Des de fa uns mesos, la crisi sanitària oberta pel COVID-19 ens ha fet reduir l’activitat presencial de lesAlqueriespèdia en l’àmbit de la memòria oral. Tot i que estem extremant les mesures per evitar contagis, pràcticament hem deixat de fer entrevistes i de quedar amb gent. Tot i això, hi ha material valuós i singular que ens permet continuar publicant a lesAlqueriespèdia recuperant materials inèdits. Este és el cas del treball que ens ha lliurat la professora Victoria Ibáñez sobre la festa de Sant Antoni, realitzat per alumnes de l’assignatura d’Estudi Alternatiu a la Religió del cicle d’E.S.O. del CEIP Pintor Sorolla (en aquell moment encara s’hi impartia la ESO a les Alqueries) durant el curs 1998-99, i presentat per a la festa d’eixe any (està datat el 16 de gener de 1999).

Sant Antoni Abat, conegut popularment com “Sant Antoni del porquet”, patró dels animals, és un sant molt popular a les nostres terres, i la seua festa era una de les més esperades tot l’any. La seua imatge es trobava a l’església vella del Replà, però en el disseny de l’església nova es va prescindir d’ella i de la de Sant Pelegrí (que es van substituir per les de la Immaculada Concepció i pel Crist en la Creu).

Per a fer este treball l’alumnat va consultar a diferents persones que s’anomenen més avall, entre elles el tio Vicent Ramon Molés Ros, “Ramon de la Creueta” (1922-2016), que pertanyia a una de les famílies que van iniciar la festa. Com es veu pel seu malnom, la seua família estava associada a la taverna de la Creueta (els seus sogres, en realitat), que durant molts anys va ser també la tenda d’ultramarins del barri del Pi. Vicent Ramon tenia molta afició a l’escriptura i va aportar molts més materials de gran interés, i a més en una forma que no havíem tocat fins ara: memòries escrites en vers amb estructura de romanç, és a dir, amb versos (aproximadament) heptasíl·labs amb rima assonant en els versos parells, una estrofa molt popular des de l’època medieval. Esta és l’estrofa més habitual entre els nostres aficionats a l’escriptura, i —amb més o menys precisió mètrica— és la que practiquen, per exemple, Vicentica Bodí Capella (“Vicentica la Crescéncia”) o Blai López Ventura (“Blai de Perico”), grans i populars versadors de les Alqueries a qui vam gaudir entrevistant i de qui hem reproduït textos.

De manera que esta publicació inclou dos parts: d’una banda el treball sobre la festa de Sant Antoni que d’una forma modèlica va realitzar l’alumnat de l’ESO amb la direcció del seu professorat; en esta part incloem els textos i els poemes de Vicent Ramon Molés Ros sobre l’origen de la festa.

I en la segona part reproduïm altres poemes del mateix autor, en què recull la memòria de la Guerra Civil, del segle XX, del Pi que donava nom al seu barri, i altres textos més generals: un poema sobre el calendari editat per la Caixa de les Alqueries per a l’any 2000 i un altre sobre el fet d’esperar, que és una acció que ens acompanya durant tota la vida. Hem prioritzat les temàtiques sobre la datació.

Més enllà de la forma poètica, el contingut relata fets històrics i biogràfics, expressant la memòria col·lectiva del poble. En el cas del poema al Pi, es fa un recorregut geogràfic pel seu barri, descrivint panys, edificis o camins, i és exemplar per la seua singularitat.

Hem afegit també tres fotografies de la col·lecció de Pilar Molés Ros, germana de Vicent Ramon (i de qui es pot veure l’entrevista Pilar Molés Ros, memòries de guerra i postguerra), en què es veuen grups de joves el dia de Sant Antoni, anant a la Muntanyeta o en un secà als peus de l’ermita.

L’índex de materials queda així:

Sobre Sant Antoni:

Memòries i altres poemes


LA FESTA DE SANT ANTONI (treball d’alumnes de la ESO), Curs 1998-99

La festa de Sant Antoni és una de les més populars i arrelades en el nostre poble i per això durant el mes de gener hem investigat entre els majors fent-los preguntes de com es celebrava aquesta festa quan ells eren xicotets. Després hem treballat en la classe d’Estudi Alternatiu a la Religió per ajuntar tota la informació recollida pels alumnes d’ESO i exposar-la en un mural en el Col·legi.

Localització d’ermites, confraries i hospitals de Sant Antoni extreta del llibre d’Àlvar Monferrer: “Sant Antoni un Sant valencià”.

Hem partit del llibre “Sant Antoni un sant valencià” escrit per Àlvar Monferrer que parla de les tradicions dels pobles al voltant de la festa del sant i hem trobat que, referent al nostre, diu el següent: «També a les Alqueries des del segle passat existia la Confraria de Sant Antoni, formada sobre tot per les famílies dels Paus, els Poeros i els Pelegrins. Ells s’encarregaven de guardar la imatge i fer la festa» [Àlvar Monferrer (1993), Sant Antoni, sant valencià. València: Consell Valencià de Cultura, p. 38].

