L’estació de Borriana/ les Alqueries i el comerç de la taronja

Hem digitalitzat una gran quantitat de documents i fotografies de la col·lecció d’Ederlinda (“Éder”) Bello que anirem lliurant ordenadament. Este primer bloc el dediquem a l’estació, en concret a la càrrega de vagons de taronges a l’estació de Borriana / les Alqueries, una activitat que durant mesos mobilitzava comerços, camions, carregadors, etc.

El tema de l’estació de RENFE dóna molt per a parlar. Com és sabut, l’estació està en terme Borriana tot i estar apegada a les Alqueries. Pareix ser que es va fer així per evitar que Vila-real tinguera dos estacions al seu terme quan Alqueries encara no s’havia segregat. Però a més a més, el pany de cases del carrer Sant Roc més proper a l’estació també està en terme Borriana, de manera que els habitants de mig carrer han d’anar a resoldre els seus afers al poble veí.

Quant al carrer Sant Roc, en realitat era l’entrada a l’estació per carregar els trens. Éder conta que l’entrada per al veïnat (en el pany que mira a llevant) era una riera estreta que anava per damunt de l’actual vorera, no pel mig del carrer, que va arribar a tindre cadenes en diferents llocs per evitar el pas sense autorització.

El carrer Sant Roc és un espai singular que ha generat moltes històries. Ramon Vicent (“Ramón de Cantó”) ens deia que antigament només hi havia unes poques cases propietat de la seua família —que són amos, a més, del popular Bar Cantó—. En els temps de la campanya de la taronja es carregaven a diari desenes de vagons, per la qual cosa passaven carros i camions carregats que deixaven el carrer llaurat, ple de clots i rodades, de fang o de pols segons l’època de l’any.

En els anys 60 —que és quan es van fer estes fotos—, en un moment d’expansió econòmica, es van fer uns quants magatzems de taronja per carregar la fruita directament. El que es veu a les imatges és la via de càrrega, els trànsit de carros i camions, els treballadors que anaven a carregar a mans els vagons i el control de qualitat que feien els tècnics. Els vagons anaven a l’exportació, tal com es pot deduir pels rètols dels caixons —pesats caixons de fusta que confeccionaven als magatzems, que per tant necessitaven fusters permanentment.

A més d’estes imatges singulars també incloem tres cartells del comerç de Manuel Usó (“el Bassero”) i una foto preciosa que correspon al procés de “la pelaora”.

Una col·leccioneta preciosa.

En esta imatge preciosa es pot veure el nivell d’activitat que tenia la nostra estació. Comptem més de 50 d’aquells vagons blaus que s’utilitzaven per endur-se la taronja, i fins a 27 camionets carregats de taronja, molts d’ells enculats directament contra els vagons. Suposem que cada comerç tindria els seus homes per trabucar els caixons. A la dreta veiem una via secundària abandonada a l’altra banda d’una tanca, en un recinte ple de caixons de fusta amuntonats. La caseta que es veu al final a la dreta és el “Xalet d’Adela”.
Quan s’omplien els vagons els carregadors se n’anaven al Bar Cantó a passar el temps. Quan sentien el xulit dels trens de buit se’n tornaven apressa a reprendre el treball.
Quant als camions, hi ha molta diversitat: alguns pareixen bastant moderns, però altres es diria que són encara del temps de guerra.

*****

Abans hem anomenat la pluja, i ací la tenim. El recinte s’ha convertit en un fangar. En esta imatge veiem l’altre extrem de l’espai de càrrega, és a dir, amb l’estació a la dreta i el carrer Sant Roc a l’esquerra. En el marge esquerre veiem que s’està construint el magatzem de Muñoz.

*****

Una altra instantània del mateix moment. Veiem molts treballadors carregats amb rolls de cartó que, amb la palla, s’utilitzava per forrar els vagons i protegir la fruita del fred. Abans de carregar-los s’havien de preparar: es tapaven tots els portells, es posava una capa de cartó, una de palla i una altra de cartó, i es clavava amb uns llistonets.
L’any de matriculació del camió que es veu enfront és, aproximadament, 1955 (la matrícula no es veu correctament, hem buscat per a “V-29424”).

*****

Una altra foto del moviment de persones, trens i camions de molt distint tonellatge. Està feta des del balcó de ca “el Bassero”; és la casa a on se’n va anar a viure després de casar-se (i no al fastuós xalet de l’avinguda José Izquierdo). La tanyadeta d’uralita que es veu a continuació era una caseta que es va tombar per a fer l’edifici que l’ocupa actualment.
El primer camió que aguaita per baix porta retolat al tendal “Arrufat Frutas… Villarreal”. També ens sorprén veure limitacions de velocitat a 60 km/h, que hui en dia són impensables.

