Isabel López Gascó, florista

Nom/Cognom Isabel López Gascó
Títol  Isabel López Gascó, florista
Fonts de les fotografies  Col·lecció de Puri Castillo Julián

Col·lecció d’Éder Bello

Col·lecció de Delfineta Llorens

Col·lecció de Paquitín Martínez Ramón (‘Popi’)

Col·lecció de Pilar Molés Ros

Col·lecció d’Eloísa Molés García

Col·lecció de Batiste Soriano

Col·lecció de Rosa Ros Pons

Col·lecció de les Famílies Usó i Arnal

Temàtiques Oficis, dona, etnografia
Data i lloc de l’entrevista  Dijous 7 de juliol de 2022, a la ‘Floristeria Mariola’
Equip entrevistador  Etnopèdia (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/YHSUxP5xYk4
Extracte 
PDF

Vam conèixer a Isabel López Gascó, “la millor florista mundial” quan vam anar a entrevistar als seus pares, Ramón López i Isabel Gascó. Hem deixat que passara el temps però teníem molt clar que l’havíem d’entrevistar. A més hem aprofitat per proposar-li un xicotet joc d’etnografia sobre l’ús de les flors a les Alqueries al llarg del segle XX. Ja voreu quina erudició i quin ofici demostra sobre el tema! Ha sigut un plaer i un privilegi per a nosaltres.

Esta entrevista coincidix amb els 25 anys de la Floristeria Mariola. Només ens queda agrair-li de nou la seua disponibilitat i la seua generositat i simpatia; per suposat felicitar-la per ixos 25 anys i reiterar l’enhorabona pel nivell aconseguit: el de “millor florista mundial”, que li permet treballar en Venècia o rebutjar un projecte en Sevilla per la calor.

Podeu estar al tanto de la seua activitat a la pàgina de Facebook https://www.facebook.com/floristeriamariola

Sinopsi

Isabel López Gascó parla del seu treball com a florista, un ofici que requerix formació continua, però a més comenta per a nosaltres una col·leccioneta de fotos en què apareixen flors i en la que podem vore com canvien les modes. I finalment ens explica com va ser que es va convertir en “la millor florista mundial”.

Transcripció

…Per molts aspectes, però en concret pel tema de la floristeria, claro. De tu han dit que eres “la mejor florista mundial”, en prensa…

Darrere tens la foto [risses].

…se pot llegir. Clar. Entonces des de fa molt de temps volíem xarrar amb tu però bueno, per mil històries ho hem anat dixant…

Pues bueno, ja ha arribat el moment!

I mos havies de contar un poquet com vas arribar tu a ser florista. I com t’has format, perquè açò no és… algo hi ha que saber, òbviament.

Hi ha que saber, hi ha que seguir estudiant. Jo vaig a classe, encara que no ho parega. Vaig a classe, seguisc anant a classe. Hi ha que reciclar-se; està tot inventat, com en la moda està tot inventat, però n’hi ha que posar-se al dia [ens senyala una xicoteta col·lecció d’una desena de títols emmarcats sobre la paret].


Mare meua!

Bueno, açò és una part! Hi ha que anar canviant-los pa que no siguen sempre els mateixos, però tens que fer cursos durant… tots els anys. I la formació no està de més, al contrari.

I com se te va ocórrer… com vos se va ocórrer muntar una floristeria?

Pues sempre mos havia agradat. Sempre. Bueno, jo treballava a l’almacén, això sí que ho vam comentar alguna vegà, jo treballava a l’almacén de taronja, i açò era la tenda del poble. I quan se jubilen els meus pares la idea era… les flors sempre havien estat ahí. La veritat és que sempre havien estat ahí. I bueno, al jubilar-se els meus pares la meua germana diu: “pues jo fique una floristeria”. I jo feia la temporà de la taronja i en después ajudava ací en casa. I después se casa i se’n va a viure a Madrid [risses], als coranta se casa i se’n va viure a Madrid. Entonces era un poquet que m’ho donà fet “la clientela està feta, estaràs en casa”, i és algo que a mi me seguia agradant. I ací estic.

Tu treballant amb ella ja estaves formà…

Sí, bueno, sabia algo, eh? [risses] Sabia “algo”. “Algo”. La formació era superimportant. Encara que mosatros no som floristes: som “vendedores de flores, plantas y semillas”, no tenim un IAE que corresponga a floristes. És molt trist, eh? No se pot conseguir. De moment no se pot conseguir, no hi ha res que mos avale. Ahí estamos en ello: ahí estem peleant, peleant, peleant… Sí que hi han unes escoles que… a vore, una escola de Paisajismo, de Jardinería y paisajismo, que està en València, n’hi ha en Madrid… n’hi ha vàrios. Però la formació que te dóna la Jardinería y el paisajismo no és açò. N’hi han unes acadèmies que formen igual que jo tinc la meua escola, però bueno, això te dóna unes titulacions, que les titulacions seran les que mos serviran después pa convalidar titulació si algun dia dixen que anem a ser floristes. En España no existixen floristes.

Tu en la pràctica ni llavors ni plantes…

Jo lo atre, però no estem reglats en cap puesto. És “flores, plantas y semillas y pequeños animales”, és el IAE que mos correspon.

“Y pequeños animales”?

Sí, jo per eixemple perquè ho vaig llevar, perquè a mi això no m’interessa, perquè si no en pandèmia haguera estat obligà a obrir per pienso de animals. Coses curioses però sí, sí, i después tens… Evidentment segons l’IAE que traus pots fer certes coses. Però en veritat per a obrir una floristeria és “vendedor de flores, plantas y semillas”. Triste. Campeona del mundo de arte floral y soy vendedora de flores [risses].

I la teua formació a on la fas? O siga, des d’ací… en Castelló o…?

No, València, normalment València. València, Madrid, Barcelona… Depén de lo que m’oferixen que me va més. La meua escola està en València, aunque… el fiscal està en València però curiosament l’escola a la que perteneixc és “Escuela Itinerante de Floristas Artesanos”, E.I.F.A., entonces el professor dóna els cursos en València majorment però ne fa en atres puestos d’Espanya, a on el criden se desplaça. Però bueno, vaig a on més m’agrà el curs que facen.

Ací la clientela és local, m’imagine.

Sí, tinc algo de alrededors però no, més local. Estic molt contenta de la clientela.

Claro, supose que festes del poble…

Uah, a tope! Les que acabem de passar [festes de la Segregació, al voltant del 25 de juny] i les de octubre pues tamé, i totes les festes que n’hi han durant tot l’any.

I la iglésia, m’imagine que…

Tamé, tamé, una part important.

La iglésia està sempre adornà.

Sí, ací hi ha molta costum. Sempre està allò de que… “és que tinc que donar gràcies, fe-mos un ram de flors i fica-mos a la iglésia. Que tinc que donar gràcies”. Això ací està molt estés, la veritat.

I quan arreglen la iglésia per qualsevol cosa vas tu a…? O s’emporta la gent algo d’ací…?

[5 min.] No, no, vaig jo.

Vas tu, clar, clar. Ja m’ho pense, per supost.

Sí, sí, se transporta allí o inclús se treballa allí en el pati de darrere. Segun me és més cómodo a mi perquè la tinc molt propet i això és una ventaja [risses]. És una ventaja.

I m’imagine que batejos…

Sí, tot, tot…

…comunions…

Ací la gent tamé està molt acostumbrà a arreglar la pila pa batejar als xiquets. S’està perdent. La gent jove està perdent ixa… sana costum pa mi [risses], perquè pague el autònom tots els mesos, aixina que “sana costum”. I la veritat és que la gent jove no li dóna tanta importància, però hi ha molta gent… fotos pues sí que diuen: “ostras, m’ho vaig perdre, no vaig pensar en adornar la pila, en algo tan bonico, en algo tan simbòlic”. I les comunions, una missa d’aniversari o de difunts, que quan falten ixes coses se… sí, se seguixen, en els pobles xicotets ho seguim tenint. Sí.

I bodes, rams de nóvia, totes estes coses…

Sí, sí, sí, tot.

És molt bonic, no?

Sí, preciós.

Clar, tot este treball és molt creatiu.

És bonico. Tinc la sort de treballar en algo que m’agrà, que no tot el món ho pot dir [risses]. Última experiència, boda en Venècia. He anat a preparar una boda a Venècia, con lo cual…

Sí, ho vaig vore en Facebook.

Això lo que passa és que, claro, les fotos són un poc top secret, no mos dixen publicar res, per confidencialitat, i bueno, no sabem qui eren los “famosos señores” pero ahí vam estar, en Venècia treballant.

Tot el món al millor no té ixes ganes de ser creatiu, però tu t’has clavat en la part més…

A mi m’agrà, jo què vols que te diga?

Te va la marxa, sí, sí.

Sí, sí, jo sóc aixina. A mi lo convencional no m’agrà [risses]. Ho faig: si una clienta ve i me diu: “vull algo tradicional, convencional”, bueno pues sí, pa això hem estudiat i sabem fer-ho. Però si me dixen crear pues… cree. És una part molt important de… Jo per eixemple no sé dibuixar, quan tinc que bocetar jo no sé. No sé, no sé. Entonces jo dibuixar un… com li crearia un espai pa una nóvia pa mi és difícil perquè no tinc ixa vena. Jo ho veig i dic: sí, açò, allò, faré açò… ho veig. Però no sé plasmar-ho al paper. El meu professor sempre me riny per això, diu: “los bocetos son importantes”, bueno sí, vale, pues si bocete jo ja te dic que no pille ninguna nóvia [risses], como que no, però és un món molt fascinant també.

Clar, qualsevol ofici, qualsevol artesania si l’agarres per la via creativa…

La vena del dibujo…

Bueno, però ací la creativitat està en un atra cosa.

Però jo ixa part no la tinc. Zero, zero… [risses]

Per altra part, la setmana passada teníem l’entrevista i no la vam poder fer perquè hi havia un enterro. Els enterros, tu fas tota la part… corones…

Sí, sí, sí, és una part important, aunque triste… pues procures transmitir sentiments en ixos moments, les flors transmitixen sentiments. I és un moment que la gent no se dóna cómpter de res, sí que és veritat que en ixe moment la família no està pa donar-se cómpter de res, però bueno, les coses estan ahí i passat el temps… passat el temps se veuen.

Aixina tu tens que estar quasi vint-i-quatre hores al dia disponible…

Sí, el teléfono no l’apague mai [risses]. Quan em diuen: “apaga el teléfono, descansa, apaga el teléfono”: no, no puc. A vore, tot té un temps i tot té un límit, però per eixemple, això passa a les tres del matí i te quirden a les tres del matí perquè a lo millor al dia siguient… pues no sé, per dir-te algo: pues al difunt se l’enduen fora, o mil històries. Entonces sí que són ixes hores, lo atre tot té un temps i tot se pot fer durant el dia, però ixes coses no, això és quan és, vint-i-quatre hores.

Quan hi ha una cosa aixina te n’hauràs d’anar a buscar tot el material…

Sí, tot el material. Sols tindre algo en càmara, que la càmara pa això és, pa que estiga algo en càmara, però si a mi me quirdes ara i me dius: “pa demà necessite… tinc un funeral i pa demà necessite…”, jo me tinc que menejar a buscar el material. Per això quan me diuen: “porta-m’ho lo antes possible”. Mmmm… bueno, tot lo antes possible. Perquè estem parlant… jo estic assoles i estem parlant que a mi confeccionar, no anar a per la flor i tindre-la: confeccionar una corona són tres hores mínim. Mínim, tenint el material a casa; si no el tens has d’anar a València a buscar-lo perquè desgraciadament en Castelló no tenim el avio que poden tindre… N’hi ha menos distribució i menos… Està tot més localitzat en València. Però bueno, ho fem. No hay más. Són coses que diuen: “no, si això total…”; no, total no, és laboriós, és hecho a mano. Per això tamé som floristas artesanos, vol dir treballar amb les mans. [10 min.]

Clar, sí, sí, no vens a orri, ho has de treballar…

No, no, s’ha de treballar, no és agarrar… ara és molt divertit el món de les nóvies: “vull un ram però no vull un ram”, ai mare, ja has vist algo a on no toca, ja has vist algo a on no toca. I el “vull un ram però no vull un ram” no és un ram confeccionat: “com que ha anat a un puesto, ha agarrat les flors i ha fet aixina”. Ai, amiga, però pa que això quede aixina tu el tens que treballar. “No, però és que no m’entens, jo no vullc un ram”. Que sí, que t’entenc, que jo sé lo que vols, ja t’ensenyaré unes fotos i voràs com tu vols això. Però claro, és el… creuen que fer això… no, costa més això que el típic bouquet de tota la vida. Però bueno, el fem. Tu vols això: això tens, ja està. Cap problema, cap problema. “Pedid y se os dará”, no es diu aixina? Tot lo que pugam fer…

No sé si a les Alqueries se fa el Corpus, se fan arreglos de taules i coses d’ixes…

S’ha tornat… el Corpus s’ha tornat a agarrar, va estar uns anys que ací no teníem Corpus. Sí, enguany vaig tindre jo una taula davant de casa, con lo cual… Sí, hem tornat a agarrar el Corpus! [risses]. Sí, a vore: a la gent li costa, li costa. A la gent li costa, sí que és veritat. Va haver uns anys que la Setmana Santa tamé s’havia quedat… sense… S’ha tornat a agarrar. Costa, i estes coses pues, i apart de creències són coses que la juventut… i l’escala -jo ja no sóc jove-, d’ací pac avall como que… ho veuen d’un atra manera. Però sí, hem tornat a fer les taules del Corpus, s’han tornat a rependre, i ahí estarem pa que no se perguen.

I quan veiem per ahí que hi han petals per exemple… tot això passa per tu o la gent s’ho busca?

Bueno, el que té s’ho busca però hui en dia se compra tot. Algun dia els pètals estaven en tots els horts, en totes les cases de camp n’hi haven. Ara no, ara se compra a quilos. Se compra. És que se compra. Els pétalos pa les bodes: se compren. Els cucurutxos de pétalos tenen un preu, perquè se compren. A quilos. I depenint de èpoques, com les flors: els Corpus el pètal està caríssim perquè se gasta en tota Espanya, molt de volumen. I entonces pues hi ha que pagar-ho al preu que toca. Esta setmana ja no està al mateix preu.

Bueno, va per temporaes, clar.

Sí, bueno, durant tot el any la flor està més o menos… durant tot el any molt similar, llevant de campanyes clave, perquè ací tenim Setmana Santa, se paga més cara; enamorados, què se paga més car en San Valentín? Les roses, fijo, és lo que se ven, pues pugen el preu, què tenim que fer? Ojalá fora que no el tingueren que pujar. Después en estiu n’hi ha flor de molta varietat, però sí que és veritat que al Corpus, que és en estiu, pues els pétals caríssims. Después ja d’ahí ja passem a Tots Sants i Tots Sants ja és otro mundo. Tots Sants ja és otro mundo perquè no dependim de mosatros, si dependírem de mosatros… però com dependim del mercat holandés… Con lo cual juem a subhasta de Holanda.

Clar, això volíem preguntar-te tamé: de a on ve tanta flor?

Holanda. Holanda és el mercat que… el mercat majoriste. Colòmbia és gran productora, Colòmbia i alguns d’aquells països, però Colòmbia i Ecuador són… Entonces n’hi ha problema pa arribar les coses d’allà ací, per els règims i tal s’estan ficant les coses complicaes. Holanda és el mercat a on funciona. I d’allà ja se repartix a tots. Tenim un bon mercat en València però somos pequeños [risses]. Som xicotets. Som xicotets però bueno, ahí estem. Aguantarem.

Supose que com qualsevol àmbit creatiu, açò funcionarà molt per tendències, per modes que aniran canviant… És lo que dies de la formació antes, no? Tens que estar molt pendent, formant-te… no sé si… supose que hi hauran revistes, hi hauran…

De tot. [Mostra el número 144, “Especial Nupcial” de la revista Clip. Flores y más] [risses] La del sector. A on eixim; quan fem les coses eixim ací. Sí, i és lo que marca tendència. Què marca tendència? Pues com tot, les modes. Les modes i les influencers ara són les que marquen tendència. A vore, jo parle del meu ofici, però com tots: veus un trage que dius: jolín, què mal cosit està ixe trage! I sin embargo el porta fulanita i és perfecto y maravilloso. Pues açò tamé, veus bodes que dius: en sério? En sério? Què cosa més fea li han fet a esta xica! I resulta que és lo más. Pues xica no és aixina, però… Però sí, sí, marca tendència. Està tot inventat. Tornem ara al ram… Mosatros fa enguany vint-i-cinc anys que tenim la floristeria. I els primers rams que vam fer de nóvia són els que tornaran a la temporà que ve. Tot inventat. Lo que passa que, a vore, se milloren, [15 min.] se retoquen pa que no siga lo mateix però sí que és veritat que el veus i dius: açò ho feia jo… fa molts anys. Bueno, pues bueno, pues torna. Però ho farem, ho farem…

A vore, un atra pregunta ingènua total: quan jo estudiava tenia un llibre que m’apassionava molt, que era el tema de l’Ikebana japonés i tot això. Amb tota la ignorància del món: jo no sé això…

És otro mundo. És totalment diferent, és “menos es más”. Cosa que no… És una cultura diferent, i és algo que des de xicotets tot el món allí coneix. Ací és impensable que ningú conega lo que és un… diferèncie a lo millor una varietat d’una flor d’un atra, i allí el ikebana és… forma part del dia a dia. I es otro mundo, es algo superinteressant.

Jo he estat allí i està viu…

I en totes les cases se sap parlar d’això. Cosa diferent d’ací.

A banda de les tendències supose que hi haurà rams o hi haurà ornamentació de primera, de segon i de tercera, no?, perquè tot el món no estarà igual. Igual ara que fa cent anys.

No, això sempre. Sempre han estat… hi ha un escaló. No vol dir que tu pugues més o pugues menos, si no que, si no arribes pues bueno, arribem… Hi ha un pressupost, evidentment, és, ho torne a repetir, com quan te compres un trage, vas i dius: “este trage és el que m’agrà però este és el que puc pagar” [risses]. Pues en açò igual, encara que, bueno, sempre pues, se intenta, se tira de les dos parts i se intenta fer tot lo que se pot. Però sí, sí, és aixina, el que ve i te diu: “vull açò” i no te pregunta preu, i el que ja entra marcant-te un preu. Entonces ja és difícil treballar. Com en totes les faenes. Si t’entren marcant un preu i demanant-te això amb ixe preu… mmm, perdona, jo seré la que te diré lo que val i tu sabràs si pots pagar-ho o no, però este mon està ara aixina en este moment.

I lo que volíem era ensenyar-te unes fotos i a vore què mos pots dir.

Vale, ho intente.

Figura 1. María, mare d’Eloísa Molés, i el seu marit en una foto de bodes, en 1928. Ens contava Eloísa que esta foto no va agradar a sa mare, que sentia que el tocat que es va posar la feia parèixer “una mora”. És una foto molt bonica amb una composició clàssica: l’home assegut en senyal d’estatus per damunt de la dona, el vestit blanc d’ella amb el ramell natural, i darrere un teló que mostra un jardí frondós. És foto de Camilleri, de Castelló. Col·lecció d’Eloísa Molés.

Esta (Fig. 1) és una foto de…

Esta és molt antiga.

Esta és molt antiga, açò és antes de guerra. Crec que esta és la primera, la de l’any 28, i estos són els pares d’Eloísa.

Pudientes en su tiempo.

Clar. I… boda de blanc, que era molt rara, normalment eren de negre, i porta un ram que mosatros… les fotos tampoc tenen tanta calitat…

I quan les fas grans van perdent, claro. Això se feia en casa antigament.

Se feia en casa.

Normalment sí, n’hi havia algú que tenia més idea i és el que ajudava, però se solia fer de les flors que hi havien en casa en el moment. Ja después van començar a haver… home, este ofici sempre ha estat però entonces era molt impensable que n’hi haguera u que es dedicara professionalment a això. És més, el fotógrafo és el que solia tindre el ram quan anaven a fer-se les fotos.

Ixa és una de les coses que no t’hem preguntat.

(Risses) Ara voràs la diferència quan vorem les atres.

Clar, perquè a vegaes veus uns rams que dius, mare meua!

Ara ho voràs, ara ho voràs. Això deu estar agarrat de l’hort de casa.

Figura 2. Boda d’un tio d’Eloísa amb una germana de Manuel Usó, un altre comerciant local. La xiqueta és una germaneta d’Eloísa, que portava la cua de la nóvia. La foto serà de mitjans dels anys 30. Col·lecció d’Eloísa Molés.

Clar, clar, pues molt probable. Este (Fig. 2) ja és un excés de ram, és enorme.

Este possiblement siguen flors artificials. Algunes. Este dóna la sensació de que són el típic gladiolo però no ho és. Entonces me dóna la sensació que pot estar mesclat, de natural i artificial. I se treballava -jo ho dic per l’experiència de ma mare-… hui en dia treballem amb unes esponges que se diu “mossi floral”, que és a on mos permitix punxar la flor i entonces se feia en arcilla, era algo de arcilla que era manejable… no era manejable, si no que quan ho punxaves ja no es podia menejar, però se feia allò i ahí és a on… I açò és una gran boda, eh?, perquè xiquets davant i tot… No eren qualsevol cosa.

Sí, estos també són d’Eloísa: els pares o els tios.

Per això, perquè jo dic: els mateixos no, però el fondo pràcticament si te descuides serà el mateix fondo de darrere, i si no el mateix fotógrafo…

Podria ser el mateix fotógrafo, encara que… Mira, esta sí que porta… “Camilleri, Castelló”… i esta no ho posa. Però claro, això són fondos pintants però de molta categoria, eh?

Sí, sí, i tant.

…i les il·luminacions són boníssimes… i són de molta calitat.

Pa la época pues sí, la veritat. [20 min.]

Figura 3. Maria Cubedo García, “Maria la Cosidora” (1912-1999), amb un look cosmopolita i molt sofisticat, amb un abric i un ramell de flors que Isabel reconèix fàcilment com artificial, possiblement proveït pel fotògraf en el seu estudi. Col·lecció de les famílies Usó i Arnal.

I esta (Fig. 3) és l’auela de Joan Carles Usó, no sé si el coneixes.

Comerciants.

…después els fills se’n van anara viure a Nules. I esta dona era modista molt fina i es veu que la roba anava a fer-se les fotos… i açò és en estudi…

Això és artificial, tamé.

És artificial? Ostras, quin ull més… [risses]

Sí, molt conseguit pa la època però sí, és artificial.

I açò ho tindria el fotógrafo?

Sí, segurament ho tindria el fotógrafo, igual que ara quan vas a fer-te les fotos està tot el atrezzo. Tot: te cànvien la cadira, te cànvien el sofà, te cànvien… Això era una part important entonces.

Entonces tamé hi havia atrezzo i tamé hi havia mobiliari a joc amb el fondo de darrere…

Sí, podia ser que ho portara ella de casa però jo crec que lo més segur és que… Casi ho assegure.

I era de tela o…?

Sí. Este tamé.

Figura 4. Seguim veient fotos d’una joveneta Maria Cubedo García, “Maria la Cosidora” (1912-1999), en la mateixa sessió de fotos de l’estudi de Serra, a Vila-real. Fa la impressió que està modelant vestits de mudar -de producció pròpia?-. El fons pintat coincideix. El canvi de look, per cert, incloïa les sabates. Col·lecció de les famílies Usó i Arnal.

(Fig. 4) És la mateixa dona, que anava a retratar-se amb els trages.

Pues ixe és un atre que tamé és artificial. Ja havia estat mirant-los i ja te dic que segurament estarien allí. O bueno, podria ser que els duguera ella que en casa… entonces lo que hi havia tamé era el ram artificial dins del búcaro. Segun el estatus n’hi havia uno o n’hi havia un atre. Aixina de clar.

Estava mirant si és el mateix… al millor sí que és el mateix.

Bueno, va, de un costaet i de l’atre però casi que sí [risses].

Figura 5. Maria Cubedo García, “Maria la Cosidora” (1912-1999), retratada per a la seua boda amb Joan Baptista Arnal Vicent, “Batiste Borràs” (1906-1989). Es van casar cap a 1934-1935, ella de negre, que aleshores era el més habitual. Els dos van vestits amb una elegància fora de qüestió, ella amb gorret, vel i algun tipus de capeta o mantellina. El ram de nóvia mereix un comentari a banda. Col·lecció de les famílies Usó i Arnal.

Paregut. (Fig. 5) Esta és la mateixa dona quan se va casar, que portava un ram… mare meua…

Ací ja estem parlant d’un atra cosa. Ací estem parlant de flors naturals, açò són nardos, però sí que és veritat que açò és artificial. Ja dude… açò són nardos. Açò és artificial, açò són roses artificials, i açò és el helecho de… estarà mesclat segurament, perquè açò jo casi asseguraria… El nardo dudaria, pot ser natural, i açò és esparraguera i helecho, que n’hi havia en totes les cases. Esta me cabe la duda, pot ser magnólia, que tamé n’hi haven en tots els puestos, en la majoria de cases, i ací ja comencen a utilitzar el paper albal. Que això va ser durant uns anys el referent. Perquè això no eixia l’aigua, si era natural a l’estar el tronc banyat no se n’eixia l’aigua d’ahí.

Jo ho vaig vore i vaig dir: pareix paper alumini, però és possible que tan arrere siga…?

Este… pues és que jo crec que sí [efectivament, el paper alumini comença a produir-se industrialment en 1910].

Açò igual podia ser tamé antes de guerra, eh?

Jo diria que sí que és això, eh?

Bueno, açò tamé és artificial.

Sí, sí. Però sí, a mi m’impacta tamé vore’m el paper de plata ahí.

Figura 6. Gracieta ‘la Capella’, germana de Pepe, marit d’Eloísa, disfressada amb roba a mida molt graciosa i amb calcer i complements a joc, en este cas, a més, amb una orgia floral. La foto es va fer a Carcaixent, on el pare de Pepe era comerciant de taronja i es va instal·lar la família. El fotògraf incorpora un segell de pressió a la seua foto”, pintada a mà amb anilines: “Foto Prats, Carcagente. Col·lecció d’Eloísa Molés.

(Fig. 6) Esta és una xiqueta…

Això és colorejat.

…família de Pepe, el marit d’Eloísa, colorejat, sí, sí.

I és tot artificial.

I açò era en Carcaixent o algo aixina.

Sí, el fotógrafo sí que…

Que vivien allí.

Claro, si se dedicaven a lo de les taronges… I sí, artificial; ja estem parlant d’un atra textura, no té res que vore amb lo atre, allò devia ser… no sé si existiria el plàstic entonces tal… com a tal plàstic, però tela tampoc, eren uns materials… igual que ara… ara per eixemple se treballa molt el foam, que és algo molt raro, però té un tocar, el foam… El làtex. El artificial de plàstic pràcticament s’ha perdut casi tot, perquè estem parlant d’un atre nivell, pa que estiga més bonico i parega més natural. Però açò és algo molt…

Jo pensava que açò eren flors seques o algo aixina.

No, no. Artificial.

Fig. 7. Un retrat molt bonic de la boda dels pares de Paquitín, Paquita Ramón Safont i Batiste ‘Simó’ Martínez Victoriosa. Paquitín ens contava que la comunió i la boda de sa mare van ser en moments en què estava de dol i per això està vestida de negre. De la comunió no hi ha fotos, però de la boda tenim esta imatge preciosa amb un vestit impecable amb brodats i tot tipus de detalls modernistes com la coroneta. El fons es neutre i veiem també un exuberant ram de flors. Paquitín ens conta una anècdota divertida sobre esta foto: després de la boda volien anar a retratar-se, però la que li havia de dur la cola del vestit era una xiqueta de tres anys i no va voler anar. Esperant-la van passar els mesos i sa mare es va quedar embarassada, així que va haver de retratar-se estant ja d’alguns mesos. Col·lecció de Paquitín Martínez.

(Fig. 7) Esta és Paquitín, Popi, i estos són els seus pares, me pareix.

Els seues pares deuen de ser, i açò és artificial.

Artificial, eh?

Artificial, artificial total.

Claro, claro, els que portarien ells serien lo que tu dies: una coseta de flors de casa, que tots tenien flors en casa.

Sí, pero después quan anaven al fotógrafo és quan se feien… O el fotógrafo anava a casa! Ojo tamé, dependia d’estatus. Però sí, és. I era lo normal en aquella època. A lo millor seria més important tindre ixe ram que l’atre.

Pues a lo millor sí. Este era pa tota la vida, això tenia molt de compromís. Mosatros pensàvem: si són flors naturals dels fotògrafs tindran que canviar-les a diari…

No crec que se contemplara.

Igual no eren molt cares…

Tamé serien, tamé serien… Serien cares, en el seu temps cares no, caríssimes. Esta (Fig. 8) és curiosa.

Fig. 8. Simone i Régine cosines germanes de Paquitín per part de pare, filles de Pepe Martínez, amb un dels rams més sofisticats que vorem en esta publicació. Col·lecció de Paquitín Martínez.

Esta és molt curiosa, clar! La vam vore i no sabíem… pareixen xiquetes de comunió però…

Jo crec que podrien ser xiquetes de comunió, encara que entonces prengueren els germans junts la comunió… [25 min.] perquè me dóna la sensació de… El trage és igual. Lo del cap… elles no sé si se pareixen o no, però hi ha diferència d’edat, i entonces no sé si seria lo normal. Però açò és una obra de arte en su tiempo, eh?

Què barbaritat! L’esparraguera ixa és monumental…

I les cales, cales del jardí, que en totes les cases ne hi havien. Però la veritat és una obra de art. M’agradaria saber qui són per poder fer el comentari de qui els va fer això en ixe temps. Perquè està agarrat el ram d’ahí, después d’ací, qui siga, qui ho va fer ja era molt bo en aquell temps. Està ajuntat, ix pac avaix ple d’eixides, cosa que això es diu ocho-cinco-tres; hui en dia pa estar en el món de la floristería tens que tindre un ocho-cinco-tres, si no no saps treballar. I açò és un ocho-cinco-tres espectacular. Lo que hui en dia s’estudia en l’escola.

Sí, sí, sí. Pues estes xiquetes són cosines de Popi, de Paquitín. Ella tenia un tio o algo que se’n va anar a França, va estar allí vivint, i estes dos xiquetes tenen nom francés. No mos ha aclarit a on van fer esta foto ni perquè…

Jo dic que té que ser de comunió o d’aquelles coses que feien antes de les festes de bàrrio que les xiquetes eixien en les carrosses i tot allò. Perquè les xiquetes claro… telita. Però era molt normal entonces.

Sí, mos va impressionar.

És una passà, es un gran… ja te dic jo que és un gran treball.

Figura 9. Encara que no és una imatge de les Alqueries, ens va parèixer interessant mostrar un típic pati o corral poblat de flors per a distints usos socials. Col·lecció de Pilar Molés.

Bueno, i açò (Fig. 9) no és ací en les Alqueries, açò és una foto que mos va passar Pilar Molés i vam vore el jardí, les flors, i vam pensar: bueno…

Això antes n’hi havia en tots els… en la majoria dels interiors de les cases estava. I estava molt ben cuidat en totes les cases a on estava.

Amb flors pa l’església tamé…

Sí, sí, d’ahí, d’ahí se traïen. A vore qui les comprava: no n’hi hava poder adquisitiu pa comprar flors. No sé si se vendrien, és algo que desconec tamé un poquet en la meua ignorància, però lo normal era… i se criaven aposta pa certs esdeveniments de la iglésia i de coses que feien falta. Era aixina. I el que ho tenia era molt important que ho donara pa la iglésia.

Figura 10. Ací tenim la foto d’estudi de la boda de Batiste, ‘Batistet de Filets’, cosí germà de la mare de Paquitín, amb Tereseta. La nòvia era d’Alcúdia de Carlet i ens conta Paquitín que, tot i que en la foto estiga dissimulat, era quasi un pam més alta que ell. Col·lecció de Paquitín Martínez.

A vore què més tenim per ahí: un atra boda (Fig. 10), açò més cap ací, açò ja és después de guerra.

Sí, estes… tengo duda. Podria estar mesclat. Açò me dóna la sensació de que és natural, són les azucenes que diem, açò són clavells, azucenes i clavells, però me xoca açò: podria ser la punta de l’azucena però la veig massa perfecta. Podria ser mesclat, però sí: esparraguera-helecho, que tamé n’hi havia en les cases, però és que esta és tan perfecta que lo dudo. Però jo diria que és clavells i azucenes, lo que ara diem el lílium. Quan obre és esta, entonces és azucena, que és la que és olorosa. Això s’ha perdut com a varietat de corte, no es produix i s’ha perdut, però hi ha cases on seguix existint. Les azucenes: l’azucena ha desenvocat en el oriental logi-lilium.

Figura 11. Boda de Juan José Castillo i G. Diógenes Julián, els dos molt mudats, molt joves i molt templats. Era habitual que les dones es casaren de negre tot i que no hi haguera dol en la família. Col·lecció de Puri Castillo.

I estos (Fig. 11) són familiars de Puri… no me’n recorde del cognom [Castillo Julián].

Este torna a ser artificial.

Ara que ja mos estem acostumbrant…

[Risses] Per la forma.

Clar, clar. És foto d’estudi…

Però ja estem parlant d’atra época.

Figura 12. Foto de boda feta per J. Alonso a Barcelona. La nóvia, com era habitual, anava elegant però discreta i vestida de negre, amb un ramell espectacular que ens explica Isabel. Col·lecció d’Éder Bello.

Estos (Fig. 12) són els pares de Éder. Éder Bello, que viu allà al carrer Sant Roc… I el ram pues…

Torna a ser artificial. Perquè podria impactar açò però les puntes són massa perfectes. No sabia qui era, veus?, els meus pares no els van conèixer.

Figura 13. Maria Arnal Cubedo i Joan Baptista Usó Safont, posant amb un altre ramell que mereix comentari. Col·lecció de les famílies Usó i Arnal.

És un món apassionant, eh?, ara que estem…

Sí [risses]. Este (Fig. 13) deu ser natural, per l’envoltori i tot deu ser natural. Se perd perquè du el vel damunt. Mira quin atra… passa la… baixa la foto… Ahí no s’aprècia però du com un vel damunt, no? Pues se torna a estilar açò ara. Ara les nóvies… per eixemple vaig tindre una fa dos dissabtes i la nóvia va entrar a la iglésia tapà amb el vel i el ram baix del vel, cosa que això s’havia perdut. Bueno, són els modistos, evidentemente. I torna allò que dius: en sério va el ram baix del vel? Escolta, que se va a… Però bueno, això està… no és amb el vel d’ella perquè ella el du darrere però sequix envoltat amb el… Sí, torna, ixa moda torna. [30 min.] Veus?

I estos (Fig. 14) són els mateixos, amb el mateix ram.

Figura 14. Una altra foto de boda de Maria Arnal Cubedo i Joan B. Usó Safont, que permet entendre millor la dinàmica del ram. Col·lecció de les famílies Usó i Arnal.

Sí, sí, veus? Sí que és el mateix, sí. Això pot ser que siga jazmín, gesmiler; dóna la sensació de gesmiler. Lo que passa que l’atra [inintel·ligible], però deu ser… lo habitual era això i clavell, el clavell entonces era una flor molt elegant, cosa que hui en dia s’ha perdut però… ixa sí que podria ser germiler. Sí, el clavell hui se gasta pa atres coses, i és molt bonico però per eixemple una boda amb clavell hui en dia no se concebix. No, si no és que la demanen aposta no. És com… ha passat a ser el hermanito pobre quan no és el pobre. Però no… per eixemple jo mai oferiria a una nóvia meua fer-li un ram de clavells, salvo algo molt treballat, molt espectacular, molt en una línia molt… però ha passat a ser… no és flor de segon però… Una tonteria perquè és algo molt digne, però…

Figura 15. Un altaret a la Mare de Déu de la Rosa; no sabem si estaria situat a l’església (quan estava a l’almacén de Márquez) o en algun lloc del poble, possiblement prop de la Palmera. Darrere hi ha una preciosa cortina, i sobre l’altar vistosos ramells de flors (rametes de l’arbre del cotonet?). La xiqueta és Rosa Ros i l’acompanya Batiste “Rejola”. Col·lecció de Rosa Ros.

I açò (Fig. 15) és una tauleta que se feia: esta és Rosa Ros i un tio, i se feia una tauleta amb un santet… i açò no entenem molt bé les…

Figura 16. Arbre del cotonet.

I això devien ser rametes de bresquiller, de lo que n’hi havia en els horts. Sí, deu ser unes coses aixina, sí. Me dóna ixa sensació.

Claro, mos pareixia raro: unes cosetes ahí… tan tieses.

Sí, i ara te n’ensenyaré un atra: d’açò n’hi havia en totes les cases. Possiblement… Torna, ha estat uns anys olvidat total, i torna. Ademés ara se tinta i se fan colors. Però podria ser, eh? Això és el arbre de cotonet (Fig. 16), que diem tota la vida. Que passaves per els horts i n’hi hava. S’ha perdut però torna, torna. És algo que torna [risses].

Figura 17. Paquitín (Popi) ens va explicar que sa mare volia vestir-la de valenciana, però que els elements que porta eren de tot menys valencians. Així i tot, reconeixem l’habilitat de sa mare perquè el conjunt funciona molt bé i ens ha enganyat totalment. I la cistelleta de flors naturals és una meravella. Col·lecció de Paquitín Martínez.

Bueno, esta (Fig. 17) és Popi, Paquitín, que la van vestir de…

De fallera.

…de fallera amb lo que van pillar per casa i li van col·locar unes flors que tamé serien flors de casa, clar.

Sí, sí, sí. No se distinguixen, jo ja ho he intentat, però bueno, però sí que poden ser naturals, per la textura que tenen, estan com molles. No estan tieses, aquelles artificials es veien, i estes podia ser… Sí.

Figura 18. José Teodoro Castillo el dia de la seua comunió, vestit de blanc impecable, amb missal, creu i rosari. S’aprecia l’altar major de l’església nova, encara molt pelada d’ornamentació però amb un preciós arranjament floral. Foto J. Roda, Castelló. Col·lecció de Puri Castillo.

I açò (Fig. 18) era tamé pel darrere, per…

Però ojo, que era comunions i fija’t com estava l’altar de adornat. Molt, molt.

I així seria lo que tindrien per casa.

Sí, però vamos que estan molt bé, que a lo millor pues podria ser lo que díem antes dels jardins, aquell dona que tenia els capolls i estaven guardats pa ixa fetxa, l’atra que… Les cales, entonces n’hi havien en tots els puestos, ahí no n’hi han, dóna la sensació de roses -perquè quan la fas gran sí que és veritat que perd-, però sí, sí, està molt bé… I vamos, n’hi ha cantitat, eh? No res de bobaes, eh?

Sí, sí, s’ho han currat, s’ho han currat.

No res de bobaes, estamos a lo que toca [risses].

Ademés ixe és el retor, o siga, els rams són a muntó grans, eh? Més de lo que pareix. Si això és una persona…

Sí, sí perquè estan dalt, i estan ficats a dos altures. És un bon treball, sí, sí.

Figura 19. Rosa Ros vestida de comunió, amb un trage que li va fer Rosarito “la de la Rejola” (o “Rajola”), modista molt hàbil que vivia a on hui està el Bar de la Creueta. Ens contava Rosa que a més dels habituals rosaris, guants o missals, al ramell de flors son pare li va afegir un maneguet amb una gran pila de petaca que il·luminava unes bombetes situades estratègicament entre les flors. La foto està feta a l’estudi Galart, de Castelló. En aquell moment les fotos es feien després de les comunions: sa mare li va planxar el vestit, el va posar sobre un mocador gran que va lligar per les puntes i en el tren se’n van anar a Castelló, a l’estudi Galart. Les acompanyava una cosina que era perruquera i que, in situ, li va arreglar les trenes amb les floretes que s’hi veuen. Si la comunió la va prendre el diumenge de l’Ascensió, el dijous 30 de maig de 1957, la foto està datada el dimarts 9 de juliol, més d’un mes després. Col·lecció de Rosa Ros.

I esta és Rosa Ros (Fig. 19). Açò serà artificial.

Sí. Sí, tornem que seria el fotógrafo.

 Sí, sí. I a una xiqueta de comunió no anaven a fer-li un ram…

No, i lo normal era fer-li una foto aixina, això són èpoques.

Figura 20. Éder Bello i María Vicenta Peris posen davant dels seus respectius pares amb les flors que estaven de moda a les comunions de les xiquetes en aquell moment. La xiqueta de l’esquerra és Lolita Mollar, cosina de María Vicenta. Estan a l’actual carrer Mn. Juan Miralles, davant de l’edifici dels Jubilats, anant cap a l’església. Haurien vingut caminant pel camí Artana (actual carrer Jaime Chicharro). Fotos Fabra, Castelló. Col·lecció d’Éder Bello.

Sí, clar, són tamé les modes. I estes (Fig. 20) pareix que porten algo tamé? No sé si són flors o què…

Sí, perquè…

Esta és Éder i esta…

María Vicenta. Sí, sí, és que quan jo vaig pendre la comunió… jo vaig darrere d’elles però no molt anys, eh?, tampoc te cregues. Jo ja no dúiem el ramet artificial. No el dúiem. Però jo recorde dels anys anteriors a la meua comunió vore a la gent amb els ramets artificials, que jo dia: pa què? Era una de les meues preguntes. Però era lo normal. Però quan jo la vaig pendre ja no. Però sí.

Pues una moda.

I ademés podien ser flors de tela, inclús de la mateixa tela del trage, si se confeccionava. O si no, si se comprava, en la casa a on se comprava, però entonces la majoria serien confeccionats, en ixa època, i el que no passava de… en fin… Però sí, sí, sí, solia ser aixina.

No ho sabia jo això, eh?, que hi havia… vamos, ni idea.

Sí, sí… Uf, esta…!

Figura 21. La Cort d’honor de 1951 trenta-quatre anys després, en 1985, quan es van reunir de nou les distintes generacions de dames per a la celebració de la Segregació, en 1985. Estan sobre l’escenari que es va muntar davant de l’església per a l’Ofrena floral a la Mare de Déu del Niño Perdido. L’arranjament floral és espectacular, incloent ramells, cistelles i objectes folrats com la guitarra que es veu en primer plànol. El tapís de darrere és un disseny del gran Antonio Marco, el Pintor de les Alqueries, realitzat amb paperet. Col·lecció de Delfineta Llorens.

Esta (Fig. 21), açò és lo que se va fer l’any 85, clar. Que van fer una festa, van anar totes les que havien segut dames des de l’any 51.

El aniversari del poble. Pues s.

I ahí hi ha de tot.

Hi ha de tot, sí! Són tot cistelles. Cistelles, veus?, entonces era habitual fer cistelles amb clavells. Hui en dia és que… van passant les modes. Huitanta-cinc… A vore, si decontes… ahora me pierdo: ja teníem la floristeria en ixa fetxa?

El 85? No, encara no…

No encara, no, no. [35 min.] Me perc perquè no… A vore, después voràs una que sí que se diferència el nostre estil. Sí, ja se diferència el nostre estil. Però bueno, sí, se treballava pràcticament amb clavell i gladiolo. Clavell i gladiolo i poco más. Bueno, n’hi havien.. estos ja eren més pudientes, el que va regalar açò… este era una miqueta més, però era un estil totalment diferent. I els rams, tornem al paper de plata. Però això era per aguantar la humitat de…

Ixes sí que eren naturals.

Home, tu no podies ficar-lo dins de l’aigua, perquè si no no entrava l’aigua, però quan te’l portaven era amb el paper de plata, sí.

Açò no seran flors, no? Açò serà…

No, això és paperet.

Paperet apegat, sí. I bàsicament són clavells, no?

Sí, clavell-gladiolo pràcticament tot. Era impensable que n’hi haguera una… i que se confeccionaren d’un atra manera, ha costat molt… este món ha costat molt de que entren atres coses. El món de les ofrendes ha costat molt.

“El món de les ofrendes”! [risses]

Sí, és un món, és un món. És un món, sí.

Figura 22. Delfina posa com una professional davant de l’escena, ben acompanyada pel seu germà Paco. Sobre l’escenari s’acomoden les festeres titulars d’eixe any (ja vestides de castelloneres) i una colla de xiquetes i xiquets amb vestits típics del folklore local. Isabel aprofita esta imatge per parlar de la moda de les cistelles de flors. Col·lecció de Delfineta Llorens.

Açò (Fig. 22) és lo mateix, esta és Delfineta i Paco.

Sí, ixos són la gent d’un atre anys. Hui és impensable -no estic criticant este treball-… hui és impensable que treballes una cistella i es veja tot el… tota la cistella. Pa mosatros… pa hui, entonces era lo más però pa hui el element… no s’ha de vore més el element que la flor. Entonces se va… Per bonico que siga. O és algo molt bonico que té que estar totalment a vistes o no se té que vore. Però en ixa època era lo más, en ixa època era lo más.

Figura 23. Presentació de l’escut de les Alqueries. La creació de l’escut legítim (segons la perspectiva de l’heràldica) va ser tota una aventura preciosa que va involucrar artistes i a la mateixa Acadèmia de la Història en el seu ram d’heràldica. Este escut floral té la seua lògica tècnica i simbòlica, com conta Isabel López. Col·lecció de Rosa Ros.

I queda açò (Fig. 23) que és l’escut…

Està fet amb flor natural, sí.

I açò estàvem mirant-lo i diem, ostras, pareix dorat…

Pues segurament se pintaria, perquè ixe color no existix. Segurament se pintaria. Açò és tot natural, des de luego. Són clavells, sí o sí són clavells, però se pintarien. Se pintarien perquè la pintura pa flors fa maravilles [risses]. És efímero, no pots pintar una cosa hui pa que te dure quatre dies, però se conseguixen moltes coses, colors que és impensable que existixquen. Però sí, existen. Después t’ho ensenye [risses].

I tot açò…

És el escut, claro, és tot lo mateix, està tot fet amb clavells, sí, sí.

I estes d’ací que són blanquetes…

És el mateix clavell però està més tancat. És un atre… este està obert pa que es veja i ixe està pa diferenciar un poquet. I açò tinc duda jo de que siga fulla de taronger. Podria ser per el simbolisme. Podria ser per el simbolisme. Sí, sí que serà. Perquè no se… és algo que no se sol treballar, la fulla de taronger, evidentment; però bueno, per el simbolisme sí, serà. Sí perquè és una fulla difícil de treballar, però bueno. Pa lo que era tenia que ser.

Figura 24. En esta escena veiem a Mn. Facundo dient missa al carrer, amb la peanya de Sant Roc en primer plànol, sobre caixons de fusta i ben adornada amb clavells. Col·lecció Batiste Soriano.

Açò és al carrer Sant Roc (Fig. 24). Entonces clar, una missa molt senzilleta però tenien que estar les flors…

Home claro, com a que tenia que estar, com a que tenia que estar i tornem… Ahí possiblement se compraren… comprarien les flors, ja no dude de les floristeries, evidentemente, o ja no floristeria: una senyora que vendria flors, i se fan els rams ficats dins dels recipients. Era la costum d’entonces, lo més normal del món.

No podia faltar, òbviament, està clar, està clar…

No, tenen que estar.

Después els caixons són caixons de fusta, però les flors han d’estar.

Sí, exactamente, no n’hi havia un atra cosa però això tenia que estar, sí, sí, sí. I a dia de hui seguix igual la cosa, eh? Que sí, que sí.

Però bueno, pa portar el santet llevarien les flors, no?

Pues a lo millor estarien ficaes ahí, o si no és en la peanya… Bueno, ixes no perquè se veuen ahí… Podien inclús estar els búcaros atornillats ahí, que antigament se feia, no se pensava que se tenia que ficar aigua i s’atornillaven els búcaros. Però sí, sí.

Figura 25. La festa de Sant Ramon cap a 1975. La família de Puri Castillo acollia en sa casa el dosser del sant. En la foto les festeres posen amb el principal promotor de les festes del barri, el tio Tomaco, que tenia panaderia. Estan davant de la peanya de Sant Ramon, a la porta de casa.
Sobre el dosser conta que van posar els cobertors de ganxo blanc i van adornar generosament l’entrada. La veïna d’enfront, Amelia, nora del Tomaco, va anar a dir-los que el cobertor no era el correcte, que havia de ser roig perquè Sant Ramon va ser màrtir. Diógenes, la mare de Puri, se’n va anar a comprar un cobertor roig de seda (un per a cada fill, com es feia aleshores). Posà el cobertor roig i va quedar el dosser molt bonic. El sant es posava en exposició en una habitació, amb un dosser molt decorat, i portes i finestres es deixaven obertes per a que la gent anara a veure’l.
Purín tenia ahí 16 anys; les xiques són, d’esquerra a dreta, ella i les seues amigues Mari Carmen, Lolín i María. Col·lecció de Puri Castillo.

Ui, esta són… San Ramón (Fig. 25).

Les dames de Sant Ramón, molt jovenetes…

I fet de casa però si te dónes cómpter lo mateix: Sant Ramon… bueno, jo aquella peanya no l’he vestida, esta sí la vist tots els anys. I bueno, ara n’hi han moltes coses, n’hi ha una cosa que se diu “pega”, no dixa marca i tu pegues ahí i ací i fiques la flor… o siga, el recipient damunt i això. Però en fi, és de casa però Sant Ramon va adornat. Té clavells i té flors… això són fúcsies, que són plantes de casa, i esparraguera, però Sant Ramon va vestit com toca. Sí, sí, claro, claro. Res de bobaes. [40 min.] Ademés Sant Ramon estaria en ixa casa que seria el dosel i l’han tret pa la provessó.

Figura 26. L’última foto sotmesa al comentari d’Isabel López. Hi veiem a Juan José Castillo Flor amb la seua neta, Noelia Felip Castillo, quan va ser regina del Centre Aragonés -a més, ha sigut festera del poble en dos ocasions-. Casualment, i per ser l’última, el ram és fruit del treball de la nostra entrevistada, que el recorda perfectament. Col·lecció Puri Castillo.

Esta és la última (Fig. 26).

Sí, pues ara quan la fages gran voràs què rissa. Pues ara fes-la gran i voràs lo que fica ací.

Ui, no se llig exactament però… Ostras, és el vostre nom! [risses] Mariola! Clar, ací sí que estàveu vosaltres!

Sí.

Esta és la més recient que tenim en totes les col·leccions. I clar, ixe ramell…

Això era… Ademés el recorde! Són ixes coses que recordes. Era extragrande, no se veu ahí lo gran que era. És enorme. És enorme. Esta xiqueta pot ser que siga la filla d’esta xica rúbia de antes? [Puri Castillo Julián]

Sí, Noelia [Felip Castillo].

Noelia, Noelia Felip. Pues sí, recorde ixe ram perquè quan van vindre a demanar-lo van demanar algo molt gran i especial, i entonces vam dir: bueno, pues com tindrà de atres maneres pues no ho sé, ahí podrien anar dos dotzenes de roses perfectament o més. I bueno, si ella el té aixina pensa que seria… aixina.

Lo menos setze se’n veuen a simple vista.

No, no, ja te dic jo que més. N’hi hauran dos dotzenes fijo, perquè per darrere ne hi han tamé. La manera de l’envoltori del ram no és el mateix, ja se dixa açò baix. Han hagut un anys que s’ha dixat, ara es torna a tapar però ja amb uns atres elements, res a vore amb lo que… amb lo que n’hi havia antes. I roses i papavers, que díem antes. Papaver ara es diu paniculata, el papaver antes existia pa tot, totes les dones venien i te demanaven papaver, que és la floreta xiquitina blanqueta: papaver. Això s’ha encarit un… buf… Antes era lo normal, no se concebia un ram sense ixe tipo de relleno. Hui en dia ha passat a ser algo exquisito. Hi han atres rellenos però bueno, sempre… la gent assócia roses i clavell amb papaver. Después lo que siga, però això té que estar sí o sí [risses], són coses… Sí, són modes, lo que tu havies dit antes. Són modes. I sí, mos regim per les modes, eh?

Sí, sí. Pues bueno, estes són les fotos, i ja lo últim que volíem preguntar-te… eres la campeona mundial, mare meua! Conta-mos un poquet [risses].

Sí. Bueno, pues a vore, lo que te dia: jo seguixc formant-me, hi ha que seguir formant-se, les modes cànvien, encara que està tot inventat però se té que dependre i se té que tindre una informació reglà, és important. Jo pertenéixc a una escola, sóc alumna… vaig a atres escoles però la meua escola oficial és EIFA com vos he dit antes: Escuela Itinerante de Floristas Artesanos. Arriba un dia que el meu professor me diu: “te seleccione pa vindre a un campeonat a Frància”. Ostras, a Frància! Què passa? El campeonat en què consistix? És internacional per… se dóna internacional perquè va gent de tot el món, claro. Només són deu països, perquè l’espai a on se fa no en caben més, però el tema és que te donen mil roses. Tu demanes els colors que vols perquè ja te diuen d’antemà un tema. Mil roses [risses]. Les tens que treballar, mil roses. N’hi ha que… per eixemple, el any en què jo sóc campeona és la llepoleria i les roses, sempre és lo que siga i les roses. Se dóna el tema i tu desarrolles el… fas el treball en base a això, tens que preparar-ho tot i, per eixemple pa mosatros que viatgem en avió no portem res darrere. Quan anàvem en furgoneta pues portaves alguna cosa, però és més còmodo l’avió, evidentment. Entonces se treballa baix terra, és un món molt curiós perquè són unes coves troglodites, que són baix terra, és un món molt particular. Tu treballes les mil roses amb el tema que te diuen, i fas un projecte i, bueno, vam tindre la sort de guanyar. És veritat que jo havia anat quatre anys ja, jo me duc el primer prèmit en el quint any que vaig ja. Els quatre anteriors són uns atres prèmits… ni millor ni pitjor, són uns atres prèmits i tenim la sort de fer el primer prèmit, i el primer prèmit se’n ve a Espanya, a la meua escola i… Som cinc companyeros

Un equip de cinc.

Sí, treballen quatre persones, el professor mai treballa. I bueno, treballes uns dies, toques matèria i els atres dies toques flors.

Són vàrios dies, perquè mil…

Sí, donen faena, donen faena! Però bueno, sí, supercontentes, algo que no… vamos, mai havia pensat ni pensava que podia existir. Jo amb un tercer ja me donava per contenta, vamos, i per participar senzillament, dependre de… Ahí està Japón, que són lo más, tenen unes tècniques que no tenen res que vore amb les nostres. Està Holanda, que són horrorós; Itàlia… Bueno, tots els països són bons, perquè està per eixemple… no és tema però està… Ucrània no, [45 min.] Ucrània ve, però Rússia tamé. I después n’hi han països d’estos de l’Este que no són tan privilegiats com mosatros, que ells amb lo que mosatros tirem ells creen. Entonces te fa vore la diferència de tindre poder adquisitiu a no tindre’n. És lo que te fa vore. És un món molt bonico. És una convivència entre països molt bonica i adeprens moltes coses perquè ja te dic, amb lo que molta gent tirem, n’hi ha qui fa arte. És aixina. Vull dir que pujar al pòdium tamé és bonico [risses].

Figura 27. Cartell dels guanyadors.

Imagina’t, mare meua.

Si és bonico i m’agrà, pues mira… Sí, ademés fan les puntuacions, tu te’n vas, el jurat passa i no saps res, estàs ahí, tots els països esperant. I van de darrere pac avant: el 10, el 9… i tu dius: mare, sóc el últim. El atre, el atre… els cinc primers: ai, que no han cridat a Espanya encara! Que no han cridat a Espanya, que no han cridat a Espanya… i bueno, pues claro… Jo de fet, és que en la foto se veu (Fig. 27), me passe el rato plorant. Jo quan al tercer no han cridat a Espanya jo me passe el rato plorant, i el meu professor només me diu: “pero no llores, que saldrás en la televisión. —A mi m’és igual!”, i tot el rato plorant. Jo tot el rato plorant.

Figura 28. Primer Premi del Concurs Internacional d’Art Floral.

Home, és molt emocionant.

Sí, és algo molt bonico. És algo molt bonico, la veritat. És algo que no penses que te pot passar i te passa, i això t’obri moltes portes, la veritat. Se fa lo que se pot, però sempre amb la bona intenció d’agradar a tot el món. I açò és el treball: vam crear un bufet de xutxes però tot amb flors: una tarta, un braç de gitano -que la gent no sabia què és un braç de gitano: bueno, pues tamé hi ha un braç de gitano [risses]-, cupcakes, brotxetes, tot, tot fet amb les roses… refrescos, tot fet amb les roses. Mil roses. Aunque no ho parega estan ahí les mil. Ahí estan les roses… i el primer prémio [risses] (Fig. 28). Sí, és un món en el que se té que estar contínuament en formació, és indispensable. És indispensable, si no no té un sentit, perquè quan venen i te demanen coses n’hi ha gent que ve sabent lo que vol, però el que no, diu: “açò?…”, pues anem a estudiar-ho si és viable o no, perquè claro, lo que la gent te demana sempre no és viable, perquè les pel·lícules fan molt de mal. Les escenes que se veuen en les pel·lícules no pensen que s’ha tallat ací i s’ha fet allà. Però bueno, ho fem. Ho intentem.

*

Conversa amb Paco Llorens, Delfina Llorens, Batiste Balaguer i Otilia Meliá

Hem tingut el privilegi d’assistir a una conversa a quatre veus amb alguns dels protagonistes del procés de Segregació de les Alqueries. Aguaitem tant a la història d’aquell procés com a la intrahistòria, a la quotidianitat del treball de l’Associació de veïns “Virgen del Niño Perdido”, que era el recolzament jurídic necessari per a la Coordinadora de la Segregació. També es parla del difícil treball de la Gestora que durant any i mig (fins a les següents eleccions locals) es va fer càrrec del nou municipi. Els germans Paco i Delfineta Llorens, Batiste Balaguer i Otília Melià ens regalen un relat viu, divertit i en complicitat, en primera persona, una versió privilegiada del naixement del nostre municipi des del punt de vista del sector progressista de la població.

Pensem que és una sort comptar amb un relat directe d’aquell procés històric per al nostre poble, i que possiblement no hi havia fins ara un document tan precís i estimulant. Per a nosaltres és un privilegi comptar amb la seua confiança i simpatia.

I a més ens van convidar a dinar!

En este cas hem aprofitat la transcripció completa per a puntualitzar algunes poques informacions.

Sinopsi

Els germans Paco i Delfineta Llorens, Batiste Balaguer i Otília Melià parlen del procés de Segregació, des de l’Associació de Veïns a la Coordinadora, i de com ho van viure des de la primera fila absoluta.

Transcripció

Batiste Balaguer.- …en resumidas cuentas la entrevista de Otília és perquè va ser presidenta de l’Associació de Veïns substituint a Tere Rius.

Paco Llorens.- Ah, però ja va això?

Està enxufat…

Otília Melià.- No, però seguim parlant normal.

BB.- La Junta directiva de l’Associació de veïns, que no tenia res que vore amb la Coordinadora encara que anàvem tots a una, entonces vàrem decidir buscar a una nova presidenta, com Tere Rius no… Entonces vàrem pensar en dir-li-ho a Otilia Meliá, i Otilia Meliá d’entrà va ficar… no va dir que no però es va quedar un poc… i la vam espentejar una miqueta i al final la seua resposta va ser que… “bueno, jo accepte sempre i quan estiga arropà per tots vosatros”. Va ser aixina o no? Va ser aixina. I claro, com no l’anàvem a arropar?

OM.- Quatre secretaris vaig conseguir. Que normalment se’n té u i avant, però jo ne vaig tindre quatre. (…) Bueno, vaig acceptar i vam escomençar. Però sempre units, sempre molt a la Coordinadora de Segregació perquè teníem que estar sempre tots molt junts, perquè ells eren els que duien com si diguérem… la batuta, i mosatros dúiem tamé la batuta però sempre al costat d’ells i recolzant-los perquè ixa finalitat era la… Claro, la Segregació… la Coordinadora no era una entitat jurídica, no podien tindre… Entonces tenia que estar constituïda dins d’una associació de veïns, i per això se va constituir l’Associació de veïns. No podia estar d’un atra manera.

BB.- I d’ahí vam escomençar a treballar, conforme veníem fent-ho ja des de que vam escomençar i que presidia Tere Rius, continuava treballant la Comissió de cultura, la Comissió d’urbanisme…

OM.- Tere Rius seguia igual amb mosatros, havia dixat la presidència però seguia igual treballant dins de l’Associació.

BB.- …la Comissió de sanitat, i a banda d’ixes comissions estava un apartat que era la Coordinaora. La Coordinaora treballava pel seu cómpter, més independent que les atres comissions, que mosatros mos reuníem molt habitualment… I bueno… Quantes activitats féiem?, pues moltíssimes activitats: tallàvem carreteres, anàvem a la Diputació a manifestar-mos…

OM.- A protestar, amb pancartes… Venia la motoritzà… jo treballava entonces en Vila-real, en el Centro de salut, i Carceller, el alcalde d’entonces, teníem que fer una manifestació, se va enterar i me va enviar a la motoritzà a prohibir-mos la manifestació, si no mos tancaven a tots. Dóna’t cómpter.

BB.- Igual vam tallar la carretera. I después una de les que van tindre tamé molta… molt de eco en aquell temps va ser quan vam anar a aquell pleno a Vila-real, i quan se va acabar el pleno…

PLl.- Vam anar a més de uno, no? Més d’un pleno vam anar.

OM.- Però ixe va ser sonat perquè mos vam tancar dins de l’ajuntament.

PLl.- Ixe va ser el famós, però vam anar a més plenos.

BB.- Quan se va acabar el pleno mos vam quedar allí dins, mos vam tancar.

OM.- Tota la nit mos vam quedar, i mos vam quedar tancats.

BB.- Mos enviaven al carrer i mosatros no mo n’anàvem [risses].

OM.- Mosatros no mo’n vam anar, no. Vam estar allí pràcticament tota la nit.

BB.- En después un atra volta vam anar a la Diputació amb pancartes, perquè anava Lerma no sé a què a la Diputació i… Mosatros a on podíem… algunes nits eixíem a ficar “aquí empieza el término de Alquerías”.

OM.- I amb bolsetes amb tinta xina vam anar per tota l’autopista i tiràvem a totes les pancartes que no… a lo de Borriana tiràvem pa… tiràvem pa que borraren lo de Borriana perquè no teníem Alqueries posat. Per cert que els quintos tamé van tatxar tots els carrers de Alqueries perquè posava “Vila-real”. El nom del carrer i “Vila-real”, entonces el quintos tamé van… O siga que estàvem… tot el poble estava molt mobilitzat i molt preocupat i molt sabedor de lo que volíem. Lo que volíem era ser poble, per dalt de tot. I això ho teníem que conseguir fora com fora.

BB.- La prova evident és que vam votar, vam fer el referèndum i van votar el noranta per cent. Noranta-nou o per ahí.

PLl.- Quan vam arreplegar les firmes que eren preceptives hi hava una norma que era, o que un notari certificara [5 min.] les firmes, que això valia un pastón, o el secretario de Vila-real que les certificara, i ahí li teníem que agrair molt al secretari de Vila-real, que se va brindar a vindre… quatre dies… i van firmar el 94% de la població major de 18 anys.

OM.- Sí, ademés sense cobrar.

PLl.- Per la vesprà, quan acabava la faena. I el noranta per cent de la gent de les Alqueries va firmar. I alguns que vivien en el carrer de Borriana, perquè les Alqueries té un carrer que és de Borriana, que és el carrer Sant Roc, pues ixos no van poder firmar. No van poder firmar.

OM.- Claro, perquè estaven empadronats en Borriana.

Delfina Llorens.- No van firmar, per què?

PLl.- Que no van poder firmar, Victoria, perquè vivien en Borriana. Estaven domiciliats en Borriana, claro.

DLl.- Vivien en Borriana perquè ells vivien a la part de baix, i això perteneixia a Borriana, no?

PLl.- L’estació fa un quadro al terme,  i això perteneixia a Borriana. Sin embargo els servicis els tenen de les Alqueries. Però bueno, tampoc li van demanar mai a l’ajuntament de Borriana que això ho cedira. Perquè claro, implicava l’estació tamé.

BB.- És per lo mateix i ademés tamé… no era molt important a l’hora de… perquè este matí ja ho parlàveu vosatros dos a l’hora del Pla Redó: pa què tenim que estar ahí peleant per el Pla Redó si sabem que és nostre? Si mosatros sentimentalment creem que és nostre, no mos fiquen ninguna valla pa no passar… Pues és igual. I ara és evident: ara te’n vas al Pla Redó i quan entres en el terme de Vila-real, una caguerà de carreteres, o de camins. I quan arribes al terme nostre, ara ho han arreglat: el camí Artana, una volta arribes al terme de Vila-real, desastre.

PLl.- Perquè és que claro, Vila-real ho té molt lluny. Ademés Vila-real, si les Alqueries i tots els atres pobles ja no viuen casi de l’agricultura, imagina’t Vila-real. Vila-real menos encara.

BB.- Sentimentalment mosatros considerem que és nostre.

PLl.- A mosatros mos va beneficiar el tindre el riu. Que el riu mos fera de línia, això mos va beneficiar molt perquè era un límit natural que d’ahí no podíem passar. I això ja haguera segut… Llevar-mos el riu, la mitat del riu havera segut ja dir: “ie, mos fiquem… Vila-real a la paret de les cases, no?”. Això havera segut ja…

BB.- I per baix està la sèquia de Nules, lo que diuen el camí la Ratlla.

PLl.- Lo ideal era lindar amb Betxí, Nules, Borriana i Vila-real, claro. Però amb Betxí no va poder ser. Amb Nules sí.

BB.- De Nules mos separa el Barranc de Nules, i de Betxí mos separa la Ratlla. Per la Ratlla que separava a Vila-real, continua…

PLl.- Sí, però de Betxí a mosatros ara mos separa el camí les Voltes, que és el límit que va marcar la Generalitat.

BB.- Sí, mosatros amb Betxí no tenim…

OM.- …molta relació de veïnat, però en l’ajuntament si que són bones.

PLl.- Amb Betxí tenim una bona relació quan a les festes de Sant Antoni.

OM.- Claro, perquè anem allí tots els anys a celebrar Sant Antoni

PLl.- Que mosatros gastem la Muntanyeta com si fóra nostra. Perquè tota la vida ho hem considerat pràcticament… no nostra però casi.

BB.- Hi ha una anècdota de Sant Antoni, que jo me’n recorde perfectament: que Sant Antoni té una ermita i ixa ermita té una campaneta, i totes les dies a la una tocaven la campaneta. Hi hauria algú allí pa tocar-la. I a dinar. Tocava la campaneta de Sant Antoni i els treballaors a dinar. Que allí al Pla Redó estava ple de gent treballant, cosa que ara no hi ha casi que ningú. Tocaven la campaneta, com a Borriana tocava la papelera del Mijares.

PLl.- Sí, en Borriana tocava la sirena de la papelera.

BB.- I a la una… perquè se dinava a la una. Per això jo dine a la una, tots els dies [risses].

PLl.- La papelera sí que se sentia de lluny.

OM.- [A Batiste] Per antecedents, per antecedents…

BB.- En ma casa alplegava la una, a dinar. Però saps per què dinaven a la una? Perquè eixien de l’almacén a la una i tenien un hora pa dinar. Entonces dinaven a la una per collons.

PLl.- En realitat amb lo del terme la veritat és que mosatros no vam fer ninguna força.

BB.- Sí, perquè teníem molta gana de…

OM.- Perquè vam vore que ho teníem bé i que no valia la pena pleitejar per més tros de terme.

PLl.- Teníem la Segregació i que això no anava a suposar res per la viabilitat d’un municipi.

OM.-  Econòmicament estava estudiat en l’Expedient.

BB.- I el poble ha prosperat barbaritats. Encara que l’ajuntament ha anat a ratos a maneres… però el poble pues ha crescut moltíssim. I avant. [10 min.] I la seua gestió se va acabar perquè ja no feia falta l’Associació de Veïns, encara que sí que feia falta, vam decidir que continuara però tu vas dir que no…

OM.- I va continuar Rosa Moles.

BB.- Entonces es va quedar Rosa Molés. Que si vols tamé la pots entrevistar.

  1. Però és que, claro, ja no tenia tant de sentit. Una societat de veïns sempre és bona en un poble, perquè se lucha… Però claro, se veu que mosatros havíem luchat tant ja, tants anys i tan emocionalment estàvem cansats, teníem un objectiu concret, ixe objectiu el vam aconseguir, pues ja pareixa que… com el part, no?, que quan parixes dius: ja estàs tranquil·la i descanses [risses].

BB.- Van ser deu anys de lluita intensa, sí.

OM.- És que eren moltes reunions, moltes nits, moltes “a vore què fem pa donar-mos a conèixer i ixir en els diaris”. I fer coses pa que mos veren i estar ahí en primera línia. Que veren que ahí n’hi havia un poble que sí que volia, de totes les maneres. I Vila-real oposant-se-oposant-se, claro, imagina-t’ho. Inclús la gent… i van firmar, la gent. Jo tenia… fixa’t que jo treballava en Vila-real. En tot el procés jo treballant en Vila-real, i les companyeres firmant. Jo feia: “no firmeu perquè és inútil, anem a ser poble” [risses]. I elles que no i que no, claro, és que… “No porque… -Ja ho voràs tu, no ha de conseguir? Vos quedareu tots en la cara mocà”. A pesar de que tinc molt bones amigues.

PLl.- Vila-real era pues… lo mateix que passa en tots els puestos. Que quan u té una cosa pareix que vagen a furtar-li-ho i pareix que vaja a morir-se de fam en después.

OM.- Però mira, la cançoneta que tenien era… igual el l’ajuntament que la gent de Vila-real sempre dia: “no podreu sobreviure; no podreu sobreviure de ninguna manera. No sereu suficients”. Dic “bueno, pues ja mos apanyarem”.

BB.- Pues ja ho érem, ja ho érem.

OM.- Bueno pues ja mos apanyarem, tu per què te tens que preocupar? Ja mos apanyarem. I això ho tenien clavaet, però és que entre l’ajuntament i la gent tots ho dien igual. “No sereu, no sereu…”.

BB.- Això estava suficientment demostrat en el Expedient.

OM.- I per això te dic jo que ho teníem… econòmicament estava massa estudiat de la solvència econòmica (com s’ha demostrat) però com l’ajuntament era el mantra que tenia, pues la gent, claro, te repetia el mateix mantra.

PLl.- En la época d’Ayet la tensió se va rebaixar molt.

OM.- La tensió se va rebaixar amb Ayet i la gent  de Vila-real se van enfadar amb ell perquè pensaven que ho donaria tot.

PLl.-  Ayet va tindre un sector de Vila-real en contra perquè Ayet ja va ser dialogant, ja vam tindre a nivell polític alguna reunió amb la Conselleria, en València, pa tratar el assunt…

  1. Va vindre tamé Guardiola [Felip Guardiola i Sellés] a parlar amb mosatros. Hi havia un altre talant mes dialogant.

PLl.- Ja… ahí ja va ser… no va ser el tancament de Carceller, que ixe era un… vamos… un prepotent.

OM.- No volia saber res de la Segregació.

PLl.- Hasta que no el vam enviar no se’n va anar.

OM.- La gent se va enfadar amb Ayet, eh?, la de Vila-real. És que a mi m’ho van dir a la cara. Claro, jo és que estava treballant allí, jolines; feia: “Ayet vos ha donat la Segregació”. No, Ayet no mo l’ha donat: mo l’ha donat el Supremo. De Ayet nada de nada. “Vos ha donat…”. No, no, no senyora. No mos l’ha donat Ayet, què té que donar, Ayet, la Segregació? No l’haguera donat ni de conya. No, una cosa és que dialogara i mos sentira i parlàrem… i anàrem a parlar a l’ajuntament junts, i un atra cosa és que la donara. No senyora, l’ha donà el Supremo, i hem anat al Supremo i a tot lo que fera falta.

PLl.- Lo que passa que, claro, en después mentres se va negociar la partició del terme, que si mo lo endúiem tot -que era lo que dia el Supremo: ahí van haver unes negociacions que va intervindre Guardiola, el conseller d’Administració, i claro, tamé tenia que intervindre Ayet, tenien que intervindre amb mosatros, i entonces claro, això la gent s’ho va pendre com si Ayet havera cedit de colp. O siga, quan… els que vam cedir vam ser mosatros, que no vam dir… Bueno, vam aplegar a un acuerdo…

OM.- …un acuerdo i vam dir: hasta ahí mos enconformem i ho tenim.

PLl.- …mos donen això pues què fem? Pues vale.

OM.- Sí, claro.

PLl.- Borrón y cuenta nueva, no? I allí se va acabar la història, si Carceller haguera continuat de alcalde tot el procés  haguera segut diferent, això està clar, perquè mosatros estàvem massa decidits [15 min.]. A nivell polític havera segut diferent.

BB.- Quan el dossier va arribar al Tribunal Supremo se veu que Carceller va fer un escrit al Ministeri amenaçant que si el Consell de ministres dia que sí a la Segregació, Vila-real dimitia… per complet el ajuntament, se dixaven l’ajuntament. Claro, el Consell de ministres va dir que no…

PLl.- Bueno, ixa és una història que va passar antes d’anar al Suprem. Això va ser en el congrés del CDS en Palma de Mallorca.

BB.- Sí, però ixe dossier anava dins de l’Expedient, i el Tribunal supremo va vore ixe document, i en ixe document se veia coacció i mala fe. I això va ser lo que els va animar.

PLl.- Mosatros vam tindre la ocasió de tindre la segregació sense tindre que haver alplegat al Supremo. Quan estava Suárez de president va haver el congrés en Palma de Mallorca que va ser quan el van defenestrar a d’ell. Entonces mosatros teníem un valedor que era Enrique Monsonís, que era el president de la Generalitat -circumstancial, que era provisional-, i a mosatros mos va afavorir. I tu te’n recordaràs que vam estar…

OM.- Sí, que vam anar a sa casa, sí.

PLl.-  vam estar pendents en casa… perquè mosatros estàvem en casa i tots pendents del teléfono, a vore què passava en el congrés de Palma. Perquè en el congrés de Palma anava la segregació de les Alqueries.

OM.- Sí, però ahí el que se va posar pel mig…

PLl.- Lamo de Espinosa [Jaime Lamo de Espinosa Michels de Champourcin] era el valedor de Vila-real, que era ministre d’Agricultura. I era el valedor de Vila-real.

OM.- De Carceller.

PLl.- I en después teníem un atre valedor, que era Michavila, que tamé estava entre ací i entre allà. Tamé teníem a algun enemic dins de casa que treballava en contra. I resulta que el congrés va ser un… se va muntar un follón amb Suárez…

OM.- I Lamo de Espinosa és el que ho va tombar.

PLl.-. …i el tema de les Alqueries va desaparèixer de la taula. I entonces al teléfono, Monsonís: “No hi ha res a fer, açò s’ha acabat, ací és un desastre que a Suárez el tiraran fora i que…”. Bueno, i mosatros claro, ja vam tindre que continuar per un atre camí. Tamé hem de dir que vam tindre una miqueta d’apoyo en el Supremo. Un magistrat del Supremo, de la sala a què tenia que anar el expedient tenia una relació amb una dona de Borriana, molt relacionada amb les Alqueries. Anaven a veranejar a Setaigües ixe, a Titaguas, i ixe senyor quan va entrar el dossier en el Supremo el va mirar i el va mirar amb bons ulls tamé. I això va ser un punt favorable, a part de la raó. A part de la raó, perquè tota la raó era nostra.

OM.- Les Alqueries no mai s’ha sentit unificà, amb Vila-real.

BB.- Mos acusaven de ser burrianeros, els de Vila-real.

OM.- I no és de veres, tampoc no és de veres: a Borriana s’anava, al mercat i a tots els puestos, perquè estava propet…

PLl.- I teníem teléfono per Borriana i correus per Borriana.

OM.- No, però és que era a dos quilòmetros, no a sis. És que la distància comptava. Però no en sentiments: les Alqueries no mai s’ha sentit de Borriana. Mai en la vida.

BB.- Ni de Vila-real tampoc.

OM.- I de Vila-real menys.

PLl.- En Vila-real pues teníem una relació… Home, lo que jo t’he contat de la banda, és un sector de gent de la banda, lo que contava ella que treballava allí i tenia gent en contra, pues jo personalment tamé vaig notar que dos o tres músics que eren influients en la banda pues ja mos miraven a mosatros, la banda de les Alqueries, de mala manera: tot per la Segregació. Però bueno, allà ells [risses]. Jo lo que volia dir és que, en quant a la sort que vam tindre mosatros, i gràcies a Enrique Monsonís tamé: [20 min.] Enrique Monsonís lo que mos va afavorir en ficar-mos en contacte amb Enrique Bueso. Mosatros vam anar a la Conselleria a parlar amb el president Enrique Monsonís, i li vam dir: mosatros necessitem un abogat. “Ah, necessiteu un abogat? -Sí… un abogat… -I ell mos diu: Un abogat que siga especialiste en dret administratiu”…

OM.- … va ser el segon abogat que el primer va ser Antonia Tirado, que va encapsular el Expedient de segregació i a Enrique Bueso li va parèixer correcte.

PLl.- Sí, però això a d’ell ja li ho havia contat. Li ho havia contat però no amb micro. Entonces diu: “ah, necessiteu un abogat? Diu: pues jo el tinc el abogat, ara vo’l presentaré”. Total, que el crida i… a la porta, no vam entrar ni dins al despatx, mos vam quedar a la porta perquè ell no sé a on se n’anava. Total, que diu: “mira, esta gent necessita un abogat pa este cas”. Total que se queda mirant-mos i mos diu: “Ah, pues me gusta el caso” [risses], i a partir d’ahí va ser el camino de rosas.

OM.- Bueno, Enrique Monsonís està unit a la família. No som família però… És família de família, tenim una relació estreta.

PLl.- Sí, el nostre cunyat, casat amb la germana d’Oti és cunyat de Monsonís. O siga, Monsonís casat amb una germana de Norberto.

OM.- Vull dir jo que algo tamé se…

PLl.- Home, jo vaig conseguir un piano pa la banda de música gràcies a d’ell; el dia de la boda de la germana.

OM.- Claro, és que ell va ser el padrí, jo la padrina de la meua germana. Vull dir jo que tenies confiança per poder parlar i demanar coses, sempre tens una miqueta més de favor, no?, que te favorisquen.

PLl.- Sí, ell tenia que ser el padrí de la boda i se va retrassar, i vaig tindre que ser jo el padrí.

OM.- Vaig entrar jo amb un padrí i vaig eixir amb ell de padrí.

PLl.- Jo vaig entrar de padrí i va eixir ella amb l’atre padrí [risses]. I en ixe casament jo li vaig dir: “mira, Enrique, mosatros en la banda, que som una misèria, necessitaríem un piano pa que la gent per lo menos el oït i tal…”. Total que al final mo’l va conseguir el piano. Sí. Però bueno, són anècdotes que….

OM.- D’alguna manera Monsonis tamé ho sentia, lo de la Segregació era una cosa que tamé… mos donava la raó, ell tamé pensava que sí, que era de justícia demanar-ho i que mos ho donaren.

BB.- A la presidenta de l’Associació de Veïns, que era la màxima autoritat, la Coordinadora, per ser qui era i per treballar per lo que treballaven, en certa manera eclipsaven el treball de l’Associació de Veïns…

PLl.- …en realitat, Batiste, el treball de fondo de la Segregació el portava la Coordinadora.

OM.- Sí, el portaven ells, i mosatros anàvem de acuerdo . Estàvem per recolzar.

PLl.- …el que tenia contacte amb el abogat, el que parlava, el que feia, si féiem, si no féiem, que això se transmitia…

BB.- Però per ixe mateix motiu jo expose que a d’ella, el mando de la presidència de l’Associació de Veïns, ells la eclipsaven, no a d’ella sinó a tota la directiva, perquè el treball d’ells era més rellevant i més important.

PLl.- Però això no era en realitat ningun motiu de discordància.

OM.- No, no, ninguno…

BB.- Però Paco, era aixina o no era aixina? Era aixina, perquè? Perquè ells tenien… ells anaven per davant de mosatros.

OM.- Al fin i al cap l’associació de veïns es va fer perquè la coordinadora estiguera dins de l’Associació de Veïns i pugueren treballar, perquè sense estar dins de l’Associació no hagueren pogut treballar. L’Associació la vam fer per ixe motiu

BB.- En el poble no hi ha ningun carrer que es diga “calle de la Asociación de Vecinos Virgen del Niño Perdido”.

OM.- No n’hi ha ninguna, no. Pues ho reivindiquem, i des d’ací li demanem a l’Ajuntament que li dedique un carrer amb el nom “Associació de veïns”.

BB.- I sí que hi ha un carrer que fica “calle de la Coordinadora”.

OM.- Bueno pues insistim amb la reivindicació.

PLl.- En realitat la gent a la que coneixia en la Segregació era a la Coordinadora. Qui parlava en els mítims?, qui feia les assamblees de la Coordinadora?…

OM.- Però qui estava tamé en els mítims? És que jo estava tamé al costat: al costat de Miguel o de Bodí, jo tenia que estar pel càrrec de presidenta de l’Associació de veïns.

BB.- La meua afirmació, Paco, no és pa crear una polèmica, [25 min.] és pa dir la realitat de lo que passava.

PLl.- Tamé dins de la Coordinadora teníem les nostre manies i les nostres diferències, no?

BB.- Mosatros teníem menos política que ells. Ells tenien més càrrega política.

PLl.- El assunt és que era polític, i això hi havia molta gent que no volia entendre-ho. N’hi hava molta gent que no volia entendre que això ho tenia que donar la política.

BB.- Nelo i Laura, la sort va ser que dins de la Coordinadora n’hi havien deu o dotze…

OM.- Deu.

BB.- Ne van escomençar trenta, i al final se van quedar els que tenien que quedar.

PLl.- Deu o dotze no: al principi en van ser coranta.

BB.- I al final se van quedar els que se tenien que quedar.

OM.- Deu.

BB.- Tots els demés sobraven. I entre ells la immensa majoria eren gent progressista. Això va ser tindre sort tamé, haguera pogut ser al contrari. Haguera pogut ser al revés, tindre una majoria conservadora…

OM.- No sabem com haguera resultat.

PLl.- El que fóra aixina tamé va tindre el seu motiu. El que la Coordinadora tinguera ixa tendència i que n’hi haguera un sector que predominara tamé va tindre el seu motiu a l’hora… Quan se va anomenar “hi ha que fer una coordinadora; involucrem a tot el poble: societats agrícoles, societats de reg, cooperatives, comerços, o siga, tot el estament”. Resulta que mos ajuntem quaranta, la primera reunió en la casa abadia. En ixa reunió la mitat ja van desaparèixer perquè claro, alguns van dir que lo que se tenia que conseguir era a través de la política. I quan van sentir la paraula “política” alguns ja no van tornar més.

BB.- Ixos van fer bé d’anar-se’n.

PLl.-  Alguns van continuar, gent més major, gent més compromesa, però alguns poc a poc, per cansanci se’n van anar.

OM.- És que era agotador, eh?

PLl.- Al final ens vam quedar 10… Pepe Bodí, Joaquin Vicent, Vicente Arnal, Miguel Blasco, Alberto Albero, Ángel Albalate, Antonio Marco, Pascual Marco, Pascual Capella i Paco Llorens.

OM.- Estava representat pràcticament tot el poble… estaven totes les entitats del poble.

OM- Per començar no estava malament que s’organitzara aixina, després va vindre el cansament i l’abandonament de la majoria.

BB.- Molta gent, roín provessó.

PLl.- Total, que un atre organisme que tenia que constar en el expedient per obligació era el ajuntament provisional. S’havia de nombrar uns membres que formaren el ajuntament provisional. Un ajuntament que el mateix expedient ho dia: “provisional”. Bueno, pues se va fer una assamblea, i com se nombra ixe ajuntament provisional? Pues s’alça el president de la Caixa: “ pues que siga Fulano; tu vols ser? -Sí. -Pues que siga Fulano; tu vols ser? -Sí”. Total, que Fulano i Fulano i Fulano i ja està l’ajuntamente format. “Pues ja sou l’ajuntament provisional”. I estant una nit reunits en les oficines… perquè quan venia l’abogat mos reuníem en el saló de juntes de la Caixa. Quan mos reuníem la coordinadora sols mos reuníem en una sala de la Caixa però en el casino, en un quarto. I entonces toquen a la porta, “qui és?”, obrin la porta i entren, eren “l’ajuntament provisional”. Som L’ajuntament provisional. “Mosatros venim a fer-mos càrrec de la Coordinadora perquè som el ajuntament provisional i som els que legalment tenim tots els drets”. [30 min.] Xe! Allí se va armar la de Déu perquè la Coordinadora, apart de la Coordinadora…

BB.- Ahí estava la dreta, reivindicant…

PLl.- Home, claro: sigues tu, sigues tu i sigues tu, ja ho havia dit antes. Entonces me’n recorde de Ximo, el pare de Marinela, que si no se va alçar a pegar-los és perquè el vam aguantar. Però inclús el director de la Caixa, Vicente Arnal, inclús se fa ficar violent: “que vosatros què vos heu cregut? Que vosatros a què veniu ací? Si a vosatros vos han nombrat perquè tenen que haver ahí uns noms, i no… Vosatros què voleu? -Mosatros volem fer-mos càrrec…”, ells insistien [risses]. Bueno, pues van insistir un ratet però els vam enviar escales avall. Ja no van tornar més.

BB.- I l’atra? Quan vam fer l’Associació de Veïns se formen les diferents comissions i entre elles la Coordinadora. Entonces ve qui era president de l’Associació de Veïns, que va ser el primer, va vindre allí que ell volia ser de la Coordinadora. O no va ser aixina? Era Miguel Montes.

BB.- I no el van dixar.

OM.- Ja no va tornar.

PLl.- En l’asamblea de la asociación de veins que Miguel Montes era el president… ell va vindre amb l’abogat que d’entrà mos va demanar els dos millons de pessetes i ahí ja se va armar el dos de maig, Miguel Montes tamé va formar part en l’ajuntament provisional.

OM.- Sí, això és lo que estàvem dient.

PLl.- Tamé estava. I no van valdre coples, mosatros vam dir: “puerta, que ací no teniu… si no pregunteu-li-ho a este senyor que està ací i vos dirà…”.

OM.- A l’abogat que ells vos ho dirà.

BB.- Ell tamé ho reivindicava per ser president de la… perquè ell va ser el primer president l’Associació de Veïns.

PLl.- Sí, però va dimitir.

OM.- Ell va ser el primer president de l’Associació de Veïns. Però va dimitir, sí.

BB.- Va dimitir perquè volia un atra cosa, no volia això.

PLl- Tenim moltes histories que contar que no tenen res a vore amb la Segregació, però sí en el desenvolupament del poble.

BB.- Però bueno, ixa és un atra història.

PLl.- És un atra història que no ha segut mai contada. Bueno, això no té res que vore amb la Segregació…

OM.- No, això no té res que vore.

BB.- Però t’ho dic per lo que estàvem parlant primer. Ara, tornant a l’Associació de Veïns, vam concertar una entrevista… primer que res vam anar a Deltebre, ahí ja vam anar… ahí ja va vindre Safont, ahí em pareix que ja érem poble. Vam anar a Pilar de la Horadada, aquells tamé estaven reivindicant… reivindicant no: aquells ja ho havien conseguit.

PLl.- Pilar de la Horadada? Què va!

OM.- No, no no, Pilar de la Horadada va ser poble después de mosatros.

PLl.- Van vindre a aclamar-se a mosatros com si fórem el Nostre Senyor, demanant ajuda [risses].

OM.- Sí, i vam anar allí pa xarrar amb ells i dir-los poc més o menos lo que mosatros vam fer.

PLl.- A on ho havien conseguit és en Deltebre.

BB.- Muy bien, ahí vam anar a informar-mos, i allà vam anar a agermanar-mos.

OM.- Clar, ells van vindre a la festa pa después seguir… Claro, sí, ho van fer molt bé.

PLl.- Sí, però ells ho van conseguir, tamé ho van conseguir…

DLl.- Pilar de la Horadada…

OM.- Sí, mosatros vam servir de guia per a ells, les coses ja estaven d’un atra manera, tal vegada perquè tamé el govern estava mes conscienciat… eren més dialogants i t’escoltaven més i comprenien més les coses tamé, això està clar.

PLl.- Pilar de la Horadada esta a 40 quilòmetros de Orihuela, un motiu mes que suficient. Però claro, allí passava lo contrari, aquells si se n’anaven li llevaven tota la platja a Orihuela, li llevaven els ingressos de turisme. Allí era molt fotut.

  1. Sí, però tamé ho van conseguir.

PLl.- Mosatros en teoria…

OM.- Ho vam tindre més fàcil en ixe aspecte.

PLl.- Ho vam tindre fàcil perquè la política se va obrir a raíz de lo nostre. Perquè jo me’n recorde que en el primer congrés que se va fer del PSOE en Alacant, que jo vaig estar, el PSOE d’Alqueries vam presentar una ponència sobre la segregació de les Alqueries en el congrés, i se va debatir. I se va pendre la decisió d’apoyar-la, i es va obrir un poc el camí.

OM.- Sí, la van apoyar però la decisió va ser del Suprem.

BB.- Ahí va vindre el president de la Generalitat de Catalunya, no? A ixe congrés…

PLl.- El primer Congrés que se va fer després de la democràcia, el primer al que vaig anar jo, que era Lerma ja president, va ser en Alacant. Ahí no va vindre ningú de fora.

OM.- De les bossetes plenes de pintura negra, me’n recorde molt. Perquè no acertàvem casi. I anàvem embrutant tots el cartells de l’autopista a on posava Vila-real i no Alqueries. Tin en cómpter que vam passar per baix de la tela que tanca la autopista. Claro, quan venia un cotxe mos amagàvem i paràvem; només passava el cotxe, bum, bosseta de pintura.

PLl.- Lo que vos dia jo era de Javier, el farmacèutic, [35 min.] de l’entusiasmo que tenia Javier que se tornava tarumba en lo de les pintaes. Se tornava loco en lo de les pintaes [risses]. Però bueno…

BB.- Después un atra anècdota bonica, molt reivindicativa i molt… era la tancà en l’ajuntament de les Alqueries. Tancà no, no va haver tancà però vam anar a tancar-mos, i no mos dixaven entrar.

BB.- Vam tirar la porta.

OM.- Estava l’alcalde, Carceller…

PLl.- Va ser u el que va trencar la porta.

OM.- No, uno no, més de uno. Dos o tres.

BB.- Mira, Alberto [Mn. Albert Ventura Rius] i Rosa, ixos dos segurs.

