Jaime Chicharro i les Alqueries

Algunes persones ens han preguntat per la figura de Jaime Chicharro, un personatge destacat en la història de les Alqueries en el primer terç del segle XX, de fet al tradicional “camí Artana”, la principal via de comunicació del poble, se li va donar el seu nom.

En esta publicació farem un xicotet repàs a la seua vida, especialment en allò que té a veure amb les Alqueries, i enllaçarem singularment la biografia que li va dedicar Pascual Fandos Mingarro en 1961.

Estos són els continguts que podeu trobar a continuació:

Contingut

Biografia

“La Salmantina”

El Port de Borriana

El paper de Jaime Chicharro a les Alqueries

Chicharro i el Sindicat Agrícola Sant Jaume de les Alqueries

Jaime Chicharro i la política

Chicharro i les Alqueries, en la premsa històrica

Sobre la biografia de Chicharro escrita per Pascual Fandos

Biografia

Jaime Chicharro en una foto publicada en 1919, amb prop de 30 anys. Font Wiquipèdia.

Jaime Chicharro Sánchez-Guió va nàixer a Torralba de Calatrava (Ciudad Real) en 1889 i va morir a Guadarrama (Madrid) en 1934, amb només 45 anys, pareix ser que per problemes respiratoris associats al tabaquisme. Fou un advocat i polític conservador espanyol, diputat a les Corts Espanyoles durant la restauració borbònica. En 1912 es va casar amb Dolores Lamamié de Clairac Romero y Bermúdez de Castro (amb qui tindria tretze fills), i dos anys després es van instal·lar provisionalment a la finca de La Salmantina, en l’actual terme de les Alqueries, a on van tindre una intensa vida social. El 30 d’abril de 1920, l’Ajuntament de Borriana el va nombrar Fill Adoptiu de la ciutat. Està enterrat a Borriana, on es troba a més el panteó familiar i on descansen alguns dels seus fills. També a Borriana té dedicada una plaça i un monument commemoratiu.

Era fill de José Chicharro y Martín del Moral, un general carlí d’origen navarrès que va fer la tercera guerra carlista (1872-1876). Es va formar amb els jesuïtes entre Madrid i Bilbao i es va mantindre en l’òrbita de carlisme o tradicionalisme, és a dir, amb idees catolicomonàrquiques, conservadores i, en el seu cas, properes a la doctrina social del papa Lleó XIII, expressada en l’encíclica Rerum Novarum (1891), que des de les files carlistes representava Juan Vázquez de Mella. Estes idees, que rebutjaven tant el socialisme com el capitalisme liberal, donarien peu a nombroses iniciatives, entre les que destacaren la creació de sindicats agrícoles que estarien a la base de les actuals cooperatives agrícoles i caixes rurals.

Durant la Segona república es va traslladar a Madrid, on tornà a militar en la Comunió Tradicionalista. En 1933 va ser elegit regidor pel districte de Chamberí, però moriria un any després.

A partir de la guerra civil la història de la seua família és tràgica: almenys una filla i dos fills van morir a efectes de la repressió a destacats membres de la dreta política, i dos més en la División Azul.

El 2 de setembre de 1961 les seues restes mortals van ser traslladades a un panteó en el cementeri de Borriana, i es van encarregar a l’artista Octavio Vicent les escultures que encara hui presidixen el jardí de la plaça del Pla d’aquella ciutat.

“La Salmantina”

Imatge actual de La Salmantina.

Don Miguel Lamamié de Clairac y Villalonga, descendent de la noblesa francesa, resident en Salamanca i fill d’un diputat a Corts, es va casar amb Casilda Tirado, membre d’una família benestant de Castelló que tenia unes tres-centes fanecades de regadiu entre els termes de Castelló, les Alqueries (que en ixe moment era Vila-real) i Borriana. En morir el seu sogre en 1914, Jaime Chicharro i la seua família es van establir provisionalment a la flamant casa dita “La Salmantina”, per fer-se càrrec del patrimoni familiar. En l’actualitat la casa està abandonada i pràcticament en estat de ruïna. Hi van estar durant poc més de dos anys, fins a l’any 1916, en què se’n van anar a viure al carrer Major de Castelló, però després tornarien sovint a passar els mesos d’estiu.

De la seua estada a la Salmantina conta el seu biògraf, Pascual Fandos Mingarro:

Durante su residencia en la citada finca de “LA SALMANTINA” asistió a unas veladas culturales que se celebraban en el Círculo Instructivo Legitimista de las Alquerías del Niño Perdido, en donde por primera vez habló en público en nuestro Distrito, pues aunque las Alquerías del Niño Perdido pertenecen a Villarreal, prácticamente las podemos considerar formando un todo con Burriana, ya que es en esta población donde desarrollan su vida en todos los aspectos, debido a la distancia que les separa de Villarreal. (p. 70)

I és esta proximitat a Borriana el que va fer que Jaime Chicharro es mantinguera actiu tant a Borriana com a les Alqueries, i que, com s’ha dit, fóra un del “senyorets” que orientava a la Junta rectora.

El Port de Borriana

Chicharro és conegut per ser l’artífex de la construcció del port de Borriana, una infraestructura per a l’exportació de la taronja, la fruita que durant molt de temps va ser la primera font de divises de l’estat espanyol. L’associació de la figura de Chicharro al port de Borriana va generar versets com este, que ens contava Vicente Ros Fuster en una entrevista: “Primera pedra del moll, Chicharro la porta al coll”. Al Grau fondejaven les barques fins a on podien i després duien les taronges amb barcasses estirades per bous; això, en els dies més freds de l’hivern i sense l’equipament apropiat, era un treball duríssim per als anomenats “banyaors”, i massa lent i precari per al volum que abastia aquell comerç.

A la platja de Borriana sempre s’havien carregat i descarregat vaixells, però la història del port és recent: en 1888 es construeix un embarcador insuficient, però la concessió del port comercial no s’aconseguí fins a 1903, sense que milloraren les condicions de treball. En 1921, per Real Ordre de diumenge 18 de desembre, i gràcies a la implicació del nostre protagonista (que, tal com conta Pascual Fandos al seu llibre, arriba a traure-li la pistola al ministre!), s’aprovaren els projectes del port i del seu ferrocarril auxiliar (Vilavella-Borriana) amb finançament estatal. La inclusió del port en els pressuposts de l’Estat es va fer com a favor personal a Chicharro del ministre d’Obres Públiques, tot i que hi ha via un informe desfavorable (el port de Castelló està a molt pocs quilòmetres al nord), i gràcies a que el seu partit estava entonces en el Govern.

El dimarts 11 de desembre de 1928 es va carregar el primer vaixell de taronges des del port encara en construcció. Les obres no acabarien fins a 1932.

A les Alqueries ja hi havia una generació d’exportadors que es van beneficiar de l’existència del port (tant com de l’estació de ferrocarril: L’estació de Borriana/ les Alqueries i el comerç de la taronja) i que van deixar el seu record en la memòria però també, per exemple, en l’arquitectura del nostre poble, en les bellíssimes cases o alqueries modernistes sufragades amb les rendes que produïa el sector citrícola: el xalet de Safont (l’actual ajuntament), la casa de “Filets” o del “Bassero” o les d’altres exportadors o simplement llauradors acomodats. A tots ells els va beneficiar la construcció del port de Borriana. Sobre estes arquitectures vam publicar un xicotet catàleg de cases al nucli urbà, dit Arquitectura de les Alqueries, però també vam organitzar una Ruta pel modernisme i alguns edificis singulars del poble en la que férem la visita i la interpretació d’alguns edificis, i vam documentar una Ruta per alguns edificis singulars del poble i el nostre terme que incloïa la Salmantina. També vam publicar un mapeta, per cert: Les Alqueries en els anys 50: panys, sendes, camins, carrers i llocs emblemàtics.

La localització del port de Borriana, per cert, va competir breument amb Nules, que també tenia un embarcador. Als dos pobles es carregaven els llaüts (tradicionals barques de vela llatina) amb què s’enviaven mercaderies —arròs, alls, blat, garrofes, panses, figues, oli, faves o seda— a ports com el de Barcelona o el de Mallorca. Nules tenia al seu favor el fet que no estava tan a prop del port de Castelló, a més va patir el traçat del ferrocarril auxiliar (l’actual “camí de la Vieta”), el trenet que duia el material de la pedrera de Sant Sebastià de la Vilavella a les obres del port. Este greuge oblidat va ser popular durant molt de temps a Nules [veure entrevista a la centenària Josefina Monlleó Arámbul].

El paper de Jaime Chicharro a les Alqueries

En 1914, amb vint-i-cinc anys i ja des de Castelló, Chicharro es va implicar en la fundació de sindicats catòlics i va fundar els conservadors Diario de Castellón i La Gaceta de Levante. En 1919 i 1920 va ser diputat pel districte de Nules —que incloïa Vila-real i per tant les Alqueries.

Diu Pascual Fandos:

En cuanto fijó su residencia en nuestras tierras comenzó D. Jaime sus actividades políticas por el Distrito de Nules, dando a conocer su oratoria elocuente, realizando favores, fundando Sindicatos Agrícolas e interviniendo en actos políticos, entre ellos uno de controversia frente a republicanos en Villarreal. Pronto el número de seguidores aumentaba de día en día, hasta conseguir fuese el representante del Distrito de Nules en el Congreso de los Diputados. (p. 71)

Però en concret què va fer Chicharro per les Alqueries? Pascual ho resumeix de la següent manera:

ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO.- Este importante caserío que forma una verdadera población con cerca de 4.000 habitantes con gran número de viviendas ya formando calles, ya diseminadas en el campo, situadas entre Villarreal, Burriana y Nules, es donde don Jaime Chicharro fijó provisionalmente su residencia en su finca “La Salmantina” cuando llegó a nuestra provincia para hacerse cargo de sus fincas para residir entre nosotros.

