Eloísa Molés García, neta de doña Paca Gayón Carbonell i don Juan García Pons, mestres en les Alqueries entre el segle XIX i el segle XX, ens deixa un paquet de fotografies del primer terç del segle XX, algunes d’elles totalment històriques en la seua modèstia.

Don Juan García Pons i Doña Paca Gayón Carbonell, mestres de les Alqueries a principis del segle XX.

Doña Paca era de Cullera, i don Juan de Llombai. Ella, una germana i un altre germà es van quedar molt prompte orfes de pare i mare, i van anar a una beneficència. Allí va tindre oportunitat d’estudiar magisteri i va tindre distintes destinacions, entre altres Nules i finalment les Alqueries. La seua germana tenia algun tipus de diversitat intel·lectual i Paca se’n va fer càrrec tota la vida.

Per la seua part, en la família de don Juan eren molts germans, i ell va decidir anar-se’n a estudiar magisteri a Barcelona. Eloísa conserva en la seua preciosa casa modernista alguns mobles de l’època que don Juan va comprar de segona mà en Barcelona. Allà treballava i estudiava; va acabar magisteri i va vindre a treballar de mestre a Nules i potser a alguna altra destinació que la família desconeix. A Nules va conèixer a la que seria la seua dona, i per fi va fer cap a les Alqueries. Eloísa pensa que va ser una persona molt decidida per anar-se’n a Barcelona a treballar i estudiar en aquells anys.

Paca i Juan van tindre tres fills que apareixen en les fotos: Juan, María (mare d’Eloísa) i Conchita, que es va casar amb un mestre de Vila-real i van passar la seua vida en Rótova. No podem resistir-nos a transcriure el relat d’Eloísa de l’evacuació de la família fins a Rótova:

Conchita es va casar i vivia en Rótova; es va casar amb un mestre que era de Vila-real i se’n van anar de mestres a Rótova. I mosatros quan vam evacuar -que entonces se va evacuar ací, t’ho hauran contat; jo era recién nascuda-, pues se’n van anar evacuats allí, en Rótova que tenia la germana. Amb quatre xiquetes, dos aueles -m’auela cega, m’auela es va quedar cega al final, la mestra-; m’auela cega, l’atra tia que no estava molt centrà, a peu hasta València amb un carro i un burro [risses]. A l’auela la duien dalt del carro -i a mi al millor tamé, que al millor me tenen que [inintel·ligible]-, i els atres a peu, darrere hasta que van arribar a València. El meu cosí Enrique que tamé anava diu: “Un soldat mos va donar sabates”. Es veu que van passar per Vall d’Uixó que estava la fàbrica, i dic: “Sabates de soldat poc valdrien. —Diu: No, que les vam agarrar de la fàbrica” [risses]. Recuerdos que tens de… “Un soldat mos va donar sabates”. Vorien tants xiquets i què dirien: “Pobres xiquets”. Entonces se va patir; els hòmens al front, i les dones evacuades amb els xiquets.

La casa modernista d’Eloísa i Pepe Borràs, el seu marit, es va construir cap a 1929 (segons informació cadastral) quan es van casar els pares d’ella. Les fotos que veiem de María, sa mare, es farien com a mínim 15 anys abans, això ens ajuda a datar-les cap a 1914 aproximadament.

Doña Paca i don Juan vivien a la plaça, vora el passatge de la Mare de Déu de Gràcia; ahí vivien i ahí feien escola. El seu fill major, Juan, va treballar en Telégrafos; primer va estar molts anys destinat en València i després va vindre a Borriana, on es va jubilar.

Les fotos són molt antigues, bona part d’elles han superat el centenar d’anys, i els models han anat sent tragats per l’oblit. Tanmateix, Eloísa encara en reconeix a molts, perquè són familiars o perquè li ho sentia contar a sa mare. Recuperar de l’anonimat a estes persones, posar-los nom i una identitat amb una història és un miracle que li hem d’agrair. Després de passar una vesprada amb Eloísa i Pepe, i conèixer a una filla i a una neta, estem segur que doña Paca i don Juan estarien ben orgullosos dels seus descendents.

