Agustín Molés, un llaurador de les Alqueries en el món del ciclisme d’elit


Avís!

Podeu activar els subtítols en valencià i fer traduccions automàtiques a altres idiomes.

Agustín Molés és una persona planera, que parla amb naturalitat de llaurador d’experiències que a nosaltres ens resulten impressionants: arbitratge professional en dotze Voltes a Espanya, Olimpíades de Barcelona i Jocs Paralímpics, i en total moltíssimes desenes de carreres arbitrades en més de quaranta anys de carrera. Veiem les fotos amb mites del ciclisme com Miguel Indurain, Perico Delgado o Alberto Contador, i ens impressiona esta sensació d’estar amb l’elit del ciclisme internacional parlant amb la major naturalitat. Amb Agustín haguérem pogut parlar molt més i de moltíssimes coses més, per exemple d’agricultura, o millor encara de la seua experiència en la política local en les primeres legislatures com a municipi, quan se li donava forma al poble amb companys com l’alcalde, Miguel Montes, o regidors com Rosa Ros o Blai López (‘Blai de Perico’), que al marge de qualsevol consideració ideològica van jugar un paper històric per al nostre poble (i a qui hem tingut la immensa sort, professional i humana, d’entrevistar).

Alguna cosa passa a les Alqueries amb el tema del ciclisme per a ser una referència des de fa més de cent anys, amb ciclistes professionals ja ens els anys 30 i 40, un club ciclista dels majors de l’Estat i en determinats moments fins a sis àrbitres professionals simultàniament. Seguirem fent-nos càrrec d’esta qüestió, recuperant la història i els personatges que ha donat les Alqueries.

Sinopsi

Agustín Molés Vicent (1960) ha sigut àrbitre nacional UCI durant més de quaranta anys. Ens parla de l’activitat ciclista a les Alqueries des del Club de Ciclisme, de la seua afició compartida amb altres companys igualment àrbitres, de la natura de la seua activitat i de la seua experiència en la elit del ciclisme (Voltes a Espanya, olimpíades, jocs paralímpics…) però també amb escoles i xiquets de la nostra comarca.

Transcripció

Com és possible que en este poble hi haga lo que ha hi hagut i lo que hi ha encara. No és algo normal, no? Si mos pots contar com vas començar tu… ja mos ho has contat una miqueta però…

Sí. Pues mira, jo vaig escomençar l’any 76, tenia setze anys, tenia setze anys i tenia un veí que li dien Pasqual, un home major, i me va agarrar a mi i em va dir: “Xa, Agustín, tu que saps llegir i escriure i això, tu vindries ahí al cicliste a vore si puguérem fer algo?, perquè pareix que no fagen molta cosa i…”, i l’home este tenia molta afició a les bicicletes: moltíssima. Jo li dic: “va, pues va, anirem i farem algo, no ho sé”. I entonces pues el tio Pasqualet i jo pues vam escomençar a fer la Organitzaora, que se dia entonces, però que enseguida van vindre cinc o sis persones, totes molt aficionades a les bicicletes…

Joves com tu, m’imagine…

Sí, sí, jóvens… un poquet… al millor dos o tres o quatre anys més majors que jo, però claro, “majors”: que lo menos si jo tenia setze anys ells tindrien vint o vint-i-cinc màxim. I ahí esta gent jove pues van tindre molta il·lusió i ahí és quan vam escomençar a fer ja les carreres que se van fer, el bum que va haver a partir de l’any 78, tot el 78 als anys 80 i això va ser quan se va fer la Challenge i después la Volta a la Plana Baixa; d’ahí se va fer tot lo que era la Organitzaora. En aquell entonces que érem pues huit o nou persones érem les que féiem la Organitzaora dins del Club Cicliste de les Alqueries.

Un club fortíssim, històricament.

Sí, este club és… mira, este club va haver un any que va eixir una estadística en la premsa espanyola: d’Espanya hi haven tres clubs d’Espanya que tenien més de quatre-cents sócios; entre ells estava el Club Ciclista de les Alqueries. Estava la Unió [Esportiva], la U de Sants de Catalunya, que és la que feia la Volta a Catalunya, i después ne hi havia un atre, no te puc dir el nom però sí que te puc dir la ubicació, que estava en el País Basc. En el País Basc, no sé si era el que feia la copa… la valenciana, no me’n recorde cert, però eren tres clubs, entre ells estava el club de les Alqueries. Que tenien quatre-cents, vam alplegar a tindre casi cinc-cents sócios, eh? Sí. Era un club en aquell entonces molt molt potent, molt potent.

I com va ser passar de algo que era una cosa de xavalets amateur a ser professional? Com va ser, com ho vau…? El teu cas com és?

El meu cas com a àrbit, dius?

Com passes a ser professional?

Bueno, pues el meu pas va ser… jo vaig ser secretari de l’Organitzaora uns quants anys. Clar, quan vaig fer els díhuit anys vaig tindre el carnet de conduir el cotxe, entonces venia un home que era d’ací de les Alqueries però que vivia en Moncofa, que era àrbit de bicicletes, que li dien Batiste Cherta, i claro, ell venia i jo pues el portava en el cotxe. I ahí és a on me va entrar a mi l’afició. L’afició de les bicicletes, perquè jo en aquell entonces, bueno, tenia afició però no era una cosa de dir… anava més al fútbol que no a les bicicletes. Però bueno a mi em va entrar l’afició i ahí vam escomençar, l’any 78, a anar a arbitrar les carreres amb ell. I ahí va escomençar ja pues, bueno pues cada… cada equis temps pues feies un examen i… bueno, pues el any 80 vaig fer l’examen de regional, el any 82 el de nacional, i ja el any 86 ja vaig fer el examen de UCI [Unió Ciclista Internacional] i des d’entonces pues sóc ja UCI, que és lo que… Bueno, sóc nacional UCI, domés me quedava ser internacional, però no he segut mai per el tema de l’idioma [risses], perquè jo he segut molt roïn pal tema dels idiomes. Entonces demanaven francés i jo pues la veritat és que… vaig voler estudiar un poquet però no; sóc pèssim estudiant i entonces me vaig quedar ja lo que és UCI a nivell nacional. I ahí va ser quan vaig tindre la oportunitat d’anar a totes les carreres que he anat, que he tingut molta sort d’anar a moltes carreres. A moltes. Perquè jo he tingut anys molt bons, molt bons. Jo la època dels anys 90… de l’any 86, l’any 86 va ser la primera Volta a Espanya que vaig arbitrar, l’any 86; tenia jo pues no res… ja veus, tenia molt poquets anys. Me’n recorde que vaig anar en moto, era una Volta a Espanya molt difícil perquè en aquell entonces les Voltes a Espanya se feien en abril i mayo, eren Voltes a Espanya que eren etapes de dos-cents cinquanta, dos-cents huitanta kilòmetros; eren etapes molt fortes, no és com ara; el temps no era lo mateix que en agost o setembre, perquè lo que és abril i mayo pillaves de tot: jo en la Volta a Espanya jo vaig pillar de tot, de tot. Entonces bueno, pues ahí vaig escomençar jo a tindre més que res el tema de l’arbitratge, no? En tema de la Volta a Espanya i en tema de moltes voltes. [5 min.] Jo l’any que més coses he fet en esta vida, i me sent molt, la veritat, molt orgullós, va ser l’any 92. Jo l’any 92 vaig tindre la sort, la fortuna, de ser olímpic. Jo vaig pillar les olimpiaes de Barcelona’92, sóc un dels pocs árbits d’Espanya, érem vint àrbits espanyols i vint… lo que formàvem el grupo de àrbits de les olimpiades érem coranta àrbits, vint estrangers i vint espanyols. Jo era u dels vint espanyols. I les olimpiades ha segut una cosa que… no sé com explicar-t’ho; pa mi la Volta a Espanya és molt bonica i és molt… està molt bé però anar a uns olimpiades i estar dins de les olimpiades i vore tot lo que són les olimpiades és… no se pot dir en paraules. És molt bonico. Damunt vam tindre pues, no la sort sinó la desgràcia, vam conèixer a un àrbitre que era del país este que va tindre la guerra… de Sarajevo, l’any 92; el va traure un coronel… el va traure de Sarajevo un coronel de l’exèrcit canadiense pa que vinguera a les olimpiades de Barcelona. I estaven bombardejant i l’home domés mos deia: “quan torne allà no sé com estarà ma casa o com estarà la família”. O siga, són experiències que t’impacten, no? O siga que estava en guerra allà en Sarajevo i ell va vindre… el va traure, perquè ho va dir, diu: “m’ha tret un coronel de l’exèrcit de Canadà pa poder vindre a les olimpiades”. I açò va ser… i la convivència d’allí, perquè allò era… això de les olimpiades és una cosa molt gran. Claro, si la Volta a Espanya o el Tour porta dos mil persones, unes olimpiades… Mosatros vivíem en la… hi haven dos villes olímpiques: estava la villa olímpica dels atletes, que eren… no sé quants serien: molts. I después estava la villa olímpica dels àrbits, que érem mil dos-cents, en total érem mil doscents però de tot tipo, allí ne hi haven de tot tipo, allí veies àrbits amb turbants, amb… En fi, era una cosa… claro, i allí van muntar una carpa grandíssima al mig d’uns pisos, els pisos eren tots nous, els vam estrenar tots mosatros, i allò era el comedor. El comedor estava vint-i-quatre hores al dia obert, perquè allí hi hava… I allí era… pa tot el món era una cosa espectacular. Ixa va ser l’any 92, va estar molt bé, i después també vaig tindre la sort tamé, la veritat és sort tamé, de vore lo mateix però diferent, que van ser les paraolimpiades. Això de les paraolimpiades és pa vore’s. O siga, si lo atre era espectacular, perquè claro eren els millors atletes del món, viure… perquè ahí sí que vam conviure tots en la mateixa villa olímpica, o siga, els àrbits ja no érem tants, no érem tants, ja érem menos, molts menos, però mosatros convivíem, entonces ja convivíem amb els atletes paralímpics. I vore tu gent… vamos, sense cames o sense tal, o cegos. Allí veies un cego que en portava un atre a menjar o a on siga, i estaves menjant amb ells i la veritat és que els primers dies… pfff era dur, eh?, era dur. Estaves tu que estaves perfecte, i vore tot lo que veies per allí era dur, però bueno, después veies i els veies amb una il·lusió i unes ganes… Que viure ixes coses te se queda; te se queda pa tota la vida. O siga, ixe any 92 a mi me s’ha quedat sempre, perquè va ser… pa mi va ser l’experiència més gran. Les dos coses, la olimpià i la paralimpià.

Al mateix temps tu te mantenies en contacte amb el club de les Alqueries…

Sí, sí, jo no el vaig pedre hasta ja… quan ja més o menos jo ja me vaig dixar del tema, perquè claro, tants anys… Jo vaig estar ahí, pues no sé, jo vaig estar hasta l’any 88 ó 90 o això vaig estar ahí de secretari. Jo els anys no me’n recorde però ja te dic, ahí vam fer pues… se va crear lo que va ser primer la Challenge de la Plana Baixa però después ja se va crear lo que era la Volta a la Plana Baixa. Que va durar uns quants anys; uns quants anys perquè la gent tenia ganes i era més fàcil o no tan difícil traure dinés de les empreses publicitàries. Que hui ho tenen molt difícil, hui si no és l’administració pública, o siga ajuntaments, diputació o… Si no és aixina hui empreses que aposten per una carrera de bicicletes de un poble xicotet és molt complicat. Entonces hui ho tenen més difícil, jo ho entenc. Jo estic ahí en el Cicliste de sócio però entenc als de la junta, que si fan una o dos carreres a l’any pues els ve justetet. Perquè a mi m’ho diuen: “d’a on tenim que anar a traure un espónsor?”. [10 min.] És molt complicat hui en dia traure un espónsor. Molt complicat. I bueno, ja te dic jo, después ahí està el cicliste, ahí està, i no sé, ara són… me dien l’atre dia que havien fet la Junta General i no sé si són tres-cents i pico sócios, encara són gent, són gent. I el local que és nostre; o siga, que és una maravilla, la veritat que una maravilla. Però ja te dic jo, els anys bons dorats van ser ixos, i els anys del tema del Critérium, quan se va escomençar el Critérium;  que se va escomençar en festes, sempre se feia en festes, les penyes… cada penya agarrava un corredor, se’l quedava en casa, en fi, pagava lo que podia i vam començar ahí amb professionals i professionals i tal i qual, venien deu o dotze professionals i set o huit amateurs, se feia lo que diem hasta que va vindre la explosió ja quan va vindre Indurain. Ja va ser, quan va vindre Indurain ja els anys 90 quan guanyava el Tour, pues ací van haver dos persones que tenien molta amistat amb ell i per estes dos persones venia Indurain i la veritat és que açò este poble, antes de vindre ell venies i ja no podies ni aparcar. Ni aparcar. I ací la gent la veritat és que se bolcava, se bolcava en el tema del ciclisme. I claro, si venia una figura com era Indurain que acabava el Tour i venia ací, pues dime tu! Después ja se va acabar Indurain i ja… va haver dos o tres anys que se va fer el Critérium però ja al final… Al final lo que te comente jo: és que és molt complicat, molt complicat.

I això és més o menos lo que te puc comentar d’això…

Supose que una persona com tu, que estaves en les olimpiades i en la Volta a Espanya, no sé si continuaves arbitrant a nivell provincial o…

Sí, sí, sí, jo no m’he deixat mai la… res. Jo sempre quan he pogut sempre he arbritrat. I ara tamé, ara que ja fa lo menos quatre anys que ja no estic a nivell ja… tamé per la edat i perquè, bueno, són circumstàncies ja diferents, pues jo arbitre ací en la província de Castelló, arbitre ací. Ara ixc alguna vegà fora però molt poquet, molt poquet. Jo arbitre ací en la província de Castelló.

Estàs en actiu encara.

Sí, sí. Mosatros hasta els setanta anys podem… o siga, hasta els sixanta-cinc anys se pot arbitrar dins d’Espanya, o siga, te poden enviar fora o no de la Comunitat Valenciana. I hasta els setanta anys pots arbitrar dins de la teua província, o dins de la teua comunitat. Saps? Hasta els setanta anys. I jo ara en tinc sixanta-dos, jo de moment l’afició la tinc ahí, i ademés jo ja fa anys que jo disfrute més anar a pitar a escoles, disfrute més anar a pitar a escoles… perquè és molt bonico vore als xiquets. Molt bonico, perquè vore als xiquets i els veus i hi ha xiquet que als tres o quatre anys va en bicicleta que no pot ni pedalejar, pobret, i va amb tres rodetes i dius: “bueno, açò… açò…”; és molt bonico, la veritat és que és molt bonico vore… el tema de les escoles, molt bonico. I damunt pues hi ha una bona conjunció en tota la província i… Jo disfrute més en les escoles, molt més, eh?, t’ho dic en sério, que en una carrera que fan ací de juvenils i amateurs. Pues no perquè carreres de juvenils i amateurs n’han fet i se n’han fet moltes, però en escoles veus l’ambientillo que hi ha, l’ambientillo és molt bonico, l’ambientillo de les escoles. I això, jo arbitre sempre. Sempre quan me crida el col·lege de Castelló, perquè mosatros… bueno ara amb la pandèmia esta impossible, no?, des del mes de març que no n’hem fet cap reunió ja, no hem pogut fer-ne cap. Però mosatros, el Col·lege d’àrbits de Castelló, tots els mesos els dilluns, el primer dilluns de mes o últim dilluns de mes, o dimarts, ara ho han canviat a dimarts, fem la reunió, i ahí pues diuen “esta carrera pa tu…”, en fi, aixina. Claro, des d’entonces ja no… físicament no mos hem vist només que en les carreres, que tampoc no n’han hagut. Perquè les de la última… la última carrera que vaig fer jo la vaig pitar jo era de juvenils el dia huit de març. El dia huit de març, que va ser en Onda. El huit de març va ser la última carrera que vaig pitar jo, me pareix que a la semana siguient ja mos van… ja se va tancar tot. I después hem fet dos carreres més ací en Vila-real, que no sé… han anat companyeros meus, i ara pues esperem que a l’any que ve… esperem que a l’any que ve… però no ho sé, no ho sé… Està molt complicat, eh? És una llàstima perquè el ciclisme la veritat és que és molt bonico. És molt bonico, perquè la gent per exemple, lo que dic jo de les escoles, pues els pares mateixa pues van i coneixen pobles, van: “mira, hui estem en Vila-real, demà mo n’anem a Vinaròs, el diumenge que ve estem anant a Almenara, a l’atre mo n’anem a Morella…”. És un bon moment de conèixer tamé la província de Castelló. I els pares van i, en fi… claro, pero bueno, ja vorem açò de la pandèmia què mos dixa. [15 min.]

Mos contaves abans que ací vos heu ajuntat una muntonà de àrbitres. Mos pots tornar a explicar una miqueta?

Sí, sí. Pues jo t’ho explique, mira: l’any 76 que vaig entrar jo, va ser l’any 78 quan ja vaig escomençar de àrbit, en la província de Castelló eren onze àrbits i en les Alqueries, estaven, te dic hasta els noms, estava Batiste Cherta, que va ser el nostre mestre, el meu mestre i el de Vicente Bort; estava Ballester… O siga, Batiste Cherta u, Ballester dos, Vicente Vicent tres, Ramón Vicent -que ha segut el alma mater de tots, Ramon Vicent ha segut el número u-, Ramon Vicent quatre; Vicente Bort cinc i Antonio Meneu sis. O siga, érem sis àrbits i a la província de Castelló eren onze. Érem més àrbits ací que en la província de Castelló.

Les Alqueries capital del ciclisme.

Sí. Entonces el president era Ramón, Ramón Vicent va ser el president del col·lege d’àrbits, después vaig ser jo uns quants anys tamé, o siga, ha havut… sempre ha havut ara… I ara en este moment pues ací d’àrbits de les Alqueries està Vicente Bort, Maria i jo, i Roberto Molés que viu en la Vall; domés ne quedem quatre. Érem sis… encara en quedem quatre, eh?, encara en quedem quatre, som el poble que me pense que encara ne som més que…

Sí, és impressionant…

Sí, sí. I ací pues què te diré jo: quan vaig estar jo, quan vaig escomençar, de àrbits estava Vicente Vicent i Ramón -Ramón encà estava- i Batiste, eren els tres que estaven ahí, i Juan Manuel. Eren quatre àrbits que n’hi haven antes d’entrar jo i Vicente Bort n’hi haven quatre àrbits, ací. Però el que sabia, l’àrbit de veritat era Batiste. Batiste Cherta és el que mos va ensenyar a tots, a l’arbitratge.

I això. O siga, que…

Per exemple, la teua participació en les voltes ciclistes, el teu paper no ha segut sempre el mateix.

No, no.

Si pots explicar-nos un poquet…

Jo vos explicaré un poquet… això és com els partits de fútbol. Igual. Està el àrbit i els liniers, no? Molt bé. Pues mira, per eixemple la Volta a Espanya, per posar-te l’eixemple de la Volta a Espanya però com si después ho traduixes a una carrera d’ací en les Alqueries, és lo mateix. A la Volta a Espanya van dotze àrbits, o anaven quan jo anava, ara no sé quants ne van però suponc que n’aniran dotze. Bueno, ara en va algú més perquè va en el VAR [videoarbitratge]. Tamé hi ha VAR, eh?, en la Volta a Espanya i això tamé n’hi ha VAR. Enguany diuen que no n’hi hava però els atres anys sí que la UCI posa VAR. Van quatre àrbits són internacionals, que són com si diguérem els àrbits de fútbol. Ixos quatre àrbits van… la posició d’ells te l’explique, és molt senzilla: els corredors, el paquet de corredors, va un àrbit davant, en un cotxe, si has vist la Volta a Espanya va en un cotxe roig, van en cotxes rojos, vale? Darrere del paquet mateixa principal va l’àrbit principal, i darrere, después de passar el primer grupo de cotxes de equipo va un atre àrbit. Van tres àrbits. I un atre que va sempre… saps?, per ahí. I después van lo que són huit àrbits espanyols, que és a on jo he anat les vegaes que he anat a la Volta a Espanya. Els àrbits principals qui són? Van dos juessos de llegada, dos cronometraors i quatre comisaris en moto. Els comisaris en moto van cada u posats sempre al mateix nivell, o siga: va u sempre al costat d’un àrbit que va en cotxe, un atre al costat, un altre al costat… Ixos són els que arbitren lo que és la carrera en sí. Ixos huit àrbits són els que arbitren la carrera dins de la carrera, vale? Els atres dos cronometraors i els atres dos juessos de llegada són els que s’apanyen de les alplegades, o siga, tu per eixemple veus la Volta a Espanya, veus “ha passat el primer en la montanya Pepito, i el segon Juanito”. I qui diu que ha passat Pepito i Juanito? És el àrbit del juez de llegada que s’ha parat allí amb una moto pa agarrar-los i después ho passa per la emissora. Vale? Entonces, ixes són les faenes. Quan alplegues a meta què fan? Els dos àrbits cronometraors van a meta i els dos juessos de llegada se’n van a meta, pa fer lo que és la meta. Què he fet jo? Jo he estat quatre anys, els primers quatre anys meus de Volta a Espanya en comisari de moto, que ja t’he dit jo que he passat males carreres, perquè els quatre anys primers que he anat jo en moto sempre han segut en mes de abril i mayo, que s’acabava… sempre s’acabava la Volta a Espanya en San Isidro. En Madrid sempre en el dia de San Isidro s’acabava. Claro, pues has passat de tot, en Volta a Espanya ha passat de tot, des de fred, aigua, pedra, neu, de tot. He passat después quatre anys… vaig estar quatre anys de juez de llegada en cotxe i quatre anys de cronometraor. Jo he estat en total dotze anys pitant la Volta a Espanya. Ja te dic, jo he passat de tot: quatre anys en moto, quatre anys de juez de llegada [20 min.] i quatre anys de cronometraor. I si tu mires una carrera ací en les Alqueries, ací en la Plana; diu: fan una carrera en Artana, fan una carrera de juvenils, van quatre àrbits. Normalment van quatre àrbits, salvo que se previnga que vinguen molts corredors i entonces ne van cinc, però normalment ne van quatre. I és lo mateix: el àrbit principal va darrere del paquet, un atre àrbit va darrere, pa els reçagats, i dos van davant, sempre davant, que són el juez de llegada i el cronometraor; ixos van sempre davant. El juez principal sempre va darrere del paquet, que és el que organitza a tots; els diu “pues ves ací, ves allà”, saps? Quan hi ha una escapà el de davant se queda darrere… En fi, aixina van. Si tu te dónes cómpter en la… vosatros fixeu-vos quan veieu el Tour o veieu tot això: el cotxe… va un cotxe… sempre va un cotxe roig -normalment sempre són rojos, no sé per què, però bueno- sempre va un cotxe roig darrere dels escapats, pues ixe cotxe roig és un comisari que va ahí darrere, saps?. Que veus tu d’això, i sempre veus un cotxe roig, pues ahí està el comisari. I ixes són les coses que he fet jo en la Volta a Espanya. Que m’han passat coses… en la Volta a Espanya m’ha passat de tot. Jo en la primera Volta a Espanya que anava jo en la moto, la veritat és que claro, te pillen de repent amb vint-i-set o vint-i-huit anys, amb professionals, amb la moto, darrere d’una moto, que estos no anaven ni amb casco, no portaven casco, això és una maravilla: no s’estilava el casco ni s’estilava res, i alpleguem allà a Andalusia, me’n recorde que per Andalusia, i allà en Salobrenya [Granada] -me’n recorde d’ixe poble- tiren un cüet: pum. “Ostras, què haurà passat?”. Jo anava darrere, ixe dia anava jo per darrere. I veig que s’aparen tots. Ui! Què és?, que es veu que n’hi hava una moguda forta en Salobrenya de aigua, no sé què passava en aquell entonces, i tot el poble… van tirar un cüet i tot el poble va tancar tota la carrera, se va parar tota la… va ser una cosa… claro, jo anava darrere, “què haurà passat?”, i claro! senc el ruïdo, claro, jo sóc valencià i senc un ruïdo d’un cüet, i dic: “què ha passat ací, un cüet?”. I tots parats, i “què ha passat?”, i era… claro, s’havien aparat perquè la Volta a Espanya és un espill, que se veuen tot això, i claro ha havut… jo he vist vàries paraes de la Volta a Espanya que después filmen i no se veu en la tele. “Pues filmem i después vos aparteu, vale?”, i filmen i… Pues no n’he vist, coses per allà dalt i per tots els puestos, pues paraves i d’això no s’entera ningú. Són anècdotes que te passen, però ixa de Salobrenya me’n recorde sempre, però ademés me’n recorde del poble, perquè, claro, la primera vegà que te passa una cosa d’ixes te quedes. Dius “ostras, què passa ací?”, tots parats, la guàrdia civil, tots. Què ha passat? I veus tota la gent, que te rodejava tota la gent del poble; claro, allí vam estar deu o dotze minuts. Pues el van… degueren de parar, degueren de parlar els jefes, i hala, i a continuar. Sí, sí. I això, o siga, que coses d’ixes t’ha passat de tot. Jo ja te dic, porte coranta i pico d’anys, des del 78. Jo sempre compte des del 80, que em vaig fer àrbit regional, però del 78 o de l’any 80 hasta l’any 2020 ja veus, pues coranta anys de àrbit-àrbit.

Són molts anys.

Jo pense que sí.

També hauràs vist molts canvis.

Cànvits molts. Molts. Moltíssims. Cànvits jo això t’ho puc dir. Perquè mira, tu compta l’any 86, que vaig anar jo a la Volta a Espanya, la primera vegà. El 86 no n’hi haven mòbils. Coneixia un mòbil, jo: el portava la Ser. Això me’n recorde jo. Mira, te vaig a contar la història perquè això va ser molt molt curiós: el mòbil portava… la Ser portava… N’hi hava un pique entre la Ser i la Cope. En la Ser estava… no sé si… em pareix que estava José Ramón de la Morena entonces, no sé si era ell; però en la Cope era “el Butanito”, o siga José María García. Hi hava un pique molt gran. Aquell portava un mòbil que era una maleta aixina, perquè claro, jo com anava en moto… En moto tu ho veus tot, i l’atre no portava mòbil, l’atre portava un cotxe tot ple d’aparatos però no en portava. I totes les hores en la ràdio se transmitia en directe lo que n’hi hava: pues estan en el kilòmetro tant i estan passat per no sé quan, i s’ha escapat Pepito, Juanito i no sé qui. Què passa?, que aquells de la Ser se n’anaven a un puesto a on podia haver cobertura i d’allí amb el mòbil connectaen, però José María García no tenia mòbil, entonces què feia? Era més listo, era molt listo: se n’anava, ell anava en un cotxe, anava en un 131 d’aquells, entonces eren 131 i coses d’ixes; bueno, i anaen en motos, portaen dos o tres motos, i la Ser tamé, tots portaen motos, entonces se n’anava una moto, per eixemple si connectaven a les dotze del matí, a les dotze menos quart ja se n’anava una moto allà més avant, a un poble; [25 min.] se n’anava, perquè mosatros el guipàem; se n’anava i s’aparava a un bar. Se n’anava a la cabina del bar, perquè entonces hi havien cabines en els bars; llevava lo del teléfono, connectava els cables d’ell que portava al teléfono, i quan connectaven a l’hora ell connectava via teléfono del bar. Del bar. Això era impresionant. Era impresionant. Això va ser el tema de comunicació, però el tema nostre encara era més… el tema nostre era més complicat. T’ho explique: quatre àrbits internacionals, que ixos s’apanyaven de la carrera, però mosatros mos teníem que apanyar de tot lo que era la carrera en sí, después. T’ho explique: s’acabava la carrera, entonces no hi hava video-line ni n’hi hava transponder ni n’hi hava res, eh? Venia Gianfranco Boccini, que era un xic indio-italià, venia amb una càmara de fotos; feia unes fotos, posava la màquina de fotos en el trípode dalt a on estàvem mosatros, i después agarrava el… com se diu açò?, el negatiu, i amb les mans en una cosa negra i amb uns àcids traïa el negatiu, al cap de cinc o sis minuts traïa el negatiu. I amb una lupa escomençava: el 42 -en italià-… bueno, això. Entonces eren dos àrbits allí, u que apuntava i l’atre, amb un quadrant que portaven de l’u al dos-cents, perquè entonces eren cent noranta-huit, o sempre eren cent noranta-huit o això, de l’u al dos-cents anàvem tatxant. “El 42”, jo tatxava, o l’atre que estava allí. Claro, perquè a lo millor alplegava al puesto setanta i dia: “el 34”, i el 34 ja l’havia dit antes. Claro, perquè vamos, amb una lupa, aquell cantant i “este no lo veo bien, parece que sea un Teka o parece que sea un Zahor. –Pues dixa’l en blanc”. Bueno, a tot açò passava a lo millor mig hora. Claro, a vore, entonces, tu tin en compter: tu tenies que revelar; después de revelar i tindre-ho ja tot clar, tu tenies que agarrar el cotxe -perquè entonces les Voltes a Espanya normalment s’acabaven totes en capital de província, normalment. Tenies que agarrar el cotxe que estava esperant-te, amb tota la gent que n’hi hava allí, pa anar-te’n a la permanent. La permanent normalment era en un polideportiu, en un puesto a on hi haven… entonces hi haven setanta periodistes, tot gent en això esperant… Esperant a que tu alplegares pa la classificació. Claro, allí estaven tots locos per la classificació. Però tu portaves la classificació en un paper, feies unes fotocòpies allí, d’ixe paper, però después venia la faena. La faena era la siguient -claro, perquè això és una volta: etapes, deu etapes, quinze etapes. Tenies 198 fitxes -que ara jo no en tinc cap, si no vos ho ensenyaria perquè això ja no existix. Fitxes de cada u, el seu número i el seu nom, i en cada fitxa anaven vint-i-dos espais a on tenies que posar. Entonces mos ajuntàvem en una taula gran els huit que érem, no? Els juessos de llegada, els cronometradors i això. “El 32”, entonces agarraves, una persona te cantava la classificació d’ixe dia, i un atre anava traent les fitxes perquè cada dia… claro. I después u posava el temps, l’atre el sumava, l’atre mirava que la suma estava bé, i después l’atre anava fent la composició de la general. Ixa era l’atra, eh? O siga, mosatros passàvem ahí tres o quatre hores. Entonces passàvem tres o quatre hores fent la classificació. I normalment sempre estava mal. Però claro… i ja quan acabaves tot que ho passaves a la premsa, que estaven ja locos esperant… perquè claro, hui en dia s’acaba la carrera i ho tens; però después t’explique per què ho tens en seguida. Ara ho tens enseguida, als dos minuts ja ho tens. Quan ja acabaes tot, que ja estava tot, que ho passaes ja tot que estaven tots que volien matar-te, perquè entonces no teníem ordenaor, o siga, no hi haven ordenadors, no existien els ordenadors l’any 86; pues ja agarraves les fitxes, les posaves totes un atra vegà, del 1, el 2, el 3… pa tindre-ho més fàcil pa traure-ho al dia siguient. Però estava la classificació individual però después estava tenies la classificació per punts, tenies unes atres fitxes pa fer lo dels punts. Después tenies unes atres fitxes pa fer lo de la montanya, i después tenies unes atres fitxes pa fer les metes volants. O siga, tenies cinc classes de fitxes que tenies que fer-les tu. Això en l’any 86; claro, això ha anat a poquet a poquet… primer era Gianfranco; Gianfranco Boccini va estar uns quants anys fent això, no n’hi hava més. Después ja va vindre lo que va ser la video-line ja un poquet aixina que ja era millor, [30 min.] i ja van vindre els ordenadors. Ja era millor, ja no tardaves tant. Ja van fer un atra cosa: quan se van donar cómpter de que mosatros se tardava molt de la meta a on estava el… a on estaven els periodistes, a on estava tota la infraestructura, que después mosatros estàvem treballant allí, lo que era el punt nostre, no? Què van fer?, van parlar amb Telefònica i mos posaven un telèfono en la torreta. Un teléfono en la torreta! Això estava molt parit, això era guai. I quan tu ja acabaves, amb Gianfranco ja havies comprovat que sí, que “han arribat els 180 i estan els 180 ací”, vale, agarraes el 1, el 24, el 35, el nossequantos, tal, dies tot això pa que allà en la sala de premsa tingueren la classificació pa no esperar-se a que mosatros alplegàrem, perquè, ja te dic jo, en capitals antes alplegaves al centro de la capital a on fóra i tu tenies que anar fora a un polideportiu o a un… te costava mig hora. O siga que això va ser un atra cosa. Después un dia alplegue ja més avant… venia el Café de Colombia entonces. Venia el Café de Colombia. Venien els colombianos; els colombianos, de la Ràdio Caracol, això era un espectácul, això eren fenómenos. I tamé això eren… viuen d’un atra manera, o siga, el deport el viuen d’un atra manera, són uns fenómenos. I veig un dia que fora allí a on mosatros teníem la permanent pues hi ha un autobús de Telefònica. “Este autobús què fa ací? -amb unes cabines- Què fan?”. El fax, matxo. El fax. Ah amigo! Claro, és que això antes no existia. Mira si estic parlant-te de coses que això no existia en l’any 86. Què feien?, quan acabaven els de ràdio… quan ja traïen tota la classificació que la tenien tota en la maneta, tota, anaven correns tots els periodistes, si n’hi haven en ixe autobús cinc puestos, cinc cabines pa fax, se pegaen pa entrar els primers, pa enviar per fax el tinglao. Tot, tot, tot. O siga, que això s’ha fet pas per pas; claro, dius “hasta a on has alplegat?”, pues has alplegat hasta a última hora, que a última hora això és una maravilla. Hui en dia és una maravilla. Después va vindre ja lo que va ser el transponder i el video-line ja però verdadera; video-line i transponder, que el transponder junt en lo que és l’ordenador, o siga lo que és ja el software o conforme diguen estos de l’ordenador, que ja va tot directe. Claro, jo l’última Volta a Espanya que he fet jo era de juez de llegada; dius: “de lo que he fet antes a lo que faig ara…”. Antes mosatros ja te dic jo, teníem lo que era la permanent, se dia la permanent, que estàvem quatre hores. Hui no tenen ni permanent, allí mateix en la meta està, però jo te diré per què: tu vens, veus, ve l’alplegà de meta, tu estàs tractant de jusgar l’alplegà, de agarrar els números i tot això, i hui no te fa falta agarrar res. Hui conforme passen els corredors, conforme te passen els corredors, com va el transponder, d’ahí, d’este costat aixina amb la meua maneta feia aixina, agarrava el paper i ja estava la classificació. Ja estava… Dóna’t cómpter: de antes quatre hores pa fer la classificació, conforme entren ara agarres el paper conforme van entrant, l’agarres i li’l dónes al que va a fer el pòdium. I al cap de tres o quatre o cinc minuts, quan han entrat al millor setanta o huitanta, agarres un atre paper i t’ix la general, perquè ja està per lo menos la general dels deu o quinze o vint primers, que és lo que els importa a tots ja; a la gent no li importa el que va el setanta o huitanta, li importen els deu primers. Ara tu ho veus en la tele, “ja ha eixit…”; en cinc minuts… en tres o quatre minuts t’ix la general. Al minut t’ix la etapa, això… la etapa t’ix al minut, però conforme entren te ix ja i ells domés tenen que posar lo que fan ahí, lo que és el tema del nom, al costat… el equipo, perquè això no ix ahí, bueno, ix sí però ells ho fan en bonico. Claro, de viure quatre hores a ara no viure ni cinc minuts, el cànvit és molt gran. És molt gran. En comunicacions… quan mosatros vam escomençar [risses], això va ser molt curiós: quan va començar Ramón -bueno, Ramón ja estava-, Ramón Vicent, vam escomençar mosatros, Vicente Bort i jo vam escomençar junts; mosatros féiem les carreres ací, corríem trenta o coranta corredors eixien en aquell entonces, pues quan alplegàem antes a meta alplegàem antes i buscàem a la tia Maria que tenia un balconet a la meta i muntàem dalt, i mos vam comprar uns cassets aixina grans, anàem amb uns cassets aixina amb un microfonet pa gravar la d’això. I entonces no existien lo que ara portem les emissores, no existien emissores. A vore, no existia res, els àrbits anàem perquè sabíem que teníem que anar u per davant, l’atre per darrere i l’atre pel mig, però tu no sabies si s’havia escapat u o atre, tu tenies que anar mirant a vore si s’havia escapat u però no podies dir-li a l’atre qui era el que s’havia escapat perquè no tenies ni mòbil ni tenies emissora. No tenies res. Tu pensa això, eh? En l’any 86, 87, [35 min.] que no tenies res, igual se feien les carreres. Pues sí, igual se feien les carreres. Igual.

Sí, i no fa tant.

No fa tant, no fa tant, ja te dic jo que el any 80 que vaig començar jo, Vicente Bort, vam escomençar, vam fer -jo me’n recordaré tota la vida- vam fer la Volta al Maestrat; entonces n’hi haven moltes… ací a la província de Castelló van haver… en èpoques que n’hi haven cinc voltes, eh? Cinc voltes. Per això estava la Volta al Maestrat, estava la Volta a Castelló… te dic per fetxes: primer la Volta al Maestrat, Castelló, Llangostí [Vinaròs], Vila-real-Morella i la de les Alqueries, la Plana Baixa. N’hi havien cinc voltes. Pues ja et dic jo, anàem allà, vam fer la volta… me’n recorde perquè va ser curiós, en la Volta al Maestrat entonces n’hi hava un ciclostil d’ixe, això pa fer la… féiem amb màquina d’escriure féiem la classificació, amb màquina d’escriure, i amb un ciclostil… i el capellà d’allí del poble de d’això tenia una d’açò, i entonces anàvem allí i allí féiem d’això pa fer còpies pals equipos, perquè claro tenies que fer còpies pals equipos. Tu antes venies ací a les Alqueries a fer una inscripció, lo que feia primer una inscripció de carrera, va, escomencem aixina, una inscripció de carrera: primer la féiem a bolígrafo i posaves tres o quatre calcos hasta lo màxim que te permitia el últim paper, perquè si posaves al millor quatre calcos el últim paper ja no se calcava. Pues al millor tres calcos i avant, tres papers. Después ja ho féiem en màquina d’escriure, claro, i hui en dia ja no fas res, perquè hui ja te venen ja fet, des de la Federació ja te ve feta la inscripció. Mira si has canviat, tu mira si has canviat de antes de fer-ho a mà, de no saber res, de no tindre ni idea, hui a tindre-ho tot controlat. Hui ho tens tot controlat. Hasta inclús ja te dic jo, des de fa dos anys la UCI ha posat un àrbit internacional en el VAR. Hui… Lo que passa que m’han dit que l’atre dia va eixir en la tele, no ho he parlat amb Vicente Bort, que deguere vindre ahir o haurà vingut hui de la carrera [la Volta a Espanya de 2020 va acabar el diumenge 8 de novembre, i nosaltres entrevistem a Agustí el dia 9], dien que si enguany no havien posat la UCI VAR. VAR vol dir un comisari internacional que està a on està la tele, amb totes les càmares que té la tele, veient la carrera des del principi hasta el final per si n’hi ha algo, perquè els àrbits no poden vore-ho. Pues hi ha hasta això, en el Tour, en el Giro i en la Volta a Espanya. Hasta VAR n’hi ha ja, o siga que… Imagina’t si ha canviat; tu dies si ha canviat? Ha canviat tot. I el tema de bicicletes lo mateix, eh? O siga, si ha canviat el tema de lo que és la infraestructura, tema de bicicletes lo mateix, eh?

La tecnologia…

Hui la tecnologia de les bicicletes… antes les bicicletes eren de ferro com aquell que diu, i hui en dia ja tens que anar pesant-les; ja no medint-les: pesant-les. Ací per eixemple no se pesen, perquè ací no en hi ha, però en Volta a Espanya, jo les últimes voltes a Espanya que he fet quan s’acabava en montanya n’hi hava un àrbit estava especialitzat, u dels quatre comisaris internacionals anava amb una balança que tenen aposta pa pesar la bicicleta. Claro, perquè lo mínim que té que pesar una bicicleta són sis huit-cents. Si pesa menos no pot ser. De sis huit-cents normalment sempre pesarà set, set i mig o això és lo normal que pesa una bicicleta. Però claro, sis huit-cents és lo mínim. Si pesa menos… Claro, i cara amunt ja ho saps, quant menos pesa una cosa millor. Per això dic jo que en les etapes de montanya sempre hi ha un àrbit, o n’hi hava en la Volta a Espanya, que agarrava els tres primers -els atres ja… els atres ja no els agarres a tots sinó els tres primers i el líder si… i pesaven les bicicletes. Mira si ha canviat.

Ara hi ha aleacions i hi ha coses increïbles.

Hui, jo ja t’he dit que no he anat mai en bicicleta, però veig bicicletes que són increïbles. Són increïbles ixes bicicletes.

Pareixen un avió.

Hui sí, hui sí.

Volíem fer-te una pregunteta un poquet aixina… Bueno, tu vas viure tot el rotllo del dopatge, va haver uns anys terribles que estaven esglaiats tot el món. Com ho vau viure vosatros?, com a àrbitres i com aficionats tamé.

Pues mal, mal, mal… Això tamé ha portat una evolució molt gran, el tema del dopatge, eh? Mira, el tema del dopatge Vicente Vicent, un àrbit d’ací de les Alqueries era el que més ne feia en aquell entonces. Jo… tots ne féiem, vale?, tots ne féiem; después ja va vindre una època que va ser quan tamé vaig fer l’examen jo pa ser u dels que podien fer això. Después tamé ha canviat, t’ho explique tot. La primera vegà que se feien els dopatges… uf, anaves… era molt complicat, de fer… en fi, bueno, tenien que pixar davant de tu, això és una cosa aixina, se lleven tota la roba… bueno, bé. Però entonces els frascos no eren molt… tenies que sellar-ho en… sellat en això que posaven antes els reixos de…

Amb lacre?

Amb lacre d’ixe, en això, sí. [40 min.] Però era molt curiós perquè portaves una nevera. Era una nevera, nevera-nevera. Tenies que anar a la gasolinera a buscar gel, l’omplies de gel quan tenies ja tot el pipí i después la portaves a la RENFE, ojo lo que t’estic dient jo, això és una barbaritat. La portaves a la RENFE, la RENFE la facturava i alplegava a Madrid al cap de dos o tres dies, que tenia que anar al Consell Superior de Deports que quan alplegava allí claro, ni gel ni res, això… Això era una cosa que no… què vols que te diga jo? Però era aixina, això te parle dels anys 80. Después ja va canviar tamé un poquet el tema del dopatge però sempre complicat, después ja venia més en frascos ja més d’això, i después ja a última hora ja eren frascos de cristal molt bons que quan tu tancaves la rosca ja no se podia desenroscar. Jo vaig tindre una experiència no molt bona, no molt bona, ara después si me’n recorde te diré el nom del corredor. Jo me nombren una vegà -en els anys huitantes o en els anys norantes, la època meua forta-, control metge a una carrera que feien en… un gran prèmit ahí per Badajoz o per ahí, no ho sé, per un poble d’ixos, que feien una carrera i avant i era de professionals. I féiem en el hotel… en el hotel féiem el control metge. Jo era el inspector del control metge. I bueno, va passar… me’n recorde que va passar Pepe Recio, un atre que no me’n recorde qui era i l’atre Miguel Indurain, vale? Tres. Bueno; passem el control metge i el de Pepe Recio escomença a complicar-me a mi la història, i el director tamé, a complicar-me molt la història, moltíssim, però moltíssim. “Ací estos gots nossequè”, entonces eren gots de plàstic, que pixaven al got de plàstic i después jo ho posava en la botella de cristal, tancaes en d’això. En fi, aquells tot eren problemes: “estos vasos de plástico nosecuántos. -Pues mea directo al… tal”. Indurain no me va posar cap problema i l’atre corredor que no me’n recorde mai qui era tampoc. Però este sí. Este va eixir per sorteo, perquè entonces mosatros féiem, la tècnica era sempre el primer i segon… si en feies tres i avant eren primer i segon sempre i u per sorteo. A Pepe Recio li va tocar per sorteo. Me va crear molts problemes. Bueno, s’envia la mostra i efectivament claro que me va crear problemes: va eixir dopat amb cocaïna. Entonces ell la seua defensa que va tindre, que no li va valdre pa res, va dir que era l’àrbit el que s’havia pres cocaïna en el got, en el got a on va pixar ell. Li van dir “això és impossible perquè la cocaïna en el got después no passa a…”, o siga, és impossible. Però bueno, jo he tingut ixa coseta que sí que va ser desagradable, però normalment no. Has tingut, sí, corredors que al millor han estat cinc hores que no han pixat, perquè els xics més jóvens pues tenen… són més reàcios, no?, a pixar davant de tu. Sin embargo jo vaig fer un campeonat d’Espanya de BTT [sigles de “Bicicleta Tot Terreny”] allá en Panticosa, de dones, jo d’inspector metge, i el metge, claro, i me va vindre la campeona d’Espanya, matxo, se despulla davant de mi, pixa… [risses] però aixina, o siga… Sin embargo hi hava xiqüelo d’això que a lo millor estava… home, ací ha hi hagut qui ha estat quatre o cinc hores, que te n’has anat a sopar amb ell i después de sopar quan ja d’això ha pixat. Ha hagut de tot, sí, en el tema del control metge sí. Después amb els professionals no, els professionals quan alpleguen, enseguida, pop, no tenen problema. En control metge sempre n’ha hagut, i és un problema perquè el ciclisme pareix que siga el pupas, perquè jo crec que en el fútbol i en tot tamé n’hi haurà, lo que passa que al millor no se diu. Però és que en el ciclisme, tu, pareix que siga el pupas: ix u allà i tal. Claro, va haver aquella època del Festina, jo me’n recorde del Festina, que va ser un escándalo. Que sí, la veritat és que estava més d’això. I después lo de Armstrong, això va ser la puntilla. Això sí que ha sigut ja la puntilla, perquè ahí s’han descubert coses tècniques que això la veritat és que no. Això no. Jo pense que hui en dia no crec que alpleguen a això, lo que van fer el equipo este de Armstrong en aquell entonces, que això va ser molt desagradable. Però hui no, hui jo pense que no, ademés està molt més… està molt controlat, mira, els professionals tots tenen la seua cartilla de salut, van tots amb cartilla de salut: lo que se prenen, lo que els metges… Hui és… pense que és més complicat. Pense que ho tenen més fàcil estos excorredors que estan per ací que fan estes carreres socials que n’ixen cent cinquanta, que tots han segut màsters i han segut… Pense que més de u posarà algo que no estos, no? [45 min.] Pense, però bueno, això ja és cosa de cada u. Però això, això és lo que te puc contar del tema del doping, no?

En estos anys que tu treballaves moltíssim i a un nivell… lo màxim mundial; no sé si tu eres professional només d’açò o tenies…

No, no, no, no… Açò és una afició, eh? A vore, açò no és ser professional, ací no és aixina, no, o siga no. En el ciclisme no hi ha ningun àrbit professional, no. No és igual com el fútbol, no home no; el ciclisme… a vore, hui no sé si cobres 70 € per un dia, o siga que… no te cregues tu que… No ha segut professió, no home no, jo sóc llauraor. No, home, no. Això és una afició. És una afició, lo que passa és que ixa afició pues per exemple a mi m’ha reportat pues vore tota Espanya. Això és molt bonico, vale? Vore tota Espanya és molt bonico. I estar en les Olimpiades i tot això. Però econòmicament no, no, que ja te dic jo que no, no hi ha ningun àrbit, eh? Què va, què va, tots treballen: u és mestre, l’atre és professor, l’atre és metge, l’atre… No home no, ahí no n’hi ha ninguno, ninguno, està… açò no és professió, açò és afició. És afició. Ja te dic jo, ací hui en dia són 70 € lo que se cobra. 70 ó 60, no ho sé ara, si són 70 ó 60, mira lo que te dic jo. Ja no ho sé cert, crec que són 70. O 60. Mira, no sé dir-t’ho cert, mira lo que te dic jo, i això que la última carrera la vaig fer el dia 8. Em pareix que són 60. Que no, no, no. En Volta a Espanya és algo més, però vamos, Volta a Espanya són… enguany eren díhuit dies, vint dies; u no pot viure de vint dies, no, això ni pensar-ho. No, no, no. Cada u… jo sóc llauraor, Vicente Bort pues té una empresa, en fi, cada u tenim la nostra faena. No, d’això res.

Per acabar -ja no et destorbem més-, mos contaves antes que pareix que hi haja menos activitat organitzant o associativa, però hi ha més gent en les carreteres. Hi ha molta gent…

Sí, sí, i té una explicació: la gent s’ha fet més còmoda. T’explique. Ací per eixemple hi han molts corredors, molts, molts, què te diré jo… a lo millor ne hi han cinquanta que van en bicicleta en fin de semana. Cinquanta de totes les edats: de trenta anys, de vint-i-cinc, de coranta, de cinquanta, de tal, però esta gent no vol involucrar-se en fer faenes o tasques que diuen ara de fer carreres, d’anar a buscar un patrocinador, de anar… Estos a què se dediquen?, a tindre una bona bicicleta i eixir en fin de setmana, anar-se’n a almorzar, tornar i au, però si dius d’anar al club a estar en la directiva pa fer una carrera, no  n’hi ha ninguno. És que hui no en hi ha ninguno. És aixina, i dius “per què?”. Pues sí, n’hi ha molta afició, tu vas per ahí per les carreteres i cada dia en hi han més, i les bicicletes cada vegà són més bones. Però és que cada vegà en hi han més.

La gent es gasta dinés.

Molts. Però cada vegà en hi han més. Però a ixos tu ara dis-los “posa’t en un club cicliste a tractar de organitzar una carrera”, i te diran “no, home no, no, no, jo vaig en dissabte i en dumenge, i si puc entrenar-me en dijous o això pa entrenar-me pa enganyar a l’atre pa estar més fort i después cardar-lo, sí, però no me digues de posar-me en un puesto a on tinga que…”. No, ací… per eixemple en les Alqueries pues ja te dic jo, pobres, ja fan prou si fan una o dos carreres, perquè són quatre els que estan ahí, i no, la gent vol anar ahí, esmorzar això sí, molt bonico, el local està molt bé, però dir “anem a fer algo” no, no… La gent se fa còmoda, saps?

Nivell més alt… jo no m’imagine res superior.

Jo perquè els idiomes no m’han… no vaig voler d’això, perquè jo vaig tindre la oportunitat, me van dir d’anar l’any 92, va ser l’any d’anar-me’n a fer el curs internacional, i jo vaig dir: “no puc anar a fer el curs internacional perquè jo no sé francés”, i entonces… ara demanen inglés, antes demanaven francés. Ixa és un atra de les anècdotes que te puc contar. És que anècdotes ne tenia moltes, ne tenia una que és del tema dels idiomes, mira: les bicicletes tota la vida han segut franceses, o siga, sempre el idioma oficial és el francés, vale? Però ara des de fa uns anys arrere pues hi ha el bum de l’inglés, entonces la UCI diu: “ah, pues que siga tamé cooficial, que siga inglés i francés”. Entonces ara igual se fan exàmens en francés que se fan en inglés. Vale, pues perfecte. Ara ve la última Volta a Espanya que vaig fer jo, l’any 12, venia un holandés -me pense que era un holandés- de president del jurat tècnic; un no sé d’a on era, un txeco, un de no sé a on; un atre i un espanyol, sempre va un espanyol, vale? [50 min.] Ara alpleguem allí el primer dia, mos presentem i tots esperant a que vinguera l’espanyol. L’espanyol era un home que sabia molt, que sap idiomes, ara ja no és àrbit perquè ja és major però un home molt bo, dels bons que han hagut en Espanya. “I per què esteu esperant a [Josep Damià] Bochaca -era català. -Pues jo t’ho explique: perquè el que ha vingut domés sap parlar inglés, i els atres domés saben parlar francés. I entonces mos fa falta que vinga Damián perquè aquell sap parlar francés i inglés pa que li traduïsca a este lo que este diu pa que l’atre ho sàpia. -Dic: mare meua, quin tinglao anem a armar!”. Això va ser aixina com t’ho dic jo. Perquè dic, pues si ara, aixina ací, podrà traduir, quan aneu en carrera que tindrà que parlar per emissora “això, açò”, este tindrà que traduir-li a l’atre en francés lo que ha dit el inglés. I quan aquell en francés diga algo tindrà que traduir lo que diga l’inglés, aixina que el popurri és gran. El popurri és gran, perquè és veritat, és que jo no sé, en fi, jo entenc el tema de la UCI, entenc el tema del ciclisme i entenc el tema de l’inglés, perquè el inglés sí que s’ha fet molt en el tema del BTT, el BTT és completament inglés, o siga el BTT és tot inglés, però en carretera el popurri que n’hi ha de francés, inglés i tot això és un desastre. Perquè hui fan cursillos en la UCI, dos anys el fan de inglés i dos anys después el fan en francés. Jo no sé com quedarà, no ho sé. Però ixa anècdota que te dic jo és la última que tinc jo, que va ser espectacular perquè tots esperaven a Damián pa que aquell podria traduir. Dic, “però com pot ser açò?”; hasta entonces no havia passat mai perquè tots parlaven francés. Tots els que venien, perquè venia un russo, un atra vegà venia un atre d’un atre puesto, en fi de tots els puestos. Però esta vegà última… dic mare meua, açò no sé com acabaran. No ho sé.

Ixe nivell d’exigència… mare meua!

Pues sí.

Mos va passar una col·lecció de fotos un xic de Nules que li diuen Vicente el Salso, no sé si el coneixes… Un home major. Este corria, va ser professional dos anys però com li tocava anar a cavar hort…

Claro, claro, és que ací… claro, estos tamé, diu que tamé anaven a treballar, Vicente Miró i el… diu que tamé… Jo lo que me diuen, claro.

Este mos contava que l’any 62, que ell tenia 17 anys i va guanyar una carrera… bueno, en fi… pues el maillot era de llana, i si plovia s’espenjollava i pesava.

Sí, antes eren de llana, antes eren de llana els maillots, eh. No eren com ara, no què collons!, antes eren de llana. Sí que és veritat, sí.

I mos contava: el culot tenia una base de cuero, que li ficaven Bàlsamo Bebé…

Ojo, eh?

…i se te feien uns floroncos al cul…

I les bicicletes i tot.

…anaven tots escaldats.

L’atre dia m’ho dia u, diu: “és que ara corren molt, ara la mitja és el coranta i pico. -Dic, home claro, tu has vist les bicicletes que porten ara?”. Les que portaven antes Bahamontes i tots ixos, que pesarien tretze o catorze quilos? I les carreteres, i les carreteres que estaven totes plenes de batxes i de tot. Ara per a on va la Volta a Espanya les carreteres les asfalten. Ara dius, és que els [inintel·ligible] tenen que ser aixina. Damunt ara el professional és professional, o siga, viu d’això. S’entrena tots els dies i viu d’això. Antes no, antes els professionals pues se n’anaven a això, a cavar hort. I dis-me tu què podien fer ixos xics.



Nom/Cognom Agustín Molés Vicent
Títol  Agustín Molés, un llaurador de les Alqueries en el món del ciclisme d’elit
Temàtiques Home, associacionisme, ciclisme, esport
Data i lloc de l’entrevista  Dilluns 9 de novembre de 2020, casa de l’entrevistat
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/42NULvLox_8 
Extracte  https://youtu.be/Vy0Z9skPt2c
PDF


Jacinto Mesado, Federació de Colombicultura, delegat de la zona 1


Avís!

Podeu activar els subtítols en valencià i fer traduccions automàtiques a altres idiomes.


Fa temps que teníem pendent entrevistar alguna persona relacionada amb la Colombicultura. És una tradició arrelada a Les Alqueries que a més ha tingut força associativa i ha sigut un espai de trobada per a moltes persones. Gràcies, Jacinto!

Sinopsi:

Jacinto Mesado es defineix com colombaire de tota la vida. Actualment és delegat de la zona 1 de la Federació de Colombicultura i també té tradició familiar perquè son pare va ser àrbitre internacional. En esta entrevista ens explica com funciona la Colombicultura des de la cria fins a les competicions més grans. També ens parla de com ha canviat i d’alguns detalls de la pràctica.

Transcripció:

Bueno, me diuen Jacinto.

Eres Jacinto Mesado.

Jacinto Mesado, sóc d’ací de Les Alqueries de tota la vida i això, colombaire de tota la vida tamé.

I ací eres president?

Ací sóc delegat, açò és de la Comunitat que fa set o huit anys o nou se va juntar tot lo que és la Comunitat i en vez de ser provincial Castelló, València i Alacant, se va dividir per llicències. Entonces digam que jo estic de delegat o president, conforme vulgues dir, de la zona 1. La zona 1 és des de Vinaròs, pues arriba hasta Llíria, Vilamarxant… O siga tenim ahí 116 clubs en 1.150 llicències. Pa estar sempre pac ací pac allà. I sempre n’hi han pues problemes, ara n’hi ha robos.

Ah, sí? De coloms?

Sí, tenim problemes amb els robos. La majoria són xicuelets d’ahí d’Almassora i dels barrios d’ahí que n’hi ha que te crida i te demana recompensa, que és lo que no n’hi ha que fer.

Ostras.

Sí, sí. A mi me va passar un cas una vegà. Me se va perdre uno i em van cridar per telèfon allí tocant l’hospital de la Gran Via i me va eixir un xiquet amb la bicicleta i que le diera dinero. I dic pues pa ti, perquè si fas això pues col·labores a que…

Clar, diuen ostras, la setmana que ve un atre.

No s’acabaria mai. Entonces és un error el que paga això. I entonces pues això, sempre n’hi ha algun… No se sap mai… Jo estic prou en contacte amb el grup Roca de Burriana i ells pues ara estan fent prou faena i van traent coses. L’any passat vam recuperar entre… tocant casi el riu d’Almassora pues 43 coloms i gàbies de u de Nules i això. Sí, estan ficant-se prou. I ara fa no res en València van recuperar tamé una muntonà. Però bueno, açò és una cosa que està al dia. En tots els puestos passen coses. No pots ni sembrar… Pues els coloms tamé és lo mateix. Si els pinten se repinten, els tallen l’anella… Después sí que és un problema perquè al tallar l’anella pues no pots identificar com a que és teu, entonces no pots volar-lo ja, encà que… Bueno, si porten el cunyo teu i porta la teua marca i encara… pues encara n’hi han tràmits o fent proves… si te la estimes a muntó, fas proves d’ADN pa demostrar que es teu o te ve el inspector, el inspector que està de la Comunitat i te fa amollar el colom i si va a ta casa pues és que és el teu. Entonces pues sí que se pot recuperar, te fan un atre certificat com que el colom és teu i això.

Bueno, estem en la seu de la Federació, açò no és de la Societat de…

No, açò és de Castelló, esta és la sede que tenim de Castelló, después la sede… La sede de tot… Después tenim un atra sede en València, un atra en Alacant que és la que han obert ara, i después la principal que està en Algemesí, que és a on… quan tenim reunions pues anem jo i els sis o set delegats de Castelló, perquè la Junta de la Comunitat són 23 o 24 i normalment pues són 5 o 6 de cada zona.

Clar. La Societat de Colombicultura de Les Alqueries no està ací, en esta seu vull dir.

No, esta la tenen al costat del toril dels bous, ells tenen la seu allí.

Bueno, tu tindràs relació amb ells.

Sí, sí, home. Jo sempre… Llevant de quan vaig entrar ara ací, he estat tota la vida en la Junta d’Alqueries. He estat tres o quatre anys de president tamé d’Alqueries, des dels catorze anys en la Junta i después pues al ficar açò un poc, però… Ara tamé… la gent tamé m’han comentat i ara pues torne a entrar. Han buscat tamé un grup de xicuelets perquè la gent s’ha fet major i… Ara per exemple està el Juan Albort de president que ahir vaig estar parlant amb ell i li diu mira a vore si pots fer-te un grupet de gent bona i jove i entreu.

Antes mos has parlat de ton pare, no ho hem gravat, no sé si mos pots tornar a contar.

Lo de mon pare? Sí. Mon pare pues colombaire tota la vida tamé i això, i àrbit internacional en l’any 74 subcampeó d’Espanya amb el colom Óscar, que se li va cremar en un poste de alta en el Provincial, d’Alcora. I això, jo pues seguint la tradició de… de pare.

Bueno, hem llegit per ahí que hi ha tradició en Les Alqueries des de molt arrere.

És que bueno jo… [5 min.].

Segurament de segles.

Jo ho conec ja des de que vaig nàixer. Mon pare pues tamé, mon pare és de l’any 42 i quan se’n va anar a la mili, que entonces eren més jovenets, ja estava ficat, que quan se’n va anar li cuidava el colom la germana. Era la germana, ma tia, la que cuidava els coloms pa quan va tornar i això.

Mare meua. Saps… La seu de la Societat de Colombicultura sempre ha estat al mateix puesto?

Esta?

No, no la Federació, la de Les Alqueries.

La de Les Alqueries? Pues… Ara fa anys que estan allí i antes pues tenien un quartet ací tamé. Lo que era Sant Ramon estava ahí… I ara después pues allà. I después van passar a un quartet que n’hi havia dalt en lo que és la Caixa Rural, dalt tamé tenien un quartet que tamé vam estar molts anys allí, dalt en lo que és el Casino, que después ja s’ha tancat i ja no… El quartet. Después tamé la coloma la amollàvem de dalt del terrat però después se va tancar i ja vam buscar puestos de sòcios per amollar la coloma. Perquè la coloma s’amolla des d’un puesto més o menos cèntric pa que tots els coloms del poble, cada u a on vole pues s’ajunten [risses].

(…) N’hi ha pobles que sí que… que són tants sócios i… per eixemple en lo que és la Societat de la Vall d’Uixó pues tenen un límit de sócios o en Burismar, que és la que estic jo tamé, que jo tamé estic en un atre centro de vol. Jo estic ací en el de Les Alqueries i tamé estic allí que mos vam juntar set o huit i tamé vam formar un club. Allí és pues… diguerem que allí faig més els jóvens i ací més competició perquè en tinc molts [risses].

Bueno des de Les Alqueries s’han organitzat campionats municipals, comarcals…

En Les Alqueries s’ha fet de tot. Alqueries és un club que coneixen en tots els puestos perquè ha fet comunitat, ha fet nacionals, ha fet copa… Dos anys que vam fer de copa President tamé se va fer ací en el any 2000. Después pues tot: intercomarcals, comarcals, classificatòries… de tot. Tot lo que n’hi ha s’ha fet. Internacional quan n’hi havia internacional, que tamé n’hi havien poquets, pues tamé se va fer. Van vindre coloms de Miami, de Cuba i… Sí, va haver de set o huit països, de prou lluny. Això era xicotet jo però encara me’n recorde! Sí perquè entonces me pareix que tenia jo catorze o quinze anys. Sí, va guanyar u de la Vall d’Uixó: Cunningham. Fa anys, fa anys.

I per què en Les Alqueries, saps? És perquè sou un grup més gran de lo normal o…?

No, saps què passa, que quan ja arriben concursos aixina importants: regionals, comunitats…, nacional; pues pobles com Vila-real per eixemple, Villa-real, Burriana, la Vall… tot açò s’ha fet gran i no se pot competir. Onda… són pobles molt grans que no pots anar amb la coloma seguint-la entre semàforos i tràfic… Entonces sempre busques… pisos alts… sempre busques poblets… Alqueries… Ací per exemple diguérem… la zona de Castelló, bons pobles, pues Alqueries, Moncofa, Nules, Betxí… Tamé no te pots anar molt amunt que en tenim de montanyes com Artana. Artana tamé és un bon poble pa volar coloms, però està la serra molt ahí i ahí un concurs aixina pues… N’hi ha que evitar-ho un poc. Que d’ací al millor tamé te se’n va allí un dia, però hi ha que evitar-ho tot lo que se puga. I enguany pues teníem pa fer el regional en Betxí. I mos vam quedar en una prova i avant. I ara pues ja vorem el any que ve com se desarrolla. A vore si s’acaba açò [del Covid-19] i podem mampendre de normal. Tocarà acabar lo d’enguany i fer la competició de l’any que ve.

Perquè els coloms tamé necessitaran volar, m’imagine.

Claro. Claro, necessitem a lo menos… per a prepara-los ara… bueno, después tamé tenim el de clubs, que tamé és un concurs que seguim amb ell, quan se va unificar tot lo que és la comunitat, el concurs de clubs sí que el fem ací en Castelló i avant, que és com si fóra el provincial antic. Entonces donem per eixemple, les Alqueries què són, 70 sócios? [10 min.] Pues li corresponen hasta 96 coloms, pues 5 ó 6 passes. Artana què són, 30?, pues li corresponen 2 ó 3. Entonces ells se fan uns concursets i són els que van al campeonato este de clubs, que enguany el fem en Nules. Les Alqueries tamé l’ha fet un parell de vegades el concurs ixe. [Risses] Les Alqueries sempre ha estat ahí… al pie del cañón.

Bueno, he vist que hi havien, no sé si se fa encara, campionats juvenils.