En este caserío fundó un Sindicato Agrícola que ha sido y sigue siendo la riqueza de sus habitantes. Este hecho se produjo de la siguiente manera:

Estaban los tradicionalistas de este caserío muy apesadumbrados porque el local que ocupaban y en el que tenían instalado el Círculo Instructivo Legitimista, tenían que abandonarlo porque su dueño les anunció que lo dejasen porque él lo necesitaba, y no había forma de encontrar local para traspasarse. Entonces Chicharro les dijo: “Vosotros, más bien que un local para el Centro, lo que necesitáis es un Sindicato Agrícola en donde encontréis apoyo y solución a vuestros problemas económicos”. Aceptaron la sugerencia de Chicharro y a su iniciativa, empezaron a edificarse un soberbio local de planta baja y piso, mediante acciones propiedad de los mismos socios, que en poco tiempo estuvo en condiciones de ser ocupado.

Terminado éste, el 26 de julio de 1914 se hizo la inauguración con gran solemnidad, asistiendo a la misma además de Chicharro, y a instancias del mismo, relevantes personalidades, entre otras, don Martín Mengot, Director del Diario de Valencia; don Trinitario Presencia; Joaquín Castañeira, etc., las que pronunciaron elocuentes discursos, empezando a funcionar el Sindicato, al que, en honor a Chicharro, se le denominó “Sindicato de San Jaime”, que es el mismo nombre que sigue llevando, y en él han encontrado protección y ayuda todos los habitantes de este caserío, de tal manera que es la base de la vida de los mismos.

En los tiempos de la guerra europea 1914-18, se produjo una grave crisis naranjera en toda la comarca por falta de exportación de dicho fruto, y los habitantes de este caserío se encontraron en una situación económica apurada, y don Jaime Chicharro con el fin de darles solución se desplazó a Madrid y personalmente consiguió un cuantioso crédito en el Banco de España de Castellón a bajo interés, con lo cual les solucionó su comprometida y angustiosa situación y pudieron seguir cultivando sus tierras y reconstruir su economía, hecho que no hubieran podido conseguir sin la ayuda calurosa y desinteresada de Chicharro. Cuando se le indicó de pagarle los gastos que tuvo en sus desplazamientos, y en las gestiones realizadas, se negó rotundamente a recibir un céntimo, y además se les ofreció a solucionarles gratuitamente todos los asuntos que se les presentaran, tanto particulares como profesionales, como así lo hizo. Por eso, y con razón, cuando me entrevisté con algunos de sus amigos en el mismo Sindicato de San Jaime para que me hablasen de Chicharro, entre ellos los hermanos Arrufat, al relatarme estos hechos, pude advertir que, emocionados al recordar su memoria y a los veintisiete años de bajar al sepulcro, aparecían lágrimas en sus ojos en señal de dolor por la pérdida del amigo y del bienhechor.

Chicharro i el Sindicat Agrícola Sant Jaume de les Alqueries

L’origen dels sindicats agrícoles i les caixes rurals cal buscar-lo en els “círculos católicos de obreros” que s’inicien a la província de Castelló en 1870 (ho contava Vicent Felip Sempere en “Aproximació a la fundació del Sindicat Agrícola Sant Josep de Nules”); a Nules i a Borriana, els cercles daten de 1883. La base fonamental d’estos cercles, tot i que en teoria havien de ser apolítics, eren persones vinculades al partit Conservador i al tradicionalisme carlista.

Estos cercles podien incloure activitats d’oci, d’alfabetització i de “socors mutus” per als treballadors, que estaven privats de qualsevol tipus de protecció social. Al mateix temps, mantenien una militància ideològica i un proselitisme catòlic per regla general molt dur, que contribuïa a la polarització social.

Quant al paper de Jaime Chicharro en el sindicat obrer catòlic de les Alqueries, el seu protagonisme té alguns clarobscurs. Vicente Ros ens contà que Chicharro, José Màrtirs Torres (el “senyoret de Màrtirs”, que vivia al Replà) i José Lila, “els senyorets”, orientaven a la Junta rectora.

També ens contà com es va començar el procés que acabaria derivant en la Caixa Rural Sant Jaume de les Alqueries: el grup carlí del poble va obrir un casino, sense passar la Societat pel Registre civil. En la primera acta l’anomenen “Primer Casino Español”. En 1911 canvia i passa a dir-se “Círculo Instructivo Legitimista”. Eren temps mísers en què resultava difícil pagar un lloguer de 9 pessetes; feien rifes i concerts de la banda (que estava vinculada al carlisme?) per traure diners.

El rector del poble feia de conciliari en la societat, i va proposar que es fundara un sindicat obrer per ajudar al treballador. Fundaren la cooperativa en 1914 i es compraren ferramentes: un lligonet, una lligona, “serruig”, aixada, aladre, cavallonadora… Ho alquilaven als socis per 10 cèntims, 15 cèntims… Fins i tot un empeltador! Va començar amb més pena que glòria, però eren molt cabuts. Tot i les diferències ideològiques, la cooperativa va resultar molt popular perquè es preocupava pels treballadors.

El següent pas el va donar un tal Cantavella, de Vila-real, per fer la Caixa Rural, amb l’assessorament de la Caixa d’Almassora. Es fundà la Caixa en 1928. Al principi amb moltes penes: en un moment determinat digueren que no poden fer préstecs perquè la gent no feia ingressos. Com que hi havia certa unitat entre les Caixes reberen un préstec de la Caixa de Nules.

Mossèn Salvador Ballester Huguet, al seu llibre Racons i records del meu poble, parlant de son pare, Salvador “del Pou”, descriu amb altres matisos com va ser aquell procés:

El meu pare havia estat membre del primer grup d’alcrieros que van treballar per la independència del poble, i també membre fundador del Casino Español, després Círcol Instructiu Legitimista, per iniciativa del senyor de Lila, y a partir de l’any 1914, Sindicat Catòlic Obrer Sant Jaume, per iniciativa de Mossèn Mame López, capellà del poble en aquell moment. El meu pare sempre em deia que el Sindicat estava en deute amb aquest sacerdot, perquè d’ell va partir la idea de fundar el Sindicat, no de Don Jaime Chicharro, que sols li va donar suport y secundar la seva idea, com així consta en l’Acta de 12 d’abril de 1914 (Llibreta d’actes del Sindicat núm. 0, pàg. 58-60). Al dir això no vull traure mèrits a ningú, sinó posar les coses al seu lloc. El meu pare va formar part de la Junta directiva del Sindicat vàries vegades, com així consta en les actes, com a tresorer o depositari (Llibreta d’actes del Sindicat núm. 1, pàg. 1 i 31). Ell va ser el primer tresorer de la Caixa Rural, a la creació d’aquesta, com a secció del Sindicat; i ell va ser qui va comprar, per encàrrec de la Junta General, la caixa forta l’any 1928 (Llibreta d’actes del Sindicat núm. 1, pag. 31).

Jaime Chicharro i la política

Jaime Chicharro va viure en un moment de molta polarització política i molta violència. Pascual Fandos, que escriu una autèntica hagiografia, el situa en episodis pràcticament de pistolerisme, i per notícies en la premsa de l’època sabem de la retòrica colpista i exaltada que utilitzava. El passat carlista, les posicions antiliberals (que situaven tot el mal d’Espanya en les Corts de Cadis de 1812), l’esmentat pistolerisme, l’amenaça armada dels requetès, les posicions germanòfiles en la primera guerra mundial (que van generar una fractura en el carlisme que es va voler resoldre apel·lant a la neutralitat d’Espanya), les airades posicions contra l’escola laica o les postures confessionals pràcticament teocràtiques, són difícils de sostindre hui en dia ni tan sols des de les ideologies més ultres.

El carlisme va ser el responsable de tres guerres civils al llarg del segle XIX. La política social del papa Lleó XIII li va donar un poc d’aire i va servir per a la creació dels sindicats agraris que, sens dubte, van fer molt de bé en el nostre context, però recordem que si es va fer així també va ser per neutralitzar les peticions de justícia social del moviment obrer internacional. Sense cap voluntat de polititzar la història, pensem que hui en dia és insostenible una hagiografia del personatge sense cap tipus de valoració crítica.

Per entendre la retòrica incendiària que utilitzava en les seues aparicions públiques (i que es poden trobar fàcilment en els arxius de premsa històrica), reproduïm ací una crònica treta de El Correo español (Madrid). 27/4/1912:

Jaune Chicharro. Nuestro querido amigo y correligionario don Jaime Chicharro, de la Juventud jaimista de Madrid, sube á la tribuna y pronuncia un discurso que no dudo en calificar como el mejor de cuantos le he oído, sintiendo que la falta de tiempo y la necesidad de extractar todo para adaptarlo á la información telegráfica no me permita ampliar la reseña del elocuente discurso de nuestro joven y entusiasta correligionario.

Saluda á los jaimistas andaluces; canta las glorias de la Tradición; combate con ensañamiento la obra de las Cortes de Cádiz; hace historia de las luchas que la España tradicional ha sostenido; recuerda los trabajos y esfuerzos que ha hecho Andalucía en favor de la Patria y de la Tradición y señala el contraste que existe entre los veteranos y Juventudes jaimistas y los personajes y personajillos políticos liberales de todas castas que hoy existen.

Pasa luego á relatar diversos hechos históricos para sacar la consecuencia de que nuestra comunión es inmortal y sólo dejaría de subsistir cuando sucumbiera España. “Existiremos nosotros mientras exista la Patria, y si desaparecemos, también ella desaparecerá”.

Recuerda palabras del insigne Mella, á quien califica como el más sabio y elocuente orador de la raza latina, arrancando esta evocación á nuestro gran tribuno aplausos y vivas entusiastas.

Describe después la Revolución francesa, que pudo hacerse porque á ella no pudieron oponerse Requetés. (Aplausos.)