5 fotos escolars de doña Paca i 2 fotos escolars de don Juan

Estes són la joia major de la col·lecció: fotos de l’escola de la primera dècada del segle XX, ja fa més de 100 anys. Els xiquets que posen tímidament per a la càmera (potser per algun fotògraf de Borriana) se’ns han desconegut en gran part, i els seus descendents ja aniran per la tercera o la quarta generació.

Doña Paca feia escola a les xiques i don Juan als xics. Exceptuant la primera, totes les fotos estan fetes al mateix lloc, darrere es veuen les reixes de la casa a diferents altures i els murs basts, sense emblanquinar. No sabem en quina façana de la casa es farien les fotos, de fet, en l’única fotografia de la plaça que conservem a lesAlqueriespèdia -una panoràmica de la nevada del 46 que va fer Batiste Soriano- no hi ha rastre de les portes, finestres, parres o arbres que s’hi veuen en estes fotos escolars. Potser perquè en les dècades de distància entre les imatges es va construir l’escola pública d’enfront, on hui es troba el local de l’Associació de Jubilats i Pensionistes i la Biblioteca Municipal.

Les fotos són de dos o més anys diferents, i en cada any hi ha diferents grups de xiquetes. Pareix que hi havia més fotos de grups d’escolars: algunes s’han extraviat i altres s’han desaparegut en algun préstec, però també hi ha famílies que conserven les fotos dels seus ascendents: poc a poc anirem localitzant-les i afegint-les a esta col·lecció.

1.- Doña Paca. 2.- María, mare d’Eloísa, que en esta foto és molt xicoteta; està molt graciosa amb el seu flequillet, vestida de negre. 3.- Conchita, germaneta de l’anterior (i tia d’Eloísa), rosseta i també de negre, com la mare i la germana: possiblement durien dol d’algun parent. 4.- Conxa, sogra de la germana d’Eloísa. 5.- Una altra María. 6.- Asunción. I 7.- Gracieta, la mare de Pepe.

71 xiquetes, doña Paca i un home desconegut. Esta imatge i la següent pareixen estar fetes amb poc de temps de diferència. També pareixen estar fetes en un lloc distint a les altres cinc: a més de les portes i la finestra, veiem la paret lluïda i emblanquinada. Doña Paca està al mig, vestida de negre, amb la cara esgarrada. Darrere hi ha una nota d’algun familiar: “Ella misma se quitó la cara porque decía que no salía bien en las fotos”; una data: 1900, i els cognoms dels nets dels mestres “Molés García”. Les dates que apareixen escrites darrere de les fotos no són precises.

**********

1.- Doña Paca. 2.- María, mare d’Eloísa, vestida de negre. 3.- Conchita, de negre davant de la mestra (mare i filles continuen de dol). 4.- Encarnación. 5.- Gracieta, futura sogra d’Eloísa, mare de Pepe. 6.- També de negre, María, que vivia davant de la casa d’Eloísa. 7.- María, tia de Pepe, també de negre (en canvi la seua germana va de blanc). 8.- Dolores.

39 xiquetes, doña Paca i una xica que aguaita per l’esquerra de la foto darrere del teló del fotògraf. Com es veu, el paspartú és el mateix en esta imatge i en l’anterior; podrien estar fetes en el mateix any. Pels vestits que porten i pels pentinats de “tufera” podria tractar-se de la primera dècada del segle XX.

