Conta Carlos que també controlava la salut dental dels xiquets, i això li val per introduir un tema important: diu que el pitjor que li ha passat en esta vida és que no els duien a reciclatge: ell estava assoles a les Alqueries, anaven eixint les tècniques modernes i s’havien d’adaptar sense ajuda. Per exemple, ens conta que en una ocasió li havia de llevar una sonda a un veí, i no coneixia el model [l’actual sonda de baló], que pareixia solt, sense esparadraps. Mentre s’enterava de com funcionava, el metge li la traure estirant i li va esgarrar la uretra. Eixe és el nivell de desinformació que hi havia. Els representants el visitaven a ell també i li passaven totes les literatures que eixien. Havia de fer extraccions de sang, saber quin tub era per a cada cosa; s’havia de fer els electrocardiogrames; havia de calcular la glucèmia i va fer un important treball de recerca… A les Alqueries, tanmateix, només era “Carlitos el practicant”. Entrava a l’ambulatori a les set del matí per a que els treballadors no pergueren una hora de treball, sense cap pagament especial. Hui fan un glucométer cada tres mesos i ell el feia totes les setmanes.
Ara no condueix, i diu que això “l’ha mort”. Mira darrere i diu que en hi ha pitjor que ell: té amics que ja no estan, s’ha de donar gràcies. Sa casa actual és un privilegi, amb piscineta i la mar a 20 metres. Viu a la Serratella, una partida que era quasi tota d’alcrieros. Diu que són “els més treballadors del món” Conta que se n’anaven tota la família a la verema i per no gastar s’emportaven fregits els conills i pollastres dels corrals en pots d’olives, amb les tapes soldades pel tio Pau, un fontaner. I quan tornaven de la verema es compraven dos fanecadetes d’hort. Diu que són treballadors i honrats com ells assoles, bones persones però també cabuts.
Li preguntem per sangries i sangoneres, ens diu que ell l’única cosa que ha fet són sangries. Les feien amb gillette. Conta una anècdota de quan estava estudiant: [10 min.] van avisar a son pare per anar a una casa perquè una dona tenia un fort dolor de mamella. La malalta els va dir que tenia un “pèl de mamella” i que no podia aguantar-ho; son pare s’obre la camisa i li diu: “Xica, mira si ne tinc jo i no plore i tu per uno quin escàndalo és este”. Un “pèl de mamella” era una mastitis. Son pare li va manar que li desinfectara el pit amb alcohol, li van fer un tallet baix del peçó i diu que deguere eixir litre i mig de porqueria. Aquella dona li va pegar un bes a son pare i li va dir: “Ja estic bona, don Carlos; ja estic bona”. Amb tot això, Carlos anava deprenent.
Fins que el van operar de la gola encara ajudava a D. Gustavo Traver a assistir bous. Diu que ha sigut un gran cirurgià, que li deien “el Maestro”. Com a anècdota conta que a un regidor de festes de les Alqueries el va agafar el bou en un “encierro”. Li va pegar tres cornades, la més xicoteta de 20 cm., les tres amb doble trajectòria. Don Gustavo li diu: “Maestro, l’operem o no l’operem?”. En la seua consulta, amb anestèsia local, van operar al regidor durant dos hores i tres quarts. Va assistir als bous fins a fa quatre dies. Quan venien els toreros a la plaça de bous de les Alqueries, Carlos tenia amistat amb tots ells: Enrique Ponce, el fill d’Adolfo Suárez, Juan José Padilla…
Tinent d’alcalde
Formació
I amb tot açò encara es va agafar faena com a tinent d’alcalde, una responsabilitat que li multiplicava el treball. Per poder-se preparar tot allò de l’ajuntament no dormia. Era, a més, el primer ajuntament democràtic. Es va aprendre de memòria el Libro de los ayuntamientos. Ens parla de Don Ángel Mirete Pina, secretari de l’ajuntament de Vila-real, [15 min.] advocat i metge dermatòleg, un home molt preparat que el va ajudar molt.
Aigües potables
A les Alqueries no hi havia aigua corrent, i al fer els primers 40 habitatges son pare i altra gent van comprar el pou d’aigua potable i hi van instal·lar l’aigua. Després això es va ampliar. Al final la Cooperativa de Aguas Potables El Molino va donar l’aigua. Estant de tinent alcalde la gent li deia que volia fer “quartos de bany” quan es casava un fill; a l’inspector d’obres, Carlos el convidava i el convencia que tot estava en ordre.
Don José Izquierdo Huerta
Ens conta que a les Alqueries van arribar tard tots els serveis (aigua potable, formigonat dels carrers…). Va haver un regidor de les Alqueries molt bo però que ho posava tot de la seua butxaca: Don José Izquierdo Huerta (que dóna nom a una avinguda). Diu que era un sant però no demanava res al poble. Era un comerciant que havia sigut carreter del Bassero, molt treballador, “un tros de pa beneït”. Conta que la dona es ficava insulina de matí i de vesprada; se n’anaven a Benassal i ell només pensava en què li portarien a Carlitos: dos formatges, un formatge tendre, llonganisses, mig corder… per a que estiguera amanit quan anara a punxar-la. El camp de futbol de la carretera de Nules es va fer en part sobre un hort del pare de Carlos, tirant de l’amistat; pensa que potser el va pagar ell. A les festes del Niño es feien els berenars i les coques i tot ho portava Lola, la seua senyora, berenar per a metges i tots els que estaven allí.
Altre que va fer molt pel poble és Don Juan Miralles: la cooperativa dels habitatges i tot allò. Diu que son pare li va ajudar molt, a Don Juan. Fins i tot en el Seat 600 de son pare es portaven els altaveus per fer el Via Crucis.
Canvis en l’ofici
Per fer la visita per les cases, quan era xiquet anava en bicicleta, amb una pila a la mà. Després en moto, i a continuació va tindre un 600, en un model descapotable perquè així el donaven abans: [20 min.] els 600 tardaven sis o set mesos, el seu només tres, amb 3.000 pessetes de diferència. Després es va passar a un 1500, R8, R7, R12, Citroën 2 cavalls, un Volkswagen Polo, R11, R20, el Ford Focus i l’Audi. Comprava un cotxe i als tres anys li donaven més que li havia costat i amb poc més, abans d’entrar al taller estrenava cotxe. Diu que va replegar moltes plogudes amb la motet, el cotxe se’l va comprar quan es va casar. Li van insistir perquè son pare tenia asma bronquial de quan la Guerra.
Carlos va agafar l’època en què s’injectava antibiòtic cada tres hores de nit i de dia. La penicil·lina anava en nevereta. Es quedava a dormir en cadires i mecedores en casa dels pacients. Els goteros no existien, els sueros eren autoinjectables, anaven a pressió, i a l’aplicar-los a les cuixes feien una bufa gran que l’organisme anava assimilant. Era dolorós i traumàtic. Quan van eixir els goteros hi havies d’estar damunt perquè se’n podien eixir. S’havien de planificar per la nit, perquè de dia hi havia tota la faena habitual. Quan hi havia un part calia fer moltes visites per veure si dilatava o no. També diu que arribava a la consulta i demanava paciència, i la gent era comprensiva.
Quant a l’ofici, diu que ha vist d’un extrem a un altre: Conta el cas d’una xiqueta de la família que van operar quan Carlos estava en la mili. [25 min.] Va anar el Marqués de Villaverde a ensenyar-los a fer l’operació, amb Don Carlos Carbonell Antolí, catedràtic i director del departament de Cirurgia de l’Hospital Clínic de València. La xiqueta es va morir i els infermers els la van amagar, perquè així parlaven amb les funeràries i s’emportaven comissions. Va parlar amb les monges i la van trobar: la tenien en un quarto d’agranar. La va agafar al braç amb una manteta, va buscar un taxi i la van dur de València a les Alqueries: conta que es va orinar damunt d’ell. Morien perquè no oxigenaven el cervell, diu; hui en dia es fa per catèter.
Seguint amb el tema dels canvis, conta que el seu gendre porta ja dos transplantaments de fetge. Per al primer, el fill de Carlos li va donar un quilo de fetge al seu cunyat. En el segon ja va ser de mort a viu. Està viu i vivint amb dos transplantaments. Era impensable quan va començar. Conta també un cas d’esclat de fetge per una agarrada d’un bou a la plaça de les Alqueries, i ara, ens diu, el fetge es reprodueix sense problemes.
Parla amb detall del viatge des de la penicil·lina a les medicacions actuals. Conta que l’aigua de les Alqueries és la més calcificada del món, bona només per produir càlculs de fetge i de renyó. Abans, una vegada al mes es feia el ban i omplien les cisternes de l’aigua de la sèquia. Qui tenia diners es feia dos aljubs, el segon era per a l’aigua del plogut, que sí que era sana. [30 min.] En aquells temps, al secà hi havia les manxetes, i moltes alquerietes treien aigua d’allí. D’altra banda, els que anaven a la sega de l’arròs contreien hepatitis, perquè per estalviar s’alimentaven de les anguiles, carpes i peixos que agafaven mentre segaven, i allò estava tot contaminat. Segueix contant-nos l’evolució en medicines: la gammaglobulina, la “flor de la sang”, va causar la irrupció de l’hepatitis C en les transfusions, que aleshores no es coneixia. Al principi la tuberculosi feia horror, però després van vindre malalties pitjors, com el càncer o la SIDA. Es pregunta què ens espera ara. Parla del seu càncer i com el va superar.
(…) Carlos i la seua dona van fundar la cercavila de Sant Cristòfol, van pagar els rotllos i el tio Ramon de la Creu treia els barrals de mistela: arribaven fins a la creu conduint i allí treien barrals de mistela!
Mentre criaven als seus fills es feien càrrec d’altres xiquets de famílies necessitades. Diu que es feien moltes coses humanitàries. Hi ha moltes coses i molt boniques…
(…) Ens conta d’amics que anaven a “mals puestos” i replegaven malalties venèries, aquí pagava medicines i curava… i a vegades parlaven malament d’ell. La sort, ens diu, és que altres anaven a contar-li-ho. [35 min.] Però té més per a contar de bonico que de lleig.
La filla va ser reina. Ell va dur a Matías Prats pare; va anar a per ell a l’aeroport de València.
Va ser acòlit del col·legi i sagristà; la missa de Sant Joan Bosco l’oficiava el cardenal Enrique Tarancón, al que coneixia molt perquè era amic de son pare. Un dia, fent d’escolà, estava revestint al Cardenal i li diu: “In illo tempore dicit Iesus discipulos suos: si furtáis comeráis, si non furtáis non tastaráis”; don Enrique li pega un calbot i li diu: “Això t’ho ha dit el teu papà, no és teu”.
La vellesa
Ens diu un poema seu de memòria. El va escriure pensant en son pare, que va tindre 13 infarts. En tots ells va tindre ocasió de tornar-li la vida. El poema es diu “Esperar”, i diu que ara ja li toca a ell:
ESPERAR
Vida sin sal ni pimienta
de los viejos es la vida,
triste vida del que espera
el final de su partida.
Tiene la cuesta vencida
y tan sólo espera el premio.
No salgas, hace frío.
Hoy tampoco: hace viento.
Y así un día tras otro
se va pasando el invierno.
Primavera: qué rara la primavera,
que hace honor a su buen tiempo.
Marzo ventoso y abril lluvioso
sacan a mayo lluvioso y ventoso.
Ya no te pueden llevar
las piernas que tanto anduvieron.
Ya no puedes caminar,
te quedas como un guiñapo.
Y sin a nadie ofender,
las sopitas y el rosario.
Y a esperar, siempre a esperar.
Això li va escriure al pare, i ara, diu, ja li toca a ell. “Perquè la vida és molt curta”. Confia en els fills, que lluiten per ell.
[40 min.] El seu germà menor, als 37 anys, va estar tres anys en coma vegetatiu per un tumor cerebral: un en la Fe, altre en el termalisme gràcies a [Joaquín] Farnós Gauchía, president de la Diputació, qui, amb Vicente Vilar, van aconseguir l’ambulatori de les Alqueries. Diu que Miguel Montes, l’alcalde, era un bon element, que va saber lluitar. Però el germà tres anys en coma, i tot i dur-li d’Alemanya el matalap i el somier per a que no es llagara, la seua dona li’l llavava i ell amb el bisturí havia d’anar llevant la carn llagada. Diu que desitjar-li la mort a un germà menut és molt trist, i eixes experiències les viuen els professionals. Conta d’una dona amb càncer de mama a qui, per vergonya, se li va eixir el pulmó entre mig de les costelles mentre estava curant-la. I això ho ha viscut en casa, i aleshores ni tan sols tenien guants.
Una ètica del treball
(…) Ens conta amb orgull que cobrava el que li tocava i no volia saber res d’iguales: no en va cobrar mai. Quan eren particulars sovint s’oblidava de cobrar-los i encara perdia diners.
Ell era molt cirurgià i tot li venia bé. A la seua dona, diu, la feia patir moltes voltes quan l’havia d’ajudar en cassos especialment crus.
Quan hi havia un atropellament a la carretera, tenien el cos tapat amb una manta, ple de moscardes. “Carlitos” va aconseguir que es fera una xicoteta sala d’autòpsies al cementeri. En una ocasió van atropellar a un home de les Alqueries i li va dir a un veí que tenia una furgoneta que el portara al cementeri. Va anar el tinent de Trànsit a “mamprendre’l”, i li va contestar que ell era el titular sanitari, i que quan el van replegar estava viu, però com s’havia mort l’havien dut al cementeri.
Ha assistit totes les carreres de la Plana, perquè és soci del Club Ciclista, sempre debades, i quan han pagat han buscat a altres. Anava mentre era debades. Precisament sobre el Club Ciclista de les Alqueries parlem de la seua categoria: Carlos ens diu que hi ha dos àrbitres de ciclisme internacionals. Agustín, que va ser regidor, i Ramon de Cantó. [45 min.] Estos li demanaven a Indurain que vinguera i venia enseguida.
Més sobre les Alqueries en els anys 50
(…) Conta d’un tal “Bombeta” que va tindre un ictus i, casat amb dos criatures, no podia treballar; son pare se’n va al senyor Izquierdo i li proposa organitzar un servei de recollida de fem amb carro. A la setmana hi havia un carret de llauna tapat, amb una porteta, i Bombeta tenia faena. Així va començar el primer servei de recollida de fem.
(…) Homes en bicicleta amb dos sacs de bajoques, al mercat de la bajoca de Vila-real. “Hi havia que ser valents”. Xiquets menudets portaven grans corbelles per als borregos o els bous que tenien al corral, normalment per a vendre’ls. I els que van baixar de dalt, igual de bons. Es ficaven en alquerietes que eren barraques fetes amb canyissos i algep; al millor tenien sis o set fills. Des del Baró, Carlos anava al de Saera, al “Salt del Riu”; a l’aigua potable i “al de la Bota”. Eixe era el seu recorregut, quan era un xiquet en bicicleteta, més tard en la Vespa, amb el 600 descapotable…
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!