Jaime Chicharro i les Alqueries

Algunes persones ens han preguntat per la figura de Jaime Chicharro, un personatge destacat en la història de les Alqueries en el primer terç del segle XX, de fet al tradicional “camí Artana”, la principal via de comunicació del poble, se li va donar el seu nom.

En esta publicació farem un xicotet repàs a la seua vida, especialment en allò que té a veure amb les Alqueries, i enllaçarem singularment la biografia que li va dedicar Pascual Fandos Mingarro en 1961.

Estos són els continguts que podeu trobar a continuació:

Contingut

Biografia

“La Salmantina”

El Port de Borriana

El paper de Jaime Chicharro a les Alqueries

Chicharro i el Sindicat Agrícola Sant Jaume de les Alqueries

Jaime Chicharro i la política

Chicharro i les Alqueries, en la premsa històrica

Sobre la biografia de Chicharro escrita per Pascual Fandos

Biografia

Jaime Chicharro en una foto publicada en 1919, amb prop de 30 anys. Font Wiquipèdia.

Jaime Chicharro Sánchez-Guió va nàixer a Torralba de Calatrava (Ciudad Real) en 1889 i va morir a Guadarrama (Madrid) en 1934, amb només 45 anys, pareix ser que per problemes respiratoris associats al tabaquisme. Fou un advocat i polític conservador espanyol, diputat a les Corts Espanyoles durant la restauració borbònica. En 1912 es va casar amb Dolores Lamamié de Clairac Romero y Bermúdez de Castro (amb qui tindria tretze fills), i dos anys després es van instal·lar provisionalment a la finca de La Salmantina, en l’actual terme de les Alqueries, a on van tindre una intensa vida social. El 30 d’abril de 1920, l’Ajuntament de Borriana el va nombrar Fill Adoptiu de la ciutat. Està enterrat a Borriana, on es troba a més el panteó familiar i on descansen alguns dels seus fills. També a Borriana té dedicada una plaça i un monument commemoratiu.

Era fill de José Chicharro y Martín del Moral, un general carlí d’origen navarrès que va fer la tercera guerra carlista (1872-1876). Es va formar amb els jesuïtes entre Madrid i Bilbao i es va mantindre en l’òrbita de carlisme o tradicionalisme, és a dir, amb idees catolicomonàrquiques, conservadores i, en el seu cas, properes a la doctrina social del papa Lleó XIII, expressada en l’encíclica Rerum Novarum (1891), que des de les files carlistes representava Juan Vázquez de Mella. Estes idees, que rebutjaven tant el socialisme com el capitalisme liberal, donarien peu a nombroses iniciatives, entre les que destacaren la creació de sindicats agrícoles que estarien a la base de les actuals cooperatives agrícoles i caixes rurals.

Durant la Segona república es va traslladar a Madrid, on tornà a militar en la Comunió Tradicionalista. En 1933 va ser elegit regidor pel districte de Chamberí, però moriria un any després.

A partir de la guerra civil la història de la seua família és tràgica: almenys una filla i dos fills van morir a efectes de la repressió a destacats membres de la dreta política, i dos més en la División Azul.

El 2 de setembre de 1961 les seues restes mortals van ser traslladades a un panteó en el cementeri de Borriana, i es van encarregar a l’artista Octavio Vicent les escultures que encara hui presidixen el jardí de la plaça del Pla d’aquella ciutat.

“La Salmantina”

Imatge actual de La Salmantina.

Don Miguel Lamamié de Clairac y Villalonga, descendent de la noblesa francesa, resident en Salamanca i fill d’un diputat a Corts, es va casar amb Casilda Tirado, membre d’una família benestant de Castelló que tenia unes tres-centes fanecades de regadiu entre els termes de Castelló, les Alqueries (que en ixe moment era Vila-real) i Borriana. En morir el seu sogre en 1914, Jaime Chicharro i la seua família es van establir provisionalment a la flamant casa dita “La Salmantina”, per fer-se càrrec del patrimoni familiar. En l’actualitat la casa està abandonada i pràcticament en estat de ruïna. Hi van estar durant poc més de dos anys, fins a l’any 1916, en què se’n van anar a viure al carrer Major de Castelló, però després tornarien sovint a passar els mesos d’estiu.

De la seua estada a la Salmantina conta el seu biògraf, Pascual Fandos Mingarro:

Durante su residencia en la citada finca de “LA SALMANTINA” asistió a unas veladas culturales que se celebraban en el Círculo Instructivo Legitimista de las Alquerías del Niño Perdido, en donde por primera vez habló en público en nuestro Distrito, pues aunque las Alquerías del Niño Perdido pertenecen a Villarreal, prácticamente las podemos considerar formando un todo con Burriana, ya que es en esta población donde desarrollan su vida en todos los aspectos, debido a la distancia que les separa de Villarreal. (p. 70)

I és esta proximitat a Borriana el que va fer que Jaime Chicharro es mantinguera actiu tant a Borriana com a les Alqueries, i que, com s’ha dit, fóra un del “senyorets” que orientava a la Junta rectora.

El Port de Borriana

Chicharro és conegut per ser l’artífex de la construcció del port de Borriana, una infraestructura per a l’exportació de la taronja, la fruita que durant molt de temps va ser la primera font de divises de l’estat espanyol. L’associació de la figura de Chicharro al port de Borriana va generar versets com este, que ens contava Vicente Ros Fuster en una entrevista: “Primera pedra del moll, Chicharro la porta al coll”. Al Grau fondejaven les barques fins a on podien i després duien les taronges amb barcasses estirades per bous; això, en els dies més freds de l’hivern i sense l’equipament apropiat, era un treball duríssim per als anomenats “banyaors”, i massa lent i precari per al volum que abastia aquell comerç.

A la platja de Borriana sempre s’havien carregat i descarregat vaixells, però la història del port és recent: en 1888 es construeix un embarcador insuficient, però la concessió del port comercial no s’aconseguí fins a 1903, sense que milloraren les condicions de treball. En 1921, per Real Ordre de diumenge 18 de desembre, i gràcies a la implicació del nostre protagonista (que, tal com conta Pascual Fandos al seu llibre, arriba a traure-li la pistola al ministre!), s’aprovaren els projectes del port i del seu ferrocarril auxiliar (Vilavella-Borriana) amb finançament estatal. La inclusió del port en els pressuposts de l’Estat es va fer com a favor personal a Chicharro del ministre d’Obres Públiques, tot i que hi ha via un informe desfavorable (el port de Castelló està a molt pocs quilòmetres al nord), i gràcies a que el seu partit estava entonces en el Govern.

El dimarts 11 de desembre de 1928 es va carregar el primer vaixell de taronges des del port encara en construcció. Les obres no acabarien fins a 1932.

A les Alqueries ja hi havia una generació d’exportadors que es van beneficiar de l’existència del port (tant com de l’estació de ferrocarril: L’estació de Borriana/ les Alqueries i el comerç de la taronja) i que van deixar el seu record en la memòria però també, per exemple, en l’arquitectura del nostre poble, en les bellíssimes cases o alqueries modernistes sufragades amb les rendes que produïa el sector citrícola: el xalet de Safont (l’actual ajuntament), la casa de “Filets” o del “Bassero” o les d’altres exportadors o simplement llauradors acomodats. A tots ells els va beneficiar la construcció del port de Borriana. Sobre estes arquitectures vam publicar un xicotet catàleg de cases al nucli urbà, dit Arquitectura de les Alqueries, però també vam organitzar una Ruta pel modernisme i alguns edificis singulars del poble en la que férem la visita i la interpretació d’alguns edificis, i vam documentar una Ruta per alguns edificis singulars del poble i el nostre terme que incloïa la Salmantina. També vam publicar un mapeta, per cert: Les Alqueries en els anys 50: panys, sendes, camins, carrers i llocs emblemàtics.

La localització del port de Borriana, per cert, va competir breument amb Nules, que també tenia un embarcador. Als dos pobles es carregaven els llaüts (tradicionals barques de vela llatina) amb què s’enviaven mercaderies —arròs, alls, blat, garrofes, panses, figues, oli, faves o seda— a ports com el de Barcelona o el de Mallorca. Nules tenia al seu favor el fet que no estava tan a prop del port de Castelló, a més va patir el traçat del ferrocarril auxiliar (l’actual “camí de la Vieta”), el trenet que duia el material de la pedrera de Sant Sebastià de la Vilavella a les obres del port. Este greuge oblidat va ser popular durant molt de temps a Nules [veure entrevista a la centenària Josefina Monlleó Arámbul].

El paper de Jaime Chicharro a les Alqueries

En 1914, amb vint-i-cinc anys i ja des de Castelló, Chicharro es va implicar en la fundació de sindicats catòlics i va fundar els conservadors Diario de Castellón i La Gaceta de Levante. En 1919 i 1920 va ser diputat pel districte de Nules —que incloïa Vila-real i per tant les Alqueries.

Diu Pascual Fandos:

En cuanto fijó su residencia en nuestras tierras comenzó D. Jaime sus actividades políticas por el Distrito de Nules, dando a conocer su oratoria elocuente, realizando favores, fundando Sindicatos Agrícolas e interviniendo en actos políticos, entre ellos uno de controversia frente a republicanos en Villarreal. Pronto el número de seguidores aumentaba de día en día, hasta conseguir fuese el representante del Distrito de Nules en el Congreso de los Diputados. (p. 71)

Però en concret què va fer Chicharro per les Alqueries? Pascual ho resumeix de la següent manera:

ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO.- Este importante caserío que forma una verdadera población con cerca de 4.000 habitantes con gran número de viviendas ya formando calles, ya diseminadas en el campo, situadas entre Villarreal, Burriana y Nules, es donde don Jaime Chicharro fijó provisionalmente su residencia en su finca “La Salmantina” cuando llegó a nuestra provincia para hacerse cargo de sus fincas para residir entre nosotros.

En este caserío fundó un Sindicato Agrícola que ha sido y sigue siendo la riqueza de sus habitantes. Este hecho se produjo de la siguiente manera:

Estaban los tradicionalistas de este caserío muy apesadumbrados porque el local que ocupaban y en el que tenían instalado el Círculo Instructivo Legitimista, tenían que abandonarlo porque su dueño les anunció que lo dejasen porque él lo necesitaba, y no había forma de encontrar local para traspasarse. Entonces Chicharro les dijo: “Vosotros, más bien que un local para el Centro, lo que necesitáis es un Sindicato Agrícola en donde encontréis apoyo y solución a vuestros problemas económicos”. Aceptaron la sugerencia de Chicharro y a su iniciativa, empezaron a edificarse un soberbio local de planta baja y piso, mediante acciones propiedad de los mismos socios, que en poco tiempo estuvo en condiciones de ser ocupado.

Terminado éste, el 26 de julio de 1914 se hizo la inauguración con gran solemnidad, asistiendo a la misma además de Chicharro, y a instancias del mismo, relevantes personalidades, entre otras, don Martín Mengot, Director del Diario de Valencia; don Trinitario Presencia; Joaquín Castañeira, etc., las que pronunciaron elocuentes discursos, empezando a funcionar el Sindicato, al que, en honor a Chicharro, se le denominó “Sindicato de San Jaime”, que es el mismo nombre que sigue llevando, y en él han encontrado protección y ayuda todos los habitantes de este caserío, de tal manera que es la base de la vida de los mismos.

En los tiempos de la guerra europea 1914-18, se produjo una grave crisis naranjera en toda la comarca por falta de exportación de dicho fruto, y los habitantes de este caserío se encontraron en una situación económica apurada, y don Jaime Chicharro con el fin de darles solución se desplazó a Madrid y personalmente consiguió un cuantioso crédito en el Banco de España de Castellón a bajo interés, con lo cual les solucionó su comprometida y angustiosa situación y pudieron seguir cultivando sus tierras y reconstruir su economía, hecho que no hubieran podido conseguir sin la ayuda calurosa y desinteresada de Chicharro. Cuando se le indicó de pagarle los gastos que tuvo en sus desplazamientos, y en las gestiones realizadas, se negó rotundamente a recibir un céntimo, y además se les ofreció a solucionarles gratuitamente todos los asuntos que se les presentaran, tanto particulares como profesionales, como así lo hizo. Por eso, y con razón, cuando me entrevisté con algunos de sus amigos en el mismo Sindicato de San Jaime para que me hablasen de Chicharro, entre ellos los hermanos Arrufat, al relatarme estos hechos, pude advertir que, emocionados al recordar su memoria y a los veintisiete años de bajar al sepulcro, aparecían lágrimas en sus ojos en señal de dolor por la pérdida del amigo y del bienhechor.

Chicharro i el Sindicat Agrícola Sant Jaume de les Alqueries

L’origen dels sindicats agrícoles i les caixes rurals cal buscar-lo en els “círculos católicos de obreros” que s’inicien a la província de Castelló en 1870 (ho contava Vicent Felip Sempere en “Aproximació a la fundació del Sindicat Agrícola Sant Josep de Nules”); a Nules i a Borriana, els cercles daten de 1883. La base fonamental d’estos cercles, tot i que en teoria havien de ser apolítics, eren persones vinculades al partit Conservador i al tradicionalisme carlista.

Estos cercles podien incloure activitats d’oci, d’alfabetització i de “socors mutus” per als treballadors, que estaven privats de qualsevol tipus de protecció social. Al mateix temps, mantenien una militància ideològica i un proselitisme catòlic per regla general molt dur, que contribuïa a la polarització social.

Quant al paper de Jaime Chicharro en el sindicat obrer catòlic de les Alqueries, el seu protagonisme té alguns clarobscurs. Vicente Ros ens contà que Chicharro, José Màrtirs Torres (el “senyoret de Màrtirs”, que vivia al Replà) i José Lila, “els senyorets”, orientaven a la Junta rectora.

També ens contà com es va començar el procés que acabaria derivant en la Caixa Rural Sant Jaume de les Alqueries: el grup carlí del poble va obrir un casino, sense passar la Societat pel Registre civil. En la primera acta l’anomenen “Primer Casino Español”. En 1911 canvia i passa a dir-se “Círculo Instructivo Legitimista”. Eren temps mísers en què resultava difícil pagar un lloguer de 9 pessetes; feien rifes i concerts de la banda (que estava vinculada al carlisme?) per traure diners.

El rector del poble feia de conciliari en la societat, i va proposar que es fundara un sindicat obrer per ajudar al treballador. Fundaren la cooperativa en 1914 i es compraren ferramentes: un lligonet, una lligona, “serruig”, aixada, aladre, cavallonadora… Ho alquilaven als socis per 10 cèntims, 15 cèntims… Fins i tot un empeltador! Va començar amb més pena que glòria, però eren molt cabuts. Tot i les diferències ideològiques, la cooperativa va resultar molt popular perquè es preocupava pels treballadors.

El següent pas el va donar un tal Cantavella, de Vila-real, per fer la Caixa Rural, amb l’assessorament de la Caixa d’Almassora. Es fundà la Caixa en 1928. Al principi amb moltes penes: en un moment determinat digueren que no poden fer préstecs perquè la gent no feia ingressos. Com que hi havia certa unitat entre les Caixes reberen un préstec de la Caixa de Nules.

Mossèn Salvador Ballester Huguet, al seu llibre Racons i records del meu poble, parlant de son pare, Salvador “del Pou”, descriu amb altres matisos com va ser aquell procés:

El meu pare havia estat membre del primer grup d’alcrieros que van treballar per la independència del poble, i també membre fundador del Casino Español, després Círcol Instructiu Legitimista, per iniciativa del senyor de Lila, y a partir de l’any 1914, Sindicat Catòlic Obrer Sant Jaume, per iniciativa de Mossèn Mame López, capellà del poble en aquell moment. El meu pare sempre em deia que el Sindicat estava en deute amb aquest sacerdot, perquè d’ell va partir la idea de fundar el Sindicat, no de Don Jaime Chicharro, que sols li va donar suport y secundar la seva idea, com així consta en l’Acta de 12 d’abril de 1914 (Llibreta d’actes del Sindicat núm. 0, pàg. 58-60). Al dir això no vull traure mèrits a ningú, sinó posar les coses al seu lloc. El meu pare va formar part de la Junta directiva del Sindicat vàries vegades, com així consta en les actes, com a tresorer o depositari (Llibreta d’actes del Sindicat núm. 1, pàg. 1 i 31). Ell va ser el primer tresorer de la Caixa Rural, a la creació d’aquesta, com a secció del Sindicat; i ell va ser qui va comprar, per encàrrec de la Junta General, la caixa forta l’any 1928 (Llibreta d’actes del Sindicat núm. 1, pag. 31).

Jaime Chicharro i la política

Jaime Chicharro va viure en un moment de molta polarització política i molta violència. Pascual Fandos, que escriu una autèntica hagiografia, el situa en episodis pràcticament de pistolerisme, i per notícies en la premsa de l’època sabem de la retòrica colpista i exaltada que utilitzava. El passat carlista, les posicions antiliberals (que situaven tot el mal d’Espanya en les Corts de Cadis de 1812), l’esmentat pistolerisme, l’amenaça armada dels requetès, les posicions germanòfiles en la primera guerra mundial (que van generar una fractura en el carlisme que es va voler resoldre apel·lant a la neutralitat d’Espanya), les airades posicions contra l’escola laica o les postures confessionals pràcticament teocràtiques, són difícils de sostindre hui en dia ni tan sols des de les ideologies més ultres.

El carlisme va ser el responsable de tres guerres civils al llarg del segle XIX. La política social del papa Lleó XIII li va donar un poc d’aire i va servir per a la creació dels sindicats agraris que, sens dubte, van fer molt de bé en el nostre context, però recordem que si es va fer així també va ser per neutralitzar les peticions de justícia social del moviment obrer internacional. Sense cap voluntat de polititzar la història, pensem que hui en dia és insostenible una hagiografia del personatge sense cap tipus de valoració crítica.

Per entendre la retòrica incendiària que utilitzava en les seues aparicions públiques (i que es poden trobar fàcilment en els arxius de premsa històrica), reproduïm ací una crònica treta de El Correo español (Madrid). 27/4/1912:

Jaune Chicharro. Nuestro querido amigo y correligionario don Jaime Chicharro, de la Juventud jaimista de Madrid, sube á la tribuna y pronuncia un discurso que no dudo en calificar como el mejor de cuantos le he oído, sintiendo que la falta de tiempo y la necesidad de extractar todo para adaptarlo á la información telegráfica no me permita ampliar la reseña del elocuente discurso de nuestro joven y entusiasta correligionario.

Saluda á los jaimistas andaluces; canta las glorias de la Tradición; combate con ensañamiento la obra de las Cortes de Cádiz; hace historia de las luchas que la España tradicional ha sostenido; recuerda los trabajos y esfuerzos que ha hecho Andalucía en favor de la Patria y de la Tradición y señala el contraste que existe entre los veteranos y Juventudes jaimistas y los personajes y personajillos políticos liberales de todas castas que hoy existen.