El primer que ens va sorprendre és que, com sol ocórrer en els pobles menuts, en classe hi havia xiquets i xiquetes descendents d’aquestes famílies o que coneixien algú d’ells, la qual cosa ens feia més fàcil buscar informació sobre la festa.

Així, una xiqueta de la família dels Paus va parlar amb sa mare perquè li explicara com es celebrava Sant Antoni. Sa mare, pensant que algú més major de la família podria donar més detalls, li va preguntar a la tia Vicenteta la Paua i al tio Ramon el de la Creueta. Tots dos es van alegrar molt de saber que en un llibre s’anomenava el seu protagonisme en la festa del Sant.

Després de tota aquesta feina, hem recollit sense esperar-ho una informació molt important sobre la tradició del Sant Antoni en Les Alqueries que no coneixíem i que us la volem contar tal com a nosaltres ens l’han contada.

Conten el més majors que fa un munt d’anys, hi havia a Les Alqueries tres famílies unides per un hortet que algun avantpassat els havia deixat en herència per a que d’ell tragueren el que fera falta per a la festa de Sant Antoni.

Aquest hortet que ells anomenaven “el Tros Llarg”, era on es recollia el millor blat de tota la contornada i aquest blat era per a fer els rotllos de Sant Antoni que tenien la fama de ser els millors que per aquí es feien.

Aquestes tres famílies eren les Pelegrines, els Paus i els Poueros. Els avis Pelegrí i Pau eren germans i l’avi Pouero era veí de l’hortet. Aquestes famílies tots els anys es juntaven i cadascú duia el que tenia: sucre, ous… tot el que feia falta per a pastar els rotllos en el forn de Llop.

Un representant de cada família s’encarregava de repartir els rotllos davant de l’Església Vella, entre els participants del passacarrer que es celebrava la vespra del Sant.

Participava molta gent a cavall de les haques, a peu amb els animalets de la mà i també en els carros enramats amb les palmes i les cavalleries adornades amb albardes brodades i cascavells. El tio Poll, sogre del Sucrenyo, també solia traure les vaques que durant tot l’any, cada matí i vesprada, repartien la llet pel poble.

El passacarrer començava amb el crit de “Visca el Pare Sant Antoni!” davant de casa de les Pelegrines d’on eixia el Guió del Sant que encara és guardat per aquesta família. D’allí s’anava a l’Església Vella del Replà on esperava tota la gent i els animalets per començar el passacarrer. Donaven la volta al poble passant per la Creueta on s’oferien tramussos i mistela, seguia fins el bar de Cantó i acabava al Replà on havia començat.

Els rotllos eren beneïts en l’Església Vella i es repartien entre els participants. Si en sobraven, es feien tres muntonets i les tres famílies s’emportaven la seua part en proporció al que havia aportat cadascuna.

El diumenge tot el món pujava a la Muntanyeta a dinar, ben abrigats, amb la bota de vi i el saquet amb el menjar baix del braç. Encenien una foguera i allí torraven la carn. De postres es menjaven figues paleres collides allí mateix. També era típic beure de l’aigua del pouet i tocar la campaneta de l’ermita. Després de dinar jugaven els xics i les xiques entre les garroferes.

La devoció al Sant era molta i es feien promeses que consistien en deixar en l’ermita algun testimoni fet amb cera o d’altres materials d’allò que gràcies al Sant s’havia obtingut. Com és el cas que ara contarem:

El tio Pasqual Molés, de la família dels Rullos, sogre de la tia Vicenteta la Paua, va anar un dia a llaurar al seu hort. Però el cavall enganxat al carro se li va escapar, amb tanta mala sort que el va arrossegar el tren darrere de casa els Bordets i el carro va quedar totalment desfet.

El tio Pasqual va tardar bastant en adonar-se’n de que l’animal i el carro no estaven i se’n va anar buscant-los pels horts. Mentrestant, els veïns el buscaven a ell entre els trossos del carro, a vora via, tots espantats. Tothom el donava per mort.

Ell no va trobar ni cavall ni carro i va decidir anar-se’n a sa casa i quan el van vore arribar tots van donar gràcies a Sant Antoni i van pujar a l’ermita un carro xicotet i una fotografia del tio Pasqual en senyal d’agraïment.

El autors del relat que us hem contat són la tia Vicenteta la Paua i el tio Ramon de la Creueta a qui els agraïm la seua aportació al nostre treball i també a Margarita Mingarro, la mare d’una companya de classe, que l’haja escrit per a que nosaltres el conegam.

Les Alqueries, 16 de gener de 1999

Alumnes d’ESO

Hi havia un clavari que portava el guió de Sant Antoni muntat en la seua cavalleria que obria la marxa del pasacalle o passacarrer portant un atxa encesa.

