Carlitos Font de Mora, practicant de les Alqueries

Després d’això, Carlos es va comprar un solar al carrer Major per fer-se sa casa davant del solar on estava previst el Grup Escolar. En eixe moment es va canviar la normativa i els col·legis es van fer mixtos, de manera que necessitaven un altre solar. Finalment eixe espai es va convertir en el camp de futbol, que va pagar ell i altres aficionats veterans. Estant ell en l’Ajuntament de Vila-real, com a delegat de Sanitat i dels afers de les Alqueries, va signar els albarans de materials per al col·legi mixt Virgen de Nuestra Señora del Niño Perdido, que després es va tombar. Recorda la frase de l’alcalde de Vila-real, Bautista Carceller: “Què pagat estaràs, Carlos, anem a inaugurar el Grupo escolar”. Ell li va contestar: “Sí, anem a inaugurar el Grup escolar, però els xiquets tindran que anar a cagar a l’hort”. Conta que se li va quedar mirant i que van cridar al secretari Don Ángel Mirete Pina. Malgrat que comptaven amb un arquitecte, un enginyer, un aparellador i que estaven a punt d’inaugurar el col·legi, este no tenia alcantarillat i només tenia un accés [5 min.]. A pesar de totes les crítiques que se li van fer, en 15 dies va aconseguir obrir el carrer Millars, posar clavegueres i a més a més contractar dos professores de preescolar, que en eixe moment no eren habituals en els col·legis.

Documents

Quan va deixar de ser president van voler fer-li un diploma, i un amic va dir que li l’havien de fer en paper d’estrassa. Creu que hi ha molta gent desagraïda, tot i els seus resultats.

Ens ensenya les cartes del Rei, el President, del Govern i del Ministre d’Administració Territorial, i l’agraïment de la presidenta de la Coordinadora de Segregació per les cartes que havia escrit i el que havia fet pel seu poble. Diu que sí que va lluitar per la Segregació de les Alqueries, però sense bolcar cap cotxe ni fer cap vandalisme. A les festes del Niño invitava a la corporació de Vila-real i a tots els companys regidors de tots els partits. Ell ho pagava de la seua butxaca, cobrava 17.000 pessetes amb què no tenia prou ni per a la gasolina. A la següent legislatura el que feia la seua faena ja cobrava 300.000 pessetes.

També amb Enric Ayet, que no era del seu partit, van negociar la seua finca de la Mayorazga de Vila-real per fer-hi la Fira Industrial de Vila-real, que no es va arribar a fer. Li van expropiar la finca. Després va dimitir del seu càrrec perquè ell era de les Alqueries, però el seu partit (la UCD) li va agrair el seu paper.

Ens conta que el gran pintor de les Alqueries, Antonio Marco, li va regalar dos quadres pel que havia fet per son pare. Antonio va fer el logotipus per al col·legi: un colom amb una rameta d’olivera en el pico.

Coordinadora de Segregació

[10 min.] La Coordinadora de Segregació, quan li van dir de dimitir de regidor de Vila-real, es va proposar crear un ajuntament en què Carlos anava d’alcaldable. Després, però, diu que es van veure cosetes molt lletges, i que per a la seua dignitat sobraven, per la qual cosa va decidir apartar-se’n. Conta que en una processó de la Mare de Déu, a l’eixir de les oficines municipals (on ara està el Centre de Majors), l’agutzil els va donar les vares a l’alcalde i tinents d’alcalde, però la sorpresa va ser que es va presentar la regina de festes de Vila-real. Carlos li va dir al senyor alcalde: “Tin la vara, pa’ tu (…). On se t’ocurrix portar la reina de Vila-real a la processó de la Mare de Déu del Niño Perdido, a on mosatros tenim reina?”. Aquell deia no saber res; la regina era filla de Paco Arenós, un gran industrial de Vila-real, i amiga de la filla de Carlos, que també va ser regina de les Alqueries l’any que ell va dimitir. Li va preguntar a aquella xica qui li havia dit que vinguera a la processó, i va resultar que era un dels que estaven lluitant per la Segregació. La regina de les Alqueries era una neboda de la seua dona, filla del seu company Rafael Usó, que també va ser regidor. Diu que dir-li a aquella xica que vinguera sense que ho sapiguera ni l’alcalde ni ell, que manava a les Alqueries, estava fet de mala fe. Pensa que són coses lletges, i diu que té amics d’altres ideologies. A la Comissió de govern de la depuradora, per potabilitzar l’aigua per a regar, estaven ells per la UCD, i eixa comissió la portava Victor Manuel Cabanillas, que era comunista. Allí hi havia un tal Miquel, de malnom “Barraca”; quan van entrar a l’ajuntament deia que eren els més xulos de la Comunitat perquè tenien “plantà una Barraca al mig”. [15 min.] A eixe el va fer delegat de jardins. Bautista Carceller va ser un alcalde condescendent en tot, però diu que sempre hi ha un sector més extremat; és el que no li agrada de la política.

