Títol Sobre l’hospital militar de Torre la Mina (1937-1938)
Informants Anna Almela Sirvent, Raül Ibáñez, Carlos Mallench
Bibliografia Anna Almela Sirvent (2021), “Jo vinc d’un silenci”, revista Buris-ana núm. 234, , pp. 8 a 13, accessible a http://www.borriana.org/index.php/buris-ana

José A. Aparici Gallart i Pablo Aparici Llorens, “Sanidad civil y militar en Castellón 1936-1939”, pp. 30-31, publicat a la pàgina web de l’Aula Militar “Bermúdez de Castro”, accessible a https://www.aulamilitar.com/…

José Luis Cebrián y Arturo Bilbao (coords.) (2014), La otra cara de la Guerra Civil. Madrid: Lunwerg i Sociedad Española de Cirugía Oral y Maxilofacial -SECOM.

Testimonis a lesAlqueriespèdia i webs esmentades.

Edició (materials i textos de la publicació) Nelo Vilar i Laura Yustas (Etnopèdia)
Data de publicació Dijous 21 d’abril de 2022

Foto antiga de Torre la Mina treta de l’article d’Anna Almela Sirvent, “Jo vinc d’un silenci”.

Sabem que en l’actualitat (escrivim en abril de 2022) s’estan preparant algunes publicacions que aportaran molta informació sobre la sanitat militar a la província de Castelló durant la Guerra Civil, i més en concret a la Batalla de Llevant. Mentre arriben i mentre accedim a alguns arxius específics, pensem que podem fer una primera aproximació a què va passar a Torre la Mina durant aquells anys tan terribles.

Que a Torre la Mina es va instal·lar un hospital o un “hospital de sang” és una notícia que hem sentit des de sempre, però ens quedaven moltes preguntes per respondre. Un “hospital de sang” només és un hospital militar provisional, establert en temps de guerra en un lloc convenient a on es desenvolupa una acció bèl·lica, per atendre als ferits dels diferents bàndols. Així que sí que podem dir que ho fóra.

Fins ara tampoc no havíem trobat informació historiogràfica precisa sobre el tema. A lesAlqueriespèdia hi ha algunes mencions poc clares: Juan Salvador Vicent, “Juanito de la Resaora”, ens contava que Torre la Mina era hospital i que en certa ocasió va acompanyar a sa mare a vore un soldat, a qui van ajudar i que va tornar a visitar-los molt agraït després de guerra. També ens va dir que pensava que els cirurgians operaven al Xalet Roig. Ramón López també tenia dubtes sobre si l’hospital estava a la Torre o al Xalet Roig. Pura Molés contava que Torre la Mina va ser hospital, i que moltes xiques de les alqueries hi treballaven d’infermeres; parlava d’alguna en concret que ja havia faltat.

Raül Ibáñez ens va posar sobre la pista d’un text recent de la historiadora borrianenca Anna Almela Sirvent sobre «un metge molt conegut a Borriana que hi fou assassinat l’estiu del 1938. Era Emilio Almela Rochera», germà de l’avi de l’autora. Es tracta del preciós text “Jo vinc d’un silenci”, publicat al número 234 de la revista Buris-ana (novembre de 2021, pp. 8 a 13), que edita l’Agrupació Borrianenca de cultura i que animem a llegir.

Aleshores ens vam posar en contacte amb Anna Almela, i amablement ens va contar algunes coses que havia trobat investigant sobre l’hospital de Torre la Mina. Ens digué que la seua font principal era el sumaríssim d’Emilio Almela Rochera, i que allò que més la va sorprendre era la qualitat dels metges que treballaven allí -com ara vorem-. Va anar a preguntar al Xalet Roig i li van dir que a les parets hi havia escrites les guàrdies dels metges, però que van pintar i ja no quedava res. També va saber de dones que treballaven netejant la roba dels treballadors de l’hospital.

Ara tornarem al text de l’Anna Almela. Mentrestant vam trobar un altre text interessant que ens donava informació concreta del nostre hospital, i que a més reproduïa un document: José A. Aparici Gallart i Pablo Aparici Llorens, “Sanidad civil y militar en Castellón 1936-1939”, pp. 30-31, publicat a la pàgina web de l’Aula Militar “Bermúdez de Castro”.

