Josep Llop i Vicenta Molés, una família de mestres

Va treballar com a interí a Vinaròs, Campos de Arenoso, Pobla Tornesa, Vila-real i Alqueries, i en propietat provisional a Mascarell. Quan van eixir places va fer concurs de trasllat i va estar en propietat a Vistabella, a Vilafamés i durant deu anys a Betxí. Quan els fills van tindre edat d’estudiar es van plantejar que no anaren fora, de manera que van passar per Vila-real i van acabar a Castelló, on podien estudiar tots.

[10 min.] Els fills van estudiar tots: el primer Física i Química, i poc després Informàtica. El segon és professor de Religió; va estudiar Filosofia i Lletres i després va decidir ingressar en el Seminari. En un moment determinat es va cansar i se’n va eixir, tot i que van intentar retindre’l i havia cridat l’atenció del bisbe, Mn. Josep Maria Cases. Els altres dos fills es van llicenciar en Ciències Naturals, però un es va orientar a professor del Patronat Municipal d’Esports de Castelló, i el darrer treballa a la Biblioteca de la Universitat Jaume I.

Vicenta ens conta que com era dona no la van deixar estudiar ni tampoc ha treballat en altra cosa que en la pròpia casa. De tota manera ha cuidat vells i va criar quatre fills. La seua sogra va morir quan li faltaven quatre dies per complir 104 anys (per la qual cosa Josep espera fer-ho també molt llarg). Després de tota una vida dedicada als demés, com no ha cotitzat no cobra.

La seua situació econòmica mai no ha sigut d’excessos. [15 min.] Josep ens recorda allò de “passar més fam que un mestre d’escola”. La situació va empitjorar quan, a Castelló estant, van prohibir fer repàs cobrat a les escoles. El sou d’un mestre donava per passar el mes justet, i del repàs es treia una ajuda.

En alguns pobles la casa els la donava l’Ajuntament. A Betxí, per exemple, on van estar molt a gust. Eren apartaments de l’Obra Sindical 18 de julio”, que es sol·licitaven per a gent sense habitatge. A Betxí es van trobar que l’ama del pis el tenia buit però no volia llogar-lo; l’Ajuntament es va posar en el seu lloc i li va dir que les cases subvencionades s’havien d’habitar, i els la va llogar. Després l’Ajuntament faria habitatges per mestres. A Castelló ja no els donaven casa. Mentre estaven a Betxí xics i xiques, mestres homes i dones estaven separats; a Castelló això es va acabar i els grups eren mixtes.

Durant els anys de més mobilitat la família no tenia cotxe. Quan estaven a Betxí es van traure el carnet els dos. Ara ja no el gasten, el tenen en una plaça de garaig llogada i l’utilitzen els fills.

Estius i caps de setmana els passen a les Alqueries, [20 min.] i sovint Vicenta cuina per a fills, netes i nets.

Al seu poble Josep es va criar a l’anomenat Forn de Llop, el forn de pa del seu avi. Només un fill va voler seguir l’ofici, el tio Santiago, que era corredor de bicicletes i que en la Guerra va passar de Nules a les Alqueries i es va posar a treballar al forn.

Josep ens conta que durant totes estes peripècies, fa 30 anys que és trasplantat renal, abans va anar cinc anys a diàlisi. No sap de qui és, en els documents només posava “Injerto de cadàver”. Dijous 29 de gener de 1987 van telefonar a casa des de Barcelona i Vicenta li va trucar a l’escola a l’hora del recreo. Tota la família se’n van anar a Barcelona i eixe dia mateix de vesprada li van fer la intervenció. Està molt bé de salut, es cuida però se’l veu animós i saludable.

Ens resulten una parella entranyable i molt ben avinguda, modèlica, que ha tingut una vida humil i responsable. Ens quedem amb ganes de seguir xerrant amb ells; potser en una propera vegada..