Pasa luego á relatar diversos hechos históricos para sacar la consecuencia de que nuestra comunión es inmortal y sólo dejaría de subsistir cuando sucumbiera España. “Existiremos nosotros mientras exista la Patria, y si desaparecemos, también ella desaparecerá”.

Recuerda palabras del insigne Mella, á quien califica como el más sabio y elocuente orador de la raza latina, arrancando esta evocación á nuestro gran tribuno aplausos y vivas entusiastas.

Describe después la Revolución francesa, que pudo hacerse porque á ella no pudieron oponerse Requetés. (Aplausos.)

Acaba su magnífico discurso en inspirado párrafo, pidiendo á Dios le conceda la dicha que anhela de morir envuelto en la bandera legitimista y que manos de heroína jaimista cierren sus ojos. (Ovación formidable.)

Chicharro i les Alqueries, en la premsa històrica

A la nostra Hemeroteca huitcentista de les Alqueries hem trobat algunes notícies que tenen relació amb Jaime Chicharro: sobre la seua residència a La Salmantina, la relació amb el Círculo Instructivo Legitimista de les Alqueries, el pas del pretenent carlista Don Jaime de Borbón per sa casa:

El Adelanto: Diario político de Salamanca: Año XXX Número 9224 – 1914 julio 4

En las alquerías del Niño Perdido (Villarreal), se ha celebrado el acto de bautizar al hijo de don Jaime Chicharro y doña Dolores Lamamié de Clairac, asistiendo numerosos y distinguidos invitados que fueron espléndidamente obsequiados.

Diario de Valencia – Año IV Número 1206 – 1914 julio 15 (15/07/1914)

ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO. Los esfuerzos titánicos de nuestros correligionarios de este poblado, encaminados a la inauguración de un nuevo Círculo, se verán dentro de breves días coronados por el éxito más grandioso y envidiable.

Relativamente hace poco tiempo en estas mismas columnas dimos cuenta de la colocación de la primera piedra de la nueva Casa social y Sindicato de obreros; hoy nos congratulamos en consignar que su construcción toca ya a su término y que el próximo día 26 tendrá lugar el solemnísimo acto de su inauguración oficial.

Para celebrar tan fausto acontecimiento se organizan varios festejos, de los que nos iremos ocupando a medida que los conozcamos.

Por hoy podemos decir que se prepara un mitin monstruo y un gran banquete, que será servido por un reputado fondista, en el salón principal de la nueva casa.

Todos cuantos deseen asistir a él pueden inscribirse hasta el dia 22, dirigiéndose al señor Cura, remitiendo el importe del cubierto, que es de cinco pesetas.

En el mitin, que será por la tarde, tomarán parte, según noticias, el director del DIARIO DE VALENCIA D. Juan L. Martín Mengold, D. Trinitario Presencia, presidente de la Junta Provincial de Valencia; D. Jaime Chicharro, y casi con seguridad acudirá también D. Rafael Díaz Aguado Salaberry.

Diario de Valencia – Año IV Número 1219 – 1914 julio 28 (28/07/1914)

Una extensa crònica de la inauguració del nou local del Círculo Legitimista. Reproduïm un fragment que ens pareix més rellevant per al poble:

ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO. En este poético y sugestivo rincón, esmaltado de riquísimos naranjales, se ha edificado de planta una preciosa casa de dos pisos para constituir en ella un nuevo solar tradicionalista.

En la parte inferior se ha constituido un Sindicato agrícola; en la superior, compuesta por un precioso salón de treinta metros de largo por quince de ancho, se ha instalado el Círculo Legitimista.

Tan grandiosa obra ha sido debida, en primer término, al entusiasmo incomparable del joven abogado madrileño D. Jaime Chicharro, que en las Alquerías posee una hermosa finca y que allí está pasando una temporada, y en segundo término a la fe de aquellos sencillos habitantes, que por el ideal sacrifican sus intereses y fortuna a la voz imperiosa del deber.

Ejemplo de esa fe es el caso de un pobre labrador que dió para las obras la mitad de su fortuna: dió cien duros y no tenía más que mil pesetas de capital. ¡Qué corazones hay debajo de la pobre blusa de nuestra gente de campo!

El domingo se celebró la inauguración de este nuevo baluarte del tradicionalismo. El acto merecería ser cantado en largas estrofas. La necesidad nos obliga a reseñarlo brevemente. (…)”

Las Provincias: diario de Valencia: Año IL Número 17547 – 1914 Octubre 14

¿D. JAIME EN VILLARREAL? Castellón 13, á las 9’15 noche.

Dícese que el domingo llegó á Villarreal, procedente de Barcelona, D. Jaime de Borbón, reuniéndose con los señores marqués de Cerralbo, Llorens y Simó, en una finca de las Alquerías del Niño Perdido, propiedad del ex-presidente de la Juventud tradicionalista madrileña, D. Jaime Chicharro.

Se añade que D. Jaime, con sus acompañantes, siguió el viaje á Valencia, en cuyo puerto embarcó.

Los jaimistas niegan estas noticias, pero otras personas las dan como ciertas, agregando detalles de la visita.

El gobernador civil Sr. Pérez Maguin dice que no sabe nada.

Las Provincias: diario de Valencia: Año 60 Número 18569 – 1925 Agosto 12

EL GOBERNADOR CIVIL DE CASTELLÓN, EN ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO. El gobernador de Castellón pasó el día del domingo en la finca que el señor Chicharro posee en el término de Alquerías del Niño Perdido.

Heraldo de Castellón: Año XXXVII Número 11208 – 04 Febrero 1926

ECOS DE BURRIANA. De sus fiestas y feria. (…) A las ocho y media de la noche, se disparó en la plaza de don Jaime Chicharro (El Pla) un bonito castillo de fuegos artificiales, a cargo del habilidoso pirotécnico de las Alquerías del Niño Perdido don José Martí. (…)

Heraldo de Castellón: Año XLIV Número 13327 – 11 Abril 1933

Se anuncian mítines de propaganda tradicionalista en Morella y Benicarló para el día 16 y en Alcora y Alquerías del Niño Perdido el día 17, con la intervención, entre otros oradores de Chicharro y el Barón de Cárcer.

Heraldo de Castellón: Año XLIV Número 13419 – 27 Julio 1933

DON JAIME CHICHARRO. Después de pasar unos días en su finca “La Salmantina” de las Alquerías del Niño Perdido ha regresado a Madrid el exdiputado a Cortes por Nules, don Jaime Chicharro.

Heraldo de Castellón: Año XLVI Número 14008 – 16 Julio 1935

La família Chicharro-Lamamié de Clairac va continuar venint a La Salmantina després de la mort del patriarca.

VERANEANDO. (…) Desde Madrid a su finca “La Salmantina” de las Alquerías del Niño Perdido, la señora viuda de Chicharro con sus hijos. (…)

Sobre la biografia de Chicharro escrita per Pascual Fandos

Portada de la biografia de Jaime Chicharro escrita per Pascual Fandos.

Pascual Fandos Mingarro (†1976), va ser titular de l’Acadèmia d’estudis mercantils de Borriana, home tradicionalista com queda clar en el seu text, antic seguidor de Jaime Chicharro. En 1961, el mateix any en què les restes mortals de Jaime Chicharro es van traslladar al cementeri de Borriana, va publicar este llibre hagiogràfic que inclou nombrosa informació de premsa i de documents oficials i privats del període 1916-1934. És un llibre important per a entendre aquell moment històric, que va recuperar el Centre d’Estudis i Documentació de Borriana i que després va incloure la Universitat Jaume I en el seu Repositori.



Isabel López Gascó, florista

Nom/Cognom Isabel López Gascó
Títol  Isabel López Gascó, florista
Fonts de les fotografies  Col·lecció de Puri Castillo Julián

Col·lecció d’Éder Bello

Col·lecció de Delfineta Llorens

Col·lecció de Paquitín Martínez Ramón (‘Popi’)

Col·lecció de Pilar Molés Ros

Col·lecció d’Eloísa Molés García

Col·lecció de Batiste Soriano

Col·lecció de Rosa Ros Pons

Col·lecció de les Famílies Usó i Arnal

Temàtiques Oficis, dona, etnografia
Data i lloc de l’entrevista  Dijous 7 de juliol de 2022, a la ‘Floristeria Mariola’
Equip entrevistador  Etnopèdia (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/YHSUxP5xYk4
Extracte 
PDF

Vam conèixer a Isabel López Gascó, “la millor florista mundial” quan vam anar a entrevistar als seus pares, Ramón López i Isabel Gascó. Hem deixat que passara el temps però teníem molt clar que l’havíem d’entrevistar. A més hem aprofitat per proposar-li un xicotet joc d’etnografia sobre l’ús de les flors a les Alqueries al llarg del segle XX. Ja voreu quina erudició i quin ofici demostra sobre el tema! Ha sigut un plaer i un privilegi per a nosaltres.

Esta entrevista coincidix amb els 25 anys de la Floristeria Mariola. Només ens queda agrair-li de nou la seua disponibilitat i la seua generositat i simpatia; per suposat felicitar-la per ixos 25 anys i reiterar l’enhorabona pel nivell aconseguit: el de “millor florista mundial”, que li permet treballar en Venècia o rebutjar un projecte en Sevilla per la calor.

Podeu estar al tanto de la seua activitat a la pàgina de Facebook https://www.facebook.com/floristeriamariola

Sinopsi

Isabel López Gascó parla del seu treball com a florista, un ofici que requerix formació continua, però a més comenta per a nosaltres una col·leccioneta de fotos en què apareixen flors i en la que podem vore com canvien les modes. I finalment ens explica com va ser que es va convertir en “la millor florista mundial”.

Transcripció

…Per molts aspectes, però en concret pel tema de la floristeria, claro. De tu han dit que eres “la mejor florista mundial”, en prensa…

Darrere tens la foto [risses].

…se pot llegir. Clar. Entonces des de fa molt de temps volíem xarrar amb tu però bueno, per mil històries ho hem anat dixant…

Pues bueno, ja ha arribat el moment!

I mos havies de contar un poquet com vas arribar tu a ser florista. I com t’has format, perquè açò no és… algo hi ha que saber, òbviament.

Hi ha que saber, hi ha que seguir estudiant. Jo vaig a classe, encara que no ho parega. Vaig a classe, seguisc anant a classe. Hi ha que reciclar-se; està tot inventat, com en la moda està tot inventat, però n’hi ha que posar-se al dia [ens senyala una xicoteta col·lecció d’una desena de títols emmarcats sobre la paret].


Mare meua!

Bueno, açò és una part! Hi ha que anar canviant-los pa que no siguen sempre els mateixos, però tens que fer cursos durant… tots els anys. I la formació no està de més, al contrari.

I com se te va ocórrer… com vos se va ocórrer muntar una floristeria?

Pues sempre mos havia agradat. Sempre. Bueno, jo treballava a l’almacén, això sí que ho vam comentar alguna vegà, jo treballava a l’almacén de taronja, i açò era la tenda del poble. I quan se jubilen els meus pares la idea era… les flors sempre havien estat ahí. La veritat és que sempre havien estat ahí. I bueno, al jubilar-se els meus pares la meua germana diu: “pues jo fique una floristeria”. I jo feia la temporà de la taronja i en después ajudava ací en casa. I después se casa i se’n va a viure a Madrid [risses], als coranta se casa i se’n va viure a Madrid. Entonces era un poquet que m’ho donà fet “la clientela està feta, estaràs en casa”, i és algo que a mi me seguia agradant. I ací estic.

Tu treballant amb ella ja estaves formà…

Sí, bueno, sabia algo, eh? [risses] Sabia “algo”. “Algo”. La formació era superimportant. Encara que mosatros no som floristes: som “vendedores de flores, plantas y semillas”, no tenim un IAE que corresponga a floristes. És molt trist, eh? No se pot conseguir. De moment no se pot conseguir, no hi ha res que mos avale. Ahí estamos en ello: ahí estem peleant, peleant, peleant… Sí que hi han unes escoles que… a vore, una escola de Paisajismo, de Jardinería y paisajismo, que està en València, n’hi ha en Madrid… n’hi ha vàrios. Però la formació que te dóna la Jardinería y el paisajismo no és açò. N’hi han unes acadèmies que formen igual que jo tinc la meua escola, però bueno, això te dóna unes titulacions, que les titulacions seran les que mos serviran después pa convalidar titulació si algun dia dixen que anem a ser floristes. En España no existixen floristes.

Tu en la pràctica ni llavors ni plantes…

Jo lo atre, però no estem reglats en cap puesto. És “flores, plantas y semillas y pequeños animales”, és el IAE que mos correspon.

“Y pequeños animales”?

Sí, jo per eixemple perquè ho vaig llevar, perquè a mi això no m’interessa, perquè si no en pandèmia haguera estat obligà a obrir per pienso de animals. Coses curioses però sí, sí, i después tens… Evidentment segons l’IAE que traus pots fer certes coses. Però en veritat per a obrir una floristeria és “vendedor de flores, plantas y semillas”. Triste. Campeona del mundo de arte floral y soy vendedora de flores [risses].

I la teua formació a on la fas? O siga, des d’ací… en Castelló o…?

No, València, normalment València. València, Madrid, Barcelona… Depén de lo que m’oferixen que me va més. La meua escola està en València, aunque… el fiscal està en València però curiosament l’escola a la que perteneixc és “Escuela Itinerante de Floristas Artesanos”, E.I.F.A., entonces el professor dóna els cursos en València majorment però ne fa en atres puestos d’Espanya, a on el criden se desplaça. Però bueno, vaig a on més m’agrà el curs que facen.

Ací la clientela és local, m’imagine.

Sí, tinc algo de alrededors però no, més local. Estic molt contenta de la clientela.

Claro, supose que festes del poble…

Uah, a tope! Les que acabem de passar [festes de la Segregació, al voltant del 25 de juny] i les de octubre pues tamé, i totes les festes que n’hi han durant tot l’any.

I la iglésia, m’imagine que…

Tamé, tamé, una part important.

La iglésia està sempre adornà.

Sí, ací hi ha molta costum. Sempre està allò de que… “és que tinc que donar gràcies, fe-mos un ram de flors i fica-mos a la iglésia. Que tinc que donar gràcies”. Això ací està molt estés, la veritat.

I quan arreglen la iglésia per qualsevol cosa vas tu a…? O s’emporta la gent algo d’ací…?

[5 min.] No, no, vaig jo.

Vas tu, clar, clar. Ja m’ho pense, per supost.

Sí, sí, se transporta allí o inclús se treballa allí en el pati de darrere. Segun me és més cómodo a mi perquè la tinc molt propet i això és una ventaja [risses]. És una ventaja.

I m’imagine que batejos…

Sí, tot, tot…

…comunions…

Ací la gent tamé està molt acostumbrà a arreglar la pila pa batejar als xiquets. S’està perdent. La gent jove està perdent ixa… sana costum pa mi [risses], perquè pague el autònom tots els mesos, aixina que “sana costum”. I la veritat és que la gent jove no li dóna tanta importància, però hi ha molta gent… fotos pues sí que diuen: “ostras, m’ho vaig perdre, no vaig pensar en adornar la pila, en algo tan bonico, en algo tan simbòlic”. I les comunions, una missa d’aniversari o de difunts, que quan falten ixes coses se… sí, se seguixen, en els pobles xicotets ho seguim tenint. Sí.

I bodes, rams de nóvia, totes estes coses…

Sí, sí, sí, tot.

És molt bonic, no?

Sí, preciós.

Clar, tot este treball és molt creatiu.

És bonico. Tinc la sort de treballar en algo que m’agrà, que no tot el món ho pot dir [risses]. Última experiència, boda en Venècia. He anat a preparar una boda a Venècia, con lo cual…

Sí, ho vaig vore en Facebook.

Això lo que passa és que, claro, les fotos són un poc top secret, no mos dixen publicar res, per confidencialitat, i bueno, no sabem qui eren los “famosos señores” pero ahí vam estar, en Venècia treballant.

Tot el món al millor no té ixes ganes de ser creatiu, però tu t’has clavat en la part més…

A mi m’agrà, jo què vols que te diga?

Te va la marxa, sí, sí.

Sí, sí, jo sóc aixina. A mi lo convencional no m’agrà [risses]. Ho faig: si una clienta ve i me diu: “vull algo tradicional, convencional”, bueno pues sí, pa això hem estudiat i sabem fer-ho. Però si me dixen crear pues… cree. És una part molt important de… Jo per eixemple no sé dibuixar, quan tinc que bocetar jo no sé. No sé, no sé. Entonces jo dibuixar un… com li crearia un espai pa una nóvia pa mi és difícil perquè no tinc ixa vena. Jo ho veig i dic: sí, açò, allò, faré açò… ho veig. Però no sé plasmar-ho al paper. El meu professor sempre me riny per això, diu: “los bocetos son importantes”, bueno sí, vale, pues si bocete jo ja te dic que no pille ninguna nóvia [risses], como que no, però és un món molt fascinant també.

Clar, qualsevol ofici, qualsevol artesania si l’agarres per la via creativa…

La vena del dibujo…

Bueno, però ací la creativitat està en un atra cosa.

Però jo ixa part no la tinc. Zero, zero… [risses]

Per altra part, la setmana passada teníem l’entrevista i no la vam poder fer perquè hi havia un enterro. Els enterros, tu fas tota la part… corones…

Sí, sí, sí, és una part important, aunque triste… pues procures transmitir sentiments en ixos moments, les flors transmitixen sentiments. I és un moment que la gent no se dóna cómpter de res, sí que és veritat que en ixe moment la família no està pa donar-se cómpter de res, però bueno, les coses estan ahí i passat el temps… passat el temps se veuen.

Aixina tu tens que estar quasi vint-i-quatre hores al dia disponible…

Sí, el teléfono no l’apague mai [risses]. Quan em diuen: “apaga el teléfono, descansa, apaga el teléfono”: no, no puc. A vore, tot té un temps i tot té un límit, però per eixemple, això passa a les tres del matí i te quirden a les tres del matí perquè a lo millor al dia siguient… pues no sé, per dir-te algo: pues al difunt se l’enduen fora, o mil històries. Entonces sí que són ixes hores, lo atre tot té un temps i tot se pot fer durant el dia, però ixes coses no, això és quan és, vint-i-quatre hores.

