Títol Vicente Miró Huguet, ciclista
Informants Família Miró Peris
Data de publicació Diumenge 16 de gener de 2022

No hi ha cap dubte que Vicente Miró Huguet (1919-1960) és una de les figures majors en la història de l’esport a les Alqueries, en concret en l’àmbit singular del ciclisme professional. D’ell queda una memòria permanent, per part de persones que el van conèixer i d’altres que n’han sentit parlar. Fa molt de temps que lesAlqueriespèdia devia un treball que fera justícia a este “heroi dels anys 40”, com li digué el periodista Juan Osés (en un text que reproduïm ací baix).

Vicente Miró es cria en un context en què el ciclisme ja s’ha implantat com a esport popular. En la publicació Ciclisme a les Alqueries: 1905-1936 es pot veure la gran activitat ciclista que hi havia: la primera carrera organitzada al nostre poble de què tingam notícia és de 1905. En els anys 30 trobem al primer ciclista professional, Manuel Capella, i les primeres mencions a Vicent Miró el situen com a vocal en l’organització de la II Vuelta a Levante en 1930, quan encara no havia complit els 11 anys! De nou el trobarem citat com a vocal en el jurat d’una carrera celebrada en 1935 per a ciclistes sense carnet o no federats, organitzada per la Peña Ciclista Excursionista Los Luises de Villarreal, en què es disputava el Campionat d’Espanya. Amb només setze anys ja corria algunes carreres i continuava proper als àmbits organitzadors de les activitats ciclistes. En abandonar la competició, Miró va continuar lligat al món del ciclisme: durant els anys 1959 i 1960 va ser arbitre federat per la U.V.E. (Unió Velocipèdica Espanyola, actualment R.F.E.C. —Reial Federació Espanyola de Ciclisme). No coneixem la influència que puguera tindre en corredors i àrbitres com Batistes Cherta, que  en els anys 70 i 80 va ensenyar a Ramón Vicent, a Agustín Molés i a molts altres, i que van dur a una “edat d’or” del ciclisme a les Alqueries; per la quantitat i qualitat de les carreres (Volta a la Plana, Criteriums…), dels àrbitres (fins a sis àrbitres internacionals U.C.I.) o de l’afició (l’Sport Ciclista va arribar a ser el segon club més nombrós de l’estat). Estem convençuts que el mestratge de Vicente Miró va influir en tots estos esdeveniments.

El temps ha anat fent el seu paper, i de Vicente Miró es recorda bàsicament el triomf en la carrera Madrid-València (Gran Premio Cifesa, de 355 quilòmetres); però la realitat és que la seua activitat va ser molt intensa en els anys de postguerra (1941-1947), amb desenes de carreres i nombrosos i espectaculars triomfs. La seua família ha fet un gran treball de recerca per a recollir part de la història esportiva de Vicente Miró en la premsa de l’època; ací oferim una selecció de carreres, la seua menció en premsa i fins i tot dos pel·lícules del NO-DO en què es pot veure breument al campió. És un treball monumental que ens sentim orgullosos d’acollir.

Fotograma del NO-DO de 1943, en què es veu a Vicente Miró al final de la XXIV Volta a Catalunya.

A continuació es pot llegir la ressenya biogràfica que publicà Juan Osés a la seua completa pàgina de Facebook Noticiasyocio.es/deportistashistoricos (i que, amb la informació aportada per la família Miró Peris, ha quedat lleugerament obsoleta); una selecció de carreres (n’hi ha moltes més) amb accés a la premsa i vídeos; els equips en què va participar; una ullada al seu triomf en la carrera Madrid-València, que és la referència més coneguda a les Alqueries; una menció al Trofeu Vicente Miró; i finalment unes línies sobre la Penya Miró i els primers temps del Club Ciclista (Sport Ciclista Alqueriense), amb la transcripció d’un xicotet fragment d’una conversa inèdita amb Isabel Gascó i Ramón López (a qui vam entrevistar en una altra ocasió, podeu consultar l’entrevista d’història de vida que els férem ací: Isabel Gascó i Ramón López).

Volem aprofitar per felicitar a la família Miró Peris pel seu apassionant treball de recerca i agrair-los la seua col·laboració generosa en esta publicació. Vicente Miró Huguet, ciclista, és un patrimoni important per al seu poble, inspiració per a moltes persones que van formar la Penya Miró i després l’Sport Ciclista, i per tant de la gran afició que ha hagut a les Alqueries, de la gran activitat desenrotllada o del nivell dels seus àrbitres.

Contingut

«Vicente Miró, un héroe de los años 40»

Carreres destacades

Equips

Carrera Madrid-València (Gran Premio Cifesa, de 355 quilòmetres)

Trofeu Vicente Miró

La Penya Miró i l’inici del Club Ciclista

Conversa amb Ramón López i Isabel Gascó

«Vicente Miró, un héroe de los años 40»

Juan Osés

Vicente Miró Huguet nace en Alquerías del Niño Perdido, Castellón, el 25 de Julio de 1919. En aquel tiempo esta localidad es una pedanía de Vila-real. El futuro ciclista pertenece a una humilde familia de labradores. Vicente es el quinto de 6 hermanos.