Els carros els enramaven cada grup com volia i hi havia persones que s’encarregaven de l’ordre del passacarrer. Davant i darrere del guió del Sant, anaven els genets muntats en les seues cavalleries, després els carros plens de gent amb ciris encesos, després els que anaven a peu portant animalets de tota classe amb el seu ciri cada u.

No era una confraria, era més bé una agrupació familiar molt unida.

Vestits cada u anava com volia, no hi havia vestit unificat.

Hi havia una vaqueria del tio Vicent el Poll i la tia Elvira la Borrassa, que tenien tres xics i una xica i els dos majors (el Vicent que encara viu) i el Pasqual que ja mos dixà, agarraven una vaca i una mesureta i pegaven la volta al poble i la dona que volia llet paraven la vaca, la munyien i li venien la llet acabada de munyir.

Se feien porrats pels barris:

  • De la Rosa
  • Sant Ramon
  • Verge de Gràcia
  • Sant Roc
  • El Quadró és el més jove.

En els barris hi havia panys de cases i tenien pous per a traure el aigua amb corda i poal.

Cada pany tenia un nom a l’igual que el pou:

Pous:

  • De la Torre
  • La Eusebia
  • Els Poeros
  • Les Pelegrines
  • El Ventero
  • La Silveria
  • Pa de Blat
  • De les Morenes
  • La Regenta

Les famílies s’anomenaven pels apodos.

Els Paus eren dos germans, a u li deien Pau i es va casar amb Vicenteta de la família dels Pixorros. Del matrimoni huit fills (que crearen set famílies).

A l’altre li dien Batiste “Pau”, es va casar en Artana amb una xica que li deien “Pelegrina” i d’ahí naix l’apodo de “les Pelegrines”. Eren quatre germanes que en la Cucaratxa en morgueren tres. La Josefina era casada amb “Perigallo”, la segon amb Batiste Mingarro i la tercera que li deien Rosa es casà amb Josepet de Borillo. La que es va salvar, Doloretes, es casà amb Jaume el carnisser.

Els “Poeros” que havien treballat en els pous.

El poble (que no era poble) se componia de quatre barris.

El més gran Bellaguarda del riu al barranc de Nules, de la sèquia de baix fins la sèquia de dalt o Roja.

El barri Lloreta de la sèquia al terme de Borriana i del riu Sec al camí Artana, hui Jaime Chicharro.

El barri del Forn de la sèquia al terme Borriana i del camí Artana al camí del Niño, hui Regenta.

El barri del Pi de la sèquia al terme de Borriana i del camí del Niño o el Replà fins a la ratlla de Nules.

Van haver èpoques que cada barri tenia el seu alcalde de barri.

Les despenses o gastos de les festes se pagaven a prorrateig entre els components de les respectives famílies.


A SANT ANTONI (poema de Vicent Ramon Molés Ros), 17-I-2000

Manuscrit original de Vt. Ramon Molés. Dels manuscrits hem fet una xicoteta correcció ortogràfica -però no lèxica- que en tot cas mantinguera el ritme.

Passat Nadal i Capdany
i també han passat els Reixos
hem alplegat a Sant Antoni
pa fer-li festa els mateixos.

Abans feien passacalle davant
o més bé la nit anterior,
ara se fa el diumenge després
fent-li la festa millor.

La comissió de les penyes
que organitza l’ajuntament
passà la festa al diumenge
per a que vaja més gent.

En dissabte al passacalle
a on s’exhibixen tots els animalets
quan s’alplega a l’església
a tots repartiran “els rotllets”.

Els rotllets ben beneïts
pel capellà parroquial
per què mos protegisca Sant Antoni
de les penes i tot “mal”.

Diumenge a la muntanyeta
una gran festa es farà
a mitat matí missa solemne
i després tots a menjar carn torrà.

Pues les penyes acudeixen
amb gran humor i alegria
omplint la muntanyeta d’alcrieros
pa celebrar el “Sant Antoni” este dia.

En el diumenge següent a Sant Antoni
amb gran devoció i alegria
se pujarà a la muntanyeta santuari
amb germanor i armonia.

Per als majors hi hauran torrons
en les parades de fira
les parades de joguets
ompliran als xiquets d’alegria.

Els amics i amiguetes
al Sant li demanaran
per ser casamentero
matrimoni més avant.

Mentre la xulla se torra
rodant a les foguerades
antes se ballava molt
uns sols i altres agarrades.

Molt se divertia la gent
en disfrutar de la natura
al respirar l’aire pur
amb alegria i frescura.

Que la natura acompanye
dia tranquil solejat
per què el patró Sant Antoni
estiga molt ben acompanyat.

Vos desitge disfruteu
que sigueu al menos mil
els que acompanyeu al Sant
en el primer del dos mil.