**********

1.- Doña Paca. 2.- La tia Dorotea, fent calça, que vivia en el mateix carrer i tenia molta relació amb els mestres. 3.- María, mare d’Eloísa. 4.- Conchita, germana de l’anterior, rosseta amb llacet al cabell. 5.- Rosarito, la tia de Pepe (germana de sa mare), vestida de negre i amb medalleta. 6.- Filomena, la que seria dona de Juan, el tio d’Eloísa al que veurem un poc més avant. 7.- Josefina, germana de Rosarito. 8.- Doloretes, també de negre (mare de Vicente Ros, a la vora de la mare d’Eloísa, de qui era molt amiga). I 9.- Concha, mare d’un cunyat d’Eloísa.

Ja coneixíem esta imatge de la col·lecció de Rafa Marco, d’on utilitzem esta informació: És una imatge de al voltant de 1905 (o potser un poquet més tard) en què comptem 103 xiquetes. Sobre l’escola sabem que els xiquets ocupaven la planta baixa i les xiquetes el primer pis; elles estudiaven de lletra de matí i de vesprada feien costura. En aquell moment s’ajuntaven en una mateixa classe les xiquetes de diferents edats; per a les fotos les menudes es posaven davant i les majors darrere (estan pujades sobre banquets i pupitres, com es pot veure en altres fotos més avant). La parra, preciosa, recorre tota la façana, i dalt de tot, pujat a la reixa, hi ha un únic xiquet infiltrat. Entre les alumnes imaginem a algunes de les cinc germanes Peregrines, quatre de les quals van morir l’any 1918 per la cucaratxa (l’anomenada “grip espanyola”, una de les pitjors pandèmies de la història, amb 50 milions de morts en tot el món, que a la província de Castelló va començar a les Alqueries).

Segurament les avisarien que anaven a fer-se una foto a l’escola, perquè les xiquetes van totes molt arreglades: veiem medalles, llaços, els monyets molt ben replegats, ratlles molt ben partides i roba de mudar. En aquell temps encara s’estilaven les tuferes: pentinats amb volum com el que pareix dur la tia Dorotea i que apareixia sovint en les fotos anteriors. Quant a la vestimenta, veiem moltes xiquetes vestides de negre i potser de gris, és a dir, de dol i mig dol. Un dels inconvenients de mudar-se serien els carrers de terra, i el fang quan plouria. També és possible que moltes xiquetes no anaren a escola habitualment, ocupades com estarien ajudant a les mares o fent-se càrrec dels seus germanets. Algunes tornaven a casa per a fer alguna faena durant el temps del recreo. Solia passar que hi haguera xiquetes o xiquets que anaren a escola només per a fer-se estes fotos.

**********

18 joves. 1.- Doña Paca. 2.- Conchita (recordem: filla de la mestra i tia d’Eloísa, que, amb la seua germana, apareix en totes les fotos). 3.- Vestida de negre amb una medalleta al coll és Gracieta ‘la Capella’, la mare de Pepe (el marit d’Eloísa). 4.- María, la mare d’Eloísa (filla de la mestra i de Conchita). 5.- Amb toca negra, Rosita. 6.- Esta xica desconeguda pareix un poc més major i apareix de nou en la foto següent: potser fóra mestra també.

**********

24 xiquetes, doña Paca i una desconeguda. 1.- Doña Paca. 2.- María, mare d’Eloísa. 3.- Conchita, filla i germana respectivament de les dos anteriors. 4.- Rosarito, tia de Pepe. 5.- Josefina, germana de Rosarito (també les hem vist abans). 6.- La xica d’abans, de què dèiem que podria ser mestra a les Alqueries. La mestra i les dos filles van vestides igual que en la foto anterior, potser fóra el mateix dia, però la resta de xiquetes no són les mateixes, de fet les de la foto anterior pareixen majors que estes. La presumpta mestra desconeguda també pareix vestida igual.

El com s’organitzaven estos grups és un xicotet misteri, perquè s’hi veu xiquetes de molt diferents edats.

**********

21 xiquets i Don Juan García Pons, el mestre, marit de Doña Paca i avi d’Eloísa. Només reconeixem a Juan, el xiquet més alt del grup, fill major del mestre i tio d’Eloísa. Va nàixer entre 1898 i 1900; la data de la foto deu ser entre 1910 i 1914. Son pare no tindria més de 50 anys, i en canvi es veu un home major. Darrere tenen la parra amb fulla, estarien a final o a principi de curs.

Pare i fill van vestits pràcticament iguals, amb vestit jaqueta i armilla negres, molt elegants i a la vegada molt distints a la resta de xiquets. Entre els alumnes, els més majors porten brusa negra i els més joves bruses claretes, camises o algun ‘bavero’. I pantaló curt i moltes espardenyes de veta. També van tots amb el botó o mançaneta passat fins al coll, a la moda d’aquell moment.

Ací es veu bé la tramoia de la foto, amb els tres nivells de banquets per a que es puga veure fins a més de cent xiquetes o xiquets. És més, la taula pareix que tinga un calaix en tot el seu llarg.

**********

56 xiquets i don Juan, amb el seu fill traent-li més d’un cap a la resta de companys. Un banquet llarguíssim agarrat a una taula, potser eren els pupitres que utilitzaven, que els traurien per retratar-se. El model del paspartú es repeteix en estes dos imatges i en una de les del grup de xiquetes, és possible que es feren el mateix any.

**********

Maria, la mare d’Eloísa, de joveneta (potser amb 14 ó 15 anys). Una fotografia extraordinàriament il·luminada. Ens torna a meravellar la perícia d’aquelles modistes de poble, capaces de tanta elegància i originalitat, que no repetien un vestit. El sillonet art déco i el finestral molt treballat que està pintat darrere, ens transporten a un món de luxe i fantasia.

**********

De nou María, mare d’Eloísa, i el seu marit en una foto de bodes, en 1928. Ens conta Eloísa que esta foto no va agradar a sa mare, que sentia que el tocat que es va posar la feia parèixer “una mora”. És una foto molt bonica amb una composició clàssica: l’home assegut en senyal d’estatus per damunt de la dona, el vestit blanc d’ella amb el ramell, i darrere un teló que mostra un jardí frondós. És foto de Camilleri, de Castelló.

**********

María, mare d’una amiga d’Eloísa, de comunió. De nou és foto de Manuel Navarro, de Borriana, i no hi ha dubte de l’època en què es va realitzar: mobiliari art déco i fons figuratiu mostrant un interior elegant o un jardí.

**********

Retrat de xiquet realitzada per Salvador Pascual Boldún, que tenia el seu estudi a València. Boldún va estar actiu en les dècades dels anys 20 a 40. En este cas, l’escenografia és geomètrica i incorpora un joguet: un gosset amb rodetes…

**********

Boda d’un tio d’Eloísa amb una germana de Manuel Usó, un altre comerciant local. La xiqueta és una germaneta d’Eloísa, que portava la cua de la nóvia. La foto serà de mitjans dels anys 30.

**********

1.- Angelín, dona de García Ballester. 2.- La germana de Pepe (Gracieta?). 3.- Maruja. 4.- La mare de Pilar la de la Caixa. 5.- Una altra Maruja. 6.- Pilar. 7.- La germana de Mn. Juan, que va viure amb ell fins que es va casar i se’n va anar a viure a Castelló. 8.- I Amparito.

Esta és la imatge més recent de la col·lecció, suposem que de principis dels anys 50: Veiem un grup de xiques acuradament disfressades per participar en una obra de teatre, potser de temàtica bíblica. Ja vam dedicar una publicació al teatre popular a les Alqueries a propòsit de la Col·lecció d’obretes de teatre de Batiste Soriano. Es troben en Villa Delfina, el preciós xalet amb jardí que es troba al cantó entre el carrer Travessa i Jaime Chicharro. Tant els vestits com tots els complements es veuen molt sofisticats, la qual cosa demostra el nivell que tenia el teatre local en aquells anys.