PLl.- El primer que la va trencar va ser Manuel Antonio.

OM.- Paco, jo una vegà o dos tamé li vaig tirar a la porta,

BB.- I Font de Mora, estava el Font de Mora. Estava Tintoret i l’home de la Bordeta.

DLl.- Rafael? Guitarrilla.

OM.- Se van tancar perquè estàvem molta gent fora al carrer i tenien por d’eixir.

PLl.- Mosatros vam conseguir quatre concejals en Vila-real, dos de la UCD i dos del PSOE. Quatre perquè claro, com votàrem en les Alqueries i les votacions eren independents pues mos van tocar quatre concejals a Vila-real. I no va servir pa res

BB.- I quan va eixir Carceller estàvem tots al carrer esperant-lo que ixquera. Te’n recordes del cotxe de Carceller?

PLl.- Jo me’n recorde del qui el va espentejar [risses].

BB.- El vam espentejar tots. Li vam fer un pasillo, com en el fútbol als juaors, un pasillo hasta el cotxe, i quan va pujar al cotxe el cotxe aquell pareixia de joguet.

PLl.- El tio Paco, el tio de Javier Muñoz va ser el primer que el va espentejar.

BB.- Amb gorreta.

PLl.- Amb la boina.

OM.- Pues el dia del tancament en Vila-real, que estàvem l’Associació de veïns i la Coordinadora i no volíem anar-mo’n… Tamé hi ha que dir que la policia i la guàrdia civil mai van intervindre en cap manifestació en contra nostra.

PLl.- Batiste, lo que dic es la teua actuació com a concejal en les primeres festes com a poble i els enfrentaments amb l’associació de penyes en alguna assamblea.

OM.- Algo li hauràs contat.

BB.- No sé. Això tot va vindre a relació… va escomençar per el nom de… mosatros vam proposar al pleno que la denominació del poble fóra bilingüe, conforme marcava l’estatut, en castellà i en valencià. El PP o qui fóra entonces…

PLl.- No, no era això.

BB.- Espera’t, espera’t. Va vindre a raíz d’això. Entonces vam conseguir… vam dir que sí, perquè mosatros teníem majoria i a partir d’ahí va vindre la missa de desagràvio [risses]. En después van vindre les festes i vam intentar que en els barris se tornara a fer…

OM.- …la festa del bàrrios de tota la vida.

BB.- I ahí va muntar una miqueta…

PLl.- No, però tu te’n recordaràs, que és lo que jo he dit que mosatros mos reunim amb Rafa Capella pa les festes, que ell era el president de l’Associació de Penyes, eh?, i que la penya que portava les festes era la Gorra. I que Rafa quan anava a l’assamblea de l’Associació lo que contava era tot lo contrari de lo que mosatros preteníem. I la Comissió de festes no va voler renunciar a la subvenció de Vila-real i se van ficar en contra de les festes.

PLl.- El follón que van armar en l’assamblea, el follón que van armar…

OM.- Folloneros ne teníem sempre.

BB.- Clar, però va ser tot lligat per lo mateix. Van escomençar per lo del manto de la Mare de Déu, “que volen llevar-li el manto”, però qui vol llevar-li el manto? Va vindre lo de la missa de desagràvio, va vindre lo dels barris, después va vindre lo de la festa, eh?, que volíem festeres i ninguna volia ser; vam anar a casa Tarrazón, que la filla era la última reina que va haver i vam anar a dir-li si volia continuar i mos va dir: “vergonya havíeu de tindre”, te’n recordes? En casa Tarrazón. O siga que tot va vindre lligat perquè va haver un sector [40 min.] que ja se va muntar la política per mig de desprestigiar. I com a les pròximes eleccions ja teníem que votar com a municipi independent… I el seu èxit van tindre, que van guanyar.

PLl.- No. Va guanyar el PSOE que va traure 5 concejals.

BB.- Ixes van ser les de después?

PLl.-EL PP va traure 3 concejals i la UCD tres.

BB.- Ah, bueno, bueno.

OM.- Van pactar la UCD i PP.

BB.- Però que eren els mateixos, no?

  1. Vau guanyar el PSOE però no va manar.

PLl.- Home, però això no té res que vore…

OM.- Ai, no té res que vore! Això és lo important.

BB.- Però vull dir-te que tot ve a partir de que vam ser poble i entonces ja se va… la política va entrar en joc.

Clar, ixa unanimitat que hi havia ja no estava.

PLI.- La política no mai havia eixit del joc, eh? No mai havia eixit…

BB.- Bueno, Paco, no mai havia eixit però en la Coordinadora els deu que vau quedar anàveu a una. I ahí ploguera o nevara anàveu els deu a una.

PLl.- Però quan van muntar la Gestora que era lo que tocava per llei, estava Pascual Nebot, estava Juan Salvador [Juan Salvador Vicent, “Juanito de la Resaora”] i Vicente Tarrazón, i altres, no vam tindre cap problema en el funcionament, funcionàvem bé ixe temps que vam estar en la Comissió Gestora.

OM.- Hasta les eleccions.

BB.- No vam tindre perquè tu no te’n recordes.

PLl.- No vam tindre problemes en la funció administrativa, o siga, a part lo que va passar en les festes…

BB.- Però ells anaven al seu camí.

OM.- Ells anaven a pinyo fijo.

PLl.- …però hagueren pogut anar en més mal camí en atres coses que tamé vam fer en l’ajuntament. S’hagueren pogut oposar a que donares dinés pa les festeres, pa comprar-se el traje, pa que s’elegiren democràticament…

BB.- Una volta es va conseguir la Segregació el poble se va dividir. I està dividit: en dreta i esquerra. Llámese PP, PSOE, CDS o…

OM.- Bueno, però això és prou normal.

PLl.- Jo no diria que el poble està dividit, jo diria que el van dividir.

BB.- Com que el van dividir?

PLl.- El van dividir.

BB.- Bueno, pues el van dividir. Qui, els que estàvem al front?

PL.- No, els que volien dividir-lo.

BB.- Bueno, ja, però és que n’hi ha gent que no va voler dividir-se i n’hi ha que sí que va voler. La política és això. Jo per això quan vau vindre después de l’any i mig, en después de la experiència viscuda i después de tot dic: any i mig i prou. Ara ja som poble i…

OM.- És que crema a muntó, eh?

BB.- I en ma casa em van dir que ja està bé.

PLl.- Van tindre molt mala llet, molt mala llet…

BB.- Home, que proposem anar a visitar els barris, busquem una xaranga que van vindre de no sé d’a on i tots de festa i a l’hora de moure d’allí érem quatre. Érem quatre.

PLl.- Jo me’n recorde que jo me vaig enganxar allí al transformaor de la llum.

BB.- I mo n’anem avall, direcció al… vam dir “bueno, pues hui anirem ací, ací i ací”, i mo n’anàem al carrer Sant Roc, i en el carrer Sant Roc “ui, estos no vindran, a quin sant tenen que vindre estos?”, i quan van vore que anàem, que ja estàem per José Izquierdo…

PLl.- Els del carrer Sant Roc ho van agarrar bé.

BB.- Home, però no mos esperaen. No mos esperaen perquè se pensaen… I en un moment van muntar taules [risses].

PLl.- Perquè ho van acceptar, però haveren pogut dir: “ni taules ni coño”.

BB.- I d’ahí mo n’anem a la Virgen de la Rosa i ahí no mos esperaen.

OM.- Sí, ahí sí que hi havia gent.

PLl.- El problema, Batiste, eren les persianes [risses].

OM.- És que tenim fotos amb la persiana.

PLl.- Eren les persianes. Normalment antes les cases totes tenien la persiana i veies que la persiana se menejava, no? Darrere de la persiana n’hi hava uno mirant [risses]. Per favor…

OM.- …la Melera. Fotos de la Melera assomant-se i en ixe moment la vaig pillar.

BB.- Tu saps lo que és anar a visitar un barri, a proposar-los que continuaren fent la festa de Sant Roc, que feien porrat…

OM.- Sí, eren festes populars…

BB.- …i vore la gent amagà darrere de les persianes perquè tenien por d’eixir al carrer. Xa! I quan vam eixir de la plaça, les meues filles, la penya de les meues filles perquè eren les meues filles, si no tampoc hagueren vingut [risses]. Per això quan vam passar…

PLl.- Jo me’n recorde que jo vaig acabar de treballar prompte, no?, i vaig eixir i baixàveu avall pel carrer Jaime Chicharro, al passar la barberia del Bort i entre ixe tramo i el transformaor ahí me vaig ajuntar jo.

BB.- Vint. I no sé si arribaria. I la xaranga. Que era una xaranga que va vindre no sé d’a on, molt bona…

OM.- Espera’t, que… lo que volia contar antes: la nit que mos vam tancar a l’ajuntament de Vila-real, [45 min.] allí estàvem i d’allí no eixíem, a més estàvem sentats als sillons dels regidors

BB.- El saló de plenos.

OM.- El saló de plenos, i allí estàvem tancats [risses]… I va Miguel Blasco parlant-me esplaet, em diu: demana-li ixe quadre al alcalde, i Ayet que estava demanant que ens anàrem, i me diu Miguel Blasco, “dis-li que si mos dóna el quadro mo n’anem” [risses], i Ayet va montar en còlera.

BB.- No n’hi havia un Cristo crucificat o…?

OM.- No, no, no, era un quadro com si fóra un Ribera. Era un quadro antic molt valuós. I va i jo li dic: “bueno, mira, si mos dónes el quadro mo n’anem”; ai xiquet, què li he dit a Ayet! Ai mare què li he dit! Ai com se va posar! Ai com se va posar Ayet! Perquè li vaig demanar el quadre! Se va enfadar, no sé per què…

BB.- Ahí tamé estava Alberto Pascual en ixa tancà. El capellà.

OM.- Sí, tamé estava. Bueno, ell mos donava la bendició pa que no pecàrem.

PLl.- Qui, qui?

BB.- Alberto Pascual [risses].

OM.- En un pleno -que  anàvem a casi tots plenos de l’ajuntament-, el que después feia de virrei de les Alqueries… No sé… ah, que va dir, sí, ja me’n recorde: que volia fer un carril bici de les Alqueries a Vila-real. Ai, Alberto que s’ho sent! Conforme estava assentat escomença amb les cames: “ai què rissa! Ara diu que un carril bici!”, però açò no eren les mans, eren les cames d’ell. “Un carril bici!”, ell tot espatarrat!

BB.- Imagina’t a Alberto Pascual, amb lo gran que és, tot espatarrat.

PLl.- Era el concejal de distrit.

OM.- Sí, “Virrei” li díem. Mos van despatxar del pleno

PL.- A l’hospital de la Plana…. Bueno, antes alplegava hasta el riu del Millars però al fer la carretera de Borriana i estar previst pues no han fet ningun pont. I entonces tens que anar a l’hospital pa… a mosatros mos ve… I ell volia ixe camí fer un pont al riu, volia fer un pont al riu i volia que ixe camí que fóra la connexió de les Alqueries amb Vila-real. És el que venia a les Alqueries a l’oficina, era el concejal de distrit. Li díem “el Virrei” sí.

BB.- I mosatros no volíem que vinguera.

OM.- No volíem virrei.

DLl.- La qüestió és que va canviar tot. A poc a poc va anar tot canviant.

BB.- I va ser pa bé.

PLl.- Home, jo crec que si no haguera vingut primer la crisis i en después la pandèmia, les Alqueries passaria de cinc mil habitants però a muntó. Ara estarà per els quatre mil no sé quants, està prop dels cinc mil. Mosatros quan vam demanar la segregació en habitants érem el poble catorze de la província de Castelló. Mira, el capellà el mossén Miralles dia que l’havien trasladat al “rovellet de l’ou de la Plana”. Això ho dia ell. Home, climatològicament i per motius de territori està en un puesto privilegiat. Estem propet de tot: estem propet de la carretera, propet de l’estació, no massa lluny de la mar… Estem en un puesto privilegiat.

BB.- I ademés que mosatros antes de ser poble ja mos autogovernàvem, per mig de les entitats.

OM.- Quan mos vam ficar a viure al carrer Colón, la llum del carrer la vam tindre que pagar els veïns, i el asfaltat tamé.

BB.- N’hi han fotos del carrer nostre…

PLl.- Batiste i jo mos vam encarregar de parlar amb tots els veïns per ficar la llum i esfaltar el carrer, d’obrir un cómpter en la Caixa, depositar unes quantitats i buscar com realitzar-ho perquè claro, el ajuntament mos va fer un projecte, però el mateix arquitecte mos va dir: “si açò ho gestioneu vosatros vos eixirà més barato que si mos ho passeu a mosatros”. I efectivament, mosatros vam dir: “de primavera”. Vam parlar amb els veïns i vam dir: “açò és lo que n’hi ha, anem a asfaltar el carrer i a ficar les llums. Lo que vallga a tant eixirem per veí”. [50 min.] I aixina ho vam fer.

BB.- Ací era el fútbol, els agricultors, les caixes, els oceaors, caçaors… hi havien societats de tot.

PLl.- Clar, mosatros ho teníem tot menos el poble, o siga que faltava lo principal…

BB.- No mos podíem governar. És com una família, que té tots els ingredients pa funcionar però els dinés els té u de fora.

DLl.- “Canta poble d’Alqueries” [risses].

PLl.- És que la dixadesa era total. Perquè si… igual els ajuntaments de Vila-real amb una miqueta de visió, que hagueren tingut que invertir un poc, de dir: “anem a fer açò ací ara, anem a fer un poquet ací”, haveren aplacat… la veritat és que Vila-real mai havia fet res per les Alqueries. Cooperativa d’aiguës potables i cooperativa de vivendes tot iniciativa nostra.

BB.- No havérem arribat a res…

OM.- No s’haguera escomençat, o sí, perquè el sentiment de ser poble independent era molt fort, era la tercera vegada que se demanava, la primera vegada va ser en 1929 i después va continuar en 1953 i per fi el 25 de juny de 1985 es el dia que es va conseguir definitivament la segregació de Vila-real.

BB.- Hi ha un ditxo que diu que qui estiga bé que no es menege. Si haguérem tingut tots els servicis realitzats i fets… Però les meues filles anaven a escola a un almacén.

PLl.- Tots hem anat a escola a uns almacens. Bueno, menos les de la Palmera, que les va fer la República i anaven a unes escoles que les… que eren unes escoles velles perquè eren del temps de la República, però eren escoles. Lo demés eren almacens alquilats . A on mosatros vam tindre el club de la Joventut tamé va servir d’escola. Con sus luces y sus sombras però al final vam tirar coets.

BB.- Mira si vam tirar coets que d’ahí lo de Martí, vam parlar amb… Jo vaig proposar a la Gestora de fer una traca que li pegara la volta a tot lo poble.

DLl.- Estan fent-la tots els anys.

BB.- Menos mal que alguna cosa vam fer bé [risses].

PLl.- Home, ne vam fer més, ne vam fer més…

BB.- Però tu saps lo que me va dir Consuelo la Currina quan volíem presentar una candidatura?

PLl.- Això és perquè tenies un enemic ahí.

BB.- Home!

PLl.- Consuelo era l’ama de l’associació de vells. Ell tenia un enemic ahí.

BB.- Tu, que “en el any i mig que vas estar de concejal ho vas fer tot pols!” [risses].

PLl.- Bueno, això era un personatge…

BB.- Pues vam fer la traca i va pujar Martí a tirar-la.

PLl.- I va ser un èxit.

BB.- Un èxit. I com a primer any tiràrem un coet, i successivament cada any u, dos, tres, i ara en tiraran casi quoranta, no? Perquè els tiren.

OM.- Sí.

BB.- Quan s’acaba la festa tiren la traca final i en después tiren cada any que ha passat un coet.

OM.- No va ser del 85?

DLl.- Una carcassa, una carcassa. Tiren una carcassa pels anys que hem sigut poble. Trenta-set.

PLl.- La traca la gent sí que ho va acceptar.

BB.- Sí que ho va acceptar, però tu saps què passa? Que n’hi ha un sector de gent que és molt fàcil… llevar-li la idea. “Això ho fas malament”.

PLl.- Però mira, a través d’això se va acabar que les reines foren les filles de qui són.

BB.- Claro.

PLl.- És una cosa que vam fer, ho vam fer Batiste.

BB.- Però els va saber molt de mal.

PLl.- Ai, a mi no!

BB.- “Per què? I per què, entonces? -Dic: perquè si hi han dotze xiquetes que tenen la edat corresponent i volen ser les dotze festeres, qui els ho pot impedir? Mosatros? Elles si volen ser seran”, i van vindre totes les de la edat. Totes. I van ser totes. O totes no, però la majoria.

OM.- Bueno, les que van voler. Però la que no vol tamé té opció de voler o no. És tan elemental…. que a vegaes ho pense: “bueno, si és tan elemental com pot haver algú en contra…?”

PLl.- Elegim a la reina entre mosatros…

BB.- “I ara qui serà la reina? -La reina serà qui elles vullguen”. I van votar les xiquetes: les xiquetes, no les mares, eh? Van votar les xiquetes i va eixir la filla de l’Àlter aquell… com li diuen? Que la dona és d’Almenara o de Moncofa… moncofina. Pues la filla va ser la reina, perquè totes les xiquetes la van votar. I ahí n’hi havien xiquetes de totes les classes socials. I amb l’opció a ser reina, perquè jo tamé vaig dir que el ser reina no suposava el fer un gasto extraordinari, perquè l’ajuntament ja faria el convit…

PLl.- …i els van donar dinés pa’l trage.

BB.- I vull dir-te que… Però això va durar quatre dies.

OM.- Perquè aixina és una manera que qualsevol pot ser reina.

PLl.- I tamé vam crear el servici de basura. Home, vam fer coses, I diu que no vam fer res.

BB.- Jo no ho he dit, Paco, que no vam fer res. Jo sé que vam fer moltes coses en any i mig. La creació de l’Escola municipal de dansa i rondalla tamé va ser una activitat interessant. Que tamé s’ha acabat, s’ha acabat i te diré per què: pues perquè des de l’ajuntament no s’ha potenciat. No s’ha potenciat, i ahí estava Tonica al front de l’Escola municipal de dansa, Tonica se’n va anar a Alacant de mestra i me va dixar ahí el muerto [risses].

Nom/Cognom Silvia Giménez Usó
Títol  Silvia Giménez i el Club de Gimnàsia Rítmica ‘Pintor Sorolla’
Temàtiques Associacionisme, cultura, dona, esport
Data i lloc de l’entrevista  Dijous 28 d’abril de 2022, poliesportiu municipal de les Alqueries
Informació  Fb: @gimnasiaritmica.pintorsorolla
http://apgrpintorsorolla.blogspot.com/
Equip entrevistador  Etnopèdia (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/_SW_lxHytlE
Extracte  https://youtu.be/W9f6rbzr8EE
PDF

Silvia Giménez i el Club de Gimnàsia Rítmica ‘Pintor Sorolla’

Nom/Cognom Silvia Giménez Usó
Títol  Silvia Giménez i el Club de Gimnàsia Rítmica ‘Pintor Sorolla’
Temàtiques Associacionisme, cultura, dona, esport
Data i lloc de l’entrevista  Dijous 28 d’abril de 2022, poliesportiu municipal de les Alqueries
Informació  https://www.facebook.com/gimnasiaritmica.pintorsorolla
http://apgrpintorsorolla.blogspot.com/
Equip entrevistador  Etnopèdia (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/_SW_lxHytlE
Extracte  https://youtu.be/W9f6rbzr8EE
PDF

Silvia Giménez és una de les entrenadores del Club de Gimnàsia Rítmica ‘Pintor Sorolla’ de les Alqueries, una de les iniciatives col·lectives que singularitzen el nostre poble. Perquè el fet que les Alqueries tinga un Club de gimnàsia rítmica amb campiones d’Espanya en diferents categories, desenes de xiquetes entrenant i una antiguitat de més de vint-i-cinc anys (es va fundar en 1996), no pot deixar de sorprendre’ns.

Silvia és una veterana en la competició i l’ensenyament, que a més es fa càrrec de les vessants més creatives de la disciplina: les coreografies, la selecció musical, els maillots o el maquillatge. Amb ella intentem entendre tots els detalls d’este esport artístic tan exigent: també aquells més quotidians, i el seu sentit en el marc local de les Alqueries. Haguérem seguit parlant molt més, en tot cas no descartem alguna altra publicació sobre este tema.

Com sol passar, entendre el treball de Sílvia ens fa apreciar-lo més. Volem agrair-li que ens haja dedicat el seu temps, i la felicitem a ella, a les seues companyes en la formació i a totes les valentes que mantenen el nivell per damunt de la mitja. Gràcies i enhorabona.

https://www.facebook.com/gimnasiaritmica.pintorsorolla

Sinopsi

Silvia Giménez ens explica el procés formatiu de les xiquetes del Club de Gimnàsia rítmica ‘Pintor Sorolla’, que compta amb un nivell altíssim, reconegut en l’àmbit de l’Estat espanyol

Transcripció

Sílvia, moltes gràcies per rebre’ns, molt amable…

A vosatros per interessar-vos per la rítmica.

Bueno, tu eres l’entrenadora del Club.

Sí, sóc una de les entrenadores, en som moltes. Lo que passa és que jo sí que porte a les de nivell federat. Jo tinc més xiquetes perquè tinc més grups, entonces tinc… som… uno, dos… a vore, uno, dos, tres, quatre i jo cinc entrenadores. Sí, perquè està el grup de les “bebites”, el grup de xiquetes de cinc-sis anys, de sis o set pac a dalt i después les de competició no federats, que tamé hi ha un nivell de competició però que no és per la Federació, és per la Generalitat. Entonces n’hi ha que… totes no poden entrenar juntes.

No, no, per supost, ni hi ha prou dies tampoc pa que tu te fages càrrec.

Ni dies ni nivell de… jo no puc pedre temps en una xiqueta que no sap fer res quan tinc xiquetes… Entonces hi ha que separar-les a muntó.

Encara no teniu xics.

Jo he tingut xics. Sí, lo que passa que pues… tinc temporades que tinc xics, ara ja fa temps que no en tinc però he tingut xics de competició. Sí, lo que passa que ara mateixa no. Està com un poquet… “xics gimnàsia no”, que és una tonteria però… però sí que… I hi han competicions de xics, molt bons de fet. Espanya és pionero en gimnàsia. Sí, sí.

Jo pensava que això passava en Japó i tal…

No, és que és una gimnàsia diferent, diuen que és gimnàsia rítmica però no té res que vore amb la rítmica-rítmica-rítmica. És com que han volgut acoplar la artística i la rítmica i li han dit rítmica, però no és la rítmica. El únic país que fan campeonat d’Espanya… campeonat nacional, és en Espanya. De fet ve gent de fora, xics de fora pa poder competir en els nacionals pa poder competir.

Això no ho havíem trobat per ahí, no ho sabíem…

És que ixes coses només les sabem els que estem dins de…[risses] els que estem dins del món este, i és molt interessant vore els xics, perquè… perquè tenen una força que les dones no tenen.

Clar, és un atre cos…

Clar, i n’hi ha de tot: n’hi ha gimnastes que són més finets, més bailarins, i n’hi ha atres que tiren de potència i són molt espectaculars la veritat.

I com vas arribar tu a la gimnàsia rítmica?

Pues jo vaig escomençar en Burriana… A vore, és que això fa molt de temps ja. Sí…

Te podem preguntar l’edat?

Jo tinc 37 anys.

Tu tens 37 anys?!

És que pareixc més joveneta, però tinc 37… [risses].

Pareixes molt més joveneta!

Sí, sí. I vaig escomençar en Burriana en un gimnàs. Jo i la meua germana mos vam apuntar… jo crec que era perquè una amiga nostra feia, i “mone a Burriana”, a un gimnàs. Vam escomençar a competir de fet en el Gimnasio Gesa de Burriana. Eixíem a competir i después la que era la meua entrenaora se’n va vindre ací i va muntar ella el club. “Independiente de Alquerías” se dia en ixe moment. I después pues ja s’ho va anar dixant i mos vam quedar jo i la meua germana, que és una de les entrenadores tamé. Lo que passa que ella per faena ja va dixant-s’ho. I me quede jo. O siga, estic més jo que ella.

I com va ser la cosa?, o siga, els teus pares diuen “anem a apuntar-les a gimnàsia rítmica”…

Pues és que no me’n recorde, m’imagine que li deguérem de dir: “jo vull anar a rítmica, jo vull fer gimnàsia, vull fer gimnàsia” i mos van portar allí. De fet és que érem… al temps mos van agarrar pa competir i érem crec que quatre xiquetes les que eixíem ahí només. I aixina aixina aixina se va fent… Fa molt de temps, eh?, uf!, tenia… farà casi trenta anys, imagina’t.

Supose que per a les més xicotetes serà com una gimnàsia… de fer algo d’esport, no?

No, estan les “pequeñites” que són bebés: les més xicotetes són les de tres anys, i fan molta psicomotricitat. Però és que quan no tens a una en una punta la tens en un atra i les tens que… [risses], és que són bebés, són bebés. La meua neboda ve, tamé venen les filles de la meua germana, i acaba de cumplir tres anys, que fan… no poden fer… Salten, ballen, coordinen… perquè és molt difícil la coordinació tan xicoteta. Simplement saltar ja els costa, adependre a saltar, fer una voltereta. Bueno, i fan un poquet de flex tamé. I juar. Juen tamé, que se cansen. Elles venen només dos hores a la setmana, un dia… una hora el dilluns i una hora el dimecres, i después ja van passant de grup depén de l’edat.

I com feu…? Totes les xiquetes no estaran per a competir.

[5 min.] No, no. Elles segun, a vore: per exemple si tu tens set anys pues jo les passe amb Lledó per exemple. I si ja porten uns anyets i ja han crescut pues les passen amb Clara. Jo amb Clara, que són les més majoretes, inclús amb les més xicotetes, depén, jo… mosatros anem pegant una miraeta, i elles diuen… de fet les noves de Clara que són les de competició no federaes són noves-noves que acaben de competir ara. Entonces fas: “ostres, pues esta xiqueta pot anar millorant, li veus flex o que s’estira molt, perquè no tot és flexibilitat. Perquè si después no saps fer res tampoc… no t’estires… La rítmica és molt complicà, no és només flexibilitat: tens que tindre força, tens que tindre ganes, tens que tindre… Entonces mosatros les anem veient, les anem passant amb Clara; si jo veig que les de Clara van treballant ja que estan fent-lo bé jo faig… i me les agarre jo pa mi, entonces me les vaig… Perquè jo aprete una miqueta més. Jo sóc la més dura de tots [risses], i en ixe procés anem poquet a poquet hasta que s’acostumbren. Perquè no és fàcil passar d’ací a allà. Però a totes els passa el mateix, tenen una època que diuen “no vullc anar, no vullc anar, no vullc anar”, quan passen de no competició a competició, entonces els passa a totes. I dius, te tens que acostumbrar i después seguixen. Perquè és dur, és dur: la canya que li fiques a una xiqueta de… a passar-lo bé a una xiqueta que dius: tens que exigir-li perquè tens que competir. Però bé.

I quan competixen no sé el ritme que porteu: diari…

El què, l’entrenament? Elles entrenen dilluns… les meues per exemple entrenen dilluns, dimecres i divendres de cinc a huit, i els dissabtes de… no, de deu i mitja a una i mitja.

Quatre dies.

Quan són festes intentem entrenar de matí, esta setmana de pasqua… és que ara estem en plenes competicions, entonces a mi que no vinguen dijous sant, divendres sant, pues dius: no, no pot ser. Pues hem vingut, la setmana passà hem vingut pels matins a aprofitar entrenaments. Quan són vacances pals demés mosatros entrenem més, perquè si no…

I no teniu vacances de dir: este mes tots llibertat, o sí?

No, en agost només. Agost i depén, perquè n’hi ha vegaes perquè mosatros ara en juny és la temporada de individual, i en octubre escomença la temporà de conjunts. Entonces com n’hi ha molt poquet de temps perquè en juliol entrenes els conjunts, después tot el mes d’agost dius, ostras, vacances tot un mes sense treballant quan a finals de setembre ja tens competicions, pues a lo millor la última semana d’agost agarrem alguna i diem: a entrenar, ací i mos dixen el pavelló i entrenem, perquè tenen molt poquet de temps. Però bueno, vacacions poquetes. Però bueno, tampoc pots dixar-les molt perquè si no la forma física la perden enseguida. La flexibilitat se perd enseguida. Entonces no, moltes vacacions no.

I els controleu l’alimentació i tot això?

A vore, no les controlem, jo sempre els dic: teniu que cuidar-vos. A part de que és un deport estètic… perquè la jutge quan tu veus una xiqueta que està… és que açò és molt polèmic, lo de l’alimentació en la gimnàsia: tu no pots ser anorèxica com se diu i fer rítmica, perquè tu no aguantes un entrenament. No pots aguantar un entrenament perquè la gent se pensa: “és ballar”. No, no és ballar. Jo tinc gimnastes que fan dos deports i a mi m’han dit: jo me canse més en la teua preparació física que en la preparació física de… de balonmano per exemple. O siga, estan fortes. Estan fortes. I claro, jo les dic: no és lo mateix tindre dos quilos més que dos quilos menos perquè els teus genolls, els teus… quan tu saltes ho noten dos quilos més o dos quilos menos, teniu que cuidar-vos. Que les meues [risses] no me fan cas.

No hem vist a ninguna gimnasta amb ulleres.

Uah, n’hi ha alguna que… poquetes, però ixen. Van amb les gometes estes que se fiquen per ací o van amb lentilles o els costa un poquet a vegaes: “és que no veig molt bé l’aparato”, però és que claro, tu fas una voltereta, les ulleres se’n van a l’aire. Entonces… Les meues se les dixen ahí. Amb ulleres ne hi han, però se les dixen a un costaet o no estan molt… o no estan molt cegates o…

És un poc anecdòtic, eh?, però la veritat és que mos va parèixer curiós preguntar-te…

Sí que n’hi ha, sí que n’hi han, eh?, de fet jo n’he vist competicions que la xiqueta en mig de la moqueta se’ls ha caigut les ulleres [risses], però bueno, però poquetes. Se fiquen lentilles.

Teniu una edat límit?

De què, de xiquetes?

Sí, si diuen: “me’n vaig a casa perquè ja… me jubile”.

[10 min.] Normalment quan van a la universitat casi tot el món s’ho dixa. Perquè diuen “no, el ritme que tinc…”. Però vamos, jo he estat competint amb vint-i-set anys, perquè jo… a mi m’agradava molt però jo… me vaig retirar i vaig dir “vull entrenar un atra vegà”. Tinc una xiqueta de… va a fer vint anys que ara m’ha dit: “jo vull eixir a competir”. I estava retirà de fa dos anys. Pues… I tinc d’estes xicotetes hasta… pues la més major… esta que té vint anys. I hi ha gimnastes per ahí que tenen… de fet està Almudena Cid que ella competia i tindria… o Carolina [Rodríguez Ballesteros] que han competit amb trenta anys. És que si tu el ritme… i t’acoples tot lo que tens, és lo que cada una vullga. Si tu t’organitzes bé pots.

Mos dies que hi ha gent de les Alqueries però hi ha gent de fora tamé.

Sí, tinc moltes xiquetes de Vila-real… La sort que tenim és que tenim clubs molt propets. Ací a Castelló n’hi ha molt poquets clubs a comparació a València i Alacant, que n’hi han a muntó, a muntó, a muntó. Entonces… pero a lo millor n’hi ha xiquetes que venen directament ací i n’hi han xiquetes que diuen “no estic a gust en el club en el que estic i me’n vinc, i vull provar ací”. Igual que d’ací s’han pogut anar a uns atres clubs. Perquè o volen canviar de aires o… o lo que siga.

Bona senyal, si tamé ve gent de fora bona senyal.

Sí, sí, sí, sí. Jo estic contenta perquè venen xiquetes de fora perquè els agradarà la faena que faig [risses].

Supose que vos toca fer coreografies, no sé si ho fas tu això…

Sí, això ho faig jo, tot és del meu cabet.

Té una part artística important.

Home, açò és deport més estètica i part artística, està clar. És que molta gent que diu “açò no és un deport, açò és ballar”. No, açò és deport però lo que no tenen els atres deports és que mescles la part estètica i artística que molts deports no tenen, claro. Des del maquillatge, el maillot a la coreografia… tot. Tot, tot, tot, és una suma.

La música tamé la triaràs tu, m’imagine.

Sí. Mosatros som DJs, som de tot, som coreógrafes… Som de tot, som de tot. La música, sí, jo intente triar, i jo sóc una persona que per exemple no m’agrà que vagen igual que tot el món, entonces… L’atre dia vam anar al campeonat d’Espanya i n’hi haven músiques que dic: l’he escoltat molt… que m’agrà, dic però l’he escoltat mil vegaes. I a vegaes les xiquetes m’envien música i els dic: no. No, m’agrà la cançó però sé que la va a portar tot el món i jo no te la vaig a ficar. Entonces, o intente agarrar músiques… des de bandes sonores hasta… jo què sé ara, o agarre i les talle —perquè duren un minut i mig, per exemple—. Ara se pot amb lletra, però antes no se podia portar una cançó amb lletra: busca-les en instrumental, no sé… Ara amb lletra. Però claro, talla-les de tal manera que te quede bé, perquè tu no pots tallar com a tu te done la gana. Entonces el atre dia portàvem des de un tango de Il Divo hasta una cançó cantant d’Extremoduro, és que te pot passar de tot. Sí, sí, n’hi ha… I depén de la gimnasta tu li fiques una música o li’n fiques un atra. Jo a una xiqueta que… molt lenta no li’n puc ficar una molt canyera, o a una que és canyera no li’n fique una lenta, és que això tens que conèixer molt a la gimnasta tu tamé.

Ah, és interessant, eh?

Sí, claro. I depén de l’aparato tu fiques una música o fiques un atra. Perquè cada aparato… una corda que és molt de saltar no se sol ficar una música lenta. Se sol ficar una música rapideta o forta. Això és estudio de la entrenadora [risses].

Què bonic!

Sí.

Bueno, mos dies que maillots i tot això…

Els faig jo.

Supose que compreu una base o algo…

No, no, no… No, ma mare és la modista base, ma mare que ha deprés… ma mare ha deprés a cosir, perquè jo ho portava a una modista, li feia la base… Quan jo era xicoteta ho portàvem a una modista, no els feia jo. Però jo sóc prou… no ho sé, sóc creativa, me considere creativa i quan anàvem a la modista… li dic “mamà, no adependràs tu a tallar-lo?”, que a ma mare se li dóna molt bé cosir, ha cosit tota la vida i va dependre a cosir la base, entonces jo li dic “fes-me açò, açò i açò” i después jo comence a pintar, a retallar, a… i les faig jo. I de gent de fora tamé els faig maillots, els faig… sí, sí, perquè els agrà. Molta faena, moltes hores. Moltes hores perquè ara… això s’apega… són cristalets, ara mateixa són cristalets d’Swarovski, s’apeguen uno a uno i poden portar mils de cristals. Me tire moltes hores pegant… fent… Per això te dic jo que no és només vindre a entrenar, són moltes hores fora de casa, [15 min.] buscant músiques, organitzant competicions, fent maillots… Són moltíssimes hores les que fora fem… faena que fem fora.

Has dit que organitzeu competicions?

És que el dia vint-i-huit organitzem una competició, de maig, ací. Entonces són moltes coses tamé que n’hi ha que organitzar.

És cosa vostra tamé, clar: no pots anar a que l’ajuntament t’ho organitze.

No, no, no, clar, l’ajuntament no té ni idea de com se té que organitzar una competició d’estes [risses]. Mosatros demanem a l’ajuntament: “me pots dixar açò i açò? Podem el dia este el pavelló?”, i ells m’ho dixen sempre, no hem tingut mai cap problema.

Maquillatge, mera meua.

Maquillatge tamé ho fem mosatros. N’hi ha alguna majoreta que se maquilla ja assoles, però quan anem a les competicions els dic: “ja podeu adependre algunes, que és molta faena el tindre que…”. Quan tens moltes xiquetes en una competició dius: “maquilleu-vos vosatros”, però… Tamé les maquillem mosatros.

Perquè el meu nivell d’açò és vore-ho en la tele, clar, i veus maquillatges molt ben fets, molt elaborats ademés, que no és que se fagen aixina…

Pues depén, hi ha gimnastes que no se fan molt de maquillatge però hi han xiquetes que sí. I el que es veu per la tele és més discretet, a lo millor vas a… a les xiquetes xicotetes pues els pintes amb més colorets i estes coses, depén del maillot tamé i de… Normalment les maquillem depenent el maillot que porten: si porten fosforito pues les pintem de colorins. Les majors són més discretetes ja perquè són… i intentem que se maquillen elles ja. Perquè si se saben maquillar pa eixir de festa que se maquillen [risses]… que se maquillen elles. I en la pandèmia pues sí que les vaig obligar a que se maquillaren elles, perquè era una faena.

Un altre tema és els pentinats; hi ha molta faena darrere.

Sí, sí, sí, sí…

S’han d’arreglar el monyo, arreplegar…

…ben engominat perquè de fer volteretes hi ha moltes vegades que dic “Mare de Déu, quin monyo me portes”, perquè si està fent una voltereta… Inclús eixir a competició i que el topo se’ls menege, és dir… En la última competició els vaig fer jo el topo a totes. A casi totes.

Els haureu d’ensenyar… hi hauran unes pautes.

Són les mares, això ho porten les mares, alguna se pentina ella però… les mares. Lo que passa és que hi han unes mares que me fan unes coses que dic… no, no, no, tinc que fer-vos una masterclass de pelos i de maquillaje, perquè… tela marinera. Però bueno, amb el temps se van agarrant. Però n’hi ha alguna que dius… amb el temps que portes ja deuries de fer-ho un poquet millor. “És que té molt de monyo”, és que n’hi han xiquetes que tenen molt de monyo, i és complicat.

Hi ha modalitats individuals i de conjunt, que ja mos has contat un poc…

N’hi han duos tamé, i trios, que això és nou de fa poquet. Pa xiquetes a lo millor que no tenen el nivell pa fer individual o en la temporà de conjunts no tenen… n’hi han clubs que no tenen tantes xiquetes. És que pa fer conjunts tens que tindre unes edats que te… tu no pots ficar a cinc xiquetes que te donen la gana, tens que tindre unes xiquetes per exemple que siguen del 2005 i 2006 només. Entonces tot el món no té cinc xiquetes, pues dius “pues les fique en duos o trios”, i poden eixir a competir. Això farà ja uns anys però fan poquets, i entonces sí que està la temporà de individual que és la de ara i la temporà de conjunts, que és la de més hivern. I és totalment diferent, no té res que vore una cosa amb l’atra.

Per a mosatros que estem molt verds en el tema… que ens pareix molt bonic, i ho veig en la tele i tal, però me costa d’entendre. O siga, lliges o sents que hi ha modalitats absoluta o base… això què vol dir?

Això és el nivell, és com dir Primera división, Segunda división, Tercera división. Saps? El Absolut és la primera divisió. I el Base és com la segona divisió. Después ahí està la comunitat autonòmica que te fiquen els nivells de vullguen: Federación, Federación Básico, Medio, Avanzado, Base i Absoluto. És que això sí que va per cada comunitat. El Base normalment después les que són campeones d’Espanya pues passen a l’Absolut, o sense ser campeones d’Espanya, dius “pues jo vaig a ficar a la xiqueta al…”, que cada vegà en el base n’hi ha més nivell. Són xiquetes de Absolut realment les que pugen al pòdium.

I quan diuen “copa”? “Base“ i “copa“ he llegit jo en algun lloc.

Copa base, és que… és difícil perquè està la temporà de base… en la temporà de individual del Base per exemple, està el Base i el Copa base que és de conjunts, vale? Perquè les xiquetes que no vols ficar a l’individual els fiques en els conjunts. Vale?, per exemple en el Campeonat d’Espanya en el Base se classificaven quinze xiquetes per comunitat, però en el Copa base de conjunts, que el fan en el mateix dia de competicions que el de conjunts, se’n classifiquen cinc només. Cinc conjunts. [20 min.] Cinc conjunts, i és com pa que estes xiquetes no estiguen paraes. I en la temporà de conjunts és al revés: en conjunts se’n classifiquen quinze i fan els individuals pa la gent que no tinga conjunt i se’n classifiquen cinc. És lo mateix però en diferent orden. Pa que puga competir… pues que no vaja tot el món a competir individual perquè ací és una barbaritat les xiquetes que hi han en la Comunitat valenciana. És molt difícil, la Comunitat valenciana és la millor, de fet és la millor. En el últim Campeonat d’Espanya la mitat de medalles, de pòdiums, són de la Comunitat valenciana. La mitat. I dius, puf, què vols? Classificar-se pa’l nacional és ja una barbaritat sent d’ací. Hi ha moltes xiquetes… més de la mitat se queden fora de l’Autonòmic. Entonces jo sempre els dic: el important sempre és més el Autonòmic més que el Campeonat d’Espanya. Perquè el Campeonat d’Espanya és més una loteria, que hi ha gent cent-noranta xiquetes en una categoria. En una categoria! Cent-noranta! I dius, buf, és una loteria. Perquè la jutge hui este ratet te puntua millor i en el… dins de dos hores o dins de huit hores està cansà i ja no te puntua igual. Al millor no guanya la millor de tots. I jo els dic: més nervioses en el Autonòmic que en el d’Espanya; en el d’Espanya és eixir a disfrutar i a fer lo que se puga, i el Autonòmic és el important, que és el que te classifica i és superdifícil. N’hi han moltes xiquetes que porten molts anys sense poder classificar-se, per fallos o per lo que siga. I té molt de nivell. De fet ja te dic, és que quan eres pòdium en un campeonat autonòmic segurament sigues pòdium en un nacional. Entonces ixa pressió tamé és difícil. Perquè a una meua li ha passat en este últim campeonat, que era campeona autonòmica ixa pressió de “eres campeona autonòmica, tens que fer-lo bé”, pobreta meua, l’atre dia en el nacional va tindre un mal dia… És que la rítmica és molt bonica i molt injusta, perquè no tens noranta minuts pa arreglar… com en atres deports: tens… en un moviment de mà l’has liat, tot el minut i mig ja, no fa falta que fages perfecte lo demés. Has fet aixina, te s’ha anat el aparato a l’atre puesto i ja tota la faena de tot el any se’n va a terra. És cruel, però bueno. Sí, sí, és molt injust. I més quan eres una persona que treballes, perquè quan són xiquetes que són un poquet… que no treballen molt, pues dius… te sap mal però no te sap mal com quan treballen… són molt treballadores i fan el esforç de fer una carrera o estar en batxillerat, i estàs encara… Pues te sap mal. Però bueno, no pots fer res ahí.

Perquè professionals ahí no en hi han.

És que professionals en la rítmica només estan les de la selecció espanyola, i les de la selecció espanyola no per ser campeona d’Espanya estàs en la selecció espanyola, te tenen que agarrar i te tenen que col·locar. La campeona d’Espanya no està en la selecció, per exemple. És a dit: conjunt i individuals que tu vols que estiguen entrenant en la selecció.

O siga, és gent que estudia o que treballa i en el seu temps lliure…

Sí, claro. Sí, sí, estudien i después van a entrenar. És organització, molta organització [risses]. I més si són majors. Perquè si estan en la universitat, que tinc… la del campeonat d’Espanya està estudiant en Burjassot, ve només a entrenar ací els divendres i els dissabtes enguany, però s’ha buscat un club en València pa poder entrenar un dia més allí. És tot organització i ganes.

Quantes xiquetes teniu ara? Ho saps, més o menys?

Pues jo al meu grup són vint-i-una o vint-i-dos.

El teu grup són les més majors.

No, no és que siguen més majors, perquè jo tinc des de nou anys hasta vint. El meu grup és el de competició federat. Después pues les atres ara mateixa no me’n recorde exactament quantes tenen, però… pues eren… les “pequeñites” seran més de deu de tres anys, i les atres seran tamé… pues ne hi hauran cinquanta… cinquanta en hi hauran, o més, no ho sé. És que depén molt de temporaes, n’hi han que s’apunten més, n’hi han que s’aborren, quan comença a fer caloreta ja diuen “vullc anar al carrer” [risses].

Però pareix molt, moltes persones: cinquanta persones és com la banda de música!

Sí.

És molta gent, vull dir. És algo en lo que invertir, inclús.

Invertir ací no invertix ningú. [Risses] Invertir no invertix ningú. No, però sí, bé. Se va mantenint en els anys: temporades de més, temporades de menos, però bueno…

Sí, perquè el Club porta des de l’any 96.

95 ó 96, jo crec. [25 min.] És que com jo era gimnasta pues no sé molt bé, però crec que sí, 95 ó 96, per ahí tira. Sí, són molts anys, són molts anys. I aguanta, perquè n’hi han esports que n’hi haven i que no han aguantat. Mosatros per lo menos mira, poquet a poquet fem faena.

Bueno, però el nivell flipes, eh? Hem estat, a partir del Municipi -perquè no sabíem a on adreçar-mos-, hem estat fent el currículum un poc, de tots els campeonats, els que organitzeu, participeu… i n’hi ha una barbaritat.

Sí, pues no se fiquen tots, perquè jo no vaig a ficar… no, home, no fique… a nivell autonòmic, provincial no ho fiquem tot, perquè si no no tindríem Municipi, saps?, perquè són moltes xiquetes i totes fan algo, o en amistosos o en autonòmics o… Este dissabte [30 d’abril de 2022] anem a competir a Alcora, és un amistós però bueno. El pròxim me’n vaig jo a Mallorca perquè tinc una xiqueta de absolut, que és la que va fer pòdium que fa equip amb una de Mallorca. Que me van cridar, me la van fitxar: “jo necessite una xiqueta, podries fer equip?”. I jo “bueno, pues vale” [risses]. I mos n’anem a Mallorca a competir. Sí, sí, molt bé.

I la Federació es fa càrrec de portar-vos, allotjar-vos…?

La Federació només fa que demanar dinés. Demanar dinés i ja està. D’això s’encarrega cada club i cada família. La Federació no; al revés, s’aprofita: ara anem a organitzar una competició i mos fan pagar per poder organitzar-la. Ja paguem prou per…

Molt mal, Federació!!

Sí, molt mal la Federació! [risses]. Molt mal, molt mal. Només fan que demanar-mos dinés. Però bueno… Per llicència, per competició, per… L’atre dia vam fer el càlcul dels dinés que se trauen només en inscripcions al campeonat d’Espanya, i dius, mare, què barbaritat de dinés. Només de inscripció, pa que después se queixen de que no hi han dinés [risses].

Mos pots contar un poquet les fites… campeonats…

Lo que hem guanyat? A vore, pues en l’últim campeonat autonòmic base vam tindre a Bàrbara que va ser campeona autonòmica, i se mos van classificar… pues portàvem cinc gimnastes i se’n van classificar quatre i la quinta se va quedar a una dècima, o siga, la setze. Se va quedar a una dècima, que és la tercera vegà que li passa. Va fallar, no li va… no se pot fallar, apart. Encara sense fallar no sempre te classifiques, perquè és que és… ja te dic, el nivell és brutal, el de la Comunitat valenciana. I això, se van classificar… és que només classificar-se ja és… supercontents, hi han anys que només se mos han classificat una, i enguany se mos han classificat de cinc quatre i a una dècima, que de fet era la suplent del campeonat d’Espanya. Después que enguany no hem competit encara… escomencem ara a competir, però l’any passat sí que Eva va ser bronze en el campeonat d’Espanya del copa-base i va ser campeona d’Espanya per autonomies, que és la suma de totes les que han pujat dalt en cada categoria, i vam ser campeones autonòmiques, la Comunitat valenciana, amb les companyeres, i ella bronze. Después, a nivell autonòmic de Federació sempre pugem… tenim a Irene que va ser campeona provincial i subcampeona autonòmica; Raquel que va ser campeona en el seu… en la seua categoria va ser campeona provincial i autonòmica… És que aixina en hi han… Tamé un atre equip o equipet que va ser campeó provincial i subcampeó autonòmic… D’ixos tots els anys tenim… En conjuntets tamé les peques van ser campeones provincials i subcampeones autonòmiques; unes xiquetes molt novates molt novates que els vaig agarrar pa pegar-les un poquet de canyeta i al final me van traure… Mos costa molt perquè són menudetes i hi ha que tindre molta paciència [risses], però molt contentes amb elles. Van ser subcampeones autonòmiques. I aixina molts anys: hem tingut… en el 2014 van ser campeona d’Espanya Clàudia en individual i en el de conjunts va ser… el infantil va ser bronze i el benjamín va se campeó d’Espanya el conjunt. En el 2018 vam tindre a Nieves que va ser subcampeona d’Espanya tamé… Molt bé. Pa ser un club xicotet molt bé, no me puc queixar.

És un poble de quatre mil i pico habitants.

Sí, sí, sí, sí. No me puc queixar, no.

És impressionant, sí, no sé si és normal per ahí, si tots els clubs per ahí tenen…

A vore, en la Comunitat valenciana és normal que tinguen pòdium les d’això. Lo que passa que mosatros som molt xicotets. [30 min.] Perquè està… per ací només està Borriana i Vila-real que n’hi han dos clubs, Castelló que n’hi ha dos clubs, i Benicarló que ja està molt… Que ixe club sí que és molt bo, que és uno dels millors d’Espanya. Que té moltes xiquetes en la selecció espanyola. Ja te dic jo, és que la Comunitat valenciana dóna molta gent a la selecció espanyola.

Volíem preguntar-te tamé tots estos aparells que utilitzeu, això d’a on ho traeu?

Pues jo, gastant i comprant [risses].

Clar, clar, però d’a on se compra, per exemple?

Hi han tendes especialitzades en material de rítmica. I no és barato. Depenent lo que…

I les puntes…

Les punteres. Se diuen punteres. Les puntes són les de ballet, que són totalment diferent, i mosatros lo que gastem és com mitja sabatilla només, que va agarrà per darrere. És pa que elles puguen girar, perquè descalça en la moqueta no se pot girar. O siga, se pot girar però no gires tant i te cremes. Els peus els tenim mosatros molt cremats de la moqueta. Però molt bé.

Normalment els ajuntaments se gasten tota la pasta en el fútbol…

Mosatros tots els anys tenim subvenció. Mos ajuden. Ja està, això [risses]. Tenim subvenció, sí, la veritat. Mosatros portem tants anys que hem coincidit amb molts concejals, algunos t’han ajudat sempre més, algunos s’han interessat menos, però sí. Per exemple Ramon ara jo l’atre dia li vaig demanar “Ramon, me dixes l’equip de música?”, i ell el contrata i mo’l dixa. Li vaig demanar tamé coses per a poder organitzar i m’ho té que mirar, però en principi mos… Li dic: “dixa-mos el pavelló pa l’escola d’estiu”, i mos dixa el pavelló. Entonces no me puc queixar, la veritat.

Mos podries explicar la pancarta que tens darrere, de fondo?

Pues la pancarta com l’atre dia -vam vindre en dumenge del nacional, i anava Lucia, Aitana, Laia i Balma i elles van dir… van vindre un mini club de fans [risses] perquè claro, són moltes dies i no totes les xiquetes venen. Pues aquelles van agarrar la pancarta, se van fer camisetes, se van agarrar el bombo i les trompetes i la van liar en el pavelló. Vamos, van animar a tot el món i s’ho van passar pipa. I com ahir van vindre a entrenar la van portar i la van penjar elles. S’ho passen molt bé, és molt xulo l’ambient de la rítmica, dóna igual que siguen… Elles van a animar. I tenien una gent davant i els van preguntar de quin club sou, de qui: “pues cuando salga la niña yo la animo”, i l’animaven, dóna igual. Se van fer amics de tot el pavelló. Sí, sí, molt divertit, molt divertit, s’ho van passar molt bé. Sense veu, van acabar sense veu. Però molt bé, sí.

Volíem preguntar-te tamé pel coronavirus: què vau fer? Vau poder entrenar…?

Pues quan estàvem tots tancats no. Jo els vaig enviar faena i els vaig dir “treballeu en casa” i feu açò, açò i açò. Alguna va treballar, unes atres no. I quan mos van obrir ja el això pues lo típic: gel i temperatura, al vestuari no podíem entrar, entonces per això ho tenen tot per ahí en caixes, entrenen en toalla en vegà de… estan damunt de la moqueta però quan calenten els fiquem una toalla. Elles, les meues per exemple, a l’estar en… hem tingut que separar grups i canviar de dia perquè no podien estar totes juntes… Coses que no tenen molt de sentit quan fora estaven entrenant… entrenant no, juant per juar fora, en les pistes de fora, i mosatros ací dins. Les meues, per llei, a l’estar federaes podien entrenar sense mascareta: jo no les he dixat. Perquè açò és un empastre, si escomença una, l’atra i se fastídien les competicions. I de fet se les van llevar l’atre dia. Ara. I les he tingut tot este temps entrenant amb mascarilla. Que fer deport aixina… mentres que uns atres deports… ací venia fútbol sala i han entrat des del principi sense mascarilla, però jo dic “no, no, no”. I açò és un… era un deport que no estaven juntes, estaven separades. I en les competicions sense públic. I molt trist. Molt trist i entrar a competició i acabar i eixir-te’n; no poder donar un bes a la xiqueta quan acabava… Han canviat moltes fetxes perquè no… per, segun la situació, pues el campeonat d’Espanya era en abril i el van tindre que fer en novembre. Claro, i les xiquetes estaven ahí dient: “què?, anem a eixir a competir?, no anem a eixir a competir…?”. Un poquet de folló. [35 min.] Però ara ja estem tornant més a la normalitat. Bueno, encara l’atre dia, que ja se podia estar sense mascarilla, mosatros teníem que estar amb mascarilla, mos obligaven a estar amb mascarilla, a les gimnastes i a les entrenadores. Al públic no però a mosatros sí.

L’escola d’estiu la fem al mes de juliol i tenim vàrios grups tamé. Jo les meues pues a part d’entrenar fem activitats: fem piscina, fem preparació física, fem… amb les “pequeñites”… les que no són de competició fan manualitats, fan dibuixos, fan maquillaje… I les meues, jo per exemple com van a competir, les que van a competir les tinc treballant perquè tenen només el mes de juliol. Però les que no són -que són moltes xiquetes les que no són de competició- pues de nou i mitja a una i mitja, tot el matí. Dos dies a la setmana anem a la piscina, uns atres dies fan el maquillatge, fan massatges, fan de tot. Un poquet de tot, diferent a només rítmica, tamé venen a passar-s’ho bé. Una escola d’estiu com de tota la vida però encarà a la rítmica, a fer deport.

Què bé!

Sí.

Pues si no t’importa mos agradaria que mos ensenyares les coses… mos agradaria que mos les explicares.

Sí, claro. A vore… Que m’ho han dixat tot escampat per ahí. Lo de… açò és la moqueta. Tenim tres moquetes perquè és que si no, no tenim…

Són molts metros quadrats els que necessiteu, no?

Dotze per dotze és la medida de moqueta oficial.

Bueno, este és l’espai, no? Sobre moqueta, treballeu.

Este és el material que treballen elles. És una moqueta, un tapís, mosatros li diem tapís. Són moquetes. Són de dotze metros per dotze metros, o sea… Però ací tenim tres perquè tenim molts grupos. Uno… bueno, tenim uno que és molt molt molt vellet, que és de quan vam escomençar, imagina’t els anys que té. Este i l’oficial que és un atre que tenim ahí, que mo’l va subvencionar l’ajuntament de les Alqueries, entonces està escrit ahí: “Ajuntament de les Alqueries”. I este és el material que gastem… el material no: són els aparatos de competició. Depén de la edat o la categoria gasten unos o uns atres.

Clar, més grans o més menuts, supose…

Claro, depén de la edat. Quan arribes a certa edat ja són tots… Però si són una xiqueta… són xicotetes, este aro és massa gran, per exemple, tenim uns ahí més xicotets, depenent del diàmetro. Açò és el aro…

No és el hula-hoop que coneixem…

No, hula-hoop no, no, no. És un tubo… en veritat és com si fóra un tubo de fontaneria, i después mosatros depenent el maillot que porten pues… els forrem conforme el maillot. Este per exemple està pintat.

I después estan les masses, que esto és lo que més por tenen les xiquetes, perquè fan mal quan… Entoces esto el problema que tenen és que són… tens que estar perdent de dos… de dos mans. Però tamé… estes és que són velletes ja, pobretes meues, però…

Después està la pilota, que tamé depenent de la edad: una que és més xicoteta o la més gran; són pilotes especials de rítmica. Les pilotes solen ser cares.

I pesa un poquet?

Pesa? Prova-ho…

Bueno, no pesa moltíssim…

No pesa però tu pensa que tens que llançar… tens que llançar alt, claro. Les majors llancen alt, a les xicotetes els costa, més que res perquè la mà… els costa.

Después està la corda, que és una corda que es llança, com una la corda d’escalar, pareguda a la corda d’escalar. Que este internacionalment volen llevar-lo, però en Espanya no la lleven [risses], no sé perquè; pues ací seguim amb la corda. És el menos vistós, al millor, de tots.

I después està el més complicat pràcticament pa tot el món, que és la cinta. La cinta amb un moviment de mà que faces te se fa un nuc. Se fan nucs enseguida. Entonces, cada vegà que fas un nuc, açò ja no dibuixes bé. Que mosatros a açò li diem dibuixar. És superimportant, dibuixar, entonces cada vegà que fas això t’estan penalitzant. És molt difícil, te s’enrosca, te se… llançar-la és molt difícil… El més difícil és este: és molt vistós… Tots els aparatos, a vore, ben fets són vistosos, però què passa?, que la cinta és molt vistosa, [40 min.] però és el més difícil de tots. I tamé depenent del maillot la gent se les pinta… Lo veus?, mira: és de no res. Fas aixina, ja se dibuixa mal i pam, estires i, mira, se mos ha enganxat… i regalito, que li diem mosatros. Li diem que “has fet un regal”. Sí, sí, molt complicat. I sempre gastem, pues… n’hi han materials que pa calfar gastem, tables d’equilibri, rotllos, peses pa agarrar força, els equips de música, cadires pa fer flexibilitat en altura… Una vegà tu fas un “spagat” que és obrir-se de cames, les xiquetes això no els fa res; pues entonces… pues pugen la cama alçant i pugen la cama dalt, o inclús en la taula que tenim, perquè esto se queda curtet. Entonces pugem, anem pujant en altura pa que vagen conseguint més flexibilitat.

I ixe és el material, i els equips de música, que és molt important: ací sense equip de música no podem fer res.

Me pareix interessant ixa part artística que té tamé, no?

Sí. Mosatros pa fer rítmica sempre hem fet ballet, o sea, la base és el ballet, o sea, ballet, clàssica. Después el treball de cada entrenadora, de la part artística que tinga cada una, de la creativitat que tinga cada una, de saber acoplar els moviments en la música… Perquè n’hi han xiquetes boníssimes, que dius: “Mare de Déu”, però no va amb la música, ixe muntatge no… I això t’ho conta. Home, jo tinc la sort… a mi sempre m’han dit: “què bonico, què… què llàstima que han fallat però què bonico és el exercici”. Pues entonces dius, “bueno, pues, artísticament estan bé.

És molt complet, molt complet: físicament però creativament…

Sí, sí, sí, és una part molt… És física perquè tu tens que saltar i no saltes, saltes i tens que elevar les cames hasta ací dalt. Tens que… és un minut i mig, és un minut i mig molt intens, tens que tindre condició física de càrdio; coordinativament és molt difícil, tu tens que coordinar el teu cos, tens que saber que tens que estirar la punta del peu però tens que estar… a la vegà que estires la punta del peu i la punta de la mà tens que estar coordinant dos moviments; tens que llançar-lo i tens que saber que si dobles la mà una miqueta el aparato te se’n va darrere. Tens que saber que tens que bloquejar sempre la mà ací. Són moltes coses les que tens que… Estar sempre en tensió des de la punta del peu a la punta de la mà, hasta el cap, més tot lo que tens que fer amb el aparato. I corporalment, i escoltar la música. Que hi han… a les menudes els costa molt, que dius: “tu estàs escoltant la música?”. Claro, això s’agarra amb el temps, inclús hi ha alguna que li costa, però… sent major, però això s’agarra poquet a poquet. Hi ha xiquetes molt xicotetes que són portentos, que això ho tenen i dius: mare, com pot ser, tan xicoteta i ser tan bona!

Sí, el sentit del ritme, que no tot el món…

No, no, no, no, n’hi ha gent que no té oït i n’hi ha gent que sí. Però en tot en general, hi han xiquetes molt menudes que dius: què barbaritat de criatura! Però bueno, no sé d’a on ha eixit això.

Sílvia, pues moltes gràcies i enhorabona per tot el treball que esteu fent.

A vosatros, moltes gràcies per interessar-vos, com vos he dit antes.

Mos pareix preciós el que mos contes.

És un deport molt bonico, molt dur, sacrificat i molt injust, com hem dit antes, perquè en un minut i mig t’ho jues, tota la faena. I la xiqueta… después veus a la xiqueta plorar i te se… Què fas? No pots fer res. Però disfrutem de lo que mos agrà.

Nom/Cognom Silvia Giménez Usó
Títol  Silvia Giménez i el Club de Gimnàsia Rítmica ‘Pintor Sorolla’
Temàtiques Associacionisme, cultura, dona, esport
Data i lloc de l’entrevista  Dijous 28 d’abril de 2022, poliesportiu municipal de les Alqueries
Informació  Fb: @gimnasiaritmica.pintorsorolla
http://apgrpintorsorolla.blogspot.com/
Equip entrevistador  Etnopèdia (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/_SW_lxHytlE
Extracte  https://youtu.be/W9f6rbzr8EE
PDF

Lola Meneu, “Lola la Tomaca”

Nom Lola Meneu, “Lola la Tomaca”
Videografia Ferran Cano entrevista a Lola Meneu, “Lola la Tomaca”, en el programa À Punt Directe del dimarts 12 de febrer de 2019. Enllaç caigut: https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/vist-en-tv/a-punt-directe/12-02-2019-a-punt-directe, a partir del minut 27.
Temàtiques Gastronomia, dona
Data de publicació en lesAlqueriespèdia  Dimarts 12 d’abril de 2022
Enllaç  https://youtu.be/uEIExt5ZY6k

El dimarts 12 de febrer de 2019, el programa À Punt Directe va emetre un xicotet reportatge de Ferran Cano amb Lola Meneu, “Lola la Tomaca”, de la família dels Tomacos de les Alqueries, que aleshores tenia 91 anys. Amb el pretext d’elaborar una coca amb tomata, durant els quatre minuts que dura el fragment dedicat a la nostra veïna, el programa ens fa una semblança sentimental d’una persona entranyable. Lola estava en la nostra mira per a demanar-li una entrevista a la nostra manera, és a dir, una “història de vida”, però lamentablement va desaparèixer abans de poder-la contactar. La pausa forçosa del ditxós coronavirus va trastocar molts plans.

Ara el document pareix haver desaparegut de l’arxiu “a la carta” de la Televisió Valenciana, però nosaltres, previsors, l’havíem descarregat i l’oferim des de lesAlqueriespèdia. A banda de la recepta per a la coca amb tomata, en el clip de vídeo Lola ens deixà entrar a sa casa, al bellíssim jardí i a una forma de ser: dolça, elegant, humil i bona persona. Qui no l’haja vista que es prepare per a uns minuts emocionants i divertits que a més a més estimulen la curiositat gastronòmica i la gana de menjar.

Com és marca de la casa, nosaltres l’hem transcrit i subtitulat, de manera que tant es pot vore com llegir.

Sinopsi

Ferran Cano visita a Lola Meneu, “Lola la Tomaca”, en sa casa de les Alqueries per fer una coca amb tomata clàssica.

Transcripció

Lola Meneu.- Benvinguts siguen si han vingut a ma casa. Sóc Lola.

M’agrà el arròs al forn, m’agrà guisar el conill amb tomata, fer llomello amb llonganissetes…

Vaig nàixer ací en les Alqueries i continue ací en les Alqueries tenint ja 91 anys.

Ferran Cano.- Lola, però vosté sap quina il·lusió tinc jo de vindre a cuinar amb vosté?

Lola.- Pues no. Pareix que moltíssima quan has vingut.

Ferran.- No te la imagines. I ademés perquè vas a fer-me una cosa boníssima. Què ens cuines hui, Lola?

Lola.- Hui vaig a fer una coca amb tomata.

Ferran.- Boníssima.

Lola.-. Boníssima perquè ho faig tot de casa. Tot és de casa, no hi ha res de res… I amb tot el cor.

Ferran.- I amb cor. I 91 anys. I bons ingredients que tenim, eh? Anem a conéixer-los? Vinga, ahí els tenim!

Per a cuinar la coca de Lola necessitarem: tomaca natural, pimentó, abadejo, ou, oli, sal, farina, rent i aigua.

Perquè tot comença per la tomaca.

Lola.- Claro.

Ferran.- I ademés a mi m’han dit…

Lola.- I ademés a mi me diuen Lola la Tomaca [risses].

Ferran.- Ahí està! I per què li diuen de malnom Lola la Tomaca?

Lola.- Pues jo li ho diré: perquè mon pare era “Tomaco”.

Ferran.- Quantes tomaques anem a pelar hui?

Lola.- Ai, pues lo menos quatre quilos.

Ferran.- Anem a fer el sofregit.

Lola.- Primer que res la ceba, i después de la ceba la pebrera. I a continuació, quan ja veig jo que ja està prou bé, tire la tomata.

Ferran.- I ara em contes, Lola, com hem fet esta pasta.

Lola.- Rent, una de oli, una de aigua, un grapaet de sal -perquè no m’agrà fer-ho molt salat-… A la farina li he ficat dos ous ben batuts.

Ferran.- Açò sí que és massa mare que es diu, eh?

Els teus pares eren forners.

Lola.- Sí.

Ferran.- O siga que tu d’açò saps…

Lola.- La meua família són tots panaders. Tota la família de mon pare tots.

Ferran.- Quina casa més bonica que tens!

Lola.- I ací fem la vida mosatros.

Ferran.- Sí, fa un oratge estupendo ací en les Alqueries.

Lola.- I pa que ixca més bona pues… anem al forn.

Ferran.- Com es feia antigament, no?

Lola.- Sí, com antigament.

Ferran.- Vinga, anem a passejar la llanda, va.

Està molt lluny el forn?

Lola.- No, ahí baix.

Ferran.- Jo la veig genial.

Lola.- No, si desde luego estic bé.

Ferran.- A vore quantes dones de 91 anys tenen esta activitat.

Lola.- Però jo, mira, jo me cuide molt.

Ferran.- I la gent te vol.

Lola.- I la gent me vol.

Ferran.- I això és perquè has fet coses bones en la vida, no només coques.

Lola.- Claro.

Ferran.- Hola, què tal?

Fornera.- Hola! Lola, com estem?

Lola.- Ací te porte unes persones molt agradables.

Ferran.- I una coca meravellosa.

Fornera.- Maravillosa de tomata.

Ferran.- Quants anys porta…

Fornera.- Lola fent coques? Tota la vida.

Ferran.- Tota la vida.

Fornera.- Tota la vida, des de que tindria tretze anys.

Ferran.- I com és Lola?

Fornera.- Lola fenomenal. Forta com un roble.

Ferran.- I un amor.

Lola.- No me faces plorar.

Fornera.- No, però és que és aixina. Hi ha que saber el dia a dia de Lola com és.

Ferran.- Lola, tot el món te vol molt, eh?

Lola.- Sí, ja t’ho he dit jo.

Ferran.- Vinga, anem a posar esta coca al forn?

Lola.- Hala, sí.

Ferran.- Vinga, va!

Lola, però quina meravella de coca que ens has fet, eh? Encantat!

Lola.- Aixina que quan vullgau tornar a ma casa la porta la teniu oberta sempre que vullgau.

Ferran.- Gràcies, mira a on te duc ara: en el cor.

Lola.- Ja ho sé, ja ho sé.

Nom Lola Meneu, “Lola la Tomaca”
Videografia Ferran Cano entrevista a Lola Meneu, “Lola la Tomaca”, en el programa À Punt Directe del dimarts 12 de febrer de 2019. Enllaç caigut: https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/vist-en-tv/a-punt-directe/12-02-2019-a-punt-directe, a partir del minut 27.
Temàtiques Gastronomia, dona
Data de publicació en lesAlqueriespèdia  Dimarts 12 d’abril de 2022
Enllaç  https://youtu.be/uEIExt5ZY6k

Lidón Valer, directora de la UMA

Nom/Cognom Lidón Valer Cabaleiro
https://www.lidonvaler.com/
https://www.umalqueriense.es/
Títol  Lidón Valer, directora de la UMA
Temàtiques Música, associacionisme, cultura, dona
Data i lloc de l’entrevista  Divendres 4 de març de 2022, Casa MiD de les Alqueries
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/h7t55uWmy_g
Extracte  https://youtu.be/F78_e71XH5c
PDF

Feia molt que volíem conèixer i entrevistar a Lidón Valer, la directora de la banda de les Alqueries; com en altres casos, la COVID ens ha dissuadit en successives onades de fer entrevistes, però per fi s’ha complert. Lidón és una músic inquieta, competent i creativa amb un dels perfils artístics més competents que coneixem, i a més una persona i professional molt estimada a l’Agrupació Musical —però tamé en altres àmbits del proposar sonor més experimental—. L’entrevista no ens ha decebut, ans al contrari: amb ella i gent com ella, les bandes i la música de banda han entrat en el segle XXI, recuperant la iniciativa en la creació musical i, a més a més, de la manera que més ens agrada: des del context real d’un poble i d’una agrupació musical que carrega de sentit tot el seu treball.

Sinopsi

Entrevistem a Lidón Valer, directora de la Banda de Música i de la Banda Jove de Les Alqueries, qui ens parla del seu treball al front de l’Agrupació Musical. Lidón parla sobre la base d’uns grans coneixements musicals que li permeten innovar dins de la Banda i introduint repertoris nous, sempre des del respecte a la tradició. Al llarg de la conversa ens parla de la Comissió Artística, de diferents projectes passats i futurs de la Banda, de la relació amb la Coral o de com van passar el temps de confinament, entre altres temes.

Transcripció

Lidón, gràcies per atendre-mos…

A vosaltres.

…tan bé, ademés, que has tingut tota la paciència ahí aguantant.

No, no, què va.

Vinga creuar correus i demés. De tu mos ha parlat molt bé tot el món. En l’entrevista que vam fer als dos Vicents Molés van dir «Lidón buah… va pegar una espenta…!». Estan molt contents en el poble, això és lo que mos ha dixat clar tot el món. Tamé sabem que els fas currar a muntó.

Tamé, tamé [risses]. Alguna persona a lo millor se queixarà un poc de que treballa massa, però bueno.

Bueno, el teu treball és la direcció de la banda i de la banda juvenil.

La direcció artística, com si diguérem. Saber com encaminar-los, o saber cap a on, o tamé els objectius que volem aconseguir. És un poc ixe treball programar-lo jo. És la direcció de la banda, però, vull dir, que hi ha un trasfondo que a lo millor la gent no coneix. Que és l’objectiu que volem conseguir, cap on volem anar i amb quines ferramentes ho podem fer, que això és molt difícil. Que vindre ací i menejar el palito i «tu has fallat un fa sostingut i tu has fet no sé quantos», entre cometes, no és tan difícil. Però lo altre tamé comporta un treball en casa molt important i que a lo millor no sempre som conscients. Que no vull en este sentit vanagloriar-me ni res, però que és un treball molt bonic, un treball de casa molt bonic, però que després, si se fa bé i te recolzen molt en l’Agrupació -que és lo que a mi me passa, me sent superrecolzada ací-, pues s’aconseguixen els objectius.

Què bé. Ací teniu unes activitats que són municipals, diguem, no? Que són festes, provessons…

Sí. No tenim moltes, eh? És una banda que, la veritat, és que ix a pocs actes, ja siga municipals… estan les festes, les festes d’octubre que tenen els seus actes i les seues processons i després en juny tamé fem… Però sempre, la veritat, és que ens encanta col·laborar en el moment en què hi ha alguna activitat més municipal. Ja siga alguna setmana dedicada a algo. Ens encanta col·laborar i ens encanta involucrar-mos perquè és una manera tamé de poder arribar al públic més fàcilment. Entonces sempre de qualsevol manera intentem tindre tamé una programació molt estable, a banda dels actes, una programació estable en el tema de concerts. I aixina crees un públic tamé més fidel a la Banda.

Però a banda d’estos actes, li poseu una creativitat… i suposem que això és cosa teua, no? O siga, la que decidix que se va a un viatge a un lloc, o que se presente a un concurs…

Bueno, no és qüestió meua assoles. Jo n’hi ha vegades que propose algo i després això se passa a una Junta. Però tenim la sort en la Banda de tindre una Comissió Artística tamé. Sí, tenim una Comissió Artística. Entonces, ixa Comissió Artística la vam crear fa uns anys, i ixa Comissió Artística hi ha gent de totes les edats: hi ha gent pues de les més majors de la Banda, que quan poden venen a les Comissions, hi ha gent de les més jóvens. Hi ha gent de tots els instruments. Entonces, en ixes Comissions valorem un poc els programes dels concerts, valorem si ens agradaria més anar a un lloc o anar a un altre. És, com si diguérem, un primer filtro en què s’escolten totes les veus. I a partir d’ahí, és una manera tamé… a partir, a lo millor, de què moltes vegaes la idea la propose jo i ells la encaminen, o hi ha vegaes que ells me donen idees a mi per a poder per a un altre concert, per a un altre projecte, per a… o inclús per a ixe projecte me canvien la idea i dic «ostras és de veres! Esto és lo guai». Entonces, és una manera de tindre moltes veus, que són veus molt importants dins de la Banda. I són veus molt respetades tamé dins de la Banda. Entonces, en el moment en què presentes la temporada, sempre a principi de any fem una presentació de la temporada davant dels músics, ja siga abans d’un assaig o al finalitzar un assaig, i expliquem tot el que la Comissió Artística ha pensat per a que ho tinguen clar, per a que tamé no siga vindre a l’assaig «per a què? Pa què vaig?». Entonces, tu vens per a fer este concert, o per a este projecte que tenim dins de cinc mesos, o per a este concert superespectacular que anem a fer, o lo que siga. És una manera d’involucrar tamé totes les cordes, totes les veus. Entonces, jo crec que funciona molt bé. Mos solem reunir pues a lo millor una vegà al trimestre i tal. Inclús tenim grup de whatsapp, lo típic, grup de whatsapp que diu «pues mira, esta obra l’he escoltat i m’ha agradat, escolteu esta a vore si a lo millor la podem ficar en algún lloc». I la veritat és que és una maravilla perquè jo podria intentar pensar-ho tot, però després que la gent te diga «pues jo veig esto millor» pues la veritat és que és una maravilla. A mi m’ajuda i jo crec que ells tamé és una manera de sentir-se superimportants i que formen part real, no només com a músics, sinó com a més.

Totalment, sí, sí. Hem vist, que és una banda moderna, no? Diguem.

Sí.

El model de banda del que venim és huitcentista…

Una miqueta més arcaic.

Entonces hem vist el teu repertori: músics valencians, músics actuals joves [només uns poquets de memòria: Juan D. Jover, Andrés Valero Castells, Carles Romero Meliá, Saül Gómez Soler, la pròpia Lidón Valer Cabaleiro…]… Bueno, mos ha paregut fabulós.

Sí. És una Banda que només la primera vegà que vaig tindre contacte ja me va paréixer una Banda oberta. Perquè jo estava dirigint una altra Banda, estava dirigint la Banda de Catí, i en ixe moment estava estudiant en Barcelona tamé, i jo només tenia lliures en Castelló dilluns i dissabte. I entonces me van dir «vols dirigir la Banda d’Alqueries?», i els vaig dir «m’encantaria, però només tinc lliures dilluns i dissabtes». I tot el món sap en el mon de les bandes que els assajos son dimarts i divendres, això és en el món huitcentista que acabes de dir, és dimarts i divendres, de ahí no te pots eixir. Entonces jo els vaig dir «m’encantaria, però dilluns i dissabte». I me van dir «bueno, ho consultarem a vore què els pareix a la gent». I no res, me van cridar al cap d’uns dies: «que sí, que els pareix bé». I me vaig quedar realment al·lucinada [risses]. Perquè vaig dir «bueno, quins dies més estranys dilluns i dissabte de vesprada, que a lo millor la gent diu…». Pues bueno, a partir d’ahí és un poc ixa mentalitat, no? De dir «voleu que canviem esto i que fem…? Vale, pues ho anem a provar», funciona? Perfecte, no funciona? Pues tornem. O siga, que és una Banda que sempre ja siga en el repertori, ja siga en els projectes, ja siga en això… en dir «anem a intentar arribar hasta ací», sempre, sempre, sempre m’han dit «ho intentem». I a mi això, claro, m’encanta. M’encanta perquè qualsevol projecte que tu llances te diuen «ho anem a intentar». Después si podem ho fem, si no podem pues hem tingut projectes que no els hem pogut fer. Però sempre la predisposició de dir «ho intentem», sempre la he tingut. Entonces això és meravellós.

Fabulós. Absolutament. Sí, sí, sí. Bueno, vos veiu tamé molt aptes en noves tecnologies, no?

Sí.

Ho dic perquè la pàgina web va rebre un premi…

Sí, sí, sí. Bueno, això no és qüestió meua. Això sí que podries parlar…

La teua pàgina web està molt bé tamé. No és tan habitual…

Ixa és personal, ixa me la faig jo [risses]. Però la d’ací la veritat és que tenim la sort, en totes les bandes tenim ixa sort de tindre persones de moltes edats, persones que… en la Banda tenim metges, tenim enfermers, tenim informàtics, tenim estudiants, tenim repartidors de correus de cartes, tenim de tot. I lo bo d’una banda és que intentem, que és una cosa que jo sempre intente inculcar des de que entre el primer dia, és que som una família i en una família hi ha que ajudar-se i ja està. Tu necessites que t’ajude en una cosa d’informàtica que tenim un problema, pues escolta te tenim ací. I la pàgina web la vam començar a menejar ja fa molts anys en l’ajuda de músics que eren informàtics i en la Junta. La Junta la veritat és que hi han vàries persones que fan un treball fantàstic i meravellós, i un d’ixos treballs és ixe manteniment. Manteniment i sobretot una actualització. Una web necessita estar actualitzada, perquè si no no servix de res. Igual que les xarxes socials. Les xarxes socials és un pilar per a nosaltres de contacte entre el públic, contacte en la gent, contacte en gent de fora que coneix de nosaltres per moltes coses, però una és per les xarxes socials i pel canal de YouTube i tot. I la veritat és que jo estic supercontenta perquè ixe treball, vamos, a mi me dona una tranquil·litat brutal perquè el fet de… jo no mai he tingut que dir «per favor, este concert el podem gravar?». No, no, sempre me diuen «este concert l’anem a gravar. Tu necessites algo?» i jo «no». Sempre és, sempre és… O siga, el treball de la Junta en ixe sentit és brutal, és brutal, ho tenen claríssim que això és necessari. I això, en la època en la que estem, ho sabem tots que és necessari, però no a lo millor totes les agrupacions, a lo millor no poden o no li donen la importància que té.

Estos vídeos… bueno, a més teniu un premi: el premi Beethoven en casa. Ixe muntatge és teu, tu edites…

Sí. Bueno, jo faig lo que puc. Jo sóc molt manegueta [risses]. Entonces el problema és que m’agraen moltes coses i m’emocione molt en moltes coses. I lo del vídeo sí que és una cosa que veig que és una ferramenta educativa molt important. Igual utilitze molt en el meu cole, on treballe jo com a mestra de música, que igual ací. I durant el confinament pues moltes Agrupacions ho han utilitzat com ha mitjà de comunicació o de contacte entre els músics. I mosatros hem fet multitud de vídeos, de muntatges, de tot. Que això ho sabeu vosaltres millor que ningú, que té un treball darrere molt important. Però que després dóna un poquetet ixos fruits i ixe reconeixement. Que tampoc t’ho esperaves, però veus… per exemple lo del Beethoven en casa, això no estava pensat en cap manera. Mosatros vam fer el vídeo. El vídeo era un projecte que teníem ací. I després, mitjançant la Junta, pues van dir «està este premi, voleu que ho intentem?». I va eixir. Perfecte. Ahí vam tindre la sort de que alguns alumnes van poder, com a premi, van poder anar a vore un concert a Barcelona. I claro, això és una maravilla, que coneguen el Palau de la Música Catalana. Una maravilla va ser.

Mosatros, bueno, no hem de parlar de mosatros, però per la nostra formació ens pareixia fabulós que tu fores una percussionista en realitat, no? I les coses que estàs fent ací mos agraden moltíssim. El tema de la mascletà, per exemple, això és molt bonic.

Bueno, sí, el tema és que, bueno, jo sóc mestra, mestra de música. Entonces, en el cole totes ixes coses estem superhabituats a fer-les. Moltes d’ixes coses després les trasllade a la Banda, no per res, sinó perquè veig que en la Banda, la Banda Jove i tot això, pot funcionar. I és una manera d’aprendre música, d’estar content, de disfrutar. I sobretot de passar-s’ho bé fent música. I entonces pues són coses que a lo millor, habitualment, en un centre en el que intentes ensenyar la música d’una altra manera pues t’ho tens que inventar i ho tens que fer. I després traslladar-lo ací pues a mi me pareix lo més natural del món. I és això, sempre el meu objectiu dins de la Banda i en el cole i tot això, és que la persona que estiga baix les meues mans que disfrute de lo que fa. I que siga feliç fent-lo. Quan no eres feliç és perquè o jo t’ho estic transmetent malament -que pot ser moltes vegaes, que jo a lo millor no t’ho estiga dient bé perquè a lo millor no tinc el dia, perquè no t’ho sé dir, per moltes coses- o perquè definitivament -que en poques ocasions passa- la música no t’agrada gens, zero, que a poquetes persones li passa, però algú li passarà en este món, no? Entonces el meu objectiu és, de la manera que siga, que t’ho passes bé. I si per a això tenim que fer una mascletà amb botelles, utilitzant poals de lo que siga, pues se fa i ja està. I tots contents.

La impressió que mos ha donat, tamé, és que heu recuperat algo que tamé pareixia que en la banda tradicional s’havia perdut un poc, que és la creativitat, no? Que esteu sent supercreatius i esteu ficant coses de la tradició, però esteu fent coses inventant o ajuntant, no?

I ja se m’acaben les idees [risses]. Moltes vegades ho parlem en les Comissions. Ho parlem de dir «jo, per favor, ja no se m’ocurrix res més». Perquè hem fet locures tamé, eh?, tamé hi ha que dir-ho, que tamé moltes vegaes hem fet locures de dir se’ns ocurrix esto i això que comences a crear, comences «esto serà lo més divertit del món». Claro, com ho fas tu, t’ho fas tu, t’ho montes. I a lo millor después al públic hi ha moltes coses que a lo millor no entenen. I dius «mare, esto ha sigut una locura!». Però tu saps què bé mos ho hem passat? Un mes i mig assajant esto i tenim ixe record ahí de fa… no sé, huit anys que vam fer lo de l’Escola de Rock. Que va ser un musical que mos vam inventar mosatros, reciclant cançons d’ací i d’allà. Va participar el Cor, vam participar mosatros, van participar actors… I mos ho vam inventar dos persones en tres nits ahí, s’ho vam inventar i a partir d’ahí. Però això, ixe record el tindrem tota la vida. De lo bé que mos ho vam passar. Entonces locures d’ixes hem fet i continuarem fent, espere. Espere que continuem fent-les. Però és un poc això, donar-li voltes al fet de fer un concert tradicional. Que tamé s’ha de fer, tamé s’ha de fer. Perquè hem d’arribar a tots els públics. A banda d’això dir «vale, pues ara ens anem a eixir del camí i anem a fer moltes voltes i després ja tornarem, no passa res, sempre pa tornar tenim temps». I pa això pues, bueno, hi ha que intentar pensar coses diferents i ja està.

Amb els cors, la Coral Polifònica, no sé si tens relació tu o depén de Sílvia [Queralt Gómez]?

Depén de Sílvia, però sí que he treballat amb ells en algunes ocasions. Perquè per exemple per al musical, per a El Fantasma de la Opera, els vaig dirigir jo. Vaig estar dos o tres mesos dirigint-los. Perquè ixe treball era un treball molt dur i tamé li vaig dir a Sílvia «Sílvia, no té tens tu que carregar de tot, això m’encarregaré jo, no te preocupes. Tu ixos mesos tranquil·la, fas la teua faena o lo que siga, però això m’encarregue jo». I en algunes ocasions, a lo millor, alguna missa que hem tingut, això tamé els he dirigit, sí. Tinc relació, els conec a tots i són encantadors.

Sí, vam entrevistar a Delfineta, la tia Delfina [Llorens Martí], i vam entrevistar tamé a Paqui [Martínez Martínez]. I van estar contant-mos de tu.

Elles són fans [risses].

Totalment. En l’Escola de Música, s’apanyen en l’Escola? O fas tu, d’alguna manera…

L’Escola de Música, a vore, la Banda Jove… nosaltres tenim la Banda Jove com si fore una assignatura de l’Escola de Música. Entonces jo sí que tinc contacte en l’Escola de Música. Ademés, pues ara estic vivint ací al costat, m’he vingut a viure ací, i entonces moltes vespraes pues vinc i els xiquets me coneixen. I és una forma tamé de la transició cap amunt, cap a la Banda Gran, que siga més normal. Ells me veuen ahí, jo passe pels passadís, els faig un ball pel cristal i ells me veuen i no sé què. I entonces hi ha una relació molt jovial, no? I molt natural. Entonces la Banda Jove forma part de l’Escola de Música. No porte jo l’Escola de Música, això ho porta Vicent Molés. I ho fa super bé, se fa un treball brutal, brutal lo que fa. Però sí que estem en contacte. Jo conec a tots els mestres, ells me coneixen tots a mi. Parlem habitualment. En el moment que hi ha algun problemeta en algun alumne o algo que necessitem per a millorar tenim comunicació. I la veritat és que és una escola molt familiar, però a la vegada molt professional tamé. O siga, que és una maravilla, sí.

Què bonic. Bueno, tu eres compositora tamé.

Bueno… això… se pot dir compositora. Però realment no me dedique a això. M’agrada molt, eh? Però això necessites tamé molt de temps i necessites tamé molta tècnica. I jo he estudiat poquet de composició. No he estudiat molt de composició. No me he dedicat. Perquè això tamé necessites focalitzar. Però m’ha agradat sempre escriure. Si tenia alguna idea pues, això, la intentava traslladar. Però no sóc compositora, eh? No me diria mai en la vida «sóc compositora». Mai, mai.

Mosatros, realment, només coneixem teu el Alqueries poble somiat, que és un pasdoble molt bonic.

Sí, tinc alguna coseta més. Ací en Alqueries, mira, antes de ser jo directora, en els anteriors directors els vaig portar dos pasodobles i me’ls van tocar ací. Un que vaig dedicar… ma mare, la família de ma mare són de Fuentes de Ayódar, en el interior de Castelló, i n’hi ha una espècie de pou, està el Pozo Azul, que a lo millor és molt conegut en Castelló, que és un paratge molt bonic, i hi ha altre que és Cantarera, el Pozo Cantarera, entonces vaig fer un pasodoble, el meu primer pasodoble va ser Cantarera. Se deia aixina. A més té un títol molt cantarín, no? Cantarera. I entonces quedave molt de copla, no? [risses]. Después li vaig fer un a la meua neboda, que va nàixer, quan era xicoteta, Sara Carrasco. Que ixe tamé l’han tocat ací en Alqueries. I després ja me’n vaig anar un poc més a coses que me demanaven. En el món de l’educació pues moltes vegaes intentes montar un cor i entonces te dien «pots fer-me una peça per a que després m’acompanyen tres instruments i…?», pues bueno, puc intentar-ho [risses]. I anaves fent. Vaig fer una cantata per al cole Carles Sarthou de Vila Real, que van gravar un CD i tot això. Després un per a l’aniversari d’un sexenni de Morella, vam fer tota una cantata per a banda, per a cor i tot això. I varies cosetes aixina he fet. Però tamé perquè m’ho han demanat amics, amigues i per ajudar una miqueta. Però, torne a dir, que no sóc compositora, eh? No sóc. No sóc pa res. És molt difícil, molt difícil.

Sí, sí. Li vam preguntar a Miquel Rodrigo, el pare. Una entrevista meravellosa, mos va ajudar molt. Tinc molt bona relació. I deia que era molt difícil, que no tenia prou estudis…

Sí. Pues jo tamé te diria lo mateix, que no tinc prou estudis per a dir «sóc compositora». Mai en la vida ho diria. Sempre dic que sóc estudiant de direcció. O siga que tampoc te puc dir «jo sóc directora de banda, directora d’orquesta». No, això tampoc t’ho puc dir. Sóc una estudiant i sóc una persona que intenta fer-ho lo millor possible. I ja està.

Tenim molta curiositat per el repertori. Com prepareu això? Antigament, se tocava un poc sempre lo mateix. Antigament, parle de quan jo era xicotet, que la meua família tocaven en banda. Però ara no, ara és…

Antigament, se tocava lo que podien.

Exactament.

Se tocava lo que podien. I se tocava els papers que podien rebre i que podien comprar. Ara tenim sort de tindre a l’abast tot. Tu necessites una obra d’una compositora que viu en Massachusetts i li escrius un email, li dius «te la compre». Ale! Te la envia i als tres dies està ací la peça. Entonces ara és molt diferent. Encara aixina, en el repertori sempre aboguem un poc perquè n’hi hasgue de tot un poc. Ara per exemple, el proper concert que estem muntant, que és un concert que ens fa especial il·lusió, en este concert tot el repertori, o casi tot el repertori, és un repertori molt clàssic. Que qualsevol banda, ademés en la Banda ho comenten els músics més majors «esto ho vaig tocar jo fa quaranta anys en la Banda de Vila Real i allí no mos eixia», t’ho comenten els músics aixina de manera molt carinyosa, no? I és un concert molt clàssic, és un concert que anem a dedicar d’aniversaris, d’aniversaris dels compositors de les obres i tal. És un concert prou clàssic. Però a mi m’agrada que fem de tot. Que fem música contemporània, que fem música -com has dit abans- de músics valencians que estan currant a tope i que necessiten un poquetet el recolzament nostre tamé. Però fem de tot un poc, fem de tot un poc. Crec que és molt important per a ser bon músic conèixer tots els llenguatges. I no centrar-mos en una cosa només. I han de saber lo que és un pasodoble tamé, per supost, han de saber lo que és una marxa de processó, perquè és una cosa nostra habitual i que coneixes. Però han de saber un llenguatge contemporani com se pot interpretar i com s’ha de tocar i que tinguen el gust per fer-lo. Això tamé crec que és molt important.

Hem tingut la sort d’entrevistar a altres bandes i veiem molta frescor, no? Algo ha passat en les bandes, jo crec. Sóc de família de músics de banda. De sobte és tot molt fresc, és tot molt més divertit. Més divers, més plural, cap tot. Caben des de les dolçaines a qualsevol cosa.

Clar, clar. De tot. El tema és que la banda és un reflexe de la societat. I si no vas en la societat no tens clientela [risses]. Si jo vull que els músics vinguen he de fer algo pa que vinguen. Perquè si no, quedar-se ahí en el sofà mirant Netflix, mira això… fiquem una balança, vale? Què vols un divendres a la nit, com avui, que ja estem que no podem, que anem a arrastrant-mos? «Jo me quede en casa, que total lo que anem a fer ja ho he fet moltes vegaes» Entonces, o canviem això o si no no hi ha músics i no hi ha banda i se desfà. És aixina de senzill, eh? Entonces hem d’anar a lo que el músic te demana tamé. I si el músic te demana un repertori nou i te demana divertir-se i te demana fer algo… pues hi ha que fer-lo. Sempre en un criteri, això tamé t’ho dic. Que no és qüestió de «¿qué queréis que hagamos, niños?». No és això, no és això. Però sempre en un criteri, però n’hi ha que recolzar lo que te demanen. Perquè si no no te vindran el divendres que ve.

Sí, sí, sí, sí. Totalment.

I ja està. Entonces n’hi ha que anar en la societat. Igual lo que parlàvem abans de les webs i xarxes socials i tot. Te pot agradar més o menys, però és lo que hay, no? Com se sol dir.

Fa quaranta i pico anys no hi havia ni una dona en les bandes…

Molt poquetes, molt poquetes, molt poquetes.

Alguna però…

Alguna n’hi hauria.

En Artana en el 76 o 77 va arribar la primera.

És una data molt representativa. Jo estic en algun grup de whatsapp i tal de dones i música que hi han moltes músics de bandes de la Comunitat Valenciana i tal, i els anys 70 van ser uns anys d’explosió d’això. Fins a ixa dècada pareixia que no existíem [risses].

Però ja te veus, que maravilla.

Sí, sí. Pareixia que no existíem. Vam començar ahí i la veritat és que, bueno, poc a poc. Sempre té que haver una primera persona en tot. Sempre.

Volíem preguntar-te tamé per el tema del COVID, que els músics, en tots els llocs, heu estat molt, molt actius. No només els de la banda. En fin, tot el món. Què heu fet ací?

Ací hem fet de tot. Hem fet de tot. Hasta classe de zumba online. Què té que vore la zumba amb la banda? Pues res. Però… «hui què fem, esta setmana en la Banda? Mos juntem? Voleu que cride a tal persona i fem una classe de zumba i mos juntem?», pues perfecte, saps? Cride jo a una amiga meua, tal, tal, tal, pues tal dia. Ale! Per zoom fem una classe de zumba. Hem fet de tot. Hem fet de tot. Principalment fèiem… hi havien bandes inclús que feien assajos d’agafar la partitura i jo ho veia això una palissa. Pensant-ho no com a directora, que inclús m’haguera anat bé, pensant-ho com a músic. De dir «estem en una situació molt complicada, estem en una situació que la gent està tancada en casa i, damunt, jo ara te vaig a ficar ixa faena d’agafa la partitura i anem a repassar-la aixina». Jo ho veia un poc una locura. Però hi havien bandes que ho feien. Mosatros mos hem dedicat més a dir «vale, teníem este projecte, no el podem fer. Anem a fer-lo d’una altra manera». Lo típic que tot el món hem descobert és que podem fer muntatges i podem fer concerts cada u des de sa casa. I entonces ho hem fet, hem fet això. Amb molta predisposició de tindre molt clar com fer-ho, de si hi havien que fer àudios per a que la gent des de casa ho poguere escoltar i poguere… Entonces s’han fet moltes coses totes des de casa. I després, en el tema de Covid pues les bandes ho estan passat malament encara ara. Encara ara, eh? Perquè la gent mos hem acostumat a quedar-mos en casa i això és un perill. I mosatros encara ací estem prou bé. S’hauran despenjat dos o tres persones o quatre. Que dius «pues bueno, no estan venint lo que venien abans». Però n’hi han moltes bandes que ho han passat i ho estan passant molt malament. Bandes, a lo millor, de huitanta o noranta persones i que van als assajos quinze.

Què barbaritat!

Perquè el resto te diuen que tenen por o que lo que siga i tal. Que tot és lícit, per supost, i respectable. Però ho estan passant molt malament. Però bueno. Mosatros, jo crec que ixe fet de no perdre el contacte en cap moment, de totes les setmanes fer algo, encara que fore lo mínim, la veritat és que jo crec que mos ha anat bé. Mos ha anat bé per a mantindre ixe vincle, ixe vincle que s’anava desfent. I, com vos he dit abans, jo el tema de que som una família i som un grup i mos hem de recolzar per a mi és molt important. I en el moment que tu no veus a una persona dos mesos se t’oblida. És aixina. És aixina de cruel l’esser humà. Som aixina de cruels. I un superamigo que no lo veus en dos mesos ni parles amb ell en dos mesos… «pues ja me cridarà» i l’altre «pues ja me cridarà». I ja està. Entonces, el fet de mantindre sempre un xicotet, xicotet vincle i que no se separara jo crec que mos ha ajudat, mos ha ajudat molt. Hem currat molt, eh? Molt, molt, molt. [risses].

Ja ho sabem, ja ho sabem. Ja mos ha arribat [risses].

Però, bueno, ha sigut un plaer. I la veritat és que, bueno, estem vius, que és molt important.

Què teniu per davant? Perquè segur que si estàs ací és perquè teniu jaleos preparats, no?

Bueno, idees hi han moltes. Lo que passa és que estem en una època, lo que acabem de dir, que estem amb molta cautela. Tot lo que estem muntant és molt poc a poc. Ara, per exemple, lo que vos deia, tenim el 9 d’abril un concert que per a nosaltres és especialment important perquè és un concert que teníem plantejat abans de la pandèmia. El teníem per a, no sé si recorde, un 6 d’abril del 2020. I estàvem muntant-lo, portàvem dos mesos a saco. Muntant-lo. Però en molta… i mos van tancar. Ixe concert, que teníem tanta il·lusió pues se va quedar ahí. Entonces, crec que este concert és un concert especialment important psicològicament. Perquè, pense jo que, mos donarà un poc la sensació de dir «vale, ho hem pogut fer, hem arribat a ell i esto esta pasando ja». Estem passant una miqueta pàgina. I crec que serà molt important. Després tenim un concert en Onda, que ens han convidat a fer un concert. Hi ha una penya taurina que fa cada any un concert de pasodobles taurins i conviden cada any a una banda. I este any mos han convidat per a anar a fer-lo, el farem en maig. I després en juny, la idea tamé que tenim, però claro, ja te dic que anem molt pausadament, és un concert tamé que teníem programat per a juny del 2020. Un concert molt xulo, amb una rondalla tamé, amb un repertori tamé molt bonic i crec que un concert aixina per a les festes de juny molt apropiat i molt adient i que crec que pot quedar molt bé. Entonces, tenim plantejat això. I hasta ahí teníem plantejat. Però principalment perquè portem un any i mig que qualsevol cosa que plantejàvem, a lo millor al mes s’havia truncat, i tornaves a plantejar una altra cosa i a lo millor si que la podies fer, però la següent ja no la podies fer. Entonces, estem anant… a mi m’agrada tindre tot un any planificat a vista sempre, però este any és un poc complicat encara. O siga que anem un poc pasito a pasito, no?

Pues jo crec que no te maregem més, que vens a treballar ací. Però això, teníem ganes de conèixer-te i és un plaer.

Igualment, igualment, de veres. Les personetes que esteu darrere de la web, una maravilla. Ahí currant.

Hi ha qui diu: «ixos qui són?» [risses].

Clar, jo quan vos he vist dic «sou vosatros, no?» [risses]. Fiqueu-se una foto o algo, xicoteta.

Sí que mos la demana alguna gent. Mos ho han dit. Però bueno, mantindre un poquet el morbo tamé té…

Tamé, tamé. Pues me pareix molt bé. [risses].

I tu no tindràs temps pa res, a vegaes ho pense.

Poquet de temps, poquet de temps.

Clar, els horaris que aneu per ahí. Mare meua.

Poquet, però bueno.

Però és un treball molt bonic, i el teu especialment.

Sí. Sí, sí, és un treball molt bonic. I és un treball que en casa tamé pots fer moltes coses i el fet només de sentar-te i dir «vale, anem a crear algo, anem a pensar algo». Això és un lienzo en blanco, això és una maravilla. «Anem a tirar per ací o per allà», diferents opcions. Això és casi lo que més m’agrada. M’agrada molt el fet del concert, del final, del resultat, de la meta, tal. Però el fet de anem a crear algo, a mi m’encanta, m’encanta.

És molt bonic. Mosatros som doctors en Belles Arts els dos.

Pues entoces ja sabeu.

Propers a l’art sonor, que se diu. Bueno, ara més allunyats, però ho hem estat. I amb gent com Carles Santos, que ha tocat molt en bandes.

Sí.

O Llorenç Barber. Tota esta penya, que són amics. Bueno, Carles ja no…

Sí. Carles ja no. Però Llorenç jo tamé he col·laborat amb ell en algunes cosetes. Sí. Vam fer una locura quan van inaugurar el Palau de les Arts Reina Sofia i tot això, vam fer una xicoteta locura de huitanta bandes allí tocant una mateixa obra, composició. Entonces, jo m’encarregava de la partitura en Llorenç en tota la província. Jo vaig anar en totes les bandes a treballar una partitura. Que era, tamé, una partitura que era una locura. Entonces intentaves vendre el producte, de dir «esto és una maravilla, esto és no sé què…», perquè ademés és aixina, és una maravilla. A vore qui pot pensar estes coses? Només ho pot pensar ell! Igual que Carles pensà en lo seu i era una maravilla. Entonces, después anaves, te trobaves… per exemple, anaves a algun poblet xicotet i te trobaves «esto no servix pa res, esto no sonarà!», «xa! Tingueu paciència, tingueu fe, tingueu tal, anem a provar-ho, intenteu fer esto». I, la veritat, és que va ser un treball d’uns mesos de cotxe por la província…

Home! Huitanta bandes!

Però després va ser això, va ser una bogeria, una locura allí. Però va ser un resultat d’estos que dius «només ho pot crear este home».

Sí, sí. Impressionant. Clar. Estes coses, a vore, teniu que ser percussionistes, no? Per a… No ho sé…

Bueno, saps què passa? Que en la percussió treballes molt la música actual, perquè realment és lo que hi ha. La percussió va entrar en l’orquestra -al principi només eren timbals, bombo, plats- fa 400 anys. I tot això ha anat augmentant-se poc a poc. I el tema, tamé, de músiques tradicionals que s’han anat descobrint, que s’han anat adaptant. Entonces, la percussió és una cosa contemporània. És actual. Entonces, al treballar un repertori tan actual normalment, pues claro, mosatros alguna vegà hem treballat Bach inclús amb la marimba i tal, se treballa tamé. Però no és l’instrument. L’instrument no està pa això. Entonces, claro, si tu estàs acostumat a treballar música contemporània pues després traslladar-la a la banda és una gozada. Però hi ha que fer-ho bé, perquè si no…

Sí. Vicent Molés mos deia això, que ací havíeu invertit molt en la percussió, no?

Sí, sí.

Mos parlava de la compra dels timbals estos que són una bogeria. I això és cosa teua?

A vore, un poc. Però ja te dic que sempre tinc el recolzament darrere. Perquè jo puc demanar: compreu-me unes campanes, com aquelles d’allí, unes campanes tubulars, i costen 6.000 euros. I entonces, jo a lo millor puc anar a la banda X i que me diguen «Lidón, es que tenim que fer un sopar de Santa Cecília que mos costa 3.000, i tenim que fer no se quantos que mos costa… i no podem». Pues ací jo no sé com ho fan, jo no ho sé, perquè jo ixe tema, per supost, ni entre ni vaig a entrar mai. Però és una maravilla, és una maravilla. Necessitem esto, ale! Anem a provar a vore com ho podem fer. Demanem subvenció aquí i allà, a vore qui mos pot ajudar, a vore de quina manera. I ja està. La veritat és que no mos falta res de la percussió, poquetes cosetes.

Ja, a simple vista dius «és complet, és complet».

Poquetes cosetes. Qualsevol obra de banda normal, entre cometes, ho podem tocar. Perquè ho tenim tot. Entonces és una maravilla.

Que bé!

I lo important después és cuidar-ho sempre estes coses, és cuidar-ho. I la veritat és que els músics són prou cuidadosos en ixe sentit. Sempre està, veus?, les fundetes, tot tapat. I això és molt important perquè aixina duraran els instruments. Perquè si no… I valen un dineral [risses].

Nom/Cognom Lidón Valer Cabaleiro
https://www.lidonvaler.com/
https://www.umalqueriense.es/
Títol  Lidón Valer, directora de la UMA
Temàtiques Música, associacionisme, cultura, dona
Data i lloc de l’entrevista  Divendres 4 de març de 2022, Casa MiD de les Alqueries
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/h7t55uWmy_g
Extracte  https://youtu.be/F78_e71XH5c
PDF

Rafael Capella, 43 anys en la gerència de cooperatives

Nom/Cognom Rafael Capella Vilanova
Títol  Rafael Capella, 43 anys en la gerència de cooperatives
Temàtiques home, taronja, treball, comerç, història, taronja, agricultura, cooperativisme, festes, treball
Data i lloc de l’entrevista  Divendres 21 de gener de 2022, ca l’entrevistat
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/VxcsKUWe_Xg
Extracte  https://youtu.be/raFNvhrA0lA
PDF

Hem tingut el luxe d’entrevistar a Rafael Capella Vilanova, de qui ja teníem publicat el text ‘El ayer y hoy de nuestras fiestas (1900-1988)’, publicat en el programa de les Festes Patronals de 1988. Al final de l’entrevista parlem del text i de la participació de Rafael en les festes, però abans ens parla de les cooperatives del poble, de la citricultura i del seus 43 anys com a gerent d’AGROAL -en eixe moment COSANJA. El seu és un testimoni fonamental per a conservar la història de la citricultura al poble i conèixer com ha evolucionat al llarg de les dècades. A més a més, ho explica amb una claritat i una senzillesa que fan que la complexitat de tots estos canvis estiguen a l’abast de tots. Moltes gràcies, Rafael!

Sinopsi

Rafael Capella ens parla de la seua experiència amb el cooperativisme citrícola, de la seua experiència professional en AGROAL, de l’evolució de la citricultura, dels problemes que ha patit i que pareix ara mateix l’agricultura… un relat fascinant que transmet amb passió i molt de coneixement. D’altra banda, ens parla de la seua implicació en les festes del poble.

Transcripció

Tu eres Rafa, Rafael Capella… Vilanova?

Vilanova, Rafael Capella Vilanova.

Els teus pares eren d’ací del terreno?

Bueno, mon pare sí. Però ma mare era de Vila-real. Vilanova és un apellido molt corrent o molt autóctono de Vila-real. Mon pare i ma mare, els dos, per circumstàncies de la vida, se van quedar els dos viudos i se van casar. I mon pare era Capella, dels Capella d’ací d’Alqueries i, per circumstàncies, ma mare de Vila-real se’n va vindre a viure ací amb mon pare. I jo sí que sóc alcriero de soca, tota la vida.

Ton pare seria llauraor, m’imagine.

Sí, sí, mon pare era llauraor, naturalment. Hi ha que dir que mon pare va nàixer en l’any 1900.

1900?

1900. Jo sóc fill de, entre cometes, de lo que sol dir «pare vell». Jo vaig nàixer quan ma mare tenia els quaranta i pico i mon pare ja tenia cinquanta-u. Perquè mon pare va faltar quan tenia jo, anava a fer quinze anys, i va faltar als sixanta-sis. Vull dir-te jo que mon pare ha estat tota la vida relacionat amb la terra. I damunt era regaor del Motor del Niño, ací en la zona d’Alqueries hi ha, o hi havien, encara existixen vàrios motors de reg, no se utilitzen, però este precisament, el Motor del Niño, és el que està enfront d’on està el Replà, és una zona molt propeta d’ací del centre, i mon pare era el regaor. Entonces què ocurria? Que mon pare tenia moltíssima relació amb tota la gent del camp, perquè entonces en els anys… recorde jo que passaven per casa, allà cap als anys sixanta i sixanta-cinc que anava tot això en marxa, la gent, o sea, els propietaris de la terra, anaven a demanar aigua a casa del regaor i al mateix moment pagaven el reg anterior o lo que fora. Entonces què passava? Que per casa de mon pare passaven tots ixos propietaris d’una zona molt gran que regava ací l’horta d’ací d’Alqueries. I después va faltar i, bueno, jo vaig continuar un poquet, bueno, vaig continuar en la terra però ja era un atra vida. Però mon pare sí que ha sigut tota la vida llauraor i regaor d’ací.

El Motor del Niño és un d’estos que diuen “motor de sequera”?

No, motor de sequera no, és un poc d’estos que se trau l’aigua de baix, de subterráneo. És un pou, per cert, que tirava molt, regava molt, moltes fanecaes. I en fin… lo que passa és que ara tots ixos motors, pel sistema de goteo que ha canviat tamé a tots els nivells, a través del sindicat de reg i pel sistema de goteo d’ací del Pla Redó, pues bueno això ja està en desús.

Clar, clar. On anaves tu a escola?

Jo vaig escomençar, quan era xicotet, anava a l’escola La Palmera. Ara és el Casal Jove, d’ací d’Alqueries. En aquella època, jo tindria set o huit anys, o siga, molt jovenet, i va ser arribar a ixa edat i els meus pares van considerar que devia d’anar als Salesians de Burriana. I vaig anar als Salesians a Burriana i vaig fer el Batxillerat Elemental, perquè dóna la casualitat que en ixa època, quan vaig acabar el Batxillerat Elemental, mon pare es quan va faltar i per circumstàncies de família i demès vaig dixar els Salesians i vaig passar después a la que se dia l’Acadèmia Almi, un tipo d’acadèmies d’este tipo, per a estudiar secretariat i comptabilitat. I a partir d’ahí, después és quan ja vaig entrar en un atra vida professional. Però els estudis, bàsicament, són eixos: batxillerat i después el tema de secretariat i comptabilitat.

Entonces, tu t’has dedicat a la terra tamé?

Bueno, m’he dedicat a la terra en la terra que tenien els meus pares, naturalment. Lo que passa és que verdaderament va ser ixir de fer el secretariat i vaig tindre treball en una empresa d’exportació de cítrics. Estava en la oficina com a secretari o com a oficiniste per a un comerç particular de Burriana. Vaig estar allí del orden de quatre o cinc anys, hasta els vint-i-dos anys. I después ja vaig passar ací a les Alqueries [5 min.].

I ací vas passar a la Cooperativa?

Sí. Bueno, ací vaig passar a la Cooperativa perquè mon pare era sòcio d’una de les cooperatives. En aquell entonces era la San Jaime número 1, la COSANJA, i el gerent que n’hi hava en aquell entonces pues se’n va anar o lo que fora, i els homes aquells eren majors, perquè jo era un xiquet, jo tenia vint-i-dos anys, pues com sabien que treballava en un comerç pues van vindre a buscar-me pa que jo me fera càrrec de la gerència, i jo tenia vint-i-dos anys.

Mare meua! Ostras!

Vint-i-dos anys. I aquells homes van ser molt atrevits, molt valents. Ara me’n recorde jo d’ells: el tio Cubedo, el tio Miró, el tio Pasqual Arrufat, tot persones que jo les veia molt majors. I bueno, mon pare ja feia vàrios anys, ai, pues sis anys, que havia faltat. I van vindre a buscar-me pa que jo me fera càrrec de la gerència. L’empresa no era conforme después era, però ojo!, jo vaig ser un poquet atrevit i, gràcies tamé a les persones de la junta que me van apoyar molt, pues vaig entrar allí de gerent.

Ostras! Tota la vida de gerent entonces? Una experiència impressionant.

Bueno, pues he estat en la mateixa empresa quaranta-tres anys.

Quaranta-tres anys! Ostras!

Quaranta-tres. Vaig iniciar allí i, naturalment, jo sóc sòcio i continue sent sòcio tamé de la mateixa cooperativa… bueno, la mateixa cooperativa han hagut canvis. Han hagut canvis perquè han hagut fusions durant tot este periodo de temps, però continue sent sòcio de la cooperativa, naturalment. Tant jo com la meua família. I bé, molt bé.

Bueno, has viscut anys fabulosos, anys en què és guanyava dinés amb la taronja, que pareixia que anava tot rodat.

Bueno, no sé si lo que t’interessa verdaderament és parlar de la Cooperativa o parlar de la citricultura que m’havies comentat antes.

Bueno, un poc… tinc curiositat tamé per les cooperatives.

Les cooperatives, sí… per això t’ho dic jo, perquè claro, el tema de les cooperatives, en general, sempre naixen per necessitat. Ningú, a ningú li agrà estar, com aquell que diu, lligat sense poder dispondre ell dels seus béns, no dispondre de dir… «no puc fer lo que vull», si no que al reves: «jo tinc taronges les venc si m’interessa o no m’interessa». Què ocurrix? Que les cooperatives se monten quan hi ha necessitat per les circumstàncies del sector. Ací en les Alqueries se van montar en l’any 1963, se va montar una, la COCALNI, i l’any siguient, l’any 1964, se van montar dos: la COSANJA -que és on estava mon pare- i la COEXPORT. O siga, lo que vol dir que en dos anys se van fer tres cooperatives. Però per què se van montar? Se van montar perquè en aquella època, en ixos anys, el comerç estava sufrint molt i entonces el que sufria era el llauraor perquè no els compraven la taronja a uns preus correctes, o no els pagaven, o tenien molts problemes. I entonces és quan els agricultors, segun les zones on estaven, pues se van ajuntar. Van haver uns que eren d’ací baix del poble, uns atres de la carretera, en fin, més o menos en grupos d’amics se van ajuntar i van crear les cooperatives ja d’un tamany relativament bonico, o sea ja se feien almacens de 2.000 metros o 2.500 metros quadrats, ja estava molt bé. I a partir d’ahí és quan el cooperativisme va escomençar a créixer, de l’any 1963-1964, tant a nivell d’Alqueries com provincialment. Perquè te puc dir que ací en l’any… a vore… Sobre 1980-1985 n’hi haven, en la província de Castelló cinquanta-dos cooperatives. Cinquanta-dos! Hui n’he queden deu.

Mare meua!

Hui, hui n’he queden deu. Què ha ocurrit? Pues fent una miqueta més d’història cap arrere, lo que és el cooperativisme a nivell provincial, perquè ha segut aixina, se monta en ixos anys moltes cooperatives en la majoria dels pobles i en l’any 1989 torna a haver un atra crisis agrícola de poc de preu o que no els ho compraven als llauraors i se torna a fer més cooperatives [10 min.]. I ací se torna a montar… bueno, dos més en l’any 89: la NIÑO-EXPORT i después un atra que era un comerç i se va fer un atra cooperativa. Lo qual vol dir que ací en les Alqueries, com aquell que diu, n’hi haven cinc cooperatives. Cinc!

Mare meua!

Cinc cooperatives en un poble de 4.000 habitants, com aquell que diu, eh?

És molta cooperativa.

Molta cooperativa. Però bueno, vull referir-me jo perquè Alqueries -al no ser poble- sempre ha segut un poble molt cooperativiste en quant a que ací, a través del capellà que hi havia, Don Juan, se va crear la cooperativa de viviendes, la cooperativa tamé d’aigües potables… O siga, que n’hi ha un sistema cooperatiu ací que la gent per necessitat ho ha creat. Tot s’ha creat per necessitat. Què ocurrix en el tema dels cítrics. Pues el tema dels cítrics te una evolució ixos anys i torna a anar, allà cap als anys 90, l’any 90 poc més o menos… bueno l’any 85 -precisament l’any de la Segregació d’ací del poble- va haver una gelà enorme, va haver una gelà enorme que va secar casi els arbres i van passar ahí vàrios anys difícils. I después, en l’any 95, o siga del 93, 94, 95, bueno, ixos anys, va escomençar la famosa Tristesa, que va fer una atra vegà una malesa en els arbres. I això què va fer? Que les cooperatives, en general, van vore disminuir el volumen de tonellatge que tenien cada u. Entonces què va ocurrir ací en Alqueries? Pues que ací en Alqueries vam vore que conforme anava el negoci exterior en quant a concentració de l’oferta, pues que anàvem a quedar-mos cada empresa en un volumen massa curtet pa ser competitius cara les demandes de supermercats i demés. Entonces se va crear ací un estudi de, primer quatre cooperatives i en después se van quedar tres, fer una fusió, unir-se les tres cooperatives per a crear una gran empresa, i aixina va ocurrir. L’any 96 la COEXPORT, la NIÑO-EXPORT i la COSANJA s’unixen i van crear AGROAL, que bueno, que d’una manera o atra continua anant. I ara està ací en les Alqueries està l’AGROAL i la COCALNI. L’altra que hi hava va desaparèixer, era mig cooperativa de gent més de Burriana i ixa va desaparèixer. Lo qual vol dir que ací en Alqueries n’hi ha un cooperativisme molt fort de tota la vida, des de que s’ha creat, i sempre per circumstàncies de necessitat: primer perquè valien pocs dinés, después una atra vegà perquè valien pocs dinés en l’any 89 i después quan el tema de la Tristesa que van morir molt arbres, molts horts, se va fer la fusió per a tindre una miqueta més de oferta, tindre més potencia cara a l’exterior. I ixe és el sistema de la cooperativa, a mi me va pillar que jo estava en AGROAL…

Has passat per tot, no?

He passat per tot. Sempre hi ha que tindre en cómpter que jo he passat per tot, però perquè darrere hi hava una gran gent, molta gent, moltíssima gent involucrà, escomençant des del que va a collir, hasta el últim xófer que va en el camió o les dones d’almacén, jo sempre he tingut la gran sort de que el personal d’una manera o d’un atra, sempre n’hi han problemetes, però és molt bonico, i te dones cómpter quan te jubiles de lo que fa la gent i lo bonico que és tindre gent de confiança que apoyen… O sea, si no foren per ells és impossible, una persona no pot dur una empresa assoles. Penseu que els últims anys que jo vaig estar n’hi haven 850 persones diàries treballant: 550 en el camp i 300 en almacén en dos turnos. Això una persona és impossible controlar-ho si no tens els equipos. Entonces és d’agrair tant a tots els equipos que hem tingut com a tots els consells rectors, perquè ojo!, que és molt bo. La gent se pensa que només és el gerent, però es un cúmulo de circumstàncies de tot. És un cúmulo de circumstàncies de que, d’una manera o una atra, cada u aporta el seu granet o aporta el seu treball que en el conjunt de tot és lo que fa que les coses funcionen. Per això, ací a Alqueries, d’una manera o un altra, és un poble cooperatiu però perquè ho hem nascut o ho hem sentit des de sempre. El tema de la incidència dels valors de la fruta serà el que serà, perquè això és molt… [15 min.] bueno, n’hi ha tantíssimes circumstàncies que se veuen que és com tot, en tots els negocis en tots els sistemes, que pareix que siga una serra: deu anys amunt i deu anys avall, deu anys amunt i deu anys avall. Ho analitzes un poquet i veus que qualsevol cosa va deu anys bé i después això… va passar en la construcció: va haver temps arrere que se van arruinar, después se van fer dels rics, ara después esta última s’han arruinat una barbaritat. És una serra. Pues en l’agricultura, d’una manera o un atra, hasta ara tamé, a partir de ara sí que és un altre mon, perquè està canviant, està canviant el sistema productiu, està canviant el sistema de venta, o el sistema de compra, millor dit, per part de les grans cadenes, i això fa que n’hi ha que ser molt, molt, molt agressiu per a poder ser, primer llauraor, i después ser lo suficientment comercial o això per a poder estar en cada moment en cada puesto. I ara n’hi ha un atre xicotet problema, bueno xicotet no, hasta cert punt, si s’analitza a fondo pues per un costat mal i per atre costat bé. Tu estaves comentant que tamé eres un poquet llauraor, i jo tamé ho continue sent i m’agrà molt la terra, però resulta que el porcentatge mig de la propietat, dels propietaris es de sixanta-tres anys. No ací en Alqueries, sinó en general. Això què ocurrix? Això dóna a entendre que la gent jove pot viure treballant en atres sectors. Ací en Alqueries per exemple, que jo ho conec més, pues bueno, el porcentatge de gent jove que treballa en agricultura és mínim, és mínim, mínim, mínim. Què vol dir? Pues bueno, que estan en la ceràmica o estaran en atres tallers o en atres puestos i poden viure. Què ocurrix? Que pa ser hui agricultor és molt difícil, és molt difícil, perquè al menos si treballes en una fàbrica o demés tens un sueldo fijo, una seguritat social correcta i el dia de demà pues tindràs una jubilació correcta. El tema de l’agricultura, lo que tu has dit, de que antes valien molt diners, sí, antes valien molts diners en èpoques sí i en èpoques no, en varietats. En varietats com la Clemenueles que hasta fa uns anys, bueno, la reina. Pues hui la Clemenules ha mort d’èxit. La Clemenules hui ha mort d’èxit perquè n’hi han atres varietats que se l’han menjà. O, millor dit, la Clemenules per atre tema -que después si voleu vos conte- té els problemes que té. Però me referia jo al tema de les persones, de la gent jove. La gent jove no té necessitat de l’agricultura, no té necessitat i damunt no li agrà, perquè com no ho han viscut des de xicotets ací, per exemple, i en la majoria no va. Per això l’agricultura és molt professional, hui està molt professionalitzà. Hi ha que tindre unes varietats que són, com aquell que diu, que costen dinés, pel tema dels royalties i demés ixes sí que és rentable, però les atres varietats o tenen unes produccions molt fortes per fanecà o no. I en después està el problema dels costos lo elevats que estan, els costos de producció estan molt elevats i enguany pues bueno, ja podeu vore per ahí els pobles valencians i els d’allà d’Andalusia, el tema de la Navelina i tot això és que no trauen ni pa pipes, com aquell que diu, lo que vulgarment se diu, no trauen ni pa gastos. Què passa? Que hi ha tantíssimes coses que afecten a tot açò, com poden ser totes les importacions d’atres països, els costos d’atres països que, claro, volen… ací el problema sempre és el mateix: que els grans, els nortes, el països del norte lo que volen és consumir, que tu subministres barato per a ells poder comprar més barato. Entonces què ocurrix? Que ells no miren, perquè hui està el problema en la Comunitat Europea de dir «bueno, però què passa ací? Què som mosatros, mosatros som europeus, som de la Comunitat i a mosatros no mos respeteu, no som productes sensibles?» i en cànvit ve de Sud-àfrica, allà entra i mos han ofegat la primera temporà, perquè el problema de les Navelines i tot això ve donat per la gran quantitat, perquè jo he estat en tots ixos països i veus que tenen unes càmares impressionants i uns almacens impressionants, ho omplin [20 min.], ho omplin en setembre o octubre i enguany s’ha donat el cas que tot el mes de novembre taronges d’allà. Entonces què passa? Que les d’ací d’Espanya o la d’Europa, com aquell que diu, no té valor. Per això la gent jove, tornant a la gent jove, és que és molt difícil, no tenen una garantia. I anar a varietats de pago, de royalties, no està en la mà de tots. Entonces pues bueno, anem a campejar, anem a torejar este temps conforme pugam, este período tan difícil i a vore què passa en els pròxims anys, però és dur, és dur.

És molt complicat, sí, sí. Alguns estem perdent dinés tots els anys.

El tema de la Clemenules, pel que estaves comentant antes, pues claro… Jo recorde des de que jo vaig escomençar, jo vaig escomençar de gerent l’any 1973, en aquella època n’hi haven Rogetes, que dien, o siga Sanguines, Salustianes… o Sansotianes, n’hi haven Satsumes… N’hi hava propietari que amb deu fanecaes de Satsumes, n’hi hava propietari que en deu fanecaes de Satsumes ací en les Alqueries era el més ric de les Alqueries, no anaven a treballar al camp, si no que duia gent llogà i podien viure perfectament amb deu fanecaes. Después les Satsumes va haver una evolució de molta demanda i ara no hi ha ni un quilo de Satsuma, ara no, ja fa un rastre d’anys. O siga… después les Nàvels, les Navelates, tot això ha desaparegut d’ací. La Clemenules és la que va tindre una època, sobretot ací en la província de Castelló, molt elevà, que no sé si no va arribar a les 700.000 tonellaes, que és una barbaritat. 700.000 tonellaes. Però claro, entonces escomençàvem a finals d’octubre, jo recorde que a finals d’octubre quan anàvem a la revisió, que era sobre el 20 d’octubre, ja estàvem exportant Clemenules en aquella època. Però arribàvem hasta inclús febrer. Què ocurrix? Que en aquella època les temperatures estaven, per exemple, només un grau de mitja més baixes que ara. Què ocurrix? En el tema dels cítrics, i sobretot en el tema de la Clemenules, un dels grans problemes que té és la temperatura. Si vos doneu conte, tots estos anys de desastres, bueno algun any que ha plogut o ha fet calor conforme ara, pues què ocurrix? Quan la temperatura és més alta no té tant d’aguante la fruta. I, de fet, hi ha altre tema: els peus. Antes eren peu bort, que aguantaven molt més. Ara cada any se nota, que quan antes acabaven en febrer, enguany, per exemple, la Clemenules s’ha acabat en desembre. Entonces què ocurrix? Que n’hi ha un periodo tan curtet per a poder treure ixes tonellaes… ara no hi ha 700.000 mil, però encara en queden per les 500.000 -que encara és una barbaritat pa dos mesos-. Entonces què ocurrix? Que els importaors, les gran cadenes, les huit o deu cadenes de supermercats, saben cada any el volum de tonellaes que hi ha ací i en base a això actuen. Però és que damunt, com cada vegà, vos donareu conte en els supermercats: «dos per uno, tres per no-sé-què». Quan saben que només n’hi han dos mesos per a ixa varietat els preus són de rissa. Enguany que n’hi hava relativament poca fruta, pues no han segut uns preus per a la Clemenules, no seran uns preus… no excessius sinó correctes. Vull dir jo que per exemple el tema de la Clemenules, pa que vos doneu cómpter com varien, com va l’evolució de les produccions des de fa quaranta anys arrere a ara. La Clemenules ha tingut uns anys de maravilla, i ara dius «però com és possible? Si és la millor pa menjar!». Vale, però només té dos mesos i en quan perd una miqueta de calitat els supermercats posen en el estant una caixa i si se fan molles o se podrix una canvien de varietat. I tu, encara que ne tingues, a d’ells els importa un bledo, tu ja t’apanyaràs. Entonces canvien i passen a un atra varietat. La varietat siguient que els aguanta en el estant, tindrà el sabor que tindrà o tindrà el preu que tindrà, però els interessa. Però si en vez de vendre deu caixes de Clemenules només ne venen una de la siguient varietat, que els ha tocat posar preu més alt, els dóna igual. Perquè si aneu a qualsevol supermercat, Carrefour o on siga, en el estant de frutes veus cinquanta tipos de frutes [25 min.]. Antes, en aquella època que tu dies, aquella època era el plátano, la poma, la pera i la taronja. I entonces què sí que passava? Que sí que valien dinés. Jo recorde, recorde jo a principi, els primers anys quan vaig estar de gerent, que tenia uns clients de Dinamarca que venien en estiu i mos compraven ja tants camions i donaven ja dinés a cómpter. Ojo, eh? En aquell entonces. Ojo! I damunt se’n duien les boletes, perquè en Dinamarca, estos països nòrdics, sobretot ixa zona d’ahí, el nivell de vida és molt alt, però els impostos de l’Estat són enormes, entonces allí sempre volen calibre menudet, calibre pa repartir més, saps? [risses]. Però t’ho dic jo perquè en aquell entonces ja venien. Ara les menudetes se queden totes dalt de l’arbre, ara se queden totes dalt de l’arbre. Mira si ha canviat l’evolució, mira si ha canviat. I a nivell provincial, pues bueno ací en les Alqueries encara tenim la gran sort de que en les cooperatives, d’una manera o altra, tota la producció mosatros, com aquell que diu, la tenim venuda, entre cometes, però està colocà. Però què ocurrix? Que el comerç particular ha canviat moltíssim tamé, perquè antes sí ixien al camp i compraven, dien «a tant el quilo», però ara en les Clementines i en algunes varietats és que no és aixina, el porcentatge majoritari és a comercialitzar. Qualsevol comerç diuen «és que jo te les colliré, però ja te les pagaré al preu que m’ixquen», hi ha molt de SAT (“Societat Agràcia de Transformació”), lo que se solen dir SATs i demés i… bueno, és el sistema, ha canviat. Ha canviat. I aixina està l’agricultura hui en dia. És dura, és dura perquè, per un costat, el pequeño i mediano agricultor, com aquell que diu, no disfruta d’estes varietats tipo la Nadorcott, o la Afourer -que és la mateixa-, o la Orri, bueno… la Leanri l’han treta ara. I n’hi han algunes varietats… Tango, que si vols adquirir algo d’estes, en alguna ja no hi han llicències, ja no hi han patents; en algunes sí que en queda però tens que pagar molts diners. Entonces, el home de sixanta-tres o setanta anys com jo, pues a lo millor diuen «jo me tinc que embarcar en això?». Entonces, això ho han controlat la majoria dels comerciants, este tipo de varietats. És lògic, ells estan ahí dins del negoci i han invertit, han invertit en estes varietats i ho han encertat. El xicotet llauraor diu «jo no me gaste 200.000 pessetes per fanecà per comprar els drets d’una varietat». I aixina està l’agricultura, està difícil, està difícil però no n’hi ha que tirar mai la toalla. Però té una transformació, té la transformació de que s’està veent que hui en dia s’està venent moltes finques, malvenudes, i n’hi ha una sèrie d’empreses que van comprant i se fan grans. És lo mateix que els exportaors tamé, per lo que antes me comentaves. Jo recorde que quan jo vaig escomençar…

Clar, jo això volia preguntar-te tamé: tema exportaors.

Pues el tema dels exportaors te diré que ací en l’estació de Burriana-Alqueries, que està ací al costat, ací arribàvem a carregar 120 vagons.

Mare meua!

O siga, no jo, sinó entre tots els exportaors.

Hem publicat una col·lecció de fotos d’això mateix.

En un dia! En un dia se carregaven 120 vagons ahí. Això era una locura…

Sí, tenim fotos i era una locura.

Vore tot el moviment de camions i camionets i d’un costat a l’atre i demés. Els vagons no eren de vint-i-quatre o vint-i-cinc tonellaes conforme són els últims que hem carregat -perquè ara pràcticament no se fa res en vagó, sinó són frigos-. Però allò era una locura. Claro el transport era majoritàriament per ferrocarril i, damunt, pues bueno, normalment sempre s’ha carregat hasta migdia. Això era una locura. Ha ocurrit lo mateix que… en ixa època en Burriana, per eixemple, per dir un cas, en Burriana en ixa època n’hi haven de l’ordre de 100 o 120 exportaors.

Eu!

Sí, sí, sí. Tu saps quants ne queden hui? Tu saps quants ne queden hui? Pues jo t’ho diré: Bagú, García Ballester -que és mig d’ací-, Sanahuja i… a vore… [30 min.] Vilodi està dins de Burriana, però Vilodi es d’ací… tres. Quatre com a màxim. Quatre com a màxim. Sí, sí. En Burriana n’hi haven dos o tres cooperatives i han desaparegut. O sea, quatre. Lo únic què ocurrix és, per eixemple, un exportaor d’estos cubrix el volumen de trenta o quaranta dels de antes. És lo mateix, per exemple, que en les empreses estes que hi ha, que totes han crescut molt i, de fet, s’està fent més volumen d’exportació ara que en aquell entonces. Ara, si per eixemple comptes que hi ha una producció de vora set millons de tonellaes en tot el sector, pues bueno, no n’hi han tantíssimes empreses i, en canvi, s’està traient sobradament. Vull dir jo que la capacitat de les empreses, de les naves, de les zones de producció és bàrbar, és una barbaritat.

Antes era més artesà tot.

Era tot més artesà i tot més manual.

La relació amb el llaurador tamé.

Sí, sí. Antes era… que de fet molts… o sea, se van fer les cooperatives perquè en aquella època, i después tamé, molts exportaors s’arruinaren i no pagaven. O si pagaven se quedaven límpios. Cosa que después va vindre el tema de la comercialització. O sea, que la comercialització ve a raïz de que els comerciants veuen que ho tenen difícil i diuen «pues bueno, jo antes de quebrar o quedar-me sense res, si voleu jo a comercialitzar». I ahí alguns comerços han pogut aguantar, però moltíssims van desaparèixer. Perquè en aquella època encara estava que pagaven o si no pagaven se quedaven arruïnats. Entonces va ser ixe canvi. I per això ara, lamentablement, en varietats com la Clemenules dius «bueno, però és que no compra ningú, és que no compren!». Però no compren perquè la majoria dels comerciants tenen la seua part en les varietats tardies, l’Afourer, la Tango i demés, i ahí és on ells particularment tamé se defenen. Però a nivell d’exportació, lo atre n’hi ha que tindre sempre en cómpter -jo sempre dic lo mateix- que quan el valor d’un producte, el valor añadit, es superior al valor mateix del producte, és un riesgo. I hui en dia, hui en dia és molt lamentable de que una Clementina, que te paguen 0,20 cèntims per quilo -que són 32 o 33 pessetes de les de antes- i que tingues 0,40, el doble, de costos. El doble de costos! Si te paguen 0,20 a tu del producte tens 0,40 ademés añadit de costos. Entonces és un perill molt gran perquè en el moment en que tu produïxes i manipules un quilo tens que fer-ho perfecte i que t’arribe perfecte, perquè en el moment en que tens un problema el importaor te diu «eh!, açò ha arribat malament». Entonces, què passa? Que tu de lo que te lleven estàs exportant molt de gasto, no estàs exportant valor de producte. És un perill. És un perill en quant a que, per això, ha canviat tot tant. Lamentablement. I dius «bueno, ací ja no queda valor pa la fruta, no queda valor pa la fruta», moltes vegaes, sempre no, però ocurrix moltes vegaes. O siga, quan el valor añadit és tan elevat sobre el producte. En canvi en les atres varietats tardies com la Tango, la Afourer i totes estes parlar de 0,60 cèntims és barato pa la fruta, i en canvi té els mateixos gastos que la Clementina: 0,40. Per això és un tema que pa dir «vaig a ser llaurador», ara no dius això, ara és molt difícil, ara és molt difícil. I de fet la prova està en la barbaritat de finques que… ací, fa anys arrere, i no fa tants anys, 10 o 12, 15 anys, ací s’han pagat fanecaes a milió. A 6.000 euros la fanecà, pareixia que açò era casi, casi que normal. Ara, a 2.000 euros. I quan compren a 2.000 euros és perquè està mig perdut ja, que no val res, perquè els de 3.000 o 4.000 no n’hi han, o sea no hi ha ningú que compre. Que no estan tampoc a la venta [35 min.]. A vore, la situació de l’agricultura és difícil, té que ser u… es dir «jo sóc llauraor, vale, vaig a procurar tindre els horts bons i produir a tope i bona fruta dins del que se pot». Tindre’ls a mitja tinta, que se sol dir, a mig capte, és una ruina. És una ruina perquè l’aigua costa lo mateix, amb el sistema que hi ha, que cullgues 2.000 quilos per fanecà que cullgues 4.000. Entonces… Perquè ara en l’aigua va l’abono, va no sé què i no sé quantos, i después si tens que polvoritzar o lo que siga i tallar te gastes molts dinés. Entonces té que ser u llauraor llauraor, eh?, pa poder sobreviure hui en dia. I aixina està l’assunt.

