Hem tingut el privilegi d’assistir a una conversa a quatre veus amb alguns dels protagonistes del procés de Segregació de les Alqueries. Aguaitem tant a la història d’aquell procés com a la intrahistòria, a la quotidianitat del treball de l’Associació de veïns “Virgen del Niño Perdido”, que era el recolzament jurídic necessari per a la Coordinadora de la Segregació. També es parla del difícil treball de la Gestora que durant any i mig (fins a les següents eleccions locals) es va fer càrrec del nou municipi. Els germans Paco i Delfineta Llorens, Batiste Balaguer i Otília Melià ens regalen un relat viu, divertit i en complicitat, en primera persona, una versió privilegiada del naixement del nostre municipi des del punt de vista del sector progressista de la població.

Pensem que és una sort comptar amb un relat directe d’aquell procés històric per al nostre poble, i que possiblement no hi havia fins ara un document tan precís i estimulant. Per a nosaltres és un privilegi comptar amb la seua confiança i simpatia.

I a més ens van convidar a dinar!

En este cas hem aprofitat la transcripció completa per a puntualitzar algunes poques informacions.

Sinopsi

Els germans Paco i Delfineta Llorens, Batiste Balaguer i Otília Melià parlen del procés de Segregació, des de l’Associació de Veïns a la Coordinadora, i de com ho van viure des de la primera fila absoluta.

Transcripció

Batiste Balaguer.- …en resumidas cuentas la entrevista de Otília és perquè va ser presidenta de l’Associació de Veïns substituint a Tere Rius.

Paco Llorens.- Ah, però ja va això?

Està enxufat…

Otília Melià.- No, però seguim parlant normal.

BB.- La Junta directiva de l’Associació de veïns, que no tenia res que vore amb la Coordinadora encara que anàvem tots a una, entonces vàrem decidir buscar a una nova presidenta, com Tere Rius no… Entonces vàrem pensar en dir-li-ho a Otilia Meliá, i Otilia Meliá d’entrà va ficar… no va dir que no però es va quedar un poc… i la vam espentejar una miqueta i al final la seua resposta va ser que… “bueno, jo accepte sempre i quan estiga arropà per tots vosatros”. Va ser aixina o no? Va ser aixina. I claro, com no l’anàvem a arropar?

OM.- Quatre secretaris vaig conseguir. Que normalment se’n té u i avant, però jo ne vaig tindre quatre. (…) Bueno, vaig acceptar i vam escomençar. Però sempre units, sempre molt a la Coordinadora de Segregació perquè teníem que estar sempre tots molt junts, perquè ells eren els que duien com si diguérem… la batuta, i mosatros dúiem tamé la batuta però sempre al costat d’ells i recolzant-los perquè ixa finalitat era la… Claro, la Segregació… la Coordinadora no era una entitat jurídica, no podien tindre… Entonces tenia que estar constituïda dins d’una associació de veïns, i per això se va constituir l’Associació de veïns. No podia estar d’un atra manera.

BB.- I d’ahí vam escomençar a treballar, conforme veníem fent-ho ja des de que vam escomençar i que presidia Tere Rius, continuava treballant la Comissió de cultura, la Comissió d’urbanisme…

OM.- Tere Rius seguia igual amb mosatros, havia dixat la presidència però seguia igual treballant dins de l’Associació.

BB.- …la Comissió de sanitat, i a banda d’ixes comissions estava un apartat que era la Coordinaora. La Coordinaora treballava pel seu cómpter, més independent que les atres comissions, que mosatros mos reuníem molt habitualment… I bueno… Quantes activitats féiem?, pues moltíssimes activitats: tallàvem carreteres, anàvem a la Diputació a manifestar-mos…

OM.- A protestar, amb pancartes… Venia la motoritzà… jo treballava entonces en Vila-real, en el Centro de salut, i Carceller, el alcalde d’entonces, teníem que fer una manifestació, se va enterar i me va enviar a la motoritzà a prohibir-mos la manifestació, si no mos tancaven a tots. Dóna’t cómpter.

BB.- Igual vam tallar la carretera. I después una de les que van tindre tamé molta… molt de eco en aquell temps va ser quan vam anar a aquell pleno a Vila-real, i quan se va acabar el pleno…

PLl.- Vam anar a més de uno, no? Més d’un pleno vam anar.

OM.- Però ixe va ser sonat perquè mos vam tancar dins de l’ajuntament.

PLl.- Ixe va ser el famós, però vam anar a més plenos.

BB.- Quan se va acabar el pleno mos vam quedar allí dins, mos vam tancar.

OM.- Tota la nit mos vam quedar, i mos vam quedar tancats.

BB.- Mos enviaven al carrer i mosatros no mo n’anàvem [risses].

OM.- Mosatros no mo’n vam anar, no. Vam estar allí pràcticament tota la nit.

BB.- En después un atra volta vam anar a la Diputació amb pancartes, perquè anava Lerma no sé a què a la Diputació i… Mosatros a on podíem… algunes nits eixíem a ficar “aquí empieza el término de Alquerías”.

OM.- I amb bolsetes amb tinta xina vam anar per tota l’autopista i tiràvem a totes les pancartes que no… a lo de Borriana tiràvem pa… tiràvem pa que borraren lo de Borriana perquè no teníem Alqueries posat. Per cert que els quintos tamé van tatxar tots els carrers de Alqueries perquè posava “Vila-real”. El nom del carrer i “Vila-real”, entonces el quintos tamé van… O siga que estàvem… tot el poble estava molt mobilitzat i molt preocupat i molt sabedor de lo que volíem. Lo que volíem era ser poble, per dalt de tot. I això ho teníem que conseguir fora com fora.

BB.- La prova evident és que vam votar, vam fer el referèndum i van votar el noranta per cent. Noranta-nou o per ahí.

PLl.- Quan vam arreplegar les firmes que eren preceptives hi hava una norma que era, o que un notari certificara [5 min.] les firmes, que això valia un pastón, o el secretario de Vila-real que les certificara, i ahí li teníem que agrair molt al secretari de Vila-real, que se va brindar a vindre… quatre dies… i van firmar el 94% de la població major de 18 anys.

OM.- Sí, ademés sense cobrar.

PLl.- Per la vesprà, quan acabava la faena. I el noranta per cent de la gent de les Alqueries va firmar. I alguns que vivien en el carrer de Borriana, perquè les Alqueries té un carrer que és de Borriana, que és el carrer Sant Roc, pues ixos no van poder firmar. No van poder firmar.

OM.- Claro, perquè estaven empadronats en Borriana.

Delfina Llorens.- No van firmar, per què?

PLl.- Que no van poder firmar, Victoria, perquè vivien en Borriana. Estaven domiciliats en Borriana, claro.

DLl.- Vivien en Borriana perquè ells vivien a la part de baix, i això perteneixia a Borriana, no?

PLl.- L’estació fa un quadro al terme,  i això perteneixia a Borriana. Sin embargo els servicis els tenen de les Alqueries. Però bueno, tampoc li van demanar mai a l’ajuntament de Borriana que això ho cedira. Perquè claro, implicava l’estació tamé.

BB.- És per lo mateix i ademés tamé… no era molt important a l’hora de… perquè este matí ja ho parlàveu vosatros dos a l’hora del Pla Redó: pa què tenim que estar ahí peleant per el Pla Redó si sabem que és nostre? Si mosatros sentimentalment creem que és nostre, no mos fiquen ninguna valla pa no passar… Pues és igual. I ara és evident: ara te’n vas al Pla Redó i quan entres en el terme de Vila-real, una caguerà de carreteres, o de camins. I quan arribes al terme nostre, ara ho han arreglat: el camí Artana, una volta arribes al terme de Vila-real, desastre.

PLl.- Perquè és que claro, Vila-real ho té molt lluny. Ademés Vila-real, si les Alqueries i tots els atres pobles ja no viuen casi de l’agricultura, imagina’t Vila-real. Vila-real menos encara.

BB.- Sentimentalment mosatros considerem que és nostre.

PLl.- A mosatros mos va beneficiar el tindre el riu. Que el riu mos fera de línia, això mos va beneficiar molt perquè era un límit natural que d’ahí no podíem passar. I això ja haguera segut… Llevar-mos el riu, la mitat del riu havera segut ja dir: “ie, mos fiquem… Vila-real a la paret de les cases, no?”. Això havera segut ja…

BB.- I per baix està la sèquia de Nules, lo que diuen el camí la Ratlla.

PLl.- Lo ideal era lindar amb Betxí, Nules, Borriana i Vila-real, claro. Però amb Betxí no va poder ser. Amb Nules sí.

BB.- De Nules mos separa el Barranc de Nules, i de Betxí mos separa la Ratlla. Per la Ratlla que separava a Vila-real, continua…

PLl.- Sí, però de Betxí a mosatros ara mos separa el camí les Voltes, que és el límit que va marcar la Generalitat.

BB.- Sí, mosatros amb Betxí no tenim…

OM.- …molta relació de veïnat, però en l’ajuntament si que són bones.

PLl.- Amb Betxí tenim una bona relació quan a les festes de Sant Antoni.

OM.- Claro, perquè anem allí tots els anys a celebrar Sant Antoni

PLl.- Que mosatros gastem la Muntanyeta com si fóra nostra. Perquè tota la vida ho hem considerat pràcticament… no nostra però casi.

BB.- Hi ha una anècdota de Sant Antoni, que jo me’n recorde perfectament: que Sant Antoni té una ermita i ixa ermita té una campaneta, i totes les dies a la una tocaven la campaneta. Hi hauria algú allí pa tocar-la. I a dinar. Tocava la campaneta de Sant Antoni i els treballaors a dinar. Que allí al Pla Redó estava ple de gent treballant, cosa que ara no hi ha casi que ningú. Tocaven la campaneta, com a Borriana tocava la papelera del Mijares.

PLl.- Sí, en Borriana tocava la sirena de la papelera.

BB.- I a la una… perquè se dinava a la una. Per això jo dine a la una, tots els dies [risses].

PLl.- La papelera sí que se sentia de lluny.

OM.- [A Batiste] Per antecedents, per antecedents…

BB.- En ma casa alplegava la una, a dinar. Però saps per què dinaven a la una? Perquè eixien de l’almacén a la una i tenien un hora pa dinar. Entonces dinaven a la una per collons.

PLl.- En realitat amb lo del terme la veritat és que mosatros no vam fer ninguna força.

BB.- Sí, perquè teníem molta gana de…

OM.- Perquè vam vore que ho teníem bé i que no valia la pena pleitejar per més tros de terme.

PLl.- Teníem la Segregació i que això no anava a suposar res per la viabilitat d’un municipi.

OM.-  Econòmicament estava estudiat en l’Expedient.

BB.- I el poble ha prosperat barbaritats. Encara que l’ajuntament ha anat a ratos a maneres… però el poble pues ha crescut moltíssim. I avant. [10 min.] I la seua gestió se va acabar perquè ja no feia falta l’Associació de Veïns, encara que sí que feia falta, vam decidir que continuara però tu vas dir que no…

OM.- I va continuar Rosa Moles.

BB.- Entonces es va quedar Rosa Molés. Que si vols tamé la pots entrevistar.

  1. Però és que, claro, ja no tenia tant de sentit. Una societat de veïns sempre és bona en un poble, perquè se lucha… Però claro, se veu que mosatros havíem luchat tant ja, tants anys i tan emocionalment estàvem cansats, teníem un objectiu concret, ixe objectiu el vam aconseguir, pues ja pareixa que… com el part, no?, que quan parixes dius: ja estàs tranquil·la i descanses [risses].

BB.- Van ser deu anys de lluita intensa, sí.

OM.- És que eren moltes reunions, moltes nits, moltes “a vore què fem pa donar-mos a conèixer i ixir en els diaris”. I fer coses pa que mos veren i estar ahí en primera línia. Que veren que ahí n’hi havia un poble que sí que volia, de totes les maneres. I Vila-real oposant-se-oposant-se, claro, imagina-t’ho. Inclús la gent… i van firmar, la gent. Jo tenia… fixa’t que jo treballava en Vila-real. En tot el procés jo treballant en Vila-real, i les companyeres firmant. Jo feia: “no firmeu perquè és inútil, anem a ser poble” [risses]. I elles que no i que no, claro, és que… “No porque… -Ja ho voràs tu, no ha de conseguir? Vos quedareu tots en la cara mocà”. A pesar de que tinc molt bones amigues.

PLl.- Vila-real era pues… lo mateix que passa en tots els puestos. Que quan u té una cosa pareix que vagen a furtar-li-ho i pareix que vaja a morir-se de fam en después.

OM.- Però mira, la cançoneta que tenien era… igual el l’ajuntament que la gent de Vila-real sempre dia: “no podreu sobreviure; no podreu sobreviure de ninguna manera. No sereu suficients”. Dic “bueno, pues ja mos apanyarem”.

BB.- Pues ja ho érem, ja ho érem.

OM.- Bueno pues ja mos apanyarem, tu per què te tens que preocupar? Ja mos apanyarem. I això ho tenien clavaet, però és que entre l’ajuntament i la gent tots ho dien igual. “No sereu, no sereu…”.

BB.- Això estava suficientment demostrat en el Expedient.

