Col·lecció de documents de Batiste Balaguer

Títol Col·lecció de documents de Batiste Balaguer
Informant i donant Batiste Balaguer
Data de publicació Dijous 19 de maig de 2022

Batiste Balaguer ens ha facilitat la versió digital de més de 20 documents que il·lustren diversos moments de la nostra història: el primer escut proposat a l’expedient de Segregació de 1929, una cartilla de racionament de 1952, fotografies i un escapulari de la festa del Niño Jesús de Praga, el recordatori de la benedicció de les campanes i diversos documents en relació a l’himne del poble, a les festes de la Segregació, als 25 anys com a poble o a la conservació del Replà.

Compartim els documents per ordre cronològic, excepte en algun cas en què hem prioritzat l’organització per temàtiques. Col·leccions com esta ens permeten situar la història col·lectiva, com a poble, en les cases particulars, a través d’eixos xicotets documents que es queden al fons dels caixons i que són testimoni d’esdeveniments i trobades. Documentar les peticions, les celebracions i les transformacions del poble, del seu veïnat i del seu territori mitjançant estos “paperots” que roden per les cases ajuda a visibilitzar que la nostra història com a poble està feta de xicotets moments i fites de les que totes i tots som protagonistes.

Abans de donar pas a la col·lecció, agraïm una vegada més la seua col·laboració incansable a Batiste Balaguer, que continua aportant tot tipus de documentació que després podem compartir ací i posar a disposició de tot el poble. Ara sí, vos deixem amb esta interessant col·lecció.

Índex

Sense data. Fragment d’un manuscrit d’història del Replà
1929. L’escut del primer expedient de Segregació
1952. Cartilla de Racionament
1954 i 1959. Festa del Niño Jesús de Praga

Maig de 1954
Maig de 1959

1965. Abril. Parroquia Alquerías del Niño Perdido
1967. Inauguració de les campanes
1978. Fotografia de les convocatòries per la Segregació
Finals dels anys 70. Por un cine culturalmente productivo
1983. Himne

Así nació: Himne a Alqueries del Niño Perdido (1983)
Text complet: Himne a Alqueries del Niño Perdido (1983)

1988. Exposició de fotografia Castellón, sus comarcas y sus pueblos
Documentació relacionada amb la Segregació (1985-2010)

Notícia ca. 1985 “El consejo de Estado a favor de la Segregació de Alquerías”
1985. Sopar Constitució com a municipi
2004. Festes de la Segregació
2010. 25 anys de la Segregació

Entorn del Replà

El caixer, poema sobre el carrer Caixer i el Replà
Postaleta del Replà i rodes de molí
2009. Document protesta camions Replà. 25 juny 2009
2009. Rehabilitació del Replà. 25 de novembre de 2009
ca. 2010. Text sobre el Replà

Altres documents

2009. Himne equip de futbol
Fotografies del molí

Sense data. Fragment d’un manuscrit d’història del Replà

Compartim este manuscrit que sobre la història del Replà que pensem que podria ser de Benito Traver García, cronista oficial de Vila-real a principis del segle XX. Podria correspondre a un fragment de la Historia de Villareal, de 1909; o a un altre text que esmenta Mn. Albert Ventura en el text recollit en «Investigación histórica» (1987), Albert Ventura Rius:

El mismo autor y en un trabajo manuscrito inédito[1], premiado con diploma de honor en los Juegos Florales celebrados en Castellón el día 10 de Julio de 1920, sobre el tema: “Monografía histórica de un lugar de la provincia de Castellón” y bajo el lema: “Los hechos históricos de lo pasado deben servir de espejo para el porvenir”, que titula “El Niño Perdido” – (Alquerías de Villarreal)”.

En qualsevol cas no podem confirmar la seua procedència perquè tot i que es troba a l’Arxiu Municipal de Vila-real/Alqueries del que vam publicar una gran quantitat de documentació (Arxiu històric), eixe document concret no està entre els que hem pogut consultar i posar en obert.

Transcripció completa del manuscrit:

Iglesia de Nuestra Señora del Niño Perdido

Dentro de la jurisdiccion de esta Villa entre el Rio seco por Levante, termino de Nules por Poniente, termino de Burriana por Sur, y el secano de Villa-real por Norte, existe una vsta partida denominada del Rio seco: como en el centro de esta partida poseian una gran extension de tierra los frailes de Caudiel, y existia en ella una alqueria con su oratorio en donde se veneraba la virgen del Niño Perdido, provista de los ornatos necesarios en donde todos los domingos y fiestas de guardar se celebraba alli el sacrificio de la misa pagada por los habitantes de la partida.


1929. L’escut del primer expedient de Segregació

Un dels documents més singulars d’esta col·lecció és esta proposta d’escut municipal, que acompanyava al primer expedient de Segregació (1929). Havíem sentit parlar d’ella, però mai havíem tingut ocasió de vore-la.

1952. Cartilla de Racionament

Entre els documents que conserva Batiste està esta cartilla de racionament del primer semestre de 1952. Tot i que no és un document específic del poble, sí que és important a l’hora d’escriure una història del territori espanyol i de la seua història comuna que, per suposat, inclou la guerra i la duríssima postguerra durant el règim franquista. Esta cartilla està a nom de la mare de Batiste, Dolores Ruiz Ramos, i conserva moltes pàgines de cupons: d’oli, d’arròs, de productes diversos…; inclou també la pàgina corresponent a la normativa d’ús dels cupons.


1954 i 1959. Festa del Niño Jesús de Praga

Maig de 1954

Recordatori de la festa del Niño Jesús de Praga celebrada el dimecres 9 de maig de 1954. Més endavant vorem un parell de fotos de la mateixa festa, però corresponent a l’any 1959, en què Batiste Balaguer va ser clavari amb 19 anys. En 1954 els clavaris foren Pascual López, Vicente Molés, Vicente Vilar i Joaquín Vicent.

Maig de 1959

Escapulari de la festa del Niño Jesús de Praga de 1959, fet i pintat a mà a la botiga d’articles religiosos Roses (1940-2017), que estava situada al carrer Colom de Castelló. Com que este escapulari pertany a Batiste Balaguer estan brodades les seues inicials “B.B.”, encara que com bé diu ell també podrien ser de Brigitte Bardot.

***

Maig de 1959. Veiem a Antonio Brun Zamel i a Batiste Balaguer en la processó, amb els seus escapularis i ciris ornamentats, com correspon a la seua condició de clavaris. Darrere de la imatge llegim: Reportajes J. Roda. Bodas, bautizos y comuniones. Encargos a domicilio. San Vicente, 3. Teléf. 3566. Castellón.

***

Durant la mateixa festa, davant de l’església, que s’havia beneït dos anys abans. D’esquerra a dreta: José Gil Abella, Antonio Brun Zamel, Pilar Carreguí, José Pere Molés, Andrea (cosina de l’àvia de l’alcaldessa), Teresa Carreguí, Batiste Balaguer i Rosa Balaguer. Tristament els únics que no han desaparegut en esta foto són José Gil Abella i Batiste Balaguer. Les dos xiques que estan als costats de Batiste eren cosines germanes seues. Ens explica que, en realitat, tot i que pareix que portaren acompanyants, no era així, elles simplement van voler aparèixer a la foto. Darrere de la foto trobem la mateixa informació que en la imatge anterior. Quant al carrer, a més de ser de terra estava ple de brossa.

*

1965. Abril. Parroquia Alquerías del Niño Perdido

Comunicat del senyor retor sobre les modificacions imposades pel Concili Vaticà II, especialment en relació a la imposició de la gratuïtat dels sagraments. En la carta, firmada pel mateix retor, s’expliquen les noves mesures, s’anuncia que el finançament de la parròquia passarà a dependre d’una contribució anual i s’insisteix en la necessitat de les donacions voluntàries, so pena de convertir-se en un catòlic egoista i aprofitat. Per últim, s’anuncia la composició de la Junta d’Administració dels béns de l’Església.

Entre altres moltes coses, el Concili Vaticà II també va suposar la fi de les sotanes, així que els retors van començar a fer totes les seues tasques amb pantalons. Batiste ens explica que li va causar un gran impacte vore a Mn. Juan Miralles per primera vegada sense sotana.


1967. Inauguració de les campanes

Recordatori de la benedicció de les campanes. Manuel Usó Capella era ‘el Bassero’, José Izquierdo Huerta era José Izquierdo i Vicente Ros Vicent era ‘el Cagó’. A la publicació Campanes de les Alqueries es pot veure molta més informació sobre esta inauguració, feta el diumenge 1 d’octubre de 1967.

1978. Fotografia de les convocatòries per la Segregació

Datem la foto en 1978 basant-nos en les dades que apareixen als cartells. És una imatge interessant perquè inclou les convocatòries d’assemblea i de recollida de firmes a favor de la Segregació. Un moment històric i ple de moviment associatiu. Com es pot apreciar, els cartells estan situats sobre l’edifici cantoner que hui en dia acull l’Associació de Jubilats i Pensionistes i la Biblioteca municipal. Fixeu-vos que els finestrals de l’edifici estaven canviats respecte als que tenim actualment: en la imatge està tapat almenys un d’ells (els finestrals estan agrupats de dos en dos). Darrere es veu el xalet de Safont, hui ca la vila

Finals dels anys 70. Diversos textos sobre cine

Document de tres fulles que inclou textos de diversos autores compilats pel grup Bonastre. Este text defensa la necessitat d’un cinema que ens faça pensar i que no genere una posició de passivitat en el públic (proposta que trobem en vàries ocasions en l’apartat de cinema de la Revista Bonastre). L’incloem perquè és una posició que serveix de testimoni d’un moment històric -el de la Transició, i també els últims anys de la dictadura- en què es va treballar molt des de diversos àmbits associatius per aconseguir una democràcia més forta i una major implicació política de la ciutadania.


1983. Himne

Así nació: Himne a Alqueries del Niño Perdido (1983)

Document d’una pàgina que explica el procés de creació del nostre himne municipal: convocatòria, resolució del jurat a favor de dos propostes, fusió de les dos propostes guanyadores, encàrrec de la música original a Trabuccheli i interpretació per part de la banda de música. Un procés que podeu seguir amb més detall en la publicació específica que vam dedicar a l’himne fa algun temps: Documents sobre l’Himne a les Alqueries.

Text complet: Himne a Alqueries del Niño Perdido (1983)

Document d’una pàgina amb la lletra definitiva de l’Himne.

1988. Exposició de fotografia Castellón, sus comarcas y sus pueblos

Fullet de l’exposició de fotografia Castellón, sus comarcas y sus pueblos, organitzada per la Comissió de Cultura de l’Associació de Veïns d’Alqueries. Durant molts caps de setmana els components d’esta comissió es dedicaren a recórrer les comarques de Castelló i a fer fotos del que consideraven les característiques més interessants de cada poble. La col·lecció es va mostrar per primera vegada en 1978. Fer estes fotos els va servir per apropar-se al territori que ens envolta i també per compartir eixa experiència amb els alcrieros i alcrieres a través d’esta exposició. Les imatges que composen l’exposició encara es conserven, i es publicaran a lesAlqueriespèdia quan siga possible.


Documentació relacionada amb la Segregació (1985-2010)

Notícia ca. 1985 “El consejo de Estado a favor de la Segregació de Alquerías”

Fragment d’una notícia en què s’anuncia el suport del Consell d’Estat a la Segregació.

1985. Sopar Constitució com a municipi

Invitació a la celebració de la nostra constitució com a municipi. El “gran sopar” es va celebrar en el restaurant Vives el dissabte 6 de juliol de 1985 a les 22.30, onze dies després de l’aprovació de la segregació per part de les Corts Valencianes.

Ací tenim també el menú del gran sopar que acabem d’anunciar. En l’interior del document es pot llegir “Entre todos lo hemos conseguido, unos aportando voluntad, otros sacrificio, pero por fin… SOM POBLE”. Tot i que no deixa de ser anecdòtic, és bonic vore els menú d’estes celebracions perquè els menjars festius també van per modes i podem vore el que s’estilava en l’època.

2004. Festes de la Segregació

Invitació als actes de les Festes de la Segregació (2004): Presentació, proclamació de la regina i dames, missa major i ofrena al monòlit.

2010. 25 anys de la Segregació

Document de dos pàgines. Es tracta d’un discurs inèdit i anònim preparat amb motiu dels 25 anys de la Segregació i pensat per a ser llegit durant l’estrena-projecció del documental Volem ser poble, el dimecres 23 de juny de 2010. Finalment no va haver temps de llegir el text, així que va quedar inèdit. El document parla dels sentiments compartits després de 25 anys com a poble i de l’origen de la idea del documental, i fa un homenatge a totes aquelles persones que ja no han arribat a vore esta celebració.


Invitació a Batiste Balaguer a l’estrena-projecció del documental i a la taula redona posterior, en la que participen Rafa Molés (guió i edició) i els membres de l’Associació de Veïns i de la Coordinadora de la Segregació. Es va celebrar el dimecres 23 de juny de 2010 a les 19.30h.

Entorn del Replà

El caixer, poema sobre el carrer Caixer i el Replà

Com bé sabeu, El Replà ha sigut un punt especialment important a l’hora d’identificar-nos com a municipi independent. Este poema inèdit dóna veu al carrer del Caixer i explica alguns dels costums lligats a esta fita territorial i a la nostra identitat alqueriera.

EL CAIXER

Segons conten nostres pares
auelos i familiars
tots els anys al mes d’octubre
acudien generosos/juvilosos
a l’església de El Replà
per la festa celebrar.

Tarongers i mandarins
com a setos d’un jardí
guarden records amorosos
de tots aquells peregrins
que al despertar en eixe dia
alegres i juvilosos
mamprenien el camí.

Sóc el caixer, sóc la senda
que els portava al Replà
unes voltes molt alegres
altres plens de pesar.

Quantes coses vos diria
si vos puguera parlar
eixe caixer que hui en dia
quasi mig mort heu deixat.

¿Què serà que ja no passen?
¿Per què no els senc ja parlat
els diumenges i les festes
als alcrieros anar
al santuari que un dia
era honrat i venerat?

Ja sé que és molt xicotet
el temple que allí hi ha
per a poder acullir
al poble que ha creixcut tant.

Veig el món que en molt d’honor
la patrona va donar.

Què pena senc, alquerieros,

vull plorar però no puc
de vore que heu oblidat
les alegries i penes
dels que ja vos han deixat,
que dins d’un cofret de plata
allí van depositar
tots els sentiments que un poble
podia manifestar.

Eren els seus sants patrons
els que el tresor custodiaven:
Sant Antoni a un costat
al altre Sant Peregrí,
la Mare de Déu del Carme,
la del Roser, Sant Josep
i el Jesuset de la Bola,
que és el vostre germà
pues sa mare és vostra mare
des de fa ja 300 anys,

baix l’advocació hermosa
dels xiquets desamparats.

I en mig la llum del sol,
l’esperança del demà,
la reina de tots vosaltres
que com un destell de llum
va emmarcant-vos el camí
pel que sempre heu caminat.

Jo sé que el vostre cor saeta
d’alegria i emoció
i les llàgrimes vos broten
per la vostra devoció.

Fomenta pues el seu lloc
escolteu-me, per favor,
tots els anys al mes d’octubre
en solemne provessó.

Al caixer li agradaria
poder tornar a sentir
els vostres cants juvilosos…

Postaleta del Replà i rodes de molí

Una postal que mostra el Replà i les pedres d’origen romà aparegudes al nostre terme. No tenim la data exacta d’esta postal, però per l’estat del Replà, amb la torreta miramar completa, la datem abans de l’any 2000.

2009. Document protesta camions Replà. 25 juny 2009

Document de dos pàgines firmat per membres de la Comissió de Cultura. Este document tenia com a finalitat evitar que els terrenys del Replà s’utilitzaren com a pàrquing de camions. Per a justificar eixa oposició s’argumenta a favor del valor testimonial de l’edifici dins de la història del poble, sobre el risc de destrucció d’eixe valor patrimonial a causa de les vibracions, etc.; sobre l’ofensa a la dignitat de l’edifici que implica la seua utilització com a pàrquing i sobre la no correspondència entre la finalitat amb la que els terrenys es van adquirir i esta nova activitat. Se sol·licita que es desautoritze l’activitat i que s’agilitzen els tràmits per a la rehabilitació i recuperació de l’edifici. El document està firmat i datat el dijous 25 de juny de 2009, aniversari de la Segregació.


2009. Rehabilitació del Replà. 25 de novembre de 2009

Document de tres pàgines. Continuem amb la qüestió de la rehabilitació del Replà. En este cas es fa referència a un document anterior (del 8 de juliol de 2009) en què ja s’exposava la problemàtica que tracta este document. També se cita la reunió celebrada a l’Ajuntament el 13 de juliol del mateix any. Com que no s’havia rebut resposta, es tornava a posar per escrit la reivindicació:

Atès que en el plenari municipal del 18 de novembre de 1999 es va adoptar per unanimitat l’acord pel que es va firmar el CONVENI DE COL·LABORACIÓ AMB LA CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I CIÈNCIA DE LA GENERALITAT I L’AJUNTAMENT D’ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO PER A L’ADQUISICIÓ I REHABILITACIÓ DEL REPLÀ COM A CENTRE CULTURAL, i complida la primera part, es demana el compliment de la segona, és a dir, de la rehabilitació de l’edifici i de la finca.

Es sol·licita, a més, que es respecte l’ús cultural que va justificar l’adquisició i rehabilitació i que no s’utilitze per a altres finalitats.


ca. 2010. Text sobre el Replà

Document de tres pàgines (un dibuix de Batiste Balaguer de 1999 que mostra El Replà i dos pàgines de text). El datem aproximadament a l’any 2010 per la data del dibuix i també perquè fa referència als 25 primers anys com a municipi. Este text és paregut als anteriors perquè continua amb la mateixa temàtica, reivindicant la importància de l’església del Replà en la història i la identitat de les Alqueries, però al mateix temps és molt diferent. És un text emotiu i poètic que explica la relació del veïnat amb l’edifici a través dels oficis religiosos que marcaven la les grans fites vitals: el bateig, la primera comunió, la boda i l’enterrament. Es parla del passat i també de canvis socials, i es reivindica la conservació i valoració del Replà com un testimoni viu de la nostra història compartida.


Altres documents

2009. Himne equip de futbol

Lletra per a l’himne del Club de Futbol Juventud Deportiva “Niño Perdido” de les Alqueries. Document d’una pàgina firmat per Batiste Balaguer a finals de 2009. És interessant vore les anotacions de l’autor, que indica quina és la temàtica/funció de cada paràgraf.

Fotografies del molí

Dos fotos del Molí de l’anglés, exempt encara d’edificis a dreta i esquerra.

——-

[1] EXÁGONO (Revista). Diciembre 1966. Vila-real nº 258 pág. 10: “Cronista Traver, Mosen Benito (Calle del) … Aparte de numerosos artículos publicados en periódicos y revistas, dio a la imprenta las siguientes obras: “Historia de Villarreal”… y al morir tenía preparadas para su publicación las siguientes obras, todas ellas premiadas en unos juegos florales celebrados en Castellón en 1920: “Efemerides de Villarreal”, “Catálogo razonado del archivo municipal de Villarreal”, y “Las Alquerías del Niño Perdido…”.



Sobre l’hospital militar de Torre la Mina (1937-1938)

Títol Sobre l’hospital militar de Torre la Mina (1937-1938)
Informants Anna Almela Sirvent, Raül Ibáñez, Carlos Mallench
Bibliografia Anna Almela Sirvent (2021), “Jo vinc d’un silenci”, revista Buris-ana núm. 234, , pp. 8 a 13, accessible a http://www.borriana.org/index.php/buris-ana

José A. Aparici Gallart i Pablo Aparici Llorens, “Sanidad civil y militar en Castellón 1936-1939”, pp. 30-31, publicat a la pàgina web de l’Aula Militar “Bermúdez de Castro”, accessible a https://www.aulamilitar.com/…

José Luis Cebrián y Arturo Bilbao (coords.) (2014), La otra cara de la Guerra Civil. Madrid: Lunwerg i Sociedad Española de Cirugía Oral y Maxilofacial -SECOM.

Testimonis a lesAlqueriespèdia i webs esmentades.

Data de publicació Dijous 21 d’abril de 2022

Foto antiga de Torre la Mina treta de l’article d’Anna Almela Sirvent, “Jo vinc d’un silenci”.

Sabem que en l’actualitat (escrivim en abril de 2022) s’estan preparant algunes publicacions que aportaran molta informació sobre la sanitat militar a la província de Castelló durant la Guerra Civil, i més en concret a la Batalla de Llevant. Mentre arriben i mentre accedim a alguns arxius específics, pensem que podem fer una primera aproximació a què va passar a Torre la Mina durant aquells anys tan terribles.

Que a Torre la Mina es va instal·lar un hospital o un “hospital de sang” és una notícia que hem sentit des de sempre, però ens quedaven moltes preguntes per respondre. Un “hospital de sang” només és un hospital militar provisional, establert en temps de guerra en un lloc convenient a on es desenvolupa una acció bèl·lica, per atendre als ferits dels diferents bàndols. Així que sí que podem dir que ho fóra.

Fins ara tampoc no havíem trobat informació historiogràfica precisa sobre el tema. A lesAlqueriespèdia hi ha algunes mencions poc clares: Juan Salvador Vicent, “Juanito de la Resaora”, ens contava que Torre la Mina era hospital i que en certa ocasió va acompanyar a sa mare a vore un soldat, a qui van ajudar i que va tornar a visitar-los molt agraït després de guerra. També ens va dir que pensava que els cirurgians operaven al Xalet Roig. Ramón López també tenia dubtes sobre si l’hospital estava a la Torre o al Xalet Roig. Pura Molés contava que Torre la Mina va ser hospital, i que moltes xiques de les alqueries hi treballaven d’infermeres; parlava d’alguna en concret que ja havia faltat.

Raül Ibáñez ens va posar sobre la pista d’un text recent de la historiadora borrianenca Anna Almela Sirvent sobre «un metge molt conegut a Borriana que hi fou assassinat l’estiu del 1938. Era Emilio Almela Rochera», germà de l’avi de l’autora. Es tracta del preciós text “Jo vinc d’un silenci”, publicat al número 234 de la revista Buris-ana (novembre de 2021, pp. 8 a 13), que edita l’Agrupació Borrianenca de cultura i que animem a llegir.

Aleshores ens vam posar en contacte amb Anna Almela, i amablement ens va contar algunes coses que havia trobat investigant sobre l’hospital de Torre la Mina. Ens digué que la seua font principal era el sumaríssim d’Emilio Almela Rochera, i que allò que més la va sorprendre era la qualitat dels metges que treballaven allí -com ara vorem-. Va anar a preguntar al Xalet Roig i li van dir que a les parets hi havia escrites les guàrdies dels metges, però que van pintar i ja no quedava res. També va saber de dones que treballaven netejant la roba dels treballadors de l’hospital.

Ara tornarem al text de l’Anna Almela. Mentrestant vam trobar un altre text interessant que ens donava informació concreta del nostre hospital, i que a més reproduïa un document: José A. Aparici Gallart i Pablo Aparici Llorens, “Sanidad civil y militar en Castellón 1936-1939”, pp. 30-31, publicat a la pàgina web de l’Aula Militar “Bermúdez de Castro”.

-HOSPITAL ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO, CLINICA ANEXA nº11, ubicado en una finca llamada “La Mina” con una preciosa construcción en forma de castillo (hoy un hotel). Su misión era la Cirugía Máxilo-Facial, con una plantilla de 5 médicos extraordinarios, algunos de ellos eran Catedráticos de Medicina, realizando una gran labor asistencial, pues esta especialidad médica aún no existía. Gozaron de gran prestigio profesional, convirtiendo este centro en un referente nacional. Tenía capacidad para 87 camas y dos quirófanos. Ante el avance del Ejército Nacional se evacuaron sus pacientes e instalaciones a Valencia a mediados de Mayo de 1938.

Este és el document que reproduixen:

Es tracta d’un part de baixa per trasllat a Benicàssim al brigadista Pierre Henri Prieur, que diu “haber curado el goma de velo de paladar”, i està signat per l’odontòleg A. Sánchez el dijous 25 de març de 1937; el suposem eixit de cirurgia i traslladat a Benicàssim, on s’havia incautat l’Hotel Voramar i anaven incautant-se villes pròximes per a cures i convalescència dels brigadistes ferits o malalts. El segell diu: «Hospital militar odontológico – Alquerías del Niño Perdido (Villarreal). Central de evacuación».

Este treball dóna molta informació sobre la sanitat militar que paga la pena de conèixer, de manera que no ens estendrem més per ahí.

Bernardino Landete Aragó.

Així que Torre La Mina feia les funcions d’hospital maxil·lofacial. Tal com conta Anna Almela Sirvent al seu text, els oficials metges feien vida al Xalet Roig, que està a uns cent metres de la Mina. Sorprenentment, els metges, especialistes d’alt nivell, treballaven a les ordres del doctor Bernardino Landete, considerat el pare de la cirurgia maxil·lofacial a l’estat espanyol. El doctor Bernardino Landete Aragó (València, 1879 – Madrid, 1968) fou un metge i científic valencià considerat el pioner de l’estomatologia espanyola i creador de la cirurgia oral o maxil·lofacial a Espanya. Sobre el doctor Landete, a la pàgina de Facebook Castellón durante la guerra civil 1936-39, en una entrada de 7 d’abril de 2020, trobem el text següent, que reproduïm íntegrament pel seu interés:

Al principio de la guerra ejerce la medicina en retaguardia en Colmenarejo pero debido al avance del ejercito franquista sobre la capital es evacuado a Valencia en Noviembre de 1936. Destinado a Alquerías instala allí el mayor centro de cirugía maxilofacial de la zona republicana y dirige con el grado de teniente coronel de la armada el centro hospitalario ubicado en Torre la Mina (…).
Aunque su vocación es la medicina y manifiesta poco interés en política, al finalizar la guerra es sometido a un expediente disciplinario cuya sentencia del 16 de Enero de 1940 dice:
«Todos los cargos han quedado probados.
Don Bernardino Landete Aragó ha sido y es persona de ideas izquierdistas, de mentalidad liberal e inadaptado al Glorioso Movimiento Nacional.
Perteneció al Frente Popular hasta el 18 de julio y mantuvo amistad con Azaña (aunque haya firmado bajo juramento su apoliticismo).
Se movió libremente en el ambiente rojo y no colaboró con el Movimiento.
Deforma la verdad exigida bajo juramento.
Persona de tales antecedentes, de tal actuación durante la Guerra y en tal actitud hacia la nueva España no está capacitada para la delicada función de educar a la juventud española.»
Esta sentencia le lleva a perder sus cargos universitarios que no le serían restituidos hasta 1949 apenas unos meses antes de su jubilación, irónicamente la ceremonia en la cual se le restituye su cátedra estuvo presidida por el decano de la facultad de medicina Fernando Enríquez de Salamanca quien diez años antes había sido instructor del expediente disciplinario que se la había retirado.
Natural de Valencia actualmente tiene una plaza con una placa en su memoria en el barrio de Ruzafa.
Información y foto cortesía de Juan García Martínez.

Anna Almela cita altres metges odontòlegs presents en Torre la Mina: als també catedràtics Pedro Mayoral Carpintero i Pedro Trobo Hermosa, als odontòlegs Juan Ángel Rubio Ballesteros, Alberto Ruiz Varadé (gendre d’Amós Salvador, ministre de governació d’Azaña), a Dámaso Durán, que després treballaria de pediatra a València i mantindria contacte amb molta gent de les Alqueries; a Emilio Almela i altres (com el desconegut A. Sánchez, que signa la baixa del brigadista).

A banda dels metges, Anna Almela ha tingut notícia de practicants com Gustavo Traver Boix, de qui diu que havia cursat un any de la carrera de medicina i que adquirí experiència treballant a Torre la Mina; o de netejadores com Vicenta María Vilar Marco i la seua companya Ramoneta, que passaren els anys de guerra llavant la roba dels pacients de l’hospital en un safareig situat al Replà, molt prop de Torre La Mina.

Alguns dels metges reuniren a les seues famílies a Borriana, i conta Anna Almela la relació que s’establí entre ells.

El que no hem aconseguit trobar són fotografies de Torre la Mina durant el seu ús com a hospital militar; si sabeu d’alguna imatge vos agrairem molt qualsevol pista.

Per als interessats, un llibre recull material de primera mà d’aquells pioners de la cirurgia maxil·lofacial [José Luis Cebrián y Arturo Bilbao (coords.), La otra cara de la Guerra Civil (editorial Lunwerg i Sociedad Española de Cirugía Oral y Maxilofacial -Secom-, Madrid 2014)], en concret documents, dibuixos i fotografies del treball del doctor Jesús Martín Sánchez, col·laborador també de Bernardino Landete. El llibre mostra les innovadores i creatives tècniques reconstructives de les cares dels soldats, que patien ferides en la cara fins a en un 20%.

També existeixen alguns hospitals musealitzats per a mostrar las condicions de la sanitat militar durant la Guerra Civil, per exemple l’antic hospital republicà de la batalla de l’Ebre del Molar (el Priorat), o, al municipi de Batea (Terra Alta), el Centre d’interpretació ‘Hospitals de Sang’, dedicat a l’atenció mèdica i hospitalària als combatents.

Què va passar amb els habitants de Torre la Mina? En passar les Alqueries al control franquista, el propietaris van recuperar el seu ús: la senyora Concha, la seua germana fadrina i Isabel, la criada, que després es quedaria a viure al poble. Així ho contava Mossén Salvador Ballester Huguet a l’entrevista que li férem:

Mn. Salvador-. Recorde una anècdota molt bonica, va ser que durant la guerra els soldats que hi havien ací feien molta amistat amb la gent, vull dir jo que participaven molt. I el capellà que anava en un dels tércios va fer de capellà de les Alqueries hasta que es va acabar la guerra. I ell va ser el que va donar la idea de muntar la Iglesia a lo que era el cine Requena i vam fer tot el procés este. Ho dic jo perquè en ixe temps, en plena guerra, vam pendre la comunió. El dia de la Puríssima, 8 de desembre. Claro, ahí hi havien uns que feia dos anys que no havien… el temps que durava la guerra. I mosatros que ja teníem 8 anys, perquè això era l’any 38. La guerra es va acabar el 39, pues encara en plena guerra. I el dia de la Puríssima recorde jo que hi havia una… I m’ha vingut al pensament per això, perquè en hi havia de Nules, de Vilavella… Érem tots com un… Que per cert, no n’hi havia catecismes, perquè entonces no n’hi havia res, de llibres ni res. I el depreníem de viva veu. I anàvem a aprendre el catecisme, tota la rècua —perquè el capellà, pues com era capellà tamé militar, a vegaes se’n tenia que anar— a la Mina! A la Mina estaven, encara vivien allí, la senyoreta Concha, la seua germana i la crià que tenien, Isabel. Que tu l’has coneguda a Isabel? No.

Rafa Marco-. No però m’han parlat d’ella.

Mn. Salvador-. Sí, se va quedar ací, i va viure ahí al costat de la iglésia.

Rafa Marco-. És la que después donava el catecisme, la senyora Isabel.

Mn. Salvador-. Molt bé. Pues elles eren les que feien el catecisme a tota esta pandilla que anàem per les vespraes, per el Caixer ahí en avant, mos recorríem una… pareixia una provessó. I quan acabàvem tornàvem un atra vegà. Pues mira, pa mosatros era una divertició. Ho dic jo perquè… tot de viva veu, eh?

Rafa Marco-. En transmissió oral.

Mn. Salvador-. Elles tres, estes tres senyores: la Concha, que era la senyora, la germana que era soltera i Isabel, que era molt bona xica ella, però que era la crià d’elles. (…) Algunes de les coses que hi ha en la iglésia que encara s’usen, com per exemple l’atril que és a on descansa el missal, això recorde jo que ho van dur de la Mina, perquè a la Mina, baix de la torre, tenien un oratori, i claro, ahí ho van salvar lo que tenien. I quan se va acabar la guerra, com no tenien res, entonces la senyoreta Concha va regalar el joc de casulles, l’armariet que encara està per la iglésia, un càliz, un copó i no sé què més. I ho van dur d’allà. Això ho recorde jo que era escolanet entonces. I ho van dur de la Mina.

De manera que l’oratori de Torre la Mina no havia sigut vandalitzat, i que les propietàries vivien a l’edifici mentre estava el front estabilitzat a Nules; potser també mentre feia d’hospital? De qualsevol manera, no estarien molt lluny.

BIBLIOGRAFIA

Anna Almela Sirvent (2021), “Jo vinc d’un silenci”, revista Buris-ana núm. 234, , pp. 8 a 13, accessible a http://www.borriana.org/index.php/buris-ana

José A. Aparici Gallart i Pablo Aparici Llorens, “Sanidad civil y militar en Castellón 1936-1939”, pp. 30-31, publicat a la pàgina web de l’Aula Militar “Bermúdez de Castro”, accessible a https://www.aulamilitar.com/SANIDAD_CIVIL_Y_MILITAR_EN_CASTELLON_1936_1939.pdf?ID_SESION=ZVYEMMFKQDTKFRNWNVGY

José Luis Cebrián y Arturo Bilbao (coords.) (2014), La otra cara de la Guerra Civil. Madrid: Lunwerg i Sociedad Española de Cirugía Oral y Maxilofacial -SECOM.

Testimonis a lesAlqueriespèdia i webs esmentades.

INFORMANTS

Anna Almela Sirvent, Raül Ibáñez, Carlos Mallench.



Títol Sobre l’hospital militar de Torre la Mina (1937-1938)
Informants Anna Almela Sirvent, Raül Ibáñez, Carlos Mallench
Bibliografia Anna Almela Sirvent (2021), “Jo vinc d’un silenci”, revista Buris-ana núm. 234, , pp. 8 a 13, accessible a http://www.borriana.org/index.php/buris-ana

José A. Aparici Gallart i Pablo Aparici Llorens, “Sanidad civil y militar en Castellón 1936-1939”, pp. 30-31, publicat a la pàgina web de l’Aula Militar “Bermúdez de Castro”, accessible a https://www.aulamilitar.com/…

José Luis Cebrián y Arturo Bilbao (coords.) (2014), La otra cara de la Guerra Civil. Madrid: Lunwerg i Sociedad Española de Cirugía Oral y Maxilofacial -SECOM.

Testimonis a lesAlqueriespèdia i webs esmentades.

Data de publicació Dijous 21 d’abril de 2022


«Alqueries y su territorio en época romana» -Ferran Arasa Gil

Títol “Alqueries y su territorio en época romana”
Autor Ferran Arasa Gil
Bibliografia completa  Arasa i Gil, F. (2004): “Alqueries y su territorio en época romana”, Alqueries. El temps d’un poble, A. Ventura Rius coord., Castelló, 2004, pp. 75-146. https://roderic.uv.es/handle/10550/33546
Data de publicació Dilluns 21 de febrer de 2022
Descàrrega

«Lucernas encontradas en la Regenta, según Roca (1932)». (Pàg. 135).

El dimenge 20 de febrer de 2022, els editors de lesAlqueriespèdia vam tindre el privilegi d’explicar breument el jaciment romà del Benicató, al terme de Nules, a una nombrosa excursió de les Alqueries, dins del cicle de passejos que programa Encarna Gimeno a iniciativa de l’Ajuntament. L’interés en la temàtica ens ha animat a reeditar en format digital el treball de Ferran Arasa Gil «Alqueries y su territorio en época romana», publicat en 2004 al llibre coordinat per Albert Ventura Rius Alqueries. El temps d’un poble (Ajuntament de les Alqueries). D’este llibre ja vam publicar la part de Joaquín Aparici Martí i Vicent García Edo «El territorio de Alqueries entre los siglos XIII y XVI». Agraïm a l’autor i al coordinador la seua autorització generosa per a la publicació digital del text. A banda de la recerca, el capítol de Ferran Arasa inclou un apèndix gràfic amb 47 il·lustracions: fotos d’objectes trobats, mapes i gràfics.

La presència de la civilització romana a la Plana és molt important, generalment al voltant de la Via Augusta que recorria de nord a sud tot el nostre territori. Al jaciment del Benicató es troba la primera vil·la romana excavada a la província de Castelló. Sobre este tema es pot trobar alguna bibliografia bàsica en Internet; per posar un parell d’exemples bàsics, es pot consultar el llibret de Vicent Felip Sempere i Joan A Vicent Cavaller (1991), Íbers i romans al camp de Nules (Ajuntament de Nules), o, més actual i divulgatiu, l’excel·lent web de Castellón Arqueológico https://www.castellonarqueologico.es/va/va/yacimientos/la-plana-ii/benicato/.

Felip Sempere i Vicent Caballer parlen de 13 jaciments al “camp de Nules” (Mascarell, Moncofa, Nules i la Vilavella), però a més al terme de les Alqueries se’n coneixen altres set: Vora Riu Sec, La Creueta, Bonretorn, El Camí del Regall, El Sedeny del Pi, La Regenta i La Torrassa (que no està dins del terme però sí vinculada a les Alqueries històricament).

La importància econòmica (també via impostos) de la nostra zona queda palesa en alguns textos conservats que parlen per exemple del gust dels romans per les figues cultivades ací; de la poca qualitat del vi que s’exportava, o de la presència, ja en aquell temps, d’una indústria ceràmica. Com explica Ferran Arasa i Gil en el text que compartim, les vil·les romanes més riques estaven molt decorades, i s’hi han trobat molins per a l’oli i el vi, forns d’àmfores, de ceràmica de cuina o per a la construcció, entre molts altres detalls.

«Contrapesos de prensa encontrados en La Torrassa localizados actualmente en la plaza de este mismo nombre de Alqueries. Foto F. Arasa». Pàg. 137.


«Contrapesos de La Torrassa en el lugar de su hallazgo. Foto N. Mesado». Pàg. 137.


A nosaltres ens pareix curiosa la descripció d’una població dispersa que s’establiria de nou en l’edat mitja i que ha definit el nostre territori fins a la segona meitat del segle XX.

Sobre el període romà es pot llegir a lesAlqueriespèdia la preciosa investigació «El tresor d’Antoniniani a Les Alqueries», de Pere Pau Ripollès i Manuel Gozalbes, on parlen de la troballa de 144 monedes romanes al jaciment de Vora Riu Sec i expliquen el seu possible origen. També es pot llegir, entre altres, el text d’Albert Ventura Rius (1999): «Làpida romana», en El Municipi. BIM, núm. 39, desembre 1999, pp. 22-23.

«Objetos metálicos de La Torrassa. Fotos F. Arasa». Pàg. 140.


Este és l’índex de «Alqueries y su territorio en época romana»:

ÍNDICE

INTRODUCCIÓN 79
I. EL PERIODO IBERORROMANO: SIGLOS II-I A.C. 81
II. EL ALTO IMPERIO: SIGLOS I-II D.C. 83
1.- Las comunicaciones: la vía Augusta 85
1.1.- Los itinerarios 86
1.2.- Los miliarios 87
1.3.- La vía Augusta 88
1.4.- El trazado de la vía Augusta por la Plana 88
2.- El poblamiento 91
2.1.- Vora Riu Sec 94
2.2.- Bonretorn 96
2.3.- La Creueta 96
2.4.- El Camí del Regall 98
2.5.- El Sedeny del Pi 98
2.6.- La Regenta 99
2.7.- La Torrassa 100
2.7.1.- El relieve de Amaltea 109
3.- La cuestión del regadío 110
4.- El mundo funerario 113
5.- Religión y culto 114
III. EL BAJO IMPERIO Y EL PERIODO VISIGODO 115
BIBLIOGRAFÍA 117
APÉNDICE GRÁFICO 121

*



Títol “Alqueries y su territorio en época romana”
Autor Ferran Arasa Gil
Bibliografia completa  Arasa i Gil, F. (2004): “Alqueries y su territorio en época romana”, Alqueries. El temps d’un poble, A. Ventura Rius coord., Castelló, 2004, pp. 75-146. https://roderic.uv.es/handle/10550/33546
Data de publicació Dilluns 21 de febrer de 2022
Descàrrega


Llibre de la Falla «Alqueries – Estació» (1960)

Títol Llibre de la Falla «Alqueries – Estació» (1960)
Informant Éder Bello Aparicio
Data de publicació Dimarts 8 de febrer de 2022

Estem recopilant els programes de les diferents festes de les Alqueries, que en són més de les que pensàvem i que tenen informació preciosa sobre el poble i sobre l’època en què es van celebrar. De moment volem mostrar una singularitat: el programa de festes de la Falla Alqueries-Estació de 1960, tret de la gran col·lecció de documents d’Éder Bello, de qui ja hem vist dos col·leccions de fotos (Col·lecció de fotos d’Éder Bello i L’estació de Borriana/ les Alqueries i el comerç de la taronja) i una entrevista. Singularitat per molts motius, com ara voreu.

Per a començar, la Falla de l’Estació se celebrava en terme Borriana, perquè tota la façana de llevant del carrer Sant Roc pertany a Borriana. Pareix que no es volia que hi haguera dos estacions de tren en terme Vila-real (i les Alqueries pertanyia a Vila-real, com bé sabeu), així que es va fer una filigrana geogràfica i se la va incloure al poble veí. Per suposat, la festa la feia gent del veïnat i hi contribuïen les tendetes del barri de Lloreta/ Sant Roc, però tot i això podem llegir en un poema del llibret:

Representes la hidalguía
de la regió valenciana
li dones llum i alegría
a les falles de Burriana.

O bé, en l’«Esplicació de la Falla»:

La Falla de l’Estasió
es nostra Falla senyera
que pregona al viatjer
que asó es Burriana fallera.

El contingut del llibret de Falla és el següent:

Membres de la falla: President d’honor (José Devís Gil), Fallers d’honor (7 persones, entre les quals 3 dones), Comissió (10 homes), Vocals (18 homes).

Fallerita Mayor (Elvirín Ballester Sanz), Damitas (2) i Falleritos (3).

Fotografia de la Fallera Major (Pilar Carreguí Martínez) i poemetes dedicats. Fotografies de les dos dames d’honor i versos dedicats. Sonet dedicat a les tres.

«Esplicació de la Falla». És el document principal, tres pàgines i mitja de versos molt enginyosos, amb molt d’humor, l’expressió d’amor al barri i a la festa i també un poquet de picardia. En l’exemplar que ens va facilitar Éder Bello es veuen algunes acotacions de les parts principals; en un moment en què el paper imprés era molt escàs, estos poemes populars es rebien amb molt de gust, de vegades s’aprenien o, si més no, es coneixien i es buscaven les parts més gracioses. Segurament estos textos es compartirien i es viurien en comunitat, la qual cosa contribuiria a destacar la seua gràcia.

Finalment, el llibret té molta publicitat: 13 negocis s’anuncien en ell; exceptuant una tenda d’electrodomèstics (Radio Safer), tots són de les Alqueries o del voltant de l’estació (el restaurant Las Delicias del Norte). Sorprén la quantitat de comerços que hi havia en les proximitats, la majoria dels quals han desaparegut arrasats per supermercats i grans superfícies.

En concret s’anuncia un magatzem de materials de construcció; una tenda d’electrodomèstics (a Borriana); un taller de bicicletes i motos; un polvoritzador; una drogueria-perfumeria i servei de taxi; cinc tendes d’ultramarins/ comestibles/ carnisseria; dos de pinsos i cereals; el bar Cantó; el restaurant, hotel i estanc Las Delicias; i una perruqueria.

  • Víctor Soriano Sánchez, “materiales de construcción, fábrica de baldosas”.
  • Radio SAFER. Exposición de Aparatos de Radio-Televisión Electro-Domésticos, Lavadoras y Neveras. Receptores de Batería y Transistores. Reparación en general.
  • Amador Sanchis. Reparación de bicicletas. Representante Exclusivo de la Moto Guzzi y Mosquito.
  • Pascual Bodí. Agente local insecticida AFIDON naranjos. Pulverizaciones a máquina motor y palanca. Expolvoreo contra arañuela, trips y hormigas.
  • Juan Escobedo. Comestibles. Droguería, Perfumería y Servicio de Taxi.
  • Pascual Meneu (La Creueta). Ultramarinos Selectos y vinos.
  • Mariano Villanueva. Comestibles, Embutidos Finos. Piensos y cereales.
  • Manuel Molés Grifo. Carnicería y tocinería. Especialidad en Embutidos y Comestibles en General.
  • Casa Cantó. Gran Surtido en licores y vinos de todas clases. Bocadillos variados especialidad de la Casa.
  • Restaurante Las Delicias del Norte. Habitaciones. Expendeduría de Tabacos Francisco Tarrazón Gimeno. Junto Estación RENFE.
  • Lave su cabello Con Brumera de Relumbrón, basta lavar y secar. Indispensable en el corte de pelo navaja. Representante oficial: Diego Sánchez. Peluquería frente Estación RENFE.
  • Manuel Chamorro Ruiz. Ultramarinos de Calidad. Vinos Selectos.
  • Piensos y Cereales Felipe Ibáñez Murciano.

Març de 1959. És la comissió de la falla de l’estació: d’esquerra a dreta: Antonio Palomares; un desconegut; Juan Serrano; els tios de Éder, Graciliano i Aurelio Aparicio; un altre desconegut; i Vicente d’Embilio, el Llumero. En 1960, al llibret de falla es veu que Graci i Aurelio no van participar.

No hem trobat més fotos d’aquelles falles tan celebrades, ni tampoc la resta de llibrets de falla. Una vegada més fem una crida a alcrieres i alcriers per recopilar tot el patrimoni gràfic d’aquelles festes.


A continuació, i per als que no tinguen ganes d’obrir més enllaços, reproduïm l’«Esplicació de la Falla».

Esplicació de la Falla

Vallgam Déu, i quina pena
m’ha creat la situasió:
fer la explicasió fallera
de una forma molt somera,
dins de una pobra il·lusió
de afisionat sense trasa.
Que per amic dels falleros,
ni en el carrer ni la plassa
no diré ni póc ni masa
de la falla en estos versos.

BOLETONS

La Falla de l’Estasió
es nostra Falla senyera
que pregona al viatjer
que asó es Burriana fallera.

¿Qué s’ha fet d’aquell recato
que en les platjes se veía
entro el lujo i el boato,
i que era el millor “ornato”
que a la vista s’ofería?

El “progrés”, en forma crúa
l’ha camviat per complet,
i huí ninguna s’arruga
de exhibir la sena hechura
i vestinla al… descubert.

BOLETONS

El Primer Campeonat
de
truc, en el Llar Fallero,
esta Comisió ha guanyat
en brillant rivalitat,
posantli garbo i salero.

El pentagrama, que un día
fon motiu de reverensies,
ha perdut la melodía,
tornantse en algarabía
de modernes estridensies.

I pena dona el pensar
que tot lo fí s’ha perdut.
¿Aón anirem a parar
en este despotricar
de la música d’ambut?

BOLETONS

La Falla de l’Estasió
i Alqueries, es tan bona,
que no té comparasió
ni en la seua Comisió
ni en el barrio que I’abona.

Per culpa del modemisme
la chent ha perdut el cap,
i caminant al abisme
exhibintse en desnudisme,
hiá més d’un espavilat
que aprofitant el motiu
de cuantsevol circunstansia,
se dedica a fer el “víu”
i va de la “mar al riu”
sense donarli importansia.

A les Falles de Burriana
els ha eixit un rebrotí,
un refillol qu’any per any
va fentse guapo i fadrí.
Pues senyor, es parla así
d’una falla original
qu’es plantá casi de broma
i resultá colosal.
El viatjer que per tren
prosedent de Barselona
enmarcá entre taronchers
la ven, ¡cuant fort s’emosiona!
¡Ya estem en terra de falles!,
li crida el cor de goig plé;
térra d’artistes, de llum,
aon l’humor el seu niu té.
Ser lluit pórtic fallero
per a el sorprés viatjer
de la falla qu’ens ocupa,
es el aspecte senyer.
Pero si, qui raudo pasa
sabera tot lo demés…,
els mils esforsos que costa…,
s’apearía del tren
per pegarli una volteta
i coneixer a la gent
que partinse el pit tot l’any
la disfruta uns pocs moments.
Son Ies Alqueries del Niño
poble ric, poble excelent,
i aunque un poc desperdigat
dels millors castellonencs,
perque es un poble de terme
i capital tot a un temps,
cuna del millor ciclisme:
Capella, Miró… ¡No res!
Un poble en que cada chica
es la ideal valensiana:
de capital, lo presís;
el demés temps, flor huertana.
No se extrañe, pues, ningú
si al vore a la Soberana
de la falla l’Estasió
i al dúo que l’acompaña,
descubrix tot d’un repent
que ni en Valensia ni aon fora
ha vist tant lluir a una jove
el trache de llauradora.
Treball, humor, dónes guapes,
horts i poble, tot a reu;
benestar, ganes de viure
es lo que un foraster veu
si visita les Alcries
que del Fill perdut de Déu
honroses porten el nom
en terra de taronchers.
¿I qué faltaba, pregunte,
per a que fora complet
el encant d’un poblé aixina?
Una falla. Ya la té.

R. Roselló Gasch
Mars, 1960.

*



Vicente Miró Huguet, ciclista

Títol Vicente Miró Huguet, ciclista
Informants Família Miró Peris
Data de publicació Diumenge 16 de gener de 2022

No hi ha cap dubte que Vicente Miró Huguet (1919-1960) és una de les figures majors en la història de l’esport a les Alqueries, en concret en l’àmbit singular del ciclisme professional. D’ell queda una memòria permanent, per part de persones que el van conèixer i d’altres que n’han sentit parlar. Fa molt de temps que lesAlqueriespèdia devia un treball que fera justícia a este “heroi dels anys 40”, com li digué el periodista Juan Osés (en un text que reproduïm ací baix).

Vicente Miró es cria en un context en què el ciclisme ja s’ha implantat com a esport popular. En la publicació Ciclisme a les Alqueries: 1905-1936 es pot veure la gran activitat ciclista que hi havia: la primera carrera organitzada al nostre poble de què tingam notícia és de 1905. En els anys 30 trobem al primer ciclista professional, Manuel Capella, i les primeres mencions a Vicent Miró el situen com a vocal en l’organització de la II Vuelta a Levante en 1930, quan encara no havia complit els 11 anys! De nou el trobarem citat com a vocal en el jurat d’una carrera celebrada en 1935 per a ciclistes sense carnet o no federats, organitzada per la Peña Ciclista Excursionista Los Luises de Villarreal, en què es disputava el Campionat d’Espanya. Amb només setze anys ja corria algunes carreres i continuava proper als àmbits organitzadors de les activitats ciclistes. En abandonar la competició, Miró va continuar lligat al món del ciclisme: durant els anys 1959 i 1960 va ser arbitre federat per la U.V.E. (Unió Velocipèdica Espanyola, actualment R.F.E.C. —Reial Federació Espanyola de Ciclisme). No coneixem la influència que puguera tindre en corredors i àrbitres com Batistes Cherta, que  en els anys 70 i 80 va ensenyar a Ramón Vicent, a Agustín Molés i a molts altres, i que van dur a una “edat d’or” del ciclisme a les Alqueries; per la quantitat i qualitat de les carreres (Volta a la Plana, Criteriums…), dels àrbitres (fins a sis àrbitres internacionals U.C.I.) o de l’afició (l’Sport Ciclista va arribar a ser el segon club més nombrós de l’estat). Estem convençuts que el mestratge de Vicente Miró va influir en tots estos esdeveniments.

El temps ha anat fent el seu paper, i de Vicente Miró es recorda bàsicament el triomf en la carrera Madrid-València (Gran Premio Cifesa, de 355 quilòmetres); però la realitat és que la seua activitat va ser molt intensa en els anys de postguerra (1941-1947), amb desenes de carreres i nombrosos i espectaculars triomfs. La seua família ha fet un gran treball de recerca per a recollir part de la història esportiva de Vicente Miró en la premsa de l’època; ací oferim una selecció de carreres, la seua menció en premsa i fins i tot dos pel·lícules del NO-DO en què es pot veure breument al campió. És un treball monumental que ens sentim orgullosos d’acollir.

Fotograma del NO-DO de 1943, en què es veu a Vicente Miró al final de la XXIV Volta a Catalunya.

A continuació es pot llegir la ressenya biogràfica que publicà Juan Osés a la seua completa pàgina de Facebook Noticiasyocio.es/deportistashistoricos (i que, amb la informació aportada per la família Miró Peris, ha quedat lleugerament obsoleta); una selecció de carreres (n’hi ha moltes més) amb accés a la premsa i vídeos; els equips en què va participar; una ullada al seu triomf en la carrera Madrid-València, que és la referència més coneguda a les Alqueries; una menció al Trofeu Vicente Miró; i finalment unes línies sobre la Penya Miró i els primers temps del Club Ciclista (Sport Ciclista Alqueriense), amb la transcripció d’un xicotet fragment d’una conversa inèdita amb Isabel Gascó i Ramón López (a qui vam entrevistar en una altra ocasió, podeu consultar l’entrevista d’història de vida que els férem ací: Isabel Gascó i Ramón López).

Volem aprofitar per felicitar a la família Miró Peris pel seu apassionant treball de recerca i agrair-los la seua col·laboració generosa en esta publicació. Vicente Miró Huguet, ciclista, és un patrimoni important per al seu poble, inspiració per a moltes persones que van formar la Penya Miró i després l’Sport Ciclista, i per tant de la gran afició que ha hagut a les Alqueries, de la gran activitat desenrotllada o del nivell dels seus àrbitres.

Contingut

«Vicente Miró, un héroe de los años 40»

Carreres destacades

Equips

Carrera Madrid-València (Gran Premio Cifesa, de 355 quilòmetres)

Trofeu Vicente Miró

La Penya Miró i l’inici del Club Ciclista

Conversa amb Ramón López i Isabel Gascó

«Vicente Miró, un héroe de los años 40»

Juan Osés

Vicente Miró Huguet nace en Alquerías del Niño Perdido, Castellón, el 25 de Julio de 1919. En aquel tiempo esta localidad es una pedanía de Vila-real. El futuro ciclista pertenece a una humilde familia de labradores. Vicente es el quinto de 6 hermanos.

Desde muy joven se ve obligado a colaborar en la economía familiar, aunque él elige una actividad distinta a la rural, ya que lo que le atrae es la mecánica. El futuro ciclista encuentra trabajo en los Talleres Tormo de la vecina localidad de Burriana. Esta empresa se dedica a la fabricación de maquinaria para confección y manipulado de la naranja, principal riqueza de la Comunidad Valenciana en aquel tiempo. Vicente inicia su trabajo como aprendiz, instruido por un oficial competente que le enseña adecuadamente los rudimentos del oficio.

LA GUERRA Y LA BICICLETA

Simultáneamente a su trabajo, el chaval se empieza a aficionar a la bicicleta. Esto ya ocurre para el año 1933, adjudicándose un par de años más tarde su primera carrera, celebrada en Alquerías. Esta victoria le anima a dedicarse con más seriedad a la bicicleta. Claro que una buena bicicleta de carreras que le sirva para competir en unas condiciones razonables no está a su alcance, por lo que llega a hacer un trato con su jefe. Don Salvador Tormo pone a su disposición la cantidad necesaria para adquirir una buena máquina, comprometiéndose Vicente a irle devolviendo el dinero prestado semana tras semana. Estamos ya en las fechas del levantamiento del 18 de Julio y el señor Tormo por motivos políticos tiene que exiliarse porque su vida peligra. Enterado de las penurias por las que pasa su ex patrón, a quien intervienen la empresa, Vicente Miró se presenta en el domicilio donde se encuentra su señora con 3 hijos pasando verdaderas calamidades. El futuro ciclista explica a la señora de Tormo la deuda que tiene contraída con su antiguo patrono y le abona la cantidad que faltaba por cobrar. Para siempre será querido por la familia Tormo por portarse de forma tan noble. Pero, claro, Vicente se había quedado sin trabajo, por lo que para ganarse la vida decide montar un pequeño taller de reparación de bicicletas en los corrales donde la familia guardaba las gallinas y los conejos.

VUELTA A LA COMPETICIÓN

Terminada la guerra, Vicente vuelve a la actividad deportiva y empieza a disputar pruebas de pista en el velódromo de Pobla Llarga. El año 41 alcanza en carretera un sonado triunfo en la Villarreal-Morella-Villarreal, una prueba muy valorada en la época, y uno más en el campeonato regional, por delante de otro ídolo valenciano, Antonio Escuriet. Acto seguido, se produce un nuevo corte en su trayectoria, ya que tiene que hacer el servicio militar. Su destino, el Quinto Grupo de Automóviles del Ejército de Tierra en Zaragoza. El ciclista Miró logra mantenerse en forma porque con cada permiso que le conceden, va y vuelve hasta su casa en bicicleta. Hay que tener en cuenta que, además de circular por las carreteras pésimas de la posguerra, en cada viaje de ida o de vuelta se mete entre pecho y espalda 300 kilómetros.

En el 42 hace segundo en el Circuito de la Ribera del Jalón, por detrás del veloz y potente Carretero y octavo en la Vuelta a Levante, clasificado a poco más de un cuarto de hora del vencedor Berrendero y por delante de Alberto Carrasco y Antonio Escuriet. En la segunda etapa de la Vuelta a España, con final en Murcia, Miró, que lo intenta siempre, se mete en el sprint del grupo principal que gana el inevitable Delio Rodríguez y él concluye en la sexta posición. En la tercera, que acaba en Valencia, se mete en un grupo de fugados de 5 hombres y hace el cuarto puesto. Alrededor de esos lugares anda en las siguientes etapas, siempre con los de delante. De hecho, después de la sexta se encuentra en el cuarto lugar de la General. Más tarde, agotado por el cansancio y el calor, cede en sus pretensiones de alcanzar el podio. Al final acaba, que no es poco, y lo hace en el puesto 12º, por delante de Olmos, el gran Vietto, Thietard, Camilla y Brambilla. En la Vuelta a Levante es el primero entre los de su categoría, tercera, por lo que le dan 975 pesetas.

En el 43 concluye la Volta a Catalunya en el segundo lugar, de nuevo por detrás de Berrendero y por delante del malagueño Antonio Destrieux. Ya en la segunda etapa había participado en una escapada junto a Blasco y Costa, siendo batido por este en la meta de Barcelona. En la tercera participa de otra fuga de pocas unidades, manteniendo su segundo lugar en la General. Junto a Sancho, Miró sigue durante toda la carrera enfrentándose a un invencible Berrendero. A pesar de las irregularidades y del caos organizativo propio de la época por falta de medios, Miró sigue entre los primeros en la General. La Volta continúa entre protestas y sanciones y para colmo una caída en un descenso en la etapa de Manresa, a pesar de lo cual recupera el segundo lugar en la General, a pocos segundos de Berrendero. En el Premio Bandinieres de Tarragona, carrera por puntos, hace el segundo lugar tras de Destrieux, superando a las figuras de la época.

  1. UNA TEMPORADA ESPECTACULAR

En 1944 tiene lugar la mejor temporada de su carrera, porque gana una etapa de la Vuelta a Levante, contrarreloj de 59 kilómetros, sacando más de un minuto a los especialistas Antonio Martín y Berrendero, y sobre los 2 minutos a Carretero y Langarica. En la ronda levantina gana el Premio de la Montaña, por delante del pequeño Lahoz, y acaba en la segunda posición de la general, a solo 3 segundos de Martín, por delante de Delio Rodríguez y Langarica. Además se impone en otra del Gran Premio Ayuntamiento de Bilbao, la quinta, y sube al podio de la Volta tras de Casas y Langarica. Para redondear su magnífica temporada, se alza con la victoria en una de las carreras más importantes de la posguerra, el Gran Premio Cifesa, o sea la clásica Madrid-Valencia, de 355 kilómetros, que organiza el periódico Informaciones. Miró triunfa bajo un calor sofocante. Tras una carrera tan dura como emocionante, bate por dos ruedas de ventaja a Sancho y Gimeno. El tiempo empleado, 13:10:12. Hubo numerosos pinchazos de forma que fueron muchos los retirados por agotar sus tubulares de repuesto. Miró, que hace una carrera excepcional, gana casi todos los premios del transcurso de la carrera e incluso el de la Montaña.

La anécdota de la prueba la relata el querido Juan Bautista Lloréns Cantavella en la revista Poble. Este cuenta que la carrera llega a Requena, donde estaba previsto un control y un descanso de media hora. Un amigo de Miró llamado José Rubert se encontraba haciendo el servicio militar en Valencia como estafeta motorizado. Fue a Requena para ver a su amigo Miró y este le dijo que se encontraba cansado, extenuado y sin ánimo de continuar, después de la paliza que llevaba encima. Rubert se hizo cargo inmediatamente de la situación. En realidad, lo que ocurría era que su amigo estaba muerto de hambre. Rubert le dio su almuerzo y la fruta que acababa de comprar. Con el estómago lleno pasó a un estado eufórico, cubriendo los últimos 70 kilómetros de carrera a un ritmo infernal. En el Paseo de la Alameda de Valencia se impone al sprint a los dos ases más arriba citados. La alegría para sus seguidores es grande porque en esa fecha, 25 de Julio de 1944, Miró cumplía 25 años.

En el nacional de ruta hace el cuarto, contrarreloj sobre una distancia de 150 kilómetros, tras de Berrendero, Martín y Carretero. En la Vuelta a Levante no tiene mucha fortuna. En la penúltima etapa sufre un desfallecimiento que le cuesta la carrera. En la última acaba en la segunda posición por detrás del vencedor final, Martín. En la General ocupa el mismo lugar, a 23 segundos de este. Le queda el consuelo del Premio de la Montaña, por delante de Lahoz. Efectivamente, Miró no era un escalador, pero en la media montaña subía con fuerza y se defendía bien.

SIGUE LA COMPETICIÓN

En el 45 gana una etapa de la Vuelta a España, Almendralejo- Sevilla sector en línea de la cuarta, batiendo al percherón Delio Rodríguez. En la General acaba en el vigésimo lugar y por puntos es el séptimo. Gana también la dura Vuelta a Los Puertos, por delante del escalador cántabro Gandaruca. En el 46 anda bien en las pruebas mediterráneas, por ejemplo, hace el quinto en el Circuito de Amposta, luchando con los Dorsé, Olmos, Costa, Gimeno… Concluye la Vuelta a España en el lugar 18º. En cualquier caso, la nueva generación de ciclistas mediterráneos, Serra, Masip, Poblet, Ruiz… les irá cerrando puertas a los héroes de su generación. Y vivir del ciclismo en España en esta época es una quimera. Finalmente, Miró se retira a los 28 años, en 1947, para emprender una nueva vida.

PUNTO FINAL, AUNQUE SU LEGADO DEPORTIVO CONTINÚA

Como el taller que tiene montado en casa de sus padres no reúne las condiciones mínimas necesarias, alquila un local más amplio en la Plaza Mayor de Alquerías. Instala en ese lugar un taller de bicicletas y motocicletas y adquiere un solar en el que construir su futura vivienda y para instalar el negocio en un lugar definitivo. En ese momento un grupo de jóvenes del pueblo, guiados por su amigo Manuel Meliá, deciden crear la PEÑA VICENTE MIRÓ. Ésta sirve para impulsar el ciclismo en la zona, organizando carreras locales. Como el número de socios se va incrementando, de ahí nace el Sport Ciclista Alqueriense, que hoy continúa en activo. Una de sus actividades fue la organización de criteriums en los que llegó a participar Induráin en los años 90. Alquerías del Niño Perdido fue además el lugar de salida de la séptima etapa, contrarreloj, de la Vuelta a España 92.

Volviendo a la narración sobre la vida de este excelente ciclista, el 30 de noviembre de 1960, conduciendo su motocicleta, un accidente acaba con su vida en Almazora. Vicente Miró fallece al día siguiente, 1 de diciembre. Con 41 años de edad, deja viuda, una hija de 7 años y un hijo de 5. Y, por supuesto, la memoria de un sólido campeón que realizó proezas dignas de un gran atleta, en tantas ocasiones en unas condiciones totalmente adversas.

Carreres destacades

Any 1941

Campionat Local de Vila-real:

Es disputava en Cap d’Any i va ser el seu primer triomf d’importància a nivell local.

Vila-real – Morella – Vila-real:

Primer gran triomf a una carrera de renom a nivell nacional i que actualment continua celebrant-se.

“Hoy se corre la primera etapa de la carrera Villarreal-Morella-Villarreal” (27-9-1941). Diario Mediterráneo.

“La primera etapa de la carrera Villarreal-Morella-Villarreal” (28-9-1941). Diario Mediterráneo.

Miró, brillante vencedor en el gran premio «Naranja» (Villarreal-Morella-Villarreal)” (1-10-1941). Diario Mediterráneo.

Miró, de Amposta, gana la Villarreal-Morella-Villarreal” (2-10-1941). Mundo Deportivo. La menció a Amposta és un error del redactor, ja que en la crònica escriu correctament que es de Vila-real.

Campionat Regional de Fons en Carretera

Victòria on es va imposar davant d’Escuriet, anterior campió Regional.

“Sobre el trayecto Valencia-Castellón-Valencia. Miró de Castellón conquistó el campeonato de Valencia. Y el gran Premio «Pedales Notario»” (1-12-1941). Mundo Deportivo.

“Campeonato regional ciclista de fondo en carretera” (1-12-1941). Gol.

“El campeonato regional de Valencia” (2-12-1941). ABC.

[Fotografia] (3-12-1941). Gol.

Any 1942

IV Volta a Espanya

Encara que va finalitzar el 12n de la general (per una infecció que va agafar), va arribar a estar 3er en la general, sent el ciclista revelació.

“IV Vuelta Ciclista a España… La revelación de la vuelta está siendo el modesto Vicente Miró, tercero en la clasificación general” (9-7-1942). Gol.

Vila-real – Morella – Vila-real

Nova edició d’aquesta carrera que va finalitzar tercer.

“Carretero gana el Gran Premio «Naranja»” (29-9-1942). Diario Mediterráneo.

Circuit “Ribera del Jalón”

Es va disputar en Saragossa i va acabar el segon.

“Carretero, vencedor del Circuito de Jalón” (17-10-1942). Gol.

Any 1943

Carrera Nacional Lliure de Categories

Es va disputar a Castelló, al Passeig Ribalta.

“Miró, ganador de la carrera de ayer” (18-6-1943). Diario Mediterráneo.

XXIV Volta a Catalunya

Va aconseguir el segon lloc de la general sense cap altra ajuda que la seva pròpia i posant en dificultats al vencedor, Julián Berrendero. Adjuntem també unes imatges del NO-DO on apareix un moment (minut 1:05). Sols apareix eixe segon, però es pot vore de cara.

“La XXIII vuelta a Cataluña…  El valenciano Miró segundo de la general” (13-9-1943). Mundo Deportivo.

II Circuit d’Agramunt

Va quedar tercer en aquesta prova i plantant batalla a corredors de més rellevància, com Julián Berrendero entre altres.

“Delio Rodríguez, del Barcelona, triunfó al sprint en el II Circuito de Agramunt” (16-9-1943). Mundo Deportivo.

I Gran Premi Blandinieres

Carrera en què va quedar segon i també amb molta disputa amb el vencedor, Destrieux.

“Destrieux, brillante vencedor del «I Gran Premio Blandinieres»” (25-9-1943). Diario Español.

“El I Trofeo Blandinieres disputado ayer en Tarragona” (25-9-1943). Mundo Deportivo.

Gran Premi “Ciclos Cataluña”

Es va celebrar a Calella i Vicente Miró va quedar segon. Aquest tipus de carrera que era a l’esprint no era propici per a Miró ja que ell era més de fons.

“El Gran Premio Ciclos Cataluña que se corre hoy, en Calella” (26-9-19433). Mundo Deportivo.

“El Gran Premio Ciclos Cataluña proporcionó a Delio Rodríguez una nueva y brillante victoria. Miró y Murcia en los lugares de honor y los modestos Bosch y Solá grandes animadores de la carrera” (27-9-19433). Mundo Deportivo.

Campionat Regional de Fons en Carretera

Va acabar segon, fou el vencedor Escuriet.

“Rafael Escuriet gana el campeonato regional ciclista de Valencia” (27-10-1943). Gol.

Any 1944

Vila-real – Morella – Vila-real

Altra edició en què va acabar sent tercer en la general.

“La V edición de la prueba Villarreal-Morella-Villarreal” (30-5-1944). Diario Mediterráneo.

Campionat d’ Espanya de Fons en Carretera

En aquesta carrera participen una selecció dels 15 millors ciclistes d’ Espanya; aquest any va ser el debut de Miró, i va acabar el 4rt.

“El Campeonato de España fondo carretera para profesionales” (2-7-1944). Mundo Deportivo.

“El Campeonato de España de fondo carretera” (3-7-1944). Mundo Deportivo.

IV Gran Premi Cifesa Madrid – València

La carrera tan anomenada i sonada a les Alqueries, que conta tan vivament Juan Osés al text anterior (i de la que parlarem més un poquet més avall).

“El Gran Premio Cifesa” (26-7-1944). ABC.

“Miró vence en el gran premio Cifesa” (26-7-1944). El Diario Vasco.

“No strangeiro: Ciclismo” (26-7-1944). Stadium (Portugal).

“El valenciano Vicente Miró, de la A.C. Montjuich, magnífico vencedor al sprint” (26-7-1944). Mundo Deportivo.

“La Prueba ciclista Madrid-Valencia se la adjudica brillantemente Vicente Miró” (26-7-1944). La Vanguardia Española.

“Vicente Miró gana la prueba Madrid-Valencia” (26-7-1944). La Voz de España.

“A una temperatura de 45º al sol, VICENTE MIRÓ triunfa en la carrera ciclista MADRID-VALENCIA” (26-7-1944). Marca.

Carrera a la Australiana

Celebrada a València, on va ser el vencedor.

“Carrera a la australiana” (30-7-1944). ABC.

Gran Premi de Bilbao

Va quedar quart de la general i va vèncer l’última etapa.

“Gándara, ganador del Gran Premio Ciclista de Bilbao” (22-8-1944). El Diario Vasco.

“Gandarilla” (22-8-1944). La Voz de España.

XXV Volta a Catalunya

Va ser tercer a la general.

“La XXIV Vuelta a Cataluña (Gran Premio Pirelli)” (4-9-1944). Mundo Deportivo.

Gran Premi “Ciclos Catalunya”

Nova edició d’aquesta carrera on fou el vencedor. Tal i com hem explicat, aquest tipus de carrera no era el seu fort.

“V. Miró, del equipo Galindo, obtuvo un brillante triunfo” (27-9-1944). Mundo Deportivo.

Campionat Regional de Fons en Carretera

En aquesta carrera li va guanyar al gran campió Escuriet (vencedor de l’any anterior).

“Vicente Miró, del equipo Galindo, gana el campeonato valenciano de fondo” (19-10-1944). Mundo Deportivo.

Volta a la Regió Valenciana

Va quedar segon a sols 3 segons del vencedor.

“Antonio Martín vencedor absoluto y Vicente Miró segundo clasificado” (30-10-1944). Mundo Deportivo.

Carrera “El Pavo”

Se celebrava a Castelló i va quedar segon; el vencedor fou Ignacio Orbaiceta.

“Orbaiceta ganó el domingo la carrera de «El Pavo»” (17-12-1944). Diario Mediterráneo.

Any 1945

V Volta a Espanya

En aquesta edició va aconseguir un únic triomf d’etapa (Almendralejo – Sevilla).

“Hoy con la etapa Madrid-Salamanca (212 kilómetros) empieza la V Vuelta Ciclista a España” (10-5-1945). Mundo Deportivo.

“Miró llega el primero a Sevilla. La etapa se corrió con 48 grados al sol” (14-5-1945). La Hoja del Lunes.

“En la jornada de ayer vencieron Gimeno contra reloj y Miró en la etapa de la tarde” (14-5-1945). Gol.

“DELIO RODRÍGUEZ mantiene su ventaja” (15-5-1945). El Diario Vasco.

“V Vuelta Ciclista a España” [classificació i foto] (16-5-1945). Gol.

Campionat d’ Espanya de Fons en Carretera

Com s’ha dit en l’any anterior, participen una selecció dels 15 millors ciclistes d’ Espanya. Este any va acabar el 6é. Pel que diu “Mundo Deportivo” va participar estant malalt.

“Esta mañana se corre el campeonato nacional ciclista fondo en carretera” (29-6-1945). Gol.

“El catalán Jimeno ganó ayer el XLIV campeonato de España de ciclismo” (30-6-1945). Gol.

“Juan Gimeno, del equipo Galindo, nuevo campeón de España de fondo en ruta” (30-6-1945). Mundo Deportivo.

Volta a “Los Puertos”

Aquesta carrera la van acabar només 3 corredors, la resta de participants van entrar 50 minuts després i no es van classificar perquè ja s’havia tancat el control.

“Vicente Miró, sobre tubulares Galindo, vencedor de la vuelta a Los Puertos” (2-7-1945). Mundo Deportivo.

“Miró, vencedor de la prueba vuelta a los puertos” (3-7-1945). ABC.

Campionat Nacional Ciclista per Regions

Formava equip amb Bernardo Ruiz i Cipriano Elis. Van quedar en segona posició. En aquest NO-DO apareix en vàries ocasions però d’esquena (el dorsal que portava és el 2, Elis l’1 i Ruiz el 3).

“Cataluña conquista por segunda vez el Campeonato nacional ciclista por regiones” (8-10-1945). Mundo Deportivo.


Carrera de “El Pavo”

En aquesta edició va quedar segon (després que rectificaren que no havia guanyat ell sinó Fuentes; així estava de renyit).

“El castellonense Fuentes ganó la gran carrera del «Pavo», que tuvo grandioso marco en el Estadio… Miró y Olmos, que lograron el segundo y tercer puesto, hicieron también una gran carrera” (26-12-1945). Diario Mediterráneo.

Any 1946

I Trofeu de la Magdalena

Es va celebrar a l’estadi Castàlia, que tenia una pista de cendra.

“Vicente Miró, gran triunfador del I Trofeo de la Magdalena” (27-3-1946). Diario Mediterráneo.

VI Volta a Espanya

Encara que va quedar en 18na posició de la general, es pot destacar un quart lloc en l’etapa Múrcia – València.

“La VI Vuelta ciclista a España” (16-5-1946). Mundo Deportivo.

Volta “Valle de Léniz”

L’últim triomf que va aconseguir —que cregam nosaltres en base a tota la documentació que tenim recopilada.

“Miró vence en la Vuelta al Valle de Léniz” (17-8-1946). El Diario Vasco.

“Miró triunfa en la VIII Vuelta al Valle de Léniz” (17-8-1946). La Voz de España.

Campionat d’Espanya de Fons en Carretera

En què hem dit que participava una selecció dels 15 millors ciclistes d’Espanya, no hem localitzat documentació i no hem pogut saber si va participar.

Any 1947

Campionat d’ Espanya de Fons en Carretera

(L’esmentada carrera entre els 15 millors ciclistes d’Espanya) Va quedar el 12é.

“Bernardo Capó, de la U.D. de Sans, nuevo campeón de España en ruta” (30-6-1947 ). Mundo Deportivo.

III Campionat d’Espanya per Regions

Va formar equip amb Bernardo Ruiz y José Pérez, i acabaren els tercers.

“Cataluña ganó el Campeonato de España por regiones” (6-10-1947). Mundo Deportivo.


Equips

Tornant un poc al fil de l’etapa esportiva del nostre avi, pel tema dels equips que va formar part així com alguns companys, posarem els més destacats, que han segut més coneguts a nivell nacional, internacional o que han tingut algun tipus de relació professional més estreta:

  • U.D. Sans (1941)
    • Cipriano Elys: Va correr el Tour de França i va ser company de la selecció de la Regió de València a l’any 1944 i 1945.
  • C.A. Zaragoza (1942)
  • U.D. Sans – Pedal Notario (1943)
    • Ignacio Orbaiceta: Va obtenir algunes victòries en etapes de la Volta a Catalunya entre altres. És conegut perquè va fundar la marca d’electrodomèstics “Superser” (ja desapareguda).
  • A.C. Montjuic – Galindo (1944): D’ aquest club hem descobert que fou el Capità de l’equip.
  • Valencia F.C. (1944)
    • Delio Rodríguez: Guanyador de tres edicions de la Madrid – València i de la Volta a Espanya de 1945. A més continua sent el corredor que més etapes ha guanyat de la Volta a Espanya.
    • Diego Chafer: Va quedar el segon de la Madrid – València de 1943; va guanyar altres carreres com la de la “Ribera del Jalón”; etapes de la Volta a Catalunya, i va ser company en la selecció de la Regió de València a l’any 1944.
  • D.C. Manresano – Galindo (1945): Baix el patrocinador “Galindo” es van unir 2 clubs ciclistes (el D.C. Manresano junt amb U.C. Hospitalet) i alguns corredors independents per a formar equip.
    • Delio Rodríguez
    • Julián Berrendero (independent): Guanyador de la Volta a Espanya de 1941 i de la Volta a Catalunya de 1943.
  • U.D. Sans – Pirelli (1946)
    • Bernardo Ruiz: Primer espanyol en aconseguir el primer pòdium de la general del Tour de França (3er), va ser company de la selecció de la Regió de València el 1945.
    • Ignacio Orbaiceta
    • Miguel Poblet: Primer espanyol en vestir el maillot groc del Tour de França i primer ciclista que va guanyar el mateix any (1956) etapes del Giro d’Itàlia, Tour de França i Volta a Espanya.
    • Miguel Gual: Llegenda del ciclisme espanyol i referència del ciclisme a Mallorca. Primer ciclista amb sou a l’any 1945.
    • Guillermo Timoner: Formava part de l’equip però participava a les carreres de pista que era la seua especialitat. Fou sis voltes campió del món de mig fondo en pista.
  • Dalton Auto – Firestone (1947)
    • Dalmacio Langarica: Guanyador de la Volta a Espanya de 1946.

Carrera Madrid-València (Gran Premio Cifesa, de 355 quilòmetres)

La tan sonada i comentada “Madrid – València”, celebrada el dimarts 25 de juliol de 1944, és la carrera que més va impactar en l’àmbit local i també va tindre molt de renom a nivell nacional. És un tema que ha eixit en moltes de les nostres entrevistes: Ramón Vicent conta que son pare, que treballava de comerciant de taronja a Madrid, li va dur allí la bicicleta; Éder Bello també anomena la bicicleta guanyadora, que va estar algun temps en sa casa, i Ramón López anomena el seu impacte en el fragment que reproduïm més avall.

Pel que sabem d’aquesta carrera:

  • Es van disputar 4 edicions
  • Només hi ha 2 corredors que l’han guanyada: 3 edicions Delio Rodríguez (1941, 1942 i 1943) i la quarta i última edició Vicente Miró (1944).
  • Miró va participar també a les edicions de 1942 i 1943

I lligant un poc sobre aquesta carrera, pareix ser que la Penya Vicente Miró (o Penya Miró) va nàixer per aquesta victòria (no ho podem dir amb molta certesa perquè no tenim cap tipo de documentació, sols els que ens han pogut contar un poc de passada, per tant no podem verificar si va ser així o realment va ser més tard quan la van crear). Manuel Meliá, que era molt amic del ciclista, va ser el que va promoure aquesta Penya junt amb més gent.

També el que sabem és que l’Sport Ciclista Alqueriense es va fundar a partir d’aquesta penya (podríem dir que es l’evolució d’aquest grup d’amics i seguidors de Vicente Miró que cada vegada es feia més gran). De fet a l’acta fundacional es diu que es va constituir al local de la Penya Miró.

Com s’ha vist, existeix molta premsa del IV Gran Premi Cifesa de 1944, fins i tot s’ha localitzat una xicoteta ressenya a un diari portugués. També és possible que al diari Marca hi haja fotos de la carrera, però de moment només s’ha pogut localitzar la notícia que adjuntem. A més a més, com que la carrera es va realitzar el 25 de juliol (Sant Jaume), festa gran a València, és possible que diaris com Las Provincias o Levante-EMV publicaren alguna cosa, però no hem trobat exemplars a les hemeroteques.

Trofeu Vicente Miró

Respecte al Trofeu Vicente Miró com a tal, desconeixem com va aparèixer, quan i què organitzaven; pareix ser que va ser proposta de Ramón Vicent (“Ramón de cantó”). Pel que sabem aquest trofeu va evolucionar primerament com a Volta Ciclista a la Plana Baixa – Trofeu Vicente Miró (la primera edició es de 1981) i posteriorment com a Gran Premi Alqueries – Trofeu Vicente Miró (primera edició en 2002). L’any 2009 va ser el XXXV Trofeu Vicente Miró (VIII Gran Premi Alqueries – XXXV Trofeu Vicente Miró per a ser exactes). Aquests trofeus no es celebraven tots els anys pel qual no tenim cap seguiment exacte dels anys en què es van disputar. Possiblement a l’Sport Ciclista Alqueriense tindran documentació de totes les activitats.

La Penya Miró i l’inici del Club Ciclista

De la Penya Miró tenim notícies molt parcials i algun anecdotari; molt prompte passaria a ser el Club Ciclista. Sabem que van tindre un himne i ens han contat que la banda de música, al no disposar de molt de repertori en aquella època (anys 40-50), l’assajaven sovint perquè és el que tenien més a mà.

Els diumenges, quan no hi havia carrera, feien balls; venia un mascareller que tocava l’acordió. Anaven canviant de lloc perquè estava prohibit: al Molí Font, a la Mina, passant la via, a la Creueta… cada vegada a un lloc distint, sempre amagats de les autoritats. Al document “Acuerdo del Ayuntamiento Pleno de Villarreal de los Infantes, de 3 de febrero de 1.950”, que forma part de l’Expedient de segregació de 1948, l’alcalde de Vila-real, Vicente Peris Nácher, desestima la segregació amb dures paraules, i entre altres perles diu que l’única entitat cívica és un “mal llamado Club Ciclista nombre bajo el que se encubre una Sociedad que vino dedicando su local a salon de bailes y deprimentes espectaculos de variedades que todos recordais que tuvieron que ser prohibidos”.

La Penya, després Club Ciclista, organitzava carreres els caps de setmana, que circulaven per camins de terra. Els corredors portaven “pantalons xurros”, bombatxos, perquè no podien anar ben equipats.

Vam quedar una vesprada amb Ramón López i Isabel Gascó per a preguntar-los per Vicente Miró Huguet i per la Penya Miró, de la que Ramón fou fundador amb el número 12. Isabel i Ramón són informants de luxe i bons amics per a lesAlqueriespèdia des de la seua entrevista que tant vam gaudir.

En 1942 Vicente Miró va correr la IV Volta Ciclista a Espanya. Eixe any Ramón López complia 13 anys, Vicente Miró ja era una figura però continuava arreglant bicicletes, i va arreglar una bicicleta “de manillar catxo” per a que entrenaren els xiquets del poble. Ahí comença la conversa a Isabel i Ramón.

Conversa amb Ramón López i Isabel Gascó

Isabel Gascó (nascuda en 1932).- Miró va comprar una bicicleta de manillar catxo, que no n’hi havien per ahí. La va arreglar ell pa que s’entrenaren, i hi havia u que li dien “Vilero” de malnom, i li dien: “que este quan té que baixar de la bicicleta? Què té que ser tota la vesprà pa ell?”. I Miró, amb una clau inglesa: “Tu, Vilero, baixa, que els atres xiquets tamé volen pujar”. (…)

Ramon López (nascut en 1929).- Ahí a on està el banc vàem montar la Penya Miró, i érem… 14 em pareix que érem; 14 ó 16.

Isabel: Tu quin número tenies?

Ramon: El 12.

Vosté era jovenet entonces…

Ramon.- Tindria 17 ó 18 anys (1946-47). (…) Vaig anar a servir l’any 50… Pues no falla. Ho va muntar ahí; vam parlar… primer vam parlar amb l’amo pa que mos alquilara… ahí baix que tenia un quartet. I mos ho va alquilar. I si no recorde mal, no mos va cobrar res. Estàvem allí debaes. En después vam tornar a parlar amb ell pa que mos alquilara el Cicliste, lo que és el Cicliste. I mos lo va alquilar. Ahí sí que pagàvem; tampoc era una cosa de l’atre món, perquè hi hava molta amistat ahí. I mos lo va alquilar i mira si han passat anys i encà estem ahí. I quan van fer la carrera que va guanyar ell encara hi hava més bum i encà hi hava més gent. Lo que és que han anat morint-se morint-se i n’entren pocs.

Isabel.- I el tio Teulà no cobrava alquiler d’ahí?

Ramon.- Sí, però tampoc cobrava… cobrava poquet.

Isabel.- Domingo cobrava alquiler. I ahí tamé era de Domingo i no vos cobrava?

Ramon.- Ahí no mos cobrava res. Ahí ho vam montar: “ja ho arreglarem, ja ho arreglarem…”, i no ho vam arreglar mai. Vull dir-te que… Ahí feien [inintel·ligible] entonces que hi hauria més gent que n’hi ha ara, segur segur. Segur que hi hava més gent entonces que ara. Entonces només entraven els sócios; qui no era sócio no entrava. I tamé hi ha una anècdota que… per contar-la i avant: Estava jo de turno; ixa setmana estava jo, i estava com ara, plovisnant i plovent i eixia el sol. I estaven en una tauleta juant. I vaig anar pac allí i els dic: “vosatros no sabeu que no podeu juar?”, perquè les dones [inintel·ligible] van anar a la guàrdia civil a dir-los que els hòmens se gastaven els dinés juant a les cartes [risses] i no els donaven dinés a elles. I aquells: “mosatros no! -Home però n’hi han que juen i no donen els dinés a la dona, segons mos han dit a mosatros la guàrdia civil. Entonces si vénen [inintel·ligible] me poseu en un compromís a mi. No jueu amb dinés. -Bueno, ja vorem después. -Jo tornaré a vindre”. Torne a anar -entonces vivia ahí, ací al cantó-. Torne a anar i juant un atra vegà. Dic: “Xe, vos hauré de denunciar, agarrar els noms, donar-li-ho al president i ell que faça lo que vullga”. I u de tants se va alçar, agarra el paperet, apunta apunta i me va donar la llista. Jo mire, “pues sí que estan tots, els mateixos. -Dic: Tornaré a vindre, si no jueu esgarraré el paper”. Torne a anar i ne faltava u o dos. Dic: “El tinc en la mà, si vos alceu l’esgarre. -I diu: Mira, fes lo que vullgues que mosatros d’ací no mos alcem”. I no es van alçar. I u dels que estaven juant va i diu: “quan teniu junta? -I jo dic: En dilluns”, perquè vam fer tamé un arreglo ahí que un atre i jo mos vam fer juez-àrbit i cronometraors, pa poder fer carreres, i féiem carreres pa fer balls, perquè si no no mos dixaven [risses]. I li dic: “el dilluns”, i el dilluns ve ell allí. I el que era entonces president li va dir… menos fill de mala mare li va dir de tot, el xic este al president. I el president portava al germà d’este que va armar ixe follon a tallar, a podar els abres. I diu: “si no fóra que porte al teu germà sabries jo qui sóc. I aixina ja ho vorem tamé”. I quan se’n va anar van fer una reunió allí: “Què fem? -Pues expulsar-lo”, i van votar tots menos u d’expulsar-lo. Eren tots majors menos un atre i jo, que érem cronometraors, que teníem 17 ó 18 anys. Pues estos tenien lo menos ja de 50 a 60 anys.

Isabel.- Qui era?

Ramon.- Batiste Manils… Ai, Vicent de Manils, i l’atre que vivia ací al costat era el tio Batiste, el pare de Manolo el de [inintel·ligible].

Isabel.- Els rics de les Alqueries.

Ramon.- Només me’n recorde d’ixos tres, els atres no me’n recorde ja. Total que van acordar de no expulsar-los. I el dumenge siguient va vindre i jo li dic: “No saps el panorama com està?”. Gira el cap i se’n va. Dic: “algun dia pots ser tu president ací, i sabràs lo que dóna estar ací. -Me talle lo que tinc d’home si jo sóc president. I ara doneu-me de baixa”. Home, no te preocupes, et donarem de baixa. El vam donar de baixa, però al cap de tres o quatre o cinc anys va i es dóna de alta. I va i ell president ja [risses]. I un dia veníem, passem un dia pac avall i li dic: “Enrique, tu te’n… -I me diu: Shhhht, no me digues res [risses]. I em va demanar perdó: “no em digues res d’entonces…”. (…)

Isabel.- I Miró amb qui corria entonces? Era per ell o tenia algun equipo?

Ramon.- Ell corria amb… Pirelli, me pareix que corria. Només que ahí només van moure de Madrid, ale ale ale ale, a València, ell assoletes. I quan van voler agarrar-lo ja no van poder perquè ja estava en Pekín ja. Ahí n’hi ha… no sé què t’hauran contat però ahí no n’hi ha més que contar ahí, només quan se va formar la junta i quan se va muntar ahí…

Isabel.- I el tio Mingo anava darrere d’ell a les carreres?

R.- Quin Domingo?

I.- Domingo no, Mingo, el amo d’ahí.

R.- A què tenia que anar a les carreres ell? Entonces ja estàvem ahí.

I.- Ahí? Vau entrar i ell uno més, perquè si ho tenia alquilat no podia manar de res.

R.- (…) se va portar massa bé.

Col·lecció de fotos d’Éder Bello

Títol Col·lecció de fotos d’Éder Bello
Informant Éder Bello Aparicio
Data de publicació Dimecres 29 de desembre de 2021

D’Éder Bello ja vam publicar una primera col·lecció de fotografies sobre L’estació de Borriana/ les Alqueries i el comerç de la taronja, i també una entrevista amb ella: Éder, Ederlinda Bello Aparicio. Entre l’abundant documentació que ens va deixar, hi ha també esta extensa col·lecció fotogràfica més familiar: fotos dels seus ascendents en Lleó, Astúries o Terol, i de la vida que passaren a fer a les Alqueries. El nostre és un poble acollidor a on han arrelat generacions de persones treballadores que han enriquit la nostra comunitat.

Són 82 imatges organtizades aproximadament per ordre cronològic. Entre elles hem organitzat alguns paquets perquè hi ha reportatges fotogràfics (de 6, de 10 i fins i tot de 17 fotos) que hem hagut d’agrupar.

Com sempre, en estes imatges familiars ens proposem la descripció d’una època o d’una xicoteta societat, amb tota la riquesa que això suposa. Intentem veure més allà de les persones retratades, les seues circumstàncies i les seues alegries.

Esperanza Gordón, àvia del pare d’Éder, en Cabornera, localitat pertanyent a Pola de Gordón (al nord de la província de León).

***

Rosaura i Aventino, pares d’Ernesto Bello i avis d’Éder, asturians. Ernesto pujava quan podia a veure la seua família asturiana. És una foto d’estudi de molta qualitat, amb el bon fer i el bon gust del principi del segle XX, obra d’un tal Winicio de Lleó, de qui no tenim més referències.

***

Ramona (àvia d’Éder) amb els seus fills Rafael i Ederlinda (sa mare) en Sant Joan de Penyagolosa. Éder ens fa observar que sa mare porta els pololos amb puntilla. Ens conta Éder que els pares de la seua àvia (els seus besavis) eren de Linares de Mora (Terol) i tenien la masia de Peñacalva, que tenia una grandíssima superfície. Després es partiria la propietat per a tots els fills. Això vol dir que estaven ben situats econòmicament, i Éder recorda que la seua àvia duia una manteleta de pell de cabra, un davantal “de recorte” (que l’utilitzaria la neta al teatre, com veurem) i en general vestien amb molta distinció. Ací la veiem efectivament amb el cabell pentinat amb “tufera”, vestida de negre molt estovada i amb una toca de llana. Foto segellada darrere: «J. Montañés. Fto y Pintor. Albocácer».

Com a anècdota, la família materna d’Éder encara són parent llunyans de Ramón Arcusa, del Dúo Dinámico.

Li preguntem a Éder per l’origen del seu nom (Ederlinda), del que només n’hi ha 120 a tota Espanya i que no apareix en el santoral. Ens conta que a sa mare volien ficar-li Esmeralda, però quan van anar a inscriure-la els van dir que ja estava inscrita, i que li havien posat Ederlinda com a la dona del metge basc que els va atendre.

***

Ederlinda i Rafael, mare i tio respectivament d’Éder. Ederlinda porta una nina i un palmito, i el seu germà un joguet que no identifiquem. En aquells temps no tots els xiquets podien tindre joguets així. Van molt ben vestits i molt ben calçats.

***

Tomás Aparicio (conegut com a “Tomás Sierra” perquè sempre estava per la muntanya), avi matern d’Éder, va baixar a la Plana 40, en acabar la guerra. Primer van estar a Nules, i contava que era un poble fantasma, amb les cases tombades o sense portes. D’ahí van anar com a casers a Torre la Mina. A diferència d’altres famílies que baixaren d’Aragó després de guerra, que venien el que tenien allà per a comprar ací, Tomàs i la seua dona, Ramona, no van vendre res, i les netes encara mantenen cases i terres al poble.

***

A la dreta, Graciliano Aparicio, tio d’Éder, i un amic, quan van baixar a la Mina.

***

Graciliano Aparicio en la mili.

***

Març de 1959. És la comissió de la falla de l’estació: d’esquerra a dreta: Antonio Palomares, un desconegut, Serrano, el tio Graci, el tio Aurelio, un altre desconegut i Vicente d’Embilio, el Llumero. La falla es considerava de Borriana, encara que l’organitzaven i gaudien persones de les Alqueries, i al programa de festes s’anunciaven comerços del nostre poble.

Graci era molt alt, son pare ja media al voltant de dos metres, una cosa inusual en gent nascuda en el canvi de segle.

***

Els pares. Joventut

Ederlinda i Ernesto, pares d’Éder, en una foto molt jovenets, possiblement dels anys 40.

***

Ernesto i Ederlinda es van fotografiar al mateix estudi. Darrere de la foto d’ell es pot llegir, escrit a mà amb llapis: “A mis queridos padres con todo el cariño su ijo E. Bello”. Éder ens comenta que en temps en què les dones anaven amb toqueta i mocador, Ederlinda mare ja anava amb abric, fent gala d’elegància.

***

Foto de boda feta per J. Alonso a Barcelona. La nóvia, com era habitual, anava elegant però discreta i vestida de negre, amb un ramell espectacular. Rafael, el germà d’Ederlinda, vivia a Barcelona, així que tenien a on anar.

***

La parella amb els vestits de boda, segurament a Barcelona també. Es van conèixer en guerra i després ell va eixir del seu poble, on havia de treballar en la mineria asturiana, per reunir-se amb ella a les Alqueries.

***

Infància

Foto d’estudi d’Ederlinda (“Éder”), ben aposentada sobre coixins.

***

Éder molt elegant.

***

Festes d’octubre a la plaça. Les tres xiquetes de davant són Mari Carmen la de Borràs, Águeda i Suni; Éder, molt més xiqueta, és la següent, darrere de Mari Carmen (de blanc), a la que sempre acompanyava. La xica més alta dos posicions més arrere és Paquita ‘la Mestra’.

En esta imatge és molt curiós veure com les dones que van a la processó passen fent equilibris per damunt de la tireta de pedres de la vorera, perquè la resta era de terra i estava enfangada. També ens sorprén contemplar a les dones amb el cap discretament tapat amb un velet, i l’ús de guants blancs i calces blanques com a complement a la moda.

***

La classe de Donya Dorotea, possiblement cap a 1950, a l’escola de la plaça (l’actual seu de l’associació de Jubilats i Pensionistes, a més de biblioteca). Éder ja no va anar amb ella, desconeixem l’any en què es va fer la fotografia però intentarem identificar a la major part de les alumnes. Com sempre, demanem auxili de qualsevol persona que puga ajudar-nos.

Després de guerra va tardar en lluir-se l’edifici de l’escola, que encara té descoberts els forats que es deixaven per a fixar les bastides (“mechinal”, en castellà). També ignoràvem que portes i finestres es tancaven amb pesades persianes.

El fotògraf no es va lluir molt i va deixar fora de l’enquadrament algunes pobres xiquetes.

***

Éder i María Vicenta Peris posen davant dels seus respectius pares. La xiqueta de l’esquerra és Lolita Mollar, cosina de María Vicenta. Estan a l’actual carrer Mn. Juan Miralles, davant de l’edifici dels Jubilats, anant cap a l’església. Haurien vingut caminant pel camí Artana (actual carrer Jaime Chicharro). Fotos Fabra, Castelló.

***

Pascual Sorribes i Éder, subjectada per son pare, van en una carrossa amb altres xiquetes i xiquets, pareix que vestits de comunió -amb el “segon trage”. Estan al carrer Sant Roc i eren les festes d’octubre. Al carrer sant Roc es feien carrosses i competien amb el “pany de Rússia” i el carrer del Niño Perdido, a vore qui feia la carossa més vistosa.

***

Éder amb els seus pares, Ederlinda i Ernesto.

***

Éder amb la seua veïneta Vicenta Soriano, filla del tio Batistet (Batiste Soriano, de qui hem parlat a la seua col·lecció de fotos o d’obretes de teatre; forner, fotògraf i director del Cuadro Escénico Alqueriense -el grup de teatre local). L’edifici de la dreta és la Duca i al fons la caseta blanca a on vivien les Bordentes i la de front a on vivia la tia Doloretes ‘la Sisena’.

Estes fotos de xiquets són quasi amb tota seguretat del tio Batistet, que retratava sovint a les xiquetes i xiquets del carrer. Estan a principi dels anys 60.

***

El mateix moment, ara amb el pare d’Éder, Ernesto Bello.

***

En la mateixa sessió de fotos veiem a Éder, Vicenta Soriano i Juan Vicente jugant en la Vespa del tio Batistet, provable autor d’estes instantànies. Amb la Vespa o amb una Gusi anava a treballar totes les nits a la panificadora de Vila-real, una vegada que van deixar de coure al forn de casa.

No s’aprecia exactament la matrícula del Seat 600 que veiem tot el temps, però per aproximació suposem que es va matricular a València cap a 1957-58 (el 600 va començar a comercialitzar-se en 1957). Aleshores el 600 era un luxe que encara no estava disponible per a tothom: pel preu però també perquè s’havia de demanar i s’adjudicava passat molt de temps. La moto porta matrícula de 1958.

***

Els xiquets del veïnat jugant a l’hort de la “Casa Fonda”, en una barraca de tomateres ja inactiva. Ací van més mudats, possiblement seria diumenge.

***

I ací pareix que siga la mateixa sessió que en la foto d’abans: els tres xiquets molt mudats i pentinats; Éder amb les seues fantàstiques trenes, que eren el seu pentinat habitual. Ens conta que en una ocasió li les van tallar i amb elles van fer perruques per a les seues dos ties asturianes.

***

Éder i Vicenta retratades pel tio Batistet, que aprofitava qualsevol ocasió per traure la càmera. Éder recorda el ninet amb què juguen, que “era el que més farinetes menjava de tot el poble”. Com tenien la farina debades, feien les farinetes i empapussaven al pobre nino, que tenia un foradet per posar-li un xupó. El carrer provablement encara era de terra, i els pisos de l’esquerra encara no s’havien fet.

Per la numeració aproximada de la matrícula del Renault Dauphine pensem que és de 1961; les fotos no seran de molt més tard. Al Dauphine li deien del malnom “el cotxe de les víudes”, perquè al tindre el motor i la tracció darrere, en les males carreteres espanyoles tenia molt poca estabilitat.

***

A Pasqua en l’hortet de la família Bello al riu. La tia Vicentica, mare de Juan Vicente i Vicenta; Éder amb son pare i sa mare, i amb tota seguretat el tio Batistet retratant-los. Potser la mare d’Éder encara no tinguera els 40 anys però el cavell blanc i la forma de vestir els envellia.

***

Tota la família d’Éder a les Alqueries: d’esquerra a dreta veiem a sa tia Rosario, son tio Rafael, sa mare Ederlinda, s’auela Ramona, son tio Graci (Graciliano), Éder (que ahí tindria poc més de 10 anys), son tio Aurelio, s’auelo Tomàs Aparicio i son pare Ernesto Bello; els tres tios eren germans de sa mare.

***

Tomás i Ramona, avis materns d’Éder, amb les veïnes Anita, Pilar Cantó i Ramoncín (Ramón Vicent). Van en carro cap a la muntanyeta de Sant Antoni (possiblement en gener de 1951), a fer la festa amb familiars i amics. Porten un carret molt curiós amb seients a cada vora. Home i dones van vestits de negre.

Ja s’ha dit que Tomàs va baixar a les Alqueries després de guerra, en 1940, i que va passar a fer-se càrrec dels camps de Torre la Mina, abandonats després de la contesa i amb la propietària en dificultats econòmiques. Era un gran carreter, i Éder ens parla de la seua passió per estos nobles animals. Conta que havia de pujar el correu de Nogueruelas a Linares; aleshores tenia un matxo que li deien “el Corzo” i quan hi havia molta neu li tirava el ramal, es tapava Tomàs amb una manta i enfundat amb polaines altes feia arribar el correu.

***

Al pare d’Éder ja el coneixem; està amb Pau Ros, pare de Rosa Ros Pons (i de la seua germana Lolita, clar), a qui ja coneixíem de la col·lecció de fotos de Rosa. Ernesto i Pau eren molt amics i anaven junts al futbol, al cine o a qualsevol altre lloc.

***

Treball

“La pelaora” de casa el tio Enrique. Graciliano Aparicio (“Graci”) carregant corfes de taronja al carro per dur-les a assecar al riu. Foto V. Melchor, Borriana. La pelaora estava al número No hem identificat en quin carrer està.

***

Graci llaurant en l’hort de la Casa Fonda, en un bancal partit per bons cavallons. Darrere veiem els fardos de canyes per fer les barraques per a l’hortalissa. Ens va sorprendre que treballara amb jaqueta; Éder diu que es vestien amb la roba que tenien, per a treballar feien servir la roba vella.

***

Una foto preciosa d’una activitat poc coneguda a les Alqueries: és un camió carregat de caixes de raïm Rosetti, una varietat que va fer furor aquells anys —i que continua sent una de les més apreciades—. Els caixonets porten imprés el rètol «ROSETI – ALCALA», que en un primer moment ens van fer pensar que la foto podria no ser de les Alqueries, però Éder va identificar al xiquet, José Ramón Vilar, que aleshores tindria 8 o 10 anys, i després als seus pares, la tia Sunsioneta y el tio Pepet, amos de Vilodi, que possiblement intentarien comercialitzar raïm. Pareix que anaven a pel raïm a Totana i a la Puebla de Valverde. No hem reconegut a les xiques, que podrien ser de les Alqueries.

***

Colles d’amics en festes

A l’esquerra del tot, baix Ernesto i darrere Ederlinda, i a la vora d’esta Carmencita ‘la Carrilla’. No hem pogut reconèixer a la resta; agrairem tota la col·laboració que ens pugueu donar.

***

A Torre la Mina


***

Al Palasiet de Santa Bàrbara

Conta Éder que al Palasiet de Santa Bàrbara (construït en 1849, dos anys després de plantar l’hort de tarongers, i reformat en 1912 tal com es pot veure en l’actualitat) son pare i sa mare anaven bastant, en bicicleta. Segurament coneixerien a algun propietari. Ací assistim a un dia de pícnic en què tretze o catorze persones (i algun xiquet que es veu per ahí) es mengen una paella. Algú del grup va fer este xicotet reportatge de 10 fotos en què els veiem menjant i de jugarota. Són fotos molt menudetes, de no més de cinc centímetres d’ample, que hem engrandit gràcies a la màgia dels escàners per veure-les amb molt de detall.

***

Inundacions, octubre de 1956

En octubre de 1956 es va desbordar el riu Anna i l’aigua va arribar fins al carrer Sant Roc. Ací veiem l’edifici de “La Duca”, a on ara està l’almacén de Guitarrilla, en front de Ca Cantó. A la dreta ja és l’hort de la “Casa Fonda”.

Les fotos les va fer Batiste Soriano. Anys després es van fotocopiar (són les còpies a què hem tingut accés) i es van distribuir-les a tot el veïnat, per organitzar una queixa que impedira obres sobre el riu que podrien provocar noves inundacions.

***

El carrer Sant Roc inundat en octubre 1956. Foto feta davant del número 30. Éder conta que amb només dos anys la tragueren per a que vegera el carrer inundat, i que conserva clar eixe record.

***

L’aigua del riu Anna saltant per la Bota, en octubre de 1956. Foto de Batiste Soriano, signada baix a la dreta.

***

La línia de ferrocarril València-Castelló-Barcelona amb un tren passant sobre el pont del riu Anna, en octubre de 1956. Foto de Batiste Soriano. Esta foto, ens conta Éder, la van enviar a Madrid perquè quan van doblar la via van posar unes vigues de ciment que arribaven prop de l’aigua, pensant que la llera del riu Anna està sempre seca; allò ho haguera convertit en una trampa i quan haguera hi hagut una riuada s’haguera produït una gran inundació. El tio Batiste Soriano va buscar la fotografia i la van enviar per a que vegeren que la inundació es podia produir, i van canviar l’estructura del pont. Éder va fer còpies d’estes fotos per a tot el veïnat, perquè el carrer Sant Roc, com hem vist, s’inunda quan es desborda el riu.

El tren que veiem encara anava a carbó. Éder recorda que els carbons eren com rajoles, i també que alguns hòmens majors anaven a arreplegar-ne per a revendre-ho i traure’s unes pessetes.

***

Festes al barri de Sant Roc

Éder ens parla de les festes al carrer, organitzades per una colla de joves de la mateixa edat que coincidiren eixos anys; de que compraven una vaca i feien un sopar al que anava molta gent, i paelles al carrer, cada paella per a cinquanta racions. En una ocasió se’n va entrar a la casa a on estaven els metges; don Octavio els deia que fugint se n’havia pujat al segon pis però la casa només en tenia un. És a dir, una riquesa d’històries que alimentaven la vida social del carrer. I del teatre, de les misses de campanya, de les processons, de les cavalcades, les xocolatades i tantes coses més. Com en altres barris, les festes es van acabar quan els joves es van dispersar cap a les seues obligacions, i ara només queden festes al carrer Sant Ramon, que resisteix perquè hi ha una família fent-se’n càrrec.

Ernesto, pare d’Éder, prenent café a l’antic Bar Cantó.

***

A continuació tenim algunes fotos de les festes de 1980. Com no hi havia pressupost per a fer moltes activitats, el veïnat va decidir fer teatre. En esta imatge, Domingo i Éder estan en plena representació. Éder ens conta que el mocador que portava podia tindre més de dos-cents anys, perquè era de l’àvia de la mare del seu avi! És el mocador del que hem parlat més amunt. L’obra era “La botiga del poal”, sainet en valencià estrenat en 1932, obra de Ligori Ferrer. Totes les activitats es feien al propi carrer.

***

D’esquerra a dreta, darrere Rafa Usó, Pepe Montagut, Juan Vicente (llegint el pregó), Éder, Vicenta, Inés, José Juan, Sílvia, Gisela i Paco, i davant Sergio (assegut amb la càmera), Montse, Ramón i Jorge. Les escarapel·les de les samarretes estan bordades totes a mà per Éder.

***

De darrere a davant i d’esquerra a dreta: Rafael, Salvador, José Juan, José Antonio “el Cartero”, Juan Vicente, Ramón (darrere de la “teja”), Sergio, el de Personat, Paquito ‘el Litro’, Yolanda (festera), Gisela, Silvia, Éder, Inés, Montse (festera), Domingo, Vicenta, la filla de Luisa López (festera) i Pepe Montagut, assegut davant sobre un caixó de fusta. Darrere tenen la imatge de Sant Roc, amb l’habitual iconografia de pelegrí. Sant Roc és patró dels pelegrins, invocat contra la pesta i les epidèmies; contra els mals de genoll i de pell. Va tindre una devoció molt important a les nostre terres que decauria amb la desaparició de les malalties infecto-contagioses —potser la pandèmia del COVID haguera sigut un bon moment per amparar-se en ell.

El treball i l’oci als almacens de taronja

No sempre és fàcil trobar fotografies de treball, tampoc de dins dels magatzems de taronja o de les relacions socials entre les treballadores. Éder en conserva algunes casolanes però que il·lustren molt bé la faena als magatzems i l’ambient amistós i juganer que s’hi vivia. Els magatzems eren (i en part ho són encara) famílies més o menys disfuncionals en què bona part de les dones deixaven durant uns mesos la dedicació familiar completa per treballar durament; a més s’establia una forta camaraderia amb la comunitat de companyes. Hi havia temps per a l’amistat, per a la rissa, els cants, la conversa i de vegades també per a festes com la que veurem més avall.

***

Dones treballant al magatzem de Vilodi. D’esquerra a dreta, Carmen ‘la de Poldo’, la Beltrana, la tia Asunción ‘la Pata’ i dos xiqüeles de la Vall d’Uixó.

***

Una vista més ampla de les instal·lacions del magatzem de Vilodi. La dona que mira a càmera al mig de la fila de l’esquerra és la mare del propietari de la cafeteria Colorets; i més a la dreta Clara, la mare de Juan Carlos el del forn. A l’altre costat la tia María ‘la Carreguina’ i Lola ‘la Tirora’. Les fotos pareixen de finals dels anys 70 o primers 80.

***

San Antoni

Una vintena llarga de companyes del magatzem de Vilodi (a on en treballaven més de cent) feren un dinar a la Muntanyeta de Sant Antoni; torraren carn, algunes portaren truites i un poquet de tot. Éder, Angelita i Lolín Chabrera que tenien cotxe anaven fent viatges per arrimar a les companyes a la Muntanyeta; estes altres eixien a peu per anar avançant, el cotxe descarregava i tornava a per més.

Les fotos no tenen una gran qualitat tècnica però són un preciós document de la convivència de les dones del magatzem. També són imatges molt boniques: els enquadraments són plànols generals que inclouen grans espais agrícoles, paisatges amples i horitzons diàfans; ens recorden als que es poden veure en pel·lícules de John Ford i altres virtuosos del far west.

***

Delfina Llorens i Montse ‘la Catalana’ disfressades de forma exòtica com a parella per a rebre a les companyes de forma còmica. Una altra xica portava la cua de la nóvia. Estan en els voltants de la Muntanyeta de Sant Antoni, amb una bona vista de la plana poblada de tarongers. A la Muntanyeta els cultius en desús encara són de secà: garroferes i ametlers florits a la dreta de la imatge. Més arrere es veu Betxí i com a fons Penyagolosa.

***

Una mostra del seu treball: taronges empaperades i un cabàs de palla o de palma.

*



Les Alqueries a ‘Bona vesprada’ d’À punt

Ahir (dijous 9 de desembre de 2021) el programa Bona vesprada d’À punt va visitar el nostre poble i dedicà més de dos hores a parlar amb veïnes i veïns i a explicar un poc de la nostra història i cultura. Des de les Alqueries Pèdia participàrem en el passeig inicial al poble que sol obrir el programa i diguérem algunes cosetes sobre l’edifici de l’ajuntament, sobre l’església i sobre la Segregació. Vam fer només alguns comentaris i els vam fer nosaltres un poc per casualitat, perquè qualsevol veí o veïna del poble ho haguera explicat molt millor.

També van participar diverses associacions i van parlar alguns veïns que també estan entrevistats a les Alqueries Pèdia, com Ramón López i Isabel Gascó, o Vicentica Bodí ‘la Crescència’. Ací teniu el vídeo complet per si no poguéreu vore‘l o per si voleu tornar a vore alguna coseta. Des de les Alqueries Pèdia ens alegra poder participar en estes coses aportant alguna cosa, tot i ser de fora del poble, i sobretot ens agrada tornar a vore el veïnat i les persones que hem entrevistat en estos anys. Un programa de dos hores no pot reflectir tot el que té un poble com les Alqueries (i tampoc no és la seua funció), però l’afegim ací com a part de la nostra història, contents de vore que continueu tan bé i tan ressalats com sempre.

L’estació de Borriana/ les Alqueries i el comerç de la taronja

Hem digitalitzat una gran quantitat de documents i fotografies de la col·lecció d’Ederlinda (“Éder”) Bello que anirem lliurant ordenadament. Este primer bloc el dediquem a l’estació, en concret a la càrrega de vagons de taronges a l’estació de Borriana / les Alqueries, una activitat que durant mesos mobilitzava comerços, camions, carregadors, etc.

El tema de l’estació de RENFE dóna molt per a parlar. Com és sabut, l’estació està en terme Borriana tot i estar apegada a les Alqueries. Pareix ser que es va fer així per evitar que Vila-real tinguera dos estacions al seu terme quan Alqueries encara no s’havia segregat. Però a més a més, el pany de cases del carrer Sant Roc més proper a l’estació també està en terme Borriana, de manera que els habitants de mig carrer han d’anar a resoldre els seus afers al poble veí.

Quant al carrer Sant Roc, en realitat era l’entrada a l’estació per carregar els trens. Éder conta que l’entrada per al veïnat (en el pany que mira a llevant) era una riera estreta que anava per damunt de l’actual vorera, no pel mig del carrer, que va arribar a tindre cadenes en diferents llocs per evitar el pas sense autorització.

El carrer Sant Roc és un espai singular que ha generat moltes històries. Ramon Vicent (“Ramón de Cantó”) ens deia que antigament només hi havia unes poques cases propietat de la seua família —que són amos, a més, del popular Bar Cantó—. En els temps de la campanya de la taronja es carregaven a diari desenes de vagons, per la qual cosa passaven carros i camions carregats que deixaven el carrer llaurat, ple de clots i rodades, de fang o de pols segons l’època de l’any.

En els anys 60 —que és quan es van fer estes fotos—, en un moment d’expansió econòmica, es van fer uns quants magatzems de taronja per carregar la fruita directament. El que es veu a les imatges és la via de càrrega, els trànsit de carros i camions, els treballadors que anaven a carregar a mans els vagons i el control de qualitat que feien els tècnics. Els vagons anaven a l’exportació, tal com es pot deduir pels rètols dels caixons —pesats caixons de fusta que confeccionaven als magatzems, que per tant necessitaven fusters permanentment.

A més d’estes imatges singulars també incloem tres cartells del comerç de Manuel Usó (“el Bassero”) i una foto preciosa que correspon al procés de “la pelaora”.

Una col·leccioneta preciosa.

En esta imatge preciosa es pot veure el nivell d’activitat que tenia la nostra estació. Comptem més de 50 d’aquells vagons blaus que s’utilitzaven per endur-se la taronja, i fins a 27 camionets carregats de taronja, molts d’ells enculats directament contra els vagons. Suposem que cada comerç tindria els seus homes per trabucar els caixons. A la dreta veiem una via secundària abandonada a l’altra banda d’una tanca, en un recinte ple de caixons de fusta amuntonats. La caseta que es veu al final a la dreta és el “Xalet d’Adela”.
Quan s’omplien els vagons els carregadors se n’anaven al Bar Cantó a passar el temps. Quan sentien el xulit dels trens de buit se’n tornaven apressa a reprendre el treball.
Quant als camions, hi ha molta diversitat: alguns pareixen bastant moderns, però altres es diria que són encara del temps de guerra.

*****

Abans hem anomenat la pluja, i ací la tenim. El recinte s’ha convertit en un fangar. En esta imatge veiem l’altre extrem de l’espai de càrrega, és a dir, amb l’estació a la dreta i el carrer Sant Roc a l’esquerra. En el marge esquerre veiem que s’està construint el magatzem de Muñoz.

*****

Una altra instantània del mateix moment. Veiem molts treballadors carregats amb rolls de cartó que, amb la palla, s’utilitzava per forrar els vagons i protegir la fruita del fred. Abans de carregar-los s’havien de preparar: es tapaven tots els portells, es posava una capa de cartó, una de palla i una altra de cartó, i es clavava amb uns llistonets.
L’any de matriculació del camió que es veu enfront és, aproximadament, 1955 (la matrícula no es veu correctament, hem buscat per a “V-29424”).

*****

Una altra foto del moviment de persones, trens i camions de molt distint tonellatge. Està feta des del balcó de ca “el Bassero”; és la casa a on se’n va anar a viure després de casar-se (i no al fastuós xalet de l’avinguda José Izquierdo). La tanyadeta d’uralita que es veu a continuació era una caseta que es va tombar per a fer l’edifici que l’ocupa actualment.
El primer camió que aguaita per baix porta retolat al tendal “Arrufat Frutas… Villarreal”. També ens sorprén veure limitacions de velocitat a 60 km/h, que hui en dia són impensables.

*****

Una altra imatge del carregador entollat amb molt de trànsit de vehicles. En primer pla tenim un camió carregat de caixons amb la marca “TINTIN KUIFJE” (“Kuifje” és “Tintín” en neerlandés, això vol dir que les taronges anaven al mercat francés i holandés) amb un dibuix del conegut personatge de còmics belga i el seu gosset Milú. Els tebeos de Tintín eren molt populars a Europa, i hem trobat cartells d’esta marca amb dipòsit legal de 1960. A més a més, en 1964 es va estrenar la pel·lícula “Tintín i el misteri de les taronges blaves”, rodada parcialment en territori valencià, que donaria una espenteta més a la marca. El camió també està retolat: “Transportes E. Flors, Almazora”. El land-rover que ve de front porta matrícula de 1961.

Darrere del tren veiem una nau en construcció i altres en actiu —la referència cadastral és de 1962—. Ens sorprén la façana del segon edifici per l’esquerra, d’apariència modernista: es tracta d’un grup de cases que es deien “el Cuartelillo” i que en l’actualitat tenen un edifici davant. S’entra pel carrer “el Llimeral” (“el llimeral” era un hort gran que hi havia en eixe solar) i es pot veure encara la preciosa casa cantonera (cadastre 1908), amb una arquitectura molt particular. La nau de l’esquerra i part de les cases es van tombar per a fer el magatzem de la cooperativa.

*****

Cinc treballadors, possiblement preparats per carregar vagons. Veiem la roba humil, apedaçada, i el jove de l’esquerra porta faixa. Anaven a carregar aquells vagons blaus, tot a mà i durant hores. Era una faena extremadament pesada.
D’esquerra a dreta, els germans “Catxors”, Paco i Fernando; el “tio Luis”; Graci (Graciliano, tio d’Éder) i Camilo.

*****

Dos treballadors preparats per a carregar un vagó: el “tio Blai”, que venia a diari en bicicleta de Vila-real, i Ernesto Bello, pare d’Eder. Porten uns “camalillos” (davantals oberts per davant) per protegir els pantalons del frec dels cabassos i dels caixons de fusta, que esgarraven la tela ràpidament. Éder ens conta que quan sa mare li va fer els camalillos a son pare li feia vergonya posar-se’ls per si els companys se li burlaven. Al final en portaven quasi tots.
Baix a la dreta es veu un muntó de palla tapat amb una lona; la palla s’utilitzava per forrar els vagons amb les peces de cartó que hem vist més amunt.

*****

L’home de l’esquerra, amb camalillos, gersei blanc i gorra és Ernesto de nou, el pare d’Éder; els cabassos són de palma, i eren en part responsables del desgast ràpit dels pantalons. Estan revisant la qualitat de les taronges; hi havia un servei duaner de control en origen dels productes que s’exportaven, per evitar els fraus i que es perjudicara al conjunt del sector. Hi anava personal de la “Fito” (el Control Fitosanitari) i la SOIVRE (Servei Oficial d’Inspecció, Vigilància i Regulació de les Exportacions), un servei de duana en què es revisava que les taronges tingueren el sucre mínim estipulat, que estigueren sanes, que no estigueren gelades, que no amagaren calibre menut en la tramesa, etc. Hi havia també una parella de la guàrdia civil de Borriana que feien els papers de la duana i als que s’havien de dur els papers de la Fito, del SOIVRE, del sucre i de la duana.

El mateix treballador amb un altre grup revisant les taronges. Si hi havia algun problema amb el fruit o simplement si els tècnics furgaven molt en els vagons havien d’anar dones dels magatzems a arreglar els caixons.

Estos tècnics no tenien necessàriament grans coneixements d’agricultura. Una anècdota que contava l’avi d’Éder diu que un d’estos senyors mostrà la seua admiració perquè els llauradors eren molt aprofitats: dalt feien taronges i baix julivert. Es referien provablement al julivert bord (Torilis arvensis), que és una herba adventícia sense cap aprofitament.

En la foto vertical podem veure un edifici que es conserva igual en l’actualitat. A l’esquerra de la imatge veiem un carro, un vehicle que ja era residual per a estos usos.

*****

“La pelaora de ca el tio Enrique”. Graciliano carregant corfes de taronja al carro per dur-les a secar al riu (després anaven les dones a arreplegar-les). Foto V. Melchor, Borriana. La pelaora estava al número 40 del carrer Sant Roc, però no hem identificat en quin carrer està feta la foto.

*****

Tres cartells del comerç de Manuel Usó, “el Bassero”. Este important comerciant, propietari del conegut xalet de l’avinguda de José Izquierdo, tenia un magatzem que donava a l’estació, però també un altre a Sagunt. En 1910 la família construí el seu conegut xalet, i des d’aquell moment de davant del xalet eixien carreres ciclistes o donaven primes en carreres que passaven per allí.

*


Ruta pel modernisme i alguns edificis singulars del poble

Després de compartir les rutes proposades per Encarna Gimeno (rutes 1, rutes 2 i rutes 3) des de l’Ajuntament, teníem ganes de proposar-ne també una. En este cas, una ruta pel modernisme i les cases singulars del poble. És una activitat que no haguera sigut possible sense Encarna Gimeno i Batiste Balaguer, que han estat amb nosaltres durant tot el procés.

El diumenge 26 de setembre vam fer dos torns per a una ruta de més dos hores de duració i vam visitar una sèrie de cases que són rellevants perquè mantenen (en major o menor mesura) característiques i detalls del modernisme popular valencià. També hi ha altres cases que són interessants per la seua singularitat (com Villa Delfina o Torre la Mina). Inicialment, pensàvem finalitzar al camí la Regenta visitant externament la Torre la Mina, però no va ser possible per qüestió de temps, així que decidírem no anar a les últimes visites (l’escola de la Palmera, el Xalet Roig i Torre la Mina) i incloure només un xicotet comentari sobre els edificis. Tractarem de visitar-les més endavant en una altra ruta.

La idea principal d’esta ruta era donar protagonisme al modernisme popular valencià que té el nostre poble, per ajudar a valorar i protegir un patrimoni que va molt més enllà de grans cases com el Xalet de Safont o la casa del Bassero. Els grans edificis són singulars i destaquen, però ens interessava mostrar també el valor de conjunt que aporten al poble les cases dels llauradors, les cases modestes, perquè també formen part d’un patrimoni arquitectònic comunitari.

D’altra banda, una de les coses que pensàvem que podia ser especialment enriquidor era entrar en algunes de les cases i vore els elements decoratius que conserven (portes mitgeres, sanefes, mobiliari…), gràcies a les gestions d’Encarna Gimeno i de Batiste Balaguer, i a la generositat dels propietaris ha sigut possible. Des d’ací volem fer un agraïment especial a Loles, Esther, Eloísa, Pepe, Pilar, Javier, José Juan i Eder, per deixar-nos entrar en les seues cases i permetre’ns apreciar-les per dins. I també per compartir el que saben sobre la història de cada casa. Moltíssimes gràcies per compartir este patrimoni preciós amb el poble. Volem agrair també als que ens van alçar les persianes perquè veiérem portes i finestres en aquelles cases que pel motiu que siga no eren aptes per a ser visitades.

Per últim, gràcies a les persones que participàreu en la ruta i que compartíreu el que sabeu sobre les cases, sobre els carrers, sobre els barris i, en general, sobre el poble. Sempre és un plaer eixir pel poble a descobrir raconets, però és molt més bonic i interessant quan es fa en companyia un bon grup d’alcrieros i alcrieres.

Incloem en esta publicació un mapa amb la ruta i un vídeo amb les explicacions que vam donar durant el recorregut. Teniu més informació arquitectònica sobre el poble a la publicació Arquitectura de les AlqueriesTambé en Racons i records del meu poble teniu el llibre de Mn. Salvador Ballester Huguet, en el que hi ha un comentari sobre com els xiquets pujaven a la casa del Cr. Virgen del Niño Perdido 19 durant la guerra per a vore el pas de l’aviació italiana i alemana cap a Nules.


Títol Ruta pel modernisme i alguns edificis singulars del poble
Organització Encarna Gimeno Fuster, Les Alqueries Pèdia i Batiste Balaguer
Imatges Les Alqueries Pèdia i Google Maps
Vídeos Les Alqueries Pèdia (Laura Yustas, Nelo Vilar)
Data de la ruta Diumenge 26 de setembre de 2021
Enllaç al vídeo https://youtu.be/C3RugpTA538
Enllaç a l’extracte https://youtu.be/C3RugpTA538
Enllaç al mapa Mapa en Google Maps
Data inicial de publicació Dimecres 13 d’octubre de 2021


Mapa de la ruta



Vídeo de la ruta

Hem inclòs capítols diferents en la barra de temps de Youtube perquè pogueu passar d’una casa a una altra amb més facilitat. Es veuen especialment les cases a les que vam dedicar més temps, però també hi ha algun comentari solt que no apareix en el llistat. Podeu trobar més informació sobre l’exterior de les cases visitades (i d’altres moltes) a la publicació Arquitectura de les Alqueries.

Parades (capítols de Youtube)

  • 0:00 Plaça Major 1, Ajuntament – Xalet de Safont, ‘Villa Dolores’ (plànols, compra i reforma a El Xalet de Safont , ajunt. de les Alqueries)
  • 17:55 Plaça Major 3 i Cr. Mn. Juan Miralles (Biblioteca/ Jubilats)
  • 21:32 Cr. Sant Cristòfol 2
  • 23:17 Cr. Colombicultura 2
  • 29:56 Cr. Travesia 18, Villa Delfina
  • 32:46 Cr. Sant Jaume general (17, 22, 23, 24, 25, )
  • 34:39 Cr. Sant Jaume 24
  • 39:36 Cr. Jaime Chicharro 19, 21 i 23 / Camí Artana
  • 40:33 Cr. Millars 24
  • 45:00 Cr. Millars 26
  • 45:35 Cr. Virgen del Niño Perdido 19, casa del Parret (anècdota arreplegada per Mn. Salvador a Racons i records del meu poble, pp. 31-33)
  • 47:01 Cr. Mare de Déu de la Rosa 1, Antic Forn de Llop
  • 49:06 Avda. José Izquierdo 146
  • 49:18 Avda. José Izquierdo 61, Xalet d’Adela (més informació sobre Adela a Adela Lucía, la última amante de un rey romántico de Norbert Mesado)
  • 50:20 Avda. José Izquierdo 84 i 82
  • 51:04 Avda. José Izquierdo 74
  • 51:57 Avda. José Izquierdo 62, casa de Filets
  • 57:16 Avda. José Izquierdo 60, casa de Filets
  • 58:06 Avda. José Izquierdo 56
  • 59:14 Avda. José Izquierdo 54, Xalet del Bassero
  • 1:00:01 Cr. Sant Roc 42, 40, 38, 11 (fotos de les festes de Sant Roc a la Col·lecció fotogràfica de Batiste Soriano)
  • 1:01:50 Cr. Sant Roc 30
  • 1:06:17 Camí la Regenta 1, Torre la Mina / Camí la Regenta 3, Xalet Roig