Alqueries 17-1-2000
Vicente R. Molés Ros

FIESTAS, EL PASACALLE Y LA MONTAÑETA (poema), 1-II-1999

Un grupet de festa a la Muntanyeta de Sant Antoni. Huit xiques, una xiqueta i quatre xics. Els fotògrafs professionals anaven a les zones de festa per fer la seua faena.

Me han pedido por favor
que refresque la memoria
recordando cosas del pasecalle
de mi pueblo y su historia.

Pasecalle a San Antonio
patrón de los animales,
los labradores le pedían
protección y les sanara sus males.

Nuestros antepasados pensaron
la forma de agradecerle
se juntaron tres familiares
y el pasacalle ofrecerle.

La primera caballería
siempre llevaba el Santo en guión,
carros siempre engalanados
más jinetes, perros gatos y capón.

La vieja iglesia del Replá
siempre fue punto de partida,
después de dar la vuelta al pueblo
la comitiva allí era recibida.

Las tres familias mentadas
con los gastos del pasacalle corrían,
al llegar la machada al final
obsequiaba con un rollo a cada uno
que ellos mismos repartían.

Se salía del Replá
abajo por la Creueta,
se giraba hacia el horno de Llop
i de allí a la carretera.

Pues la plaza no existía,
el camino Artana se llamaba,
pasada la curva del molino
a la General se llegaba.

Los caminos, igual que la General,
no estaban como ahora asfaltados,
si hacía sol los pillabas polvorientos,
pues si era llovedor, estaban siempre encharcados.

Y siguiendo el recorrido
hacia Valencia giramos,
al llegar al camino del Niño
hacia la iglesia enfilamos.

Llegaremos a la iglesia del Replá
al final del recorrido
la ofrenda a San Antonio
el pasecalle ha cumplido.

A la mañana siguiente
a las ocho santa misa,
unos en carros y otros a pie
salíamos hacia la Montañeta a prisa.

Los chavales en grupitos
a la montañeta subían,
tocaban la campanita de la ermita,
comían carne torrada y agua bendita bebían.

A San Antonio bendito,
por ser santo casamentero,
las jóvenes le pedían
novio con labia y salero.

Este somero relato
es de antes de la guerra,
o del año mil novecientos treinta y seis,
la vida era de otra manera.

Y siendo yo descendiente
de una de las tres familias,
agradezco a mis pasados
el promover estas bonitas fiestas.

1-2-99
Vte. R. Molés

NOTAS DE SAN ANTONIO (notes de Vicent R. Molés Ros), sense data

Una colla d’amigues van per camins cap a la Muntanyeta de Sant Antoni.

Según la leyenda la comisión de las fiestas de San Antonio Abad patrón de los animales dicen había marcado un campo para la siembra del trigo con la que se confeccionaban los “Rollos” que después de bendecidos se repartían entre los componentes de la “MACHÁ” o “PASECALLE”, operación que hacían los miembros de las familias que se hacían cargo de todos los gastos de la fiesta tanto Eclesiásticos como los profanos;

La Comitiva salía y terminaba siempre en la Iglesia “del REPLÁ”, se daba la vuelta a todo lo que tenía por previsto o sea, se salía del “Replá” al llegar a la Creueta se giraba hacia el Horno de “Llop”, después camino Artana arriba hasta la carretera general que era de tierra con dos “hileras” de cipreses en las orillas, llegando al camino del Niño se bajaba hasta la Iglesia del Replá, en cuyo final se repartían entre todos los que participaban tanto en animales de trabajo como “CABALLO”, “MULOS”, “BURROS” y hasta BUEYES como toda clase de animalitos de compañía desde el PERRO hasta un canario pasando por CONEJOS, GALLINAS o CAPONES.

Al otro día que era la fiesta de San Antonio del Porquet se acudía a la Santa Misa en honor al Santo, para después de la Misa salir en grupos hacia la MONTAÑETA DE SANT ANTONI; se salía por el camino del Niño, después camino de Artana, unos por el camino Forners que pasaba por la finca de MUSOLES, u otros que subían por el PALMERAL que al llegar al OLIVAR de PLA, se juntaban los dos caminos para llegar al BARRANCO DE SANT ANTONI, y cruzado e BARRANCO se empezaba la subida a la MONTAÑETA hasta llegar a la ERMITA, pues los que subían en carro tenían que pasar por el corral de SEGLAR para seguir el camino que también subía a la misma ERMITA.

Una vez en la ERMITA a mitad de la mañana se oficiaba la misa en honor al santo y después el “jolgorio” de la fiesta entre todos los asistentes en corros con hogueras para asar las carnes para comer en armonía. Pasada la comida se empezaba el regreso a casa.

Pascual Molés (se le fugó el caballo): Josefina, Rosa, Pura.
Pelegrina Sales
POEROS
PAUS HERMANOS
PELEGRINES


FESTES DE GENER (poema), 3-I-1999

Una altra imatge a la Muntanyeta, entre olivars plens de gent. Un xic darrere pareix estar menjant, un altre bevent d’una ampolla de vi. Sis xics i tres xiques; les festes eren ocasió per xerrar i conèixer-se xiques i xics, i també per a ballar, que en la postguerra estava prohibit.

Al començar el any nou
primer diumenge del mes,
el dimecres seran els reixos
perquè hui estem a tres.

Què mos portaran els reixos:
il·lusió a la joventut
regalets pa tots els gusts
que els disfruteu amb salut.

Pues per ser el primer mes
resulta ser molt festiu,
primer tinguérem cap d’any
después els reis “emotius”.

Passecalle i Sant Antoni
van agarrats de la mà,
a les tres dies següents
mos vindrà Sant Sebastià.

Sant Antoni és molt festiu,
en la seua Montanyeta
a la dreta la pedrera
i cara al sol “la Coveta”.

Pues rodant l’ermitori
estan les punxoses figueres
que tots ací els diem
el nom de figues paleres.

Pues baix del grup de punxos
trobarem a la “Coveta”
en el balcó de la Plana
que és la nostra muntanyeta.

Quan jo era jovenet
anàvem tots a peuet
mos posàvem la bufanda
i baix del braç el saquet.

La costum o tradició
era fer la foguerà,
portàvem el vi en bota
i dinàvem carn torrà.

Voltes pegaven per la fira
rodant a la Montanyeta,
mirant i comprant torrons
i tocaven la “campaneta”.

En este temps actual
les penyes en comissió
organitzen la romeria
en germanor i il·lusió.

La gent seguix disfrutant
per ancestral tradició,
antes anàvem a peu,
ara es va en locomoció.

Que Sant “Antoni del porquet”
mos faça passar bon dia,
que els alcrieros disfrutem
en amistat, l’alegria,

pues al diumenge que ve
una altra festa vindrà,
el patró de la Vilavella,
o siga Sant Sebastià.

Bones festes.
3-1-99
Vte. R. Molés Ros

LA CENTÚRIA (poema), 1-I-2000

La centúria mos s’acaba
mil nou-cents noranta-nou
pues les dotze campanades
donaran pas a l’any nou.

En el sigle que s’acaba
que mosatros hem viscut
catàstrofes i moltes guerres
i bones coses ha dut.

Si repassem la memòria
quantes coses recordarem
de la forma que vivíem
i en este moment com estem.

En les cases no teníem
ni estufes ni neveres
ni cuines de gas o llum
uns foguers baix les figueres.

De fang els perols i cassoletes
que teníem pa guisar
a la flama de la llenya
tot solia mascarar.

Si no corria per la sèquia
el aigua per a escurar
s’havia de traure del pou
pa poder-ho netejar.

Les dones fregaven i fregaven
per la màscara llevar
i les cassoles de fang i perols
lluents els havien de dixar.

En el llibrell o la tina
se’n portaven la bugà
a buscar aigua a la sèquia
pa dur la roba llavà.

Les dutxes no es coneixien,
ens llavàvem en llibrell,
amb aigua del pou o cisterna
tant el jove com el vell.

Antes de tindre cisternes
la gent es valia de jarres,
que quan venia l’aigua
omplíem a poalades.

I s’havia de guardar
per a poder subsistir
si no en venia en la sèquia
als pous de barri acudir.

Els recorridos a peu
si no tenies cavalleria,
després vingueren les bicicletes
omplint el món d’alegria.

Una cruel guerra vingué
que a tots mos destroçà,
i después la dictadura
que coranta anys durà.

I la juventut dirà:
“Este carrossa què diu?”,
pues només diu la veritat
de lo que mos tocà sufrir.

Sense un xavo en el bolsillo
anàvem a passejar,
si organitzàrem un ball
mos volien denunciar.

Pues allò va passar
del cinquanta per avant,
la situació millorava
i s’anava progressant.

A primers dels anys cinquanta
la Creueta nova férem,
a l’igual que la nova església
els mateixos obrers eren.

Primer vinguerens els amotos,
després vingueren els sis-cents,
les maquinetes cavadores
pa treballar els tarongers.

Amb uns lligons en puntes
se solia fer la primera treballà,
i després el lligó romo
se treballava més pla.

Per aquells temps que recorde
va sortir la televisió,
la primera en la Creueta
va causar gran sensació.

La segon en el bar Campos,
eren les dos que hi havien,
els hòmens pues a llogar-se
als dos puestos acudien.

I des d’entonces per avant
tot el món ha canviat,
ara tots vivim molt bé,
viva la prosperitat.

De posar-se a viure a on es podia
quan venia el casament,
hem aplegat al fi del sigle
al xalet o apartament.

I què bonic és açò!
Que visca la prosperitat,
que la humanitat visca bé
i hi haja respecte i felicitat.

A les dotze campanades
que passarem al dos mil,
brindarem amb un bon cava
i dotze grans de raïm.

I benvingut el any siga
amb respecte familiar
respectant les amistats
per a poder disfrutar.

També tindrem que acudir
el mes de març a votar,
cada u vote a qui vullga
i el millor puga guanyar.

Mos vindrà la primavera
d’ixe enyorat dos mil,
l’últim any del mil·leni
mos siga més bo que roïn.

Bon benestar vos desitge
a l’escriure estos versets,
que vos brinde amb il·lusió
a familiars i amiguets.

Que sigueu tots molts feliços,
que regne la pau i germanor,
respectant-nos mútuament
mantenint el bon humor.

Bon any nou.
1-1-2000, Alquerías N.P.
Vicente R. Molés Ros

1939 -SIXANTA ANIVERSARI- 1999 (poema), 1-IV-1999

El primer dia d’abril
s’ha complit el sixanta aniversari,
pues se va acabar la guerra
que va ser un llarg calvari.

Els que tingueren la sort
d’aplegar vius al final
tinguérem que apetxugar
traballant molt, i quasi sense menjar.

Sense diners ni aliments,
les cases moltes desfetes,
els hortets abandonats
i les famílies desfetes.

Tinguérem que abandonar
i fugir sense destí,
les coses s’agravaren
quan el front aplegà ací.

Jo recordava “plenament” horroritzat
l’estampa diària en televisió
dels kosovars que fugint
de la guerra de la seua nació.

Pues jo i els meus familiars
en la guerra vam fugir
sense rumbo i baix les bombes
a les Valls vam acudir.

En el poble de Quartell
algo de sort vàem tindre,
mos acolliren un matrimoni major,
ella Asunción i ell Pepe Vidre.

Els meus pares pelearen
buscant algo pa menjar,
pues la cosa no era fàcil
encontrar per a comprar.

Tot per allí era tropa,
les collites arrasaven,
pues per falta de menjar
molta fam tots ne passàvem.

Les campanes alarma tocaven
quan venien els avions,
mo n’entràvem al refugio
baix terra com si fórem talpons.

Entre avions i soldats
de juny a març estiguérem
hasta que acabà la guerra
i a nostra casa vinguérem.

Mos tinguérem que apanyar
pues tot estava destroçat,
encara podíem donar gràcies
que la vida havíem salvat.

Quantes coses jo diria
de la meua joventut:
primer la guerra, después la fam
i viure en esclavitud.

Entre primer i después
se feren barbaritats
que al passar molt de temps
tot quedarà oblidat.

Passaran uns quants anys més
i no quedarem ningú,
la terra tot ho podrix,
mos oblidaran a mi i a tu.

Tots els que naixeren después,
que allò no van conèixer,
no recondaran mai res
i s’oblidaran per a sempre.

Ojalà no ne vinguera mai
ninguna guerra maldita,
lo millor és viure en pau
que la vida és molt bonica.

1-4-99
Vte. R. Molés

EL PI (poema), desembre de 1997

Primera semana de diciembre
del año noventa y siete,
se nos fue nuestro querido Pi
desapareciendo para siempre.

Empezaremos por el camino del Niño,
por nuestro querido Replà,
recordando muchas veces lo que tu barrio
tenia y no tiene ya.

Fila del Niño y camino
para comenzar a recordar
lo que fue el Barrio del Pi
y al molino Rates llegar.

El huerto las 4 palmeras
y la fila Reverter,
abajo el almacén del Bort
hoy refugio del pintor Balaguer.

La “Anoer de la Colorà”,
la barbería de Pepe el Torner,
hoy se encuentra en abandono
y en su calle el Ñisprer.

Seguiremos hacia abajo
siguiendo nuestro destino,
encontrando la Creueta
al otro lado del camino.

Seguiremos hacia el Sur
y en la Fila Reverter
encontraremos seis casas
de Tumbet y Pedrapiquer.

La Noguera del Tio Clec,
la Era de Perigalla,
a donde acudían los niños
a jugar al Tres en Raya.

El Pany de les Pelegrines,
el dels Paus a continuación,
sede de alcaldes de Barrio
en más de una ocasión.

Más adelante Les Aurores,
arriba el Pany dels Bernardos,
más adentro los Julians,
la casa de l’escolà y varios.

Las palmeras y chalet
de la familia Boix Monraval,
continuación Capote,
de la familia Igual.

Frente, la finca de Mora
con sus tiras de palmeras,
y delante el almacén
una monumental americana noguera.

La finca de Font de Mora
con su jardín y capilla,
y a continuación vendrá
la célebre finca de Lila.

Pues por la parte de arriba
estaba la casa del Olier,
que hace muy pocos años
la hicieron desaparecer.

I después el Molí de Font,
que la autopista destruyó,
hoy la ocupa el vertedero
en el hoyo que dejó.

