La Marxa a peu pels pous de reg de les Alqueries, que es va realitzar el diumenge 30 de maig de 2021, ens va servir per pegar una última espenteta a la publicació sobre els pous de reg del Pla Redó que vam deixar inacabada a l’arribada del COVID-19. Es tracta d’una publicació incompleta que seguirem elaborant en els pròxims mesos, però que té un volum de treball molt superior als habituals: ha implicat nombroses visites, fotografies, mapes, un vídeo, molta gent consultada i molta bibliografia.

En primer lloc explicarem el recorregut de la Marxa pel pous: Es tracta d’un itinerari de prop de 14 quilòmetres que, com es pot veure en el mapa següent, ens du al Pou del Niño, al Pou del Pont de la Vez, al Pou de la Progressiva, a la bassa/capçal que està davant del Pou de Santo Domingo; al Pou del Colmenar, Pou del Salvador, Pou del Cabeçol, Pou del Palmeral i d’ahí a casa. Hem destacat en negreta els tres pous que estan en terme Alqueries, la resta és terme Vila-real.



I el següent mapa és el dels vint pous de reg presents al Pla Redó. En blau estan els 3 pous en terme Alqueries, en roig els altres 17 en terme Vila-real. També estan localitzades les tres basses de reg.

HISTÒRIA

La partida del Pla Redó es va transformar de secà a regadiu en un procés que s’inicia a principis del segle XX. En 1900 s’inauguren les primeres societats de reg, que fins a 1913 arribaran a ser-ne vint. Estes societats, amb els seus respectius pous de reg, són La Llibertat, Santo Domingo, Sant Vicent del Colmenar, La Progressiva, Santíssim Salvador, La Igualtat, Sant Isidre, El Coscollar, Sant Pascual, El Centro, Sant Blai, Sant Antoni, Explotació Agrícola, La Torrassa, Sant Jaume, La Fortuna, El Porvenir, Sant Josep, La Hidràulica i La Felicitat.

Aquests vint pous son els que s’han integrat en l’Agrupació de Regants Pla Redó. A banda, ens diu l’investigador Santiago Bosquet, en la partida de Pla Redó hi ha quatre pous més de societats històriques que reguen al terme de Betxí: Progreso Bechinense (1919), Cristo de la Piedad (1925), San Gonzalo (1925) i San Amado (1930). També trobem el Pou de Musoles (1910), que sí que rega en Pla Redó.

Ja hem dit que d’aquells vint només tres es troben en terme Alqueries: Sant Vicent del Colmenar, La Progressiva i el Santíssim Salvador.

Existeixen a més set “pous de sequera”, que s’utilitzen quan hi ha necessitat i que gestiona la Comunitat de Regants de Vila-real. Són els següents:

  • Bellaguarda
  • La Protectora del Mijares
  • Niño Perdido
  • El Pont de la Vez
  • El Palmeral
  • Suplemento del Mijares
  • La Primitiva de Cap de Terme

Estos eren els que s’utilitzaven per reforçar l’aigua del riu Millars quan per alguna sequera faltava aigua per a l’horta. Els pous de sequera son posteriors als del Pla Redó (1931-1932), i van deixar d’utilitzar-se per l’absència de grans sequeres que minvaren el cabdal del riu. Vicent Molés (“Vicent de la Creueta”) ens contava que els anys 70, durant una sequera forta, els van tornar a posar en marxa amb grups electrògens (la majoria no estan connectats a la xarxa elèctrica) per poder regar.

Els vint primers pous del Pla Redó estan integrats en l’actualitat en l’Agrupació de Regants Pla Redó S.C., que es va constituir l’any 2000 per a organitzar el reg localitzat. En este enllaç de la mateixa web es poden veure fotos dels pous abans i després de la restauració de moltes de les façanes; un molt bon treball que li ha tornat tot el llustre a aquells edificis centenaris. Estos pous són un patrimoni molt bonic i important, tant a nivell cultural com econòmic i etnològic.