**********

El pare de Pepe, el tio “Francisquet de Borràs”. És una foto de Rafael Escrig, un excel·lent fotògraf vilaveller establit en Nules des de la immediata postguerra. Francisco va ser un dels membres fundadors de Caixalqueries en 1910. En este cas veiem que al retrat de cara s’ha afegit un bust dibuixat

**********

Gracieta ‘la Capella’ (dona de l’anterior), mare i filla —a les dos els deien igual—, i mare i germana respectivament de Pepe, marit d’Eloísa. A Gracieta mare l’hem vist retratada en algunes fotos escolars. Gracieta jr. faria 98 anys en 2020, això vol dir que la foto estaria feta a principis de la dècada de 1920. Veiem la tauleta art déco i el teló en què veiem pintat un fons palatí i enjardinat. Van vestides molt elegants, potser la roba l’encomanaven fora o la feia alguna modista virtuosa de les Alqueries. Foto M. Navarro, Borriana.

**********

Gracieta, la germana major de les xiquetes, vestida de pastoreta. Amb ella s’inicia una sèrie de fotografies en què ixen les tres germanes i el germà major de Pepe disfressats amb robes a mida molt gracioses i amb calcer i complements sempre diferents. Veiem que porta fins i tot un anell.

Estan a Carcaixent, on el pare de Pepe era comerciant de taronja i es va instal·lar la família; els fills estaven interns en un col·legi. Pepe ens conta que son pare treballava per a Holanda, i que la Guerra Civil i la Guerra Mundial posteriors van interrompre el comerç. No seria fins a 1948 quan es va recuperar.

El fotògraf incorpora un segell de pressió a les seues fotos: “Foto Prats, Carcagente”, que és l’autor de les següents fotos d’estudi pintades a mà amb anilines. Després vindria la guerra, la família va deixar d’anar a Carcaixent i es van acabar les fotos.

**********

Gracieta, ací més major que en la foto d’abans, i el germà major de Pepe, vestits de pastorets. En les pròximes fotos veurem sovint este escenari, que barreja elements arquitectònics (escalons coberts de catifa ajustada amb varilles, i passamans de fusta molt treballat) i un teló a joc que mostra un interior palatí: grans finestrals, columnes, arcades, plantes o jardins, etc. Gracieta torna a portar anell i no pareix que siga el mateix model.

**********

Lolita, la següent germana, amb un look refinat que encaixaria perfectament en qualsevol pel·lícula de Hollywood.

**********

Fina, germana de Pepe. En la foto veiem de nou les constants d’este tipus de foto d’estudi: mobiliari art déco a la moda, fondos pintats i models molt elegants i pentinats. Està positivada sobre un paper molt rígid; imprès al darrere, de nou: “Estudio Fotográfico Prats, Carcagente”.

Fina i Lolita es van fer monges; en el moment de fer esta publicació Lolita encara viu i és monja a les Dominiques de Borriana —prop de casa.

**********

Gracieta molt elegant amb guants, vel i banda creuada, una referència a alguna solemnitat religiosa. De nou la veiem amb anell i arracades, possiblement el mateix que en la última foto.

**********

Gracieta. S’aprecia la sofisticació cosmopolita d’una època que es modernitzava acceleradament i que s’exhibia als estudis del fotògrafs. En este cas amb més joies: arracades, polsera, anells en les dos mans.

**********

El germà de Pepe amb capot militar. Primera vegada amb un anell molt semblant al que du Gracieta en altra foto.

**********

Gracieta de nou amb una banda amb el rètol “Premio de honor”. La sessió de fotos amb diferents vestits seria molt divertida, i suficientment sofisticada com per a merèixer tanta coloració. Esta foto ens permet veure el teló del fotògraf sense els escalons reals, és a dir, ací estan només pintats i veiem una altra part de la pintura lateral, que representa una mena de tapís on s’hi veu un jardí. Un quadre dins del quadre.

Després de la guerra va decaure la fotografia d’estudi, va anar democratitzant-se l’accés a la fotografia i es va generalitzar en l’exterior.

*

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *