mare meua!

L’any 81 n’hi han trenta-dos penyes. D’ahí hasta la Segregació, hasta l’any 85, el bum més impressionant de les festes. O siga d’ahí, des de l’any 75 i demés, però des de l’any 81 hasta l’any 85, inclusive, i 86 això va ser el bum. Entonces què va ocurrir, pues que a mi me va pillar que jo estava en l’Associació de Penyes i vaig ser president durant una època i estava de president quan se va fer la Segregació, o sea, quan va eixir la Segregació. I entonces resulta que en l’any 85 entra después l’Ajuntament, i a partir d’ahí l’any 86 o no sé quan ja n’hi han eleccions, no recorde si 85 o 86, i ja n’hi han eleccions i alcalde nou i demés. I és quan ja crea l’Ajuntament busca les festeres, bueno, busca les festeres… nombra les festeres i això. I va ser en l’any 88 quan l’Ajuntament li diu a la directiva de l’Associació de Penyes que facen les festes, o siga que fora la Comissió de Festes, l’any 88. I entonces, no recorde si va ser el concejal o la directiva de l’Associació de Penyes -que eren amics, tots coneguts, perquè ací tots són coneguts- i gent de dins de la festa, me demanen que escriguera algo sobre les festes. I jo, claro, entonces ixe any la meua xiqueta va ser la reina infantil.

Ho dius en el text, sí.

A vore per on para… Esta és la meua filla i el meu fill. A la meua filla la coneixereu.

Sí, de vista.

És la de la Caixa Rural.

Clar, clar.

Entonces resulta que l’any 88 ixe, la nombren a d’ella reina infantil. I al ser reina infantil, bueno, reina infantil, i com estava dins de la festa me van demanar que escriguera algo de les festes. I, claro, és lo que comente en el escrit [‘El ayer y hoy de nuestras fiestas (1900-1988)’], que jo dic «bueno, pues escriuré quatre cosetes». Però quatre cosetes va ser quan escomence a averiguar tota la història i tota la història se va fer extensa, que jo dic «ja no escric més, perquè si no açò no n’hi haurà qui ho llisca». Perquè n’hi ha tant pa escriure! Però lo que vos he dit al principi, que la gran sort és que encara vaig trobar a dos, tres o quatre persones antigues que mos van donar tot ixe pas des de… hasta l’any 70, bueno hasta el 60 o 65 era lo més difícil d’aconseguir. Lo atre ja era més recient tot, però hasta els anys 60 o per ahí estava molt bé. Perquè estan els anys de la guerra i tot això que no hi ha res i aquells homes m’ho van dir tot. I això va ser, això va ser el tema de que escriguera tot això.

(…)

Però vull dir-te jo que s’ha viscut molt. I els últims polítics que han passat per la Comunitat Valenciana, tots han vingut darrere de mosatros. Perquè antes els polítics no mos feien cas. Antes. Però des de fa uns anys cap ací els polítics busquen la foto dels sindicats, de la persona que els interessa. Entonces vingueren amb mosatros a Berlín. Mosatros montavem la Fira Fruit Logística i teníem un stand molt gran i tant Camps, el d’ací de Castellò…

Fabra.

Fabra, Ximo Puig. Ixos venien tots amb mosatros. Mosatros fletàvem un avió i mos els dúiem cap allà a tots. Venien tots amb mosatros, saps? Estava molt bé. Hem viscut molt de món. Molt de món per la barbaritat de persones que t’has relacionat, no te pots imaginar. Dius «això és possible?», pues sí. I som un llauraor apenes.

[65 min.] (…)

  

Diu que tenia que donar un recuerdo, dic «jo? Què passa?», no sabia res. I va i me donen ixa placa. I precisament vaig estar xarrant allí deu minuts perquè me venia al pensament tot lo que havía fet durant la època anterior, no jo, si no Juan Gual, Enrique Martí Navarro -que està ahí dalt, Enrique Martí Navarro que s’ha mort-, o siga tots els veteranos. I d’ells encara en quedaven alguns allí. De tot lo que s’havia fet l’Associació. Perquè, si rodeu per ahí voreu que la pequeña i la mediana empresa van quebrar fa uns anys darrere. Quinze o per ahí. Altres associacions van quebrar. I en canvi mosatros vam conseguir crear un patrimoni i tal que estàvem a tope. Inclús la CEE d’ací de Castelló va quebrar. En canvi mosatros… Allí totes les autoritats. Jo me’n vaig fer gran de que mosatros estàvem en una situació de força. Inclús donàvem diners a uns i atres pa que pogueren a vegaes aguantar. Ho dic jo perquè ixa Associació ha sigut un treball molt bonico. I de la cooperativa tamé em van donar una placa. Però, d’una manera o atra, ho he viscut molt, perquè ha sigut lo meu.

Nom/Cognom Rafael Capella Vilanova
Títol  Rafael Capella, 43 anys en la gerència de cooperatives
Temàtiques home, taronja, treball, comerç, història, taronja, agricultura, cooperativisme, festes, treball
Data i lloc de l’entrevista  Divendres 21 de gener de 2022, ca l’entrevistat
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/VxcsKUWe_Xg
Extracte  https://youtu.be/raFNvhrA0lA
PDF




Programació de les festes de la Segregació, en les que Rafael va participar com organitzador amb altres companys.

Vicente Miró Huguet, ciclista

Títol Vicente Miró Huguet, ciclista
Informants Família Miró Peris
Data de publicació Diumenge 16 de gener de 2022

No hi ha cap dubte que Vicente Miró Huguet (1919-1960) és una de les figures majors en la història de l’esport a les Alqueries, en concret en l’àmbit singular del ciclisme professional. D’ell queda una memòria permanent, per part de persones que el van conèixer i d’altres que n’han sentit parlar. Fa molt de temps que lesAlqueriespèdia devia un treball que fera justícia a este “heroi dels anys 40”, com li digué el periodista Juan Osés (en un text que reproduïm ací baix).

Vicente Miró es cria en un context en què el ciclisme ja s’ha implantat com a esport popular. En la publicació Ciclisme a les Alqueries: 1905-1936 es pot veure la gran activitat ciclista que hi havia: la primera carrera organitzada al nostre poble de què tingam notícia és de 1905. En els anys 30 trobem al primer ciclista professional, Manuel Capella, i les primeres mencions a Vicent Miró el situen com a vocal en l’organització de la II Vuelta a Levante en 1930, quan encara no havia complit els 11 anys! De nou el trobarem citat com a vocal en el jurat d’una carrera celebrada en 1935 per a ciclistes sense carnet o no federats, organitzada per la Peña Ciclista Excursionista Los Luises de Villarreal, en què es disputava el Campionat d’Espanya. Amb només setze anys ja corria algunes carreres i continuava proper als àmbits organitzadors de les activitats ciclistes. En abandonar la competició, Miró va continuar lligat al món del ciclisme: durant els anys 1959 i 1960 va ser arbitre federat per la U.V.E. (Unió Velocipèdica Espanyola, actualment R.F.E.C. —Reial Federació Espanyola de Ciclisme). No coneixem la influència que puguera tindre en corredors i àrbitres com Batistes Cherta, que  en els anys 70 i 80 va ensenyar a Ramón Vicent, a Agustín Molés i a molts altres, i que van dur a una “edat d’or” del ciclisme a les Alqueries; per la quantitat i qualitat de les carreres (Volta a la Plana, Criteriums…), dels àrbitres (fins a sis àrbitres internacionals U.C.I.) o de l’afició (l’Sport Ciclista va arribar a ser el segon club més nombrós de l’estat). Estem convençuts que el mestratge de Vicente Miró va influir en tots estos esdeveniments.

El temps ha anat fent el seu paper, i de Vicente Miró es recorda bàsicament el triomf en la carrera Madrid-València (Gran Premio Cifesa, de 355 quilòmetres); però la realitat és que la seua activitat va ser molt intensa en els anys de postguerra (1941-1947), amb desenes de carreres i nombrosos i espectaculars triomfs. La seua família ha fet un gran treball de recerca per a recollir part de la història esportiva de Vicente Miró en la premsa de l’època; ací oferim una selecció de carreres, la seua menció en premsa i fins i tot dos pel·lícules del NO-DO en què es pot veure breument al campió. És un treball monumental que ens sentim orgullosos d’acollir.

Fotograma del NO-DO de 1943, en què es veu a Vicente Miró al final de la XXIV Volta a Catalunya.

