Títol José María Corella Gómez, carter rural
Informants José Antonio Corella García, Vicenta Soriano Arnal
Data i lloc de l’entrevista Divendres 17 d’agost de 2018, casa dels entrevistats
Equip entrevistador Nelo Vilar, Laura Yustas (Etnopèdia)
Data d’entrada Diumenge 11 de novembre de 2018

Divendres 17 d’agost de 2018, ens reunim amb la parella formada per José Antonio Corella García, “el Cartero”, i Vicenta Soriano Arnal, a qui per proximitat conjugal també diuen “la Cartera”. Són respectivament el fill i la nora de l’últim carter rural que va tindre les Alqueries, José María Corella Gómez (Castelvispal, Terol, diumenge 2 de novembre de 1919 – les Alqueries, divendres 13 d’agost de 1999).

José María Corella Gómez, el Cartero, en una imatge de 1983.

José María Corella (apodat el Cartero com la major part de les persones que van exercir este ofici i les seues famílies), va començar a treballar de carter a Castelvispal en 1955, amb 35 anys. A les Alqueries va arribar després de guanyar la seua plaça de carter en 1961. Es va jubilar als 65 anys, és a dir, en 1984, abans que començara a funcionar l’oficina de Correus actual, i va morir en 1999, a pocs mesos de complir els 80 anys. Tenia 29 anys cotitzats com a carter entre Castelvispal i les Alqueries.

Amb l’ajuda de José Antonio i de Vicenta intentem reconstruir la singularitat de l’ofici de carter en una zona rural com les antigues Alqueries, amb un habitatge dispers i allunyat. Els Correus eren un servei fonamental, per a molta gent l’únic mitjà de comunicació a llarga distància perquè a la majoria de les cases no hi havia telèfon.

L’ofici de carter s’exercia els 365 dies de l’any: no descansaven ni diumenges ni festius. Hi havia, per exemple, la urgència dels telegrames, que era el mitjà de comunicació més ràpid i no podia parar-se. Els diumenges molta gent aprofitava per a enviar a casa els diners que es guanyaven collint taronja: en aquell moment només es podia fer per mig de girs postals. En l’altre extrem, els que rebien diners ho feien el mateix dia que els arribaven, encara que fóra el dia de Nadal.

DE CASTELVISPAL A LES ALQUERIES

El Cartero va vindre a principi dels anys 60. El seu fill José Antonio era xicotet i va haver d’esperar uns mesos per anar a escola perquè encara no tenia l’edat (aleshores s’entrava als 6 anys).

Títol José María Corella Gómez, carter rural
Informants José Antonio Corella García, Vicenta Soriano Arnal
Data i lloc de l’entrevista Divendres 17 d’agost de 2018, casa dels entrevistats
Equip entrevistador Nelo Vilar, Laura Yustas (Etnopèdia)
Data d’entrada Diumenge 11 de novembre de 2018

Dos instantànies de l’intercanvi de correu en una parada d’autobús, que es feia en terra, de forma rústica. L’autobús portava totes les saques a la banda de darrere de la baca, per facilitar l’operació, mentre alguns viatjants aprofitaven per estirar les cames. José María és el que va arromangat i vestit de negre. Estan datades el dilluns 14 d’agost de 1961, molt poquet abans que se’n baixara a les Alqueries.

Sorprén veure com ha canviat el món en els 57 anys que separen esta instantània de l’actualitat: l’itinerari del carter, les dones vestides de negre amb el mocador al cap (amb una temperatura altíssima), potser permanentment de dol; les camises de mànega llarga arromangades perquè no hi havia roba específica per a l’estiu, etc. També és un misteri saber qui pot haver fet les fotos. Eren molt pocs els particulars que tenien “maquinetes de retratar”, sovint eren els fotògrafs que itineraven entre pobles els que aprofitaven tota ocasió; en este cas, a més a més, és la vespra de la festivitat de la Mare de Déu d’Agost, que implicaria més mobilitat dels professionals.

Abans d’això, José María Corella Gómez era carter en el seu poble, Castelvispal. Allí anava cada dia per camins fins a una parada d’autobús a 11 quilòmetres de distància. En les fotos es veu l’intercanvi de saques, “com en aquelles diligències de l’oest” -diu José Antonio.

Eixe itinerari l’havia de fer cada dia, ploguera o nevara. Ens conten que si hi havia molta neu anava a cavall. 11 quilòmetres d’anada i altres 11 de tornada: en total 22 quilòmetres que suposaven prop de cinc hores de caminada diaris. Després havia de repartir el correu, que era molta menys faena.

Una nòmina de finals dels anys 50, encara a Castelvispal, per 570,17 pessetes.


Tres plecs de segells lliurats al carter dissabte 27 de juliol de 1957.

És provable que els primers anys com a carter, José María estiguera d’interí a Castelvispal, però en algun moment va traure les oposicions. José Antonio pensa que son pare va anar a Terol a examinar-se abans de nàixer ell, i que va haver de tornar-hi per gestionar el trasllat.

El dels carters era un treball públic important en què tocaven diners i papers oficials. Tenia clar que la correspondència era sagrada, i que no podia faltar mai al treball.

Mentrestant, el seu germà Felipe ja vivia a les Alqueries, on estava casat. La dona de José María, Mercedes García Domingo, estava mala del cor, i el seu poble no tenia bons accessos a la sanitat. Quan Felipe es va assabentar que hi havia una vacant de carter a les Alqueries li ho va comunicar al seu germà, que ja era funcionari; va demanar el trasllat i li’l van donar.

Mercedes va morir massa jove, als 39 anys, quan el seu fill José Antonio només en tenia 11.

Segells de la “Mutualidad Benéfica de Correos”, una entitat fundada en els anys 20 per atendre les necessitats dels orfes de Correus, en una època en què no existia la Seguretat Social per als treballadors. Eren segells d’adquisició voluntària, no servien per al franqueig però asseguraven un tracte preferent per part dels carters.


Detall dels segells, amb una imatge d’un hórreo asturià (de base quadrada). Aprovat en juliol de 1947.

A l’arribar a les Alqueries, el sistema de correus era distint: ací no hi havia molts carrers, la població estava dispersa i allunyada, de vegades en panys o alqueries solitàries sense menció de carrer ni de número. El terme estava organitzat en tres barris, alguns amb més de 300 números… Vicentica diu que a la casa de la seua família, al carrer Sant Roc, tenien el 527!

Aleshores estaven els carters urbans i els rurals, i les Alqueries entrava en el segon grup. José María el Cartero anava tots els dies a Borriana en bicicleta: portava el correu d’ací, replegava el que hi havia a les bústies per a dur-lo a Borriana i enviar-lo, portava els girs, feia els tràmits que haguera de fer, replegava, s’embarriava allí les cartes i començava a repartir des del Convent cap al poble, tot en bicicleta. Tota la vida en bicicleta: a la llarga li van comprar una moto però va ser impossible que la utilitzara, i una altra bicicleta nova tampoc no la va voler. Encara tenen la bicicleta guardada: li havien fet un portamaletes davant per a que no haguera de portar la valisa penjant (unes carteres grandíssimes): d’ahí anava repartint. Darrere, en l’altre portamaletes, portava la saca: quan se li acabava el que duia a la valisa anava traient.

L’horari era el següent: eixia de casa a les 7:30 h, a les 8:00 anava a Borriana, després arribava a casa a dinar a les 2:00 o 2:30. Hi havia dia que havia acabat, però en hi havia que encara li quedava, i que podia estar rodant fins a les set i mitja o les huit de la vesprada. Aleshores hi havia molta més correspondència que ara. Ploguera o no, amb bon oratge o roí, ell havia de fer el seu recorregut; es ficava un impermeable verd, pantaló i jaqueta, i feia la ronda. Els carrers eren de terra en les zones més urbanitzades, no digam per l’extraradi. José Antonio diu que de vegades l’ajudava i li feia el repartiment al barri del Pi. Diu que anava content, que podia aconseguir dos o tres pessetes de propina.

Les baixes eren rares en una faena que es feia tots els dies de l’any. En este cas li donen la baixa per una orquiepididimitis, un síndrome clínic urològic masculí en què part del tractament són 72 hores en el llit. Està signat per l’especialista en Puertomingalvo, a on arribaria amb intensos dolors, el dimarts 10 de gener de 1955.

Si estava malalt, algun dia anava el germà a fer el repartiment, però per sort tenia bona salut i això li va passar poques vegades. José Antonio recorda haver anat ell a pel correu, i ho embarriaven en casa perquè no hi havia substitut oficial. Recorden l’alegria quan els van permetre descansar els diumenges. En eixe moment continuaven anant dissabte i tots els dies festius, només paraven diumenge.

Vicentica i José Antonio es van casar en 1983, un any abans que José María es jubilara, i els primers temps van estar vivint a sa casa. Aleshores ja no anava els diumenges, però tot i això repartia alguna cosa urgent, els girs i els telegrames.

A pur d’anys treballats, José María el Cartero coneixia els noms de totes les veïnes i veïns. Quan es va urbanitzar el Quadró, la major part de les cases estaven poblades per gent que vivia a la zona del Cabeçol i se’n baixaven a viure al nou casc urbà, per no viure a l’extraradi. Conta José Antonio que hi haurà qui s’haurà mort i no s’haurà canviat la direcció; el carter havia de saber on vivia eixa persona al marge de l’adreça en el sobre, coneixia a les persones i a les famílies, i si algun remitent no estava en casa sabia on havia de deixar les cartes.

Ara hi ha almenys tres carteres a l’oficina i estan unes poques hores, però aleshores el servei era permanent, la gent anava després de treballar o en diumenge a replegar paquets o fer gestions d’oficina de Correus. Al principi no hi havia oficina, però a la llarga se la van haver d’instal·lar en casa. Podien estar dinant i acudia algú a fer un gir postal, fins i tot en diumenge. Conten que quan arribava nadal hi havia qui feia girs a Madrid, a Doña Manolita, per a que li enviaren un dècim de loteria. Si no estava el carter en casa era el mateix José Antonio qui deia on havien de signar o quin paper omplir. Els paquets, si no eren molt grans, també els distribuïen. S’enviava paquets de menjar als joves que estaven en la mili: els havia de dur a Borriana, en bicicleta, de vegades carregat com un ase.

L’oficina de Correus actual es va fer després de jubilar-se ell. Aleshores ja es van posar apartats de correus, per exemple.

Després de la Segregació, el servei postal va continuar depenent de Borriana. Per proximitat i per afinitat, ens diuen, sempre han estat més lligats a Borriana que a Vila-real. Els joves eixien de festa a Borriana, a Vila-real anaven poques vegades. El servei de telèfon és el 51, igual que a Borriana. L’ADSL arriba per la central de Borriana, la llum, tot…

Un dels majors enemics dels carters rurals eren i continuen sent els gossos. A les Alqueries dels anys 60 i 70, on tothom tenia animals en casa, José María el Cartero va tindre uns quants problemes. Hi havia lloc on els animalets ja el coneixien, però en hi havia altres que l’esperaven amb hostilitat i a més anaven solts, més encara quan se n’anava cap a l’extraradi, cap al barri del Cabeçol o al barri del Pi. Era mal per anar a peu i mal per a anar en bicicleta.

EL JORNAL DE CARTER

La faena de carter, com la resta de la funció pública, no estava molt ben pagada: José Antonio recorda haver vist nòmines d’11.000 pts., i abans cobraria bastant menys. La gent li donava propinetes a l’enviar els girs. Com s’ha dit, quan José Antonio anava a repartir el correu hi havia qui li donava dos quinzets; podia arreplegar fins a dos pessetes i mitja i es comprava un polo al bar de Campos. Com era un xiquet la gent l’acomboiava.

A Nadal es feia un fullet il·lustrat per davant i amb un poema per darrere per demanar les estrenes o aguinaldo, com els municipals (i de vegades els basureros, algutzirs o serenos). Vicenta i José Antonio ens han aconseguit una d’eixes targetes que va repartir son pare per a completar el jornal de carter.

El Cartero cobrava també la iguala de Don Octavio, el metge, que també li donava alguna propina. A l’altre metge, Don José, li la cobrava Maruja la del Cartero (un altre carter anterior). Els sous eren molt baixos per a tota la funció pública: metges i practicants (d’ahí la raó de les iguales), mestres i altres funcionaris públics.

Quan mossèn Juan va iniciar els processos d’urbanització, José María va comprar una casa. Va donar 10.000 pessetes d’entrada i en va costar 200.000. Eixes cases es van dissenyar pensant en els homes que anaven al camp: tenien molt de corral i l’habitatge era molt xicotet; la seua tenia 111 metres quadrats, 40 d’ells descoberts, que la majoria de la gent es va cobrir només va poder. Vicenta conta que es van fer cotxera, saleta i entradeta. Estaven molt ben distribuïdes per a la gent que anava al camp: 3 habitacions, bany, menjador i cuina xicoteta; darrere pati per a tindre les eines del camp.

Parlem de la vellesa, de que en les fotos de quan tenia 40 anys, el Cartero pareixia més vell que quan es va morir. La mare de José Antonio va morir jove però pareixia una velleta: la forma de vestir, tota de negre, el monyo… Son pare estava molt primet i al vindre va reviscolar. Abans com ara, les Alqueries ha sigut un poble d’acollida, que ha sabut distribuir la seua riquesa en esta plana fèrtil sobre la que seguirem treballant.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *