| Nom/Cognom | Josep Llop Ros, Vicenta Molés Vilar |
| Data de naixement | Anys 30 |
| Títol | Josep i Vicenta, una família de mestres. |
| Data i lloc de l’entrevista | Dissabte 16 de setembre de 2017, casa dels entrevistats |
| Entrevistador | Nelo Vilar, Cyrille Larpenteur (Heterotopia CEAP), Rafael Marco Molés |
| Link | https://youtu.be/Z3z_OlaTA-8 |
| Extracte | 00:00 – 3:10 (sobre el salvament d’objectes sagrats a la Guerra civil) |
Sinopsi
Josep i Vicenta ens parlen de la Guerra, en concret de l’episodi de la salvació dels cabets de la Mare de Déu i la Custòdia de l’església, i després d’una vida en comú en què ell era mestre en diferents escoles i ella es feia càrrec de la casa, de vells i xiquets.
Resum / Transcripció:
Home i dona ens conten la història de les imatges construïdes a partir dels cabets rescatats ens les primeres setmanes de la Guerra civil, de la Mare de Déu del Niño Perdido i el Jesuset. Ho van fer a Castelló la mare de Mn. Salvador i la seua germana. L’abuela Vicenteta i el tio Pau van tallar el cap i les manetes. Els Paus organitzaven també la festa de Sant Antoni, encomanaven els rotllos, etc.
Pareix ser que el responsable del salvament de les imatges va ser el tio Ochando, que era cap del Comité local; ell va ser també qui va guardar la Custòdia. Diuen que per por, en aquells anys convulsos, no va renunciar al seu càrrec, però que no estava d’acord amb els excessos revolucionaris. La custòdia la van amagar dins d’un sac de cebes per dur-li-la a una tercera persona. Parlen de la crueltat de les guerres civils, en què la gent es coneix. Tot i això, la Guerra és història d’Espanya, que algun dia s’estudiarà desapassionadament a les escoles. Josep demana respecte entre faccions i partits polítics.
[5 min.] Sobre la postguerra, recorden que amb un milió de morts, la fam, la guerra mundial i la impossibilitat d’enviar taronges a l’estranger, es va passar molt malament.
Josep ens conta com van estar el seus estudis. Va començar a l’escola de la Palmera, va acabar l’ensenyament primari al col·legi de Carmelites de Borriana, va estudiar el batxillerat elemental a l’acadèmia Minerva, on va estudiar els quatre cursos. Anava i venia a diari en bicicleta. Després va estudiar a Castelló els tres anys de magisteri i es va preparar oposicions.
Va treballar com a interí a Vinaròs, Campos de Arenoso, Pobla Tornesa, Vila-real i Alqueries, i en propietat provisional a Mascarell. Quan van eixir places va fer concurs de trasllat i va estar en propietat a Vistabella, a Vilafamés i durant deu anys a Betxí. Quan els fills van tindre edat d’estudiar es van plantejar que no anaren fora, de manera que van passar per Vila-real i van acabar a Castelló, on podien estudiar tots. [10 min.] Els fills van estudiar tots: el primer Física i Química, i poc després Informàtica. El segon és professor de Religió; va estudiar Filosofia i Lletres i després va decidir ingressar en el Seminari. En un moment determinat es va cansar i se’n va eixir, tot i que van intentar retindre’l i havia cridat l’atenció del bisbe, Mn. Josep Maria Cases. Els altres dos fills es van llicenciar en Ciències Naturals, però un es va orientar a professor del Patronat Municipal d’Esports de Castelló, i el darrer treballa a la Biblioteca de la Universitat Jaume I. Vicenta ens conta que com era dona no la van deixar estudiar ni tampoc ha treballat en altra cosa que en la pròpia casa. De tota manera ha cuidat vells i va criar quatre fills. La seua sogra va morir quan li faltaven quatre dies per complir 104 anys (per la qual cosa Josep espera fer-ho també molt llarg). Després de tota una vida dedicada als demés, com no ha cotitzat no cobra. La seua situació econòmica mai no ha sigut d’excessos. [15 min.] Josep ens recorda allò de “passar més fam que un mestre d’escola”. La situació va empitjorar quan, a Castelló estant, van prohibir fer repàs cobrat a les escoles. El sou d’un mestre donava per passar el mes justet, i del repàs es treia una ajuda. En alguns pobles la casa els la donava l’Ajuntament. A Betxí, per exemple, on van estar molt a gust. Eren apartaments de l’Obra Sindical 18 de julio”, que es sol·licitaven per a gent sense habitatge. A Betxí es van trobar que l’ama del pis el tenia buit però no volia llogar-lo; l’Ajuntament es va posar en el seu lloc i li va dir que les cases subvencionades s’havien d’habitar, i els la va llogar. Després l’Ajuntament faria habitatges per mestres. A Castelló ja no els donaven casa. Mentre estaven a Betxí xics i xiques, mestres homes i dones estaven separats; a Castelló això es va acabar i els grups eren mixtes. Durant els anys de més mobilitat la família no tenia cotxe. Quan estaven a Betxí es van traure el carnet els dos. Ara ja no el gasten, el tenen en una plaça de garaig llogada i l’utilitzen els fills. Estius i caps de setmana els passen a les Alqueries, [20 min.] i sovint Vicenta cuina per a fills, netes i nets. Al seu poble Josep es va criar a l’anomenat Forn de Llop, el forn de pa del seu avi. Només un fill va voler seguir l’ofici, el tio Santiago, que era corredor de bicicletes i que en la Guerra va passar de Nules a les Alqueries i es va posar a treballar al forn. Josep ens conta que durant totes estes peripècies, fa 30 anys que és trasplantat renal, abans va anar cinc anys a diàlisi. No sap de qui és, en els documents només posava “Injerto de cadàver”. Dijous 29 de gener de 1987 van telefonar a casa des de Barcelona i Vicenta li va trucar a l’escola a l’hora del recreo. Tota la família se’n van anar a Barcelona i eixe dia mateix de vesprada li van fer la intervenció. Està molt bé de salut, es cuida però se’l veu animós i saludable. Ens resulten una parella entranyable i molt ben avinguda, modèlica, que ha tingut una vida humil i responsable. Ens quedem amb ganes de seguir xerrant amb ells; potser en una propera vegada..







Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!