Acaba su magnífico discurso en inspirado párrafo, pidiendo á Dios le conceda la dicha que anhela de morir envuelto en la bandera legitimista y que manos de heroína jaimista cierren sus ojos. (Ovación formidable.)

Chicharro i les Alqueries, en la premsa històrica

A la nostra Hemeroteca huitcentista de les Alqueries hem trobat algunes notícies que tenen relació amb Jaime Chicharro: sobre la seua residència a La Salmantina, la relació amb el Círculo Instructivo Legitimista de les Alqueries, el pas del pretenent carlista Don Jaime de Borbón per sa casa:

El Adelanto: Diario político de Salamanca: Año XXX Número 9224 – 1914 julio 4

En las alquerías del Niño Perdido (Villarreal), se ha celebrado el acto de bautizar al hijo de don Jaime Chicharro y doña Dolores Lamamié de Clairac, asistiendo numerosos y distinguidos invitados que fueron espléndidamente obsequiados.

Diario de Valencia – Año IV Número 1206 – 1914 julio 15 (15/07/1914)

ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO. Los esfuerzos titánicos de nuestros correligionarios de este poblado, encaminados a la inauguración de un nuevo Círculo, se verán dentro de breves días coronados por el éxito más grandioso y envidiable.

Relativamente hace poco tiempo en estas mismas columnas dimos cuenta de la colocación de la primera piedra de la nueva Casa social y Sindicato de obreros; hoy nos congratulamos en consignar que su construcción toca ya a su término y que el próximo día 26 tendrá lugar el solemnísimo acto de su inauguración oficial.

Para celebrar tan fausto acontecimiento se organizan varios festejos, de los que nos iremos ocupando a medida que los conozcamos.

Por hoy podemos decir que se prepara un mitin monstruo y un gran banquete, que será servido por un reputado fondista, en el salón principal de la nueva casa.

Todos cuantos deseen asistir a él pueden inscribirse hasta el dia 22, dirigiéndose al señor Cura, remitiendo el importe del cubierto, que es de cinco pesetas.

En el mitin, que será por la tarde, tomarán parte, según noticias, el director del DIARIO DE VALENCIA D. Juan L. Martín Mengold, D. Trinitario Presencia, presidente de la Junta Provincial de Valencia; D. Jaime Chicharro, y casi con seguridad acudirá también D. Rafael Díaz Aguado Salaberry.

Diario de Valencia – Año IV Número 1219 – 1914 julio 28 (28/07/1914)

Una extensa crònica de la inauguració del nou local del Círculo Legitimista. Reproduïm un fragment que ens pareix més rellevant per al poble:

ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO. En este poético y sugestivo rincón, esmaltado de riquísimos naranjales, se ha edificado de planta una preciosa casa de dos pisos para constituir en ella un nuevo solar tradicionalista.

En la parte inferior se ha constituido un Sindicato agrícola; en la superior, compuesta por un precioso salón de treinta metros de largo por quince de ancho, se ha instalado el Círculo Legitimista.

Tan grandiosa obra ha sido debida, en primer término, al entusiasmo incomparable del joven abogado madrileño D. Jaime Chicharro, que en las Alquerías posee una hermosa finca y que allí está pasando una temporada, y en segundo término a la fe de aquellos sencillos habitantes, que por el ideal sacrifican sus intereses y fortuna a la voz imperiosa del deber.

Ejemplo de esa fe es el caso de un pobre labrador que dió para las obras la mitad de su fortuna: dió cien duros y no tenía más que mil pesetas de capital. ¡Qué corazones hay debajo de la pobre blusa de nuestra gente de campo!

El domingo se celebró la inauguración de este nuevo baluarte del tradicionalismo. El acto merecería ser cantado en largas estrofas. La necesidad nos obliga a reseñarlo brevemente. (…)”

Las Provincias: diario de Valencia: Año IL Número 17547 – 1914 Octubre 14

¿D. JAIME EN VILLARREAL? Castellón 13, á las 9’15 noche.

Dícese que el domingo llegó á Villarreal, procedente de Barcelona, D. Jaime de Borbón, reuniéndose con los señores marqués de Cerralbo, Llorens y Simó, en una finca de las Alquerías del Niño Perdido, propiedad del ex-presidente de la Juventud tradicionalista madrileña, D. Jaime Chicharro.

Se añade que D. Jaime, con sus acompañantes, siguió el viaje á Valencia, en cuyo puerto embarcó.

Los jaimistas niegan estas noticias, pero otras personas las dan como ciertas, agregando detalles de la visita.

El gobernador civil Sr. Pérez Maguin dice que no sabe nada.

Las Provincias: diario de Valencia: Año 60 Número 18569 – 1925 Agosto 12

EL GOBERNADOR CIVIL DE CASTELLÓN, EN ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO. El gobernador de Castellón pasó el día del domingo en la finca que el señor Chicharro posee en el término de Alquerías del Niño Perdido.

Heraldo de Castellón: Año XXXVII Número 11208 – 04 Febrero 1926

ECOS DE BURRIANA. De sus fiestas y feria. (…) A las ocho y media de la noche, se disparó en la plaza de don Jaime Chicharro (El Pla) un bonito castillo de fuegos artificiales, a cargo del habilidoso pirotécnico de las Alquerías del Niño Perdido don José Martí. (…)

Heraldo de Castellón: Año XLIV Número 13327 – 11 Abril 1933

Se anuncian mítines de propaganda tradicionalista en Morella y Benicarló para el día 16 y en Alcora y Alquerías del Niño Perdido el día 17, con la intervención, entre otros oradores de Chicharro y el Barón de Cárcer.

Heraldo de Castellón: Año XLIV Número 13419 – 27 Julio 1933

DON JAIME CHICHARRO. Después de pasar unos días en su finca “La Salmantina” de las Alquerías del Niño Perdido ha regresado a Madrid el exdiputado a Cortes por Nules, don Jaime Chicharro.

Heraldo de Castellón: Año XLVI Número 14008 – 16 Julio 1935

La família Chicharro-Lamamié de Clairac va continuar venint a La Salmantina després de la mort del patriarca.

VERANEANDO. (…) Desde Madrid a su finca “La Salmantina” de las Alquerías del Niño Perdido, la señora viuda de Chicharro con sus hijos. (…)

Sobre la biografia de Chicharro escrita per Pascual Fandos

Portada de la biografia de Jaime Chicharro escrita per Pascual Fandos.

Pascual Fandos Mingarro (†1976), va ser titular de l’Acadèmia d’estudis mercantils de Borriana, home tradicionalista com queda clar en el seu text, antic seguidor de Jaime Chicharro. En 1961, el mateix any en què les restes mortals de Jaime Chicharro es van traslladar al cementeri de Borriana, va publicar este llibre hagiogràfic que inclou nombrosa informació de premsa i de documents oficials i privats del període 1916-1934. És un llibre important per a entendre aquell moment històric, que va recuperar el Centre d’Estudis i Documentació de Borriana i que després va incloure la Universitat Jaume I en el seu Repositori.



Miracles i meravelles a les Alqueries en el 1700

Bibliografia Fray Diego de Santa Teresa, Historia de la prodigiosísima imagen de Nuestra Señora del Niño Perdido. En Zaragoza : por Francisco Revilla, 1720. Accessible a https://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.cmd?id=7514
Temàtiques Història, documents, religió
Data de publicació Divendres 24 de juny de 2022

En 1720, fra Diego de Santa Teresa publica la Historia de la prodigiosísima imagen de Nuestra Señora del Niño Perdido, un crònica entre històrica i fantasiosa de la devoció a esta advocació de la Mare de Déu. Ja teníem notícies d’esta publicació, que ha citat Albert Ventura en diferents ocasions, per exemple a El Municipi. BIM 46, d’octubre de 2001 (pp. 20-21) i a El Municipi. BIM 48, de març 2002 (pp. 22-27). A lesAlqueriespèdia es van reunir estos articles en Albert Ventura Rius (2001): «El Replà», que és un treball de recerca en què l’autor esbrinava qui eren els testimonis que cita Fray Diego.

Però no ens hem pogut resistir a compartir ací l’obra completa del frare agustí (accessible des de fa algun temps en format digital) i transcriure les quatre pàgines que dedica a la devoció de la Mare de Déu del Niño Perdido en les Alqueries (pàgines 131 a 134).

Part del treball de Fray Diego va ser fer-se ressò dels miracles realitzats per la Mare de Déu, de les curacions, encanteris i meravelles confirmades per testimonis, declarades amb jurament davant de notaris eclesiàstics. En el cas de les Alqueries, es referix el miracle de la salvació de Miquel Usó, a qui li va caure damunt una soca d’olivera de més de 70 arrobes (uns 800 quilos) i, en encomanar-se a la Mare de Déu, ell i el seu cunyat, Joan Flos, este va poder alçar la soca i el primer eixir sense cap perjudici. El segon prodigi, relatat pels mateixos testimonis, era el de l’oli del cresol de l’oratori dels frares de Caudiel, que feia la llum molt clara davant de malalts lleus però que, en presència de malalties mortals, es mostrava esmorteïda i l’oli adquiria una tonalitat sangonosa.

Sense entrar a jutjar la versemblança d’estes històries, recordem que, com demostra l’historiador Albert Toldrà, la societat valenciana dels segles XVII i XVIII coneix un enorme desenvolupament de la mística, la qual cosa afavoria la superstició i els fraus, i que era normal que la Inquisició resseguira discretament les presumptes meravelles i als seus protagonistes (vore, per exemple, el seu Il·luses, santes, falsàries. Bullent, 2018).

A continuació podeu llegir el text de Fray Diego fent el relat dels prodigis al voltant de la casa i l’oratori dels frares de Caudiel.

S. VI.

COLOCASE LA SANTA IMAGEN DEL NIÑO PERDIDO
en nuestra Alqueria de Villareal, y resplandece en maravillas.

Diximos yà en el S. 5. de el a. cap. de esta I. parte como el Noble, y piadoso Cavallero Don Pedro Miralles nos hizo donacion de sus haziendas de Villareal à 9 de Abril de 1619. En ellas, pues, tenemos una Alqueria, sita en el Termino, que llaman de Bonretorn, donde vive los Administradores de dichas heredades, y posan los Religiosos quando vàn à cuydar del cultivo de sus campos. Aqui se dispuso en el puesto mas decente un Oratorio, donde se celebra el incruento Sacrificio todos los dias Festivos con sumo consuelo, assi de los que hagitan, como de otros muchos Terratenientes, que viven en algunas casas de aquella circunferencia.

Llegò à ser Retor de nuestro Colegio de Jesus de Nazareno el Padre Fr. Sebastian de la Virgen del Camino, singular devoto de esta Soberana Imagen, y de quien avia recebido muy apreciables favores, como yà consta, y constarà por diversas partes de esta Historia. Fue à Villareal à visitar las haziendas, y encaminandose al Oratorio para dezir Missa, le pareciò, que en aquel Altar seria bien colocar à la Gran Reyna de Perdidos, dexandola por Patrona de aquel Oratorio, como yà en Caudiel lo era del Colegio. Mandò luego hazer un Quadro de Nuestra Señora; pusolo en dicho Altar con gran decencia, y exhortò à todos, mas que con sus palabras, con su exemplo, à que la tratassen con grande veneracion, y mucho culto. Assi se portavan aquellos piadosos Labradores, que juntos con los de otras Alquerieas, solian rezarle su Rosario, y obravan algunos piadosos exercicios en su absequio.

Desde el mismo año de su colocacion, que fue el de 1683, comenzò esta Sagrada Efigie à resplandecer en continuadas maravillas, como es voz, y fama publica en toda aquella comarca: pero como en punto de Milagros debemos proceder con mucho tiēto, qudando al juizioso examen de la Iglesia la calificacion de estas Historias, solo dirè lo que tengo por verdad segura, por averme declarado mediante juramento, por constarme por instrumento público ante un Notario Apostolico, con sus testigos, y todas las solemnidades de derecho. Son los declarantes Miguel Usò, y Juan Flor, Labradores: los testigos el Doctor Antonio Sanchis, Presbytero, y Vicente Marco, Labrador. El que hizo el Auto Joseph Sans, Notario Apostolico, à 23 de Junio de este presente año de 1720. Es todo como se sigue.

Habitava en nuestra Alqueria de Villareal Miguel Usò, como Administrador de aquella hazienda, y à 17 de Enero de 1713, se puso à cortar un grande Olivo, para el trujal de azeyte que tiene dicha Casa, el qual tronco, y ramas pesaria mas de 70 arrobas. Teniale yà por todas partes descarnado, y al tiempo de querer echarle à tierra, à los primeros golpes de la segur cayò de improviso sobre èl, sin quedarle tiempo para poder apartarse del peligro. Viendose tan arriesgado, invocò al verlo caer à la Sancratissima Virgen del Niño Perdido: pero le cogiò el golpe tan de lleno, que con su violencia, no solo le derribò a tierra, sino que su rostro lo dexò casi sepultado. A todo estava presente Juan Flos su cuñado, el qual viendo tan fatal desgracia, llamò tambien en su amparo à esta Celestial Princesa. Corriò para èl, teniendole yà por muerto, y llamandole, notò, que le respondia, aunque con una voz muy atenuada, y confusa. Restavale la mayor dificultad en quitar sobre su rostro aquel enorme peso, q naturalmēte avia de abrumarlo: pues aun despojado de sus brazos, y ramas, aquel tronco apenas podian arrastrarlo dos esforzados Novillos.

Aqui es cuando viendo Juan Flos, q le faltava para esta empressa el aliento, bolviò à invocar de lo intimo de su corazon à la piadosda Madre de Perdidos; y lleno de viva fè, y de una firme confianza en el auxilio de esta Gran Señora, abrazandose con el arbol, lo apartò con tanta facilidad, como quien mueve una pluma. Levātòse luego Miguel Usò con el rostro lleno de tierra, y reconociendole todo el cuerpo, ni le hallaron quebranto, ni lesion alguna. Vno, y otro admiraron el sucesso como especialissimo prodigio este, por no aver experimentado daño viniendo violetamēte sobre èl volumen de tanto peso: y aquel, por aver movido con tanta facilidad un arbol que no solo excedia su brio, sino el de muchos hombres esforzados. Es Maria mystica alectoria para sus Devotos, que en los mas peligrosos combates los haze insuperables, y dà esfuerzos.

Declararon assimismo, baxo juramento, ante el Notario Apostolico, y testigos yà nōbrados, los antedichos Miguel Vsò, y Juan Flos, que oy se experimenta, y se ha experimentado muchas vezes, que en llevando azeyte à la lampara de su Oratorio quando ay algun enfermo de peligro; si su dolencia no es mortal, encendiendo dicha lampara haze una luz muy clara, y permanente; pero si ha de morir, aunque le infundā el azeyte mas claro, y mejor de todo el Termino, se manifiesta su luz remisa, tibia, y amortecida, y el color del azeyte se pone como sanguinolento. Assi se tiene advertido en diferentes lances, y ocasiones, y en diversas personas, que han estado enfermas, y sanaron de sus accidentes, y otras que murieron; como son Miguel Beral, Maria Marco, Cecilia Ferrer, y otros muchos. Embiavan azeyte al verse acometidos de sus dolencias, y al passo que se gravava el enfermo, el azeyte, y la luz iban siguiendo su curso. Desfallecia el doliente, y la luz comenzava à deslustrarse, y el azeyte à enrogecerse: padecia parasismos, y en la llama se conocia desmayors, y en ele azeyte un color mas encendido. Moria alguno, y en aquel mismo punto quedava el esplendor apagado, y el pabulo de su luz sanguinolento.

Todo esto deponen como testigos oculares, y añaden, que lo han experimentado muchas vezes; y dizen es publico, y notorio en todo el Termino de Villareal, y con especialidad en todos los terratenientes de la Partida de Bonreton, donde està nuestra Alqueria. En confirmacion de tan singular prodigio, dizen baxo el mismo juramento, que la muger de Baptista revertet (no expressa el Auto su nombre) estando enferma, aviendo recebido todos los Santos Sacramentos, y quedando desauciada de los Medicos, q la davan sin remedio alguno humano, menos q no fuesse sobrenatural, embiò azeyte para la lampara de dicho Oratorio. Los interessados de esta muger preguntaron à Miguel Vsó, si avia notado, ò en el azeyte, ò en la luz algun señal? Respondiòles, que lo avia advertido con desvelo; pero que la luz estava resplandeciente, y el color del azeyte sin mudarse: y que assi esperava en N. Señora, que no moriria de aquella enfermedad.

Llegò esta muger à los ultimos alientos, padeciò los postreros parasismos, y agonias; pero en el termino de unos ocho dias logró milagrosamēte la salud. Este lāce sucediò año 1713 y añaden, que otros prodigios como este ha sucedido en diferentes personas, y que todo es publico, y notorio, particularmente entre los habitadores del Termino de Bonretorn. Dios sea bendito, que las maravillas del tiēpo la ley escrita nos las repite en este de la Ley de Gracia; allà con los diversos colores del racional manifestava los prosperos, ò desgraciados sucessos de su Pueblo, y aqui co los señales de una antorcha nos prenuncia la salud, ò el termino de la vida. No se reciban en vano estos avisos: pues ceden en nuestro espiritual provecho.



Col·lecció de fotos de la Unió Musical II, 1991-2012

Títol Col·lecció de fotos de la Unió Musical II, 1991-2012
Fotografies Unió Musical Alqueriense
Data de publicació Dijous 2 de juny de 2022

Després de la publicació Col·lecció de fotos de la Unió Musical, 1912-1987, dedicada a fotos antigues de la UMA, continuem amb fotos més recents (1991-2012) perquè estiguen també a disposició de músics, músiques, famílies i, en fin, de tot el poble. En esta ocasió les presentem com a galeria, sense comentaris, encara que sí que cal dir que, evidentment, hi ha moltes cares conegudes. Estan organitzades cronològicament des de 1991 fins a 2012 i la majoria corresponen a la celebració de Santa Cecília. En estes celebracions voreu a Miguel Montes i a Consuelo Sanz exercint com alcaldes, també a diversos presidents de la UMA (en els primers anys veiem a un jovenet Batiste Balaguer i després a Francisco Vicent i a José Torres), a regidors i regidores de Cultura (entre els que trobem a Rosa Ros Pons), a directors i directores de la banda (amb gran presència de Lidón Valer, evidentment)… a banda de totes les muses i, per suposat, dels components de la UMA i de les seues famílies. La UMA ha compartit amb Les Alqueries Pèdia esta col·lecció que pensem que anirà guanyant amb els anys.

Nota: per fer grans les fotos només heu de fet clic sobre les miniatures (per ampliar la primera foto de cada col·lecció cal fer clic en la seua miniatura).

ÍNDEX

1991 a 2006, Santa Cecília
2007, vàrios
2008, vàrios
2009-2010, Santa Cecília
2011, Audició didàctica
2011 i 2012, Assemblees Generals de la Federació de Soc. Musicals de la Comunitat Valenciana
2012, Audició didàctica
2012, Intercanvi juvenil amb Eslida
Big Band (sense data)



1991, Santa Cecília


1992, Santa Cecília


1993, Santa Cecília


1994, Santa Cecília

Musa: Rosa Ros Pons


1995, Santa Cecília

Musa: Cristina Badia.


1996, Santa Cecília

Musa: Belén Ferrer.


1997, Santa Cecília

Musa: Neus Vicent.


1998, Santa Cecília

Musa: Celia Ramos Soriano.


1999, Santa Cecília

Musa: Yolanda Moya.


2000, Santa Cecília

Musa: Laia Carda.


2001, Santa Cecília

Musa: Maria Teresa Mollar.


2002, Santa Cecília

Musa: Carmen Ballester.


2003, Santa Cecília

Musa: Paloma Aymerich.


2004, Santa Cecília

Musa: Maite Mondragón.


2005, Santa Cecília

Musa: Laura Carda.


2006, Santa Cecília


2007


2008


2009, Santa Cecília


2010, Santa Cecília


2011, Audició didàctica


2011 i 2012, Assemblea

43a i 44a Assemblees Generals de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana.


2012, Audició didàctica


2012, Intercanvi juvenil amb Eslida


Big Band

Fotos: Juanol Capella.


Col·lecció de fotos de la Unió Musical, 1912-1987

Títol Col·lecció de fotos de la Unió Musical, 1912-1987
Informants Unió Musical Alqueriense, Batiste Balaguer, Javier Lara
Data de publicació Divendres 27 de maig de 2022

Més informació de primeríssima mà sobre les fotos de la banda des de principis del segle XX: ens l’ha proporcionada Paco Llorens Martí (ben acompanyat per la seua germana Delfineta, per la seua dona, Otília Melià, i per Batiste Balaguer), conegut sovint com a “Paco el Ferrer”, músic durant tota la seua vida, que va aprendre dels pioners de la banda i que fins ara ha sigut la major font d’informació (amb permís de Consuelo García, que ha identificat a TOTS els músics dels anys 70 cap ací). Els comentaris de Paco Llorens li han pegat la volta al que sabíem o creiem saber sobre la majoria de les fotos, i ens permeten un relat ajustat a la realitat, que reivindica als protagonistes i fa justícia a l’esforç de tots aquells hòmens durant tot un segle. Amb ell hem posat cara a gent important per a l’entitat com el seu president Serafí Capella o el director Enrique Asensio, i esperem fer-ho de col·laboradors poc coneguts com Gerardo Mesado i altres. En algunes pàgines web es pot trobar més apunts sobre la història de la UMA.

També gràcies a Paco hem reordenat les fotos i les hem situat en el moment històric que realment s’hi vivia. Els triomfs i l’altíssim nivell artístic de l’actualitat no ens ha de fer perdre de vista que molts músics durant tot un segle han estat bregant perquè existira l’entitat —la banda va arrivar a tindre només quinze músics i a estar sense director, amb reforços puntuals de Vila-real i Betxí—. Per a tots ells, generalment gent treballadora amb molta afició, valga este xicotet homenatge.

Quant a la banda, ja ho vam simplificar en la primera versió del text: la Unió Musical Alqueriense és la principal institució cultural de la població. Ja ens hem ocupat d’ella en diferents ocasions, per exemple en les entrevistes a Vicent Molés pare i fill, que parlaven en tant que membres de la Junta, o a la seua excepcional directora, Lidón Valer, i fins i tot hem acollit el CD «Homenatge musical a les Alqueries» que es va fer en 2010 pel 25 aniversari de la Segregació, a on hi havia algunes peces interpretades per la nostra banda.

Gràcies a totes les persones que directament o indirectament ens han proporcionat informació sobre les fotos. Segur que encara queden joies oblidades pel fondo dels caixons.

Matías Tortajada Benedito, un dels fundadors de la UMA en 1912. Està retratat probablement amb la seua dona. Sempre ha hagut músics als nostres pobles, però l’aprenentatge era difícil, sovint autodidacta: dolçainers, guitarristes, acordionistes o practicants de qualsevol instrument depenia d’alguna persona de la família o del veïnat. També funcionava per grups d’afinitats, és a dir, d’amics o de militants d’alguna ideologia, per això durant el segle XIX i principi del XX arribà a haver dos bandes en molts pobles, pareix que també a les Alqueries, generalment carlistes i liberals.

Quant a la imatge que ens ha arribat de Matías Tortajada, era costum entre els fotògrafs de l’època retocar les fotografies amb carbonet. En este cas podria haver utilitzat retrats de les cares per a fer una imatge de la parella junts, retocant o dibuixant de nou els vestits i les línies de la cara -que tenen expressions molt vives. Però és difícil d’afirmar sense veure els originals.

*****

Primera formació de la banda de les Alqueries. Una foto que ja coneixíem de la col·lecció de Rafa Marco, a on trobareu alguna informació més. S’hi veuen tretze músics d’una banda d’alqueries en el moment de la seua fundació, cap a 1911 ó 1912. Huit porten gorra de plat, l’únic distintiu d’uniforme de banda. Pareix ser que no va haver uniforme fins als anys 50, i va consistir en una jaqueta blanca i una gorra que vorem més avall.

El xiquet del flautí és Vicente Molés Taurà, el major de cinc germans, nascut en 1900; a Vicent el vorem novament més avall, en fotos dels anys 50 i 60. És una de les persones que van mantindre la continuïtat de la banda durant tot el segle, i que per tant més mereixen el nostre reconeixement.

Al saxo el tio Roig del Palmero, qui va ensenyar al nostre informant, Paco Llorens, i a molts altres músics del poble, i del que es pot llegir alguna cosa al llibre de Mn. Salvador Ballester Huguet: Racons i records del meu poble. Davant mateix, Batiste Ros Vicent, germà de Vicenteta la Paua. A l’oboè Pascual Marco Usó, que va morir l’any 25 de terciana (el paludisme o malària), als 30 anys, després de vindre mal de la mili en la guerra de Marroc. L’única xiqueta és Maria de Fèlix (mare de Carlos i de Jorge), davant de son pare i de son tio (l’altre home amb barret).

*****

El tio Serafí Capella, músic i president de la UMA. Una foto d’estudi d’un músic clarinetista de les Alqueries cap als anys 20 del segle passat; es tracta de Serafín Capella, pare de Maruja i Serafina Capella Moles. Porta uniforme blanc d’estiu i l’instrument en la mà. Com és habitual en aquell moment, el fondo és un teló pintat en trompe-l’œil amb motius mixtes, palatins i enjardinats. És una imatge pròpia del modernisme fotogràfic, i el fet que el jove es fotografiara com a músic indica la rellevància social d’esta afició.

El “tio Serafí” va ser el primer president de la banda després de guerra, i ho va ser durant molt de temps, fins que, ja molt major, li va passar el càrrec a Batiste Balaguer a finals dels anys 80 i va buscar persones amb coneixement per a la junta —entre altres ens ho va contar Vicent Molés Meneu en la seua entrevista.

Paco Llorens ens diu que abans de guerra no hi havia uniforme a la banda de les Alqueries, podria ser una foto de la mili.

*****

Músics desconeguts. Alguns músics desconeguts, uns sense uniforme i un altre amb un uniforme que no és de les Alqueries.

*****

La formació de la banda en la postguerra. Mentre aconseguim una còpia millor, ací compartim esta fabulosa fotografia de la banda de les Alqueries. Els músics són els següents: 1) Vicent de Llucena (que es va casar a Borriana i durant molt de temps va estar venint a les Alqueries a tocar), 2) Manolo el Sangre, 3) Vicente Molés Taurà, 4) el tio Roig del Palmero, o el 5) o el 12) ha de ser el “tio Colom”, que tocava la percusió, 6) Pedro Jarque, 7) Vicent de Pau, 8) Navarro, 10) Caraca (pare de Consuelo Sanz, l’alcaldesa), 11) Toni Mingarro, 12) podria ser família de la tia Virgínia, que vivia al panya de Rúsia, pare de les Perigalles, 13) un home que va estar poc de temps en la banda, 14) Ramonet de Nyeu, 16) Silvino, 17) Manolo la Cala… Falta el “tio Sopo”, carnisser, pare adoptiu d’Isabel Gascó, que també tocava i curiosament no està ací.

Paco Llorens diu que va tocar amb tots menys amb els números 12, 13 i 18; comptant que ell va entrar a la banda cap als 11 anys, la foto és anterior a 1952. A meitat d’esta dècada es van fer els uniformes: una jaqueta blanca i gorra de plat, com vorem més avant.

També conta que alguns tingueren poca continuïtat, però que amb la majoria baixava en bicicleta a les falles de Borriana molts anys, i que han estat en la música mentre han pogut anar anant.

No reconeixem la casa, amb ixa porta llisa tan gran, però seguirem investigant-ho.

*****

El mestre Enrique Asensio i la banda a meitat dels anys 50. Una altra preciosa foto, segurament dels anys 50. En la banda comptem amb dificultat una trentena de músics; el mestre és Enrique Asensio, l’home amb trage jaqueta, llacet al coll i sabates blanques, que du la batuta.

Enrique Asensio pertanyia a una nissaga de músics, directors d’orquestra o professors de conservatori a València. Enrique se’n va anar de director d’una banda militar a Canàries. De vegades venia a les Alqueries, i en algunes ocasions a setmana santa va dirigir la banda, perquè hi havia èpoques que no tenien a ningú que se’n fera càrrec.

Paco ens conta que la banda desfilava sense cap ordre, i que va ser este director els que els va organitzar.

Estan passant per davant de l’edifici que hui utilitza l’Associació de Jubilats i Pensionistes i funciona dalt com a Biblioteca. Quan es va fer la foto encara estava l’edifici amb la rajola vista i amb els forats (“mechinales”) que es deixaven per enganxar les bastides. El carrer pareix de terra, i si ens fixem en el fons, a la plaça es poden vore algunes carpes d’un mercat o d’una fira de festes.

[Antigament el veïnat de les Alqueries anava a consulta a casa dels metges, a on havia de pagar iguala. Després, sent alcalde de Vila-real Batiste Carceller (1979-1983), es va decidir fer una consulta centralitzada en este edifici, i sense massa raons es van tapar alguns finestrals i després es van llevar els arquets. En aconseguir la Segregació es van recuperar els grans i elegants finestrals que el caracteritzen.]

*****

L’orquestra GIMSON EN 1950. La GIMSON va ser una orquestra de huit components que amenitzava els balls dels anys 50, no sabem si amb molta o poca dificultat, ja que en els primers anys de postguerra estava prohibit ballar. En el cartell o pissarra de darrere podem llegir amb dificultat: “SPORT CICLISTA ALQUERIENSE. Domingo 17 Octubre de las…”. 1) Llucena, 2) Ramón de Nyeu, 3) el vocalista, Alberto Usó, dit “El Niño Jesús”; 4) Manolo la Cala, 5) batería Manolo Mingarro, 6) Antonio el Parret (tio de María Dolores de Parreta); 7) Silvino Vicent Adsuara, “Silvinet”; i 8) Manuel Llobat, el pare dels “Sangres”. Sabem que Serafí Capella també va tocar a la GIMSON, però no l’hem pogut identificar ací.

També hi havia a les Alqueries l’orquestar Ínter, també formada per músics de la banda (Enrique Llimes, “els vilavelleros”, etc., a qui esperem posar cara pròximament).

*****

Cavalcada de carrosses a les festes d’octubre de 1959. Tal com contava Rafael Capella Vilanova al seu text El ayer y hoy de nuestras fiestas, la cavalcada de carrosses, que era una innovació de 1950, s’havia deixat de fer i s’havia représ en 1958. Darrere dels músics es poden vore dos carrosses; en la primera aniria la regina i part de la seua cort. El cas és que ja havíem vist esta mateixa carrossa atribuïda a les festes de 1951, com vorem millor en la foto de baix, de fet en un principi vam confondre les dos festes, però Paco Llorens, a qui veiem tocar la trompeta al mig de la imatge, tenia 11 anys en 1951, i no pareix el cas; més pareix que tinga 18 anys, que són els de 1959.

Els músics van vestits amb uniforme blanc i coberts de confetis. Des de Facebook, «Salero Josechu» ha reconegut a tots els músics: 1) “Nyeu” (o “Ñeu”), 2) Vicente el Sol, 3) Gregorio, 4) Colom, 5) Tirora, 6) Pepe “el Curret”, 7) Fernando Vicent, germà de Juan “de la Resaora”; 8) Paco Llorens (“Paco el ferrer”), 9) Vicente Molés, 10) Pepe “el Roig” o “Poré”, 11) Manuel Vicent Reverter; i de la dona que aguaita a la dreta diu que és tia de Balaguer. Podrien estar passat per la plaça, però hi ha pocs elements per a fer una afirmació.

Només com a curiositat, mostrem esta fotografia de la carrossa que es pot veure en la imatge anterior. Les xiques van vestides igualment de pastoretes. La carrossa està ornada profusament amb flors i paperets. Batiste Balaguer creu reconèixer a 2) Leondina i a 5) Maruja. La xica de dalt 6) podria ser la regina, Carmen Arnal Marco. Fixeu-vos que el carromato és de quatre rodes (d’on el traurien?), però tot i això les rodes encara són de fusta amb l’aro de ferro (a mitjans dels anys cinquanta es van prohibir i es van substituir per rodes inflables de cautxús). És l’única foto que va signada pel seu autor, un tal “Roda”, i pertany a la col·lecció de Delfineta Llorens, tot i que definitivament ella no apareix ací.

*****

“Caraca” pare i fill. El major carregat amb el baix i el seu fill tocant el flautí. Són, respectivament, l’avi i el pare de Consuelo Sanz Molés, que fou alcaldessa de les Alqueries entre 2003 i 2015. És probable que el xiquet no estiguera en la banda, perquè no porta la jaqueta reglamentària.

*****

La banda en un acte oficial de 1957. El diumenge 17 de març de 1957, Manuel Vicent Reverter (“Manolo el Nulero”), Gregorio Vilar (encara amb pantaló curt) i José Poré Molés posen davant d’un grup de cotxes oficials aparcats a la plaça Major; l’edifici cantoner de l’esquerra és el Centre Municipal de Jubilats i Pensionistes. El cotxe de darrere, de SP (Servei Públic) està matriculat en 1947; del de la dreta només arribem a endevinar un PMM, que volia dir “Parque Móvil de los Ministerios”, és a dir, un cotxe oficial. Quin tipus d’activitat estaria amenitzant la banda de les Alqueries, que requerira tanta oficialitat? L’any 57 es recorda a les Alqueries per la inauguració de l’església, però sense més dades és difícil assegurar-ho.

*****

Vicente Molés Taurà, músic fundador de la banda, amb els nets. El músic clarinetista Vicente Molés Taurà, a qui hem vist des de la primera foto de la banda, amb les seues netes Fina Pons Molés i Mª Vicenta Pons Molés, acompanyats pel xiquet Tomás Escolano en 1963.

*****

Tres xiquets de la banda a principi dels anys 70. José Muñoz, dit “Poliment”; Fernando “Catxor”, i Manuel Antonio, el fill de Leondina (aqui hem vist de joveneta més amunt). Pensem que són fotos de principis dels anys 70 (ens diu Consuelo García que Fernando va nàixer en 1962). Entenem que durant algun temps la banda de música va utilitzar estos gorros o casquets de caserna, dits “chapiri” o “de tipo plàtan”, en compte de les gorres de plat per a distingir als educands dels titulars de la banda. Ja veiem que els uniformes han canviat, han passat al blau marí amb varietat de barrets.

*****

Nova fornada de músics amb el director D. Pascual Chordá. Una foto de la UMA cap a 1977, en què ja veiem les primeres xiques incorporades a la banda -tal com estaven fent en la major part dels pobles veïns; una marxeta que aniria en augment fins al punt que ara n’hi ha majoria. Esta fornada és fruit de l’estabilitat de la banda amb un director estable, Pascual Chordá, mestre trompetista de la banda de Castelló, que en jubilar-se es va fer càrrec de la formació de les Alqueries i va aconseguir grans èxits per a ella. Quan don Pascual es va cansar, Paco Llorens i Manolo la Cala van anar a buscar a don José María Ferrer Serra (“Pepe Serra”).

L’uniforme d’elles és lleugerament diferent als d’ells: porten falda i un tipus de casquet molt peculiar. Estan davant de l’església, abans de la xicoteta reforma que va afegir una porteta a la dreta de la tanca. Els músics que hem reconegut són els següents: 1) desconeixem el nom però sabem que és tio de Santi el perruquer, 2) Manolo Morella, 3) Aymerich, 4) Mesado, 5) Maikel Abella, 6) José Muñoz (Poliment), 7) Jorge Vicent, 8) Paco Llorens, 9) María Delfina, 10) 10. Patricia (filla de María), 11) Consuelo García, 12) Manolo “la Cala”, que hem vist ja en l’orquesta GIMSON; 13) Amparo González, 14) José Caballer, 15) Don Pascual Chordá, el director; 16) Juán Fernando Molés, 17) Agustín el “abanderao”, 18) Javi Capella, 19) Rosario, 20) Vicenta Elena Rius Muñoz, 21) Fernando Personat, 22) Ramón “de Nyeu”, 23) Carreguí el fontaner, 24) Borràs el municipal, 25) Juanba Mingarro, 26) Juanvi Capella, i 27) Manolo Pitarch.

Agraïm la gran col·laboració que hem tingut identificant als nostres músics, amb una menció especial per a Consuelo García que des dels anys 70 els ha conegut… a tots!! Moltes gràcies!

*****

La banda a les falles de Borriana. Vicenta Elena Rius Muñoz (3), fotografiada tocant en formació a les falles de Borriana de 1977, amb el mateix uniforme que acabem de vore. Darrere d’ella està 1) Consuelo García, 2) Jorge Vicent i 4) Jose Caballer.

*****

Xaranga. Una xaranga feta a partir de la UMA, cap a 1978. Paco Llorens porta els platillos, ací s’havia deixat barba. Tots es veuen un poc més majors que en la foto anterior. 1) María Delfina, neboda de Paco i filla de Delfineta Llorens, 2) Pepe Tirora, 3) Carreguí, 4) Jorge Vicent; 5) José Muñoz (Poliment), 6) Amparo González, 7) Consuelo García, 8) Paco Llorens, 9) Maikel Abella, 10) Fernando, 11) Mesado, 12) Mariló Gargallo.

*****

La UMA en 1983, amb el mestre D. Pepe Serra. Una foto de la formació en 1983, feta davant de “Villa Dolores”, el xalet de Safont que passaria a ser ajuntament de les Alqueries. 1) María Delfina, 2) Vicente Gargallo (abanderat), 3) Cuvempo, 4) Rosana Molés, 5) Óscar Ventura, 6) Manolo Pitarch, 7) Borràs, 8) Paco Llorens, 9) Maikel Abella, 10) Manuel Enrique, 11) Manuel Antonio, 12) Mesado, 13) Mariló Gargallo, 14) Don José Ferrer Serra (“Pepe Serra”), el director, 15) Consuelo García, 16) Ramonet de Nyeu amb la trompeta, 17) María Amparo Albalate, 18) Manolo la Cala, 19) Pepe “Tirora”, 20) Ramón el Roig, 21) Fernando Personat, 22) Amparo González, 23) Luis Albalate, 24) al baix Mesado, 25) Sergio, 26) Vicenta Sorribes, 27) Sonia Calduch. L’uniforme ací és més senzill que els anteriors, i tots porten el cap descobert.

En esta formació aguantaven encara dos dels pioners: Ramonet de Nyeu i Manolo la Cala, autèntics aglutinants de l’afició, sense els quals la UMA seria molt distinta.

*****

La UMA rebent autoritats a l’estació. Una foto de 1987 en la que la banda està rebent a alguna dignitat en l’estació. Pareix que es tracta del 125 aniversari de la línia de ferrocarril València-Barcelona, segurament en el tren que es veu viatjaven autoritats i la banda les va rebre, imaginem que junt amb l’Ajuntament de Borriana (que va ficar una placa que encara està a l’estació).

No eren les úniques autoritats que es rebien per la banda: també es feien honors als Reis Mags d’Orient, el dia cinc de gener. Durant alguns anys Ses Majestats d’Orient arribaven a les Alqueries en tren, donant exemple de transport sostenible.