No, se feien campionats, concursos de coloms joves, però s’ha perdut. Feien concurs… tamé va estar però va durar dos o tres anys, que per cert encara vaig guanyar jo uno dels dos o tres que van haver. De regional de jóvens. Eren coloms pues de l’any. Eren coloms de l’any, però va durar dos o tres anys.

I això que se feia antigament que quan hi havia un concurs autonòmic hi havia elecció de madrina, dames…

Sí, això tamé s’ha perdut i és una llàstima. S’ha anat perdent poc a poc i és una llàstima. Igual que les quinieles que se feien pues tamé era molt… molta festa. Pues si vam fer la comunitat ixa en què fèem paelles antes, la gent pues sempre anava tocaeta [risses] i fèem la quiniela i se replegaen una montonà de dinés i el que guanyava s’enduia una pasta que te cagues. I el dinar i la paella i això pues ixia perquè donaves un tant per cent pa premi de la quiniela i lo atre pues ixien els gastos dels cubates i de la paella i estava molt bé allò, era molt bona festa, però tamé s’ha anat perdent. A vore si se pot recuperar un poc tot això.

A més és lo més bonico, no? Perquè tamé és la relació amb el poble, no és només els que juen.

Sí, perquè veien gent. I después ací tamé va haver uns anys que feen… lo del cotxe jo encara era xicotet, feien un campeonat i li donaven un cotxe a qui guanyava.

Ostras!

Sí i después ja se va passar… en dinés donaven 500.000 pessetes, era un bon prèmit, i venien molts coloms catalans, que tamé quan se feia la quiniela en vez de fer la paella fèiem berenar perquè entonces els catalans venien quan s’acabava la temporà, que era mes de juny o per ahí i entonces com allí ja no tenien res es portaven els coloms ací pal concurs ixe. Entonces fèiem berenar. Amollàvem els coloms allà a les set, perquè normalment la competició que són dos hores si és d’hivern és de quatre a sis, per eixemple, i d’estiu pues escomençàvem a les huit, de huit a deu. Entonces pues allà a les sis berenar.

Què maravilla.

Tamé s’ha perdut! N’hi ha que intentar a vore si podem llançar un poc amunt Les Alqueries i ficar-la dalt, perquè és una llàstima perquè és un dels millors pobles que n’hi han. Lo que passa que la gent lo que te dic, que s’ha fet major i n’hi ha que intentar… els huit o deu joves que quedem intentar promocionar un poc, encà que vinga gent de fora pues ací sempre són benvinguts qui vulga… ja en tinc uns quants que m’han dit que sí que vindran.

La columbicultura se practica en tota Espanya, no?

Sí. Home n’hi han puestos que creia jo que no n’hi havia per eixemple, en Valladolid em van dir el atre dia que sí que tamé… sí, pràcticament, lo que passa que en Galicia… pel centro diguérem que n’hi ha menos; lo que és Catalunya, Múrcia de lo més fort, Múrcia i la Comunitat Valenciana són lo més fort. Después tamé està Albacete, ara està pujant molt Andalusia: Almeria i tots estos estan ficant-se molt les piles. I això, i Canàries, en Canàries tamé n’hi ha, la Balear… Sí, sí. Van pujant. Barcelona tamé… Catalunya tamé està pujant prou i después pues Saragossa n’hi ha algo… sí. Però pràcticament… sí, Extremadura, en Extremadura tamé n’hi han alguns tamé. Sí, pràcticament està la gent pujant un poc per tota Espanya.

I quan se fan competicions nacionals per eixemple, els coloms els porteu vosatros? O siga, el colombaire viatja?

A vore, n’hi ha que sí que te va i n’hi ha que te ho envia per MRW o com siga o per amistats. Per eixemple sempre tenim molt de… quan fas un nacional sempre tenim molt de… fas molta pinya, sempre en els atres coloms i més ara amb açò del WhatsApp que te fiquen en grupos i fas amistats en tota Espanya, perquè claro, este grupo d’on és? T’he ficat en un grupo d’allà de València. Dic, ui, pues jo no m’entere ahí, però claro tamé te sap mal eixir-te’n i vas seguint-ho tot. I entonces això, que els nacionals per eixemple els de Canàries si fan per ací pues jo tinc tamé contactes [15 min.] “Jacinto, ahí te envío con la agencia los palomos estos, recógelos” i si el nacional es propet d’ací tu mateixa els dus, si coneixes algú, que normalment sempre coneixes del poble que els fan i si no sempre hi han dos o tres responsables que en la fulla quan se classifica el colom pues te fiquen “responsable, telèfon de contacte” estos tres, i tu pues crides a ixa gent i ells ja se fan responsables. Normalment els que són de lluny, de Canàries per eixemple, vénen tots el dia de la final. A lo millor estan dos o tres dies i això.

Bueno, teniu un carrer Colombicultura, no hi haurà en molts atres puestos. Està ací i…

Sí, poquets n’hi hauran. Sí, sí.

Però a banda d’això no sé si en general la columbicultura té algun recolzament institucional o…

Home de lo que és el concurs este pues algo mos donen. Hi ha que fer papelorios i molt de paper per a declarar, però el concurs este de clubs seguim fent-ho, perquè la diputació pues mos dóna uns diners, però vol que fem el concurs, no que vaja a la caixa de la comunitat. Entonces els dinés que entren ahí de lo que és els coloms se fulmina tot en el concurs ixe de clubs, en prèmits, els àrbits… colomes i tot lo que ix.

I a banda de dinés hi ha algun tipus de promoció… en escoles, en instituts…

Sí, en escoles s’està menejant ara prou la d’açò, d’anar a… jo ja he anat a alguna guarderia o a algun col·lege amb coloms i els amollem els coloms allí [risses], sí. I en València un poc més perquè ara estan ficant-se, tenen dos o tres xicueles tamé que s’han ficat ahí: una de Quart, después una de Nules, que estan ficant-se prou i volen promocionar la juvenil i van ahí… estem en ello ahí peleant pa anar als col·leges i intentar fer un poc de publicitat. Después en el confinament este pues hem fet concurs de dibuix de coloms i feien xiquets dibuixos en casa i els enviaven ahí. Después hem donat caixonets de coloms a tots els xiquets que han participat i un poquet… Sí, hi ha que fer pals jóvens. Después al final tamé se fa un campament juvenil a nivell de Comunitat i a nivell nacional, de unes edats a unes, no sé si són 13 ó 14 anys hasta 18 ó 19. I estan una setmana que estan en albergues i coses d’estes i a lo millor de vesprà si fan prop de Benidorm pues se’n van a Aquarama o lo que siga algun dia i después fan soltes allí en els camps de vol. No en un poble. Per eixemple Burismar, a on els tinc jo, és un camp de vol, no és… Són set o huit fanecades i tenen contenedors de barco amb les gàbies dins i el colomer dalt. Entonces allí sí que poden estar els xiquets, està tot vallat i no s’escapa ningú, no és igual que en el poble que seria més complicat controlar-los a tots aixina a ixa edat. Sí perquè tenim sempre sis o set monitors però n’hi ha que tindre responsabilitat en açò dels xiquets.

(…) És molt bonico perquè sempre vas montanya amunt, montanya avall. Jo és això, sempre estàs ahí en la natura i sempre estàs a l’aire lliure. La coloma dalt del castell d’Onda, amunt, al pico aquell de darrere, pues amunt tamé. I después pues barbaritats de baixar a les dos o les tres del matí per montanyes de… ahí passem de tot [risses]. En Burriol tamé ne tinc unes quantes pujaes. Quan n’hi ha montanya n’hi ha montanya. “No, no, és que els colombaires no fan res”. No, si n’hi ha que menejar-se se té que menejar u. I com els coloms el tema dels xips, tamé que porten el xip que tamé ha sigut un canvit adelantat pa tindre el colom controlat perquè antes se perdien molts coloms. Entonces ara la coloma porta el xip i molts coloms de la gent que se’ls estima pues tamé porten el seu xip i… i sempre tens casos en què te fiques per dins de Borriana per eixemple que tamé m’ha passat i te se queden tots mirant, este “pí-pí-pí-pí”. Però bueno, después diran “este què busca?”, perquè te diuen “què buscas?”, perquè te veuen ahí… què està mirant este, el sonido o què, però molt bo. Els canvis estos són molt bons pel tema este. Antes se te n’anava una coloma allí al riu i a lo millor la rabosa te deixava limpio ja [20 min.]. I ara si arribes en el temps normal pues ho tens tot controlat. I això, de moment, lo dels xips i això és un punt tamé pa explica-te. Jo si me van eixint coses vaig dient-te.

Bueno, àrbitres… continueu tenint àrbitres ací federats i demés supose.

Sí. El tema d’àrbits, ara per eixemple sí que s’han ficat uns quants xicuelets. Han entrat de San Agustín, de… tenim ahí que han fet el examen a final de temporà, bueno, abans de que passara açò vam tindre tamé cinc o sis xicuelets que tamé és molt bo perquè àrbits tamé… Perquè com la competició sempre és de vesprà pues el que treballa… soles pot ser àrbit u que treballe de matí o de nit, que tinga lliures les vesprades perquè com són sis o set dies… pues si van a turnos no pot ser perquè en molts puestos no te dixen el canvi de turno, tens que tindre la vesprà lliure perquè sempre són sis o set dies, dimarts i dissabte o dimecres i diumenge o dilluns i divendres. Sis dies aixina que són quatre setmanes pràcticament que és tot el mes, lo que és el concurs.

Bueno, jo sí que veig gent joveneta.

Sí, ara està pujant un poquet. En Artana per eixemple tamé n’hi ha prou joves d’ahí. Va pegar un baixó però ara està tornant. Està tornat. Igual que Artana pues molts puestos, en Vila-real tamé s’ha fet un camp de vol a les afores perquè Vila-real és molt gran i tamé n’hi ha una muntonà de gent i tamé a muerte. No, ara pareix que estiga pujant un poquet més lo dels xicuelos.

Com se fa la cria de coloms? Cadascú vos crieu els vostres? És algo que no he comprés.

Sí. La cria?

Sí.

La cria… pues normalment cadascú te les seues parelles, n’hi ha que segon com li va la faena pues n’hi ha que cria a partir de novembre, de novembre fa pues cinc o sis mesos de cria, i n’hi ha que cria ara pues pa traure’ls a novembre, segun com… Cada maestrillo… diuen “cada maestrillo su librillo”. Per exemple jo estic criant ara i acabaré pues este mes o açò pues acabaré amb 40 o 50 pitxons. A lo millor t’ixen 20 o 25 masclets i són lo que n’hi ha que provar.

Part de l’activitat és la cria, claro.

La cria i después una bona muda. Els colors de competir, que estan ara mudant que normalment acaben en juny, pa traure’ls a novembre pues tens que vitamina-los perquè escomencen a pelar-se molt, tens que banya-los… els fas com si fóra un masaje… en aigües en sals minerals, hi ha que fica aiguia en vinagre… cada u el seu rotllo, però tens que banyar-los perquè si no enseguida la ploma si és d’un dit te la fa aixina. I el colom té que tindre bona ploma. Si tu tens una ploma aixina i una aixina i ahí se queda fallo… el colom pa la competició falla. La muda és principal pa la competició.

Bueno, és un món bonic, és emocionant.

Sí, és un món. Pa mi sí [risses], pa mi és molt enganxat.

Hi ha un mercat tamé dels coloms i no sé, de les catxaperes…?

Sí. Jo he tingut tenda… Sí, vam tindre tenda… la meua dona és que tamé està sempre amb els coloms, enseguida… Si no a lo millor tamé t’haguera frenat un poc, però ella tamé… tamé li agrà. I vam tindre tenda deu anys, de tot, de piensos i açò però més que res de coloms i ella pues se lo passava pipa i a mi tamé pues…

Ací a Les Alqueries?

Sí, al costat de la panaderia, al costat de ma tia Delfineta, on mosatros vivim. I al costat pues teníem la tenda. I vam estar pues hasta que va arribar un moment que tamé ella tenia açò de carnissera i s’ho va dixar perquè se va agobiar un poc perquè clar, monta una tenda hasta les huit, pues después els xiquets tamé els teníem, tenim quatre xiquets [risses]. Però ella sí, ella té un d’açò amb els coloms perquè quan vam escomençar a eixir jo li vaig dir “jo sóc colombaire” [risses]. La de antes tenia una que… entonces vaig tindre el millor colom que vaig tindre, saps, i anava amb una xica d’Almassora, molt bona xica per cert, però aquella me va dir o els coloms o jo. I dic pues… lo siento mucho [risses], però entonces fèiem lo que te dia jo de les quinieles i tot allò en Guadassuar i allí vaig arribar amb el millor colom que he tingut jo hasta ara que això va ser pues en el any 90 i algo [25 min.], que tamé vaig guanyar un especial en Santa Bàrbara, que hi havia mig milló, i después ixe colom tamé me’l compraven i no el vaig vendre i se’m va morir en casa de vell. En ma casa estan retratats la dona, els xiquets i el colom al comedor, jo no [risses]. Però el colom sí. Sí, són anècdotes xules. I después pues lo que te dia, entonces quan vam escomençar a eixir jo i la meua dona que ja te dic, anàvem en el vespinet darrere dels coloms i entonces estàvem fent la copa… això era l’any 2000. Érem nóvios i ella pues me seguia a mi, anàvem en els coloms en la motet i clar, jo estava en la junta i era dels responsables que hi haven en el concurs. I la coloma se va tirar en un cremaor, d’estos de tota la vida, i per un forat se van eixir els set o huit coloms. Clar, entonces la gent que no ix… el que va amb la coloma és el que puntua i allí se’n va quedar una muntonà i la gent tots volien, la gent clar se fiquen nerviosos i n’hi ha que s’arrima pa vore si pot fer volar pa que isca. I la meua dona se va quedar allí i dic “venga tu quédate ahí”… i allí no s’arrimava ni el tato. I el últim dia pues allí vam vore uns quants que estaven entonces a la Federació i li van donar la medalla de plata al mèrit d’esto de la Comunitat valenciana [risses]. Cosa que jo no tinc. I ella de quan en quan diu, mira! [risses]. Són datos xulos, però ella tamé ha tingut molta afició, ja te dic. Si no fóra aixina no… a lo millor m’haguera frenat perquè jo és tot el dia coloms, tot el dia coloms.

Jo me’n recorde quan jo era xicotet que els colombaires eren només hòmens. Ara veus xiques.

Sí, van ficant-se. Ja te dic, ara… la de Nules està de presidenta de Nules, Maite. Jo tamé la tinc en la Junta de Castelló. La Junta de Castelló, apart d’ixa que te dic que som cinc o sis, tenim la nostra de l’1, que som tamé… vas buscant, ne tinc de Onda, de Betxí, d’Alqueries… Nules. Vas saltant, més o menos de… la zona esta està dividida en sis. Entonces de cada zona pues tinc tres o quatre. Si passa algo “tu arrimate ahí al concurs ixe”, “tu al concurs de la teua zona”, entonces quan fan un concurs classificatori pues sempre envies un delegat de la zona ixa. Entonces sempre, apart dels àrbits, perquè tu quan fas un concurs d’estos fas la presentació dels coloms pa ensenyar-li als àrbits el nom del colom, conforme va pintat i apart està el delegat que te mira l’anella i tu l’has d’ensenyar la xapa com a que és teu. Entonces tamé tenen un plus d’estar ahí controlant això i después pues si n’hi ha alguna reclamació de algo pues passa-lo a Comitè de Competició pa intentar resoldre el cas antes de que s’acabe el concurs.

Hi ha una cosa que jo no he comprés mai, no sé si és una tonteria: les femelles qui les posa?

T’explique. Les femelles, les femelles tenen la d’açò de tindre que llevar-se, que diguérem una bona coloma és diguérem si la finestra està oberta i ve la coloma volant i “pam!”, se n’entra ací dins. La missió d’elles és amaga-se. Els coloms sí, el colom se queda assoles i intentar treballar-se-la i emportar-se-la a casa que és lo que se puntua, quan u li dóna casa o la tira o açò, pues és lo que se puntua, tamé se puntua, apart d’estar sempre… Si ella se n’entra ací dins, si entren cinc coloms, els cinc coloms que entren estan els àrbits, són els que controlen el nom, i cada minut són dos punts. Com cada dia són dos hores, al cap de les sis proves puntuables el que més ha estat en coloma és el que guanya. Ara el tema que tu me preguntes de les colomes. Les colomes del concurs, pues sempre n’hi ha colomes més bones que atres. Bones, bones, pues estan molt buscades. Entonces quan escomencem amb els comarcals no n’hi ha prou bones colomes de lo que volguérem pa tot, però bueno, n’hi han colomes. Entonces n’hi ha gent que se dedica a alquilar la coloma [risses] [30 min.]. Entonces n’hi ha gent que compra… Fa competir, ara per ací al poble: jo i un atre xicuelo anem a agarrar les colomes d’ací. En una Societat lo principal són les colomes, si no n’hi ha colomes no n’hi ha joc. Entonces agarrem este xicuelo, este que m’havia cridat antes, ho agarrem ell i jo i agarrem colomes joves i les portem a un sector que tenim en el camp de futbol. Allí al camp de futbol tenim un caixó, tu fiques cinc o sis colomes allí i después allà darrere de la Creueta, només arribes a la Creueta tenim un caixó allí en un hort, tamé fiques unes colomes allí, estan reconeixent uns dies i als cinc o sis dies les amolles i elles ixen, tornen i allí. Entonces són ixes les colomes que tu proves quan escomences la temporà. N’hi ha coloma que és bona, n’hi ha coloma que no val, pues a lo millor la regales a algú que te la demana i vas seleccionant. Això en el poble. Después en els concursos que dius “anem a fer un concurset de quinze euros, pues la coloma normalment pues segun poble i segun zona, a lo millor en Artana per les condicions que tenen pues fan les colomes que tenen ensenyaes en els punts. Ací per exemple com tens canxa pa correr prou… Coloma que no s’ha tirat, entonces igual pots plegar-la ací propet que en Nules que en Betxí que en Vila-real, saps. Dalt d’un pi… Però entonces ja està ja gent esta que ja has tirat vàries vegaes les colomes i tu les controles. T’apuntes el número d’anell i si ha sigut bona ixa vegà pues quan tornen a fer un atre pues intentes buscar la coloma ixa. Después ja en els comarcals per eixemple cada zona tamé té que mirar el tipo de coloma, si és més forta o més curta, pa cada poble, perquè si ací demana la comarcal Artana i Alqueries per eixemple, en Les Alqueries poden ser d’una manera i les colomes d’Artana d’un atra. Pa treballar entonces vas mirant això, que és lo més complicat de tot, és pa ficar-se loco perquè les colomes són animals tamé igual que els coloms, igual te confies de lo que han fet l’amollà anterior i… en Onda per eixemple van fer l’any passat al principi antes del confinament este, una coloma que era bona i d’eixida conforme l’amollen en Onda la vam agarrar a la platja de Burriana, a trenta quilòmetros [risses], però una coloma que tenies confiança que havia eixit en concursos i havia sigut bona. Ningú te diu res perquè tots saben com és la coloma i són animals. Però intentes assegurar un poc i parlar amb la gent esta, perquè n’hi ha gent que… a lo millor este per eixemple la tenia massa preparà. Tamé és un fallo del preparador, del que la du. Perquè si tu la coloma no la dus tan preparà pues no se te’n va tan lluny. Ara si tu dius, no, que no vull que la toquen, pues la tens el dia solta antes o algo i entonces ella ix forta i és quan açò. I después ja quan arriben els concursos més forts del regional si assoles ja és un concurs pues sí que tires les millors colomes que han eixit. Tu vas retriant, tu crides al delegat que tens en el concurs aquell “Pepe, ahí quina coloma t’ha eixit bona? -Aquí ha eixit la quarta bona. -Pues ixa pal regional”. I ixa pal regional. En Vila-real quina ha eixit bona? Ací la primera i la tercera. Pues les apuntes, fem una llista, después ho passem al Comitè de Competició de València i aquells repassen… les colomes tenen tamé segun lo que fan i lo que açò uns punts que donen els àrbits, entonces tamé està… en ixos punts se valora tamé lo que és la coloma bona o la que és menos bona. Si te ix “paloma desertora”. Ixa per eixemple, ixa ja no se torna a fer l’any que ve, la de Onda. Però entonces posa “esta paloma tocó árboles, garroferos, pinos, cipreses… ha volado lo que tenía que volar…” pues entonces ixa paloma [és] bona, pues ixa al regional. Entonces van ja seleccionaes del concurs. Ixe és el punt que tu tenies dudes, no?, de les colomes. Pues n’hi ha gent que se dedica a fer colomes, crompar colomes i alquilar colomes.

És una història complexa, rica vull dir.

Sí. N’hi han poquets, però cada vegà… pues ara tamé estan ficant-se xicuelets per al tema este: a preparar colomes…; fan gàbies, diguérem, les amollen dins de gàbies, les colomes escomencen a tocar arbre que és lo fundamental, que vagen a arbres i en els arbres és quan se les lleven i és lo bonico [risses]. No que se n’entren per una finestra, per una finestra no cal que entren. Per una finestra entra més la sort del que pilla conforme va entra i els atres se queden dalt [35 min.], però en arbres és quan els veus treballar i és quan és molt bonico.

Jo estic de delegat de la zona esta fa quatre anys ja, enguany faré quatre. (…) Tres de l’atra candidatura i ara pues queden tres més en esta.

I és molt pesat o què, o ho portes bé?

Bueno, n’hi ha moments, quan és la competició classificatòria… te acribillen el mòbil.

La Federació ha de controlar moltes coses.

Sí perquè t’ix una coloma mal i tots a per tu [risses]. “Esta coloma!”, “aquella!”, no sé quantos… Però bueno, n’hi ha que aguantar i intentes… jo què sé, que ací no guanyem un duro. Jo per eixemple… n’hi ha que se pensa que “tu estàs ahí perquè cobres”. No, jo ací lo únic el mòbil.

Açò que se sàpia és interessant.

Sí, perquè n’hi ha qui se pensa que se cobra. Jo mira, el mòbil, les telefonaes i avant. I menos mal perquè… tamé costa. Però no, se té que saber. Que se sàpia! Que se sàpia! Perquè no és per dinés, que n’hi ha qui se pensa. M’ho van dir i bueno, com sempre he estat ficat, me van dir d’estar ací en Castelló i dic bueno, provarem. I bueno, bonico perquè la veritat és que coneixes molta gent, que si ací que si allà…

La gent ho viu amb molta emoció.

Sí. El concurs d’ací…. Ara mateix el que va guanyar el campeonat d’Espanya d’enguany de Múrcia, li van fer una festa allà a Múrcia i van dir, als de la Comunitat valenciana els van dir, “a los de la Junta directiva si quiere venir alguien que se apunte”, mosatros mos vam apuntar tres d’ací, vam anar a Múrcia. Impressionant. I después a lo de Mallench tamé vam pujar ahí a la ermita! Tamé vam fer el paelló ahí amb Mallench. Juan Fran tamé va fer un paelló quan vam pujar, no podíem dir que no.

És una revolta de riu, va com una moto sempre [risses].

Van fer camisetes tamé! Quan se va guanyar allí duien les camisetes i fa “presi! Te l’has de ficar, eh!” I me la vaig ficar la camiseta [risses]. És molt bo, molt bo. Quan va ser campeó d’allí ja, “Fica’t la camiseta!”. Ahí n’hi havien una muntonà d’Artana tamé, tots amb la camiseta. Van fer bona festa, va estar molt bé. Sempre és molt bonico, que guanye u i de Castelló si pot ser. En la Comunitat guanyar la Comunitat de Castelló és molt difícil. I això, però molt bé.

Pues moltíssimes gràcies.

Ha estat distret. Ha passat volant.



Nom/Cognom Jacinto Mesado Ramos
Títol  Jacinto Mesado, Federació de Colombicultura, delegat de la zona 1
Temàtiques Tradicions, home, associacions
Data i lloc de l’entrevista  Dilluns 27 de juliol de 2020, seu de la Federació de Colombicultura en Castelló, Les Alqueries
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/lSzbMDk5eZk
Extracte  https://youtu.be/k2cgS-RCd7Y
PDF


Paqui Martínez, cara jove de l’associacionisme al poble


Avís!

Podeu activar els subtítols en valencià i fer traduccions automàtiques a altres idiomes.

Havíem sentit parlar de Paqui Martínez com d’una persona molt activa, que participa en quasi totes les associacions i en tots els moments importants del poble. La seua entrevista demostra este interés per aportar tot el possible i un poquet més. Sentint-la parlar dels grups de què forma part i de les persones que coneix allí veiem un exemple d’amor incondicional a Les Alqueries. Gràcies, Paqui!

Sinopsi:

Paqui Martínez (1975) no necessita presentació perquè està involucrada en tot tipus d’activitats al poble. Paqui ens parla de la seua participació en el Cor Parroquial, en la Coral Polifònica, en la seua penya, en l’Associació contra el Càncer, el Grup de Danses i Rondalla el Replà, el Belén Viviente i molt més. També ens explica la seua aproximació a l’associació “Crecer” i algunes anècdotes que ens ajuden un poc a comprendre com ha gestionat algunes de les dificultats específiques de l’acondroplàsia.

Transcripció:

Lo primer que preguntem, ja saps, és com te diuen.

Paqui.

Els apellidos mos els dius?

Martínez Martínez.

Martínez Martínez, dos vegades Martínez.

Paqui Martínez Martínez.

Val, i els teus pares són d’ací?

Ma mare de Les Alqueries de tota la vida, va nàixer ací. Después en la època de la fam m’auelo se’n va anar a la Frància. Van viure allí. Ma mare tenia huit anys quan van emigrar, hasta els díhuit anys. Als díhuit anys va vindre amb una tía o una cosina, no m’en recorde amb qui, ací, van vore la festa que tenien ací i entonces li va dir a m’auela que volia viure a Espanya. O siga, m’auelo volia tornar a Espanya, però claro, ma mare era una edat difícil, que allí en Frància tenia amigues i tenia de tot. Entonces no sé si era un experiment de m’auelo pa que veiera açò que li va funcionar molt bé perquè van tornar ací. Inclús ma tia se va quedar en Frància, claro, va fer la seua vida en Frància, va trobar el seu home, xiquets i tal i se va quedar en Frància.

I ací eren llauraors?

Mon pare és camionero de tota la vida, ara s’ha jubilat i té un trosset d’hortet i ahí se passa les hores.

Mos has dit que vosatros no vivíeu en el casc urbà actual.

Jo he viscut tota la vida a les afores, a on està el Casal Jove -no sé si sabeu a on està- antigament se dia el Col·lege de la Palmera, que jo he anat a ixe col·lege.

Has anat encara, els últims anys?

No sé si seria els últims anys o no, però jo he anat a ixe col·le. I tinc fotos vamos, d’anar a ixe col·lege. Me’n recorde perquè tinc fotos perquè verdaderament enrecordar-se lo que és recordar-se… ben poquet.

Jo pensava que s’havia abandonat molt abans, perquè tu eres jove.

No. Jo tinc 44.

Vas nàixer el any…

  1. D’ací a no res 45, però ja arribarà, no te preocupes.

No hi ha pressa [risses]. Mos has dit que de la Palmera vas passar a on està la biblioteca ara?

A on està la biblioteca això era un col·lege [l’escola de la Plaça], però és que no me’n recorde jo si vaig estar molt de temps o no. Ahí hi havia un altre col·lege i d’ahí al Pintor Sorolla.

Entonces hasta el any 70… quasi hasta l’any 80 va estar activa ixa escola.

A vore, si jo vaig nàixer el 75, al col·lege entonces s’anava als quatre anys, no és com ara que entren als tres. Entonces era 79, als 80 i algo.

Sí, és que a vegades mos parlen d’això, però mos parla la gent de fa… 50 o 60 anys, però està bé saber hasta quan per eixemple. També volíem preguntar-te a què t’has dedicat, tu no has seguit estudiant per eixemple.

No, jo anava al col·lege, después al col·lege jo no tornaria. Açò que diu la gent “ai, jo tornaria…” No. Perquè en la meua època una minusvalia ho ficaven tot al mateix sac, tots érem subnormals. Pues no, perdona, jo tinc una acondroplàsia i punto pelota. Lo que passa que t’ho fan passar mal. Lo que hui en dia se diu bullying, lo que passa que en la meua època no és com ara, en la meua època se ficaven amb tu, se burlaven, se ficaven amb tu i ja està, ara t’ho fiquen a internet i t’arriben a un punt que és massa. Gràcies a Déu no n’hi havia internet en aquell entonces. Entonces per això. La època del col·lege, pues com ho té tot el món, no sóc una persona que li agrade molt estudiar, però com ho vaig passar tant malament en el moment que vaig traure el graduat que era el mínim que necessitaves pues entonces no vaig voler estudiar més i tornar a passar un atra vegà per lo mateix. Tornar a conèixer gent nova, mestres nous, tornar a que se fiquen amb tu… No, passa pàgina.

I te vas posar a treballar enseguida?

No, vaig anar a un col·lege especial. Me vaig dedicar a taulell, de decoració de ceràmica i tal, perquè és lo que m’agrà, pintar i dibuixar. No sóc una artista, però m’agrà. I d’ahí vaig anar a Castelló i de Castelló vaig anar a Estudio Cerámico que està en Sant Joan de Moró. Ahí vaig treballar set o huit anys. Van escomençar a fer limpieza, a fer… a tirar gent i me vaig anar al paro. O siga tota la secció, van ficar tres maquinàries i tota la secció la van tirar fora, perquè en tres maquinàries feien la mateixa faena que mosatros per eixemple [5 min.], entonces… [fa gest de diners] li interessava a l’empresari. Vaig estar sis mesos al paro i me’n vaig anar a la ONCE. I de la ONCE vaig estar hasta que me van operar i me van donar la incapacitat. No estic el 100%, encara puc treballar, o siga que me podeu donar faena [risses].

Val, ho posarem [risses]. I quant de temps fa d’això.

Pues la incapacitat me la van donar… vaig caure de baixa 2015, 2016… 2016-2017 me van donar la incapacitat. I no res, escomences una vida nova. La vida són etapes.

Clar, tu ja no vius allà en la Palmera, tu vius per ací.

No, jo visc en ma casa, una casa que me la vaig acoplar pa mi, perquè tinc que viure jo claro està.

Què maravilla.

Perquè pa fer-me una casa normal i corrent pues ja estic en casa de ma mare. Pa pujar a caires i baixar caires, i si en la cuina tinc que estar jo i en ma casa tinc que estar jo pues evidentment me la tinc que ficar jo a la meua altura.

Entonces tu t’has independitzat?

Totalment. Jo tinc el meu cotxe, tinc la meua casa.

Què maravilla.

La meua vida.

Què maravilla, què valenta.

Claro, claro que sí. La vida són dos dies i hi ha que disfrutar-les.

Tot el món no és igual de valent.

Els problemes te vénen assoles.

Tot el món no és igual de valent.

No sé. Home, tamé n’hi ha molta gent que li agrà que la contemplen, a mi no. A mi m’agrà que me contemplen hasta un punt, a partir d’ahí… no te passes. O siga ixa persona que li agrà ser caramelós i empalagós… no.

Des del primer moment ens van parlar de tu com una persona súper activa en el poble, que participava en moltes coses.

A mi m’agrà participar, estar en tota aquella cosa en què jo puga estar, sentir-me realitzà.

Per a parlar de la vida social que feia la gent mos van dir parleu en ella que està en tot.

A mi m’agrà fer… toca aquella cosa que puga fer i poder dir “jo açò ho he fet”, això és lo més bonico que n’hi ha. Dinés no me demanes perquè no tinc un duro.

Com tots, o com molta gent.

Bueno, però arribes a un punt igual que en la pandèmia, en la pandèmia te dónes compte que els dinés pa què els vols tants dinés. Si arriba la pandèmia, t’entra el virus i adiós. I lo pitjor és que t’enterren soles i estàs assoles. O sea tants dinés pa no res.

Tu has estat confinà assoles ara en el coronavirus?

Sí.

I què tal, molt avorrit o què.

No cregues, jo tinc al meu Paquito. El meu Paquito és un agapurni [risses]. L’he criat jo de papillero i el tinc solt per casa. Entonces he intentat entretindre’m, he fet les provessons de Setmana Santa i tot, les he penjats en el Facebook, entres al Facebook i les veus. Home claro, el meu Facebook està obert, jo no tinc res que amagar.

Parla’ns un poc de la teua activitat.

Jo he estat en el Belén Viviente, he estat en el Grup de Danses i Rondalla El Replà, estic en la Coral Polifònica Unió Musical Alqueriense, estic en la Coral Virgen del Niño Perdido i estic en tot allò que puga estar. Estic en l’Associació Contra el Càncer, estic en l’associació de persones amb acondroplàsia que se diu Crecer… Estic en… La veritat és que jo aconselle que tota aquella persona que tinga alguna minusvalia o algun problema en si, hui en dia hi ha moltes associacions que te poden ajudar. Perquè claro, jo pensava que estava assoles en el món, perquè ací a Les Alqueries sí que estic assoles, no n’hi ha ningú amb acondroplàsia. Entonces claro, quan inventen el internet i tu te fiques i te diuen i tal, pues jo dic vaig a escodrinyar, a investigar, entonces me van comunicar que estava ixa associació, estant treballant en Sant Joan de Moró me diuen “mira, què he trobat en internet…”, dic “ja me vols trobar nóvio, a mi no m’agobies”, perquè tot el món van a ficar el dit a la llaga. I no res, vaig contactar, vaig anar allí i és una passà. Perquè… costa molt, costa molt perquè jo te veig a tu i no me veig a mi [a un dels entrevistadors], te veig a tu i no me veig a mi [a l’altra], però tu arribes allí a l’associació i jo veig a una persona i sí que me veig a mi. És el… com se diu això… el efecto espejo, jo te veig a tu i jo te veig els problemes que tinc jo, perquè en l’associació tots tenim els mateixos problemes i tots mos operem de lo mateix. O siga allí ningú pot plorar i dir que “estic pitjor que tu”, perquè no és veritat, ahí estem tots en el mateix sac i en el mateix nivell.

Està en Castelló?

No, està en Múrcia i en Madrid [10 min.]. En València n’hi ha una, però és més de pares de xiquets. Pares de xiquets en acondroplàsia. Però lo que a mi me interessa, que jo ixa fase ja la he passat, és anar-me’n a Múrcia i a Madrid. I conec… tinc amistats i tot.

Ah, què bé, què bé.

Clar que sí. Tinc molts amics, claro.

Sí que eres valenta.

Sí.

Què fas, agarres el cotxe i te’n vas cap allí o vas en tren?

Segons a on vage. Segons a on vage me’n vaig en el cotxe o en el tren, segons. Clar que sí.

(…) Jo visc assoles però en el meu poble, i el meu poble és el meu poble. Per ací [se senyala el braç] corre sang alqueriera [risses]. Molt enamorà tinc que estar per a que algú me traga d’ací.

El amor al poble.

El poble en sí, tu diràs “és que no n’hi ha res”.

Bueno, hi ha moltes coses ací, a muntó associacions i de tot.

No, però me referisc a que para gent jove per eixemple no n’hi ha res i entonces sí que tens que agarrar-te moto o algo i anar-se’n per ahí. En la meua època per eixample mosatros mos anàvem a Borriana a les discoteques o a xiringuitos de Borriana a la platja o a la discoteca de Vila-real, en naves de Castelló… però que bueno, ací hi han puestos pa prendre algo i tranquil·litat molta, i cotilles tamé n’hi han molts, com tots els pobles [risses]. Però que jo estic molt a gust ací, ací me coneixen tots i si me passa algo enseguida puc tirar mà d’algú, per lo menos tinc un veïnat estupendo. Tinc un veïnat estupendo, este confinament per eixemple el primer mes jo no baixava ni a tirar la basura. La primera veïna que anava “mira, Paqui, que vaig…” i al final dic ja vaig jo perquè necessite eixir de casa.

Sí, molt de temps tancats.

Sí. Tinc un contenedor… quan van canviar tots els contenedors Esther va ficar un contenedor, Esther Lara l’alcaldessa, me va ficar un contenedor que té un foraet que no fa falta obrir la tapa, que jo no arribe, ni tinc força pa xafar. Entonces el contenedor té un foraet que tires la basura per ahí i està genial, i el tinc a la punta del carrer. Per això que arribava un punt del confinament que jo volia eixir de casa, jo agraïa tot lo que me feien, però “socorro!” [risses]. Que tenia unes ganes de que foren les huit per aplaudir! Que només aplaudir ja me desahogava, si pegava uns xillits… això era mortal, eh! Ostras, i quan van dir que ja podíem eixir de casa pareixia que foren… San Fermins. Sí, sí, los encierros, igualito igualito.

I com veus el poble, el veus bastant accessible o és complicat…?

A vore, millorar sempre se pot millorar. Millorar… siga Alqueries o siga el poble que siga, sempre se pot millorar. Accessible? Jo és que no tinc cap problema en sí. Sí que és veritat que quan demanes una cosa tarden un any, any i pico, perquè jo quan me van operar que ja tenia menos estabilitat vaig demanar una plaça d’aparcament en ma casa, però van tardar lo seu, però bueno, como todo hijo de vecino, pacència. Ahí tinc un caixer a la meua altura… és que verdaderament… i lo que no puc pues ho demane.

I en el confinament heu fet coses, no sé si de la Coral per exemple, ara hi ha molta tecnologia i la banda està fent cosetes.

Sí, la Coral hem fet coses tamé, claro.

I de quin tipo, mos pots contar un poquet?

Jo estic en la part del cant, sóc el contralt. O siga que a més de que sóc en contra de los altos sóc contralt [risses]. I entonces mos manaven, la mestra mos manaven a cada u la seua veu i tu te gravaves i después Lidón Valer, que és la directora de la banda, va fer un vídeo -no sé si l’haureu vist, després vos l’ensenyaré- va fer un vídeo entre les veus i els músics, i va estar molt bé, molt xulo.

Molt emotiu també.

Sí, aixina t’entretens en tot el confinament, t’actives. I la banda ha fet moltes coses.

I molt emotives, tocant als balcons, la gent plorant… [risses], com una Magdalena.

Sí, tamé n’hi ha gent ací que treballen de DJ i tamé ho han fet, han pujat al terrat i s’han ficat a fer coses d’ixes, que des de ma casa dius o és una casa que han ficat molta veu o… claro, perquè tu no ho veus i hasta que no entres en internet i ho veus no saps per a on ve la música ixa [15 min.]. Però sí, sí, bé, ha estat molt bé.

I d’a on te ve la formació musical?

De sempre. Mira, la formació musical me ve perquè resulta que jo estava… jo en el Grup de Danses i Rondalla El Replà jo ballava, la meua germana Pili que en paz descanse, ella ballava i entonces pues això, que antigament no n’hi havien tantes coses en les Alqueries: El [Centre] Aragonés, la Banda i El Replà; no n’hi havia ni gimnàsia rítmica ni tot lo que n’hi ha ara. Entonces algo tenies que fer, entonces me vaig apuntar. Ma mare se pensava que duraria poc. Diu “tu no pots alçar la cama com tots”, pues me vaig apuntar i de les tres germanes que mos vam apuntar la única que vaig aguantar vaig ser jo. Entonces va vindre… no teníem rondalla, venia gent de fora i va vindre la bandúrria, una xica que tocava bandúrria, entonces un instrument xicotet, que jo podia tocar… eso me va… saps, me va pujar l’autoestima. Dic, ostras, açò jo puc fer-ho, no perquè tinga la mà xicoteta, que no tinc dits de piano que diuen, de poder tocar el piano, però era un instrument que jo podia tocar, entonces me vaig ficar a ello. Vaig tindre un mestre, Vicent Recatalà i después va entrar Francisco Mechó, Paco Mechó. Paco Mechó va ser grande.

Tocava tot aquell home.

Paco va ser mestre, amic i de tot. Molt.

Molt juerguista tamé.

Molt [risses].

A tu tamé t’agrà la festa.

Sí, hasta ahí se pot parlar. Hasta ahí.

Bueno, la festa…

Sí, perquè mosatros hem viatjat molt, hem anat a Ibiza, a Palma de Mallorca, hem anat a Portugal, Àustria, Bèlgica i tal.

Què barbaritat!

Sí, per una bandúrria lo que he viatjat! Ara no viatge res. Tindre que tocar un atra vegà la bandúrria. Sí, sí. I en Ibiza va ser espectacular, i en Portugal va ser espectacular, és que no sabria dir-te. Intercanvis que se feien: aquells venien ací, mosatros anàvem allà. No dormíem en uns hostels de cinc estrelles ni tal, però a mi això me donava igual. Jo veia Ibiza, me n’anava de festa en Ibiza. Sí, sí.

I ara amb la Coral eixiu per ahí o… com funciona la Coral ara mateix?

La Coral en este moment? Está apagada o fuera de cobertura [risses].

Sí, com tot. Però abans de tot açò…

La coral ha fet intercanvis perquè Silvia és directora de vàrios pobles, Silvia és de les Valls i allí té una coral o dos, en Betxí té un atra o siga té vàries corals i fan intercanvis entre mosatros. O sea ella mateixa “els d’ací vénen ací”, “els d’ací allà”. Sí. I mos fem amistat entre mosatros i después entres al Facebook i tens “Amistat: ta, ta, ta”, i esta gent qui és? [risses]. Sí, molt bé.

Bueno, Delfineta mos va parlar molt de la Coral.

La tia Delfineta tamé està en la Coral, eh.

Sí, sí, per això t’ho dic.

Tamé està en la Coral, ella és de soprano. Sí, sí. I ella lo que diu, li dóna vida. A vore, no anem a ser professionals perquè no som pa ser professionals, però vas allí, cantes, te desahogues, parles amb la gent i cap a casa.

Però parlen del nivell, que hi ha nivell, que ho feu bé. Gent de fora, mos ho ha dit gent de fora.

Sí, sí, sí.

I a més sou atrevits, però atrevir-vos amb El fantasma de la ópera no és poqueta cosa.

El fantasma de la ópera… però va a ser molt d’ensaios, eh, se va fer molt pesat al final. Que después quan veus el vídeo dius… la satisfacció que te’n dus, però durant els ensaios dius… acabes del Fantasma… [risses], però molt bé, el va fer el meu amic Javi, uno que està com una cabra. Sí, sí, va estar molt bé.

Tamé estàs en temes de…

Jo tamé estava en el Belén Viviente, eixia d’angelet.

Eixies d’angelet!

Primer eixia tocant la bandúrria, dos anys vaig eixir tocant al bandúrria, però después dic però sí de normal toque la bandúrria no vull continuar ací tocant una bandúrria. O me canvies de paper o me dixe el belén. I van fer… això de proves. N’hi havia tres persones… un càsting! I dic ostras tu, com els famosos. I vaig fer el càsting i me vaig ficar aixina i no sé què va dir la dona que li va dir a Manuel Valero “ixa té que ser l’angelet” i Manuel Valero [20 min.], claro, com me coneix que som amics de sempre diu “però tu estàs segura? Que Paqui no sé què” i diu “no, no, esta xica té que ser el angelet”. I el angelet he sigut, des d’entonces hasta que se va acabar. És molt emocionant ixe paper, eh. Perquè primer fèiem la escena en la plaça de les Pedres, jo eixia de les pedres amb fum, amb música i tal i… molt emocionant. Después ja eixia en altres puestos. Sí, sí.

Estàs en temes tamé de la parròquia.

En la Coral Polifònica. No, en la Coral Polifònica no, mentira, perdó. Estic en el cor, el Cor Parroquial, tamé molts anys. Però és que ixe cor és molt diferent a tot lo demés que he fet, perquè això és més familiar. El cor de la parròquia apart de… Vam escomençar perquè Marián Ibáñez volia… el seu fill va escomençar el catecisme i volia que el dia de la comunió n’hi haguera música i coses… les mises dels diumenges fóra més ameno i no s’avorrisquera el xiquet, i entonces claro, com mos coneixíem d’atres coses, del belén i atres coses me va buscar. Jo és que tinc que fer un cursillo pa saber dir que no, jo no sé dir que no a res. (…) I el coro parroquial és que hem arribat a ser una família, tot uno, tots una pinya, m’entens? S’han fet dinars, s’han fet viatges, s’ha fet de tot. Hem plorat, hem renyit, hem fet… I estant ensaiant a lo millor, cantant t’entra l’atac de rissa i que tinga que entrar una persona a tapa-te pa cantar, perquè a lo millor amb una mirà tens prou. O sea hem arribat a un punt que tant Clàudia com Raquel, amb una mirà que te peguen ja sap lo que… jo ja sé lo que vol di-me. Per l’amistat que n’hi ha, per la confiança que n’hi ha, pel carinyo que n’hi ha, perquè mos volem molt, molt. Tant Viviana, com Encarna, com Regina, com Paco… és que te nombraria a Raquel, Clàudia, Marián… som una pinya. A vore, en el Coro Polifònic estic molt a gust, però és grandíssim, som quaranta i pico. Quan arribes a quaranta i pico jo me duc bé amb tots, jo no tinc cap problema amb ningú, però claro ja són rogles de gent, però és que allí ne serem ara dotze persones per dir-te un número però som tots la mateix pinya. És que jo estic molt a gust allí.

Per a trau-te el carnet no sé com és de fàcil per a una persona…

Pues és molt fàcil.

Des d’ací mateix des del poble?

Ací n’hi ha una autoescuela. Però en l’escuela que havia antes, Rosa Molés, ací vaig traure la teòrica. Antigament te tenies que comprar tu el teu cotxe i acopla-lo pa tu i pa la persona de l’autoescuela. I era un dineral, perquè después els pedals de l’autoescuela pa què els vols. I después en Castelló n’hi ha una autoescuela, Autoescuela Fadrell -me tindreu que pagar per fer propaganda de tot lo que estic fent, eh-. N’hi ha una autoescuela en Castelló que tenen cotxes adaptats. Entonces vaig fer ací la teòrica i después vaig pagar el canvi de papers i de tal i que qual i vaig passar allí, i a la primera tot, xaval. I me van donar el carné i adiós. Hombre! Vaig desaparèixer. Mira, vaig tindre un accident, bueno, un accident no, no va ser res, que va ser més la vergonya que vaig patir que lo que me puga fer en ixe moment. Era el dia de Sant Antoni, ací feien la provessó i en el mateix carrer que passava la provessó, ahí vaig tindre l’accident. Una xica se va passar el ceda el pas, jo baixava i la xica se va saltar el… i entonces ahí se’m va anar… la més perjudicà vaig ser jo perquè el meu cotxe va eixir rodant. Crides a l’ajuntament, mira que ha passat açò que tal, i no sé si és que no van passar el parte enseguida, però tota la provessó per ahí. “És el cotxe de Paqui, és el cotxe de Paqui, és el cotxe de Paqui!” i jo tierra trágame. Me vaig ficar a plorar no sé si era per la vergonya o per la impotència ixa. Ja te dic. Sí, sí.

M’auela és Remedios ‘la Enterraora’ i m’auelo Miguel Iturbi, m’auelo vilavellero.

I ‘la Enterraora’ era…?

No, sé. La sort meua és que no vaig seguir el apodo [25 min.]. No, no, no. Menos mal que no vaig seguir el apodo, se va tallar ahí.

I era perquè tenia la funerària?

No, els meus abuelos, visabuelos digam.

Els seus pares.

El seu pare se veu que era enterraor. O sea açò ja ve de darrere. Sí, el meu visabuelo o tatarabuelo va ser enterraor i va eixir d’ahí el apodo.

Anem a començar una sèrie d’entrevistes a gent que ha estat en tot el tema este del covirus, del conavirus, gent que ha estat treballant i tal, però tamé [preguntar a] la gent un poc com ho ha viscut, entonces volíem aprofitar i preguntar-te a tu un parell de cosetes tamé. Simplement… com te vas enterar d’això i en quin moment te va parèixer que era serio?

A vore, estes coses… primer se parlava de Xina. I tu Xina ho veus com si estigueren… ixe problema està molt lluny que ací no arribarà. És un problema de Xina, tu veus la tele, tots amb mascarilla i tal. Ostris, què agobio, què calor, això t’ofegues… t’asfíxia. Parlaves de la gent, ostras, mira este, mira aquell. I de la nit al matí que te diguen “fica’t una mascarilla”. Dius, perdona? “Sí, és que el virus ja està ací”. O sea va arribar en zero coma. Tot lo que veíem allà lluny, en zero coma estava ací. Però primer te penses, açò no serà tan serio com la gent parla.

Una grip, no?

Sí, com una grip o menos, perquè claro, com no és una cosa que se veu. Però quan tu ja t’enteres de que n’hi ha gent que s’està morint, que estan ingressats… perquè ací en el poble si te diuen “ostras, pues Fulanito està ingressat” o “Menganito està ingressat”, dius ostras. I li ha entrat una pulmonia, bueno, pues una pulmonia no és el coronavirus. Pues no, perdona, claro, después ja t’expliquen de què va l’assunt. I ja pues mos quedarem en casa. (…) Però gràcies a déu, toquem madera, en ma casa no ha arribat, i que no arribe vamos. Hi ha que ser positius. Sí, sí, sí. Per açò te dic, la vida n’hi ha que viure-la. La vida… hui estàs ací i demà no ho saps. Els problemes vénen assoles. Això qui ho ha demanat?, ha vingut perquè li ha donat la gana. N’hi ha que viure la vida. La vida són dos dies.

Enguany esteu tot l’any sense festes i sense res ací, bueno, com tots.

És dur, eh. Que no estiga la setmana de festes… Perquè jo tinc una motet de bateria i la setmana de festes me’n vaig en la motet i no me perc res. No vull pedre’m res. Claro, jo sóc de la Penya el Esclafit amb els meus amics. I claro, en un carro de consum o en la motet pues ixes a la provessó de disfrassos o bueno, a l’entrà de penyes ja no eixim, ja no estem pa això, però que intente no pedre’m res. Intente. La setmana de festes és la setmana de festes, això és molt sagrat.

(…) Home, te podria contar que jo de menuda, bueno, jo me vaig independitzar als 35 anys, jo vivia a on està lo que hui dia se diu Casal Jove. En aquell entonces que va ser poble i tal ixe carrer no teníem llum. Ixe carrer no teníem llum i entonces claro, que els teus pares se fien de tu… de tu no, de poder ixir de festa i tornar a casa sense llum… això no era fàcil, eh. O sea, mosatros sí, anàvem a escola, tornàvem d’escola a peu i después ixíem per ahí… ixíem per ahí però antes que se fera de nit a casa, perquè no teníem llum. O sea tot lo que jo no he viscut en manifestacions pa ser poble i tal perquè jo tindria 8 o 9 anys, sí que he viscut el fet de demanar llum o sea els lletreros tot el carrer “Volem llum!”, “El carrer la Palmera també som del poble!”… coses aixina.

Lo que senties tu en aquella edat quan eres joveneta era positiu cap a la Segregació m’imagine. La gent estava demanant-ho.

Home claro, sí que sabia que havia una agrupació de persones que estaven lluitant pa poder ser poble. Això sí que ho sabia. Que no els coneguera? No.

Però vull dir que se parlava positivament.

Sí!

Els teus pares, la gent major…

Claro, això era… la independència… això era bo pa mosatros, separa-nos de Vila-real. I después la meua germana se fica a festejar amb un de Vila-real [risses]. No, el meu cunyat és molt gran. I li vull molt, home, és com un germà.

Ja no hi ha problema amb Vila-real.

N’hi havia problemes… La meua germana per exemple, la major, sí que ho ha patit en qüestió d’universitats i… o siga a l’institut i tal [30 min.]. Perquè els maestros demanaven firmes pa que Alqueries no fuere poble i la meua germana no firmava, la meua germana i les seues amigues no firmaven. “I tu per què no firmes? -Perquè jo sóc de les Alqueries”. Claro, entonces… això sí que… ella sí que ho vivia, però jo això no ho he viscut. Sí que he viscut el que no teníem llum… Sí que he viscut el fet de que no teníem llum, sí que he viscut coses de que… hasta que no tenies una idea pues jo anava a les festes amb els meus pares i tornava amb els meus pares, o siga que tota la festa me la perdia. Entonces quan vaig tindre la edat i vaig tindre el meu cotxe i vaig tindre lo que tenia que tindre… vamos, no me perdia res.

La llibertat és molt bonica.

Home, libertat total.

No te destorbem més…

No és la libertat, és sentir-te una persona independient i sentir-te el fet de que les coses que jo puc fer, la satisfacció ixa que te trobes… “això ho he fet jo i he pogut fer-ho jo”… ixa satisfacció que te trobes és molt gran. I jo me cuine en ma casa i jo me llave en ma casa i jo m’ho faig tot en ma casa. Però ma casa no és un museu és ma casa [risses]. Molta gent “ai, una casa xicoteta!”. Ma casa és normal, pa mi és una casa normal.



Nom/Cognom Paqui Martínez Martínez
Data de naixement  1975
Títol  Paqui Martínez, cara jove de l’associacionisme del poble
Temàtiques Treball, escola, dona, associacionisme, segregació
Data i lloc de l’entrevista  Dilluns 27 de juliol de 2020, a l’Ajuntament
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/d64CnmW4DM0
Extracte  https://youtu.be/167N3pfFq6c
PDF


Vicent Molés (fill i pare), una nissaga lligada a la Unió Musical Alqueriense


Avís!

Podeu activar els subtítols en valencià i fer traduccions automàtiques a altres idiomes.

Hem tingut la immensa sort d’entrevistar junts a Vicent Molés Bort i Vicent Molés Meneu, pare i fill, que porten moltíssims anys estretament vinculats amb la Unió Musical Alqueriense. Al nostre territori les bandes han tingut un paper històric a l’hora de fer poble i en el nostre cas no és una excepció. El fet que siguem un poble “oficialment” jove, no impedeix que la nostra banda tinga més de cent anys! La seua antiguitat i l’estima amb què es parla d’ella és prova més que suficient del seu caràcter fonamental.

Sinopsi:

Entrevistem a Vicent Molés Meneu i a Vicent Molés Bort, pare i fill, veterans de la Unió Musical Alqueriense i part important de la seua organització. En una entrevista molt agradable ens parlen de la història de la banda, de les transformacions que ha tingut al llarg del temps, dels seus viatges, dels seus músics i músiques… Una conversa plena d’anècdotes i també d’informació sobre la forma en què la UMA s’organitza i el per què d’algunes de les seues decisions organitzatives.

Transcripció:

Pare.- Capella crec que és Serafí Capella Molés. Que tal vegà fora el primer president en después de la guerra.

Fill.- Jo el primer president que he conegut és ell.

Pare.- Tu vares entrar d’educando i en la banda estiguent ell de president.

Fill.- Sí, sí, d’això sí que me’n recorde perquè mos feia classes i tot.

Pare.- Després va ser Batiste, Paco, José Antonio i Javi, ixos són els presidents…

Fill.- La veritat és que han sigut molt longevos.

Pare.- … que ha tingut la banda en els últims 80 anys. Per ahí està la cosa. La guerra civil què fa… 80, 85?

84 ja. Va començar el 36, pues 84.

Pare.- Perquè Serafí són setanta… quatre.

Fill.- Perquè Serafí és…

Pare.- Después de la guerra. Pràcticament quan se va… Pa mi jo no tinc referència de atre anterior, des de que va… Perquè en el període de la guerra la banda va deixar d’existir com…

Com totes, sí.

Pare.- Com totes les de la zona. I a partir d’ahí jo crec, si no va ser anteriorment una temporaeta a lo millor el tio Vicent el Roig que ell també donava classes d’educandos i tot això… No sé. Però com a referent per a mi el tio Serafí el primer president de la nova… De la guerra pac ací. I en después quan ell ja era molt major és quan li ho va dir a Batiste Balaguer [enllaç a l’entrevista] i va entrar Batiste Balaguer, però ja era… En después de ser poble.

Fill.- Sí, això seria 86 i 87.

Pare.- No, después o antes? Antes de ser poble.

Fill.- Segur?

Pare.- Sí perquè Batiste Balaguer va ser concejal i siguent consejal ja no va ser…

Fill.- Jo és que recorde a Bastiste Balaguer ja quan vaig entrar a la banda, 86-87.

Pare.- Batiste Balaguer jo quasi diria que va entrar antes de ser poble. En el período de ser poble ell era president, bastants anys.

I arxiu fotogràfic o algo així teniu en la banda?

Fill.- Tenim arxiu fotogràfic, vam fer pal centenari, pal 2012, sí que vam fer una recopilació pa que la gent que tinguera coses en casa que passara, les escanejàvem i vam fer una exposició en la Caixa Rural, en el saló de la Caixa Rural i n’hi han algunes fotos crec d’ixa exposició. Després ixes fotos pues estan… lo que se va fer, perquè se feien còpies i se tornaven i lo que se va exposar eren còpies. Això sí que està arxivat, crec que està arxivat ahí dalt. I després a partir de la nova era com aquell que diu pues fotos moltes. De fet se solia fer àlbums escrits de cada musa.

Pare.- I de cada Santa Cecília.

Fill.- I entrà de… Claro, Santa Cecília que era pues entrada de músics a la banda, d’educandos i de la musa un poc un reportatge. Això se regalava a la musa. I ara se segueix fent però digital, ja és diferent. Però n’hi ha, n’hi ha arxiu.

Bueno, vosatros sou pare i fill, és un lujo. Mos van parlar primer de tu [al fill]. Mos van donar el telèfon i tal, però ràpidament -jo crec que va ser Batiste Balaguer-, mos va dir però parleu també amb son pare! [risses]. I bueno, hem tingut la sort de tindre-vos als dos, que és un privilegi, mare meua.

Fill.- Ai, la sort és nostra, mira, d’estar junts com aquell que diu, en la mateixa activitat.

Si vos pareix us presenteu. Bueno, tu eres Vicent Molés…

Fill.- Sí, jo sóc Vicent Molés Bort, per dir-ho aixina. I bueno, sóc membre de la Unió Musical Alqueriense i des de fa uns anys també director de l’escola de música. I bueno, pues mira, vaig entrar com un xiquet que ve a estudiar música, que t’apunten els pares i vas, i va evolucionant, les amistats també un poc ací dins i al final pues he acabat dedicant-me professionalment a la música que crec que és una sort. I bueno, i seguim lligats en lo que és el projecte i no sé, bueno, mentres estigam a gust i la gent nos aguante com aquell que diu pues estem fent [risses].

Pare.- I jo sóc Vicent Molés Meneu i sóc membre de la Unió Musical Alqueriense pues des de que ell va entrar d’educando. Va vindre el tío Serafí [5 min.] que entonces era el president a casa i me va dir “Vicente, tu tens que ser de Junta”. I hasta hui que ja duc molts anys siguent secretari de Junta, secretari de Junta.

I músic?

Pare.- Músic no he sigut. M’agrà molt la música, però músic no he sigut. La veritat és que ha sigut aixina.

Mos pot dir l’any que va nàixer?

Pare.- Jo vaig nàixer en l’any 1949, tinc 70 anys.

Molt jove.

Pare.- Vaig pal 71.

Bueno, pels apellidos vostés són d’ací del poble…

Pare.- De pura cepa que solen dir ací. Pares, uelos i rebesabuelos tots de les Alqueries.

Supose que de famílies llauraores.

Pare.- Sí. La família completament llauraora. Els meus auelos per part de ma mare pues vaen tindre lo que es diu la Creueta. Allí vaig… No vaig nàixer, però mos vàem criar, perquè vàem nàixer a 500 metros d’ahí de la Creueta en una casa que tenien els meus auelos quan els meus pares se vaen casar… Se vaen ficar allí a viure. I ahí vàem nàixer jo i el meu germà. I a partir d’ahí ja se va fer la Creueta nova, que és la que hui n’hi ha i hem estat allí hasta que me vaig casar. Quan jo me vaig casar a l’any siguient se va casar també el meu germà i ja vàem decidir, com mosatros ja no teníem ixa d’açò de seguir l’establiment que ahí n’hi hava, que entonces era ultramarinos -en aquell moment era “ultramarinos y taberna” que es deia entonces- i a partir d’ahí pues ja vàem decidir pues el fer una casa ací més cèntrica, pa no anar allí pues els meus pares i mosatros, el meu germà i jo vàem decidir de comprar un solar ací i fer ací la vivienda. I la vàem fer pals tres. Una vivienda baix pals meus pares, vivienda dalt pa el meu germà i pa mi i el resto cotxera i ahí estem. I allò ho vàem vendre, molt a pesar nostre, però ho vàem vendre perquè claro, en aquell moment vàem fer una inversió forta i s’havia de cobrir -els meus pares-.

Clar era el moment, antigament, de la vivienda dispersa.

Pare.- Eso és. I aixina va ser això.

Tendes tampoc no hi hauria moltes, un ultramarinos…

Pare.- Pues per ací si no recorde mal jo fàcil que ne foren… sí, més que hui, eren 6 o 7 tendes en aquell moment a les Alqueries. Perquè és que les alcries estaen disseminaes. Anaen per bàrrios i en cada bàrrio estaen els seus servicis. El bàrrio del Forn o el bàrrio de la Creueta, el bàrrio de Bellaguarda… En cada… La plaça… el bàrrio del Cantó o d’ací baix… En fi, cada puesto tenia els seus forns i les seues tendes, els seus establiments pa donar servici, per lo menos els servicis que hui diuen “essencials”. I en tot això tamé tavernes que es dien entonces. Lo que passa en els pobles, que hui són bars lo que antes era taverna, però la taverna lo únic que no tenia era cafetera, lo atre lo tenia igual que hui el bar.

Claro. Bueno, una taverna pa llauradors m’imagine.

Pare.- Sí, sí, pa llauraors i pa tot el que vulguera… lo que passa és que les Alqueries entonces era eminentment agrícola, no n’hi hava res més. Agrícola en el sentit de cultiu i de confecció i res més. I hui també tenim poquet més, eh. Hui tamé tenim poquet més, lo que passa és que tenim la sort d’estar en un centro que estem propet de tot i Vila-real que era el nostre pare el tenim al costat i Betxí… En fi, tota la indústria està molt propeta i la joventut de les Alqueries pues té ixa ventaja de poder-se col·locar propet del poble. Que és una virtut pa viure i pa tot. De fet, ací en les Alqueries ja viu molta gent de Vila-real, que se n’han vingut a viure ací. Perquè ací encà aparquem a on volem… En el sentit de que quan aplegues a casa i n’hi han dos cotxes davant de casa dius “ara me tinc que anar allà dins”, però això és una virtut molt bonica.

Vosté aniria a escola allà…

Pare.- Jo anava a escola a la Palmera [10 min.]. Lo que hui és el casal jove. Allí vaig anar a escola hasta que vaig acabar allí el certificat. I en después ja vaig anar a Borriana i vaig estar en l’Acadèmia Fandos, en después en l’Acadèmia Almi. I allí vaig fer tot lo que entonces se dia “Tenedor de libros” que era comptabilitat.

Vosté s’ha dedicat a la comptabilitat.

Pare.- No, m’he dedicat a l’agricultura, però no m’ha pesat fer allò. M’ha servit perquè jo he estat en agricultura, però sempre d’encarregat. Jefe de compres d’una empresa i encarregat de les finques, he estat 40 anys en ixa empresa. Conque imagina’t. No he conegut més amos que ixos. La veritat és que sí.

Entonces tu, Vicent, no eres músic per tradició familiar, per lo que veig.

Fill.- No, la veritat és que no. Jo crec que també en ixos moments la banda -dic dels anys 80- com va ser un resurgir al finals dels 70-80, pues a lo millor no n’hi ha tanta gent que tingueren tradició com a lo millor ara sí que potser que esperem que vaja passant. Si van passant els anys al final pues que fills, que néts, cosins, que tal… Vaguen anant. Però sí que recorde que no era tradició familiar, però sí que vam entrar els cosins casi que estàvem…

Pare.- Això ho va fer tot la tia.

Fill.- Claro, ma tia Tere.

Pare.- Que en paz descanse.

Fill.- Que en paz descanse. Pues ella recorde que va voler apuntar-nos a mi i al meu cosí Carlos.

Pare.- És que se lleven 3 dies.

Fill.- Mos portem… 4! 4 dies.

Pare.- El 3 i el 7, 4 dies.

Fill.- I això, mos van apuntar. Per això te dic que les amistats, el context te fa molt, perquè ell pues no s’ha dedicat professionalment, però sí que va arribar a estudiar, a fer el professional, entonces anàvem junts… Altres amics també del context que después pues ara a lo millor actualment no estan en lo que és el projecte de la banda actiu, però sí que el mèrit de que açò siga lo que és actualment també és mèrit d’ells i de gent que ha passat i tal. Això és aixina, no se pot apuntar ningú ninguna feina. I tinc eixa sort, de que ens vam apuntar un grupet i vam anar fent… La gent que estava en ixe moment en la banda o donant-mos classes o tocant o sent músics, pues la veritat mos van agarrar molt bé i al final pues vas fent vas fent… És un hobbie que no deixa de ser unes ensenyances i al final pues bueno, mira, encà que no te dediques se disfruta molt i se passa molt bé, però si damunt professionalment te pots dedicar a això pues jo crec que és un luxe i és d’agrair que hagueren apostat per mi.

La banda compleix o ha complit ja 108 anys que és una barbaritat.

Fill.- Sí. És lo que comentem, registrat se va buscar pal centenari i sí que n‘hi ha algun testimoni, escrit inclòs de que en el 1912 sí que n’hi haguera alguna activitat com a banda de música. No era poble, però sí que hi hava banda de música de les Alqueries, de lo que estem comentant dels poblats. Sí que se supon que clar, a l’estar dins de Vila-real pues molts actes serien compartits. Pues igual que d’ací de les Alqueries anirien a ajudar allí a la banda de Vila-real pues al revés, músics de la banda de Vila-real que vindrien ací a ajudar i tal. També després en tot això del centenari s’ha sabut que lo que era pues compra d’instruments de la banda pues claro, anaven allí i pegaven molt la tabarra “escolta, que necessitem açò…”. Paco el Ferrer me’n recorde d’una conversació que ho vam comentar “al final vam conseguir un dia anar allí i van dir “mira, podeu comprar lo que vulgau”, i van comprar uns… Diu, “no sé com ho vam poder fer però vam comprar uns quants instruments”… Vull dir, la relació era aixina molt continua. No era Banda d’Alqueries independent com aquell que diu. Però sí que, vaja, com totes les entitats d’ací del poble, que estaven lligades a altres coses, però estava molt arraigat en que ací en el poble volia haver una banda. I després pues com diu mon pare lo del tio Serafí pues…

Pare.- El tio Serafí va a fer a muntó per la banda, un impuls que… Ja se va ficar, en un principi venia… El antes de Pepe n’hi hava un altre director que ara no recorde el nom…

Fill.- Pasqual.

Pare.- Pasqual… Jordà. Pasqual Jordà. Claro, i aquell home tocava en la banda municipal de Castelló. I crec que era saxo. I ací ell va fer una prou bona labor. En después ell ja se va jubilar i és quan va buscar a Pepe Ferrer Serra. I Pepe Ferrer Serra ja va ficar l’escola d’educandos que és quan ja anaen ells i entonces ja va escomençar a fer… [15 min.] Lo que passa és que claro, entonces ho feia… era ell assoles. Era ell assoles. Venia no sé si eren dos o tres dies a la setmana ell i donava classes, però de tots els instruments. I va fomentar el que… De fet en la època de Vicente… en aquell moment serien a lo millor una vintena d’educandos, que ja era molt entonces pa les Alqueries. I de fet aquella epoqueta se’n van quedar molts. Se n’ha perdut algú perquè se n’han anat fora al fer-se majors, casar-se, en fin lo que passa, perquè la banda és de jóvens. La banda té que tindre u molta afició pa en después de crear una família continuar en la banda. Perquè claro, apart del treball les obligacions de casa. I és un esforç vindre dos dies a ensayar o tres los que siga, i en casa tamé ensaya algo, perquè el que dixa la banda només pa ensayar en el moment d’ensayar ací poc pot aclarir, en casa ho té que practicar també. Entonces és un gran esforç el que fan tots els músics que ja són… Perquè mentres u és jovenet pues en un puesto o atre té que estar, i li serveix de distracció i millor que moltes altres coses estar en la banda, però claro quan ja vénen les obligacions personals de cada u pues se fa més pesat. I a vegades les companyies, també influeix, si la companyia li pareix bé… de maravilla, si no més prompte o més tard a dixar-se la banda. I això és aixina, és una realitat que l’hem viscuda i se viurà sempre.

Fill.- Però com tots els hobbies, pense, o les activitats… és aixina.

Una activitat no remunerà…

Fill.- Claro i que damunt… Pues que entra ja el entorno familiar, que va… lo que ell diu, que vas tenint fills, parella i tal, i entonces al final tot és difícil de compaginar. Però bueno, jo crec que al final si u continua pues té que disfrutar-ho, no té que estar per obligació sinó disfrutar-ho, i si u ho dixa pues valorar lo que ha disfrutat d’estar en una entitat aixina, perquè al final és de valorar-ho.

Claro. Vosté sí que recorda en la seua joventut o la infància que ací hi havia una banda…

Pare.- Sí, sí. Tota la meua vida ha hagut banda en les Alqueries, que jo recorde. I ací se feien festes de carrer i a totes les festes de carrer anava el dia clave de la festa, diumenge, dissabte, el dia que sea, anava la banda de música a dur la Mare de Déu o el sant, a fer provessó des del bàrrio hasta la iglésia. Anava i el tornava.

Imagine que algo pagaria el carrer.

Pare.- Tal vegà, sí. Estos dies no ho recorde però en aquell moment no se podien pagar moltes coses. Però tal vegà al millor sí o pa fer-se… Perquè la banda, els músics no han cobrat mai, els músics com a molt fer-se un sopar o una coseta d’ixes i un tentempié i avant, res més. La banda és per afició. Si u va a la banda per traure dos euros està perdut. No els té que traure. Pa d’això que deprenga a la banda, acudisca a la banda i si té un rato lliure que se’n vaja a una xaranga. Ahí és a on pot cobrar algo més, però en lo atre no.

En les Falles a lo millor.

Pare.- En les Falles tamé. Tamé, la banda tamé ha anat moltes vegades a Falles. Lo que passa és que claro, com les Falles tamé normalment són dies laborables… És lo que se fan les xarangues, perquè acudir tota una banda no és fàcil. Llevant del dia… Sí, a lo millor pot acudir tota el dia de Sant Josep si és que és festa, perquè tamé ha hagut any que no ha sigut festa. Si és festa pues entonces sí que pot anar tota la banda, però si no moltes vegades és problemàtic perquè claro, cada músic té una altra labor diària. Entonces amb voluntat d’acudir no pot acudir. Però repetisc, en les Alqueries, que jo sàpia, en els meus anys de vida sempre ha hagut banda. I crec que se va restablir només se va acabar la guerra civil, que inclús va haver un moment… Estic recordant ara que vaen haver inclús dos bandes.

Això va passar en quasi tots els pobles. Va passar en Onda, va passar en Artana…

Pare.- Ve per politiqueo o per lo que fora, i en después se vaen unificar en una banda [20 min.].

Fill.- En altres poblacions sí que han continuat separades. De fet sí que n’hi han alguns locals socials que ja tenien antes de la guerra i recorde en alguno que he estat que tenen la bandera d’antes de la guerra que s’ha quedat ahí i después les altres bandes pues ja s’han fet la seua bandera. Que vull dir, la bandera no és res representatiu, però és com dir “antes estàvem junts i ara pues mira”. Una realitat social de la època i que ha quedat.

Pare.- En el tema del local social a on més afició n’hi ha a tindre local social és en València. València sí que és fàcil que a lo millor el 90% de bandes tinguen el seu local social i recreatiu. Perquè jo he corregut alguns pobles de València i com tinc afició i també liat en la banda pues tots els pobles està el centro social de la banda, en tots els sentits.

I ací en les Alqueries fa anys hi hauria un lloc per a ensayar…?

Pare.- Les Alqueries ensayava antigament, antigament, fa molts anys, en lo que hui és l’ambulatori, dalt. Ahí n’hi hava un local que baix era forn i dalt era com si diguérem -en piso de madera-, i dalt és a on s’ensayava. En después quan allò ja se va declarar que no estava en massa condicions se va ficar en lo que hui és el centro de la tercera edat, en lo que hui és la biblioteca, ahí és on s’ensayava la banda.

Fill.- Al costat, que és lo que és la sala d’exposicions ara.

Pare.- Era tot.

Fill.- Jo ja ho he conegut biblioteca i banda, separat però que teníem lloc, eren dos aules.

Pare.- I en después ja quan allò se va llevar va haver un período transitori que la banda va ensayar en dos o tres puestos, inclús en lo que és Caixa Rural, dalt. Dalt de la caixa rural també va estar quatre o cinc anys. Que la bugà que mos va donar pa pujar el piano dalt, per la finestra, i timbals i tot.

Fill.- I no cabíem.

Pare.- Una altra època en un sótano de l’ajuntament, en fi.

Fill.- Pa arribar ací ha costat molt. Si no ho haguérem viscut pues tira que te va però…

Pare.- Després mos fregàvem les mans perquè se va dir que se feia la Casa de la Cultura. La Casa de la Cultura tenia un apartat que era pa la banda de música, però en después això va petar i se va quedar com va quedar i menos mal que políticament vaen decidir fer açò i és un 10.

Totalment.

Pare.- Perquè este saló… És… A muntó pobles voldrien tindre’l.

Fill.- Més que res per lo que és també l’escola, perquè fa falta. Perquè lo que és la Casa de la Cultura pues nosaltres ja estàvem en Junta com aquell que diu i recorde que, a vore, era una inquietud molt important pal poble i crec que segueix. A vore, segueix fent falta que n’hi haja un escenari com està allí, un edifici amb un escenari en què pugues fer qualsevol cosa tancat. El problema és que va agarrar un àmbit a lo millor massa gran a lo que era el poble. Això crec que és el problema que n’hi ha actualment. Clar, allí teníem una sala, però havera sigut una sala d’assajos i ja està. No tindries aules d’escola de música, no tindries la funcionalitat que dóna ací, perquè açò realment se va comptar… En aquell moment estava de concejala Rosabel Benajes i recorde que va comptar amb nosaltres que, sincerament, pensàvem “bueno, ha vigut, hem fet una reunió -i això que la coneixem-, però després mos faran una sala i quatre quartos”, perquè desgraciadament és lo que sol passar. I la veritat és que va apostar perquè fora algo funcional, novedós i se va donar les circumstàncies socioeconòmiques d’ixos anys, de fa uns anys, no va petar [risses] i ho tenim. Perquè per desgràcia això és lo que sol passar. Però la Casa de la Cultura pues sí que és algo… La biblioteca és necessari, és necessari, i lo demés també és necessari però a lo millor no feia falta tan gran. Però bueno, una vegà està pues n’hi haurà que acabar-ho i… ja vorem. Nosaltres funcionalitat li donarem segur.

Pare.- Esperem que algun dia ho acaben.

Fill.- Si estem encara per ahí pegant voltes…

Pare.- Sí que n’hi ha que dir que l’ajuntament que va proposar i va fer este local pues se mereix un 10 perquè ho va fer molt bé pa les entitats culturals d’aquell moment, i que estan pal poble [25 min.].

Fill.- I que estaven molt necessitades.

Pare.- Sobretot pa lo que és l’escola d’educandos maravillós, perquè n’hi han sales pa tots els instruments poder assajar i ací n’hi han… què són 20 professors els que n’hi han ara?

Fill.- Sí.

20 professors?

Fill.- Sí, però és que les escoles de música com en tots els pobles pues són 20 professors però són hores puntuals… Però n’hi ha totes les especialitats que se requereixen o que fan falta… pues estan en titulació. Això, que es lo que diu, estàvem molt necessitats i ja estaven abans de tindre este edifici. Vull dir que també era una aposta segura en el sentit de dir “anem a fer açò i se va a omplir”, al menos en professors. I la veritat és que en això estem contents.

La banda no és municipal.

Fill.- No.

Quina personalitat jurídica teniu, sou associació?

Fill.- Sí, som associació cultural sense ànim de lucre i la escola de música igual. Vull dir, és una altra associació que està totalment vinculà, les juntes directives són les mateixes, i també sense ànim de lucre lo que passa que són dos CIFs, són diferents. Per què se va fer aixina? Per temes fiscals, tal, tindre-ho separat per si alguna vegà passava alguna cosa o algo perquè al final és lo que diem, tota l’activitat de l’escola de música és deficient com aquell que diu, en el sentit que requereix de les subvencions, de les aportacions, els pares paguen les seues quotes que en alguns moments no són cares, perquè són econòmiques per escomençar, però clar quan ja tenen una càrrega d’especialiste u a u pues això costa un poquet més de diners. Però no paguen lo que realment costa i ahí està un poquet la necessitat de que tinga una ajuda constant. Al final tamé te dones compter que és un servici que molta gent el voldria que fora públic o que estiguera integrat. En altres països està integrat dins del currículum oficial i dins de les ensenyances regulars. Igual que fem hasta 4t de la ESO o fem hasta batxiller, bueno, 4t de la ESO obligat, pues n’hi han altres països que hasta casi la totalitat de les ensenyances professionals estan dins de lo que són les ensenyances, el que vulga fer… També si te’n vas a Estats Units per exemple estem molt habituats a veure les pel·lícules de la banda i fan les… O que són bandes de concert o bandes de fer un poquet d’espectacle. Això està dins dels instituts com assignatures complementàries, però realment estan fent una formació reglada. Clar, cada puesto té lo seu. Però ací volem que siga algo que estiga en tots els pobles, que es mantinga i que molt bonico però a la hora de ficar diners pues sempre costa un poc, això és lo que vull dir un poc. Però al final veus que és un servici públic que està en mans privades i això també és un poc perillós moltes vegades. Estem aixina.

En algun moment van entrar dones en la banda, això supose que també seria un tall.

Fill.- No sé si tu recordes però n’hi ha, ara fa poquet ha eixit una plataforma ací a la Comunitat Valenciana de les dones a les bandes de música i nosaltres hem participat, n’hi han vàries membres de… en la Junta també, que han col·laborat i no sé, no vull dir una data perquè m’equivocaria, però segur que en el 80 o 78, 79, 80.

Pare.- Xiques tocant a la banda fa molts anys.

Fill.- I des d’entonces sempre. De fet ara actualment…

Pare.- I de Junta ja fa anys que també. Igual fa… La tia quan estava… uf… el 80… 85 o 86.

Fill.- 85, 86, perquè ma tia Pilar estava tamé en la Junta. Estava ella i dos dones més, crec: la mare de Neus, la mare de Célia… i Mati, la mare de Célia  també estava. Vull dir que sempre ha hagut vinculació.

Pare.- Lo menos des del 86.

Fill.- Però no sabria dir quina data, si antes dels 80 n’hi hauria, però sí que…

Sí, va ser ixos anys.

Fill.- Sí. Recordava lo de l’associació perquè van penjar una foto que estan davant de l’església i ahí igual n’hi haurien 6 o 7… o 5 o 6 segur.

Pare.- Dones en la banda… En la Junta, ja te dic, des del 85, i en la banda molts anys. I en la Junta moltíssims [anys].

Fill.- No, dic en la banda, quan van entrar en la banda. I actualment en la banda igual són més que xics. Perquè vull dir és com tot, estan… Jo crec que esta banda està totalment equiparada, damunt la directora tamé… Tenim directora des de fa molts anys. Bueno, molts, molts anys.

Pare.- Lidón [Valer] sí que és veritat que Lidón li ha donat un gran impuls a la banda, la veritat és que sí. Se nota molt. I el fer actuacions en el exterior. Han anat i han tingut la sort de guanyar en molts puestos [30 min.] i això tamé ha incrementat el que la banda tinga una altra solidez i una altra cosa. La veritat és que sí.

Quants músics aproximadament té la banda?

Fill.- A vore, lo dels músics en les bandes sempre és un poquet… perquè va… Però sí que podem estar contents perquè portem uns quants anys que sí que n’hi ha una regularitat. Una regularitat me referisc que al final és un hobbie, se sol fer uns plantejaments anuals d’activitats i la gent pues que pot estar està i la que no ho comunica, que al final és lo que té que haver, un diàleg. No dir, ui, este no sabem per a on para. Perquè al final és un membre més, no dir ara sí ara no, no, si estàs estàs i n’hi ha que saber un poquet per tindre un poquet de cura del membre també de la banda. Ara estarien rodant entre 55-60… músics. Al dia a dia… Això és lo que estarien rodant, al dia a dia pues les activitats lo que te diem, sempre solen ser pues això uns 45, seria lo normal.

Està molt bé.

Fill.- Sí, estem molt contents. Però a lo millor vas a un passacarrer i al millor pots vore’n 38, al millor pots vore’n 30, al millor un altre dia ne veus 45, tal. Però en lo que són les planificacions dels concerts que sí que és algo a lo millor a més a llarg plaç i s’intenta que estigue tot més compensat estarem rodant per ixa xifra: 50-55 segurs.

Pare.- És que també n’hi ha un cas, que molts músics el passacarrer no els agrà.

Fill.- Això passava molt antigament quan eren més jovenets, ara potser que passe però és que al final l’activitat és la que és, és com el que vol anar a jugar a futbol i no vol entrenar, per dir un exemple, sempre estem amb el mateix deport i això, però té que haver un esforç i moltes vegades els passacarrers també nutrixen econòmicament a l’entitat.

Perquè les activitats que teniu supose que són els tradicionals passacarrers, provessons…

Fill.- Sí, en festes… en les dos festes, la Segregació i les Patronals. Les processons de Setmana Santa que també entraria dins de lo que és del municipi, dos provessons que ha hagut anys que sí i ha hi hagut anys que no -el Corpus i la Immaculada-, ara portem uns anys que sí. I ja està. La veritat és que és un poble que al ser en este aspecte… No de poques tradicions però sí que…

Un poble jove.

Fill.- Sí, un poble jove. Té menos tradicions aixina de festes arreaelades sinó ixes que comentem, per tant la banda tenim ixe itinerari i després tenim molta llibertat per a fer moltes coses. Que això també està molt bé. Per això entenc lo que dien els músics dels passacarrers perquè n’hi han bandes que igual tenen 20 actes de carrer en un any, pues són molts la vertitat, i si són bandes menudes pues moltíssims.

Pare.- Ací també les festes de carrer s’han perdut la majoria i entonces també influeix açò.

Fill.- De lo que jo conec sempre ha sigut aixina, a lo millor als anys 80…

Pare.- Home antes estava la Rosa hi hava una festa al carrer…

Fill.- Però que anara la banda sempre han sigut ixes.

Pare.- Anava, anava. A la Virgen de la Rosa, anava a la Rosa, anava la banda.

Fill.- Açò jo no ho he conegut.

Pare.- A Sant Roc, quan era… Però estem parlant de fa 40… Ui, més de 40 anys. Tamé. En después a les festes, a Sant Joan, tamé. Tot són carrers. En fi, tots els carrers tenien la seua festa, però ha anat perdent-se. Se va perdre hasta el Quadró que ara l’han tornat a ficar.

Sant Ramon també, no?

Pare.- Sant Ramon és la que no s’ha perdut mai. És la única que està… Tota la meua vida sempre ha estat Sant Ramon. Però és perquè pràcticament l’ha duta sempre una família: l’abuelo, después el… I ahí està, i encara està.

I la resta d’activitats són ja concerts, és planificació vostra.

Fill.- Sí, concerts ací en el poble. Ha hagut anys que n’hem fet més, anys que n’hem fem menys. Lo que te dic, també tenim la dificultat… ara tenim este escenari, tenim el saló de la Caixa Rural que sempre ens el dixen, que tamé dins de les possibilitats que n’hi ha en el poble pues és d’agrair, però no n’hi ha un auditori i això tamé te limita a fer coses ací. Fem moltes coses fora tamé. Però vaja, pues tamé toquem al carrer, quan no estava ací pues a la plaça, allí al tetxat també hem fet activitats en festes, solem fer… Clar, és també una planificació que depèn d’anys. És lo que diu també mon pare, que ha hagut ara uns anys que sí que hem estat apostat per coses històriques per dir-ho aixina. Pues com van anar… Al Certamen provincial de bandes hem anat moltes vegades, però en el 2013 el guanyar ací el Certamen de Castelló [35 min.], pues quan guanyes propicia anar al Certamen de la Comunitat Valenciana que és a nivell pues açò, de la Comunitat Valenciana, Castelló-València-Alacant. I el 2013 vam guanyar el Certamen Autonòmic que això pues d’ací de Castelló no pot dir-ho molta gent per desgràcia perquè les coses són com són. Però va anar molt bé

Pare.- I el que se va guanyar allà en Tarragona.

Fill.- Claro, després vull dir, hem fet coses històriques i això, pues ixa seria una, al millor en el dos-mil… Jo estic dient coses més recents, no és que lo demés no siga històric, però sí que visualment fora de la població és molt històric i suponc que com tot lo que és històric al final -valga la redundància-, quan passen molts anys encara se vorà més el mèrit de ixa gent que en ixe moment va anar a ixos certàmens. Però lo de Castelló per lo que dic, des de que nosaltres vam guanyar, estem al 2020, no vull dir que ninguna, no ficaria la mà en el foc, però al 95% ninguna de Castelló ha tornat a guanyar en el Certamen Autonòmic. Quedar segon, tercer… Claro, som tres… Però guanyar jo crec que ninguna. I després en 2013 sí que… Al 2010 vam anar al Certamen Internacional de la Sènia.

Pare.- De la Sènia que també es va guanyar.

Fill.- Que el vam guanyar, també va estar molt bé perquè va ser un reforçament del projecte en este cas pues que portàvem amb Lidón. Després ara en 2017 tamé és molt històric el haver anat a Kerkrade [Països Baixos] que és el Certamen Internacional o “les Olimpiades” que se sol dir, mundials perquè ahí van de tot el món. Ja va estar bé que mos convidaren perquè normalment t’inscrius, però mos van… Van sol·licitar si podíem anar i entonces dos anys antes pots fer-ho i si te conviden pues ja tens un any per organitzar-ho. De l’altra manera pots apuntar-te ixe any i si queden places o ells requereixen d’això pues també t’admiteixen. Entonces ixe any no vam guanyar el Certamen sinó que vam guanyar la medalla d’or, perquè vull dir que al ser unes Olimpiades no és una competició a on només tinga que haver un guanyador, sinó que lo que fan és com en les Olimpiades esportives: Medalla de bronze, després està la de plata i la de or. Com se medeix? Pues per puntuació d’uns ítems que te valoren en la teua interpretació. I al final pues la idea era anar, fer-ho lo millor possible i clar, si traus una medalleta pues bé. I vam guanyar la medalla d’or pues bueno, apart de ser un viatge que els viatges sempre aporten molt a la entitat…

Pare.- Jo estic recordant ara que el primer viatge que va fer la banda històric va ser en Innsbruck [Austria] l’any 89. Que és el primer any o el segon que tu tocaes en la banda.

Fill.- Jo acabava d’entrar en la banda, clar, per això me va agradar tant, si te n’anaves a recórrer Europa. Açò va estar molt bé.

Pare.- Vàrem estar 8 dies de viatge per mitja Europa. França…

Fill.- Sí, la veritat és que sí. Itàlia…

Pare.- Perquè vàem anar en autobús i vaèm tornar en autobús, entonces…

Fill.- No a peu.

Pare.- No, home, però és que si se va en avió ja és diferent, vàem passar…

Fill.- Sí, estem parlant dels anys 80, que el preu de l’avió era prohibitiu.

Pare.- Vàem passar tota la zona i va ser un viatge molt ameno i que va estar molt bé. I també vàem anar convidats a fer dos concerts, u en Innsbruck i l’atre on era?

Fill.- En Innsbruck i en Salzburgo.

Pare.- I en Salzburgo, muy bien. Els dos.

Fill.- En Austria els dos.

Pare.- Va estar molt bé, molt bé.

Fill.- I clar, aprofitant això se va fer França, que no sé si era… Jo és que era molt xicotet.

Pare.- Al anar o al vindre vàem fer nit en França.

Fill.- Se va anar a Venècia.

Pare.- A Venècia tamé se va anar.

Fill.- Després a Salzburgo i Innsbruck, Viena… I clar també tocaves un poquet d’Alemanya… Aixina de tocar-ho. I ja cap ací. Un autobús de dos pisos, que me’n recorde que va ser… Jo sí que me’n recorde que quan va vindre l’autobús ací a replegar a la banda ahí en la plaça estava ple de gent perquè era un autobús de dos pissos i damunt portava un disseny per fora que era molt xocant pa ixos anys: Un dragó enorme… No era “autobuses Fulanito”, no, no.

Com si fletares un transatlàntic.

Fill.- Sí, jo no sé com ho van fer en això. I sí que recorde la gent que en ixe moment estava en la Junta i músics que van portar un any o dos antes fent molt d’esforç econòmic pa d’això. Clar, jo era xicotet, a mi m’ho van donar tot fet. Però recorde que…

Pare.- No només pa fer el viatge [40 min.], apart els pares i els que vàem anar tots vam fer aportacions pa poder pagar-mos el viatge.

Què bonic.

Pare.- La veritat és que sí.

Fill.- I altra cosa històrica també ha sigut lo de l’any passat, que vam participar per primera vegà en el Certamen Internacional de València, que és un certamen històric, vull dir pràcticament com el de Kerkrade o més, lo que passa és que a lo millor ací ha sigut només per a bandes de concert i Kerkrade és més música de banda, música de “brass bands” que diuen i música d’espectacle, que té molt de mèrit, fan coreografies, fan coses en els camps de futbol d’allí i tal i és diferent. I ací vam tindre la sort de guanyar un 3r premi. Que a vore, és lo que comentem, açò va per número de músics i tal i pels músics que actualment estan compromesos i que volien anar pues si anàvem a una secció -perquè està classificat aixina ací- teníem que deixar gent fora, és a dir, no podíem entrar tots i si anàvem a una altra secció el problema és que n’hi havien bandes que podien portar 80 músics i nosaltres pues érem els que érem.

Pare.- N’éreu 60.

Fill.- Clar, de fet n’hi ha una anècdota que la vaig contar l’any passat quan va passar perquè te fan un control de plantilla, vas passant i van apuntant qui ha passat i tal, no sé què… quan ja estem a punt d’entrar me’n ve correns el del control de plantilla i mos fa “però vosatros quants ne sou?” i pues no sé si érem 60. “Pues mosatros 60”. I fa “només 60?” i fa… “Sí, els que som”. Claro, perquè totes les altres bandes que estaven entrant eren 80. Ell diu, ací o m’estan fent alguna trampeta o alguna cosa o mos s’han equivocat en passar…

Pare.- Els varen llevar una muntonà de caires de la banda anterior a d’ells!

Fill.- Per això que al final el poder traure un 3r premi pa nosaltres és… Va ser un luxe.

(…)

Fill.- La banda jove, que crec que se va iniciar en el 98… 96-98, per ahí seria. I la va iniciar com a director Pepe. Pepe Ferrer que va estar…

Pare.- Va estar 20 anys.

Fill.- Ell va estar lo menos 20 anys. De fet la meua quinta vam començar amb ell, lo que dia mon pare, també en ixe moment com tot, va ser una iniciativa pals xiquets en ixe moment que n’hi haguera escola de música ni que fora amb un professor. I com tot, pues a vegades conforme passen els anys pues les coses o van o se deterioren… Sempre n’hi han desgastos. I ell la veritat és que quan nosaltres vam entrar en la Junta recorde que vam apostar perquè fora el mateix director i ell ho va agarrar molt bé i vam començar la banda jove i crec que va fer uno o dos concerts perquè después per circumstàncies se va deixar la relació i ja vam començar una altra època, les coses són aixina.

I ara continua?

Fill.- Sí, sí, la banda jove està com si diguérem… Està integrà dins l’escola de música, no està ni dins ni fora, és lo que estem dient és una part més de la Unió Musical Alqueriense, però considerem que els xiquets quan arriben a un cert curs pues tenen ixe escalonet o ixa agrupació a on poden anar també un poquet fent més pràctiques i també ja coneixen a la que és la directora de la banda, entonces també se crea un vincle que la veritat està funcionant molt bé perquè ella també és molt pedagògica i molt didàctica.

Teniu una coral polifònica, una maravilla.

Pare.- Això és més nou.

Jo he vist un vídeo només però m’ha paregut…

Pare.- Sí, açò és més nou.

Fill.- La coral recorde que és una iniciativa que naix gràcies a la Casa de la Música.

Pare.- Sí, per donar-li més activitat.

Fill.- Sí, personalment jo he estat sempre vinculat amb la Coral Borrianenca que també pues va… Apunta’t, pues allí. Molts anys. I ara pues per lo que dien de la família i tal pues vas menys, jo ara actualment no estic anant però bueno, segueixes estant lligat lo que pots, i a mi m’agrà molt cantar. No sóc cantant ni cante bé, però dins d’un grup pues tot se queda un poquet… I m’agrà. I entonces quan va nàixer ací recorde que va nàixer la inquietud un poquet de fer algo no només per a xiquets, sinó per a gent més gran. I en este moment la professora, que encara segueix i que és la directora actual de la coral, Silvia Queralt, que també és professora de cant en l’escola, recorde que xarrant-t’ho ho vàrem comentar [45 min.] “xa, podríem començar un cor o fer alguna coral… Perquè sí que estava la coral dels xiquets, la infantil de la escola. I se va llançar, al crear la Casa de la Música, se va iniciar una activitat que era Vine a cantar, i va començar recorde que pa gent gran, pa la 3a edat, ho vam comentar un poquet aixina, i Silvia vindria i era per a donar una activitat també els matins a la Casa de la Música. Se va apuntar… La veritat és que va tindre una acollida molt bona, però la sorpresa va ser que no només era gent gran, que era gent gran i menos gran, vull dir que se van apuntar pues pares de xiquets, familiars que a lo millor no havien estat mai lligats, però volien provar a cantar… I va eixir com una assignatura de la escola de música. Perquè aixina pues se feien unes classes, començaven a saber molta gent com se cantava, com se feia un cor i tal i això s’ho ha treballat tot Silvia i hasta dia de hui que bueno, ja fa molts anys que no és una assignatura, és una entitat més o una secció més de lo que és la Unió Musical Alqueriense i han tingut anys de molta activitat. Ara pues amb açò que ha passat pues també estan com nosaltres, un poquet aparats, però també és algo que ha sigut molt bona sorpresa.

Pare.- I ha tingut molta acceptació també en el poble.

Fill.- Sí, perquè els concerts que ha fet la coral en la iglésia o… Però de gom a gom.

Pare.- I també han eixit, com Silvia també és directora de Betxí i això, i Almassora…

Fill.- Sí, ha tingut activitats amb vàrios cors.

Pare.- Ha fet activitats en els altres pobles i entonces ha tingut molta activitat. La veritat és que jo tinc amistats igual en Almassora que en Betxí que en fin, que inclús n’hi ha un d’ells que també toca en la d’Almassora, o canta més ben dit, és cantant, i me deia “xa, una maravella, una maravella ixa coral que heu montat”.

Fill.- Sí, se ho passen bé i al final és com en la banda, al final és un grup social i la música és la excusa per això, per intentar ser més feliç, una activitat.

Sí, la música, les bandes… Fan molta societat, fan molt de poble. Açò del Covid i tal per una banda mos ha fotut, mos ha separat i tal, però per altra ha donat molta vida a les bandes, o les bandes han donat molta vida, molta activitat molt creativa.

Fill.- Jo crec que ha sigut lo segon, han donat molta activitat creativa a la societat, pense. Pues des d’això que se va instaurar el fet d’eixir als balcons a tocar, n’hi ha gent que per la seua inquietud també ha seguit eixint. Ací recorde un músic, el que actualment a lo millor és el més veterano.

Pare.- Pepe? Nebot?

Fill.- No, no. Manolo, Manolo Pitarch. Ell sempre m’ho deia, de fet van vindre pa poder traure el trombó i ell tots els dies eixia i tocava i la gent allí pues… Vull dir, és que és tan natural que arribes enseguida a molta gent. I altres membres també…

Pare.- Sí, Pepe Nebot és que el vaig vore jo també.

Fill.- Vam fer també alguna cosa de participar que se va fer de música als balcons de la Federació. I bueno, la veritat hem fet prou coses des de casa, però crec que ha sigut, per sort en quant a la creativitat però per desgràcia en quant a la situació, perquè al final és algo artificial, lo que passa és que sí que és creatiu i emotiu.

És molt emotiu. Mare meua.

Fill.- Claro, perquè és algo que pots fer-ho des de casa i que gràcies a la tecnologia també te pots ajuntar i ajuda molt, però no és el contacte amb el públic, no és lo natural i això pues…

La Junta me imagine que sou part de tota esta invenció de coses també.

Fill.- Sí, la veritat és que jo crec que és una junta… Claro, jo parle… Ell porta més anys que jo, però jo porte molts anys també al final. I totes les que hem tocat jo crec que si no fóra per ixa gent no hi hauria res, igual que pels músics vull dir, pels cantaires, per tota la gent, perquè no és que digues “n’hi ha que preparar un concert” i van només Junta, sinó que preparen unes coses, però després els músics se tenen que preparar lo seu o els cantaires també quan tenen els seus concerts. Vull dir que al final jo crec que és el entorno, ha sigut propici a que n’hi haguen tantes coses, perquè la Junta sempre ha sigut activa, no ha sigut passiva.

Pare.- És que també la Junta té una missió, però té que ser una missió oberta pa que puguen participar tots, si tu t’agarres una junta tancà no podem aplegar a cap puesto “açò no, allò tampoc” [50 min.], per l’amor de déu. N’hi ha que aplegar a un… Vore les possibilitats i lo que se pot fer i aplegar a un acuerdo i un consenso entre tots pa poder fer lo que millor vaja.