A continuació es pot llegir la ressenya biogràfica que publicà Juan Osés a la seua completa pàgina de Facebook Noticiasyocio.es/deportistashistoricos (i que, amb la informació aportada per la família Miró Peris, ha quedat lleugerament obsoleta); una selecció de carreres (n’hi ha moltes més) amb accés a la premsa i vídeos; els equips en què va participar; una ullada al seu triomf en la carrera Madrid-València, que és la referència més coneguda a les Alqueries; una menció al Trofeu Vicente Miró; i finalment unes línies sobre la Penya Miró i els primers temps del Club Ciclista (Sport Ciclista Alqueriense), amb la transcripció d’un xicotet fragment d’una conversa inèdita amb Isabel Gascó i Ramón López (a qui vam entrevistar en una altra ocasió, podeu consultar l’entrevista d’història de vida que els férem ací: Isabel Gascó i Ramón López).

Volem aprofitar per felicitar a la família Miró Peris pel seu apassionant treball de recerca i agrair-los la seua col·laboració generosa en esta publicació. Vicente Miró Huguet, ciclista, és un patrimoni important per al seu poble, inspiració per a moltes persones que van formar la Penya Miró i després l’Sport Ciclista, i per tant de la gran afició que ha hagut a les Alqueries, de la gran activitat desenrotllada o del nivell dels seus àrbitres.

Contingut

«Vicente Miró, un héroe de los años 40»

Carreres destacades

Equips

Carrera Madrid-València (Gran Premio Cifesa, de 355 quilòmetres)

Trofeu Vicente Miró

La Penya Miró i l’inici del Club Ciclista

Conversa amb Ramón López i Isabel Gascó

«Vicente Miró, un héroe de los años 40»

Juan Osés

Vicente Miró Huguet nace en Alquerías del Niño Perdido, Castellón, el 25 de Julio de 1919. En aquel tiempo esta localidad es una pedanía de Vila-real. El futuro ciclista pertenece a una humilde familia de labradores. Vicente es el quinto de 6 hermanos.

Desde muy joven se ve obligado a colaborar en la economía familiar, aunque él elige una actividad distinta a la rural, ya que lo que le atrae es la mecánica. El futuro ciclista encuentra trabajo en los Talleres Tormo de la vecina localidad de Burriana. Esta empresa se dedica a la fabricación de maquinaria para confección y manipulado de la naranja, principal riqueza de la Comunidad Valenciana en aquel tiempo. Vicente inicia su trabajo como aprendiz, instruido por un oficial competente que le enseña adecuadamente los rudimentos del oficio.

LA GUERRA Y LA BICICLETA

Simultáneamente a su trabajo, el chaval se empieza a aficionar a la bicicleta. Esto ya ocurre para el año 1933, adjudicándose un par de años más tarde su primera carrera, celebrada en Alquerías. Esta victoria le anima a dedicarse con más seriedad a la bicicleta. Claro que una buena bicicleta de carreras que le sirva para competir en unas condiciones razonables no está a su alcance, por lo que llega a hacer un trato con su jefe. Don Salvador Tormo pone a su disposición la cantidad necesaria para adquirir una buena máquina, comprometiéndose Vicente a irle devolviendo el dinero prestado semana tras semana. Estamos ya en las fechas del levantamiento del 18 de Julio y el señor Tormo por motivos políticos tiene que exiliarse porque su vida peligra. Enterado de las penurias por las que pasa su ex patrón, a quien intervienen la empresa, Vicente Miró se presenta en el domicilio donde se encuentra su señora con 3 hijos pasando verdaderas calamidades. El futuro ciclista explica a la señora de Tormo la deuda que tiene contraída con su antiguo patrono y le abona la cantidad que faltaba por cobrar. Para siempre será querido por la familia Tormo por portarse de forma tan noble. Pero, claro, Vicente se había quedado sin trabajo, por lo que para ganarse la vida decide montar un pequeño taller de reparación de bicicletas en los corrales donde la familia guardaba las gallinas y los conejos.

VUELTA A LA COMPETICIÓN

Terminada la guerra, Vicente vuelve a la actividad deportiva y empieza a disputar pruebas de pista en el velódromo de Pobla Llarga. El año 41 alcanza en carretera un sonado triunfo en la Villarreal-Morella-Villarreal, una prueba muy valorada en la época, y uno más en el campeonato regional, por delante de otro ídolo valenciano, Antonio Escuriet. Acto seguido, se produce un nuevo corte en su trayectoria, ya que tiene que hacer el servicio militar. Su destino, el Quinto Grupo de Automóviles del Ejército de Tierra en Zaragoza. El ciclista Miró logra mantenerse en forma porque con cada permiso que le conceden, va y vuelve hasta su casa en bicicleta. Hay que tener en cuenta que, además de circular por las carreteras pésimas de la posguerra, en cada viaje de ida o de vuelta se mete entre pecho y espalda 300 kilómetros.

En el 42 hace segundo en el Circuito de la Ribera del Jalón, por detrás del veloz y potente Carretero y octavo en la Vuelta a Levante, clasificado a poco más de un cuarto de hora del vencedor Berrendero y por delante de Alberto Carrasco y Antonio Escuriet. En la segunda etapa de la Vuelta a España, con final en Murcia, Miró, que lo intenta siempre, se mete en el sprint del grupo principal que gana el inevitable Delio Rodríguez y él concluye en la sexta posición. En la tercera, que acaba en Valencia, se mete en un grupo de fugados de 5 hombres y hace el cuarto puesto. Alrededor de esos lugares anda en las siguientes etapas, siempre con los de delante. De hecho, después de la sexta se encuentra en el cuarto lugar de la General. Más tarde, agotado por el cansancio y el calor, cede en sus pretensiones de alcanzar el podio. Al final acaba, que no es poco, y lo hace en el puesto 12º, por delante de Olmos, el gran Vietto, Thietard, Camilla y Brambilla. En la Vuelta a Levante es el primero entre los de su categoría, tercera, por lo que le dan 975 pesetas.

En el 43 concluye la Volta a Catalunya en el segundo lugar, de nuevo por detrás de Berrendero y por delante del malagueño Antonio Destrieux. Ya en la segunda etapa había participado en una escapada junto a Blasco y Costa, siendo batido por este en la meta de Barcelona. En la tercera participa de otra fuga de pocas unidades, manteniendo su segundo lugar en la General. Junto a Sancho, Miró sigue durante toda la carrera enfrentándose a un invencible Berrendero. A pesar de las irregularidades y del caos organizativo propio de la época por falta de medios, Miró sigue entre los primeros en la General. La Volta continúa entre protestas y sanciones y para colmo una caída en un descenso en la etapa de Manresa, a pesar de lo cual recupera el segundo lugar en la General, a pocos segundos de Berrendero. En el Premio Bandinieres de Tarragona, carrera por puntos, hace el segundo lugar tras de Destrieux, superando a las figuras de la época.

  1. UNA TEMPORADA ESPECTACULAR

En 1944 tiene lugar la mejor temporada de su carrera, porque gana una etapa de la Vuelta a Levante, contrarreloj de 59 kilómetros, sacando más de un minuto a los especialistas Antonio Martín y Berrendero, y sobre los 2 minutos a Carretero y Langarica. En la ronda levantina gana el Premio de la Montaña, por delante del pequeño Lahoz, y acaba en la segunda posición de la general, a solo 3 segundos de Martín, por delante de Delio Rodríguez y Langarica. Además se impone en otra del Gran Premio Ayuntamiento de Bilbao, la quinta, y sube al podio de la Volta tras de Casas y Langarica. Para redondear su magnífica temporada, se alza con la victoria en una de las carreras más importantes de la posguerra, el Gran Premio Cifesa, o sea la clásica Madrid-Valencia, de 355 kilómetros, que organiza el periódico Informaciones. Miró triunfa bajo un calor sofocante. Tras una carrera tan dura como emocionante, bate por dos ruedas de ventaja a Sancho y Gimeno. El tiempo empleado, 13:10:12. Hubo numerosos pinchazos de forma que fueron muchos los retirados por agotar sus tubulares de repuesto. Miró, que hace una carrera excepcional, gana casi todos los premios del transcurso de la carrera e incluso el de la Montaña.

La anécdota de la prueba la relata el querido Juan Bautista Lloréns Cantavella en la revista Poble. Este cuenta que la carrera llega a Requena, donde estaba previsto un control y un descanso de media hora. Un amigo de Miró llamado José Rubert se encontraba haciendo el servicio militar en Valencia como estafeta motorizado. Fue a Requena para ver a su amigo Miró y este le dijo que se encontraba cansado, extenuado y sin ánimo de continuar, después de la paliza que llevaba encima. Rubert se hizo cargo inmediatamente de la situación. En realidad, lo que ocurría era que su amigo estaba muerto de hambre. Rubert le dio su almuerzo y la fruta que acababa de comprar. Con el estómago lleno pasó a un estado eufórico, cubriendo los últimos 70 kilómetros de carrera a un ritmo infernal. En el Paseo de la Alameda de Valencia se impone al sprint a los dos ases más arriba citados. La alegría para sus seguidores es grande porque en esa fecha, 25 de Julio de 1944, Miró cumplía 25 años.

En el nacional de ruta hace el cuarto, contrarreloj sobre una distancia de 150 kilómetros, tras de Berrendero, Martín y Carretero. En la Vuelta a Levante no tiene mucha fortuna. En la penúltima etapa sufre un desfallecimiento que le cuesta la carrera. En la última acaba en la segunda posición por detrás del vencedor final, Martín. En la General ocupa el mismo lugar, a 23 segundos de este. Le queda el consuelo del Premio de la Montaña, por delante de Lahoz. Efectivamente, Miró no era un escalador, pero en la media montaña subía con fuerza y se defendía bien.

SIGUE LA COMPETICIÓN

En el 45 gana una etapa de la Vuelta a España, Almendralejo- Sevilla sector en línea de la cuarta, batiendo al percherón Delio Rodríguez. En la General acaba en el vigésimo lugar y por puntos es el séptimo. Gana también la dura Vuelta a Los Puertos, por delante del escalador cántabro Gandaruca. En el 46 anda bien en las pruebas mediterráneas, por ejemplo, hace el quinto en el Circuito de Amposta, luchando con los Dorsé, Olmos, Costa, Gimeno… Concluye la Vuelta a España en el lugar 18º. En cualquier caso, la nueva generación de ciclistas mediterráneos, Serra, Masip, Poblet, Ruiz… les irá cerrando puertas a los héroes de su generación. Y vivir del ciclismo en España en esta época es una quimera. Finalmente, Miró se retira a los 28 años, en 1947, para emprender una nueva vida.

PUNTO FINAL, AUNQUE SU LEGADO DEPORTIVO CONTINÚA

Como el taller que tiene montado en casa de sus padres no reúne las condiciones mínimas necesarias, alquila un local más amplio en la Plaza Mayor de Alquerías. Instala en ese lugar un taller de bicicletas y motocicletas y adquiere un solar en el que construir su futura vivienda y para instalar el negocio en un lugar definitivo. En ese momento un grupo de jóvenes del pueblo, guiados por su amigo Manuel Meliá, deciden crear la PEÑA VICENTE MIRÓ. Ésta sirve para impulsar el ciclismo en la zona, organizando carreras locales. Como el número de socios se va incrementando, de ahí nace el Sport Ciclista Alqueriense, que hoy continúa en activo. Una de sus actividades fue la organización de criteriums en los que llegó a participar Induráin en los años 90. Alquerías del Niño Perdido fue además el lugar de salida de la séptima etapa, contrarreloj, de la Vuelta a España 92.

Volviendo a la narración sobre la vida de este excelente ciclista, el 30 de noviembre de 1960, conduciendo su motocicleta, un accidente acaba con su vida en Almazora. Vicente Miró fallece al día siguiente, 1 de diciembre. Con 41 años de edad, deja viuda, una hija de 7 años y un hijo de 5. Y, por supuesto, la memoria de un sólido campeón que realizó proezas dignas de un gran atleta, en tantas ocasiones en unas condiciones totalmente adversas.

Carreres destacades

Any 1941

Campionat Local de Vila-real:

Es disputava en Cap d’Any i va ser el seu primer triomf d’importància a nivell local.

Vila-real – Morella – Vila-real:

Primer gran triomf a una carrera de renom a nivell nacional i que actualment continua celebrant-se.

“Hoy se corre la primera etapa de la carrera Villarreal-Morella-Villarreal” (27-9-1941). Diario Mediterráneo.

“La primera etapa de la carrera Villarreal-Morella-Villarreal” (28-9-1941). Diario Mediterráneo.

Miró, brillante vencedor en el gran premio «Naranja» (Villarreal-Morella-Villarreal)” (1-10-1941). Diario Mediterráneo.

Miró, de Amposta, gana la Villarreal-Morella-Villarreal” (2-10-1941). Mundo Deportivo. La menció a Amposta és un error del redactor, ja que en la crònica escriu correctament que es de Vila-real.

Campionat Regional de Fons en Carretera

Victòria on es va imposar davant d’Escuriet, anterior campió Regional.

“Sobre el trayecto Valencia-Castellón-Valencia. Miró de Castellón conquistó el campeonato de Valencia. Y el gran Premio «Pedales Notario»” (1-12-1941). Mundo Deportivo.

“Campeonato regional ciclista de fondo en carretera” (1-12-1941). Gol.

“El campeonato regional de Valencia” (2-12-1941). ABC.

[Fotografia] (3-12-1941). Gol.

Any 1942

IV Volta a Espanya

Encara que va finalitzar el 12n de la general (per una infecció que va agafar), va arribar a estar 3er en la general, sent el ciclista revelació.

“IV Vuelta Ciclista a España… La revelación de la vuelta está siendo el modesto Vicente Miró, tercero en la clasificación general” (9-7-1942). Gol.

Vila-real – Morella – Vila-real

Nova edició d’aquesta carrera que va finalitzar tercer.

“Carretero gana el Gran Premio «Naranja»” (29-9-1942). Diario Mediterráneo.

Circuit “Ribera del Jalón”

Es va disputar en Saragossa i va acabar el segon.

“Carretero, vencedor del Circuito de Jalón” (17-10-1942). Gol.

Any 1943

Carrera Nacional Lliure de Categories

Es va disputar a Castelló, al Passeig Ribalta.

“Miró, ganador de la carrera de ayer” (18-6-1943). Diario Mediterráneo.

XXIV Volta a Catalunya

Va aconseguir el segon lloc de la general sense cap altra ajuda que la seva pròpia i posant en dificultats al vencedor, Julián Berrendero. Adjuntem també unes imatges del NO-DO on apareix un moment (minut 1:05). Sols apareix eixe segon, però es pot vore de cara.

“La XXIII vuelta a Cataluña…  El valenciano Miró segundo de la general” (13-9-1943). Mundo Deportivo.

II Circuit d’Agramunt

Va quedar tercer en aquesta prova i plantant batalla a corredors de més rellevància, com Julián Berrendero entre altres.

“Delio Rodríguez, del Barcelona, triunfó al sprint en el II Circuito de Agramunt” (16-9-1943). Mundo Deportivo.

I Gran Premi Blandinieres

Carrera en què va quedar segon i també amb molta disputa amb el vencedor, Destrieux.

“Destrieux, brillante vencedor del «I Gran Premio Blandinieres»” (25-9-1943). Diario Español.

“El I Trofeo Blandinieres disputado ayer en Tarragona” (25-9-1943). Mundo Deportivo.

Gran Premi “Ciclos Cataluña”

Es va celebrar a Calella i Vicente Miró va quedar segon. Aquest tipus de carrera que era a l’esprint no era propici per a Miró ja que ell era més de fons.

“El Gran Premio Ciclos Cataluña que se corre hoy, en Calella” (26-9-19433). Mundo Deportivo.

“El Gran Premio Ciclos Cataluña proporcionó a Delio Rodríguez una nueva y brillante victoria. Miró y Murcia en los lugares de honor y los modestos Bosch y Solá grandes animadores de la carrera” (27-9-19433). Mundo Deportivo.

Campionat Regional de Fons en Carretera

Va acabar segon, fou el vencedor Escuriet.

“Rafael Escuriet gana el campeonato regional ciclista de Valencia” (27-10-1943). Gol.

Any 1944

Vila-real – Morella – Vila-real

Altra edició en què va acabar sent tercer en la general.

“La V edición de la prueba Villarreal-Morella-Villarreal” (30-5-1944). Diario Mediterráneo.

Campionat d’ Espanya de Fons en Carretera

En aquesta carrera participen una selecció dels 15 millors ciclistes d’ Espanya; aquest any va ser el debut de Miró, i va acabar el 4rt.

“El Campeonato de España fondo carretera para profesionales” (2-7-1944). Mundo Deportivo.

“El Campeonato de España de fondo carretera” (3-7-1944). Mundo Deportivo.

IV Gran Premi Cifesa Madrid – València

La carrera tan anomenada i sonada a les Alqueries, que conta tan vivament Juan Osés al text anterior (i de la que parlarem més un poquet més avall).

“El Gran Premio Cifesa” (26-7-1944). ABC.

“Miró vence en el gran premio Cifesa” (26-7-1944). El Diario Vasco.

“No strangeiro: Ciclismo” (26-7-1944). Stadium (Portugal).

“El valenciano Vicente Miró, de la A.C. Montjuich, magnífico vencedor al sprint” (26-7-1944). Mundo Deportivo.

“La Prueba ciclista Madrid-Valencia se la adjudica brillantemente Vicente Miró” (26-7-1944). La Vanguardia Española.

“Vicente Miró gana la prueba Madrid-Valencia” (26-7-1944). La Voz de España.

“A una temperatura de 45º al sol, VICENTE MIRÓ triunfa en la carrera ciclista MADRID-VALENCIA” (26-7-1944). Marca.

Carrera a la Australiana

Celebrada a València, on va ser el vencedor.

“Carrera a la australiana” (30-7-1944). ABC.

Gran Premi de Bilbao

Va quedar quart de la general i va vèncer l’última etapa.

“Gándara, ganador del Gran Premio Ciclista de Bilbao” (22-8-1944). El Diario Vasco.

“Gandarilla” (22-8-1944). La Voz de España.

XXV Volta a Catalunya

Va ser tercer a la general.

“La XXIV Vuelta a Cataluña (Gran Premio Pirelli)” (4-9-1944). Mundo Deportivo.

Gran Premi “Ciclos Catalunya”

Nova edició d’aquesta carrera on fou el vencedor. Tal i com hem explicat, aquest tipus de carrera no era el seu fort.

“V. Miró, del equipo Galindo, obtuvo un brillante triunfo” (27-9-1944). Mundo Deportivo.

Campionat Regional de Fons en Carretera

En aquesta carrera li va guanyar al gran campió Escuriet (vencedor de l’any anterior).

“Vicente Miró, del equipo Galindo, gana el campeonato valenciano de fondo” (19-10-1944). Mundo Deportivo.

Volta a la Regió Valenciana

Va quedar segon a sols 3 segons del vencedor.

“Antonio Martín vencedor absoluto y Vicente Miró segundo clasificado” (30-10-1944). Mundo Deportivo.

Carrera “El Pavo”

Se celebrava a Castelló i va quedar segon; el vencedor fou Ignacio Orbaiceta.

“Orbaiceta ganó el domingo la carrera de «El Pavo»” (17-12-1944). Diario Mediterráneo.

Any 1945

V Volta a Espanya

En aquesta edició va aconseguir un únic triomf d’etapa (Almendralejo – Sevilla).

“Hoy con la etapa Madrid-Salamanca (212 kilómetros) empieza la V Vuelta Ciclista a España” (10-5-1945). Mundo Deportivo.

“Miró llega el primero a Sevilla. La etapa se corrió con 48 grados al sol” (14-5-1945). La Hoja del Lunes.

“En la jornada de ayer vencieron Gimeno contra reloj y Miró en la etapa de la tarde” (14-5-1945). Gol.

“DELIO RODRÍGUEZ mantiene su ventaja” (15-5-1945). El Diario Vasco.

“V Vuelta Ciclista a España” [classificació i foto] (16-5-1945). Gol.

Campionat d’ Espanya de Fons en Carretera

Com s’ha dit en l’any anterior, participen una selecció dels 15 millors ciclistes d’ Espanya. Este any va acabar el 6é. Pel que diu “Mundo Deportivo” va participar estant malalt.

“Esta mañana se corre el campeonato nacional ciclista fondo en carretera” (29-6-1945). Gol.

“El catalán Jimeno ganó ayer el XLIV campeonato de España de ciclismo” (30-6-1945). Gol.

“Juan Gimeno, del equipo Galindo, nuevo campeón de España de fondo en ruta” (30-6-1945). Mundo Deportivo.

Volta a “Los Puertos”

Aquesta carrera la van acabar només 3 corredors, la resta de participants van entrar 50 minuts després i no es van classificar perquè ja s’havia tancat el control.

“Vicente Miró, sobre tubulares Galindo, vencedor de la vuelta a Los Puertos” (2-7-1945). Mundo Deportivo.

“Miró, vencedor de la prueba vuelta a los puertos” (3-7-1945). ABC.

Campionat Nacional Ciclista per Regions

Formava equip amb Bernardo Ruiz i Cipriano Elis. Van quedar en segona posició. En aquest NO-DO apareix en vàries ocasions però d’esquena (el dorsal que portava és el 2, Elis l’1 i Ruiz el 3).

“Cataluña conquista por segunda vez el Campeonato nacional ciclista por regiones” (8-10-1945). Mundo Deportivo.


Carrera de “El Pavo”

En aquesta edició va quedar segon (després que rectificaren que no havia guanyat ell sinó Fuentes; així estava de renyit).

“El castellonense Fuentes ganó la gran carrera del «Pavo», que tuvo grandioso marco en el Estadio… Miró y Olmos, que lograron el segundo y tercer puesto, hicieron también una gran carrera” (26-12-1945). Diario Mediterráneo.

Any 1946

I Trofeu de la Magdalena

Es va celebrar a l’estadi Castàlia, que tenia una pista de cendra.

“Vicente Miró, gran triunfador del I Trofeo de la Magdalena” (27-3-1946). Diario Mediterráneo.

VI Volta a Espanya

Encara que va quedar en 18na posició de la general, es pot destacar un quart lloc en l’etapa Múrcia – València.

“La VI Vuelta ciclista a España” (16-5-1946). Mundo Deportivo.

Volta “Valle de Léniz”

L’últim triomf que va aconseguir —que cregam nosaltres en base a tota la documentació que tenim recopilada.

“Miró vence en la Vuelta al Valle de Léniz” (17-8-1946). El Diario Vasco.

“Miró triunfa en la VIII Vuelta al Valle de Léniz” (17-8-1946). La Voz de España.

Campionat d’Espanya de Fons en Carretera

En què hem dit que participava una selecció dels 15 millors ciclistes d’Espanya, no hem localitzat documentació i no hem pogut saber si va participar.

Any 1947

Campionat d’ Espanya de Fons en Carretera

(L’esmentada carrera entre els 15 millors ciclistes d’Espanya) Va quedar el 12é.

“Bernardo Capó, de la U.D. de Sans, nuevo campeón de España en ruta” (30-6-1947 ). Mundo Deportivo.

III Campionat d’Espanya per Regions

Va formar equip amb Bernardo Ruiz y José Pérez, i acabaren els tercers.

“Cataluña ganó el Campeonato de España por regiones” (6-10-1947). Mundo Deportivo.


Equips

Tornant un poc al fil de l’etapa esportiva del nostre avi, pel tema dels equips que va formar part així com alguns companys, posarem els més destacats, que han segut més coneguts a nivell nacional, internacional o que han tingut algun tipus de relació professional més estreta:

  • U.D. Sans (1941)
    • Cipriano Elys: Va correr el Tour de França i va ser company de la selecció de la Regió de València a l’any 1944 i 1945.
  • C.A. Zaragoza (1942)
  • U.D. Sans – Pedal Notario (1943)
    • Ignacio Orbaiceta: Va obtenir algunes victòries en etapes de la Volta a Catalunya entre altres. És conegut perquè va fundar la marca d’electrodomèstics “Superser” (ja desapareguda).
  • A.C. Montjuic – Galindo (1944): D’ aquest club hem descobert que fou el Capità de l’equip.
  • Valencia F.C. (1944)
    • Delio Rodríguez: Guanyador de tres edicions de la Madrid – València i de la Volta a Espanya de 1945. A més continua sent el corredor que més etapes ha guanyat de la Volta a Espanya.
    • Diego Chafer: Va quedar el segon de la Madrid – València de 1943; va guanyar altres carreres com la de la “Ribera del Jalón”; etapes de la Volta a Catalunya, i va ser company en la selecció de la Regió de València a l’any 1944.
  • D.C. Manresano – Galindo (1945): Baix el patrocinador “Galindo” es van unir 2 clubs ciclistes (el D.C. Manresano junt amb U.C. Hospitalet) i alguns corredors independents per a formar equip.
    • Delio Rodríguez
    • Julián Berrendero (independent): Guanyador de la Volta a Espanya de 1941 i de la Volta a Catalunya de 1943.
  • U.D. Sans – Pirelli (1946)
    • Bernardo Ruiz: Primer espanyol en aconseguir el primer pòdium de la general del Tour de França (3er), va ser company de la selecció de la Regió de València el 1945.
    • Ignacio Orbaiceta
    • Miguel Poblet: Primer espanyol en vestir el maillot groc del Tour de França i primer ciclista que va guanyar el mateix any (1956) etapes del Giro d’Itàlia, Tour de França i Volta a Espanya.
    • Miguel Gual: Llegenda del ciclisme espanyol i referència del ciclisme a Mallorca. Primer ciclista amb sou a l’any 1945.
    • Guillermo Timoner: Formava part de l’equip però participava a les carreres de pista que era la seua especialitat. Fou sis voltes campió del món de mig fondo en pista.
  • Dalton Auto – Firestone (1947)
    • Dalmacio Langarica: Guanyador de la Volta a Espanya de 1946.

Carrera Madrid-València (Gran Premio Cifesa, de 355 quilòmetres)

La tan sonada i comentada “Madrid – València”, celebrada el dimarts 25 de juliol de 1944, és la carrera que més va impactar en l’àmbit local i també va tindre molt de renom a nivell nacional. És un tema que ha eixit en moltes de les nostres entrevistes: Ramón Vicent conta que son pare, que treballava de comerciant de taronja a Madrid, li va dur allí la bicicleta; Éder Bello també anomena la bicicleta guanyadora, que va estar algun temps en sa casa, i Ramón López anomena el seu impacte en el fragment que reproduïm més avall.

Pel que sabem d’aquesta carrera:

  • Es van disputar 4 edicions
  • Només hi ha 2 corredors que l’han guanyada: 3 edicions Delio Rodríguez (1941, 1942 i 1943) i la quarta i última edició Vicente Miró (1944).
  • Miró va participar també a les edicions de 1942 i 1943

I lligant un poc sobre aquesta carrera, pareix ser que la Penya Vicente Miró (o Penya Miró) va nàixer per aquesta victòria (no ho podem dir amb molta certesa perquè no tenim cap tipo de documentació, sols els que ens han pogut contar un poc de passada, per tant no podem verificar si va ser així o realment va ser més tard quan la van crear). Manuel Meliá, que era molt amic del ciclista, va ser el que va promoure aquesta Penya junt amb més gent.

També el que sabem és que l’Sport Ciclista Alqueriense es va fundar a partir d’aquesta penya (podríem dir que es l’evolució d’aquest grup d’amics i seguidors de Vicente Miró que cada vegada es feia més gran). De fet a l’acta fundacional es diu que es va constituir al local de la Penya Miró.

Com s’ha vist, existeix molta premsa del IV Gran Premi Cifesa de 1944, fins i tot s’ha localitzat una xicoteta ressenya a un diari portugués. També és possible que al diari Marca hi haja fotos de la carrera, però de moment només s’ha pogut localitzar la notícia que adjuntem. A més a més, com que la carrera es va realitzar el 25 de juliol (Sant Jaume), festa gran a València, és possible que diaris com Las Provincias o Levante-EMV publicaren alguna cosa, però no hem trobat exemplars a les hemeroteques.

Trofeu Vicente Miró

Respecte al Trofeu Vicente Miró com a tal, desconeixem com va aparèixer, quan i què organitzaven; pareix ser que va ser proposta de Ramón Vicent (“Ramón de cantó”). Pel que sabem aquest trofeu va evolucionar primerament com a Volta Ciclista a la Plana Baixa – Trofeu Vicente Miró (la primera edició es de 1981) i posteriorment com a Gran Premi Alqueries – Trofeu Vicente Miró (primera edició en 2002). L’any 2009 va ser el XXXV Trofeu Vicente Miró (VIII Gran Premi Alqueries – XXXV Trofeu Vicente Miró per a ser exactes). Aquests trofeus no es celebraven tots els anys pel qual no tenim cap seguiment exacte dels anys en què es van disputar. Possiblement a l’Sport Ciclista Alqueriense tindran documentació de totes les activitats.

La Penya Miró i l’inici del Club Ciclista

De la Penya Miró tenim notícies molt parcials i algun anecdotari; molt prompte passaria a ser el Club Ciclista. Sabem que van tindre un himne i ens han contat que la banda de música, al no disposar de molt de repertori en aquella època (anys 40-50), l’assajaven sovint perquè és el que tenien més a mà.

Els diumenges, quan no hi havia carrera, feien balls; venia un mascareller que tocava l’acordió. Anaven canviant de lloc perquè estava prohibit: al Molí Font, a la Mina, passant la via, a la Creueta… cada vegada a un lloc distint, sempre amagats de les autoritats. Al document “Acuerdo del Ayuntamiento Pleno de Villarreal de los Infantes, de 3 de febrero de 1.950”, que forma part de l’Expedient de segregació de 1948, l’alcalde de Vila-real, Vicente Peris Nácher, desestima la segregació amb dures paraules, i entre altres perles diu que l’única entitat cívica és un “mal llamado Club Ciclista nombre bajo el que se encubre una Sociedad que vino dedicando su local a salon de bailes y deprimentes espectaculos de variedades que todos recordais que tuvieron que ser prohibidos”.

La Penya, després Club Ciclista, organitzava carreres els caps de setmana, que circulaven per camins de terra. Els corredors portaven “pantalons xurros”, bombatxos, perquè no podien anar ben equipats.

Vam quedar una vesprada amb Ramón López i Isabel Gascó per a preguntar-los per Vicente Miró Huguet i per la Penya Miró, de la que Ramón fou fundador amb el número 12. Isabel i Ramón són informants de luxe i bons amics per a lesAlqueriespèdia des de la seua entrevista que tant vam gaudir.

En 1942 Vicente Miró va correr la IV Volta Ciclista a Espanya. Eixe any Ramón López complia 13 anys, Vicente Miró ja era una figura però continuava arreglant bicicletes, i va arreglar una bicicleta “de manillar catxo” per a que entrenaren els xiquets del poble. Ahí comença la conversa a Isabel i Ramón.

Conversa amb Ramón López i Isabel Gascó

Isabel Gascó (nascuda en 1932).- Miró va comprar una bicicleta de manillar catxo, que no n’hi havien per ahí. La va arreglar ell pa que s’entrenaren, i hi havia u que li dien “Vilero” de malnom, i li dien: “que este quan té que baixar de la bicicleta? Què té que ser tota la vesprà pa ell?”. I Miró, amb una clau inglesa: “Tu, Vilero, baixa, que els atres xiquets tamé volen pujar”. (…)

Ramon López (nascut en 1929).- Ahí a on està el banc vàem montar la Penya Miró, i érem… 14 em pareix que érem; 14 ó 16.

Isabel: Tu quin número tenies?

Ramon: El 12.

Vosté era jovenet entonces…

Ramon.- Tindria 17 ó 18 anys (1946-47). (…) Vaig anar a servir l’any 50… Pues no falla. Ho va muntar ahí; vam parlar… primer vam parlar amb l’amo pa que mos alquilara… ahí baix que tenia un quartet. I mos ho va alquilar. I si no recorde mal, no mos va cobrar res. Estàvem allí debaes. En después vam tornar a parlar amb ell pa que mos alquilara el Cicliste, lo que és el Cicliste. I mos lo va alquilar. Ahí sí que pagàvem; tampoc era una cosa de l’atre món, perquè hi hava molta amistat ahí. I mos lo va alquilar i mira si han passat anys i encà estem ahí. I quan van fer la carrera que va guanyar ell encara hi hava més bum i encà hi hava més gent. Lo que és que han anat morint-se morint-se i n’entren pocs.

Isabel.- I el tio Teulà no cobrava alquiler d’ahí?

Ramon.- Sí, però tampoc cobrava… cobrava poquet.

Isabel.- Domingo cobrava alquiler. I ahí tamé era de Domingo i no vos cobrava?

Ramon.- Ahí no mos cobrava res. Ahí ho vam montar: “ja ho arreglarem, ja ho arreglarem…”, i no ho vam arreglar mai. Vull dir-te que… Ahí feien [inintel·ligible] entonces que hi hauria més gent que n’hi ha ara, segur segur. Segur que hi hava més gent entonces que ara. Entonces només entraven els sócios; qui no era sócio no entrava. I tamé hi ha una anècdota que… per contar-la i avant: Estava jo de turno; ixa setmana estava jo, i estava com ara, plovisnant i plovent i eixia el sol. I estaven en una tauleta juant. I vaig anar pac allí i els dic: “vosatros no sabeu que no podeu juar?”, perquè les dones [inintel·ligible] van anar a la guàrdia civil a dir-los que els hòmens se gastaven els dinés juant a les cartes [risses] i no els donaven dinés a elles. I aquells: “mosatros no! -Home però n’hi han que juen i no donen els dinés a la dona, segons mos han dit a mosatros la guàrdia civil. Entonces si vénen [inintel·ligible] me poseu en un compromís a mi. No jueu amb dinés. -Bueno, ja vorem después. -Jo tornaré a vindre”. Torne a anar -entonces vivia ahí, ací al cantó-. Torne a anar i juant un atra vegà. Dic: “Xe, vos hauré de denunciar, agarrar els noms, donar-li-ho al president i ell que faça lo que vullga”. I u de tants se va alçar, agarra el paperet, apunta apunta i me va donar la llista. Jo mire, “pues sí que estan tots, els mateixos. -Dic: Tornaré a vindre, si no jueu esgarraré el paper”. Torne a anar i ne faltava u o dos. Dic: “El tinc en la mà, si vos alceu l’esgarre. -I diu: Mira, fes lo que vullgues que mosatros d’ací no mos alcem”. I no es van alçar. I u dels que estaven juant va i diu: “quan teniu junta? -I jo dic: En dilluns”, perquè vam fer tamé un arreglo ahí que un atre i jo mos vam fer juez-àrbit i cronometraors, pa poder fer carreres, i féiem carreres pa fer balls, perquè si no no mos dixaven [risses]. I li dic: “el dilluns”, i el dilluns ve ell allí. I el que era entonces president li va dir… menos fill de mala mare li va dir de tot, el xic este al president. I el president portava al germà d’este que va armar ixe follon a tallar, a podar els abres. I diu: “si no fóra que porte al teu germà sabries jo qui sóc. I aixina ja ho vorem tamé”. I quan se’n va anar van fer una reunió allí: “Què fem? -Pues expulsar-lo”, i van votar tots menos u d’expulsar-lo. Eren tots majors menos un atre i jo, que érem cronometraors, que teníem 17 ó 18 anys. Pues estos tenien lo menos ja de 50 a 60 anys.

Isabel.- Qui era?

Ramon.- Batiste Manils… Ai, Vicent de Manils, i l’atre que vivia ací al costat era el tio Batiste, el pare de Manolo el de [inintel·ligible].

Isabel.- Els rics de les Alqueries.

Ramon.- Només me’n recorde d’ixos tres, els atres no me’n recorde ja. Total que van acordar de no expulsar-los. I el dumenge siguient va vindre i jo li dic: “No saps el panorama com està?”. Gira el cap i se’n va. Dic: “algun dia pots ser tu president ací, i sabràs lo que dóna estar ací. -Me talle lo que tinc d’home si jo sóc president. I ara doneu-me de baixa”. Home, no te preocupes, et donarem de baixa. El vam donar de baixa, però al cap de tres o quatre o cinc anys va i es dóna de alta. I va i ell president ja [risses]. I un dia veníem, passem un dia pac avall i li dic: “Enrique, tu te’n… -I me diu: Shhhht, no me digues res [risses]. I em va demanar perdó: “no em digues res d’entonces…”. (…)

Isabel.- I Miró amb qui corria entonces? Era per ell o tenia algun equipo?

Ramon.- Ell corria amb… Pirelli, me pareix que corria. Només que ahí només van moure de Madrid, ale ale ale ale, a València, ell assoletes. I quan van voler agarrar-lo ja no van poder perquè ja estava en Pekín ja. Ahí n’hi ha… no sé què t’hauran contat però ahí no n’hi ha més que contar ahí, només quan se va formar la junta i quan se va muntar ahí…

Isabel.- I el tio Mingo anava darrere d’ell a les carreres?

R.- Quin Domingo?

I.- Domingo no, Mingo, el amo d’ahí.

R.- A què tenia que anar a les carreres ell? Entonces ja estàvem ahí.

I.- Ahí? Vau entrar i ell uno més, perquè si ho tenia alquilat no podia manar de res.

R.- (…) se va portar massa bé.

Col·lecció de fotos d’Éder Bello

Títol Col·lecció de fotos d’Éder Bello
Informant Éder Bello Aparicio
Data de publicació Dimecres 29 de desembre de 2021

D’Éder Bello ja vam publicar una primera col·lecció de fotografies sobre L’estació de Borriana/ les Alqueries i el comerç de la taronja, i també una entrevista amb ella: Éder, Ederlinda Bello Aparicio. Entre l’abundant documentació que ens va deixar, hi ha també esta extensa col·lecció fotogràfica més familiar: fotos dels seus ascendents en Lleó, Astúries o Terol, i de la vida que passaren a fer a les Alqueries. El nostre és un poble acollidor a on han arrelat generacions de persones treballadores que han enriquit la nostra comunitat.

Són 82 imatges organtizades aproximadament per ordre cronològic. Entre elles hem organitzat alguns paquets perquè hi ha reportatges fotogràfics (de 6, de 10 i fins i tot de 17 fotos) que hem hagut d’agrupar.

Com sempre, en estes imatges familiars ens proposem la descripció d’una època o d’una xicoteta societat, amb tota la riquesa que això suposa. Intentem veure més allà de les persones retratades, les seues circumstàncies i les seues alegries.

Esperanza Gordón, àvia del pare d’Éder, en Cabornera, localitat pertanyent a Pola de Gordón (al nord de la província de León).

***

Rosaura i Aventino, pares d’Ernesto Bello i avis d’Éder, asturians. Ernesto pujava quan podia a veure la seua família asturiana. És una foto d’estudi de molta qualitat, amb el bon fer i el bon gust del principi del segle XX, obra d’un tal Winicio de Lleó, de qui no tenim més referències.

***

Ramona (àvia d’Éder) amb els seus fills Rafael i Ederlinda (sa mare) en Sant Joan de Penyagolosa. Éder ens fa observar que sa mare porta els pololos amb puntilla. Ens conta Éder que els pares de la seua àvia (els seus besavis) eren de Linares de Mora (Terol) i tenien la masia de Peñacalva, que tenia una grandíssima superfície. Després es partiria la propietat per a tots els fills. Això vol dir que estaven ben situats econòmicament, i Éder recorda que la seua àvia duia una manteleta de pell de cabra, un davantal “de recorte” (que l’utilitzaria la neta al teatre, com veurem) i en general vestien amb molta distinció. Ací la veiem efectivament amb el cabell pentinat amb “tufera”, vestida de negre molt estovada i amb una toca de llana. Foto segellada darrere: «J. Montañés. Fto y Pintor. Albocácer».

Com a anècdota, la família materna d’Éder encara són parent llunyans de Ramón Arcusa, del Dúo Dinámico.

Li preguntem a Éder per l’origen del seu nom (Ederlinda), del que només n’hi ha 120 a tota Espanya i que no apareix en el santoral. Ens conta que a sa mare volien ficar-li Esmeralda, però quan van anar a inscriure-la els van dir que ja estava inscrita, i que li havien posat Ederlinda com a la dona del metge basc que els va atendre.

***

Ederlinda i Rafael, mare i tio respectivament d’Éder. Ederlinda porta una nina i un palmito, i el seu germà un joguet que no identifiquem. En aquells temps no tots els xiquets podien tindre joguets així. Van molt ben vestits i molt ben calçats.

***

Tomás Aparicio (conegut com a “Tomás Sierra” perquè sempre estava per la muntanya), avi matern d’Éder, va baixar a la Plana 40, en acabar la guerra. Primer van estar a Nules, i contava que era un poble fantasma, amb les cases tombades o sense portes. D’ahí van anar com a casers a Torre la Mina. A diferència d’altres famílies que baixaren d’Aragó després de guerra, que venien el que tenien allà per a comprar ací, Tomàs i la seua dona, Ramona, no van vendre res, i les netes encara mantenen cases i terres al poble.

***

A la dreta, Graciliano Aparicio, tio d’Éder, i un amic, quan van baixar a la Mina.

***

Graciliano Aparicio en la mili.

***

Març de 1959. És la comissió de la falla de l’estació: d’esquerra a dreta: Antonio Palomares, un desconegut, Serrano, el tio Graci, el tio Aurelio, un altre desconegut i Vicente d’Embilio, el Llumero. La falla es considerava de Borriana, encara que l’organitzaven i gaudien persones de les Alqueries, i al programa de festes s’anunciaven comerços del nostre poble.

Graci era molt alt, son pare ja media al voltant de dos metres, una cosa inusual en gent nascuda en el canvi de segle.

***

Els pares. Joventut

Ederlinda i Ernesto, pares d’Éder, en una foto molt jovenets, possiblement dels anys 40.

***

Ernesto i Ederlinda es van fotografiar al mateix estudi. Darrere de la foto d’ell es pot llegir, escrit a mà amb llapis: “A mis queridos padres con todo el cariño su ijo E. Bello”. Éder ens comenta que en temps en què les dones anaven amb toqueta i mocador, Ederlinda mare ja anava amb abric, fent gala d’elegància.

***

Foto de boda feta per J. Alonso a Barcelona. La nóvia, com era habitual, anava elegant però discreta i vestida de negre, amb un ramell espectacular. Rafael, el germà d’Ederlinda, vivia a Barcelona, així que tenien a on anar.

***

La parella amb els vestits de boda, segurament a Barcelona també. Es van conèixer en guerra i després ell va eixir del seu poble, on havia de treballar en la mineria asturiana, per reunir-se amb ella a les Alqueries.

***

Infància

Foto d’estudi d’Ederlinda (“Éder”), ben aposentada sobre coixins.

***

Éder molt elegant.

***

Festes d’octubre a la plaça. Les tres xiquetes de davant són Mari Carmen la de Borràs, Águeda i Suni; Éder, molt més xiqueta, és la següent, darrere de Mari Carmen (de blanc), a la que sempre acompanyava. La xica més alta dos posicions més arrere és Paquita ‘la Mestra’.

En esta imatge és molt curiós veure com les dones que van a la processó passen fent equilibris per damunt de la tireta de pedres de la vorera, perquè la resta era de terra i estava enfangada. També ens sorprén contemplar a les dones amb el cap discretament tapat amb un velet, i l’ús de guants blancs i calces blanques com a complement a la moda.

***

La classe de Donya Dorotea, possiblement cap a 1950, a l’escola de la plaça (l’actual seu de l’associació de Jubilats i Pensionistes, a més de biblioteca). Éder ja no va anar amb ella, desconeixem l’any en què es va fer la fotografia però intentarem identificar a la major part de les alumnes. Com sempre, demanem auxili de qualsevol persona que puga ajudar-nos.

Després de guerra va tardar en lluir-se l’edifici de l’escola, que encara té descoberts els forats que es deixaven per a fixar les bastides (“mechinal”, en castellà). També ignoràvem que portes i finestres es tancaven amb pesades persianes.

El fotògraf no es va lluir molt i va deixar fora de l’enquadrament algunes pobres xiquetes.

***

Éder i María Vicenta Peris posen davant dels seus respectius pares. La xiqueta de l’esquerra és Lolita Mollar, cosina de María Vicenta. Estan a l’actual carrer Mn. Juan Miralles, davant de l’edifici dels Jubilats, anant cap a l’església. Haurien vingut caminant pel camí Artana (actual carrer Jaime Chicharro). Fotos Fabra, Castelló.

***

Pascual Sorribes i Éder, subjectada per son pare, van en una carrossa amb altres xiquetes i xiquets, pareix que vestits de comunió -amb el “segon trage”. Estan al carrer Sant Roc i eren les festes d’octubre. Al carrer sant Roc es feien carrosses i competien amb el “pany de Rússia” i el carrer del Niño Perdido, a vore qui feia la carossa més vistosa.

***

Éder amb els seus pares, Ederlinda i Ernesto.

***

Éder amb la seua veïneta Vicenta Soriano, filla del tio Batistet (Batiste Soriano, de qui hem parlat a la seua col·lecció de fotos o d’obretes de teatre; forner, fotògraf i director del Cuadro Escénico Alqueriense -el grup de teatre local). L’edifici de la dreta és la Duca i al fons la caseta blanca a on vivien les Bordentes i la de front a on vivia la tia Doloretes ‘la Sisena’.

Estes fotos de xiquets són quasi amb tota seguretat del tio Batistet, que retratava sovint a les xiquetes i xiquets del carrer. Estan a principi dels anys 60.

***

El mateix moment, ara amb el pare d’Éder, Ernesto Bello.

***

En la mateixa sessió de fotos veiem a Éder, Vicenta Soriano i Juan Vicente jugant en la Vespa del tio Batistet, provable autor d’estes instantànies. Amb la Vespa o amb una Gusi anava a treballar totes les nits a la panificadora de Vila-real, una vegada que van deixar de coure al forn de casa.

No s’aprecia exactament la matrícula del Seat 600 que veiem tot el temps, però per aproximació suposem que es va matricular a València cap a 1957-58 (el 600 va començar a comercialitzar-se en 1957). Aleshores el 600 era un luxe que encara no estava disponible per a tothom: pel preu però també perquè s’havia de demanar i s’adjudicava passat molt de temps. La moto porta matrícula de 1958.

***

Els xiquets del veïnat jugant a l’hort de la “Casa Fonda”, en una barraca de tomateres ja inactiva. Ací van més mudats, possiblement seria diumenge.

***

I ací pareix que siga la mateixa sessió que en la foto d’abans: els tres xiquets molt mudats i pentinats; Éder amb les seues fantàstiques trenes, que eren el seu pentinat habitual. Ens conta que en una ocasió li les van tallar i amb elles van fer perruques per a les seues dos ties asturianes.

***

Éder i Vicenta retratades pel tio Batistet, que aprofitava qualsevol ocasió per traure la càmera. Éder recorda el ninet amb què juguen, que “era el que més farinetes menjava de tot el poble”. Com tenien la farina debades, feien les farinetes i empapussaven al pobre nino, que tenia un foradet per posar-li un xupó. El carrer provablement encara era de terra, i els pisos de l’esquerra encara no s’havien fet.

Per la numeració aproximada de la matrícula del Renault Dauphine pensem que és de 1961; les fotos no seran de molt més tard. Al Dauphine li deien del malnom “el cotxe de les víudes”, perquè al tindre el motor i la tracció darrere, en les males carreteres espanyoles tenia molt poca estabilitat.

***

A Pasqua en l’hortet de la família Bello al riu. La tia Vicentica, mare de Juan Vicente i Vicenta; Éder amb son pare i sa mare, i amb tota seguretat el tio Batistet retratant-los. Potser la mare d’Éder encara no tinguera els 40 anys però el cavell blanc i la forma de vestir els envellia.

***

Tota la família d’Éder a les Alqueries: d’esquerra a dreta veiem a sa tia Rosario, son tio Rafael, sa mare Ederlinda, s’auela Ramona, son tio Graci (Graciliano), Éder (que ahí tindria poc més de 10 anys), son tio Aurelio, s’auelo Tomàs Aparicio i son pare Ernesto Bello; els tres tios eren germans de sa mare.

***

Tomás i Ramona, avis materns d’Éder, amb les veïnes Anita, Pilar Cantó i Ramoncín (Ramón Vicent). Van en carro cap a la muntanyeta de Sant Antoni (possiblement en gener de 1951), a fer la festa amb familiars i amics. Porten un carret molt curiós amb seients a cada vora. Home i dones van vestits de negre.

Ja s’ha dit que Tomàs va baixar a les Alqueries després de guerra, en 1940, i que va passar a fer-se càrrec dels camps de Torre la Mina, abandonats després de la contesa i amb la propietària en dificultats econòmiques. Era un gran carreter, i Éder ens parla de la seua passió per estos nobles animals. Conta que havia de pujar el correu de Nogueruelas a Linares; aleshores tenia un matxo que li deien “el Corzo” i quan hi havia molta neu li tirava el ramal, es tapava Tomàs amb una manta i enfundat amb polaines altes feia arribar el correu.

***

Al pare d’Éder ja el coneixem; està amb Pau Ros, pare de Rosa Ros Pons (i de la seua germana Lolita, clar), a qui ja coneixíem de la col·lecció de fotos de Rosa. Ernesto i Pau eren molt amics i anaven junts al futbol, al cine o a qualsevol altre lloc.

***

Treball

“La pelaora” de casa el tio Enrique. Graciliano Aparicio (“Graci”) carregant corfes de taronja al carro per dur-les a assecar al riu. Foto V. Melchor, Borriana. La pelaora estava al número No hem identificat en quin carrer està.

***

Graci llaurant en l’hort de la Casa Fonda, en un bancal partit per bons cavallons. Darrere veiem els fardos de canyes per fer les barraques per a l’hortalissa. Ens va sorprendre que treballara amb jaqueta; Éder diu que es vestien amb la roba que tenien, per a treballar feien servir la roba vella.

