Rosa Ros, professora, primera regidora de les Alqueries

Diu que és una de les primeres estudiants del poble, els seus pares tenien il·lusió que estudiara. Als 11 anyets la van enviar a Bilbao a un col·legi intern, que podien pagar. Va fer Filosofia i lletres a València i es va especialitzar en Història. Volia anar a Salamanca però no hi havia mitjans. [10 min.] Venia quan se’n pujava un tio. Va estudiar al carrer de la Nau abans que trasladaren les facultats a la avinguda Blasco Ibáñez.
Els estius els passava donant classes particulars, i només acabar es va posar a treballar per ajudar en casa. Passava hores en biblioteques, fent fitxes.
En acabar va fer algunes entrevistes i en setembre va començar a treballar al Centre en què ha passat més de quaranta anys. De vegades ha lamentat no haver fet unes oposicions per tindre més seguretat, però vist des de hui, que ja està jubilada, veu que ha estat molt a gust, i ha sigut en un centre concertat religiós. De fet els últims anys s’ho van deixar les monges i pensa que va anar a pitjor.
Mentrestant ella ha viscut sempre a les Alqueries, no ha sentit la necessitat de fugir del poble, potser perquè era un altre moment i hi havia menys opcions. Té un nebot a Mèxic i [15 min.] una a Barcelona, perà abans no tenien estes facilitats. Lamenta no saber idiomes més enllà de poder llegir en francès. Aleshores no es practicava com ara. A canvi va treballar enseguida, ha estat molt a gust i ha tingut molt d’afecte dels seus alumnes. Quan notava el seu interès en allò que deia es creixia. Va passar de donar història a llengua i literatura perquè una directora li ho va canviar al no poder explicar les oracions compostes…
Passem a parlar del seu paper en l’Associació de Veïns prèvia a la Segregació. Ella va estar en la Comissió de Cultura; des d’ahí van aconseguir que es fera un himne, tenien grup de teatre, van eixir a fer fotos de tots els pobles de la província i les van exposar… Era apassionant. Ho recorda amb molta alegria; es reunien després de sopar, després del treball.
Rosa és coautora de l’Himne a les Alqueries, amb Batiste Balaguer. Ens diu que ella té les seues poesies que no ha llegit ningú, que pertanyen a la seua vida íntima, i que no vol compartir. Quan es va fer la convocatòria per fer l’Himne en va fer unes quantes i en va presentar una. Després, des de la Comissió de Cultura van estar buscant qui li posara música, van contactar amb la dona de Rafael Trabucchelli, [20 min.] que era de les Alqueries, i li ho va demanar al seu marit, que va acceptar. Tant ella com Batiste i Trabucchelli tenen un contracte amb Hispavox, amb totes les condicions estipulades. Trabucchelli era director artístic i fundador d’Hispovox, que portava a Miguel Ríos, Raphael, Mari Trini… Cap dels himnes fets en aquells primers anys de democràcia té un compositor com ell. A l’aniversari de la Mare de Déu dels Dolors també va fer un poema i la van distingir. La seua vocació frustrada és la d’escriptora.
Rosa va anar a l’escola de la Plaça, on està la biblioteca, en temps on estaven separats xics i xiques. Les classes agrupaven xiquetes de distintes edats, ella hi va anar fins als 11 anys. A les xiquetes les treien prompte d’escola per anar a treballar, perquè no era obligatori. Es diu molt orgullosa dels professors que ha tingut, començant pels mestres de la seua infància. Ens anomena a Doña Dorotea, que li agradava molt i amb qui va avançar molt. Ens conta una anècdota de Doña Dorotea posant-li problemes “de quinze operacions”, i que a ella només li n’eixien 14… A l’aula, mesclant xiquetes de distintes edats, podien ser 45 persones, per exemple. La mestra venia de Vila-real cada dia. [25 min.] Després va anar a fer primer de batxiller a Bilbao i després al Col·legi Menor de Castelló va fer fins a cinquè de batxiller. Al Col·legi menor menjaven, dormien i anaven a estudiar a l’institut Francisco Ribalta. A continuació d’això van construir l’institut de Vila-real i ahí va fer 6é i el preuniversitari, i a continuació el cinc anys d’universitat. Recorda l’escola digna, i li agraeix que gràcies a això va estudiar; en aquell moment no eren conscients de si faltaven mitjans o no, potser no era un ensenyament molt sofisticat o atent a les diferències però estava bé. Ens conta que ella ha tingut fins a 53 alumnes en un aula i que posava activitats de recuperació als més endarrerits, reforçava als més llargs… Això quan era xiqueta no es feia.
La sensació de discriminació ens l’explica dient que si s’havia de fer una infraestructura es feia al centre de Vila-real. Era de llei que un dia este apèndix s’haguera de separar, per això ací anaven tots a una. Ens comenta també que als alquerieros, quan anaven a pagar la contribució, els posaven a la cua dels forasters.
Parlem de l’alt associacionisme del poble; [30 min.] es van associar per dur l’aigua potable, es van fer el cementeri, motors de reg, caixa rural… Sobre la Caixa Rural fem menció a l’entrevista a Vicent Ros, tio d’ella, que també va estar a la Comissió de Cultura.