SE CONSTRUYÓ EN EL AÑO 1864 A ESPÉNSAS Đ LOS HIJOS DE ESTA FELIGRESIA, SIENDO REGENTE DE ELLA EL PRESBITERO DON TOMAS SIMÓ NATURAL DE LA VILLA DE SAN MATEO.

EL CEMENTERI

Segur que totes les persones que han passat pel cementeri de les Alqueries s’han adonat del retaule que hi ha a l’entrada. Fins a 1864, els veïns de les Alqueries havien d’anar a enterrar-se a Vila-real, una destinació massa allunyada i que provocava situacions tan lamentables com no poder dur al difunt perquè havia eixit el riu Sec.

Sobre els enterraments tradicionals a les Alqueries ja vam llegir el capítol anomenat “Funebria” en el bonic treball de Rosa Ros Pons Introducción a la etnología. Alquerías del Niño Perdido, que es pot llegir ací a lesAlqueriespèdia. A ell remetem per a més informació etnològica; ací farem un repàs per diferents aspectes i aportarem alguna novetat.

Entrada al cementeri amb el brancalet central ornamentat que pertany a la porta original.

El recinte original del cementeri de les Alqueries era aproximadament una quarta part de l’actual, tenia una porta estreta amb un brancal treballat que es conserva i que veiem en la fotografia. Suposem que l’ample de la porta seria el mateix que la pedra central.

El cementeri és de titularitat parroquial, la qual cosa ha generat en diferents moments la demanda de crear-ne un municipal. Així ho podem llegir a l’Heraldo de Castellón del 9 d’abril de 1936, tres mesos abans que començara la Guerra Civil —i que recollíem a la publicació sobre la Premsa històrica de les Alqueries (1898-1969):

Heraldo de Castellón: Año XLVII Número 14235 – 09 Abril 1936

SESIÓN DEL AYUNTAMIENTO// (…) Solicitar asimismo la creación de una escuela de párvulos para instalarla en local de propiedad del Municipio en las Alquerías del Niño Perdido.// Aprobar una moción de don José María Juan sobre encintado del Sedeny de Abajo en las Alquerías del Niño Perdido.// (…) Aprobar una propuesta de la Presidencia para encargar a la Sección de Obras la redacción de un proyecto para construir un Matadero en las Alquerías del Niño Perdido y un Cementerio municipal en las mismas. (…)

Molt recentment, en 2008, s’aprovà en plenari l’expropiació del cementeri per reduir despeses al veïnat, una mesura que no es va desenvolupar però que va generar una negociació amb el bisbat.

La necessitat del cementeri no és nova: Joaquín Aparici Martí explica que este tema ja era una reivindicació en el Bonretorn de finals del segle XIV (en “El territorio de Alqueries entre los siglos XIII y XVI”, pàgines 90 i 91), i conta el conflicte que hi hagué amb Vila-real.

Vista aèria del cementeri de les Alqueries proporcionada per Google Maps. Requadrat en blau el recinte original de 1864.

A propòsit del cementeri actual, el recinte que coneixem és el resultat de diferents ampliacions del primitiu de 1864. Les ampliacions les va fer mossén Juan Miralles en 1950, 1964 i 1969, i una última en 1990, tal com relata José Ventura Nebot en Alquerías del Niño Perdido (pàgines 108 i 109). En la imatge aèria es pot veure quin era el recinte original; en les successives ampliacions es van desplaçar el nínxols situats més al sud a un nou emplaçament, i es va eliminar l’espai per a soterrar en terra.

A lesAlqueriespèdia hem iniciat l’Arxiu Històric del nostre municipi (en format digital, ja que els originals es troben a l’Arxiu de Vilareal), on trobem la Instancia del Vicario de Alquerías del Niño Perdido Juan Miralles Vilarroig sobre ampliación del cementerio parroquial de las Alquerías en 1950. D’aquella primera reforma es conserva una fotografia realitzada per Batiste Soriano que es troba a la seua col·lecció d’imatges i que reproduïm ací novament amb el seu comentari.

“…esta imatge es va fer el dia en què van acabar la reforma del cementeri. En la primera fila Mossén Juan amb l’avi de Vicenta a la dreta. El segon per la dreta és el germà del seu avi; a la punta dreta està Arrufat, pare de Carmen Arrufat; i entre Mn. Juan i l’avi, en segona fila, el seu germà Juan, que tenia la tendeta de Ramoneta, que deien.”

ELS ENTERRAMENTS

“Pedra dels morts” dipositada al magatzem municipal.


La pedra dels morts, aleshores ja en desús, cap a 1970, en el seu emplaçament, a l’altura del camp de futbol de les Alqueries. En este punt es despedia part de la comitiva que acompanyava el difunt. A l’altre costat de camí veiem el tancat de Torre la Mina i al fons l’edifici del Replà amb la torreta intacta. Fotografia de Rosa Ros Pons.

El particular urbanisme de les Alqueries suposava també singularitats en els enterraments. La població estava dispersa i allunyada, no existia el camí del Caixer —aleshores només hi havia una senda vora la sèquia— i en bona part de la població calia carregar-se els taüts al llom, tirar pel carrer Jaime Chicharro avall, trencar pel carrer Verge de la Rosa, arribar fins a la Creueta i pujar pel carrer de la Regenta fins a l’església del Replà; d’ahí arribaven a la Tartana i per la carretera eixien al cementeri. Es tracta d’un trajecte de més de tres quilòmetres per a fer-lo carregat, d’ahí que hi haguera diferents punts de descans, dos d’ells sobre les “pedres dels morts”, superfícies planes sobre les que es descansava el fèretre mentre es feia un respons. Una d’estes “pedres” està dipositada al magatzem municipal, és un gran bloc de pedra calcària acuradament tallada, i estava a l’altura del camp de futbol, enfront de la Torre la Mina. L’altra és a penes una llosa que trobem aproximadament al seu emplaçament original al camí de la Regenta, cantonera a l’entrada a una finca sobre un muret de blocs de formigó, i conserva una inscripció amb bona lletra que diu “AÑO 1892”, que és potser l’any em què es van instal·lar les pedres.

La llosa que corona el ribasset és una de les “pedres dels morts”, que va ser moguda però respectant aproximadament la seua ubicació original


La inscripció diu: “AÑO 1892”.


Hem traçat en roig un itinerari possible del desplaçament dels difunts al cementeri; són tres quilòmetres aproximadament. Òbviament des dels panys més propers es faria el trajecte pel Camí Ral.

No sabem si per raó d’esta llunyania, però se’ns diu que les dones no acompanyaven als seus difunts al cementeri; primitivament era un desplaçament només per a homes.

Quant a l’avís a morts, a diferència d’altres pobles veïns, la campaneta de l’església del Replà —després de guerra situada a l’almacén de Márquez— no aconseguia fer-se sentir per tota la població, la qual cosa no impedia que la notícia arribara a tot el veïnat. Potser per això no es van generar els nombrosos tocs que trobem en pobles veïns: al document Els tocs de les campanes d’Artana, per exemple, es registren tocs a morts de primera, de segon, de xiquets (que a diferència dels altres era un toc d’alegria) i de capellans, més llarg i solemne. Francesc Llop, president de l’Associació de Campaners de la Seu de València i fundador del Gremi de Campaners del País Valencià, conta que antigament hi havia fins a dotze categories de toc a morts. En l’actualitat el toc de difunts a les Alqueries distingeix si el finat és home o dona (tres colps per a homes, dos per a dones), i hi ha un toc d’acompanyament dels difunts. Es pot saber més sobre el tema a la nostra publicació Campanes de les Alqueries.

Del dol cal recordar el costum ja en decadència de vestir-se de negre, dels mocadors al cap, dels espills tapats, de no participar de la vida social durant setmanes o mesos, tindre la televisió apagada, no escoltar música… Els dols eren de dos anys o més, i hi havia dones majors que ja no se’l llevaven. Entre el dol i la seua superació completa hi havia el “mig dol”, en què el negre passava a ser gris o s’empraven colors discrets.

Potser el cas més cridaner dels enterraments era el de xiquetes i xiquets. Estes eren les morts més nombroses en un temps en què la mortalitat infantil era molt alta. Els taüts infantils eren blancs, sovint anaven folrats de tela, i era tradició que els transportaren altres xiquets. Rafa Marco sap per tradició familiar que als xiquets els amortallaven d’angelet o del Niño Jesús de la bola, que durant la vetlla a casa hi havia convit amb menjar, beguda i música, i que les mares havien d’obrir el ball perquè era motiu d’alegria tindre un angelet que pujava al cel… Conta que en algun moment l’Església va prohibir este tipus de celebració i que encara que als albats (les xiquetes i xiquets difunts) els vestien d’angelets, es va suspendre el costum de fer ball i porrat. La família, veïnat i amics quan anaven a donar-los el condol deien als pares : “ja teniu un escaló per a pujar al cel”. A les Alqueries, com en altres llocs, també hi havia qui manava fotografiar al xiquet difunt per a posar el retratet en el cementeri.

Als nostres pobles i fins a la generalització dels tanatoris (fa molt poquet) hi havia costum de donar el “pésame” massivament; el veïnat prestava cadires i la casa del difunt estava plena durant bona part del dia. Els més propers al finat el vetlaven durant tota la nit.

Claueta de les portetes de vidre que protegeixen les làpides, datada en 1902. Pertany a una d’eixes portetes de llautó que tant costen de netejar.

Tornant al cementeri, també hi havia unes regles subtils, com el fet de posar làpides blanques als difunts fadrins i negres als casats. Fent una volta pel cementeri de les Alqueries veiem ben representada esta tradició. També trobem encara les làpides més antigues, de finals del segle XIX, i les diferències d’estil amb les de principis del XX, que, amb la influència del modernisme dit “Secessionista”, van augmentar la seua decoració i van generalitzar els treballs escultòrics i els relleus d’altíssim valor estètic. Amb Rafa Marco vam tindre oportunitat de passejar pel cementeri un diumenge de matí, de conèixer a moltes persones de què havíem sentit parlar (les quatre germanes “Peregrines”, mortes per la grip “espanyola” de 1918, per exemple), de comprovar en directe tradicions com la dels retratets als xiquets ja difunts… Antigament un vidre tancava la làpida per protegir-la dels elements. Eixos vidres encara són nombrosos als nínxols més antics, i també hem vist una de les clauetes originals, potser de finals del segle XIX.

Va ser un passeig agradable, emotiu, que posava nom i cognom a les persones, les honrava i per mig del record els retornava un poquet de vida. Per respecte a les famílies no publiquem imatges de les làpides. Així i tot, pensem que és un patrimoni que parla de l’estima i l’esforç per honrar els nostres familiars i amics, i convidem a mirar amb atenció esta part de la nostra història quan es visite el cementeri.

Títol Els enterraments tradicionals a les Alqueries
Informants Rafa Marco
Batiste Balaguer
Data d’entrada Dimecres 20 de gener de 2021.
0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.