Quan hi ha una cosa aixina te n’hauràs d’anar a buscar tot el material…

Sí, tot el material. Sols tindre algo en càmara, que la càmara pa això és, pa que estiga algo en càmara, però si a mi me quirdes ara i me dius: “pa demà necessite… tinc un funeral i pa demà necessite…”, jo me tinc que menejar a buscar el material. Per això quan me diuen: “porta-m’ho lo antes possible”. Mmmm… bueno, tot lo antes possible. Perquè estem parlant… jo estic assoles i estem parlant que a mi confeccionar, no anar a per la flor i tindre-la: confeccionar una corona són tres hores mínim. Mínim, tenint el material a casa; si no el tens has d’anar a València a buscar-lo perquè desgraciadament en Castelló no tenim el avio que poden tindre… N’hi ha menos distribució i menos… Està tot més localitzat en València. Però bueno, ho fem. No hay más. Són coses que diuen: “no, si això total…”; no, total no, és laboriós, és hecho a mano. Per això tamé som floristas artesanos, vol dir treballar amb les mans. [10 min.]

Clar, sí, sí, no vens a orri, ho has de treballar…

No, no, s’ha de treballar, no és agarrar… ara és molt divertit el món de les nóvies: “vull un ram però no vull un ram”, ai mare, ja has vist algo a on no toca, ja has vist algo a on no toca. I el “vull un ram però no vull un ram” no és un ram confeccionat: “com que ha anat a un puesto, ha agarrat les flors i ha fet aixina”. Ai, amiga, però pa que això quede aixina tu el tens que treballar. “No, però és que no m’entens, jo no vullc un ram”. Que sí, que t’entenc, que jo sé lo que vols, ja t’ensenyaré unes fotos i voràs com tu vols això. Però claro, és el… creuen que fer això… no, costa més això que el típic bouquet de tota la vida. Però bueno, el fem. Tu vols això: això tens, ja està. Cap problema, cap problema. “Pedid y se os dará”, no es diu aixina? Tot lo que pugam fer…

No sé si a les Alqueries se fa el Corpus, se fan arreglos de taules i coses d’ixes…

S’ha tornat… el Corpus s’ha tornat a agarrar, va estar uns anys que ací no teníem Corpus. Sí, enguany vaig tindre jo una taula davant de casa, con lo cual… Sí, hem tornat a agarrar el Corpus! [risses]. Sí, a vore: a la gent li costa, li costa. A la gent li costa, sí que és veritat. Va haver uns anys que la Setmana Santa tamé s’havia quedat… sense… S’ha tornat a agarrar. Costa, i estes coses pues, i apart de creències són coses que la juventut… i l’escala -jo ja no sóc jove-, d’ací pac avall como que… ho veuen d’un atra manera. Però sí, hem tornat a fer les taules del Corpus, s’han tornat a rependre, i ahí estarem pa que no se perguen.

I quan veiem per ahí que hi han petals per exemple… tot això passa per tu o la gent s’ho busca?

Bueno, el que té s’ho busca però hui en dia se compra tot. Algun dia els pètals estaven en tots els horts, en totes les cases de camp n’hi haven. Ara no, ara se compra a quilos. Se compra. És que se compra. Els pétalos pa les bodes: se compren. Els cucurutxos de pétalos tenen un preu, perquè se compren. A quilos. I depenint de èpoques, com les flors: els Corpus el pètal està caríssim perquè se gasta en tota Espanya, molt de volumen. I entonces pues hi ha que pagar-ho al preu que toca. Esta setmana ja no està al mateix preu.

Bueno, va per temporaes, clar.

Sí, bueno, durant tot el any la flor està més o menos… durant tot el any molt similar, llevant de campanyes clave, perquè ací tenim Setmana Santa, se paga més cara; enamorados, què se paga més car en San Valentín? Les roses, fijo, és lo que se ven, pues pugen el preu, què tenim que fer? Ojalá fora que no el tingueren que pujar. Después en estiu n’hi ha flor de molta varietat, però sí que és veritat que al Corpus, que és en estiu, pues els pétals caríssims. Después ja d’ahí ja passem a Tots Sants i Tots Sants ja és otro mundo. Tots Sants ja és otro mundo perquè no dependim de mosatros, si dependírem de mosatros… però com dependim del mercat holandés… Con lo cual juem a subhasta de Holanda.

Clar, això volíem preguntar-te tamé: de a on ve tanta flor?

Holanda. Holanda és el mercat que… el mercat majoriste. Colòmbia és gran productora, Colòmbia i alguns d’aquells països, però Colòmbia i Ecuador són… Entonces n’hi ha problema pa arribar les coses d’allà ací, per els règims i tal s’estan ficant les coses complicaes. Holanda és el mercat a on funciona. I d’allà ja se repartix a tots. Tenim un bon mercat en València però somos pequeños [risses]. Som xicotets. Som xicotets però bueno, ahí estem. Aguantarem.

Supose que com qualsevol àmbit creatiu, açò funcionarà molt per tendències, per modes que aniran canviant… És lo que dies de la formació antes, no? Tens que estar molt pendent, formant-te… no sé si… supose que hi hauran revistes, hi hauran…

De tot. [Mostra el número 144, “Especial Nupcial” de la revista Clip. Flores y más] [risses] La del sector. A on eixim; quan fem les coses eixim ací. Sí, i és lo que marca tendència. Què marca tendència? Pues com tot, les modes. Les modes i les influencers ara són les que marquen tendència. A vore, jo parle del meu ofici, però com tots: veus un trage que dius: jolín, què mal cosit està ixe trage! I sin embargo el porta fulanita i és perfecto y maravilloso. Pues açò tamé, veus bodes que dius: en sério? En sério? Què cosa més fea li han fet a esta xica! I resulta que és lo más. Pues xica no és aixina, però… Però sí, sí, marca tendència. Està tot inventat. Tornem ara al ram… Mosatros fa enguany vint-i-cinc anys que tenim la floristeria. I els primers rams que vam fer de nóvia són els que tornaran a la temporà que ve. Tot inventat. Lo que passa que, a vore, se milloren, [15 min.] se retoquen pa que no siga lo mateix però sí que és veritat que el veus i dius: açò ho feia jo… fa molts anys. Bueno, pues bueno, pues torna. Però ho farem, ho farem…

A vore, un atra pregunta ingènua total: quan jo estudiava tenia un llibre que m’apassionava molt, que era el tema de l’Ikebana japonés i tot això. Amb tota la ignorància del món: jo no sé això…

És otro mundo. És totalment diferent, és “menos es más”. Cosa que no… És una cultura diferent, i és algo que des de xicotets tot el món allí coneix. Ací és impensable que ningú conega lo que és un… diferèncie a lo millor una varietat d’una flor d’un atra, i allí el ikebana és… forma part del dia a dia. I es otro mundo, es algo superinteressant.

Jo he estat allí i està viu…

I en totes les cases se sap parlar d’això. Cosa diferent d’ací.

A banda de les tendències supose que hi haurà rams o hi haurà ornamentació de primera, de segon i de tercera, no?, perquè tot el món no estarà igual. Igual ara que fa cent anys.

No, això sempre. Sempre han estat… hi ha un escaló. No vol dir que tu pugues més o pugues menos, si no que, si no arribes pues bueno, arribem… Hi ha un pressupost, evidentment, és, ho torne a repetir, com quan te compres un trage, vas i dius: “este trage és el que m’agrà però este és el que puc pagar” [risses]. Pues en açò igual, encara que, bueno, sempre pues, se intenta, se tira de les dos parts i se intenta fer tot lo que se pot. Però sí, sí, és aixina, el que ve i te diu: “vull açò” i no te pregunta preu, i el que ja entra marcant-te un preu. Entonces ja és difícil treballar. Com en totes les faenes. Si t’entren marcant un preu i demanant-te això amb ixe preu… mmm, perdona, jo seré la que te diré lo que val i tu sabràs si pots pagar-ho o no, però este mon està ara aixina en este moment.

I lo que volíem era ensenyar-te unes fotos i a vore què mos pots dir.

Vale, ho intente.

Figura 1. María, mare d’Eloísa Molés, i el seu marit en una foto de bodes, en 1928. Ens contava Eloísa que esta foto no va agradar a sa mare, que sentia que el tocat que es va posar la feia parèixer “una mora”. És una foto molt bonica amb una composició clàssica: l’home assegut en senyal d’estatus per damunt de la dona, el vestit blanc d’ella amb el ramell natural, i darrere un teló que mostra un jardí frondós. És foto de Camilleri, de Castelló. Col·lecció d’Eloísa Molés.

Esta (Fig. 1) és una foto de…

Esta és molt antiga.

Esta és molt antiga, açò és antes de guerra. Crec que esta és la primera, la de l’any 28, i estos són els pares d’Eloísa.

Pudientes en su tiempo.

Clar. I… boda de blanc, que era molt rara, normalment eren de negre, i porta un ram que mosatros… les fotos tampoc tenen tanta calitat…

I quan les fas grans van perdent, claro. Això se feia en casa antigament.

Se feia en casa.

Normalment sí, n’hi havia algú que tenia més idea i és el que ajudava, però se solia fer de les flors que hi havien en casa en el moment. Ja después van començar a haver… home, este ofici sempre ha estat però entonces era molt impensable que n’hi haguera u que es dedicara professionalment a això. És més, el fotógrafo és el que solia tindre el ram quan anaven a fer-se les fotos.

Ixa és una de les coses que no t’hem preguntat.

(Risses) Ara voràs la diferència quan vorem les atres.

Clar, perquè a vegaes veus uns rams que dius, mare meua!

Ara ho voràs, ara ho voràs. Això deu estar agarrat de l’hort de casa.

Figura 2. Boda d’un tio d’Eloísa amb una germana de Manuel Usó, un altre comerciant local. La xiqueta és una germaneta d’Eloísa, que portava la cua de la nóvia. La foto serà de mitjans dels anys 30. Col·lecció d’Eloísa Molés.

Clar, clar, pues molt probable. Este (Fig. 2) ja és un excés de ram, és enorme.

Este possiblement siguen flors artificials. Algunes. Este dóna la sensació de que són el típic gladiolo però no ho és. Entonces me dóna la sensació que pot estar mesclat, de natural i artificial. I se treballava -jo ho dic per l’experiència de ma mare-… hui en dia treballem amb unes esponges que se diu “mossi floral”, que és a on mos permitix punxar la flor i entonces se feia en arcilla, era algo de arcilla que era manejable… no era manejable, si no que quan ho punxaves ja no es podia menejar, però se feia allò i ahí és a on… I açò és una gran boda, eh?, perquè xiquets davant i tot… No eren qualsevol cosa.

Sí, estos també són d’Eloísa: els pares o els tios.

Per això, perquè jo dic: els mateixos no, però el fondo pràcticament si te descuides serà el mateix fondo de darrere, i si no el mateix fotógrafo…

Podria ser el mateix fotógrafo, encara que… Mira, esta sí que porta… “Camilleri, Castelló”… i esta no ho posa. Però claro, això són fondos pintants però de molta categoria, eh?

Sí, sí, i tant.

…i les il·luminacions són boníssimes… i són de molta calitat.

Pa la época pues sí, la veritat. [20 min.]

Figura 3. Maria Cubedo García, “Maria la Cosidora” (1912-1999), amb un look cosmopolita i molt sofisticat, amb un abric i un ramell de flors que Isabel reconèix fàcilment com artificial, possiblement proveït pel fotògraf en el seu estudi. Col·lecció de les famílies Usó i Arnal.

I esta (Fig. 3) és l’auela de Joan Carles Usó, no sé si el coneixes.

Comerciants.

…después els fills se’n van anara viure a Nules. I esta dona era modista molt fina i es veu que la roba anava a fer-se les fotos… i açò és en estudi…

Això és artificial, tamé.

És artificial? Ostras, quin ull més… [risses]

Sí, molt conseguit pa la època però sí, és artificial.

I açò ho tindria el fotógrafo?

Sí, segurament ho tindria el fotógrafo, igual que ara quan vas a fer-te les fotos està tot el atrezzo. Tot: te cànvien la cadira, te cànvien el sofà, te cànvien… Això era una part important entonces.

Entonces tamé hi havia atrezzo i tamé hi havia mobiliari a joc amb el fondo de darrere…

Sí, podia ser que ho portara ella de casa però jo crec que lo més segur és que… Casi ho assegure.

I era de tela o…?

Sí. Este tamé.

Figura 4. Seguim veient fotos d’una joveneta Maria Cubedo García, “Maria la Cosidora” (1912-1999), en la mateixa sessió de fotos de l’estudi de Serra, a Vila-real. Fa la impressió que està modelant vestits de mudar -de producció pròpia?-. El fons pintat coincideix. El canvi de look, per cert, incloïa les sabates. Col·lecció de les famílies Usó i Arnal.

(Fig. 4) És la mateixa dona, que anava a retratar-se amb els trages.

Pues ixe és un atre que tamé és artificial. Ja havia estat mirant-los i ja te dic que segurament estarien allí. O bueno, podria ser que els duguera ella que en casa… entonces lo que hi havia tamé era el ram artificial dins del búcaro. Segun el estatus n’hi havia uno o n’hi havia un atre. Aixina de clar.

Estava mirant si és el mateix… al millor sí que és el mateix.

Bueno, va, de un costaet i de l’atre però casi que sí [risses].

Figura 5. Maria Cubedo García, “Maria la Cosidora” (1912-1999), retratada per a la seua boda amb Joan Baptista Arnal Vicent, “Batiste Borràs” (1906-1989). Es van casar cap a 1934-1935, ella de negre, que aleshores era el més habitual. Els dos van vestits amb una elegància fora de qüestió, ella amb gorret, vel i algun tipus de capeta o mantellina. El ram de nóvia mereix un comentari a banda. Col·lecció de les famílies Usó i Arnal.

Paregut. (Fig. 5) Esta és la mateixa dona quan se va casar, que portava un ram… mare meua…

Ací ja estem parlant d’un atra cosa. Ací estem parlant de flors naturals, açò són nardos, però sí que és veritat que açò és artificial. Ja dude… açò són nardos. Açò és artificial, açò són roses artificials, i açò és el helecho de… estarà mesclat segurament, perquè açò jo casi asseguraria… El nardo dudaria, pot ser natural, i açò és esparraguera i helecho, que n’hi havia en totes les cases. Esta me cabe la duda, pot ser magnólia, que tamé n’hi haven en tots els puestos, en la majoria de cases, i ací ja comencen a utilitzar el paper albal. Que això va ser durant uns anys el referent. Perquè això no eixia l’aigua, si era natural a l’estar el tronc banyat no se n’eixia l’aigua d’ahí.

Jo ho vaig vore i vaig dir: pareix paper alumini, però és possible que tan arrere siga…?

Este… pues és que jo crec que sí [efectivament, el paper alumini comença a produir-se industrialment en 1910].

Açò igual podia ser tamé antes de guerra, eh?

Jo diria que sí que és això, eh?

Bueno, açò tamé és artificial.

Sí, sí. Però sí, a mi m’impacta tamé vore’m el paper de plata ahí.

Figura 6. Gracieta ‘la Capella’, germana de Pepe, marit d’Eloísa, disfressada amb roba a mida molt graciosa i amb calcer i complements a joc, en este cas, a més, amb una orgia floral. La foto es va fer a Carcaixent, on el pare de Pepe era comerciant de taronja i es va instal·lar la família. El fotògraf incorpora un segell de pressió a la seua foto”, pintada a mà amb anilines: “Foto Prats, Carcagente. Col·lecció d’Eloísa Molés.

(Fig. 6) Esta és una xiqueta…

Això és colorejat.

…família de Pepe, el marit d’Eloísa, colorejat, sí, sí.

I és tot artificial.

I açò era en Carcaixent o algo aixina.

Sí, el fotógrafo sí que…

Que vivien allí.

Claro, si se dedicaven a lo de les taronges… I sí, artificial; ja estem parlant d’un atra textura, no té res que vore amb lo atre, allò devia ser… no sé si existiria el plàstic entonces tal… com a tal plàstic, però tela tampoc, eren uns materials… igual que ara… ara per eixemple se treballa molt el foam, que és algo molt raro, però té un tocar, el foam… El làtex. El artificial de plàstic pràcticament s’ha perdut casi tot, perquè estem parlant d’un atre nivell, pa que estiga més bonico i parega més natural. Però açò és algo molt…

Jo pensava que açò eren flors seques o algo aixina.

No, no. Artificial.

Fig. 7. Un retrat molt bonic de la boda dels pares de Paquitín, Paquita Ramón Safont i Batiste ‘Simó’ Martínez Victoriosa. Paquitín ens contava que la comunió i la boda de sa mare van ser en moments en què estava de dol i per això està vestida de negre. De la comunió no hi ha fotos, però de la boda tenim esta imatge preciosa amb un vestit impecable amb brodats i tot tipus de detalls modernistes com la coroneta. El fons es neutre i veiem també un exuberant ram de flors. Paquitín ens conta una anècdota divertida sobre esta foto: després de la boda volien anar a retratar-se, però la que li havia de dur la cola del vestit era una xiqueta de tres anys i no va voler anar. Esperant-la van passar els mesos i sa mare es va quedar embarassada, així que va haver de retratar-se estant ja d’alguns mesos. Col·lecció de Paquitín Martínez.

(Fig. 7) Esta és Paquitín, Popi, i estos són els seus pares, me pareix.

Els seues pares deuen de ser, i açò és artificial.

Artificial, eh?

Artificial, artificial total.

Claro, claro, els que portarien ells serien lo que tu dies: una coseta de flors de casa, que tots tenien flors en casa.

Sí, pero después quan anaven al fotógrafo és quan se feien… O el fotógrafo anava a casa! Ojo tamé, dependia d’estatus. Però sí, és. I era lo normal en aquella època. A lo millor seria més important tindre ixe ram que l’atre.

Pues a lo millor sí. Este era pa tota la vida, això tenia molt de compromís. Mosatros pensàvem: si són flors naturals dels fotògrafs tindran que canviar-les a diari…

No crec que se contemplara.

Igual no eren molt cares…

Tamé serien, tamé serien… Serien cares, en el seu temps cares no, caríssimes. Esta (Fig. 8) és curiosa.

Fig. 8. Simone i Régine cosines germanes de Paquitín per part de pare, filles de Pepe Martínez, amb un dels rams més sofisticats que vorem en esta publicació. Col·lecció de Paquitín Martínez.

Esta és molt curiosa, clar! La vam vore i no sabíem… pareixen xiquetes de comunió però…

Jo crec que podrien ser xiquetes de comunió, encara que entonces prengueren els germans junts la comunió… [25 min.] perquè me dóna la sensació de… El trage és igual. Lo del cap… elles no sé si se pareixen o no, però hi ha diferència d’edat, i entonces no sé si seria lo normal. Però açò és una obra de arte en su tiempo, eh?

Què barbaritat! L’esparraguera ixa és monumental…

I les cales, cales del jardí, que en totes les cases ne hi havien. Però la veritat és una obra de art. M’agradaria saber qui són per poder fer el comentari de qui els va fer això en ixe temps. Perquè està agarrat el ram d’ahí, después d’ací, qui siga, qui ho va fer ja era molt bo en aquell temps. Està ajuntat, ix pac avaix ple d’eixides, cosa que això es diu ocho-cinco-tres; hui en dia pa estar en el món de la floristería tens que tindre un ocho-cinco-tres, si no no saps treballar. I açò és un ocho-cinco-tres espectacular. Lo que hui en dia s’estudia en l’escola.

Sí, sí, sí. Pues estes xiquetes són cosines de Popi, de Paquitín. Ella tenia un tio o algo que se’n va anar a França, va estar allí vivint, i estes dos xiquetes tenen nom francés. No mos ha aclarit a on van fer esta foto ni perquè…

Jo dic que té que ser de comunió o d’aquelles coses que feien antes de les festes de bàrrio que les xiquetes eixien en les carrosses i tot allò. Perquè les xiquetes claro… telita. Però era molt normal entonces.

Sí, mos va impressionar.

És una passà, es un gran… ja te dic jo que és un gran treball.

Figura 9. Encara que no és una imatge de les Alqueries, ens va parèixer interessant mostrar un típic pati o corral poblat de flors per a distints usos socials. Col·lecció de Pilar Molés.

Bueno, i açò (Fig. 9) no és ací en les Alqueries, açò és una foto que mos va passar Pilar Molés i vam vore el jardí, les flors, i vam pensar: bueno…

Això antes n’hi havia en tots els… en la majoria dels interiors de les cases estava. I estava molt ben cuidat en totes les cases a on estava.

Amb flors pa l’església tamé…

Sí, sí, d’ahí, d’ahí se traïen. A vore qui les comprava: no n’hi hava poder adquisitiu pa comprar flors. No sé si se vendrien, és algo que desconec tamé un poquet en la meua ignorància, però lo normal era… i se criaven aposta pa certs esdeveniments de la iglésia i de coses que feien falta. Era aixina. I el que ho tenia era molt important que ho donara pa la iglésia.

Figura 10. Ací tenim la foto d’estudi de la boda de Batiste, ‘Batistet de Filets’, cosí germà de la mare de Paquitín, amb Tereseta. La nòvia era d’Alcúdia de Carlet i ens conta Paquitín que, tot i que en la foto estiga dissimulat, era quasi un pam més alta que ell. Col·lecció de Paquitín Martínez.

A vore què més tenim per ahí: un atra boda (Fig. 10), açò més cap ací, açò ja és después de guerra.

Sí, estes… tengo duda. Podria estar mesclat. Açò me dóna la sensació de que és natural, són les azucenes que diem, açò són clavells, azucenes i clavells, però me xoca açò: podria ser la punta de l’azucena però la veig massa perfecta. Podria ser mesclat, però sí: esparraguera-helecho, que tamé n’hi havia en les cases, però és que esta és tan perfecta que lo dudo. Però jo diria que és clavells i azucenes, lo que ara diem el lílium. Quan obre és esta, entonces és azucena, que és la que és olorosa. Això s’ha perdut com a varietat de corte, no es produix i s’ha perdut, però hi ha cases on seguix existint. Les azucenes: l’azucena ha desenvocat en el oriental logi-lilium.

Figura 11. Boda de Juan José Castillo i G. Diógenes Julián, els dos molt mudats, molt joves i molt templats. Era habitual que les dones es casaren de negre tot i que no hi haguera dol en la família. Col·lecció de Puri Castillo.

I estos (Fig. 11) són familiars de Puri… no me’n recorde del cognom [Castillo Julián].

Este torna a ser artificial.

Ara que ja mos estem acostumbrant…

[Risses] Per la forma.

Clar, clar. És foto d’estudi…

Però ja estem parlant d’atra época.

Figura 12. Foto de boda feta per J. Alonso a Barcelona. La nóvia, com era habitual, anava elegant però discreta i vestida de negre, amb un ramell espectacular que ens explica Isabel. Col·lecció d’Éder Bello.

Estos (Fig. 12) són els pares de Éder. Éder Bello, que viu allà al carrer Sant Roc… I el ram pues…

Torna a ser artificial. Perquè podria impactar açò però les puntes són massa perfectes. No sabia qui era, veus?, els meus pares no els van conèixer.

Figura 13. Maria Arnal Cubedo i Joan Baptista Usó Safont, posant amb un altre ramell que mereix comentari. Col·lecció de les famílies Usó i Arnal.

És un món apassionant, eh?, ara que estem…

Sí [risses]. Este (Fig. 13) deu ser natural, per l’envoltori i tot deu ser natural. Se perd perquè du el vel damunt. Mira quin atra… passa la… baixa la foto… Ahí no s’aprècia però du com un vel damunt, no? Pues se torna a estilar açò ara. Ara les nóvies… per eixemple vaig tindre una fa dos dissabtes i la nóvia va entrar a la iglésia tapà amb el vel i el ram baix del vel, cosa que això s’havia perdut. Bueno, són els modistos, evidentemente. I torna allò que dius: en sério va el ram baix del vel? Escolta, que se va a… Però bueno, això està… no és amb el vel d’ella perquè ella el du darrere però sequix envoltat amb el… Sí, torna, ixa moda torna. [30 min.] Veus?

I estos (Fig. 14) són els mateixos, amb el mateix ram.

Figura 14. Una altra foto de boda de Maria Arnal Cubedo i Joan B. Usó Safont, que permet entendre millor la dinàmica del ram. Col·lecció de les famílies Usó i Arnal.

Sí, sí, veus? Sí que és el mateix, sí. Això pot ser que siga jazmín, gesmiler; dóna la sensació de gesmiler. Lo que passa que l’atra [inintel·ligible], però deu ser… lo habitual era això i clavell, el clavell entonces era una flor molt elegant, cosa que hui en dia s’ha perdut però… ixa sí que podria ser germiler. Sí, el clavell hui se gasta pa atres coses, i és molt bonico però per eixemple una boda amb clavell hui en dia no se concebix. No, si no és que la demanen aposta no. És com… ha passat a ser el hermanito pobre quan no és el pobre. Però no… per eixemple jo mai oferiria a una nóvia meua fer-li un ram de clavells, salvo algo molt treballat, molt espectacular, molt en una línia molt… però ha passat a ser… no és flor de segon però… Una tonteria perquè és algo molt digne, però…

Figura 15. Un altaret a la Mare de Déu de la Rosa; no sabem si estaria situat a l’església (quan estava a l’almacén de Márquez) o en algun lloc del poble, possiblement prop de la Palmera. Darrere hi ha una preciosa cortina, i sobre l’altar vistosos ramells de flors (rametes de l’arbre del cotonet?). La xiqueta és Rosa Ros i l’acompanya Batiste “Rejola”. Col·lecció de Rosa Ros.

I açò (Fig. 15) és una tauleta que se feia: esta és Rosa Ros i un tio, i se feia una tauleta amb un santet… i açò no entenem molt bé les…

Figura 16. Arbre del cotonet.

I això devien ser rametes de bresquiller, de lo que n’hi havia en els horts. Sí, deu ser unes coses aixina, sí. Me dóna ixa sensació.

Claro, mos pareixia raro: unes cosetes ahí… tan tieses.

Sí, i ara te n’ensenyaré un atra: d’açò n’hi havia en totes les cases. Possiblement… Torna, ha estat uns anys olvidat total, i torna. Ademés ara se tinta i se fan colors. Però podria ser, eh? Això és el arbre de cotonet (Fig. 16), que diem tota la vida. Que passaves per els horts i n’hi hava. S’ha perdut però torna, torna. És algo que torna [risses].

Figura 17. Paquitín (Popi) ens va explicar que sa mare volia vestir-la de valenciana, però que els elements que porta eren de tot menys valencians. Així i tot, reconeixem l’habilitat de sa mare perquè el conjunt funciona molt bé i ens ha enganyat totalment. I la cistelleta de flors naturals és una meravella. Col·lecció de Paquitín Martínez.

Bueno, esta (Fig. 17) és Popi, Paquitín, que la van vestir de…

De fallera.

…de fallera amb lo que van pillar per casa i li van col·locar unes flors que tamé serien flors de casa, clar.

Sí, sí, sí. No se distinguixen, jo ja ho he intentat, però bueno, però sí que poden ser naturals, per la textura que tenen, estan com molles. No estan tieses, aquelles artificials es veien, i estes podia ser… Sí.

Figura 18. José Teodoro Castillo el dia de la seua comunió, vestit de blanc impecable, amb missal, creu i rosari. S’aprecia l’altar major de l’església nova, encara molt pelada d’ornamentació però amb un preciós arranjament floral. Foto J. Roda, Castelló. Col·lecció de Puri Castillo.

I açò (Fig. 18) era tamé pel darrere, per…

Però ojo, que era comunions i fija’t com estava l’altar de adornat. Molt, molt.

I així seria lo que tindrien per casa.

Sí, però vamos que estan molt bé, que a lo millor pues podria ser lo que díem antes dels jardins, aquell dona que tenia els capolls i estaven guardats pa ixa fetxa, l’atra que… Les cales, entonces n’hi havien en tots els puestos, ahí no n’hi han, dóna la sensació de roses -perquè quan la fas gran sí que és veritat que perd-, però sí, sí, està molt bé… I vamos, n’hi ha cantitat, eh? No res de bobaes, eh?

Sí, sí, s’ho han currat, s’ho han currat.

No res de bobaes, estamos a lo que toca [risses].

Ademés ixe és el retor, o siga, els rams són a muntó grans, eh? Més de lo que pareix. Si això és una persona…

Sí, sí perquè estan dalt, i estan ficats a dos altures. És un bon treball, sí, sí.

Figura 19. Rosa Ros vestida de comunió, amb un trage que li va fer Rosarito “la de la Rejola” (o “Rajola”), modista molt hàbil que vivia a on hui està el Bar de la Creueta. Ens contava Rosa que a més dels habituals rosaris, guants o missals, al ramell de flors son pare li va afegir un maneguet amb una gran pila de petaca que il·luminava unes bombetes situades estratègicament entre les flors. La foto està feta a l’estudi Galart, de Castelló. En aquell moment les fotos es feien després de les comunions: sa mare li va planxar el vestit, el va posar sobre un mocador gran que va lligar per les puntes i en el tren se’n van anar a Castelló, a l’estudi Galart. Les acompanyava una cosina que era perruquera i que, in situ, li va arreglar les trenes amb les floretes que s’hi veuen. Si la comunió la va prendre el diumenge de l’Ascensió, el dijous 30 de maig de 1957, la foto està datada el dimarts 9 de juliol, més d’un mes després. Col·lecció de Rosa Ros.

I esta és Rosa Ros (Fig. 19). Açò serà artificial.

Sí. Sí, tornem que seria el fotógrafo.

 Sí, sí. I a una xiqueta de comunió no anaven a fer-li un ram…

No, i lo normal era fer-li una foto aixina, això són èpoques.

Figura 20. Éder Bello i María Vicenta Peris posen davant dels seus respectius pares amb les flors que estaven de moda a les comunions de les xiquetes en aquell moment. La xiqueta de l’esquerra és Lolita Mollar, cosina de María Vicenta. Estan a l’actual carrer Mn. Juan Miralles, davant de l’edifici dels Jubilats, anant cap a l’església. Haurien vingut caminant pel camí Artana (actual carrer Jaime Chicharro). Fotos Fabra, Castelló. Col·lecció d’Éder Bello.

Sí, clar, són tamé les modes. I estes (Fig. 20) pareix que porten algo tamé? No sé si són flors o què…

Sí, perquè…

Esta és Éder i esta…

María Vicenta. Sí, sí, és que quan jo vaig pendre la comunió… jo vaig darrere d’elles però no molt anys, eh?, tampoc te cregues. Jo ja no dúiem el ramet artificial. No el dúiem. Però jo recorde dels anys anteriors a la meua comunió vore a la gent amb els ramets artificials, que jo dia: pa què? Era una de les meues preguntes. Però era lo normal. Però quan jo la vaig pendre ja no. Però sí.

Pues una moda.

I ademés podien ser flors de tela, inclús de la mateixa tela del trage, si se confeccionava. O si no, si se comprava, en la casa a on se comprava, però entonces la majoria serien confeccionats, en ixa època, i el que no passava de… en fin… Però sí, sí, sí, solia ser aixina.

No ho sabia jo això, eh?, que hi havia… vamos, ni idea.

Sí, sí… Uf, esta…!

Figura 21. La Cort d’honor de 1951 trenta-quatre anys després, en 1985, quan es van reunir de nou les distintes generacions de dames per a la celebració de la Segregació, en 1985. Estan sobre l’escenari que es va muntar davant de l’església per a l’Ofrena floral a la Mare de Déu del Niño Perdido. L’arranjament floral és espectacular, incloent ramells, cistelles i objectes folrats com la guitarra que es veu en primer plànol. El tapís de darrere és un disseny del gran Antonio Marco, el Pintor de les Alqueries, realitzat amb paperet. Col·lecció de Delfineta Llorens.

Esta (Fig. 21), açò és lo que se va fer l’any 85, clar. Que van fer una festa, van anar totes les que havien segut dames des de l’any 51.

El aniversari del poble. Pues s.

I ahí hi ha de tot.

Hi ha de tot, sí! Són tot cistelles. Cistelles, veus?, entonces era habitual fer cistelles amb clavells. Hui en dia és que… van passant les modes. Huitanta-cinc… A vore, si decontes… ahora me pierdo: ja teníem la floristeria en ixa fetxa?

El 85? No, encara no…

No encara, no, no. [35 min.] Me perc perquè no… A vore, después voràs una que sí que se diferència el nostre estil. Sí, ja se diferència el nostre estil. Però bueno, sí, se treballava pràcticament amb clavell i gladiolo. Clavell i gladiolo i poco más. Bueno, n’hi havien.. estos ja eren més pudientes, el que va regalar açò… este era una miqueta més, però era un estil totalment diferent. I els rams, tornem al paper de plata. Però això era per aguantar la humitat de…

Ixes sí que eren naturals.

Home, tu no podies ficar-lo dins de l’aigua, perquè si no no entrava l’aigua, però quan te’l portaven era amb el paper de plata, sí.

Açò no seran flors, no? Açò serà…

No, això és paperet.

Paperet apegat, sí. I bàsicament són clavells, no?

Sí, clavell-gladiolo pràcticament tot. Era impensable que n’hi haguera una… i que se confeccionaren d’un atra manera, ha costat molt… este món ha costat molt de que entren atres coses. El món de les ofrendes ha costat molt.

“El món de les ofrendes”! [risses]

Sí, és un món, és un món. És un món, sí.

Figura 22. Delfina posa com una professional davant de l’escena, ben acompanyada pel seu germà Paco. Sobre l’escenari s’acomoden les festeres titulars d’eixe any (ja vestides de castelloneres) i una colla de xiquetes i xiquets amb vestits típics del folklore local. Isabel aprofita esta imatge per parlar de la moda de les cistelles de flors. Col·lecció de Delfineta Llorens.

Açò (Fig. 22) és lo mateix, esta és Delfineta i Paco.

Sí, ixos són la gent d’un atre anys. Hui és impensable -no estic criticant este treball-… hui és impensable que treballes una cistella i es veja tot el… tota la cistella. Pa mosatros… pa hui, entonces era lo más però pa hui el element… no s’ha de vore més el element que la flor. Entonces se va… Per bonico que siga. O és algo molt bonico que té que estar totalment a vistes o no se té que vore. Però en ixa època era lo más, en ixa època era lo más.

Figura 23. Presentació de l’escut de les Alqueries. La creació de l’escut legítim (segons la perspectiva de l’heràldica) va ser tota una aventura preciosa que va involucrar artistes i a la mateixa Acadèmia de la Història en el seu ram d’heràldica. Este escut floral té la seua lògica tècnica i simbòlica, com conta Isabel López. Col·lecció de Rosa Ros.

I queda açò (Fig. 23) que és l’escut…

Està fet amb flor natural, sí.

I açò estàvem mirant-lo i diem, ostras, pareix dorat…

Pues segurament se pintaria, perquè ixe color no existix. Segurament se pintaria. Açò és tot natural, des de luego. Són clavells, sí o sí són clavells, però se pintarien. Se pintarien perquè la pintura pa flors fa maravilles [risses]. És efímero, no pots pintar una cosa hui pa que te dure quatre dies, però se conseguixen moltes coses, colors que és impensable que existixquen. Però sí, existen. Después t’ho ensenye [risses].

I tot açò…

És el escut, claro, és tot lo mateix, està tot fet amb clavells, sí, sí.

I estes d’ací que són blanquetes…

És el mateix clavell però està més tancat. És un atre… este està obert pa que es veja i ixe està pa diferenciar un poquet. I açò tinc duda jo de que siga fulla de taronger. Podria ser per el simbolisme. Podria ser per el simbolisme. Sí, sí que serà. Perquè no se… és algo que no se sol treballar, la fulla de taronger, evidentment; però bueno, per el simbolisme sí, serà. Sí perquè és una fulla difícil de treballar, però bueno. Pa lo que era tenia que ser.

Figura 24. En esta escena veiem a Mn. Facundo dient missa al carrer, amb la peanya de Sant Roc en primer plànol, sobre caixons de fusta i ben adornada amb clavells. Col·lecció Batiste Soriano.

Açò és al carrer Sant Roc (Fig. 24). Entonces clar, una missa molt senzilleta però tenien que estar les flors…

Home claro, com a que tenia que estar, com a que tenia que estar i tornem… Ahí possiblement se compraren… comprarien les flors, ja no dude de les floristeries, evidentemente, o ja no floristeria: una senyora que vendria flors, i se fan els rams ficats dins dels recipients. Era la costum d’entonces, lo més normal del món.

No podia faltar, òbviament, està clar, està clar…

No, tenen que estar.

Después els caixons són caixons de fusta, però les flors han d’estar.

Sí, exactamente, no n’hi havia un atra cosa però això tenia que estar, sí, sí, sí. I a dia de hui seguix igual la cosa, eh? Que sí, que sí.

Però bueno, pa portar el santet llevarien les flors, no?

Pues a lo millor estarien ficaes ahí, o si no és en la peanya… Bueno, ixes no perquè se veuen ahí… Podien inclús estar els búcaros atornillats ahí, que antigament se feia, no se pensava que se tenia que ficar aigua i s’atornillaven els búcaros. Però sí, sí.

Figura 25. La festa de Sant Ramon cap a 1975. La família de Puri Castillo acollia en sa casa el dosser del sant. En la foto les festeres posen amb el principal promotor de les festes del barri, el tio Tomaco, que tenia panaderia. Estan davant de la peanya de Sant Ramon, a la porta de casa.
Sobre el dosser conta que van posar els cobertors de ganxo blanc i van adornar generosament l’entrada. La veïna d’enfront, Amelia, nora del Tomaco, va anar a dir-los que el cobertor no era el correcte, que havia de ser roig perquè Sant Ramon va ser màrtir. Diógenes, la mare de Puri, se’n va anar a comprar un cobertor roig de seda (un per a cada fill, com es feia aleshores). Posà el cobertor roig i va quedar el dosser molt bonic. El sant es posava en exposició en una habitació, amb un dosser molt decorat, i portes i finestres es deixaven obertes per a que la gent anara a veure’l.
Purín tenia ahí 16 anys; les xiques són, d’esquerra a dreta, ella i les seues amigues Mari Carmen, Lolín i María. Col·lecció de Puri Castillo.

Ui, esta són… San Ramón (Fig. 25).

Les dames de Sant Ramón, molt jovenetes…

I fet de casa però si te dónes cómpter lo mateix: Sant Ramon… bueno, jo aquella peanya no l’he vestida, esta sí la vist tots els anys. I bueno, ara n’hi han moltes coses, n’hi ha una cosa que se diu “pega”, no dixa marca i tu pegues ahí i ací i fiques la flor… o siga, el recipient damunt i això. Però en fi, és de casa però Sant Ramon va adornat. Té clavells i té flors… això són fúcsies, que són plantes de casa, i esparraguera, però Sant Ramon va vestit com toca. Sí, sí, claro, claro. Res de bobaes. [40 min.] Ademés Sant Ramon estaria en ixa casa que seria el dosel i l’han tret pa la provessó.

Figura 26. L’última foto sotmesa al comentari d’Isabel López. Hi veiem a Juan José Castillo Flor amb la seua neta, Noelia Felip Castillo, quan va ser regina del Centre Aragonés -a més, ha sigut festera del poble en dos ocasions-. Casualment, i per ser l’última, el ram és fruit del treball de la nostra entrevistada, que el recorda perfectament. Col·lecció Puri Castillo.

Esta és la última (Fig. 26).

Sí, pues ara quan la fages gran voràs què rissa. Pues ara fes-la gran i voràs lo que fica ací.

Ui, no se llig exactament però… Ostras, és el vostre nom! [risses] Mariola! Clar, ací sí que estàveu vosaltres!

Sí.

Esta és la més recient que tenim en totes les col·leccions. I clar, ixe ramell…

Això era… Ademés el recorde! Són ixes coses que recordes. Era extragrande, no se veu ahí lo gran que era. És enorme. És enorme. Esta xiqueta pot ser que siga la filla d’esta xica rúbia de antes? [Puri Castillo Julián]

Sí, Noelia [Felip Castillo].

Noelia, Noelia Felip. Pues sí, recorde ixe ram perquè quan van vindre a demanar-lo van demanar algo molt gran i especial, i entonces vam dir: bueno, pues com tindrà de atres maneres pues no ho sé, ahí podrien anar dos dotzenes de roses perfectament o més. I bueno, si ella el té aixina pensa que seria… aixina.

Lo menos setze se’n veuen a simple vista.

No, no, ja te dic jo que més. N’hi hauran dos dotzenes fijo, perquè per darrere ne hi han tamé. La manera de l’envoltori del ram no és el mateix, ja se dixa açò baix. Han hagut un anys que s’ha dixat, ara es torna a tapar però ja amb uns atres elements, res a vore amb lo que… amb lo que n’hi havia antes. I roses i papavers, que díem antes. Papaver ara es diu paniculata, el papaver antes existia pa tot, totes les dones venien i te demanaven papaver, que és la floreta xiquitina blanqueta: papaver. Això s’ha encarit un… buf… Antes era lo normal, no se concebia un ram sense ixe tipo de relleno. Hui en dia ha passat a ser algo exquisito. Hi han atres rellenos però bueno, sempre… la gent assócia roses i clavell amb papaver. Después lo que siga, però això té que estar sí o sí [risses], són coses… Sí, són modes, lo que tu havies dit antes. Són modes. I sí, mos regim per les modes, eh?

Sí, sí. Pues bueno, estes són les fotos, i ja lo últim que volíem preguntar-te… eres la campeona mundial, mare meua! Conta-mos un poquet [risses].

Sí. Bueno, pues a vore, lo que te dia: jo seguixc formant-me, hi ha que seguir formant-se, les modes cànvien, encara que està tot inventat però se té que dependre i se té que tindre una informació reglà, és important. Jo pertenéixc a una escola, sóc alumna… vaig a atres escoles però la meua escola oficial és EIFA com vos he dit antes: Escuela Itinerante de Floristas Artesanos. Arriba un dia que el meu professor me diu: “te seleccione pa vindre a un campeonat a Frància”. Ostras, a Frància! Què passa? El campeonat en què consistix? És internacional per… se dóna internacional perquè va gent de tot el món, claro. Només són deu països, perquè l’espai a on se fa no en caben més, però el tema és que te donen mil roses. Tu demanes els colors que vols perquè ja te diuen d’antemà un tema. Mil roses [risses]. Les tens que treballar, mil roses. N’hi ha que… per eixemple, el any en què jo sóc campeona és la llepoleria i les roses, sempre és lo que siga i les roses. Se dóna el tema i tu desarrolles el… fas el treball en base a això, tens que preparar-ho tot i, per eixemple pa mosatros que viatgem en avió no portem res darrere. Quan anàvem en furgoneta pues portaves alguna cosa, però és més còmodo l’avió, evidentment. Entonces se treballa baix terra, és un món molt curiós perquè són unes coves troglodites, que són baix terra, és un món molt particular. Tu treballes les mil roses amb el tema que te diuen, i fas un projecte i, bueno, vam tindre la sort de guanyar. És veritat que jo havia anat quatre anys ja, jo me duc el primer prèmit en el quint any que vaig ja. Els quatre anteriors són uns atres prèmits… ni millor ni pitjor, són uns atres prèmits i tenim la sort de fer el primer prèmit, i el primer prèmit se’n ve a Espanya, a la meua escola i… Som cinc companyeros

Un equip de cinc.

Sí, treballen quatre persones, el professor mai treballa. I bueno, treballes uns dies, toques matèria i els atres dies toques flors.

Són vàrios dies, perquè mil…

Sí, donen faena, donen faena! Però bueno, sí, supercontentes, algo que no… vamos, mai havia pensat ni pensava que podia existir. Jo amb un tercer ja me donava per contenta, vamos, i per participar senzillament, dependre de… Ahí està Japón, que són lo más, tenen unes tècniques que no tenen res que vore amb les nostres. Està Holanda, que són horrorós; Itàlia… Bueno, tots els països són bons, perquè està per eixemple… no és tema però està… Ucrània no, [45 min.] Ucrània ve, però Rússia tamé. I después n’hi han països d’estos de l’Este que no són tan privilegiats com mosatros, que ells amb lo que mosatros tirem ells creen. Entonces te fa vore la diferència de tindre poder adquisitiu a no tindre’n. És lo que te fa vore. És un món molt bonico. És una convivència entre països molt bonica i adeprens moltes coses perquè ja te dic, amb lo que molta gent tirem, n’hi ha qui fa arte. És aixina. Vull dir que pujar al pòdium tamé és bonico [risses].

Figura 27. Cartell dels guanyadors.

Imagina’t, mare meua.

Si és bonico i m’agrà, pues mira… Sí, ademés fan les puntuacions, tu te’n vas, el jurat passa i no saps res, estàs ahí, tots els països esperant. I van de darrere pac avant: el 10, el 9… i tu dius: mare, sóc el últim. El atre, el atre… els cinc primers: ai, que no han cridat a Espanya encara! Que no han cridat a Espanya, que no han cridat a Espanya… i bueno, pues claro… Jo de fet, és que en la foto se veu (Fig. 27), me passe el rato plorant. Jo quan al tercer no han cridat a Espanya jo me passe el rato plorant, i el meu professor només me diu: “pero no llores, que saldrás en la televisión. —A mi m’és igual!”, i tot el rato plorant. Jo tot el rato plorant.

Figura 28. Primer Premi del Concurs Internacional d’Art Floral.

Home, és molt emocionant.

Sí, és algo molt bonico. És algo molt bonico, la veritat. És algo que no penses que te pot passar i te passa, i això t’obri moltes portes, la veritat. Se fa lo que se pot, però sempre amb la bona intenció d’agradar a tot el món. I açò és el treball: vam crear un bufet de xutxes però tot amb flors: una tarta, un braç de gitano -que la gent no sabia què és un braç de gitano: bueno, pues tamé hi ha un braç de gitano [risses]-, cupcakes, brotxetes, tot, tot fet amb les roses… refrescos, tot fet amb les roses. Mil roses. Aunque no ho parega estan ahí les mil. Ahí estan les roses… i el primer prémio [risses] (Fig. 28). Sí, és un món en el que se té que estar contínuament en formació, és indispensable. És indispensable, si no no té un sentit, perquè quan venen i te demanen coses n’hi ha gent que ve sabent lo que vol, però el que no, diu: “açò?…”, pues anem a estudiar-ho si és viable o no, perquè claro, lo que la gent te demana sempre no és viable, perquè les pel·lícules fan molt de mal. Les escenes que se veuen en les pel·lícules no pensen que s’ha tallat ací i s’ha fet allà. Però bueno, ho fem. Ho intentem.

*

Conversa amb Paco Llorens, Delfina Llorens, Batiste Balaguer i Otilia Meliá

Hem tingut el privilegi d’assistir a una conversa a quatre veus amb alguns dels protagonistes del procés de Segregació de les Alqueries. Aguaitem tant a la història d’aquell procés com a la intrahistòria, a la quotidianitat del treball de l’Associació de veïns “Virgen del Niño Perdido”, que era el recolzament jurídic necessari per a la Coordinadora de la Segregació. També es parla del difícil treball de la Gestora que durant any i mig (fins a les següents eleccions locals) es va fer càrrec del nou municipi. Els germans Paco i Delfineta Llorens, Batiste Balaguer i Otília Melià ens regalen un relat viu, divertit i en complicitat, en primera persona, una versió privilegiada del naixement del nostre municipi des del punt de vista del sector progressista de la població.

Pensem que és una sort comptar amb un relat directe d’aquell procés històric per al nostre poble, i que possiblement no hi havia fins ara un document tan precís i estimulant. Per a nosaltres és un privilegi comptar amb la seua confiança i simpatia.

I a més ens van convidar a dinar!

En este cas hem aprofitat la transcripció completa per a puntualitzar algunes poques informacions.

Sinopsi

Els germans Paco i Delfineta Llorens, Batiste Balaguer i Otília Melià parlen del procés de Segregació, des de l’Associació de Veïns a la Coordinadora, i de com ho van viure des de la primera fila absoluta.

Transcripció

Batiste Balaguer.- …en resumidas cuentas la entrevista de Otília és perquè va ser presidenta de l’Associació de Veïns substituint a Tere Rius.

Paco Llorens.- Ah, però ja va això?

Està enxufat…

Otília Melià.- No, però seguim parlant normal.

BB.- La Junta directiva de l’Associació de veïns, que no tenia res que vore amb la Coordinadora encara que anàvem tots a una, entonces vàrem decidir buscar a una nova presidenta, com Tere Rius no… Entonces vàrem pensar en dir-li-ho a Otilia Meliá, i Otilia Meliá d’entrà va ficar… no va dir que no però es va quedar un poc… i la vam espentejar una miqueta i al final la seua resposta va ser que… “bueno, jo accepte sempre i quan estiga arropà per tots vosatros”. Va ser aixina o no? Va ser aixina. I claro, com no l’anàvem a arropar?

OM.- Quatre secretaris vaig conseguir. Que normalment se’n té u i avant, però jo ne vaig tindre quatre. (…) Bueno, vaig acceptar i vam escomençar. Però sempre units, sempre molt a la Coordinadora de Segregació perquè teníem que estar sempre tots molt junts, perquè ells eren els que duien com si diguérem… la batuta, i mosatros dúiem tamé la batuta però sempre al costat d’ells i recolzant-los perquè ixa finalitat era la… Claro, la Segregació… la Coordinadora no era una entitat jurídica, no podien tindre… Entonces tenia que estar constituïda dins d’una associació de veïns, i per això se va constituir l’Associació de veïns. No podia estar d’un atra manera.

BB.- I d’ahí vam escomençar a treballar, conforme veníem fent-ho ja des de que vam escomençar i que presidia Tere Rius, continuava treballant la Comissió de cultura, la Comissió d’urbanisme…

OM.- Tere Rius seguia igual amb mosatros, havia dixat la presidència però seguia igual treballant dins de l’Associació.

BB.- …la Comissió de sanitat, i a banda d’ixes comissions estava un apartat que era la Coordinaora. La Coordinaora treballava pel seu cómpter, més independent que les atres comissions, que mosatros mos reuníem molt habitualment… I bueno… Quantes activitats féiem?, pues moltíssimes activitats: tallàvem carreteres, anàvem a la Diputació a manifestar-mos…

OM.- A protestar, amb pancartes… Venia la motoritzà… jo treballava entonces en Vila-real, en el Centro de salut, i Carceller, el alcalde d’entonces, teníem que fer una manifestació, se va enterar i me va enviar a la motoritzà a prohibir-mos la manifestació, si no mos tancaven a tots. Dóna’t cómpter.

BB.- Igual vam tallar la carretera. I después una de les que van tindre tamé molta… molt de eco en aquell temps va ser quan vam anar a aquell pleno a Vila-real, i quan se va acabar el pleno…

PLl.- Vam anar a més de uno, no? Més d’un pleno vam anar.

OM.- Però ixe va ser sonat perquè mos vam tancar dins de l’ajuntament.

PLl.- Ixe va ser el famós, però vam anar a més plenos.

BB.- Quan se va acabar el pleno mos vam quedar allí dins, mos vam tancar.

OM.- Tota la nit mos vam quedar, i mos vam quedar tancats.

BB.- Mos enviaven al carrer i mosatros no mo n’anàvem [risses].

OM.- Mosatros no mo’n vam anar, no. Vam estar allí pràcticament tota la nit.

BB.- En después un atra volta vam anar a la Diputació amb pancartes, perquè anava Lerma no sé a què a la Diputació i… Mosatros a on podíem… algunes nits eixíem a ficar “aquí empieza el término de Alquerías”.

OM.- I amb bolsetes amb tinta xina vam anar per tota l’autopista i tiràvem a totes les pancartes que no… a lo de Borriana tiràvem pa… tiràvem pa que borraren lo de Borriana perquè no teníem Alqueries posat. Per cert que els quintos tamé van tatxar tots els carrers de Alqueries perquè posava “Vila-real”. El nom del carrer i “Vila-real”, entonces el quintos tamé van… O siga que estàvem… tot el poble estava molt mobilitzat i molt preocupat i molt sabedor de lo que volíem. Lo que volíem era ser poble, per dalt de tot. I això ho teníem que conseguir fora com fora.

BB.- La prova evident és que vam votar, vam fer el referèndum i van votar el noranta per cent. Noranta-nou o per ahí.

PLl.- Quan vam arreplegar les firmes que eren preceptives hi hava una norma que era, o que un notari certificara [5 min.] les firmes, que això valia un pastón, o el secretario de Vila-real que les certificara, i ahí li teníem que agrair molt al secretari de Vila-real, que se va brindar a vindre… quatre dies… i van firmar el 94% de la població major de 18 anys.

OM.- Sí, ademés sense cobrar.

PLl.- Per la vesprà, quan acabava la faena. I el noranta per cent de la gent de les Alqueries va firmar. I alguns que vivien en el carrer de Borriana, perquè les Alqueries té un carrer que és de Borriana, que és el carrer Sant Roc, pues ixos no van poder firmar. No van poder firmar.

OM.- Claro, perquè estaven empadronats en Borriana.

Delfina Llorens.- No van firmar, per què?

PLl.- Que no van poder firmar, Victoria, perquè vivien en Borriana. Estaven domiciliats en Borriana, claro.

DLl.- Vivien en Borriana perquè ells vivien a la part de baix, i això perteneixia a Borriana, no?

PLl.- L’estació fa un quadro al terme,  i això perteneixia a Borriana. Sin embargo els servicis els tenen de les Alqueries. Però bueno, tampoc li van demanar mai a l’ajuntament de Borriana que això ho cedira. Perquè claro, implicava l’estació tamé.

BB.- És per lo mateix i ademés tamé… no era molt important a l’hora de… perquè este matí ja ho parlàveu vosatros dos a l’hora del Pla Redó: pa què tenim que estar ahí peleant per el Pla Redó si sabem que és nostre? Si mosatros sentimentalment creem que és nostre, no mos fiquen ninguna valla pa no passar… Pues és igual. I ara és evident: ara te’n vas al Pla Redó i quan entres en el terme de Vila-real, una caguerà de carreteres, o de camins. I quan arribes al terme nostre, ara ho han arreglat: el camí Artana, una volta arribes al terme de Vila-real, desastre.

PLl.- Perquè és que claro, Vila-real ho té molt lluny. Ademés Vila-real, si les Alqueries i tots els atres pobles ja no viuen casi de l’agricultura, imagina’t Vila-real. Vila-real menos encara.

BB.- Sentimentalment mosatros considerem que és nostre.

PLl.- A mosatros mos va beneficiar el tindre el riu. Que el riu mos fera de línia, això mos va beneficiar molt perquè era un límit natural que d’ahí no podíem passar. I això ja haguera segut… Llevar-mos el riu, la mitat del riu havera segut ja dir: “ie, mos fiquem… Vila-real a la paret de les cases, no?”. Això havera segut ja…

BB.- I per baix està la sèquia de Nules, lo que diuen el camí la Ratlla.

PLl.- Lo ideal era lindar amb Betxí, Nules, Borriana i Vila-real, claro. Però amb Betxí no va poder ser. Amb Nules sí.

BB.- De Nules mos separa el Barranc de Nules, i de Betxí mos separa la Ratlla. Per la Ratlla que separava a Vila-real, continua…

PLl.- Sí, però de Betxí a mosatros ara mos separa el camí les Voltes, que és el límit que va marcar la Generalitat.

BB.- Sí, mosatros amb Betxí no tenim…

OM.- …molta relació de veïnat, però en l’ajuntament si que són bones.

PLl.- Amb Betxí tenim una bona relació quan a les festes de Sant Antoni.

OM.- Claro, perquè anem allí tots els anys a celebrar Sant Antoni

PLl.- Que mosatros gastem la Muntanyeta com si fóra nostra. Perquè tota la vida ho hem considerat pràcticament… no nostra però casi.

BB.- Hi ha una anècdota de Sant Antoni, que jo me’n recorde perfectament: que Sant Antoni té una ermita i ixa ermita té una campaneta, i totes les dies a la una tocaven la campaneta. Hi hauria algú allí pa tocar-la. I a dinar. Tocava la campaneta de Sant Antoni i els treballaors a dinar. Que allí al Pla Redó estava ple de gent treballant, cosa que ara no hi ha casi que ningú. Tocaven la campaneta, com a Borriana tocava la papelera del Mijares.