***

Una foto preciosa d’una activitat poc coneguda a les Alqueries: és un camió carregat de caixes de raïm Rosetti, una varietat que va fer furor aquells anys —i que continua sent una de les més apreciades—. Els caixonets porten imprés el rètol «ROSETI – ALCALA», que en un primer moment ens van fer pensar que la foto podria no ser de les Alqueries, però Éder va identificar al xiquet, José Ramón Vilar, que aleshores tindria 8 o 10 anys, i després als seus pares, la tia Sunsioneta y el tio Pepet, amos de Vilodi, que possiblement intentarien comercialitzar raïm. Pareix que anaven a pel raïm a Totana i a la Puebla de Valverde. No hem reconegut a les xiques, que podrien ser de les Alqueries.

***

Colles d’amics en festes

A l’esquerra del tot, baix Ernesto i darrere Ederlinda, i a la vora d’esta Carmencita ‘la Carrilla’. No hem pogut reconèixer a la resta; agrairem tota la col·laboració que ens pugueu donar.

***

A Torre la Mina


***

Al Palasiet de Santa Bàrbara

Conta Éder que al Palasiet de Santa Bàrbara (construït en 1849, dos anys després de plantar l’hort de tarongers, i reformat en 1912 tal com es pot veure en l’actualitat) son pare i sa mare anaven bastant, en bicicleta. Segurament coneixerien a algun propietari. Ací assistim a un dia de pícnic en què tretze o catorze persones (i algun xiquet que es veu per ahí) es mengen una paella. Algú del grup va fer este xicotet reportatge de 10 fotos en què els veiem menjant i de jugarota. Són fotos molt menudetes, de no més de cinc centímetres d’ample, que hem engrandit gràcies a la màgia dels escàners per veure-les amb molt de detall.

***

Inundacions, octubre de 1956

En octubre de 1956 es va desbordar el riu Anna i l’aigua va arribar fins al carrer Sant Roc. Ací veiem l’edifici de “La Duca”, a on ara està l’almacén de Guitarrilla, en front de Ca Cantó. A la dreta ja és l’hort de la “Casa Fonda”.

Les fotos les va fer Batiste Soriano. Anys després es van fotocopiar (són les còpies a què hem tingut accés) i es van distribuir-les a tot el veïnat, per organitzar una queixa que impedira obres sobre el riu que podrien provocar noves inundacions.

***

El carrer Sant Roc inundat en octubre 1956. Foto feta davant del número 30. Éder conta que amb només dos anys la tragueren per a que vegera el carrer inundat, i que conserva clar eixe record.

***

L’aigua del riu Anna saltant per la Bota, en octubre de 1956. Foto de Batiste Soriano, signada baix a la dreta.

***

La línia de ferrocarril València-Castelló-Barcelona amb un tren passant sobre el pont del riu Anna, en octubre de 1956. Foto de Batiste Soriano. Esta foto, ens conta Éder, la van enviar a Madrid perquè quan van doblar la via van posar unes vigues de ciment que arribaven prop de l’aigua, pensant que la llera del riu Anna està sempre seca; allò ho haguera convertit en una trampa i quan haguera hi hagut una riuada s’haguera produït una gran inundació. El tio Batiste Soriano va buscar la fotografia i la van enviar per a que vegeren que la inundació es podia produir, i van canviar l’estructura del pont. Éder va fer còpies d’estes fotos per a tot el veïnat, perquè el carrer Sant Roc, com hem vist, s’inunda quan es desborda el riu.

El tren que veiem encara anava a carbó. Éder recorda que els carbons eren com rajoles, i també que alguns hòmens majors anaven a arreplegar-ne per a revendre-ho i traure’s unes pessetes.

***

Festes al barri de Sant Roc

Éder ens parla de les festes al carrer, organitzades per una colla de joves de la mateixa edat que coincidiren eixos anys; de que compraven una vaca i feien un sopar al que anava molta gent, i paelles al carrer, cada paella per a cinquanta racions. En una ocasió se’n va entrar a la casa a on estaven els metges; don Octavio els deia que fugint se n’havia pujat al segon pis però la casa només en tenia un. És a dir, una riquesa d’històries que alimentaven la vida social del carrer. I del teatre, de les misses de campanya, de les processons, de les cavalcades, les xocolatades i tantes coses més. Com en altres barris, les festes es van acabar quan els joves es van dispersar cap a les seues obligacions, i ara només queden festes al carrer Sant Ramon, que resisteix perquè hi ha una família fent-se’n càrrec.

Ernesto, pare d’Éder, prenent café a l’antic Bar Cantó.

***

A continuació tenim algunes fotos de les festes de 1980. Com no hi havia pressupost per a fer moltes activitats, el veïnat va decidir fer teatre. En esta imatge, Domingo i Éder estan en plena representació. Éder ens conta que el mocador que portava podia tindre més de dos-cents anys, perquè era de l’àvia de la mare del seu avi! És el mocador del que hem parlat més amunt. L’obra era “La botiga del poal”, sainet en valencià estrenat en 1932, obra de Ligori Ferrer. Totes les activitats es feien al propi carrer.

***

D’esquerra a dreta, darrere Rafa Usó, Pepe Montagut, Juan Vicente (llegint el pregó), Éder, Vicenta, Inés, José Juan, Sílvia, Gisela i Paco, i davant Sergio (assegut amb la càmera), Montse, Ramón i Jorge. Les escarapel·les de les samarretes estan bordades totes a mà per Éder.

***

De darrere a davant i d’esquerra a dreta: Rafael, Salvador, José Juan, José Antonio “el Cartero”, Juan Vicente, Ramón (darrere de la “teja”), Sergio, el de Personat, Paquito ‘el Litro’, Yolanda (festera), Gisela, Silvia, Éder, Inés, Montse (festera), Domingo, Vicenta, la filla de Luisa López (festera) i Pepe Montagut, assegut davant sobre un caixó de fusta. Darrere tenen la imatge de Sant Roc, amb l’habitual iconografia de pelegrí. Sant Roc és patró dels pelegrins, invocat contra la pesta i les epidèmies; contra els mals de genoll i de pell. Va tindre una devoció molt important a les nostre terres que decauria amb la desaparició de les malalties infecto-contagioses —potser la pandèmia del COVID haguera sigut un bon moment per amparar-se en ell.

El treball i l’oci als almacens de taronja

No sempre és fàcil trobar fotografies de treball, tampoc de dins dels magatzems de taronja o de les relacions socials entre les treballadores. Éder en conserva algunes casolanes però que il·lustren molt bé la faena als magatzems i l’ambient amistós i juganer que s’hi vivia. Els magatzems eren (i en part ho són encara) famílies més o menys disfuncionals en què bona part de les dones deixaven durant uns mesos la dedicació familiar completa per treballar durament; a més s’establia una forta camaraderia amb la comunitat de companyes. Hi havia temps per a l’amistat, per a la rissa, els cants, la conversa i de vegades també per a festes com la que veurem més avall.

***

Dones treballant al magatzem de Vilodi. D’esquerra a dreta, Carmen ‘la de Poldo’, la Beltrana, la tia Asunción ‘la Pata’ i dos xiqüeles de la Vall d’Uixó.

***

Una vista més ampla de les instal·lacions del magatzem de Vilodi. La dona que mira a càmera al mig de la fila de l’esquerra és la mare del propietari de la cafeteria Colorets; i més a la dreta Clara, la mare de Juan Carlos el del forn. A l’altre costat la tia María ‘la Carreguina’ i Lola ‘la Tirora’. Les fotos pareixen de finals dels anys 70 o primers 80.

***

San Antoni

Una vintena llarga de companyes del magatzem de Vilodi (a on en treballaven més de cent) feren un dinar a la Muntanyeta de Sant Antoni; torraren carn, algunes portaren truites i un poquet de tot. Éder, Angelita i Lolín Chabrera que tenien cotxe anaven fent viatges per arrimar a les companyes a la Muntanyeta; estes altres eixien a peu per anar avançant, el cotxe descarregava i tornava a per més.

Les fotos no tenen una gran qualitat tècnica però són un preciós document de la convivència de les dones del magatzem. També són imatges molt boniques: els enquadraments són plànols generals que inclouen grans espais agrícoles, paisatges amples i horitzons diàfans; ens recorden als que es poden veure en pel·lícules de John Ford i altres virtuosos del far west.

***

Delfina Llorens i Montse ‘la Catalana’ disfressades de forma exòtica com a parella per a rebre a les companyes de forma còmica. Una altra xica portava la cua de la nóvia. Estan en els voltants de la Muntanyeta de Sant Antoni, amb una bona vista de la plana poblada de tarongers. A la Muntanyeta els cultius en desús encara són de secà: garroferes i ametlers florits a la dreta de la imatge. Més arrere es veu Betxí i com a fons Penyagolosa.

***

Una mostra del seu treball: taronges empaperades i un cabàs de palla o de palma.

*