Llegamos al palmeral,
la casa la Valenciana,
que unas cuadras importantes
en sus bajos alojaba.

Llegamos a las casas Santa Cruz,
frente la finca Corral Nou,
finca donde vivió el Pi
hasta que de viejo o enfermo cayó.

Eras en vida muy grande,
de tronco fenomenal,
tu gran copa sobresalía
sobre el verde naranjal.

De las aves voladoras
eras refugio diario,
pues en ti se protegían
de los que van con mal fario.

Tu copa verde y esvelta
de lejos se divisaba,
orgullo de todas eras
de Alquería y la Plana.

Tu nombre el barrio llevaba,
precioso y enorme Pi,
pues yo guardo buen recuerdo
pues en tu barrio nací.

Bajo tu copa pasaba
nuestra acequia mayor,
que tus raíces regaba
con eficacia y amor.

Voy a seguir narrando
lo que en tu barrio había
pues seguiremos abajo
para pasar camino abajo la vía.

Pronto podremos llegar
apartándonos del camino
al Pany de les Morenes
como todo buen vecino.

Un poquito más abajo
el Pañet de Clèc y casa Adela,
que después sería vaquería
que por abandono da pena.

Llegaremos a la Raya
a la izquierda la Regenta
y en el ángulo del camino
la casa de Arámbul se encuentra.

Seguiremos hacia Nules
paralelos al canal,
llegaremos al Pany de la Silveria,
la cosa va muy normal.

Allí en tiempos pasados
una taberna había
del Blanco de la Silveria
que bien a los clientes servía.

La casa de Rochera
con higuera colosal,
hasta que la destruyeron
y plantaron naranjal.

Más arriba las casas de Chupió
y también a vora Villalba
y un poco más adelante
la Samantina se alcanza.

La Salmantina señorial
de Lamamic de Clariac,
mansión de la familia Chicharro
con toda solemnidad.

Más adelante el Maset,
otro grupo muy antiguo
que quedan muy pocos restos
que fue ya derruido.

Llegaremos a la fila Carabona,
al ventorrillo de Fonfría,
que la gente de aquel tiempo
allí a comer acudía.

Seguiremos por la raya,
llegaremos a la garrofera de Pau,
un árbol muy conocido
que en la actualidad ya no hay.

Subiremos por el palmeral
y pasaremos la vía,
antes dejaremos al Regall
con su preciosa Alquería.

Pasaremos las casas de Santa Cruz
y la finca que tenía el Pi,
llegaremos a las Hayas,
encontraremos un gran eucaliptus.

Más adelante estaba el torero
junto a la finca els Platers,
unos señores madrileños
que dicen eran joyeros.

Llegaremos al camino Corrent,
la alquería de Aín,
de allí a las casas de Puça
y el Molí de Rates al fin.

Pino, pino piñonero
que te fuiste para siempre,
dejaste de ser el símbolo
del pueblo y de Cap de Terme.

Fuiste pino centenario
que por enfermo o por viejo
te caíste para siempre
sin quejarte ni proferir un bostezo.

Volveremos al Replà,
a la Fileta del Niño,
y después la de Reverter
para regar nuestros huertos con mimo.

Las filas mayores son
Molifont y Carabona,
también la fila del Pi,
que tu nombre enarbola.

Después vendrá la Varella
y luego el Portell de Ros,
después el Portell de Puça
que dicen vale por dos.

De allí al derramador,
anteriormente al Molí,
allí se termina la zona
nombrada Barrio del Pi.

Yo te dedico estos versos
a ti, Pino Piñonero,
pues yo nací en tu barrio
y me siento Alqueriero.

Y al pueblo de Alquerías
yo dedico este relato,
escrito con cabeza y corazón
yo disfruté un buen rato.

En el pueblo y su historia
siempre presente estarás,
fuiste símbolo centenario
que no se olvidará jamás.

Yo pediría perdón a Bellaguarda,
Lloreta y Barrio del Horno,
pues por el día de hoy
con el Pino me conformo.

Vte. Ramón Molés


EL CALANDARI 2000 (poema), 18-XII-1999

Quin calandari més majo
la Caixa Rural mos regala
al aplegar al dos mil
als socis de bona gana.

Que si l’analitzes bé
als quatre barris menciona,
amb colossal fotografia
que mirar-lo t’entusiasma.

Pa alcomençar està el Pi,
que al seu barri dóna el nom,
que va caures fa dos anys
abandonant este món.

Después mos ve Bellaguarda,
que monuments ne té tres:
el Replà, l’Ajuntament
i per dalt el Molí-Inglés.

Per baix o barri del Forn
tenim la iglésia major
i el círcul recreatiu
de la Caixa, lo millor.

Ja he comentat la bona cara
que presenta el calendari,
té un bon santoral
i un refranyer a diari.

El dos mil té un dia més
perquè l’any és bissiest,
el 29 del mes de febrer
de cap o de cua ha de fer.