Desde muy joven se ve obligado a colaborar en la economía familiar, aunque él elige una actividad distinta a la rural, ya que lo que le atrae es la mecánica. El futuro ciclista encuentra trabajo en los Talleres Tormo de la vecina localidad de Burriana. Esta empresa se dedica a la fabricación de maquinaria para confección y manipulado de la naranja, principal riqueza de la Comunidad Valenciana en aquel tiempo. Vicente inicia su trabajo como aprendiz, instruido por un oficial competente que le enseña adecuadamente los rudimentos del oficio.

LA GUERRA Y LA BICICLETA

Simultáneamente a su trabajo, el chaval se empieza a aficionar a la bicicleta. Esto ya ocurre para el año 1933, adjudicándose un par de años más tarde su primera carrera, celebrada en Alquerías. Esta victoria le anima a dedicarse con más seriedad a la bicicleta. Claro que una buena bicicleta de carreras que le sirva para competir en unas condiciones razonables no está a su alcance, por lo que llega a hacer un trato con su jefe. Don Salvador Tormo pone a su disposición la cantidad necesaria para adquirir una buena máquina, comprometiéndose Vicente a irle devolviendo el dinero prestado semana tras semana. Estamos ya en las fechas del levantamiento del 18 de Julio y el señor Tormo por motivos políticos tiene que exiliarse porque su vida peligra. Enterado de las penurias por las que pasa su ex patrón, a quien intervienen la empresa, Vicente Miró se presenta en el domicilio donde se encuentra su señora con 3 hijos pasando verdaderas calamidades. El futuro ciclista explica a la señora de Tormo la deuda que tiene contraída con su antiguo patrono y le abona la cantidad que faltaba por cobrar. Para siempre será querido por la familia Tormo por portarse de forma tan noble. Pero, claro, Vicente se había quedado sin trabajo, por lo que para ganarse la vida decide montar un pequeño taller de reparación de bicicletas en los corrales donde la familia guardaba las gallinas y los conejos.

VUELTA A LA COMPETICIÓN

Terminada la guerra, Vicente vuelve a la actividad deportiva y empieza a disputar pruebas de pista en el velódromo de Pobla Llarga. El año 41 alcanza en carretera un sonado triunfo en la Villarreal-Morella-Villarreal, una prueba muy valorada en la época, y uno más en el campeonato regional, por delante de otro ídolo valenciano, Antonio Escuriet. Acto seguido, se produce un nuevo corte en su trayectoria, ya que tiene que hacer el servicio militar. Su destino, el Quinto Grupo de Automóviles del Ejército de Tierra en Zaragoza. El ciclista Miró logra mantenerse en forma porque con cada permiso que le conceden, va y vuelve hasta su casa en bicicleta. Hay que tener en cuenta que, además de circular por las carreteras pésimas de la posguerra, en cada viaje de ida o de vuelta se mete entre pecho y espalda 300 kilómetros.

En el 42 hace segundo en el Circuito de la Ribera del Jalón, por detrás del veloz y potente Carretero y octavo en la Vuelta a Levante, clasificado a poco más de un cuarto de hora del vencedor Berrendero y por delante de Alberto Carrasco y Antonio Escuriet. En la segunda etapa de la Vuelta a España, con final en Murcia, Miró, que lo intenta siempre, se mete en el sprint del grupo principal que gana el inevitable Delio Rodríguez y él concluye en la sexta posición. En la tercera, que acaba en Valencia, se mete en un grupo de fugados de 5 hombres y hace el cuarto puesto. Alrededor de esos lugares anda en las siguientes etapas, siempre con los de delante. De hecho, después de la sexta se encuentra en el cuarto lugar de la General. Más tarde, agotado por el cansancio y el calor, cede en sus pretensiones de alcanzar el podio. Al final acaba, que no es poco, y lo hace en el puesto 12º, por delante de Olmos, el gran Vietto, Thietard, Camilla y Brambilla. En la Vuelta a Levante es el primero entre los de su categoría, tercera, por lo que le dan 975 pesetas.

En el 43 concluye la Volta a Catalunya en el segundo lugar, de nuevo por detrás de Berrendero y por delante del malagueño Antonio Destrieux. Ya en la segunda etapa había participado en una escapada junto a Blasco y Costa, siendo batido por este en la meta de Barcelona. En la tercera participa de otra fuga de pocas unidades, manteniendo su segundo lugar en la General. Junto a Sancho, Miró sigue durante toda la carrera enfrentándose a un invencible Berrendero. A pesar de las irregularidades y del caos organizativo propio de la época por falta de medios, Miró sigue entre los primeros en la General. La Volta continúa entre protestas y sanciones y para colmo una caída en un descenso en la etapa de Manresa, a pesar de lo cual recupera el segundo lugar en la General, a pocos segundos de Berrendero. En el Premio Bandinieres de Tarragona, carrera por puntos, hace el segundo lugar tras de Destrieux, superando a las figuras de la época.