PLl.- Sí, en Borriana tocava la sirena de la papelera.

BB.- I a la una… perquè se dinava a la una. Per això jo dine a la una, tots els dies [risses].

PLl.- La papelera sí que se sentia de lluny.

OM.- [A Batiste] Per antecedents, per antecedents…

BB.- En ma casa alplegava la una, a dinar. Però saps per què dinaven a la una? Perquè eixien de l’almacén a la una i tenien un hora pa dinar. Entonces dinaven a la una per collons.

PLl.- En realitat amb lo del terme la veritat és que mosatros no vam fer ninguna força.

BB.- Sí, perquè teníem molta gana de…

OM.- Perquè vam vore que ho teníem bé i que no valia la pena pleitejar per més tros de terme.

PLl.- Teníem la Segregació i que això no anava a suposar res per la viabilitat d’un municipi.

OM.-  Econòmicament estava estudiat en l’Expedient.

BB.- I el poble ha prosperat barbaritats. Encara que l’ajuntament ha anat a ratos a maneres… però el poble pues ha crescut moltíssim. I avant. [10 min.] I la seua gestió se va acabar perquè ja no feia falta l’Associació de Veïns, encara que sí que feia falta, vam decidir que continuara però tu vas dir que no…

OM.- I va continuar Rosa Moles.

BB.- Entonces es va quedar Rosa Molés. Que si vols tamé la pots entrevistar.

  1. Però és que, claro, ja no tenia tant de sentit. Una societat de veïns sempre és bona en un poble, perquè se lucha… Però claro, se veu que mosatros havíem luchat tant ja, tants anys i tan emocionalment estàvem cansats, teníem un objectiu concret, ixe objectiu el vam aconseguir, pues ja pareixa que… com el part, no?, que quan parixes dius: ja estàs tranquil·la i descanses [risses].

BB.- Van ser deu anys de lluita intensa, sí.

OM.- És que eren moltes reunions, moltes nits, moltes “a vore què fem pa donar-mos a conèixer i ixir en els diaris”. I fer coses pa que mos veren i estar ahí en primera línia. Que veren que ahí n’hi havia un poble que sí que volia, de totes les maneres. I Vila-real oposant-se-oposant-se, claro, imagina-t’ho. Inclús la gent… i van firmar, la gent. Jo tenia… fixa’t que jo treballava en Vila-real. En tot el procés jo treballant en Vila-real, i les companyeres firmant. Jo feia: “no firmeu perquè és inútil, anem a ser poble” [risses]. I elles que no i que no, claro, és que… “No porque… -Ja ho voràs tu, no ha de conseguir? Vos quedareu tots en la cara mocà”. A pesar de que tinc molt bones amigues.

PLl.- Vila-real era pues… lo mateix que passa en tots els puestos. Que quan u té una cosa pareix que vagen a furtar-li-ho i pareix que vaja a morir-se de fam en después.

OM.- Però mira, la cançoneta que tenien era… igual el l’ajuntament que la gent de Vila-real sempre dia: “no podreu sobreviure; no podreu sobreviure de ninguna manera. No sereu suficients”. Dic “bueno, pues ja mos apanyarem”.

BB.- Pues ja ho érem, ja ho érem.

OM.- Bueno pues ja mos apanyarem, tu per què te tens que preocupar? Ja mos apanyarem. I això ho tenien clavaet, però és que entre l’ajuntament i la gent tots ho dien igual. “No sereu, no sereu…”.

BB.- Això estava suficientment demostrat en el Expedient.

OM.- I per això te dic jo que ho teníem… econòmicament estava massa estudiat de la solvència econòmica (com s’ha demostrat) però com l’ajuntament era el mantra que tenia, pues la gent, claro, te repetia el mateix mantra.

PLl.- En la época d’Ayet la tensió se va rebaixar molt.

OM.- La tensió se va rebaixar amb Ayet i la gent  de Vila-real se van enfadar amb ell perquè pensaven que ho donaria tot.

PLl.-  Ayet va tindre un sector de Vila-real en contra perquè Ayet ja va ser dialogant, ja vam tindre a nivell polític alguna reunió amb la Conselleria, en València, pa tratar el assunt…

  1. Va vindre tamé Guardiola [Felip Guardiola i Sellés] a parlar amb mosatros. Hi havia un altre talant mes dialogant.

PLl.- Ja… ahí ja va ser… no va ser el tancament de Carceller, que ixe era un… vamos… un prepotent.

OM.- No volia saber res de la Segregació.

PLl.- Hasta que no el vam enviar no se’n va anar.

OM.- La gent se va enfadar amb Ayet, eh?, la de Vila-real. És que a mi m’ho van dir a la cara. Claro, jo és que estava treballant allí, jolines; feia: “Ayet vos ha donat la Segregació”. No, Ayet no mo l’ha donat: mo l’ha donat el Supremo. De Ayet nada de nada. “Vos ha donat…”. No, no, no senyora. No mos l’ha donat Ayet, què té que donar, Ayet, la Segregació? No l’haguera donat ni de conya. No, una cosa és que dialogara i mos sentira i parlàrem… i anàrem a parlar a l’ajuntament junts, i un atra cosa és que la donara. No senyora, l’ha donà el Supremo, i hem anat al Supremo i a tot lo que fera falta.

PLl.- Lo que passa que, claro, en después mentres se va negociar la partició del terme, que si mo lo endúiem tot -que era lo que dia el Supremo: ahí van haver unes negociacions que va intervindre Guardiola, el conseller d’Administració, i claro, tamé tenia que intervindre Ayet, tenien que intervindre amb mosatros, i entonces claro, això la gent s’ho va pendre com si Ayet havera cedit de colp. O siga, quan… els que vam cedir vam ser mosatros, que no vam dir… Bueno, vam aplegar a un acuerdo…

OM.- …un acuerdo i vam dir: hasta ahí mos enconformem i ho tenim.

PLl.- …mos donen això pues què fem? Pues vale.

OM.- Sí, claro.

PLl.- Borrón y cuenta nueva, no? I allí se va acabar la història, si Carceller haguera continuat de alcalde tot el procés  haguera segut diferent, això està clar, perquè mosatros estàvem massa decidits [15 min.]. A nivell polític havera segut diferent.

BB.- Quan el dossier va arribar al Tribunal Supremo se veu que Carceller va fer un escrit al Ministeri amenaçant que si el Consell de ministres dia que sí a la Segregació, Vila-real dimitia… per complet el ajuntament, se dixaven l’ajuntament. Claro, el Consell de ministres va dir que no…

PLl.- Bueno, ixa és una història que va passar antes d’anar al Suprem. Això va ser en el congrés del CDS en Palma de Mallorca.

BB.- Sí, però ixe dossier anava dins de l’Expedient, i el Tribunal supremo va vore ixe document, i en ixe document se veia coacció i mala fe. I això va ser lo que els va animar.

PLl.- Mosatros vam tindre la ocasió de tindre la segregació sense tindre que haver alplegat al Supremo. Quan estava Suárez de president va haver el congrés en Palma de Mallorca que va ser quan el van defenestrar a d’ell. Entonces mosatros teníem un valedor que era Enrique Monsonís, que era el president de la Generalitat -circumstancial, que era provisional-, i a mosatros mos va afavorir. I tu te’n recordaràs que vam estar…

OM.- Sí, que vam anar a sa casa, sí.

PLl.-  vam estar pendents en casa… perquè mosatros estàvem en casa i tots pendents del teléfono, a vore què passava en el congrés de Palma. Perquè en el congrés de Palma anava la segregació de les Alqueries.

OM.- Sí, però ahí el que se va posar pel mig…

PLl.- Lamo de Espinosa [Jaime Lamo de Espinosa Michels de Champourcin] era el valedor de Vila-real, que era ministre d’Agricultura. I era el valedor de Vila-real.

OM.- De Carceller.

PLl.- I en después teníem un atre valedor, que era Michavila, que tamé estava entre ací i entre allà. Tamé teníem a algun enemic dins de casa que treballava en contra. I resulta que el congrés va ser un… se va muntar un follón amb Suárez…

OM.- I Lamo de Espinosa és el que ho va tombar.

PLl.-. …i el tema de les Alqueries va desaparèixer de la taula. I entonces al teléfono, Monsonís: “No hi ha res a fer, açò s’ha acabat, ací és un desastre que a Suárez el tiraran fora i que…”. Bueno, i mosatros claro, ja vam tindre que continuar per un atre camí. Tamé hem de dir que vam tindre una miqueta d’apoyo en el Supremo. Un magistrat del Supremo, de la sala a què tenia que anar el expedient tenia una relació amb una dona de Borriana, molt relacionada amb les Alqueries. Anaven a veranejar a Setaigües ixe, a Titaguas, i ixe senyor quan va entrar el dossier en el Supremo el va mirar i el va mirar amb bons ulls tamé. I això va ser un punt favorable, a part de la raó. A part de la raó, perquè tota la raó era nostra.

OM.- Les Alqueries no mai s’ha sentit unificà, amb Vila-real.

BB.- Mos acusaven de ser burrianeros, els de Vila-real.

OM.- I no és de veres, tampoc no és de veres: a Borriana s’anava, al mercat i a tots els puestos, perquè estava propet…

PLl.- I teníem teléfono per Borriana i correus per Borriana.

OM.- No, però és que era a dos quilòmetros, no a sis. És que la distància comptava. Però no en sentiments: les Alqueries no mai s’ha sentit de Borriana. Mai en la vida.

BB.- Ni de Vila-real tampoc.

OM.- I de Vila-real menys.

PLl.- En Vila-real pues teníem una relació… Home, lo que jo t’he contat de la banda, és un sector de gent de la banda, lo que contava ella que treballava allí i tenia gent en contra, pues jo personalment tamé vaig notar que dos o tres músics que eren influients en la banda pues ja mos miraven a mosatros, la banda de les Alqueries, de mala manera: tot per la Segregació. Però bueno, allà ells [risses]. Jo lo que volia dir és que, en quant a la sort que vam tindre mosatros, i gràcies a Enrique Monsonís tamé: [20 min.] Enrique Monsonís lo que mos va afavorir en ficar-mos en contacte amb Enrique Bueso. Mosatros vam anar a la Conselleria a parlar amb el president Enrique Monsonís, i li vam dir: mosatros necessitem un abogat. “Ah, necessiteu un abogat? -Sí… un abogat… -I ell mos diu: Un abogat que siga especialiste en dret administratiu”…

OM.- … va ser el segon abogat que el primer va ser Antonia Tirado, que va encapsular el Expedient de segregació i a Enrique Bueso li va parèixer correcte.

PLl.- Sí, però això a d’ell ja li ho havia contat. Li ho havia contat però no amb micro. Entonces diu: “ah, necessiteu un abogat? Diu: pues jo el tinc el abogat, ara vo’l presentaré”. Total, que el crida i… a la porta, no vam entrar ni dins al despatx, mos vam quedar a la porta perquè ell no sé a on se n’anava. Total, que diu: “mira, esta gent necessita un abogat pa este cas”. Total que se queda mirant-mos i mos diu: “Ah, pues me gusta el caso” [risses], i a partir d’ahí va ser el camino de rosas.

OM.- Bueno, Enrique Monsonís està unit a la família. No som família però… És família de família, tenim una relació estreta.

PLl.- Sí, el nostre cunyat, casat amb la germana d’Oti és cunyat de Monsonís. O siga, Monsonís casat amb una germana de Norberto.

OM.- Vull dir jo que algo tamé se…

PLl.- Home, jo vaig conseguir un piano pa la banda de música gràcies a d’ell; el dia de la boda de la germana.

OM.- Claro, és que ell va ser el padrí, jo la padrina de la meua germana. Vull dir jo que tenies confiança per poder parlar i demanar coses, sempre tens una miqueta més de favor, no?, que te favorisquen.

PLl.- Sí, ell tenia que ser el padrí de la boda i se va retrassar, i vaig tindre que ser jo el padrí.

OM.- Vaig entrar jo amb un padrí i vaig eixir amb ell de padrí.

PLl.- Jo vaig entrar de padrí i va eixir ella amb l’atre padrí [risses]. I en ixe casament jo li vaig dir: “mira, Enrique, mosatros en la banda, que som una misèria, necessitaríem un piano pa que la gent per lo menos el oït i tal…”. Total que al final mo’l va conseguir el piano. Sí. Però bueno, són anècdotes que….

OM.- D’alguna manera Monsonis tamé ho sentia, lo de la Segregació era una cosa que tamé… mos donava la raó, ell tamé pensava que sí, que era de justícia demanar-ho i que mos ho donaren.

BB.- A la presidenta de l’Associació de Veïns, que era la màxima autoritat, la Coordinadora, per ser qui era i per treballar per lo que treballaven, en certa manera eclipsaven el treball de l’Associació de Veïns…

PLl.- …en realitat, Batiste, el treball de fondo de la Segregació el portava la Coordinadora.

OM.- Sí, el portaven ells, i mosatros anàvem de acuerdo . Estàvem per recolzar.

PLl.- …el que tenia contacte amb el abogat, el que parlava, el que feia, si féiem, si no féiem, que això se transmitia…

BB.- Però per ixe mateix motiu jo expose que a d’ella, el mando de la presidència de l’Associació de Veïns, ells la eclipsaven, no a d’ella sinó a tota la directiva, perquè el treball d’ells era més rellevant i més important.

PLl.- Però això no era en realitat ningun motiu de discordància.

OM.- No, no, ninguno…

BB.- Però Paco, era aixina o no era aixina? Era aixina, perquè? Perquè ells tenien… ells anaven per davant de mosatros.

OM.- Al fin i al cap l’associació de veïns es va fer perquè la coordinadora estiguera dins de l’Associació de Veïns i pugueren treballar, perquè sense estar dins de l’Associació no hagueren pogut treballar. L’Associació la vam fer per ixe motiu

BB.- En el poble no hi ha ningun carrer que es diga “calle de la Asociación de Vecinos Virgen del Niño Perdido”.

OM.- No n’hi ha ninguna, no. Pues ho reivindiquem, i des d’ací li demanem a l’Ajuntament que li dedique un carrer amb el nom “Associació de veïns”.

BB.- I sí que hi ha un carrer que fica “calle de la Coordinadora”.

OM.- Bueno pues insistim amb la reivindicació.

PLl.- En realitat la gent a la que coneixia en la Segregació era a la Coordinadora. Qui parlava en els mítims?, qui feia les assamblees de la Coordinadora?…

OM.- Però qui estava tamé en els mítims? És que jo estava tamé al costat: al costat de Miguel o de Bodí, jo tenia que estar pel càrrec de presidenta de l’Associació de veïns.

BB.- La meua afirmació, Paco, no és pa crear una polèmica, [25 min.] és pa dir la realitat de lo que passava.

PLl.- Tamé dins de la Coordinadora teníem les nostre manies i les nostres diferències, no?

BB.- Mosatros teníem menos política que ells. Ells tenien més càrrega política.

PLl.- El assunt és que era polític, i això hi havia molta gent que no volia entendre-ho. N’hi hava molta gent que no volia entendre que això ho tenia que donar la política.

BB.- Nelo i Laura, la sort va ser que dins de la Coordinadora n’hi havien deu o dotze…

OM.- Deu.

BB.- Ne van escomençar trenta, i al final se van quedar els que tenien que quedar.

PLl.- Deu o dotze no: al principi en van ser coranta.

BB.- I al final se van quedar els que se tenien que quedar.

OM.- Deu.

BB.- Tots els demés sobraven. I entre ells la immensa majoria eren gent progressista. Això va ser tindre sort tamé, haguera pogut ser al contrari. Haguera pogut ser al revés, tindre una majoria conservadora…

OM.- No sabem com haguera resultat.

PLl.- El que fóra aixina tamé va tindre el seu motiu. El que la Coordinadora tinguera ixa tendència i que n’hi haguera un sector que predominara tamé va tindre el seu motiu a l’hora… Quan se va anomenar “hi ha que fer una coordinadora; involucrem a tot el poble: societats agrícoles, societats de reg, cooperatives, comerços, o siga, tot el estament”. Resulta que mos ajuntem quaranta, la primera reunió en la casa abadia. En ixa reunió la mitat ja van desaparèixer perquè claro, alguns van dir que lo que se tenia que conseguir era a través de la política. I quan van sentir la paraula “política” alguns ja no van tornar més.

BB.- Ixos van fer bé d’anar-se’n.

PLl.-  Alguns van continuar, gent més major, gent més compromesa, però alguns poc a poc, per cansanci se’n van anar.

OM.- És que era agotador, eh?

PLl.- Al final ens vam quedar 10… Pepe Bodí, Joaquin Vicent, Vicente Arnal, Miguel Blasco, Alberto Albero, Ángel Albalate, Antonio Marco, Pascual Marco, Pascual Capella i Paco Llorens.

OM.- Estava representat pràcticament tot el poble… estaven totes les entitats del poble.

OM- Per començar no estava malament que s’organitzara aixina, després va vindre el cansament i l’abandonament de la majoria.

BB.- Molta gent, roín provessó.

PLl.- Total, que un atre organisme que tenia que constar en el expedient per obligació era el ajuntament provisional. S’havia de nombrar uns membres que formaren el ajuntament provisional. Un ajuntament que el mateix expedient ho dia: “provisional”. Bueno, pues se va fer una assamblea, i com se nombra ixe ajuntament provisional? Pues s’alça el president de la Caixa: “ pues que siga Fulano; tu vols ser? -Sí. -Pues que siga Fulano; tu vols ser? -Sí”. Total, que Fulano i Fulano i Fulano i ja està l’ajuntamente format. “Pues ja sou l’ajuntament provisional”. I estant una nit reunits en les oficines… perquè quan venia l’abogat mos reuníem en el saló de juntes de la Caixa. Quan mos reuníem la coordinadora sols mos reuníem en una sala de la Caixa però en el casino, en un quarto. I entonces toquen a la porta, “qui és?”, obrin la porta i entren, eren “l’ajuntament provisional”. Som L’ajuntament provisional. “Mosatros venim a fer-mos càrrec de la Coordinadora perquè som el ajuntament provisional i som els que legalment tenim tots els drets”. [30 min.] Xe! Allí se va armar la de Déu perquè la Coordinadora, apart de la Coordinadora…

BB.- Ahí estava la dreta, reivindicant…

PLl.- Home, claro: sigues tu, sigues tu i sigues tu, ja ho havia dit antes. Entonces me’n recorde de Ximo, el pare de Marinela, que si no se va alçar a pegar-los és perquè el vam aguantar. Però inclús el director de la Caixa, Vicente Arnal, inclús se fa ficar violent: “que vosatros què vos heu cregut? Que vosatros a què veniu ací? Si a vosatros vos han nombrat perquè tenen que haver ahí uns noms, i no… Vosatros què voleu? -Mosatros volem fer-mos càrrec…”, ells insistien [risses]. Bueno, pues van insistir un ratet però els vam enviar escales avall. Ja no van tornar més.

BB.- I l’atra? Quan vam fer l’Associació de Veïns se formen les diferents comissions i entre elles la Coordinadora. Entonces ve qui era president de l’Associació de Veïns, que va ser el primer, va vindre allí que ell volia ser de la Coordinadora. O no va ser aixina? Era Miguel Montes.

BB.- I no el van dixar.

OM.- Ja no va tornar.

PLl.- En l’asamblea de la asociación de veins que Miguel Montes era el president… ell va vindre amb l’abogat que d’entrà mos va demanar els dos millons de pessetes i ahí ja se va armar el dos de maig, Miguel Montes tamé va formar part en l’ajuntament provisional.

OM.- Sí, això és lo que estàvem dient.

PLl.- Tamé estava. I no van valdre coples, mosatros vam dir: “puerta, que ací no teniu… si no pregunteu-li-ho a este senyor que està ací i vos dirà…”.

OM.- A l’abogat que ells vos ho dirà.

BB.- Ell tamé ho reivindicava per ser president de la… perquè ell va ser el primer president l’Associació de Veïns.

PLl.- Sí, però va dimitir.

OM.- Ell va ser el primer president de l’Associació de Veïns. Però va dimitir, sí.

BB.- Va dimitir perquè volia un atra cosa, no volia això.

PLl- Tenim moltes histories que contar que no tenen res a vore amb la Segregació, però sí en el desenvolupament del poble.

BB.- Però bueno, ixa és un atra història.

PLl.- És un atra història que no ha segut mai contada. Bueno, això no té res que vore amb la Segregació…

OM.- No, això no té res que vore.

BB.- Però t’ho dic per lo que estàvem parlant primer. Ara, tornant a l’Associació de Veïns, vam concertar una entrevista… primer que res vam anar a Deltebre, ahí ja vam anar… ahí ja va vindre Safont, ahí em pareix que ja érem poble. Vam anar a Pilar de la Horadada, aquells tamé estaven reivindicant… reivindicant no: aquells ja ho havien conseguit.

PLl.- Pilar de la Horadada? Què va!

OM.- No, no no, Pilar de la Horadada va ser poble después de mosatros.

PLl.- Van vindre a aclamar-se a mosatros com si fórem el Nostre Senyor, demanant ajuda [risses].

OM.- Sí, i vam anar allí pa xarrar amb ells i dir-los poc més o menos lo que mosatros vam fer.

PLl.- A on ho havien conseguit és en Deltebre.

BB.- Muy bien, ahí vam anar a informar-mos, i allà vam anar a agermanar-mos.

OM.- Clar, ells van vindre a la festa pa después seguir… Claro, sí, ho van fer molt bé.

PLl.- Sí, però ells ho van conseguir, tamé ho van conseguir…

DLl.- Pilar de la Horadada…

OM.- Sí, mosatros vam servir de guia per a ells, les coses ja estaven d’un atra manera, tal vegada perquè tamé el govern estava mes conscienciat… eren més dialogants i t’escoltaven més i comprenien més les coses tamé, això està clar.

PLl.- Pilar de la Horadada esta a 40 quilòmetros de Orihuela, un motiu mes que suficient. Però claro, allí passava lo contrari, aquells si se n’anaven li llevaven tota la platja a Orihuela, li llevaven els ingressos de turisme. Allí era molt fotut.

  1. Sí, però tamé ho van conseguir.

PLl.- Mosatros en teoria…

OM.- Ho vam tindre més fàcil en ixe aspecte.

PLl.- Ho vam tindre fàcil perquè la política se va obrir a raíz de lo nostre. Perquè jo me’n recorde que en el primer congrés que se va fer del PSOE en Alacant, que jo vaig estar, el PSOE d’Alqueries vam presentar una ponència sobre la segregació de les Alqueries en el congrés, i se va debatir. I se va pendre la decisió d’apoyar-la, i es va obrir un poc el camí.

OM.- Sí, la van apoyar però la decisió va ser del Suprem.

BB.- Ahí va vindre el president de la Generalitat de Catalunya, no? A ixe congrés…

PLl.- El primer Congrés que se va fer després de la democràcia, el primer al que vaig anar jo, que era Lerma ja president, va ser en Alacant. Ahí no va vindre ningú de fora.

OM.- De les bossetes plenes de pintura negra, me’n recorde molt. Perquè no acertàvem casi. I anàvem embrutant tots el cartells de l’autopista a on posava Vila-real i no Alqueries. Tin en cómpter que vam passar per baix de la tela que tanca la autopista. Claro, quan venia un cotxe mos amagàvem i paràvem; només passava el cotxe, bum, bosseta de pintura.

PLl.- Lo que vos dia jo era de Javier, el farmacèutic, [35 min.] de l’entusiasmo que tenia Javier que se tornava tarumba en lo de les pintaes. Se tornava loco en lo de les pintaes [risses]. Però bueno…

BB.- Después un atra anècdota bonica, molt reivindicativa i molt… era la tancà en l’ajuntament de les Alqueries. Tancà no, no va haver tancà però vam anar a tancar-mos, i no mos dixaven entrar.

BB.- Vam tirar la porta.

OM.- Estava l’alcalde, Carceller…

PLl.- Va ser u el que va trencar la porta.

OM.- No, uno no, més de uno. Dos o tres.

BB.- Mira, Alberto [Mn. Albert Ventura Rius] i Rosa, ixos dos segurs.

PLl.- El primer que la va trencar va ser Manuel Antonio.

OM.- Paco, jo una vegà o dos tamé li vaig tirar a la porta,

BB.- I Font de Mora, estava el Font de Mora. Estava Tintoret i l’home de la Bordeta.

DLl.- Rafael? Guitarrilla.

OM.- Se van tancar perquè estàvem molta gent fora al carrer i tenien por d’eixir.

PLl.- Mosatros vam conseguir quatre concejals en Vila-real, dos de la UCD i dos del PSOE. Quatre perquè claro, com votàrem en les Alqueries i les votacions eren independents pues mos van tocar quatre concejals a Vila-real. I no va servir pa res

BB.- I quan va eixir Carceller estàvem tots al carrer esperant-lo que ixquera. Te’n recordes del cotxe de Carceller?

PLl.- Jo me’n recorde del qui el va espentejar [risses].

BB.- El vam espentejar tots. Li vam fer un pasillo, com en el fútbol als juaors, un pasillo hasta el cotxe, i quan va pujar al cotxe el cotxe aquell pareixia de joguet.

PLl.- El tio Paco, el tio de Javier Muñoz va ser el primer que el va espentejar.

BB.- Amb gorreta.

PLl.- Amb la boina.

OM.- Pues el dia del tancament en Vila-real, que estàvem l’Associació de veïns i la Coordinadora i no volíem anar-mo’n… Tamé hi ha que dir que la policia i la guàrdia civil mai van intervindre en cap manifestació en contra nostra.

PLl.- Batiste, lo que dic es la teua actuació com a concejal en les primeres festes com a poble i els enfrentaments amb l’associació de penyes en alguna assamblea.

OM.- Algo li hauràs contat.

BB.- No sé. Això tot va vindre a relació… va escomençar per el nom de… mosatros vam proposar al pleno que la denominació del poble fóra bilingüe, conforme marcava l’estatut, en castellà i en valencià. El PP o qui fóra entonces…

PLl.- No, no era això.

BB.- Espera’t, espera’t. Va vindre a raíz d’això. Entonces vam conseguir… vam dir que sí, perquè mosatros teníem majoria i a partir d’ahí va vindre la missa de desagràvio [risses]. En después van vindre les festes i vam intentar que en els barris se tornara a fer…

OM.- …la festa del bàrrios de tota la vida.

BB.- I ahí va muntar una miqueta…

PLl.- No, però tu te’n recordaràs, que és lo que jo he dit que mosatros mos reunim amb Rafa Capella pa les festes, que ell era el president de l’Associació de Penyes, eh?, i que la penya que portava les festes era la Gorra. I que Rafa quan anava a l’assamblea de l’Associació lo que contava era tot lo contrari de lo que mosatros preteníem. I la Comissió de festes no va voler renunciar a la subvenció de Vila-real i se van ficar en contra de les festes.

PLl.- El follón que van armar en l’assamblea, el follón que van armar…

OM.- Folloneros ne teníem sempre.

BB.- Clar, però va ser tot lligat per lo mateix. Van escomençar per lo del manto de la Mare de Déu, “que volen llevar-li el manto”, però qui vol llevar-li el manto? Va vindre lo de la missa de desagràvio, va vindre lo dels barris, después va vindre lo de la festa, eh?, que volíem festeres i ninguna volia ser; vam anar a casa Tarrazón, que la filla era la última reina que va haver i vam anar a dir-li si volia continuar i mos va dir: “vergonya havíeu de tindre”, te’n recordes? En casa Tarrazón. O siga que tot va vindre lligat perquè va haver un sector [40 min.] que ja se va muntar la política per mig de desprestigiar. I com a les pròximes eleccions ja teníem que votar com a municipi independent… I el seu èxit van tindre, que van guanyar.

PLl.- No. Va guanyar el PSOE que va traure 5 concejals.

BB.- Ixes van ser les de después?

PLl.-EL PP va traure 3 concejals i la UCD tres.

BB.- Ah, bueno, bueno.

OM.- Van pactar la UCD i PP.

BB.- Però que eren els mateixos, no?

  1. Vau guanyar el PSOE però no va manar.

PLl.- Home, però això no té res que vore…

OM.- Ai, no té res que vore! Això és lo important.

BB.- Però vull dir-te que tot ve a partir de que vam ser poble i entonces ja se va… la política va entrar en joc.

Clar, ixa unanimitat que hi havia ja no estava.

PLI.- La política no mai havia eixit del joc, eh? No mai havia eixit…

BB.- Bueno, Paco, no mai havia eixit però en la Coordinadora els deu que vau quedar anàveu a una. I ahí ploguera o nevara anàveu els deu a una.

PLl.- Però quan van muntar la Gestora que era lo que tocava per llei, estava Pascual Nebot, estava Juan Salvador [Juan Salvador Vicent, “Juanito de la Resaora”] i Vicente Tarrazón, i altres, no vam tindre cap problema en el funcionament, funcionàvem bé ixe temps que vam estar en la Comissió Gestora.

OM.- Hasta les eleccions.

BB.- No vam tindre perquè tu no te’n recordes.

PLl.- No vam tindre problemes en la funció administrativa, o siga, a part lo que va passar en les festes…

BB.- Però ells anaven al seu camí.

OM.- Ells anaven a pinyo fijo.

PLl.- …però hagueren pogut anar en més mal camí en atres coses que tamé vam fer en l’ajuntament. S’hagueren pogut oposar a que donares dinés pa les festeres, pa comprar-se el traje, pa que s’elegiren democràticament…

BB.- Una volta es va conseguir la Segregació el poble se va dividir. I està dividit: en dreta i esquerra. Llámese PP, PSOE, CDS o…

OM.- Bueno, però això és prou normal.

PLl.- Jo no diria que el poble està dividit, jo diria que el van dividir.

BB.- Com que el van dividir?

PLl.- El van dividir.

BB.- Bueno, pues el van dividir. Qui, els que estàvem al front?

PL.- No, els que volien dividir-lo.

BB.- Bueno, ja, però és que n’hi ha gent que no va voler dividir-se i n’hi ha que sí que va voler. La política és això. Jo per això quan vau vindre después de l’any i mig, en después de la experiència viscuda i después de tot dic: any i mig i prou. Ara ja som poble i…

OM.- És que crema a muntó, eh?

BB.- I en ma casa em van dir que ja està bé.

PLl.- Van tindre molt mala llet, molt mala llet…

BB.- Home, que proposem anar a visitar els barris, busquem una xaranga que van vindre de no sé d’a on i tots de festa i a l’hora de moure d’allí érem quatre. Érem quatre.

PLl.- Jo me’n recorde que jo me vaig enganxar allí al transformaor de la llum.

BB.- I mo n’anem avall, direcció al… vam dir “bueno, pues hui anirem ací, ací i ací”, i mo n’anàem al carrer Sant Roc, i en el carrer Sant Roc “ui, estos no vindran, a quin sant tenen que vindre estos?”, i quan van vore que anàem, que ja estàem per José Izquierdo…

PLl.- Els del carrer Sant Roc ho van agarrar bé.

BB.- Home, però no mos esperaen. No mos esperaen perquè se pensaen… I en un moment van muntar taules [risses].

PLl.- Perquè ho van acceptar, però haveren pogut dir: “ni taules ni coño”.

BB.- I d’ahí mo n’anem a la Virgen de la Rosa i ahí no mos esperaen.

OM.- Sí, ahí sí que hi havia gent.

PLl.- El problema, Batiste, eren les persianes [risses].

OM.- És que tenim fotos amb la persiana.

PLl.- Eren les persianes. Normalment antes les cases totes tenien la persiana i veies que la persiana se menejava, no? Darrere de la persiana n’hi hava uno mirant [risses]. Per favor…

OM.- …la Melera. Fotos de la Melera assomant-se i en ixe moment la vaig pillar.

BB.- Tu saps lo que és anar a visitar un barri, a proposar-los que continuaren fent la festa de Sant Roc, que feien porrat…

OM.- Sí, eren festes populars…

BB.- …i vore la gent amagà darrere de les persianes perquè tenien por d’eixir al carrer. Xa! I quan vam eixir de la plaça, les meues filles, la penya de les meues filles perquè eren les meues filles, si no tampoc hagueren vingut [risses]. Per això quan vam passar…

PLl.- Jo me’n recorde que jo vaig acabar de treballar prompte, no?, i vaig eixir i baixàveu avall pel carrer Jaime Chicharro, al passar la barberia del Bort i entre ixe tramo i el transformaor ahí me vaig ajuntar jo.

BB.- Vint. I no sé si arribaria. I la xaranga. Que era una xaranga que va vindre no sé d’a on, molt bona…

OM.- Espera’t, que… lo que volia contar antes: la nit que mos vam tancar a l’ajuntament de Vila-real, [45 min.] allí estàvem i d’allí no eixíem, a més estàvem sentats als sillons dels regidors

BB.- El saló de plenos.

OM.- El saló de plenos, i allí estàvem tancats [risses]… I va Miguel Blasco parlant-me esplaet, em diu: demana-li ixe quadre al alcalde, i Ayet que estava demanant que ens anàrem, i me diu Miguel Blasco, “dis-li que si mos dóna el quadro mo n’anem” [risses], i Ayet va montar en còlera.

BB.- No n’hi havia un Cristo crucificat o…?

OM.- No, no, no, era un quadro com si fóra un Ribera. Era un quadro antic molt valuós. I va i jo li dic: “bueno, mira, si mos dónes el quadro mo n’anem”; ai xiquet, què li he dit a Ayet! Ai mare què li he dit! Ai com se va posar! Ai com se va posar Ayet! Perquè li vaig demanar el quadre! Se va enfadar, no sé per què…

BB.- Ahí tamé estava Alberto Pascual en ixa tancà. El capellà.

OM.- Sí, tamé estava. Bueno, ell mos donava la bendició pa que no pecàrem.

PLl.- Qui, qui?

BB.- Alberto Pascual [risses].

OM.- En un pleno -que  anàvem a casi tots plenos de l’ajuntament-, el que después feia de virrei de les Alqueries… No sé… ah, que va dir, sí, ja me’n recorde: que volia fer un carril bici de les Alqueries a Vila-real. Ai, Alberto que s’ho sent! Conforme estava assentat escomença amb les cames: “ai què rissa! Ara diu que un carril bici!”, però açò no eren les mans, eren les cames d’ell. “Un carril bici!”, ell tot espatarrat!

BB.- Imagina’t a Alberto Pascual, amb lo gran que és, tot espatarrat.

PLl.- Era el concejal de distrit.

OM.- Sí, “Virrei” li díem. Mos van despatxar del pleno

PL.- A l’hospital de la Plana…. Bueno, antes alplegava hasta el riu del Millars però al fer la carretera de Borriana i estar previst pues no han fet ningun pont. I entonces tens que anar a l’hospital pa… a mosatros mos ve… I ell volia ixe camí fer un pont al riu, volia fer un pont al riu i volia que ixe camí que fóra la connexió de les Alqueries amb Vila-real. És el que venia a les Alqueries a l’oficina, era el concejal de distrit. Li díem “el Virrei” sí.

BB.- I mosatros no volíem que vinguera.

OM.- No volíem virrei.

DLl.- La qüestió és que va canviar tot. A poc a poc va anar tot canviant.

BB.- I va ser pa bé.

PLl.- Home, jo crec que si no haguera vingut primer la crisis i en después la pandèmia, les Alqueries passaria de cinc mil habitants però a muntó. Ara estarà per els quatre mil no sé quants, està prop dels cinc mil. Mosatros quan vam demanar la segregació en habitants érem el poble catorze de la província de Castelló. Mira, el capellà el mossén Miralles dia que l’havien trasladat al “rovellet de l’ou de la Plana”. Això ho dia ell. Home, climatològicament i per motius de territori està en un puesto privilegiat. Estem propet de tot: estem propet de la carretera, propet de l’estació, no massa lluny de la mar… Estem en un puesto privilegiat.

BB.- I ademés que mosatros antes de ser poble ja mos autogovernàvem, per mig de les entitats.

OM.- Quan mos vam ficar a viure al carrer Colón, la llum del carrer la vam tindre que pagar els veïns, i el asfaltat tamé.

BB.- N’hi han fotos del carrer nostre…

PLl.- Batiste i jo mos vam encarregar de parlar amb tots els veïns per ficar la llum i esfaltar el carrer, d’obrir un cómpter en la Caixa, depositar unes quantitats i buscar com realitzar-ho perquè claro, el ajuntament mos va fer un projecte, però el mateix arquitecte mos va dir: “si açò ho gestioneu vosatros vos eixirà més barato que si mos ho passeu a mosatros”. I efectivament, mosatros vam dir: “de primavera”. Vam parlar amb els veïns i vam dir: “açò és lo que n’hi ha, anem a asfaltar el carrer i a ficar les llums. Lo que vallga a tant eixirem per veí”. [50 min.] I aixina ho vam fer.

BB.- Ací era el fútbol, els agricultors, les caixes, els oceaors, caçaors… hi havien societats de tot.

PLl.- Clar, mosatros ho teníem tot menos el poble, o siga que faltava lo principal…

BB.- No mos podíem governar. És com una família, que té tots els ingredients pa funcionar però els dinés els té u de fora.

DLl.- “Canta poble d’Alqueries” [risses].

PLl.- És que la dixadesa era total. Perquè si… igual els ajuntaments de Vila-real amb una miqueta de visió, que hagueren tingut que invertir un poc, de dir: “anem a fer açò ací ara, anem a fer un poquet ací”, haveren aplacat… la veritat és que Vila-real mai havia fet res per les Alqueries. Cooperativa d’aiguës potables i cooperativa de vivendes tot iniciativa nostra.

BB.- No havérem arribat a res…

OM.- No s’haguera escomençat, o sí, perquè el sentiment de ser poble independent era molt fort, era la tercera vegada que se demanava, la primera vegada va ser en 1929 i después va continuar en 1953 i per fi el 25 de juny de 1985 es el dia que es va conseguir definitivament la segregació de Vila-real.

BB.- Hi ha un ditxo que diu que qui estiga bé que no es menege. Si haguérem tingut tots els servicis realitzats i fets… Però les meues filles anaven a escola a un almacén.

PLl.- Tots hem anat a escola a uns almacens. Bueno, menos les de la Palmera, que les va fer la República i anaven a unes escoles que les… que eren unes escoles velles perquè eren del temps de la República, però eren escoles. Lo demés eren almacens alquilats . A on mosatros vam tindre el club de la Joventut tamé va servir d’escola. Con sus luces y sus sombras però al final vam tirar coets.

BB.- Mira si vam tirar coets que d’ahí lo de Martí, vam parlar amb… Jo vaig proposar a la Gestora de fer una traca que li pegara la volta a tot lo poble.

DLl.- Estan fent-la tots els anys.

BB.- Menos mal que alguna cosa vam fer bé [risses].

PLl.- Home, ne vam fer més, ne vam fer més…

BB.- Però tu saps lo que me va dir Consuelo la Currina quan volíem presentar una candidatura?

PLl.- Això és perquè tenies un enemic ahí.

BB.- Home!

PLl.- Consuelo era l’ama de l’associació de vells. Ell tenia un enemic ahí.

BB.- Tu, que “en el any i mig que vas estar de concejal ho vas fer tot pols!” [risses].

PLl.- Bueno, això era un personatge…

BB.- Pues vam fer la traca i va pujar Martí a tirar-la.

PLl.- I va ser un èxit.

BB.- Un èxit. I com a primer any tiràrem un coet, i successivament cada any u, dos, tres, i ara en tiraran casi quoranta, no? Perquè els tiren.

OM.- Sí.

BB.- Quan s’acaba la festa tiren la traca final i en después tiren cada any que ha passat un coet.

OM.- No va ser del 85?

DLl.- Una carcassa, una carcassa. Tiren una carcassa pels anys que hem sigut poble. Trenta-set.

PLl.- La traca la gent sí que ho va acceptar.

BB.- Sí que ho va acceptar, però tu saps què passa? Que n’hi ha un sector de gent que és molt fàcil… llevar-li la idea. “Això ho fas malament”.

PLl.- Però mira, a través d’això se va acabar que les reines foren les filles de qui són.

BB.- Claro.

PLl.- És una cosa que vam fer, ho vam fer Batiste.

BB.- Però els va saber molt de mal.

PLl.- Ai, a mi no!

BB.- “Per què? I per què, entonces? -Dic: perquè si hi han dotze xiquetes que tenen la edat corresponent i volen ser les dotze festeres, qui els ho pot impedir? Mosatros? Elles si volen ser seran”, i van vindre totes les de la edat. Totes. I van ser totes. O totes no, però la majoria.

OM.- Bueno, les que van voler. Però la que no vol tamé té opció de voler o no. És tan elemental…. que a vegaes ho pense: “bueno, si és tan elemental com pot haver algú en contra…?”

PLl.- Elegim a la reina entre mosatros…

BB.- “I ara qui serà la reina? -La reina serà qui elles vullguen”. I van votar les xiquetes: les xiquetes, no les mares, eh? Van votar les xiquetes i va eixir la filla de l’Àlter aquell… com li diuen? Que la dona és d’Almenara o de Moncofa… moncofina. Pues la filla va ser la reina, perquè totes les xiquetes la van votar. I ahí n’hi havien xiquetes de totes les classes socials. I amb l’opció a ser reina, perquè jo tamé vaig dir que el ser reina no suposava el fer un gasto extraordinari, perquè l’ajuntament ja faria el convit…

PLl.- …i els van donar dinés pa’l trage.

BB.- I vull dir-te que… Però això va durar quatre dies.

OM.- Perquè aixina és una manera que qualsevol pot ser reina.

PLl.- I tamé vam crear el servici de basura. Home, vam fer coses, I diu que no vam fer res.

BB.- Jo no ho he dit, Paco, que no vam fer res. Jo sé que vam fer moltes coses en any i mig. La creació de l’Escola municipal de dansa i rondalla tamé va ser una activitat interessant. Que tamé s’ha acabat, s’ha acabat i te diré per què: pues perquè des de l’ajuntament no s’ha potenciat. No s’ha potenciat, i ahí estava Tonica al front de l’Escola municipal de dansa, Tonica se’n va anar a Alacant de mestra i me va dixar ahí el muerto [risses].

Nom/Cognom Silvia Giménez Usó
Títol  Silvia Giménez i el Club de Gimnàsia Rítmica ‘Pintor Sorolla’
Temàtiques Associacionisme, cultura, dona, esport
Data i lloc de l’entrevista  Dijous 28 d’abril de 2022, poliesportiu municipal de les Alqueries
Informació  Fb: @gimnasiaritmica.pintorsorolla
http://apgrpintorsorolla.blogspot.com/
Equip entrevistador  Etnopèdia (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/_SW_lxHytlE
Extracte  https://youtu.be/W9f6rbzr8EE
PDF

Miracles i meravelles a les Alqueries en el 1700

Bibliografia Fray Diego de Santa Teresa, Historia de la prodigiosísima imagen de Nuestra Señora del Niño Perdido. En Zaragoza : por Francisco Revilla, 1720. Accessible a https://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.cmd?id=7514
Temàtiques Història, documents, religió
Data de publicació Divendres 24 de juny de 2022

En 1720, fra Diego de Santa Teresa publica la Historia de la prodigiosísima imagen de Nuestra Señora del Niño Perdido, un crònica entre històrica i fantasiosa de la devoció a esta advocació de la Mare de Déu. Ja teníem notícies d’esta publicació, que ha citat Albert Ventura en diferents ocasions, per exemple a El Municipi. BIM 46, d’octubre de 2001 (pp. 20-21) i a El Municipi. BIM 48, de març 2002 (pp. 22-27). A lesAlqueriespèdia es van reunir estos articles en Albert Ventura Rius (2001): «El Replà», que és un treball de recerca en què l’autor esbrinava qui eren els testimonis que cita Fray Diego.

Però no ens hem pogut resistir a compartir ací l’obra completa del frare agustí (accessible des de fa algun temps en format digital) i transcriure les quatre pàgines que dedica a la devoció de la Mare de Déu del Niño Perdido en les Alqueries (pàgines 131 a 134).

Part del treball de Fray Diego va ser fer-se ressò dels miracles realitzats per la Mare de Déu, de les curacions, encanteris i meravelles confirmades per testimonis, declarades amb jurament davant de notaris eclesiàstics. En el cas de les Alqueries, es referix el miracle de la salvació de Miquel Usó, a qui li va caure damunt una soca d’olivera de més de 70 arrobes (uns 800 quilos) i, en encomanar-se a la Mare de Déu, ell i el seu cunyat, Joan Flos, este va poder alçar la soca i el primer eixir sense cap perjudici. El segon prodigi, relatat pels mateixos testimonis, era el de l’oli del cresol de l’oratori dels frares de Caudiel, que feia la llum molt clara davant de malalts lleus però que, en presència de malalties mortals, es mostrava esmorteïda i l’oli adquiria una tonalitat sangonosa.

Sense entrar a jutjar la versemblança d’estes històries, recordem que, com demostra l’historiador Albert Toldrà, la societat valenciana dels segles XVII i XVIII coneix un enorme desenvolupament de la mística, la qual cosa afavoria la superstició i els fraus, i que era normal que la Inquisició resseguira discretament les presumptes meravelles i als seus protagonistes (vore, per exemple, el seu Il·luses, santes, falsàries. Bullent, 2018).

A continuació podeu llegir el text de Fray Diego fent el relat dels prodigis al voltant de la casa i l’oratori dels frares de Caudiel.

S. VI.

COLOCASE LA SANTA IMAGEN DEL NIÑO PERDIDO
en nuestra Alqueria de Villareal, y resplandece en maravillas.

Diximos yà en el S. 5. de el a. cap. de esta I. parte como el Noble, y piadoso Cavallero Don Pedro Miralles nos hizo donacion de sus haziendas de Villareal à 9 de Abril de 1619. En ellas, pues, tenemos una Alqueria, sita en el Termino, que llaman de Bonretorn, donde vive los Administradores de dichas heredades, y posan los Religiosos quando vàn à cuydar del cultivo de sus campos. Aqui se dispuso en el puesto mas decente un Oratorio, donde se celebra el incruento Sacrificio todos los dias Festivos con sumo consuelo, assi de los que hagitan, como de otros muchos Terratenientes, que viven en algunas casas de aquella circunferencia.

Llegò à ser Retor de nuestro Colegio de Jesus de Nazareno el Padre Fr. Sebastian de la Virgen del Camino, singular devoto de esta Soberana Imagen, y de quien avia recebido muy apreciables favores, como yà consta, y constarà por diversas partes de esta Historia. Fue à Villareal à visitar las haziendas, y encaminandose al Oratorio para dezir Missa, le pareciò, que en aquel Altar seria bien colocar à la Gran Reyna de Perdidos, dexandola por Patrona de aquel Oratorio, como yà en Caudiel lo era del Colegio. Mandò luego hazer un Quadro de Nuestra Señora; pusolo en dicho Altar con gran decencia, y exhortò à todos, mas que con sus palabras, con su exemplo, à que la tratassen con grande veneracion, y mucho culto. Assi se portavan aquellos piadosos Labradores, que juntos con los de otras Alquerieas, solian rezarle su Rosario, y obravan algunos piadosos exercicios en su absequio.

Desde el mismo año de su colocacion, que fue el de 1683, comenzò esta Sagrada Efigie à resplandecer en continuadas maravillas, como es voz, y fama publica en toda aquella comarca: pero como en punto de Milagros debemos proceder con mucho tiēto, qudando al juizioso examen de la Iglesia la calificacion de estas Historias, solo dirè lo que tengo por verdad segura, por averme declarado mediante juramento, por constarme por instrumento público ante un Notario Apostolico, con sus testigos, y todas las solemnidades de derecho. Son los declarantes Miguel Usò, y Juan Flor, Labradores: los testigos el Doctor Antonio Sanchis, Presbytero, y Vicente Marco, Labrador. El que hizo el Auto Joseph Sans, Notario Apostolico, à 23 de Junio de este presente año de 1720. Es todo como se sigue.

Habitava en nuestra Alqueria de Villareal Miguel Usò, como Administrador de aquella hazienda, y à 17 de Enero de 1713, se puso à cortar un grande Olivo, para el trujal de azeyte que tiene dicha Casa, el qual tronco, y ramas pesaria mas de 70 arrobas. Teniale yà por todas partes descarnado, y al tiempo de querer echarle à tierra, à los primeros golpes de la segur cayò de improviso sobre èl, sin quedarle tiempo para poder apartarse del peligro. Viendose tan arriesgado, invocò al verlo caer à la Sancratissima Virgen del Niño Perdido: pero le cogiò el golpe tan de lleno, que con su violencia, no solo le derribò a tierra, sino que su rostro lo dexò casi sepultado. A todo estava presente Juan Flos su cuñado, el qual viendo tan fatal desgracia, llamò tambien en su amparo à esta Celestial Princesa. Corriò para èl, teniendole yà por muerto, y llamandole, notò, que le respondia, aunque con una voz muy atenuada, y confusa. Restavale la mayor dificultad en quitar sobre su rostro aquel enorme peso, q naturalmēte avia de abrumarlo: pues aun despojado de sus brazos, y ramas, aquel tronco apenas podian arrastrarlo dos esforzados Novillos.

Aqui es cuando viendo Juan Flos, q le faltava para esta empressa el aliento, bolviò à invocar de lo intimo de su corazon à la piadosda Madre de Perdidos; y lleno de viva fè, y de una firme confianza en el auxilio de esta Gran Señora, abrazandose con el arbol, lo apartò con tanta facilidad, como quien mueve una pluma. Levātòse luego Miguel Usò con el rostro lleno de tierra, y reconociendole todo el cuerpo, ni le hallaron quebranto, ni lesion alguna. Vno, y otro admiraron el sucesso como especialissimo prodigio este, por no aver experimentado daño viniendo violetamēte sobre èl volumen de tanto peso: y aquel, por aver movido con tanta facilidad un arbol que no solo excedia su brio, sino el de muchos hombres esforzados. Es Maria mystica alectoria para sus Devotos, que en los mas peligrosos combates los haze insuperables, y dà esfuerzos.

Declararon assimismo, baxo juramento, ante el Notario Apostolico, y testigos yà nōbrados, los antedichos Miguel Vsò, y Juan Flos, que oy se experimenta, y se ha experimentado muchas vezes, que en llevando azeyte à la lampara de su Oratorio quando ay algun enfermo de peligro; si su dolencia no es mortal, encendiendo dicha lampara haze una luz muy clara, y permanente; pero si ha de morir, aunque le infundā el azeyte mas claro, y mejor de todo el Termino, se manifiesta su luz remisa, tibia, y amortecida, y el color del azeyte se pone como sanguinolento. Assi se tiene advertido en diferentes lances, y ocasiones, y en diversas personas, que han estado enfermas, y sanaron de sus accidentes, y otras que murieron; como son Miguel Beral, Maria Marco, Cecilia Ferrer, y otros muchos. Embiavan azeyte al verse acometidos de sus dolencias, y al passo que se gravava el enfermo, el azeyte, y la luz iban siguiendo su curso. Desfallecia el doliente, y la luz comenzava à deslustrarse, y el azeyte à enrogecerse: padecia parasismos, y en la llama se conocia desmayors, y en ele azeyte un color mas encendido. Moria alguno, y en aquel mismo punto quedava el esplendor apagado, y el pabulo de su luz sanguinolento.

Todo esto deponen como testigos oculares, y añaden, que lo han experimentado muchas vezes; y dizen es publico, y notorio en todo el Termino de Villareal, y con especialidad en todos los terratenientes de la Partida de Bonreton, donde està nuestra Alqueria. En confirmacion de tan singular prodigio, dizen baxo el mismo juramento, que la muger de Baptista revertet (no expressa el Auto su nombre) estando enferma, aviendo recebido todos los Santos Sacramentos, y quedando desauciada de los Medicos, q la davan sin remedio alguno humano, menos q no fuesse sobrenatural, embiò azeyte para la lampara de dicho Oratorio. Los interessados de esta muger preguntaron à Miguel Vsó, si avia notado, ò en el azeyte, ò en la luz algun señal? Respondiòles, que lo avia advertido con desvelo; pero que la luz estava resplandeciente, y el color del azeyte sin mudarse: y que assi esperava en N. Señora, que no moriria de aquella enfermedad.

Llegò esta muger à los ultimos alientos, padeciò los postreros parasismos, y agonias; pero en el termino de unos ocho dias logró milagrosamēte la salud. Este lāce sucediò año 1713 y añaden, que otros prodigios como este ha sucedido en diferentes personas, y que todo es publico, y notorio, particularmente entre los habitadores del Termino de Bonretorn. Dios sea bendito, que las maravillas del tiēpo la ley escrita nos las repite en este de la Ley de Gracia; allà con los diversos colores del racional manifestava los prosperos, ò desgraciados sucessos de su Pueblo, y aqui co los señales de una antorcha nos prenuncia la salud, ò el termino de la vida. No se reciban en vano estos avisos: pues ceden en nuestro espiritual provecho.



Col·lecció de fotos de la Unió Musical II, 1991-2012

Títol Col·lecció de fotos de la Unió Musical II, 1991-2012
Fotografies Unió Musical Alqueriense
Data de publicació Dijous 2 de juny de 2022

Després de la publicació Col·lecció de fotos de la Unió Musical, 1912-1987, dedicada a fotos antigues de la UMA, continuem amb fotos més recents (1991-2012) perquè estiguen també a disposició de músics, músiques, famílies i, en fin, de tot el poble. En esta ocasió les presentem com a galeria, sense comentaris, encara que sí que cal dir que, evidentment, hi ha moltes cares conegudes. Estan organitzades cronològicament des de 1991 fins a 2012 i la majoria corresponen a la celebració de Santa Cecília. En estes celebracions voreu a Miguel Montes i a Consuelo Sanz exercint com alcaldes, també a diversos presidents de la UMA (en els primers anys veiem a un jovenet Batiste Balaguer i després a Francisco Vicent i a José Torres), a regidors i regidores de Cultura (entre els que trobem a Rosa Ros Pons), a directors i directores de la banda (amb gran presència de Lidón Valer, evidentment)… a banda de totes les muses i, per suposat, dels components de la UMA i de les seues famílies. La UMA ha compartit amb Les Alqueries Pèdia esta col·lecció que pensem que anirà guanyant amb els anys.

Nota: per fer grans les fotos només heu de fet clic sobre les miniatures (per ampliar la primera foto de cada col·lecció cal fer clic en la seua miniatura).

ÍNDEX

1991 a 2006, Santa Cecília
2007, vàrios
2008, vàrios
2009-2010, Santa Cecília
2011, Audició didàctica
2011 i 2012, Assemblees Generals de la Federació de Soc. Musicals de la Comunitat Valenciana
2012, Audició didàctica
2012, Intercanvi juvenil amb Eslida
Big Band (sense data)



1991, Santa Cecília


1992, Santa Cecília


1993, Santa Cecília


1994, Santa Cecília

Musa: Rosa Ros Pons


1995, Santa Cecília

Musa: Cristina Badia.


1996, Santa Cecília

Musa: Belén Ferrer.


1997, Santa Cecília

Musa: Neus Vicent.


1998, Santa Cecília

Musa: Celia Ramos Soriano.


1999, Santa Cecília

Musa: Yolanda Moya.


2000, Santa Cecília

Musa: Laia Carda.


2001, Santa Cecília

Musa: Maria Teresa Mollar.


2002, Santa Cecília

Musa: Carmen Ballester.


2003, Santa Cecília

Musa: Paloma Aymerich.


2004, Santa Cecília

Musa: Maite Mondragón.


2005, Santa Cecília

Musa: Laura Carda.


2006, Santa Cecília


2007


2008


2009, Santa Cecília


2010, Santa Cecília


2011, Audició didàctica


2011 i 2012, Assemblea

43a i 44a Assemblees Generals de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana.


2012, Audició didàctica


2012, Intercanvi juvenil amb Eslida