A la graella següent hem organitzat les vint societats de reg cronològicament segons la seua data de fundació:

L’Explotació Agrícola Diumenge 28 de gener de 1900
La Fortuna (la documentació el data en 1900, però a la porta posa 1906) Diumenge 28 de gener de 1900
Sant Pasqual Dijous 17 de maig de 1900
Sant Isidre Diumenge 4 de novembre de 1900
El Porvenir Dimarts 5 de març de 1901
Sant Antoni Diumenge 17 de març de 1901
Sant Vicent del Colmenar Divendres 12 d’abril de 1901
La Felicitat Dissabte 27 d’abril de 1901
Sant Josep Dilluns 20 de gener de 1902
El Coscollar Diumenge 31 de juliol de 1904
La Hidràulica Diumenge 20 de maig de 1906
La Llibertat Dijous 15 de juny de 1911
Sant Jaume Diumenge 27 d’agost de 1911
La Progressiva Diumenge 3 de setembre de 1911
La Torrassa Diumenge 5 de novembre de 1911
Santo Domingo Dissabte 20 de gener de 1912
El Centro Diumenge 21 de gener de 1912
Sant Blai Diumenge 10 de novembre de 1912
El Santíssim Cristo del Salvador Dimecres 5 de febrer de 1913
La Igualtat Diumenge 9 de febrer de 1913

Escriptura de constitució de la Societat de regs La Felicitat, amb data de 27 d’abril de 1901.


Escriptura de constitució de la Societat de regs Sant Josep, amb data de 20 de gener de 1902.

És curiós observar que més de la meitat de les societats de reg es van constituir en diumenge, possiblement perquè era el dia que la gent es mudava, que no es treballava al camp i que podien acudir els propietaris de fora. La terra, segons l’Estudio del régimen de tenencia de tierras en el tercio sur del término municipal de Villarreal de los Infantes inclòs a l’Expedient de Segregació 1978-79, pertanyia majoritàriament a propietaris de les Alqueries, però també de Vila-real, Borriana, Artana, Betxí, Nules, València, Castelló, Vilavella, Tarragona, Tàrrega, Turís, Vall d’Uixó, Fondeguilla, Cullera, Mascarell, Onda, Atzaneta, Reus, Cirat, Aiòder, Almenara, Sagunt, Almassora, Tabernes Blanques, Geldo i Burjassot.

També ens resulta molt curiós el fet que moltes de les noves societats adoptaren noms associats al progressisme social (la Fortuna, el Porvenir, la Felicitat, la Llibertat, la Progressiva o la Igualtat), o noms pràcticament tècnics (l’Explotació agrícola, la Hidràulica) o topònims (el Coscollar, la Torrassa), front a allò més habitual que sempre havia sigut els noms de sants (Santo Domingo, Sant Vicent del Colmenar, Santíssim Salvador, Sant Isidre, Sant Pascual, Sant Blai, Sant Antoni, Sant Jaume, Sant Josep). Ens preguntem si hi havia diferències ideològiques entre propietaris, coneixent com eren aquells temps de turbulències i de polarització entre postures liberals i carlines.

UN GRAN ESFORÇ I EL CANVI EN L’AGRICULTURA

En estos anys es produeix el gran canvi del secà al regadiu en una part molt gran de l’actual terme de les Alqueries. El paisatge agrícola del secà era el mateix des de l’edat mitjana, caracteritzat pels cultius de garrofes, olives, vinya i altres fruitals de secà -figueres, ametlers i altres -, a més de cereal i xicotetes hortes poc productives, de vegades al voltant d’una sènia. En poc més d’una dècada prodigiosa canvia tot aquell paisatge, i amb ell les pràctiques agrícoles, molts costums socials i les rendes dels llauradors.

Els pous s’excavaven en vertical a pic i pala, barrenant si eixia penya forta i pujant l’escombro amb corriola, amb cabassets d’espart o de vímet. La majoria de pous són ovalats amb mides de 3 x 2 metres, i una profunditat a partir dels 60 metres; els treballadors havien d’anar baixant i fent-se l’escala al mateix temps. En tocar l’aigua subterrània s’introduïa un tub amb una bomba que quedava submergida en l’aigua. La bomba funcionava en principi amb motors de vapor, alimentats amb carbó. Abans calia baixar a canviar les bombes, ara es fa tot des de dalt amb maquinària. La mitjana del cabal que traïen els pous és de 3.000 litres per minut, però algun hi havia de menys.

Alguns dels pous (La Torrassa, El Porvenir, Sant Josep o Sant Blai, per exemple) conserven fumerals antics. Ens explica Santi Bosquet que alguns d’estos fumerals són respiradors, que s’utilitzaven per purgar l’aire a les canonades. Els pous que havien de regar a cotes més altes evitaven així rebentar les canonades i danys a les bombes, pel retorn de l’aigua per gravetat al deixar d’impulsar aigua. S’hauria de mirar bé si es veu boca d’eixida de fums en La Torrassa, El Porvenir i Sant Blai, però tot apunta que són respiradors. Estos tres, a més a més, no són els primers pous de les societats, i es van fer posteriorment en cotes inferiors al disminuir el cabal del pous originals. Així per tant, necessitaven impulsar l’aigua a cotes més elevades. Santi ens ha deixat fotografies  de les restes dels primers pous, que es poden veure més avall, al que se sumaria La Felicitat i Sant Antoni. El de Sant Josep sí que és un fumeral per extraure el fum de la màquina de vapor, i junt al de la societat Virgen de Gracia, “els Capellans”, són els únics fumerals de pous de reg que queden en peu a l’antic terme de Vila-real.

En l’actualitat allò que domina el nostre paisatge són les torretes de la línia elèctrica. Després de la Guerra civil i fins a la fi de les restriccions elèctriques en 1955, es tornaria a utilitzar forns, en esta ocasió per a produir el “gas pobre”, és a dir, els motors de gasogen. A les Alqueries, nombroses persones recorden com els motors d’extracció funcionaven amb corfa d’ametla. També hi havia motors d’oli, amb tecnologia dièsel, i altres enginys que historiadors més competents s’estan encarregant d’estudiar.

Aquells van ser anys de grans esperances, però també de treball molt dur rompent el terme, despedregant, anivellant per al reg, fent ribassos i taulars, excavant els pous, fent sèquies, sifons i reguers… Un treball per al que provablement caldria molta mà d’obra i que apareix reflectit a aquells dos versos de l’Himne a les Alqueries: «D’esforços i sacrificis/ el Pla Redó és tresorer».

Vicent Felip Sempere ha estudiat estes qüestions per al cas de Nules, i parla de com, per a poder finançar estes obres faraòniques que endeutaven als llauradors, hi havia pràctiques com donar les finques a mitges durant uns anys, o aprofitar els primers anys de la plantació per sembrar diferents tipus d’hortalisses.

Pasqual Usó (Pasqual “el Bassero”) ens conta que al pou del Centro, un any de sequera van perforar i va començar a eixir l’aigua i s’ho van haver de deixar tot baix, ferramenta i tot, per por a ofegar-se.

FUNDACIÓ DE LES SOCIETATS DE REG

Tornant a les societats de reg, què va passar per a que de sobte, en només 13 anys, hi haguera eixa efervescència històrica? Per què en eixe moment?

Hem preguntat de nou a Santi Bosquet Miró, un dels nostres grans experts en pous de reg. Ens recorda que cap a 1880 despega definitivament el comerç de la taronja i la seua exportació —alimentada entre altres per la crisi del raïm—, i els camps es multipliquen. A les hortes i zones tradicionals de regadiu s’ocupa tot l’espai, i després s’inicien les transformacions del secà. A Vila-real, en 1898 s’organitza l’associació “Pou del Madrigal”, a qui bategen humorísticament com “els Atrevits”, i s’obri la porta a la formació de societats de reg.

Vicent Abad ha estudiat les arrels del cooperativisme, que va permetre la unió dels llauradors en projectes comuns: Sindicats de Policia Rural, Sindicats i Societats de Regants i els Sindicats Catòlico-agraris[1] (a les Alqueries des de 1914), que donarien pas a les Caixes rurals i cooperatives agrícoles que perviuen en l’actualitat[2]. Recomanem també la lectura del text de Cristian Pardo Nácher sobre la fundació de les primeres societats de reg a la Plana[3].

Tenim en compte que el transport internacional s’havia accelerat (des de les Alqueries l’estació de tren, més el carregador i posteriorment el port de Borriana) i per tant s’obrien nous mercats a la taronja valenciana —que arribà a ser la principal font de divises de l’Estat espanyol—. Recordem també que en 1903 es crea a Borriana la “Liga de Cultivadores”, que, hi haguera o no productors de les Alqueries, facilitaria la pràctica del cooperativisme.

Ja sabem perquè va començar l’any 1900 i va haver eixa extraordinària efervescència, però… per què es va acabar en 1913? Potser es van esgotar els recursos hídrics, o les necessitats de més societats de reg per aquell territori? De nou Felip Sempere ens oferia algunes raons complementàries:

La crisi de la guerra europea dels anys 1914-1918, i les dificultats que aquesta va ocasionar per a la importació de carbó (necessari per als motors de reg), guano i altres matèries destinades al cultiu de la taronja, així com l’increment del cost del transport marítim i terrestre -derivat de la falta de carbó i del bloqueig dels ports de la Mediterrània- varen abocar en una greu crisi de la producció agrícola destinada a l’exportació, de manera especial la taronja.

MAQUINISTES I REGADORS

Quant a la mà d’obra fixa que exigia un motor de reg, durant molt de temps eren necessaris un maquinista/ mecànic, que pràcticament vivia a l’edifici del motor (sovint també el regador) i que l’alimentava i reparava quan calia, i el regador. En un primer moment el regador només seguia l’aigua, i eren els propietaris dels camps qui s’ho regaven, però més avant aquells es van fer càrrec de tot el procés. Durant els anys de postguerra, amb les restriccions al fluid elèctric, era habitual regar de nit, i era un treball molt pesat; els regadors solien anar amb els peus banyats en ple hivern, i sovint havien d’arreglar els cavallons dels propietaris més deixats. Els relats que ens han arribat són bastant lamentables.

Mentrestant l’edifici i el terreny al voltant del pou estava ple de vida: maquinista i regador es sembraven, solien haver parres i figueres, eren espais cuidats i era habitual que colles de joves hi anaren a berenar els dies de Pasqua o Sant Roc, per exemple.

Als pous solia haver una manxeta que donava aigua als passants, fins i tot hi havia qui anava a omplir aigua per a casa.

Quant al reg, quan veien que el turno es feia massa llarg recurtaven i regaven “bancà sí, bancà no”, per estalviar temps i aigua. Se solia regar a les 20 dies (tres setmanes), en terres treballades que bevien moltíssim.

També ens van contar els nostres informant de l’Agrupació de regants, Pasqual Usó i Vicent Molés, una antiga pràctica que transcrivim ací:

—En temps de molta sequera els pous tiraven l’aigua als camins i anava hasta les sèquies pa regar tota l’horta. Per les cunetes l’aigua anava hasta les sèquies pa regar l’horta. Per la nit quan se n’anaven, tots els motors tiraven avall pa regar l’horta.

—I alplegava a la sèquia de dalt i d’ahí l’arreplegaven.

—La canalitzaven ja pa regar tota l’horta.

ELS POUS, REFUGIS EN LA GUERRA

En la Guerra, en arribar el front a les Alqueries moltes famílies es van refugiar als motors de reg fugint dels bombardejos; quan sentien l’aviació baixaven per l’escala de caragol, tot i que no pareix molt clar que això els haguera salvat en cas de bombardejar l’edifici. Juan Salvador Vicent (“Juanito de la Resaora”) ho citava respecte de la família de Batiste Ventura; Pura Molés Safont parla de com van amagar a un germà seu que es va passar de bàndol; Blai López Ventura (“Blai de Perico”) va estar amb la seua família al motor de Sant Antoni; Enrique Vicent Molés (“Enrique Pixorro”, en entrevista inèdita) van estar a La Hidràulica; i Mn. Salvador Ballester Huguet al motor del Cristo de la Pietat. Hem recopilat tres testimonis en un xicotet vídeo de 7 minuts que podeu vore a continuació.

REG LOCALITZAT

El sistema de reg a pla, a manta o per inundació va durar fins a l’any 2000, en què va anar canviant-se pel reg localitzat per degoteig. En una entrevista inèdita realitzada en juliol de 2018, l’aleshores president de l’Agrupació de Regants del Pla Redó, Enrique Vicent Molés, ens contava com:

Es van llevar els vint homes que hi havia regant i se’n van quedar dos. Des dels pous es va concentrar l’aigua en tres basses, cada una d’elles de al voltant de 100 milions de litres. I sempre hi ha aigua i a regar a diari sense cap problema. Això ha evitat problemes també als horts: ja no cal fer cavallons (que es rebenten) [ni moure manualment els adobs orgànics o inorgànics]; es rega dos o tres hores diàries segons la calor que fa, la pluja que cau, l’època de l’any, etc. S’hi va fer una inversió molt forta que va rebre ajudes públiques del 40%.

*

Este és el nostre xicotet relat per a entendre la riquesa dels pous de reg i de les societats que els van formar. Hem de felicitar a l’Agrupació de regants i a cada societat de reg perquè han sabut entendre eixe valor i l’estan promocionant de forma impecable.

FOTOGRAFIES I DOCUMENTS

Finalment pengem fotos dels vint pous (per ordre cronològic) i textos facilitats per l’Agrupació de Regants del Pla Redó sobre la fundació dels tres que estan en terme Alqueries (Sant Vicent del Colmenar, la Progressiva i el Santíssim Salvador). Quan hi ha un pou previ també hem ficat imatges dels edificis, generalment en males condicions.

-L’Explotació Agrícola

-La Fortuna

-Sant Pasqual

-Sant Isidre 

-El Porvenir

-Sant Antoni

-Sant Vicent del Colmenar

-La Felicitat 

-Sant Josep

-El Coscollar

-La Hidràulica

-La Llibertat

-Sant Jaume 

-La Progressiva

-La Torrassa

-Santo Domingo 

-El Centro

-Sant Blai

-El Santíssim Salvador

-La Igualtat

***

[1] Vicente Abad (1990): “Els inicis de la cooperació en la citricultura valenciana”, en Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura: revista de recerca humanística i científica, 1990, núm.1, p. 123-137. Accessible a http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/4995/Citricultura_valenciana.pdf?sequence=1&isAllowed=y

[2] Vicent Felip Sempere (2000): «Aproximació a la Fundació del Sindicat Agrícola de Sant Josep de Nules”. Recull per a una història de Nules (Barcelona, 1977-Nules 2000). Caixa Rural de Sant Josep de Nules. Accessible a http://www.nulespedia.com/arxiu-item/aproximacio-fundacio-sindicat-agricola/

[3] Pardo Nacher, Cristian (2014): «Conqueridors del secà: el procés de fundació de les primeres societats civils de reg a la Plana de Castelló (1897-1914)». Millars: espai i història 2014, Vol. 37, p. 121-48. Accessible a https://raco.cat/index.php/Millars/article/view/328238/418758

*

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Títol Pous de reg al Pla Redó
Infomants Pasqual Usó “el Bassero”, Vicent Molés “de la Creueta”, Santiago Bosquet, Comissió de Cultura (Pasqual Arrufat, Batiste Balaguer, Vicente Miró, María Vicenta Peris i Rosa Ros)
Data d’entrada Dissabte 12 de juny de 2021

AGRAÏMENTS



Per realitzar esta publicació vam fer un recorregut pels pous en dos jornades de novembre de 2019, amb membres de l’antiga Comissió de cultura de l’Associació de Veïns, als que veiem a la foto de dalt (feta, per cert, al pou de Sant Pasqual): Vicente Miró, María Vicenta Peris (“alma mater” del projecte, en aquell moment secretària de l’Agrupació de regants), Batiste Balaguer, Rosa Ros i Pasqual Arrufat, i amb la generositat de Pascual Usó, “el Bassero”, com a cicerone d’excepció.

A més hem comptat de nou amb l’entusiasme d’Encarna Gimeno, que va organitzar la Marxa a peu, i de dos dels presidents de diferents societats de regants: de nou Pasqual “el Bassero” i Vicent “de la Creueta”. Cada vegada que parlàvem amb ells era un riu d’informació meravellosa.

Finalment també hem d’agrair la solvència investigadora i l’amabilitat de Santi Bosquet, el gran especialista en el reg a la nostra zona, que no ha tingut cap inconvenient en assistir-nos amb fotos i informacions tècniques i històriques.

Ha sigut un privilegi comptar amb tota esta riquesa en humanitat i coneixements, gràcies!