OM.- I per això te dic jo que ho teníem… econòmicament estava massa estudiat de la solvència econòmica (com s’ha demostrat) però com l’ajuntament era el mantra que tenia, pues la gent, claro, te repetia el mateix mantra.

PLl.- En la época d’Ayet la tensió se va rebaixar molt.

OM.- La tensió se va rebaixar amb Ayet i la gent  de Vila-real se van enfadar amb ell perquè pensaven que ho donaria tot.

PLl.-  Ayet va tindre un sector de Vila-real en contra perquè Ayet ja va ser dialogant, ja vam tindre a nivell polític alguna reunió amb la Conselleria, en València, pa tratar el assunt…

  1. Va vindre tamé Guardiola [Felip Guardiola i Sellés] a parlar amb mosatros. Hi havia un altre talant mes dialogant.

PLl.- Ja… ahí ja va ser… no va ser el tancament de Carceller, que ixe era un… vamos… un prepotent.

OM.- No volia saber res de la Segregació.

PLl.- Hasta que no el vam enviar no se’n va anar.

OM.- La gent se va enfadar amb Ayet, eh?, la de Vila-real. És que a mi m’ho van dir a la cara. Claro, jo és que estava treballant allí, jolines; feia: “Ayet vos ha donat la Segregació”. No, Ayet no mo l’ha donat: mo l’ha donat el Supremo. De Ayet nada de nada. “Vos ha donat…”. No, no, no senyora. No mos l’ha donat Ayet, què té que donar, Ayet, la Segregació? No l’haguera donat ni de conya. No, una cosa és que dialogara i mos sentira i parlàrem… i anàrem a parlar a l’ajuntament junts, i un atra cosa és que la donara. No senyora, l’ha donà el Supremo, i hem anat al Supremo i a tot lo que fera falta.

PLl.- Lo que passa que, claro, en después mentres se va negociar la partició del terme, que si mo lo endúiem tot -que era lo que dia el Supremo: ahí van haver unes negociacions que va intervindre Guardiola, el conseller d’Administració, i claro, tamé tenia que intervindre Ayet, tenien que intervindre amb mosatros, i entonces claro, això la gent s’ho va pendre com si Ayet havera cedit de colp. O siga, quan… els que vam cedir vam ser mosatros, que no vam dir… Bueno, vam aplegar a un acuerdo…

OM.- …un acuerdo i vam dir: hasta ahí mos enconformem i ho tenim.

PLl.- …mos donen això pues què fem? Pues vale.

OM.- Sí, claro.

PLl.- Borrón y cuenta nueva, no? I allí se va acabar la història, si Carceller haguera continuat de alcalde tot el procés  haguera segut diferent, això està clar, perquè mosatros estàvem massa decidits [15 min.]. A nivell polític havera segut diferent.

BB.- Quan el dossier va arribar al Tribunal Supremo se veu que Carceller va fer un escrit al Ministeri amenaçant que si el Consell de ministres dia que sí a la Segregació, Vila-real dimitia… per complet el ajuntament, se dixaven l’ajuntament. Claro, el Consell de ministres va dir que no…

PLl.- Bueno, ixa és una història que va passar antes d’anar al Suprem. Això va ser en el congrés del CDS en Palma de Mallorca.

BB.- Sí, però ixe dossier anava dins de l’Expedient, i el Tribunal supremo va vore ixe document, i en ixe document se veia coacció i mala fe. I això va ser lo que els va animar.

PLl.- Mosatros vam tindre la ocasió de tindre la segregació sense tindre que haver alplegat al Supremo. Quan estava Suárez de president va haver el congrés en Palma de Mallorca que va ser quan el van defenestrar a d’ell. Entonces mosatros teníem un valedor que era Enrique Monsonís, que era el president de la Generalitat -circumstancial, que era provisional-, i a mosatros mos va afavorir. I tu te’n recordaràs que vam estar…

OM.- Sí, que vam anar a sa casa, sí.

PLl.-  vam estar pendents en casa… perquè mosatros estàvem en casa i tots pendents del teléfono, a vore què passava en el congrés de Palma. Perquè en el congrés de Palma anava la segregació de les Alqueries.

OM.- Sí, però ahí el que se va posar pel mig…

PLl.- Lamo de Espinosa [Jaime Lamo de Espinosa Michels de Champourcin] era el valedor de Vila-real, que era ministre d’Agricultura. I era el valedor de Vila-real.

OM.- De Carceller.

PLl.- I en después teníem un atre valedor, que era Michavila, que tamé estava entre ací i entre allà. Tamé teníem a algun enemic dins de casa que treballava en contra. I resulta que el congrés va ser un… se va muntar un follón amb Suárez…

OM.- I Lamo de Espinosa és el que ho va tombar.

PLl.-. …i el tema de les Alqueries va desaparèixer de la taula. I entonces al teléfono, Monsonís: “No hi ha res a fer, açò s’ha acabat, ací és un desastre que a Suárez el tiraran fora i que…”. Bueno, i mosatros claro, ja vam tindre que continuar per un atre camí. Tamé hem de dir que vam tindre una miqueta d’apoyo en el Supremo. Un magistrat del Supremo, de la sala a què tenia que anar el expedient tenia una relació amb una dona de Borriana, molt relacionada amb les Alqueries. Anaven a veranejar a Setaigües ixe, a Titaguas, i ixe senyor quan va entrar el dossier en el Supremo el va mirar i el va mirar amb bons ulls tamé. I això va ser un punt favorable, a part de la raó. A part de la raó, perquè tota la raó era nostra.

OM.- Les Alqueries no mai s’ha sentit unificà, amb Vila-real.

BB.- Mos acusaven de ser burrianeros, els de Vila-real.

OM.- I no és de veres, tampoc no és de veres: a Borriana s’anava, al mercat i a tots els puestos, perquè estava propet…

PLl.- I teníem teléfono per Borriana i correus per Borriana.

OM.- No, però és que era a dos quilòmetros, no a sis. És que la distància comptava. Però no en sentiments: les Alqueries no mai s’ha sentit de Borriana. Mai en la vida.

BB.- Ni de Vila-real tampoc.

OM.- I de Vila-real menys.

PLl.- En Vila-real pues teníem una relació… Home, lo que jo t’he contat de la banda, és un sector de gent de la banda, lo que contava ella que treballava allí i tenia gent en contra, pues jo personalment tamé vaig notar que dos o tres músics que eren influients en la banda pues ja mos miraven a mosatros, la banda de les Alqueries, de mala manera: tot per la Segregació. Però bueno, allà ells [risses]. Jo lo que volia dir és que, en quant a la sort que vam tindre mosatros, i gràcies a Enrique Monsonís tamé: [20 min.] Enrique Monsonís lo que mos va afavorir en ficar-mos en contacte amb Enrique Bueso. Mosatros vam anar a la Conselleria a parlar amb el president Enrique Monsonís, i li vam dir: mosatros necessitem un abogat. “Ah, necessiteu un abogat? -Sí… un abogat… -I ell mos diu: Un abogat que siga especialiste en dret administratiu”…

OM.- … va ser el segon abogat que el primer va ser Antonia Tirado, que va encapsular el Expedient de segregació i a Enrique Bueso li va parèixer correcte.

PLl.- Sí, però això a d’ell ja li ho havia contat. Li ho havia contat però no amb micro. Entonces diu: “ah, necessiteu un abogat? Diu: pues jo el tinc el abogat, ara vo’l presentaré”. Total, que el crida i… a la porta, no vam entrar ni dins al despatx, mos vam quedar a la porta perquè ell no sé a on se n’anava. Total, que diu: “mira, esta gent necessita un abogat pa este cas”. Total que se queda mirant-mos i mos diu: “Ah, pues me gusta el caso” [risses], i a partir d’ahí va ser el camino de rosas.

OM.- Bueno, Enrique Monsonís està unit a la família. No som família però… És família de família, tenim una relació estreta.

PLl.- Sí, el nostre cunyat, casat amb la germana d’Oti és cunyat de Monsonís. O siga, Monsonís casat amb una germana de Norberto.

OM.- Vull dir jo que algo tamé se…

PLl.- Home, jo vaig conseguir un piano pa la banda de música gràcies a d’ell; el dia de la boda de la germana.

OM.- Claro, és que ell va ser el padrí, jo la padrina de la meua germana. Vull dir jo que tenies confiança per poder parlar i demanar coses, sempre tens una miqueta més de favor, no?, que te favorisquen.

PLl.- Sí, ell tenia que ser el padrí de la boda i se va retrassar, i vaig tindre que ser jo el padrí.

OM.- Vaig entrar jo amb un padrí i vaig eixir amb ell de padrí.

PLl.- Jo vaig entrar de padrí i va eixir ella amb l’atre padrí [risses]. I en ixe casament jo li vaig dir: “mira, Enrique, mosatros en la banda, que som una misèria, necessitaríem un piano pa que la gent per lo menos el oït i tal…”. Total que al final mo’l va conseguir el piano. Sí. Però bueno, són anècdotes que….

OM.- D’alguna manera Monsonis tamé ho sentia, lo de la Segregació era una cosa que tamé… mos donava la raó, ell tamé pensava que sí, que era de justícia demanar-ho i que mos ho donaren.

BB.- A la presidenta de l’Associació de Veïns, que era la màxima autoritat, la Coordinadora, per ser qui era i per treballar per lo que treballaven, en certa manera eclipsaven el treball de l’Associació de Veïns…

PLl.- …en realitat, Batiste, el treball de fondo de la Segregació el portava la Coordinadora.

OM.- Sí, el portaven ells, i mosatros anàvem de acuerdo . Estàvem per recolzar.

PLl.- …el que tenia contacte amb el abogat, el que parlava, el que feia, si féiem, si no féiem, que això se transmitia…

BB.- Però per ixe mateix motiu jo expose que a d’ella, el mando de la presidència de l’Associació de Veïns, ells la eclipsaven, no a d’ella sinó a tota la directiva, perquè el treball d’ells era més rellevant i més important.

PLl.- Però això no era en realitat ningun motiu de discordància.

OM.- No, no, ninguno…

BB.- Però Paco, era aixina o no era aixina? Era aixina, perquè? Perquè ells tenien… ells anaven per davant de mosatros.

OM.- Al fin i al cap l’associació de veïns es va fer perquè la coordinadora estiguera dins de l’Associació de Veïns i pugueren treballar, perquè sense estar dins de l’Associació no hagueren pogut treballar. L’Associació la vam fer per ixe motiu

BB.- En el poble no hi ha ningun carrer que es diga “calle de la Asociación de Vecinos Virgen del Niño Perdido”.

OM.- No n’hi ha ninguna, no. Pues ho reivindiquem, i des d’ací li demanem a l’Ajuntament que li dedique un carrer amb el nom “Associació de veïns”.

BB.- I sí que hi ha un carrer que fica “calle de la Coordinadora”.

OM.- Bueno pues insistim amb la reivindicació.

PLl.- En realitat la gent a la que coneixia en la Segregació era a la Coordinadora. Qui parlava en els mítims?, qui feia les assamblees de la Coordinadora?…

OM.- Però qui estava tamé en els mítims? És que jo estava tamé al costat: al costat de Miguel o de Bodí, jo tenia que estar pel càrrec de presidenta de l’Associació de veïns.

BB.- La meua afirmació, Paco, no és pa crear una polèmica, [25 min.] és pa dir la realitat de lo que passava.

PLl.- Tamé dins de la Coordinadora teníem les nostre manies i les nostres diferències, no?

BB.- Mosatros teníem menos política que ells. Ells tenien més càrrega política.

PLl.- El assunt és que era polític, i això hi havia molta gent que no volia entendre-ho. N’hi hava molta gent que no volia entendre que això ho tenia que donar la política.

BB.- Nelo i Laura, la sort va ser que dins de la Coordinadora n’hi havien deu o dotze…

OM.- Deu.

BB.- Ne van escomençar trenta, i al final se van quedar els que tenien que quedar.

PLl.- Deu o dotze no: al principi en van ser coranta.

BB.- I al final se van quedar els que se tenien que quedar.

OM.- Deu.

BB.- Tots els demés sobraven. I entre ells la immensa majoria eren gent progressista. Això va ser tindre sort tamé, haguera pogut ser al contrari. Haguera pogut ser al revés, tindre una majoria conservadora…

OM.- No sabem com haguera resultat.

PLl.- El que fóra aixina tamé va tindre el seu motiu. El que la Coordinadora tinguera ixa tendència i que n’hi haguera un sector que predominara tamé va tindre el seu motiu a l’hora… Quan se va anomenar “hi ha que fer una coordinadora; involucrem a tot el poble: societats agrícoles, societats de reg, cooperatives, comerços, o siga, tot el estament”. Resulta que mos ajuntem quaranta, la primera reunió en la casa abadia. En ixa reunió la mitat ja van desaparèixer perquè claro, alguns van dir que lo que se tenia que conseguir era a través de la política. I quan van sentir la paraula “política” alguns ja no van tornar més.

BB.- Ixos van fer bé d’anar-se’n.

PLl.-  Alguns van continuar, gent més major, gent més compromesa, però alguns poc a poc, per cansanci se’n van anar.

OM.- És que era agotador, eh?

PLl.- Al final ens vam quedar 10… Pepe Bodí, Joaquin Vicent, Vicente Arnal, Miguel Blasco, Alberto Albero, Ángel Albalate, Antonio Marco, Pascual Marco, Pascual Capella i Paco Llorens.

OM.- Estava representat pràcticament tot el poble… estaven totes les entitats del poble.

OM- Per començar no estava malament que s’organitzara aixina, després va vindre el cansament i l’abandonament de la majoria.

BB.- Molta gent, roín provessó.

PLl.- Total, que un atre organisme que tenia que constar en el expedient per obligació era el ajuntament provisional. S’havia de nombrar uns membres que formaren el ajuntament provisional. Un ajuntament que el mateix expedient ho dia: “provisional”. Bueno, pues se va fer una assamblea, i com se nombra ixe ajuntament provisional? Pues s’alça el president de la Caixa: “ pues que siga Fulano; tu vols ser? -Sí. -Pues que siga Fulano; tu vols ser? -Sí”. Total, que Fulano i Fulano i Fulano i ja està l’ajuntamente format. “Pues ja sou l’ajuntament provisional”. I estant una nit reunits en les oficines… perquè quan venia l’abogat mos reuníem en el saló de juntes de la Caixa. Quan mos reuníem la coordinadora sols mos reuníem en una sala de la Caixa però en el casino, en un quarto. I entonces toquen a la porta, “qui és?”, obrin la porta i entren, eren “l’ajuntament provisional”. Som L’ajuntament provisional. “Mosatros venim a fer-mos càrrec de la Coordinadora perquè som el ajuntament provisional i som els que legalment tenim tots els drets”. [30 min.] Xe! Allí se va armar la de Déu perquè la Coordinadora, apart de la Coordinadora…

BB.- Ahí estava la dreta, reivindicant…

PLl.- Home, claro: sigues tu, sigues tu i sigues tu, ja ho havia dit antes. Entonces me’n recorde de Ximo, el pare de Marinela, que si no se va alçar a pegar-los és perquè el vam aguantar. Però inclús el director de la Caixa, Vicente Arnal, inclús se fa ficar violent: “que vosatros què vos heu cregut? Que vosatros a què veniu ací? Si a vosatros vos han nombrat perquè tenen que haver ahí uns noms, i no… Vosatros què voleu? -Mosatros volem fer-mos càrrec…”, ells insistien [risses]. Bueno, pues van insistir un ratet però els vam enviar escales avall. Ja no van tornar més.

BB.- I l’atra? Quan vam fer l’Associació de Veïns se formen les diferents comissions i entre elles la Coordinadora. Entonces ve qui era president de l’Associació de Veïns, que va ser el primer, va vindre allí que ell volia ser de la Coordinadora. O no va ser aixina? Era Miguel Montes.

BB.- I no el van dixar.

OM.- Ja no va tornar.

PLl.- En l’asamblea de la asociación de veins que Miguel Montes era el president… ell va vindre amb l’abogat que d’entrà mos va demanar els dos millons de pessetes i ahí ja se va armar el dos de maig, Miguel Montes tamé va formar part en l’ajuntament provisional.

OM.- Sí, això és lo que estàvem dient.

PLl.- Tamé estava. I no van valdre coples, mosatros vam dir: “puerta, que ací no teniu… si no pregunteu-li-ho a este senyor que està ací i vos dirà…”.

OM.- A l’abogat que ells vos ho dirà.

BB.- Ell tamé ho reivindicava per ser president de la… perquè ell va ser el primer president l’Associació de Veïns.

PLl.- Sí, però va dimitir.

OM.- Ell va ser el primer president de l’Associació de Veïns. Però va dimitir, sí.

BB.- Va dimitir perquè volia un atra cosa, no volia això.

PLl- Tenim moltes histories que contar que no tenen res a vore amb la Segregació, però sí en el desenvolupament del poble.

BB.- Però bueno, ixa és un atra història.

PLl.- És un atra història que no ha segut mai contada. Bueno, això no té res que vore amb la Segregació…

OM.- No, això no té res que vore.

BB.- Però t’ho dic per lo que estàvem parlant primer. Ara, tornant a l’Associació de Veïns, vam concertar una entrevista… primer que res vam anar a Deltebre, ahí ja vam anar… ahí ja va vindre Safont, ahí em pareix que ja érem poble. Vam anar a Pilar de la Horadada, aquells tamé estaven reivindicant… reivindicant no: aquells ja ho havien conseguit.

PLl.- Pilar de la Horadada? Què va!

OM.- No, no no, Pilar de la Horadada va ser poble después de mosatros.

PLl.- Van vindre a aclamar-se a mosatros com si fórem el Nostre Senyor, demanant ajuda [risses].

OM.- Sí, i vam anar allí pa xarrar amb ells i dir-los poc més o menos lo que mosatros vam fer.

PLl.- A on ho havien conseguit és en Deltebre.

BB.- Muy bien, ahí vam anar a informar-mos, i allà vam anar a agermanar-mos.

OM.- Clar, ells van vindre a la festa pa después seguir… Claro, sí, ho van fer molt bé.

PLl.- Sí, però ells ho van conseguir, tamé ho van conseguir…

DLl.- Pilar de la Horadada…

OM.- Sí, mosatros vam servir de guia per a ells, les coses ja estaven d’un atra manera, tal vegada perquè tamé el govern estava mes conscienciat… eren més dialogants i t’escoltaven més i comprenien més les coses tamé, això està clar.

PLl.- Pilar de la Horadada esta a 40 quilòmetros de Orihuela, un motiu mes que suficient. Però claro, allí passava lo contrari, aquells si se n’anaven li llevaven tota la platja a Orihuela, li llevaven els ingressos de turisme. Allí era molt fotut.

  1. Sí, però tamé ho van conseguir.

PLl.- Mosatros en teoria…

OM.- Ho vam tindre més fàcil en ixe aspecte.

PLl.- Ho vam tindre fàcil perquè la política se va obrir a raíz de lo nostre. Perquè jo me’n recorde que en el primer congrés que se va fer del PSOE en Alacant, que jo vaig estar, el PSOE d’Alqueries vam presentar una ponència sobre la segregació de les Alqueries en el congrés, i se va debatir. I se va pendre la decisió d’apoyar-la, i es va obrir un poc el camí.

OM.- Sí, la van apoyar però la decisió va ser del Suprem.

BB.- Ahí va vindre el president de la Generalitat de Catalunya, no? A ixe congrés…

PLl.- El primer Congrés que se va fer després de la democràcia, el primer al que vaig anar jo, que era Lerma ja president, va ser en Alacant. Ahí no va vindre ningú de fora.

OM.- De les bossetes plenes de pintura negra, me’n recorde molt. Perquè no acertàvem casi. I anàvem embrutant tots el cartells de l’autopista a on posava Vila-real i no Alqueries. Tin en cómpter que vam passar per baix de la tela que tanca la autopista. Claro, quan venia un cotxe mos amagàvem i paràvem; només passava el cotxe, bum, bosseta de pintura.

