Arquitectura de les Alqueries

Camí Ral, núms. 18 a 28.

Les cases que donen al Camí Ral (la carretera nacional 340) estan molt perjudicades pel trànsit intens. Tot i això, moltes d’elles són centenàries i mantenen l’estructura original. Hem seleccionat este bloc per la seua harmonia: són casetes de dos plantes, amb teulada de teula àrab a dos vessants; moltes d’elles conserven els finestrals amb reixes altes i els balcons, de vegades amb el dibuix de forja original. Dos d’elles conserven les motllures al voltant de portes i finestres.

El múmero 28 (la més a la dreta) la va edificar la família Molés (el pare de Pilar Molés) en 1926, i des del principi va ser la casa que es llogava als metges que passaven pel poble. Va pertànyer a la família fins a 1964; Pilar ens contava que va plorar quan la van vendre. Conserva la planta superior tal com es va edificar.

**********

Camí la Regenta, 1

Torre la Mina, actualment hotel i restaurant, és un gran edifici construït per a senyorets de València en el canvi de segle. El va construir l’avi de Ramon López (a qui vam entrevistar), i és d’un estil eclèctic proper al neomudèjar, que estava de moda i que, entre altres coses, es caracteritza per l’historicisme i l’ús de la rajola vista. Són dos pavellons principals comunicats, i el seu exterior té nombrosos detalls que serien llargs de descriure: la torre amb la seua teulada cònica o chapitel  i les finestres corregudes amb arc de mig punt; els ràfecs curosament adornats, les finestres en ferradura i altres formes capricioses; les grans portalades que sostenen balconades; les formes sinuoses del pavelló principal i les més austeres del segon…

**********

Cr. Caixer s/n.

El Replà es considera “la mare” de les Alqueries, perquè l’oratori del frares de Caudiel, dedicat a la Mare de Déu del Niño Perdido, va aglutinar i va donar identitat als pobladors de les nombroses alqueries. Anem a fer trampa i a citar la descripció que se’n fa a la web municipal: “Es tracta d’un conjunt arquitectònic catalogat, és d’època contemporània (segle XIX), però, segons les fonts, el lloc en el qual s’erigeix, coincideix amb l’antiga alqueria de Bonretorn, de la qual existeixen referències des del segle XVI. Es tracta del primer lloc de reunió públic dels habitants de la zona i construït per ells mateixos. La Casona del Replà correspon a una edificació de tipus residencial i el conjunt comptava amb una torre de planta quadrangular a la qual s’accedia des d’una escala interior demolida en 2002. En la primera planta es trobava un menjador necessari per albergar al conjunt dels treballadors de l’explotació, encara que han desaparegut gairebé totes les parts on se situen les dependències del servei. Respecte a l’Església Vella del Replà, va ser construïda en 1852 perquè l’antic oratori del XVII dels frares agustins allí existent s’havia quedat menut. La família Márquez, senyors de l’alqueria, va cedir terrenys al poble perquè erigiren un nou temple que finalment es va adossar al conjunt rural”.

**********

Masia Fortificada Torre de la Regenta

La Regenta és l’únic element catalogat com a monument en el terme municipal. Es pot consultar la fitxa a la web de la Direcció General de Patrimoni Cultural, d’on hem tret la foto frontal (en el futur esperem ocupar-nos de la Regenta abastament): http://eduwp.edu.gva.es/patrimonio-cultural/ficha-inmueble.php?id=377&lang=ca

Ací teniu la descripció que apareix en esta fitxa:

“Se encuentra en el límite del término municipal de Alquerías del Niño Perdido junto al de Burriana, entre campos de cultivo destinados al cultivo de cítricos. Según Norberto Mesado esta torre pudo ser una torre avanzada para la defensa de Burriana, al igual que pudo haber sido por el Este la torre de Calatrava y por el Nordeste la de Vinarragell.
En el siglo XIII fue un Rafal denominado Daimuz. En el siglo XVI perteneció al regente del Supremo Consejo de Aragón Juan de Sentís (1570). Con su fallecimiento pasó a su esposa ‘La Regenta’.
La torre mide 5,10 m por 6,70 de planta alcanzando una altura de 11,10 m. Consta de planta baja, dos pisos altos con saeteras y terraza almenada. Su puerta de entrada es de arco de medio punto con dovelas y se encuentra situada en su lado Sur. Ésta da paso a una sala cuya bóveda de cañón presenta, junto al paramento Oeste una abertura por la que mediante una escalera de mano se accedía a las plantas superiores. Al igual que el resto de las torres del término, sufrió en el siglo XVII una profunda reestructuración con el fin de acomodarla para su uso como vivienda agrícola. Con este fin se añadió junto al paramento Sur una vivienda y se abrió un portón en el muro de la torre a la altura de la segunda planta para acceder a ésta a través de una nueva escalera de albañilería, quedando la planta baja de la torre convertida en cocina y abriéndose en los paramentos Sur y Este ventanas lobuladas.
Después de 1967 la torre fue rehabilitada retirándose un palomar que camuflaba sus almenas.
La torre se halla situada en el centro de un cercado en el que se incluye otro edificio residencial, y el resto de dependencias agrícolas, resaltando el patio adoquinado con su pozo, frente al paramento Este de la torre.
Hacia 1900 se construyó una habitación elevada uniendo el hastial Norte de la torre con otro edificio residencial en el que se abría una ventana lobulada igual al existente en la torre. Este cuerpo ha sido eliminado en la actualidad. (C. Pérez-Olagüe).”

**********

Cr. Verge de la Rosa, 56.

L’actual Casal Jove o “Escola de la Palmera” és un edifici ample, d’una sola planta, que es va construir el 1933, en la II República, com a part dels programes d’alfabetització; els xics anaven a un costat i les xiques a un altre. Té un gran pati davant, amb una tanca perifèrica. L’edifici ha rebut moltes modificacions però essencialment manté l’estructura, té dos portes accessòries a més de la central i nombroses finestres. Sobre la porta del mig, un ampit amb un escut i un floró.

**********

Pça. Major 1

L’edifici de l’Ajuntament és un dels més bonics del poble. Conegut com a “Xalet de Safont”, és un edifici modernista d’un estil molt popular valencià, simètric verticalment, amb la porta gran vorejada per finestrals enreixats i tres balconets dalt amb balustre d’obra; l’estructura amb tres eixos verticals es manté en totes les façanes de l’edifici cúbic. Té una singular torreta que li dóna la forma característica i està molt adornat amb mènsules i motius vegetals, com ara poms de taronges. El muret de la teulada manté la balustrada, i a la façana principal inclou una petxina amb la paraula “Ajuntament”. En la part posterior se li ha afegit un edifici avantguardista que conté les dependències municipals.

**********

Plaça del Molí Pla, 4.

El Molí de l’Anglés, de Falcó o de Bellaguarda era un molí fariner que funcionava amb l’impuls de les aigües de la sèquia Gran o sèquia Jussana. A la web de l’Ajuntament es diu que “La primera referència coneguda del molí, que data de l’any 1412, així com altres anotacions que indiquen el seu funcionament fins a almenys 1572. Durant la segona meitat del segle XIX, es va construir una alta nau annexa i perpendicular a la primera que va acollir noves dependències de l’habitatge del moliner i la seua família. La façana es va traslladar al costat meridional i sobre la porta d’accés encara es conserva un rellotge de sol amb la data de 1868”. Nosaltres vam fer a més algunes fotos de la zona posterior, amb tota la riquesa de cicatrius deixades per ampliacions, finestres amb arquets tabicades, finestrons, i per suposat els ulls d’entrada de la sèquia, tan espectaculars.

**********

Cr. Mossèn Juan Miralles, 9.

L’església de la Mare de Déu del Niño Perdido mereixerà un capítol a banda en un altre moment. La seua construcció és recent, es va alçar entre 1951 i 1957, i tardaria una dècada més en incloure les campanes i ser lluïda tal i com la veiem. Es descriu molt bé a la web de l’Ajuntament: “És un edifici d’estil historicista-neogòtic que presenta planta de creu llatina, d’una sola nau, amb creuer elevat i capelles laterals entre contraforts, de 34 per 25 m. La nau central presenta coberta a dues aigües mentre que el tambor que tanca el creuer té coberta a quatre aigües. La façana principal presenta dues altures, en la inferior es troba l’obertura d’accés en forma d’arc apuntat amb arquivoltes, mentre que en la superior se situa un óculo que il·lumina l’interior. La fàbrica és de maó massís travat amb morter de sorra i ciment. Al sud de la façana es troba la torre campanar de planta quadrada. Tant la façana com la part baixa del campanar es troben arrebossades i pintades, mentre que la part alta del campanar conserva vista la fàbrica de maó i està decorada amb pilastres adossades”.

**********

Cr. Mossèn Juan Miralles, 2.

L’edifici que alberga el Centre Municipal de Jubilats i Pensionistes i la Biblioteca Municipal també és singular i té al voltant de cent anys de vida. Té la porta principal pel xamfrà i dóna molta llum al seu interior mitjançant altes finestres. Portes i finestres tenen arquets de mig punt. Al xamfrà hi ha també un balcó al pis de dalt, i, a la teulada, un ampit de forma semicircular. Es conserven imatges antigues que mostren l’edifici amb la rajola vista i poques transformacions.

Un detall curiós és que totes les baixants de la teulada tenen un “àngel d’aigua”, la figura d’una careta de xiquet en la part superior de l’últim tram de canonada, que s’utilitzava com a marca de fundició. És un costum que va durar des de meitat del segle XIX fins a meitat del segle XX. En les fotos de la nevada de 1946 que es poden veure a la Col·lecció fotogràfica de Batiste Soriano no pareix que estiguen instal·lades encara.

**********

Cr. St. Cristòfol 2.

Casa cantonera, en algun temps unifamiliar, ara alberga una llibreria-papereria. Conserva l’estructura, la coberta de teula àrab a dos vessants i la façana del carrer Sant Cristòfol encara podem gaudir de la seua gran porta de fusta ben treballada i la reixa alta, de forja, que dóna molta elegància al conjunt. Conté a més el retaule ceràmic sobre Sant Cristòfol.

**********

Cr. Colombicultura 2.

Caseta cantonera que manté l’estructura tradicional, amb teulada a dos aigües i un xicotet pati a l’entrada. Ha conservat la reixa original al carrer, els dos finestrals enreixats dels primer pis, els embellidors de les persianes i fins i tot el número primitiu de la casa: el 14. Les sanefes blavetes en tots els vans mantenen l’aparença de les motllures que es feien antigament.

**********

Cr. Travesia 18.

“Villa Delfina” és un altre edifici que dóna llustre al carrer Jaime Chicharro i al carrer Travesia. Amb teulada tradicional que vessa pels quatre costats, ràfec de fusta, cantoneres decoratives de dos colors en portes, finestres i cantons, amb una tanca que rodeja casa i jardí, entrada a la casa porticada amb columnes de ferro… És un edifici extremadament singular.

**********

    

Cr. Jaime Chicharro 19, 21 i 23.

No només té interés el patrimoni monumental. Estes tres casetes de l’antic camí Artana mantenen la seua estructura tradicional. La caseta groga (núm. 19) ha sabut canviar la seua fesomia en portes i finestres conservant les motllures i la decoració senzilla de la façana. La casa del mig (núm. 21) s’ha mantingut inalterada, amb la porta de fusta i conservant reixes i balcó, de forja molt senzill però elegant i amb una gran flor en mig. Esta casa esa bessona de la següent (núm. 23, tenda de roba), que ha canviat la porta però manté idèntics la resta de vans, reixes i balcó. Les tres cases creen un conjunt que manté l’estètica rural originària.

**********

Cr. Millars 24.

Una casa unifamiliar, probablement dels anys 20, que manté en perfectament la influència modernista i la rica decoració exterior. La porta de fusta, invisible darrere d’una tradicional persiana valenciana, la reixa del finestral de la planta baixa, de forja com el balcó corregut. Són molt harmòniques les falses arquitectures de la planta baixa, les mènsules florals que simulen aguantar la balconada, les motllures molt decorades de les portes del primer pis, etc. Un tipus d’arquitectura que va desaparèixer els anys 30 i que continua embellint els nostres carrers.

**********

Cr. Millars 26.

Una caseta exempta, cantonera, amb estètica del primer terç del segle XX, que manté perfectament la seua decoració exterior. Conserva la gran porta de fusta i el finestral amb la reixa a la planta baixa; al primer pis un balcó de forja corregut al que donen dos portes amb pilastres. Falses cantoneres i més motllures baix del ràfec. A la façana que dóna al carrer Jaime Chicharro només tenim un balconet de forja molt bonic, que recorda als que hem vist en el números 21 i 23 del mateix carrer, obra potser del mateix manyà.

**********

Cr. Virgen del Niño Perdido 19.

Una altra casa cantonera, molt gran, del primer terç de segle, que manté la seua elegància tot i les desafortunades actuacions sobre ella i la tristesa de les finestres tabicades. Es veuen tots els arquets (com si tinguera relació amb l’edifici de la Biblioteca, d’estructura similar), el xamfrà suau i redonet i sobre tot la baraneta del terrat, amb les seues formes sinuosos i els grans ullals semicirculars.

**********

Cr. Virgen del Niño Perdido 34.

Una casa modesta que, tot i haver modificat la planta baixa instal·lant una porta de garatge, manté una porteta d’entrada de fusta, d’estil valencià, i conserva l’estètica de la primera planta: el balcó corregut, tan típic, de forja amb el mateix estil i flor central que ja s’ha vist, i també els embellidors que amagaven el roll de les persianes, molt senzills.

**********

Cr. Mare de Déu de la Rosa 1.

Una altra caseta unifamiliar cantonera, que vessa a dos aigües, que ha sabut mantindre una estètica rural sense renunciar a res. La decoració de la façana, amb motllures i decoració geomètrica al ràfec, recorda a la casa del carrer Jaime Chicharro 19.

**********

Avda. José Izquierdo 146.

Una casa senzilla, d’una sola planta, que contribueix fortament a conservar l’ambient urbanístic rural de principi del segle XX, amb tota la noblesa de la fusta. Manté la porta de fusta i el finestral gran i enreixat ferm i sense pretensions. La finestra més menuda és un afegit, possiblement dels anys 70.

**********

Avda. José Izquierdo… 61?

El famós Xalet d’Adela, que amb el lamentable tancat de l’estació de tren que ens nega la seua façana principal (s’en pot veure una fotografia amb la façana parcialment oculta per la vegetació). És un edifici molt elegant, pintat amb falses arquitectures, portes i portetes de fusta, balcons i balconets de fundició i una caseta d’una planta addicional que encara conserva les pedres roderes a la porta de fusta. Per la façana principal veiem una tanca per a la porta del xalet, al que s’accedeix amb unes escaletes, una porta principal no tan ampla com les que hem vist fins ara (el carro es deixava a la caseta de la vora), finestrals a cada banda amb bones reixes, i a la planta superior un balcó de fundició corregut a què donen dos portes, amb un altre balconet empotrat a cada banda. Endevinem un peto o muret dissimulant la teulada. El jardí és exuberant, amb algunes escultures.

**********

Avda. José Izquierdo 84 i 82.

Estes dos casetes conserven la tipologia tradicional i l’ambient urbanístic, tot i les llicències i les transformacións. Les motllures simples al voltant de portes i finestres, els balcons correguts, l’harmonia en la composició de la façana i la decoració modesta són dignes de destacar.

**********

Avda. José Izquierdo 74.

Una altra bonica casa modernista, del primer terç del segle XX, amb el xicotet pati que s’estilava abans de la regulació urbanística, amb què es feia idea de viure en xalets. Gran porta de fusta, gran finestral amb una elegant reixa en la planta baixa; un balcó corregut molt lluit, sostingut per quatre mènsules amb decoració floral; portes i finestres rodats d’una motllura rústica; embellidors de fusta decordats per amagar les persianes venecianes, i remats ceràmics, decoració geomètrica i un gran floró central en l’embellidor que amaga la teulada a dos vessants.

**********

Avda. José Izquierdo 72.

Façana molt senzilleta d’una casa que va ser tenda fins a no molt, la qual cosa també li aporta la seua singularitat exterior (amb la porta de vidre) i interior. Porta gran, finestral amb reixa, i al primer pis un balcó eixit i un altre empotrat. Al primer pis les portetes tenen també els seus embellidors per amagar les persianes.

**********

Avda. José Izquierdo 62.

La bonica casa modernista de Pepe Filets, amb el seu jardinet tancat, amb l’espectacular porta i el finestral i la reixa de la vora. El balcó corregut i tot un conjunt de motllures: pilastres, ràfecs, falses arquitectures de la baraneta que amaga la teulada i singulars cercles tangents que acullen les inicials de la família; tot indica una voluntat de distinció, de llaurador i comerciant ric, que aporta dignitat a l’antic barri de Lloreta, hui avinguda José Izquierdo.

**********

Avda. José Izquierdo 60.

Una altra casa modernista amb un tancat a l’entrada i una palmera veterana alegrant el carrer. Per a traure’ns de dubtes, en la part superior de la façana està la data de construcció: 1924. Té la gran porta en mig i un finestral amb reixa de forja a cada banda. Al primer pis manté la simetria: tres portetes amb els seus balconets, el del mig més gran i de forma arrodonida. Tota la façana està emmarcada per falses cantoneres, i està rematada per un muret que amaga la teulada a dos aigües, també decorat i amb un ull central que, com en l’anterior, fa de marc per a les inicials de la família.

**********

Avda. José Izquierdo 56.

Una altra casa a la que es va canviar la porta de fusta per una metàl·lica allà pels anys 70. Tot i això, manté el llarg finestral de la vora amb la seua reixa i la balconada correguda de forja del primer pis, segons el model senzill amb flor central que hem vist unes quantes voltes. Les portetes de fusta estan preparades per a incloure persianes valencianes, amb embellidors de fusta treballada. El ràfec de la teulada està adornat amb motllures i una tireta de taulellets amb un dibuix molt bonic, barroc segons el gust de l’època.

**********

Cr. José Izquierdo 54.

Una de les joies del modernisme a les Alqueries és la coneguda com “Casa del Bassero”, un ric comerciant de taronges de l’època. És una casa a la manera de xalet, barrocament dissenyada, amb l’entrada tancada -com altres casetes de l’època que hem vist en el carrer- amb la tanca igualment cuidada, acoixinada simulant carreus i un arquet sobre la porta d’entrada. Tot i que no podem veure la decoració de la planta baixa, és una façana simètrica, amb porta de fusta central i dos finestrals alts amb precioses reixes. Dalt té tres balcons d’obra amb decoració de dracs, i les portes estan emmarcades amb pilars, arquets, falses arquitectures i elements escultòrics (pareixen cabets de guerrers). El muret que remata la façana és igualment fastuós, amb decoració vegetal, poms de taronges, testos i angelets.

**********

Cr. Sant Roc 15.

Al carrer Sant Roc, com a l’avinguda José Izquierdo, sempre ha hi hagut edificis d’ús industrial, bé per la proximitat a les dos estacions de tren (la de Borriana-les Alqueries i la desapareguda estacioneta de la Panderola), bé per la situació perifèrica dels carrers. Esta caseta del primer terç del segle XX pareix mantindre la porta funcional de l’activitat manual amb la decoració típica de l’època: falses arquitectures, portes amb arcs escarsers i, en el peto o muret que amaga la teulada una curva central que li dóna simetria. La pintura en dos colors, resaltant falses arquitectures, és molt encertada.

**********

Cr. Sant Roc 42, 40, 38.

Un altre conjunt de cases amb estructura i elements tradicionals (que es podria ampliar a les cases anteriors i següents). La número 42 és una nau dividida en dos cossos simètrics, amb grans portalades de fusta i on es veu que en algun moment ha hagut portes i finestres amb arquets de mig punt. Dalt hi ha balcons centrals i balconets empotrats al voltant d’estos, amb les portetes amb arquets escarsers.

La casa del mig (núm. 40) només manté intacte el pis superior, amb un balcó de fundició realment interessant.

La casa de la dreta (núm. 38) conserva també el pis de dalt amb l’estructura original, amb un balconet de forja i una finestra enreixada.

**********

Cr. Sant Roc 11.

Una altra caseta que manté l’estil tradicional amb molta dignitat, tot i les transformacions a què ha estat sotmesa. Caseta simètrica, amb porta central moderna però amb els típics finestrals enreixats de forja a cada banda (amb la típica flor central, com es veu a la imatge). Al primer pis manté el balcó central i els dos laterals els ha canviat per un tabiquet. També ha rebaixat l’alçada de les portetes i ha fet un muret a la teulada amb rajola moderna.

**********

Cr. Sant Roc 30

Esta caseta de dos plantes es manté pràcticament verge de la porta cap a la dreta: la porta de fusta d’estil valencià, les reixes de les fines i el balcó de fundició de factura modernista. Am la seua persiana valenciana manté unes proporcions i una estètica exemplars. De la porta cap a l’esquerra l’estètica és més dubtosa i fins i tot poc pràctica, desaprofitant la llum de la façana en la planta superior.