Quant als músics, 1) Manolo Morella, 2) Luis Albalate, 3) Héctor Mesado, 4) Manuel Enrique, 5) Manolo Morella fill; i 7) Mesado.

*



Col·lecció de documents de Batiste Balaguer

Títol Col·lecció de documents de Batiste Balaguer
Informant i donant Batiste Balaguer
Data de publicació Dijous 19 de maig de 2022

Batiste Balaguer ens ha facilitat la versió digital de més de 20 documents que il·lustren diversos moments de la nostra història: el primer escut proposat a l’expedient de Segregació de 1929, una cartilla de racionament de 1952, fotografies i un escapulari de la festa del Niño Jesús de Praga, el recordatori de la benedicció de les campanes i diversos documents en relació a l’himne del poble, a les festes de la Segregació, als 25 anys com a poble o a la conservació del Replà.

Compartim els documents per ordre cronològic, excepte en algun cas en què hem prioritzat l’organització per temàtiques. Col·leccions com esta ens permeten situar la història col·lectiva, com a poble, en les cases particulars, a través d’eixos xicotets documents que es queden al fons dels caixons i que són testimoni d’esdeveniments i trobades. Documentar les peticions, les celebracions i les transformacions del poble, del seu veïnat i del seu territori mitjançant estos “paperots” que roden per les cases ajuda a visibilitzar que la nostra història com a poble està feta de xicotets moments i fites de les que totes i tots som protagonistes.

Abans de donar pas a la col·lecció, agraïm una vegada més la seua col·laboració incansable a Batiste Balaguer, que continua aportant tot tipus de documentació que després podem compartir ací i posar a disposició de tot el poble. Ara sí, vos deixem amb esta interessant col·lecció.

Índex

Sense data. Fragment d’un manuscrit d’història del Replà
1929. L’escut del primer expedient de Segregació
1952. Cartilla de Racionament
1954 i 1959. Festa del Niño Jesús de Praga

Maig de 1954
Maig de 1959

1965. Abril. Parroquia Alquerías del Niño Perdido
1967. Inauguració de les campanes
1978. Fotografia de les convocatòries per la Segregació
Finals dels anys 70. Por un cine culturalmente productivo
1983. Himne

Así nació: Himne a Alqueries del Niño Perdido (1983)
Text complet: Himne a Alqueries del Niño Perdido (1983)

1988. Exposició de fotografia Castellón, sus comarcas y sus pueblos
Documentació relacionada amb la Segregació (1985-2010)

Notícia ca. 1985 “El consejo de Estado a favor de la Segregació de Alquerías”
1985. Sopar Constitució com a municipi
2004. Festes de la Segregació
2010. 25 anys de la Segregació

Entorn del Replà

El caixer, poema sobre el carrer Caixer i el Replà
Postaleta del Replà i rodes de molí
2009. Document protesta camions Replà. 25 juny 2009
2009. Rehabilitació del Replà. 25 de novembre de 2009
ca. 2010. Text sobre el Replà

Altres documents

2009. Himne equip de futbol
Fotografies del molí

Sense data. Fragment d’un manuscrit d’història del Replà

Compartim este manuscrit que sobre la història del Replà que pensem que podria ser de Benito Traver García, cronista oficial de Vila-real a principis del segle XX. Podria correspondre a un fragment de la Historia de Villareal, de 1909; o a un altre text que esmenta Mn. Albert Ventura en el text recollit en «Investigación histórica» (1987), Albert Ventura Rius:

El mismo autor y en un trabajo manuscrito inédito[1], premiado con diploma de honor en los Juegos Florales celebrados en Castellón el día 10 de Julio de 1920, sobre el tema: “Monografía histórica de un lugar de la provincia de Castellón” y bajo el lema: “Los hechos históricos de lo pasado deben servir de espejo para el porvenir”, que titula “El Niño Perdido” – (Alquerías de Villarreal)”.

En qualsevol cas no podem confirmar la seua procedència perquè tot i que es troba a l’Arxiu Municipal de Vila-real/Alqueries del que vam publicar una gran quantitat de documentació (Arxiu històric), eixe document concret no està entre els que hem pogut consultar i posar en obert.

Transcripció completa del manuscrit:

Iglesia de Nuestra Señora del Niño Perdido

Dentro de la jurisdiccion de esta Villa entre el Rio seco por Levante, termino de Nules por Poniente, termino de Burriana por Sur, y el secano de Villa-real por Norte, existe una vsta partida denominada del Rio seco: como en el centro de esta partida poseian una gran extension de tierra los frailes de Caudiel, y existia en ella una alqueria con su oratorio en donde se veneraba la virgen del Niño Perdido, provista de los ornatos necesarios en donde todos los domingos y fiestas de guardar se celebraba alli el sacrificio de la misa pagada por los habitantes de la partida.


1929. L’escut del primer expedient de Segregació

Un dels documents més singulars d’esta col·lecció és esta proposta d’escut municipal, que acompanyava al primer expedient de Segregació (1929). Havíem sentit parlar d’ella, però mai havíem tingut ocasió de vore-la.

1952. Cartilla de Racionament

Entre els documents que conserva Batiste està esta cartilla de racionament del primer semestre de 1952. Tot i que no és un document específic del poble, sí que és important a l’hora d’escriure una història del territori espanyol i de la seua història comuna que, per suposat, inclou la guerra i la duríssima postguerra durant el règim franquista. Esta cartilla està a nom de la mare de Batiste, Dolores Ruiz Ramos, i conserva moltes pàgines de cupons: d’oli, d’arròs, de productes diversos…; inclou també la pàgina corresponent a la normativa d’ús dels cupons.


1954 i 1959. Festa del Niño Jesús de Praga

Maig de 1954

Recordatori de la festa del Niño Jesús de Praga celebrada el dimecres 9 de maig de 1954. Més endavant vorem un parell de fotos de la mateixa festa, però corresponent a l’any 1959, en què Batiste Balaguer va ser clavari amb 19 anys. En 1954 els clavaris foren Pascual López, Vicente Molés, Vicente Vilar i Joaquín Vicent.

Maig de 1959

Escapulari de la festa del Niño Jesús de Praga de 1959, fet i pintat a mà a la botiga d’articles religiosos Roses (1940-2017), que estava situada al carrer Colom de Castelló. Com que este escapulari pertany a Batiste Balaguer estan brodades les seues inicials “B.B.”, encara que com bé diu ell també podrien ser de Brigitte Bardot.

***

Maig de 1959. Veiem a Antonio Brun Zamel i a Batiste Balaguer en la processó, amb els seus escapularis i ciris ornamentats, com correspon a la seua condició de clavaris. Darrere de la imatge llegim: Reportajes J. Roda. Bodas, bautizos y comuniones. Encargos a domicilio. San Vicente, 3. Teléf. 3566. Castellón.

***

Durant la mateixa festa, davant de l’església, que s’havia beneït dos anys abans. D’esquerra a dreta: José Gil Abella, Antonio Brun Zamel, Pilar Carreguí, José Pere Molés, Andrea (cosina de l’àvia de l’alcaldessa), Teresa Carreguí, Batiste Balaguer i Rosa Balaguer. Tristament els únics que no han desaparegut en esta foto són José Gil Abella i Batiste Balaguer. Les dos xiques que estan als costats de Batiste eren cosines germanes seues. Ens explica que, en realitat, tot i que pareix que portaren acompanyants, no era així, elles simplement van voler aparèixer a la foto. Darrere de la foto trobem la mateixa informació que en la imatge anterior. Quant al carrer, a més de ser de terra estava ple de brossa.

*

1965. Abril. Parroquia Alquerías del Niño Perdido

Comunicat del senyor retor sobre les modificacions imposades pel Concili Vaticà II, especialment en relació a la imposició de la gratuïtat dels sagraments. En la carta, firmada pel mateix retor, s’expliquen les noves mesures, s’anuncia que el finançament de la parròquia passarà a dependre d’una contribució anual i s’insisteix en la necessitat de les donacions voluntàries, so pena de convertir-se en un catòlic egoista i aprofitat. Per últim, s’anuncia la composició de la Junta d’Administració dels béns de l’Església.

Entre altres moltes coses, el Concili Vaticà II també va suposar la fi de les sotanes, així que els retors van començar a fer totes les seues tasques amb pantalons. Batiste ens explica que li va causar un gran impacte vore a Mn. Juan Miralles per primera vegada sense sotana.


1967. Inauguració de les campanes

Recordatori de la benedicció de les campanes. Manuel Usó Capella era ‘el Bassero’, José Izquierdo Huerta era José Izquierdo i Vicente Ros Vicent era ‘el Cagó’. A la publicació Campanes de les Alqueries es pot veure molta més informació sobre esta inauguració, feta el diumenge 1 d’octubre de 1967.

1978. Fotografia de les convocatòries per la Segregació

Datem la foto en 1978 basant-nos en les dades que apareixen als cartells. És una imatge interessant perquè inclou les convocatòries d’assemblea i de recollida de firmes a favor de la Segregació. Un moment històric i ple de moviment associatiu. Com es pot apreciar, els cartells estan situats sobre l’edifici cantoner que hui en dia acull l’Associació de Jubilats i Pensionistes i la Biblioteca municipal. Fixeu-vos que els finestrals de l’edifici estaven canviats respecte als que tenim actualment: en la imatge està tapat almenys un d’ells (els finestrals estan agrupats de dos en dos). Darrere es veu el xalet de Safont, hui ca la vila

Finals dels anys 70. Diversos textos sobre cine

Document de tres fulles que inclou textos de diversos autores compilats pel grup Bonastre. Este text defensa la necessitat d’un cinema que ens faça pensar i que no genere una posició de passivitat en el públic (proposta que trobem en vàries ocasions en l’apartat de cinema de la Revista Bonastre). L’incloem perquè és una posició que serveix de testimoni d’un moment històric -el de la Transició, i també els últims anys de la dictadura- en què es va treballar molt des de diversos àmbits associatius per aconseguir una democràcia més forta i una major implicació política de la ciutadania.