PLl.- Lo que vos dia jo era de Javier, el farmacèutic, [35 min.] de l’entusiasmo que tenia Javier que se tornava tarumba en lo de les pintaes. Se tornava loco en lo de les pintaes [risses]. Però bueno…

BB.- Después un atra anècdota bonica, molt reivindicativa i molt… era la tancà en l’ajuntament de les Alqueries. Tancà no, no va haver tancà però vam anar a tancar-mos, i no mos dixaven entrar.

BB.- Vam tirar la porta.

OM.- Estava l’alcalde, Carceller…

PLl.- Va ser u el que va trencar la porta.

OM.- No, uno no, més de uno. Dos o tres.

BB.- Mira, Alberto [Mn. Albert Ventura Rius] i Rosa, ixos dos segurs.

PLl.- El primer que la va trencar va ser Manuel Antonio.

OM.- Paco, jo una vegà o dos tamé li vaig tirar a la porta,

BB.- I Font de Mora, estava el Font de Mora. Estava Tintoret i l’home de la Bordeta.

DLl.- Rafael? Guitarrilla.

OM.- Se van tancar perquè estàvem molta gent fora al carrer i tenien por d’eixir.

PLl.- Mosatros vam conseguir quatre concejals en Vila-real, dos de la UCD i dos del PSOE. Quatre perquè claro, com votàrem en les Alqueries i les votacions eren independents pues mos van tocar quatre concejals a Vila-real. I no va servir pa res

BB.- I quan va eixir Carceller estàvem tots al carrer esperant-lo que ixquera. Te’n recordes del cotxe de Carceller?

PLl.- Jo me’n recorde del qui el va espentejar [risses].

BB.- El vam espentejar tots. Li vam fer un pasillo, com en el fútbol als juaors, un pasillo hasta el cotxe, i quan va pujar al cotxe el cotxe aquell pareixia de joguet.

PLl.- El tio Paco, el tio de Javier Muñoz va ser el primer que el va espentejar.

BB.- Amb gorreta.

PLl.- Amb la boina.

OM.- Pues el dia del tancament en Vila-real, que estàvem l’Associació de veïns i la Coordinadora i no volíem anar-mo’n… Tamé hi ha que dir que la policia i la guàrdia civil mai van intervindre en cap manifestació en contra nostra.

PLl.- Batiste, lo que dic es la teua actuació com a concejal en les primeres festes com a poble i els enfrentaments amb l’associació de penyes en alguna assamblea.

OM.- Algo li hauràs contat.

BB.- No sé. Això tot va vindre a relació… va escomençar per el nom de… mosatros vam proposar al pleno que la denominació del poble fóra bilingüe, conforme marcava l’estatut, en castellà i en valencià. El PP o qui fóra entonces…

PLl.- No, no era això.

BB.- Espera’t, espera’t. Va vindre a raíz d’això. Entonces vam conseguir… vam dir que sí, perquè mosatros teníem majoria i a partir d’ahí va vindre la missa de desagràvio [risses]. En después van vindre les festes i vam intentar que en els barris se tornara a fer…

OM.- …la festa del bàrrios de tota la vida.

BB.- I ahí va muntar una miqueta…

PLl.- No, però tu te’n recordaràs, que és lo que jo he dit que mosatros mos reunim amb Rafa Capella pa les festes, que ell era el president de l’Associació de Penyes, eh?, i que la penya que portava les festes era la Gorra. I que Rafa quan anava a l’assamblea de l’Associació lo que contava era tot lo contrari de lo que mosatros preteníem. I la Comissió de festes no va voler renunciar a la subvenció de Vila-real i se van ficar en contra de les festes.

PLl.- El follón que van armar en l’assamblea, el follón que van armar…

OM.- Folloneros ne teníem sempre.

BB.- Clar, però va ser tot lligat per lo mateix. Van escomençar per lo del manto de la Mare de Déu, “que volen llevar-li el manto”, però qui vol llevar-li el manto? Va vindre lo de la missa de desagràvio, va vindre lo dels barris, después va vindre lo de la festa, eh?, que volíem festeres i ninguna volia ser; vam anar a casa Tarrazón, que la filla era la última reina que va haver i vam anar a dir-li si volia continuar i mos va dir: “vergonya havíeu de tindre”, te’n recordes? En casa Tarrazón. O siga que tot va vindre lligat perquè va haver un sector [40 min.] que ja se va muntar la política per mig de desprestigiar. I com a les pròximes eleccions ja teníem que votar com a municipi independent… I el seu èxit van tindre, que van guanyar.

PLl.- No. Va guanyar el PSOE que va traure 5 concejals.

BB.- Ixes van ser les de después?

PLl.-EL PP va traure 3 concejals i la UCD tres.

BB.- Ah, bueno, bueno.

OM.- Van pactar la UCD i PP.

BB.- Però que eren els mateixos, no?

  1. Vau guanyar el PSOE però no va manar.

PLl.- Home, però això no té res que vore…

OM.- Ai, no té res que vore! Això és lo important.

BB.- Però vull dir-te que tot ve a partir de que vam ser poble i entonces ja se va… la política va entrar en joc.

Clar, ixa unanimitat que hi havia ja no estava.

PLI.- La política no mai havia eixit del joc, eh? No mai havia eixit…

BB.- Bueno, Paco, no mai havia eixit però en la Coordinadora els deu que vau quedar anàveu a una. I ahí ploguera o nevara anàveu els deu a una.

PLl.- Però quan van muntar la Gestora que era lo que tocava per llei, estava Pascual Nebot, estava Juan Salvador [Juan Salvador Vicent, “Juanito de la Resaora”] i Vicente Tarrazón, i altres, no vam tindre cap problema en el funcionament, funcionàvem bé ixe temps que vam estar en la Comissió Gestora.

OM.- Hasta les eleccions.

BB.- No vam tindre perquè tu no te’n recordes.

PLl.- No vam tindre problemes en la funció administrativa, o siga, a part lo que va passar en les festes…

BB.- Però ells anaven al seu camí.

OM.- Ells anaven a pinyo fijo.

PLl.- …però hagueren pogut anar en més mal camí en atres coses que tamé vam fer en l’ajuntament. S’hagueren pogut oposar a que donares dinés pa les festeres, pa comprar-se el traje, pa que s’elegiren democràticament…

BB.- Una volta es va conseguir la Segregació el poble se va dividir. I està dividit: en dreta i esquerra. Llámese PP, PSOE, CDS o…

OM.- Bueno, però això és prou normal.

PLl.- Jo no diria que el poble està dividit, jo diria que el van dividir.

BB.- Com que el van dividir?

PLl.- El van dividir.

BB.- Bueno, pues el van dividir. Qui, els que estàvem al front?

PL.- No, els que volien dividir-lo.

BB.- Bueno, ja, però és que n’hi ha gent que no va voler dividir-se i n’hi ha que sí que va voler. La política és això. Jo per això quan vau vindre después de l’any i mig, en después de la experiència viscuda i después de tot dic: any i mig i prou. Ara ja som poble i…

OM.- És que crema a muntó, eh?

BB.- I en ma casa em van dir que ja està bé.

PLl.- Van tindre molt mala llet, molt mala llet…

BB.- Home, que proposem anar a visitar els barris, busquem una xaranga que van vindre de no sé d’a on i tots de festa i a l’hora de moure d’allí érem quatre. Érem quatre.

PLl.- Jo me’n recorde que jo me vaig enganxar allí al transformaor de la llum.

BB.- I mo n’anem avall, direcció al… vam dir “bueno, pues hui anirem ací, ací i ací”, i mo n’anàem al carrer Sant Roc, i en el carrer Sant Roc “ui, estos no vindran, a quin sant tenen que vindre estos?”, i quan van vore que anàem, que ja estàem per José Izquierdo…

PLl.- Els del carrer Sant Roc ho van agarrar bé.

BB.- Home, però no mos esperaen. No mos esperaen perquè se pensaen… I en un moment van muntar taules [risses].

PLl.- Perquè ho van acceptar, però haveren pogut dir: “ni taules ni coño”.

BB.- I d’ahí mo n’anem a la Virgen de la Rosa i ahí no mos esperaen.

OM.- Sí, ahí sí que hi havia gent.

PLl.- El problema, Batiste, eren les persianes [risses].

OM.- És que tenim fotos amb la persiana.

PLl.- Eren les persianes. Normalment antes les cases totes tenien la persiana i veies que la persiana se menejava, no? Darrere de la persiana n’hi hava uno mirant [risses]. Per favor…

OM.- …la Melera. Fotos de la Melera assomant-se i en ixe moment la vaig pillar.

BB.- Tu saps lo que és anar a visitar un barri, a proposar-los que continuaren fent la festa de Sant Roc, que feien porrat…

OM.- Sí, eren festes populars…

BB.- …i vore la gent amagà darrere de les persianes perquè tenien por d’eixir al carrer. Xa! I quan vam eixir de la plaça, les meues filles, la penya de les meues filles perquè eren les meues filles, si no tampoc hagueren vingut [risses]. Per això quan vam passar…

PLl.- Jo me’n recorde que jo vaig acabar de treballar prompte, no?, i vaig eixir i baixàveu avall pel carrer Jaime Chicharro, al passar la barberia del Bort i entre ixe tramo i el transformaor ahí me vaig ajuntar jo.

BB.- Vint. I no sé si arribaria. I la xaranga. Que era una xaranga que va vindre no sé d’a on, molt bona…

OM.- Espera’t, que… lo que volia contar antes: la nit que mos vam tancar a l’ajuntament de Vila-real, [45 min.] allí estàvem i d’allí no eixíem, a més estàvem sentats als sillons dels regidors

BB.- El saló de plenos.

OM.- El saló de plenos, i allí estàvem tancats [risses]… I va Miguel Blasco parlant-me esplaet, em diu: demana-li ixe quadre al alcalde, i Ayet que estava demanant que ens anàrem, i me diu Miguel Blasco, “dis-li que si mos dóna el quadro mo n’anem” [risses], i Ayet va montar en còlera.

BB.- No n’hi havia un Cristo crucificat o…?

OM.- No, no, no, era un quadro com si fóra un Ribera. Era un quadro antic molt valuós. I va i jo li dic: “bueno, mira, si mos dónes el quadro mo n’anem”; ai xiquet, què li he dit a Ayet! Ai mare què li he dit! Ai com se va posar! Ai com se va posar Ayet! Perquè li vaig demanar el quadre! Se va enfadar, no sé per què…

BB.- Ahí tamé estava Alberto Pascual en ixa tancà. El capellà.

OM.- Sí, tamé estava. Bueno, ell mos donava la bendició pa que no pecàrem.

PLl.- Qui, qui?

BB.- Alberto Pascual [risses].

OM.- En un pleno -que  anàvem a casi tots plenos de l’ajuntament-, el que después feia de virrei de les Alqueries… No sé… ah, que va dir, sí, ja me’n recorde: que volia fer un carril bici de les Alqueries a Vila-real. Ai, Alberto que s’ho sent! Conforme estava assentat escomença amb les cames: “ai què rissa! Ara diu que un carril bici!”, però açò no eren les mans, eren les cames d’ell. “Un carril bici!”, ell tot espatarrat!

BB.- Imagina’t a Alberto Pascual, amb lo gran que és, tot espatarrat.

PLl.- Era el concejal de distrit.

OM.- Sí, “Virrei” li díem. Mos van despatxar del pleno

PL.- A l’hospital de la Plana…. Bueno, antes alplegava hasta el riu del Millars però al fer la carretera de Borriana i estar previst pues no han fet ningun pont. I entonces tens que anar a l’hospital pa… a mosatros mos ve… I ell volia ixe camí fer un pont al riu, volia fer un pont al riu i volia que ixe camí que fóra la connexió de les Alqueries amb Vila-real. És el que venia a les Alqueries a l’oficina, era el concejal de distrit. Li díem “el Virrei” sí.

BB.- I mosatros no volíem que vinguera.

OM.- No volíem virrei.

DLl.- La qüestió és que va canviar tot. A poc a poc va anar tot canviant.

BB.- I va ser pa bé.

PLl.- Home, jo crec que si no haguera vingut primer la crisis i en después la pandèmia, les Alqueries passaria de cinc mil habitants però a muntó. Ara estarà per els quatre mil no sé quants, està prop dels cinc mil. Mosatros quan vam demanar la segregació en habitants érem el poble catorze de la província de Castelló. Mira, el capellà el mossén Miralles dia que l’havien trasladat al “rovellet de l’ou de la Plana”. Això ho dia ell. Home, climatològicament i per motius de territori està en un puesto privilegiat. Estem propet de tot: estem propet de la carretera, propet de l’estació, no massa lluny de la mar… Estem en un puesto privilegiat.

BB.- I ademés que mosatros antes de ser poble ja mos autogovernàvem, per mig de les entitats.

OM.- Quan mos vam ficar a viure al carrer Colón, la llum del carrer la vam tindre que pagar els veïns, i el asfaltat tamé.