Fill.- I sobretot el contar amb la gent que després va dur a terme l’activitat, que casi per sort en la junta n’hi han molts membres de la banda i de la coral tamé, dic en el sentit de que si després tu saps que ha hagut puestos en que les juntes… Perquè després saps lo que passa, però si hi ha juntes que no són músics o que no van a anar a fer l’activitat és molt bonico dir “sí, la banda anirà” o “sí, la coral cantarà tal dia” o “no sé qui farà…”, però tu no vas a anar. Són ells els que van a anar, poden anar? No poden anar? Està bé fer ixa cosa? M’enteneu.

Pare.- La junta té que estar formà per persones que coneguen l’entitat…

Fill.- Té que haver de tot, pares… Té que haver de tot, però que té que ser oberta a que les decisions involucren a molta gent, no només a lo que ells… I en això jo crec que hem tingut molta sort en estos anys i amb tots els presidents que han hagut i tot molt bé.

Que bé, que bé.

Fill.- Sí, la veritat.

Tu sí que hauràs conegut una transformació del repertori m’imagine, des dels anys 80 cap ací.

Fill.- Sí, sí, això sí. Però jo crec que és com en la història, en la història de la música i de tot, de la societat, vull dir, anem evolucionant, se van millorant tecnològicament coses… En la música quina és la [millora] tecnològica que s’ha aplicat per dir-ho aixina, portem molts anys que els instruments són com són, dins d’una xicoteta tal. Jo crec que ha sigut dins de la música de banda, crec que ha sigut l’aportació de lo que és els instruments sobretot de percussió. M’estic referint una miqueta a lo que és la nostra realitat de la banda, què vull dir, pues que antigament no era més que la caixa, bombos, plats, dos timbalets a lo millor que, podent fer notes, pues pa canviar d’una nota a l’altra tenies que fer un ratet i donar-li més tensió i soltar i ja feia l’altra nota, però clar això pots tocar a lo millor X notes en la peça, no tot. Què passa, això és lo que dic de la innovació un poquet de cara a la música, que dóna molta riquesa la percussió, però també és un esforç econòmic. I ho dic perquè realment, en junta, com està mon pare i axixò, de les decisions més fortes o més… va ser el dir tenim que endeutar-nos per a comprar instruments de percussió per a que siga algo novedós el repertori.

Pare.- Els quatre timbals varen costar…

Fill.- Els quatre no, dos, tres. Tres, que l’altre el vam comprar més tard. Però entonces sí que vam tindre que fer un préstec… És que lo que diem que la Junta té que estar tots… Que a vore, no té per què passar res però estàs fent un préstec. I recorde que només comprar-los pues mos van tindre que anar del local que estàvem al local de la Caixa Rural que comentava mon pare que teníem que pujar, i teníem que pujar els timbals amb polees i tot això. Mosatros “com caiga un timbal d’ixos…, ja mira, préstec i sense timbal”.

Pare.- Menos mal que vàem localitzar a aquell de Castelló, no me’n recorde com li dien.

Fill.- No, però això pa la mudança, però jo dic pa cada concert. Pa cada concert teníem que traure-lo per les finestres amb unes polees, claro, pa traure-ho d’alguna manera perquè no passava pels pasillos. I després quan acabava el concert a pujar-los. Claro, feien una festa hasta allà, però no és lo que toca. Per això dic, el repertorio ha evolucionat molt i també els compositors hui dia o ja fa molts anys que estan apostant més per música original de banda. Perquè les bandes de música històricament sempre han sigut com una especie de… Lo que tocava la orquesta simfònica o lo que s’escoltava en els teatres de les ciutats o les grans ciutats, pues la banda lo que feia és ho aportava al públic del poble. Perquè a lo millor no podia anar en ixos moments a escoltar-ho. O les sarsueles o… Entonces eren arranjaments la majoria de coses. Entonces açò està molt bé i se segueix fent, però n’hi ha un altre color, una altre timbre, que és la banda de música en sí i això ara s’està explotant molt. I estos instruments li donen molta riquesa. Apart dels demés, però els demés ja entren en el compositor, però a lo millor fer un concert en la plaça que hi haguera bateria i algo més ja fa una altra festeta. Entonces això, però bueno.

Imagine que també hi haurà molts músics en conservatori, que el nivell musical haurà pujat.

Fill.- Sí, bueno, és lo que antes comentàvem de “vam tindre la sort de guanyar tal”, la sort està ahí, però jo sempre crec que el treball afavoreix ixa sort, ho dic per lo que dius del conservatori, crec que no som una banda que siga molt de gent… N’hi ha gent que acaba la carrera [55 min.], n’hi ha altra gent que a lo millor ha acabat el professional que no és la carrera sencera, però que tenen un nivell i n’hi ha altra gent que a lo millor sense haver anat al conservatori, només amb l’escola de música o algun any ha anat… Però per la seua inquietud de treball defèn molt bé els seus papers. Per això te dic que a vegades el nivell és relatiu. No depèn dels estudis. És proporcional, sí, però moltes vegades pots subsanar ixa falta de coneixements amb treball. I jo crec que ací la gent és molt treballadora.

Bueno, per acabar, si açò se normalitza, com aneu de finançament?

Pare.- Ui, açò sempre fa falta. Ahí sempre curtets. Ahí sempre curtets. Si sabeu d’algú que puga aportar diners dugueu-lo, dugueu-lo enseguida [risses].

Fill.- Jo recorde sempre una frase que dia, perquè ara està president Javier Lara, però hasta ell ha estat José Antonio Torres que pràcticament han estat sempre, i recorde que ell sempre dia “estirem els diners com el xicle”, perquè és que la veritat és que som una entitat molt menuda, menuda econòmicament, el poble és menut també en el sentit que no tens… No sé, no pots tindre a lo millor empreses que diguen… Sense tu dir-los res… “mira, que…” No, no n’hi ha. I si n’hi ha no mos han cridat, si volen cridar. Però vull dir que no. Después la Caixa Rural pues és una caixa que sempre ha estat ahí i és una entitat que sempre ajuda, però també té pues lo que té, que té que ajudar a molta gent i tenen els recursos que tenen.

Pare.- Tenen un pressupost a repartir i han de quedar bé amb tots.

Fill.- I després el ajuntament també està en el mateix pot. Vull dir no és un ajuntament que tinga un pressupost desmesurat, no tenim platja, que això a vegades també dóna molts diners, i al final pues en lo que tenim rodem. Sí que és veritat que n’hi ha molt de treball darrere en búsqueda de subvencions sobretot, que clar, ixes subvencions són a partir de fer activitats concretes que d’això hem fet moltíssimes i això crec que és lo que ens ha possibilitat el anar creixent un pooquet i que parega a lo millor que fas coses com si tingueres un pressupost el doble del que tenim i és perquè n’hi ha molt darrere de poquet a poquet, fer préstecs… Diners de crèdit… Hi ha molta gent que diu “n’hi ha que fet això”, pues sí, tira, tirem endavant i ja veiem que fem i si al final ix bé la cosa pues mira, això que has fet. Però el finançament justet la veritat. No vull dir que al millor si tinguérem diners a punta pala faríem més coses, perquè no se sap.

Pare.- Sí que és veritat que la banda de fa uns quants anys cap ací no ha perdut cap subvenció. Allà on ha eixit ha anat a per ella. I això la base és ell que és el que du tot això al milímetro.

Fill.- Però després també com hi ha que justificar-ho si els demés no fan l’activitat no hi ha res.

Pare.- Jo que estic molts anys he vist als que estaven secretaris passar-se-li la bola i bona nit. Te quedaves mirant-la. Si es va acabar despús-ahir, home, pa que fas hui la junta, haver-la fet la setmana passà! Entonces això és molt important. Si l’administració te dóna un euro tu arreplega’l. Si n’hi ha que fer deu papers… Deu! N’hi ha que anar tres vegades… Tres! Però el euro que te donen tu aprofita’l, perquè ja no torna a vindre, eh. Entonces això té molt de valor també, perquè si en tota l’administració se poden arreplegar quatre o cinc-mil euros bons són, pa una entitat xicoteta com esta. Si tu els dixes volar… Pues no els tens. I ixa és la realitat, ixa és la realitat.

Teniu molts socios?

Fill.- Tenim ara actualment, no te diré exacte, però estarem en dos-cents huitanta-cinc… Per ahí una cosa. Anem sempre dient que rondem els tres-cents perquè és relatiu, vull dir, n’hi ha anys que a lo millor tenim una miqueta més, sí que és veritat que com portem molts anys al final vas veient que la tendència, crec que passa en tot, és a que la gent tinga menos vinculació. És a dir, si hui fas una cosa i n’hi ha que vindre i aportes o compres una entradeta o un donatiu, això sí que la gent està més ficà que dir “me faig soci”, antigament era més… No sé, com més corporatiu o de dir, mira, jo sóc soci d’aquí. Que al final ser soci, en este cas de la Unió Musical Alqueriense és aportar vint euros anuals. Vull dir que açò u s’ho pot gastar en dos caps de setmana o en un dia perquè podria… [60 min.] Però feies això i dies “sóc soci”, clar, com a que forma part teua. Ixa visió jo crec que socialment s’està perdent, però és algo de les generacions, de que van canviant les coses, i ni és bo ni és roin, és lo que és. I ara estarem per ahí, per dos-cents…; que està molt bé, jo crec que està molt bé. Per la situació que comente i perquè no hem perdut tant, perquè lo màxim que hem arribat és a tres-cents…

Pare.- Si perds algun sòcio és de gent major que s’acaba.

Fill.- Sí, però vull dir que la gent jove no li naix…

Pare.- Si no són joves que estan vinculats a la banda…

Fill.- O a la escola de música.

Pare.- O que tenen fills educandos.

Fill.- Ahí està.

Pare.- O coses d’ixes… No se fan res.

Fill.- Sí. Però nosaltres considerem que la matrícula en la escola musical la convalidem sent soci, però que al final és per lo que estem dient, que tens un recolzament social que és lo que és l’associació. És algo visual perquè els diners dóna igual que te’ls fiquen en matricula que te’ls fiquen aixina, però també ho dixem obert en què si vols ficar més de vint euros pots ficar-los, però ja te dic que el mínim és això. Però bueno, poqueta gent se regala [risses].

Uniformes i instruments els dóna la banda?

Fill.- Això també té una clave, és lo que diem, pa poder créixer i ser una entitat que tinga liquidez ajudem i fem coses, però hem tingut que ser creatius al final, perquè…; per això lo del xicle, el xicle pots fer “el xuple i el tire” o estar ahí que dure i que dure. Per què, perquè si no s’acaba, pues igual amb els diners. Què fem, amb els instruments sí que jo recorde que sempre eren de la banda.

Pare.- Antigament antes d’entrar tu pràcticament eren tots de la banda.

Fill.- I quan vam entrar a la Junta recorde que…

Pare.- Antes d’entrar tu de músic. Uns dels primers que se vaen comprar potser van ser els vostres.

Fill.- Que ens deguérem comprar nosaltres.

Pare.- Que vaen anar a San Sebastián a comprar-los, ja veus entonces anar-se’n a San Sebastián a comprar instruments.

Fill.- Però sí que recorde, pues que en totes estes coses no tot és positiu, i recorde entrar a la junta que va ser, pues no sé si jo, Natxo i José Antonio, que estaven en una… Pues això, acabats d’entrar en la banda van anar a vore la junta i això que se’n van estos de junta i té que entrar gent i nosaltres ahí “no tinc que entrar”, i al final mos vam apuntar, és lo que passa. Pues de les primeres cosetes que mos va tocar fer, claro, com érem els últims que havíem entrat, mos feren anar a algun músic que no solia anar, anar a casa a demanar-li el trage i el instrument. Clar, això és un trago perquè si un no va pues no va, tindrà les seues circumstàncies, les seues coses, però això jo recorde que me va fer canviar molt la mentalitat de dir, a vore, açò n’hi ha un patrimoni que és de la banda, però a lo millor el patrimoni és millor que siga els músics, la gent, que no el material en sí. És a dir, tens un material que tens que apostar sí o sí perquè és caríssim i això, però després n’hi ha altre material que a lo millor pots ajudar a que cadau se’l conseguisca que a més hui en dia és possible. Entonces lo que fem és uns microcrèdits, com vulgam dir-ho, tot gràcies també a la Caixa Rural, que tamé pues José i Javi i después també ha estat de president Francisco, que ell com treballava en la Caixa pues va contractar un poc que els pares que volgueren o els músics que volgueren si feien ahí un préstec anaven pagant com volgueren i nosaltres el que fèiem és, a títol personal, no n’hi havia ningun contracte de res, però sí que tenies un contracte moral, de que pagàvem ixos interessos. Entonces al final si te costava 500 euros un instrument tu pagaves els 500 euros, en un any, en dos, en tres, com volgueres, i lo que costava ixos interessos i ixa comissió o lo que fora ho pagava la banda. Clar, en lo que te costa a la banda comprar un instrument estàs fent que puga comprar-se més gent. Això és lo que fèiem. I açò pues evitava estos marrons de tindre que anar a demanar-li, perquè clar, si el instrument està parat també li fa falta a un xiquet que vol començar. Vull dir, ningú té culpa de res, però claro, n’hi ha que actuar. I al final vam fer això. I una altra mesura, en els uniformes, també va ser igual. Jo recorde, només entrar a la banda, per anar a la gira, potser, lo que hem comentat de Viena i tot açò, la Caixa Rural va pagar tots els trages de la banda, pot ser? O no els va pagar? No, no els va pagar, mentira.

Pare.- Va donar una subvenció.

Fill.- Va donar una subvenció i l’ajuntament també o alguna cosa, perquè això era Batiste, estava Batiste Balaguer. Mos van fer trages a tots, que això pues val diners, molts diners, perquè no és el mateix fer un trage que fer-ne… Pues en este moment si foren 40 o 50 [65 min.].

Pare.- Si no és que primer cada trage casi era de un color.

Fill.- Que està molt bé, però són molts diners.

Pare.- Cada època és d’una manera.

Fill.- Què va passar, jo vaig entrar, me van fer el trage i a lo millor a l’any següent o als mesos ja el pantaló no me venia bé. Ja no sé què no sé quantos, claro, la gent… Al final també això vam dir, no podem estar gastant ixos diners perquè no estan i si compres a u o altre no, bueno, pues lo que hem fet és la gent se compra el trage, tu tens el model pa anar a comprar-te’l a on tu vulgues però seguint estes directrius i la banda lo que fa és paga el 30% del cost que tu t’has fet, però això és teu, també és un record, com el que és fallero o fallera i té el trage i participa en la falla o a lo millor el dia de demà no participa però té el seu trage. Pues això és un record de cada u. Que “uf, això me va xicotet”, pues fes-te’l, passes la factura i se paga el 30%.

Pare.- I les reparacions dels instruments.

Fill.- I els instruments no són de la banda, però les reparacions les assumeix la banda, que això també… Són molts diners la veritat, però possibilita que n’hi haguen més coses al final. És lo que estic dient, no tenim molt de finançament però jo crec que pot parèixer que sí perquè n’hi han altres que a lo millor tenen més diners i actuen d’altres maneres, però a nosaltres ens ha tocat un poc buscar ferramentes pa que la cosa pues siga pareguda als que tenen diners.

I ho feu molt bé, eh.

Fill.- No ho sé, però al final ho fem. Mentre vaja durant.



Nom/Cognom Vicent Molés Bort (fill) i Vicent Molés Meneu (pare)
Títol  Vicent Molés (fill i pare), una nissaga lligada a la Unió Musical Alqueriense
Temàtiques Cultura, música, associacionisme
Data i lloc de l’entrevista  Divendres 17 de juliol de 2020, a la Casa de la Música
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/nh7Vt1hjSWk
Extracte  https://youtu.be/Mv4Whz4V34c
PDF


Juan Salvador, ‘Juanito de la Resaora’, constructor de les Alqueries


Avís!

Podeu activar els subtítols en valencià i fer traduccions automàtiques a altres idiomes.

Amb Juan Salvador (‘Juanito de la Resaoreta’) i Lolita Herrera (‘de Capote’), la seua dona, ens vam vore en dos ocasions per preparar i realitzar esta entrevista. Juan ens va contar coses interessantíssimes, per exemple com funcionava l’estraperlo en la postguerra, al nivell xicotet de la pura supervivència, o com es va urbanitzar el poble tal com el coneixem ara, quan un únic constructor com ell feia carrers sencers i fins i tot els posava nom. És un testimoni que ens va agradar moltíssim, que ens ajuda a entendre la nostra història recent i amb qui ens ho vam passar molt bé xerrant -com ara podrà veure tothom-. Volem seguir col·laborant amb Juan i amb Lolita, que a més són uns grans amfitrions.

Comencem parlant de com portar els botons negres per un dol pareix ser típic de Castelló… 

Sinopsi:

Juan Salvador Vicent (1935), més conegut com ‘Juan de la Resaora’, ens parla de la seua infància en la Guerra, de la seua àvia que resava quan hi havia un difunt, de l’estraperlo i el seu paper com a xiquet, de la seua afició de pintor, però sobretot de la seua vida laboral com a obrer que va començar amb l’església de les Alqueries i va continuar com a constructor de carrers sencers del poble.

Resum / Transcripció:

…Però lo dels botons negres només es fa en Castelló?

-Me pareix que de Castelló, sí, que es posen tots els botons negres.

-De dol!

I només se faria en esta província?

Home, algo d’això sabrien.

Marga (filla).-…I de la guerra tamé pots parlar, que tu te’n recordes de algo. Tenia 5 anys.

-Home, de la guerra sempre tinc que anar a vore-ho a on van bombardejar, que jo estava dins d’una coveta que va fer mon pare. Que m’auela tamé estava llí, en una caseta, i encà me’n recorde que quan vàem eixir d’allí del bombardeo em van tindre que llavar perquè allò no era xiquet, tot era un muntó de… I a m’auela la vaen pujar en un carro, ella estava postrà, i mo’n vam baixar pac a casa, pac ací baix. Tot històries…

Feien refúgios, feien covetes… En Artana tamé en hi havien una muntonà. Encara en queden, encara…

(…) Jo vivia al pany de Valentí, que dien. I una nit, eixint del bombardeo ixe, que estàvem en un refúgio, càic en una sèquia i me faig un corte ací. Entonces no hi haven metges ni res. Encà tinc el senyal, i la sèquia encà està. I saps amb què m’ho van curar? Amb unes brosses que eixien a la sèquia, que eren aixina com si fóra… Com es dien aquelles brosses, Lolita?

Lolita.- Orelletes de no sé què, pot ser? Orelletes de hedra?

No ho sé: unes fulles, te les enrotllaven ahí i se curava.

Bueno, mos té que dir com li diuen.

Juan Salvador i Vicent.

A vostè el coneixen com Juan el de la Resaora.

Muy bien.

I d’a on ve això? Mos pot contar…?

Pues de m’auela. M’auela no havia anat mai a estudiar res i escomençava ara i acabaria el dumenge que ve i no resaria lo mateix. L’home li se va morir en Frància, ne va tindre 7, li se va morir la xica als 26 anys me pareix que és, 26 o 28. Jo entonces tenia 5 anyets, sé que em van pujar dalt pa que no vera coses de xiquets, que jo ara no…

Mosatros teníem edat pa anar a escola i anàvem a treballar. Perquè jo vaig acabar el 46, quan la gelà. Anant a escola: se va acabar el curs, se va acabar l’escola. I anàvem a l’obra, amb calderetes aixina, que anaves tot tortet. O siga, que he patit sempre. A treballar amb el lligó, hasta que es va escomençar la iglésia, que vaig entrar de peonet allí, hasta que es va acabar. El campanar no, que me pareix que ja t’ho vaig dir l’atre dia. El campanar jo ja no estava, ja havia volat del niu. T’ho dic jo perquè hem treballat molt, perquè això es va fer tot a mans, eh? Ahí no n’hi haven hormigoneres ni res, ni grues pa pujar les bigues. Era tot a mans. Ja veus, bigues de quatre metros i pico des de dalt, per damunt de les parets. Què bé queda…? Sí, me pareix que queda u que viu en Buriana dels que treballaven ahí. Dels atres no queda ningú. Són coses que… Hem passat molt. I ara veus ara que tenen de tot els xiquets. Tot.

Sí, la seua generació són els que han vist els canvis més grans de la història a lo millor. De fer-ho tot a mà a ara que està l’internet i estan els ordenadors i està tot mecanitzat…

Ai, mira: la primera grua que va eixir de braç aixina la vaig comprar jo ahí en Castelló. I en después encà la vaig tornar a vendre pel mateix preu que me va costar a mi. Después de fer vàrios carrers allà -jo he fet molts carrers allí baix: el carrer Colón, el carrer Pizarro… este carrer d’ahí- me van furtar els cables ací en este carrer. Estan aparcà ahí, el cable, que és com d’ací allà dins. El lladre no estaria molt llunt. Eh, la tenia molt ben cuidà, eh? Quan la desmontàvem d’un puesto a un atre enseguida tots els engranatges engrassats i tot repassat. Estava com si estiguera nova.

(…) A lo millor hi ha alguna cosa que se’n recorda. Que ella tamé va viure allà al mig de l’hort, allà al de Capote.

Lolita Herrera.- Al de Capote; vosatros no vau vindre?

Sí. A vostè tamé l’hauríem d’entrevistar, tamé.

Lolita.- Ho recorde amb molt de carinyo, vaig ser la més feliç del món. Vaig viure 14 anys, els meus 14 anys més bonicos.

Què bé! Quan u és jovenet…

Juan.- Home, és lo millor que n’hi ha.

Bueno, vostè va nàixer…

Juan.- El any 35. [5 min.] El [dissabte] 15 del 6 del 35.

I de ben xicotet se va trobar ací la guerra, se va trobar el front.

Home, jo vaig nàixer davant de la iglésia, dos cases més pac allà d’a on viu una filla meua.

A on està ara la iglésia.

Sí, davant. Ixe carrer donava cara a baix, això tot eren horts. I em va empomar la veïna, Aurora Llorenç, que va fer de comadrona. Ja veus: entonces borregos per dins de casa… un calvari. No es moria ningú d’això [risses]. I ara només queda una filla que a vegades encà li ho conta a les filles. Diu: “A Juan el va empomar l’auela” [risses].

Vosté és de família d’ací del poble, pares i…

Sí, sí, natius.

Eren llauraors, m’imagine…

Mon pare d’Artana, ma mare de la Vilavella, i m’auela tamé era de la Vilavella però se van desplaçar ací, que m’auela van viure ahí al Replà. Allí, tot això que està ara apuntalat, allí en unes vivendetes, ahí va viure m’auela.

Ahí vivien els Paus…

Lolita.- Tamé.

No eren els mateixos.

Juan.- No.

Lolita.- Ahí vivien més cases, m’han dit a mi.

Juan.- Sí, m’auela va viure antes de la guerra, perquè la casa que viu ara Cristina era de la mateixa família que ixos del Replà. I después… no ho sé, les escriptures s’hauran perdut però si no a lo millor les escriptures reflejaria els amos que eren i tot això. I açò tamé, açò tamé tot era del mateix amo. Tot açò de per ací? De un tal Marc, que jo encara tinc una pedra de fita que estava posà ahí. Sí, sí. L’atra pedra està a l’ajuntament. Perquè u que està molt ahí en la iglésia diu que la van arreplegar de l’ajuntament que diu que anaven a tirar-ho, i esta com quan se va fer la urbanització esta terra era meua la va arrancar i la dugué i me la va portar ahí, que encà la tinc ahí.

Bueno, estava parlant-mos de Fraisqueta la Resaora. Eixa dóna va estar sempre resant, tota la vida…

Sí, hasta que va faltar sempre resant.

En els enterros, quan u faltava…

El dia de la gelà ixa me’n recorde jo que ahí a on estan Transportes Tomaco, que això no hi hava res, era una carretera avall i va morir ahí… jo és que era acoliquet i me’n recorde d’entonces, saps? Va anar un amb un carro a portar-la a d’ella allí a resar i en después en el carro va portar el difunt ahí a la iglésia, però no a la iglésia esta: a una atra que tamé t’ensenyaré que tu a lo millor no ho saps.

Ah, a l’Almacén de Márquez?

Lolita.- Ell ho sabrà perquè els ho hauran dit.

Que estava l’almacén…

Juan.- Algo sabeu… Però después t’ensenyaré, si no ho has gravat. Ho has gravat, això? Que era almacén i iglésia?

No, si mos pot ensenyar algo pues li ho agrairem, clar.

Sí, home, sí. Perquè ahí han hagut molts batejos, molts casaments… Antes de fer-se esta.

Lolita.- Jo vaig pendre la comunió allí.

Des de que se va acabar la guerra hasta que se va fer esta, són a muntó anys també, clar.

Pues fa poc l’ha encontrat per baix, que estic menejant trastos i dic: a redell, açò és la iglésia d’ahí. La vaig pintar jo perquè jo sóc el que la vaig tirar. I les teules d’esta casa són d’allí.

Lolita.- No ho digues que te denunciaran [risses].

Juan.- Si no, les haguera tirat tot a l’escombro. Però jo me les vaig emportar, jo. Les vaig tindre no sé quant de temps baix dels tarongers hasta que vam fer la casa [risses]. Tot històries!

Entonces Fraisqueta era s’auela.

M’auela. I anava a resar quan faltava algú. La portaven en un carro.

No ho havia sentit dir mai de cap atre poble.

Lolita.- Jo encara he anat a resar als puestos, i ara van…

Però hi havia una persona que era la principal, la que organitzava… No ho sabia, jo.

Lolita.- Después d’ella qui va anar més?

Juan.- Degue anar Aurelieta, no? Una que s’encarregava d’arreglar la iglésia, ja esta iglésia d’ací. Li dien Aurelia. Aurelia… Ripollés? Sí. [10 min.] Era fadrina i se dedicava a resar.

Lolita.- [Inintel·ligible] i com no estava massa bé que anava “pitipín- pitipitambo” i això pues al final es veu que les monges van dir: a la calle perquè si no mos acabarà en totes les vajilles que tenim dins de casa. I anava… caïa bacs… era una cosa rara.

Juan.- Sí, caïa molts bacs.

Lolita.- Estava aixina. En dos topets ací… Mosatros teníem molta amistat perquè vivia al costa d’a on va nàixer ell i sa mare es va quedar allí a viure…

Vosté va conèixer el front, recorda quan va passar el front per ací.

Home, mira si el reconec el front que no fa molt a la meua neteta li vaig ensenyar a on estaven les bateries que bombardejaven Nules. A on estaven les bateries. Mosatros vivíem al front. Ahí, al pany de Valentí que diuen. Mosatros vivíem en la primera casa. I quan anaven a bombardejar venia un soldat i dia que obrírem les finestres, perquè de l’estampit si estava aixina se trencaven. Nules la van desfer. I l’atre dia encà li ensenyava jo a on estaen les bateries, que encà me’n recorde. Que com està la casa ixa que no s’ha tocat. I lo que és Torre la Mina això era hospital. En certa ocasió ma mare va portar allí a vore un soldat que en quan en quant… jo vaig anar amb ma mare, atres vegaes anirien ella i atres, allí que n’hi haven soldats. Ja vivint ací baix, perquè al faltar ma tia pues entonces vam tindre que viure ací amb m’auela. Pues van vindre… que m’auela ja havia faltat. Van vindre de Palamós en unes terrines aixina d’anxoes en agraïment. La única cosa és que entonces no és com ara que s’agarren datos i saps qui és. I quan se va casar el meu germà jo el vaig portar a Palamós, jo ja estava en Barcelona, a vore si els encontràem, però per qui preguntàem si no sabíem res? Molt difícil. I a la part de baix, que això sí que no ho sabia jo, a on està el xalet roig, baix de Torre la Mina hi ha un atre xalet, ahí diu que és a on operaven.

Això no ho havia sentit dir.

Pues no sé d’a on ho he arreplegat jo, d’uns majors. Diu que quan operaven a u l’operaven allí baix al Xalet Roig.

Pues jo vaig anar 10 anys al Círcul de Belles Arts. A dependre. Me va enviar Marco. Jo anava a una escola de Burriana, i ahí pues lo que pasa: jo quan estava el primer professor -que era Traver Calzada, el coneixeràs…-, pues era com si fóra Belles Arts en València, fèiem modelatge, fèiem de tot. En después va entrar un atre que aquell no res, no… A dibuixar i avant. I Marco, com els agrà això, pues van, ho esquadrinyen i diu: “Juan, has d’anar a València que ahí no adependràs més de lo que has deprés”. I total, que un dia diu: “Ja has anat a València? -I li dic: No. -Diu: Ja no aniràs”. I va anar i ixe dia plo; i jo entonces anava al terme. I me’n vaig anar a València i diu: “Vosté té aval? -I dic: Jo no conec a ningú, vinc ací a apuntar-me al Círcul. -I diu: Bueno…”, que per cert que vaig tindre molta relació amb aquell que estava allí de conserge. “Vaja faja’s unes fotos ahí i vinga que u o atre li firmarà i el farem sócio”. I anàem tots els dumenges… jo anava totes les dies de vesprà a dibuixar, i en dumenge sí que venia la meua dona. Ella anava a la Mare de Déu, la Plaça Redona, eh?, i passàem el dia per allí. I allí sí que vaig dependre. Per cert que si no s’ha mort encara viurà: de professor tenia al que era professor de Marco i professor amb Antonio Marco. Ja fa molts anys, i este senyor en el carrer la Paz, per furtar-li 20 euros que portava… home, que ja era major…

-20 duros.

-20 duros!, el van arrastrar per terra, i va estar quasi a la mort. I luego un dia estant dibuixant tamé per allí vaig vore a u un poc raro i enseguida vaig arreplegar els trastos i me’n vaig anar. Va estar molt malet. Que per cert, la escultura que n’hi ha en Sant Mateu de la Pietat en la iglésia vaig anar un dia a dir-li-ho al capellà -jo he rodat molt per ahí-, li dic: “Ha passat açò –Esteve Edo, li dien-, i diu: Tinc que anar a vore’l”, perquè ademés de fer ixes escultures tamé va fer les escultures d’ací de la iglésia de la Sang de Nules. I este senyor, en dijous que li tocava a d’ell fèiem dibuixos ràpids. I un dijous, jo no sabia lo que eren los ejes ni res, [15 min.] me va fer uns puntets aixina, per ací pels braços i això, i quan vaig acabar el que tenia al meu costat diu: “Juan, hui pareix que havages deprés”, i jo dic: “Home, jo vinc a dependre! [risses]”. I vaig tindre uns dibuixos que vaig fer que en u no vaig guanyar per una mà. Per una mà. Que en después vaig parlar amb el que estava al meu costat i diu: “Si me ho hagueres dit haguérem posat una tela per damunt de la mà i enseguida arreglat”. Però ixe dia n’hi haven cinc jurats, cinc: dos escultors i tres pintors. Jo quan me va dir que va haver molt de debat en ixe dibuix meu em vaig posar aixina d’ample. Jo dic: “Jo sé que no tinc que guanyar, però ja… havent debat en tots el que n’hi han…”. Home, és que era un dibuix del moviment, i ahí t’has de fijar molt i… I tamé vaig dependre que hi hava u que era escultor, que ara a vegaes ho faig aixina, que aquell ho feia amb un compàs. Això ho sabies?

-No ho he vist a ningú fer-ho amb un compàs dibuixos de moviment. Té que ser molt ràpid pa fer-ho amb compàs.

Però ell quan s’agarrava un d’això ja tenia la referència ixa i quan es tornava a marejar ell ja ho sabia. Jo dibuixe molt per ahí i ho faig amb un compàs: faig aixina amb el compàs, mire la medida i ixen clavats, com si fóra una fotografia. Ai, pues el últim que vaig fer el vaig fer en l’ermita. Ara no m’eixirà el nom. Uns que treballen pa l’ajuntament collien olives. Collien olives i els dic: “Teniu algun inconvenient que vos faja un dibuix? -Diu: No, home, no”. A un ficant allí a la olivera, l’atre caent-li en el caixó i l’atre… que posen teles verdes per terra… Ara no m’ix el nom. Ixe tamé treballa pa l’ajuntament. D’ixe vaig fer un quadro i el vaig presentar en una exposició que vaig fer allí…

Bueno, tornem a la guerra un poquet: vostè mos parlava de que estaven en una coveta, un refugi…

Això era en la partida que es diu el Llamp; hi ha un barranquet i mon pare va fer una coveta com la cuina… això com la llar, una miqueta de fondo, i mos vam amagar allí. I va passar la Pava -la Pava és un avió que passava per ahí, que quan se sentia tots a amagar-se-, van bombardejar el barranc i no mos va matar perquè estàvem dins la cova, però al pegar-li bombes aixina allò es va fer tot de pols, i al tràurem encà me’n recorde: amb una safa d’aquelles que gastaven els metges pues me van llavar llavaet i a m’auela la van carregar en el carro i pac avall. És que a part d’això jo tenia un cosí que va morir molt jove que tamé estaven allí, i aquell era major que jo i tenia afició a caçar, i em va portar un dia i vam agarrar un gafarronet. Tu saps lo que és un gafarronet? Un pardalet groguet. I un atre dia tornem… -el vam agarrar, jo estava allí a la barraqueta, estire i n’agarre u-. Un atre dia tornem i sentim la Pava, i anàvem a vore una caseta. Mos tirem a un cèrcol -antes als tarongers els feien un clot rodant-, mos tirem a un cèrcol allí dins, bombardegen i la caseta cau. Mos vam salvar, que si no mos mata als dos. Als dos mos haguera mort, mira quin… I a raíz d’ahí pues ja va passar això i mo’n vam baixar cap avall.

