Col·lecció fotogràfica de Batiste Soriano

Vicenta Soriano ens ha donat accés a la col·lecció de fotos de son pare, Batiste Soriano (1907-1997), un home inquiet, panader de professió i fill de panaders, però també fotògraf no-oficial del poble des de final dels anys 20, una fita patrimonial que dóna testimoni gràfic de la major part del segle XX al seu poble, les Alqueries.

La col·lecció consta de 36 fotos que s’ocupen d’un nombre elevat de fites històriques recollides per la seua inquietud i el seu bon sentit històric: el primer mercat de la plaça, en 1929; la nevada de 1946; la construcció de l’església durant sis anys d’obres; les festes del carrer Sant Roc; la inauguració de l’avinguda José Izquierdo i alguna coseta més que trobareu intercalada.

Gràcies a Vicenta per esta gran aportació al patrimoni gràfic del poble, i a Rosa Ros per tirar-nos una maneta decisiva i damunt convidar-nos a totes a orxata.

Podeu ampliar les fotos fins al detall fent clic sobre elles.

Possiblement la foto més vella de la col·lecció: darrere de la foto diu que és la plaça del poble (però no sabem des d’on està feta) i es tracta del primer mercat dels diumenges, en una data indeterminada de 1929; fins a eixe moment la gent s’hauria de desplaçar provablement a Borriana, que estava més a prop. Batiste Soriano tenia 22 anys i esta seria la seua primera càmera. L’organització del mercat, com es pot veure, era bastant simple: com a molt una manta en terra per fer damunt tot el desplegament. La parada de més a la dreta porta escrit damunt “Parada del Maño”, una gent de Saragossa que no estaria instal·lada molt lluny, i portava teles; sorprèn la facilitat amb què ha instal·lat la seua carpa. Entre el material a vendre, a més de les teles, veiem cadires i cadiretes, cistelles i perolets de test envernissats. Entre la gent moltes dones vestides de negre i amb mocador al cap, homes amb boina però sobretot amb gorra “irlandesa”, que estava de moda en aquells anys. Pareix que siga hivern, per la poca pena que els dóna el sol i perquè es veu gent abrigada i amb mantetes al coll.

**********

La segona foto del mercat li va eixir un poc menejada, però tot i això ens permet veure els límits del mercat (sis parades?) i el lloc des d’on es va fer la foto, que encara no hem identificat. La distància temporal entre una i altra no serà molt llarga, perquè veiem a un mateix homenet recolzat en l’arbre de forma impertorbable.

**********

El dijous 17 de gener de 1946, dia de Sant Antoni, el poble, com bona part de l’Estat espanyol, va rebre una nevada històrica que en alguns llocs va arribar fins a un metre i que es va gelar durant uns quants dies. En aquell moment de postguerra, la gelada va ser catastròfica, va gelar arbres fins a l’arrel i va obligar a arrancar molts horts. Este és l’aspecte que deixà la nevada al barri Lloreta (actual avinguda José Izquierdo): a l’esquerra es pot veure l’almacén de Pepe Filets i a la dreta la seua preciosa casa modernista, que hui continua exactament igual. Es pot apreciar que feia molt de fred i que l’oratge encara no s’havia despedit.

**********

Una vista de la nevada a l’estació. Veiem xiquets i un grupet de persones jugant amb la neu, possiblement sense consciència del que vindria dies després. També es veu que el tren sí que s’havia atrevit a passar.

**********

La plaça nevada. La casa cantonera amb els finestrals amb arquets, que aleshores era escola, es manté igual en l’actualitat, però lluïda i pintada.

**********

Un hort qualsevol patint els efectes de la nevada. Els cavallons que es veuen al centre de la imatge són efecte d’una sèquia. Com s’ha dit, el tindre uns quants dies la neu quallada sobre els arbres va fer que es gelaren fins a la soca i va obligar a segar molts horts. Alguna gent va fer negoci venent llenya en pobles de l’Horta de València i en la mateixa capital, o canviant-la per hortalisses que vendre ací. Els horts segats van fer lloc per a plantacions de moniatos, cereals i hortalisses en general amb què matar la fam.

**********

Una vista del Quadró, que hui és un barri de les Alqueries. Podria ser exactament la ubicació actual de l’església, que en 1946 encara no s’havia començat (ho faria en 1951).

**********

No tot eren penes en aquells durs anys 40: també hi havia temps per a la diversió. Estem veient “Toros año 1940. Fiestas Niño Perdido”, segons la inscripció que porta la foto al darrere; seran les festes d’octubre d’eixe any. Al fons, l’actual ajuntament, que aleshores era “Villa Dolores” o, més simplement, “el xalet de Safont”, amb tot el seu arbrat i la tanca de què encara en queda un tros. La plaça està rodada de carros que feien de barrera i “tendido”. En veure la foto pensàvem que es tractava de bous de plaça, però afortunadament ens han tret del dubte: eren bous al carrer com es fan habitualment als nostres pobles, però el dia del bou sempre apareixien dos o tres “maletilles”, xiqüelos aficionats amb capes de torero que saltaven a la plaça i pegaven unes quantes capotades al bou i es feien amb el públic que victorejava i aplaudia els passes encertats. Després, quan tancaven el bou, passaven amb la capa de torejar, pressa entre dos per les quatre puntes, per tota la rodà de la plaça, i la gent els llançava monedes a la capa. Segur que es treien el sopar. A les Alqueries només s’han fet corregudes amb toreros quan es muntava la plaça de bous, primer al Quadró i després darrere del Replà.

L’altra nota curiosa la posen les dos persones pujades en una tremolosa i pelada acàcia, un d’ells amb la canya per punxar al bou (un costum que es va prohibir fa pocs anys considerant que era maltracte cap a l’animal).

**********

La següent tanda de fotos consta de 17 instantànies sobre la construcció de l’església, entre 1951 i 1957. Segurament encara hi haurà qui podrà identificar a alguns treballadors i qui ens podrà contar moltes històries. En esta primera imatge podem veure a un jovenet Mn. Juan Miralles de visita als encofrats dels fonaments de l’església, rasets de formigó. Fixeu-vos que el carretó encara du la roda de ferro colat, perquè no s’havia popularitzat el neumàtic de cautxús.

**********

Una altra foto, segurament del mateix dia. En primer plànol veiem que la pastera és una caixa de fusta. Darrere de Mn. Juanito, a la dreta amb la inconfundible gorreta, el tio Blai l’Obrer. El tio Blai i el tio Vicent el Roig eren els paletes principals.

**********

Per a tant de formigó calia molta grava, que es traïa directament del riu. Ací teniu de nou a mossèn Juanito, amb gorro de capellà i sotana fins als peus, col·laborant amb el grup d’hòmens de diferents edats que treballaven, molts d’ells voluntàriament, com a jornal de vila. La gent acabava de treballar i anava a ajudar a l’església, qui no podia posar diners posava faena. El jove de més a l’esquerra estava soltant la grava amb un pic; la resta amplien els cabassos d’espart.

**********

Tot i que la parròquia i el veïnat de les Alqueries va assumir el cost i el treball de fer l’església, l’Ajuntament de Vila-real col·laborava en cosetes, per exemple deixant els camionets per carregar la grava. Comptem setze persones, incloent el conductor del camió, que és una bona quadrilla. En esta imatge Mn. Juanito ja s’ha llevat el barret i continua treballant, cabàs i lligona en mà.

**********

El grup posant amb dos camions de l’Ajuntament, en què es veu amb més claredat els logotipus oficials serigrafiats. Els treballadors anaven pujats en els bolquets, una cosa perillosa que hui està rigorosament prohibida.

**********

Una vista dels fonaments i la base de les columnes de l’església. També veiem buidar els camionets d’abans, i com eren les cases d’enfront de l’església, absolutament humils si les comparem amb les actuals. A la dreta pareix que hi ha preparada una tira de carreus; més avant veurem com els desbastaven.

**********

Una altra imatge dels primers resultats de l’obra: fonaments dels murs i bases de les columnes entre els horts del Quadró, hui completament urbanitzat.

**********

I una altra perspectiva del mateix. A l’esquerra veiem part d’un viatge de grava. És possible que les últimes tres fotos, i fins i tot les últimes sis, es feren el mateix dia.

**********

Ací s’han reprès les obres i s’estan col·locant els carreus de la base de l’església. Es veu el fil i l’habilitat amb què l’obrer manipula la gran pedra amb un perpalet fins al seu espai exacte. D’esquerra a dreta, Melchor, Vicent el Roig i el tio Blai l’Obrer.

**********

Mentre els hòmens de la imatge anterior treballen al fons, altres quatre desbasten els carreus amb masses i escarpes. Com veiem en l’home de més a la dreta, les forcejades eren habituals.

**********

Els obrers van alçant les columnes, fent-se bastida poquet a poquet. Poals, gavetes, regles subjectes amb algep, fils i ploms, paciència i quantitats monumentals de rajoles i ciment. Les bastides s’improvisaven, no tenien la seguretat que s’exigeix en l’actualitat.

**********

Mn. Juan Miralles visitant les obres. Veiem dos persones pastant i els mateixos d’abans pujant dos de les columnes de l’església.

**********

Fem un salt temporal d’uns pocs anys i ens trobem amb l’església coberta i la bastida posada per anar alçant el campanar. Els forats que es veuen regularment per tota la façana eren els que es feien per ancorar les bastides. Es veu la cintra o motlle de fusta que sostenia l’arc de la finestra superior fins que s’hi posava la clau. Estes són les finestres on van situades les campanes.

*********

Una altra perspectiva de l’església, amb les obres en el campanar. Veiem que les cintres encara estan posades però la torre ja està quasi acabada. Després encara vindrà tot el procés de lluïda i pintura, o bé de tapar els forats de les bastides.

*********

El campanar acabat, només faltava lluir i pintar, posar el rellotge i les campanes.

*********

Batiste no podia deixar passar l’oportunitat de fotografiar les campanes de propet. Afinant la vista (i amb l’ajuda de Rosa Ros, que ha estat indagant), podem veure que tenen nom; d’esquerra a dreta: Manuel, la grossa, perquè va ser un regal de Manuel Usó, “el Basero”, i padrí en la seua inauguració; Vicente (la menuda) regal de Vicente Ros (que la va apadrinar), la família del qual eren propietaris del xalet de Safont, hui ajuntament; i Ntra. Sra. del Niño Perdido, que va ser un regal dels comerciants tarongers del poble i fou apadrinada per José Izquierdo. A més d’estes tres, al campanar n’hi ha una altra menuda que porta el nom de María del Niño Perdido, i que és la que hi havia a l’església del Replà. Totes elles porten una data: 1 d’octubre de 1967, deu anys després de la inauguració de l’església. Suposem que durant eixos anys el campanar només disposava de la campaneta del Replà.

La foto es va fer el dia de la inauguració del campanar; estan penjades en exhibició al públic. Veiem alguns xiquets apartant-se discretament per a que el fotògraf puga fer la seua faena. Estan unides per una tela blanca i rodejades per algun tipus de garlanda vegetal.

*********

I per acabar, la façana de l’església amb creus, rellotge, campanes i una farola. La següent imatge que podríem donar ja seria l’actual tal com la coneixem.

**********

No acabem amb les obres: esta imatge es va fer el dia en què van acabar la reforma del cementeri. En la primera fila Mossén Juan amb l’avi de Vicenta a la dreta. El segon per la dreta és el germà del seu avi; a la punta dreta està Arrufat, pare de Carmen Arrufat; i entre Mn. Juan i l’avi, en segona fila, el seu germà Juan, que tenia la tendeta de Ramoneta, que deien.

**********

Tenim un grapat de fotos de les festes del carrer Sant Roc, on vivia Batiste amb la seua família i a on tenien el forn. La festa va deixar de celebrar-se fa uns anys. Al carrer «es feien tots molt», ens diu Vicenta, i era fàcil organitzar una festa popular.

La fotografia du una inscripció darrere: “Calle San Roque. Fiestas”. El que no tenim molt clar és la data, podria tractar-se d’una cavalcada dels anys 50, per exemple, o com a molt dels primers 60. Creiem reconèixer a les dos joves de la carrossa: la del cabell llarg seria Maribel Navaro, la del Rutllet (de fet pareix que estiguen passant per davant de l’almacén del Rutllet), i al seu costat Lolita la Bordeta. Les cases no estan transformades en absolut. Les carrosses, estirades per dos animals, són molt senzilles però també molt enginyoses, la d’esta imatge es refereix a l’època medieval. Els animals van extraordinàriament guarnits, el de davant pareix que porta brodada la paraula “MASANASA”, pareix ser que els aparells es llogaven en aquell poble valencià de l’Horta Sud perquè ací no hi havia res paregut. D’arbre a arbre garlandes, i el carrer de terra.

**********

Una altra carrossa, esta pareix que estirada per tres animals, el del mig porta el mateix rètol que l’anterior: “MASANASA”, però no sabem si és el mateix. En esta carrossa les disfresses estan barrejades: índia, moret, mexicana… Va molt decorada, i a la de darrere pareix que hi vaja presidint-la una fallera, provablement la festera del barri per eixe any.

**********

Com es pot veure, es feia una processó en què la figura de Sant Roc sobre una peanya corria tot el barri. Estes imatges són, aproximadament, de 1965, els que la porten són molt jovenets i l’ambient és poc formal, de fet en hi ha alguns que pareixen ballar per a la càmera. No hi ha ciris ni pareixen haver capellans.

En l’actualitat el santet continua al carrer Sant Roc, exposat en la seua urneta. A les festes el tenia algú en casa; Vicenta ens conta que durant tres o quatre anys no volia tindre’l ningú i se’l quedaven ells. A més de la processó feien revetlles, carreres de sacs, una gimcana amb bicicletes i altres jocs per a xiquetes i xiquets, com una sessió de toreig amb un cap de bou sobre una roda de bicicleta. El diumenge de vesprada treien les carrosses i feien la cavalcada.

En un moment determinat ho van agafar els jóvens i van fer vaques. Treien una vedelleta, després la mataven i se la guisaven. En casar-se totes i tots es va acabar.

**********

Continua el recorregut de la processó pel barri. Davant veiem un jove i un xiquet amb coets. La xiqueta de l’esquerra és la pròpia Vicenta Soriano.

**********

Vicenta reconeix amb facilitat a tots els joves i a les xiquetes de la imatge: El xic de darrere amb camisa blanca i que mira a càmera és Manolo el de Lucia; davant d’ell va el seu germà Pedro, molt mudat; encara davant Martín el fotògraf; el del llumero, i Salvador, home d’Isabel. Quant a les xiquetes, la de darrere és Anamari Palomares, davant Inés la de Guitarrilla i Gisela, germana de Patri la del Cicliste; a este costat de la peanya la pròpia Patri, i davant d’ella Vicenta Soriano.

Ens conten que realment era com es veu ahí: anaven tots junts, grans i xicotets.

**********

A festes un grup de joves fa un esmorzar al carrer, davant de l’almacén de Vilodi. Un dels amos del magatzem venia de la mili i abans de mudar-se es van fer la foto. El tercer per la dreta és el tio Poll, que feia les festes, la resta l’ajudaven. Entre este i el militar, Martí, el fotògraf de Borriana.

**********

Una altra foto del mateix esmorzar; el de la dreta és el germà de Vicenta. Pareix que ja estan en les postres, menjant-se un meló de tot l’any.