-HOSPITAL ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO, CLINICA ANEXA nº11, ubicado en una finca llamada “La Mina” con una preciosa construcción en forma de castillo (hoy un hotel). Su misión era la Cirugía Máxilo-Facial, con una plantilla de 5 médicos extraordinarios, algunos de ellos eran Catedráticos de Medicina, realizando una gran labor asistencial, pues esta especialidad médica aún no existía. Gozaron de gran prestigio profesional, convirtiendo este centro en un referente nacional. Tenía capacidad para 87 camas y dos quirófanos. Ante el avance del Ejército Nacional se evacuaron sus pacientes e instalaciones a Valencia a mediados de Mayo de 1938.

Este és el document que reproduixen:

Es tracta d’un part de baixa per trasllat a Benicàssim al brigadista Pierre Henri Prieur, que diu “haber curado el goma de velo de paladar”, i està signat per l’odontòleg A. Sánchez el dijous 25 de març de 1937; el suposem eixit de cirurgia i traslladat a Benicàssim, on s’havia incautat l’Hotel Voramar i anaven incautant-se villes pròximes per a cures i convalescència dels brigadistes ferits o malalts. El segell diu: «Hospital militar odontológico – Alquerías del Niño Perdido (Villarreal). Central de evacuación».

Este treball dóna molta informació sobre la sanitat militar que paga la pena de conèixer, de manera que no ens estendrem més per ahí.

Bernardino Landete Aragó.

Així que Torre La Mina feia les funcions d’hospital maxil·lofacial. Tal com conta Anna Almela Sirvent al seu text, els oficials metges feien vida al Xalet Roig, que està a uns cent metres de la Mina. Sorprenentment, els metges, especialistes d’alt nivell, treballaven a les ordres del doctor Bernardino Landete, considerat el pare de la cirurgia maxil·lofacial a l’estat espanyol. El doctor Bernardino Landete Aragó (València, 1879 – Madrid, 1968) fou un metge i científic valencià considerat el pioner de l’estomatologia espanyola i creador de la cirurgia oral o maxil·lofacial a Espanya. Sobre el doctor Landete, a la pàgina de Facebook Castellón durante la guerra civil 1936-39, en una entrada de 7 d’abril de 2020, trobem el text següent, que reproduïm íntegrament pel seu interés:

Al principio de la guerra ejerce la medicina en retaguardia en Colmenarejo pero debido al avance del ejercito franquista sobre la capital es evacuado a Valencia en Noviembre de 1936. Destinado a Alquerías instala allí el mayor centro de cirugía maxilofacial de la zona republicana y dirige con el grado de teniente coronel de la armada el centro hospitalario ubicado en Torre la Mina (…).
Aunque su vocación es la medicina y manifiesta poco interés en política, al finalizar la guerra es sometido a un expediente disciplinario cuya sentencia del 16 de Enero de 1940 dice:
«Todos los cargos han quedado probados.
Don Bernardino Landete Aragó ha sido y es persona de ideas izquierdistas, de mentalidad liberal e inadaptado al Glorioso Movimiento Nacional.
Perteneció al Frente Popular hasta el 18 de julio y mantuvo amistad con Azaña (aunque haya firmado bajo juramento su apoliticismo).
Se movió libremente en el ambiente rojo y no colaboró con el Movimiento.
Deforma la verdad exigida bajo juramento.
Persona de tales antecedentes, de tal actuación durante la Guerra y en tal actitud hacia la nueva España no está capacitada para la delicada función de educar a la juventud española.»
Esta sentencia le lleva a perder sus cargos universitarios que no le serían restituidos hasta 1949 apenas unos meses antes de su jubilación, irónicamente la ceremonia en la cual se le restituye su cátedra estuvo presidida por el decano de la facultad de medicina Fernando Enríquez de Salamanca quien diez años antes había sido instructor del expediente disciplinario que se la había retirado.
Natural de Valencia actualmente tiene una plaza con una placa en su memoria en el barrio de Ruzafa.
Información y foto cortesía de Juan García Martínez.

Anna Almela cita altres metges odontòlegs presents en Torre la Mina: als també catedràtics Pedro Mayoral Carpintero i Pedro Trobo Hermosa, als odontòlegs Juan Ángel Rubio Ballesteros, Alberto Ruiz Varadé (gendre d’Amós Salvador Carreras —veure l’interessant comentari al final de Julio González Iglesias), a Dámaso Durán, que després treballaria de pediatra a València i mantindria contacte amb molta gent de les Alqueries; a Emilio Almela i altres (com el desconegut A. Sánchez, que signa la baixa del brigadista).

A banda dels metges, Anna Almela ha tingut notícia de practicants com Gustavo Traver Boix, de qui diu que havia cursat un any de la carrera de medicina i que adquirí experiència treballant a Torre la Mina; o de netejadores com Vicenta María Vilar Marco i la seua companya Ramoneta, que passaren els anys de guerra llavant la roba dels pacients de l’hospital en un safareig situat al Replà, molt prop de Torre La Mina.

Alguns dels metges reuniren a les seues famílies a Borriana, i conta Anna Almela la relació que s’establí entre ells.

El que no hem aconseguit trobar són fotografies de Torre la Mina durant el seu ús com a hospital militar; si sabeu d’alguna imatge vos agrairem molt qualsevol pista.

Per als interessats, un llibre recull material de primera mà d’aquells pioners de la cirurgia maxil·lofacial [José Luis Cebrián y Arturo Bilbao (coords.), La otra cara de la Guerra Civil (editorial Lunwerg i Sociedad Española de Cirugía Oral y Maxilofacial -Secom-, Madrid 2014)], en concret documents, dibuixos i fotografies del treball del doctor Jesús Martín Sánchez, col·laborador també de Bernardino Landete. El llibre mostra les innovadores i creatives tècniques reconstructives de les cares dels soldats, que patien ferides en la cara fins a en un 20%.

També existeixen alguns hospitals musealitzats per a mostrar las condicions de la sanitat militar durant la Guerra Civil, per exemple l’antic hospital republicà de la batalla de l’Ebre del Molar (el Priorat), o, al municipi de Batea (Terra Alta), el Centre d’interpretació ‘Hospitals de Sang’, dedicat a l’atenció mèdica i hospitalària als combatents.

Què va passar amb els habitants de Torre la Mina? En passar les Alqueries al control franquista, el propietaris van recuperar el seu ús: la senyora Concha, la seua germana fadrina i Isabel, la criada, que després es quedaria a viure al poble. Així ho contava Mossén Salvador Ballester Huguet a l’entrevista que li férem:

Mn. Salvador-. Recorde una anècdota molt bonica, va ser que durant la guerra els soldats que hi havien ací feien molta amistat amb la gent, vull dir jo que participaven molt. I el capellà que anava en un dels tércios va fer de capellà de les Alqueries hasta que es va acabar la guerra. I ell va ser el que va donar la idea de muntar la Iglesia a lo que era el cine Requena i vam fer tot el procés este. Ho dic jo perquè en ixe temps, en plena guerra, vam pendre la comunió. El dia de la Puríssima, 8 de desembre. Claro, ahí hi havien uns que feia dos anys que no havien… el temps que durava la guerra. I mosatros que ja teníem 8 anys, perquè això era l’any 38. La guerra es va acabar el 39, pues encara en plena guerra. I el dia de la Puríssima recorde jo que hi havia una… I m’ha vingut al pensament per això, perquè en hi havia de Nules, de Vilavella… Érem tots com un… Que per cert, no n’hi havia catecismes, perquè entonces no n’hi havia res, de llibres ni res. I el depreníem de viva veu. I anàvem a aprendre el catecisme, tota la rècua —perquè el capellà, pues com era capellà tamé militar, a vegaes se’n tenia que anar— a la Mina! A la Mina estaven, encara vivien allí, la senyoreta Concha, la seua germana i la crià que tenien, Isabel. Que tu l’has coneguda a Isabel? No.

Rafa Marco-. No però m’han parlat d’ella.

Mn. Salvador-. Sí, se va quedar ací, i va viure ahí al costat de la iglésia.

Rafa Marco-. És la que después donava el catecisme, la senyora Isabel.

Mn. Salvador-. Molt bé. Pues elles eren les que feien el catecisme a tota esta pandilla que anàem per les vespraes, per el Caixer ahí en avant, mos recorríem una… pareixia una provessó. I quan acabàvem tornàvem un atra vegà. Pues mira, pa mosatros era una divertició. Ho dic jo perquè… tot de viva veu, eh?

Rafa Marco-. En transmissió oral.

Mn. Salvador-. Elles tres, estes tres senyores: la Concha, que era la senyora, la germana que era soltera i Isabel, que era molt bona xica ella, però que era la crià d’elles. (…) Algunes de les coses que hi ha en la iglésia que encara s’usen, com per exemple l’atril que és a on descansa el missal, això recorde jo que ho van dur de la Mina, perquè a la Mina, baix de la torre, tenien un oratori, i claro, ahí ho van salvar lo que tenien. I quan se va acabar la guerra, com no tenien res, entonces la senyoreta Concha va regalar el joc de casulles, l’armariet que encara està per la iglésia, un càliz, un copó i no sé què més. I ho van dur d’allà. Això ho recorde jo que era escolanet entonces. I ho van dur de la Mina.

De manera que l’oratori de Torre la Mina no havia sigut vandalitzat, i que les propietàries vivien a l’edifici mentre estava el front estabilitzat a Nules; potser també mentre feia d’hospital? De qualsevol manera, no estarien molt lluny.

BIBLIOGRAFIA

Anna Almela Sirvent (2021), “Jo vinc d’un silenci”, revista Buris-ana núm. 234, , pp. 8 a 13, accessible a http://www.borriana.org/index.php/buris-ana

José A. Aparici Gallart i Pablo Aparici Llorens, “Sanidad civil y militar en Castellón 1936-1939”, pp. 30-31, publicat a la pàgina web de l’Aula Militar “Bermúdez de Castro”, accessible a https://www.aulamilitar.com/SANIDAD_CIVIL_Y_MILITAR_EN_CASTELLON_1936_1939.pdf?ID_SESION=ZVYEMMFKQDTKFRNWNVGY

José Luis Cebrián y Arturo Bilbao (coords.) (2014), La otra cara de la Guerra Civil. Madrid: Lunwerg i Sociedad Española de Cirugía Oral y Maxilofacial -SECOM.

Testimonis a lesAlqueriespèdia i webs esmentades.

INFORMANTS

Anna Almela Sirvent, Raül Ibáñez, Carlos Mallench.

2 respostes
  1. Julio Gonzalez Iglesias
    Julio Gonzalez Iglesias says:

    No es Pedro Encuentro Hermosa sino Pedro Trobo Hermosa.
    Alberto Ruiz Varadé no era yerno de Amós Salvador Hernandez, ministro, sino de su hijo el arquitecto Amós Salvador Carreras (casó en 1911 con María Salvador Alvarez Carballo y era hijo de Don Santiago Ruiz Valdés y sobrino de Don Mariano Núñez Alegría dueño del periódico ” El Adelanto ” de Salamanca, entroncado con familias muy pudientes.Don Santiago Ruiz Valdes (su padre) fue Presidente del Colegio de Odontologos de Madrid y del Consejo General. Estuvo enfrentado a Don Bernardino Landete y a Don Pedro Mayoral , ambos republicanos que le llamaron “cavernícola”
    y en agosto de 1936 fue expulsado de la presidencia de Colegio de Madrid que fue incautado por odontólogos de Frente Popular.Siempre me ha extrañado que dada su procedencia fuera a Alquerias del Niño Perdido, donde todos los facultativos eran fervientes republicanos, enfrentados a su padre. Despues de la Guerra Civil vivio en la opulencia y fue muy amigo de Miguel Delibes .

    Respon
    • Les Alqueries Pèdia
      Les Alqueries Pèdia says:

      Hola Julio, millones de gracias por su aportación, hemos hecho la corrección a propósito de Alberto Ruiz Varadé y remitimos a su comentario por el resto de detalles. Esperamos más bibliografía (así nos lo han prometido algunos amigos investigadores) para seguir ampliando esta información, y desde luego si usted puede añadir cualquier cosa le estaremos muy agradecidos.
      En cuanto a “Pedro Encuentro”, en nuestra redacción en valenciano sí aparece el apellido “Trobo”, pero imagino que el traductor al castellano le ha jugado una mala pasada. Un saludo y nuevos agradecimientos del equipo de lesAlqueriespèdia.

      Respon

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Títol Sobre l’hospital militar de Torre la Mina (1937-1938)
Informants Anna Almela Sirvent, Raül Ibáñez, Carlos Mallench
Bibliografia Anna Almela Sirvent (2021), “Jo vinc d’un silenci”, revista Buris-ana núm. 234, , pp. 8 a 13, accessible a http://www.borriana.org/index.php/buris-ana

José A. Aparici Gallart i Pablo Aparici Llorens, “Sanidad civil y militar en Castellón 1936-1939”, pp. 30-31, publicat a la pàgina web de l’Aula Militar “Bermúdez de Castro”, accessible a https://www.aulamilitar.com/…

José Luis Cebrián y Arturo Bilbao (coords.) (2014), La otra cara de la Guerra Civil. Madrid: Lunwerg i Sociedad Española de Cirugía Oral y Maxilofacial -SECOM.

Testimonis a lesAlqueriespèdia i webs esmentades.

Edició (materials i textos de la publicació) Nelo Vilar i Laura Yustas (Etnopèdia)
Data de publicació Dijous 21 d’abril de 2022