Algunes persones ens han preguntat per la figura de Jaime Chicharro, un personatge destacat en la història de les Alqueries en el primer terç del segle XX, de fet al tradicional “camí Artana”, la principal via de comunicació del poble, se li va donar el seu nom.

En esta publicació farem un xicotet repàs a la seua vida, especialment en allò que té a veure amb les Alqueries, i enllaçarem singularment la biografia que li va dedicar Pascual Fandos Mingarro en 1961.

Estos són els continguts que podeu trobar a continuació:

Contingut

Biografia

“La Salmantina”

El Port de Borriana

El paper de Jaime Chicharro a les Alqueries

Chicharro i el Sindicat Agrícola Sant Jaume de les Alqueries

Jaime Chicharro i la política

Chicharro i les Alqueries, en la premsa històrica

Sobre la biografia de Chicharro escrita per Pascual Fandos

Biografia

Jaime Chicharro en una foto publicada en 1919, amb prop de 30 anys. Font Wiquipèdia.

Jaime Chicharro Sánchez-Guió va nàixer a Torralba de Calatrava (Ciudad Real) en 1889 i va morir a Guadarrama (Madrid) en 1934, amb només 45 anys, pareix ser que per problemes respiratoris associats al tabaquisme. Fou un advocat i polític conservador espanyol, diputat a les Corts Espanyoles durant la restauració borbònica. En 1912 es va casar amb Dolores Lamamié de Clairac Romero y Bermúdez de Castro (amb qui tindria tretze fills), i dos anys després es van instal·lar provisionalment a la finca de La Salmantina, en l’actual terme de les Alqueries, a on van tindre una intensa vida social. El 30 d’abril de 1920, l’Ajuntament de Borriana el va nombrar Fill Adoptiu de la ciutat. Està enterrat a Borriana, on es troba a més el panteó familiar i on descansen alguns dels seus fills. També a Borriana té dedicada una plaça i un monument commemoratiu.

Era fill de José Chicharro y Martín del Moral, un general carlí d’origen navarrès que va fer la tercera guerra carlista (1872-1876). Es va formar amb els jesuïtes entre Madrid i Bilbao i es va mantindre en l’òrbita de carlisme o tradicionalisme, és a dir, amb idees catolicomonàrquiques, conservadores i, en el seu cas, properes a la doctrina social del papa Lleó XIII, expressada en l’encíclica Rerum Novarum (1891), que des de les files carlistes representava Juan Vázquez de Mella. Estes idees, que rebutjaven tant el socialisme com el capitalisme liberal, donarien peu a nombroses iniciatives, entre les que destacaren la creació de sindicats agrícoles que estarien a la base de les actuals cooperatives agrícoles i caixes rurals.

Durant la Segona república es va traslladar a Madrid, on tornà a militar en la Comunió Tradicionalista. En 1933 va ser elegit regidor pel districte de Chamberí, però moriria un any després.

A partir de la guerra civil la història de la seua família és tràgica: almenys una filla i dos fills van morir a efectes de la repressió a destacats membres de la dreta política, i dos més en la División Azul.

El 2 de setembre de 1961 les seues restes mortals van ser traslladades a un panteó en el cementeri de Borriana, i es van encarregar a l’artista Octavio Vicent les escultures que encara hui presidixen el jardí de la plaça del Pla d’aquella ciutat.

“La Salmantina”

Imatge actual de La Salmantina.

Don Miguel Lamamié de Clairac y Villalonga, descendent de la noblesa francesa, resident en Salamanca i fill d’un diputat a Corts, es va casar amb Casilda Tirado, membre d’una família benestant de Castelló que tenia unes tres-centes fanecades de regadiu entre els termes de Castelló, les Alqueries (que en ixe moment era Vila-real) i Borriana. En morir el seu sogre en 1914, Jaime Chicharro i la seua família es van establir provisionalment a la flamant casa dita “La Salmantina”, per fer-se càrrec del patrimoni familiar. En l’actualitat la casa està abandonada i pràcticament en estat de ruïna. Hi van estar durant poc més de dos anys, fins a l’any 1916, en què se’n van anar a viure al carrer Major de Castelló, però després tornarien sovint a passar els mesos d’estiu.

De la seua estada a la Salmantina conta el seu biògraf, Pascual Fandos Mingarro:

Durante su residencia en la citada finca de “LA SALMANTINA” asistió a unas veladas culturales que se celebraban en el Círculo Instructivo Legitimista de las Alquerías del Niño Perdido, en donde por primera vez habló en público en nuestro Distrito, pues aunque las Alquerías del Niño Perdido pertenecen a Villarreal, prácticamente las podemos considerar formando un todo con Burriana, ya que es en esta población donde desarrollan su vida en todos los aspectos, debido a la distancia que les separa de Villarreal. (p. 70)

I és esta proximitat a Borriana el que va fer que Jaime Chicharro es mantinguera actiu tant a Borriana com a les Alqueries, i que, com s’ha dit, fóra un del “senyorets” que orientava a la Junta rectora.

El Port de Borriana

Chicharro és conegut per ser l’artífex de la construcció del port de Borriana, una infraestructura per a l’exportació de la taronja, la fruita que durant molt de temps va ser la primera font de divises de l’estat espanyol. L’associació de la figura de Chicharro al port de Borriana va generar versets com este, que ens contava Vicente Ros Fuster en una entrevista: “Primera pedra del moll, Chicharro la porta al coll”. Al Grau fondejaven les barques fins a on podien i després duien les taronges amb barcasses estirades per bous; això, en els dies més freds de l’hivern i sense l’equipament apropiat, era un treball duríssim per als anomenats “banyaors”, i massa lent i precari per al volum que abastia aquell comerç.

A la platja de Borriana sempre s’havien carregat i descarregat vaixells, però la història del port és recent: en 1888 es construeix un embarcador insuficient, però la concessió del port comercial no s’aconseguí fins a 1903, sense que milloraren les condicions de treball. En 1921, per Real Ordre de diumenge 18 de desembre, i gràcies a la implicació del nostre protagonista (que, tal com conta Pascual Fandos al seu llibre, arriba a traure-li la pistola al ministre!), s’aprovaren els projectes del port i del seu ferrocarril auxiliar (Vilavella-Borriana) amb finançament estatal. La inclusió del port en els pressuposts de l’Estat es va fer com a favor personal a Chicharro del ministre d’Obres Públiques, tot i que hi ha via un informe desfavorable (el port de Castelló està a molt pocs quilòmetres al nord), i gràcies a que el seu partit estava entonces en el Govern.

El dimarts 11 de desembre de 1928 es va carregar el primer vaixell de taronges des del port encara en construcció. Les obres no acabarien fins a 1932.

A les Alqueries ja hi havia una generació d’exportadors que es van beneficiar de l’existència del port (tant com de l’estació de ferrocarril: L’estació de Borriana/ les Alqueries i el comerç de la taronja) i que van deixar el seu record en la memòria però també, per exemple, en l’arquitectura del nostre poble, en les bellíssimes cases o alqueries modernistes sufragades amb les rendes que produïa el sector citrícola: el xalet de Safont (l’actual ajuntament), la casa de “Filets” o del “Bassero” o les d’altres exportadors o simplement llauradors acomodats. A tots ells els va beneficiar la construcció del port de Borriana. Sobre estes arquitectures vam publicar un xicotet catàleg de cases al nucli urbà, dit Arquitectura de les Alqueries, però també vam organitzar una Ruta pel modernisme i alguns edificis singulars del poble en la que férem la visita i la interpretació d’alguns edificis, i vam documentar una Ruta per alguns edificis singulars del poble i el nostre terme que incloïa la Salmantina. També vam publicar un mapeta, per cert: Les Alqueries en els anys 50: panys, sendes, camins, carrers i llocs emblemàtics.

La localització del port de Borriana, per cert, va competir breument amb Nules, que també tenia un embarcador. Als dos pobles es carregaven els llaüts (tradicionals barques de vela llatina) amb què s’enviaven mercaderies —arròs, alls, blat, garrofes, panses, figues, oli, faves o seda— a ports com el de Barcelona o el de Mallorca. Nules tenia al seu favor el fet que no estava tan a prop del port de Castelló, a més va patir el traçat del ferrocarril auxiliar (l’actual “camí de la Vieta”), el trenet que duia el material de la pedrera de Sant Sebastià de la Vilavella a les obres del port. Este greuge oblidat va ser popular durant molt de temps a Nules [veure entrevista a la centenària Josefina Monlleó Arámbul].

El paper de Jaime Chicharro a les Alqueries

En 1914, amb vint-i-cinc anys i ja des de Castelló, Chicharro es va implicar en la fundació de sindicats catòlics i va fundar els conservadors Diario de Castellón i La Gaceta de Levante. En 1919 i 1920 va ser diputat pel districte de Nules —que incloïa Vila-real i per tant les Alqueries.

Diu Pascual Fandos:

En cuanto fijó su residencia en nuestras tierras comenzó D. Jaime sus actividades políticas por el Distrito de Nules, dando a conocer su oratoria elocuente, realizando favores, fundando Sindicatos Agrícolas e interviniendo en actos políticos, entre ellos uno de controversia frente a republicanos en Villarreal. Pronto el número de seguidores aumentaba de día en día, hasta conseguir fuese el representante del Distrito de Nules en el Congreso de los Diputados. (p. 71)

Però en concret què va fer Chicharro per les Alqueries? Pascual ho resumeix de la següent manera:

ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO.- Este importante caserío que forma una verdadera población con cerca de 4.000 habitantes con gran número de viviendas ya formando calles, ya diseminadas en el campo, situadas entre Villarreal, Burriana y Nules, es donde don Jaime Chicharro fijó provisionalmente su residencia en su finca “La Salmantina” cuando llegó a nuestra provincia para hacerse cargo de sus fincas para residir entre nosotros.

En este caserío fundó un Sindicato Agrícola que ha sido y sigue siendo la riqueza de sus habitantes. Este hecho se produjo de la siguiente manera:

Estaban los tradicionalistas de este caserío muy apesadumbrados porque el local que ocupaban y en el que tenían instalado el Círculo Instructivo Legitimista, tenían que abandonarlo porque su dueño les anunció que lo dejasen porque él lo necesitaba, y no había forma de encontrar local para traspasarse. Entonces Chicharro les dijo: “Vosotros, más bien que un local para el Centro, lo que necesitáis es un Sindicato Agrícola en donde encontréis apoyo y solución a vuestros problemas económicos”. Aceptaron la sugerencia de Chicharro y a su iniciativa, empezaron a edificarse un soberbio local de planta baja y piso, mediante acciones propiedad de los mismos socios, que en poco tiempo estuvo en condiciones de ser ocupado.

Terminado éste, el 26 de julio de 1914 se hizo la inauguración con gran solemnidad, asistiendo a la misma además de Chicharro, y a instancias del mismo, relevantes personalidades, entre otras, don Martín Mengot, Director del Diario de Valencia; don Trinitario Presencia; Joaquín Castañeira, etc., las que pronunciaron elocuentes discursos, empezando a funcionar el Sindicato, al que, en honor a Chicharro, se le denominó “Sindicato de San Jaime”, que es el mismo nombre que sigue llevando, y en él han encontrado protección y ayuda todos los habitantes de este caserío, de tal manera que es la base de la vida de los mismos.

En los tiempos de la guerra europea 1914-18, se produjo una grave crisis naranjera en toda la comarca por falta de exportación de dicho fruto, y los habitantes de este caserío se encontraron en una situación económica apurada, y don Jaime Chicharro con el fin de darles solución se desplazó a Madrid y personalmente consiguió un cuantioso crédito en el Banco de España de Castellón a bajo interés, con lo cual les solucionó su comprometida y angustiosa situación y pudieron seguir cultivando sus tierras y reconstruir su economía, hecho que no hubieran podido conseguir sin la ayuda calurosa y desinteresada de Chicharro. Cuando se le indicó de pagarle los gastos que tuvo en sus desplazamientos, y en las gestiones realizadas, se negó rotundamente a recibir un céntimo, y además se les ofreció a solucionarles gratuitamente todos los asuntos que se les presentaran, tanto particulares como profesionales, como así lo hizo. Por eso, y con razón, cuando me entrevisté con algunos de sus amigos en el mismo Sindicato de San Jaime para que me hablasen de Chicharro, entre ellos los hermanos Arrufat, al relatarme estos hechos, pude advertir que, emocionados al recordar su memoria y a los veintisiete años de bajar al sepulcro, aparecían lágrimas en sus ojos en señal de dolor por la pérdida del amigo y del bienhechor.

Chicharro i el Sindicat Agrícola Sant Jaume de les Alqueries

L’origen dels sindicats agrícoles i les caixes rurals cal buscar-lo en els “círculos católicos de obreros” que s’inicien a la província de Castelló en 1870 (ho contava Vicent Felip Sempere en “Aproximació a la fundació del Sindicat Agrícola Sant Josep de Nules”); a Nules i a Borriana, els cercles daten de 1883. La base fonamental d’estos cercles, tot i que en teoria havien de ser apolítics, eren persones vinculades al partit Conservador i al tradicionalisme carlista.

Estos cercles podien incloure activitats d’oci, d’alfabetització i de “socors mutus” per als treballadors, que estaven privats de qualsevol tipus de protecció social. Al mateix temps, mantenien una militància ideològica i un proselitisme catòlic per regla general molt dur, que contribuïa a la polarització social.

Quant al paper de Jaime Chicharro en el sindicat obrer catòlic de les Alqueries, el seu protagonisme té alguns clarobscurs. Vicente Ros ens contà que Chicharro, José Màrtirs Torres (el “senyoret de Màrtirs”, que vivia al Replà) i José Lila, “els senyorets”, orientaven a la Junta rectora.

També ens contà com es va començar el procés que acabaria derivant en la Caixa Rural Sant Jaume de les Alqueries: el grup carlí del poble va obrir un casino, sense passar la Societat pel Registre civil. En la primera acta l’anomenen “Primer Casino Español”. En 1911 canvia i passa a dir-se “Círculo Instructivo Legitimista”. Eren temps mísers en què resultava difícil pagar un lloguer de 9 pessetes; feien rifes i concerts de la banda (que estava vinculada al carlisme?) per traure diners.

El rector del poble feia de conciliari en la societat, i va proposar que es fundara un sindicat obrer per ajudar al treballador. Fundaren la cooperativa en 1914 i es compraren ferramentes: un lligonet, una lligona, “serruig”, aixada, aladre, cavallonadora… Ho alquilaven als socis per 10 cèntims, 15 cèntims… Fins i tot un empeltador! Va començar amb més pena que glòria, però eren molt cabuts. Tot i les diferències ideològiques, la cooperativa va resultar molt popular perquè es preocupava pels treballadors.

El següent pas el va donar un tal Cantavella, de Vila-real, per fer la Caixa Rural, amb l’assessorament de la Caixa d’Almassora. Es fundà la Caixa en 1928. Al principi amb moltes penes: en un moment determinat digueren que no poden fer préstecs perquè la gent no feia ingressos. Com que hi havia certa unitat entre les Caixes reberen un préstec de la Caixa de Nules.

Mossèn Salvador Ballester Huguet, al seu llibre Racons i records del meu poble, parlant de son pare, Salvador “del Pou”, descriu amb altres matisos com va ser aquell procés:

El meu pare havia estat membre del primer grup d’alcrieros que van treballar per la independència del poble, i també membre fundador del Casino Español, després Círcol Instructiu Legitimista, per iniciativa del senyor de Lila, y a partir de l’any 1914, Sindicat Catòlic Obrer Sant Jaume, per iniciativa de Mossèn Mame López, capellà del poble en aquell moment. El meu pare sempre em deia que el Sindicat estava en deute amb aquest sacerdot, perquè d’ell va partir la idea de fundar el Sindicat, no de Don Jaime Chicharro, que sols li va donar suport y secundar la seva idea, com així consta en l’Acta de 12 d’abril de 1914 (Llibreta d’actes del Sindicat núm. 0, pàg. 58-60). Al dir això no vull traure mèrits a ningú, sinó posar les coses al seu lloc. El meu pare va formar part de la Junta directiva del Sindicat vàries vegades, com així consta en les actes, com a tresorer o depositari (Llibreta d’actes del Sindicat núm. 1, pàg. 1 i 31). Ell va ser el primer tresorer de la Caixa Rural, a la creació d’aquesta, com a secció del Sindicat; i ell va ser qui va comprar, per encàrrec de la Junta General, la caixa forta l’any 1928 (Llibreta d’actes del Sindicat núm. 1, pag. 31).

Jaime Chicharro i la política

Jaime Chicharro va viure en un moment de molta polarització política i molta violència. Pascual Fandos, que escriu una autèntica hagiografia, el situa en episodis pràcticament de pistolerisme, i per notícies en la premsa de l’època sabem de la retòrica colpista i exaltada que utilitzava. El passat carlista, les posicions antiliberals (que situaven tot el mal d’Espanya en les Corts de Cadis de 1812), l’esmentat pistolerisme, l’amenaça armada dels requetès, les posicions germanòfiles en la primera guerra mundial (que van generar una fractura en el carlisme que es va voler resoldre apel·lant a la neutralitat d’Espanya), les airades posicions contra l’escola laica o les postures confessionals pràcticament teocràtiques, són difícils de sostindre hui en dia ni tan sols des de les ideologies més ultres.

El carlisme va ser el responsable de tres guerres civils al llarg del segle XIX. La política social del papa Lleó XIII li va donar un poc d’aire i va servir per a la creació dels sindicats agraris que, sens dubte, van fer molt de bé en el nostre context, però recordem que si es va fer així també va ser per neutralitzar les peticions de justícia social del moviment obrer internacional. Sense cap voluntat de polititzar la història, pensem que hui en dia és insostenible una hagiografia del personatge sense cap tipus de valoració crítica.

Per entendre la retòrica incendiària que utilitzava en les seues aparicions públiques (i que es poden trobar fàcilment en els arxius de premsa històrica), reproduïm ací una crònica treta de El Correo español (Madrid). 27/4/1912:

Jaune Chicharro. Nuestro querido amigo y correligionario don Jaime Chicharro, de la Juventud jaimista de Madrid, sube á la tribuna y pronuncia un discurso que no dudo en calificar como el mejor de cuantos le he oído, sintiendo que la falta de tiempo y la necesidad de extractar todo para adaptarlo á la información telegráfica no me permita ampliar la reseña del elocuente discurso de nuestro joven y entusiasta correligionario.

Saluda á los jaimistas andaluces; canta las glorias de la Tradición; combate con ensañamiento la obra de las Cortes de Cádiz; hace historia de las luchas que la España tradicional ha sostenido; recuerda los trabajos y esfuerzos que ha hecho Andalucía en favor de la Patria y de la Tradición y señala el contraste que existe entre los veteranos y Juventudes jaimistas y los personajes y personajillos políticos liberales de todas castas que hoy existen.

Pasa luego á relatar diversos hechos históricos para sacar la consecuencia de que nuestra comunión es inmortal y sólo dejaría de subsistir cuando sucumbiera España. “Existiremos nosotros mientras exista la Patria, y si desaparecemos, también ella desaparecerá”.

Recuerda palabras del insigne Mella, á quien califica como el más sabio y elocuente orador de la raza latina, arrancando esta evocación á nuestro gran tribuno aplausos y vivas entusiastas.

Describe después la Revolución francesa, que pudo hacerse porque á ella no pudieron oponerse Requetés. (Aplausos.)

Acaba su magnífico discurso en inspirado párrafo, pidiendo á Dios le conceda la dicha que anhela de morir envuelto en la bandera legitimista y que manos de heroína jaimista cierren sus ojos. (Ovación formidable.)

Chicharro i les Alqueries, en la premsa històrica

A la nostra Hemeroteca huitcentista de les Alqueries hem trobat algunes notícies que tenen relació amb Jaime Chicharro: sobre la seua residència a La Salmantina, la relació amb el Círculo Instructivo Legitimista de les Alqueries, el pas del pretenent carlista Don Jaime de Borbón per sa casa:

El Adelanto: Diario político de Salamanca: Año XXX Número 9224 – 1914 julio 4

En las alquerías del Niño Perdido (Villarreal), se ha celebrado el acto de bautizar al hijo de don Jaime Chicharro y doña Dolores Lamamié de Clairac, asistiendo numerosos y distinguidos invitados que fueron espléndidamente obsequiados.

Diario de Valencia – Año IV Número 1206 – 1914 julio 15 (15/07/1914)

ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO. Los esfuerzos titánicos de nuestros correligionarios de este poblado, encaminados a la inauguración de un nuevo Círculo, se verán dentro de breves días coronados por el éxito más grandioso y envidiable.

Relativamente hace poco tiempo en estas mismas columnas dimos cuenta de la colocación de la primera piedra de la nueva Casa social y Sindicato de obreros; hoy nos congratulamos en consignar que su construcción toca ya a su término y que el próximo día 26 tendrá lugar el solemnísimo acto de su inauguración oficial.

Para celebrar tan fausto acontecimiento se organizan varios festejos, de los que nos iremos ocupando a medida que los conozcamos.

Por hoy podemos decir que se prepara un mitin monstruo y un gran banquete, que será servido por un reputado fondista, en el salón principal de la nueva casa.

Todos cuantos deseen asistir a él pueden inscribirse hasta el dia 22, dirigiéndose al señor Cura, remitiendo el importe del cubierto, que es de cinco pesetas.

En el mitin, que será por la tarde, tomarán parte, según noticias, el director del DIARIO DE VALENCIA D. Juan L. Martín Mengold, D. Trinitario Presencia, presidente de la Junta Provincial de Valencia; D. Jaime Chicharro, y casi con seguridad acudirá también D. Rafael Díaz Aguado Salaberry.

Diario de Valencia – Año IV Número 1219 – 1914 julio 28 (28/07/1914)

Una extensa crònica de la inauguració del nou local del Círculo Legitimista. Reproduïm un fragment que ens pareix més rellevant per al poble:

ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO. En este poético y sugestivo rincón, esmaltado de riquísimos naranjales, se ha edificado de planta una preciosa casa de dos pisos para constituir en ella un nuevo solar tradicionalista.

En la parte inferior se ha constituido un Sindicato agrícola; en la superior, compuesta por un precioso salón de treinta metros de largo por quince de ancho, se ha instalado el Círculo Legitimista.

Tan grandiosa obra ha sido debida, en primer término, al entusiasmo incomparable del joven abogado madrileño D. Jaime Chicharro, que en las Alquerías posee una hermosa finca y que allí está pasando una temporada, y en segundo término a la fe de aquellos sencillos habitantes, que por el ideal sacrifican sus intereses y fortuna a la voz imperiosa del deber.

Ejemplo de esa fe es el caso de un pobre labrador que dió para las obras la mitad de su fortuna: dió cien duros y no tenía más que mil pesetas de capital. ¡Qué corazones hay debajo de la pobre blusa de nuestra gente de campo!

El domingo se celebró la inauguración de este nuevo baluarte del tradicionalismo. El acto merecería ser cantado en largas estrofas. La necesidad nos obliga a reseñarlo brevemente. (…)”

Las Provincias: diario de Valencia: Año IL Número 17547 – 1914 Octubre 14

¿D. JAIME EN VILLARREAL? Castellón 13, á las 9’15 noche.

Dícese que el domingo llegó á Villarreal, procedente de Barcelona, D. Jaime de Borbón, reuniéndose con los señores marqués de Cerralbo, Llorens y Simó, en una finca de las Alquerías del Niño Perdido, propiedad del ex-presidente de la Juventud tradicionalista madrileña, D. Jaime Chicharro.

Se añade que D. Jaime, con sus acompañantes, siguió el viaje á Valencia, en cuyo puerto embarcó.

Los jaimistas niegan estas noticias, pero otras personas las dan como ciertas, agregando detalles de la visita.

El gobernador civil Sr. Pérez Maguin dice que no sabe nada.

Las Provincias: diario de Valencia: Año 60 Número 18569 – 1925 Agosto 12

EL GOBERNADOR CIVIL DE CASTELLÓN, EN ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO. El gobernador de Castellón pasó el día del domingo en la finca que el señor Chicharro posee en el término de Alquerías del Niño Perdido.

Heraldo de Castellón: Año XXXVII Número 11208 – 04 Febrero 1926

ECOS DE BURRIANA. De sus fiestas y feria. (…) A las ocho y media de la noche, se disparó en la plaza de don Jaime Chicharro (El Pla) un bonito castillo de fuegos artificiales, a cargo del habilidoso pirotécnico de las Alquerías del Niño Perdido don José Martí. (…)

Heraldo de Castellón: Año XLIV Número 13327 – 11 Abril 1933

Se anuncian mítines de propaganda tradicionalista en Morella y Benicarló para el día 16 y en Alcora y Alquerías del Niño Perdido el día 17, con la intervención, entre otros oradores de Chicharro y el Barón de Cárcer.

Heraldo de Castellón: Año XLIV Número 13419 – 27 Julio 1933

DON JAIME CHICHARRO. Después de pasar unos días en su finca “La Salmantina” de las Alquerías del Niño Perdido ha regresado a Madrid el exdiputado a Cortes por Nules, don Jaime Chicharro.

Heraldo de Castellón: Año XLVI Número 14008 – 16 Julio 1935

La família Chicharro-Lamamié de Clairac va continuar venint a La Salmantina després de la mort del patriarca.

VERANEANDO. (…) Desde Madrid a su finca “La Salmantina” de las Alquerías del Niño Perdido, la señora viuda de Chicharro con sus hijos. (…)

Sobre la biografia de Chicharro escrita per Pascual Fandos

Portada de la biografia de Jaime Chicharro escrita per Pascual Fandos.

Pascual Fandos Mingarro (†1976), va ser titular de l’Acadèmia d’estudis mercantils de Borriana, home tradicionalista com queda clar en el seu text, antic seguidor de Jaime Chicharro. En 1961, el mateix any en què les restes mortals de Jaime Chicharro es van traslladar al cementeri de Borriana, va publicar este llibre hagiogràfic que inclou nombrosa informació de premsa i de documents oficials i privats del període 1916-1934. És un llibre important per a entendre aquell moment històric, que va recuperar el Centre d’Estudis i Documentació de Borriana i que després va incloure la Universitat Jaume I en el seu Repositori.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.