1983. Himne

Así nació: Himne a Alqueries del Niño Perdido (1983)

Document d’una pàgina que explica el procés de creació del nostre himne municipal: convocatòria, resolució del jurat a favor de dos propostes, fusió de les dos propostes guanyadores, encàrrec de la música original a Trabuccheli i interpretació per part de la banda de música. Un procés que podeu seguir amb més detall en la publicació específica que vam dedicar a l’himne fa algun temps: Documents sobre l’Himne a les Alqueries.

Text complet: Himne a Alqueries del Niño Perdido (1983)

Document d’una pàgina amb la lletra definitiva de l’Himne.

1988. Exposició de fotografia Castellón, sus comarcas y sus pueblos

Fullet de l’exposició de fotografia Castellón, sus comarcas y sus pueblos, organitzada per la Comissió de Cultura de l’Associació de Veïns d’Alqueries. Durant molts caps de setmana els components d’esta comissió es dedicaren a recórrer les comarques de Castelló i a fer fotos del que consideraven les característiques més interessants de cada poble. La col·lecció es va mostrar per primera vegada en 1978. Fer estes fotos els va servir per apropar-se al territori que ens envolta i també per compartir eixa experiència amb els alcrieros i alcrieres a través d’esta exposició. Les imatges que composen l’exposició encara es conserven, i es publicaran a lesAlqueriespèdia quan siga possible.


Documentació relacionada amb la Segregació (1985-2010)

Notícia ca. 1985 “El consejo de Estado a favor de la Segregació de Alquerías”

Fragment d’una notícia en què s’anuncia el suport del Consell d’Estat a la Segregació.

1985. Sopar Constitució com a municipi

Invitació a la celebració de la nostra constitució com a municipi. El “gran sopar” es va celebrar en el restaurant Vives el dissabte 6 de juliol de 1985 a les 22.30, onze dies després de l’aprovació de la segregació per part de les Corts Valencianes.

Ací tenim també el menú del gran sopar que acabem d’anunciar. En l’interior del document es pot llegir “Entre todos lo hemos conseguido, unos aportando voluntad, otros sacrificio, pero por fin… SOM POBLE”. Tot i que no deixa de ser anecdòtic, és bonic vore els menú d’estes celebracions perquè els menjars festius també van per modes i podem vore el que s’estilava en l’època.

2004. Festes de la Segregació

Invitació als actes de les Festes de la Segregació (2004): Presentació, proclamació de la regina i dames, missa major i ofrena al monòlit.

2010. 25 anys de la Segregació

Document de dos pàgines. Es tracta d’un discurs inèdit i anònim preparat amb motiu dels 25 anys de la Segregació i pensat per a ser llegit durant l’estrena-projecció del documental Volem ser poble, el dimecres 23 de juny de 2010. Finalment no va haver temps de llegir el text, així que va quedar inèdit. El document parla dels sentiments compartits després de 25 anys com a poble i de l’origen de la idea del documental, i fa un homenatge a totes aquelles persones que ja no han arribat a vore esta celebració.


Invitació a Batiste Balaguer a l’estrena-projecció del documental i a la taula redona posterior, en la que participen Rafa Molés (guió i edició) i els membres de l’Associació de Veïns i de la Coordinadora de la Segregació. Es va celebrar el dimecres 23 de juny de 2010 a les 19.30h.

Entorn del Replà

El caixer, poema sobre el carrer Caixer i el Replà

Com bé sabeu, El Replà ha sigut un punt especialment important a l’hora d’identificar-nos com a municipi independent. Este poema inèdit dóna veu al carrer del Caixer i explica alguns dels costums lligats a esta fita territorial i a la nostra identitat alqueriera.

EL CAIXER

Segons conten nostres pares
auelos i familiars
tots els anys al mes d’octubre
acudien generosos/juvilosos
a l’església de El Replà
per la festa celebrar.

Tarongers i mandarins
com a setos d’un jardí
guarden records amorosos
de tots aquells peregrins
que al despertar en eixe dia
alegres i juvilosos
mamprenien el camí.

Sóc el caixer, sóc la senda
que els portava al Replà
unes voltes molt alegres
altres plens de pesar.

Quantes coses vos diria
si vos puguera parlar
eixe caixer que hui en dia
quasi mig mort heu deixat.

¿Què serà que ja no passen?
¿Per què no els senc ja parlat
els diumenges i les festes
als alcrieros anar
al santuari que un dia
era honrat i venerat?

Ja sé que és molt xicotet
el temple que allí hi ha
per a poder acullir
al poble que ha creixcut tant.

Veig el món que en molt d’honor
la patrona va donar.

Què pena senc, alquerieros,

vull plorar però no puc
de vore que heu oblidat
les alegries i penes
dels que ja vos han deixat,
que dins d’un cofret de plata
allí van depositar
tots els sentiments que un poble
podia manifestar.

Eren els seus sants patrons
els que el tresor custodiaven:
Sant Antoni a un costat
al altre Sant Peregrí,
la Mare de Déu del Carme,
la del Roser, Sant Josep
i el Jesuset de la Bola,
que és el vostre germà
pues sa mare és vostra mare
des de fa ja 300 anys,

baix l’advocació hermosa
dels xiquets desamparats.

I en mig la llum del sol,
l’esperança del demà,
la reina de tots vosaltres
que com un destell de llum
va emmarcant-vos el camí
pel que sempre heu caminat.

Jo sé que el vostre cor saeta
d’alegria i emoció
i les llàgrimes vos broten
per la vostra devoció.

Fomenta pues el seu lloc
escolteu-me, per favor,
tots els anys al mes d’octubre
en solemne provessó.

Al caixer li agradaria
poder tornar a sentir
els vostres cants juvilosos…

Postaleta del Replà i rodes de molí

Una postal que mostra el Replà i les pedres d’origen romà aparegudes al nostre terme. No tenim la data exacta d’esta postal, però per l’estat del Replà, amb la torreta miramar completa, la datem abans de l’any 2000.

2009. Document protesta camions Replà. 25 juny 2009

Document de dos pàgines firmat per membres de la Comissió de Cultura. Este document tenia com a finalitat evitar que els terrenys del Replà s’utilitzaren com a pàrquing de camions. Per a justificar eixa oposició s’argumenta a favor del valor testimonial de l’edifici dins de la història del poble, sobre el risc de destrucció d’eixe valor patrimonial a causa de les vibracions, etc.; sobre l’ofensa a la dignitat de l’edifici que implica la seua utilització com a pàrquing i sobre la no correspondència entre la finalitat amb la que els terrenys es van adquirir i esta nova activitat. Se sol·licita que es desautoritze l’activitat i que s’agilitzen els tràmits per a la rehabilitació i recuperació de l’edifici. El document està firmat i datat el dijous 25 de juny de 2009, aniversari de la Segregació.


2009. Rehabilitació del Replà. 25 de novembre de 2009

Document de tres pàgines. Continuem amb la qüestió de la rehabilitació del Replà. En este cas es fa referència a un document anterior (del 8 de juliol de 2009) en què ja s’exposava la problemàtica que tracta este document. També se cita la reunió celebrada a l’Ajuntament el 13 de juliol del mateix any. Com que no s’havia rebut resposta, es tornava a posar per escrit la reivindicació:

Atès que en el plenari municipal del 18 de novembre de 1999 es va adoptar per unanimitat l’acord pel que es va firmar el CONVENI DE COL·LABORACIÓ AMB LA CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I CIÈNCIA DE LA GENERALITAT I L’AJUNTAMENT D’ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO PER A L’ADQUISICIÓ I REHABILITACIÓ DEL REPLÀ COM A CENTRE CULTURAL, i complida la primera part, es demana el compliment de la segona, és a dir, de la rehabilitació de l’edifici i de la finca.

Es sol·licita, a més, que es respecte l’ús cultural que va justificar l’adquisició i rehabilitació i que no s’utilitze per a altres finalitats.


ca. 2010. Text sobre el Replà

Document de tres pàgines (un dibuix de Batiste Balaguer de 1999 que mostra El Replà i dos pàgines de text). El datem aproximadament a l’any 2010 per la data del dibuix i també perquè fa referència als 25 primers anys com a municipi. Este text és paregut als anteriors perquè continua amb la mateixa temàtica, reivindicant la importància de l’església del Replà en la història i la identitat de les Alqueries, però al mateix temps és molt diferent. És un text emotiu i poètic que explica la relació del veïnat amb l’edifici a través dels oficis religiosos que marcaven la les grans fites vitals: el bateig, la primera comunió, la boda i l’enterrament. Es parla del passat i també de canvis socials, i es reivindica la conservació i valoració del Replà com un testimoni viu de la nostra història compartida.


Altres documents

2009. Himne equip de futbol

Lletra per a l’himne del Club de Futbol Juventud Deportiva “Niño Perdido” de les Alqueries. Document d’una pàgina firmat per Batiste Balaguer a finals de 2009. És interessant vore les anotacions de l’autor, que indica quina és la temàtica/funció de cada paràgraf.

Fotografies del molí

Dos fotos del Molí de l’anglés, exempt encara d’edificis a dreta i esquerra.

——-

[1] EXÁGONO (Revista). Diciembre 1966. Vila-real nº 258 pág. 10: “Cronista Traver, Mosen Benito (Calle del) … Aparte de numerosos artículos publicados en periódicos y revistas, dio a la imprenta las siguientes obras: “Historia de Villarreal”… y al morir tenía preparadas para su publicación las siguientes obras, todas ellas premiadas en unos juegos florales celebrados en Castellón en 1920: “Efemerides de Villarreal”, “Catálogo razonado del archivo municipal de Villarreal”, y “Las Alquerías del Niño Perdido…”.