Si el mes té trenta dies
trenta sants té anomenats,
i un refrany de cada dia
pa en la memòria guardar.

Preciós és l’almanàc,
el refranyer molt variat,
pues ha cobert tot l’any
i encara els ha sobrat.

Per a mi és molt important
i al mateix temps molt instructiu,
hi ha refranys pa tots els temps,
igual pa l’hivern com pa l’estiu.

I totes les professions
en el estan mencionades,
amb molta gràcia i salero
en la memòria guardades.

I què direm de les frutes
i les collites del blat,
quan se “batia” en l’era
per arreplegar bé el gra.

De les plutges i tormentes
també està ple el refranyer,
en les èpoques que venen
cauen mal o cauen bé.

Per a ser final de segle
me pareix molt encertat,
jo des d’ací felicite
al que bé l’ha programat.

A la Caixa felicite
per tan encertat calendari,
la gent està satisfeta
al final del milinari.

Alqueries N.P.
18-12-99
Vicent R. Molés Ros

L’ESPERA (poema), 1-VII-1996

Espera la mare al fill
quan el porta en les entranyes,
espera que vinga bé
no es presenten coses rares.

Espera amb gran il·lusió
tant si és xiquet o xiqueta,
lo que li interessa molt
que vinga prompte i saneta.

Espera ja en el món
posar-li els primers panyals,
prodigar-li els primers besos
dels efectes maternals.

Espera que cresca bé,
se desarrolle normal
per a portar-lo al jardilín
i retornar a la vida laboral.

Espera que passe el temps
i se faja majoret
per a posar-lo a l’escola
com deu fer tot bon xiquet.

Espera una vegà més
em moltíssima il·lusió
que al transcurrir uns anys
faça la primera Comunió.

Espera, espera que cada dia
aplegue a casa el seu fill,
i a lo llarg de les dies
no tinga ningun perill.

Espera la mare atempta
que el xiquet siga estudiant,
i totes les assignatures
les puga portar avant.

I l’espera continua
entre penes i alegries,
continuarem esperant
a lo llarg dels nostres dies.

Espera la nóvia al nóvio
amb il·lusió i esperança,
pues amb carinyo i amor
tot en este món s’alcança.

Espera la parelleta
la fecha que han de posar
per a unir-se en matrimoni
i als amics que convidar.

Esperen que el constructor
els entregue la vivienda
pa poder-la moblar bé
amb molt de gust, a consciència.

Esperen que el convit
puguera ser en Brisamar,
i dels seus bon servicis
se puguera disfrutar.

Esperen que el seu viatge
de nóvios fóra llarg i esplendorós,
disfrutar-lo lo més bé
pa sentir-se molt ditxós.

Si no parem d’esperar,
esperant passa la vida,
i si vius amb il·lusió
l’espera serà complida.

Espera el viatge mundano
al tren que ve per la vida,
pa que el traslade al destino,
a la festa o al treball de cada dia.

Espera al cotxe la família
que se’n va de vacacions
a passar molt bé l’estiu
i complir les il·lusions.

Espera el malalt al metge
com si fóra el Nostre Senyor,
pues quan li fa la visita
li s’amortígua el dolor.

Espera a l’enfermera
a que li cure la ferida,
i si la sap tractar bé
serà la seu preferida.

Espera la dona a l’home
quan ell ve de treballar,
li prepara la tauleta
pa que se pose a sopar.

Si és la dona qui treballa
el marido esperarà
preparant-li totes les coses
per si ella ve cansà.

Esperen per a juar al tenis,
també espera el futboliste,
espera que acabe el golf
i que aparega el cicliste.

Espera el torero al bou
per a poder torejar,
igual que el banderillero
pa les banderilles clavar.

Esperar s’espera sempre
quan se tracta d’afició,
tant si jues a la loteria
com si ho fas al dominó.

Quan vages a alguna boda
també tindràs que esperar
hasta que vinguen els novios
per alcomençar a menjar.

Espera pa lo que vulgues
i si no vols esperar
te quedes tranquil en casa
pa ningú tu molestar.

Espera el auelo mústio
que li se arrugue “el canari”,
mentres la seua companyera
sempre té obert “el armari”.

Espere que açò s’acabe,
pues fart estic d’esperar.
Espere que me comprengues
i mo n’anem a sopar.

I si t’has cansat de mi
per la forma d’expressar-me,
jo te demane perdó
per la forma d’esperar-me.

1 de juliol 1996
Vicente R. Molés
Alquerías Niño Perdido

Títol “La festa de sant Antoni” —i alguns textos de Vt. Ramon ‘de la Creueta’
Autors Alumnes d’Estudi Alternatiu a la Religió d’ESO a les Alqueries, curs 1998-99

Vicent Ramon Molés Ros

Informant Ma. Victoria Ibáñez
Data d’entrada Dimarts 2 de febrer de 2021
0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.