BB.- N’hi han fotos del carrer nostre…

PLl.- Batiste i jo mos vam encarregar de parlar amb tots els veïns per ficar la llum i esfaltar el carrer, d’obrir un cómpter en la Caixa, depositar unes quantitats i buscar com realitzar-ho perquè claro, el ajuntament mos va fer un projecte, però el mateix arquitecte mos va dir: “si açò ho gestioneu vosatros vos eixirà més barato que si mos ho passeu a mosatros”. I efectivament, mosatros vam dir: “de primavera”. Vam parlar amb els veïns i vam dir: “açò és lo que n’hi ha, anem a asfaltar el carrer i a ficar les llums. Lo que vallga a tant eixirem per veí”. [50 min.] I aixina ho vam fer.

BB.- Ací era el fútbol, els agricultors, les caixes, els oceaors, caçaors… hi havien societats de tot.

PLl.- Clar, mosatros ho teníem tot menos el poble, o siga que faltava lo principal…

BB.- No mos podíem governar. És com una família, que té tots els ingredients pa funcionar però els dinés els té u de fora.

DLl.- “Canta poble d’Alqueries” [risses].

PLl.- És que la dixadesa era total. Perquè si… igual els ajuntaments de Vila-real amb una miqueta de visió, que hagueren tingut que invertir un poc, de dir: “anem a fer açò ací ara, anem a fer un poquet ací”, haveren aplacat… la veritat és que Vila-real mai havia fet res per les Alqueries. Cooperativa d’aiguës potables i cooperativa de vivendes tot iniciativa nostra.

BB.- No havérem arribat a res…

OM.- No s’haguera escomençat, o sí, perquè el sentiment de ser poble independent era molt fort, era la tercera vegada que se demanava, la primera vegada va ser en 1929 i después va continuar en 1953 i per fi el 25 de juny de 1985 es el dia que es va conseguir definitivament la segregació de Vila-real.

BB.- Hi ha un ditxo que diu que qui estiga bé que no es menege. Si haguérem tingut tots els servicis realitzats i fets… Però les meues filles anaven a escola a un almacén.

PLl.- Tots hem anat a escola a uns almacens. Bueno, menos les de la Palmera, que les va fer la República i anaven a unes escoles que les… que eren unes escoles velles perquè eren del temps de la República, però eren escoles. Lo demés eren almacens alquilats . A on mosatros vam tindre el club de la Joventut tamé va servir d’escola. Con sus luces y sus sombras però al final vam tirar coets.

BB.- Mira si vam tirar coets que d’ahí lo de Martí, vam parlar amb… Jo vaig proposar a la Gestora de fer una traca que li pegara la volta a tot lo poble.

DLl.- Estan fent-la tots els anys.

BB.- Menos mal que alguna cosa vam fer bé [risses].

PLl.- Home, ne vam fer més, ne vam fer més…

BB.- Però tu saps lo que me va dir Consuelo la Currina quan volíem presentar una candidatura?

PLl.- Això és perquè tenies un enemic ahí.

BB.- Home!

PLl.- Consuelo era l’ama de l’associació de vells. Ell tenia un enemic ahí.

BB.- Tu, que “en el any i mig que vas estar de concejal ho vas fer tot pols!” [risses].

PLl.- Bueno, això era un personatge…

BB.- Pues vam fer la traca i va pujar Martí a tirar-la.

PLl.- I va ser un èxit.

BB.- Un èxit. I com a primer any tiràrem un coet, i successivament cada any u, dos, tres, i ara en tiraran casi quoranta, no? Perquè els tiren.

OM.- Sí.

BB.- Quan s’acaba la festa tiren la traca final i en después tiren cada any que ha passat un coet.

OM.- No va ser del 85?

DLl.- Una carcassa, una carcassa. Tiren una carcassa pels anys que hem sigut poble. Trenta-set.

PLl.- La traca la gent sí que ho va acceptar.

BB.- Sí que ho va acceptar, però tu saps què passa? Que n’hi ha un sector de gent que és molt fàcil… llevar-li la idea. “Això ho fas malament”.

PLl.- Però mira, a través d’això se va acabar que les reines foren les filles de qui són.

BB.- Claro.

PLl.- És una cosa que vam fer, ho vam fer Batiste.

BB.- Però els va saber molt de mal.

PLl.- Ai, a mi no!

BB.- “Per què? I per què, entonces? -Dic: perquè si hi han dotze xiquetes que tenen la edat corresponent i volen ser les dotze festeres, qui els ho pot impedir? Mosatros? Elles si volen ser seran”, i van vindre totes les de la edat. Totes. I van ser totes. O totes no, però la majoria.

OM.- Bueno, les que van voler. Però la que no vol tamé té opció de voler o no. És tan elemental…. que a vegaes ho pense: “bueno, si és tan elemental com pot haver algú en contra…?”

PLl.- Elegim a la reina entre mosatros…

BB.- “I ara qui serà la reina? -La reina serà qui elles vullguen”. I van votar les xiquetes: les xiquetes, no les mares, eh? Van votar les xiquetes i va eixir la filla de l’Àlter aquell… com li diuen? Que la dona és d’Almenara o de Moncofa… moncofina. Pues la filla va ser la reina, perquè totes les xiquetes la van votar. I ahí n’hi havien xiquetes de totes les classes socials. I amb l’opció a ser reina, perquè jo tamé vaig dir que el ser reina no suposava el fer un gasto extraordinari, perquè l’ajuntament ja faria el convit…

PLl.- …i els van donar dinés pa’l trage.

BB.- I vull dir-te que… Però això va durar quatre dies.

OM.- Perquè aixina és una manera que qualsevol pot ser reina.

PLl.- I tamé vam crear el servici de basura. Home, vam fer coses, I diu que no vam fer res.

BB.- Jo no ho he dit, Paco, que no vam fer res. Jo sé que vam fer moltes coses en any i mig. La creació de l’Escola municipal de dansa i rondalla tamé va ser una activitat interessant. Que tamé s’ha acabat, s’ha acabat i te diré per què: pues perquè des de l’ajuntament no s’ha potenciat. No s’ha potenciat, i ahí estava Tonica al front de l’Escola municipal de dansa, Tonica se’n va anar a Alacant de mestra i me va dixar ahí el muerto [risses].

Nom/Cognom Silvia Giménez Usó
Títol  Silvia Giménez i el Club de Gimnàsia Rítmica ‘Pintor Sorolla’
Temàtiques Associacionisme, cultura, dona, esport
Data i lloc de l’entrevista  Dijous 28 d’abril de 2022, poliesportiu municipal de les Alqueries
Informació  Fb: @gimnasiaritmica.pintorsorolla
http://apgrpintorsorolla.blogspot.com/
Equip entrevistador  Etnopèdia (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/_SW_lxHytlE
Extracte  https://youtu.be/W9f6rbzr8EE
PDF

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.