*****

Una altra imatge del carregador entollat amb molt de trànsit de vehicles. En primer pla tenim un camió carregat de caixons amb la marca “TINTIN KUIFJE” (“Kuifje” és “Tintín” en neerlandés, això vol dir que les taronges anaven al mercat francés i holandés) amb un dibuix del conegut personatge de còmics belga i el seu gosset Milú. Els tebeos de Tintín eren molt populars a Europa, i hem trobat cartells d’esta marca amb dipòsit legal de 1960. A més a més, en 1964 es va estrenar la pel·lícula “Tintín i el misteri de les taronges blaves”, rodada parcialment en territori valencià, que donaria una espenteta més a la marca. El camió també està retolat: “Transportes E. Flors, Almazora”. El land-rover que ve de front porta matrícula de 1961.

Darrere del tren veiem una nau en construcció i altres en actiu —la referència cadastral és de 1962—. Ens sorprén la façana del segon edifici per l’esquerra, d’apariència modernista: es tracta d’un grup de cases que es deien “el Cuartelillo” i que en l’actualitat tenen un edifici davant. S’entra pel carrer “el Llimeral” (“el llimeral” era un hort gran que hi havia en eixe solar) i es pot veure encara la preciosa casa cantonera (cadastre 1908), amb una arquitectura molt particular. La nau de l’esquerra i part de les cases es van tombar per a fer el magatzem de la cooperativa.

*****

Cinc treballadors, possiblement preparats per carregar vagons. Veiem la roba humil, apedaçada, i el jove de l’esquerra porta faixa. Anaven a carregar aquells vagons blaus, tot a mà i durant hores. Era una faena extremadament pesada.
D’esquerra a dreta, els germans “Catxors”, Paco i Fernando; el “tio Luis”; Graci (Graciliano, tio d’Éder) i Camilo.

*****

Dos treballadors preparats per a carregar un vagó: el “tio Blai”, que venia a diari en bicicleta de Vila-real, i Ernesto Bello, pare d’Eder. Porten uns “camalillos” (davantals oberts per davant) per protegir els pantalons del frec dels cabassos i dels caixons de fusta, que esgarraven la tela ràpidament. Éder ens conta que quan sa mare li va fer els camalillos a son pare li feia vergonya posar-se’ls per si els companys se li burlaven. Al final en portaven quasi tots.
Baix a la dreta es veu un muntó de palla tapat amb una lona; la palla s’utilitzava per forrar els vagons amb les peces de cartó que hem vist més amunt.

*****

L’home de l’esquerra, amb camalillos, gersei blanc i gorra és Ernesto de nou, el pare d’Éder; els cabassos són de palma, i eren en part responsables del desgast ràpit dels pantalons. Estan revisant la qualitat de les taronges; hi havia un servei duaner de control en origen dels productes que s’exportaven, per evitar els fraus i que es perjudicara al conjunt del sector. Hi anava personal de la “Fito” (el Control Fitosanitari) i la SOIVRE (Servei Oficial d’Inspecció, Vigilància i Regulació de les Exportacions), un servei de duana en què es revisava que les taronges tingueren el sucre mínim estipulat, que estigueren sanes, que no estigueren gelades, que no amagaren calibre menut en la tramesa, etc. Hi havia també una parella de la guàrdia civil de Borriana que feien els papers de la duana i als que s’havien de dur els papers de la Fito, del SOIVRE, del sucre i de la duana.

El mateix treballador amb un altre grup revisant les taronges. Si hi havia algun problema amb el fruit o simplement si els tècnics furgaven molt en els vagons havien d’anar dones dels magatzems a arreglar els caixons.

Estos tècnics no tenien necessàriament grans coneixements d’agricultura. Una anècdota que contava l’avi d’Éder diu que un d’estos senyors mostrà la seua admiració perquè els llauradors eren molt aprofitats: dalt feien taronges i baix julivert. Es referien provablement al julivert bord (Torilis arvensis), que és una herba adventícia sense cap aprofitament.

En la foto vertical podem veure un edifici que es conserva igual en l’actualitat. A l’esquerra de la imatge veiem un carro, un vehicle que ja era residual per a estos usos.

*****

“La pelaora de ca el tio Enrique”. Graciliano carregant corfes de taronja al carro per dur-les a secar al riu (després anaven les dones a arreplegar-les). Foto V. Melchor, Borriana. La pelaora estava al número 40 del carrer Sant Roc, però no hem identificat en quin carrer està feta la foto.

*****

Tres cartells del comerç de Manuel Usó, “el Bassero”. Este important comerciant, propietari del conegut xalet de l’avinguda de José Izquierdo, tenia un magatzem que donava a l’estació, però també un altre a Sagunt. En 1910 la família construí el seu conegut xalet, i des d’aquell moment de davant del xalet eixien carreres ciclistes o donaven primes en carreres que passaven per allí.

*