Títol Col·lecció de fotos d’Éder Bello
Informant Éder Bello Aparicio
Data de publicació Dimecres 29 de desembre de 2021

D’Éder Bello ja vam publicar una primera col·lecció de fotografies sobre L’estació de Borriana/ les Alqueries i el comerç de la taronja, i també una entrevista amb ella: Éder, Ederlinda Bello Aparicio. Entre l’abundant documentació que ens va deixar, hi ha també esta extensa col·lecció fotogràfica més familiar: fotos dels seus ascendents en Lleó, Astúries o Terol, i de la vida que passaren a fer a les Alqueries. El nostre és un poble acollidor a on han arrelat generacions de persones treballadores que han enriquit la nostra comunitat.

Són 82 imatges organtizades aproximadament per ordre cronològic. Entre elles hem organitzat alguns paquets perquè hi ha reportatges fotogràfics (de 6, de 10 i fins i tot de 17 fotos) que hem hagut d’agrupar.

Com sempre, en estes imatges familiars ens proposem la descripció d’una època o d’una xicoteta societat, amb tota la riquesa que això suposa. Intentem veure més allà de les persones retratades, les seues circumstàncies i les seues alegries.

Esperanza Gordón, àvia del pare d’Éder, en Cabornera, localitat pertanyent a Pola de Gordón (al nord de la província de León).

***

Rosaura i Aventino, pares d’Ernesto Bello i avis d’Éder, asturians. Ernesto pujava quan podia a veure la seua família asturiana. És una foto d’estudi de molta qualitat, amb el bon fer i el bon gust del principi del segle XX, obra d’un tal Winicio de Lleó, de qui no tenim més referències.

***

Ramona (àvia d’Éder) amb els seus fills Rafael i Ederlinda (sa mare) en Sant Joan de Penyagolosa. Éder ens fa observar que sa mare porta els pololos amb puntilla. Ens conta Éder que els pares de la seua àvia (els seus besavis) eren de Linares de Mora (Terol) i tenien la masia de Peñacalva, que tenia una grandíssima superfície. Després es partiria la propietat per a tots els fills. Això vol dir que estaven ben situats econòmicament, i Éder recorda que la seua àvia duia una manteleta de pell de cabra, un davantal “de recorte” (que l’utilitzaria la neta al teatre, com veurem) i en general vestien amb molta distinció. Ací la veiem efectivament amb el cabell pentinat amb “tufera”, vestida de negre molt estovada i amb una toca de llana. Foto segellada darrere: «J. Montañés. Fto y Pintor. Albocácer».

Com a anècdota, la família materna d’Éder encara són parent llunyans de Ramón Arcusa, del Dúo Dinámico.

Li preguntem a Éder per l’origen del seu nom (Ederlinda), del que només n’hi ha 120 a tota Espanya i que no apareix en el santoral. Ens conta que a sa mare volien ficar-li Esmeralda, però quan van anar a inscriure-la els van dir que ja estava inscrita, i que li havien posat Ederlinda com a la dona del metge basc que els va atendre.

***

Ederlinda i Rafael, mare i tio respectivament d’Éder. Ederlinda porta una nina i un palmito, i el seu germà un joguet que no identifiquem. En aquells temps no tots els xiquets podien tindre joguets així. Van molt ben vestits i molt ben calçats.

***

Tomás Aparicio (conegut com a “Tomás Sierra” perquè sempre estava per la muntanya), avi matern d’Éder, va baixar a la Plana 40, en acabar la guerra. Primer van estar a Nules, i contava que era un poble fantasma, amb les cases tombades o sense portes. D’ahí van anar com a casers a Torre la Mina. A diferència d’altres famílies que baixaren d’Aragó després de guerra, que venien el que tenien allà per a comprar ací, Tomàs i la seua dona, Ramona, no van vendre res, i les netes encara mantenen cases i terres al poble.

***

A la dreta, Graciliano Aparicio, tio d’Éder, i un amic, quan van baixar a la Mina.

***

Graciliano Aparicio en la mili.

***

Març de 1959. És la comissió de la falla de l’estació: d’esquerra a dreta: Antonio Palomares, un desconegut, Serrano, el tio Graci, el tio Aurelio, un altre desconegut i Vicente d’Embilio, el Llumero. La falla es considerava de Borriana, encara que l’organitzaven i gaudien persones de les Alqueries, i al programa de festes s’anunciaven comerços del nostre poble.