  1. UNA TEMPORADA ESPECTACULAR

En 1944 tiene lugar la mejor temporada de su carrera, porque gana una etapa de la Vuelta a Levante, contrarreloj de 59 kilómetros, sacando más de un minuto a los especialistas Antonio Martín y Berrendero, y sobre los 2 minutos a Carretero y Langarica. En la ronda levantina gana el Premio de la Montaña, por delante del pequeño Lahoz, y acaba en la segunda posición de la general, a solo 3 segundos de Martín, por delante de Delio Rodríguez y Langarica. Además se impone en otra del Gran Premio Ayuntamiento de Bilbao, la quinta, y sube al podio de la Volta tras de Casas y Langarica. Para redondear su magnífica temporada, se alza con la victoria en una de las carreras más importantes de la posguerra, el Gran Premio Cifesa, o sea la clásica Madrid-Valencia, de 355 kilómetros, que organiza el periódico Informaciones. Miró triunfa bajo un calor sofocante. Tras una carrera tan dura como emocionante, bate por dos ruedas de ventaja a Sancho y Gimeno. El tiempo empleado, 13:10:12. Hubo numerosos pinchazos de forma que fueron muchos los retirados por agotar sus tubulares de repuesto. Miró, que hace una carrera excepcional, gana casi todos los premios del transcurso de la carrera e incluso el de la Montaña.

La anécdota de la prueba la relata el querido Juan Bautista Lloréns Cantavella en la revista Poble. Este cuenta que la carrera llega a Requena, donde estaba previsto un control y un descanso de media hora. Un amigo de Miró llamado José Rubert se encontraba haciendo el servicio militar en Valencia como estafeta motorizado. Fue a Requena para ver a su amigo Miró y este le dijo que se encontraba cansado, extenuado y sin ánimo de continuar, después de la paliza que llevaba encima. Rubert se hizo cargo inmediatamente de la situación. En realidad, lo que ocurría era que su amigo estaba muerto de hambre. Rubert le dio su almuerzo y la fruta que acababa de comprar. Con el estómago lleno pasó a un estado eufórico, cubriendo los últimos 70 kilómetros de carrera a un ritmo infernal. En el Paseo de la Alameda de Valencia se impone al sprint a los dos ases más arriba citados. La alegría para sus seguidores es grande porque en esa fecha, 25 de Julio de 1944, Miró cumplía 25 años.

En el nacional de ruta hace el cuarto, contrarreloj sobre una distancia de 150 kilómetros, tras de Berrendero, Martín y Carretero. En la Vuelta a Levante no tiene mucha fortuna. En la penúltima etapa sufre un desfallecimiento que le cuesta la carrera. En la última acaba en la segunda posición por detrás del vencedor final, Martín. En la General ocupa el mismo lugar, a 23 segundos de este. Le queda el consuelo del Premio de la Montaña, por delante de Lahoz. Efectivamente, Miró no era un escalador, pero en la media montaña subía con fuerza y se defendía bien.

SIGUE LA COMPETICIÓN

En el 45 gana una etapa de la Vuelta a España, Almendralejo- Sevilla sector en línea de la cuarta, batiendo al percherón Delio Rodríguez. En la General acaba en el vigésimo lugar y por puntos es el séptimo. Gana también la dura Vuelta a Los Puertos, por delante del escalador cántabro Gandaruca. En el 46 anda bien en las pruebas mediterráneas, por ejemplo, hace el quinto en el Circuito de Amposta, luchando con los Dorsé, Olmos, Costa, Gimeno… Concluye la Vuelta a España en el lugar 18º. En cualquier caso, la nueva generación de ciclistas mediterráneos, Serra, Masip, Poblet, Ruiz… les irá cerrando puertas a los héroes de su generación. Y vivir del ciclismo en España en esta época es una quimera. Finalmente, Miró se retira a los 28 años, en 1947, para emprender una nueva vida.

PUNTO FINAL, AUNQUE SU LEGADO DEPORTIVO CONTINÚA

Como el taller que tiene montado en casa de sus padres no reúne las condiciones mínimas necesarias, alquila un local más amplio en la Plaza Mayor de Alquerías. Instala en ese lugar un taller de bicicletas y motocicletas y adquiere un solar en el que construir su futura vivienda y para instalar el negocio en un lugar definitivo. En ese momento un grupo de jóvenes del pueblo, guiados por su amigo Manuel Meliá, deciden crear la PEÑA VICENTE MIRÓ. Ésta sirve para impulsar el ciclismo en la zona, organizando carreras locales. Como el número de socios se va incrementando, de ahí nace el Sport Ciclista Alqueriense, que hoy continúa en activo. Una de sus actividades fue la organización de criteriums en los que llegó a participar Induráin en los años 90. Alquerías del Niño Perdido fue además el lugar de salida de la séptima etapa, contrarreloj, de la Vuelta a España 92.

Volviendo a la narración sobre la vida de este excelente ciclista, el 30 de noviembre de 1960, conduciendo su motocicleta, un accidente acaba con su vida en Almazora. Vicente Miró fallece al día siguiente, 1 de diciembre. Con 41 años de edad, deja viuda, una hija de 7 años y un hijo de 5. Y, por supuesto, la memoria de un sólido campeón que realizó proezas dignas de un gran atleta, en tantas ocasiones en unas condiciones totalmente adversas.

Carreres destacades

Any 1941

Campionat Local de Vila-real:

Es disputava en Cap d’Any i va ser el seu primer triomf d’importància a nivell local.

Vila-real – Morella – Vila-real:

Primer gran triomf a una carrera de renom a nivell nacional i que actualment continua celebrant-se.

“Hoy se corre la primera etapa de la carrera Villarreal-Morella-Villarreal” (27-9-1941). Diario Mediterráneo.

“La primera etapa de la carrera Villarreal-Morella-Villarreal” (28-9-1941). Diario Mediterráneo.

Miró, brillante vencedor en el gran premio «Naranja» (Villarreal-Morella-Villarreal)” (1-10-1941). Diario Mediterráneo.

Miró, de Amposta, gana la Villarreal-Morella-Villarreal” (2-10-1941). Mundo Deportivo. La menció a Amposta és un error del redactor, ja que en la crònica escriu correctament que es de Vila-real.

Campionat Regional de Fons en Carretera

Victòria on es va imposar davant d’Escuriet, anterior campió Regional.

“Sobre el trayecto Valencia-Castellón-Valencia. Miró de Castellón conquistó el campeonato de Valencia. Y el gran Premio «Pedales Notario»” (1-12-1941). Mundo Deportivo.

“Campeonato regional ciclista de fondo en carretera” (1-12-1941). Gol.

“El campeonato regional de Valencia” (2-12-1941). ABC.

[Fotografia] (3-12-1941). Gol.

Any 1942

IV Volta a Espanya

Encara que va finalitzar el 12n de la general (per una infecció que va agafar), va arribar a estar 3er en la general, sent el ciclista revelació.

“IV Vuelta Ciclista a España… La revelación de la vuelta está siendo el modesto Vicente Miró, tercero en la clasificación general” (9-7-1942). Gol.

Vila-real – Morella – Vila-real

Nova edició d’aquesta carrera que va finalitzar tercer.

“Carretero gana el Gran Premio «Naranja»” (29-9-1942). Diario Mediterráneo.

Circuit “Ribera del Jalón”

Es va disputar en Saragossa i va acabar el segon.

“Carretero, vencedor del Circuito de Jalón” (17-10-1942). Gol.

Any 1943

Carrera Nacional Lliure de Categories

Es va disputar a Castelló, al Passeig Ribalta.

“Miró, ganador de la carrera de ayer” (18-6-1943). Diario Mediterráneo.

XXIV Volta a Catalunya

Va aconseguir el segon lloc de la general sense cap altra ajuda que la seva pròpia i posant en dificultats al vencedor, Julián Berrendero. Adjuntem també unes imatges del NO-DO on apareix un moment (minut 1:05). Sols apareix eixe segon, però es pot vore de cara.

“La XXIII vuelta a Cataluña…  El valenciano Miró segundo de la general” (13-9-1943). Mundo Deportivo.

II Circuit d’Agramunt

Va quedar tercer en aquesta prova i plantant batalla a corredors de més rellevància, com Julián Berrendero entre altres.

“Delio Rodríguez, del Barcelona, triunfó al sprint en el II Circuito de Agramunt” (16-9-1943). Mundo Deportivo.

I Gran Premi Blandinieres

Carrera en què va quedar segon i també amb molta disputa amb el vencedor, Destrieux.

“Destrieux, brillante vencedor del «I Gran Premio Blandinieres»” (25-9-1943). Diario Español.

“El I Trofeo Blandinieres disputado ayer en Tarragona” (25-9-1943). Mundo Deportivo.

Gran Premi “Ciclos Cataluña”

Es va celebrar a Calella i Vicente Miró va quedar segon. Aquest tipus de carrera que era a l’esprint no era propici per a Miró ja que ell era més de fons.

“El Gran Premio Ciclos Cataluña que se corre hoy, en Calella” (26-9-19433). Mundo Deportivo.

“El Gran Premio Ciclos Cataluña proporcionó a Delio Rodríguez una nueva y brillante victoria. Miró y Murcia en los lugares de honor y los modestos Bosch y Solá grandes animadores de la carrera” (27-9-19433). Mundo Deportivo.

Campionat Regional de Fons en Carretera

Va acabar segon, fou el vencedor Escuriet.

“Rafael Escuriet gana el campeonato regional ciclista de Valencia” (27-10-1943). Gol.

Any 1944

Vila-real – Morella – Vila-real

Altra edició en què va acabar sent tercer en la general.

“La V edición de la prueba Villarreal-Morella-Villarreal” (30-5-1944). Diario Mediterráneo.

Campionat d’ Espanya de Fons en Carretera

En aquesta carrera participen una selecció dels 15 millors ciclistes d’ Espanya; aquest any va ser el debut de Miró, i va acabar el 4rt.

“El Campeonato de España fondo carretera para profesionales” (2-7-1944). Mundo Deportivo.

“El Campeonato de España de fondo carretera” (3-7-1944). Mundo Deportivo.

IV Gran Premi Cifesa Madrid – València

La carrera tan anomenada i sonada a les Alqueries, que conta tan vivament Juan Osés al text anterior (i de la que parlarem més un poquet més avall).

“El Gran Premio Cifesa” (26-7-1944). ABC.

“Miró vence en el gran premio Cifesa” (26-7-1944). El Diario Vasco.

“No strangeiro: Ciclismo” (26-7-1944). Stadium (Portugal).

“El valenciano Vicente Miró, de la A.C. Montjuich, magnífico vencedor al sprint” (26-7-1944). Mundo Deportivo.

“La Prueba ciclista Madrid-Valencia se la adjudica brillantemente Vicente Miró” (26-7-1944). La Vanguardia Española.

“Vicente Miró gana la prueba Madrid-Valencia” (26-7-1944). La Voz de España.

“A una temperatura de 45º al sol, VICENTE MIRÓ triunfa en la carrera ciclista MADRID-VALENCIA” (26-7-1944). Marca.

Carrera a la Australiana

Celebrada a València, on va ser el vencedor.

“Carrera a la australiana” (30-7-1944). ABC.

Gran Premi de Bilbao

Va quedar quart de la general i va vèncer l’última etapa.

“Gándara, ganador del Gran Premio Ciclista de Bilbao” (22-8-1944). El Diario Vasco.

“Gandarilla” (22-8-1944). La Voz de España.

XXV Volta a Catalunya

Va ser tercer a la general.

“La XXIV Vuelta a Cataluña (Gran Premio Pirelli)” (4-9-1944). Mundo Deportivo.

Gran Premi “Ciclos Catalunya”

Nova edició d’aquesta carrera on fou el vencedor. Tal i com hem explicat, aquest tipus de carrera no era el seu fort.

“V. Miró, del equipo Galindo, obtuvo un brillante triunfo” (27-9-1944). Mundo Deportivo.

Campionat Regional de Fons en Carretera

En aquesta carrera li va guanyar al gran campió Escuriet (vencedor de l’any anterior).

“Vicente Miró, del equipo Galindo, gana el campeonato valenciano de fondo” (19-10-1944). Mundo Deportivo.

Volta a la Regió Valenciana

Va quedar segon a sols 3 segons del vencedor.

“Antonio Martín vencedor absoluto y Vicente Miró segundo clasificado” (30-10-1944). Mundo Deportivo.

Carrera “El Pavo”

Se celebrava a Castelló i va quedar segon; el vencedor fou Ignacio Orbaiceta.

“Orbaiceta ganó el domingo la carrera de «El Pavo»” (17-12-1944). Diario Mediterráneo.

Any 1945

V Volta a Espanya

En aquesta edició va aconseguir un únic triomf d’etapa (Almendralejo – Sevilla).

“Hoy con la etapa Madrid-Salamanca (212 kilómetros) empieza la V Vuelta Ciclista a España” (10-5-1945). Mundo Deportivo.

“Miró llega el primero a Sevilla. La etapa se corrió con 48 grados al sol” (14-5-1945). La Hoja del Lunes.

“En la jornada de ayer vencieron Gimeno contra reloj y Miró en la etapa de la tarde” (14-5-1945). Gol.

“DELIO RODRÍGUEZ mantiene su ventaja” (15-5-1945). El Diario Vasco.

“V Vuelta Ciclista a España” [classificació i foto] (16-5-1945). Gol.

Campionat d’ Espanya de Fons en Carretera

Com s’ha dit en l’any anterior, participen una selecció dels 15 millors ciclistes d’ Espanya. Este any va acabar el 6é. Pel que diu “Mundo Deportivo” va participar estant malalt.

“Esta mañana se corre el campeonato nacional ciclista fondo en carretera” (29-6-1945). Gol.

“El catalán Jimeno ganó ayer el XLIV campeonato de España de ciclismo” (30-6-1945). Gol.

“Juan Gimeno, del equipo Galindo, nuevo campeón de España de fondo en ruta” (30-6-1945). Mundo Deportivo.

Volta a “Los Puertos”

Aquesta carrera la van acabar només 3 corredors, la resta de participants van entrar 50 minuts després i no es van classificar perquè ja s’havia tancat el control.

“Vicente Miró, sobre tubulares Galindo, vencedor de la vuelta a Los Puertos” (2-7-1945). Mundo Deportivo.

“Miró, vencedor de la prueba vuelta a los puertos” (3-7-1945). ABC.

Campionat Nacional Ciclista per Regions

Formava equip amb Bernardo Ruiz i Cipriano Elis. Van quedar en segona posició. En aquest NO-DO apareix en vàries ocasions però d’esquena (el dorsal que portava és el 2, Elis l’1 i Ruiz el 3).

“Cataluña conquista por segunda vez el Campeonato nacional ciclista por regiones” (8-10-1945). Mundo Deportivo.


Carrera de “El Pavo”

En aquesta edició va quedar segon (després que rectificaren que no havia guanyat ell sinó Fuentes; així estava de renyit).

“El castellonense Fuentes ganó la gran carrera del «Pavo», que tuvo grandioso marco en el Estadio… Miró y Olmos, que lograron el segundo y tercer puesto, hicieron también una gran carrera” (26-12-1945). Diario Mediterráneo.

Any 1946

I Trofeu de la Magdalena

Es va celebrar a l’estadi Castàlia, que tenia una pista de cendra.

“Vicente Miró, gran triunfador del I Trofeo de la Magdalena” (27-3-1946). Diario Mediterráneo.

VI Volta a Espanya

Encara que va quedar en 18na posició de la general, es pot destacar un quart lloc en l’etapa Múrcia – València.

“La VI Vuelta ciclista a España” (16-5-1946). Mundo Deportivo.

Volta “Valle de Léniz”

L’últim triomf que va aconseguir —que cregam nosaltres en base a tota la documentació que tenim recopilada.

“Miró vence en la Vuelta al Valle de Léniz” (17-8-1946). El Diario Vasco.

“Miró triunfa en la VIII Vuelta al Valle de Léniz” (17-8-1946). La Voz de España.

Campionat d’Espanya de Fons en Carretera

En què hem dit que participava una selecció dels 15 millors ciclistes d’Espanya, no hem localitzat documentació i no hem pogut saber si va participar.

Any 1947

Campionat d’ Espanya de Fons en Carretera

(L’esmentada carrera entre els 15 millors ciclistes d’Espanya) Va quedar el 12é.

“Bernardo Capó, de la U.D. de Sans, nuevo campeón de España en ruta” (30-6-1947 ). Mundo Deportivo.

III Campionat d’Espanya per Regions

Va formar equip amb Bernardo Ruiz y José Pérez, i acabaren els tercers.

“Cataluña ganó el Campeonato de España por regiones” (6-10-1947). Mundo Deportivo.


Equips

Tornant un poc al fil de l’etapa esportiva del nostre avi, pel tema dels equips que va formar part així com alguns companys, posarem els més destacats, que han segut més coneguts a nivell nacional, internacional o que han tingut algun tipus de relació professional més estreta:

  • U.D. Sans (1941)
    • Cipriano Elys: Va correr el Tour de França i va ser company de la selecció de la Regió de València a l’any 1944 i 1945.
  • C.A. Zaragoza (1942)
  • U.D. Sans – Pedal Notario (1943)
    • Ignacio Orbaiceta: Va obtenir algunes victòries en etapes de la Volta a Catalunya entre altres. És conegut perquè va fundar la marca d’electrodomèstics “Superser” (ja desapareguda).
  • A.C. Montjuic – Galindo (1944): D’ aquest club hem descobert que fou el Capità de l’equip.
  • Valencia F.C. (1944)
    • Delio Rodríguez: Guanyador de tres edicions de la Madrid – València i de la Volta a Espanya de 1945. A més continua sent el corredor que més etapes ha guanyat de la Volta a Espanya.
    • Diego Chafer: Va quedar el segon de la Madrid – València de 1943; va guanyar altres carreres com la de la “Ribera del Jalón”; etapes de la Volta a Catalunya, i va ser company en la selecció de la Regió de València a l’any 1944.
  • D.C. Manresano – Galindo (1945): Baix el patrocinador “Galindo” es van unir 2 clubs ciclistes (el D.C. Manresano junt amb U.C. Hospitalet) i alguns corredors independents per a formar equip.
    • Delio Rodríguez
    • Julián Berrendero (independent): Guanyador de la Volta a Espanya de 1941 i de la Volta a Catalunya de 1943.
  • U.D. Sans – Pirelli (1946)
    • Bernardo Ruiz: Primer espanyol en aconseguir el primer pòdium de la general del Tour de França (3er), va ser company de la selecció de la Regió de València el 1945.
    • Ignacio Orbaiceta
    • Miguel Poblet: Primer espanyol en vestir el maillot groc del Tour de França i primer ciclista que va guanyar el mateix any (1956) etapes del Giro d’Itàlia, Tour de França i Volta a Espanya.
    • Miguel Gual: Llegenda del ciclisme espanyol i referència del ciclisme a Mallorca. Primer ciclista amb sou a l’any 1945.
    • Guillermo Timoner: Formava part de l’equip però participava a les carreres de pista que era la seua especialitat. Fou sis voltes campió del món de mig fondo en pista.
  • Dalton Auto – Firestone (1947)
    • Dalmacio Langarica: Guanyador de la Volta a Espanya de 1946.

Carrera Madrid-València (Gran Premio Cifesa, de 355 quilòmetres)

La tan sonada i comentada “Madrid – València”, celebrada el dimarts 25 de juliol de 1944, és la carrera que més va impactar en l’àmbit local i també va tindre molt de renom a nivell nacional. És un tema que ha eixit en moltes de les nostres entrevistes: Ramón Vicent conta que son pare, que treballava de comerciant de taronja a Madrid, li va dur allí la bicicleta; Éder Bello també anomena la bicicleta guanyadora, que va estar algun temps en sa casa, i Ramón López anomena el seu impacte en el fragment que reproduïm més avall.

Pel que sabem d’aquesta carrera:

  • Es van disputar 4 edicions
  • Només hi ha 2 corredors que l’han guanyada: 3 edicions Delio Rodríguez (1941, 1942 i 1943) i la quarta i última edició Vicente Miró (1944).
  • Miró va participar també a les edicions de 1942 i 1943

I lligant un poc sobre aquesta carrera, pareix ser que la Penya Vicente Miró (o Penya Miró) va nàixer per aquesta victòria (no ho podem dir amb molta certesa perquè no tenim cap tipo de documentació, sols els que ens han pogut contar un poc de passada, per tant no podem verificar si va ser així o realment va ser més tard quan la van crear). Manuel Meliá, que era molt amic del ciclista, va ser el que va promoure aquesta Penya junt amb més gent.

També el que sabem és que l’Sport Ciclista Alqueriense es va fundar a partir d’aquesta penya (podríem dir que es l’evolució d’aquest grup d’amics i seguidors de Vicente Miró que cada vegada es feia més gran). De fet a l’acta fundacional es diu que es va constituir al local de la Penya Miró.

Com s’ha vist, existeix molta premsa del IV Gran Premi Cifesa de 1944, fins i tot s’ha localitzat una xicoteta ressenya a un diari portugués. També és possible que al diari Marca hi haja fotos de la carrera, però de moment només s’ha pogut localitzar la notícia que adjuntem. A més a més, com que la carrera es va realitzar el 25 de juliol (Sant Jaume), festa gran a València, és possible que diaris com Las Provincias o Levante-EMV publicaren alguna cosa, però no hem trobat exemplars a les hemeroteques.

Trofeu Vicente Miró

Respecte al Trofeu Vicente Miró com a tal, desconeixem com va aparèixer, quan i què organitzaven; pareix ser que va ser proposta de Ramón Vicent (“Ramón de cantó”). Pel que sabem aquest trofeu va evolucionar primerament com a Volta Ciclista a la Plana Baixa – Trofeu Vicente Miró (la primera edició es de 1981) i posteriorment com a Gran Premi Alqueries – Trofeu Vicente Miró (primera edició en 2002). L’any 2009 va ser el XXXV Trofeu Vicente Miró (VIII Gran Premi Alqueries – XXXV Trofeu Vicente Miró per a ser exactes). Aquests trofeus no es celebraven tots els anys pel qual no tenim cap seguiment exacte dels anys en què es van disputar. Possiblement a l’Sport Ciclista Alqueriense tindran documentació de totes les activitats.

La Penya Miró i l’inici del Club Ciclista

De la Penya Miró tenim notícies molt parcials i algun anecdotari; molt prompte passaria a ser el Club Ciclista. Sabem que van tindre un himne i ens han contat que la banda de música, al no disposar de molt de repertori en aquella època (anys 40-50), l’assajaven sovint perquè és el que tenien més a mà.

Els diumenges, quan no hi havia carrera, feien balls; venia un mascareller que tocava l’acordió. Anaven canviant de lloc perquè estava prohibit: al Molí Font, a la Mina, passant la via, a la Creueta… cada vegada a un lloc distint, sempre amagats de les autoritats. Al document “Acuerdo del Ayuntamiento Pleno de Villarreal de los Infantes, de 3 de febrero de 1.950”, que forma part de l’Expedient de segregació de 1948, l’alcalde de Vila-real, Vicente Peris Nácher, desestima la segregació amb dures paraules, i entre altres perles diu que l’única entitat cívica és un “mal llamado Club Ciclista nombre bajo el que se encubre una Sociedad que vino dedicando su local a salon de bailes y deprimentes espectaculos de variedades que todos recordais que tuvieron que ser prohibidos”.

La Penya, després Club Ciclista, organitzava carreres els caps de setmana, que circulaven per camins de terra. Els corredors portaven “pantalons xurros”, bombatxos, perquè no podien anar ben equipats.

Vam quedar una vesprada amb Ramón López i Isabel Gascó per a preguntar-los per Vicente Miró Huguet i per la Penya Miró, de la que Ramón fou fundador amb el número 12. Isabel i Ramón són informants de luxe i bons amics per a lesAlqueriespèdia des de la seua entrevista que tant vam gaudir.

En 1942 Vicente Miró va correr la IV Volta Ciclista a Espanya. Eixe any Ramón López complia 13 anys, Vicente Miró ja era una figura però continuava arreglant bicicletes, i va arreglar una bicicleta “de manillar catxo” per a que entrenaren els xiquets del poble. Ahí comença la conversa a Isabel i Ramón.

Conversa amb Ramón López i Isabel Gascó

Isabel Gascó (nascuda en 1932).- Miró va comprar una bicicleta de manillar catxo, que no n’hi havien per ahí. La va arreglar ell pa que s’entrenaren, i hi havia u que li dien “Vilero” de malnom, i li dien: “que este quan té que baixar de la bicicleta? Què té que ser tota la vesprà pa ell?”. I Miró, amb una clau inglesa: “Tu, Vilero, baixa, que els atres xiquets tamé volen pujar”. (…)

Ramon López (nascut en 1929).- Ahí a on està el banc vàem montar la Penya Miró, i érem… 14 em pareix que érem; 14 ó 16.

Isabel: Tu quin número tenies?

Ramon: El 12.

Vosté era jovenet entonces…

Ramon.- Tindria 17 ó 18 anys (1946-47). (…) Vaig anar a servir l’any 50… Pues no falla. Ho va muntar ahí; vam parlar… primer vam parlar amb l’amo pa que mos alquilara… ahí baix que tenia un quartet. I mos ho va alquilar. I si no recorde mal, no mos va cobrar res. Estàvem allí debaes. En después vam tornar a parlar amb ell pa que mos alquilara el Cicliste, lo que és el Cicliste. I mos lo va alquilar. Ahí sí que pagàvem; tampoc era una cosa de l’atre món, perquè hi hava molta amistat ahí. I mos lo va alquilar i mira si han passat anys i encà estem ahí. I quan van fer la carrera que va guanyar ell encara hi hava més bum i encà hi hava més gent. Lo que és que han anat morint-se morint-se i n’entren pocs.

Isabel.- I el tio Teulà no cobrava alquiler d’ahí?

Ramon.- Sí, però tampoc cobrava… cobrava poquet.

Isabel.- Domingo cobrava alquiler. I ahí tamé era de Domingo i no vos cobrava?

Ramon.- Ahí no mos cobrava res. Ahí ho vam montar: “ja ho arreglarem, ja ho arreglarem…”, i no ho vam arreglar mai. Vull dir-te que… Ahí feien [inintel·ligible] entonces que hi hauria més gent que n’hi ha ara, segur segur. Segur que hi hava més gent entonces que ara. Entonces només entraven els sócios; qui no era sócio no entrava. I tamé hi ha una anècdota que… per contar-la i avant: Estava jo de turno; ixa setmana estava jo, i estava com ara, plovisnant i plovent i eixia el sol. I estaven en una tauleta juant. I vaig anar pac allí i els dic: “vosatros no sabeu que no podeu juar?”, perquè les dones [inintel·ligible] van anar a la guàrdia civil a dir-los que els hòmens se gastaven els dinés juant a les cartes [risses] i no els donaven dinés a elles. I aquells: “mosatros no! -Home però n’hi han que juen i no donen els dinés a la dona, segons mos han dit a mosatros la guàrdia civil. Entonces si vénen [inintel·ligible] me poseu en un compromís a mi. No jueu amb dinés. -Bueno, ja vorem después. -Jo tornaré a vindre”. Torne a anar -entonces vivia ahí, ací al cantó-. Torne a anar i juant un atra vegà. Dic: “Xe, vos hauré de denunciar, agarrar els noms, donar-li-ho al president i ell que faça lo que vullga”. I u de tants se va alçar, agarra el paperet, apunta apunta i me va donar la llista. Jo mire, “pues sí que estan tots, els mateixos. -Dic: Tornaré a vindre, si no jueu esgarraré el paper”. Torne a anar i ne faltava u o dos. Dic: “El tinc en la mà, si vos alceu l’esgarre. -I diu: Mira, fes lo que vullgues que mosatros d’ací no mos alcem”. I no es van alçar. I u dels que estaven juant va i diu: “quan teniu junta? -I jo dic: En dilluns”, perquè vam fer tamé un arreglo ahí que un atre i jo mos vam fer juez-àrbit i cronometraors, pa poder fer carreres, i féiem carreres pa fer balls, perquè si no no mos dixaven [risses]. I li dic: “el dilluns”, i el dilluns ve ell allí. I el que era entonces president li va dir… menos fill de mala mare li va dir de tot, el xic este al president. I el president portava al germà d’este que va armar ixe follon a tallar, a podar els abres. I diu: “si no fóra que porte al teu germà sabries jo qui sóc. I aixina ja ho vorem tamé”. I quan se’n va anar van fer una reunió allí: “Què fem? -Pues expulsar-lo”, i van votar tots menos u d’expulsar-lo. Eren tots majors menos un atre i jo, que érem cronometraors, que teníem 17 ó 18 anys. Pues estos tenien lo menos ja de 50 a 60 anys.

Isabel.- Qui era?

Ramon.- Batiste Manils… Ai, Vicent de Manils, i l’atre que vivia ací al costat era el tio Batiste, el pare de Manolo el de [inintel·ligible].

Isabel.- Els rics de les Alqueries.

Ramon.- Només me’n recorde d’ixos tres, els atres no me’n recorde ja. Total que van acordar de no expulsar-los. I el dumenge siguient va vindre i jo li dic: “No saps el panorama com està?”. Gira el cap i se’n va. Dic: “algun dia pots ser tu president ací, i sabràs lo que dóna estar ací. -Me talle lo que tinc d’home si jo sóc president. I ara doneu-me de baixa”. Home, no te preocupes, et donarem de baixa. El vam donar de baixa, però al cap de tres o quatre o cinc anys va i es dóna de alta. I va i ell president ja [risses]. I un dia veníem, passem un dia pac avall i li dic: “Enrique, tu te’n… -I me diu: Shhhht, no me digues res [risses]. I em va demanar perdó: “no em digues res d’entonces…”. (…)

Isabel.- I Miró amb qui corria entonces? Era per ell o tenia algun equipo?

Ramon.- Ell corria amb… Pirelli, me pareix que corria. Només que ahí només van moure de Madrid, ale ale ale ale, a València, ell assoletes. I quan van voler agarrar-lo ja no van poder perquè ja estava en Pekín ja. Ahí n’hi ha… no sé què t’hauran contat però ahí no n’hi ha més que contar ahí, només quan se va formar la junta i quan se va muntar ahí…

Isabel.- I el tio Mingo anava darrere d’ell a les carreres?

R.- Quin Domingo?

I.- Domingo no, Mingo, el amo d’ahí.

R.- A què tenia que anar a les carreres ell? Entonces ja estàvem ahí.

I.- Ahí? Vau entrar i ell uno més, perquè si ho tenia alquilat no podia manar de res.

R.- (…) se va portar massa bé.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.