Hem tingut la immensa sort d’entrevistar junts a Vicent Molés Bort i Vicent Molés Meneu, pare i fill, que porten moltíssims anys estretament vinculats amb la Unió Musical Alqueriense. Al nostre territori les bandes han tingut un paper històric a l’hora de fer poble i en el nostre cas no és una excepció. El fet que siguem un poble “oficialment” jove, no impedeix que la nostra banda tinga més de cent anys! La seua antiguitat i l’estima amb què es parla d’ella és prova més que suficient del seu caràcter fonamental.

Sinopsi:

Entrevistem a Vicent Molés Meneu i a Vicent Molés Bort, pare i fill, veterans de la Unió Musical Alqueriense i part important de la seua organització. En una entrevista molt agradable ens parlen de la història de la banda, de les transformacions que ha tingut al llarg del temps, dels seus viatges, dels seus músics i músiques… Una conversa plena d’anècdotes i també d’informació sobre la forma en què la UMA s’organitza i el per què d’algunes de les seues decisions organitzatives.

Transcripció:

Pare.- Capella crec que és Serafí Capella Molés. Que tal vegà fora el primer president en después de la guerra.

Fill.- Jo el primer president que he conegut és ell.

Pare.- Tu vares entrar d’educando i en la banda estiguent ell de president.

Fill.- Sí, sí, d’això sí que me’n recorde perquè mos feia classes i tot.

Pare.- Després va ser Batiste, Paco, José Antonio i Javi, ixos són els presidents…

Fill.- La veritat és que han sigut molt longevos.

Pare.- … que ha tingut la banda en els últims 80 anys. Per ahí està la cosa. La guerra civil què fa… 80, 85?

84 ja. Va començar el 36, pues 84.

Pare.- Perquè Serafí són setanta… quatre.

Fill.- Perquè Serafí és…

Pare.- Después de la guerra. Pràcticament quan se va… Pa mi jo no tinc referència de atre anterior, des de que va… Perquè en el període de la guerra la banda va deixar d’existir com…

Com totes, sí.

Pare.- Com totes les de la zona. I a partir d’ahí jo crec, si no va ser anteriorment una temporaeta a lo millor el tio Vicent el Roig que ell també donava classes d’educandos i tot això… No sé. Però com a referent per a mi el tio Serafí el primer president de la nova… De la guerra pac ací. I en después quan ell ja era molt major és quan li ho va dir a Batiste Balaguer [enllaç a l’entrevista] i va entrar Batiste Balaguer, però ja era… En después de ser poble.

Fill.- Sí, això seria 86 i 87.

Pare.- No, después o antes? Antes de ser poble.

Fill.- Segur?

Pare.- Sí perquè Batiste Balaguer va ser concejal i siguent consejal ja no va ser…

Fill.- Jo és que recorde a Bastiste Balaguer ja quan vaig entrar a la banda, 86-87.

Pare.- Batiste Balaguer jo quasi diria que va entrar antes de ser poble. En el período de ser poble ell era president, bastants anys.

I arxiu fotogràfic o algo així teniu en la banda?

Fill.- Tenim arxiu fotogràfic, vam fer pal centenari, pal 2012, sí que vam fer una recopilació pa que la gent que tinguera coses en casa que passara, les escanejàvem i vam fer una exposició en la Caixa Rural, en el saló de la Caixa Rural i n’hi han algunes fotos crec d’ixa exposició. Després ixes fotos pues estan… lo que se va fer, perquè se feien còpies i se tornaven i lo que se va exposar eren còpies. Això sí que està arxivat, crec que està arxivat ahí dalt. I després a partir de la nova era com aquell que diu pues fotos moltes. De fet se solia fer àlbums escrits de cada musa.

Pare.- I de cada Santa Cecília.

Fill.- I entrà de… Claro, Santa Cecília que era pues entrada de músics a la banda, d’educandos i de la musa un poc un reportatge. Això se regalava a la musa. I ara se segueix fent però digital, ja és diferent. Però n’hi ha, n’hi ha arxiu.

Bueno, vosatros sou pare i fill, és un lujo. Mos van parlar primer de tu [al fill]. Mos van donar el telèfon i tal, però ràpidament -jo crec que va ser Batiste Balaguer-, mos va dir però parleu també amb son pare! [risses]. I bueno, hem tingut la sort de tindre-vos als dos, que és un privilegi, mare meua.

Fill.- Ai, la sort és nostra, mira, d’estar junts com aquell que diu, en la mateixa activitat.

Si vos pareix us presenteu. Bueno, tu eres Vicent Molés…

Fill.- Sí, jo sóc Vicent Molés Bort, per dir-ho aixina. I bueno, sóc membre de la Unió Musical Alqueriense i des de fa uns anys també director de l’escola de música. I bueno, pues mira, vaig entrar com un xiquet que ve a estudiar música, que t’apunten els pares i vas, i va evolucionant, les amistats també un poc ací dins i al final pues he acabat dedicant-me professionalment a la música que crec que és una sort. I bueno, i seguim lligats en lo que és el projecte i no sé, bueno, mentres estigam a gust i la gent nos aguante com aquell que diu pues estem fent [risses].

Pare.- I jo sóc Vicent Molés Meneu i sóc membre de la Unió Musical Alqueriense pues des de que ell va entrar d’educando. Va vindre el tío Serafí [5 min.] que entonces era el president a casa i me va dir “Vicente, tu tens que ser de Junta”. I hasta hui que ja duc molts anys siguent secretari de Junta, secretari de Junta.

I músic?

Pare.- Músic no he sigut. M’agrà molt la música, però músic no he sigut. La veritat és que ha sigut aixina.

Mos pot dir l’any que va nàixer?

Pare.- Jo vaig nàixer en l’any 1949, tinc 70 anys.

Molt jove.

Pare.- Vaig pal 71.

Bueno, pels apellidos vostés són d’ací del poble…

Pare.- De pura cepa que solen dir ací. Pares, uelos i rebesabuelos tots de les Alqueries.

Supose que de famílies llauraores.

Pare.- Sí. La família completament llauraora. Els meus auelos per part de ma mare pues vaen tindre lo que es diu la Creueta. Allí vaig… No vaig nàixer, però mos vàem criar, perquè vàem nàixer a 500 metros d’ahí de la Creueta en una casa que tenien els meus auelos quan els meus pares se vaen casar… Se vaen ficar allí a viure. I ahí vàem nàixer jo i el meu germà. I a partir d’ahí ja se va fer la Creueta nova, que és la que hui n’hi ha i hem estat allí hasta que me vaig casar. Quan jo me vaig casar a l’any siguient se va casar també el meu germà i ja vàem decidir, com mosatros ja no teníem ixa d’açò de seguir l’establiment que ahí n’hi hava, que entonces era ultramarinos -en aquell moment era “ultramarinos y taberna” que es deia entonces- i a partir d’ahí pues ja vàem decidir pues el fer una casa ací més cèntrica, pa no anar allí pues els meus pares i mosatros, el meu germà i jo vàem decidir de comprar un solar ací i fer ací la vivienda. I la vàem fer pals tres. Una vivienda baix pals meus pares, vivienda dalt pa el meu germà i pa mi i el resto cotxera i ahí estem. I allò ho vàem vendre, molt a pesar nostre, però ho vàem vendre perquè claro, en aquell moment vàem fer una inversió forta i s’havia de cobrir -els meus pares-.

Clar era el moment, antigament, de la vivienda dispersa.

Pare.- Eso és. I aixina va ser això.

Tendes tampoc no hi hauria moltes, un ultramarinos…

Pare.- Pues per ací si no recorde mal jo fàcil que ne foren… sí, més que hui, eren 6 o 7 tendes en aquell moment a les Alqueries. Perquè és que les alcries estaen disseminaes. Anaen per bàrrios i en cada bàrrio estaen els seus servicis. El bàrrio del Forn o el bàrrio de la Creueta, el bàrrio de Bellaguarda… En cada… La plaça… el bàrrio del Cantó o d’ací baix… En fi, cada puesto tenia els seus forns i les seues tendes, els seus establiments pa donar servici, per lo menos els servicis que hui diuen “essencials”. I en tot això tamé tavernes que es dien entonces. Lo que passa en els pobles, que hui són bars lo que antes era taverna, però la taverna lo únic que no tenia era cafetera, lo atre lo tenia igual que hui el bar.

Claro. Bueno, una taverna pa llauradors m’imagine.

Pare.- Sí, sí, pa llauraors i pa tot el que vulguera… lo que passa és que les Alqueries entonces era eminentment agrícola, no n’hi hava res més. Agrícola en el sentit de cultiu i de confecció i res més. I hui també tenim poquet més, eh. Hui tamé tenim poquet més, lo que passa és que tenim la sort d’estar en un centro que estem propet de tot i Vila-real que era el nostre pare el tenim al costat i Betxí… En fi, tota la indústria està molt propeta i la joventut de les Alqueries pues té ixa ventaja de poder-se col·locar propet del poble. Que és una virtut pa viure i pa tot. De fet, ací en les Alqueries ja viu molta gent de Vila-real, que se n’han vingut a viure ací. Perquè ací encà aparquem a on volem… En el sentit de que quan aplegues a casa i n’hi han dos cotxes davant de casa dius “ara me tinc que anar allà dins”, però això és una virtut molt bonica.

Vosté aniria a escola allà…

Pare.- Jo anava a escola a la Palmera [10 min.]. Lo que hui és el casal jove. Allí vaig anar a escola hasta que vaig acabar allí el certificat. I en después ja vaig anar a Borriana i vaig estar en l’Acadèmia Fandos, en después en l’Acadèmia Almi. I allí vaig fer tot lo que entonces se dia “Tenedor de libros” que era comptabilitat.

Vosté s’ha dedicat a la comptabilitat.

Pare.- No, m’he dedicat a l’agricultura, però no m’ha pesat fer allò. M’ha servit perquè jo he estat en agricultura, però sempre d’encarregat. Jefe de compres d’una empresa i encarregat de les finques, he estat 40 anys en ixa empresa. Conque imagina’t. No he conegut més amos que ixos. La veritat és que sí.

Entonces tu, Vicent, no eres músic per tradició familiar, per lo que veig.

Fill.- No, la veritat és que no. Jo crec que també en ixos moments la banda -dic dels anys 80- com va ser un resurgir al finals dels 70-80, pues a lo millor no n’hi ha tanta gent que tingueren tradició com a lo millor ara sí que potser que esperem que vaja passant. Si van passant els anys al final pues que fills, que néts, cosins, que tal… Vaguen anant. Però sí que recorde que no era tradició familiar, però sí que vam entrar els cosins casi que estàvem…

Pare.- Això ho va fer tot la tia.

Fill.- Claro, ma tia Tere.

Pare.- Que en paz descanse.

Fill.- Que en paz descanse. Pues ella recorde que va voler apuntar-nos a mi i al meu cosí Carlos.

Pare.- És que se lleven 3 dies.

Fill.- Mos portem… 4! 4 dies.

Pare.- El 3 i el 7, 4 dies.

Fill.- I això, mos van apuntar. Per això te dic que les amistats, el context te fa molt, perquè ell pues no s’ha dedicat professionalment, però sí que va arribar a estudiar, a fer el professional, entonces anàvem junts… Altres amics també del context que después pues ara a lo millor actualment no estan en lo que és el projecte de la banda actiu, però sí que el mèrit de que açò siga lo que és actualment també és mèrit d’ells i de gent que ha passat i tal. Això és aixina, no se pot apuntar ningú ninguna feina. I tinc eixa sort, de que ens vam apuntar un grupet i vam anar fent… La gent que estava en ixe moment en la banda o donant-mos classes o tocant o sent músics, pues la veritat mos van agarrar molt bé i al final pues vas fent vas fent… És un hobbie que no deixa de ser unes ensenyances i al final pues bueno, mira, encà que no te dediques se disfruta molt i se passa molt bé, però si damunt professionalment te pots dedicar a això pues jo crec que és un luxe i és d’agrair que hagueren apostat per mi.

La banda compleix o ha complit ja 108 anys que és una barbaritat.

Fill.- Sí. És lo que comentem, registrat se va buscar pal centenari i sí que n‘hi ha algun testimoni, escrit inclòs de que en el 1912 sí que n’hi haguera alguna activitat com a banda de música. No era poble, però sí que hi hava banda de música de les Alqueries, de lo que estem comentant dels poblats. Sí que se supon que clar, a l’estar dins de Vila-real pues molts actes serien compartits. Pues igual que d’ací de les Alqueries anirien a ajudar allí a la banda de Vila-real pues al revés, músics de la banda de Vila-real que vindrien ací a ajudar i tal. També després en tot això del centenari s’ha sabut que lo que era pues compra d’instruments de la banda pues claro, anaven allí i pegaven molt la tabarra “escolta, que necessitem açò…”. Paco el Ferrer me’n recorde d’una conversació que ho vam comentar “al final vam conseguir un dia anar allí i van dir “mira, podeu comprar lo que vulgau”, i van comprar uns… Diu, “no sé com ho vam poder fer però vam comprar uns quants instruments”… Vull dir, la relació era aixina molt continua. No era Banda d’Alqueries independent com aquell que diu. Però sí que, vaja, com totes les entitats d’ací del poble, que estaven lligades a altres coses, però estava molt arraigat en que ací en el poble volia haver una banda. I després pues com diu mon pare lo del tio Serafí pues…

Pare.- El tio Serafí va a fer a muntó per la banda, un impuls que… Ja se va ficar, en un principi venia… El antes de Pepe n’hi hava un altre director que ara no recorde el nom…

Fill.- Pasqual.

Pare.- Pasqual… Jordà. Pasqual Jordà. Claro, i aquell home tocava en la banda municipal de Castelló. I crec que era saxo. I ací ell va fer una prou bona labor. En después ell ja se va jubilar i és quan va buscar a Pepe Ferrer Serra. I Pepe Ferrer Serra ja va ficar l’escola d’educandos que és quan ja anaen ells i entonces ja va escomençar a fer… [15 min.] Lo que passa és que claro, entonces ho feia… era ell assoles. Era ell assoles. Venia no sé si eren dos o tres dies a la setmana ell i donava classes, però de tots els instruments. I va fomentar el que… De fet en la època de Vicente… en aquell moment serien a lo millor una vintena d’educandos, que ja era molt entonces pa les Alqueries. I de fet aquella epoqueta se’n van quedar molts. Se n’ha perdut algú perquè se n’han anat fora al fer-se majors, casar-se, en fin lo que passa, perquè la banda és de jóvens. La banda té que tindre u molta afició pa en después de crear una família continuar en la banda. Perquè claro, apart del treball les obligacions de casa. I és un esforç vindre dos dies a ensayar o tres los que siga, i en casa tamé ensaya algo, perquè el que dixa la banda només pa ensayar en el moment d’ensayar ací poc pot aclarir, en casa ho té que practicar també. Entonces és un gran esforç el que fan tots els músics que ja són… Perquè mentres u és jovenet pues en un puesto o atre té que estar, i li serveix de distracció i millor que moltes altres coses estar en la banda, però claro quan ja vénen les obligacions personals de cada u pues se fa més pesat. I a vegades les companyies, també influeix, si la companyia li pareix bé… de maravilla, si no més prompte o més tard a dixar-se la banda. I això és aixina, és una realitat que l’hem viscuda i se viurà sempre.

Fill.- Però com tots els hobbies, pense, o les activitats… és aixina.

Una activitat no remunerà…

Fill.- Claro i que damunt… Pues que entra ja el entorno familiar, que va… lo que ell diu, que vas tenint fills, parella i tal, i entonces al final tot és difícil de compaginar. Però bueno, jo crec que al final si u continua pues té que disfrutar-ho, no té que estar per obligació sinó disfrutar-ho, i si u ho dixa pues valorar lo que ha disfrutat d’estar en una entitat aixina, perquè al final és de valorar-ho.

Claro. Vosté sí que recorda en la seua joventut o la infància que ací hi havia una banda…

Pare.- Sí, sí. Tota la meua vida ha hagut banda en les Alqueries, que jo recorde. I ací se feien festes de carrer i a totes les festes de carrer anava el dia clave de la festa, diumenge, dissabte, el dia que sea, anava la banda de música a dur la Mare de Déu o el sant, a fer provessó des del bàrrio hasta la iglésia. Anava i el tornava.

Imagine que algo pagaria el carrer.

Pare.- Tal vegà, sí. Estos dies no ho recorde però en aquell moment no se podien pagar moltes coses. Però tal vegà al millor sí o pa fer-se… Perquè la banda, els músics no han cobrat mai, els músics com a molt fer-se un sopar o una coseta d’ixes i un tentempié i avant, res més. La banda és per afició. Si u va a la banda per traure dos euros està perdut. No els té que traure. Pa d’això que deprenga a la banda, acudisca a la banda i si té un rato lliure que se’n vaja a una xaranga. Ahí és a on pot cobrar algo més, però en lo atre no.

En les Falles a lo millor.

Pare.- En les Falles tamé. Tamé, la banda tamé ha anat moltes vegades a Falles. Lo que passa és que claro, com les Falles tamé normalment són dies laborables… És lo que se fan les xarangues, perquè acudir tota una banda no és fàcil. Llevant del dia… Sí, a lo millor pot acudir tota el dia de Sant Josep si és que és festa, perquè tamé ha hagut any que no ha sigut festa. Si és festa pues entonces sí que pot anar tota la banda, però si no moltes vegades és problemàtic perquè claro, cada músic té una altra labor diària. Entonces amb voluntat d’acudir no pot acudir. Però repetisc, en les Alqueries, que jo sàpia, en els meus anys de vida sempre ha hagut banda. I crec que se va restablir només se va acabar la guerra civil, que inclús va haver un moment… Estic recordant ara que vaen haver inclús dos bandes.

Això va passar en quasi tots els pobles. Va passar en Onda, va passar en Artana…

Pare.- Ve per politiqueo o per lo que fora, i en después se vaen unificar en una banda [20 min.].

Fill.- En altres poblacions sí que han continuat separades. De fet sí que n’hi han alguns locals socials que ja tenien antes de la guerra i recorde en alguno que he estat que tenen la bandera d’antes de la guerra que s’ha quedat ahí i después les altres bandes pues ja s’han fet la seua bandera. Que vull dir, la bandera no és res representatiu, però és com dir “antes estàvem junts i ara pues mira”. Una realitat social de la època i que ha quedat.

Pare.- En el tema del local social a on més afició n’hi ha a tindre local social és en València. València sí que és fàcil que a lo millor el 90% de bandes tinguen el seu local social i recreatiu. Perquè jo he corregut alguns pobles de València i com tinc afició i també liat en la banda pues tots els pobles està el centro social de la banda, en tots els sentits.

I ací en les Alqueries fa anys hi hauria un lloc per a ensayar…?

Pare.- Les Alqueries ensayava antigament, antigament, fa molts anys, en lo que hui és l’ambulatori, dalt. Ahí n’hi hava un local que baix era forn i dalt era com si diguérem -en piso de madera-, i dalt és a on s’ensayava. En después quan allò ja se va declarar que no estava en massa condicions se va ficar en lo que hui és el centro de la tercera edat, en lo que hui és la biblioteca, ahí és on s’ensayava la banda.

Fill.- Al costat, que és lo que és la sala d’exposicions ara.

Pare.- Era tot.

Fill.- Jo ja ho he conegut biblioteca i banda, separat però que teníem lloc, eren dos aules.

Pare.- I en después ja quan allò se va llevar va haver un período transitori que la banda va ensayar en dos o tres puestos, inclús en lo que és Caixa Rural, dalt. Dalt de la caixa rural també va estar quatre o cinc anys. Que la bugà que mos va donar pa pujar el piano dalt, per la finestra, i timbals i tot.

Fill.- I no cabíem.

Pare.- Una altra època en un sótano de l’ajuntament, en fi.

Fill.- Pa arribar ací ha costat molt. Si no ho haguérem viscut pues tira que te va però…

Pare.- Després mos fregàvem les mans perquè se va dir que se feia la Casa de la Cultura. La Casa de la Cultura tenia un apartat que era pa la banda de música, però en después això va petar i se va quedar com va quedar i menos mal que políticament vaen decidir fer açò i és un 10.

Totalment.

Pare.- Perquè este saló… És… A muntó pobles voldrien tindre’l.

Fill.- Més que res per lo que és també l’escola, perquè fa falta. Perquè lo que és la Casa de la Cultura pues nosaltres ja estàvem en Junta com aquell que diu i recorde que, a vore, era una inquietud molt important pal poble i crec que segueix. A vore, segueix fent falta que n’hi haja un escenari com està allí, un edifici amb un escenari en què pugues fer qualsevol cosa tancat. El problema és que va agarrar un àmbit a lo millor massa gran a lo que era el poble. Això crec que és el problema que n’hi ha actualment. Clar, allí teníem una sala, però havera sigut una sala d’assajos i ja està. No tindries aules d’escola de música, no tindries la funcionalitat que dóna ací, perquè açò realment se va comptar… En aquell moment estava de concejala Rosabel Benajes i recorde que va comptar amb nosaltres que, sincerament, pensàvem “bueno, ha vigut, hem fet una reunió -i això que la coneixem-, però després mos faran una sala i quatre quartos”, perquè desgraciadament és lo que sol passar. I la veritat és que va apostar perquè fora algo funcional, novedós i se va donar les circumstàncies socioeconòmiques d’ixos anys, de fa uns anys, no va petar [risses] i ho tenim. Perquè per desgràcia això és lo que sol passar. Però la Casa de la Cultura pues sí que és algo… La biblioteca és necessari, és necessari, i lo demés també és necessari però a lo millor no feia falta tan gran. Però bueno, una vegà està pues n’hi haurà que acabar-ho i… ja vorem. Nosaltres funcionalitat li donarem segur.

Pare.- Esperem que algun dia ho acaben.

Fill.- Si estem encara per ahí pegant voltes…

Pare.- Sí que n’hi ha que dir que l’ajuntament que va proposar i va fer este local pues se mereix un 10 perquè ho va fer molt bé pa les entitats culturals d’aquell moment, i que estan pal poble [25 min.].

Fill.- I que estaven molt necessitades.

Pare.- Sobretot pa lo que és l’escola d’educandos maravillós, perquè n’hi han sales pa tots els instruments poder assajar i ací n’hi han… què són 20 professors els que n’hi han ara?

Fill.- Sí.

20 professors?

Fill.- Sí, però és que les escoles de música com en tots els pobles pues són 20 professors però són hores puntuals… Però n’hi ha totes les especialitats que se requereixen o que fan falta… pues estan en titulació. Això, que es lo que diu, estàvem molt necessitats i ja estaven abans de tindre este edifici. Vull dir que també era una aposta segura en el sentit de dir “anem a fer açò i se va a omplir”, al menos en professors. I la veritat és que en això estem contents.

La banda no és municipal.

Fill.- No.

Quina personalitat jurídica teniu, sou associació?

Fill.- Sí, som associació cultural sense ànim de lucre i la escola de música igual. Vull dir, és una altra associació que està totalment vinculà, les juntes directives són les mateixes, i també sense ànim de lucre lo que passa que són dos CIFs, són diferents. Per què se va fer aixina? Per temes fiscals, tal, tindre-ho separat per si alguna vegà passava alguna cosa o algo perquè al final és lo que diem, tota l’activitat de l’escola de música és deficient com aquell que diu, en el sentit que requereix de les subvencions, de les aportacions, els pares paguen les seues quotes que en alguns moments no són cares, perquè són econòmiques per escomençar, però clar quan ja tenen una càrrega d’especialiste u a u pues això costa un poquet més de diners. Però no paguen lo que realment costa i ahí està un poquet la necessitat de que tinga una ajuda constant. Al final tamé te dones compter que és un servici que molta gent el voldria que fora públic o que estiguera integrat. En altres països està integrat dins del currículum oficial i dins de les ensenyances regulars. Igual que fem hasta 4t de la ESO o fem hasta batxiller, bueno, 4t de la ESO obligat, pues n’hi han altres països que hasta casi la totalitat de les ensenyances professionals estan dins de lo que són les ensenyances, el que vulga fer… També si te’n vas a Estats Units per exemple estem molt habituats a veure les pel·lícules de la banda i fan les… O que són bandes de concert o bandes de fer un poquet d’espectacle. Això està dins dels instituts com assignatures complementàries, però realment estan fent una formació reglada. Clar, cada puesto té lo seu. Però ací volem que siga algo que estiga en tots els pobles, que es mantinga i que molt bonico però a la hora de ficar diners pues sempre costa un poc, això és lo que vull dir un poc. Però al final veus que és un servici públic que està en mans privades i això també és un poc perillós moltes vegades. Estem aixina.

En algun moment van entrar dones en la banda, això supose que també seria un tall.

Fill.- No sé si tu recordes però n’hi ha, ara fa poquet ha eixit una plataforma ací a la Comunitat Valenciana de les dones a les bandes de música i nosaltres hem participat, n’hi han vàries membres de… en la Junta també, que han col·laborat i no sé, no vull dir una data perquè m’equivocaria, però segur que en el 80 o 78, 79, 80.

Pare.- Xiques tocant a la banda fa molts anys.

Fill.- I des d’entonces sempre. De fet ara actualment…

Pare.- I de Junta ja fa anys que també. Igual fa… La tia quan estava… uf… el 80… 85 o 86.

Fill.- 85, 86, perquè ma tia Pilar estava tamé en la Junta. Estava ella i dos dones més, crec: la mare de Neus, la mare de Célia… i Mati, la mare de Célia  també estava. Vull dir que sempre ha hagut vinculació.

Pare.- Lo menos des del 86.

Fill.- Però no sabria dir quina data, si antes dels 80 n’hi hauria, però sí que…

Sí, va ser ixos anys.

Fill.- Sí. Recordava lo de l’associació perquè van penjar una foto que estan davant de l’església i ahí igual n’hi haurien 6 o 7… o 5 o 6 segur.

Pare.- Dones en la banda… En la Junta, ja te dic, des del 85, i en la banda molts anys. I en la Junta moltíssims [anys].

Fill.- No, dic en la banda, quan van entrar en la banda. I actualment en la banda igual són més que xics. Perquè vull dir és com tot, estan… Jo crec que esta banda està totalment equiparada, damunt la directora tamé… Tenim directora des de fa molts anys. Bueno, molts, molts anys.

Pare.- Lidón [Valer] sí que és veritat que Lidón li ha donat un gran impuls a la banda, la veritat és que sí. Se nota molt. I el fer actuacions en el exterior. Han anat i han tingut la sort de guanyar en molts puestos [30 min.] i això tamé ha incrementat el que la banda tinga una altra solidez i una altra cosa. La veritat és que sí.

Quants músics aproximadament té la banda?

Fill.- A vore, lo dels músics en les bandes sempre és un poquet… perquè va… Però sí que podem estar contents perquè portem uns quants anys que sí que n’hi ha una regularitat. Una regularitat me referisc que al final és un hobbie, se sol fer uns plantejaments anuals d’activitats i la gent pues que pot estar està i la que no ho comunica, que al final és lo que té que haver, un diàleg. No dir, ui, este no sabem per a on para. Perquè al final és un membre més, no dir ara sí ara no, no, si estàs estàs i n’hi ha que saber un poquet per tindre un poquet de cura del membre també de la banda. Ara estarien rodant entre 55-60… músics. Al dia a dia… Això és lo que estarien rodant, al dia a dia pues les activitats lo que te diem, sempre solen ser pues això uns 45, seria lo normal.

Està molt bé.

Fill.- Sí, estem molt contents. Però a lo millor vas a un passacarrer i al millor pots vore’n 38, al millor pots vore’n 30, al millor un altre dia ne veus 45, tal. Però en lo que són les planificacions dels concerts que sí que és algo a lo millor a més a llarg plaç i s’intenta que estigue tot més compensat estarem rodant per ixa xifra: 50-55 segurs.

Pare.- És que també n’hi ha un cas, que molts músics el passacarrer no els agrà.

Fill.- Això passava molt antigament quan eren més jovenets, ara potser que passe però és que al final l’activitat és la que és, és com el que vol anar a jugar a futbol i no vol entrenar, per dir un exemple, sempre estem amb el mateix deport i això, però té que haver un esforç i moltes vegades els passacarrers també nutrixen econòmicament a l’entitat.

Perquè les activitats que teniu supose que són els tradicionals passacarrers, provessons…

Fill.- Sí, en festes… en les dos festes, la Segregació i les Patronals. Les processons de Setmana Santa que també entraria dins de lo que és del municipi, dos provessons que ha hagut anys que sí i ha hi hagut anys que no -el Corpus i la Immaculada-, ara portem uns anys que sí. I ja està. La veritat és que és un poble que al ser en este aspecte… No de poques tradicions però sí que…

Un poble jove.

Fill.- Sí, un poble jove. Té menos tradicions aixina de festes arreaelades sinó ixes que comentem, per tant la banda tenim ixe itinerari i després tenim molta llibertat per a fer moltes coses. Que això també està molt bé. Per això entenc lo que dien els músics dels passacarrers perquè n’hi han bandes que igual tenen 20 actes de carrer en un any, pues són molts la vertitat, i si són bandes menudes pues moltíssims.

Pare.- Ací també les festes de carrer s’han perdut la majoria i entonces també influeix açò.

Fill.- De lo que jo conec sempre ha sigut aixina, a lo millor als anys 80…

Pare.- Home antes estava la Rosa hi hava una festa al carrer…

Fill.- Però que anara la banda sempre han sigut ixes.

Pare.- Anava, anava. A la Virgen de la Rosa, anava a la Rosa, anava la banda.

Fill.- Açò jo no ho he conegut.

Pare.- A Sant Roc, quan era… Però estem parlant de fa 40… Ui, més de 40 anys. Tamé. En después a les festes, a Sant Joan, tamé. Tot són carrers. En fi, tots els carrers tenien la seua festa, però ha anat perdent-se. Se va perdre hasta el Quadró que ara l’han tornat a ficar.

Sant Ramon també, no?

Pare.- Sant Ramon és la que no s’ha perdut mai. És la única que està… Tota la meua vida sempre ha estat Sant Ramon. Però és perquè pràcticament l’ha duta sempre una família: l’abuelo, después el… I ahí està, i encara està.

I la resta d’activitats són ja concerts, és planificació vostra.

Fill.- Sí, concerts ací en el poble. Ha hagut anys que n’hem fet més, anys que n’hem fem menys. Lo que te dic, també tenim la dificultat… ara tenim este escenari, tenim el saló de la Caixa Rural que sempre ens el dixen, que tamé dins de les possibilitats que n’hi ha en el poble pues és d’agrair, però no n’hi ha un auditori i això tamé te limita a fer coses ací. Fem moltes coses fora tamé. Però vaja, pues tamé toquem al carrer, quan no estava ací pues a la plaça, allí al tetxat també hem fet activitats en festes, solem fer… Clar, és també una planificació que depèn d’anys. És lo que diu també mon pare, que ha hagut ara uns anys que sí que hem estat apostat per coses històriques per dir-ho aixina. Pues com van anar… Al Certamen provincial de bandes hem anat moltes vegades, però en el 2013 el guanyar ací el Certamen de Castelló [35 min.], pues quan guanyes propicia anar al Certamen de la Comunitat Valenciana que és a nivell pues açò, de la Comunitat Valenciana, Castelló-València-Alacant. I el 2013 vam guanyar el Certamen Autonòmic que això pues d’ací de Castelló no pot dir-ho molta gent per desgràcia perquè les coses són com són. Però va anar molt bé

Pare.- I el que se va guanyar allà en Tarragona.

Fill.- Claro, després vull dir, hem fet coses històriques i això, pues ixa seria una, al millor en el dos-mil… Jo estic dient coses més recents, no és que lo demés no siga històric, però sí que visualment fora de la població és molt històric i suponc que com tot lo que és històric al final -valga la redundància-, quan passen molts anys encara se vorà més el mèrit de ixa gent que en ixe moment va anar a ixos certàmens. Però lo de Castelló per lo que dic, des de que nosaltres vam guanyar, estem al 2020, no vull dir que ninguna, no ficaria la mà en el foc, però al 95% ninguna de Castelló ha tornat a guanyar en el Certamen Autonòmic. Quedar segon, tercer… Claro, som tres… Però guanyar jo crec que ninguna. I després en 2013 sí que… Al 2010 vam anar al Certamen Internacional de la Sènia.

Pare.- De la Sènia que també es va guanyar.

Fill.- Que el vam guanyar, també va estar molt bé perquè va ser un reforçament del projecte en este cas pues que portàvem amb Lidón. Després ara en 2017 tamé és molt històric el haver anat a Kerkrade [Països Baixos] que és el Certamen Internacional o “les Olimpiades” que se sol dir, mundials perquè ahí van de tot el món. Ja va estar bé que mos convidaren perquè normalment t’inscrius, però mos van… Van sol·licitar si podíem anar i entonces dos anys antes pots fer-ho i si te conviden pues ja tens un any per organitzar-ho. De l’altra manera pots apuntar-te ixe any i si queden places o ells requereixen d’això pues també t’admiteixen. Entonces ixe any no vam guanyar el Certamen sinó que vam guanyar la medalla d’or, perquè vull dir que al ser unes Olimpiades no és una competició a on només tinga que haver un guanyador, sinó que lo que fan és com en les Olimpiades esportives: Medalla de bronze, després està la de plata i la de or. Com se medeix? Pues per puntuació d’uns ítems que te valoren en la teua interpretació. I al final pues la idea era anar, fer-ho lo millor possible i clar, si traus una medalleta pues bé. I vam guanyar la medalla d’or pues bueno, apart de ser un viatge que els viatges sempre aporten molt a la entitat…

Pare.- Jo estic recordant ara que el primer viatge que va fer la banda històric va ser en Innsbruck [Austria] l’any 89. Que és el primer any o el segon que tu tocaes en la banda.

Fill.- Jo acabava d’entrar en la banda, clar, per això me va agradar tant, si te n’anaves a recórrer Europa. Açò va estar molt bé.

Pare.- Vàrem estar 8 dies de viatge per mitja Europa. França…

Fill.- Sí, la veritat és que sí. Itàlia…

Pare.- Perquè vàem anar en autobús i vaèm tornar en autobús, entonces…

Fill.- No a peu.

Pare.- No, home, però és que si se va en avió ja és diferent, vàem passar…

Fill.- Sí, estem parlant dels anys 80, que el preu de l’avió era prohibitiu.

Pare.- Vàem passar tota la zona i va ser un viatge molt ameno i que va estar molt bé. I també vàem anar convidats a fer dos concerts, u en Innsbruck i l’atre on era?

Fill.- En Innsbruck i en Salzburgo.

Pare.- I en Salzburgo, muy bien. Els dos.

Fill.- En Austria els dos.

Pare.- Va estar molt bé, molt bé.

Fill.- I clar, aprofitant això se va fer França, que no sé si era… Jo és que era molt xicotet.

Pare.- Al anar o al vindre vàem fer nit en França.

Fill.- Se va anar a Venècia.

Pare.- A Venècia tamé se va anar.

Fill.- Després a Salzburgo i Innsbruck, Viena… I clar també tocaves un poquet d’Alemanya… Aixina de tocar-ho. I ja cap ací. Un autobús de dos pisos, que me’n recorde que va ser… Jo sí que me’n recorde que quan va vindre l’autobús ací a replegar a la banda ahí en la plaça estava ple de gent perquè era un autobús de dos pissos i damunt portava un disseny per fora que era molt xocant pa ixos anys: Un dragó enorme… No era “autobuses Fulanito”, no, no.

Com si fletares un transatlàntic.

Fill.- Sí, jo no sé com ho van fer en això. I sí que recorde la gent que en ixe moment estava en la Junta i músics que van portar un any o dos antes fent molt d’esforç econòmic pa d’això. Clar, jo era xicotet, a mi m’ho van donar tot fet. Però recorde que…

Pare.- No només pa fer el viatge [40 min.], apart els pares i els que vàem anar tots vam fer aportacions pa poder pagar-mos el viatge.

Què bonic.

Pare.- La veritat és que sí.

Fill.- I altra cosa històrica també ha sigut lo de l’any passat, que vam participar per primera vegà en el Certamen Internacional de València, que és un certamen històric, vull dir pràcticament com el de Kerkrade o més, lo que passa és que a lo millor ací ha sigut només per a bandes de concert i Kerkrade és més música de banda, música de “brass bands” que diuen i música d’espectacle, que té molt de mèrit, fan coreografies, fan coses en els camps de futbol d’allí i tal i és diferent. I ací vam tindre la sort de guanyar un 3r premi. Que a vore, és lo que comentem, açò va per número de músics i tal i pels músics que actualment estan compromesos i que volien anar pues si anàvem a una secció -perquè està classificat aixina ací- teníem que deixar gent fora, és a dir, no podíem entrar tots i si anàvem a una altra secció el problema és que n’hi havien bandes que podien portar 80 músics i nosaltres pues érem els que érem.

Pare.- N’éreu 60.

Fill.- Clar, de fet n’hi ha una anècdota que la vaig contar l’any passat quan va passar perquè te fan un control de plantilla, vas passant i van apuntant qui ha passat i tal, no sé què… quan ja estem a punt d’entrar me’n ve correns el del control de plantilla i mos fa “però vosatros quants ne sou?” i pues no sé si érem 60. “Pues mosatros 60”. I fa “només 60?” i fa… “Sí, els que som”. Claro, perquè totes les altres bandes que estaven entrant eren 80. Ell diu, ací o m’estan fent alguna trampeta o alguna cosa o mos s’han equivocat en passar…

Pare.- Els varen llevar una muntonà de caires de la banda anterior a d’ells!

Fill.- Per això que al final el poder traure un 3r premi pa nosaltres és… Va ser un luxe.

(…)

Fill.- La banda jove, que crec que se va iniciar en el 98… 96-98, per ahí seria. I la va iniciar com a director Pepe. Pepe Ferrer que va estar…

Pare.- Va estar 20 anys.

Fill.- Ell va estar lo menos 20 anys. De fet la meua quinta vam començar amb ell, lo que dia mon pare, també en ixe moment com tot, va ser una iniciativa pals xiquets en ixe moment que n’hi haguera escola de música ni que fora amb un professor. I com tot, pues a vegades conforme passen els anys pues les coses o van o se deterioren… Sempre n’hi han desgastos. I ell la veritat és que quan nosaltres vam entrar en la Junta recorde que vam apostar perquè fora el mateix director i ell ho va agarrar molt bé i vam començar la banda jove i crec que va fer uno o dos concerts perquè después per circumstàncies se va deixar la relació i ja vam començar una altra època, les coses són aixina.

I ara continua?

Fill.- Sí, sí, la banda jove està com si diguérem… Està integrà dins l’escola de música, no està ni dins ni fora, és lo que estem dient és una part més de la Unió Musical Alqueriense, però considerem que els xiquets quan arriben a un cert curs pues tenen ixe escalonet o ixa agrupació a on poden anar també un poquet fent més pràctiques i també ja coneixen a la que és la directora de la banda, entonces també se crea un vincle que la veritat està funcionant molt bé perquè ella també és molt pedagògica i molt didàctica.

Teniu una coral polifònica, una maravilla.

Pare.- Això és més nou.

Jo he vist un vídeo només però m’ha paregut…

Pare.- Sí, açò és més nou.

Fill.- La coral recorde que és una iniciativa que naix gràcies a la Casa de la Música.

Pare.- Sí, per donar-li més activitat.

Fill.- Sí, personalment jo he estat sempre vinculat amb la Coral Borrianenca que també pues va… Apunta’t, pues allí. Molts anys. I ara pues per lo que dien de la família i tal pues vas menys, jo ara actualment no estic anant però bueno, segueixes estant lligat lo que pots, i a mi m’agrà molt cantar. No sóc cantant ni cante bé, però dins d’un grup pues tot se queda un poquet… I m’agrà. I entonces quan va nàixer ací recorde que va nàixer la inquietud un poquet de fer algo no només per a xiquets, sinó per a gent més gran. I en este moment la professora, que encara segueix i que és la directora actual de la coral, Silvia Queralt, que també és professora de cant en l’escola, recorde que xarrant-t’ho ho vàrem comentar [45 min.] “xa, podríem començar un cor o fer alguna coral… Perquè sí que estava la coral dels xiquets, la infantil de la escola. I se va llançar, al crear la Casa de la Música, se va iniciar una activitat que era Vine a cantar, i va començar recorde que pa gent gran, pa la 3a edat, ho vam comentar un poquet aixina, i Silvia vindria i era per a donar una activitat també els matins a la Casa de la Música. Se va apuntar… La veritat és que va tindre una acollida molt bona, però la sorpresa va ser que no només era gent gran, que era gent gran i menos gran, vull dir que se van apuntar pues pares de xiquets, familiars que a lo millor no havien estat mai lligats, però volien provar a cantar… I va eixir com una assignatura de la escola de música. Perquè aixina pues se feien unes classes, començaven a saber molta gent com se cantava, com se feia un cor i tal i això s’ho ha treballat tot Silvia i hasta dia de hui que bueno, ja fa molts anys que no és una assignatura, és una entitat més o una secció més de lo que és la Unió Musical Alqueriense i han tingut anys de molta activitat. Ara pues amb açò que ha passat pues també estan com nosaltres, un poquet aparats, però també és algo que ha sigut molt bona sorpresa.

Pare.- I ha tingut molta acceptació també en el poble.

Fill.- Sí, perquè els concerts que ha fet la coral en la iglésia o… Però de gom a gom.

Pare.- I també han eixit, com Silvia també és directora de Betxí i això, i Almassora…

Fill.- Sí, ha tingut activitats amb vàrios cors.

Pare.- Ha fet activitats en els altres pobles i entonces ha tingut molta activitat. La veritat és que jo tinc amistats igual en Almassora que en Betxí que en fin, que inclús n’hi ha un d’ells que també toca en la d’Almassora, o canta més ben dit, és cantant, i me deia “xa, una maravella, una maravella ixa coral que heu montat”.

Fill.- Sí, se ho passen bé i al final és com en la banda, al final és un grup social i la música és la excusa per això, per intentar ser més feliç, una activitat.

Sí, la música, les bandes… Fan molta societat, fan molt de poble. Açò del Covid i tal per una banda mos ha fotut, mos ha separat i tal, però per altra ha donat molta vida a les bandes, o les bandes han donat molta vida, molta activitat molt creativa.

Fill.- Jo crec que ha sigut lo segon, han donat molta activitat creativa a la societat, pense. Pues des d’això que se va instaurar el fet d’eixir als balcons a tocar, n’hi ha gent que per la seua inquietud també ha seguit eixint. Ací recorde un músic, el que actualment a lo millor és el més veterano.

Pare.- Pepe? Nebot?

Fill.- No, no. Manolo, Manolo Pitarch. Ell sempre m’ho deia, de fet van vindre pa poder traure el trombó i ell tots els dies eixia i tocava i la gent allí pues… Vull dir, és que és tan natural que arribes enseguida a molta gent. I altres membres també…

Pare.- Sí, Pepe Nebot és que el vaig vore jo també.

Fill.- Vam fer també alguna cosa de participar que se va fer de música als balcons de la Federació. I bueno, la veritat hem fet prou coses des de casa, però crec que ha sigut, per sort en quant a la creativitat però per desgràcia en quant a la situació, perquè al final és algo artificial, lo que passa és que sí que és creatiu i emotiu.

És molt emotiu. Mare meua.

Fill.- Claro, perquè és algo que pots fer-ho des de casa i que gràcies a la tecnologia també te pots ajuntar i ajuda molt, però no és el contacte amb el públic, no és lo natural i això pues…

La Junta me imagine que sou part de tota esta invenció de coses també.

Fill.- Sí, la veritat és que jo crec que és una junta… Claro, jo parle… Ell porta més anys que jo, però jo porte molts anys també al final. I totes les que hem tocat jo crec que si no fóra per ixa gent no hi hauria res, igual que pels músics vull dir, pels cantaires, per tota la gent, perquè no és que digues “n’hi ha que preparar un concert” i van només Junta, sinó que preparen unes coses, però després els músics se tenen que preparar lo seu o els cantaires també quan tenen els seus concerts. Vull dir que al final jo crec que és el entorno, ha sigut propici a que n’hi haguen tantes coses, perquè la Junta sempre ha sigut activa, no ha sigut passiva.

Pare.- És que també la Junta té una missió, però té que ser una missió oberta pa que puguen participar tots, si tu t’agarres una junta tancà no podem aplegar a cap puesto “açò no, allò tampoc” [50 min.], per l’amor de déu. N’hi ha que aplegar a un… Vore les possibilitats i lo que se pot fer i aplegar a un acuerdo i un consenso entre tots pa poder fer lo que millor vaja.

Fill.- I sobretot el contar amb la gent que després va dur a terme l’activitat, que casi per sort en la junta n’hi han molts membres de la banda i de la coral tamé, dic en el sentit de que si després tu saps que ha hagut puestos en que les juntes… Perquè després saps lo que passa, però si hi ha juntes que no són músics o que no van a anar a fer l’activitat és molt bonico dir “sí, la banda anirà” o “sí, la coral cantarà tal dia” o “no sé qui farà…”, però tu no vas a anar. Són ells els que van a anar, poden anar? No poden anar? Està bé fer ixa cosa? M’enteneu.

Pare.- La junta té que estar formà per persones que coneguen l’entitat…

Fill.- Té que haver de tot, pares… Té que haver de tot, però que té que ser oberta a que les decisions involucren a molta gent, no només a lo que ells… I en això jo crec que hem tingut molta sort en estos anys i amb tots els presidents que han hagut i tot molt bé.

Que bé, que bé.

Fill.- Sí, la veritat.

Tu sí que hauràs conegut una transformació del repertori m’imagine, des dels anys 80 cap ací.

Fill.- Sí, sí, això sí. Però jo crec que és com en la història, en la història de la música i de tot, de la societat, vull dir, anem evolucionant, se van millorant tecnològicament coses… En la música quina és la [millora] tecnològica que s’ha aplicat per dir-ho aixina, portem molts anys que els instruments són com són, dins d’una xicoteta tal. Jo crec que ha sigut dins de la música de banda, crec que ha sigut l’aportació de lo que és els instruments sobretot de percussió. M’estic referint una miqueta a lo que és la nostra realitat de la banda, què vull dir, pues que antigament no era més que la caixa, bombos, plats, dos timbalets a lo millor que, podent fer notes, pues pa canviar d’una nota a l’altra tenies que fer un ratet i donar-li més tensió i soltar i ja feia l’altra nota, però clar això pots tocar a lo millor X notes en la peça, no tot. Què passa, això és lo que dic de la innovació un poquet de cara a la música, que dóna molta riquesa la percussió, però també és un esforç econòmic. I ho dic perquè realment, en junta, com està mon pare i axixò, de les decisions més fortes o més… va ser el dir tenim que endeutar-nos per a comprar instruments de percussió per a que siga algo novedós el repertori.

Pare.- Els quatre timbals varen costar…

Fill.- Els quatre no, dos, tres. Tres, que l’altre el vam comprar més tard. Però entonces sí que vam tindre que fer un préstec… És que lo que diem que la Junta té que estar tots… Que a vore, no té per què passar res però estàs fent un préstec. I recorde que només comprar-los pues mos van tindre que anar del local que estàvem al local de la Caixa Rural que comentava mon pare que teníem que pujar, i teníem que pujar els timbals amb polees i tot això. Mosatros “com caiga un timbal d’ixos…, ja mira, préstec i sense timbal”.

Pare.- Menos mal que vàem localitzar a aquell de Castelló, no me’n recorde com li dien.

Fill.- No, però això pa la mudança, però jo dic pa cada concert. Pa cada concert teníem que traure-lo per les finestres amb unes polees, claro, pa traure-ho d’alguna manera perquè no passava pels pasillos. I després quan acabava el concert a pujar-los. Claro, feien una festa hasta allà, però no és lo que toca. Per això dic, el repertorio ha evolucionat molt i també els compositors hui dia o ja fa molts anys que estan apostant més per música original de banda. Perquè les bandes de música històricament sempre han sigut com una especie de… Lo que tocava la orquesta simfònica o lo que s’escoltava en els teatres de les ciutats o les grans ciutats, pues la banda lo que feia és ho aportava al públic del poble. Perquè a lo millor no podia anar en ixos moments a escoltar-ho. O les sarsueles o… Entonces eren arranjaments la majoria de coses. Entonces açò està molt bé i se segueix fent, però n’hi ha un altre color, una altre timbre, que és la banda de música en sí i això ara s’està explotant molt. I estos instruments li donen molta riquesa. Apart dels demés, però els demés ja entren en el compositor, però a lo millor fer un concert en la plaça que hi haguera bateria i algo més ja fa una altra festeta. Entonces això, però bueno.

Imagine que també hi haurà molts músics en conservatori, que el nivell musical haurà pujat.

Fill.- Sí, bueno, és lo que antes comentàvem de “vam tindre la sort de guanyar tal”, la sort està ahí, però jo sempre crec que el treball afavoreix ixa sort, ho dic per lo que dius del conservatori, crec que no som una banda que siga molt de gent… N’hi ha gent que acaba la carrera [55 min.], n’hi ha altra gent que a lo millor ha acabat el professional que no és la carrera sencera, però que tenen un nivell i n’hi ha altra gent que a lo millor sense haver anat al conservatori, només amb l’escola de música o algun any ha anat… Però per la seua inquietud de treball defèn molt bé els seus papers. Per això te dic que a vegades el nivell és relatiu. No depèn dels estudis. És proporcional, sí, però moltes vegades pots subsanar ixa falta de coneixements amb treball. I jo crec que ací la gent és molt treballadora.

Bueno, per acabar, si açò se normalitza, com aneu de finançament?

Pare.- Ui, açò sempre fa falta. Ahí sempre curtets. Ahí sempre curtets. Si sabeu d’algú que puga aportar diners dugueu-lo, dugueu-lo enseguida [risses].

Fill.- Jo recorde sempre una frase que dia, perquè ara està president Javier Lara, però hasta ell ha estat José Antonio Torres que pràcticament han estat sempre, i recorde que ell sempre dia “estirem els diners com el xicle”, perquè és que la veritat és que som una entitat molt menuda, menuda econòmicament, el poble és menut també en el sentit que no tens… No sé, no pots tindre a lo millor empreses que diguen… Sense tu dir-los res… “mira, que…” No, no n’hi ha. I si n’hi ha no mos han cridat, si volen cridar. Però vull dir que no. Después la Caixa Rural pues és una caixa que sempre ha estat ahí i és una entitat que sempre ajuda, però també té pues lo que té, que té que ajudar a molta gent i tenen els recursos que tenen.

Pare.- Tenen un pressupost a repartir i han de quedar bé amb tots.

Fill.- I després el ajuntament també està en el mateix pot. Vull dir no és un ajuntament que tinga un pressupost desmesurat, no tenim platja, que això a vegades també dóna molts diners, i al final pues en lo que tenim rodem. Sí que és veritat que n’hi ha molt de treball darrere en búsqueda de subvencions sobretot, que clar, ixes subvencions són a partir de fer activitats concretes que d’això hem fet moltíssimes i això crec que és lo que ens ha possibilitat el anar creixent un pooquet i que parega a lo millor que fas coses com si tingueres un pressupost el doble del que tenim i és perquè n’hi ha molt darrere de poquet a poquet, fer préstecs… Diners de crèdit… Hi ha molta gent que diu “n’hi ha que fet això”, pues sí, tira, tirem endavant i ja veiem que fem i si al final ix bé la cosa pues mira, això que has fet. Però el finançament justet la veritat. No vull dir que al millor si tinguérem diners a punta pala faríem més coses, perquè no se sap.

Pare.- Sí que és veritat que la banda de fa uns quants anys cap ací no ha perdut cap subvenció. Allà on ha eixit ha anat a per ella. I això la base és ell que és el que du tot això al milímetro.

Fill.- Però després també com hi ha que justificar-ho si els demés no fan l’activitat no hi ha res.

Pare.- Jo que estic molts anys he vist als que estaven secretaris passar-se-li la bola i bona nit. Te quedaves mirant-la. Si es va acabar despús-ahir, home, pa que fas hui la junta, haver-la fet la setmana passà! Entonces això és molt important. Si l’administració te dóna un euro tu arreplega’l. Si n’hi ha que fer deu papers… Deu! N’hi ha que anar tres vegades… Tres! Però el euro que te donen tu aprofita’l, perquè ja no torna a vindre, eh. Entonces això té molt de valor també, perquè si en tota l’administració se poden arreplegar quatre o cinc-mil euros bons són, pa una entitat xicoteta com esta. Si tu els dixes volar… Pues no els tens. I ixa és la realitat, ixa és la realitat.

Teniu molts socios?

Fill.- Tenim ara actualment, no te diré exacte, però estarem en dos-cents huitanta-cinc… Per ahí una cosa. Anem sempre dient que rondem els tres-cents perquè és relatiu, vull dir, n’hi ha anys que a lo millor tenim una miqueta més, sí que és veritat que com portem molts anys al final vas veient que la tendència, crec que passa en tot, és a que la gent tinga menos vinculació. És a dir, si hui fas una cosa i n’hi ha que vindre i aportes o compres una entradeta o un donatiu, això sí que la gent està més ficà que dir “me faig soci”, antigament era més… No sé, com més corporatiu o de dir, mira, jo sóc soci d’aquí. Que al final ser soci, en este cas de la Unió Musical Alqueriense és aportar vint euros anuals. Vull dir que açò u s’ho pot gastar en dos caps de setmana o en un dia perquè podria… [60 min.] Però feies això i dies “sóc soci”, clar, com a que forma part teua. Ixa visió jo crec que socialment s’està perdent, però és algo de les generacions, de que van canviant les coses, i ni és bo ni és roin, és lo que és. I ara estarem per ahí, per dos-cents…; que està molt bé, jo crec que està molt bé. Per la situació que comente i perquè no hem perdut tant, perquè lo màxim que hem arribat és a tres-cents…

Pare.- Si perds algun sòcio és de gent major que s’acaba.

Fill.- Sí, però vull dir que la gent jove no li naix…

Pare.- Si no són joves que estan vinculats a la banda…

Fill.- O a la escola de música.

Pare.- O que tenen fills educandos.

Fill.- Ahí està.

Pare.- O coses d’ixes… No se fan res.

Fill.- Sí. Però nosaltres considerem que la matrícula en la escola musical la convalidem sent soci, però que al final és per lo que estem dient, que tens un recolzament social que és lo que és l’associació. És algo visual perquè els diners dóna igual que te’ls fiquen en matricula que te’ls fiquen aixina, però també ho dixem obert en què si vols ficar més de vint euros pots ficar-los, però ja te dic que el mínim és això. Però bueno, poqueta gent se regala [risses].

Uniformes i instruments els dóna la banda?

Fill.- Això també té una clave, és lo que diem, pa poder créixer i ser una entitat que tinga liquidez ajudem i fem coses, però hem tingut que ser creatius al final, perquè…; per això lo del xicle, el xicle pots fer “el xuple i el tire” o estar ahí que dure i que dure. Per què, perquè si no s’acaba, pues igual amb els diners. Què fem, amb els instruments sí que jo recorde que sempre eren de la banda.

Pare.- Antigament antes d’entrar tu pràcticament eren tots de la banda.

Fill.- I quan vam entrar a la Junta recorde que…

Pare.- Antes d’entrar tu de músic. Uns dels primers que se vaen comprar potser van ser els vostres.

Fill.- Que ens deguérem comprar nosaltres.

Pare.- Que vaen anar a San Sebastián a comprar-los, ja veus entonces anar-se’n a San Sebastián a comprar instruments.

Fill.- Però sí que recorde, pues que en totes estes coses no tot és positiu, i recorde entrar a la junta que va ser, pues no sé si jo, Natxo i José Antonio, que estaven en una… Pues això, acabats d’entrar en la banda van anar a vore la junta i això que se’n van estos de junta i té que entrar gent i nosaltres ahí “no tinc que entrar”, i al final mos vam apuntar, és lo que passa. Pues de les primeres cosetes que mos va tocar fer, claro, com érem els últims que havíem entrat, mos feren anar a algun músic que no solia anar, anar a casa a demanar-li el trage i el instrument. Clar, això és un trago perquè si un no va pues no va, tindrà les seues circumstàncies, les seues coses, però això jo recorde que me va fer canviar molt la mentalitat de dir, a vore, açò n’hi ha un patrimoni que és de la banda, però a lo millor el patrimoni és millor que siga els músics, la gent, que no el material en sí. És a dir, tens un material que tens que apostar sí o sí perquè és caríssim i això, però després n’hi ha altre material que a lo millor pots ajudar a que cadau se’l conseguisca que a més hui en dia és possible. Entonces lo que fem és uns microcrèdits, com vulgam dir-ho, tot gràcies també a la Caixa Rural, que tamé pues José i Javi i después també ha estat de president Francisco, que ell com treballava en la Caixa pues va contractar un poc que els pares que volgueren o els músics que volgueren si feien ahí un préstec anaven pagant com volgueren i nosaltres el que fèiem és, a títol personal, no n’hi havia ningun contracte de res, però sí que tenies un contracte moral, de que pagàvem ixos interessos. Entonces al final si te costava 500 euros un instrument tu pagaves els 500 euros, en un any, en dos, en tres, com volgueres, i lo que costava ixos interessos i ixa comissió o lo que fora ho pagava la banda. Clar, en lo que te costa a la banda comprar un instrument estàs fent que puga comprar-se més gent. Això és lo que fèiem. I açò pues evitava estos marrons de tindre que anar a demanar-li, perquè clar, si el instrument està parat també li fa falta a un xiquet que vol començar. Vull dir, ningú té culpa de res, però claro, n’hi ha que actuar. I al final vam fer això. I una altra mesura, en els uniformes, també va ser igual. Jo recorde, només entrar a la banda, per anar a la gira, potser, lo que hem comentat de Viena i tot açò, la Caixa Rural va pagar tots els trages de la banda, pot ser? O no els va pagar? No, no els va pagar, mentira.

Pare.- Va donar una subvenció.

Fill.- Va donar una subvenció i l’ajuntament també o alguna cosa, perquè això era Batiste, estava Batiste Balaguer. Mos van fer trages a tots, que això pues val diners, molts diners, perquè no és el mateix fer un trage que fer-ne… Pues en este moment si foren 40 o 50 [65 min.].

Pare.- Si no és que primer cada trage casi era de un color.

Fill.- Que està molt bé, però són molts diners.

Pare.- Cada època és d’una manera.

Fill.- Què va passar, jo vaig entrar, me van fer el trage i a lo millor a l’any següent o als mesos ja el pantaló no me venia bé. Ja no sé què no sé quantos, claro, la gent… Al final també això vam dir, no podem estar gastant ixos diners perquè no estan i si compres a u o altre no, bueno, pues lo que hem fet és la gent se compra el trage, tu tens el model pa anar a comprar-te’l a on tu vulgues però seguint estes directrius i la banda lo que fa és paga el 30% del cost que tu t’has fet, però això és teu, també és un record, com el que és fallero o fallera i té el trage i participa en la falla o a lo millor el dia de demà no participa però té el seu trage. Pues això és un record de cada u. Que “uf, això me va xicotet”, pues fes-te’l, passes la factura i se paga el 30%.

Pare.- I les reparacions dels instruments.

Fill.- I els instruments no són de la banda, però les reparacions les assumeix la banda, que això també… Són molts diners la veritat, però possibilita que n’hi haguen més coses al final. És lo que estic dient, no tenim molt de finançament però jo crec que pot parèixer que sí perquè n’hi han altres que a lo millor tenen més diners i actuen d’altres maneres, però a nosaltres ens ha tocat un poc buscar ferramentes pa que la cosa pues siga pareguda als que tenen diners.

I ho feu molt bé, eh.

Fill.- No ho sé, però al final ho fem. Mentre vaja durant.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Nom/Cognom Vicent Molés Bort (fill) i Vicent Molés Meneu (pare)
Títol  Vicent Molés (fill i pare), una nissaga lligada a la Unió Musical Alqueriense
Temàtiques Cultura, música, associacionisme
Data i lloc de l’entrevista  Divendres 17 de juliol de 2020, a la Casa de la Música
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/nh7Vt1hjSWk
Extracte  https://youtu.be/Mv4Whz4V34c
PDF