Graci era molt alt, son pare ja media al voltant de dos metres, una cosa inusual en gent nascuda en el canvi de segle.

***

Els pares. Joventut

Ederlinda i Ernesto, pares d’Éder, en una foto molt jovenets, possiblement dels anys 40.

***

Ernesto i Ederlinda es van fotografiar al mateix estudi. Darrere de la foto d’ell es pot llegir, escrit a mà amb llapis: “A mis queridos padres con todo el cariño su ijo E. Bello”. Éder ens comenta que en temps en què les dones anaven amb toqueta i mocador, Ederlinda mare ja anava amb abric, fent gala d’elegància.

***

Foto de boda feta per J. Alonso a Barcelona. La nóvia, com era habitual, anava elegant però discreta i vestida de negre, amb un ramell espectacular. Rafael, el germà d’Ederlinda, vivia a Barcelona, així que tenien a on anar.

***

La parella amb els vestits de boda, segurament a Barcelona també. Es van conèixer en guerra i després ell va eixir del seu poble, on havia de treballar en la mineria asturiana, per reunir-se amb ella a les Alqueries.

***

Infància

Foto d’estudi d’Ederlinda (“Éder”), ben aposentada sobre coixins.

***

Éder molt elegant.

***

Festes d’octubre a la plaça. Les tres xiquetes de davant són Mari Carmen la de Borràs, Águeda i Suni; Éder, molt més xiqueta, és la següent, darrere de Mari Carmen (de blanc), a la que sempre acompanyava. La xica més alta dos posicions més arrere és Paquita ‘la Mestra’.

En esta imatge és molt curiós veure com les dones que van a la processó passen fent equilibris per damunt de la tireta de pedres de la vorera, perquè la resta era de terra i estava enfangada. També ens sorprén contemplar a les dones amb el cap discretament tapat amb un velet, i l’ús de guants blancs i calces blanques com a complement a la moda.

***

La classe de Donya Dorotea, possiblement cap a 1950, a l’escola de la plaça (l’actual seu de l’associació de Jubilats i Pensionistes, a més de biblioteca). Éder ja no va anar amb ella, desconeixem l’any en què es va fer la fotografia però intentarem identificar a la major part de les alumnes. Com sempre, demanem auxili de qualsevol persona que puga ajudar-nos.

Després de guerra va tardar en lluir-se l’edifici de l’escola, que encara té descoberts els forats que es deixaven per a fixar les bastides (“mechinal”, en castellà). També ignoràvem que portes i finestres es tancaven amb pesades persianes.

El fotògraf no es va lluir molt i va deixar fora de l’enquadrament algunes pobres xiquetes.

***

Éder i María Vicenta Peris posen davant dels seus respectius pares. La xiqueta de l’esquerra és Lolita Mollar, cosina de María Vicenta. Estan a l’actual carrer Mn. Juan Miralles, davant de l’edifici dels Jubilats, anant cap a l’església. Haurien vingut caminant pel camí Artana (actual carrer Jaime Chicharro). Fotos Fabra, Castelló.

***

Pascual Sorribes i Éder, subjectada per son pare, van en una carrossa amb altres xiquetes i xiquets, pareix que vestits de comunió -amb el “segon trage”. Estan al carrer Sant Roc i eren les festes d’octubre. Al carrer sant Roc es feien carrosses i competien amb el “pany de Rússia” i el carrer del Niño Perdido, a vore qui feia la carossa més vistosa.

***

Éder amb els seus pares, Ederlinda i Ernesto.

***

Éder amb la seua veïneta Vicenta Soriano, filla del tio Batistet (Batiste Soriano, de qui hem parlat a la seua col·lecció de fotos o d’obretes de teatre; forner, fotògraf i director del Cuadro Escénico Alqueriense -el grup de teatre local). L’edifici de la dreta és la Duca i al fons la caseta blanca a on vivien les Bordentes i la de front a on vivia la tia Doloretes ‘la Sisena’.

Estes fotos de xiquets són quasi amb tota seguretat del tio Batistet, que retratava sovint a les xiquetes i xiquets del carrer. Estan a principi dels anys 60.

***

El mateix moment, ara amb el pare d’Éder, Ernesto Bello.

***

En la mateixa sessió de fotos veiem a Éder, Vicenta Soriano i Juan Vicente jugant en la Vespa del tio Batistet, provable autor d’estes instantànies. Amb la Vespa o amb una Gusi anava a treballar totes les nits a la panificadora de Vila-real, una vegada que van deixar de coure al forn de casa.

No s’aprecia exactament la matrícula del Seat 600 que veiem tot el temps, però per aproximació suposem que es va matricular a València cap a 1957-58 (el 600 va començar a comercialitzar-se en 1957). Aleshores el 600 era un luxe que encara no estava disponible per a tothom: pel preu però també perquè s’havia de demanar i s’adjudicava passat molt de temps. La moto porta matrícula de 1958.

***

Els xiquets del veïnat jugant a l’hort de la “Casa Fonda”, en una barraca de tomateres ja inactiva. Ací van més mudats, possiblement seria diumenge.

***

I ací pareix que siga la mateixa sessió que en la foto d’abans: els tres xiquets molt mudats i pentinats; Éder amb les seues fantàstiques trenes, que eren el seu pentinat habitual. Ens conta que en una ocasió li les van tallar i amb elles van fer perruques per a les seues dos ties asturianes.

***

Éder i Vicenta retratades pel tio Batistet, que aprofitava qualsevol ocasió per traure la càmera. Éder recorda el ninet amb què juguen, que “era el que més farinetes menjava de tot el poble”. Com tenien la farina debades, feien les farinetes i empapussaven al pobre nino, que tenia un foradet per posar-li un xupó. El carrer provablement encara era de terra, i els pisos de l’esquerra encara no s’havien fet.

Per la numeració aproximada de la matrícula del Renault Dauphine pensem que és de 1961; les fotos no seran de molt més tard. Al Dauphine li deien del malnom “el cotxe de les víudes”, perquè al tindre el motor i la tracció darrere, en les males carreteres espanyoles tenia molt poca estabilitat.

***

A Pasqua en l’hortet de la família Bello al riu. La tia Vicentica, mare de Juan Vicente i Vicenta; Éder amb son pare i sa mare, i amb tota seguretat el tio Batistet retratant-los. Potser la mare d’Éder encara no tinguera els 40 anys però el cavell blanc i la forma de vestir els envellia.

***

Tota la família d’Éder a les Alqueries: d’esquerra a dreta veiem a sa tia Rosario, son tio Rafael, sa mare Ederlinda, s’auela Ramona, son tio Graci (Graciliano), Éder (que ahí tindria poc més de 10 anys), son tio Aurelio, s’auelo Tomàs Aparicio i son pare Ernesto Bello; els tres tios eren germans de sa mare.

***

Tomás i Ramona, avis materns d’Éder, amb les veïnes Anita, Pilar Cantó i Ramoncín (Ramón Vicent). Van en carro cap a la muntanyeta de Sant Antoni (possiblement en gener de 1951), a fer la festa amb familiars i amics. Porten un carret molt curiós amb seients a cada vora. Home i dones van vestits de negre.

Ja s’ha dit que Tomàs va baixar a les Alqueries després de guerra, en 1940, i que va passar a fer-se càrrec dels camps de Torre la Mina, abandonats després de la contesa i amb la propietària en dificultats econòmiques. Era un gran carreter, i Éder ens parla de la seua passió per estos nobles animals. Conta que havia de pujar el correu de Nogueruelas a Linares; aleshores tenia un matxo que li deien “el Corzo” i quan hi havia molta neu li tirava el ramal, es tapava Tomàs amb una manta i enfundat amb polaines altes feia arribar el correu.

***

Al pare d’Éder ja el coneixem; està amb Pau Ros, pare de Rosa Ros Pons (i de la seua germana Lolita, clar), a qui ja coneixíem de la col·lecció de fotos de Rosa. Ernesto i Pau eren molt amics i anaven junts al futbol, al cine o a qualsevol altre lloc.

***

Treball

“La pelaora” de casa el tio Enrique. Graciliano Aparicio (“Graci”) carregant corfes de taronja al carro per dur-les a assecar al riu. Foto V. Melchor, Borriana. La pelaora estava al número No hem identificat en quin carrer està.

***

Graci llaurant en l’hort de la Casa Fonda, en un bancal partit per bons cavallons. Darrere veiem els fardos de canyes per fer les barraques per a l’hortalissa. Ens va sorprendre que treballara amb jaqueta; Éder diu que es vestien amb la roba que tenien, per a treballar feien servir la roba vella.

***

Una foto preciosa d’una activitat poc coneguda a les Alqueries: és un camió carregat de caixes de raïm Rosetti, una varietat que va fer furor aquells anys —i que continua sent una de les més apreciades—. Els caixonets porten imprés el rètol «ROSETI – ALCALA», que en un primer moment ens van fer pensar que la foto podria no ser de les Alqueries, però Éder va identificar al xiquet, José Ramón Vilar, que aleshores tindria 8 o 10 anys, i després als seus pares, la tia Sunsioneta y el tio Pepet, amos de Vilodi, que possiblement intentarien comercialitzar raïm. Pareix que anaven a pel raïm a Totana i a la Puebla de Valverde. No hem reconegut a les xiques, que podrien ser de les Alqueries.

***

Colles d’amics en festes

A l’esquerra del tot, baix Ernesto i darrere Ederlinda, i a la vora d’esta Carmencita ‘la Carrilla’. No hem pogut reconèixer a la resta; agrairem tota la col·laboració que ens pugueu donar.

***

A Torre la Mina


***

Al Palasiet de Santa Bàrbara

Conta Éder que al Palasiet de Santa Bàrbara (construït en 1849, dos anys després de plantar l’hort de tarongers, i reformat en 1912 tal com es pot veure en l’actualitat) son pare i sa mare anaven bastant, en bicicleta. Segurament coneixerien a algun propietari. Ací assistim a un dia de pícnic en què tretze o catorze persones (i algun xiquet que es veu per ahí) es mengen una paella. Algú del grup va fer este xicotet reportatge de 10 fotos en què els veiem menjant i de jugarota. Són fotos molt menudetes, de no més de cinc centímetres d’ample, que hem engrandit gràcies a la màgia dels escàners per veure-les amb molt de detall.

***

Inundacions, octubre de 1956

En octubre de 1956 es va desbordar el riu Anna i l’aigua va arribar fins al carrer Sant Roc. Ací veiem l’edifici de “La Duca”, a on ara està l’almacén de Guitarrilla, en front de Ca Cantó. A la dreta ja és l’hort de la “Casa Fonda”.

Les fotos les va fer Batiste Soriano. Anys després es van fotocopiar (són les còpies a què hem tingut accés) i es van distribuir-les a tot el veïnat, per organitzar una queixa que impedira obres sobre el riu que podrien provocar noves inundacions.

***

El carrer Sant Roc inundat en octubre 1956. Foto feta davant del número 30. Éder conta que amb només dos anys la tragueren per a que vegera el carrer inundat, i que conserva clar eixe record.

***

L’aigua del riu Anna saltant per la Bota, en octubre de 1956. Foto de Batiste Soriano, signada baix a la dreta.

***

La línia de ferrocarril València-Castelló-Barcelona amb un tren passant sobre el pont del riu Anna, en octubre de 1956. Foto de Batiste Soriano. Esta foto, ens conta Éder, la van enviar a Madrid perquè quan van doblar la via van posar unes vigues de ciment que arribaven prop de l’aigua, pensant que la llera del riu Anna està sempre seca; allò ho haguera convertit en una trampa i quan haguera hi hagut una riuada s’haguera produït una gran inundació. El tio Batiste Soriano va buscar la fotografia i la van enviar per a que vegeren que la inundació es podia produir, i van canviar l’estructura del pont. Éder va fer còpies d’estes fotos per a tot el veïnat, perquè el carrer Sant Roc, com hem vist, s’inunda quan es desborda el riu.

El tren que veiem encara anava a carbó. Éder recorda que els carbons eren com rajoles, i també que alguns hòmens majors anaven a arreplegar-ne per a revendre-ho i traure’s unes pessetes.

***

Festes al barri de Sant Roc

Éder ens parla de les festes al carrer, organitzades per una colla de joves de la mateixa edat que coincidiren eixos anys; de que compraven una vaca i feien un sopar al que anava molta gent, i paelles al carrer, cada paella per a cinquanta racions. En una ocasió se’n va entrar a la casa a on estaven els metges; don Octavio els deia que fugint se n’havia pujat al segon pis però la casa només en tenia un. És a dir, una riquesa d’històries que alimentaven la vida social del carrer. I del teatre, de les misses de campanya, de les processons, de les cavalcades, les xocolatades i tantes coses més. Com en altres barris, les festes es van acabar quan els joves es van dispersar cap a les seues obligacions, i ara només queden festes al carrer Sant Ramon, que resisteix perquè hi ha una família fent-se’n càrrec.

Ernesto, pare d’Éder, prenent café a l’antic Bar Cantó.

***

A continuació tenim algunes fotos de les festes de 1980. Com no hi havia pressupost per a fer moltes activitats, el veïnat va decidir fer teatre. En esta imatge, Domingo i Éder estan en plena representació. Éder ens conta que el mocador que portava podia tindre més de dos-cents anys, perquè era de l’àvia de la mare del seu avi! És el mocador del que hem parlat més amunt. L’obra era “La botiga del poal”, sainet en valencià estrenat en 1932, obra de Ligori Ferrer. Totes les activitats es feien al propi carrer.

***

D’esquerra a dreta, darrere Rafa Usó, Pepe Montagut, Juan Vicente (llegint el pregó), Éder, Vicenta, Inés, José Juan, Sílvia, Gisela i Paco, i davant Sergio (assegut amb la càmera), Montse, Ramón i Jorge. Les escarapel·les de les samarretes estan bordades totes a mà per Éder.

***

De darrere a davant i d’esquerra a dreta: Rafael, Salvador, José Juan, José Antonio “el Cartero”, Juan Vicente, Ramón (darrere de la “teja”), Sergio, el de Personat, Paquito ‘el Litro’, Yolanda (festera), Gisela, Silvia, Éder, Inés, Montse (festera), Domingo, Vicenta, la filla de Luisa López (festera) i Pepe Montagut, assegut davant sobre un caixó de fusta. Darrere tenen la imatge de Sant Roc, amb l’habitual iconografia de pelegrí. Sant Roc és patró dels pelegrins, invocat contra la pesta i les epidèmies; contra els mals de genoll i de pell. Va tindre una devoció molt important a les nostre terres que decauria amb la desaparició de les malalties infecto-contagioses —potser la pandèmia del COVID haguera sigut un bon moment per amparar-se en ell.

El treball i l’oci als almacens de taronja

No sempre és fàcil trobar fotografies de treball, tampoc de dins dels magatzems de taronja o de les relacions socials entre les treballadores. Éder en conserva algunes casolanes però que il·lustren molt bé la faena als magatzems i l’ambient amistós i juganer que s’hi vivia. Els magatzems eren (i en part ho són encara) famílies més o menys disfuncionals en què bona part de les dones deixaven durant uns mesos la dedicació familiar completa per treballar durament; a més s’establia una forta camaraderia amb la comunitat de companyes. Hi havia temps per a l’amistat, per a la rissa, els cants, la conversa i de vegades també per a festes com la que veurem més avall.

***

Dones treballant al magatzem de Vilodi. D’esquerra a dreta, Carmen ‘la de Poldo’, la Beltrana, la tia Asunción ‘la Pata’ i dos xiqüeles de la Vall d’Uixó.

***

Una vista més ampla de les instal·lacions del magatzem de Vilodi. La dona que mira a càmera al mig de la fila de l’esquerra és la mare del propietari de la cafeteria Colorets; i més a la dreta Clara, la mare de Juan Carlos el del forn. A l’altre costat la tia María ‘la Carreguina’ i Lola ‘la Tirora’. Les fotos pareixen de finals dels anys 70 o primers 80.

***

San Antoni

Una vintena llarga de companyes del magatzem de Vilodi (a on en treballaven més de cent) feren un dinar a la Muntanyeta de Sant Antoni; torraren carn, algunes portaren truites i un poquet de tot. Éder, Angelita i Lolín Chabrera que tenien cotxe anaven fent viatges per arrimar a les companyes a la Muntanyeta; estes altres eixien a peu per anar avançant, el cotxe descarregava i tornava a per més.

Les fotos no tenen una gran qualitat tècnica però són un preciós document de la convivència de les dones del magatzem. També són imatges molt boniques: els enquadraments són plànols generals que inclouen grans espais agrícoles, paisatges amples i horitzons diàfans; ens recorden als que es poden veure en pel·lícules de John Ford i altres virtuosos del far west.

***

Delfina Llorens i Montse ‘la Catalana’ disfressades de forma exòtica com a parella per a rebre a les companyes de forma còmica. Una altra xica portava la cua de la nóvia. Estan en els voltants de la Muntanyeta de Sant Antoni, amb una bona vista de la plana poblada de tarongers. A la Muntanyeta els cultius en desús encara són de secà: garroferes i ametlers florits a la dreta de la imatge. Més arrere es veu Betxí i com a fons Penyagolosa.

***

Una mostra del seu treball: taronges empaperades i un cabàs de palla o de palma.

*

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.