“Practicant”

Carlos, ha passat 32 anys treballant les 24 hores del dia. Diu que es va casar als 23 anys perquè les senyores li tenien vergonya, perquè era fadrí. Festejava amb la seua dona des de segon de batxiller, ella anava a la Consolació i ell anava als salesians.

Carlos Font de Mora ha sigut una persona a qui han volgut tots, però ha tingut a son pare dins del taüt i ell estava fent la visita en la clínica per no tindre substitut. I el seu germà Vicent Font de Mora es va casar a Torremolinos i no va poder anar pel mateix motiu. Després es va equipar d’una emissora de ràdio, perquè li agrada molt la pesca, i si hi havia algun avís la seua dona li trucava i se’n tornava. Més avant l’ajuntament li va proporcionar un “busca”.

A les Alqueries ha assistit parts amb dos ciris, i baix del llit de la partera ple de conills i güitos. I li ha passat de demanar aigua i que li tragueren un poal d’aigua de la sèquia, ple de brosses. I això ho han fet ells i viuen les criatures. I el volen. I ha escaiolat cames sense aparell de rajos X.

Ens parla de les guàrdies passades amb Don Paco Bonilla a València, aprenent de parts perquè sabia el que li venia. Guàrdies voluntàries. I amb el traumatòleg per a les escaioles, perquè rajos X no en tenien. Feien les distensions dels ossos i ficaven l’escaiola. Alguns deien: “Tinc la cama torteta però mira, xafe fort”. No anaven a rehabilitació. I es va haver de comprar un congelador Ignis, dels primers que van eixir italians, perquè eren tants els regals que li feien que abastia als seus pares, als sogres, i no sabia on ficar les coses. “Perquè Carlitos ha sigut sempre Carlitos, però els ha donat la vida”. Els tres fills nascuts a les Alqueries, en casa els tres. [20 min.] I 32 anys en què cap company volia substituir-lo perquè ningú volia estar 24 hores treballant.

Carlitos va ser titular de la seua plaça, però van llevar al metge titular de les Alqueries i el van annexionar a Vila-real, i li tocava anar a l’ambulatori de Vila-real i damunt portar-se tota les Alqueries. I a última hora la seua salut estava per damunt, va deixar la titularitat i es va quedar en zona fins que va arribar el sistema nou. Ell i Don Octavio van fer el curs d’adaptació i va ser el primer en signar. Però sempre es va demanar la dedicació exclusiva a Alqueries del Niño Perdido. Les guàrdies sí que les feien a Borriana. Els van jubilar al mig de la plaça a quatre a la vegada: Don Golzalo Carda, mestre fill de les Alqueries; Amparo Vicent, que era una persona peculiar que exercia de periodista i de fotògrafa; Vicente Molés, que havia sigut director de la Caixa i havia aportat molt; i ell, Carlos Font de Mora. Allí al costat del que diuen “monòlit” (que diu, amb bon humor, que no és un monòlit).

Diu que va dur les pedres de la plaça, que venien de la Torrassa i se les van emportar a Vila-real, però va aconseguir tornar-les a les Alqueries, i li va dir a l’alcalde que “si no, li ficava el cap baix de les pedres”; van dur les pedres i ho van celebrar. Van fer coques en tomata i fins i tot va vindre el director dels salesians a beneir-les.

Van fer el primer “burladero” per als bous al mig de la plaça, que era de terra i era molt perillosa.

És dels que ha dut el sepulcre quan anaven al Caixer, perquè era dels alts de la època. A la mili va ser gastador, però no va fer quasi res: li van posar la bata blanca i estava en sanitat. A més, el general era cosí, Luis Carruana, casat amb Ma. Ángeles Font de Mora, germana de Lluís Font de Mora, que va ser conseller d’Agricultura socialista.

Biografia

[25 min.] Carlos Font de Mora Salmerón va nàixer en 1941, el dia de Sant Antoni, [divendres] 17 de gener. La seua família tenia les seues finques i les seues hisendes però no eren llauradors, era gent de carrera. Li preguntem com és que va nàixer a les Alqueries, i ens conta que son pare estava estudiant la carrera de metge, i va arribar la Guerra i quan es va acabar li van donar el títol de practicant. Son pare va fer a València una oposició que es deia APD [Assistència Pública Domiciliària] i li van donar la plaça a les Alqueries com a practicant. Això va ser en 1940. Carlos va nàixer al costat mateixa del Ciclistes, a la casa dita “del Bassero”, que va ser el comerciant més ric de tota la zona tarongera i a tots els pobles productors tenia el seu magatzem. Era tio de Manolo Molés Usó, el conegut periodista taurí. (…).

Va estudiar el batxiller als salesians, volia ser metge. Però eren quatre germans i els quatre estudiant, ell el major. Son pare tenia una asma bronquial molt forta, així que va optar per fer-se ATS i portar casa.

Diu que podem apuntar que ha sigut “l’intrús” més gran que ha hagut en el món: als 12 anys, en pantaló curtet, Carlitos anava a ficar injeccions per les Alqueries. I si algú es desmaiava no sabia si era un desmai o si l’havia mort amb una punxada. “Ningú sap lo que tinc patit en esta vida”; en aquell temps quan un practicant es ficava malalt no hi havia substitut.

Carlos està operat de càncer de gola i parla, diu que perquè el vol la Mare de Déu, i no entén per què el deixa cec ara. Però als 17 anys es va veure sol a les Alqueries assistint un part, perquè son pare li estava ensenyant, a banda que ell estava començant ja ATS; i li va entrar un còlic de fetge i li va injectar atrotina, que és el que hi havia aleshores. Son pare li va dir que quan s’alçara a orinar li pariria, perquè ja n’havia tingut quatre. Sí que va parir, però la criatura portava dos voltes de cordó pel collet. Anys després, estant ell per sa casa, va anar una rosseta cara ell, el va besar i li va dir: “¿Usted no sabe quién soy yo, don Carlos? Yo soy la que me asistió usted en la Morvedrina. [30 min.] Es que voy a amonestarme”. “Qué bonico!”, diu. Però ens conta que a la Mare de Déu no hi ha ningú que li haja resat més que ell.

Hi havia un metge, Don Manuel Enrique Escolano, que “era un portent” i el volia com a un fill, però tenia el geni molt roín i era autoritari. Diu que entre l’educació que li van donar a casa, començant pels seus avis, i este metge, va aprendre molt. Carlos va ser instrumentista del catedràtic d’urologia a la clínica de la Salut. A l’estudiar ATS ja sabia punxar, curar i fer-ho tot; Carlos va ser un estudiant exemplar, ajudava a son pare de dia i estudiava de nit. Li feien exàmens orals de 5 hores, perquè aleshores no hi havia assignatures: o s’aprovava tot o es suspenia tot Don Vicente Torralba Alfonso venia de València a fer-li electros a son pare i no els cobrava res, només volia que Carlos se n’anara amb ell a València. Diu que a València s’haguera fet ric, perquè treballava a la clínica de la Salut. Estava en la mili, anava a fer una operació, li donaven 3.000 pessetes d’aquella època i anava al Lauria vestit de soldat per a que li enlluestraren les botes.

Un dia estant en la mili va anar la guàrdia civil a casa de son pare i se’l van endur esposat a València, per pròfug i desertor. El comandant, que tenia molta confiança en ell, estava molt disgustat. Carlos va poder demostrar que li havien donat un mes de permís perquè li havia llevat dos ulls de poll a la dona d’un general. Feia de podòleg a canvi de permisos.

Fent de comadró

[35 min.] Ens conta que al no haver matrones, l’ATS s’havia de preparar per assistir els parts. D’assistir un part cobrava 92 pessetes… Diu que ara va a les Alqueries i veu criatures que ha dut al món; i la gent major li té respecte i estima. “Érem una família”. Allí tots eren “tios” i es coneixien pels malnoms.

Per assistir un part calia ser un home casat. Era una època distinta en què no tots tenien llum en casa i la corrent era de 125. S’escandalitza pensant com desinfectaven l’instrumental: ell el cremava amb alcohol. Aixina era la vida. La medicina era molt humanitària: la gent li tenia tanta confiança com a professional, que anaven a l’especialista i després li consultaven a ell els diagnòstics i la medicació. Temps en què tenia un malaltet i patia per ell. I recorda els cassos en què no ha pogut salvar als malalts, o salvar criatures mortes en parts assistits per curanderes. [40 min.] I un pacient dir-li que anava a tirar-se al tren, i al dia següent fer-ho, i els remordiments per no haver fet més. Educació i respecte, i dedicació exhaustiva: com li deia el Dr. Don Vicente Ros, no podia anar a veure el futbol a València per no faltar dos hores de les Alqueries. Però era feliç.

La dona tampoc no li exigia res; no van anar al cine des que la seua filla tenia 3 anyets (en té 50). Diu estar tan acostumat a no eixir, que ni han viatjat ni han fet res. 24 hores al dia, 365 dies a l’any. Per a les vacances li pagaven doble el mes, però no trobava substituts.

Conta com anècdota que aleshores els metges fumaven puros amb la creença que amb el fum el virus de la tuberculosi no atacava. Carlos ha sigut fumador empedreït.

Era ell qui feia el seguiment dels nounats: els pesava, etc. I de la vacunació. Diu que una vegada va tindre un problema amb un inspector, perquè ficava les vacunes escolars amb xeringa d’insulina; algú ho va comunicar i es va haver de justificar: amb una xeringa gran no podia mesurar la dosi correctament.