No van anar cap a València, vostès?

No, els que van anar cap a València era Batiste Misa. No sé si l’haureu entrevistat… Bautista Ventura, u que arregla la iglésia, perquè l’atre dia va fer un comentari d’una nit, i diu: “D’ahí…”, que jo me’n recorde que vam anar i mos amagàvem dins dels pous de traure aigua, a les escales. I si hagueren bombardejat allò haguérem quedat enterrats allí. I van passar uns soldats i mos van convidar a cabritet. Jo de la setmana passà no me’n recorde, però d’això sí. I ell diu que tamé van sopar i diu: “D’ahí mo’n vam anar a València”, i mosatros vam vindre al Pany de Valentí, que vivíem, a on estava el front ahí.

I se van quedar ací, tota la guerra?

Sí, se vam quedar ahí. I ací al riu tamé n’hi haven trinxeres que de uns a uns atres, a un costat en n’hi haven uns i a l’atre costat uns atres.

No ho sabia, no sabia que havia estat el front ací.

Sí, sí, sí. Jo ho sé perquè después anàvem a buscar bales ahí. A part d’això, quan va passar tot això a on està l’estació, que està el pont, ahí sempre hi haven soldats de guàrdia. I un dia per posar els nassos si’s cuida me maten a mi.

Mare meua! Vosté seria un xiquet!

Un xiquet! Teníem un hort ahí… Ixa partida tot era d’Artana. D’ahí d’a on està la Cocalni pac avall n’hi ha una partida que tots eren d’Artana. Ahí darrere tenien una caseta que quan baixaven se quedaven ahí: un puesto pa’ls animals i dalt pa dormir. I jo vaig posar el cap aixina en unes panisseres [20 min.] i la bala va pegar a la panissera, i ja no vaig tornar més, eh? Ells feien pràctica de tirs. Tot històries. Eh, i dormir de nit pa que no mos furtaren lo que sembràvem! Que un dia si’s cuida mate a mon pare! Ja veus, un xiquet amb una llenterneta allí baix d’un taronger esperant. Sí, mos furtaven les quereguilles, tot. I a Artana jo he anat en bicicleta tres vegades en un dia, amb un sac darrere. I només queda un testic de un dia que me pareix que te vaig comentar l’atre dia, que me se va trencar un pedal ahí, i amb un pedal… I a l’atre dia hi havia uns que anaven en bicicleta d’ixes d’això amunt i mosatros carregats darrere al Collao. D’ahí només queda ixe. Ell volia que mo’n tornàrem a casa, i com entonces portaves calapié, saps que un peu el portaves nugat i a on està la biela ahí posava l’atre peuet quan passava. Tot històries!

(…) Aquell home li va eixir plaça en Catalunya i se’n va anar, i la bicicleta se la dixava en la casa de la dona ixa que em va arreplegar a mi. Mira si me’n recorde. Una bicicleta fora de sèrie, amb manillar aixina, amb frenos de cable…

I venia de Castelló cada dia…

Sí, sí, totes les dies venia de Castelló.

Don Miguel era, no?

Don Miguel.

-Ja ho saben tamé ells.

-Sí, alguns que a lo millor han anat a escola amb ell… Jo ahí ja vaig tindre una beca en els salesians.

Això mos va dir, que havia tingut una beca, clar. Però no va seguir estudiant.

Home va vindre la gelà i se va acabar.

La gelà del 46.

La del 46. Se va acabar el curs i mira, se va acabar. I a treballar. A treballar amb la bicicleta. Que ixe Miró… no vau entrevistar al fill de Miró? Son pare em va fer la bicicleta. Unes rodes com ixes d’ara d’amoto i pac amunt, carregat. I avall.

A quina escola anava vostè?

Ací? A on està la Tercera Edat. Dalt. I no sé quina… quan se va acabar, baix, a on està la Tercera Edat, pues això era com si fóra un almacén. I ahí arreplegaven de lo que cultivaven del blat i això pa que els soldats no anaren a la guerra ixa que va haver ací en Europa; la Guerra Mundial se dia? Sí, ahí era com… igual portaves algo ahí pa ajudar, pa que els soldats no anaren allà. N’hi haven unes muntonades de blat…! Sí, sí, sí…

Però entonces anaven les xiques a un costat i els xics a l’atre. En después jo sé que als mestres que van entrar els feien patir. Hi haven estos xiquets que són rodats, que entraven a un quarto que hi ha allí, se tancaven per dins, vinga a tocar, posaven una sangrantana al millor al mestre, Don Bernabé li dien, vivia allà… Aquell home no tenia… no tenien ni pa menjar entonces, els mestres. Jo… creu-t’ho, encà tinc les notes per ahí. El primer any el primer, el segon any el segon i el tercer any el últim. El últim.

Però per què?

Ai, pues per circumstàncies, es veu que… si això va ser el dia 17 de gener, el dia de Sant Antoni, s’acabà el curs en juny, pues entonces com les coses no estaven massa afinades pues es veu que a mi la lletra ja no m’entrava ni res. Jo vaig aprendre algo de francès, i te contaré la història: Com sabia francès, quan venien francesos que eren els primers que venien, jo eixia amb uns amics meus amb bossetes de taronges a canvi de cigarrets. Això de lo que més se’n recorda és Maruja. Maruja Borillo. Ahí a la carretera, que entonces hi havien abres i tot això. I a on està ara el polígono ixe baixem amb nàvels totes plenes de negreta… nàvels no: blanques, a un cotxe que n’hi hava allí estranger. Li ho ensenyem i mos ensenya el capot i portaven unes taronges aixina, una maravilla [risses]. Ixe dia no vam fer tracte en res [risses].

L’atre dia mos parlava tamé de l’estraperlo.

De l’estraperlo pues mira… a Artana jo anava a moldre, allí al de Ramon, al molí, i matros ne veníem a quilets, a quartetes, a dos quilets… I oli ne baixava ma tia, que baixava d’Artana a peu amb dos llandetes, [25 min.] i les venia ací i en Burriana. No havia anat tampoc a escola però no l’enganyaven al contar. Ma tia la tenim enterrà ací, perquè va estar ací; com no tenia a ningú… La casa aquella la vam vendre mosatros i la teníem mosatros ací en casa.

Lolita.- La vam vendre després de morir ella, mentre va viure la casa estava.

Per ací passaria molt d’estraperlo, perquè tenint ahí la via del tren…

Apart d’això ne venia u de Burriana… ai, pues tamé ne venia u d’Artana que mo’n portava en cuiros de bota de… no sé, en cuiros, un cuiro… que mo’n portava d’Artana ahí i mosatros al millor el mesclàvem en un atre… saps?, pa dir que era d’Artana. Un atre que… Jo anava a Burriana, a una casa que no sé d’a on el portaven. I ací molts viatges per ahí per a on està l’Escola Jove, quan arribava el tren per ahí els que feien el estraperlo el tiraven, i estaven uns atres esperant pa arreplegar-lo. Perquè quan arribaven a l’estació estava la guàrdia civil pa incautar-ho. La única cosa que a mi no em van dixar anar, els que anaven a Sant Mateu i per allà no em van dixar anar, que n’anaven d’ací quatre o cinc. En un cuiro, quan anava la guàrdia civil, per dins dels olivars i això… Allò era patir.

Portaven l’oli en cuiros.

En cuiros, i això se meneja: se meneja molt la bicicleta. I en bicicleta, a Sant Mateu. Estava Montins, el Pito… i… no me’n recorde, un atre que ja haurà mort, que vivia en Vila-real. Tot històries.

Clar, la Fiscalia controlaria…

Sí, sí. Home, ara te contaré la Fiscalia: en Nules hi hava un puesto que molien -que li dien la Xurra-, un puesto que molien… hi havien puestos que tenien motoret i molien. I vaig eixir jo amb el sac, que portaria a lo millor 70 o 80 quilos, darrere la bicicleta, i a on està el Teatro Alcázar encà me’n recorde que veig a dos molt mudats i dic: “Me caguen, esta és la Fiscalia, i pegue avall, i al primer carrer gire a l’esquerra, i el carrer estava com si fóra provessó. Que anava la Fiscalia a una casa. I jo al vore tanta gent dic: “Estos són la Fiscalia”. Acatxe el cabet damunt del manillar, rum rum rum rum, i senc: “Mira ixe xiquet, mira ixe xiquet!”. Un crio jo! “Mira ixe xiquet”. I quan vam arribar a on estaven les… a on estaven les… com se dia allò, que es posaven els canons? Ahí a la eixida de Nules. Baix la guàrdia civil. Me tire per un camí amunt, que estava regat, caic jo i el sac, que pa alçar això… Imagina’t tu, un crio. Entonces no era que estaven asfaltats, eren de terra, i havia plogut, o havien regat, i allí la bicicleta va caure allí dins i esvare… Tot històries. Això ho conte jo i no s’ho creu ningú [risses]. I això de la Xurra encà me’n recorde, eh?, a on està el Teatro Alcázar. I aquella dona diu: “Si te veuen…”, massa que sabien a on estaven els molinets. I ne tinc un atre, que tinc que dibuixar si me’n recorde: ací a on està la Cocalni, ahí hi ha un camí que va a Vila-real, i n’hi hava un caminet que u de Buriana que li dien Mesado tenien una caseta i un molinet que feien aixina [de manilla]. Pues amb uns pollerets, dos o tres patos pa despistar -a lo millor portàvem un quilo de blat-, per la carretereta ixa a moldre’l. Descalcets, que no teníem ni espardenyes, jo i Ramonet el Sabudet, un veïnet. Total, que ahí a on està la Cocalni, ahí els nyespreros estaven a tope: ahí me pareix que vam menjar [risses]! Però els patos davant, que això el dia que me’n recorde faré un dibuixet de tot això [risses]. Que per cert, después ixe senyor que tenia el molinet ixe, quan se va fer l’obra del sindicat, ho va fer una empresa, però después els detalls els va fer ixe home, li dien Mesado. I per mediació de Tarancón -vosatros l’heu sentit nomenar a Tarancón?

El Cardenal, ja ho crec: ha predicat en Artana una muntonà de vegades…

Pues per mediació de Tarancón, después de fer això del sindicat, pues… ell no volia ensenyar mai a ningú, només portava a u que no sabia res, que és el que li ajudava. Pues se’n va anar no sé si és a Panamà o a… Sí, sí, allà. I va estar un any. Guanyava molt dinés, però allà hi ha molta violència. [30 min.] La dona jove, la xiqueta es casa amb un metge: el que va operar a Batiste. I a l’any se’n va vindre perquè li va agarrar por que li passara algo a la dona. Tenia el taller davant de la iglésia de Sant Blai; jo ho sé perquè era client d’ell i tamé anava allí a que me fera algo. Pues en això Tarancón. I per mediació de u que va estar… de Burriana, que li dien Ramos, que ixe ha segut API [Agent de la Propietat Immobiliària] d’esos. Pues per mediació d’ixe me va donar una targeta, jo volia ser frutero, i li dic: “Jo que vull anar a la Seu [d’Urgell]…”. I me diu: “Mira, hi has esta targeta i ves parla amb el capellà de la seu que tindrà les portes obertes”, perquè el cardenal Tarancón estava en Solsona, i ell va estar d’assistent del capellà ixe per Tarancón [risses]. Això va ser… ai, pues en octubre. Jo quan li vaig dir a ma mare d’anar-me’n allà va començar a plorar i ja no vaig anar. Ja no vaig anar. Perquè feia poc que mon pare havia faltat… això era recién después de la mili. Mon pare va morir… ai, en el 57, antes d’anar-me’n jo a la mili. I en después vaig anar un dia a vore a esta [a la dona] a Lérida en Vespa.

En Vespa!

Sí. I quan vaig arribar no me coneixien: com anava darrere d’un camió i entonces els camions no és com ara, pues era com si fóra un moret, només veien que els ullets [risses].

-No els contes històries d’ixes, conta-los…

-Ai, històries perquè m’ixen dins de la perola [risses]. No, és que a part d’això pa compter de tornar-me’n a casa me’n vaig anar a Barcelona, a la Costa Brava. I amb mi n’hi havia un xicuelo -José Bello, li dien-, estàvem allà en Valverde de la Sierra, i después en el quartel igual: jo dormia baix i ell a la part de dalt, i era un xiquet que no tenia ni pare ni mare. I a vegades feia: “Juan, ¿me puedes dejar algo?”, i jo a bonament lo que tenia li dixava. I quan venia el germà a vore’l m’ho tornava, perquè jo he segut molt arreplegador, jo li baixava la llet a u i me donava una pesseta per baixar-li-la. Venia postals… ai, mira, en front d’a on estava ixe que contava d’Artana, pues allà n’hi hava un bar, i allí sopàvem, amb tres pessetes sopàvem: mongetes, un traguet de vi i au. Total, que quan va vindre el casament d’este vaig anar al casament tamé. Jo li dic: “Ací hi ha faena? -I diu: Si vols treballar demà, demà. Parlem amb el contratiste. -Diu: Si vol vindre la setmana que ve, ja pot vindre”. I d’ahí me’n vaig anar a Barcelona a treballar. Que per cert ho comentàvem ahir amb u, que a la boda mos va convidar a anar a una sala de festes, i com no portàvem jaqueta no mos vaen dixar entrar. Ojo, eh?! Jaqueta i sabates. Això ho comentàvem ahir ahí al casino, tot això que contes històries i a mi n’hi ha que a vegades em pregunta. Dic: “Pues mira, una vegà…”. Que ara tal vegà entren en camisa, van a les bodes conforme volen, i entonces per no portar jaqueta… I la mateixa empresa tenia un puesto i: “Mira, senteu-vos ahí fora però ahí dins no podeu entrar” [risses]. Però sis hores me costava anar d’ací a Barcelona, eh?, amb la Vespa. En después li la vaig donar a un xic que va treballar ací quan jo vaig fer la casa. Jo dic: “Mira, jo vaig a dixar-me la faena -perquè jo sempre estava mal, tenia al·lèrgia a la pols i tot això, als bars no podia anar del fum-, si vols te passe la faena. -I diu: No, que m’ha buscat la Porcelanosa. -Dic: Mira, pues ahí millor”. I li vaig regalar la Vespeta ixa en agraïment perquè era molt bon element, saps? I un dia li dic -es va casar amb una de Nules-, li dic: “Ixa Vespa no la vengues, eh?, que té història. -Diu: La tenia en una caseta i me la van furtar”. I no fa molt encà mos lo vam encontrar en Carrefour. D’entonces encà mos lo van encontrar en Carrefour. Casualitats de la vida. Ja és auelo i tot.

No acabaria de contar coses [risses]. Seguim.

Com va ser que començara a treballar vostè en la construcció?

Pues la construcció degut a que… Ací tenies que anar al terme. Que un jornal saps quan valia? Deu cèntims de ara. A plegar ninya de mandarí. Ixa tenia punxes. I a raure tamé amb els homes com mon tio Solvino i mon tio Fraïsquet. A treballar, a cavar hort. [35 min.] Ahí tindria jo, a vore: deu? Tretze o catorze anys? I al fer-se lo de la iglésia, pues… Ahí primer se va portar material i grava, però no se feia la iglésia, no sé què va passar… i el portland, tamé per mediació d’ixe Calaix que díem. Perquè entonces se venia en saquets de sac, no de paper, que me pareix que estava jo mal dels brónquios de tant de saquet que havia espolsat pa arreplegar encara que fóra un ditet. I entonces això se feia tot a mans, eh? I vaig entrar ahí i mon pare…

Va entrar a la iglésia directament.

Sí, a treballar primer a la iglésia. Mon pare tamé treballava i al caure mon pare mal pues va vindre l’encarregat i ma mare estava a la llar torrant, de farina de panís -farina de panís feien unes coquetes i posaven una sardineta damunt i au, sopar. I li diu: “D’este què farem? -Diu: Tranquil·la que ja m’apanyaré jo”. I jo estava presentat ahí com si treballara pa una empresa de l’ajuntament de Vila-real. Que els que érem fijos ahí estàvem presentats com si treballàrem pa l’ajuntament de Vila-real. I d’ahi ja no vaig eixir hasta que es va acabar. Bueno, quan hi hava alguna casa tamé, que anava jo amb el germà de l’encarregat i tot això, pues… al millor no anava ahí, anava a un atre puesto. Però lo principal que va ser quan als arcs i tot això sí. Que dalt a on està la cúpula si no s’ha borrat estaran tots els noms… Sí, sí, els vaig encalar jo allí als cutxillos. En cinc anys no va haver ningún accident. Ningun accident. N’havera pogut haver perquè se feia tot a mans. A un veía que tamé treballava ahí que era major… quan caïa la corda es dia: “Fora baix”, i li va caure… entonces els atovons els posaven en uns paquetets, en una cordeta, i la corda pac amunt. Se va despenjar i el sombrero, al sombrero li va… [raspar]. Sí, sí, l’havera… l’havera dixat al puesto. I d’aquells només en queda u que viu… si no s’ha mort només ne quedava que u, els demés han faltat tots. Jo a este home que estava d’encarregat ja veus si tinc molt que agrair que quan vaig al cementeri encara vaig a vore’l. Pues jo me’l vaig dixar en certa ocasió i quan feia la mili encà m’enviava 50 pessetes. Sobre dixar-me’l, eh? Ara, jo li tenia molt que agrair per l’acte que va fer, al dir-li a ma mare: “Tranquil·la que ja m’apanyaré jo”.

Mos contava l’altre dia també que la torre no era cosa seua.

Dibuix de la façana de l’església tal com estava projectada, amb la torre del campanar amb ‘chapitel’ com el de Torre la Mina, que no es va fer per falta de pressupost. Està dibuixat amb tinta xina i tiralínies sobre paper, signat per l’autor (‘Juan S. Vicent’) i datat el diumenge 24 de maig de 1953. Propietat de l’autor.

No. En después te l’ensenye, que ho vaig dibuixar l’any 53. Jo és que quan… al passar això vaig començar a fer estudis d’albanyileria. No tenia noció d’açò de pintar ni res, llevant del dibuix ixe que vaig fer jo amb un tiralínies -un trocet aixina, eh?- i tinta xina. En un paper que quan el vaig vore dic: “Me cague en…”. Això que hi han uns bitxets que se mengen el paper? Pues ho vaig desmuntar, se mengen el paper, i vaig fer unes còpies. I a la filla d’este home que feia d’encarregat li vaig fer una còpia en agraïment a Blas Melchor, li vaig fer un regal, en un quadret i la iglésia en el campanar de torreta com la Torre la Mina.

Clar, perquè anava una torreta com la de…

Sí, sí, sí, com en Torre la Mina. Però es van acabar els dinés i ja no es va fer. Jo quan se va fer el resto de campanar pues ja no estava. I quan fèiem el Sindicat era quan se van posar els rellonges ahí a la iglésia, que és lo que te comentava aquell dia que jo els vaig dir als operaris: “Vosatros voleu posar algo i farem una esfera d’ixes cara pac allà?”, com jo vivia allà…

Perquè només ne posaven dos, mos va dir.

Dos. Después ne van posar quatre. Ne van posar quatre.

Els va fer vergonya [risses].

Mossén Juan, Mossén Juanito, va tirar a urbanitzar el poble.

Bueno, primer va fer 40 cases, que això era de la mateixa empresa que tot açò. Eren uns de Buriana que els dien… ara no m’ix el nom… Guinot. Guinot. Después… Això era de la mateixa empresa i después es veu que s’ho van partir a troços els germans, perquè lo de la iglésia era de uns, que era de un arquitecto però de un arquitecto burro. T’ho vaig contar, no? No? Pues ixe senyor… ahí, ixe senyor n’hi haven 100 fanecaes. Jo ja veus que havia anat poc a escola. I se ven el primer solar, que és a on està lo de la iglésia, la casa de Don José i casa… El solar se ven en un milló de pessetes. Un milló d’entonces. [40 min.] Total que sé que se ven i a un senyor de Vila-real que treballava en la bòbila li ho comente: “ Se ven a les Alqueries 20 fanecaes. Tinc que anar a fer un préstamo. -Diu: Si no te donen el préstamo vine que jo te dixaré el dinés, Juan. -D’acuerdo. -Me pagues els interesos i jo te dixaré el dinés”. Però vaig anar a la Caixa i els venia malament, perquè eren molts dinés. Total, que li ho dic al tio Izquierdo, que era un comerciant d’ací.

A José Izquierdo, el que té ara l’avenida José Izquierdo.

José Izquierdo. Muy bien. Pues li dic: “Vosté me firmarà…? -No”, el vaig pillar de mala manera. Diu: “No te firme”. I dic, me’n buscaré un atre. Me’n busque un atre i fent la sol·licitud del préstamo, el teléfono, i l’agarra Forroset, el director: “Dis-li a Juan que vinga que sí que li firmaré. -Diu: Ja ho té tot arreglat”. Sobre passar això que no va voler firmar-me, això va ser en maig, en octubre l’operen de la pròstata en València, en… com se dia aquella…? La Salud; jo encà vaig anar a vore’l. Se va posar a plorar. Se va posar a plorar perquè… jo tenia molta relació amb ell, en aquell moment el degue pillar de mala gaita. I molts se creïen que jo feia societat amb ell perquè quan hi hava algo me cridava: “Juan, açò”  o “Juan, lo atre…”. Jo pues anava allí i sempre estava per allí per l’almacén, les dones pues “això és que farà societat. El senyó Izquierdo, que per cert diu: “M’has de fer un dibuix -jo de tot això no sabia res-, que vull fer ahí una bàscula i un jardinet”. I vaig fer el dibuix i això i sí que es va muntar, però va anar i ven uns solars, i ne ven cinc, i ni ven u, i aquell ne compra i ne ven u a un atre puesto. I jo de cinc de faig sis. I diu: “Com dimonis li he venut jo cinc solars a Juan i ara ne hi han sis?” [risses]. És que la normativa, en cinc metros no, però si tu ne feies sis, sis metrets, pues sí, o siga que… Al revés, al revés: si és de cinc metros ajuntats sí, però en sis no; un lio d’ixos. I en vaig fer sis. I vaig fer les cases i les vaig vendre. Tot històries. Jo entonces… era molt fàcil, perquè com eren horts i valien les taronges, pues: què tenia que fer dos cases? Pues arrancava tres o quatre tarongers i casa. I en después encà cultivaes taronges i les venia a d’ell. Saps? I arreplegaves dinés per dos costats. Que per cert, el dir-se carrer Colón va ser degut a que allí n’hi hava una caseta, que dien la casa de la Mel, i vaig comprar tota la terra ixa, que eren d’aquelles rogetes. I el amo de la casa em va buscar pa fer una casa en Burriana al carrer Colón, tamé. I quan li vaig presentar la factura me diu la dona -Doloretes me pareix que li dien-: “Juan, ací falta lo dels materials”. De Burriana ja cobràvem “desgaste de herramientas”, un tant porcentatge “desgaste de herramientas”; mosatros no posàem res. Diu: “Juan, ací falta ‘desgaste de herramientas’, que vostè no ho ha posat. -Dic: És igual”. I l’atre dia encà vaig encontrar el fuster que em va fer al carrer Colón ací la fusteria. Jo al dir carrer Colón me creia que era el carrer Colón de Burriana, i vaig posar carrer Colón ahí perquè a la fer… això els amos eren del carrer Colón de Burriana vaig posar carrer Colón ahí. Tot històries.

Home, i vostès podien posar el nom del carrer i tot?

Sí, sí, tots els carrers que hi han ací, els que he fet jo els he posat a tots el nom jo: el carrer Colón, el carrer Pizarro, el carrer Guitarrista Tàrrega, el carrer Menéndez Pelayo, el carrer… Tots els carrers que jo he fet el nom l’he posat jo. No veus que entonces no teníem ajuntament? Entonces mira, era aixina [risses]. Que l’atre dia no sé qui m’ho comentava, u que em va saludar del carrer Izquierdo. Diu: “Vosté va fer…? -I dic: Jo allí vaig fer set cases”. Set o huit cases. Después a on estava la discoteca un atra casa, o siga, quasi tot el carrer. Mig carrer vaig fer. Después el carrer Colón tot, complet. Tot complet. I el carrer Pizarro igual. I a on està la guarderia tamé, tot allò; allí vaig fer camp de fútbol.

Ja mos ho van dir, sí.

Però antes el camp de fútbol -que això a lo millor no vos lo hauran contat- va ser ací. Ací n’hi hava un atre camp de fútbol. Ixe camp de fútbol n’hi haven 12 fanecaes, i l’amo era de Burriana que se alternava… home, entonces el que tenia terra era ric; s’alternava amb els rics de Burriana, i ell si anava a l’hort portava el lligó en una funda de violí [45 min.] o de guitarra. El lligó dins, en la bicicleta, que anaven en bicicleta, no és que anaves… Sí, sí, sí, això t’ho conte perquè ho he vist jo. Ademés va ser compraor d’ahí. I se va proposar fer el camp de fútbol ahí. I el tio Izquierdo va ser el prestamiste, i jo i un atre senyor els avalistes. S’inaugura el camp i no li diuen res ni al tio Izquierdo ni a l’atre avaliste. El atre avaliste eren d’ixos tan aficionats al fútbol. Jo com només volia treballar jo ni corto ni perezoso, i al que m’ho va dir dic: “Mira, això posa-t’ho al rabo, eh?, perquè s’ha inaugurat el camp i al tio Izquierdo no li heu dit res”, i es va callar i se’n va anar. Ho dic jo perquè ja vam estar apunt de partir-mos-ho perquè el dinés de Vila-real no venien, i com havíem firmat els tres teníem els tres dret a partir-mos quatre fanecaes pa cada u. Amb l’escriptura a favor, cada u un tros. Total, que van vindre els dinés i se va fer el camp de fútbol ahí. Això molta gent no ho saben. No ho saben. Però al tio Izquierdo no li van dir res, ni a l’atre tampoc. A l’atre se va quedar plorant en el Sindicat perquè… que viu a on està el casino, un xalet darrere que n’hi ha darrere. Ixe home era de Betxí.

Lolita.-Digues el nom.

Juan.-Agustín…

Lolita.-Agustín, pare de… el auelo de la primera alcaldessa que va haver ací.

Juan.-Pues aquells eren dos homes que eren aficionats, eren… quan el fútbol eren els que ho manipulaven tot, saps? Ell i Don Manuel, u que era metge. Pues això pues serien… el camp de l’anoer que diem, el camp de l’anoer, el va comprar el tio Izquierdo a gent de Burriana, i jo va anar i me quede la mitat. Perquè no hi haven prou dinés pa tot. Diu: “Juan, tu te quedaràs…? -per això molta gent se creia que jo feia societat amb ell- Tu que quedaries la mitat? -Pues sí, sí que me quedaré la mitat”. I quan se van tindre que firmar les escritures jo vaig sentir males olors. Li dic: “Mire, passa que he sentit jo que si és pa mi no volen firmar”. Sí. El atres… Aquells volien arreplegar els dinés i anar-se’n que eren de Burriana. Eren gent que tenien negoci pa què volien la terra? El tio Vicente el Rullet… o siga que era de tres o quatre. I n’hi hava u que si era pa mi no volia firmar. “Pues firmem primer les escritures d’ell i se quede nugat i después veges què fan el resto. I vam pecar aixina, primer vam fer les escriptures a favor de l’ajuntament i el resto vaig… I els dinés que vaig portar jo se’ls va portar el tio Izquierdo perquè els havia posat ell de la borjaca d’ell, no és com ara de tots els embolics que passen. Eh? Com açò del camp de fútbol, igual: els dinés tamé els va posar ell. I mosatros avalistes. Això… hi ha gent que això no ho sap. A part d’això jo d’allí baix vaig fer els planos, que hi haven 25 solars i enseguida venc tots els solars però sense cobrar res a ningú: “Tu vols un solar, Manuel Vilar -eres Vilar?-. Manuel Vilar, número tal. Manolo Borillo, número tal…” Els venc tots, i enseguida va haver comentari: “Juan no sé quants dinés ha guanyat allí en ixos solars”. I entonces se tenia que fer en maig, el 20 de maig, l’escriptura d’ací davant, que havia posat jo tamé els dinés. I l’ama diu: “El que ha posat els dinés no ha segut vostè? -Jo dic: Sí”, que els vaig comentar el cas que havia passat. Diu: “Pues l’escriptura la faré a favor seu perquè vostè és el que ha pagat els dinés, i me dixe allò sense arreplegar cap perra de ningú, perquè no els havia… cap perra i compre açò, que ací eixien 50 i pico de solars i allí només n’eixien 25 [risses]. Això tampoc ho saben. Jo ho sé perquè ho he tocat.

-Açò com ha eixit tan gitano, açò?

-I quan vaig comprar açò, que era un atra finca de la mateixa família, me venia açò i estava ahí l’almacén de l’ajuntament, quatre fanecaes que hi han allí, i ja li vaig dir: “Mire, ahí ja no arribe”, no podia jo tindre tanta cosa. I allò m’ho vaig quedar. Aquell home tamé m’ho venia pel mateix preu. Ací les taronges… era comerciant i les taronges encà van quedar meues, i vaig arreplegar 100.000 pessetes. Sí, tot històries, tot històries…

Amb mossèn Juan tenia relació, vostè?

Home, sí.

En les fotos el veiem amb la sotanota i omplint grava i fent de tot.

[50 min.] Sí.

Lolita.-Era jove.

Juan.-Lo que no sé a on està ara, no fa molt vaig fer una fotografia de quan se va inaugurar. I està mossèn Salvador, que va morir l’atre dia, mossèn Salvador, mossèn Juan, el obispo i ho vaig reconèixer perquè la casa que agarra en front era la de Ramon, la que va fer Ramon; u que va fer 100 anys l’atre dia, que era obrer, la fatxaeta, com era un xiquet jo i se veu que tenia afició jo a mirar això, pues… entonces es feia tot a mans: amb llistonets, omplint, se feien dibuixos a la paret… Ho vaig reconèixer: “me cague en…”, ixa la va fer Ramon, i la del costat vivia la tia Aurora, i al costat ma casa. Ho vaig reconèixer enseguida. Lo que fa és que no la tinc. Tot històries. Home, mossèn Juan és el que va fundar tot açò, lo de les cases ixes; en después, a on estava el camp de fútbol ahí dalt, que se dia Camp del Canyís, això, la terra ixa era d’Artana, i se va fer el camp ahí. Primer ahí, encabant allí dalt. I en después no sé què va passar que va desaparèixer tot i és quan se van promoure a fer el dels atres. Que si no antes mos tocava anar a juar al terrer. Que això… ahí se van fer canyissos, de canya, aixina crusat pa que el baló no es quedaren dins els horts, uns dins els horts i uns atres ací a la carretera, que entonces la carretera estava tota amb arbres, ahí al Ticasa i això no n’hi hava res, això tot era hort. En la part de baix a on està el Ticasa això era de Betxí, d’aquelles rogetes que n’hi haven. Lo que jo vaig treballar ahí en el Canyís però els demés companyeros no me’n recorde qui són.

Entonces en les canyes feien parets pa que no…

Sí, sí, canyes rectes amunt, aixina entravessades… ho fèiem lligat amb fil d’aram, tot lligaet amb fil d’aram. Al menos a quatre metros de altura.

I en quin moment se’n va anar a Barcelona?

Pues l’any 63. Jo estava treballant ahí al Tomaco, tu saps a on és el Tomaco? Ixe bàrrio d’ahí en front el vaig fer jo. Ahí vivia jo, em vaig fer la casa pa viure ahí. I fent la del costat, dels veïns, li dic al meu germà: “Dis-li a la mare que jo ja vindré”. Perquè jo quan li dia a ma mare de moure enseguida a plorar, que anar allà a la Seu d’Urgell ja no vaig anar perquè es va posar a plorar.

Però si sempre estàvem llogats amb préstamo! Jo, creu-t’ho, als que me firmaven quan acabava anava a dir-los-ho que havia acabat, en agraïment, i a alguns els portava algun present. I a l’últim que va ser va ser a u que no vaig poder donar-li les gràcies. Perquè se va brindar ell, mira si me tenia confiança aquell home a mi.

Home, això dóna gust! Ara conforme està la cosa per ahí…

Vaig comprar una finca al terme d’Onda, quan vaig tindre que dixar l’obra perquè sempre estava mal, i a la que vam fer el préstamo s’entera este home -que tamé havia treballat pa ell-, diu: “Juan, jo sé que has comprat… -Mire, ara anem a fer el préstamo. -Diu: Posa’m a mi”, ja veus, mira si… Aquell home li dien el tio Pesseta perquè era molt pesseta, però si sabien que a aquella casa faltava un got de llet anava allí amb un pot de llet i el portava. Era gorromino pa lo que fóra però era un home brindat a tots, perquè no ha segut a mi: atres que sabia que estaven necessitats anava l’home i se brindava. Jo pues tenia molt que agrair, perquè vaig treballar en casa d’ell: una fent-li reguers i un atra en la casa, que vaig entrar en el conqué -la dona era més diferent- que lo que faria no ho desfaria. Que a tu al millor tamé t’hauran nomenat del que va ser caixer; no t’han nomenat res, un tal Jaime Cubedo? Bueno, és igual; ixe home era un manitas, que tamé va treballar a la iglésia, i el fill és ingeniero que me pareix que està per Requena. Ixe era un bon obrer, un obrer però fora sèrie, perquè el cor d’ací de la iglésia, que està tot en balustre, el va fer ell. Encà està, i jo de peonet, per això sé moltes coses, perquè he segut partícipe en tots els casos. La creu que van posar ací, que s’encenia quan eren festes, tamé la va fer ell. Tot en cagaferro de la via, i portland i ferro. Era un manitas aquell home. I ell va treballar en ixa casa i me va dir: “Juan, te faran fer i desfer. -Pues jo no entre en ixes condicions”. Entonces no és com ara que tot són peces, era amb mitges canyetes les cuines a campana i tot això que això és difícil de posar, eh? [55 min.] I a l’ama li vaig dir -ara, a pagar sí: quan anaves amb la factura enseguida te pagaven-: “Ací vinc a fer, a desfer no”. Que el verjat i tot això, que jo no sabia res… mira, un verjat com este que hi havia a l’ajuntament, no en queda un tros ahí dalt? Un verjat aixina hi havia allí. Jo no sabia res però el vaig fer. Total, que un dia que me’n vaig anar a per material, com tardava ella se creia que me n’havia anat a casa [risses]. Perquè és que em va dir que volia que li canviara no sé què [risses]. Ara, bona gent sí que eren bona gent. Molt bona gent. Me cague en… tot històries, tot històries. I ixe home ja te dic: eren molt bons obrers. Ara, lo que és la cúpula d’ací de la iglésia pues quan ja quasi s’acabava jo estava dalt de tot, en hi hauria un forat com tot açò i jo passava per dalt i els donava i ells posaven les rajoletes, que assoles posar les rajoletes i s’aguantava, i darrere al millor jo la doblava, i allí en les cutxillos vam posar els noms, que estàvem… que entonces volíem anar a la lluna! Aquell com era tan adelantat ja volíem anar a la lluna [risses]. Jo me’n recorde molt d’ell. I una reforma que vam fer en sa casa feia jo d’obrer, com ell ja treballava en la Caixa pues ja li la vaig fer jo tamé. No res…

I ací a lo que és els actes cultural de la Caixa heu estat tamé? Els actes culturals de la Caixa es fan ací, a l’almacén que n’hi ha ací. Ixa obra tamé la vaig fer jo. Que ahí ha segut un error total.

-No ho digues, un error total.

-Sí, sempre ho diré, en tots els puestos. Ahí està… Tu saps el Mercat Central de València? El Mercat de Colón? Ho sabeu? Una maravilla! Pues això per dins és con si fóra allò. Però per dins, lo que és la estructura de dins. I se va proposar tot per l’assunt dels dinés. Se podia que es vegeren els cutxillos i aislar-se igual. Se podia fer. Però els de la Junta se van empenyar en fer cielo raso aixina, i se va fer conforme. Jo a vegaes perquè tinc massa faena i tot això, si no ho haguera fet: en una maqueta de madera perquè puc treballar-ho, conforme s’havera quedat. Una llàstima perquè ahí va vindre gent a fotografiar-ho perquè ahí no hi ha cap pilar. Hi han 1.035 metros de solar i no hi ha cap pilar, més que els de les vores pa aguantar tots els cutxillos. Jo me’n recorde, perquè ara no anem tant ja, però anàem molt a València, allí al Mercat Central, a la Llotja, a la Casa la Seda, al Mercat de Colón, o siga que ho sabies tot això, i allò és una maravilla. És una maravilla, i això pues era una maravilla pa d’ací. Pa d’ací una maravilla [risses]. Que per cert, ahí va estar tres mesos el fonament sense tirar una miqueta de grava, perquè l’arquitecto era molt bo però tamé era molt rodat. Miguel Prades li dien. I jo, com sabia l’assunt conforme estava, pues vaig fer tres cases fora de l’obra ixa. Ací, estes casetes d’ahí. I quan se va fer el Sindicat ne vaig fer tres al carrer Burriana. Quan no tenia faena pals obrers: “aneu a tal puesto”, perquè hasta que no venia ell no podies fer res. A part d’això, quan se va fer l’almacén este volia que m’associara amb ell. Eh? Me diu: “Juan, me tienes que hacer unas obras en la Vall d’Uxó. -Dic: No, ixes obres jo no les puc fer. Jo vull ser xicotet. -Pues nos iremos a Alcocebre. I dic: Tampoc”, no vaig voler. Ja tenia prou faena ací pa què me’n tenia que anar?

Al tindre ajuntament era més fàcil treballar ací?

Home, pues sí, fàcil… Més barato no. Més barato no, perquè quan se va fer ajuntament, com volien que la cosa anara amunt d’ací de polvorilla pagaven en Vila-real 1.000 pessetes i enseguida ací es va posar a 5.000. Va ser una desproporció gran. En facilitats dels planos sí, perquè jo en Vila-real tenia problemes. Si jo presentava un projecte al meu nom no em donaven autorització, posava el meu negoci…

-Li tenien mania. Dien: “Este tio…”.

-Coses rares que passen. Jo quan vivia el tio Izquierdo pues: “vaig a obrar”. Presentava els projectes i això i quan l’obra estava acabà a lo millor venia el permís. Perquè ell tenia mà, perquè sabia lo que estava fent-se. Però en después no sé si era per l’arquitecto… Me pareix que va ser per l’arquitecto, perquè li vaig encomanar una faena i al cap de tres mesos [60 min.] vaig anar per allí a vore com ho tenia i no havia fet res. Jo me vaig enfadar i dic: “Mh, pues si jo tinc que treballar cada tres mesos la gent que tinc la tinc que tirar al carrer”. Perqùe en certa ocasió l’aparellador encà me va dir, diu: “A vore si li dóna algo de faena a Don Vicente. -I dic: La pròxima”. I en algunes cases que teníem confiança, tu volies una casa, [inintel·ligible] i el projecte al millor el posava a nom teu. I enseguida llicència. Pues en el meu no eixia. Però n’hi hava una llei que si als tres mesos no te contestaven era “silencio resolutorio”, saps? I enseguida arreglat. Ahí hi han cases que estan sense llicència ni res per no donar-me llicència, però ho posava a nom de la meua dona i enseguida llicència. Coses rares…

Pues la guarderia tamé… ai, que tamé vau parlar amb ell: Carlos el practicant. Pues Carlitos va moure la guarderia per ell. Perquè un dia estava al bar -jo al bar he anat molt poc- i diu: “Xa, Juan, han vingut nou millons de pessetes pa fer una guarderia i no es presenta ningú. Pa què no vos presenteu?”. Li ho dic a dos obrers més d’ací, que els dos han mort ja. Dic: “Voleu que la guarderia la fem entre els tres? Cada u que pose la gent que puga, mosatros la direcció…”, i aquells no van voler. Em vaig presentar jo. I me’n vaig amb el tio Vicente Arnal a Vila-real. Agarrem el projecte… el pressupost i mo n’anem a Vila-real, i a la que arribem allí a l’ajuntament pues n’hi hava que fer un aval, de 200.000 peles. Jo portava el talonari darrere, i entonces estava el tio Vicente i el director de Vila-real: Vicente Mata. I dic: “Pues mire, un taló meu l’admitirà? -Diu: Sí”. I a la que escomence a escriure ix l’aparellaor i diu: “Han hagut tres pessetes a la baixa”. Sí: tres pessetes a la baixa. Això ja estaria arreglat. I entonces ho va fer un atre de Vila-real. Jo entonces li dic: “Jo entonces ací ja sobre”, i el taló ja no el vaig firmar ni res. Pues això va passar en la guarderia. Que això de tota la gent d’ahí no ho sap, perquè ningú ha estat ahí en ixe moment. Ningú ho sap. [Risses] Per això l’aparellaor encà me va dir: “Veja si té algo pa Don Vicente” [risses]. I al ser poble aquells ja no… ho feien els… Home. Ai, pues l’atre dia encà vaig saludar al que me feia d’aparellaor, de Vila-real. I u de Castelló que li dien Enrique Roca. Tot històries…

Allí al Replà, jo he estat allí tamé perquè en certa ocasió volíem arreglar-ho mosatros gratuïtament. I no mos van dixar. Això ja fa anys, perquè els obrers ixos que tenien… ja han mort tots. Eren majors que jo. Eh?, mosatros la mà de obra gratuïta. Això que no tens res que fer: “Pues hui farem un trosset, demà un atre”, eh?, perquè no sempre continua, perquè tu no pots seguir la marxa que té un jove.

I no els van dixar?

No ens van dixar…

Tamé vos hauran dit que lo que és l’ajuntament ho va comprar u que va ser alcalde que li dien Bodí. Tamé vos lo han dit?

Sí.

Ah, muy bien. Es que jo tamé vaig intervindre en el tracte ixe. El últim viatge quan se va acabar el tracte no vaig anar. Anàem a la Vall, que els amos vivien en la Vall.

Quan la van comprar pa fer l’ajuntament.

Això se va pagar en tres vegaes. Això va costar me pareix que 33 millons. Que jo això i un atre d’ací volíem comprar-ho pa fer solars, però jo vaig prendre por i vaig dir: “Ahí al millor que no es puga tocar res. Se va fer en tres vegaes perquè com tamé tenien molta terra, a l’assunt de la renta pues si arreplegaven molt la palisa era grossa [risses].

De moltes coses me’n recorde jo. Que ahí a les palmeres que els diuen les Gemeles, tamé vos ho hauran dit?

Això mos ho va dir vostè l’atre dia. Que estaven plantaes de pinyol.

Sí, sí, de les que van plantar. Que Vicen, son pare va ser u de tants, i l’atre Cubedo, que treballaen pa la casa ixa. O siga, que hi han algunes coses que te’n recordes perquè ho has viscut…



Nom/Cognom Juan Salvador i Vicent, ‘Juanito de la Resaora’
Data de naixement  Dissabte 15 de juny de 1935
Títol  Juan Salvador Vicent, ‘Juanito de la Resaora’, constructor de les Alqueries
Temàtiques Treball, construcció, guerra, postguerra, estraperlo
Data i lloc de l’entrevista  Dilluns 25 de novembre de 2019, casa de l’entrevistat
Equip entrevistador  Etnograma (Laura Yustas, Nelo Vilar)
Enllaç  https://youtu.be/-IbaDd-MkV8
Extracte  https://youtu.be/HBnUA7bT0Lg
PDF


Carmen Juste, presidenta honorífica del Centre Aragonés


Sinopsi:

Carmen Juste (1935) ha sigut presidenta d’associacions fonamentals en el poble com són la d’Ames de Casa i el Centre Aragonés. A més, d’este segon és presidenta honorífica des de 2007. En els seus 60 anys vivint a les Alqueries ha tingut un paper important i ens diu que se sent com nascuda al poble, tot i que no perd les seues arrels aragoneses.

Resum / Transcripció:

Carmen és de Barrachina (Terol), on vivia durant la seua joventut. Quan va ser un poc més major va començar a vindre a les Alqueries amb els seus avis, que tenien casa al poble i solien hibernar per aprofitar el bon clima del terme. Ací va conèixer el seu marit Juan Molés. En vindre va començar a fer la carrera de Magisteri. La va acabar, però ens explica que després no ha exercit mai perquè el seu marit deia que la seua obligació era cuidar els seus fills. Carmen porta ja 60 anys a les Alqueries.

NEGOCI FAMILIAR: APICULTURA

Els seus avis eren apicultors. En eixe moment el seu avi n’era el més gran de la Comunitat Valenciana. Van fer molt de negoci en un moment en què hi havia pocs apicultors, en part gràcies al seu servei de camions, que estava per damunt del que era habitual. A poc a poc van començar a comprar finques i finalment van decidir quedar-se. És una època en què molta gent de Terol va comprar terres al terme. Carmen ens explica que hi havia gent que pensava que havien vingut a usurpar, però ella insisteix en què no era així. El seu poble es troba en el límit entre Terol i Saragossa i no és un lloc en què hi haguera pobresa, fam ni conflictes amb els maquis. Sí que hi ha altra gent de Linares, de Valdelinares…, de tota eixa Serra, que tenien bones masies amb molts interessos i que sí que van vindre a les Alqueries per causa dels maquis. Majoritàriament eren gent de negocis que venia amb diners: de les 7 carnisseries que hi havia, 5 pertanyien a persones que havien baixat d’eixa zona. De la seua comarca, en canvi, només està ella mateixa i la seua germana que té un pis al poble i ve de tant en tant. Ara un del seus fills viu a Borriana, l’altre a Castelló i ells estan al mig.

RELACIÓ AMB LA GENT DEL POBLE

Al principi hi havia certa separació i ens explica que la gent del poble anava un poc a banda. En qualsevol cas, explica que ella mai s’ha sentit aïllada i es considera nascuda al poble, tot i que no perd les seues arrels aragoneses. Ara estan tots més barrejats, en part perquè la gent és casada amb gent de fora (persones de les Alqueries casades amb gent de Terol, per exemple). Per a ella, a més a més, la joventut d’ara és més oberta i ja no fa eixes diferenciacions.

RELACIÓ ENTRE TURALENSES

Carmen es parla amb tot el poble, té molta relació amb tots. El Centre Aragonés es crea perquè hi ha un vincle com aragonesos que s’ha volgut mantindre [5 min.]. Coneix famílies aragoneses a les Alqueries que ja tenien amistat amb els seus avis i que per a ella són com família. Evidentment, estes famílies també estan al Centre Aragonés.

Carmen ens conta que abans de ser presidenta del Centre Aragonés ho va ser de l’associació d’Ames de casa. És curiós que en el moment en què ella ho va deixar per presidir el Centre Aragonés algunes de les dones que estaven en l’associació d’Ames de casa se’n van vindre amb ella, tot i ser alcrieres, només per continuar amb ella perquè n’estaven a gust. Per eixe motiu va créixer tant.

LA CREACIÓ DEL CENTRE ARAGONÉS

Ens conta que hi havia un retor, Mn. Joaquín, que era majísimo, un retor que era castrense, militar. Va estar a l’Argentina i va fundar allí un col·legi abans de vindre a les Alqueries. Després anava de tant en tant a l’Argentina perquè allí tenia qüestions pendents. Mossèn Joaquín portava temps insistint-li que entrara de presidenta al Centre Aragonés i quan va deixar la presidència de les Ames de casa va veure l’oportunitat. Ens explica entre risses que Mn. Joaquín li deia “¡Es que no quieres a tu Virgen!” i ella li contestava “Pero, ¿por qué no la quiero?”. El retor tenia una devoció especialment forta cap a la Mare de Déu del Pilar i, com que un dia li va preguntar per ella, ens explica d’on li venia: Mn. Joaquín estava en l’acadèmia militar en Saragossa, un lloc on (segons ens explica Carmen) totes les xiques de bé anaven darrere dels militars i dels cadets. Com que tenia bona estampa les xiques el seguien constantment. El retor li va explicar que estava molt marejat perquè les xiques li agradaven, Déu el cridava també i no sabia què fer. Així que va anar un dia a veure la Mare de Déu del Pilar i li va dir que no eixiria de l’església fins que no li donara un senyal d’un camí o de l’altre. Quan va eixir d’allí ja no hi havia dones. Per a ell va deixar d’haver dones a Saragossa i ho va interpretar com el senyal que estava esperant.

Així, el Centre Aragonés es va fundar en part per l’interés de Mn. Joaquín, que volia honrar la Mare de Déu del Pilar, i va començar a funcionar quan ell va demanar al Cabildo Catedralicio de la Basílica del Pilar un “mantell missioner”, és a dir, que haguera utilitzat la Mare de Déu. No els demanaven diners ni res, només un d’eixos mantells, que es gasten per donar consol als malalts que volen utilitzar-lo. Quan van fer la recepció solemne del mantell missioner el Centre ja funcionava, tot i que no tenia encara estatuts i només tenia una Junta. Va insistir que era necessari constituir-lo de manera oficial i així es va fer: es van registrar en la Generalitat i en la Diputación de Aragón.

Mn. Joaquín era d’Alcocebre o un poble proper i va morir en la residència per a capellans que hi ha vora riu, a Borriana. Carmen ens explica que hi va anar a veure’l quan ja estava molt malet, perquè li està molt agraïda. Ens conta una anècdota que explica un dels motius del seu agraïment: Carmen té un tio a l’Argentina, germà de sa mare, que ha sigut molt conegut allí pels seus negocis. Quan es va morir sa mare, son tio no va poder vindre i ella li ho va dir a Mn. Joaquín. Ell va respondre demanant-li el telèfon de son tio i la següent vegada que va anar a l’Argentina va quedar amb ell. Ens conta que van dinar i després van anar a una parròquia en la què Mn. Joaquín li va explicar que farien un respons per la seua germana, com si estigueren a l’enterrament [10 min.].

Com dèiem abans, Carmen va anar a veure’l a la Residència, farà uns quinze anys. Ens conta que la monja els va dir, a ella i a una amiga que l’acompanyava, que ja no reconeixia a la gent. Així i tot ella diu que es conformava amb donar-li la mà i van insistir a passar a veure’l. Va entrar primer la seua amiga i efectivament no la va conèixer, però només veure a Carmen li va dir “Barrachina!”, i li va dir que a més tenia ganes de parlar amb ella perquè feia temps havia tingut un problema amb un feligrès i havia quedat com que havia sigut culpable el retor quan, ens diu Carmen, el culpable havia sigut l’altre. Aleshores Mn. Joaquín volia parlar amb Carmen per dir-li que se n’anava tranquil perquè el feligrès havia anat i li havia demanar perdó. Tenien una relació molt propera. Carmen insisteix que gràcies a ell tenen el Centre Aragonés i diu que és una llàstima que ara no estiga tan actiu com abans, quan es feien més coses. Ella viu tot amb molta intensitat i li agrada molt organitzar coses.

ACTIVITATS AL CENTRE ARAGONÉS

Ens explica com ha canviat l’activitat al Centre. Tenen l’escola Rondalla a la que sempre s’han fet activitats setmanals (dimarts i dimecres) durant tot l’any, llevant només l’agost per vacances. En Rondalla hi ha un professor de cada assignatura. Organitzen coses per al poble: la serenata a la Mare de Déu del Niño Perdido, el dia de Sant Jordi… tot el que l’Ajuntament necessite d’ells; i abans també organitzaven bodes, intercanvis amb altres grups… Ara no es mouen tant, encara que són molt bones balladores. També van a les concentracions: en elles es fa una missa que quasi sempre cal fer en un poliesportiu perquè hi haja prou lloc per a tanta gent, i es fa també l’ofrena. A l’ofrena cada poble porta el que vol i ells moltes vegades portaven taronges. Ens explica que quan estava de presidenta solia buscar coses que no portara ningú. Després de la missa comença el festival que dura eixa vesprada i el dia següent fins al migdia, i que es tanca amb el dinar de germanor. Després es fa la despedida. Carmen matisa que en tots els pobles els reben molt bé, tot i que els costa diners. Rebre unes 2.000 persones és costós perquè han de posar més servei d’ambulàncies i de tot. Ella ha assistit sempre.

RELACIÓ AMB EL BALL

Carmen va ser professora de ball abans de vindre a les Alqueries, el que demostra que té un gran nivell [15 min.]. Va aprendre en Alcanyís, en la Sección Femenina, explica que era molt jove, però que per contactes i altres qüestions va ser professora molt prompte. Després va estar en el Casino de la Mota en Madrid… Hi ha qui diu que podia haver estat treballant a un institut perquè et donen títols d’instructora i demés, però una vegada a les Alqueries es va dedicar a la seua família.

Com exemple d’esta passió amb el ball ens parla de la Festa del Pilar, que ara no es pot celebrar el seu dia perquè coincideix amb les festes del poble. Ens conta que el que fa es posar-se davant del televisor i abans quan tocava ballar la Jota s’alçava i la ballava. El cap el tenia molt bé, però ja no estava per seguir els ritmes i una vegada va caure, així que el seu marit li va dir que no ho fera més. Ens diu que la sangtira molt.

SOBRE LA SEUA PARTICIPACIÓ EN DIFERENTS ASSOCIACIONS

Carmen Juste posant la primera pedra de la Casa de la Música de les Alqueries. Imatges del reportatge “Carmen Juste Gracia, presidenta honorífica del Centro Aragonés de les Alqueries”, 30/04/2008 | Vanessa Ortells, elperiodic.com.

Amb tot, està molt contenta per tots els càrrecs que ha tingut i ens conta que de tots ha tret amistats i bones relacions. Fins i tot ha anat molta gent després a demanar-li consell i sent que açò l’ha enriquit molt.

En el Centre Aragonés d’ací ja no ha ballat, ha cantat de tant en tant i encara puja quan sona l’himne. Han sigut tot càrrecs honorífics gratuïts, aclareix, que li costaven diners a ella i pels que no cobrava.

Per exemple, els conferenciants que buscava per a coses de les Ames de casa costaven diners i, tot i que no els pagava ella directament, la gestió la feia de manera totalment altruista. Per exemple, quan era presidenta va vindre el cardenal Tarancón, que no anava enlloc. Conta que el seu amic Mn. Joaquín li deia que tenia el cap de xicle o de goma perquè era molt cabuda i si volia clavar el cap per un forat insistia i ho feia. En este cas, al principi Mn. Joaquín deia que no vindria el cardenal i, efectivament, va acabar venint per insistència d’ella.

El Cardenal Tarancón va anar a donar una presentació a Nadal a la Casa Rural Sant Jaume. Van convidar a tot el poble i ens conta que va ser una xarrada molt emotiva i molt bona. Ens conta que en eixa ocasió es va quedar un poc despagada perquè Mn. Joaquín li va dir que per a ell seria un honor presentar el Cardenal i van quedar en que ell el presentaria. Abans de l’acte van pujar els tres a la tarima i va començar a parlar ella fent els agraïments de rigor; després donaria pas a Mn. Joaquín perquè presentara el cardenal, però quan va arribar el moment este s’hi va negar. Va dir que si ella l’havia convidat havia de ser ella qui el presentara, i així va ser. Ens explica que li va saber mal per Mn. Joaquín. En qualsevol cas ella tenia nocions per fer-lo i no va haver cap problema amb la presentació, però té eixa espineta clavada.

Carmen ha viscut molt les associacions. Ens conta que la gent li agrada, que li agrada xarrar i riure.

Al Centre Aragonés han arribat a ser 200 persones, moltíssimes. Ara són menys, però ha sigut una de les associacions més grans del poble. En la banda de música també hi ha molta gent i diu que li agrada molt [20 min.].

Carmen té dos fills i quatre nets: un de la seua filla i tres del seu fill. Ens conta que ara estan pensant ja en les festes perquè els agrada molt estar junts.

INICIATIVES: Banc de Sang, gimnàsia de manteniment…

Imatge de la jornada d’homenatge pel seu nomenament com a presidenta honorífica del Centre Aragonés. Imatges del reportatge “Carmen Juste Gracia, presidenta honorífica del Centro Aragonés de les Alqueries”, 30/04/2008 | Vanessa Ortells, elperiodic.com.

Ens conta que a les Alqueries no hi havia gestió del Banc de Sang i ella un dia va decidir anar-se’n a València per resoldre-ho. Allí es va identificar com a presidenta de les Ames de casa de les Alqueries i va demanar que enviaren una unitat mòbil per fer donacions. En eixe moment ella responia per 300 persones així que van enviar la unitat. Després volien que es quedara a València, a la Junta, però a ella no li venia bé i no ho va fer. Així i tot, ens conta que un dia van vindre dos metges a felicitar-la i a agrair-li-ho. Després l’Ajuntament va veure que era una qüestió que els corresponia a ells i es van fer càrrec de la gestió.

La gimnàsia de manteniment també la va promoure ella. En eixe moment estava Rosa Ros Pons de regidora [entrevistada per a lesAlqueriespèdia] i li va insistir en què es féra. Hui encara es manté. A més ens explica que sempre s’ha portat molt bé amb tots, independentment del partit polític, i que sempre han tractat molt bé a les Ames de casa. Ens conta que va demanar un quartet per a l’associació a [José] Bodí, que estava en eixe moment a l’alcaldia, i que ell li va contestar que sempre estava demanant coses (conta entre risses), però al final els ho va aconseguir. Amb Consuelo [Sanz] com a alcaldessa també ha estat sempre molt a gust. Explica que en les festes no els ha fallat mai i que puja a cantar l’himne com si fóra una maña. En general està molt contenta en este sentit i se sent molt ben tractada. De fet, quan es va fer la Casa de la Música va ser ella qui va posar la primera pedra. Afegim dos imatges de El periòdic, que acompanyen una entrevista a Carmen per l’homenatge que li van organitzar i del que parla més endavant. En la primera es veu a Carmen col·locan eixa primera pedra [25 min.]. Per a ella eixos gests de reconeixement perduren i per això n’està molt agraïda. Ens conta també que quan es va muntar la Gala de cultura i esportsla van convidar perquè els ajudara a triar la gent. Ens diu que la primera cosa en què va pensar va ser en el seu amic Antonio Marco [també entrevistat]. Fa temps li van fer un homenatge sorpresa i ens conta com va ser [l’entrevista a Carmen en relació a eixe dia pot llegir-se en l’enllaç que hem compartit abans]:

Reconeixement a Carmen Juste entregat en el seu nomenament com a presidenta honorífica del Centre Aragonés de les Alqueries. 21 d’octubre de 2007.

El 21 d’octubre de 2007 van anar a la plaça a veure las Jotasi ella sense sospitar res, va seure entre el públic. De sobte la van cridar perquè pujara a l’escenari i aleshores va comprendre que li estaven fent un homenatge. Consuelo Sanz va pujar amb el panell ceràmic que pot veure’s a la imatge, amb una dedicatòria seua. La Junta del Centre Aragonés la va fer presidenta honorífica i va ser un dia molt emocionant. Carmen ens conta que quan baixava l’escala tenia d’un costat als de PP i de l’altre als del PSOE, tots donant-li la mà. Per a ella va ser com xafar la catifaroja,i es preguntava què havia fet per merèixer eixe homenatge. Pensa que si l’hagueren avisat s’hauria preparat, però bé, un xic que havien portat de Saragossa li va dir que no li feia falta preparar-se res i que simplement agarrara el micro i parlara, insistint amb un “te sobran tablas”que Carmen recorda amb afecte. Tot això li recorda la bona relació amb Consuelo. No coneix tant l’alcaldessa actual, però amb Consuelo ha tingut molta relació i sempre s’ha volcat amb el Centre Aragonés.

Carmen insisteix que la volen molt al poble, però també que ella els vol molt a ells. Diu que moltes de les coses que ha fet pel poble eren obligacions seues perquè estava com a representant de col·lectius, però que algunes d’elles han agradat molt (com allò de la unitat mòbil per donar sang) i que han sigut molt agraïts.

DONACIÓ DE SANG

La donació de la que parlàvem abans es va fer a la plaça de l’Ajuntament. Ens conta que van demanar en un bar proper els entrepans i les coca-coles que donen després de les donacions (pagats per la unitat mòbil que va vindre). Carmen va pujar la primera i resulta que no va poder donar perquè tenia arítmia [30 min.]. Això va ser mala sort i li va fer llàstima, però de tota manera va ser un èxit absolut. A més, arran d’eixa analítica algunes persones van rebre cartes de Sanitat perquè anaren al metge a fer-se proves i els va servir per posar-se en tractament.

LA SEGREGACIÓ

Carmen explica que ella volia la Segregació (1985) i ens parla del paper d’Amparo Vicent en ella. Diu que en l’àudio de l’Himne a Alqueries que va fer Amparo se l’escolta a ella més que a ningú perquè Amparo li va posar la gravadora davant. Va viure eixe període amb molta intensitat. Resulta que el seu sogre i el seu grup van ser els que van fer el primer intent fallit de Segregació en els anys 50, pensa que ell ho va presentar com a Cap de Falange o d’algun grup similar. Ens conta que té tota la documentació guardada. Este vincle familiar va ser un motiu més que va provocar que ella fera pressió en favor de la Segregació. Així i tot, pensa que la Segregació no els afavoria en absolut perquè, per exemple, els mitjans que necessitaven per anar als comerços ja els posava Borriana, que tenia una línia d’autobusos que connectava amb les Alqueries. Els seus fills van estudiar als Salesians… de manera que amb Vila-real no tenien cap vincle. Ens conta una anècdota sobre la Segregació a la seua família:

A la seua filla anaven a traure-la un any de festera de Vila-real i ella va dir que no; en primer lloc perquè se n’anava a la universitat, i en segon perquè volia ser festera de les Alqueries, no de Vila-real; i així ho va dir quan ho va rebutjar. Finalment ho va ser després de la Segregació. Els anys al voltant de la Segregació van ser molt intensos i Carmen diu que li feia por que es pegaren al carrer perquè hi havia molta tensió. Així i tot, pensa que no tenien cap vincle amb Vila-real i, precisament per això era necessari donar el pas: no aportaven res i només servien per quedar-se els diners de la contribució.

CANVIS AL POBLE

Per a Carmen ara la gent és molt senyora i s’ha modernitzat molt. Ens conta que quan ella va arribar anaven molt amb espardenyetes i amb davantals molt bonics, però se sorprenien si algú anava molt arreglat. Diu que la gent solia pensar que anava de boda perquè ella sempre ha sigut molt coqueta. Explica també que ha donat un gran canvi i que ara el poble està al nivell general en tots els sentits, també en els estudis: diu que ara la gent estudia i està molt preparada [35 min.]. Li preguntem si ella venia amb altra mentalitat per haver estudiat i ens conta que en realitat el seu poble (Barrachina) no era molt diferent de les Alqueries i que la seua mentalitat es devia més a que el seu pare era molt modern. Per exemple, explica que quan tenien oportunitat de viatjar ell sempre els animava perquè volia que aprengueren. Els seus pares eren joves i no els tenien lligats sinó que intentaven que foren independents.

En conta també que després de la Segregació van vindre a buscar-la perquè es presentara per diversos partits, un d’ells Unión Valenciana. El seu marit sempre ha estat poc inclinat a la política i li va dir que no era bona idea perquè ella viu molt les coses i no podria estar tranquil·la. Després va visitar-la la presidenta de la Delegació Provincial de Castelló d’UCD o CDS (Carmen pensa que va ser la primera advocada de Castelló) amb Don José Antonio Segurado per a proposar-li que es presentara, però també els va dir que no.

Continuem parlant dels primers anys després de la Segregació i Carmen insisteix que van ser molt bonics i intensos. S’anomena a Blai de Perico i Rosa Ros Pons com a part d’eixe primer grup de govern de l’Ajuntament, també a Rosa Ros Pons i a Batiste Balaguer per la composició de l’Himne. [Tots tres han estat entrevistats per a lesAlqueriespèdia i les seues entrevistes poden consultar-se clicant en el seus noms, també pot accedir-se a la documentació sobre l’Himne fent clic sobre ell].

Acabem l’entrevista amb una Carmen entusiasta que diu que sí, que han passat moltes coses en el poble i s’ha fet molt, però que encara es pot fer molt més. És bonic escoltar el testimoni d’una persona que ha dedicat tan de temps a aconseguir coses per al poble i que manté les ganes de fer i les transmet d’una manera tan vívida.


Nom/Cognom Carmen Juste Gracia
Data de naixement 1935
Títol Carmen Juste, presidenta honorífica del Centre Aragonés
Categories etnologia, immigració, religió, segregació, ames de casa, salut, dona
Data i lloc de l’entrevista Divendres 23 de novembre, casa de l’entrevistada
Equip entrevistador Nelo Vilar, Laura Yustas
Enllaç https://youtu.be/27C0_7SXsAE
Extracte https://youtu.be/w2HO1TTG9iI
PDF