**********

En esta escena, Mn. Facundo dient missa al carrer, amb la peanya de Sant Roc en primer plànol. En els caixons diu BARBARA. Mossèn Facundo era de Borriana i sempre el cridaven a ell, de fet deia que era el “capellà oficial” del carrer Sant Roc. Vicenta i Rosa Ros reconeixen a alguna gent: a la dreta de l’arbre, la que porta el vestit blau és Isabel, dona de Victoriano Usó. Darrere de la cadira Carmencita, dona de Manolo, i al seu costat Vicenta Arnal, la mare de Vicenta i dona de Bautista Soriano (autor d’estes fotos). La dona del costat, amb una bossa de mà baix del braç és Pilar, la dona de Ramón de “Cantó”. Entre la mare de Vicenta i Pilar apareix Marcela, dona de Vicente Ros.

A l’esquerra de l’arbre, asseguda davant de l’altar, recolzada en una crossa, la tia Elvireta; immediatament darrere, de negre, la tia Dolores; a l’esquerra d’esta, amb vestit blau, Elvira, filla d’Elvireta; l’home que es veu a la dreta del sant, Vicent, tio de Rosa Ros i germà del seu avi. Al fons  es pot vore també a José Antonio Corella, l’home de Vicenta Soriano. Entre Elvira i Dolores, vestida de morat, Carmencita la del Rullet, cosina germana de Pepe Nebot, vocalista de l’orquestra Nebot i los WAIJE, que per eixe motiu hi anava tots els anys. Nebot deia: “Ala, ja vaig cap al carrer!”. Sobre Nebot i los WAIJE, un conjunt que es va fer entranyable a tota la comarca i més enllà durant els anys 70, podeu consultar l’article següent: http://retallshistoricsdexilxes.blogspot.com/2015/06/

La foto és de finals dels anys 70, quan ja s’havia popularitzat el color en la fotografia amateur.

**********

Es tracta de la “inauguració” del carrer, ja asfaltat, que passava de ser el pany o barri de Lloreta (per la sèquia del mateix nom que passava per allí) a dir-se Avinguda José Izquierdo. L’acte es va celebrar el dilluns 18 de febrer de 1974 amb ocasió del VII Centenari de la fundació de Vila-real. Com a “barri” de Vila-real, les Alqueries van merèixer un acte específic.

En la imatge, una comitiva oficial es passeja pel carrer, entre cobertors penjant, festius, de finestres i balcons. Els protagonistes d’esta escena són els següents: el primer per l’esquerra és el regidor de les Alqueries, Vicente Sanz, a qui ací s’anomenava “alcalde”; al seu costat va Vicenta Soriano (propietària d’estes fotos), festera, que tenia setze anyets; Manuel Amorós, alcalde de Vila-real entre 1972 i 1976; la Regina de festes, Finita Cavaller, amb la banda amb els colors de la bandera espanyola (les dames portaven una banda quadribarrada); el Governador civil i Cap provincial de Castelló, Juan Aizpurúa Azqueta (que seria cessat el 3 de maig); Ana, festera; mossèn Torres, un retor que venia sovint pel poble; i María Dolores, també festera. Faltava una altra Finita que no va poder deixar el treball. José Izquierdo, l’home homenatjat, va un poquet més arrere: se’l veu somrient entre Ana i el governador. En una altra imatge d’este recorregut que es pot veure a la Col·lecció de fotos de Rosa Ros, dèiem que aquells anys van ser els d’intenses transformacions en la fisonomia del poble, modernitzant les velles cases a la moda com es pot veure darrere.

**********

Un altre moment d’este acte: veiem a José Izquierdo agraint la presència del governador, Juan Aizpurúa, en presència de l’alcalde de Vila-real, Manuel Amorós. Darrere del grup, Vicente Sanz, alcalde de les Alqueries. No sabem on està feta la imatge però també dóna molta infomació del moment històric en què es fa: veiem plantes al carrer, un cobertor per la finestra d’una casa que ha fet obres de millora (el mirador o voladís, encara està per lluir); enfront, arbres: una gran figuera d’hivern, com era tradicional antigament a tots els panys del poble.

A la dreta de la imatge veiem un home gravant l’escena amb un “tomavistas”, una camareta amateur de Super 8. Trobar material filmat seria molt interessant, agrairem tota la informació que ens puguen donar sobre este material en concret, sobre l’home que du la càmera, i sobre altres fotografies i filmacions en general.