El tema de l’exportació, o siga, relació en els exportaors, les empreses, distribuidors, supose que haurà canviat tamé moltíssim…

Sí. Bueno, lo que ha canviat és el sistema de distribució a nivell d’ells, a nivell de cada país. La prova està, per exemple, no cal anar a Europa o Espanya, és que son idèntics, és lo mateix parlar d’Espanya que parlar d’Alemanya que Noruega que Dinamarca, és lo mateixet. Té una evolució de que, anteriorment, pues fa molts anys, ací en les Alqueries hi haurien, jo què sé, vint tendes o deu tendes o quinze, no sé, i no n’hi hava cap supermercat. Entonces, mosatros enviàvem la fruta a Europa i l’enviàvem al mercat de Perpinyà, de Frankfurt, d’Hamburgo, de Rotterdam o al país que fora. Entonces ahí anava la tendera de turno i comprava les seues quatre caixes, cinc caixes, i demés. I tots els dies te passaven els preus de les ventes que feien en cada mercat. Ixe era el sistema millor que n’hi hava, perquè d’una manera o una atra tamé anava relacionat amb la producció: si no s’enviava molt, els mercats, de hui pa demà, els veies pujar. Cosa que ara no ocurrix. Per lo que vos contaré después. Antes els mercats eren més fluctuants, anaven en funció de lo que s’enviava. Si no hi havia molta fruta un any pues anava millor. Però tamé anava de dir «pues ara esta setmana ha plogut -per eixemple- i no van tants camions», enseguida els mercats els veies que pujaven. Perquè el mateix que estava allí en el mercat pues demanava més dinés. Cosa que ara, ara açò, ara res! Ara res per lo que vos contaré. Ixa evolució de mercats, o sea, de mercats tradicionals -conforme està en Castelló el Mercat d’Abastos ixe que se sol dir- açò és un cementeri hui. Pues en Europa igual. Jo recorde fa, pues no sé… farà vint-i-cinc o trenta anys, vaig estar en Hamburgo, i en el mercat d’Hamburgo pues ahí n’hi haven una muntona de paraes tancaes ja, jo dic «mare meua, açò com està!». Ja venia el tema del cànvit, que anaven les cadenes mitjanetes anaven fent-se grans, les cadenes mitjanes anaven incrementant. Què ha ocurrit en Espanya? Mercadona com va començar? Amb un supermercat ahí en el Puig o per ahí per la zona ixa, no? Escomença amb u i ara ne té mils o no sé quants ne té. Pues açò traslladeu-ho a Europa, és idèntic. Perquè és que, damunt, els d’Europa estan ací. Ací teniu Lidl, teniu Aldi, està Carrefour -Carrefour és francesa-, està Alcampo… bueno, n’hi han la tira! Què ocurrix, que açò s’ha globalitzat, el tema és que ixes cadenes s’han fet tan grans que estan globalitzaes. Jo he treballat en la majoria d’elles i igual li venia a la cadena, o sea, un senyor… O sea, después dels mercats, lo que ha canviat és que les mateixes cadenes tenen les seues centrals de compra, se compren ells. Encà que n’hi ha cadena que, a lo millor, per no crear una gran estructura, lo que fa és dir «dos persones i estos que controlen el volumen que fa falta i li ho passen al de la logística» i li diuen «tu encarrega’t de la logística de subministrar-me quaranta camions», i tu cobres un porcentatge, però tu eres tu assoles el que fa la logística, i ixe distribuix i te diuen «pues cinc pa Alemanya, cinc pa Àustria, cinc pa Txèquia o cinc pa Polònia». Això les mateixes cadenes, ací, la mateixa cadena [40 min.]. Ací per exemple està Lidl, que és la que ací té… bueno, una barbaritat de països, una barbaritat! Què ocurrix?, que hui ja no està el tema del preu del mercat aquell que jo vos contava que dia «ara falten caixes perquè no d’això…» i anava el de la tendeta «pues hui val un euro més que ahir». Això s’ha acabat. Les cadenes agarren i diuen «preu a la setmana», el dimarts ixen i diuen «el preu que vos paguem és este». Però igual dóna que ploga o que no ploga, o que… a vegaes quan diuen «és que puja el preu en el camp», o lo que siga, diuen «pues mira, si no me lo sirves tú me lo sirve aquél». Entonces estàs en el perill de quedar-te fora. Perquè en el moment en que te quedes fora és, com aquell que diu, un castig. Entonces, ells mateixa són els que estan pressionant. Ahir eixia en la tele, crec que era propaganda de Dia, en la televisió, que havien baixat el preu un 33% i dos quilos de Clementina 1,99 -bueno, ells posen mandarina perquè el consumidor no distinguix una Clementina o una Navel de lo que siga-, 1,99! Quan, en teoria, un any com enguany, que no n’hi ha tanta i tanta Clementina, pues un euro venta, li tens que llevar el 33% de costos de distribució, de beneficis, i en después pèrdua de fruta que no venen, el 33%. Lo qual vol dir que d’un euro se queda en 0,66 el preu de compra. 66 cèntims son 110 pessetes. Escomences a llevar-li gastos i después d’un quilo confeccionat, què queda? Vos doneu cómpter? Açò és un riesgo. Però no passa només amb les Clementines o amb els cítrics, passa en la llet, quan veus tot això que donen lo que [inintel·ligible] això ho paga el productor. Totes ixes promocions les paga el productor o el llauraor, el que produix. Però com li fas front a això? Com li fas front? Perquè en Europa només n’hi han deu, i ixos deu compren el 70% de tot lo que se produix. És molt dur. Per això tens que ser… a lo de antes, tens que ser llauraor molt professional, produir, produir calitat pa que te siga rentable i después tindre algunes varietats. O sea, encà que no siguen totes de pago. Jo sempre, quan estava en la cooperativa, als meus sòcios els deia lo mateix: «no poseu tots els ous en la mateixa cistella, n’hi ha que diversificar, diversifiqueu, teniu vàries varietats perquè totes no van mal», sempre n’hi han algunes que d’una manera o atra van prou bé, Valencia Late o alguna varietat primerenca hasta ara ha anat bé. Però si només tens una varietat i damunt ixa se produeix en excés, és un gran problema. Ixa és la realitat. I ara està ocurrint un atra coseta en quant al tema dels exportaors. Bueno, les cooperatives ja vos he dit antes de que, lamentablement, han pegat un gran baixó. Però han pegat un gran baixó per la producció i tamé perquè possiblement, com tot, totes les empreses, els fa falta personal qualificat o personal que estiga capacitat pa dur tot, les empreses, que no és tan fàcil. Ho podeu vore en qualsevol empresa, que dius «això qui es el cap, el jefe de la empresa?», cànvia als fills o cànvia lo que siga i a lo millor ja no és lo mateix. O siga, és molt important la persona. I hui dia està canviant tamé el tema dels exportaors privats, sobretot els més grans estan… les grans empreses de capital-riesgo estan apostant per elles. Ixe és un gran problema, perquè ixos només miren el benefici. Vos dic tres noms fonamentals: Martinavarro -Martinavarro ja fa lo menos dos o tres anys que una empresa de capital-riesgo se la va quedar. La gent encara se pensa que Martinavarro és Martinavarro. Ells estan ahí al front, però capital-riesgo. Bollo -Melones Bollo, que es veu totes les dies per ahí-, Bollo, capital-riesgo i ací al costat ne tenim una que és íntim amic meu, Jorge Llusar, que entre cometes sé que hi ha algo de capital-riesgo tamé, ha eixit en la premsa [45 min.]. I aixina n’hi ha algún atre més encara. Però me referisc jo que els gran marquistes o els grans exportaors d’ací de més nivell, de més cantitat o calitat, estan tirant-los d’ells, estan invertint estes empreses de capital-riesgo, que ixos només busquen el benefici. Entonces això és més perillós encara, perquè este tipo de gent lo únic que busquen és volumen, volumen, volumen i dinés. I entonces dius «no, no, anem a comprar… però el preu mínim és este, ja t’apanyaràs». És un riesgo. I tornem a lo que, lamentablement, las macrogranjas que díem al principi, la globalització. La globalització hasta cert punt pot ser bona pa unes coses però és roín pal productor. Pals productors en general és massa roín, perquè se defèn lo que volen, se defèn els països… i ara ho veus, ara per eixemple ací Espanya està reclamant, junt amb Itàlia i Portugal, estan reclamant que Sud-àfrica que posen el tractament del fred, Alemània i Holanda han dit que nanai de la Xina. Per què? Perquè ells lo que volen és tindre producte, producte, producte. O sea, que açò és una pelea continua, si els governs que tenim ací no se trenquen els cuernos per apoyar-mos és difícil. És molt difícil.

Som Pebrereta, ací mosatros…

Ixe és el tema. No sé si voleu saber més cosetes.

Bueno, interessantíssim i apassionant, ademés, escoltar-te perquè ho expliques molt bé.

No, lo que passa és que és lo que he viscut el dia a dia.

Clar, clar. Però buah, què interessant, mare meua. Gràcies. Bueno, en fin, tornant un poquet a les Alqueries, quan vas començar tu, tots aquells exportaors rics de les Alqueries no sé si estaven ja caducant un poc.

No.

Aquells noms: El Bassero…

Sí, sí. Manuel Usó Capella, crec que era Capella tamé.

Filets, tota esta gent.

Tarfi, Filets era Tarfi. N’hi haven varios. Después en Burriana estava Ríos Ochenda, estava Pedro Monsonís, que eren tots comerciants de molt de nivell. Tots estos comerciants són els que, en aquella època, la majoria tenien almacén ací, en Sagunto, en Carcaixent, en Sueca… O sea, dominaven tota l’àrea. Però poquet a poquet… jo recorde… jo no vaig arribar a conèixer a tots, perquè El Bassero que digueu, el Manuel Usó, ixe ja estava en València i mos se n’ha passat. Jo sí que vea l’almacén treballant i en marxa, però a d’ell com a tal no li he tingut massa referència. Als que he tingut referència ha segut Vicente Ríos, de Burriana, però molt poc, els que més Pedro Monsonís, que era tamé un gran exportaor. Pedro Monsonís passa i ho passa als fills, i els fills sí que més o menos eren majors que jo, però ja vaig coincidir amb ells en algunes reunions i en coses i ja vea que no era lo mateix que antes, havien canviat. I, de fet, el vees que dies «ui! Açò no està clar» i efectivament. Lo que van fer els pares -Ríos, Capella, Usó, Pedro Monsonís- tot això se n’ha anat tot a terra. Se n’ha anat. De fet no queda ningú. Ningú d’ixos queda. No és perquè econòmicament no pogueren, perquè si ho analitzes a fondo tant Manuel Usó com els demés tots tenen grans propietats, lo que passa és que la segon generació no va saber seguir lo que van fer els pares. I este és un dels temes en el qual en Burriana precisament -ací en les Alqueries no, perquè ací hem sigut més llauraors, els nostres pares s’ho han tingut que currar perquè açò no era poble, ací n’hi haven deu finques i ells anaven al camp-, però en Burriana estava de que la majoria d’ixos cent o cent-vint comerciants tenien fills «no, tu tens que estudiar abogat, l’atre metge, l’atre dentista», entonces què passa, que ixa siguient generació el 90% s’ha perdut. I ara no és que siga el 90%. Te puc dir noms. Llevat de Bagú, que és Juan Gual, que té darrere a Marcos i a la filla i después està García Ballester, que més o menos són mig d’ací de les Alqueries, que estàn en el Jorge i ixos, o sea, els fills. Llevat d’ixos dos, no n’hi ha ningun altre exportaor [50 min.]. I mira si n’hi haven en Burriana. Ací en les Alqueries el que n’hi hava era Usó, però Usó ja no era com estos, perquè el Usó vivia en València. I el Tarfi com a tal tamé no era una empresa d’ací, tenia l’almacén ací però eren de per allà, Pitarch i tots estos. I el Safont, el que continua el Safont, però bueno el V. Ros, però el V. Ros està ací en Alqueries. Esta és una empresa privà que estava en Vila-real i se’n ha vingut ací. Però estes segons generacions és molt difícil. No, difícil no, que s’ha quedat casi a zero.

Bueno, tu has viscut tamé els cànvits laborals, per eixemple, aquella cosa de treballar, jo recorde anar a collir i apuntar a vint-i-cinc o trenta persones perquè anàvem a cupo, entonces cobraves lo de tots i cobraves un dineral.

Sí, efectivament, els cànvits laborals han canviat i no han canviat prou pa la gent que va al camp. Pa l’almacén sí que estan ben canviats. I m’explique, m’explique. Això ho he viscut jo perquè he estat en taules negociaores de convenis, que jo estava representant a les cooperatives. I, lamentablement, i no me sap mal dir-ho perquè això els ho he dit jo a més d’un amic meu que és, com aquell que diu, secretari general d’un sindicat d’ací -bueno, sindicat nacional, però que està ací en la província- que als treballadors de la terra els sindicats no els han defès mai prou. I explicaré perquè. No n’hi ha dret de que una persona que vaja tota la vida a treballar a la terra, que li cotitzen lo que determina el govern o l’Estat de turno o la Seguretat Social a lo que siga, i que en después quan se jubilen -tota la vida treballant- que els paguen 600 o 700 euros, i tres i no res, tres i no res. El almacén, el sistema de cotitzacions de les dones era diferent, era més elevat i estaven considerades com a fijes discontinues, i com a tal ahí no ha evolucionat tant. Ahí no ha evolucionat sinó que s’ha mantés ixe nivell. Però el nivell de cotització del camp és un desastre. Continua sent un desastre. Pal llauraor, pal treballaor, pal que va a treballar a la terra. Cada vegà ne queden menos perquè este tamé és un tema de que conforme t’he dit jo antes que l’empresa que jo estava ha arribat a dur 550 collidors, pues en este moment si no fora per els immigrants les taronges no se podrien collir, perquè treballaors de camp de la zona en cada poble ne queden menos. Però no és que ne queden menos, és que ne queden tan poquets que jo per exemple, que vaig quan me cullen els horts i veig, pues si la empresa té, no sé, equis quadrilles, deu quadrilles, pues a lo millor ne té dos o tres d’autóctonos, els resto són immigrants.

ETTs.

ETTs, bueno perquè el sistema que hi ha o per el sistema de contractació. El sistema de contractació és un tema punto i aparte. Això és el govern el que ho regula. El govern de turno. No éste, si no el que siga. És el sistema. Perquè claro, quan no se fan les coses bé, no se fan bé. Però és que no s’han fet mai bé des del principi i hasta ara. Però lo que és el treballaor de la terra és això. Claro, tot va lligat en quant a que dius «bueno, però si he estat treballant ahí huit o deu hores…». I al final sí, tenen un sueldo. Vale, jo no dic que el sueldo estiga relativament bé, perquè han hagut èpoques que han anat a estall i s’han guanyat molts dinés. Però el sistema de cotització igual dóna que guanyaren 20.000 pessetes de les d’antes que 60 euros d’ara -que son 10.000-, el sistema de cotització pràcticament és el mateix a efectes de quan se tenen que jubilar. Quan se tenen que jubilar, no res. Sistema Agrario tal i qual… 600 o 700 euros i no… Això esta molt mal fet [55 min.]. Pal llauraor, pal treballaor de la terra… això està molt mal fet. Però no de ara, ja fa moltíssims anys, i no n’hi ha hagut govern que ho haja arreglat això. I continua. És de rissa. I dius, bueno però… Ara per eixemple, un matrimoni -conforme està tot el nivell de vida, de gastos, de gastos! de gastos fijos de qualsevol casa- dius «com és possible?», quan se jubilen què cobren?, veus que van justets. No n’hi ha dret, això no n’hi ha dret. Però tamé te tinc que dir que els sindicats lo que t’he dit antes, no ho trauen mai ixe tema. Jo els ho he tirat en cara més de deu vegaes. Darrere, en la negociació no, perquè en la negociació això igual dóna que ho digues que no perquè si la Seguretat Social o el govern que mana no vol arreglar-ho no té res que vore. Jo li dia «és que no peleeu, no peleeu pel treballaor en el tema de les cotitzacions, home per l’amor de déu!». Que pugen un euro més o un euro menos no té res que vore. És millor tindre pal dia de demà algo. I ara, per això n’hi ha tant de immigrant tamé, no volen anar a la terra. Jo he vist persones, he vist algun inspector de treball quan a mi me visitaven que me dia que tenia «amigos que estaban en el paro pero que no querían ir a trabajar…». El mateix inspector li dia «venid a recolectar» i aquell, el seu amic, li dia que no perquè si no «pasaba al sistema de cotización agrario y no le interesaba, preferían cobrar 400 o 500 euros en el paro con el sistema que tenía de la industria del azulejo o lo que sea, así no perdía el sistema de cotización». Això que t’ho diga un inspector de treball! Bueno, ell ho deia, però perquè veia que no n’hi hava dret a lo que estava passant. Per això els treballs ací, te tinc que dir ací, però és que en Europa jo lo que te dia, jo ja fa anys arrere jo ho he vist, que un president de una cooperativa d’allà de Dinamarca que ells feien exportació i importació, el mateix president que tenia no se quantes hectàrees de lo que cultivava, ell anava en el tractor i quan venia l’hora de la collita deu persones de Polònia o quinze d’on fora en aquella època, tenia que importar persones per a fer les faenes, que és lo que està ocurrint ara ací en Espanya i cada vegà passarà més. Ací cada vegà passarà més.

Clar, quan se jubile tot el Baby Boom.

No, no, però pa fer les faenes del camp. Pa fer les faenes del camp cada vegà més, fa falta més gent. I aixina està. Ara ja fa falta. És lo que n’hi ha. Açò tamé no és que siga mal, mal del tot, perquè tamé te dóna a entendre que, lo que estàvem comentant antes, que la joventut se’n ha anat a atres sectors i viu i no té ninguna necessitat de tornar a l’agricultura. L’agricultura n’hi ha que reconèixer que a nivell europeu, a nivell de la Comunitat, representa un 4%. I el 4% els polítics se riuen d’això, per això no mos fan cas. El volumen que representa és molt poquet.

Bueno, fabulós, mare meua! No sé el temps que portem. Jo crec que està molt bé. Me pareix súper interessant.

No, lo que passa és que en esta vida he viscut tantes coses.

Te preguntaria molt més, però crec que anem a dixar-ho. Volia preguntar-te, a lo millor no sé si per a ficar-ho o què, com va ser allò de l’article aquell, aquella investigació súper bonica que vas fer.

De les festes?

De les festes.

Pues allò va ser molt fàcil per a mi. Resulta que jo sempre he estat involucrat en les festes. Per circumstàncies de lo que d’això, sempre hem estat en grups d’amics i demés, i des d’anys arrere inclús algun grup d’amics anaven i compraven el bou, l’any 70 i inclús antes. I a partir d’ahí, d’una manera o un atra, açò tamé va en períodos de deu anys en deu anys. Si ho heu llegit, l’any ideal, quan van rebentar les festes, no rebentar, però l’època bonica, va ser els anys 50. Passes als 60 i va haver una atra època. I passes als 70 i és quan escomença la evolució de les festes a nivell de penyes i demés. A partir dels anys 70 [60 min.]. I l’any 71 o 72 i 73 ja fèiem les festes el Quintos. Antes ho feien unes comissions i en l’any 72 entren uns Quintos i l’any 73 entra la meua Quinta. I és a partir d’ahí, de l’any 73, 74, 75 i arriba al 78, quan escomencen la evolució de les penyes. A partir d’ahí les penyes. I l’any 81 se crea l’Associació de Penyes. Me’n recorde perquè és que va de deu en deu anys. I n’hi haven trenta-dos penyes.

Ostras! Mare meua!

L’any 81 n’hi han trenta-dos penyes. D’ahí hasta la Segregació, hasta l’any 85, el bum més impressionant de les festes. O siga d’ahí, des de l’any 75 i demés, però des de l’any 81 hasta l’any 85, inclusive, i 86 això va ser el bum. Entonces què va ocurrir, pues que a mi me va pillar que jo estava en l’Associació de Penyes i vaig ser president durant una època i estava de president quan se va fer la Segregació, o sea, quan va eixir la Segregació. I entonces resulta que en l’any 85 entra después l’Ajuntament, i a partir d’ahí l’any 86 o no sé quan ja n’hi han eleccions, no recorde si 85 o 86, i ja n’hi han eleccions i alcalde nou i demés. I és quan ja crea l’Ajuntament busca les festeres, bueno, busca les festeres… nombra les festeres i això. I va ser en l’any 88 quan l’Ajuntament li diu a la directiva de l’Associació de Penyes que facen les festes, o siga que fora la Comissió de Festes, l’any 88. I entonces, no recorde si va ser el concejal o la directiva de l’Associació de Penyes -que eren amics, tots coneguts, perquè ací tots són coneguts- i gent de dins de la festa, me demanen que escriguera algo sobre les festes. I jo, claro, entonces ixe any la meua xiqueta va ser la reina infantil.

Ho dius en el text, sí.

A vore per on para… Esta és la meua filla i el meu fill. A la meua filla la coneixereu.

Sí, de vista.

És la de la Caixa Rural.

Clar, clar.

Entonces resulta que l’any 88 ixe, la nombren a d’ella reina infantil. I al ser reina infantil, bueno, reina infantil, i com estava dins de la festa me van demanar que escriguera algo de les festes. I, claro, és lo que comente en el escrit [‘El ayer y hoy de nuestras fiestas (1900-1988)’], que jo dic «bueno, pues escriuré quatre cosetes». Però quatre cosetes va ser quan escomence a averiguar tota la història i tota la història se va fer extensa, que jo dic «ja no escric més, perquè si no açò no n’hi haurà qui ho llisca». Perquè n’hi ha tant pa escriure! Però lo que vos he dit al principi, que la gran sort és que encara vaig trobar a dos, tres o quatre persones antigues que mos van donar tot ixe pas des de… hasta l’any 70, bueno hasta el 60 o 65 era lo més difícil d’aconseguir. Lo atre ja era més recient tot, però hasta els anys 60 o per ahí estava molt bé. Perquè estan els anys de la guerra i tot això que no hi ha res i aquells homes m’ho van dir tot. I això va ser, això va ser el tema de que escriguera tot això.

(…)

Però vull dir-te jo que s’ha viscut molt. I els últims polítics que han passat per la Comunitat Valenciana, tots han vingut darrere de mosatros. Perquè antes els polítics no mos feien cas. Antes. Però des de fa uns anys cap ací els polítics busquen la foto dels sindicats, de la persona que els interessa. Entonces vingueren amb mosatros a Berlín. Mosatros montavem la Fira Fruit Logística i teníem un stand molt gran i tant Camps, el d’ací de Castellò…

Fabra.

Fabra, Ximo Puig. Ixos venien tots amb mosatros. Mosatros fletàvem un avió i mos els dúiem cap allà a tots. Venien tots amb mosatros, saps? Estava molt bé. Hem viscut molt de món. Molt de món per la barbaritat de persones que t’has relacionat, no te pots imaginar. Dius «això és possible?», pues sí. I som un llauraor apenes.

[65 min.] (…)

  

Diu que tenia que donar un recuerdo, dic «jo? Què passa?», no sabia res. I va i me donen ixa placa. I precisament vaig estar xarrant allí deu minuts perquè me venia al pensament tot lo que havía fet durant la època anterior, no jo, si no Juan Gual, Enrique Martí Navarro -que està ahí dalt, Enrique Martí Navarro que s’ha mort-, o siga tots els veteranos. I d’ells encara en quedaven alguns allí. De tot lo que s’havia fet l’Associació. Perquè, si rodeu per ahí voreu que la pequeña i la mediana empresa van quebrar fa uns anys darrere. Quinze o per ahí. Altres associacions van quebrar. I en canvi mosatros vam conseguir crear un patrimoni i tal que estàvem a tope. Inclús la CEE d’ací de Castelló va quebrar. En canvi mosatros… Allí totes les autoritats. Jo me’n vaig fer gran de que mosatros estàvem en una situació de força. Inclús donàvem diners a uns i atres pa que pogueren a vegaes aguantar. Ho dic jo perquè ixa Associació ha sigut un treball molt bonico. I de la cooperativa tamé em van donar una placa. Però, d’una manera o atra, ho he viscut molt, perquè ha sigut lo meu.

Nom/Cognom Rafael Capella Vilanova
Títol  Rafael Capella, 43 anys en la gerència de cooperatives
Temàtiques home, taronja, treball, comerç, història, taronja, agricultura, cooperativisme, festes, treball
Data i lloc de l’entrevista  Divendres 21 de gener de 2022, ca l’entrevistat
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/VxcsKUWe_Xg
Extracte  https://youtu.be/raFNvhrA0lA
PDF




Programació de les festes de la Segregació, en les que Rafael va participar com organitzador amb altres companys.

‘Éder’, Ederlinda Bello Aparicio

Ens preguntem com hem pogut estar més de tres anys fent entrevistes pel poble sense conèixer a Éder! Per sort vam coincidir amb ella en la ruta de cases modernistes i edificis singulars, on va ensenyar les característiques de casa antiga de llauradors que conserva en sa casa i que ella mateixa està restaurant. Per a qui la coneix, Éder no necessita presentació, és una dona valenta, treballadora, generosa i molt divertida, que té milers d’històries que contar. Històries familiars, però sobretot de carrer i de poble, que impliquen al veïnat i que ens parlen d’una forma de fer comunitat que cal valorar i conservar.

A més de fer esta entrevista, ens ha donat moltíssim material que anirem publicant a poc a poc. Ja podeu vore una primera col·lecció de fotos molt interessant en L’estació de Borriana/ les Alqueries i el comerç de la taronja.

Sinopsi

Ederlinda Bello Aparicio (1954), més coneguda com ‘Éder’, és una enciclopèdia viva del poble en general i molt particularment del carrer Sant Roc. Ens parla de com arribaren els seus avis al poble, de la vida fortament comunitària al seu carrer, del seu treball com a encarregada d’almacén, dels seus anys cuidant familiars a casa, de la seua extensíssima experiència com a voluntària d’ambulància en la Creu Roja, i de La Gatera, el projecte d’assistència a gats del carrer que està en funcionament al poble i que a més a més ajuda a altres pobles com Borriana.

En l’entrevista ens parla també dels seus avis materns, Ramona Górriz Méndez (nascuda el 24 de febrer de 1897) i Tomás Aparicio Benedicto (nascut el 7 de març de 1889), i per suposat dels seu pares: Ederlinda Aparicio Górriz (nascuda el 10 d’abril de 1915) i Ernesto Bello Aragón (nascut el 17 de juliol de 1915).

Transcripció

El teu nom i apellidos mos els pots dir?

Ederlinda Bello, amb B de burro [risses], Aparicio.

Mos has contat moltes coses, tens una memòria familiar bastant arrere. Mos pots contar qui eren els teus auelos i com van arribar a les Alqueries?

Pues m’auelo va estar tota la vida pels montes, perquè com ademés m’auela tenia pinar, tenia molt de pinar, entonces m’auelo quan tiraven pins arrastrava madera, i arrastrava madera de u, de l’altre, de l’altre, de l’altre. I después quan la guerra, els va agarrar en San Juan de Peñagolosa i se’n van vindre i volien anar a viure a Nules. I per l’auela de Teodoro Gargallo, la tia Pilar, li va dir “Ai, per què no vo’n veniu allí a les Alqueries? Que mosatros hem anat…”, vivien allí dalt a la carretera, i diu: “allà a la finca està la dona i està la Isabeleta…”, la que feia catecisme, i diu: “allí estan les dos dones”, perquè ell està pel món, el Márquez estava pel món i no sabien a on estava. I m’auelo va dir “Oi, pues en vez de Nules mo’n venim a les Alqueries”, i van vindre a la Mina.

Van vindre a Torre la Mina?

Van vindre a la Mina de caseros i van estar quatre o cinc anys, o sis, treballant. Treballaven la terra, tenien vaques, tenien gallines, tenien… pues… a treballar, a treballar. I después de la Mina, pues un home que li faltava un braç, que li dien el tio Pepe ‘el Curret’, i la tia Maria ‘la Xateta’, que vivien ahí darrere, pues li va dir “Ai, senyó Tomás, venen una casa ahí al carrer San Roc, venen una casa”. I m’auelo va comprar la casa i entonces de la Mina se’n van vindre ací.

Tu mos dies que açò era una zona com rica.

Sí, sí! “Ui, vosté se’n va al carrer dels rics, senyó Tomás, se’n va al carrer dels rics”. Eren tots comerciants. Ací estava el Bassero, estava ahí Vilodi, estava Tarfi a la punta…

Filets…

Filets, Tarfi, allà a la punta. Entonces claro, pues diu “Ui, és que vosté se’n va a viure al carrer dels rics”.

Ah, amigo!

[Risses] No, bé. I después m’auelo, que ho ha dit a muntò vegaes, pues treballant tots, treballant… el respecte de la gent. I m’auelo en aquell temps va ser molt… prou, prou volgut. Ja te dic, va fer molta amistat amb el tio Carrillo, i el tio Carrillo li dia “señó Tomás, usted haga relación, usted haga relación”. I ma mare pues era amiga de Carmencita, de les filles, i de Nievetes i de Lucía i de tota la gent que vivia per allí dalt, dels del bar de Campos, del forn… Claro, estaven allí pues l’amistat de la carretera, totes amigues. I ma mare pues se va integrar molt, baixaven al ball, al Cicliste i a no sé on…

Perquè van baixar els auelos…

Van baixar. Ma mare se va casar ací. I els meus tios, ma mare era la major, i els meus tios, este que has vist ací, va baixar casi que en pantalons curts.

Clar, clar. Els dos auelos, de pare i de mare, els dos van vindre o no?

Van vindre els pares de ma mare. Els pares de mon pare se van morir en Astúries, i de fet tenim un piso en Astúries, en Oviedo, que també volem vendre-lo, perquè és que allí jo no tinc que anar en la vida. Pa què?

Està molt lluny, sí, sí, és un altre mon. I tu vas nàixer ací?

Jo sí.

En esta casa?

Sí. I vaig ser el primer part que va atendre don José Alonso.

Ostras!

I mon pare, vivien en la carretera, i mon pare… don José no sabia enrotllar-se els cigarros, se’ls enrotllava i li caia i se quedava amb el paper [risses], i li dia a mon pare: “Ernesto, líame unos cuantos, líame unos cuantos”. Sí, jo vaig ser el primer part de don José. Jo a vegades quan parlava amb ell li dia: “No se vio ningún San Juan con tantas flores, eh, don José?” [risses] Encà com no li vaig caure en terra [risses]. Pues mira, coses que te’n recordes i de molta gent que ja no està.

Clar, clar, clar. I els teus pares com es dien?

Ederlinda i Ernesto. I a m’auela Ramona i a m’auelo Tomás, de ma mare. I els de mon pare, Rosaura i Aventino.

Aventino? Ostras!

Aventino.

Quin nom més curiós.

De León. Uno de León i l’atre de Mieres. [5 min.]

Ara està més unificat, però entonces cada…

Sí, claro! I a més, allí són com a barrios: el Concejo de no sé qué, el Concejo de no sé dónde.

Pues mira, mosatros ací amb el tio Vicent ‘de Pau’, amb el pare de Vicente, d’ahí darrere, amb la tia Doloretes a muntó, amb els del forn a muntó, amb el tio Borràs i la tia Maria també, amb la tia Carmencita i el tio Salvador, la tia Carmencita ‘la de l’Oli’, també. O siga, que amb tot el veïnat del carrer… igual que Maria Victoria, la tia Carmencita, Carmina, amb tots els veïns lo que necessites, com ho necessites. I ara continuem. O siga, han vingut veïns nous… el veí d’ací davant diu “Éder, necessite 80 euros, ja te’ls tornaré”, perquè se n’anava corrent, diu: “No me dóna temps”. Pues ara l’home este que treballa la terra, Manolo, ara du la motosierra pa dixar-li-la a un atre que me l’ha demanà. Pues sí, pues sí! I ademés saps lo que passa? Que si tinc que ajudar a algú, encà que siga pa limpiar-li el cul, estic disposta. A tota la gent tampoc pots caure bé.

No depén de tu això.

Això no depén de mí. Però és igual, jo si puc fer alguna cosa la faig. Jo primer estava amb els auelos en La Creu Roja, ací vaig estar tamé per als Servicis Socials de l’ajuntament vaig estar una temporà i después… ara farà pues més de dèsset anys que Nati, la dona esta, era mestra i venia tots els dies a donar classe als flares, a Burriana. Entonces ella ficava de menjar i jo ficava de menjar als gats del carrer. I poc a poc, Rosana Tarrazón mos va dixar un trosset ahí al costat, van tirar les Delícies, i ahí hi ha una cotxera que no tenia teulà, no tenia porta, no tenia res. I poquet a poquet pues hem ficat tetxo, hem ficat porta, hem ficat cristals per darrere, tenen lliteres pa dormir. Però fa més de dèsset anys que vam fundar la Gatera, eh? Dèsset anys alimentant els gats.

Alguns gats menjant en La Gatera.

Mare meua, això és preciós!

Jo estic molt satisfeta de lo que faig, molt satisfeta. I vénen alguns, que vénen pobrets molt malament. I después, hem arreplegat gossos, però clar ahí jo no els podia posar. I n’hi ha una xica en Vila-real, que li diuen Carmen Gloria, i li diem “Carmen Gloria…”, ella té un maset, “Carmen Gloria, que vingues i arreplegues un gos”, “Carmen Gloria, que han atropellat un catxorro, el tenim que operar però endute-lo”. I bé. O siga que els gats mos hem ocupat molt de temps i ara pues Carmen Gloria tamé. Tenen gossos i catxorros i podencos i a un li han pegat, i altre l’han atropellat… a vore si la gent tamé se consciència que els animals no són coses. Els animals no són coses i un animalet pues quan li fa mal algo, li fa mal.

Totalment.

Jo estic contenta de lo que faig.

Vos ajuda algú? O sou vosaltres?

Home, mosatros hem anat a firetes. Si algú fa una adopció pues a lo millor mos dóna pienso, mos dóna algo. L’ajuntament enguany també s’ha portat bé amb mosatros. S’ha portat bé amb mosatros perquè és que si la policia se topeta un animal que està en la basura o li passa algo, pues tamé. Jo al final als de Burriana els vaig dir: “A mi no me porteu més animals”. Perquè açò són les Alqueries, entonces ací.. els xics d’ací, la policia local, pues si topeten algo el duen. I enguany l’ajuntament, pa castrar gats del carrer mos va donar diners. S’han castrat de la carretera general, de la Casa de la Música, de la Gatera…

Què maravilla.

Sí, sí. I en Burriana, he anat a moltíssimes reunions, perquè molts ajuntaments no tenen ni idea de com se tenen que fer les coses, i s’ha fet una normativa, tota la ordenança municipal enguany que s’ha fet dels animals. Hem anat vàries coses… Tara Verde… i se va fer el CES (Projecte de “Captura, Esterilización y Suelta”) de Burriana, perquè volien que escomençaren a donar-mos diners pa castrar a gats del carrer. Perquè en Burriana no s’havia fet mai res. I entonces se va fer un contrat amb una veterinaria de Castellò, se fiquen les gàbies… del port, de puestos que hi han més conflictius, i se fiquen. I jo vaig anar a moltíssimes reunions i ara tamé sóc del CES de Burriana [10 min.]. Però ací amb l’ajuntament o amb la policia local jo estic molt contenta perquè la Renfe se veu que va tirar algo que no tenia que haver tirat, ara la tallen la brossa, però va polvoritzar amb algo i mos va matar una muntonà de gats. Jo per poc me morc. I enseguida els municipals, enseguida la policia local va vindre, Jordi el veterinari tamé, van fer un informe, ho van enviar. I jo a l’atre dia jo dic: “Ara quan òbriga la porta què me topetaré? Un atra escampa de…?”. O siga que jo ho vaig passar mal. D’ací de l’ajuntament de veres que estic… de la policia local estic super contenta. Mos han entrat a robar dos vegaes tamé, als gats. Mos se van endur medicacions, transportins, els llits, el pienso… tot! Mos van dixar amb el cul a l’aire. Uns 600 € se van endur.

Ostras!

Claro, mos van dixar sense transportins, sense medicació… res! Res. I después la segon vegà teníem una lampara aixina gran que teníem llum, perquè tenim aigua però llum no, i lleven el farol, el trauen al carrer i el trenquen! Xe! I pa això pa què mos ho fas això?

Desgraciats.

Desgraciats. Això és que no… Per això te dic jo que hui la joventut… mosatros érem malos, però malos en el sentit de fer travesures.

Era més innocent.

De fer travesures. Jo de peluquera li talle la trena a una [risses]. De fer travesures. Però de coses d’ixes… veuen un almacén que no hi ha ningú i mamprenen a pedraes, trenquen tots els cristals. Xe! Però i això quines maneres de divertir-vos…? Jo no ho entenc. Entonces érem… pues féiem maleses perquè érem xiquets i érem travesos. Ací Jaime, Jaimito, Jaimito, Jaime Usó, sempre portava uns genolls que pareixia un burro, tot ple de tocaures, de corfes, de pupes. Però és que aquell tamé pujava per una paret llisa. Sí, sí, sí, sí. Sempre. I sempre inventant. Víctor Usó se va comprar una guitarra i cantava un tall de coses, i “tiquirrín, tiquirrín”, i mon tio, que per ahí hi ha encara hi ha per ahí una bandurria que tocava… En ma casa hi hava un cego, allí dalt al poble i va ensenyar a tocar a tots, tots els meus cosins de Castelló estan en rondalles i tots “tiquirrín, tiquirrín”. I Juan Vicente feia “Jo ja sé tocar Chicha y Pan” i mon tio diu “Pues no te queda na pa tocar!” [risses]. I Víctor tamé ahí amb la guitarreta “riquirrín, riquirrín”, cantaven pues coses de xiquets. I dona’t cómpter, jo l’atre dia li ho deia a Vicenta Pilar: “tinc una foto que igual podieu traure còpia, del teu germà, d’Anita i t’auela i t’auelo i m’auelo quan van anar a Sant Antoni”. I Ramoncín ja has vist com era de menut. Per això dic jo que tot el veïnat eren molt… se feien molt.

L’atre dia mos vas contar que t’auelo, “de la Serra”, va tindre que anar a Madrid…

A declarar. Perquè després de guerra allí dalt van tirar pins i van dir que tots els pins eren propietats. I no eren propietats, eren del poble, era monte público. I entonces, m’auelo, com coneixia tots els lindes i ho coneixia tot van tindre que anar a fer les declaracions. Sí. I entonces van anar i ara en Nogueruelas, el primer és Albarracín i después és Nogueruelas, molt de pinar, i són pinars del poble.

I ton pare com és que va vindre cap ací?

Mon pare va conèixer a ma mare en el poble en la guerra.

Ostras!

En el poble en la guerra. I después quan se’n van vindre ací m’auelo i això, pues mon pare, allí eren mines, mines de carbó, i una persona jove en una mina… pues els germans de mon pare més majors (mon tio José no, perquè ixe se’n va anar a Madrid, va eixir de la mili i se’n va anar a Madrid), però l’atre tio, mon tio Felipe problemes pa respirar, i tot això s’ho tragaven. I mon pare va dir “bueno, jo quin porvenir tinc? La mina? Pues avall!”. I se’n va vindre i, mira, ací se va quedar, en les Alqueries… del Niño!

I ací tu on anaves a l’escola?

Jo anava a la plaça, a lo que és la biblioteca [15 min.]. Jo vaig a anar a escola als sis anys, perquè a mi me van operar, i me van fer una operació que si no m’hagueren operat tindria l’orella en el hombro, perquè jo creixia, però un tendó, dels d’ací que en tenim dos, me’n falta uno. I com ixe no se desarrollava m’entortava el cap. I me van operar quan tenia quatre anys. Entonces vaig dur el cap enyessat i les monges de l’hospital li deien al metge: “tenemos aquí a Santa Teresita”, perquè com anava enyessà aixina només se’m veia la careta. I después m’ha quedat bé, que no me molesta pa res, no me molesta pa res. Però jo vaig anar a escola als sis anys. Per això dia jo d’ixa foto que hi ha de donya Dorotea, jo coneixia a donya Dorotea però no perquè anara a escola, perquè jo vaig a anar als sis anys. Jo no sé ixa foto… perquè hi ha per ahí a vegaes en un caixò que topetes amb una foto i me llama… dic “ai, pues això és l’escola, pues esta és donya Dorotea!”, la tinc vista però no perquè jo anara a escola.

Donya Dorotea i les seues alumnes a l’escola de la plaça.

Tenim ací dos o tres folios de lo que mos vas contar l’atre dia…

Jo memòria… Dios me la conserve. Me’n recorde del riu, i tenia dos anys!

Mare meua, què fort!

Me’n recorde del riu, passaven de les cases d’allà…

De l’any 57?

Del panyet dels Borillos, passaven els sacs de cacau per dalt de l’aigua, i gallines i titos, i tot això d’aquelles cases pues passava per ací. I els meus tios, estava la parà ficà i m’asomaven a la porta pa vore jo tot el panorama. Jo me’n recorde i tenia dos anys.

Ahí estan les fotos, açò era un riu tot.

Tot, tot. Tot un riu, tot un riu. Jo l’he conegut dos vegaes eixir el riu. Dos vegaes. I después van dragar el riu, que van traure molta grava i van treure molt. I pareix que ara de moment… però quan plou, com l’aboquen, no sabem si algun dia mos banyarem. Però bueno, mentrestant… Sí, però és que ara plou animalaes! Antes plovia, ja te dic, en octubre, quan feien els bous ací, plovia tota la setmana de temporal, “xiqui, xiqui, xiqui, xiqui”, i la plaça tenia un bordillo i lo de dins era de terra, pues allí se feia una piscina… perquè plovia de temporal, ara no, ara l’aboquen i s’acabó! El mes d’octubre sempre ha segut plovedor, però eren temporals.

Plovia bé.

Plovia que la terra s’atonyava, perquè plovia, plovia. Ara no. Ara passa i a l’atre dia ja… ara plou a trompaes.

Bueno, i quan comences a treballar tu?

Pues mira, als 14 anys jo anava a l’almacén del Bassero. Mon pare ha treballat a l’almacén del Bassero sempre. I jo era xicoteta, bueno, xicoteta… pues això, 14 anys i anava a escola, però quan aparaven a migdia, anava corrents, a les caixetes que estaven encaixaes, adependre a encaixar. I después me feia gracia que les que anaven a l’almacén tenien diners i jo no en tenia [risses]. I vaig anar… de vesprà, anava que volia fer secretariado i tota la mandanga. I después mon pare diu “jo te tinc que dur totes eles dies a Burriana? Allà a la academia Almi? Ja t’apanyaràs! Te compre una bicicleta i te’n aniràs en bicicleta” I al final ho vaig dixar estar. I després vaig fer, ja més d’això, vaig fer auxiliar de geriatria. I per això vaig treballar en Sant Llorenç, vaig treballar en la residència dels auelos de Creu Roja en Castellò i después, claro, ma mare tamé se feia més major. He estat cuidant, que en esta casa va ser un desastre, perquè els meus tios molt joves i se va morir m’auelo, se va morir mon tio en 42 anys i se va morir m’auela. En dos anys, tres.

Què barbaritat!

I ma mare, pues claro, tenia que fer el menjar pa tots, tenia que… i jo era més menuda i feia “dona-los aigua, afaita-los”. Jo vaig estar tres mesos sense eixir de La Fe amb mon tio.

Tres mesos?!

Tres mesos. I después a mon pare li va agarrar un infarto. Después li va tornar a agarrar i se va quedar privat del costat dret. I bueno… después a ma mare li van llevar un pit a,b noranta i pico d’anys. I después… Bueno… [20 min.].

Sempre cuidant?

Cuidant malalts, cuidant malalts. Per això te dic jo que jo no m’asuste de cuidar un malalt ni de… perquè és que va ser una temporà… que jo no sé com ho vaig passar… perquè era jove, nits sense dormir… Es lo que hay.

Tu vas arribar a ser encarregà…

De l’almacén de Vilodi. Estava Lolín Chabrera en el costat del menut i jo en el costat del gordo. Això va ser en Vilodi. I en l’almacén del Bassero vaig ser marcaora amb Encarna Beltrán.

Marcaora de què?

Pa marcar les caixetes i ficar les plaques ixes que heu vist. Fent una pasta que pareixia, no sé allò lo que era, mesclat amb aigua una cosa blanca, mos arromangàvem i pastàvem, ho féiem en una rasqueta i después amb un drap ho secàvem i marcàvem pels costats amb els búsies [?] aquells, que ho feien amb un fil d’aram, que se tancaven amb un fil d’aram. Ho ficàvem, això mosatros ho ficàvem als testeros. I això, en l’almacén del Bassero… marcaora. I después marcarora rodant per les dones que encaixaven que tenien un cabàs davant i uno darrere, i tiraven el menut i el gordo, i te dien “el 40, el 60…” i tu marcaves lo que elles te dien, el número que encaixaven. En después sí que ja n’hi havien caixes que encaixaven amb números i entonces sabies el número, però entonces era triar xicotet i gordo, xicotet i gordo. Que les dones ara sí que van bé a l’almacén, però entonces també… i les que empaperaven feien de boga, toldo i boga de… la Bota… jo no sé d’on portarien la boga ixa, i feien com acolxat, i ahí en els cabassos de palma abocaven, i elles estaven amb un coixí empaperant amb dos pirris, eh? Les dones en el almacén ara sí que treballen bé, però entonces també se treballava, eh? Entonces també se treballava.

Vas estar molts anys en l’almacén entonces?

Hasta que els meus tios se van ficar mals. Perquè primer estaven els auelos i mon tio que era jove, i después estava mon pare i quan l’atre tio se va ficar mal vaig tindre que dixar… anava al Rullet, bueno a Vilodi i vaig tindre que dixar d’anar perquè mon tio si va viure dons anys después que el van operar, pues… i después mon pare se va quedar privat i ja no vaig treballar, ja no vaig treballar. I después ma mare que també fent-se major. I después ha tingut la xiqueta, que de xiqueta no tiene na, però bueno. I he estat molt per ella, i no estic gens… d’això, estic molt contenta perquè per lo menos he fet una persona carinyosa, educà, servicial, ha tret oposicions ja, i ja té plaça en el Port de Burriana…

Éder amb alguns companys de Creu Roja.

Bueno, encara tenies temps per anar-te de voluntaria a la Creu Roja. Això com va ser?

Mira, perquè jo m’apunte a un bombardeo [risses]. La més torera de la província. Mare meua, mare meua, quines agarraes, i quins accidents! Ara la Creu Roja ja… està el Suport Vital, està el SAMU, està tot i se menegen més. Però la Creu Roja va estar uns anys… puf!

Clar, vos féieu càrrec, no?

Jo he vist accidents en l’autopista que no vull ni en recorda-me. Ni en recorda-me. I agarraes de bous, en Onda ne vaig vore una que va ser impressionant, impressionat. I ací en Burriana la gorda, gorda va ser a Maraia, a Maraieta. Li haguera passat com a Paquirri, si no li fan un torniquete enseguida li passa com a Paquirri. Sí, sí, sí. Jo he sigut valenta, molt valenta.

Clar, tu anaves de voluntària. I quins horaris féieu? Com vos organitzàveu?

No, és que, saps lo que passa? Que a lo millor jo de matí mentre la xiqueta estava en el institut pues jo me’n anava a la Creu Roja. I enseguida… “quiticlín, quiticlín”, pac allà, anant pac allà i ja… hala! A la no sé cuantos, anem pac allà, un atre, un atre, tot el dia. Sí, sí, sí. I n’hi haven dies que estava jo en la Creu Roja de bobaes i me tenia que agarrar. Perquè passaven coses i havia anat a lo que fora i ale! I jo enseguida la primera dalt. Sí, sí, sí. Jo he fet… ara a vegaes ho pense i dic “mare meua, en quines coses més lletges i més de córrer”. I és lo que comentava antes, quan passa una cosa aixina te tires al ruedo i corres enseguida i fas [25 min.]. I después quan estàs en casa dius “mare, aquell que estava no sé què”, “i aquell que estava no sé què”, “i aquell que estava cremat”, “i aquell els bomberos traent-lo serrant el cotxe, ufff”. Después quan estàs en casa t’entra una, entonces t’amolles, però quan tens que córrer, corres. Sí, sí, sí.

Vas estar hui anys aixina?

Sí. Hasta que ma mare ja se va fer més major i ja no anava, ja no anava. Ja no anava, perquè si me’n anava què? I treballar pues mira, ací en la residència esta que està ací al costat de la Plana, me dien “ay, ¿pero que tu madre aún vive?” i jo dia “sí”, “ay, pues busca una mujer y ven”. No, jo… ma mare estarà millor cuidà si estic jo que si li tinc que buscar una dona i li tinc que pagar lo que jo guanye a la dona, pues me quede jo en casa. I ma mare hasta el final pues molt ben cuidà.

Què bé. Què maravilla.

I com en totes les cases, n’hi ha temporà que se passa més bé i n’hi han temporaes pues que se passa més mal. Com a tots. Perquè els llauraors no ho acertes tots els anys.

Ni pensar-ho!

Un any te ve bé i una atre any ni pa pipes. Pues ací hi havia temporaes… la xiqueta estava estudiant, jo no podia anar a treballar, els horts els vam arrancar, que era Navel i els vaig plantar de Clementina. Temporaes que se passen més bé i temporaes que se passen més mal. Pero bueno, ¡todo se pasa! Todo se pasa. Hasta la vida. Hasta la vida.

Clar. Bueno, mos vas parlar també un poquet del carrer, açò no és un carrer tampoc grandíssim…

No, açò és un carrer de a pam!

Clar, però la vida que ha hagut ací…

Açò és un carrer de a pam.

Ací heu fet teatre, heu fet bous, mos deies, no?

Vam anar… vam anar Montagut, Rafa, no sé si Juan Vicente va vindre, jo també, manifassera, mo’n vam anar a Borriol a per una vaca i vam agarrar… tot el rato estava per allí per la valla i jo li deia “Pepe que ixa mon mira, Pepe que ixa mon mira, ixa se fija molt”, “agarrem la Safranera, agarrem-la”. Collins, la Safranera! Va donar un joc! [risses]. A Juan Vicente li va trencar el cotxe, l’espill li’l va ratllar, que el tenia ahí davant tancat, i va entrar, i ahí els metges, que estava la infermeria, no res vam fer bou allí dins i fora al carrer. I después féiem la missa de campanya. Traiem plantes al carrer.

D’això tenim alguna foto.

Missa de campanya al carrer Sant Roc. Col·lecció fotogràfica de Batiste Soriano.

Sí. I después féiem la missa de campanya ahí. Veníem loteria, i com el carrer és de a pam no teníem parné i vam dir “pues fem teatro, pues fem teatro! I què farem? A vore que farem”, i vam buscar una obreta per ahí i vam fer teatro i mos va eixir prou bé. Vam recaudar dinés que no vam tindre que buscar a ningú. Van ser tres o quatre anys. Les festes gordes, les festes gordes van ser quan venia Maribel, la dona de Trabucchelli a casa de Maria Victòria, que venien en estiu. I entonces si que feien ball de “Mantón de manila”. Después a les festes d’octubre tréiem carrosses. Entonces féiem festes i anàvem de topetia amb el carrer que entonces déiem ‘de Rússia’, que era el carrer Del Niño Perdido, a vore quin dels dos carrers feia una carrossa més… I

Maribel tenia idees aixina “mos hem de vestir de japoneses”, per dir algo, aquella tenia moltes idees, sí. I después va vindre Pepe ací i vam dir “ai fem festes al carrer, ai i per què no les fem? Pues fem-les. Pues escomencem”. I uns anys que, bueno, pues festes… amb lo que teníem… prou bé. Molt de treballar també, però bueno. Tens que anar a per coets, tens que organitzar la missa, vore quina orquesta ve, a les set és per als xiquets, a les hui és pals auelos, ara anar a no sé què, ara fem gimcames, un 600 que entraven 15 dins d’un 600, la u amb el peu per fora, l’atre el cap per la ventanilla. Però bueno, això, coses de jóvens [risses] [30 min.].

Clar, és què éreu una bona colla de gent.

I érem més o menos tots de la mateixa edat. Tots de la mateixa edat, entonces… Después se va agregar l’home de Vicenta.

‘El Cartero’. Una gentà boníssima, mare meua.

… Que festejaven i entonces pues ja se va agregar ell. I un atre, i después pues este també i ale! i cada vegà érem més gent. Si, però també va ser aixina de xiripa… “pues fem festes, pues podríem fer festes, pues a San Ramón fan festes, pues fem festes!” I ho vam agarrar aixina de xufla i vam fer festes. Però bueno, tot s’acaba.

Açò era una zona casi industrial…

Home, eren tot almacéns! Ací davant estava Guitarrilla, allà estava Victoriano i ací estava Jaime. I en l’almacén de Ramón també s’ha treballat. A l’almacén de Ramón jo he anat a cunyar taronges; feien de segon, taronja de rebuig, però també vam estar dos o tres anys que també se feien taronges ahí. I el tio Jaime, que estava tocant. I después, ahí, ja te dic, el Bassero, Tarfi, davant els de Vilodi… Ací tot, tot el carrer almacéns.

L’estació també donaria molt de joc.

Espectacular imatge dels trens en l’estació d’Alqueries-Borriana. Col·lecció completa ací.

Tu no saps, és lo que te comentava. Tu dona’t cómpter, a lo millor eren les dotze de la nit i havíem carregat trens i trens i estaven tots els camions esperant-se perquè ja no n’hi havien més vagons. I a les tantes de la nit això pareixia de dia, camions pac a dins, camions pac a fora. I en Burriana hi havia molt de comerç. Monsonís, Dosdà… hi havia molt de comerç i carregaven i carregaven.

Tot per tren?

Anava tot per tren, claro. Ací a muntó, a muntó, a muntó.

I tot a mà? Quina quantitat de mà d’obra.

A mà, a mà, a mà. I els vagons els forraven, anaven a Alemanya i els forraven amb palla, después ficaven cartó i els cabassos els carregaven i a orri, abocats.

Això no tenia ni idea! No havia sentit parlar d’això.

Sí, sí. I después les caixetes, ací jo encara he vist americanes de les que les dones encaixaven dins.

D’ixes grans? Ostras què fort! Encara ho has vist tu això?

Sí. Home, les feien pues pa regalar o pa… o veies la caixa i dies “ui, açò són les americanes?”, te llamaba l’atenció. I después feien els musis [?] ixos que te dic jo que se feien amb el fil d’aram, feien bossetes. Ja ha canviat ha canviat, i ara pues el platonets encaixats. Però primer encaixaven caixes grans, eh.

Bueno, mosatros hem vist fotos i ho hem sentit contar, clar. Hi havien xiquetes tiraoretes, de 8 o 10 anys, pobretes, tirant-li.

Sí, sí, sí, sí.

L’àmbient en els almacéns era bo en general, no? entre les dones que treballaven.

Sí, sí, sí. Les que estaven triant en la taula de triar aquelles era un mundo. I les encaixaores tenien uns banquets… quan jo vaig entrar a l’almacén estaven totes en fila i ací hi havia com una repiseta i apollaven el cul, i l’altra encaixava, i lo que dic, un cabàs davant i uno darrere, ficaven un cabàs en mig i “ixa gorda i ixa xicoteta, i ixa xicoteta i ixa gorda”. I l’atra agarrava i feia lo mateix amb la de davant i amb la de darrere. No hi havien calibraors. I en l’almacén del Bassero me’n recorde jo que van ficar uns rulos, una màquina aixina llarga amb uns rulos, i tenia uns toldos aixina que caia, que escomençava a calibrar algo. I feien les càmares amb carbureros. Entoldaven, entoldaven. Después ja eren, en vez de carburo, eren… jo que sé, de petròleo serien, el petrolieros aquells. Primer eren de carburo, i el carburo era perillos, eh? Quan explotava una càmara armaven un…

Ah! Era per això? Jo havia sentit parlar d’alguna explosió…

Sí. Perquè eren de carburo. Mauraven la taronja en carbureros. I entoldaven, ficaven els toldos. I entonces claro. Jo a l’almacén del Bassero carbureros ja no n’he vist. En l’almacén de Pedro Monsonís, sí. Que jo anava a vegaes amb mon tio i sí que vaig vore els carbureros. Però en l’almacén del Bassero ficaven poals de llanda damunt de foguers i ho feien el toldo i aigua calenta [35 min.] . Ja no era perillós, home. Pues si s’encén o algo tamé, però ja no explotava. I ahí en l’almacén del Bassero eren tot foguers, foguers, foguers i poals de llanda, poals de llanda, poals de llanda. Estava el tio Pedro Mollar. Tio Pedro, mare meua…

Vicentinca la Crescència mos contava històries dels seus temps de l’almacén.

I les dones cantaven. I cantava la una… I cantaven…

I se disfressaven.

Sí, sí, el ambient era pues… treballar. Treballar molt, treballar. Treballar a muntó. I anaven a vetlar.

Tu això també ho hauràs fet.

Jo també, però no tant com estes dones més… estes dones intermèdies. La tia Delfineta [Llorens], Vicentica [Bodí] … totes ixes dones, ixes dones se van cascar l’almacén de jovenetes i moltes hores. I a vetlar i tot el dia. A muntó. Sí, sí. I fred en els almacéns. Estaven totes les portes obertes i feia fred. Ara ha canviat, els almacéns ara ja no hi ha…. clar. I les dones empaperant, i triant i fregant negreta.

Fregant negreta?

Fregant negreta! Amb serraura banyà en un cabàs i les taronges que estaven negres, fregant negreta, “riquirrín, riquirrín”. Això era… Jo anava a fregar negreta i no anava encara a l’almacén, però jo com era manifassera, quan mon pare s’en anava, me’n anava jo també allí a vore què féen. Bueno, pues això, coses, tot canvia. Els vagons ara, mira, agarren el traspalet i palet dins. I els camions igual. Entonces era a mà i portaven uns carrets que els baixaven dels camions i anava algun carro que tenia uns d’això aixina que feien “plap!” i se tancaven pels caixons. I uns atres que tenien un ferro baix i el ficaven baix del caixó i ale, i movien. Pues tot això era a mà, descarregar els camions, carregar… tot a mà! Tot a mà, tot a mà. I els cabassos… ma mare a vegaes, mon pare duia uns pantalons, se’ls ficava bé i quan venia li deia “hala! El genoll fora!”. Enseguida esgarrats, perquè era tot el dia amb el cabàs, tot el dia amb el cabàs, tot el dia. I el roce ixe, enseguida. I después ma mare li va fer camalillos, i mon pare deia “això a mi me se’n riuran!”, i ma mare deia “més te se’n riuran si vas pedaçat!” [risses]. I va fer camalillos pals meus tios i pa mon pare. “Més te se’n riuran si vas pedaçat! Collins se fica els pantalons i quan ve ja els ha esgarrat!”. Però tot el dia, tot el dia. I después amb els vagons, a vegaes els donaven un vagó més xicotet, que no era el gran, era el blau, dien “mos han donat el vagó blau”, i tenien que remontar caixes i s’estaven casi gitats entre el tetxo i les caixes, i remontaven allí… Han treballat a muntó. Ja te dic, ixe intermedio de les dones més majors que mosatros, en els almacéns han treballat… i els homens tamé. I els caixons no eren de plàstic, eren de madera.

El ‘tio Blai’ i Ernesto Bello d’Éder junt a un vagó. Veiem que porten ‘camalillos’ per a protegir els pantalons mentre carreguen. Col·lecció de fotos completa ací.

Pesaven una barbaritat, sí.

I n’hi haven fusters, que ara ja no estan, perquè claro. Sí. No, no, se treballava… Però jo crec que la gent era… treballaven però eren feliços. No sé…

Sí, hi havia més comunitat…

Sí, sí.

Tu mos contares tamé que, ací al costat, hi havia una pelaora.

Sí, sí. La casa del tio Enrique ‘dels Carros’ era una pelaora. I duien la corfa… farien el suc i el ficarien en bidons i la pulpa seria pa fer pienso o algo, no ho sé, i la corfa la duien a secar al riu.

La duien a secar al riu?

La corfa la estenien en el riu. I después dones anaven a plegar corfa. Jo no sé, tamé la farien també pa pienso.

Segurament.

La farien també pa pienso. Perquè secaven la corfa en el riu. I És la foto que està mon tio ahí en la casa del tio Enrique tirant la corfa de les taronges pa dur-la al riu. I havien dos cavalleries, i feia mon tio anava i m’auelo tornava. Un carro anava i l’atre carro tornava. O siga que, per això t’he dic jo que ahí estava la pelaora. I después va viure el tio Pedro Girona que era fuster [40 min.]. Que Maruja viu, ahí quan ixes, ahí al cantó… que hi ha una casa ahí cara avall, pues ahí viu Maruja, que és la filla del tio Pedro.

Crec que mos van parlar d’ella, mos va parlar Batiste. Ixa és atra cosa que no coneixíem en absolut, jo sentia parlar de la pelaora però no tenia ni idea d’on anava això.

Pues devien de fer bidons, no sé si serien cubes de madera, com el vi, o serien bidons de… jo que sé, no ho sé. Això s’ho enduien pa lo que fora. I venien dones de Moncofa. I passaven, ací hi havia una carniceria, la tia Maria ací tenia carniceria, la tia Maria de Borràs, i ací estava el forn, i les xiques estes venien, passaven, jo estava sentà ahí en la porta i dien “mira-la, mira esta, mira si està gorda que no se li veu la paquita”, i jo ahí assentà en el bancal, com una d’això, i passaven a pel pa. I inclús una dona de les que venia en después li hem comprat verdura en el mercat una muntonà de anys. Perquè mos vam ficar un dia a parlar-li de les Alqueries, no sé què, no sé cuantos, i ma mare li va dir “pues que tu eres Fina?” i ella diu “sí, jo sóc Fina”, diu: “pues tu no venies a la pelaora i venies al forn de Soriano”, diu: “sí”, diu “i a on anaves a per llet?”, diu: “ai! Al costat!” Ací hi havien dos o tres vaques i ma mare venia la llet, i diu: “ai! Ai!”. Entonces mira, vam fer amistat, i ara amistat en els fills i en la neta que anava a escola amb la meua. A l’institut en la xiqueta que anaven juntes. I jo dic “fija’t!”. I jo tindria, pues no res, assentà ahí en el brancal, pues… Sí, venien les xiques de Moncofa ahí a la pelaora. I passaven les pescateres en una cistella, en una cistella a vendre el peix. I la tia Vicentica ixia amb un plat a agarrar pues lluç o lo que fora pa Juan Vicente, perquè Vicente no havía nascut. I jo, mira si era mala que agarrava les anguiles [risses].

Ai, jugarota! Clar les anguiles…

Ai, però si era menuda! Jo que sé. Això me faria…

Pues ací hi havia molta vida. Vull dir, hi havien tendes tamé, no? Ací estava la carnisseria, el forn…

A l’atre costat de casa Cantó estava la tenda de Lauriana, que va estar molts anys. I después van ficar, Maria ‘la de la Tenda’, que es la mare de Patricia, la va ficar ahí. I ací darrere van ficar la Colonques, una atra tendeta. Ahí justet darrere del almacén del Bassero hi havia una atra tenda. I ací Maria tamé, quan van llevar la de allí de ca Cantó. Que allí hi havia un pou, a l’atre costat de ca Cantó hi havia un pou, i hi havia una tenda. I la gent d’ahí se’n va anar a Barcelona, i entonces ho va agarrar Maria la mare de Patricia, la del Cicliste.

Sí que hi havia vida ací, eh?

Ací n’hi hava vida. Ací n’hi hava vida i era un carrer, ja te dic, almacéns i gent, i gent. Els camioneros anaven a esmorzar a ca Cantó i “ara no hi ha vagons, què fem?” Pues a ca Cantó. I un estava per ací parlant i l’atre estava allà fumant. Però era un carrer que tenia prou de trasiego, perquè la vida… li ha donat a muntó vida l’estació. I ara no queden comerços tampoc, en Burriana no queda… Però entonces hi havien molts comerciants en Burriana.

Home, va haver uns anys que açò…

Sí, sí, sí. Mira, todo se pasa. Todo se pasa. Jo a vegaes me’n recorde de coses i dic “ui! I què vella sóc jo ja! Mare meua que vella sóc!”.

No eres tan vella.

Ui no! Ja tinc les primeres orelles. Tinc les primeres orelles. Però la vida se passa molt apressa. Ya tengo ta-y-tantos.

Però ara se viu més que antes.

Sí. Mira, jo veig a m’auela… me’n recorde de m’auela amb menos edat que ma mare ja anava pues amb un devantalet, encà que portara una bata ella anava amb un devantalet. I jo después, ara me’n recorde de ma mare que tenia 90 anys i anava en pantalons. O siga que, sobre ser més vella, era més jove.

I tu a ixa edat seràs molt més jove.

Sí, però tu saps lo que passa? [45 min.] Que tota esta gent més major que va passar la guerra, van tindre molts morts: germans, homes, fills, tota ixa gent va haver una època… no sé… molt… jóvens-velles.

Sí, sí, sí. Molta misèria.

Sí, sí.

No van tindre joventut.

No. I veus ara la gent major, i la gent major ara no aparenten, ni en el vestir, ni en el pensar. Ixes dones estaven més cohibides, a lo millor tamé. Tampoc s’eixia com s’ix ara.

Ni pensar-ho, mare meua. I les dones pobretes menos. Estem en una bona època, bon moment.

I en bon terreno. Que ací ara fa quatre dies fred en Nadal i ja no ne fa més. I bon puesto.

Ahí a la Duca, ahí a l’almacén de Guitarrilla… ui, pues no hem juat allí, no. La Duca estava abandonà i ahí… Mare meua! Pues no hem juat ahí. I ací a la casa fonda hi hava una sendeta per ací que anaves a l’estació.

Bueno, açò mos contaves que era, claro, un camí de terra.

El carrer de terra i quan passaven els carros féen uns cavallons quan plovia… féen uns cavallons als costats…

Pobres, mare meua.

Vaja, vaja. Mare meua, el carrer Sant Roc.


Nom/Cognom Ederlinda Bello Aparicio
Data de naixement Diumenge 21 de febrer de 1954 a les 2 del matí
Títol  ‘Éder’, Ederlinda Bello Aparicio
Temàtiques dona, Sant Roc, història, taronja, associacions, Serveis Socials, La Gatera, Creu Roja, riauda, migració, la Mina, comerç, etnologia, història
Data i lloc de l’entrevista  Dilluns 25 d’octubre de 2021, ca l’entrevistada
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/GG7fxxwadwU
Extracte  https://youtu.be/d4dOu0LhY_U
PDF


Ramon Vicent i el ciclisme a les Alqueries


Feia molt de temps que sentiem parlar elogiosament de Ramón Vicent, “Ramón de Cantó”. Agustín Molés (l’home amb 40 anys com a àrbitre de ciclisme internacional) ens va dir que Ramón era el “alma mater” del ciclisme a les Alqueries, el número u, el que va estar darrere de l’Organitzadora, les Challenge, els Criterium, la Volta a la Plana, etc. La carrera de Ramón es va truncar per un accident de cotxe, però la llavor estava posada.

Per fi vam conèixer a Ramón i vam poder fer esta entrevista apassionant i emotiva en què ens va parlar de la seua família i del carrer Sant Roc, però sobretot parlàrem de ciclisme, d’eixa cosa especial que hi ha a les Alqueries que fa que siga una referència: per l’antiguitat de la seua afició, pels seus corredors professionals (Manuel Capella, Vicente Miró…), per la potència de l’Sport Ciclista Alqueriense, per la quantitat i qualitat d’àrbitres eixits d’esta població, etc.

En parlar amb Ramón de Cantó ens ha aclarit moltes coses, però a més de ser una contribució a la memòria del ciclisme alquerier, volem que siga un reconeixement a un home que va viure este esport com una passió, però també com una contribució al seu poble, tal com diu en unes emotives paraules.

Gràcies a Ramón per atendre’ns tan bé, i a la seua germana Vicenta Pilar per ajudar-nos en tot.

Sinopsi

Ramón Vicent Rubert (1949), conegut com “Ramon de Cantó”, ens parla de la seua família i del conegut bar al carrer Sant Roc, però sobretot del seu paper al capdavant del ciclisme de les Alqueries.

Transcripció

…era de tercera, entonces mon pare va ser director del Vila-real. I del Borriana. I li costava a muntó dinés. Entonces el que tenia algo de dinés, avant, a ajudar a l’equipo. Allí entonces mon pare portava el bar, allí venien els juaors a menjar debaes. Perquè mon pare dia: “i els dinés? -Ara no els porte. -Ja me’ls donaràs”. D’això res. Un atra època, era. Entonces el Borriana juava… no sé si era en tercera divisió. Això seria sobre l’any 1955 ó 56. Entonces Borriana era un poble ric, eh? Un poble dels rics de la regió valenciana. Entonces estava Gandia, de València, en taronges, i Borriana eren dels…

Dels que anaven per davant.

Per endavant. I ara Borriana s’ha quedat allà baix i Vila-real amunt. Ma mare era de Vila-real. Un detall: el veí de ma mare era el Lloro. El Lloro era el que va muntar la ceràmica de Vila-real. Porcelanosa la va muntar el Lloro. I tots els això grans de Vila-real tots… Si hagueres conegut al Lloro personalment diries: “xa, este home és ixe que és tan sabut…?”. Amb una humiltat… baixet, no es feia el gran en res… Ixe ha fet ric a Vila-real, perquè si Vila-real no tinguera la ceràmica a on estaria? No hi hauria res.

Tu eres Ramón Vicent…

Ramón Francisco Vicent Rubert.

I l’any que vas nàixer mos lo pots dir?

Sí, el 25 d’agost de l’any 49. Pues jo tenia fotos que estava… (que t’he dit antes que me les… [van furtar]), en una foto estava Poblet [Miguel Poblet i Orriols], Bahamontes [Federico Martín Bahamontes], els dos Timoners [Guillem Timoner Obrador i el seu germà Antoni], els atres no me’n recorde, mon pare i jo.

La èlit del ciclisme.

A mi això del ciclisme me va entrar perquè el veí de mon pare era u que va ser sobre l’any cinquanta i algo… els Capelles, professionals del ciclisme espanyol. Ixe home era -la família d’ell, d’ixe- d’aquella època pa ser exportaor tenia que tindre dinés. [5 min.] Allí al costat de ma casa tenia ell l’almacén de taronja i eren exportaors.

Perquè vosatros vivíeu pel barri de Lloreta [actual avinguda José Izquierdo] i tota esta zona?

Al carrer Sant Roc. Allí al carrer Sant Roc la primera casa és un bar: ahí va nàixer mon pare, ahí vaig nàixer jo, ahí va nàixer la meua germana. I el carrer… no, el camí, que passaven… no farà al millor quinze anys o això? Tots els camions pa portar les taronges, tots pel carrer de ma casa. Allí al millor igual s’exportaven vint o trenta vagons de tren al dia. Allí n’hi havien almacens, el bar Cantó al costat… Tots els dinés que Cantó dixava a famílies que no tenien ni pa menjar… venien allí: “Senyó Vicenteta -a m’auela li dien Vicenta-, que no tenim, no tenim…”, allí venien a m’auela, que com sempre tenia de nit pa que no digueren que tenia… portava menjar pa que menjaren, perquè no tenien ni pa menjar. M’auela… allí estava el carrer de terra, sense llum, sèquies…

Allí teniu molt bon ambient, bona gent…

Ah, sí, ixe carrer que visc jo allí antigament feien hasta bous. Hasta bous, allí al carrer. Allí n’hi havien, d’exportaors n’hi havien…. el cosí… els auelos germans, allò era un almacén, a l’atre vivia jo i l’atre vivia… el apodo és… —ja ho diré un altre dia [risses]— “Guitarrilles”. Ixe vivia al costat de ma casa. El Bassero va ser sócio del meu bisauelo. Eren algo de família. El Bassero tenia en Sagunto un almacén i gran, eh?, i gran. Era dels forts de tota la regió valenciana. Ixe home va ser el padrí de naiximent de mon pare. Érem família.

Estava el bar que tinc jo… [10 min.] del Vives, això era dels germans de m’auelo. Tot el carrer eren dels Cantons. Els “Cantons” era de malnom, d’apodo. Tot el poble, tots tenen malnom. Els Cantons a vore qui… enseguida, enseguida: “allí”. Ademés, un detall: m’auela no va anar a escola, perquè entonces… pues allí els bancs, quan venien a buscar algú d’alguna carta, li dien: “Vicenta, este qui és, a on viu?”, que entonces hi havien una casa o dos ací, casetes sense llum ni res. Pues m’auella el cap d’ella enseguida: “ixe és fulano del tal i viu a la caseta que fa deu, o nou o…”; a on vivia i qui era i tot.

Quin cabet més despejat, si haguera pogut estudiar…

Pues ella no va anar a escola.

Volíem preguntar-te d’a on ve tanta afició; les Alqueries és un fenómeno, hi ha més gent ací en el Club Ciclista que en cap atre puesto, i va haver un moment que éreu sis o set àrbitres de ciclisme d’un nivell… estàveu en la UCI [Unió Ciclista Internacional]… Tu saps d’a on ve tanta afició…?

Pues tot això tot ho he muntat jo.

I tu d’a on ho vas traure, a vore…

Jo t’ho diré. El que va guanyar la València-Madrid…

Vicente Miró.

Vicente Miró. Quan va guanyar el que li va guardar la bicicleta… allí estava mon pare de representant d’un comerciant de taronges que era família de mon pare. I qui li va guardar la bicicleta va ser mon pare, i el primer abraç el de mon pare. Después Miró va muntar un taller de bicicletes. I la primera bicicleta de Miró o de Capella allí en casa la tenia jo. [15 min.]

Però a banda d’afició vas ser capaç de formar-te tamé i de formar a atra gent.

Sí.

I com ho vas fer, això?

Jo és que veia… per exemple, de Vinaròs allí n’hi havien… En Vinaròs van fer un homenatge pa mi. Allí me volien a muntó a mi. Ademés és un poble que com a ciclistes és un fora de sèrie. Tamé van tindre una família en què va ser el germà major professional i después el tercer o el segon d’ixa família tamé.

Tu vas arribar a ser president del Col·legi d’àrbitres.

Sí. El que em va ensenyar a mi era Batiste, que era de les Alqueries.

Batiste… tenim per ahí un “Batiste Cherta”.

Cherta.

Ixe és el que vos va ensenyar a vosatros.

El que em va ensenyar a mi. Jo vaig ser el primer que ell va… de les Alqueries van ser el Llarg u, José dos, Molés tres, Vicent de Manes quatre, el que era Libet [?] de Sanmiguel cinc, i jo sis.

Què barbaritat! [risses]

I d’ahí vaig muntar jo la Volta a la Plana Baixa.

Les Challenge que feieu, estaves tu darrere.

[Risses]

Clar, les Challenge i el Critérium.

El Critérium el vaig muntar jo. De la siguient manera: antiguament en Vila-real, allí al Cedre, feien una carrera com el Critérium. Allí pegant voltes al carrer. Allí tinc una foto que està Poblet, els Timoners, Bahamontes, mon pare, jo sóc un xiquet de… Entonces Bahamontes va guanyar el Tour de França [1959]. En aquella època en Vila-real portava a lo millor d’Espanya.

Bueno, vosatros estàveu en el club ciclista i vau muntar l’Organitzaora pa organitzar estes coses.

La Organitzaora la vaig muntar jo.

Clar, ja m’ho pense, ja [risses]. I éreu molta gent? Recordes?

[20 min.] Era… estava el que va ser cicliste però dels fluixos [risses]. Del muntó, del muntó. Lo que no me’n recorde és dels noms. Antes sí però per l’accident que vaig tindre en el perol vaig perdre molt. Vaig perdre més del 90%. Perquè jo antes lo fort meu eren les lletres, apuntar els dorsals. Allí n’hi havia u que era mestre i jo ho feia a muntó més ràpid que ell.

Entonces no ho teníeu com ara, que tenen vídeos i coses d’estes. Entonces conforme passaven anàveu apuntant?

Sí. Jo era molt ràpid, eh? Allí en… per exemple, en Vinaròs n’hi havien… u, dos, tres, quatre… no sé si quatre o cinc àrbits tamé. I allí n’hi haven… van haver vàrios corredors, tamé. Jo en coneixia a u de la meua època, dos o tres anys més jove que jo… una família que van ser dos o tres germans ciclistes, i dos d’ells professionals. Això en Vinaròs. Allí n’hi havia molta afició.

Vinaròs i les Alqueries anaven mano a mano.

En les Alqueries jo sé lo que és casa per casa anar a demanar algo de dinés pa la carrera.

Clar, això és una de les coses que volíem preguntar-te: organitzar valdria dinés…

Pues tot això jo ho feia perquè entonces estava loco pel ciclisme. I jo vaig muntar la Volta a la Plana Baixa. Ara te contaré com se va muntar. Vam muntar una carrera, que crec que la vaig muntar jo, perquè allí la Caixa no sé si era el 20 ó el 25 de julio se fa allí la festa de la Caixa. I allí féiem la carrera… a la Caixa vaig portar jo [25 min.] el equipo de Maximino [Pérez] de Madrid, el Llamp de Barcelona que entonces el Llamp era un dels millors equipos d’Espanya; tamé el atre equipo de Espanya és u que està ahí en València. Ahí n’hi ha un poblet que és molt industrial, sobre els mobles. Allí se va fer un atre equipo o dos de bicicletes dels bons d’Espanya. Dels bons d’Espanya, eh? Allí corria Belda, Albelda… Paco Giner és d’ixe poble tamé [suposem que parla del Kelme]. Allí han hagut sempre bons corredors. Paco Giner, quan es va dixar la bicicleta, el mateix any vam muntar un equipo en les Alqueries, i a Paco Giner el vaig portar jo de director. Perquè Paco Giner era molt de d’això. I quan Giner era cicliste en el club estava Belda, Albelda, Paco Giner… Veus?, la memòria me falla.

Ai, ja fa anys d’això tamé.

Això seria sobre l’any 71 ó una cosa aixina. Paco Giner era molt bo, el vaig fer jo a d’ell director de l’equipo que vaig muntar jo. Jo sabia que era listo, “pues bon director serà”. El que tamé va córrer en ixe equipo -un detall-, quan vaig tindre l’accident va vindre a vore’m a l’hospital. Això m’ho han dit a mi, però jo allí en la Fe en València estava allí en la salita que em va portar mon pare a vore… que estava allí en coma i encara tinc senyals ahí. En coma. [30 min.] I li vaig dir “papà, porte’m allí pa donar les gràcies”, i me va portar i allí hi havien uns metges de bandera. I em van dir “lo tuyo era para estar…” en el cementeri. Ahí vaig estar jo un mes i dies en coma. Jo menjava i bevia tancat dins d’uns cristals, i ixos cristals estaven rodats d’uns atres cristals que allí assoles entraven un metge… I diuen quan entraven els metges la roba tota canvià. Això m’ho han dit, perquè jo… Allí vaig anar amb mon pare a donar les gràcies, i va el metge i diu: “yo católico no soy mucho, pero que hay un dios y a ése dale gracias porque tú es para estar ahí arriba”. Jo els dies que vaig estar en coma no sé si vaen ser trenta o coranta-cinc dies. Pues allí dins de la Fe tamé vaig tindre sort perquè un cosí meu estava allí de metge, allà. Ara s’ha mort ja; un cosí de a on vivia i va nàixer el pare d’ell i mon pare, els pares germans. I después u dels metges de la Fe tamé me coneixia perquè era sobre les bicicletes. Jo antes parlava més ràpid que la tele, i ara… Jo antes era a muntó ràpid, eh?, parlant i escrivint. A muntó ràpid, a muntó a muntó. Però jo sé lo que és anar a una carrera com la de Vila-real de Vinaròs, que hi havia… Borràs era mestre, [35 min.] el atre no… Allí n’hi havien Borràs, Llobat… el més baixet… N’hi havien quatre àrbits, en Vinaròs. Molts ciclistes en Vinaròs, a muntó a muntó.

Pa organitzar estes coses tenies que tindre contactes en tots els equipos.

Sí. Jo he segut el àrbit… moltes no, poquetes, però antes els avisava: si es repetia els multaria. Me van donar, quan l’accident, a mi a València a la Fe van vindre els SEUR, tot l’equipo a vore’m a la Fe, i después Castaño ja en casa. Això és molt bonico, no? Ademés del KAS i del Teka prou vegaes han tocat a ma casa: “Ramón, ¿cómo estás?”. Això és bonico, no?

Molt bonico, això és un privilegi.

Pa mi sí. Pa mi sí. I era on més multes se ponien, el cliclisme, que jo dia que serà un deport que més gent no beuen, no fumen, no trasnochen… Això pa la família inmejorable. Pa mi, eh?, pa mi. Ademés jo era el que agarrava el control metge. Era jo, un metge, pa agarrar mostres d’orina o sang. Això, jo dia: xa, ixes proves les tenen de fer als fútbolistes i demés. No ací com si foren mala gent, [40 min.] tan bona gent, que no fumen, no beuen, no trasnochen. Ixes mostres, a ixos atres els tenen que fer les proves.

Quantes Voltes a Espanya vas fer?

L’any 86 és quan jo vaig tindre l’accident. En Madrid me van dir que si sabia algo de francés. Per al francés, em va dir el secretari de la Federació de ciclisme, i em van dir que l’estudiara “y dentro de un año o dos te irás al Tour”. Això és lo màxim. Francesc li dien al secretari. I entonces vaig tindre l’accident.

En quina posició anaves tu a les carreres, com a àrbitre? Com funciona això, estaves en un puesto…?

Antes per exemple: a vore, ahí n’hi ha muntanya, pues la muntanya que se fique dalt un àrbit, i dels dos o tres que van davant un àrbit tamé pa controlar a vore si s’ha agarrat a un cotxe [risses]. Perquè en això jo tenia molta vista, al corredor sabia jo si muntava o no muntava, si era lento o no era lento, si era d’un [inintel·ligible]… o si s’agarrava a un cotxe. De vigilància. Sin embargo jo tenia ixa sort, jo era… això de multes de dinés i això, [45 min.] jo dia: un cicliste està mal pagat, se guanyen quatre perres i damunt si el multe jo no… Un detall meu: feien les festes de les Alqueries al mes d’octubre. Pues jo allí antes no me’n recorde si era el Teka o el Kas… En Madrid, cinc o sis ciclistes, dic “¿ahora en invierno si queréis ganar dinero vais a trabajar a algún sitio? —Diu: en invierno -alguns- no tenemos ni para comer”. Jo dic: “Sí?” I parle amb un comerciant de les Alqueries: “tu, si porte ací uns ciclistes els llogaràs a collir? —Sí”. Primer dien: “ixos què sabran! -Sí, sabran”.

Gent jove i forta.

Els busque el puesto i a collir. Perquè el cicliste no és com el futboliste. Els futbolistes guanyen molts duros i no peguen un colp. Allí tu saps lo que és al millor baixar un port a sixanta o setanta, carreteres totes roïns entonces, per exemple de pedra, bacs a cada dos per tres…

I este home que diu que… Agustín Molés tamé mos dia que el que va començar a ensenyar-vos era Batiste Cherta. Ixe home d’a on havia aprés?, tu ho saps això? Qui li havia ensenyat a ell, o…?

Cherva era de les Alqueries, i ell va ser cicliste.

La [Volta a la] Plana Baixa se va fer dos dies i jo te diré i pa demanar els dinés… para una carrera d’aquella època: un duro, cinc duros… I anar a Castelló, anar a Vila-real, a Borriana, [50 min.] a demanar una limosna pa la carrera.

Clar, vosatros no cobràveu per això.

No. Mira, jo he anat a Alqueries pa la carrera del Critèrium a Barcelona; allí la… van muntar lo que fan en Barcelona, a Montjuïc. Pues ahí vaig anar jo pa fer la carrera de les Alqueries sense cobrar cap perra.

Pagant-te tu els gastos.

Pagant-me la pensió o dormint en el cotxe!

Jo sempre dia: el poble fer-lo important. Important. Se creen puestos de treball, empreses i dinés pal poble. Pues jo sempre he buscat això, fer popular i damunt si se crea deport, mira: no se beu, no se fuma, no n’hi ha la droga -que hui està aixina, eh? Hui està aixina.

Pues Ramón, moltes gràcies.

A tu, home.

Gràcies per atén-mos tan bé…


Nom/Cognom Ramón Francisco Vicent Rubert
Data de naixement Dijous 25 d’agost de 1949
Títol  Ramon Vicent i el ciclisme a les Alqueries
Temàtiques Home, associacionisme, ciclisme, esport
Data i lloc de l’entrevista  Divendres 8 d’octubre de 2021, casa de l’entrevistat
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/fusZyOg5js4
Extracte  https://youtu.be/7p1KbmtHQp0
PDF


Escoles de les Alqueries: escola de Bellaguarda o de la Carretera


Avís!

Podeu activar els subtítols en valencià i fer traduccions automàtiques a altres idiomes.

Tornem a les escoles de les Alqueries, ara toca l’escola de Bellaguarda o de la Carretera, a on el dimecres 7 d’abril es va celebrar una xarrada amb dos antigues alumnes: Puri Castillo i Conchy Rubio, per a un grup de xiquetes i xiquets. Esta activitat es va fer un dia abans que la de l’Escola de la Palmera, però com que este edifici és més recent vam decidir començar per carrer de la Mare de Déu de la Rosa.

Puri i Conchy expliquen com era l’escola i com va ser la seua infància. Elles van viure el gran canvi educatiu que va suposar l’aparició de l’Educació General Bàsica (E.G.B.), quan es van ajuntar a xiquetes i xiquets, es va organitzar l’ensenyament per cursos i matèries, i cada una d’estes tenia el seu llibre

La gravació d’esta activitat es va realitzar amb dificultats inesperades i el so és bastant deficient; es pot millorar la comprensió activant els subtítols del vídeo.

Sinopsi

Puri Castillo i Conchy Rubio ens parlen del seu pas per l’escola de Bellaguarda o de la Carretera, i el canvi de l’escola segregada i unitària a un sistema molt més obert i estructurat.

Transcripció

Puri.- …i mosatros per darrere juàvem i mos mesclàvem els xiquets i les xiquetes, estàvem junts. I teníem un vigia que estava allí a la punta i quan venien els professors, que venien aixina passejant, feia: “eh, que ve el mestre i la mestra!”, i entonces tots els xiquets, blum!, mos separàvem. Quan els professors se’n tornaven a passejar cap ací mos tornàvem a mesclar. Però quan estaven ells no podíem mesclar-mos, perquè no dixaven. Les xiquetes tenien que estar allà i els xiquets ací.

Un grup de xiquets i xiquetes fotografiat en un angle del pati de l’Escola de Bellaguarda, que en aquell moment estava rodat d’horts de tarongers i amb nombrosos fruitals. La major part dels retratats porta uniforme. Reconeixem la moda de principi dels anys 70. També s’aprecia la grava que omplia el sol del pati.

¿Algo que quieras decir tú? [A Conchy]

Conchy.- Lo mismo; lo único que nosotros ya éramos niños y niñas juntos. En la misma clase teníamos desde primero hasta tercero, y ya éramos niñas y niños juntos, ya podíamos jugar en el patio juntos a todo lo que queríamos. Yo todos los días me casaba: tenía un amiguito y todos los días nos casábamos en el patio [risses]. Todos los días teníamos boda. Y nada, yo tuve la suerte que yo empecé en primero pero no hice segundo curso, yo de segundo me pasaron a tercero, no hice el segundo curso. Entonces iba un poco más atrasada que los demás porque, claro, yo no había hecho segundo. (…) Algunas cosas de las que preguntaban yo no las sabía, porque yo no había pasado por segundo curso.

Encarna.- I quants cursos teníeu, d’escola?

Conchy.- Aquí hasta tercero. Yo hasta tercero.

Puri.- No, no, però mosatros hasta que se van canviar les normes i mos van ficar xics i xiques, que va ser ja en la plaça, estaven tots els cursos, des del primer hasta el huité.

(…) Estaven, per exemple, els de huité escomençant la fila i acabaven en tercer o quart. I después un atra fila i un atra fila hasta que… I una mestra tenia tots els cursos.

Conchy.- Yo un maestro para tres cursos, teníamos.

Puri.- I quan la mestra per lo que fóra no podia vindre o li feia mal la panxa o lo que fóra, dixava les de huité que mos cuidaren a les atres. O siga, entonces teníem responsabilitat dels majors als atres. No és com ara que no dixen als xiquets amb els majors, sinó que entonces els germans cuidaven dels xiquets menuts. Ara no, ara no poden dixar-los responsabilitats, entonces sí que la tenien. Entonces mosatros veníem… jo venia d’allà dalt que vivia allà a l’autopista, que era una alqueria en una urbanització i veníem a peu, i veníem assoles. I anàvem arreplegant-mos uns xiquets als atres. I veníem i no passava res. No passava res mai. I ací en escola si te portaves mal, que no feies algo, te feien ficar els ditets aixina. Fiqueu els ditets aixina. I amb la regla te feien: PAM! O aixina, i si llevaves la mà entonces te pegaven dos reglaes [risses]. I si te portaves mal com jo, que era un poquet travessa, perquè un dia li vaig ficar una xinxeta a la cadira de la meua companyera [risses], te castigaven ahí al passillo i quan venien a dir-li a la mestra que era hora de… que eren les cinc, perquè entonces mos feien anar a l’últim que estaves, venien a dir-mos: “de part de la senyora Lolita que són les cinc”, i entonces el mestre li feia: “pues moltes gràcies, carinyo”. I a vegaes, com me passava a mi, que me tocava vindre ací, i jo com els xiquets de la Encarna: tota roja com una tomata, perquè clar, te tocava anar ahí i tots els xiqüelos: RUUUM! “De part de doña Lolita que són les cinc. —Vale, gràcies”. I RUUUP, tu a dins. I quan li tocava al xic, com a mi era el que a mi m’agradava resulta que jo sempre estava castigà en el passillo. I no res, passaves vergonya i tot això però era molt bonico. I después ja als onze anys, mos van passar a la plaça ja és quan mos van ficar als xics i les xiques junts. Però jo, hasta els onze anys, separats. Escara que después teníem la nostra pandilla com Verano azul, eh? O siga, mosatros teníem la nostra pandilla i mos ho passàvem pipa. I lo de saber-se les coses… la tabla del 7 jo me la vaig adependre aixina cara a la paret [risses], i no me s’olvidarà, eh? Amb dos llibres en la mà, i esta tamé. I vaig a dir-vos una cosa: mos arreaven palo però no estem traumatitzades, eh? Mosatros estem superbé, tenim el cole com una alegria, no el tenim… Però la forma de l’educació de ara és molt diferent a antes.

Conchy.- Antes eran más estrictos, tenias que saberte las lecciones, si no las sabias te castigaban sin recreo. Así como ahora a lo mejor vas a un examen y no pasa nada, porque no pasa nada así porque al final no llegas a final de año no pasas de curso, allí si no estudiabas y no aprobabas estabas castigada toda la semana. [5 min.] O sea, ya en el colegio te castigaban desde el principio, luego en casa ya era otra cosa. Pero ya en el colegio ya te digo: tú no trabajabas bien en el colegio no salías al recreo ningún día, te quedabas sin recreo. O dia sí día no. 5:20

Puri.- Y día también.

Conchy.- Sí, había día que no salías ni a pasear. Ni a mediodía. Era más estricto que ahora.

Puri.- Y los juegos que teníamos aquí, els jocs que fèiem ací eren la goma, “corre que te pillo”, cosetes que entonces eren diferents a ara, les xiques juàvem al [inintel·ligible] a això que t’agarraven i te paraven i te quedaves aixina. I jo com era un bitxo, pues resulta que a mi me paraven la primera perquè si no parava a totes les demés. Però bueno, jo m’he criat entre xics i entonces era normal que fóra un bitxo.

Conchy.- Y estava el juego del “Churro va” que teníamos toda la espalda echa un desastre.

Puri.- “Churro, mediamanga y mangotero”, i tots damunt [risses].

Conchy.- Yo creo que nunca he tenido tanto dolor de espalda y de cabeza como jugando a eso. Te saltaban encima y tú tenías que poner la cabeza debajo de las piernas de una compañera contra la pared y tú agachada así. Y decían “churro va” y tenían que saltar lo más alto encima de la compañera, pero saltava de lleno encima de la espalda, o sea como si fuéramos burros, igual. Pero acababas muerta: dolor de cuello, dolor de espalda, pero mira, también sobrevivíamos.

Puri.- No, no mos passava mai res. Esta escola la va fer el del xalet Mesado pa que els xiquets que vivíem per ací que érem molts no anàrem lluny a escola, pa que no tinguérem que anar tan lluny; perquè ací vivíem per totes les alqueries de alrededor i pa que no anàrem allà baix a la plaça mos va fer esta escola. Entonces és molt d’agrair perquè la va donar pa que els xiquets no tinguérem que… va ser molt molt molt bonico perquè mosatros en aquella època no teníem tantes coses com teniu vosatros. Penseu que entonces no teníem jocs, ni teníem tantes nines ni teníem tantes coses pa juar com ara teniu tots, i teniu bon menjar, bones coses… Entonces pues és molt d’agrair que este home fera això per mosatros. Perquè entonces quan mosatros veníem del cole, com mosatros anàvem assoles, que podies anar, que no passava res, si agarràvem un nyesplero en un moment el féiem com quan passava la marabunta [risses], si agarràvem un cirerer… hi havia un cirerer ahí que hi ha un pou i el cirerer a la pobra Vicentica li va’n dixar pelat. O siga, per ací mos n’anàvem a fer maleses per ahí, perquè clar, no mos dia ningú res, pues això. I he dut unes fotos…

I juàvem tamé a això que te ficaves aixina i els altres te saltaven…

Encarna.- Ah, sí: a saltar.

Puri.- I a les pedretes, a això que arreplegaves pedretes i [inintel·ligible].

Conchy.- Y a las canicas…

Puri.- A las canicas… Coses que no teníem… [inintel·ligible] que juar.

Pregunta.- Que si no tenien que anar hasta la plaça i hi havia gent que vivia [inintel·ligible]…

Encarna.- [Inintel·ligible]perquè ara hi han moltes cases ací, pero antes eren: tres cases allà, tres cases a l’altre costat… I pa que no crusaren la carretera els van fer esta escola. I sabeu gràcies a qui van fer esta escola? Li dien Mesado. I mireu, Mesado encara existix: el auelo Mesado…

Puri.- No, l’auelo no.

Encarna.- El bisauelo.

Puri.- El nét.

Encarna.- No, el nét és el que viu, però ell mos va explicar el atre dia [inintel·ligible] actualment viu el nét, que li diuen Mesado. Que el nét podria ser el vostre auelo, perquè és un nét ja major. Pues s’auelo, que era comerciant… No… s’auelo era el comerciant, i el pare era metge, al revés.

Puri.- El pare de Tono era metge.

Encarna.- El pare de Mesado era metge, el auelo Mesado era comerciant. I volia construir ací dos cases pa les seues nétes, mos lo va contar l’atre dia. Però com les nétes tenien que crusar la carretera i les donava por, va pensar: cediré el terreno a l’ajuntament de Vila-real i que ahí puga fer unes escoles. Ademés ens va contar una anècdota no molt bonica, i és que va faltar una persona ací quan van fer els ciments, i per ixe motiu va decidir no construir les cases. Vale? Perquè ahí un familiar havia mort. Aleshores, Mesado, ara después quan investigueu el cole, si eixiu per darrere voreu ahí un xalet i molt de terreno; pues ixe xalet i tot el terreno que hi ha ahí, ixe hort de tarongers i el terreno que hi ha darrer, és del xalet de Mesado. [10 min.] El xalet és ixe que hi ha darrere blanquet amb una coseta marron en les finestres. D’ací no ho voreu, ho voreu després. Pues ixe, s’auelo és el que va donar este terreny a l’ajuntament de Vila-real, perquè recordeu que les Alqueries era una part de Vila-real hasta l’any 1985 que mos vam fer poble. Mos vam independitzar. Això ho sabíeu, els peques? Ho sabíeu? Vosatros ho sabíeu, quan érem Vila-real? No ho sabíeu?

Puri.- El meu fill és el primer xiquet que va nàixer ja sent poble. El meu fill Vicente José, que és el tio del xiquet.

Encarna.- Son tio? Julio, ton tio va ser el primer xiquet que va nàixer en Alquerías del Niño Perdido.

Puri.- I la primera xiqueta va ser Ana, la de la concejala.

Encarna.- Ana Llop? Ana María Llop?

Puri.- No ho sé, que era concejala…

Encarna.- Sí, Ana María Llop.

Puri.- Sí. La primera xiqueta ella i después el meu fill. El 85.

Pregunta.- De l’altre costat de carretera no venia ningú?

Puri.- Sí, sí, venia gent, claro.

Pregunta.- I no era perillós?

Puri.- No, no n’hi hava tant de trànsit. N’hi havia molt poquet de trànsit.

Pregunta.- Ja, però va haver uns anys que hi havien accidents.

Conchy.- Sí, a mi hermana se la llevó un camión aquí a la nacional.

Pregunta.- Per això, per això: enviar als xiquets assoles a travessar la carretera…

Puri.- Però entonces és que no hi havia tant de trànsit i no era tan perillós, però clar que venien, tots els de Bellaguarda venien ací tamé.

Conchy.- Los de Bellaguarda venian aquí. Yo vivía aquí detrás.

Puri.- Mira, en el mes de maig féiem el mes de Maria. Totes les xiquetes dúiem flors de casa i li féiem un altar a la Mare de Déu i li cantàvem cançons molt molt molt boniques. I allà a les quatre i mitja o això escomençàvem a cantar-li i això. Cada dia duia una xiqueta flors, o siga, no dúiem totes a la vegà. Entonces anàvem canviant i teníem el comboi de fer-li l’altar a la Mare de Déu. Después en Nadal tamé cantàvem molts villancicos, teníem xiques que cantaven superbé ací, però molt bé. Incluida jo un poquet, però n’hi havien dos xiquetes per lo menos que cantaven com els àngels. Entonces quan venia Nadal féiem un teatret pa que la gent vinguera a vore-ho, de Nadal. Ahí cantàvem villancicos, cantàvem moltes coses. Què més féiem? Féiem moltes coses… encara que no puguérem anar-mo’n de viatge com ara se va…, perquè jo quan vaig escomençar a anar de viatge per ahí a vore coses en el cole ja era quan mos van mesclar amb els xiquets i ja va ser en la plaça. Als 11 anys, una foto que hi ha que estem més grans; mira… la última foto… mira, mira… En esta foto va ser l’últim

Foto de grup de l’últim any en l’escola de Bellaguarda, en 1970, previ a l’inici de l’E.G.B. i de la fi de les escoles segregades per sexes i unitàries (per a totes les edats). La major part de els xiquetes porta un uniforme o baver blau molt bonic i diferent al de la foto anterior. La mestra era donya Lolita, que aleshores ja era molt major i se li feia gran el nombrós grup de xiquetes.

any que vam estar ací, que ja vam passar d’ahí… veus?, estem ahí totes. Mira, este és el germà… ella té… són nou germans; mira, esta és germana d’ella, esta tamé és germana d’ella… a vore. ¿Dónde están tus hermanas, más?

Conchy.- Está Mari Carmen, Fina… y eso.

Puri.- Bueno, da igual. Éste es l’últim any que vam estar ací, d’ací ja mos van passar a la plaça i va ser el primer any que mos van mesclar amb els xics i ja va ser quan mos van canviar la… allò que teníem la enciclopèdia aquella que era… dels germans als germans te la passaves; ixe any siguient ja va ser ja dotze llibres, o siga cada tema era una cosa, per assignatura, ja era diferent completament. Pa mosatros va ser un cànvit, vamos, total, perquè tu imagina’t: d’estar sempre separats a estar mesclats junts els xiquets i les xiquetes… Después vam anar allí a l’escola i vam trobar xiquets que eren molt borts, tamé, i vam anar amb don Sixto; don Sixto va ser un mestre espectacular. Don Sixto i Garrido Juan, era un senyor que va ser molt bon mestre. I entonces mos van mesclar i vam vore que no era tan raro estar amb els xiquets, que era molt normal. Pa mi va ser una experiència molt bonica.

Quin any va ser, més o menys?

Puri.- Jo tenia onze anys, jo vaig nàixer el 59… compta. Compta tu.

Dotze anys, dius?

Onze.

El 59? Pues l’any 70.

Ixe any va ser una cosa molt rara, molt estranya. Ixe anys mos van passar… jo entonces estava… tindria deu anys… a quart, me pareix que era a quart, i mos van passar quart, quint, [sext,] sèptim i huité, els que van voler anar a estudiar a Borriana, a l’institut, [15 min.] se’n van anar; els que no van voler anar a Borriana a estudiar se’n van anar a la plaça. I vam anar ixe any a la plaça i a l’any siguient vam anar a la Palmera, que ja teníem quasi catorze anys. Quasi catorze. Entonces es veu que necessitaven gent pa agarrar en la… Tu imagina’t, sent de quart anar-te’n a primer d’institut, és un canvi molt d’això, i sin embargo va haver gent que ha estat en bancs después, ha estat estudiant. Però ixe any va ser el any que va canviar tot, va canviar tot: vam entrar amb els xics, el que va voler se’n va anar a Borriana a estudiar, els que no se van quedar ací, mos van separar per grups, o siga, els de sisé en un puesto, els de sèptim en un atre i els de huité en un atre, i ja va ser diferent.

Tú ese curso estabais separados, ¿no? O sea que no era todo un curso.

Conchy.- Un curso, sí. En la plaza entramos con un curso ya.

Això seria l’EGB, quan va arribar l’EGB.

Puri.- Exactament, exactament.

Conchy.- Después, de la plaza ya pasaron al colegio Pintor Sorolla. Pero mis mejores recuerdos, en la plaza los profesores eran magníficos. Luego ya en Pintor Sorolla tenía a Don Gonzalo y a su mujer, que vive aquí en las Alquerías, y doña Ana que era de Castellón y eran muy buenos profesores: apoyaban mucho a los niños, escuchaban mucho… esos dos casos… los mejores colegios.

Puri.- Es que aquí la maestra era bastante mayor y [inintel·ligible] per a tindre huit… claro, jo crec que la dona estaria hasta el cap. A lo millor… Doña Lolita. I ací estaba don Samuel Garrido Juan, que era… que va ser alcalde de Vila-real después. Después va ser alcalde. I jo a la plaça vaig tindre ja a don Sixto però que va ser un senyor molt maravillós que mos va tractar a les xiques que mos integràrem amb els xiqüelos, mos va mesclar, mos feia que férem coses junts… La veritat que va ser un canvi especial, perquè ací… Tu… es que va ser com si… , passàrem d’un règim a l’atre en este any. En este any va ser el últim que vam estar els xiquets assoles.

Conchy.- El régimen aquí, el año que estuve yo aquí no era bueno.

Puri.- No era bueno, no. O sea, a los niños nos trataban con bastante dureza.

Conchy.- Te daban un bofetón que eso era…

Puri.- Yo es que tuve muy mala suerte. Yo amb doña Lolita…

Conchy.- Yo y los compañeros que iban delante, también más pequeños, pero ese profesor era muy…

Puri.- ¿Tú fuiste la que te rompistes el diente contra la pared?

Conchy.- No, Rosa Mari, la hermana de Eugenio.

Puri.- Le pegó un cachete, se pegó contra la pizarra y se rompió un diente…

Conchy.- Era de pegar… con la mano abierta, el anillo de casado y partirle la boca, o sea pegar…

Puri.- Bueno, una anècdota: ací a Tere, a esta xica, un dia perquè no se sabia… perquè resulta que clar, com la mestra no podia amb tots, pues feia que els germans mos ajudaren a dependre les tables i moltes coses. Perquè el meu germà té quatre anys més que jo, entonces ell me va ensenyar a mi la tabla del set, totes les tables. Però resulta que ja la germana era esta; en compte d’ajudar-li pues no li va ajudar, i no se sabia la tabla i cada… i li feia: “seis por siete”, i aquella no ho sabia. I li feia: PLAF! “Seis no sé cuanto”: no s’ho sabia, PLAF!, i li va pelar tota la orella. I com mosatros era la nostra companyera perquè érem totes del mateix grupo, va… a la sendemà vam fer huelga. I no vam acudir a escola. I ahí darrere al xalet de Mesado ahí mos vam quedar, no vam vindre a escola. I què casualitat que ma mare, que no baixava mai cap abaix ni res, ve… perquè resulta que hi havia un clementí al costat de ma casa que furtàvem… el xiquets quan anàvem cap a casa mos menjàvem totes les clementines [risses], i ella vivia al costat de ma casa. Entonces estava la guàrdia civil i ma mare va vindre pa avisar-mos que no anàrem a menjar. I va i ve allí i diu: “què feu ací? —i dic: estem fent huelga. —I diu “i perquè esteu fent huelga? —I dic: perquè la mestra li ha pelat l’orella”. Però Tere no li ho va dir a sa mare. És que entonces no li díem a les mares…. no contàvem a les mares lo que mos passava ací.

Conchy.- Yo a mi madre no, pero a mi padre sí.

Puri.- Ella sí. Se lo dijo.

Conchy.- Yo a mi padre le dije: “yo no voy a clase. —¿Por qué? —Porque el maestro cuando voy me pega. —¿Pero por qué te pega? —Pues porque me pega. —¿Pero te pega a ti sola? —No, a todos”. Y mi padre estaba aquí con la cuadrilla de coger naranjas, venían aquí. Mi padre entonces yo lo vi de aquí, claro, se veía la carretera, se veía todo. Y yo vi a mi padre cruzar y digo “madre mía, le he dicho…” [risses]. Y lo sacó, lo sacó. Le dijo que [20 min.] si no le daba vergüenza pegarle a las niñas. Porque sólo nos pegaba a las niñas. A los niños no les pegaba, sólo a las niñas. Y mi padre le dijo: “si no las toco yo y tengo diez —porque tenía nueve chicas y un chico—; no las toco yo tengo nueve —nueve niñas—, ¿las va a tocar usted?”. Mi padre le dijo: “si mis hijas vuelven a casa diciéndome que las ha tocado…”, luego claro, a mí no me tocaba pero tocaba a las demás, como las demás no decían nada… Pues así funcionaban.

Un altra foto de grup feta en 1964. Puri és la xiqueta rosseta amb trenes més a la dreta; en eixe moment tenia cinc anys. La mestra és donya Maribel, que es va fer monja i se’n va anar a València. Entre les més xicotetes, que estan davant, i les més majors de darrere podia haver fins a deu anys de diferència. Els uniformes eren blaus, com hem vist en la foto anterior.

Puri.- Ai, mira, en esta foto estem… en esta si jo tenia cinc anys… En esta. Mira, eixa de les trenetes sóc jo. Esta era la professora que después se’n va anar allí a València, que ella era monja, i era… doña Maribel, era supermaja, era molt d’això. I después mos hem ajuntat al cap dels anys totes les alumnes, estes, mos hem ajuntat farà deu anys o quinze anys i mos hem ajuntat i vam fer un dinar. Vam tindre la mala pata que después la dona va tindre càncer i se va morir, però m’enviava totes les… a mi diu que me volia molt perquè diu que pareixia una nineta, i tots els nadals m’enviava una postal. I va haver un any que no me la va enviar i era quan se va ficar mala i se va morir. Però doña Maribel, veus?, lo que passa que ahí la veritat totes estes tenen deu o quinze anys més que jo, perquè jo era més xicoteta. Veus?, esta foto està feta ací.

Conchy.- Esto estaba todo con gravilla de esta pequeña. Además tenías todas las rodillas llenas de… de jugar aquí en la grava.

Puri.- Ixe és el meu germà i jo darrere, ahí darrere. I ací està els dos germans meus que venien ací, sixanta-u, sixanta-dos… Jo i el meu germà.

Sixanta-cinc sixanta-sis.

Puri i el seu germanet major en el pati de darrere de l’escola.

Pues ahí tenia… jo vaig nàixer en el 59.

Molt bonica, eh?

Per això la mestra me volia, pareixia una nineta [risses].

Conchy.- Mi madre tenía un cuadro con mi hermana Mari Carmen y mi hermana Fina. La misma foto pero en cuadro.

Puri.- I això de cantar el Cara al sol i totes ixes coses mosatros no ho hem pillat, eh?

Resar sí que resaríeu, no?

Puri.- No, només el mes de Maria.

Conchy.- No, rezar no, a mí no me pilló… Sí que nos obligaron a hacer el catecismo. No es como ahora que si no quieres hacer la comunión no la haces; antiguamente sí era una obligación, que te obligaban a hacer la comunión. Yo cuando pasé al colegio Pintor Sorolla, ahí ya no era obligatorio la Religión. Ya podías hacer otra cosa: “Alternativa” le decíamos. Si no hacías Religión te quedabas mirando un libro o leyendo. O sea, quien no quería hacer Religión no hacía.

I a la Palmera heu anat?

Puri.- Sí, jo tamé.

Conchy.- Ella a la Palmera, yo pasé de aquí a la plaza y de la plaza a Pintor Sorolla.

Fotos escolars dels dos germans Castillo en el curs 1965-66, quan Puri tenia entre sis i set anys. Com en la foto anterior, ella amb uniforme i ell vestit de carrer. El xiquet porta la famosa Enciclopedia Álvarez, un únic llibre que contenia totes les matèries que s’havien de saber i que passaven d’uns germans a uns altres. Amb l’arribada de l’E.G.B. ja es van dividir els cursos en matèries, cada una de les quals tenia el seu propi llibre.

Puri.- Sí, però en la Palmera ja ho tenien com ara, teníem sis llibres, era tot separat, no era com la Enciclopedia que teníem ací. Ací passava la del meu germà a l’atre germà i a mi. I ahí anava tot. Allà tamé era lo mateix. Allà vaig anar el últim any. Allà em van donar el certificat d’estudis. Que els dos últims anys no vaig anar a escola perquè ma mare estava malalta i no me dixava anar a escola pa que la cuidara. Cosa que ara l’hagueren tancat a ma mare a presó. Impensable. Entonces tu no anaves a escola, ta mare no te dixava anar i no passava res. I jo ixos anys no vaig anar a escola, als dotze anys…

Conchy.- Más que nada a las chicas; a los chicos sí que los hacían ir.

Puri.- Los chicos a los trece años se iban a coger naranja.

Conchy.- A coger naranja. Mi hermano con trece años a coger naranjas.

Puri.- Mis hermanos que están en la foto, a los trece años ganaban jornal de hombre. A los trece años. Y las chicas que venían aquí a la [escola]… las más mayores, por la noche se iban a velar con sus madres ahí a la Agroal. Al almacén.

Conchy.- Sí, sí, mis hermanas igual.

Puri.- I jo… me dixava ma mare una llista de la compra, i jo anava ahí -això era una tenda-; jo me dixava la noteta de ma mare i quan me n’anava a escola l’arreplegava i me n’anava a escola amb la compra.

Els dos germanets Castillo retratats per E. Utrilla, un professional de les fotos familiars. Els dos xiquets porten posat el bavero, el més major simula escriure i el menor, com en la foto anterior, parla per un telèfon de baquelita que ara resulta una antiguitat. Estan en una mesa camilla davant d’una finestra amb cortines que pareix més un ambient familiar que escolar.

Conchy.- Era la [inintel·ligible]… de Miguel Bruno.

Puri.- Sí, la de la tia Conchín. Mosatros… quan anava a casa posava la roba a ramulla, perquè no teníem llavaora, la dels meus germans i això, i quan venia a casa la llavava. I entonces venia una amiga meua que li dien Rosa María que pa poder juar m’ajudava a llavar la roba pa poder anar-mo’n a juar [risses]. Pa que cundira perquè si no no podies fer coses. Entonces teníen als huit anys o nou anys ja teníem unes obligacions. Que ara no tenen: al carrer a per els germans… Jo era la xicoteta, [25 min.] i ja veus, però jo era la xicoteta i al ser xica me tocava fer de tot.

Conchy.- En mi casa las más mayores cuidaban a las más pequeñas.

Puri.- Un atra cosa: els dissabtes tamé veníem al cole, eh? Els dissabtes tamé veníem al cole. Els dissabtes féiem Religió, i el dissabte pel matí tamé solíem vindre ací.

Pues anar des de per ací a la Palmera són dos quilòmetros lo menos, eh? Això està molt lluny, eh?

Puri.- Pues mira, anàvem quatre vegaes al dia, eh? Anar-tornar, anar i tornar. Anàvem a les nou, eixíem a les dotze, entràvem a les tres i eixíem a les sis. Quatre vegaes. Però conforme me n’anava arreplegava allí a la carretera a una xiqueta, después a un atra. Después venia [inintel·ligible] de casa…

Conchy.- Nosotros veníamos por aquí, ahí donde está… donde estaba la… bueno, ahí recogíamos a Rosa y a Pili y bajábamos todas a pie hasta el colegio de la plaza.

Puri.- I quan arribàven a escola ja n’érem quinze o vint. Anàvem arreplegant-mos unes a atres.

Conchy.- Nos íbamos recogiendo [risses]. Siempre ibas recogiendo: íbamos juntas… empezábamos mi hermana la que va delante de mí y yo, y la más pequeña, y ya empezábamos aquí, de aquí hacia abajo ya íbamos recogiendo compañeras.

Puri.- No nos traían nuestros padres, era una vergüenza que te trajera tu padre al colegio.

Ara no envies a un xiquet assoles…

Pero és que la llibertat que n’hi hava entonces tamé ho diu… ja veus ara… però la llibertat que hi hava entonces… ara no és bonico, perquè entonces mosatros mo n’anàvem per ahí pels horts.

I no res: anàvem a Pasqua junts, anàvem a Nochevieja junts…

Conchy.- Era más bonito, entonces no era como hoy. Ahora los niños en el colegio tienen amiguitos, tienen… pero no es como antes, antes los amigos eran amigos; es que estábamos todo el día juntos: en el colegio, fuera del colegio… No es como ahora, que ahora… sí, en el colegio, pero luego en casa ya se ponen delante del ordenador y ya no…

Puri.- Cuando podíamos salir a jugar, vamos, éramos un cohete borracho [risses].

Conchy.- Y yo me fui… con trece años me fui a trabajar en verano a una heladería a Benicásim. De pequeña trabajaba en una heladería. Y llevaba una heladería yo sola, con trece años. A ver qué niño hace eso hoy en día. Y cuando vine en septiembre, porque yo cumplo en septiembre los catorce años, doña Ana me llamó, me dijo: “tienes que venir porque tienes una beca para que puedas estudiar”. Yo estaba trabajando, y dice: “tienes que venir para que tus padres firmen para la beca”. Y ya le dije a mi madre: “si tengo que ir a estudiar no podré ir a trabajar”, y mi madre me dice: “pues a nosotros nos hace falta el dinero”, es verdad, mi madre no trabajaba y mi padre tenía un problema en la pierna y no era ni pensionista aún . Entonces yo al final opté, y doña Ana me decía: “pero ven y ves a estudiar, que tú vales para estudiar”. Y no vine, no cogí la beca.



Participants Puri Castillo i Conchy Rubio
Organització Encarna Gimeno Fuster
Títol Escoles de les Alqueries: escola de Bellaguarda o de la Carretera
Temàtiques Escola, infància, dona
Data i lloc de la gravació Dimecres 7 d’abril de 2021
Gravació i edició Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/IBMF91Jw518
Extracte  https://youtu.be/_e5w7THOYRI
PDF


Escoles de les Alqueries: la Palmera


Avís!

Podeu activar els subtítols en valencià i fer traduccions automàtiques a altres idiomes.

Dins de les visites que Encarna Gimeno va programar a les antigues escoles de Bellaguarda i la Palmera, comencem per la segona, que és la més antiga de les dos. Un matí d’abril vam comptar amb Suny Ramble, Rosa Menero, Maruja Miró i Lola Sifre per a que ens contaren com va ser el seu pas per l’Escola de la Palmera en els anys 50 i 60: com s’agrupava a xiquetes i xiquets, a què jugaven, què estudiaven i en quines condicions… A més ens van parlar dels esmorzars i els berenars amb llet i formatge, respectivament, que enviaven des dels EUA. Com voreu va ser un relat molt dinàmic i divertit, amb moltes risses i la participació curiosa de les xiquetes i xiquets que escoltaven atents els relats d’aquell món tan distint.

L’Escola de la Palmera, al principi dita també l’Escola del Forn, del Pi o de Lloreta (pel barri en què es troba), es va projectar en 1931 i es va acabar en 1934, en què ja hi havia mestres assignats. Es pot consultar tota la documentació en l’ARXIU HISTÒRIC DE LES ALQUERIES (1366-1964) (anys 1931 a 1934) i també a l’Hemeroteca històrica de les Alqueries (1898-1969).

Sinopsi

Suny, Rosa, Maruja i Lola, antigues alumnes de l’Escola de la Palmera en els anys 50, conversen sobre diferents aspectes del seu pas per aquella escola i conten anècdotes molt divertides.

Transcripció

Encarga Gimeno.- …Pues jo a ixe parvulitos que va anar Borja no vaig anar, jo vaig vindre ací. Ademés veníem en un autobús blau i blanc [risses]. Mos arreplegaven davant del Consum, i veníem hasta ací. Jo vaig fer parvulitos ací, i l’EGB el vaig fer en el [CEIP] Pintor Sorolla ja. Però estes dones —que, vaig a dir-vos una cosa: són alumnes meues! [risses]— han vingut perquè els he demanat que per favor que vingueren a contar-vos la seua escola. Ahir vam estar en l’escola de la carretera, de Bellaguarda, i van vindre dos dones i vos van dir lo que elles feien allí.

Maruja.- Aquelles serien més jóvens que mosatros, en aquella escola.

Encarna.- Pues elles, que són més majors que les d’ahir —ahir va vindre Puri i una xica que no sé explicar-vos qui és.

Maruja.- És perquè allí eren més jóvens.

Xiquet.- Conchy?

Encarna.- Conchy? Pues Conchy. (…) Elles van a contar-vos com era esta escola, alguna anècdota si se’n recorden; algo d’una llet… algú va parlar ahir, me va dir algo de la llet… Si elles no se’n recorden —perquè tamé tenen a vegades vergonya com vosaltres— [risses] jo els faré alguna pregunta, i vosatros podeu alçar la mà i preguntar. Vale? Vos pareix bé? Vos abellix conèixer lo que era antes? Bueno: ella és Suny, ella és Rosa, Maruja i Lolita. Vale? Pues qui vol començar, xiques? Lolita? Aixina, comencem aixina. Lolita, conta lo que vulgues als xiquets.

Una imatge actual de l’Escola de la Palmera.

Lolita.- Mira, mosatros (…) ací antes no veníem els xiquetes i les xiquetes juntes. Els xiquets anaven ahi i les xiquetes ací. I ací n’hi hava una acera com esta però més xicoteta. Entonces els xiquets d’ahí no podien passar, i les xiquetes d’ahí tampoc. I els xiquets —d’això me’n recorde jo—, les xiquetes mos ficàvem ahí i els xiquets tots en fila cantant el “Cara al sol”, que vosatros no sabeu lo que és [risses]. I después no res, mira: ací esta finestra, quan mosatros veníem estava una classe que eren els parvulets. I después era un pasillo recte i estaven les nostres classes dels més majors. Bueno, jo als parvulets tamé he vingut, eh?, perquè jo he vingut sempre ací. I davant hi hava un quarto que era el de les mestres, i allí se calfaven el café o la llet o lo que feren.

Bueno, si ho dic tot jo elles què diran?

Encarna.- Bueno, tu conta-ho tot que después ja diran elles lo que vulguen.

Lolita.- Mira, teníem uns jardinets, que estaven rodant per ací. El meu era el de la punta, i a vore quina el feia més bonico de totes, i cada una se duia les plantetes. N’hi hava un arbre que tenia un assientet. Un assiento, i allí mos assentàvem i una amigueta nostra, una compañera, pues mos cantava, i mosatros pues ballaríem, ja no me’n recorde [risses]. Juàvem al pati…

Bueno, seguiu si nos ja ho dic tot jo. Digau vosatros lo del xocolate, lo de la llet.

Maruja.- No, de la llet Rosa, jo no me’n recorde de la llet.

Rosa.- A l’hora del recreo pues féiem llet en pols. Baix d’eixe arbre, en un foguer de petróleo pues ahí féiem la llet, i después la repartien pals xiquets, sí.

-Jo no me’n recorde d’això.

Encarna.- Tots esmorzaven llet.

Maruja.- Lo que no me’n recorde és si eren totes les dies.

Lolita.- Sí, era totes les dies. I después quan eixíem pa berenar mos donaven un trosset de formatge que a mi no m’agradava.

-Formatge, sí.

Lolita.- I ma mare volia que me’l menjara, però a mi no m’agradava. Ai mare, quan me ficava allò tan moll a la boca! [risses] I ale, ja mo n’anàvem amb un trosset de formatge cara a casa. Mos alimentaven!

Encarna.- Aixina que esmorzar esmorzàveu llet i berenar un tros de formatge. I dinar dinàveu ací?

-No, no, dinàvem en casa.

Maruja.- I veníem a peu, perquè entonces no mos duia ningú en autobús. Jo vivia davant de la Mina, de Torre la Mina, i veníem a peu. Les mestres venien en autobús, i parava l’autobús —de Castelló, de Vila-real, d’a on fóra la mestra— i junt amb les mestres tots els xiquets mo’n veníem a escola.

Rosa.- Tots per avall. Al bar de Campos, no?, quedàvem al bar de Campos, i veníem per esta carretereta avall.

Maruja.- I anàvem per ací per la senda. Per una senda que n’hi hava allí…

Lolita.- Claro, totes les sendetes d’entonces.

Maruja.- Perquè vosatros esteu molt bé.

Encarna.- I vos pregunten: “no arribàveu tard mai a escola”?

Rosa.- Ai, no, no, no, no, no…

Encarna.- I si arribàveu tard què passava?

Suny.- No res. Entràvem i ja està.

Maruja.- …però si no sabíem la lliçó mos castigaven.

Encarna.- Si no se sabien la lliçó les castigaven. Ahir tamé… a vosatros com vos castigaven?

Maruja.- Ui, amb braços en creu.

Rusi.- Dalt de la finestra amb un llibre al cap i que no te caiguera [risses].

Lolita.- A mi no m’han castigat mai, eh? Dalt de la finestra jo no he pujat mai.

Suny.- I mos ficaven les orelles de burro [risses].

Lolita.- Tu has pujat? Tu tampoc [a Maruja]. [5 min.] Mira, ademés mos ficàvem aixina [en cercle] totes en tirera, i anava preguntant, preguntant, preguntant. I anàvem passant, passant, passant. I a mi només me passava ella, eh? [risses] I quan me passava me n’anava a casa plorant i hasta que la tornava a passar estava plorant.

Encarna.- Passant perquè el que s’ho sabia el posaven davant?

Lolita.- El posaven davant.

Encarna.- El que més sabia davant i el que menos sabia darrere.

Lolita.- I Maricarmen… Maricarmen Usó, no sé com dir-t’ho…

Rosa.- La Perica.

Encarna.- És igual.

Lolita.- Bueno, igual té…

Encarna.- Una dona.

Lolita.- …que no saps qui és.

Rosa.- La que tenia corseteria allí dalt al Quadró.

Encarna.- Ah, ja sé qui és.

Lolita.- I quan jo ja estava la primera o la segon ja no plorava. La primera.

Encarna.- L’auela d’Adrián. Mira Adrián, estan contant una anècdota, escolta-la.

Lolita.- L’auela d’Adrián és la que… —qui és, Adrián?—.

Encarna.- Alça la mà, Adrián.

Lolita.- Pues mira, Adrián, t’auela estava allà davant i mos cantava. T’auela era molt cantaora, i molt lista! Dis-li-ho, dis-li-ho. Digues: ho ha dit Lola [risses]. Molt lista. I s’auela, Maruja… i Lolita la Peregrina tamé… i jo, a vore, totes volíem estar les primeres, i quan no estàvem pac a… si no s’ho sabíem, darrere. I hale. I esta que s’ho sabia tot [a Maruja] [risses]… hala, ja me passava.

Maruja.- Oi, para, para, para! I ara no me sé res! [risses].

Lolita.- I t’auela tamé, Adrián; t’auela era molt lista.

Rosa.- Mos preguntaven, no?, una pregunta del llibre. Jo era la que feia set, m’adeprenia de memòria la pregunta set i s’acabó [risses].

Lolita.- Ah, jo totes, jo totes.

Maruja.- Jo la veritat és que m’agradava molt anar a escola.

Lolita.- Jo també, jo tamé.

Rosa.- Jo no.

Encarna.- El xiquet vol preguntar algo. Víctor, què vols preguntar?

Víctor.- Ara t’agrà el formatge?

Lolita.- Ara m’agrà tot, rei. Vaig a contar-vos un atra cosa. A vore, què està…? Pablo Trenco està?

Encarna.- No, Pablo no està.

Lolita.- No és este?

Encarna.- Este és el de Noelia Albalate. El net de Albalate.

Lolita.- Ah, bueno pues igual té. Pues el mestre tenia una neboda que tamé venia amb mosatros a escola. I estaven els problemes, el resultats, en un llibre. Tu no te’n recordaràs però mosatros sí.

Suny.- En el llibre, sí.

Lolita.- N’hi haven xiquetes que no eren tan… tan listes com unes atres, i allà mos pugem la neboda i jo per la finestra a agarrar el llibre amb els resultats pa donar-lo a les atres xiquetes. Se va enterar la mestra i vam estar castigades un mes [risses].

Encarna.- Un mes, eh? No un dia o dos dies.

Lolita.- Però lo més normal és que el problema jo el tenia fet, i Finita tamé. —Finita sí que saps qui és, la Perigalla, no?—.

Maruja.- I ara vosatros teniu un llibre de matemàtiques, uno de naturals, uno de socials… Mosatros teníem un llibre pa tot. No teníem un llibre de socials, un llibre de…

Rosa.- D’ahí passava als atres, claro.

Suny.- Dels germans el passaven, claro.

Maruja.- Un llibre pa tot, allí estava tot.

Encarna.- Un llibre pa tot i pa tota la família. És que ara els xiquets se creuen que mosatros hem estat com ells, perquè jo els meus nets a vegades fan… jo faig: vosatros no heu sabut com mosatros estàvem, eh? Perquè un llibre i no teníem lo que tenen ells ni mucho menos, no teníem res. Però ara els xiquets se creuen que sempre ha segut igual.

Suny.- Un plumier de fusta… de fusta.

Encarna.- No tenien bolis com mosatros, teníen una plumeta que banyaven en el tinter. I amb això escrivien, i cada vegà tenien que anar banyant.

Rosa.- Aquell xiquet vol preguntar, aquell xiquet.

-Quantes pàgines tenia el llibre?

-Ui, moltes pàgines! Gordo, gordo.

Suny.- Era gros perquè en un llibre anava tot.

Maruja.- Después mira, quan era el Dia de la Madre pues a lo millor mos feia fer un mocadoret o mos feia fer un mantelet. Féiem labor.

Rosa.- Féiem labor de vesprà.

Encarna.- Hi havia una assignatura de labor, totes tenien que adependre a cosir.

-Sí, sí.

Rosa.- Jo encara tinc el llibre de la labor. Tinc el llibre.

Maruja.- Jo tinc un mantelet que vaig fer pa ma mare.

Encarna.- El xics tamé tenien que cosir?

-No!

Encarna.- I els xics què adeprenien?

Rosa.- Què feien, els xics? Què farien?

Maruja.- Pues juar.

Lolita.- Jo d’això no me’n recorde. El meu germà quan als set o huit anys va passar als Salesians no sabia ni fer la o. No feien res.

Suny.- Als xics quan els castigaven ficaven aixina els ditets i amb la regla…

Rosa.- Don Antonio! Don Antonio…

Encarna.- Els xics tenien mestre i les xiques mestra.

Rosa.- Don Antonio, no sé si te’n recordaràs d’ell. Un tio de Fina, la del Trenco. Ell venia borratxo ja de la Creueta [risses].

Encarna.- El mestre venia borratxo!

Rosa.- Venia borratxo, sí, sí, sí. I els parlava de vosté als xiquets.

Lolita.- Això no ho haguera dit jo [risses].

Maruja.- I li feien xantatge, que el meu home dia: “ha vingut Don Antonio i li hem dit: si no mos dixa anar a d’això li ho direm a la seua dona”, i ale, i movien enseguida [risses].

Encarna.- Li feien xantatge al mestre! Ho heu sentit tots? [10 min.] Això ara no podem fer-ho. Li deien al mestre: “com ha vingut borratxo dixe-mos anar allí, i si no li ho direm a la seua dona”! [risses]. I l’escola per dins com era? (…)

Rosa.- Bancs de madera.

Maruja.- Què n’érem, dos o uno en cada banc?

Lolita.- Mira, estava la taula de la mestra allà, i después n’hi havien uns banquets que eren a dos: dos, dos, dos…

Suny.- Bancs de madera, pupitres.

En esta fotografia veiem a un grupet de 24 xiquetes dins l’aula. Veiem quadrets amb motius infantils en les parets, un armari amb textos de plantetes, i sobretot, els pupitres de dos places amb l’Enciclopèdia, l’estutx de fusta, les llibretes i els tinterets plens de tinta per a escriure, que podia voltar-se i donar molta faena per a netejar-lo. Foto col·lecció particular de Rosa Menero.

Encarna.- Pupitres de madera dels que s’alçava la tapa.

Lolita.- I ací als parvulets eren tauletes.

Suny.- Ah, sí, unes tauletes xicotetes.

Encarna.- Entonces teníeu dos classes.

Rosa.- Eren tres. Sí, xiques, xiquets xicotets i els xics.

Maruja.- Bueno però això és apart.

Rosa.- Tres classes n’hi haven.

Maruja.- Sí, però els xics era una cosa i mosatros ahí era un atra.

Rosa.- Era un atra, i els parvulets un atra.

Encarna.- Tres classes n’hi havien? Ara només tenim dos aules. Ara en el Casal tenim un aula gran, un atra aula gran i ahí darrere hi han dos… un oficina i els asseos, i una cuina. Però antes tenien aules: una pals xiquitins, una pa les xiques i una pals xics. I entonces els xicotets de parvulitos anaven tots junts.

-Anaven tots junts.

Encarna.- I quan vos separaven, quan teníeu quants anys?

Lolita.- Jo què sé, quan faríem… jo què sé, antes no era tercer, quart, quint… Jo no me’n recorde.

Suny.- Als quatre anys entràvem i als sis mos passaven.

Rosa.- Però ahí venien xiquets i xiquetes.

Encarna.- En tres anys no venien a escola, venien als quatre. Quatre i cinc anys estaven xics i xiques junts, i als sis anys els separaven: als sis anys xics per un costat i xiques per l’atre. Hasta quins anys estàveu ací?

-Hasta els catorze.

36 xiquetes, el mestre i la mestra; ell és Don Antonio Porras López, de qui es parla en la xerrada, i ella Doña Isabel García Ferrada. Estan a la porta de l’escola, una gran portalada correguda. La foto està datada darrere el dissabte 13 d’abril de 1957. Era una escola segregada, amb un aula per a xics i una per a xiques, que tret del parèntesi dels parvulets no podien interactuar ni tan sols en el temps del “recreo”. També eren escoles unitàries, és a dir, en què s’ajuntaven totes les edats, des dels 6 als 12 ó 14 anys, i en les que un mestre es feia càrrec dels xics i una mestra de les xiques. Foto col·lecció particular de Rosa Menero.
Estes fotos les va aportar Rosa, i representen una documentació preciosa per visualitzar els relats de l’escola en els anys 50 i primers 60 del segle XX.

Encarna.- Ai, però això sé una cosa jo, que mos ho va contar unes dones que van vindre al saló de plens: que alguns acabaven als dotze i altres als catorze, perquè a algunes als dotze anys les traïen i les feien cuidadores. Ho he dit bé? [a Maruja].

Maruja.- Sí, això ho van dir allí, sí que és veritat.

Encarna.- Conta-ho, conta-ho. Amb dotze anys ja treballaven.

Maruja.- Això no me’n recorde ací quan vaig acabar. Perquè això allí qui ho va contar, qui?

Encarna.- Això ho va contar la mare de Betlem Albero.

Rosa.- Ah, Lolita, la teua consogra.

Encarna.- I també ho va contar la mestra, Clara la mestra.

Maruja.- Claro, però mosatros ací ja veníem hasta els catorze anys, als catorze anys ja acabàvem l’escola, ja no anàvem… Els que anaven a estudiar vale, però si no mosatros ja a l’almacén. N’hi hava qui, claro, en casa els traïen i cuidaven xiquets o anaven… a cuidar xiquets més que res.

Encarna.- Suny com és més jove acabava als catorze i acabava ja.

Lolita.- No, però mosatros tamé.

Encarna.- I a què juàveu?

Suny.- Ui, ací al mocadoret [risses].

Encarna.- Al mocadoret saber juar tots, no? A què més juàveu?

-Al corro…

Encarna.- Al corro sabeu juar?

Lolita.- …a la ratlla de Frància…

Encarna.- “El corro de la patata es particular, cuando llueve se moja como los demás”. Sí que sabeu, no? Dis-me. A què més juàveu?

Lolita.- Què serà la “ratlla de Frància”? Què era allò?

Rosa.- Una ratlla faríem, no?, i a l’atre costat… Saltar la ratlla seria, no? Ja no me’n recorde, jo.

Suny. Después tamé juàvem al io-io, que mos ensenyaven. Al io-io i a això que és…

Encarna.- El diàbolo.

Suny.- El diàbolo, tamé.

Encarna.- I el pati com era?

Rosa.- Com ara però de terra.

Encarna.- Elles tenien el pati de terra, i quan o venia no era aixina. Quan jo venia teníem: ahí n’hi havia terra i hi havia un arenero, un tobogan de ferro, uns colúmpios de ferro que podies escalar…

-…

Encarna.- No, porque estavan aquí. I ahí teníem una font redona amb uns foraets pac amunt que eixia l’aigua a xorro pac a dalt i tenies que ficar els morros aixina pa beure [risses].

Lolita.- Ah, al gallet, sí.

Una foto treta de la Col·lecció de Pilar Molés, en què s’aprecia el mur exterior, la porta i el camí de l’escola durant els anys 50.

Encarna.- I per ixa porta que era diferent, i per ahí tamé, jo ficava —mira què primeta estava entonces— ficava el cos i me n’anava per ací darrere hasta eixir al Caixer. El Caixer és el carrer que va des de les escoles hasta la iglésia vella. Entonces eren tot horts i la sèquia. I per ahí m’escapava jo [risses]. (…)

Maruja.- La meua filla quan venia ací, que tamé era de terra, quan venia a casa duia els bolsillos de terra, i Don Herminio que estava ací de mestre dia: “m’encanta vore-la juar”. Jo li dia: “ja ho crec, el bavero color rosa era negre”. Mira si juava amb la terra.

Encarna.- Alguna anècdota que vulguéreu contar?

Suny.- [15 min.] Bueno, pues ací era el zaguán i ahí teníem la Mare de Déu i en el mes de mayo…

-El mes de mayo cantàvem.

Suny.- …el mes de Maria. Portàvem flors.

Encarna.- Vosatros en l’escola no teniu ninguna Verge allí, però ací tenien una Verge…

Suny.- Ahí davant, i li cantàvem a la Mare de Déu, el mes de mayo. Li portàvem un ram de flors totes les dies.

Maruja.- “Venid y vamos todos con flores a María”.

Rosa.- [Canta] “Venid y vamos todos con flores a María…”

Encarna.- Rosa encara se’n recorda de la cançó que li cantaven a la Verge. La voleu sentir, cantar? Va, preparades?

-“Venid y vamos todos con flores a María. Con flores a María, que madre nuestra es” [risses]. Un aplauso, no?, un aplauso!

Encarna.- Algú de vosaltres vol fer-los alguna pregunta?

Maruja.- I quan féiem el betlem anàvem a buscar el llimac aquell… el musgo ixe pa fer el betlem.

Encarna.- A on estaven els XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX 16:08?

Suny.- Ahí hi havien uns quartos, tot ple de quartets amb uns vàters xicotets i una pica pa llavar-mos les mans…

Encarna.- I eren vàters o eren forats?

-Eren vàters. Eren xicotets però eren vàters.

Encarna.- Elles tenien vàters xicotets.

Suny.- Les mestres el tenien apart.

Encarna.- Les mestres tenien el vàter apart, i elles tenien el vàter xicotet com els que vau vore el dimarts en l’escola parvulari de Pintor Sorolla. Però tamé hi havia uns vàters que no eren en forma de vàter, era com un plat de dutxa amb un forat gran, i entonces pa pixar pixaves dret, les xiques tenien que acatxar-se aixina pa pixar-se.

Rosa.- Teníem marcats els peus, un peu a cada puesto.

Encarna.- Bueno pues vos ha agradat que vingueren i mos contaren estes coses?

-Sí!

Encarna.- Pues els fem un aplaudiment?…



Participants Suny Rambla Salvador, Rosa Menero Capella, Maruja Miró Martí, Lola Sifre Vicent
Organització Encarna Gimeno Fuster
Títol Escoles de les Alqueries: la Palmera
Temàtiques Escola, infància, postguerra, dona
Data i lloc de la gravació Dijous 8 d’abril de 2021
Gravació i edició Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/OsyIpFFShfU
Extracte  https://youtu.be/n-rEIaAcA0g
PDF