Parlem sobre la militància que suposa ser cronista. [10 min.] Ens parla del compromís per la identitat i les arrels, de la història no com anècdota, que ha de fer algú i ara li ha tocat a ell.
També ens referim al seu compromís amb la Secessió. Conta que aleshores era seminarista, i que en preguntar-li al bisbe, aleshores Mn. José Ma. Carles, este li va dir que “No es pot ser poble de Déu si u no és poble abans”. Mn. Albert va exercir de secretari de l’Associació de Veïns, i que va participar intervenint i recolzant la Coordinadora, sense cap protagonisme.
Ens conta que el de l’any 85 va ser el tercer expedient de Secessió conegut. Aquell any van ser reconeguts com a municipi, perquè poble ja ho eren des de més antic. Recorda que el 1848 va haver un primer acord per anar al notari i personar-se davant del bisbe de Tortosa per a que envie un capellà i no dependir de Vila-real per batejar-se, casar-se o morir-se. [15 min.] El Riu Sec era una veritable frontera, que impedia passar en certs moments. El 1864 van demanar escoles a Vila-real, que es va oposar. Aleshores ja hi havia consciència de poble. En 1927-28 s’obri expedient de segregació.
Li preguntem sobre la discriminació que patien els alquerieros. Recorda que Vila-real fou un poble segregat de Borriana, amb les seues violències, i que després va haver de legislar sobre els seus pobles. [20 min.] Al territori de les Alqueries hi havia població “a pesar d’ells”, sempre van estar abandonats. Recorda els greuges de no tindre cementeri municipal (va haver de ser parroquial), no tindre escola; haver de beure de cisternes, de sèquies i aljubs perquè no tenien aigua corrent (les primeres cases amb aigua van ser les del Grup 18 de julio, a iniciativa de Mn. Juan); l’església es va construir a basse de jornals de vila; l’aigua potable es va traure d’un pou a iniciativa veïnal, des de la cooperativa d’aigües potables “El Molino”; [25 min.] les cooperatives de taronja, que tant van defendre els llauradors i tanta riquesa va dur al poble; el Sindicat de Sant Jaume i la Caixa Rural (a iniciativa d’un capellà); la recollida del fem, organitzada per la gent; l’any 75 el clavegueram, perquè fins aleshores funcionaven amb pous cecs…
Manuel Amorós Castañer, alcalde de Vila-real a qui deien “alqueriero” va posar clavegueram al poble. L’asfaltat el feia la gent… Tota eixa falta d’interés de Vila-real va fomentar l’autoorganització del veïnat. A les Alqueries se la tractava com a barri, no com aldea o com altra entitat menor. Pagaven impostos però no rebien servei. [30 min.]
Parlem sobre l’actual consciència de poble. Es queixa que no hi ha suficient memòria o sentiment, que la memòria de la lluita anirà perdent-se, la gent va acomodant-se i no es valora com abans. Diu que va haver poca implicació del veïnat, tot i que van anar a signar i van pagar per a dur endavant el procés. [35 min.] L’alcalde Samuel Garrido Juan i el Secretari de Vila-real van anar a les Alqueries per verificar les signatures i que no costara diners a la gent. Les monges de clausura van eixir de la clausura per anar a signar. La gent es va bolcar.
L’equip de treball que va suposar la Coordinadora va treballar molt. Vila-real era un poble poderós, i les Alqueries no era ningú. En el procés diu que va haver moltes injustícies.
Parlem de tot aquell procés de segregació. En un principi a la Coordinadora estava representada cada entitat del poble. Després alguns s’ho van deixar. [40 min.] En aquell moment no era suficient tindre raó, calia demostrar-ho, i això va durar de 1978 a 1985. Van tindre recolzament de Govern Civil, i enfront molta corrupció. Se’ls va comparar amb el País Basc, al que ells contestaven que no eixien del marc legal.
[45 min.] Les accions van ser moltes, sovint reclamant atenció mediàtica. Van participar al programa “Voces sin voz”, que RTVE va emetre entre 1981 i 1982, dirigit i presentat per Manuel Torre Iglesias en horari de màxima audiència. Aquell no era un moviment assembleari: es delegava en la Coordinadora perquè fera la seua faena, i Vila-real li reconeixia personalitat jurídica.
Al principi no es pensava que el tema eixiria de la província i que s’extingiria sol. Però hi havia un contacte al Consell d’Estat, que va fer un dictamen positiu. [50 min.] L’expedient es va accelerar i va arribar prompte al Consell de Ministres, on es va retardar. En arribar al Tribunal Suprem, l’advocat va tindre accés a l’expedient i va veure que l’alcalde de Vila-real, aleshores Bautista Carceller Ferrer, que els retava sovint, havia donat ordre que es ralentitzara el procés. El Suprem es va queixar d’estes maniobres poc democràtiques. El Consell de Ministres va dir no a la segregació de les Alqueries i en canvi va acceptar la de poblets de Salamanca per diversos motius (els alqueriers van anar a veure estos pobles).
[55 min.] Si en l’expedient de segregació de 1953 els promotors van ser amenaçats i van desistir, ara no va ser el cas. Van fer una assemblea al saló de la Cooperativa, una volien seguir i altres no. Mn. Albert anomena este moment com “la toma de la Bastilla”: la gent va anar a les oficines municipals, on s’havien tancat els dos representants de la UCD i l’agutzil, i van voler entrar. En negar-se els de dins van forçar la porta i va aparèixer un gran contingent de policia nacional. Miguel Blasco, president de la Coordinadora, va demanar 10 minuts en les oficines, i els les van donar. Això va donar un impuls. Més tard la Generalitat Valenciana va reconèixer la segregació, [60 min.] per la sentència del Suprem; aquella nit van tornar de València a les 11 ó les 12 de la nit i tot el poble estava al carrer. Van anar a casa de la presidenta de l’Associació de Veïns ,on Miguel Blasco es va afaitar el bigot, i el “Volem ser poble” va canviar a “Ja som poble”. Mn. Albert va proposar anar a donar gràcies a la Mare de Déu i allí es va encaminar tot el poble, els van obrir l’església i van cantar el gojos. Des d’aleshores es celebra la Segregació, es fa una missa d’acció de gràcies i es va al monòlit.
Li preguntem pel paper de l’Església en tot açò. Conta que la Mare de Déu està en la base del poble, va se l’aglutinant d’una població dispersa que no tenia altra identitat. La capella construïda pels frares de Caudiel en honor a la Mare de Déu del Niño Perdido, va construir una col·lectivitat, una comunitat. [65 min.] A Vila-real s’anomenaven “les Alqueries del Riu Sec”, un nom geogràfic que es referia al tram entre Riu Sec i Cap de Terme. Després, sent parròquia independent, ja no necessitaven a Vila-real. Els primers capellans construeixen el cementeri. Quan el bisbe de Tortosa visita la parròquia és la primera vegada que apareix com a nom propi “Alquerías del Niño Perdido”. [70 min.]
Sobre el nom del poble, diu que no es pot traduir: “xiquet/ infant/ nen perdut” vol dir una altra cosa (“ser un perdut”); el nom oficial en valencià és “les Alqueries” i en castellà “Alquerías del Niño Perdido”.
Volem saber com és que un home de família llauradora va optar per fer-se capellà. Ens conta que des de xiquet ho va tindre clar: de menut feia misses, processons i sermons, i li agradava preguntar per les Alqueries. En la seua formació va intervindre la rama carlista de la seua família (el carlisme va tindre molta influència a les Alqueries), que estaren a la base de la creació del sindicat, la cooperativa i la caixa rual, i la rama d’esquerres. Del carlisme li ve l’interés pels orígens, però mirant cara al futur. [75 min.] Políticament no es defineix, la seua política és Alqueries, diu.
Albert va fer el buidatge de l’Arxiu històric de Vila-real i va col·laborar en la seua organització.
Ens conta una història en què s’ajunten les referències del seu avi sobre una sèquia que hi havia al riu, [80 min.] i el topònim “Urmell”, que apareix a la Carta Pobla de la Vall d’Uixò. Després d’algunes peripècies i consultes, este topònim podria donar-li la raó a l’avi. [85 min.]
Una anècdota final: el cap del Comité, en els primeres setmanes de la Guerra Civil, era un panader que va avisar al capellà perquè salvaren la Mare de Déu. [90 min.] Van serrar els caps de la Mare de Déu i el Jesuset i els van amagar. Este home va fer molt per salvar certa persona del poble que anys després seria alcalde i que no faria res per salvar al panader. Don Juan, rector de les Alqueries durant molts anys, a partir de 1943 ó 44, va treballar molt per la reconciliació. Quan va crear la Cooperativa de Vivienda va posar de president a un tal Bodí, socialista, i de secretari al seu avi. Aquell capellà va preparar sense saber-ho el camí a la Segregació; aquell Bodí va ser el primer president de la Coordinadora, Miguel Blasco el segon.
Mn. Albert és un exemple de treball i erudició sobre les Alqueries, un poble que és també una militància i una passió. Ha sigut el primer entrevistat per a lesalqueriespèdia i un col·laborador necessari.
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!